La imposició generalitzada d’aranzels a la importació per part de l’administració Trump, ara ja fa 3 mesos, va fer saltar les alarmes. Economistes i entesos de diferents tendències (sovint contraposades) parlaven de recessió mundial imminent, de punt final a la globalització, de tret al peu (o al cap)… Aparentment, el boig que ocupa la Casa Blanca havia decidit prendre el camí de l’aïllacionisme i el proteccionisme, renegant del lliure mercat, pretenent tornar dos segles enrere, quan els EUA van poder fonamentar la seva industrialització en l’establiment de forts aranzels que protegien la producció nacional de les importacions britàniques. Però cal anar més enllà d’aparences i curtterminismes. Resulta bastant obvi que els objectius a mig termini d’aquest punt d’inflexió són impulsar una certa reindustrialització en territori nord-americà per reduir la dependència de les cadenes de subministrament globals, així com alleujar el pes d’un endeutament estratosfèric que hipoteca el futur de l’imperi ianqui. Encara que això no vol dir, ni molt menys, que la persecució de tals objectius impliquin una renúncia a continuar exercint l’hegemonia i a continuar controlant les cadenes de valor globals. Precisament, una anàlisi seriosa de la qüestió no pot desvincular-se de la valoració de les debilitats i punts forts d’aquesta hegemonia imperial.
Proteccionisme contra lliurecanvisme?
Fins a tal punt hem interioritzat el discurs mistificador del capitalisme liberal, que bona part de les reaccions (a dreta i esquerra) al cop de força de Trump s’orienten en les coordenades de la falsa oposició entre proteccionisme (suposadament reaccionari) i lliurecanvisme (suposadament progressista). En el seu moment, en ple apogeu del capitalisme britànic i del triomfalisme liberal, Karl Marx afirmava el següent:
“Què és, doncs, el lliure canvi en l’estat actual de la societat? És la llibertat del capital. Quan hàgiu fet desaparèixer les poques traves nacionals que encara obstaculitzen la marxa del capital, no haureu fet més que concedir-li plena llibertat d’acció. Per favorables que siguin les condicions en què es faci l’intercanvi d’una mercaderia per una altra, mentre subsisteixin les relacions entre el treball assalariat i el capital, sempre existiran la classe dels explotadors i la classe dels explotats. És realment difícil comprendre la pretensió dels lliurecanvistes, que s’imaginen que una ocupació més avantatjosa del capital farà desaparèixer l’antagonisme entre els capitalistes industrials i els treballadors assalariats. Per contra, això no pot implicar altra cosa que una manifestació encara més neta de l’oposició entre aquestes dues classes.”1
La preferència de Marx pel lliurecanvisme de l’època, malgrat el fàstic que li inspiraven els seus advocats i la classe social que se’n beneficiava, només s’entén en el marc de la lluita de classes i en la mesura en la qual, pensava ell, portava a l’extrem l’antagonisme entre burgesia i proletariat i preparava així el camí cap a la revolució social. Potser la lectura de Marx estava massa condicionada en aquella època per una concepció lineal i progressista del desenvolupament històric i això el va portar a pensar que l’eliminació de les Corn Laws l’any 1846 (amb la qual es posava fi als aranzels que limitaven la importació de gra per protegir l’aristocràcia terratinent anglesa) significava la supressió de l’últim obstacle proteccionista en el desenvolupament del capitalisme britànic. En funció d’aquesta lectura no es contemplava la possibilitat que les nacions hegemòniques poguessin seguir recorrent puntualment a mesures proteccionistes per blindar-se de la competència, al mateix temps que imposaven a les altres nacions mesures lliurecanvistes en favor de la burgesia exportadora de la metròpoli.
Els punts de vista des dels quals es planteja el debat, partint d’aquesta oposició binària i simplista entre proteccionisme i lliurecanvisme, emmascaren i falsifiquen tota la complexitat que conté la qüestió. En primer lloc, el proteccionisme és una eina que l’Estat utilitza discrecionalment per a protegir certs sectors capitalistes autòctons de la competència exterior i no es pot entendre sense tenir en compte el paper que juga l’Estat capitalista com a defensor d’aquests interessos. Evidentment, aquesta estratègia es pot compaginar perfectament amb polítiques lliurecanvistes. El cas de l’administració Reagan (1981-1989) és bastant il·lustratiu al respecte: apòstol de la llibertat de comerç, va subjugar la competència japonesa a partir de xantatge polític i mesures proteccionistes (imposant aranzels de fins al 100% sobre certs productes electrònics japonesos); val a dir que ho va fer sense massa escrúpols teòrics. En segon lloc, els beneficis que ofereix l’aplicació de polítiques proteccionistes depenen de la posició que ocupa el país en qüestió en el sistema-món capitalista: si Trump està obsessionat amb una guerra comercial generalitzada, és perquè pensa (o almenys ho pensa el seu entorn) que té bones cartes per a guanyar-la. En tercer lloc, cal plantejar-se si aquesta maniobra implica necessàriament la ruptura total amb el model anterior de capitalisme globalitzat imposat pel propi imperialisme estatunidenc o si, per contra, constitueix un intent d’imposar un canvi en les regles del joc al seu favor. El que sembla evident és que no té cap sentit plorar per la suposada destrucció de l’ordre mundial liberal.
Un imperi en decadència
El viratge en la política comercial impulsada per Trump ja en el seu primer mandat (i que Joe Biden no va rectificar significativament) no es pot entendre si es prescindeix d’una anàlisi dels equilibris i desequilibris geopolítics i sistèmics. A curt termini, és evident que mesures dràstiques com la pujada generalitzada d’aranzels, en cas de portar-se a terme fins a les últimes conseqüències, poden provocar importants pertorbacions en les cadenes de subministrament i fins i tot una inflació de preus que acabin perjudicant greument la pròpia economia, però també hauria de ser evident que contenen objectius a més llarg termini. El sorprenent gir de l’Administració Trump es deu, en primer lloc, a una lectura allunyada del tradicional i prepotent optimisme de les administracions anteriors i a la constatació que el sistema de dominació imperialista ianqui s’està esquerdant per tots costats. El mateix Secretari d’Estat, Marco Rubio, reconeixia que “no és normal que el món tingui únicament una potència unipolar”, que “es tractava d’una anomalia, producte de la fi de la Guerra Freda” i, implícitament, que era inevitable l’avanç cap a un món multipolar2.
L’hegemonia econòmica dels Estats Units està en clar retrocés. En termes de comptabilitat nacional, el cor de l’imperi s’ha convertit en un gran importador (devorador) de productes manufacturats per al consum; el seu enorme dèficit comercial només pot mantenir-se a través d’un endeutament infinit i d’una emissió massiva de bons del tresor. A pesar que les corporacions estatunidenques continuen controlant gran part de les cadenes de valor globals, aquest desequilibri només pot portar a un declivi econòmic. El fet que el dòlar sigui la moneda d’intercanvi i reserva internacional possibilita continuar alimentant l’endeutament, encara que la fortalesa del dolar, al mateix temps, perjudica les exportacions. De fet, el mateix Marco Rubio reconeixia obertament que “som el major mercat de consum del món i, tanmateix, l’única cosa que exportem són serveis, i hem d’aturar això3”. Per tant, aparentment, la millor manera de revertir la situació és, segons Rubio (i Trump), “tornar a un moment en què siguem un país que pot fer coses, i per a això hem de reiniciar l’ordre comercial global”. Així doncs, les turbulències que a curt termini pugui implicar aquesta reinicialització del sistema en els mercats poc importen, ja que es tracta fonamentalment d’un cop de força polític de l’imperi per frenar la seva decadència i redefinir-se com a potència hegemònica; un imperi que dicta les regles per les quals s’ha de regir l’economia capitalista global: “les empreses de tot el món, incloses les del comerç internacional, només necessiten conèixer les regles. Una vegada les coneguin, s’hi adaptaran.4”
Una constant en la història recent del capitalisme és que les potències que ocupen posicions centrals han acabat externalitzant bona part de la seva capacitat productiva a canvi de mantenir una posició preeminent en el control del capital financer i de les cadenes de valor, i de tenir una certa capacitat monopolística en la producció de mercaderies que incorporen tecnologia avançada, a més de convertir-se en un enorme mercat importador. La maniobra de Trump és sobretot incomprensible si es té en compte que pretén capgirar una tendència gairebé necessària cap a la desindustrialització del cor de l’imperi. Certament, el potencial dels Estats Units no té parangó amb el del Regne Unit ni la Unió Europea, comptant amb recursos materials molt majors. Així i tot, resulta francament difícil imaginar que les pròpies corporacions estatunidenques, que actualment es beneficien de la possibilitat d’obtenir una enorme plusvàlua de l’explotació de la classe treballadora dels països del Sud-est Asiàtic (països contra els quals s’orienten de manera especial els aranzels), tindran incentius per tornar a implantar processos productius intensius en treball als EUA, tret que aquesta operació no se sufragui amb diners públics (fet que, per molt que la recaptació d’aranzels contribueixi a omplir les arques, agreujaria encara més els problemes d’endeutament crònic). En aquest sentit, les reticències internacionals i internes (fins i tot per part de la mateixa classe capitalista nord-americana) ja van obligar a rectificar el pla inicial dels aranzels amb moratòries i excepcions; la ulterior batussa interna amb el Tribunal Comercial Internacional dels Estats Units, que en declara il·legals una bona part, constitueix un altre impediment important i un altre símptoma de debilitat.
La iniciativa de guerra comercial trumpista s’inscriu en el projecte de construcció d’un nou ordre mundial, en el qual els EUA pretenen basar la seva hegemonia en un cert replegament regional cap a la seva àrea immediata d’influència, sense que això impliqui una renúncia a continuar exercint de gendarme amb operacions quirúrgiques i a seguir controlant en benefici propi les cadenes de valor mundials. Malgrat les lamentacions inicials dels vassalls europeus, l’objectiu principal de la present guerra comercial és sobretot sotmetre a la Xina, principal productor industrial del món i que amenaça el gairebé monopoli tecnològic occidental. En cas d’aconseguir-ho, la submissió dels altres països estaria assegurada i l’imperi ianqui podria imposar els seus termes en condicions més avantatjoses. És absurd, com plantejaven en plena histèria alguns economistes i opinòlegs, que es tracti d’una guerra entre el 25% del PIB mundial i l’altre 75%. Es tracta, més aviat, d’una ofensiva de l’imperi ianqui en decadència contra la Xina, la posició de la qual és percebuda com una amenaça per a l’hegemonia global dels EUA.
Malgrat tot, una posició de força
Les enormes dificultats que implica l’objectiu teòric de la reindustrialització no han de portar-nos a considerar l’estratègia trumpista com a totalment forassenyada, sobretot si s’analitza des de la perspectiva de la defensa de la posició hegemònica dels EUA. En primer lloc, els EUA compten amb els instruments indispensables per a dur a terme una iniciativa d’aquesta dimensió amb unes certes garanties d’èxit: la potència del mercat de consum nord-americà, el fet que el dòlar continuï sent la moneda de reserva i d’intercanvi mundial, l’enorme dependència de la indústria tecnològica avançada dels EUA i, en última instància, la permanent amenaça d’intervenció militar, constitueixen importants punts de suport que la recolzen.
En segon lloc, l’impacte inicial provocat per la ruptura aparent amb els esquemes de l’ordre neoliberal vigent no ha de portar-nos a perdre de vista que la duresa de les posicions maximalistes s’ha atenuat notablement i que un dels objectius declarats de l’estratègia és la negociació bilateral amb els països afectats per establir condicions favorables per als EUA. La dependència del mercat nord-americà és massa important com perquè certs països puguin plantejar-se un canvi radical en les seves relacions comercials. Pensar que un augment de la demanda del mercat europeu o d’altres països amb un mercat interior més feble pot arribar a absorbir la producció que es transfereix als EUA és totalment absurd: les alternatives són la submissió o la ruïna i l’administració Trump compta amb aquest dilema existencial per imposar les seves polítiques comercials. En definitiva, aquesta estratègia pot interpretar-se com un veritable xantatge polític i econòmic (la recent amenaça comercial contra l’estat espanyol per qüestionar les exigències de Trump en matèria de despesa militar, o bé contra els països que estudiïn incorporar-se al club dels BRICS+ n’és una clara constatació). A més, és evident que el govern de Trump acabarà per flexibilitzar els aranzels quan aquests afectin la producció directa de les corporacions estatunidenques en altres països o al proveïment de components essencials (tret que vulgui alienar-se el suport de la totalitat de la classe capitalista nord-americana).
En tercer lloc, una resposta coordinada a la guerra comercial iniciada pels EUA és molt improbable. Cada país actuarà de manera previsible en funció de la seva posició en l’economia mundial capitalista i de la capacitat de la seva indústria per trobar sortides alternatives. L’estratègia del Govern Trump parteix d’aquesta divergència fonamental, que dificultarà qualsevol intent de front comú. Una estratègia coordinada hauria de passar per una gran aliança geopolítica entre la UE, la Xina i Rússia, a la qual s’uniria la gran majoria de països del Sud Global, amb la finalitat d’aïllar als EUA. Això és ara mateix impossible, sobretot perquè l’estratègia europea queda totalment condicionada per l’orientació atlantista de les seves elits polítiques i oligàrquiques. Amb una guerra activa contra Rússia i amb importants tensions comercials amb la Xina (induïdes pels EUA, és clar), i tenint en compte el seu pes industrial minvant i la seva dependència energètica del gas liquat americà, resulta realment difícil imaginar com Europa pot reorientar el seu sistema d’aliances. D’altra banda, una ruptura total amb els Estats Units significaria també el final de l’OTAN, extrem que difícilment es produirà, sobretot si tenim en compte que els països de l’Est i els països escandinaus constitueixen importants peons al servei de l’estratègia imperialista i militarista estatunidenca i que, en conseqüència, implicaria un alt risc de ruptura interna de la UE. El recent exercici de genuflexió dels presidents europeus davant Trump a la cimera de l’OTAN a La Haia ho diu tot de quina mena de relació s’articula en el si de l’Aliança Atlàntica i la seva extensió política que és la UE: submissió lleial fins al final; Europa romandrà sota l’ombra de l’Imperi ianqui en la victòria o sucumbirà amb ell en cas de derrota.
Més enllà de gesticulacions i escarafalls, tenint en compte l’actual correlació de forces, la UE acceptarà doncs qualsevol xantatge comercial i negociarà a la baixa, sotmetent-se als designis de l’imperi ianqui, prioritzant la seva pertinença al selecte club de l’Occident col·lectiu encara que sigui suportant humiliacions i menyspreus. El recent acord comercial entre la UE i els EUA (més aviat caldria parlar de renovació del pacte de vassallatge en condicions vergonyoses) és una mostra clara de quin és el paper que juga Europa en aquesta guerra per l’hegemonia. La Comissió Europea presidida per Ursula von der Leyen ha acceptat (i celebrat) la imposició d’aranzels del 15% a la major part dels productes europeus que entren al mercat nord-americà com si es tractés d’una victòria diplomàtica (per allò del mal menor). A canvi de tanta generositat per part de l’imperi ianqui, Europa es compromet a no aplicar els mateixos aranzels per als productes nord-americans que entrin al seu mercat i, endemés, a comprar massivament productes energètics i tecnològics als EUA (bàsicament gas liquat, petroli, energia nuclear i semi-conductors) per valor de 750.000 milions de dòlars (uns 640.000 milions d’euros) durant els propers 3 anys, així com a invertir un mínim de 600.000 milions de dòlars (uns 514.000 milions d’euros) als EUA, incloent en aquest concepte compres massives de material militar per alimentar el rearmament d’Europa dictat per l’OTAN. Per si fos poc, la Comissió Europea accepta que els EUA segueixin gravant productes com l’alumini i l’acer amb aranzels d’un 50%, a canvi de la promesa de 0 aranzels en sectors estratègics, els quals seran definits discrecionalment per l’administració nord-americana en funció dels seus interessos. Òbviament, els Estats Units es reserven el dret d’augmentar els aranzels en el futur si els països europeus no compleixen amb les inversions acordades. En el cas de la UE, es pot afirmar rotundament que l’estratègia de xantatge comercial trumpista ha resultat ser totalment reeixida, servint per sotmetre definitivament el subcontinent europeu als designis de l’imperi americà.
La possibilitat d’acabar amb l’hegemonia americana
El desenllaç de la present guerra comercial dependrà, doncs, en gran mesura, de la resposta que la Xina sigui capaç de donar al desafiament llançat per Trump i de les aliances que sigui capaç de teixir per aïllar els Estats Units, fer fracassar la seva estratègia i construir una institucionalitat alternativa que atregui els països de l’anomenat Sud Global. Sens dubte, la primera reacció consistent en atrevir-se a elevar l’aposta igualant els aranzels nord-americans és un símptoma de força, però també és cert que posteriorment va negociar amb els EUA per evitar, a curt termini, danys colossals a la seva economia exportadora. De la mateixa manera, els vaivens de l’administració Trump poden interpretar-se com una mostra evident de feblesa i la seva estratègia estarà condicionada en últim terme pel suport i les reaccions que puguin despertar les seves sortides de to i les seves decisions aparentment erràtiques entre la mateixa classe capitalista ianqui i l’establishment polític. En un cert sentit, la nova estratègia de l’imperialisme nord-americà pot interpretar-se com una retirada tàctica, amb la finalitat d’adaptar-se a l’inevitable naixement d’un nou ordre multipolar en les millors condicions possibles, per continuar exercint la seva hegemonia d’una manera més indirecta, a través de la negociació i el xantatge bilateral, i amb la garantia que ofereixen les seves bases militars i els seus míssils. Ara bé, també cal tenir en compte les contradiccions existents en el si de l’establishment americà, sobretot si tenim en compte el pes i els interessos del complex militar-industrial, que abandera una pulsió imperialista i hegemonista que pot contrapesar qualsevol temptació aïllacionista. En aquest sentit, caldrà veure en el futur proper si es concreten les amenaces comercials contra països que vulguin entrar al club dels BRICS+ i/o vulguin seguir comerciant amb Rússia: en cas de concretar-se, no sembla que hi hagi més sortides que una guerra oberta.
Per finalitzar, tornant una altra vegada al text de Marx, més enllà del proteccionisme, el lliurecanvisme i les hegemonies internacionals, cal tenir sempre present que la superació del capitalisme i l’imperialisme només pot procedir de la lluita de classes i de l’avanç cap al socialisme. En aquest sentit, tampoc es pot confiar que, en la hipòtesi d’una reculada de l’hegemonisme ianqui, un nou ordre multipolar sigui necessàriament més just socialment mentre sobrevisquin l’acumulació de capital, l’explotació del treball i qualsevol tipus de dominació. De fet, no s’hi pot confiar gens. I tal com va afirmar en el seu moment Antonio Gramsci, “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres.”
- Karl Marx, “Discurso sobre el libre cambio”, a Miseria de la filosofía.
https://www.marxists.org/espanol/m-e/1847/miseria/index.htm
↩︎ - “Secretary Marco Rubio with Megyn Kelly of The Megyn Kelly Show”, US Department of State, 30 de gener de 2025.
https://www.state.gov/secretary-marco-rubio-with-megyn-kelly-of-the-megyn-kelly-show/
↩︎ - Greg Norman, “Rubio, in Europe, says US has to ‘reset the global order of trade’ and Trump is ‘absolutely right to do it’”, Fox News, 4 d’abril de 2025.
https://www.foxnews.com/politics/rubio-europe-says-us-has-reset-global-order-trade-trump-absolutely-right-do-it
↩︎ - Ibid. ↩︎