Àfrica: Rússia ha tornat

Un paper central en aquest gir el va tenir Sergej Lavrov, diplomàtic i posteriorment ministre d’Afers Exteriors de Moscou, amb el suport d’investigadors de l’Institut d’Estudis Africans de l’Acadèmia de Ciències i cap d’una xarxa formada per polítics, funcionaris i empresaris de molts països africans formats gratuïtament en algunes universitats de l’època de l’URSS.

El segon mandat presidencial de Putin va accelerar el retorn de Rússia a l’Àfrica. Mentre el president multiplicava les visites oficials i nomenava un enviat especial per al continent —Mikhail Marguelov—, el Kremlin va basar la seva intervenció en dos eixos: la cancel·lació del deute heretat de l’època soviètica als socis africans i l’augment del subministrament d’armes a canvi. per a contractes d’explotació de recursos minerals i petroliers. El missatge adreçat als socis africans sempre ha insistit en el respecte a la sobirania i els interessos dels diferents països, en la no ingerència i en la lluita contra els abusos de les potències postcolonials.

El punt d’inflexió: la intervenció a Síria i Líbia i la conferència de Soči

La intervenció militar russa a Síria i Líbia ha fet que el paper de Moscou sigui més creïble i atractiu per a molts governs africans interessats a contrarestar la interferència dels EUA, França i la Xina. Des d’aleshores, Moscou ha multiplicat els contractes de subministrament d’armes i sistemes de defensa antiaèria, amb la participació d’almenys 40 països africans. Paral·lelament, va augmentar la intervenció dels mercenaris de Wagner i dels consellers militars russos emprats en la repressió dels moviments d’oposició i de les milícies gihadistes. Durant molt de temps, la diplomàcia i els mitjans occidentals han ignorat o subestimat l’intens treball rus a l’Àfrica, més preocupats pel boom de la influència xinesa. Però el 2020 el diari alemany Bild va donar la veu d’alarma; citant un informe classificat del govern de Berlín, titulat «Les noves ambicions africanes de Rússia», el diari va revelar que des del 2015 Moscou havia signat acords de cooperació militar amb 21 països africans i havia mantingut negociacions formals amb 6 estats per a l’obertura de bases militars.

Els afalagadors resultats de la diplomàcia russa van sorgir amb la convocatòria a Soči de la primera Conferència Rússia-Àfrica a través de la qual el Kremlin va voler aprofitar —i escenificar— els seus esforços. Els dies 23 i 24 d’octubre de 2019, 3.000 delegats de 54 països africans, inclosos 43 caps d’estat, es van reunir a la ciutat russa del mar Negre. Presidida per Putin i el president egipci Abdel Fattah al Sisi, la cimera va acabar amb la signatura de 500 acords i contractes per 11.300 milions d’euros. Una segona cimera està prevista per a aquest any.

Les bases militars

La decisió d’intervenir massivament a Síria contra Daesh, a més d’impedir l’establiment d’un règim sectari sunnita, ha assegurat a Moscou la reconfirmació de la base aèria de Khmeimim i la base naval de Tartus, estratègica per a la presència russa a la Mediterrània. La intervenció posterior a Líbia en suport del mestre de Cirenaica, el general Khalifa Haftar, va garantir un nou posicionament per a les tropes russes en un quadrant vital.

Actualment Putin sembla centrar-se en la creació d’una avançada militar a la Banya d’Àfrica, que permetria a Rússia garantir la presència constant de la seva armada al Mar Roig, al golf d’Aden i, per tant, a l’oceà Índic occidental, guardant així el canal de Suez i les principals rutes del petroli.

Amb aquesta finalitat, el 2017 Moscou va signar un acord de cooperació militar amb el Sudan, incloent la construcció d’una base naval russa prop de Port Sudan. Segons els rumors, l’acord tindria una durada de 25 anys i seria renovable per períodes de 10 anys; s’espera que la base albergui 300 soldats i 4 unitats, inclosos alguns submarins de propulsió nuclear. A canvi, Khartum ja ha rebut un vaixell destinat a la formació de mariners i oficials. Rússia també té com a objectiu explotar els jaciments d’or sudanesos i el petroli extret al Sudan del Sud, que després passa pel territori de Khartum per arribar als ports del Mar Roig. El 25 de juny de 2021, el primer ministre de la Federació Russa, Mikhail Mishustin, va signar el decret que acompanyava la construcció de la base naval estratègica. Moscou vol accelerar les coses per evitar sorpreses desagradables.

El risc és ser exclòs o arribar tard a una de les regions més concorregudes. Mentre que els turcs han obtingut del govern sudanès una base naval al port de Suakin i augmenten la seva presència a Somàlia, els Emirats Àrabs Units han obert bases a Eritrea i Somalilàndia. L’estratègica Djibouti, doncs, és ara un autèntic centre militar internacional, amb avançades confiades a la Xina, EUA, França, Itàlia, Bèlgica, Alemanya, Japó i Aràbia Saudita.

Mentre intenten arrabassar el sí definitiu a Port Sudan a Khartum, els russos continuen les negociacions per construir una altra base a Berbera, Somalilàndia, mentre avancen les negociacions per crear un centre logístic a la costa d’Eritrea. Mentrestant, Moscou, a través dels mercenaris de la Companyia Militar Privada «Wagner», els vincles de la qual amb el govern i l’exèrcit russos són estrets, ha posat un peu a la República Centreafricana, Moçambic i Mali, i els seus funcionaris negocien el suport per a bases a Egipte i Madagascar.

Àfrica, una prioritat

Rússia considera Àfrica una prioritat. El continent té 1.400 milions d’habitants que haurien de ser 2.400 l’any 2050 (un 25% de la població mundial). Malgrat les enormes bosses de pobresa extrema, el consum i la necessitat d’infraestructures estan creixent a molts països africans. A més, en els darrers anys, l’Àfrica subsahariana en particular ha començat a constituir-se com un dels principals proveïdors mundials de matèries primeres, principalment petroli, urani i coltà. Una formidable oportunitat per a les grans i mitjanes empreses russes actives en sectors com l’energia, l’agricultura, la mineria, el transport i la formació del personal.

Moscou continua centrant les seves relacions amb el continent en determinats pilars: la venda d’armes a preus competitius, la cooperació en matèria de seguretat, l’explotació de recursos naturals i energètics, l’experiència en la construcció d’infraestructures i la recerca de mercats per als seus propis productes. Rússia ostenta un sòlid lideratge en la venda d’armes als països africans —en particular a Algèria, Sudan, Egipte i Angola— amb un 37,6% del total, seguida dels EUA (16%), França (14%) i de la Xina ( 9%).

En l’àmbit comercial, els socis més importants de Moscou són Egipte, el Marroc, Algèria, Tunísia, Sud-àfrica, Sudan i Nigèria. El volum de comerç ha passat dels 3.400 milions de dòlars el 2005 als 20.000 el 2018, però això encara és poca cosa en comparació amb els 300.000 milions d’intercanvis entre la UE i Àfrica, els 204.000 milions amb la Xina, els 57.000 amb els Estats Units i l’Índia. Les relacions comercials entre Rússia i Àfrica representen només el 3% del total, però les empreses russes estan guanyant contractes cada cop més importants, com la concessió per a la producció de gas offshore a Moçambic. L’empresa nuclear estatal Rosatom va guanyar el contracte per a la construcció de la central nuclear d’Al-Dabaa a Egipte. Paral·lelament, Lukoil i RT Global Resources guanyen licitacions per a l’explotació i refinació de petroli a diversos països. El mateix es pot dir del productor d’alumini Rusal, del gegant Gazprom, d’Alrosa —líder mundial de diamants— o de les empreses que construeixen ferrocarrils. Els contractes sovint segueixen l’arribada de mercenaris o assessors militars russos en ajuda de governs qüestionats per conflictes interns o per la insurrecció gihadista.

El duel amb París

La Federació es proposa com a element d’estabilització i mediació dins dels conflictes regionals —com el que hi ha entre Sudan/Egipte i Etiòpia/Eritrea—, oferint el seu seient permanent al Consell de Seguretat de l’ONU per donar suport a algunes iniciatives dels països africans. El suport dins l’ONU d’alguns dels 54 països africans (el 28% del total) és un element important per a l’estratègia geopolítica de Moscou, que en els darrers anys ha començat a representar una alternativa a la penetració xinesa, considerada intrusiva.

Però és sobretot la presència francesa a l’Àfrica la que pateix l’augment del pes rus. Moscou va aprofitar el sentiment antifrancès difós a l’Àfrica central i occidental gracies a els passos en fals de París. En algunes zones, Rússia s’ha consolidat com el principal competidor de França, fins i tot més que la Xina o els Estats Units. El simbolisme dels manifestants onejant banderes russes a Bamako contestant la presència de tropes franceses i agraint el suport de Moscou és inequívoc. Després va arribar el trencament entre Algèria i França, just quan el país àrab està signant acords amb Rússia.

Per intentar aturar la cursa de Moscou, el 13 de desembre la Unió Europea va imposar unes sancions al grup Wagner, acusant-lo de violacions dels drets humans. El 23 de desembre, 14 països europeus i el Canadà (però no els EUA) van condemnar el desplegament de mercenaris russos a Mali després de la reducció de la presència de les tropes franceses. Segons el govern local, l’exèrcit de París no ha aconseguit resultats suficients en 8 anys de lluita contra els rebels gihadistes. Moscou aprofita per combatre el terrorisme islamista, que sempre ha considerat un perill estratègic, i per protegir les importacions de bauxita de la veïna Guinea.