UNITAT POPULAR, LLUITA INSTITUCIONAL I MILITÀNCIA

Article corresponent al sisè capítol de La victòria cara, el primer quadern de Tanyada i Endavant publicat el maig de 2024.

Entenem les organitzacions i les seves militàncies –en el cas concret que ens ocupa, la CUP i les organitzacions i sindicats de l’àmbit de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular– com a instruments al servei del poble treballador català, a través dels quals aquest esdevé protagonista de la construcció del seu destí col·lectiu. El debat que plantegem en aquest treball és un debat de tipus polític, però també de caràcter organitzatiu: ens preguntem quin hauria de ser el paper de la militància en el si d’un projecte emancipador com el que volem construir.

Per fer-ho, ens basem en la nostra experiència individual i col·lectiva a la CUP des de fa més de vint anys. Intentem valorar els episodis, els fets i les dinàmiques que d’alguna manera han determinat o condicionat l’evolució política i organitzativa del projecte. És un escrit, per tant, des de la militància; una aportació crítica, però també autocrítica; i un text de proposta per al debat i per a l’acció política, que ha de ser, necessàriament, acció col·lectiva organitzada: perquè des d’una perspectiva emancipadora, tot problema polític té sempre una dimensió organitzativa que és fonamental i que cal abordar amb la màxima atenció.

Bases polítiques i organitzatives d’un projecte militant emancipador

La definició del projecte polític

En primer lloc, i abans de res, des del nostre punt de vista és fonamental la idea que qualsevol model organitzatiu està al servei i deriva d’un determinat projecte polític. És, per tant, fonamental una correcta definició de les bases ideològiques i estratègiques, així com dels principis i orientacions que fonamentaran els desenvolupaments tàctics. En aquest cas, pensem que és fonamental tenir clar que per construir una República Socialista, Feminista, Ecologista, Independent i Democràtica dels Països Catalans, caldrà una combinació de lluita institucional amb lluita de masses, de conquesta i consolidació d’espais de poder institucional en el si dels Estats espanyol i francès, alhora que d’articulació i desenvolupament d’un contrapoder popular, amb instruments d’autoorganització obrera i popular a tots els nivells de l’estructura econòmica i productiva del país i als diferents nivells territorials, especialment en els sectors i punts més estratègics. Aquest doble poder, aquest poder dual, ha d’estar articulat políticament i organitzativa, i preparat per, en els moments claus –un octubre de 2017 a Catalunya, o un mes de juny de 2015 a Grècia– sigui capaç de constituir-se, a través de la implementació d’una estratègia d’insurrecció democràtica, en un poder propi i cristal·litzar-se en una República de nou tipus, que nosaltres definim com a socialista, feminista, ecològica i democràtica en l’àmbit dels Països Catalans.

Si aquest és l’esquema sintètic de la nostra visió estratègica, aleshores és més fàcil d’entendre els deures que, en els àmbits polític i organitzatiu, es deriven d’aquesta visió.

En la implementació, les dificultats

D’entrada, i com a prèvia, cal constatar la immensa dificultat que l’articulació d’un projecte emancipador com aquest comporta en el context d’una societat com la nostra: participar sense integrar-se en la «democràcia» liberal  vigent (una democràcia cada vegada més limitada); i alhora promoure l’autoorganització obrera i popular al marge de l’estat i del capital en tots els àmbits de la societat (econòmic, social, cultural, i també polític i institucional), en la doble línia de l’articulació d’una societat paral·lela per un costat i, per l’altre, de la preparació d’una insurrecció democràtica. Els riscos d’integració per part del sistema, per una banda, i de marginalitat per l’altra, es fan evidents. Si el que volem no són mers canvis cosmètics o avenços parcials, sinó implementar unes transformacions d’arrel, caldrà fer front a aquestes dificultats.

És, per tant, imprescindible la combinació d’una estratègia electoral ambiciosa orientada a obtenir els millors resultats possibles en cada conjuntura política, amb l’articulació d’un (contra)poder obrer i popular autoorganitzat i autònom de l’estat, en què la força de la militància (quant a determinació, disciplina i capacitat de sacrifici, quant a coneixement profund del funcionament de l’estat i del capitalisme, però també del poble treballador –de la seva diversitat, les seves capacitats i el seu potencial creatiu, mobilitzador i transformador–) ha de ser clau per implementar una estratègia d’insurrecció democràtica en el moment en què es donin les possibilitats de ruptura amb l’ordre vigent. Avançar electoralment i conquerir posicions en el camp institucional és imprescindible, però és insuficient. També és imprescindible promoure sempre una capacitat organitzativa i militant que arribi a tots els punts del territori, i que s’articuli també a partir dels principals punts geoestratègics arreu del territori (d’entrada, bastint aquesta capacitat política i organitzativa com a moviment en barris, pobles i ciutats; i, a llarg termini, en focus econòmics, industrials, comunicatius, de transport, d’energia, etc.). Només una combinació d’ambdós aspectes permetrà prou acumulació de forces per posar en marxa els canvis necessaris per dur a terme els nostres objectius estratègics.

Aquesta força popular i institucional suficient per implementar els canvis en profunditat que obrin la porta a la construcció d’una república de nou tipus és el que entenem per hegemonia. Una hegemonia que no equival ni a guanyar eleccions, ni a dominar el discurs i el debat polític, social i cultural, sinó que va molt més enllà i es concreta en la combinació de la legitimitat i de l’autoritat (atorgats per aquesta acumulació de forces populars i institucionals) amb la capacitat pràctica –politicomilitar– per fundar un estat de nou tipus, canviar el poder de mans i posar-lo en mans del poble treballador. És en aquestes circumstàncies que serà possible la construcció d’una república independent, democràtica i, per tant, socialista, feminista i ecologista, que convisqui amb les repúbliques dels altres pobles del món. La CUP ha de ser –pot ser– una peça important, fonamental, en aquesta estratègia.

L’organització que ho ha de fer possible

La CUP ha de definir-se organitzativament, en relació amb altres agents polítics i socials i el conjunt de la societat, i en relació amb ella mateixa, en diversos sentits. En primer lloc, com una organització connectada amb un ampli bloc polític i social format per organitzacions polítiques, sindicals, moviments populars i tot el teixit social i cultural del poble treballador en la direcció política indicada. Amb elles haurà de conformar un bloc històric capaç de conformar una alternativa als Estats espanyol i francès i el capitalisme per construir una República Socialista, Feminista i Ecològica dels Països Catalans. En segon lloc, una organització connectada amb l’Esquerra Independentista, per treballar-hi conjuntament i reforçar-la. Necessitem un espai polític que faci de motor, d’agregador i potenciador d’aquest bloc històric capaç de bastir i donar solidesa a una alternativa global. Aquest espai motor és l’Esquerra Independentista, el qual està en camí d’emprendre un debat de moviment per tal de reconfigurar-se políticament i organitzativa. Tot i que necessitem que creixi i explori tot el seu potencial polític, organitzatiu i territorial, la CUP no pot desplegar-se en tots els àmbits per si sola. Altres eines, altres organitzacions, sí que poden fer-ho. Finalment, en tercer lloc, cal conformar una organització àmplia, capaç d’acollir i enquadrar grans capes del poble treballador, que puguin aportar, en la mesura de les seves possibilitats, des d’un gra de sorra fins als sacrificis més grans en la conformació d’aquest bloc històric. 

Pel que fa a la qüestió de l’articulació de la CUP en relació amb altres agents i moviments: la CUP ha de ser una peça més d’un bloc històric revolucionari, d’un conglomerat polític i social amb qui comparteixi d’entrada –o vagi construint pel camí– un programa de país i de lluita. Això vol dir que la CUP haurà d’estar articulada i vinculada orgànicament i estratègica (de quina manera  es concreti aquesta vinculació és una altra qüestió) a un moviment polític –l’Esquerra Independentista i Anticapitalista dels Països Catalans– amb el qual treballi i planifiqui a fons qüestions programàtiques i estratègiques i, a ser possible, també desenvolupaments tàctics. La CUP ha d’estar també connectada amb el moviment sindical, popular, veïnal i associatiu en tots els àmbits de la societat (més enllà, per tant, dels mers àmbits polítics) a fi de tenir un coneixement profund del poble treballador. Això vol dir impulsar-ne l’autoorganització i construir col·lectivament les bases de la nova societat; desenvolupar debats ideològics i programàtics; formular acords estratègics i tàctics; i també interlocutar, debatre, confrontar amb altres sectors amb qui no comparteixi la totalitat del projecte estratègic, però amb qui potser es podran fer avenços parcials en qualsevol dels àmbits esmentats –o en d’altres.

Vol dir això que la CUP ha d’estar subordinada a altres agents polítics? Rotundament no. Vol dir això que s’ha d’articular amb altres organitzacions i que això comportarà a vegades compartir la seva autonomia i sobirania política i organitzativa amb altres moviments i organitzacions? Creiem que sí.

En relació amb l’articulació organitzativa interna de la CUP: aquesta ha de ser capaç d’oferir una eina de lluita que tingui les portes obertes a totes aquelles persones amb voluntat de sumar-se a un projecte de canvi, de lluita i de participació, de transformació social i de construcció nacional; una eina que sigui útil per a l’articulació d’àmplies aliances en clau d’Unitat Popular per al conjunt dels Països Catalans, però també en cadascun d’aquests països. Com a porta d’entrada de molta gent a la militància i al compromís polític, cal oferir diferents formes d’enquadrament i participació per als diferents perfils de gent que s’afegeixen al projecte en funció de les diferents capacitats, interessos i disponibilitats, capacitats, interessos i disponibilitats que canvien al llarg del temps. En qualsevol cas, una de les funcions fonamentals de la CUP, i que hauria de traduir-se en un principi organitzatiu fonamental, és la d’afiliar, d’acord amb l’acceptació d’un programa polític i uns principis organitzatius, totes les persones disposades a aportar, encara que sigui poc, a l’organització, tot facilitant els espais de participació oportuns; i, alhora, promoure l’elevació del seu nivell de consciència, compromís i preparació política i ideològica.

No hi ha en principi, ni hi hauria d’haver a la pràctica, una contradicció real entre una organització oberta a tothom, i que, per tant, pugui acceptar

nivells de compromís i d’implicació baixos, i una organització que intenti promoure la màxima consciència, la màxima formació i el màxim compromís i capacitat de sacrifici possible entre la seva militància i el poble treballador en general.

La CUP ha de desenvolupar, d’acord amb l’estratègia general de l’Esquerra Independentista, un model polític, organitzatiu i militant en què la intervenció institucional estigui al servei d’aquests objectius globals. La intervenció institucional ha de permetre operar en la dialèctica reforma-revolució: estirant al màxim la capacitat de conquesta de drets polítics socials i culturals per al poble treballador; aprofundint en les contradiccions i la denúncia dels límits i servituds del sistema polític, econòmic, cultural i institucional vigent; i treballant amb l’Esquerra Independentista i el conjunt del moviment popular per impulsar l’autoorganització i la mobilització popular. Però de la mateixa manera, ha de permetre treballar de forma sistemàtica en la implantació del projecte polític de la CUP i de l’Esquerra Independentista en la societat, construint més organitzacions locals, territorials i sectorials de la CUP, obrint nous casals i ateneus a cada poble i cada barri, augmentant-ne l’afiliació i la militància, potenciant-ne l’educació política, i elevant de forma sistemàtica la seva capacitat per intervenir en la societat i potenciar, al seu torn, l’autoorganització del poble treballador.

A la pràctica això hauria de voler dir que la CUP hauria d’organitzar-se internament per desenvolupar alhora tres tipus d’intervencions interrelacionades. Una, de tipus institucional, que hauria d’estar connectada, però condicionant al mínim possible la resta d’esferes, a les quals hauria d’estar subordinada en última instància. Una altra, centrada en la participació i impuls de moviments populars, tals com la lluita pel dret a l’habitatge o d’altres, amb especial atenció a l’impuls de casals i ateneus i, a través seu, també d’estructures populars. Finalment, i com a eix vertebrador de les altres dues intervencions, l’impuls de l’organització en si mateixa: cal promoure l’afiliació a la CUP, augmentar-ne la militància i preparar-la per a la intervenció política planificada i la mobilització en tots els àmbits de la societat. Com més àmplia, sòlida, plural i nombrosa sigui l’afiliació al projecte, millors condicions hi haurà per formar més militància que intervingui en tots els fronts i àmbits, més sòlid serà el suport popular al projecte que defensem, més resistent a les vicissituds polítiques i electorals i, en definitiva, més preparat per promoure i afrontar els escenaris de ruptura i insurrecció democràtica que volem promoure.

En definitiva, i més enllà de les solucions organitzatives que es puguin implementar, cal que tots aquests àmbits estiguin integrats en un de sol a cada nivell territorial. La militància que es dedica prioritàriament a la lluita institucional, la que està dedicada al moviment popular i al teixit associatiu i, finalment, la militància que treballa prioritàriament qüestions d’organització interna han de treballar en una sola direcció definida conjuntament. Els organismes de direcció política de l’organització a cada nivell territorial (sigui de barri, municipal, territorial o nacional) han d’integrar tots els espais de participació en un de sol.  En concret, l’esfera d’intervenció institucional i d’intervenció en el moviment popular ha d’operar dins d’una planificació estratègica i política del conjunt de l’organització i la seva militància.

El caminar de la pràctica militant de 2012 ençà

A la llum d’aquesta reflexió sobre quina hauria de ser l’orientació i les bases del projecte organitzatiu de la CUP, creiem que és útil preguntar-nos sobre l’evolució de la pràctica militant en el si de la CUP i del conjunt de l’Esquerra Independentista els darrers anys. Els següents paràgrafs pretenen dibuixar una síntesi molt breu dels principals elements de l’evolució organitzativa de la CUP; una síntesi feta a molt grans trets i que pretén capturar tendències més que no pas caracteritzar de forma precisa i inequívoca totes les realitats concretes de l’organització.

D’ençà de l’entrada al Parlament de Catalunya, la CUP ha tendit de forma més o menys inconscient cap a un model de desenvolupament organitzatiu en el qual el paper de la militància ha estat cada vegada menys protagònic. Són molts els factors que han influït en aquesta evolució, i no és la intenció d’aquest treball fer-ne un estudi sistemàtic. Sí que val la pena, però, valorar quines són les tendències o dinàmiques fonamentals que caracteritzen l’actual model militant de la CUP i apuntar els elements fonamentals cap als quals pensem que aquest model hauria d’evolucionar.

D’entrada cal dir que l’evolució del concepte i el paper de la militància en el si de la CUP durant els darrers anys, i per extensió també en part del conjunt de l’Esquerra Independentista, no ha estat resultat d’una aposta deliberada dirigida a limitar el paper de la militància. Partíem d’una organització d’incidència eminentment local, basada en assemblees locals amb una forta autonomia i una important connexió amb el teixit de moviments i associacions del seu àmbit, que a través de l’estructura territorial i nacional s’associaven amb altres assemblees per tal de construir projectes i campanyes territorials i,  eventualment, nacionals. A conseqüència d’un seguit de factors i dinàmiques, i també de decisions (o d’absència de decisions), la CUP ha esdevingut una organització nacional fortament centralitzada, amb un lideratge desplaçat cap a l’estructura parlamentària i alliberada.

En aquest nou model, el paper de l’estructura local i territorial ha passat a ser un suport organitzatiu per a les campanyes (sobretot electorals) nacionals i, alhora, un element tensor de l’activitat i el discurs parlamentari, més que no pas un motor polític i organitzatiu d’un projecte de llarg abast. Així, en lloc d’una cada vegada major iniciativa i creativitat de les bases (tant de la militància com de les assemblees locals i territorials), d’una major implicació i corresponsabilització en el debat, definició, decisió i execució de les polítiques locals, territorials i nacionals de la CUP, s’ha anat cap a una certa dissociació de la dinàmica local i territorial respecte del nivell nacional. En aquest sentit, cal trobar una síntesi superadora de la situació actual que promogui la màxima activació local i territorial a l’hora de construir i teixir projectes arrelats d’Unitat Popular, sense caure en aquells excessos de l’autonomia local que porten a polítiques contradictòries entre assemblees locals de diversos pobles i ciutats, i d’aquestes cap a les apostes nacionals. Hi ha exemples reeixits de construcció d’expressions d’Unitat Popular i d’arrelament territorial amb resultats transformadors i de la dinàmica relativa a l’àmbit nacional, molt menys participada i amb aparença de passivitat, o a vegades de fiscalització, més pròpia d’actors externs que interns.

I quins han estat els principals factors d’aquesta evolució? Si ho haguéssim de sintetitzar, diríem que els principals factors d’aquesta evolució es troben en les mancances i contradiccions del projecte polític i organitzatiu de la CUP en el moment decisiu de l’entrada al Parlament i la consegüent professionalització i mediatització de l’organització. Això s’ha combinat amb l’absència (o la gran dificultat per articular-les) de polítiques sistemàtiques orientades a potenciar l’organització de base, el paper de la militància i la seva capacitació teoricopràctica. D’aquesta manera, l’organització no ha estat sempre capaç de contrarestar les lògiques de representació, i en lloc d’aprofitar-les a través d’una ambiciosa política d’organització, afiliació, formació i desenvolupament militant, s’ha limitat a posar-hi límits temporals o orgànics, sense tampoc ser capaç de complir-los sempre. És imprescindible fixar límits temporals (més o menys flexibles), però per fer-ho és imprescindible planificar també la formació i la promoció de quadres polítics per tal que la renovació de càrrecs no sigui forçada ni comporti la descapitalització de l’organització.

Així, el major paper protagonista de diputats i diputades i el creixement de l’estructura alliberada nacional de la CUP no s’ha aprofitat per construir programes de formació i capacitació teoricopràctica de l’afiliació i de la militància per impulsar i fer seguiment de les  assemblees locals o territorials. Potser això hauria permès formar i impulsar una militància dinàmica, propositiva, orientada al treball en el si de la societat, construint i desenvolupant un programa polític d’Unitat Popular a tot el territori, fent-lo cada vegada més coherent, desenvolupant-lo i adaptant-lo a cada àmbit local, territorial o sectorial a partir d’una àmplia implantació militant en la societat. I en comptes de definir i aplicar una ambiciosa política organitzativa d’implantació i expansió del projecte de la CUP, treballada sobre el difícil equilibri entre creixement polític i organitzatiu, i la consolidació dels principis ideològics i estratègics, el gruix de l’atenció dels òrgans nacionals s’ha destinat a la incidència política treballada en bona part al voltant del grup parlamentari.

En aquest sentit, una de les contradiccions organitzatives principals de la CUP en aquests moments és la combinació d’un model basat en la implantació i la màxima autonomia local amb un model de partit força centralitzat amb un fort lideratge dels seus successius grups parlamentaris, però sense una articulació coherent del conjunt d’elements organitzatius. Aquest s’ha revelat com un model amb molts problemes pel fet que es fa difícil la cohesió ideològica, programàtica i, per tant, política del projecte. Per altra banda, i en el context del procés sobiranista, aquestes limitacions han cristal·litzat en la manca de participació real de bona part de la militància a l’hora de concretar el rol polític de l’organització en bona part dels episodis que han determinat el darrer cicle polític.

Aquestes limitacions i contradiccions també s’han projectat al conjunt de l’Esquerra Independentista. Això ha fet augmentar la distància de bona part de la militància de base en relació amb la CUP, que expressa una certa desconfiança. Entenem que aquesta desconfiança es fonamenta tant en aspectes polítics i estratègics (paper de la lluita institucional en l’estratègia general i paper de la CUP en tant que organització política d’Unitat Popular) com en d’altres d’organitzatius (paper de la militància, paper dels representants públics i articulació de la direcció política del conjunt del moviment, així com de la mateixa CUP), molt més que no en relació amb decisions tacticoestratègiques  puntuals, malgrat que són les que més impacte polític i emocional han pogut generar.

Malgrat aquests problemes, la CUP manté encara una sèrie de característiques molt importants que deriven de la seva cultura política i organitzativa, i que la converteixen en una eina molt útil per a la construcció d’un projecte emancipador, independentista, socialista i feminista, al conjunt dels Països Catalans. En primer lloc, la idea de democràcia interna, és a dir, que la capacitat de decisió en els principals afers ideològics i polítics –tant els estratègics com alguns dels més tàctics– ha d’estar en mans de la militància. En segon lloc, el paper vertebrador dels principis polítics i ètics permet, malgrat alguns errors, que la CUP continuï sent, potencialment, una eina útil per a una estratègia emancipadora.

Algunes especificitats de la lluita institucional

Més amunt parlàvem d’algunes dinàmiques que, a partir del que en diem la «il·lusió de la representació», han pogut comportar certs nivells de desactivació de la tensió militant. A vegades, fins i tot, els òrgans de debat i decisió de l’organització s’han convertit més en espais de fiscalització o seguiment de l’activitat dels representants o portaveus que a tasques més propositives o creatives, i amb un elevat grau de corresponsabilització en l’aplicació i execució dels acords. La fiscalització i el seguiment de l’activitat política d’altres òrgans és una tasca imprescindible, però pensem que cal tenir present sempre la necessitat de no abandonar mai el terreny de la pràctica, de no abandonar-se mai a la política de la delegació i de la democràcia representativa, i sobretot, a treballar des dels principis de la corresponsabilització col·lectiva. Qualsevol crítica, qualsevol proposta, hauria d’estar feta des de la corresponsabilització militant i col·lectiva.

A banda, cal tenir sempre present que les militants que en un moment concret assumeixen tasques de representació, no deixen de ser companyes i camarades i que és des d’aquests principis que ens hi hem de relacionar. Finalment, cal tenir present també la lògica de la caixa d’eines: conèixer totes les eines que tenim a disposició com a moviment i com a militants. L’àmbit d’intervenció institucional és un més, també amb unes característiques específiques i, més enllà de la dialèctica de l’especialització i la diversificació pròpia de qualsevol debat organitzatiu, cal que tothom que passi per l’àmbit institucional hagi passat per altres àmbits d’intervenció abans i passarà per altres àmbits després.

Conclusions o per on començar?

Caixa d’eines

Estem convençudes que la CUP pot ser i és una eina útil per al conjunt del poble treballador dels Països Catalans, una eina per a la insurrecció democràtica, que només pot consistir en la ruptura amb els Estats espanyol i francès, que continuen sent eines al servei de les elits econòmiques, financeres i terratinents que encara conformen el nucli dur de les classes dominants. A l’Estat espanyol, amb la monarquia borbònica al capdavant, la revolució que propugnem no només ha de servir per destruir aquests Estats, sinó per a la construcció d’una república independent dels Països Catalans al servei d’un procés de transformació socialista, feminista i ecològica. Aquest procés de ruptura democràtica necessita una acumulació de forces electorals (articulant les més àmplies forces electorals de forma sòlida i sostinguda en el temps), però també requereix, com a condició indispensable, l’articulació d’un poder popular al marge d’aquestes institucions.

Així, més que voler desfer-se de l’eina o bé d’aïllar-la d’altres organitzacions i del moviment de l’Esquerra Independentista, entenem que el que cal és treballar per tal que totes les eines que tinguem a l’abast, siguin tan eficaces com sigui possible i les més complementàries entre elles.

La CUP, eina útil si la sabem fer anar

La intervenció institucional aporta el potencial coneixement d’una realitat que, a partir d’altres militàncies, és més difícil d’accedir, una mena de complexitat afegida sobre la realitat social, econòmica i política que és important per tal de tenir un coneixement més complet de la realitat que volem transformar. Per altra banda, i a diferència també de la intervenció política i militant en molts altres àmbits, l’arena política institucional és un terreny de competència amb altres espais polítics amb els quals hi ha diversos graus d’antagonisme, però alhora també diferents graus d’aliances. Això, sumat a les expectatives i demandes de concreció, situa la CUP i l’acció política de la seva militància en una situació d’observació, seguiment i fiscalització de les propostes i posicionaments. Aquesta avaluació ja no prové només dels moviments socials, sinó també d’altres organitzacions polítiques que no intervenen en aquest àmbit, i ja no diguem del paper de mitjans, societat civil i poble treballador en general. Dit en altres paraules, l’exigència de concreció en propostes i posicionaments –que no existeix en altres àmbits– i que es produeix, ja sigui perquè és el que s’espera de tu, perquè és una acció volguda, o perquè respons a les propostes d’altres actors, fan que siguin seguides i valorades en aquest mateix nivell. Al final de la legislatura (o en el moment de la votació o execució) es valorarà en termes d’èxit o fracàs, de compliment o incompliment, i en definitiva, d’utilitat o no utilitat. Tot plegat obliga a un major rigor polític i organitzatiu, que caldria també aplicar en tots els àmbits d’intervenció de la CUP i del conjunt del moviment.

Cal posar en valor la capacitat que la CUP pot tenir d’aportar coneixement concret, incidència pràctica i potencial transformador. No fem del seu terreny de joc el seu defecte, sinó que treballem per conèixer-lo a fons a fi de saber-nos situar en posicions d’ofensiva en matèria de construcció d’Unitat Popular.

Fer servir l’eina per a construir-nos

La complexitat d’aquest procés d’acumulació de forces implica, en primer lloc, una intervenció institucional que tingui sòlids fonaments tecnicopolítics. És a dir, d’una banda, la dinamització, impuls i articulació de l’autoorganització del poble treballador en moviments populars i associacions diverses que siguin l’embrió de la nova institucionalitat que ha de ser la base de la república de nou tipus que hem de fundar. D’altra banda, sumat a aquestes tasques, cal que la CUP promogui la més àmplia afiliació de tots els sectors populars favorables a un procés de ruptura democràtica amb els Estats espanyol i francès, tot desenvolupant i articulant una política de formació i desenvolupament militant. Aquesta política de formació i desenvolupament militant ha d’estar orientada a promoure l’assumpció de tasques d’organització i mobilització de la seva afiliació per augmentar, sobre la base del debat i de la pràctica concreta, la seva capacitació política i organitzativa. I fer-ho des de la perspectiva de la corresponsabilització militant. Parafrasejant la vella dita socialista, cal que cadascú aporti segons les seves possibilitats, però totes d’acord amb les necessitats col·lectives. Cal, en definitiva, aprofitar els diferents nivells de compromís del poble treballador, des dels més laxos fins als més compromesos. Sense aquesta base militant, sense un nucli cada vegada més ampli de militants, és impossible dur a terme el procés de lluita i transformació social necessari per impulsar un procés de ruptura democràtica i de construcció d’una nova República socialista, feminista i ecologista, per als Països Catalans.

Organitzem-nos per no deixar ningú al marge.