L’assalt a les fronteres del dret. Cap a una reactualització de la teoria i pràctica de la revolució

Les transformacions ocorregudes en el sistema capitalista durant l’últim terç del segle XX i primeres dècades del XXI, han implicat una reconfiguració de la manera d’organitzar jurídicament les nostres societats. (…) Si tenim en compte que la forma en que s’organitza jurídicament una societat determina els mecanismes de transformació social que operen i son possibles en el seu interior, un canvi en la primera suposa, a la vegada, la necessitat de redefinir la teoria i pràctica de la Revolució (…).

El Constitucionalisme i la Revolució com a mode històric de juridificació i transformació propi de la modernitat

A partir de les revolucions nord-americana i francesa de finals del segle XVIII, el constitucionalisme es conforma en la manera específica de juridificació a través de la qual la classe capitalista organitza el govern polític de la societat per a dur a terme el procés de reproducció ampliada. (…) Resulta, en aquest sentit, important diferenciar entre juridificació i constitucionalisme. Aquest últim és només una forma històrica concreta d’organitzar jurídicament la societat lligat a condicions temporals determinades que no sempre han existit i que poden, també, desaparèixer i ser substituïda per altres maneres de legalització (…).

El constitucionalisme sorgeix resultat de: precondicions territorials. (…) precondicions socials (…) i, precondicions iusfilosófiques. (…) Sorgit en el segle XVIII a conseqüència de les dues grans revolucions liberals reeixides, el constitucionalisme es va propagar i consolidar, globalment, al llarg dels segles XIX i XX, com la principal manera de juridificació de la societat en tots els racons del planeta. El nombre d’Estats en el món que, avui dia, no es regeixen per una Constitució és, pràcticament, inexistent.

(…) Podem definir el constitucionalisme, com aquell tipus històric de legalització que organitza el govern polític de la societat a través d’una territorialització estatal basada en la unitat i el Poder constituent. (…) El constitucionalisme és el mode històric de juridificació de la modernitat capitalista.(…)

En paral·lel a l’origen del constitucionalisme neix també la idea de Revolució (…). El procés de trànsit del feudalisme al capitalisme implica la conformació de la consciència política dels drets i llibertats que permet el pas de les velles turbes o revoltes a la idea moderna de Revolució, entesa com aquell acte-succés polític consistent en l’assalt (de facto o electoral) a l’Estat per part d’un subjecte unitari i homogeni (la classe social), amb l’objectiu de fer-se amb el control de la principal instància centralitzada de direcció i, des d’allí i mitjançant la redacció d’una Constitució, dur a terme de manera accelerada una transformació del sistema, interconnectant un vessant destructiva del vell ordre i una altra constructiva per a la implementació d’una alternativa política global. (…)

Però la idea de revolució o ruptura constituent no sols sorgeix en paral·lel al constitucionalisme, sinó que, a més, necessita dels trets propis d’aquest tipus concret d’organitzar jurídicament la societat (territorialització estatal, unitat i poder constituent) com a condició de la seva pròpia possibilitat. Els elements teòrics i pràctics constitutius del mètode revolucionari: a) subjecte històric unitari amb voluntat de prendre l’aparell d’Estat; b) antagonisme i projecte polític alternatiu; i, c) implementació des del poder estatal d’una transformació estructural; requereixen, respectivament, dels tres elements propis del constitucionalisme citats anteriorment. Sense territorialització estatal, unitat ni Poder constituent, no poden donar-se. (…) Aquests elements son els que permeten al grup social que es fa amb el control de la juridicitat estatal, detentar en exclusiva la potestat reguladora de la realitat, podent imposar les seves normes i impedir, a través de la repressió, que els altres imposin les seves, que en tant «no-jurídiques» no son reconegudes socialment i son perseguibles mitjançant la violència «legítima» de l’Estat.

La crisis del constitucionalisme i el sorgiment de noves maneres d’organitzar jurídicament les nostres societats: una crítica a l’hiperglobalisme

La crisi econòmica mundial dels 70 va suposar l’inici d’una crisi del constitucionalisme estatal com a mode històric de juridificació de les nostres societats. La manera que va tenir el Capital per a superar la recessió i recuperar les seves taxes de benefici va ser: el desplaçament de la producció cap als països del sud, produint-se la fusió de corporacions, el sorgiment de les Empreses Transnacionals i la globalització; el trànsit cap a un règim de canvi flexible i la liberalització de la circulació de capitals que, juntament amb el desenvolupament d’internet, fa aparèixer noves institucions financeres transnacionals que generen la seva pròpia rendibilitat; etc. I tot això va anar de bracet d’un altre procés paral·lel de redisseny i complexització de l’arquitectura i funcions de les institucions internacionals (FMI, BM, OMC, UE, nous acords multilaterals i bilaterals d’inversió i lliure comerç, etc.) i nous processos d’integració regional i mundial. Es conformen, d’aquesta manera, nous centres de producció de Dret i interrelació normativa. (…) Les normes de la legalitat transnacional sorgides d’acords entre empreses o dictades per organitzacions de l’economia global, coexisteixen amb la legalitat financera que regula els mercats de deute públic i privat, la legalitat ciberespaial que regeix el món virtual i les comunicacions globals digitals, les Constitucions de l’Estat social nacionals, la legalitat popular alternativa vigent en barris popular com a mecanisme de supervivència, les legalitats informals patriarcals i/o racista, etc. (…) Totes elles en competència per imposar-se sobre els mateix territori i subjectes.(…)

Es va generar, així, una reconfiguració de l’escala territorial dominant, els actors i les legalitats que intervenen en els processos de governança, de manera que el vell monisme jurídic, on l’Estat tenia el monopoli de la producció de Dret dins del territori nacional, és substituït per un model de pluralisme jurídic, on se solapen múltiples legalitats provinents d’autoritats multiescalars diferents. (…) El centre de poder des del qual es s’organitza jurídicament el govern de les persones s’ha desplaçat des de les institucions de l’Estat nacional i el mode històric de juridificació constitucionalisme, cap a nous espais y nous modes històrics d’organitzar jurídicament la realitat. (…) I com no podia ser d’altra manera, la crisi del constitucionalisme implica, a la vegada, una crisis de la idea moderna de Revolució i Poder constituent com a mètodes de transformació heretats de la tradició liberal. (…).

Però, quin és aquest nou mode històric de juridificació? I, com es pren el poder i porta a terme el canvi social emancipador en el seu interior? (…)

Els autors hiperglobalistes, inclosos alguns marxistes, afirmen que l’espai des d’on, avui, els poderosos organitzen jurídicament la societat i exerceixen el govern dels individus són els organismes internacionals de governança global i davant això, (…) afirmen que la nova manera històrica de legalització des del qual organitzar la societat de manera justa i garantista seria un constitucionalisme global democràtic (…) que limiti el poder del Capital i permeti construir majors graus d’igualtat. (…) Aquest és, no obstant això, un plantejament amb diversos problemes. (…)

Un és que presenta una espècie de govern i economia mundial a-espacial. Els llocs concrets ja no importen en un discurs que situa el centre de poder a assaltar en uns circuits superiors del Capital, externs a les nostres realitats quotidianes i ocupats per homes de negre que des d’instàncies globals mouen els fils del món. No obstant això, en contraposició a aquest relat, els recursos necessaris per a les activitats de l’economia global continuen estant profundament ancorats en el territorial, l’humà i l’infraestructural. (…)

I l’altre és que, a diferència del que assenyala aquest corrent, no és possible una reconstrucció dels atributs del constitucionalisme democràtic (Estat de dret, equilibri de poders, garantia de drets, legitimitat democràtica, etc.) a nivell global. (…) Si bé sí que existeixen espais regionals supra-estatals, com la UE, que poden ser constitucionalizables. (…) Allò transnacional global no ho és. Aquest no és un espai universal ordenat amb una lògica unitària, sinó, per contra, una simultaneïtat multicèntrica, multisectorial, multiescalar, multiespacial (real i virtual) i multicausal d’interaccions, organismes, xarxes, fluxos, cooperació, conflicte, negocis, esdeveniments, etc. que no són reduïbles a una unitat, ni constitucionalitzables. (…) No es donen, en aquest, condicions per a la seva parlamentarització. El procediment de legitimació formal per via d’eleccions és impossible d’implementar a nivell mundial. No hi ha una ciutadania ben definida amb llaços mutus capaç de constituir-se en poble electoral (…). Ni tampoc hi ha un centre que pugui actuar com a contenidor de legitimitat política democràtica des del qual agregar sota la seva direcció l’entramat d’interaccions, xarxes i esdeveniments mundials. (…) A més, la no separació entre l’intern i l’extern impossibilita fixar un endins territorial amb un únic Dret públic aplicable que doti d’eines imperatives per a fer complir les normes, fent que elements constitucionals indispensables per a la garantia de drets i la implementació de polítiques públiques com el principi de legalitat i d’exclusivitat jurisdiccional no puguin donar-se. (…) El constitucionalisme, tampoc el global, no és avui la manera històrica de juridificació en què ens trobem, ni té possibilitat de ser-ho. Estem davant un nou mode històric de legalització diferent i que res té a veure amb ell.

Però, si el centre de poder no està a l’interior de la frontera nacional, ni en els organismes globals, ni pot existir un constitucionalisme global. On està? com prendre’l? I com transformar?

Las fronteres del Dret i la reactualització de la idea de Revolució

La tesi del llibre és que el poder s’ha desplaçat avui a les fronteres del Dret. (…) Entenem les fronteres no com a línies, sinó com a espais de superposició i confusió entre legalitats. (…) La distinció entre les nocions de frontera (border) i confí (frontier o partage) ens és útil per a entendre això. Les fronteres són considerades com a línies, (…) mentre que els confins són construïts com a espais de superposició i confusió entre elements de totes dues parts, així com de conflictes transfronterers. Les fronteres del Dret són els múltiples espais on es creuen o solapen els diferents tipus de Dret o legalitats (la legalitat transnacional, financera, ciberespaial, constitucional nacional, popular alternativa, patriarcal, racista, etc.) provinents de centres de poder multiescalars diferents.

En concret, (…) podem dir que la posició d’una persona en l’estructura social ja no depèn avui, principalment, dels drets que li reconeix la Constitució nacional, sinó que és el resultat de les maneres com es resolen els conflictes entre normes en les múltiples fronteres del Dret que travessen la seva vida. (…) Això s’entén amb un exemple: la posició de classe d’una persona treballadora que viu avui a Barcelona, depèn, d’una banda, de si a la frontera entre el Dret neoliberal de la UE i la Constitució nacional de l’Estat social, tots dos vigents a Espanya, el primer té supremacia sobre el segon o al revés. D’això dependrà que es compleixin o no els supòsits bàsics de l’Estat social i tingui accés o no a serveis públics universals i de qualitat. (…) A més, d’altra banda, a això se li suma el que si a la frontera entre la legalitat transnacional d’inversió, la legalitat financera internacional i la legalitat estatal que protegeix el dret a l’habitatge, totes elles també en vigència en el nostre territori, s’imposa l’una o l’altra per sobre de les altres. D’això dependrà que el banc propietari de l’habitatge social de lloguer on viu tal persona, pugui vendre-la a fons de capital internacional especulatius d’altres països o no. I el que aquests últims les revenguin a un altre propietari, amb ella dins, l’objectiu del qual serà expulsar-la de casa. (…) I a l’anterior se li suma, si en una altra de les múltiples fronteres del Dret que travessen la vida d’aquesta mateixa persona s’imposa la legalitat pro-Capital o la legalitat garantista de drets. (…) etc.

L’acumulació o suma de maneres com es resolen els conflictes entre normes en aquestes i moltes altres fronteres del dret que travessen la vida de tal persona acaben configurant la seva condició de classe. (…) Això genera posicionaments múltiples en l’estructura social dels quals emergeixen grups de persones diferents però que comparteixen similars condicions d’existència precària i que, des del moment en què la millora de la seva posició depèn de la lluita contra el mateix sistema, el capitalisme, es conformen en classe social (…).

En resum, el que permet exercir avui el poder no és el control de les institucions estatals, sinó la capacitat, en les múltiples fronteres del Dret que travessen la vida de les persones, d’imposar la primacia d’aquell Dret pro-Capital i pro-dominació per sobre del Dret social garantista. (…) Les Fronteres del Dret es converteixen en el camp de lluita on la capacitat d’una classe social d’imposar, en elles, les seves normes o el seu Dret per sobre del dels altres, és el que la converteix avui en hegemònica política i econòmicament. (…) A aquesta nova manera d’organitzar jurídicament les nostres realitats l’anomenarem fronterisme i, en ell, la presa del poder i transformació social només pot dur-se a terme a través de l’assalt a les fronteres de Dret.

Pensar les maneres en que els sectors popular, les seves formes d’organització col·lectiva i el Estats poden assaltar les fronteres del Dret i, des d’allà, implementar  transformacions estructurals de la realitat implica reactualitzar la teoria i pràctica de la Revolució pròpia de la modernitat. Explicar de quina manera portar a terme aquesta reactualització és el que fa la segona part del llibre «El asalto a la fronteras del Derecho. Revolución y Poder constituyente en la era de la ciudad global».