La Internacional Comunista i el seu impacte a Àsia

 Presentem un extracte del llibre de Vijay Prashad 'Una estrella roja sobre el Tercer Mundo' (Bellaterra, 2022), on l'autor ens acosta la història de l'impacte de la revolució russa al moviment anti-colonial i a tot l'anomenat «orient».

Des de «l’Àsia soviètica»

La Internacional Comunista va passar maldecaps per equilibrar les necessitats dels seus membres europeus amb les dels membres dels països colonitzats per Europa. Els primers representaven als països dels colonitzadors i havien de lluitar a casa per construir organitzacions de la classe obrera i altres classes aliades al mateix temps que eren acusats d’impulsar una agenda anticolonial. L’intent de la Komintern perquè celebressin una conferència colonial no va materialitzar-se mai. Era difícil saber el que aquests comunistes europeus –vistos com un canal directe amb les colònies– estaven fent en termes de treball pràctic per construir aliances entre els treballadors dels seus països i els de les colònies. Per a aquests comunistes europeus era difícil treballar entre els obrers dels seus propis països, que havien estat dominats per una aristocràcia obrera que era amb freqüència pro-imperialista. No els va ser fàcil impulsar una doble agenda: pels drets dels obrers europeus i els obrers i camperols de les colònies. Aquesta dificultat no existia a les colònies, ja fos a la Indoxina o a la Costa d’Or de l’Àfrica. Però els comunistes van trobar-se amb altres problemes a les colònies. Els va ser difícil crear un marc concret per treballar amb els nacionalistes burgesos, que també odiaven el domini colonial però no tenien cap mena de problema amb el capitalisme. Aquestes contradiccions van obstaculitzar la feina de la Komintern. No obstant, gràcies a la Komintern els sindicalistes i nacionalistes revolucionaries d’un confí del món van descobrir la feina que estaven fent els seus homòlegs a l’altre. La infraestructura del comunisme global va ser creada per activistes de la Komintern, que van viatjar d’una punta de la Xina a l’altra de Mèxic per reunir-se amb socialistes, anarquistes, sindicalistes i rebels de tota mena per encoratjar-los cap a la unitat dintre del moviment comunista.

Diaris com The Negro Worker [L’obrer negre] van permetre als sindicalistes de tots els continents estar en contacte entre ells i experimentar una unitat que els permetia magnificar la seva obra. El marxista trinitari C.L.R. James va poder veure el treball del seu amic trinitari George Padmore, cap del Comitè Sindical Internacional dels Obrers Negres (International Trade Union Committee of Negro Workers). «Cal recordar que els homes de Mombasa, Lagos, Fyzabad, Port-au-Prince, Dakar, que lluiten per poder establir un sindicat o una organització política, la majoria de les vegades en condicions il·legals i durament perseguits, llegiren i seguiren amb preocupació excepcional les directius que procedien del centre a Moscou, al que reverenciaven i en el que confiaven», va escriure James. Aquest «centre en el que confiaven» era la Komintern, que proporcionava l’organització necessària per ajudar als obrers d’una punta del món a estar en contacte amb els de l’altra. Padmore va editar The Negro Worker, que va proporcionar a «centenars de milers de negres actius i als milions que representaven» accés al món, va escriure James. Els va permetre endinsar-se en el «comunisme com a teoria i en la idea concreta de Rússia com a gran potència que estava del costat dels oprimits». Això, va escriure James fins i tot sent com era crític amb la Unió Soviètica, «és el que The Negro Worker va donar als milers de treballadors que suaven la cansalada a les Índies occidentals, a Nigèria, a Sud-Àfrica, a tot el món.»

Plataformes com la Internationale Arbeiterhilfe (Ajuda Internacional Obrera – IAH), sorgida inicialment per cridar l’atenció sobre la lluita a l’URSS contra la fam, van permetre als europeus principalment reunir donacions per ajudar a prevenir la fam. Però la feina de la IAH eventualment s’eixamplaria més enllà amb la posada en marxa de campanyes de solidaritat des del Japó fins a Mèxic, des de l’Argentina fins a Austràlia. La IAH treballava des d’Alemanya, però va concentrar les seves energies cap als pobles «oprimits i explotats» de tot el món. Va permetre als comunistes i als seus aliats forjar vincles al llarg de tots els continents i aprofundir les relacions entre radicals als seus propis països. Va permetre que paraules com «solidaritat» adquirissin un significat tangible. Això no hauria estat possible sense el suport actiu de Moscou.

D’una punta del planeta a l’altra, agents de la Komintern com Mikhaïl Borodin portaven instruccions i mètodes, preguntant-se com era la millor manera d’ajudar a les revolucions. Al seu costat hi havia els homes i dones de les colònies que viatjaren fins a Moscou, estudiaren la teoria revolucionària i van retornar als seus països per fundar partits comunistes amb totes les dificultats possibles.

Aquestes persones van tenir vides de novel·la, perilloses, corrent de la porta de la fàbrica a la impremta, passant de la presó a l’exili. Els seus viatges eren impredictibles. Així, el revolucionari indi M.N. Roy va esdevenir el fundador del Partit Comunista Mexicà, mentre que el socialista xilè Luis Emilio Recabarren va esdevenir el fundador del Partit Comunista Argentí. Dada Amir Haidar Khan (1900-1989) va abandonar el seu municipi remot a Rawalpindi per ingressar a la marina mercant, esdevenir membre del Partit Comunista dels Estats Units i després viatjar a l’URSS per ser instruït per la Universitat Comunista de l’Est, que el va enviar a l’Índia. Yusuf Salman Yusuf (1901-1949), conegut com a Fahd, va trobar-se amb l’agent de la Komintern Piotr Vasili, qui l’ajudà a entrar a la Universitat Comunista de l’Est, des de la qual retornà a l’Iraq després d’un viatge per Europa. Tan Malaka (1897-1949), que va abandonar les Índies Orientals Neerlandeses per estudiar a Holanda, va retornar per esdevenir un pedagog popular i un comunista, per trobar-se a l’exili, primer, i al Quart Congrés Mundial de la Komintern, després. Hồ Chí Minh (1890- 1969), al seu torn, treballà a vaixells i hotels a França, els Estats Units i a l’Oceà Atlàntic. Després va esdevenir un dels fundadors del Partit Comunista Francès, va viatjar a l’URSS per estudiar a la Universitat Comunista de l’Est i finalment tornà a la Indoxina per portar el seu país a la revolució. Tots ells van néixer al voltant del 1900 i van tenir vides de novel·la, marcades per la Revolució d’Octubre, que va tenir lloc a la seva adolescència.

Tots ells van viure en els circuits de la Komintern, que per a l’URSS era un node crucial per desenvolupar les seves pròpies idees i construir les seves pròpies teories i xarxes revolucionàries.

Al juny del 1917, Mirsaid Sultan-Galíev, de Baixkíria, que havia estat abans secretari del Consell Musulmà Panrús, va descriure per què va decidir unir-se als bolxevics:

«Només ells lluiten per transferir el destí de les nacionalitats a les seves pròpies mans. Només ells han revelat qui va començar la guerra mundial. Què no havia de portar-me a ells? Van declarar també la guerra a l’imperialisme anglès, que oprimeix l’Índia, l’Egipte, l’Afganistan, Pèrsia i Aràbia. També són els únics que s’han aixecat contra l’imperialisme francès, que esclavitza el Marroc, Algèria i altres estats àrabs de l’Àfrica. Com no podia anar amb ells? Mireu, ells pronunciaren paraules que mai abans s’havien pronunciat a la història de l’Estat rus. En la seva crida als musulmans de Rússia i de l’Orient van afirmar que Istanbul havia d’estar en mans dels musulmans.»

Les paraules de Sultan-Galíev van trobar eco no només en la seva Baixkíria natal, i van anar molt més enllà d’on vivien els uzbeks fins arribar a l’Índia, on desenes de milers de mohajirs indis tractaven de viatjar fins a Istanbul per defensar el Califat de l’Imperi otomà. Aquests panislamistes van conèixer de sobte les notícies que arribaven de l’URSS. A Kabul, Abdur Rab Peshawari els va dir que «a Rússia ha tingut lloc una revolució i si anem allà podríem veure i aprendre moltes coses». Quan un grup arribà a Termez (avui a l’Uzbekistan), «soldats i oficials de l’Exèrcit Roig van venir a rebre’ns amb una banda de música.» El comandant del destacament a la ciutat els va convidar a «veure com el país dels soviets havia canviat després de la revolució.» A Taixkent, aquests homes que havien arribat per lluitar per el panislamisme «acostumaven a referir-se a sí mateixos com a comunistes.» «Molts d’aquests joves mohajirs decidiren marxar a la Unió Soviètica», relata el dirigent comunista Muzaffar Ahmad, «el país de la revolució, en comptes de Turquia.» Disset estudiants van acabar a la Universitat Comunista de l’Est a Moscou, mentre molts d’altres van estudiar a Taixkent a l’Escola Militar Índia («un de nosaltres va ser instruït per pilotar un aeroplà»). «Havíem abandonat feia temps el nostre país», escriví Ahmad, «però després d’unir-nos al Partit Comunista estàvem ansiosos per tornar-hi.» Van tornar-hi per parelles a través de l’Iran.

La connexió entre comunisme i panislamisme jugà un paper destacat en aquest període. El 1922, Tan Malaka la senyalà a Indonèsia de manera explícita: «Juntament amb la mitja lluna, l’estrella dels soviets serà el gran emblema de batalla d’aproximadament 250 milions de musulmans del Sàhara, Aràbia, l’Hindustan i les nostres Índies. Hem d’adonar-nos que milions de musulmans proletaris estan tan poc atrets pel panislamisme imperialista com per l’imperialisme occidental.»

Això ho va escriure al setembre. Al mes següent, Tan Malaka estava enfeinat amb els preparatius per al Quart Congrés de la Komintern, on proposà que la III Internacional havia d’adoptar una col·laboració més estreta entre el panislamisme i el comunisme. La seva proposta va ser rebutjada. Generava incomoditat per motius força obvis, sobretot pel to fortament conservador dels clergues musulmans, que havia donat peu a una aliança de classe amb les forces reaccionàries a les seves societats. No hi havia espai per al debat per tenir en compte el clergat més robustament anti-imperialista, que no era ben bé entusiasta dels patrons socials feudals, com les velles xarxes animades per Jamal al-din al-Afghani, l’activista anti-imperialista itinerant del segle XIX. Tan Malaka mantenia contactes amb ells i amb els integrants de Sarekat Islam (el sindicat islamista) a les Índies occidentals neerlandeses i que esdevindrien, durant un cert temps, un aliat important del Partit Comunista Indonesi.

Per a aquests revolucionaris, des de l’Índia fins a Khivà, el colonialisme era una abominació. Anhelaven un món de llibertat, on els obrers i els camperols tinguessin el control dels seus destins. Sultan-Galíev advertí que la nova URSS no devia «reemplaçar una classe de societat europea per la dictadura mundial del seu adversari, és a dir, per una altra classe d’aquesta mateixa societat». Un canvi així no «comportaria cap canvi significatiu en la situació de la part oprimida de la humanitat.» L’URSS havia de forjar un futur anticolonial i antiracista com cal o del contrari cauria en els vells hàbits del colonialisme. «Per prevenir l’opressió dels obrers de l’Est», va dir Sultan-Galíev el 1918, «hem d’unir a les masses musulmanes en un moviment comunista que serà el nostre, i autònom.» Aquesta era una lliçó que molts russos no podien aprendre. És el que Lenin temia. És el que va esdevenir la base de dècades de lluita entre les capitals de l’Àsia soviètica i l’Europa soviètica.

Fragment de Red Star Over the Third World (LeftWord Books, 2019) Publicat originalment News Click

Traducció: Àngel Ferrero