Quan les forces armades cubanes es van involucrar obertament a Angola el novembre de 1975, es va estendre la creença que Cuba era un proxy soviètic. Els que coneixien bé Cuba argumentaven que no era tan senzill. Qüestionaven si realment es podia descriure com un Estat client i si Moscou estava realment interessat a veure's embolicat (indirectament) en els conflictes interns del sud d'Àfrica.
Amb el temps, noves investigacions van desviar l'atenció duna interpretació que es basava en gran mesura en la perspectiva hegemònica de la Guerra Freda. A poc a poc va quedar clar que la participació de Cuba s'havia produït a petició del nou govern del Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA), al qual Portugal havia cedit de pressa el control del paÃs.
El MPLA es veia ara amenaçat per forces rivals que comptaven amb el suport de Sud-à frica i els Estats Units. El MPLA va sol·licitar ajuda a l'Havana basant-se en els seus estrets vincles amb Cuba i en l'historial de suport cubà a la lluita anticolonial.
Solidaritat internacional
Des del 1961, Cuba va seguir una estratègia de suport actiu a les revolucions armades i les lluites anticolonialistes a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. La transcendental Conferència Tricontinental de l'Havana del 1966 va expressar aquesta lÃnia de solidaritat ideològica amb els radicals del Tercer Món.
Aquesta polÃtica també incloïa el suport als Estats postcolonials davant d'amenaces externes, per exemple, mitjançant ajuda militar per defensar SÃria davant Israel el 1973. La sol·licitud del MPLA el 1975 va ser, per tant, un pas natural, igual que la resposta positiva de Cuba. Des d'agost, ja hi havia un petit contingent cubà a Luanda assessorant sobre les defenses de la ciutat.
La rà pida resposta de Cuba a la sol·licitud d'ajuda va prendre per sorpresa Moscou, i els lÃders soviètics es van veure obligats a oferir suport logÃstic malgrat les reserves, que es feien ressò de la seva anterior oposició a l'estratègia insurreccional de Cuba. Lluny d'obeir els dictats del seu aliat soviètic, l'Havana estava influint en les interpretacions soviètiques dels esdeveniments al Sud Global, un patró que es va repetir més tard amb Nicaragua i Granada.
Hi havia un altre context més intern per a la participació de Cuba a Angola, arrelat a la cultura polÃtica del paÃs. La solidaritat amb les forces antiimperialistes a l'estranger era, en part, una manifestació externa de patrons ben establerts al paÃs, com s'ha vist en moltes de les mobilitzacions i campanyes participatives d'èxit des del 1959.
Tot això passava en un Tercer Món que estava experimentant transformacions dramà tiques. Estaven sorgint nous governs postcolonials, i molts buscaven l'assessorament o l'ajuda de Cuba sobre la base d'enllaços passats. A Amèrica Llatina, el patró de règims militars pronord-americans durant els anys seixanta i principis dels setanta havia començat a canviar, amb governs més nacionalistes a molts països disposats a reconèixer Cuba i comerciar-hi.
Això posa en dubte la visió tradicional que Cuba va posar fi al seu suport actiu a la lluita armada a Amèrica després del 1970 a causa de la seva dependència econòmica de l'URSS. De fet, en haver-se relaxat en certa mesura el setge dels Estats Units i del continent a l'illa, Cuba podia ara buscar aliats a través de la diplomà cia en lloc de donar suport als moviments guerrillers.
L'estratègia insurreccional regional de Cuba no es basava únicament en una interpretació radical i poc ortodoxa del marxisme i un compromÃs ideològic amb l'antiimperialisme. També reflectia la realitat que Cuba tenia poc a perdre en respondre aixà al setge ia l'aïllament, en el context del compromÃs secret dels Estats Units, després de la crisi dels mÃssils cubans del 1962, de no envair l'illa. Ara que l'aïllament s'estava suavitzant, l'Havana podia explorar noves maneres de promoure la solidaritat del Tercer Món.
Quan l'MPLA i els seus aliats cubans van detenir l'amenaça militar immediata a Angola, l'ajuda cubana es va estendre a les à rees civils per a la construcció d'infraestructura postcolonial. Centenars de tècnics, personal mèdic, mestres, agrònoms i fins i tot treballadors culturals es van oferir com a voluntaris per perÃodes prolongats. La prà ctica cubana de l'internacionalisme s'expressaria a partir de llavors principalment en camps no militars, estenent-se a més de quaranta països.
Punt d'inflexió
Què va significar tot això per a la pròpia Cuba? En retrospectiva, és clar que la participació del paÃs a Angola va representar un punt d?inflexió en diversos sentits. El voluntariat va tenir un paper important des del principi. Els dirigents de l'Havana van deixar clar que tota l'empresa es basaria en aquest principi i van demanar als soldats cubans que responguessin.
La magnitud de la resposta va ser notable. De fet, a molts estrangers els va semblar increïble, ja que van assumir que la voluntat de servir era el resultat de la coacció o de la promesa de beneficis materials. Tot i això, quan acadèmics de fora de Cuba van investigar el fenomen, van tendir a coincidir que el voluntariat era genuÃ, almenys en les primeres etapes.
Per comprendre-ho l'hem de situar en el context de la participació popular a Cuba des del 1959. El 1975, la solidaritat prà ctica i ideològica s'havia mobilitzat a través de la participació massiva en diverses organitzacions —sobretot als Comitès de Defensa de la Revolució (CDR) dels barris— i una sèrie de campanyes per assolir la definició de la salut contra la des de la d'invasió.
A través d'aquestes constants experiències col·lectives, les nocions de solidaritat i voluntariat s'havien convertit en parts familiars del teixit social i la cultura polÃtica cubans. De fet, gran part del projecte de construcció nacional dels anys seixanta i principis dels setanta s'havia aconseguit grà cies a aquests mecanismes.
També hi havia altres atractius. Per exemple, moltes persones veien la feina a l'estranger com una manera de trencar amb els seus hà bits impostos de mirar cap a dins sota el setge dels Estats Units, cosa que els oferia noves experiències. També els donava accés a béns i divises que altrament serien escassos. A més, hi havia certa pressió social al lloc de treball, ja que l'exemple dels voluntaris persuadia altres a seguir els seus passos.
Amb el temps, però, l'estratègia d'enviar persones a l'estranger per prestar ajuda es va convertir en un element natural i destacat de la polÃtica exterior de Cuba i de la vida dels cubans corrents. Moltes persones treballaven a l'estranger o tenien un amic o un familiar que ho feia.
Cuba i Àfrica
Pel que fa a l'esforç militar real a Angola, una de les primeres reaccions del públic va ser un alt grau d'orgull nacional. Ara es considerava que Cuba estava actuant en suport d'un Estat postcolonial germà , contra els Estats Units impopulars i el règim paria de l'apartheid de Sud-à frica. Això va impulsar la confiança col·lectiva en el potencial de Cuba per exercir un paper global que era clarament honorable, però que abans semblava impossible.
La campanya dAngola també va tenir un efecte imprevist però significatiu. Va comportar un nou enfocament, tant popular com a oficial, sobre la composició ètnica de Cuba. A partir del novembre del 1975, els dirigents cubans es van referir al projecte com «el retorn dels esclaus», recordant el gran nombre d'africans que els colonialistes espanyols havien portat per força des d'Angola per impulsar la producció de sucre. El nom oficial de la campanya va ser Operació Carlota, en honor a una famosa esclava rebel angolesa de l'època.
Angola va recordar aixà als cubans l'impacte cultural d'Àfrica a la seva societat i la seva contribució vital als patrons econòmics del paÃs, aixà com al seu radicalisme polÃtic (a les tres rebel·lions independentistes del segle XIX). Això va reconfigurar el procés de definició de la identitat cubana com a base de la revolució i com a forma de trobar un lloc al món.
Això era necessari perquè els cubans havien passat per una experiència força tÃpica en què el colonialisme i el neocolonialisme havien modelat la seva identitat, portant-los a acceptar la seva pròpia inferioritat i la superioritat dels seus colonitzadors, ia mirar cap al nord a la recerca d'aspiracions col·lectives per a una futura Cuba Lliure. Aquest patró s'havia mantingut durant el perÃode d'independència qüestionable de Cuba entre el 1902 i el 1958, reforçat per una immigració espanyola important fins a la dècada de 1930.
Després del 1959, les noves polÃtiques i l'hostilitat dels Estats Units cap a la Revolució Cubana van obligar a desenvolupar una nova afinitat radical amb Amèrica Llatina. Això es va expressar a través del suport actiu a la rebel·lió armada a la regió, però també a través del protagonisme cultural continental seminal de la Casa de les Amèriques. Tot i això, a principis de la dècada de 1970, l'adhesió de Cuba al Comecon, la xarxa comercial del bloc liderat per la Unió Soviètica, va posar fi a l'austeritat de la dècada anterior. Les millores materials van generar una tendència entre els cubans a considerar-se potencialment part del «Segon Món».
La participació cubana a Angola, juntament amb noves formes de col·laboració amb un Carib anglòfon cada cop més radicalitzat i un visible gir cap a l'esquerra a Centreamèrica, va servir com un poderós recordatori que l'Àfrica sempre havia contribuït de manera substancial a la formació de la identitat nacional cubana. Aquesta contribució havia estat objecte de qüestionaments i controvèrsies durant molt de temps, malgrat les reformes socials i les declaracions oficials després de la victòria rebel.
De cop i volta, el color va deixar de ser un tema tabú (en una societat suposadament cega al color) i va passar a representar un element bà sic d'una identitat de què els cubans podien sentir-se orgullosos. La nova onada d'austeritat que va assotar Cuba després del col·lapse de la Unió Soviètica i la pèrdua d'esperança que el va acompanyar soscavaria en certa mesura aquesta consciència del color. Tot i aixÃ, aquesta consciència tenia ara arrels més profundes que abans i seguia sent una part fonamental de tota l'equació cubana.
Llegats
En vista de tot això, com van continuar percebent els cubans el paper del seu paÃs a Angola? A la dècada de 1980 es va produir un lleuger descens de l'entusiasme inicial, amb un nombre estimat de vÃctimes mortals de prop de sis mil, dels més de dos-cents mil que hi prestaven servei. També hi va haver una tendència en alguns sectors a considerar la pressió dels companys com una forma de pressió estatal, i el voluntariat com un mitjà perquè les persones se saltessin les cues per obtenir habitatges o altres beneficis.
Després d'una epidèmia de dengue el 1980, es va estendre la remor que el seu origen era al voluntariat internacionalista. L'any següent, la fugida massiva de més de 120.000 cubans al port de Mariel, que va commocionar tant el poble cubà com els seus dirigents, va fer que les queixes sobre Angola es fessin més audibles.
Tot i això, l'entusiasme i l'orgull van tornar després dels esdeveniments del març del 1988, quan una força de més de cinquanta mil soldats cubans va infligir una important derrota a l'exèrcit sud-africà a Cuito Cuanavale, en una batalla campal que va aixecar la moral.
L'orgull va créixer a mesura que es van fer evidents els efectes de la victòria cubana: les tropes sud-africanes es van retirar d'Angola i NamÃbia poc després, i l'Estat de l'apartheid aviat va començar a enfonsar-se amb l'alliberament de Mandela el 1990, seguida de la seva elecció com a president del paÃs. Aquest sentiment d'orgull fins i tot va sobreviure (i potser ajudés a consolar la gent) durant la crisi de principis de la dècada de 1990.
Tot i això, aquesta mateixa crisi també va acabar amb la capacitat de Cuba per continuar amb la seva polÃtica d'internacionalisme a l'escala anterior. La prestació d'ajuda es va limitar llavors, en general, a l'assistència després de desastres naturals o, com en el cas de Palestina, a l'educació i la formació gratuïtes per a estudiants del Sud Global.
La paciència dels cubans es va veure sovint posada a prova durant els anys de crisi, ja que alguns contrastaven les dificultats dià ries per sobreviure amb subministraments limitats i racionats amb el que consideraven la generositat de Cuba a l'estranger. Tot i això, en general, el compromÃs amb la idea de la solidaritat internacional va semblar perdurar entre molts cubans, cosa que suggereix (en les situacions més desesperades) que la creença popular en la solidaritat encara tenia certa influència.
També podria haver ajudat el fet que l'historial de Cuba en la prestació d'ajuda a altres països, fins i tot durant la crisi, suscités una simpatia mundial important cap al paÃs. Això es va posar de manifest cada any a partir del 1992 en les aclaparadores votacions de l'Assemblea General de les Nacions Unides contra l'embargament nord-americà (al qual només s'oposaven ritualment els Estats Units i Israel), cosa que va reforçar la sensació que Cuba no estava sola. Amb Donald Trump endurint encara més l'embargament, aquesta simpatia podria semblar una petita benedicció, però no obstant ho era (i potser ho segueixi sent).
L'experiència angolesa va afectar aixà Cuba de diverses maneres, la majoria per millor. Va reforçar moltes de les creences i compromisos del paÃs, li va guanyar molts aliats i va inspirar sentiments d'orgull (aixà com queixes i ressentiments). Cuba després del 1975 era diferent, i probablement encara estiguem descobrint l'abast i el carà cter d'aquestes diferències.
