Sobre la derrota del sentit comú revolucionari i les seves herències

 No fa ni cent anys que més de la meitat de la població mundial tenia gravada a foc una idea, una certesa: la Revolució. Avui, aquesta certesa ha desaparegut i la massa de pensaments i idees contemporanis s’ha demostrat com radicalment incapaç d’intervenir el desenvolupament del món, de transformar-lo. Podem reconstruir un marc ideològic revolucionari?

Sentit comú revolucionari, comunista. Utopia. Revolució. A risc d’entenebrir allò que pretenc dir-vos amb una barreja de fina nostàlgia i evocacions melancòliques, no puc evitar començar recordant: no fa ni cent anys que més de la meitat de la població mundial tenia gravada a foc una idea, una certesa. Tal certesa va néixer entre la sang i la suor del part de les revolucions i processos històrics que van creuar el segle XX i el dolor atàvic –transmès de generació en generació– de la vivència directa o bé el record de la dominació, de centenars d’anys a través dels quals es va desplegar la lògica capitalista en el món, alimentada amb les vides de milions d’innocents éssers humans. Aquesta certesa era la de la Revolució. Que existia una possibilitat, un horitzó històric palpable i desitjable de transformació de la societat per deixar enrere la dominació en totes les seves formes.

La pràctica, la realitat de tals avenços, el dia a dia de cadascuna d’aquelles persones que sostenien tals aspiracions estava lluny de l’ideal. Les biografies d’aquells pretèrits revolucionaris i revolucionàries –tant els famosos com els menys coneguts– així com les de cadascuna de les persones anònimes que van viure sota la bandera de la Revolució, en són una prova apassionant. Per cada presa del poder, per cada vaga guanyada, per cada motí joiós, per cada edició d’un text subversiu que passava de mà en mà i ensenyava a llegir i a escriure a centenars, per cada vers declamat evocant la victòria, hi havia la contrapartida d’anys i anys de guerra, execucions, exili,  girs dramàtics i esclafadors de guió, histriòniques traïcions, retrocessos, presó i misèries contingents. Les dificultats, en suma, van ser titàniques.  Malgrat tot, l’ideal seguia vigent. Va seguir-ho sent, però, fins a un cert punt.

La darrera onada, el darrer cicle d’insurreccions proletàries, el darrer cop de cua del colós ferit de mort de la revolució va ser llarg i va posar contra les cordes l’ordre capitalista fent arribar la inestabilitat fins al mateix centre imperialista. Durant els llargs 60 i 70 ni França, ni Anglaterra, ni Alemanya, ni Itàlia, ni els EUA van poder evitar una intensa onada de tumults, aixecaments, un moviment obrer de vagues salvatges i saboteig, densitats de grups i moviments revolucionaris, milers de joves proletaris i estudiants endinsant-se en profundes experiències de comunisme en la lluita i la vida col·lectiva, desertant del treball i de la família. Moviments i aixecaments, sovint també dirigits contra Partits Comunistes i Sindicats en decadència, reconvertits en mers gestors dels pactes i equilibris als estats occidentals. Però és sabut, també, que aquesta onada va acabar en derrota. Les dècades dels 80 i els 90 van ser de plom, bales, presó; però també de renúncies, desídia, assimilació i integració.

Hi ha a dia d’avui diversos anàlisis d’aquesta derrota. En certa manera, allò que s’anomena esquerra ha dedicat cert temps a la glossa de la derrota del projecte històric de la revolució socialista. Una glossa que sovint s’ha mogut entre l’autoparòdia i la tragèdia i en escasses ocasions ha estat una font de balanços, autocrítica i o recerca de pistes per l’actualització de les revolucions del present. Ara bé, no podem deixar de qüestionar-nos: quins anàlisis seriosos existeixen? Què ens proposen o què ens ajuden a entendre, més enllà de confirmar la derrota revolucionària, com a mínim, a occident? Ens diuen quelcom significatiu sobre el caràcter de tal derrota?

Podem consultar els anàlisis, clàssics, de capçalera, d’historiadors com Hobsbawm o Fontana, on  es descriu l’auge i declivi de les insurreccions proletàries del s.XX, amb la glossa central de la revolució bolxevic i les repercussions al llarg de tot el segle que les seves derivades tingueren en la resta d’experiències històriques revolucionàries. També, l’exercici de balanç de les anomenades corrents de la comunització (gairebé desconegudes aquí), l’única aportació política rellevant de les quals és justament l’assenyalament de les limitacions, ja fossin estructurals, ja fossin estratègico-polítiques, dels intents revolucionaris i del moviment obrer occidental, més enllà de l’argument buit i repetit per les diferents corrents d’esquerra, més o menys radicals, que sempre acaben explicant el fracàs d’una revolució a causa d’una «traïció» (la traïció dels líders, de la socialdemocràcia, etc…) Així mateix, hi ha el ric camp de reflexió lligat al cicle històric de l’anomenada autonomia italiana (60’s-77’), sobre les seves condicions de possibilitat i sobre el seu fracàs o esvaïment, entre la reestructruació del capital que en mutila la base social objectiva, la repressió i dissolució del moviment i la fugida endavant armada. Les propostes de definició del neoliberalisme de Harvey a les seva Breu Història del Neoliberalisme, que resumeixen l’articulació global del mode de gestió capitalista sobre el que es va construir tal derrota. O la recent idea de la melancolia d’esquerres d’un historiador de les idees com Enzo Traverso que es dedica a caracteritzar la modalitat de memòria i sentit del fracàs històric del comunisme que ha predominat en el pensament i la cultura popular de la derrotada esquerra.

No podem obviar tals aportacions. Però seria simplista, o buit, conformar-se amb el mer recull o llistat bibliogràfic. Cal actuar amb un exercici de criteri teòric i polític. I, procurant fer aquest  exercici crític, si mirem de pensar l’arrel comuna d’aquests intents de donar sentit i descriure la derrota històrica de les revolucions proletàries, trobem un tret comú: la mancança d’estar articulades ideològicament de manera molt pobre. És a dir, m’atreviria a afirmar que el mateix exercici d’anàlisi d’aquests balanços està mediat, viciat, per algunes de les vicissituds internes o conseqüències de la derrota que es dediquen a descriure. Són balanços políticament marcats, no pertanyen a la historiografia burgesa, per suposat. Però malauradament acaben sempre derivant en criteris polítics o bé difusos o bé incorrectes. Els difusos, per exemple, Traverso i Harvey, que escriuen afectats de la mateixa desorientació i debilitat ideològica que analitzen, sense poder-se’n escapar. Al seu torn, un exemple clar d’incorrecció és la tautologia en la que incorre la corrent de la comunització: defineixen les revolucions proletàries com immanents a la lògica del capital en un argument circular. Pels comunitzadors la història del s.XX és una mena de carreró sense sortida on pesa un mena d’inèrcia estructural en base a la qual les revolucions no tenien la capacitat d’anar més enllà del capital ni sobreviure a les guerres, on es deixa poc marge a l’agència històrica dels subjectes col·lectius.

Tal material històric, cultural, de balanç i de disputa de la tradició i la memòria només és un punt de partida per la refinació de conclusions i perspectives més clares sobre fins a quin punt l’avenir i l’herència històrica de tals revolucions i els seus fracassos ens acompanyen i determinen als revolucionaris del s.XXI, quines lliçons i també limitacions ens imposen. Les valoracions que n’he fet aquí són escasses, parcials, poc justificades. La tasca completa queda petita pel volum i les intencions d’aquest text breu. Més aviat, i en continuïtat amb el darrer article, si he citat aquests exemples és des de la voluntat d’aprofundir o fer èmfasi en el pes del factor ideològic a l’hora de donar comptes de l’esmentada derrota històrica. Perquè tots els casos, malgrat ser anàlisis rigorosos, no donen prou pes a la reflexió sobre la vessant ideològica de la derrota històrica que ens ocupa.

Quan parlo de factor ideològic em refereixo a que la gran derrota va ser infligida sobre el sentit comú revolucionari, va ser l’extirpació calculada de la utopia comunista de cada barriada, del cor, la consciència i els anhels de cada pobre del món, de les esperances de militants i lluitadors a tot el globus terraqui. De l’expulsió del marxisme i el socialisme revolucionari de tots els canals de producció, circulació i discussió del pensament i de la condemna com a teories mortes, anacròniques que se’ls va imposar. Probablement aquesta transformació, mutilació, de les consciències va ser més lenta que l’esclafament militar i social de les insurreccions, que el desmuntatge gradual de les velles formes organitzatives de la classe treballadora o l’extermini dels darrers grups armats a Europa. Però va colpejar amb un dany mil vegades més greu a la Revolució que totes les guerres desencadenades per impedir-la. Com a mínim a Occident, la desfeta d’aquest sentit comú va ser brutal, aclaparadora, negant la possibilitat d’una transformació revolucionària de la realitat als caps de la majoria de la població i desfent els paradigmes en base als quals havia funcionat l’esquerra revolucionària. La rellevància del factor ideològic per explicar les darreres dècades de derrota ressalta amb la pobre dedicació o dedicació incorrecta que li presten els anàlisis teòrics que ha produït l’esquerra revolucionària per donar comptes de la seva pròpia impotència.

No hauria de ser menyspreada aquesta realitat: el govern neoliberal del capitalisme va tenir en les seves ments més lúcides una encertada visió de futur. Sabien ja aleshores que el món no seria mai un jardí edènic de prosperitat sota la voraç necessitat de valorització del capital, que una mà de ferro havia, ha i haurà de mantenir a ratlla tota la misèria acumulada i per acumular. Però havien après també valuoses lliçons del cicle anterior i tenien clar que, fins a l’adveniment de la següent gran recessió, s’obria un temps que no havia de servir només per omplir-se les butxaques, sinó per crear les condicions necessàries per a que ni sota el retorn de la pitjor degradació de condicions de vida i drets les classes subalternes tinguessin la possibilitat de repetir els processos revolucionaris que havien fet trontollar el món durant el segle XX. Així ho van fer: tal contrarevolució o revolució passiva es va fonamentar en mesures materials, urbanístiques, logístiques, en redistribucions econòmiques i deslocalitzacions, refinançament militar i policial.

El manteniment i l’ampliació desesperada dels cicles d’acumulació del capital, cada vegada més difícils de sostenir, eren per suposat la pulsió de base que regia tals mesures. Un pulsió que transcendeix els plans i la intel·ligència d’un, dos o de la plana major sencera de la classe capitalista mundial. Ara bé, si una consciència o certesa guiava aquesta època, diguem-ne de reformes neoliberals, era que en cap cas es realitzaven els plans econòmics, financers o urbanístics pretenent que per si mateixos serien capaços d’esvair el fantasma del comunisme ad eternum, encara que s’aconseguís mantenir un cert nivell de vida entre la majoria de població treballadora d’occident (a costa de dessagnar a la resta de la humanitat a la perifèria). Els guetos i la misèria mai van desaparèixer, per exemple, al llarg de tots els països europeus o als EEUA. Del que es tractava era d’impedir que partint de la miserable vida a una barriada pobre, d’un barri marginat, es pogués articular de nou una ciutat proletària disposada a escombrar la ciutat burgesa que tenia al davant, tal com va ocórrer a la Barcelona d’inicis del s.XX. Allò que van aprendre amb esfereïdora claredat els representants de la burgesia mundial a través del sagnant i llarg segle passat, va ser, justament, un alt grau d’autoconsciència sobre com domina la classe dominant: Sota el domini de la compulsió muda del capital, la misèria no acabarà mai, no es poden abolir els pobres del món i tampoc allò que ens empeny al tumult i a la protesta. El domini ideològic és gairebé més rellevant que el domini militar per sobre d’aquests.

En base a això, m’atreveixo a afirmar que la «tasca civilitzadora» que es va auto-atorgar la burgesia que veia com s’atansava el final del s.XX, més que la pau al món o noves revolucions tecnològiques, va ser desactivar el factor ideològic, allò que donava un sentit i un horitzó a les lluites de supervivència dels desposseïts, la idea i possibilitat d’una totalitat que xoqués amb el món burgès per desplaçar-lo. I efectivament, així va ser, el factor ideològic va ser desactivat a les societats capitalistes occidentals. Dècades de campanya, per terra, mar i aire, per mitjans que van des de la refinada guerra de posicions cultural a la dura reproducció i imposició través d’aparells variats. El partit de la burgesia, l’organització social del capitalisme tardà, va aconseguir amb un èxit aclaparador imposar de manera hegemònica un marc de pensament d’una solidesa exasperant: no es tractava de negar la misèria, ni els més que evidents problemes i injustícies ni tan sols de negar les possibilitats de la crítica. Sinó de desterrar la idea del comunisme. Així ho varen fer.

Crec que una de les millors caracteritzacions de tal derrota, o més aviat, de la victòria ideològica de les forces reaccionàries del món ja la va fer, molt sintètica i encertadament i enmig de la pandèmia, Xan López de Contra el Diluvio.

Resumidament, la seva tesi: al llibre El final de la història i l’últim home (1992) Fukuyama analitzava el món inaugurat després del final de la Guerra Freda com un món sense ideologies, on quedaven superades les dures i sanguinàries lluites entre visions del món que havien assolat el segle anterior, on la victòria de les democràcies liberals inaugurava una època de prosperitat, posthistòrica. No que ja no transcorregués el temps, sinó que la història de la humanitat en tant que progrés hauria arribat a la seva culminació. Que ens trobàvem en el millor dels móns possibles. La societat democràtica liberal del capitalisme estatunidenc seria el més semblant a la utopia del final de la societat de classes, però irònicament realitzada per la gran democràcia liberal estatunidenca, i per suposat, pels mals menors o col·laterals de l’altra cara de la moneda: el seu caràcter imperialista i una hegemonia global imposada a foc i sang. L’argumentari de Fukuyama és sobradament conegut. Segurament és una experiència comuna  de la majoria que segueix aquestes línies haver llegit algun llibre, article, o capítol d’un pensador d’esquerres, d’haver escoltat un argument en una ponència o a la barra del bar que desenvolupen com d’equivocat estava Fukuyama. I ho acostumen a fer en base a l’enumeració d’efemèrides històriques que refuten la conversió del món en un jardí de pau i prosperitat, ja sigui citant la guerra dels Balcans, l’11S, o més recentment, les sobrevingudes crisis capitalistes. Qui no ha jugat mai al fàcil argument d’afirmar o justificar com d’evident és que «la història no s’ha acabat»?

La lectura de X. López és prou més aguda: l’obsessió per evocar les evidències de l’error de les tesis sobre el final de la història de Fukuyama és paradoxalment la manifestació de la seva victòria en el debat i el món de les idees, en el sentit comú. Des de tesis doctorals i articles acadèmics, assajos, exabruptes a discussions estudiantils o com a recurs per iniciar una argumentació pseudo-esquerranosa. Mentre es citava el llibre de Fukuyama com a exemple d’un error evident del relat burgès, l’hegemonia capitalista acabava de desintegrar les restes materials, organitzatives i ideològiques del vell paradigma socialista i s’erradicaven les bases socials i culturals del moviment obrer europeu.

A dia d’avui, l’anomenat realisme capitalista –la impossibilitat de pensar el món més enllà, fora del metabolisme capitalista, en tots els àmbits (cultura, economia, literatura, quotidianitat, etc)– està més que reconegut com un límit ideològic d’època i ha fet fortuna entre la intel·lectualitat i els culturetes d’esquerres que dediquen hores i hores al concepte i n’analitzen les derivades al cinema o al premsa o a no-sé-quina corrent artística emergent. Un realisme capitalista que, de fet,  no defineix res massa diferent del que preconitzava Fukuyama a les seves tesis des d’una mena d’hegelianisme de dretes, liberal. Tot plegat, malgrat l’esclat multipolar de crisis, pandèmies i catàstrofes. És a dir, la continuïtat hegemònica de les tesis de Fukuyama es dóna, però, sorprenentment des del 2008 fins avui en dia en unes condicions històriques objectives que li serien adverses, que no són unes altres que la inestabilitat global i la disrupció de les múltiples crisis del capital afectant també a les societats dels centres imperialistes occidentals. Així i tot, persisteixen les tesis de Fukuyama en la forma d’una manca d’alternatives imaginables a un camí històric que no sigui el de la destructiva acumulació capitalista. Té un cert mèrit i ens alliçona sobre el funcionament del debat i la pugna el món de les idees.

Si referencio aquest anàlisi és per descriure fins a quin punt la més greu de les derrotes infligides a la tradició revolucionària ha estat la decadència ideològica de les darreres tres dècades, que encara arrosseguem.  I ho dic des d’un cert respecte per aquest encert teòric però conscient de l’abisme de discrepància política que ens separa, i fins i tot, confronta. Jo escric aquestes línies des de la voluntat política de reactualització d’un paradigma ideològic, el del comunisme revolucionari. Per contra, X. López escriu suggerents articles, reflexions i dinamitza un think-thank ecosocialista des de premisses tant enginyoses i difícils de classificar com que «avui en dia ni els revolucionaris revolucionen, ni els reformistes reformen». Premisses suggerents, sí, per acabar, però, falcant  teòricament les propostes de Más País o dels cercles propers a la vicepresidenta del govern Yolanda Díaz i els últims espasmes del cicle populista amb la proposta de SUMAR, reduïda gairebé al decadent objectiu polític de justificar-se com una crossa institucional útil al PSOE. No crec que estigui simplificant res, sinó descrivint les posicions en pugna.

Està clar que l’ús d’un recurs teòric aliè mai és innocent, fins i tot arriscat. Per X.López la lectura crítica de la recepció i l’èxit ideològic de les tesis de Fukuyama serveix per deduir la necessitat d’un cert realisme o possibilisme polític, però amb aires de novetat, òbviament astut i refinat. Per justificar la radical diferència del nostre present amb les pretèrites dècades revolucionàries del s.XX, no perquè ens trobem en uns nous temps de prosperitat, sinó perquè avui en dia no existeix encara cap força antagònica semblant a l’antic moviment obrer i socialista que s’oposi a l’actual carrera suïcida, militar i climàtica de la classe dominant. Tal panorama, summament desconegut i aterridor alhora ens porta segons el parer de X.López a haver d’escollir entre el resabut «There’s no Alternative» thacherià i una mena de nova versió entre cínica i deseperançada de la vella fe en l’Estat com a ordenador de la vida política i la societat.  L’entorn intel·lectual, el nou progressisme verd, que es configura al voltant de la intel·ligència de persones com el teòric de Contra El Diluvio pren la fulgurant derrota ideològica de la revolució de la que partim com argument ni tan sols per intentar refundar la socialdemocràcia com a opció raonable: es veu que el màxim al que podem aspirar com a sentit comú d’època és celebrar que algú com Joe Biden, neoliberal, s’oposi a un neofeixista com Bolsonaro. Que l’actual «policrisi» del capital farà virar als neoliberals d’arreu cap a una mena de socialdemocràcia de guerra. Que per qüestions de conjuntura, la fracció dominant de la burgesia mundial es reorientarà cap a posicions progressistes i el nou gran enemic de la humanitat són els burgesos obertament reaccionaris que puguin ser un contrapès d’aquesta tendència. Noves versions de vells arguments, ja aleshores dubtosos.

A la contra, si jo recullo o reconec l’encert de les seves tesis sobre el caràcter de la derrota històrica del projecte revolucionari és des de la perspectiva de caracteritzar bé el camp de batalla ideològic des del que s’ha d’encarar la recomposició d’una força antagònica amb possibilitats consistents d’encarar els reptes de l’època i suposar una amenaça real per al gran partit contemporani de la burgesia mundial. Per mirar de traçar les vies, per afinar i construir les possibilitats d’anar més enllà dels límits i derrotes de les que som hereus, de que és possible l’actualització de les idees o tesis que poden configurar una nova concepció del món emancipadora, revolucionària.

Però, qui encerta què? Qui assimila a qui? Són un entreteniment passatger de joves estudiants, a l’estil del grupisme dels 70 i 80, l’actual renovada proliferació i actualització de les idees marxistes? La refinació intel·lectual i teòrica dels nous pensadors del progressisme verd espanyol serà l’enèsima refundació de la socialdemocràcia com a crossa necessària de la hegemonia del partit de la burgesia? Només els anys ho diran.

En qualsevol cas, insisteixo en la conclusió o argument de fons de l’article: la més dura de les derrotes que han patit els revolucionaris del món és la derrota ideològica de les darreres dècades. I les derivades que ha suposat en els plànols teòrics i en el camp d’allò social, en el sentit comú imperant entre els pobres de la terra i la classe treballadora dels països occidentals, sobretot. Les concrecions d’aquesta derrota, pel que fa a la debilitat ideològica de l’esquerra, es manifesten sobretot en tres aspectes: la dissolució de la teoria com antagonisme polític, l’emergència d’una ideologia espontània antipolítica entre el proletariat i els desposseïts i la impotència ideològica de la pràctica política d’esquerres.

Pel que fa a la dissolució de l’antagonisme en la teoria no em vull referir al fantasma del pensament postmodern. Hi ha intervencions i anàlisis de sobres que han caracteritzat el postmodernisme i els seus límits com a corrent estètica, les seves derivacions culturals i el debat sobre si existeix com a tal un pensament postmodern o no i fins i tot una «època» històrica postmoderna. Així mateix existeixen crítiques encertades a l’ús indistint del mot postmodernisme com en termes de descrèdit polític, ús associat a posicions que s’autoerigeixen com a defensores d’una política centrada en les condicions materials davant de les suposades derives idealistes de l’esquerra. Al que em refereixo és al procés històric de desfeta de la capacitat d’articulació política pràctica i ideològica de la teoria i el pensament. Tal procés no pot reduir-se erròniament, o no només, al progressiu descrèdit i decadència de la teoria marxista. Tampoc a l’emergència a partir dels anys 60 de les tendències teòriques com l’estructuralisme i postestructuralisme, així com el naixement del feminisme radical, els estudis postcolonials o la teoria de la interseccionalitat, per esmentar alguns casos. Més que en la competència amb el marxisme, tals marcs teòrics van omplir els buits o tenien les seves condicions de possibilitat en la decadència, també teòrica, que es va fer evident pel que fa als partits comunistes occidentals i a les seves trillades doctrines oficials.

Tots aquests fenòmens són alguns dels ingredients o precedents que ens ajuden a entendre la conclusió general, que és l’actual dissolució de la capacitat antagònica de la teoria. El s.XXI s’inicia arrossegant aquesta herència i l’accentua. Que la teoria ha perdut la seva capacitat transformadora vol dir bàsicament que mai tantes veus i corrents de pensament havien interpretat de maneres múltiples l’avenir del món, i a la vegada, mai la teoria havia estat tant impotent per transformar efectivament el món com ho ha estat en les darreres dècades.

Ens trobem en un moment sense precedents en la història de les idees degut a l’efusivitat i la difusió de, no només l’alfabetització i la cultura de masses, sinó de l’accés generalitzat al pensament i l’educació superior cada cop a més llocs del globus, així com la generació de nous i vastos mercats editorials i audiovisuals. No és només que existeixin universitats i editorials arreu del planeta, sinó que avui en dia qualsevol pot obrir un canal de youtube o un blog i donar recorregut a la seva particular posició filosòfica. I no només en un sentit quantitatiu (nombre de persones que filosofen), sinó també qualitatiu: mai havien existit tantes corrents de pensament divergents, per arrels comunes que puguin tenir o per vulgars que siguin les seves formes o tesis. Del neokantisme al revival  new age de filosofies hinduistes, passant pels nous estudis hegelians, la il·lustració fosca, el realisme especulatiu, el transhumanisme i un llarg etcètera que podria allargar-se pàgines i pàgines. De manera paradoxal, tota aquesta massa de pensaments i idees s’ha demostrat com radicalment incapaç d’intervenir el desenvolupament del món, de transformar-lo. Mai havia estat tan gran l’abisme obert entre la interpretació teòrica del món i les possibilitats de la seva transformació històrica. Una mena d’inversió perversa de la 11ª tesi sobre Feuerbach i un compliment de la profecia de Günther Anders de què si no sabem interpretar el món per transformar-lo aquest no es quedarà immòbil, sinó que començarà a canviar sense nosaltres. Després de l’obra mestra de Fukuyama que va falcar el marc neoliberal, la teoria ha estat fortament adolida d’impotència ideològica, les idees no estan canviant el món, tot just arriben a descriure’l.  La qüestió és si l’època que se’ns obre davant dels ulls es pot permetre un mussol de Minerva que alci el vol en caure la nit o ara ja és un imperatiu de supervivència per la humanitat recuperar aquella modalitat del pensament teòric que per entendre, necessàriament ha de transformar.

En el plànol d’allò social, de la subjectivitat política de les classes subalternes, les conseqüències de la fulgurant hegemonia dels diferents nivells d’organització política, social i cultural de la burgesia han estat clares: entre els pobres del món, entre els membres del que hauria de ser un nou proletariat, si algun criteri polític impera avui, és el d’una ideologia espontània apolítica, sinó completament antipolítica. A banda de tots els atributs de la subjectivitat burgesa. No és només que la idea de la revolució hagi perdut tota credibilitat i respecte, que s’hagi perdut l’esperança. És que si hi ha manifestacions crítiques acostumen a estar lligades al descrèdit i la llunyania del sistema de partits (traduït en altíssimes quotes d’una creixent abstenció electoral), un cert nihilisme o desesperança i una ràbia cega, ni tan sols classista, que tant pot dirigir-se com a crítica moral «als que manen» com apuntar a qui es té més per sota o al costat, seguint l’estela del racisme, el masclisme o de la guerra entre pobres. A l’Estat Espanyol, el de Emmanuel Rodriguez és potser un dels millors anàlisi, també, de la configuració d’una de les ideologies d’estat més secundades i capaces de permear en el gruix de la població, la ideologia de la classe mitjana: la centralitat d’elements com l’habitatge en propietat i un cert rentisme popular, la família, la meritocràcia titular acadèmica o un cert estat del benestar, han configurat una de les majors integracions ideològiques, un efecte en base al qual, al llarg de les dècades dels 80, els 90 i els 2000, més del 70% de la població de l’Estat es reconeixia en aquest, sense fissures. El franquisme va acabar-se com a règim però va llegar-nos una delicada i eficient prolongació en termes ideològics d’allò que a partir del 39 havien fet amb les armes: erradicar el proletariat revolucionari i la seva ideologia alliberadora.

Repassades les repercussions de la derrota històrica del sentit comú comunista pel que fa a la subjectivitat política del proletariat o la classe treballadora en el capitalisme actual i en la producció teòrica i filosòfica del pensaments de les darreres dècades, arribaria el torn de descriure la impotència ideològica de la pràctica política d’esquerres. Tanmateix, no dedicaré massa més línies a aquest factor, ja sigui perquè era el punt de partida explicat al primer article, ja sigui perquè ho reservo per a un següent article de pròxima publicació, en un exercici d’economia de la lectura i l’atenció del públic lector. En tot cas, em limitaré als titulars: la derrota històrica ens ha llegat un panorama polític d’esquerres marcat per una relació viciada amb allò ideològic, repartida entre dos pols. O bé una relació de menyspreu, de dissolució i de desterrament d’allò ideològicament marcat  i ferm com un pes mort, del passat; o bé una relació identitària, una manca de balanç i criteri crític i l’adhesió a formules ideològiques en tant que identitat pròpia, més que com a visió del món amb pretensions d’universalitat.

D’aquí que la intervenció ideològica de l’esquerra pel que fa la societat i a l’opinió pública estigui marcada per la derrota amb dos conseqüències clares: o bé hi ha ideologies tancades, consistents en si mateixes, però aïllades completament de la societat i limitades a l’existència com a identitat grupal, o bé hi ha una participació del debat polític i públic sempre determinada per l’assimilació del marc fort, dominant, de la ideologia burgesa.

Ara bé, seria no només un error, sinó una falsedat fàcil de contrastar amb la història viva i immediata de les darreres dècades, dir que la desactivació del factor ideològic revolucionari ha significat la mort del debat sobre les idees. N’hi ha hagut i n’hi ha contínuament. Hi ha discussió, el pensament de la gent no és monolític, és contradictori, està en disputa. Però un marc ideològic ferm, sempre s’imposarà a una manca de marc, a un marc eclèctic o dèbil, a idees que per genials, genuïnes i ben travades o comunicades, floten a l’aire i són assimilades o anul·lades pel marc fort. Si és un marc hegemònic i recolzat pel pes de dècades d’exitosa dominació política, el mecanisme s’accentua de manera total, implacable. La tendència a l’assimilació de debats ideològics, per radicals que s’hagin plantejat en origen, és una constant de les darreres dècades i el tret principal de la impotència ideològica de l’esquerra.

Ho il·lustra de manera exemplar seguir el recorregut recent de certs cossos d’idees, parcials, concrets, que naixen, que es desenvolupen de manera sectària o tancada, persistent, marginal, replegats sobre una identitat, mantenint-se minoritaris de manera tenaç, fins que certes condicions han permès la seva socialització i el convenciment, fulgurant, hegemònic, d’importants capes de la societat o de la opinió pública. Però clar, per suposat, essent assimilats o integrats al marc ideològic del partit de la burgesia, adequant-se als límits marcats per aquest i esdevenint-ne funcionals. En són un clar exemple alguns dels debats o polèmiques sobre el gènere i la sexualitat que ha posat de relleu el moviment feminista, o de manera encara més clara i indiscutible, el desenvolupament recent del veganisme, del sentit comú sobre el consum de carn o aliments d’origen natural. De ser una posició marginal, discutida, associada a certs estils de vida minoritaris, el veganisme i el vegetarianisme han passat actualment a ser un hàbit alimentari comú per a milions de persones a occident, malgrat el fort arrelament cultural del consum d’aliments d’origen animal. Ministres de governs criden a reduir el consum de carn. Campanyes publicitàries. Una nova indústria càrnia-vegetal naixent.

És sorprenentment exemplar veure el cara a cara entre el representant d’Heura Foods i una veterinària vinculada a la ramaderia extensiva, emès a TV3 fa uns mesos. Cadascú havia de defensar la idoneïtat –alimentària, ecològica, social– de la seva respectiva hamburguesa. La superioritat discursiva del representant vegà és innegable (i segurament fruit de l’assessorament discursiu que pot assegurar-se una empresa de facturació milionària com la seva). Allò sorprenent és que una idea marginal, en el transcurs de pocs anys o dècades, pugui arribar a situar-se el sentit comú com quelcom innegable. Ens alliçona de manera clara sobre la capacitat de les idees d’influir en la societat, en la seva força. Però una idea no flota a l’aire. Una idea no és només una certesa o una frase ben trobada. El marc hegemònic de la burgesia, com única cosmovisió totalitzant existent després de la derrota històrica del sentit comú revolucionari, fagocita els discursos i debats que el caràcter contradictori de la societat dóna lloc, impulsa.

Aquest article va començar a ser redactat a mitjans del passat agost, amb dilatades setmanes, i mesos de pausa entre la seva execució final. L’article anterior prenia com a pretext el debat sostingut entre l’esquerra independentista i les seves tesis clàssiques i l’emergència de les noves tesis socialistes al territori català, pretext per reivindicar la importància de l’actualització del debat ideològic que expressava tal polèmica. A hores d’ara ja han tingut lloc les primeres presentacions públiques d’Horitzó Socialista, el mitjà d’expressió del jovent català enquadrat en les anomenades tesis del procés socialista. Tant a València com a la UAB hi havia una insistència recurrent en la caracterització de la proposta: que el punt de partida era la derrota històrica de la revolució socialista i del projecte comunista. Derrota caracteritzada pels ponents com una derrota militar, social, econòmica, però sobretot, derrota ideològica: l’anihilació de la idea de la revolució com a quelcom possible, com a quelcom potencialment existent, latent al sí de les contradiccions i els desenvolupaments de la mateixa societat que conformem. I l’extensió d’aquesta derrota a les formes polítiques i socials en les que els malestars i la conflictivitat s’ha expressat durant les darreres dècades. Aquest reconeixement, com a humil punt de partida és un mínim indefugible per l’actualització de la ideologia revolucionària. I una bona notícia, sense masses precedents, que un espai polític que no sigui un grupuscul, amb vocació de rellevància, s’hagi atrevit a entomar de cara, reconèixer la dimensió de tal derrota i es disposi a mirar de revertir-la, d’entrada, ideològicament. Un punt de partida per a reconstruir intents de generació d’un sentit comú comunista, és a dir, d’idees capaces de generalitzar-se entre la població sense haver de renunciar a la radicalitat o la profunditat que impliquen.

L’anterior cicle polític ens va llegar certes ensenyances sobre la gens menyspreable capacitat política dels discursos i les idees. Però el populisme va tenir el seu moment àlgid com a moda política, va fracassar i ara n’observem les repeticions vulgars i caricaturesques. Qualsevol posa el  segell «comunicació política», certa entonació a un video, ja sigui espot de campanya o l’anunci de l’enèsima nova mercaderia. Si en alguna cosa no anaven errats era que el sentit comú de la societat és quelcom a disputar. El debat sobre les idees està viu i no hi ha posició, consigna, frase, lloc comú, que no pugui ser discutida, que no es presti, si som astuts, al combat. Ara bé, les idees no floten a l’aire, els discursos no són aliens als marcs de pensament de forts que els fan possibles, per inconscients que en siguin els subjectes que els emeten o que els reben. Potser va ser un error, potser va ser una decisió conscient com a punt de partida, però el populisme d’esquerres no podia aspirar a ser més que un annex, una excrescència, del marc ideològic fort i dominant del partit de la burgesia. L’error de l’esquerra, més o menys nova, durant el cicle populista va ser prendre’s la derrota històrica del sentit comú revolucionari com un límit infranquejable amb el que s’havia de transigir o bé decidir eludir-la, desterrar-la com un inconscient reprimit. Per a nosaltres ha de ser un punt de partida. Existeixen les senyals i les possibilitats per una nova política de classe, que acompanyada de la reconstrucció d’un marc ideològic revolucionari fort ens pot permetre reprendre la batalla pel sentit comú de la societat, aquest cop sí, amb bases sòlides, amb un marc propi, independent. La conjunció d’aquests factors és una de les condicions perquè la revolució socialista torni a ser possible.

Foto de portada: Ruïnes de Buzluzdha, Búlgaria