Archive for d’octubre 2022

Home Archive for d’octubre 2022

undefined

Portar els comptes: un dia a l’oficina de planificació

0 Somnis Rebels 8:51 p. m. Comments

MARXISMEPortar els comptes: un dia a l’oficina de planificació >Somnis Rebels 8:51 p. m. 0 Comments Com seria un dia a l'oficina de planificació d'una economia socialista? Com portaríem els comptes? Aquest article explica

undefined

Pasolini i l’esperança de la Roma proletària

0 Somnis Rebels 6:32 p. m. Comments

CulturaPasolini i l’esperança de la Roma proletària >Somnis Rebels 6:32 p. m. 0 Comments La nova editorial L'agulla Daurada s’estrena amb una novel·la de Pasolini coincidint amb el centenari del seu naixement «El món que

undefined

Itàlia: un govern feixista?

0 Somnis Rebels 6:29 p. m. Comments

EsquerraEuropaItàlia: un govern feixista? >Somnis Rebels 6:29 p. m. 0 Comments Paradoxalment, les eleccions italianes del 25 de setembre han canviat notablement el mapa polític del país, provocant un clar gir del parlament cap

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

d’octubre 2022

Com seria un dia a l'oficina de planificació d'una economia socialista? Com portaríem els comptes? Aquest article explica no només els mecanismes bàsics sinó també els disseny institucional democràtic que els acompanyaria. PER CIBCOM.ORG17 D'OCTUBRE DE 2022SOCIALISMEBenvinguts a l’oficina de planificació central, l’organisme encarregat d’organitzar la producció d’una economia socialista. En absència d’un mercat que determini els costos dels béns de consum, hem de recórrer a les matemàtiques, informàtica i telecomunicacions per a assignar a cada producte un valor o cost. En oposició al mercat, caòtic i coordinat per mitjà de la competència, les decisions d’una economia planificada són conscients, preses democràticament pels treballadors a través de diferents organismes com son els consells, les organitzacions de consum o els referèndums. Un d’aquests òrgans és l’oficina de planificació central, per la qual tindrem l’oportunitat de passejar-nos per a fer-nos una idea de les eines tècniques i la coordinació entre els diferents organismes que fan possible una economia planificada. En contrast amb al capitalisme depredador, trobem una simbiosi en la qual els coneixements i informació són compartits per a fer avançar la societat cap a una millor gestió dels recursos naturals, del temps de treball i una major qualitat de vida. Els plans econòmicsUna de les tasques fonamentals de l’oficina de planificació és elaborar els plans econòmics per als anys futurs, que es poden dividir en tres categories generals: plans estratègics, plans macroeconòmics i plans detallats (Cockshott & Cottrell, 1993). Els plans estratègics més generals es proposen als treballadors mitjançant referèndum i s’executen segons les seves preferències. Aquí es trien per exemple la quantitat d’impostos destinats a serveis públics, la proporció de béns de consum i de producció a fabricar, la inversió en infraestructures, la importància que es dona al problema ecològic, etc. Sobre la base d’aquests plans estratègics, l’oficina de planificació elabora plans macroeconòmics, amb els balanços de producció/consum, estalvi/crèdit, impostos/despesa pública, etc.; i plans detallats, on s’estimen les unitats dels diferents productes que hem de fabricar sobre la base de les preferències dels treballadors i els propis límits ecològics i de recursos del planeta. Aquests plans no són una cosa burocràtica imposada des de dalt, sinó que en la seva elaboració participen els ciutadans a través de diferents organismes com a agrupacions de consumidors, consells especialitzats o instituts de recerca. Per exemple, si segons el pla estratègic es vol incrementar l’ús del transport públic en un 10%, el pla detallat haurà de respondre a què significa això en qüestió de quants autobusos, trens i tramvies de cada model caldria produir; i quantes rodes i motors es necessiten; i per a aquests motors, quants visos, rosques i cilindres; i així successivament. Mentrestant, el pla macroeconòmic haurà d’assegurar el pressupost necessari per a fer factible l’objectiu. El Mètode de LeontiefA més d’elaborar els plans generals, l’oficina de planificació pot resoldre diferents problemes a petició dels treballadors, consells, etc., com un organisme més al servei, i no per damunt, dels treballadors. Sobre les 9 del matí ens arriba el primer encàrrec del dia des d’un dels centres d’innovació tecnològica: «Els agricultors de la unió de cooperatives agràries requereixen planificar la producció de cereal per a l’any vinent. Després de diverses proves amb diferents processos industrials, els investigadors del centre d’innovació tecnològica proposen dos nous processos molt eficients per a aprofitar el gra: un per a produir farina i un altre per a produir cervesa. Els aspectes tècnics d’aquests processos es detallen de manera precisa a continuació». Seguim llegint i la primera informació clau que ens trobem són els coeficients tècnics per a cada procés industrial [1]. Aquests coeficients ens indiquen la quantitat de cada material que necessitem per a produir una unitat de producte final, i es recullen en una taula input-output, on podem llegir en vertical les unitats d’inputs que necessitem per a cada unitat de producte final. En el nostre cas tenim tres inputs: cereals, electricitat i aigua; i tres productes: cereals, cervesa i farina. Per a produir cereals necessitem cereals (llavors), aigua i electricitat (per a la maquinària agrícola); per a produir cervesa necessitem aigua, cereals i electricitat (per a torrar la malta i coure el most); finalment, podem produir farina amb cereals i electricitat (per a netejar i moldre el gra). <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhqtDucZtGHCimBx6naboBBbLrjUx5j9TsW_TOnxfmTzmP9q_ojjxH2du7EWDgwesVXNFZ1wjXTNR2EZPehd27lRyuIodsR7eKRaRPAYDOSNOYuQGAo3F14ph3umV4zQvci4HOMpLiTBD6ihax5F738COtPWSR5tgv7IPwyoZwQIecV963aqw" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="590" data-original-width="1024" height="184" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhqtDucZtGHCimBx6naboBBbLrjUx5j9TsW_TOnxfmTzmP9q_ojjxH2du7EWDgwesVXNFZ1wjXTNR2EZPehd27lRyuIodsR7eKRaRPAYDOSNOYuQGAo3F14ph3umV4zQvci4HOMpLiTBD6ihax5F738COtPWSR5tgv7IPwyoZwQIecV963aqw" width="320" /></a></div> Taula input-output per a la producció de cereals, cervesa i farina, i el gràfic associat.Quan volem planificar una economia real, hem de recollir en aquestes taules tots els productes i indústries disponibles. Aquestes dades són les que es recollien a l’oficina de Wassily Leontief el segle passat[2], omplint pòsters de diversos metres d’ample i llarg. Avui dia podem emmagatzemar aquestes taules de milers de milions de productes en un petit ordinador. És aquí on entra en escena el mètode desenvolupat per Leontief[3] que, donades unes quantitats de producte final que volem elaborar d’acord amb l’estimat pel pla, ens permet calcular a través de la taula input-output la quantitat total de béns inicials que necessitem. El fet que les matèries primeres estiguin interrelacionades (fins i tot amb elles mateixes) ens obliga a resoldre un sistema d’equacions lineals per a trobar aquests inputs[4]. El desenvolupament d’aquest mètode va suposar a Leontief el Premi en Ciències Econòmica en honor a Alfred Nobel el 1973. Una vegada sabem les unitats de cada producte que hem d’elaborar, podem usar el temps mitjà que es triga a produir aquest i cadascun dels seus components per a calcular el temps total que triguen els treballadors a elaborar una unitat d’aquest producte final. Per tant, aquest temps de treball encarnat en cada producte inclou tant el temps indirecte necessari per a fabricar les màquines, electricitat, matèries primeres, etc., com el temps directe pres a fabricar pròpiament l’article. Aquest temps es coneix com a cost laboral integrat i serà una quantitat central en el càlcul econòmic socialista. Algorisme d’ajustamentExisteixen diverses propostes per a taxar els productes disponibles a les botigues per als treballadors, encara que per simplicitat ens centrarem en la proposta d’hores de treball exposada per Cockshott & Cottrell (1993) i esquivada per Marx[5]. En general, els costos dels productes vindran determinats per aquests costos laborals integrats, és a dir, les hores de treball requerides per a elaborar aquest producte. Per a obtenir un balanç entre producció i consum, cada treballador rebrà com a compensació les hores que hagi treballat (els serveis públics es descompten de la compensació via impostos). <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEidaqraB9j6FsWPN5yhPDmt__3o5y8whQBGeLRjc8KJ5kj9UftOoQCdNSCWwx5Hkyk3I1WU7IqpdCSBpuu6cMmvJ8OwFEP09GXKRlKG4eUux1P5r2fjXaCuTcr161k7mmWx4UMwDkczLF0ZM9Xjmm8W3wco-YEvdDuBo-IRwug93W5gmIDZHQ" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="590" data-original-width="1024" height="184" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEidaqraB9j6FsWPN5yhPDmt__3o5y8whQBGeLRjc8KJ5kj9UftOoQCdNSCWwx5Hkyk3I1WU7IqpdCSBpuu6cMmvJ8OwFEP09GXKRlKG4eUux1P5r2fjXaCuTcr161k7mmWx4UMwDkczLF0ZM9Xjmm8W3wco-YEvdDuBo-IRwug93W5gmIDZHQ" width="320" /></a></div> Mecanisme de retroalimentació per a l’ajustament dels preus dels béns de consum.No obstant això, aquests costos entesos en termes de costos laborals serien tan sols una primera aproximació al preu. Mai es podrà predir exactament quantes unitats de síndria es menjaran l’estiu següent, ja que depèn de decisions individuals i factors externs impossibles de controlar. És per això que necessitem un sistema de control d’inventari que doni feedback als planificadors sobre què estan consumint els treballadors i què no[6][7]. Aquesta informació s’utilitzarà tant en futurs plans com per a corregir els preus dels productes. Per exemple, si només s’ha venut un 80% de l’estoc de síndries es podrà abaixar el preu en consonància perquè es consumeixin abans que es facin malbé. De manera similar, si tenim un producte amb una alta demanda, es pot modificar el pla futur per a produir-ne una major quantitat. OptimitzacióA les 12 del migdia arriba un altre encàrrec. En l’últim plebiscit es va decidir que s’hauria de planificar com s’aprofiten les terres del camp de Múrcia per a conrear els seus dos productes estrella, les llimones i el raïm per a fer el vi de Jumilla, i és responsabilitat de l’oficina dissenyar un pla de producció d’acord amb aquests acords. Disposem de les fèrtils valls de l’horta del Segura que produeixen un rendiment de 25 tones de llimones per hectàrea o de 18 tones de raïm per hectàrea; i els terrenys més muntanyencs de l’Altiplà de Jumilla, que produeixen un rendiment d’11 tones de llimones i 35 tones de raïm per hectàrea. Per a conrear llimoners necessitem 1 treballador per hectàrea i 1 tractor per cada 200 hectàrees de terra conreada, mentre que per a conrear vinyes es necessiten 1 treballador i 1 tractor per cada 20 hectàrees. S’han de produir llimones i raïm en proporcions més o menys semblants i es disposa de 1050 tractors i 10500 treballadors, quina seria la distribució de terres de cultiu òptima? Aquest tipus de problema es modela fàcilment mitjançant programació lineal. Resolent amb el paquet SciPy[8], en 0.006 segons s’obté que s’haurien d’usar 9500 hectàrees del camp de l’horta del Segura per a conrear llimones i 5 per a conrear vinyes, mentre que s’hauria de fer servir la totalitat dels camps del Jumilla per a conrear vinyes. Un resultat força obvi a simple vista,oi? Bé, és un dels avantatges de la planificació: una vegada existeixin aquests fluxos d’informació lliure i no s’ocultin els secrets de la producció, no fa falta el thymos[9] d’un empresari perquè es pugui fer un projecte, sinó que de forma conscient i democràtica es poden triar les solucions òptimes als problemes que afronta la nostra societat [10]. Encara que eines com aquestes ens ajudin a organitzar la producció, no sempre es pot trobar la solució adequada en tots els aspectes. En una democràcia socialista, els principals problemes haurien de resoldre’s mitjançant referèndum després d’un debat prolongat i obert. Per exemple, si es proposa un pla hidroelèctric que inundés una vall que és alhora un lloc de bellesa i un hàbitat únic, no té sentit buscar una fórmula econòmica que decideixi si el projecte ha de seguir endavant. El problema és polític, no econòmic. És una decisió que requereix un judici deliberat de prioritats i no pot reduir-se a una comparació de simples números (Cockshott & Cottrell, 1993).<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjk5759pyXFYm-TE1KA2QkttrIsokz3t9F_CqCRafQf2Anuqr9eNwUEZC_a7SbzE7aV5bT19dQEu99IKnthv7_X3lsvXUbpqik5cH2gUyYjPlVrqyxfSuVXLXrWap3JmcAx_qAeyJWV9GarVh-TJtVitRJOgMSr2jkFvmiyrp9YkRd1RhLMhA" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="590" data-original-width="1024" height="184" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjk5759pyXFYm-TE1KA2QkttrIsokz3t9F_CqCRafQf2Anuqr9eNwUEZC_a7SbzE7aV5bT19dQEu99IKnthv7_X3lsvXUbpqik5cH2gUyYjPlVrqyxfSuVXLXrWap3JmcAx_qAeyJWV9GarVh-TJtVitRJOgMSr2jkFvmiyrp9YkRd1RhLMhA" width="320" /></a></div> Així podriem visualitzar les relacions de l’economia d’un país.Conclusions i perspectives de futurEsperem que hàgiu gaudit d’aquest breu tour per l’oficina de planificació. Com hem vist, la planificació socialista no sols es duu a terme des del costat tècnic, fent ús del mètode de Leontief i l’optimització, sinó també institucional, gràcies als diferents organismes democràtics a través dels quals els treballadors poden organitzar la producció i distribució dels béns que desitgen produir. Els plans econòmics no són per tant un sistema algocràtic, controlat per una intel·ligència artificial més enllà de la consciència dels éssers humans, sinó una eina per a dur a terme la planificació conscient i democràtica de l’economia. No som engranatges del pla, no som peons en les maquinacions dels complexos industrials, sinó que tota la classe treballadora és dissenyadora, directora i executora del pla. Així i tot, el programa ciber-socialista segueix lluny d’estar complet i la planificació econòmica és una àrea de recerca en creixement. En el camp de l’anàlisi input-output, Cockshott, Härdin i Zachariah estan refinant el model original proposat per Leontief fa més de 70 anys; per exemple, introduint les taules supply-use. En el camp de la programació lineal, concebut a mitjans de l’era soviètica, s’han realitzat una sèrie d’avanços algorítmics i tecnològics que permeten l’optimització de l’economia d’un país sencer, per exemple la de Suècia (Hagberg & Zachariah, 2022). A més, Cockshott, Cottrell i Dapprich estan preparant un nou llibre sobre la planificació econòmica a l’era del canvi climàtic, on fan ús del mètode input-output i la programació lineal per a afrontar el problema ecològic. Els comunistes del segle XXI han de prestar especial atenció al desenvolupament d’aquestes idees per a explorar les possibilitats que té el socialisme amb les condicions tecnològiques actuals i tenir un bon nord de cap a on dirigir-nos. Molt més d’hora que tard, haurem de fer els comptes si volem respondre a les qüestions de què volem produir i com ho volem produir. Notes[1] Un exemple de l’obtenció d’aquests coeficients per a una planta química sueca pot trobar-se en l’article de Tomas Härdin. [2] Bona part del treball de Wassily Leontief als EUA es va basar en l’elaboració d’aquestes taules, encara que lamentablement va haver de cessar la seva activitat entre 1947 i 1958 perquè a ulls de l’administració feia tasques massa semblants als comunistes (Polenske, 1999). [3] Aquestes tècniques, que es van desenvolupar per al càlcul amb diners (Leontief, 1936), resulta que serveixen també per a la planificació en espècie. [4] Es pot veure el procediment detalladament a Matemáticas para planificar una economía. Cal esmentar que amb el mètode de Leontief no podem incloure en els càlculs diferents procediments per a fabricar el mateix bé; això se soluciona canviant les taules input-output per taules supply-use i programació lineal (Hagberg & Zachariah, 2022). [5] Una alternativa serien els costos d’oportunitat proposats per Dapprich  [6] El feedback i el control son parts essencial de la proposta cibercomunista. Per a més informació recomanem el nostre article sobre la cibernètica i el cibercomunisme. [7] Com esmenta Diego Guerrero, aquest sistema d’inventari és “una forma descentralitzada de gestió de la demanda i de la planificació”, i no és simplement “un nom amb la finalitat de disfressar una oculta defensa del mercat” (Guerrer, 2007). [8] L’script en concret es pot trobar aquí. [9] El thymos és un concepte grec antic d’esperit o ànima (Prado Cueva. E, 2019). [10] La creença en que empreses com Amazon actualment funcionen obeint les intuïcions d’un cert senyor calb que va ser a l’espai per plaer, és, com a poc, ingenua. Aquests gegants del capitalisme ja fans servir eines com aquestes per a planificar la seva producció, logística i transport (Phillips & Rozworski, 2019).

Portar els comptes: un dia a l’oficina de planificació

Com seria un dia a l'oficina de planificació d'una economia socialista? Com portaríem els comptes? Aquest article explica no només els mecanismes bàsics sinó també els disseny institucional democràtic que els acompanyaria.

PER CIBCOM.ORG

17 D'OCTUBRE DE 2022

SOCIALISME

Benvinguts a l’oficina de planificació central, l’organisme encarregat d’organitzar la producció d’una economia socialista. En absència d’un mercat que determini els costos dels béns de consum, hem de recórrer a les matemàtiques, informàtica i telecomunicacions per a assignar a cada producte un valor o cost. En oposició al mercat, caòtic i coordinat per mitjà de la competència, les decisions d’una economia planificada són conscients, preses democràticament pels treballadors a través de diferents organismes com son els consells, les organitzacions de consum o els referèndums.

Un d’aquests òrgans és l’oficina de planificació central, per la qual tindrem l’oportunitat de passejar-nos per a fer-nos una idea de les eines tècniques i la coordinació entre els diferents organismes que fan possible una economia planificada. En contrast amb al capitalisme depredador, trobem una simbiosi en la qual els coneixements i informació són compartits per a fer avançar la societat cap a una millor gestió dels recursos naturals, del temps de treball i una major qualitat de vida.

Els plans econòmics

Una de les tasques fonamentals de l’oficina de planificació és elaborar els plans econòmics per als anys futurs, que es poden dividir en tres categories generals: plans estratègics, plans macroeconòmics i plans detallats (Cockshott & Cottrell, 1993). Els plans estratègics més generals es proposen als treballadors mitjançant referèndum i s’executen segons les seves preferències. Aquí es trien per exemple la quantitat d’impostos destinats a serveis públics, la proporció de béns de consum i de producció a fabricar, la inversió en infraestructures, la importància que es dona al problema ecològic, etc.

Sobre la base d’aquests plans estratègics, l’oficina de planificació elabora plans macroeconòmics, amb els balanços de producció/consum, estalvi/crèdit, impostos/despesa pública, etc.; i plans detallats, on s’estimen les unitats dels diferents productes que hem de fabricar sobre la base de les preferències dels treballadors i els propis límits ecològics i de recursos del planeta. Aquests plans no són una cosa burocràtica imposada des de dalt, sinó que en la seva elaboració participen els ciutadans a través de diferents organismes com a agrupacions de consumidors, consells especialitzats o instituts de recerca.

Per exemple, si segons el pla estratègic es vol incrementar l’ús del transport públic en un 10%, el pla detallat haurà de respondre a què significa això en qüestió de quants autobusos, trens i tramvies de cada model caldria produir; i quantes rodes i motors es necessiten; i per a aquests motors, quants visos, rosques i cilindres; i així successivament. Mentrestant, el pla macroeconòmic haurà d’assegurar el pressupost necessari per a fer factible l’objectiu.

El Mètode de Leontief

A més d’elaborar els plans generals, l’oficina de planificació pot resoldre diferents problemes a petició dels treballadors, consells, etc., com un organisme més al servei, i no per damunt, dels treballadors.

Sobre les 9 del matí ens arriba el primer encàrrec del dia des d’un dels centres d’innovació tecnològica: «Els agricultors de la unió de cooperatives agràries requereixen planificar la producció de cereal per a l’any vinent. Després de diverses proves amb diferents processos industrials, els investigadors del centre d’innovació tecnològica proposen dos nous processos molt eficients per a aprofitar el gra: un per a produir farina i un altre per a produir cervesa. Els aspectes tècnics d’aquests processos es detallen de manera precisa a continuació».

Seguim llegint i la primera informació clau que ens trobem són els coeficients tècnics per a cada procés industrial [1]. Aquests coeficients ens indiquen la quantitat de cada material que necessitem per a produir una unitat de producte final, i es recullen en una taula input-output, on podem llegir en vertical les unitats d’inputs que necessitem per a cada unitat de producte final. En el nostre cas tenim tres inputs: cereals, electricitat i aigua; i tres productes: cereals, cervesa i farina. Per a produir cereals necessitem cereals (llavors), aigua i electricitat (per a la maquinària agrícola); per a produir cervesa necessitem aigua, cereals i electricitat (per a torrar la malta i coure el most); finalment, podem produir farina amb cereals i electricitat (per a netejar i moldre el gra).

Taula input-output per a la producció de cereals, cervesa i farina, i el gràfic associat.

Quan volem planificar una economia real, hem de recollir en aquestes taules tots els productes i indústries disponibles. Aquestes dades són les que es recollien a l’oficina de Wassily Leontief el segle passat[2], omplint pòsters de diversos metres d’ample i llarg. Avui dia podem emmagatzemar aquestes taules de milers de milions de productes en un petit ordinador.

És aquí on entra en escena el mètode desenvolupat per Leontief[3] que, donades unes quantitats de producte final que volem elaborar d’acord amb l’estimat pel pla, ens permet calcular a través de la taula input-output la quantitat total de béns inicials que necessitem. El fet que les matèries primeres estiguin interrelacionades (fins i tot amb elles mateixes) ens obliga a resoldre un sistema d’equacions lineals per a trobar aquests inputs[4]. El desenvolupament d’aquest mètode va suposar a Leontief el Premi en Ciències Econòmica en honor a Alfred Nobel el 1973.

Una vegada sabem les unitats de cada producte que hem d’elaborar, podem usar el temps mitjà que es triga a produir aquest i cadascun dels seus components per a calcular el temps total que triguen els treballadors a elaborar una unitat d’aquest producte final. Per tant, aquest temps de treball encarnat en cada producte inclou tant el temps indirecte necessari per a fabricar les màquines, electricitat, matèries primeres, etc., com el temps directe pres a fabricar pròpiament l’article. Aquest temps es coneix com a cost laboral integrat i serà una quantitat central en el càlcul econòmic socialista.

Algorisme d’ajustament

Existeixen diverses propostes per a taxar els productes disponibles a les botigues per als treballadors, encara que per simplicitat ens centrarem en la proposta d’hores de treball exposada per Cockshott & Cottrell (1993) i esquivada per Marx[5]. En general, els costos dels productes vindran determinats per aquests costos laborals integrats, és a dir, les hores de treball requerides per a elaborar aquest producte. Per a obtenir un balanç entre producció i consum, cada treballador rebrà com a compensació les hores que hagi treballat (els serveis públics es descompten de la compensació via impostos).

Mecanisme de retroalimentació per a l’ajustament dels preus dels béns de consum.

No obstant això, aquests costos entesos en termes de costos laborals serien tan sols una primera aproximació al preu. Mai es podrà predir exactament quantes unitats de síndria es menjaran l’estiu següent, ja que depèn de decisions individuals i factors externs impossibles de controlar. És per això que necessitem un sistema de control d’inventari que doni feedback als planificadors sobre què estan consumint els treballadors i què no[6][7]. Aquesta informació s’utilitzarà tant en futurs plans com per a corregir els preus dels productes. Per exemple, si només s’ha venut un 80% de l’estoc de síndries es podrà abaixar el preu en consonància perquè es consumeixin abans que es facin malbé. De manera similar, si tenim un producte amb una alta demanda, es pot modificar el pla futur per a produir-ne una major quantitat.

Optimització

A les 12 del migdia arriba un altre encàrrec. En l’últim plebiscit es va decidir que s’hauria de planificar com s’aprofiten les terres del camp de Múrcia per a conrear els seus dos productes estrella, les llimones i el raïm per a fer el vi de Jumilla, i és responsabilitat de l’oficina dissenyar un pla de producció d’acord amb aquests acords. Disposem de les fèrtils valls de l’horta del Segura que produeixen un rendiment de 25 tones de llimones per hectàrea o de 18 tones de raïm per hectàrea; i els terrenys més muntanyencs de l’Altiplà de Jumilla, que produeixen un rendiment d’11 tones de llimones i 35 tones de raïm per hectàrea.

Per a conrear llimoners necessitem 1 treballador per hectàrea i 1 tractor per cada 200 hectàrees de terra conreada, mentre que per a conrear vinyes es necessiten 1 treballador i 1 tractor per cada 20 hectàrees. S’han de produir llimones i raïm en proporcions més o menys semblants i es disposa de 1050 tractors i 10500 treballadors, quina seria la distribució de terres de cultiu òptima?

Aquest tipus de problema es modela fàcilment mitjançant programació lineal. Resolent amb el paquet SciPy[8], en 0.006 segons s’obté que s’haurien d’usar 9500 hectàrees del camp de l’horta del Segura per a conrear llimones i 5 per a conrear vinyes, mentre que s’hauria de fer servir la totalitat dels camps del Jumilla per a conrear vinyes. Un resultat força obvi a simple vista,oi? Bé, és un dels avantatges de la planificació: una vegada existeixin aquests fluxos d’informació lliure i no s’ocultin els secrets de la producció, no fa falta el thymos[9] d’un empresari perquè es pugui fer un projecte, sinó que de forma conscient i democràtica es poden triar les solucions òptimes als problemes que afronta la nostra societat [10].

Encara que eines com aquestes ens ajudin a organitzar la producció, no sempre es pot trobar la solució adequada en tots els aspectes. En una democràcia socialista, els principals problemes haurien de resoldre’s mitjançant referèndum després d’un debat prolongat i obert. Per exemple, si es proposa un pla hidroelèctric que inundés una vall que és alhora un lloc de bellesa i un hàbitat únic, no té sentit buscar una fórmula econòmica que decideixi si el projecte ha de seguir endavant. El problema és polític, no econòmic. És una decisió que requereix un judici deliberat de prioritats i no pot reduir-se a una comparació de simples números (Cockshott & Cottrell, 1993).

Així podriem visualitzar les relacions de l’economia d’un país.

Conclusions i perspectives de futur

Esperem que hàgiu gaudit d’aquest breu tour per l’oficina de planificació. Com hem vist, la planificació socialista no sols es duu a terme des del costat tècnic, fent ús del mètode de Leontief i l’optimització, sinó també institucional, gràcies als diferents organismes democràtics a través dels quals els treballadors poden organitzar la producció i distribució dels béns que desitgen produir. Els plans econòmics no són per tant un sistema algocràtic, controlat per una intel·ligència artificial més enllà de la consciència dels éssers humans, sinó una eina per a dur a terme la planificació conscient i democràtica de l’economia. No som engranatges del pla, no som peons en les maquinacions dels complexos industrials, sinó que tota la classe treballadora és dissenyadora, directora i executora del pla.

Així i tot, el programa ciber-socialista segueix lluny d’estar complet i la planificació econòmica és una àrea de recerca en creixement. En el camp de l’anàlisi input-output, Cockshott, Härdin i Zachariah estan refinant el model original proposat per Leontief fa més de 70 anys; per exemple, introduint les taules supply-use. En el camp de la programació lineal, concebut a mitjans de l’era soviètica, s’han realitzat una sèrie d’avanços algorítmics i tecnològics que permeten l’optimització de l’economia d’un país sencer, per exemple la de Suècia (Hagberg & Zachariah, 2022). A més, Cockshott, Cottrell i Dapprich estan preparant un nou llibre sobre la planificació econòmica a l’era del canvi climàtic, on fan ús del mètode input-output i la programació lineal per a afrontar el problema ecològic.

Els comunistes del segle XXI han de prestar especial atenció al desenvolupament d’aquestes idees per a explorar les possibilitats que té el socialisme amb les condicions tecnològiques actuals i tenir un bon nord de cap a on dirigir-nos. Molt més d’hora que tard, haurem de fer els comptes si volem respondre a les qüestions de què volem produir i com ho volem produir.

Notes

[1] Un exemple de l’obtenció d’aquests coeficients per a una planta química sueca pot trobar-se en l’article de Tomas Härdin.

[2] Bona part del treball de Wassily Leontief als EUA es va basar en l’elaboració d’aquestes taules, encara que lamentablement va haver de cessar la seva activitat entre 1947 i 1958 perquè a ulls de l’administració feia tasques massa semblants als comunistes (Polenske, 1999).

[3] Aquestes tècniques, que es van desenvolupar per al càlcul amb diners (Leontief, 1936), resulta que serveixen també per a la planificació en espècie.

[4] Es pot veure el procediment detalladament a Matemáticas para planificar una economía. Cal esmentar que amb el mètode de Leontief no podem incloure en els càlculs diferents procediments per a fabricar el mateix bé; això se soluciona canviant les taules input-output per taules supply-use i programació lineal (Hagberg & Zachariah, 2022).

[5] Una alternativa serien els costos d’oportunitat proposats per Dapprich

[6] El feedback i el control son parts essencial de la proposta cibercomunista. Per a més informació recomanem el nostre article sobre la cibernètica i el cibercomunisme.

[7] Com esmenta Diego Guerrero, aquest sistema d’inventari és “una forma descentralitzada de gestió de la demanda i de la planificació”, i no és simplement “un nom amb la finalitat de disfressar una oculta defensa del mercat” (Guerrer, 2007).

[8] L’script en concret es pot trobar aquí.

[9] El thymos és un concepte grec antic d’esperit o ànima (Prado Cueva. E, 2019).

[10] La creença en que empreses com Amazon actualment funcionen obeint les intuïcions d’un cert senyor calb que va ser a l’espai per plaer, és, com a poc, ingenua. Aquests gegants del capitalisme ja fans servir eines com aquestes per a planificar la seva producció, logística i transport (Phillips & Rozworski, 2019).

<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-12" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 779.99px;"><h3 class="h3noticia" style="box-sizing: border-box; color: inherit; font-family: inherit; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;">La nova editorial L'agulla Daurada s’estrena amb una novel·la de Pasolini coincidint amb el centenari del seu naixement</h3><h3 class="h3noticia" style="box-sizing: border-box; color: inherit; font-family: inherit; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"> «El món que Pasolini va mostrar en les seves obres és en la mateixa base per comprendre on l’autor entreveia els espais més complexos que qüestionaven la moral del sistema»</h3><div class="categoriadata" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 12px; line-height: 75px; margin-bottom: 20px; margin-top: 20px; padding: 0px; position: relative; width: 749.99px;"><div class="data col-md-8 pull-left row" style="box-sizing: border-box; float: left !important; margin-left: -15px; margin-right: -15px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 499.99px;"><div class="imgautoramplianoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; left: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 10px; margin-top: -15px; width: 100px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticies/autor/96/pol-rifa" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #333333; text-decoration-line: none;"><img class="img-responsive " src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/autorsnoticies/1583233335_POL_RIFA.png" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /></a></div><a href="https://www.elsetembre.cat/noticies/autor/96/pol-rifa" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #333333; text-decoration-line: none;">Pol Rifà</a> | 11/10/2022 a les 09:08h</div></div></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-xs-12 fotoportadaampliacio" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 20px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 779.99px;"><div class="fotografia ambpeu" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 0px; width: 749.99px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/1195/pasolini-esperanca-roma-proletaria" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;"><img alt="'Una vida violenta' de Pier Paolo Pasolini, juntament amb Travessa del manglar de Maryse Condé, són els dos primers títols de l’editorial que neix del paraigües de la cooperativa Kult i del bagatge de Tigre de Paper. " class="img-responsive" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202210/1200_1665472481IMG_9416-copia.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 749.99px;" /></a></div><div class="peufotografia" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #888888; float: left; font-size: 12px; line-height: 14px; margin-bottom: 10px; padding-bottom: 4px; padding-left: 0px; padding-top: 4px; width: 749.99px;">'Una vida violenta' de Pier Paolo Pasolini, juntament amb Travessa del manglar de Maryse Condé, són els dos primers títols de l’editorial que neix del paraigües de la cooperativa Kult i del bagatge de Tigre de Paper. | Pol Rifà</div></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-10 columnatextnoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;"><div class="row" style="box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;">En la represa literària d’aquesta tardor hem pogut celebrar el naixement del nou segell editorial de <a href="https://www.lagulladaurada.cat/ca" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">L’Agulla Daurada</a>. Una vida violenta de Pier Paolo Pasolini, juntament amb Travessa del manglar de Maryse Condé, són els dos primers títols de l’editorial que neix del paraigües de la cooperativa Kult i del bagatge de Tigre de Paper. En aquest nou projecte l’aposta pel compromís polític, marca de la casa, segueix intacte però en aquest cas també s’amplia a la narrativa. La nova editorial s’estrena amb una novel·la de Pasolini coincidint amb el centenari del seu naixement. Una efemèride que també ha permès que arribessin noves traduccions de la poesia i la narrativa de Pasolini com Poema en forma de rosa (Edicions Poncianes) i Actes impurs. Amado mio (Lleonard Muntaner). Publicar Pasolini avui suposa reivindicar el seu llegat polític i artístic, recordant la seva manera provocativa, radical i feliçment lliure de tensar les convencions de l’època, interessant-se per allò dissident i marginal. El món que Pasolini va mostrar en les seves obres és en la mateixa base per comprendre on l’autor entreveia els espais més complexos que qüestionaven la moral del sistema.   Una vida violenta es podria llegir, d’entrada, com una història de pispes protagonitzada per joves delinqüents provinents dels barris perifèrics de Roma. Cal, però, no quedar-se amb aquesta simple imatge d’un relat d’acció i ganivetades. La novel·la va més enllà d’aquí. Inicialment, el jove protagonista Tommaso Puzzilli, amb la seva colla d’amics del barri de barraques de Pietralata, practiquen la picaresca i diversos tripijocs tot descobrint una ciutat a cop de baralles, cotxes robats i atracaments a gasolineres. Unes vides brutals i salvatges que es topen davant de la pobresa d’un món desolat. Aquests joves, que Pasolini anomenà els ragazzi di vita, conviuen amb una dissortada ambigüitat: tot i pertànyer a Roma i ser el futur d’una societat en construcció després de la guerra, es troben desplaçats de qualsevol espai de decisió.   La realitat que viuen aquests joves els acaba situant en una marginalitat malaltissa més a prop de la supervivència que de res més. Però aquesta segregació, a priori excloent i negativa, també serveix per oferir un altre correlat a la novel·la. És des d’aquí, des dels suburbis polsosos envoltats de descampats, des d’on encara és possible escapar-se de la moral repressora i evitar ser un simple espectador de la farsa política –ve a dir-nos l’autor. Precisament, si Pasolini va posar el focus de les seves primeres novel·les i pel·lícules en aquesta marginalitat era perquè veia que s’hi concentraven les veritables esperances d’un canvi revolucionari.   La novel·la funciona perfectament bé per entendre el context de postguerra a Itàlia. Un feixisme derrotat però encara molt present, una pobresa molt marcada que causava la proliferació del barraquisme i un sotmetiment de les classes populars que es trobaven sense recursos. Tot això conduïa a abraçar el desenvolupament econòmic i a accelerar el pas d’una societat tradicional a una societat capitalista. Tal com assenyala Layla Martínez al pròleg, Pasolini s’oposava frontalment a aquesta modernització, no per una reacció contra el suposat progrés, sinó per evitar una deserció política: la desaparició de la cultura popular de la classe obrera. La descripció d’aquesta realitat es complementa amb la trama de la novel·la que avança a través de la relació amorosa entre Irene i Tommaso, les batudes policials a Pietralata, el seu pas per la presó, el reallotjament de la família Puzzilli en uns pisos de protecció oficial o la malaltia que acompanyarà al protagonista. Tot plegat fa que el pes de la novel·la no recaigui només en les batalletes d’uns delinqüents -no tot és literatura sobre els baixos fons-, sinó en el procés de presa de consciència política que experimenta en Tommaso. Aquí hi ha la virtut del llibre.   Aquesta politització es fa evident en els darrers capítols de la novel·la, quan en Tommaso s’afilia al Partit Comunista després de veure en primera persona la repressió que pateixen els seus militants. Així, mentre a l’inici de la novel·la la seva manera de reivindicar-se a la societat era a través d’una delinqüència quotidiana, posteriorment passa a tenir un clar compromís polític amb la seva classe. Uns principis que queden perfectament subratllats en el colpidor final de la novel·la. A banda dels viratges de la trama, una altra virtut de l’obra és la seva riquesa lingüística. En la novel·la, excel·lentment traduïda per Pau Vidal, s’hi reflexa l’argot popular que utilitzà Pasolini. La tasca de traducció de l’obra és un exercici interessant per conèixer el parlar col·loquial dels joves romans i alhora per crear un argot propi en català. Això entronca, en part, amb la defensa de les llengües minoritzades que feia Pasolini. Amb tot, allò més interessant de la novel·la és fer-ne una lectura en clau política, llegint-la més enllà dels vells estereotips de barriada i de l’imaginari quinqui. La missió de Pasolini era la de mostrar-nos que aquella cultura proletària, sovint desprestigiada i forçada a desaparèixer, podia ser el motor des d’on canviar el món de bell nou.</div></div></div></div>

La nova editorial L'agulla Daurada s’estrena amb una novel·la de Pasolini coincidint amb el centenari del seu naixement

«El món que Pasolini va mostrar en les seves obres és en la mateixa base per comprendre on l’autor entreveia els espais més complexos que qüestionaven la moral del sistema»

Pol Rifà | 11/10/2022 a les 09:08h

'Una vida violenta' de Pier Paolo Pasolini, juntament amb Travessa del manglar de Maryse Condé, són els dos primers títols de l’editorial que neix del paraigües de la cooperativa Kult i del bagatge de Tigre de Paper. | Pol Rifà

En la represa literària d’aquesta tardor hem pogut celebrar el naixement del nou segell editorial de L’Agulla Daurada. Una vida violenta de Pier Paolo Pasolini, juntament amb Travessa del manglar de Maryse Condé, són els dos primers títols de l’editorial que neix del paraigües de la cooperativa Kult i del bagatge de Tigre de Paper. En aquest nou projecte l’aposta pel compromís polític, marca de la casa, segueix intacte però en aquest cas també s’amplia a la narrativa. La nova editorial s’estrena amb una novel·la de Pasolini coincidint amb el centenari del seu naixement. Una efemèride que també ha permès que arribessin noves traduccions de la poesia i la narrativa de Pasolini com Poema en forma de rosa (Edicions Poncianes) i Actes impurs. Amado mio (Lleonard Muntaner). Publicar Pasolini avui suposa reivindicar el seu llegat polític i artístic, recordant la seva manera provocativa, radical i feliçment lliure de tensar les convencions de l’època, interessant-se per allò dissident i marginal. El món que Pasolini va mostrar en les seves obres és en la mateixa base per comprendre on l’autor entreveia els espais més complexos que qüestionaven la moral del sistema.

Una vida violenta es podria llegir, d’entrada, com una història de pispes protagonitzada per joves delinqüents provinents dels barris perifèrics de Roma. Cal, però, no quedar-se amb aquesta simple imatge d’un relat d’acció i ganivetades. La novel·la va més enllà d’aquí. Inicialment, el jove protagonista Tommaso Puzzilli, amb la seva colla d’amics del barri de barraques de Pietralata, practiquen la picaresca i diversos tripijocs tot descobrint una ciutat a cop de baralles, cotxes robats i atracaments a gasolineres. Unes vides brutals i salvatges que es topen davant de la pobresa d’un món desolat. Aquests joves, que Pasolini anomenà els ragazzi di vita, conviuen amb una dissortada ambigüitat: tot i pertànyer a Roma i ser el futur d’una societat en construcció després de la guerra, es troben desplaçats de qualsevol espai de decisió.

La realitat que viuen aquests joves els acaba situant en una marginalitat malaltissa més a prop de la supervivència que de res més. Però aquesta segregació, a priori excloent i negativa, també serveix per oferir un altre correlat a la novel·la. És des d’aquí, des dels suburbis polsosos envoltats de descampats, des d’on encara és possible escapar-se de la moral repressora i evitar ser un simple espectador de la farsa política –ve a dir-nos l’autor. Precisament, si Pasolini va posar el focus de les seves primeres novel·les i pel·lícules en aquesta marginalitat era perquè veia que s’hi concentraven les veritables esperances d’un canvi revolucionari.

La novel·la funciona perfectament bé per entendre el context de postguerra a Itàlia. Un feixisme derrotat però encara molt present, una pobresa molt marcada que causava la proliferació del barraquisme i un sotmetiment de les classes populars que es trobaven sense recursos. Tot això conduïa a abraçar el desenvolupament econòmic i a accelerar el pas d’una societat tradicional a una societat capitalista. Tal com assenyala Layla Martínez al pròleg, Pasolini s’oposava frontalment a aquesta modernització, no per una reacció contra el suposat progrés, sinó per evitar una deserció política: la desaparició de la cultura popular de la classe obrera. La descripció d’aquesta realitat es complementa amb la trama de la novel·la que avança a través de la relació amorosa entre Irene i Tommaso, les batudes policials a Pietralata, el seu pas per la presó, el reallotjament de la família Puzzilli en uns pisos de protecció oficial o la malaltia que acompanyarà al protagonista. Tot plegat fa que el pes de la novel·la no recaigui només en les batalletes d’uns delinqüents -no tot és literatura sobre els baixos fons-, sinó en el procés de presa de consciència política que experimenta en Tommaso. Aquí hi ha la virtut del llibre.

Aquesta politització es fa evident en els darrers capítols de la novel·la, quan en Tommaso s’afilia al Partit Comunista després de veure en primera persona la repressió que pateixen els seus militants. Així, mentre a l’inici de la novel·la la seva manera de reivindicar-se a la societat era a través d’una delinqüència quotidiana, posteriorment passa a tenir un clar compromís polític amb la seva classe. Uns principis que queden perfectament subratllats en el colpidor final de la novel·la. A banda dels viratges de la trama, una altra virtut de l’obra és la seva riquesa lingüística. En la novel·la, excel·lentment traduïda per Pau Vidal, s’hi reflexa l’argot popular que utilitzà Pasolini. La tasca de traducció de l’obra és un exercici interessant per conèixer el parlar col·loquial dels joves romans i alhora per crear un argot propi en català. Això entronca, en part, amb la defensa de les llengües minoritzades que feia Pasolini. Amb tot, allò més interessant de la novel·la és fer-ne una lectura en clau política, llegint-la més enllà dels vells estereotips de barriada i de l’imaginari quinqui. La missió de Pasolini era la de mostrar-nos que aquella cultura proletària, sovint desprestigiada i forçada a desaparèixer, podia ser el motor des d’on canviar el món de bell nou.

Paradoxalment, les eleccions italianes del 25 de setembre han canviat notablement el mapa polític del país, provocant un clar gir del parlament cap a la dreta, pero han tendit a confirmar l'equilibri polític anterior, almenys pel que fa als bàndols. <section class="elementor-section elementor-inner-section elementor-element elementor-element-1aa156d elementor-section-content-middle elementor-hidden-phone elementor-hidden-tablet elementor-section-boxed elementor-section-height-default elementor-section-height-default" data-element_type="section" data-id="1aa156d" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; -webkit-box-align: var(--align-items); -webkit-box-direction: normal; -webkit-box-flex: var(--flex-grow); -webkit-box-ordinal-group: var(--order); -webkit-box-orient: vertical; -webkit-box-pack: var(--justify-content); align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); background-color: white; box-sizing: border-box; color: #282828; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); margin-bottom: 0px; margin-top: -8px; order: var(--order); padding: 0px 0px 37.3438px; position: relative; width: 829.906px;"><div class="elementor-container elementor-column-gap-no" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px auto; max-width: 1140px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-column elementor-col-100 elementor-inner-column elementor-element elementor-element-78cd30d" data-element_type="column" data-id="78cd30d" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; -webkit-box-align: var(--align-items); -webkit-box-direction: normal; -webkit-box-flex: var(--flex-grow); -webkit-box-ordinal-group: var(--order); -webkit-box-orient: vertical; -webkit-box-pack: var(--justify-content); align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-style: inherit; font-weight: inherit; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); margin: 0px; min-height: 1px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 829.906px;"><div class="elementor-widget-wrap elementor-element-populated" style="align-content: center; align-items: center; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 829.906px;"><div class="elementor-element elementor-element-172948e elementor-align-left elementor-widget elementor-widget-post-info" data-element_type="widget" data-id="172948e" data-widget_type="post-info.default" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; -webkit-box-align: var(--align-items); -webkit-box-direction: normal; -webkit-box-flex: var(--flex-grow); -webkit-box-ordinal-group: var(--order); -webkit-box-orient: vertical; -webkit-box-pack: var(--justify-content); align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); border: 0px; box-sizing: border-box; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-style: inherit; font-weight: inherit; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); margin: 0px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 829.906px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><ul class="elementor-inline-items elementor-icon-list-items elementor-post-info" style="-webkit-box-pack: start; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; list-style: none; margin: 0px calc(-12.5px); outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-522920e elementor-inline-item" itemprop="author" style="-webkit-box-align: center; -webkit-box-pack: start; align-items: center; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "Work Sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><a href="https://catarsimagazin.cat/autor/marco-santopadre/" style="-webkit-box-align: center; -webkit-box-pack: start; align-items: center; background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; display: flex; font-size: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-author" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-post-info__item-prefix" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: inline; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">PER MARCO SANTOPADRE</a></li><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-9e6516d elementor-inline-item" itemprop="datePublished" style="-webkit-box-align: center; -webkit-box-pack: start; align-items: center; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "Work Sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-date" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">14 D'OCTUBRE DE 2022</li><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-4c4b49f elementor-inline-item" itemprop="about" style="-webkit-box-align: center; -webkit-box-pack: start; align-items: center; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "Work Sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-terms" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-post-info__terms-list" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: inline; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a class="elementor-post-info__terms-list-item" href="https://catarsimagazin.cat/temes/analisis/internacional/" style="-webkit-box-align: center; -webkit-box-pack: start; align-items: center; background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline; font-size: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">INTERNACIONAL</a></li></ul></div></div></div></div></div></section><div class="elementor-element elementor-element-4aeefd21 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="4aeefd21" data-widget_type="theme-post-content.default" id="noti" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; -webkit-box-align: var(--align-items); -webkit-box-direction: normal; -webkit-box-flex: var(--flex-grow); -webkit-box-ordinal-group: var(--order); -webkit-box-orient: vertical; -webkit-box-pack: var(--justify-content); align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); line-height: 2em; margin: 0px 0px 20px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 829.906px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Abstenció record</h2>La distància dels ciutadans cap a les urnes ha augmentat. De fet, la participació va ser només del 64%, nou punts per sota de la registrada el 2018. A això cal afegir 1,3 milions de vots nuls o en blanc, un rècord. Aquesta és la participació més baixa a la votació de la història republicana. Les fortes pluges, que en alguns casos van provocar inundacions, van desanimar certament la participació. L’enfonsament dels votants, però, és una mostra de desafecció, de l’allunyament de molts ciutadans de la política i les institucions, considerats incapaços de resoldre els molts problemes quotidians d’una part cada vegada més gran de la població que lluita contra l’augment del preu del gas i de l’energia, contra un nivell d’inflació que fa dècades que no es veia i contra una precarietat laboral que és estructural. Les anàlisis <a href="https://www.agi.it/politica/news/2022-10-01/elezioni-politiche-risultati-analisi-youtrend-18277507/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">de YouTrend</a> mostren que la participació ha baixat sobretot als municipis més petits, amb una renda mitjana més baixa i un percentatge més elevat d’aturats i menor de titulats.Un fet a subratllar, explica<a href="https://www.repubblica.it/politica/2022/10/02/news/flussi_elettorali_politiche_2022_analisi-368027324/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"> l’Institut Cattaneo</a>, és que almenys 10 milions de votants han canviat de vot respecte al 2018, confirmant l’extrema volatilitat de l’electorat. En concret, molts antics votants del Moviment Cinc Estrelles es van abstenir, però una part substancial es va moure cap a l’extrema dreta de Giorgia Meloni, com moltes persones que havien escollit la Lliga el 2018.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El boom de l’extrema dreta</h2>El guanyador de la sessió del 25 de setembre es Fratelli d’Italia (Germans d’Itàlia). El partit hereu del Moviment Social Italià, nascut el 1946 de les cendres del Partit Feixista Republicà de Benito Mussolini, ha pujat en quatre anys d’1,3 a 7,3 milions de vots, del 4 al 26%.Segurament, Meloni ha estat recompensada pels votants per mantenir-se sempre a l’oposició els darrers anys, abans del primer govern de Conte (Movimento 5 Stelle i Lega), després del segon govern de Conte (Movimento 5 Stelle, el Partit Democràtic, la coalició d’esquerra moderada de Liberi e Uguali i el partit liberal Italia Viva) i finalment del govern de Draghi (amb el suport de tots els partits excepte Fratelli d’Italia, Sinistra Italiana i diverses escissions del M5S). L’èxit de Giorgia Meloni s’ha vist influenciat pel seu fort carisma, havent sabut cavalcar les posicions conspiracionistes sobre el Covid i les promeses d’un canvi econòmic i social.L’increïble èxit de Fratelli d’Italia és sobretot fruit de la derrota abrasadora de la Lliga i sobretot del seu líder, Matteo Salvini. L’antic partit autonomista del nord d’Itàlia, transformat per Salvini en un partit nacionalista italià, xenòfob, homòfob, tradicionalista i conspiracionista, es va esfondrar en pocs anys de 5,3 a 2,5 milions de vots i de 17,6 (i dels 34 obtinguts a les eleccions europees del 2019! ) fins al 8,7%. Després de la votació, Salvini se la juga mentre el corrent autonomista del fundador Umberto Bossi intenta recuperar posicions.La figura de Silvio Berlusconi també es va veure molt disminuida per la votació (el 2018 havia obtingut 4,3 milions de vots i un 14,5%, aquesta vegada només en va treure 2,3), però al final Forza Italia va tornar al parlament amb un digne 8% que li garanteix un paper important en el proper govern. No era evident que això podía pasar, atès els continus escàndols de corrupció, les nombroses escissions a la dreta i el pas d’alguns dels seus dirigents més importants al partit de Carlo Calenda, antic membre del Partit Demòcrata que va inventar-se un nou pol de centre juntament amb Matteo Renzi (exsecretari del PD), obtenint un 8%.<figure class="wp-block-image size-full" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-24827 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1-277x160.png 277w" data-was-processed="true" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco1-277x160.png 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /></figure><h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els populistes resisteixen</h2>El mateix es pot dir del partit populista liderat per Giuseppe Conte. En les darreres eleccions, el Movimento 5 Stelle es va situar al capdavant del sistema de partits italià amb 10 milions de vots, un 32% total. Aquesta vegada, després d’anys d’escissions (l’última de Di Maio, fundador del partit) cap a pràcticament tots els partits del sistema que Beppe Grillo es va comprometre a trencar, les enquestes preveien un col·lapse per sota del 10%. En canvi, trencant amb el govern de Draghi -al qual acusava de no treballar per la pau i de no respectar la seva agenda social-, Conte ha recuperat molts suports defensant la renda de ciutadania que la dreta promet abolir o limitar severament. Al final, el M5S no només va obtenir el 15,5% dels vots, sinó que va ser el partit més votat en moltes circumscripcions del sud d’Itàlia i les illes. Amb 4,3 milions de vots el M5S va interceptar una part del vot pacifista preocupat per les possibles conseqüències del conflicte a Ucraïna, però també una part de l’opinió pública progressista decebuda per la deriva neoliberal del PD.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La crisi del Partit Demòcrata</h2>El Partit Demòcrata ha mantingut el seu percentatge -del 18,8% el 2018 al 19% ara-, però per la competència dels centristes de Calenda i Renzi i l’abstenció ha perdut gairebé un milió de vots, passant de 6,2 a 5,3. La reiterada crida a un vot antifeixista per part de la seva direcció no va funcionar; la formació, nascuda a partir de la unificació dels antics comunistes «penedits» i dels antics demòcrates cristians, és poc atractiva per molts italians tant de dreta com d’esquerra, i les seves polítiques liberals i l’opció de governar amb un partit de dreta radical com la Lega l’han desacreditat com a baluard antifeixista. Després de la votació, el PD va entrar en crisi i el secretari Enrico Letta va anunciar que dimitirà al proper congrés. Però el problema del principal partit de centre del país (que continua definint-se com a d’esquerres) no és només un secretari general avorrit, sinó <a href="https://www.essenziale.it/notizie/ida-dominijanni/2022/09/26/per-chi-brucia-quella-fiamma-elezioni-2022" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">l’ambigüitat d’una formació</a> que ha inserit el neoliberalisme i la tecnocràcia al seu ADN i ha escollit com a missió la de governar a qualsevol preu, dotant-se d’un perfil cada cop més elitista. No és d’estranyar que només un 11% dels obrers votessin PD, preferint FdI (35%), el M5S (16) i la Lega (13) i que només el 14% dels votants en dificultats econòmiques escollissin Enrico Letta, preferint Meloni (29%) i Conte (23%).<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Italia, un país sense esquerra</h2>Si el PD no convenç, l’única altra força de coalició de centre–esquerra que va entrar al Parlament va ser l’aliança d’esquerra moderada entre els Verds i Sinistra Italiana, que reconfirma el 3,5% i el milió de vots obtinguts el 2018 per Liberi e Uguali.L’esquerra radical unida a la Unió Popular – Poder al Poble, Refundació Comunista i una escissió d’esquerra del Moviment 5 Estrelles- liderada per l’antic magistrat i alcalde populista de Nàpols Luigi De Magistris, malgrat el gran esforç i el suport públic de Melenchon, Iglesias i Corbyn, va millorar lleugerament respecte al 2018 -passant de l’1,1 a l’1,4% i de 370.000 a 400.000 vots-, però no va poder entrar al parlament.També es van quedar fora els populistes d’extrema dreta d’Italexit (aliats amb els feixistes de Casapound) i la sopa sobiranista-conspiracionista liderada per l’antic líder comunista Marco Rizzo.<figure class="wp-block-image size-full" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-24828 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2-277x160.png 277w" data-was-processed="true" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/10/marco2-277x160.png 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /></figure><h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El Rosatellum dóna la majoria absoluta a la dreta</h2>Si ens referim als partits, el mapa ha canviat molt respecte al 2018: Fratelli d’Italia aconsegueix molts més vots que Forza Italia i Lega junts, mentre que la força del Moviment 5 Estrelles es redueix a la meitat. Però mirant les coalicions, l’equilibri de poder entre dreta i «esquerra» es manté força semblant als existents a l’anterior parlament: el centre-dreta passa de 12,4 (37%) a 12,3 milions de vots (43,8%); el centre-esquerra va passar de 7,9 (23%) a 7,4 milions de vots (26,1%).Si la dreta podrà comptar amb la majoria parlamentària més gran de la història de la República Italiana -el 59% dels escons- és, doncs, per una llei electoral que distorsiona molt la voluntat popular. L’anomenat «Rosatellum», inventat pel PD en l’època en què Matteo Renzi era secretari, pretenia transformar en una majoria absoluta el consens obtingut pel partit -el 41%- a les eleccions europees del 2014. De fet, la llei està pensada per premiar partits o coalicions que superin el 40%, lliurant-los una àmplia majoria a les cambres i expulsant llistes que no arriben al 3%. Però Renzi i el PD van calcular malament: a les eleccions del 2018 cap coalició va superar el 40%, mentre que aquesta vegada ho va aconseguir la dreta liderada pels postfeixistes.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Un govern feixista?</h2>Ara tothom es pregunta què farà Giorgia Meloni. Paradoxalment, la primera dona primer ministre a Itàlia serà hereva política i seguidora de Giorgio Almirante, un supervivent impenitent de la República Social de Benito Mussolini, i no una exponent dels moviments progressistes. A la vigília de la campanya electoral, <a href="https://www.lastampa.it/speciale/politica/elezioni-politiche-2022/2022/08/16/video/giorgia_meloni_nel_1996_a_19_anni_mussolini_e_stato_un_buon_politico_il_migliore_degli_ultimi_50_anni-6583305/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">l’antiga líder de la joventut neofeixista</a> es va negar a treure del símbol del partit la flama heretada del Moviment Social. Entre els dirigents i els militants no hi falten els nostàlgics dels anys vint i la «caça dels comunistes».Al mateix temps, però, Meloni va donar al partit una metamorfosi ràpida i consistent respecte al passat, allunyant-se del feixisme i del règim de Mussolini, i donant a FdI el perfil d’un partit de dreta radical però conservador. Un partit que avui es redescobreix <a href="https://espresso.repubblica.it/mondo/2022/10/10/news/giorgia_meloni_stati_uniti_donald_trump-368962829/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">més trumpià</a> que no pas nostàlgic neofeixista, agermanat amb Vox, amb l’hongarès Orban i amb la dreta tradicionalista polonesa, així com amb els sectors més reaccionaris del Partit Republicà dels EUA i la dreta israeliana.Avui la FdI pateix una identitat encara híbrida, incompleta i contradictòria, certament fruit de la necessitat instrumental de legitimar-se com a força responsable de govern, però també conseqüència d’una evolució objectiva. En pocs mesos, Meloni ha abandonat el tradicional euroescepticisme per arribar a un nacionalisme europeista i atlantista, alarmant molts militants i votants que ara esperen que sigui un canvi de façana, útil només per ser admès a la «stanza dei bottoni» (allà on es decideix el govern).Des dels primers moviments sembla que el nou govern no es desviarà gaire de les polítiques econòmiques neoliberals del banquer Draghi. Probablement, però, en temes relacionats amb els drets civils, el govern marcarà una diferència substancial, guiat pel clàssic lema «Déu, patria i família» contra dones, homosexuals i migrants.En conclusió, el país no tindrà un «govern feixista» sinó feixistes al govern, i sens dubte la votació del 25 de setembre ha sancionat la fi del cordó sanitari antifeixista, fonament de la «república nascuda de la Resistència».</div></div>

Paradoxalment, les eleccions italianes del 25 de setembre han canviat notablement el mapa polític del país, provocant un clar gir del parlament cap a la dreta, pero han tendit a confirmar l'equilibri polític anterior, almenys pel que fa als bàndols.

PER MARCO SANTOPADRE
14 D'OCTUBRE DE 2022
INTERNACIONAL

Abstenció record

La distància dels ciutadans cap a les urnes ha augmentat. De fet, la participació va ser només del 64%, nou punts per sota de la registrada el 2018. A això cal afegir 1,3 milions de vots nuls o en blanc, un rècord.
Aquesta és la participació més baixa a la votació de la història republicana. Les fortes pluges, que en alguns casos van provocar inundacions, van desanimar certament la participació. L’enfonsament dels votants, però, és una mostra de desafecció, de l’allunyament de molts ciutadans de la política i les institucions, considerats incapaços de resoldre els molts problemes quotidians d’una part cada vegada més gran de la població que lluita contra l’augment del preu del gas i de l’energia, contra un nivell d’inflació que fa dècades que no es veia i contra una precarietat laboral que és estructural. Les anàlisis de YouTrend mostren que la participació ha baixat sobretot als municipis més petits, amb una renda mitjana més baixa i un percentatge més elevat d’aturats i menor de titulats.

Un fet a subratllar, explica l’Institut Cattaneo, és que almenys 10 milions de votants han canviat de vot respecte al 2018, confirmant l’extrema volatilitat de l’electorat. En concret, molts antics votants del Moviment Cinc Estrelles es van abstenir, però una part substancial es va moure cap a l’extrema dreta de Giorgia Meloni, com moltes persones que havien escollit la Lliga el 2018.

El boom de l’extrema dreta

El guanyador de la sessió del 25 de setembre es Fratelli d’Italia (Germans d’Itàlia). El partit hereu del Moviment Social Italià, nascut el 1946 de les cendres del Partit Feixista Republicà de Benito Mussolini, ha pujat en quatre anys d’1,3 a 7,3 milions de vots, del 4 al 26%.

Segurament, Meloni ha estat recompensada pels votants per mantenir-se sempre a l’oposició els darrers anys, abans del primer govern de Conte (Movimento 5 Stelle i Lega), després del segon govern de Conte (Movimento 5 Stelle, el Partit Democràtic, la coalició d’esquerra moderada de Liberi e Uguali i el partit liberal Italia Viva) i finalment del govern de Draghi (amb el suport de tots els partits excepte Fratelli d’Italia, Sinistra Italiana i diverses escissions del M5S). L’èxit de Giorgia Meloni s’ha vist influenciat pel seu fort carisma, havent sabut cavalcar les posicions conspiracionistes sobre el Covid i les promeses d’un canvi econòmic i social.

L’increïble èxit de Fratelli d’Italia és sobretot fruit de la derrota abrasadora de la Lliga i sobretot del seu líder, Matteo Salvini. L’antic partit autonomista del nord d’Itàlia, transformat per Salvini en un partit nacionalista italià, xenòfob, homòfob, tradicionalista i conspiracionista, es va esfondrar en pocs anys de 5,3 a 2,5 milions de vots i de 17,6 (i dels 34 obtinguts a les eleccions europees del 2019! ) fins al 8,7%. Després de la votació, Salvini se la juga mentre el corrent autonomista del fundador Umberto Bossi intenta recuperar posicions.

La figura de Silvio Berlusconi també es va veure molt disminuida per la votació (el 2018 havia obtingut 4,3 milions de vots i un 14,5%, aquesta vegada només en va treure 2,3), però al final Forza Italia va tornar al parlament amb un digne 8% que li garanteix un paper important en el proper govern. No era evident que això podía pasar, atès els continus escàndols de corrupció, les nombroses escissions a la dreta i el pas d’alguns dels seus dirigents més importants al partit de Carlo Calenda, antic membre del Partit Demòcrata que va inventar-se un nou pol de centre juntament amb Matteo Renzi (exsecretari del PD), obtenint un 8%.

Els populistes resisteixen

El mateix es pot dir del partit populista liderat per Giuseppe Conte. En les darreres eleccions, el Movimento 5 Stelle es va situar al capdavant del sistema de partits italià amb 10 milions de vots, un 32% total. Aquesta vegada, després d’anys d’escissions (l’última de Di Maio, fundador del partit) cap a pràcticament tots els partits del sistema que Beppe Grillo es va comprometre a trencar, les enquestes preveien un col·lapse per sota del 10%. En canvi, trencant amb el govern de Draghi -al qual acusava de no treballar per la pau i de no respectar la seva agenda social-, Conte ha recuperat molts suports defensant la renda de ciutadania que la dreta promet abolir o limitar severament. Al final, el M5S no només va obtenir el 15,5% dels vots, sinó que va ser el partit més votat en moltes circumscripcions del sud d’Itàlia i les illes. Amb 4,3 milions de vots el M5S va interceptar una part del vot pacifista preocupat per les possibles conseqüències del conflicte a Ucraïna, però també una part de l’opinió pública progressista decebuda per la deriva neoliberal del PD.

La crisi del Partit Demòcrata

El Partit Demòcrata ha mantingut el seu percentatge -del 18,8% el 2018 al 19% ara-, però per la competència dels centristes de Calenda i Renzi i l’abstenció ha perdut gairebé un milió de vots, passant de 6,2 a 5,3. La reiterada crida a un vot antifeixista per part de la seva direcció no va funcionar; la formació, nascuda a partir de la unificació dels antics comunistes «penedits» i dels antics demòcrates cristians, és poc atractiva per molts italians tant de dreta com d’esquerra, i les seves polítiques liberals i l’opció de governar amb un partit de dreta radical com la Lega l’han desacreditat com a baluard antifeixista. Després de la votació, el PD va entrar en crisi i el secretari Enrico Letta va anunciar que dimitirà al proper congrés. Però el problema del principal partit de centre del país (que continua definint-se com a d’esquerres) no és només un secretari general avorrit, sinó l’ambigüitat d’una formació que ha inserit el neoliberalisme i la tecnocràcia al seu ADN i ha escollit com a missió la de governar a qualsevol preu, dotant-se d’un perfil cada cop més elitista.
No és d’estranyar que només un 11% dels obrers votessin PD, preferint FdI (35%), el M5S (16) i la Lega (13) i que només el 14% dels votants en dificultats econòmiques escollissin Enrico Letta, preferint Meloni (29%) i Conte (23%).

Italia, un país sense esquerra

Si el PD no convenç, l’única altra força de coalició de centre–esquerra que va entrar al Parlament va ser l’aliança d’esquerra moderada entre els Verds i Sinistra Italiana, que reconfirma el 3,5% i el milió de vots obtinguts el 2018 per Liberi e Uguali.

L’esquerra radical unida a la Unió Popular – Poder al Poble, Refundació Comunista i una escissió d’esquerra del Moviment 5 Estrelles- liderada per l’antic magistrat i alcalde populista de Nàpols Luigi De Magistris, malgrat el gran esforç i el suport públic de Melenchon, Iglesias i Corbyn, va millorar lleugerament respecte al 2018 -passant de l’1,1 a l’1,4% i de 370.000 a 400.000 vots-, però no va poder entrar al parlament.

També es van quedar fora els populistes d’extrema dreta d’Italexit (aliats amb els feixistes de Casapound) i la sopa sobiranista-conspiracionista liderada per l’antic líder comunista Marco Rizzo.

El Rosatellum dóna la majoria absoluta a la dreta

Si ens referim als partits, el mapa ha canviat molt respecte al 2018: Fratelli d’Italia aconsegueix molts més vots que Forza Italia i Lega junts, mentre que la força del Moviment 5 Estrelles es redueix a la meitat. Però mirant les coalicions, l’equilibri de poder entre dreta i «esquerra» es manté força semblant als existents a l’anterior parlament: el centre-dreta passa de 12,4 (37%) a 12,3 milions de vots (43,8%); el centre-esquerra va passar de 7,9 (23%) a 7,4 milions de vots (26,1%).

Si la dreta podrà comptar amb la majoria parlamentària més gran de la història de la República Italiana -el 59% dels escons- és, doncs, per una llei electoral que distorsiona molt la voluntat popular. L’anomenat «Rosatellum», inventat pel PD en l’època en què Matteo Renzi era secretari, pretenia transformar en una majoria absoluta el consens obtingut pel partit -el 41%- a les eleccions europees del 2014.
De fet, la llei està pensada per premiar partits o coalicions que superin el 40%, lliurant-los una àmplia majoria a les cambres i expulsant llistes que no arriben al 3%. Però Renzi i el PD van calcular malament: a les eleccions del 2018 cap coalició va superar el 40%, mentre que aquesta vegada ho va aconseguir la dreta liderada pels postfeixistes.

Un govern feixista?

Ara tothom es pregunta què farà Giorgia Meloni. Paradoxalment, la primera dona primer ministre a Itàlia serà hereva política i seguidora de Giorgio Almirante, un supervivent impenitent de la República Social de Benito Mussolini, i no una exponent dels moviments progressistes. A la vigília de la campanya electoral, l’antiga líder de la joventut neofeixista es va negar a treure del símbol del partit la flama heretada del Moviment Social. Entre els dirigents i els militants no hi falten els nostàlgics dels anys vint i la «caça dels comunistes».

Al mateix temps, però, Meloni va donar al partit una metamorfosi ràpida i consistent respecte al passat, allunyant-se del feixisme i del règim de Mussolini, i donant a FdI el perfil d’un partit de dreta radical però conservador. Un partit que avui es redescobreix més trumpià que no pas nostàlgic neofeixista, agermanat amb Vox, amb l’hongarès Orban i amb la dreta tradicionalista polonesa, així com amb els sectors més reaccionaris del Partit Republicà dels EUA i la dreta israeliana.

Avui la FdI pateix una identitat encara híbrida, incompleta i contradictòria, certament fruit de la necessitat instrumental de legitimar-se com a força responsable de govern, però també conseqüència d’una evolució objectiva. En pocs mesos, Meloni ha abandonat el tradicional euroescepticisme per arribar a un nacionalisme europeista i atlantista, alarmant molts militants i votants que ara esperen que sigui un canvi de façana, útil només per ser admès a la «stanza dei bottoni» (allà on es decideix el govern).

Des dels primers moviments sembla que el nou govern no es desviarà gaire de les polítiques econòmiques neoliberals del banquer Draghi. Probablement, però, en temes relacionats amb els drets civils, el govern marcarà una diferència substancial, guiat pel clàssic lema «Déu, patria i família» contra dones, homosexuals i migrants.

En conclusió, el país no tindrà un «govern feixista» sinó feixistes al govern, i sens dubte la votació del 25 de setembre ha sancionat la fi del cordó sanitari antifeixista, fonament de la «república nascuda de la Resistència».