EL LLEGAT DE LENIN O L’AMBICIÓ REVOLUCIONÀRIA

El 16 d’abril de 1917 Lenin retornava de l’exili a Zuric dos mesos després que s’hagués iniciat la revolució a Rússia. Les primeres paraules de Lenin a l’estació de Finlàndia de Petrograd van deixar desconcertats els representants del soviet de Petrograd i els mateixos membres del partit bolxevic que l’havien anat a rebre, i van provocar el seu rebuig. Lenin atacava el govern provisional i els seus aliats que propugnaven una república parlamentària burgesa exposant les seves idees a la mateixa estació on havia arribat provinent de Suïssa: «El poble necessita pa; el poble necessita pau, el poble necessita terra. I ells li donen guerra, fam de pa, i deixen que els terratinents conservin la terra. Hem de lluitar per la revolució social, lluitar fins al final, fins a la victòria completa del proletariat. Visca la revolució socialista mundial!».

El plantejament de Lenin en les anomenades «Tesis d’abril» va ser inicialment rebutjat pels bolxevics: el comitè del partit de Petrograd les va rebutjar per 13 vots a 2, perquè s’havien emmotllat, en una clara concepció etapista de la revolució i el socialisme, a donar suport al govern provisional i a una revolució democràtica-burgesa com a primer pas en el camí cap a la societat socialista. Per contra, les «Tesis d’abril» proposaven un programa radicalment revolucionari basat en la sortida immediata de la guerra, l’oposició militant al govern dels «revolucionaris xovinistes», la nacionalització de tota la terra, que passaria a mans dels soviets de camperols, i tot el poder per als soviets amb una República dels soviets de diputats obrers i camperols arreu del país.

El més important, però, d’aquest programa era que sostenia que era possible fer a Rússia una revolució en què el poder estigués en mans del proletariat i de les capes pobres de camperols, abolint els mecanismes de poder de l’estat burgès i fent els primers passos cap al socialisme. Lenin mai va concebre la possibilitat d’una transformació socialista completa a Rússia sense que es produís una revolució socialista a Europa. Ara bé, el mateix Lenin tenia clar que si era possible fer avenços decisius cap al socialisme a Rússia, calia fer-los sense esperar que es produís una revolució a escala europea i, encara menys, sense esperar que es consumís l’etapa d’una república parlamentària burgesa. Si era possible, com Lenin pensava, que amb el lideratge de la classe obrera amb la pagesia més pobra es podien fer passos decisius cap a la construcció del socialisme, el partit s’havia de dedicar a fer possibles aquests passos. Inicialment, la posició de Lenin fou del tot minoritària en el partit bolxevic. Només la seva insistència i l’evolució dels esdeveniments entre l’abril i octubre de 1917 van acabar convertint les seves tesis en el programa de la revolució d’octubre.

En altres moments al llarg de la seva vida política, Lenin experimentaria el mateix isolament i el rebuig a les seves posicions polítiques entre les files pròpies. El 1903 s’havia trobat del tot aïllat quan s’havia vist obligat a renunciar al consell editorial d’Iskra, periòdic que ell mateix havia impulsat decididament des del 1900, després de les desavinences polítiques sorgides amb Plekhànov, Zassúlitx i els que acabarien esdevenint la fracció menxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR). Lenin havia perdut el paper dominant que havia tingut en el segon congrés del POSDR i les seves apostes organitzatives, favorables a més centralisme per tal de disposar d’un partit unificat, havien quedat desdibuixades en favor de les posicions més localistes i autonomistes d’aquells que el mateix Lenin qualificaria com autèntics oportunistes. A començaments del 1904, Lenin es trobava fora dels òrgans centrals del partit, no disposava de cap publicació on explicar les seves posicions i estava del tot aïllat entre la comunitat de revolucionaris russos emigrats a Suïssa. No obstant això, Lenin va continuar sent considerat pels militants del partit a l’interior de Rússia com el seu dirigent i la seva veu. Entre els praktiki, els militants clandestins del partit, Lenin va mantenir un ascendent inqüestionable. Era considerat com una mena d’ídol pels militants clandestins que s’havien forjat en els comitès locals llegint, distribuint i propagant Iskra, i en l’optimisme i l’ambició revolucionària del pamflet Què fer?. Aquesta vinculació amb els praktiki del partit és el que va permetre a Lenin capgirar el seu isolament, fins al punt que el bolxevisme com a fracció organitzada del POSDR va tenir el seu origen en els esforços de Lenin per sortir de l’aïllament mobilitzant aquests militants clandestins favorables a les seves posicions.

Una desconnexió que Lenin tornaria a viure, en aquest cas en el si del moviment socialista internacional, quan el 1912 decidí erigir la fracció bolxevic en la totalitat del POSDR nomenant un nou comitè central, o quan, amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, mostrà el seu rebuig frontal a al guerra, a diferència de la majoria del moviment socialista europeu, que es doblegà als interessos de l’imperialisme capitalista i renegà del principi de solidaritat internacional del proletariat. I encara hauria de tornar a remar a contracorrent per aconseguir que la seva posició sobre la qüestió nacional, basada en l’exercici del dret d’autodeterminació dels grups nacionals integrats a l’Imperi Rus com a sinònim de separació i constitució d’estats nacionals independents si aquests així ho decidien, esdevingués la que el partit bolxevic assumiria en el seu programa.

En tots els casos anteriors, la persistència de Lenin i el fet que les seves posicions acabessin sent solucions polítiques vàlides avalades pel curs que va seguir la realitat política, social i econòmica, expliquen per què, al llarg de la seva vida política, Lenin va aconseguir capgirar el suport inicial a les seves propostes passant de l’aïllament i d’estar en minoria a convertir-les en el programa de la majoria per fer la revolució.

La tenacitat i la intransigència de Lenin per defensar les seves posicions, per molt que aquestes anessin a contracorrent, estiguessin isolades o disposessin d’un suport minoritari entre els mateixos revolucionaris, s’explica per l’existència del que un dels millors estudiosos de Lenin i del bolxevisme, Lars T. Lih, ha anomenat l’esquema heroic de Lenin, fonamentat en la visió, ambiciosament optimista, del poder inspirador i de la capacitat de lideratge de la classe obrera per fer la revolució. Aquest esquema heroic de Lenin que guiaria la totalitat de la seva acció política des de que el 1894 va escriure Qui són els “amics del poble” i com lluiten contra els socialdemòcrates podria resumir-se, seguint el mateix Lih, en la formulació següent: el proletariat de Rússia compliria la seva missió històrica convertint-se en el dirigent del conjunt del poble, liderant una revolució que enderrocaria el tsarisme i instauraria les llibertats polítiques i prepararia, així, el terreny per a un poder proletari que conduiria al socialisme. La inspiració de tota aquesta seqüència es trobaria en el lideratge de la classe obrera i, al seu torn, els militants del partit serien els inspiradors del conjunt del proletariat. El proletariat seria l’inspirador del conjunt del poble rus i el poble rus seria l’inspirador del món sencer amb les seves gestes revolucionàries.

En el darrer fragment de Qui són els amics del poble i com lluiten contra els socialdemòcrates trobem formulat pel mateix Lenin l’esquema heroic present en el conjunt de la seva acció política: «Els socialdemòcrates dirigeixen tota la seva atenció i tota la seva activitat cap a la classe obrera. Quan els representants més avançats d’aquesta assimilin les idees del socialisme científic, la idea del paper històric de l’obrer rus, quan aquestes idees assoleixin una àmplia difusió i entre els obrers es creïn organitzacions sòlides que transformin l’actual guerra econòmica dispersa en una lluita conscient de classe, llavors l’obrer rus, posant-se al capdavant de tots els elements democràtics, enderrocarà l’absolutisme i conduirà el proletariat rus, al costat del proletariat del tots els països, pel camí recte de la lluita política oberta a la revolució comunista victoriosa.»

En aquest esquema heroic de Lenin, maximalista, ambiciosament optimista respecte al lideratge de la classe obrera, hi podem distingir tres moments fonamentals en la trajectòria política de Lenin i en el procés de formació i desplegament del bolxevisme que queden perfectament reflectits en el conjunt de textos que conformen aquesta antologia. El primer és el que es focalitza en la creació d’un partit obrer socialdemòcrata rus i d’un treball clandestí de masses necessari per consolidar l’organització davant el règim tirànic del tsarisme. En aquest primer moment, que va des de poc després de l’arribada de Lenin a Sant Petersburg el 1893 i s’allarga fins al 1904, del que es tracta és d’activar la consciència dels obrers, d’organitzar-los en el partit dels socialdemòcrates, a través d’un treball clandestí obligat per la repressió sistemàtica del tsarisme. La konspiratsiia, el treball clandestí de masses, s’havia de basar en tot un seguit de tasques com ara l’agitació, la distribució de pamflets i literatura il·legal, l’organització dels cercles d’estudi de treballadors, el coneixement i registre de les principals demandes i queixes dels obrers, l’organització de xarxa de pisos per dur-hi a terme activitats, la seguretat davant dels espies del govern i la capacitat d’aconseguir fons per continuar amb l’activitat revolucionària. Era des d’aquest treball clandestí des d’on era possible proclamar amb valentia el missatge socialdemòcrata i aconseguir fusionar la proposta socialista i el moviment obrer. El segon moment important, entre 1904 i 1914, és aquell en què apareix el bolxevisme no com una doctrina política feta de formulacions abstractes sinó com una fórmula política pràctica fonamentada en la centralitat del lideratge de la classe obrera. Els bolxevics són els que inspiren els obrers russos cap a la revolució i els obrers russos són els que inspiren els camperols russos a crear conjuntament un poder obrer i camperol que irradiarà arreu del món construint el socialisme. Aquest pot ser considerat el nucli de la proposta de Lenin i de la formació dels bolxevics fins al 1914, amb el paper central de la revolució russa de 1905 amb l’aparició dels soviets i els comitès de camperols, en la qual el principal objectiu era fer una revolució antitsarista, una revolució popular que anés fins al final en la conquesta de les llibertats polítiques i socials a través del lideratge de la classe obrera respecte al conjunt de la pagesia. Aquest serà un element distintiu en la formació del bolxevisme, la funció política específica d’aconseguir el lideratge de la classe obrera respecte al camperolat i que aquesta classe fos la dirigent del conjunt del poble, del narod. És en aquest moment que Lenin i els bolxevics apareixen com els grans teòrics de l’hegemonia del proletariat tant en el terreny de les formulacions com en el desplegament d’una pràctica política concreta.

Per acabar, l’últim dels grans moments en la trajectòria política i vital de Lenin és aquell en què finalment la revolució donarà lloc a un poder proletari que hauria d’emprendre de manera immediata accions que portarien cap a la construcció del socialisme. En la dècada que va del 1914 al 1924, Lenin dedica tots els seus esforços a pensar en la possibilitat imminent de la revolució socialista tant a Rússia com al continent europeu. Formularà la proposició de transformar la guerra imperialista en una guerra civil que porti cap a la revolució socialista, disseccionarà el capitalisme monopolista en la seva fase imperialista, sabrà llegir perfectament que la revolució iniciada a Rússia el febrer de 1917 podia convertir-se en una revolució cap al socialisme si la classe obrera prenia el poder, pensarà i repensarà la política obrera per aconseguir l’adhesió del camperolat a la revolució socialista i haurà d’afrontar els grans reptes de la consolidació política de la revolució i les seves contradiccions. En les darreres notes escrites per Lenin el desembre de 1922 i en algunes notes de 1923 dictades a Lydia Fotieva, el que posteriorment seria conegut com el «Testament de Lenin», apareixen alguns dels dubtes i reflexions, en alguns casos amargues, que a parer de Lenin havien de seguir els comunistes en relació amb la qüestió nacional i amb la consolidació de l’aparell de l’Estat.

El traçat de l’esquema heroic dibuixat per Lenin, que l’acompanyaria des dels seus primers passos per aixecar una organització socialista dels obrers russos, a finals del segle xix, fins a la revolució triomfant d’octubre de 1917 i la posterior consolidació de l’Estat soviètic, queda oportunament recollit en aquesta antologia de l’obra de Lenin, que resulta una porta d’entrada més que excel·lent a l’obra d’aquell «revolucionari vingut del Volga», tal com l’anomenà Nadejda Krúpskaia quan Lenin va arribar a Sant Petersburg. Igualment, aquesta antologia traça un recorregut més que interessant per explicar històricament l’aparició i formació del bolxevisme com a proposta modelada entorn de les aportacions de Lenin. Si hom llegeix les memòries de Nadejda Krúpskaia, aquella gran revolucionària bolxevic que aniria tota la vida de la mà de Lenin, pot resseguir les grans qüestions que conformen aquesta antologia, des de la rellevància de la vaga dels treballadors del sector tèxtil de la fàbrica Thornton de Sant Petersburg fins a la polèmica sobre el dret d’autodeterminació en el si del moviment socialista internacional, passant pel paper de les dones obreres en la revolució, des de la perspectiva del testimoni i l’experiència d’una militant bolxevic ben representativa del que significà el bolxevisme com a proposta i espai social i polític que acabaria liderant la revolució. Aquesta antologia no us decebrà i resulta una molt bona aportació per explicar, reformular i reprendre el llegat de l’ambició revolucionària de Lenin, que els enterramorts del capitalisme no han aconseguit soterrar un segle després de la seva mort.