Les retrospectives sobre Jean-Marie Le Pen destaquen les seves declaracions racistes i antisemites més infames, però gairebé totes passen per alt una dimensió clau de la seva política: l’anticomunisme. No obstant això, aquest ha estat durant molt de temps un focus decisiu per a l’extrema dreta, inseparable de la seva lluita general per la preservació d’una civilització blanca i occidental. L’antimarxisme ha estat sovint el denominador comú dels grups reaccionaris, tal com ho encarna la mateixa trajectòria de generació d’aliances de Le Pen.
Al llarg de la seva vida, fos al Vietnam o a l’Assemblea Nacional francesa, Le Pen estava convençut que estava lluitant contra el bolxevisme i els seus avatars, ja siguin sindicalistes estudiantils, lluitadors per la independència algeriana o activistes de partits d’esquerres. Le Pen mai va perdre de vista el seu principal objectiu: enderrocar els seus enemics suprems, a saber, el Partit Comunista Francès (PCF) i la Unió Soviètica. Durant uns setanta-cinc anys, Le Pen va ser un fervent anticomunista.
Purga
Jean-Marie Le Pen va néixer en una modesta família bretona. La seva família no era ni fonamentalment extremista ni involucrada en la col·laboració nazi. Va ser quan va anar a París el 1948 quan el jove estudiant es va polititzar. Com a lluitador per naturalesa, Le Pen va caure ràpidament en els cercles estudiantils més de dretes, durant un temps associant-se amb Action Française. Aquesta lliga d’extrema dreta, amb les seves arrels en el revengisme del segle XIX, va sobreviure a la purga de col·laboradors, però va perdre la seva vasta influència cultural abans de la guerra.
Le Pen es va dedicar així a les associacions estudiantils i a purgar els membres sindicals d’esquerres, encara que això signifiqués una violència freqüent: “Quan vaig arribar al Barri Llatí, tots els corpos [sindicats estudiantils] estaven en mans comunistes. El corpo de la facultat de dret va ser el primer a alliberar-se”, va presumir més tard. Com a cap de l’associació de representants d’estudiants d’aquesta facultat conservadora, Le Pen va construir una gran llista de contactes, molt més enllà de l’extrema dreta de la postguerra: la França de l’època, però es va inclinar cap a l’esquerra, amb el PCF el partit més gran amb un 28 % dels vots.
Le Pen no estava sol en la seva preocupació. El “ciment” de l’anticomunisme va contribuir a un reordenament de l’extrema dreta francesa, en aquell moment fragmentada entre moltes tendències (des dels col·laboracionistes fins als antics combatents nacionalistes de la Resistència). El 1951, per exemple, va estar a càrrec dels detalls de seguretat del petainista Jacques Isorni en una acalorada concentració de campanya. Isorni, un antic advocat de Philippe Pétain, va ser elegit per a l’Assemblea Nacional com a membre del Centre Nacional d’Independents i Camperols (CNIP), una coalició de dreta anti-Gaullista. Aquest ampli moviment va abastar des d’ex-Vichyites fins a liberals com Valéry Giscard d’Estaing i va permetre a Le Pen fer contactes rendibles. Enmig de la Guerra de Corea, aquestes figures es preparaven per a una escalada d’hostilitats amb la Unió Soviètica i una possible guerra civil amb el PCF. Des del principi, Le Pen es va posicionar hàbilment en la convergència d’aquests corrents d’extrema dreta.
El preludi d’aquesta terrible confrontació va prendre la forma d’una croada a Indoxina. El Front d’Alliberament Nacional, dirigit per Ho Chi Minh, estava a punt de derrocar el poder colonial francès. L’anticomunisme de Le Pen sempre va estar perfectament en sintonia amb el colonialisme i la defensa de l’imperi francès. Tal com ho va dir en una emissió de ràdio de 1974: “Vaig tenir la sensació que Europa i França estaven en guerra amb el comunisme. Em sentia cridat pels qui portaven l’honor del país.” Per això es va unir als paracaigudistes, arribant a Vietnam el 1954, poc després de la derrota a Di then Bi then Phu. Igual que altres paracaigudistes, va alimentar la suposada traïció al front domèstic: “Els francesos estaven lluitant, apunyalats a l’esquena pel PCF, que estaven llançant els ferits d’Indoxina dels trens.” Aquest tipus de faula encara és repetida avui per l’extrema dreta i els grups de veterans. No és casualitat que Le Pen passés un any com a propagandista del diari oficial del cos expedicionari, Caravelle.
De tornada a França, Le Pen va reprendre la seva posició al centre de la dreta reaccionària i es va trobar amb Pierre Poujade. Aquest propietari d’una papereria havia llançat un moviment anti-impostos, que va conrear certa ‘ambigüitat utilitzant la retòrica populista per reunir votants. Però l’ambigüitat es va dissipar ràpidament. Tan aviat com Le Pen va ser escollit diputat poujadista el 1956, amb només vint-i-set anys, va lluitar contra el PCF, culpant-lo de la guerra d’Indoxina. “Feixista!”, van respondre els escons comunistes a l’uníson. Poujade aviat va derivar cap a la xenofòbia i la defensa tenaç del domini francès a Algèria (l’Algérie Française). Le Pen mantenia la mateixa idea quan va tornar a la lluita armada.
Fins i tot si els comunistes eren una petita minoria dins del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria (FLN), és important entendre que els colonialistes francesos veien la guerra contra els independentistes com una gran lluita civilitzatoria contra el comunisme global. Reprimir el FLN era repel·lir Moscou i preservar l’Occident amenaçat. Aquesta convicció es va mantenir forta entre els nostàlgics de l’Algérie Française que van ajudar a fundar el Front Nacional el 1972, per exemple Roger Holeindre. Després d’un desviament per l’Egipte de Gamal Abdel Nasser durant la Crisi de Suez, el paracaigudista Le Pen es va enlairar a Algèria, torturant descaradament sospitosos. En va presumir per legitimar altres torturadors de la seva espècie davant del tribunal de l’opinió pública. De tornada a casa, Le Pen va estar present en totes les manifestacions sovint brutals del lobby colonial. El suport a l’Algèria francesa es va endurir, tornant l’extrema dreta a l’avantguarda de l’escena política. El 1961, Le Pen va donar suport de prop a la fundació de l’Organització de l’Exèrcit Secret paramilitar (OEA), però es va mantenir cautelosament al marge per evitar problemes legals. No obstant això, mai va renunciar al seu passat colonialista.
Partit anticomunista
Malgrat la desaparició del poujadisme, Le Pen va guanyar la reelecció com a diputat el 1958 pel CNIP com a paladí de l’Algèria francesa. Però va perdre aquesta bandera el 1962 amb els Acords d’Évian sobre l’autodeterminació algeriana, i poc després el seu escó a l’Assemblea Nacional. Podia haver buscat un paper com a polític de dretes, però la línia ara gaullista del CNIP el va repel·lir. Des de la seva aliança amb el PCF en la Resistència havia odiat a Charles de Gaulle i, ara encara més, per haver cedit Algèria a aquells que veia com els homes àrabs del Kremlin. El 1965, Le Pen va tenir un impuls de curta durada com a part de la campanya presidencial de l’ex-pétainisa Jean-Louis Tixier-Vignancour. Es va convertir en la seva mà dreta, però el va deixar caure quan Tixier-Vignancour va demanar una segona volta per al candidat d’esquerres François Mitterrand. Aquest era un límit que Le Pen mai va creuar. Va seguir un període en el desert, encara que va mantenir la seva turba d’associats.
L’originalitat de Le Pen consistia en el seu intent de popularitzar una doctrina social d’extrema dreta per tal de capturar el vot de la classe treballadora. Només va aconseguir formular això després d’Enoch Powell, el diputat conservador britànic que el 1968 va guanyar a molts treballadors portuaris jugant amb la por racista cap a la immigració africana i asiàtica, que encara no es coneixia com el “gran reemplaçament.” Le Pen va intentar sense èxit imitar les tàctiques del PCF, com quan va llançar un segell discogràfic polític juntament amb un ex-Waffen-SS, per tal de compensar l’absència de l’extrema dreta en els mitjans de comunicació. Però aquesta estratègia no va funcionar. Amb la plena ocupació de les dècades de postguerra, conegudes com les Trente Glorieuses, el gaullisme triomfant dels anys 60 i l’hegemonia cultural de l’esquerra i els sindicats, no hi havia lloc real per a un partit d’extrema dreta important.
Però Le Pen es va mantenir en contacte amb diversos grups neofeixistes, al seu torn vinculats al Moviment Social Italià (MSI). El MSI es va ressorgir ràpidament de les cendres del feixisme i va recuperar un punt de suport electoral, pujant al 9% el 1972. El MSI va donar suport activament als seus amics a través dels Alps, que es van copiar la flama del seu logotip de forma gratuïta. Maletes d’efectiu passades entre Roma i París. El terrorisme va ser el seu principal fil conductor: antics membres de l’OAS es van refugiar a Itàlia i van oferir entrenament militar als assassins que van dur a terme atacs durant els anys de plom. Els neofeixistes estaven convençuts que eren l’avantguarda de la guerra antisoviètica, en la defensa combinada d’Europa, la civilització occidental i la raça blanca. Aquesta triada anava de bracet, com quan Holeindre explicava en un dels seus llibres que els comunistes, “sent rojos, no poden ser completament blancs.” Aquesta autoproclamada “Nova Dreta” estava totalment en línia amb l’estratègia de tensió destinada a establir un règim autoritari. Aquesta dictadura hauria tingut com a objectiu reprimir comunistes i sindicalistes, que mai havien estat tan influents, a Itàlia com a França. Aquesta maniobra no va tenir èxit, però Le Pen va mantenir una sòlida relació amb els seus homòlegs italians, asseguts junts en el Parlament Europeu des de 1984.
El grup neofeixista francès més gran va ser Occident, reanomenat Ordre Nouveau el 1969 després de la seva prohibició. Va demanar obertament l’assassinat dels comunistes, seguint els exemples grecs i indonesis. Els seus seguidors van buscar una recomposició ideològica de l’extrema dreta a través de diverses publicacions, i també es van dedicar a generar baralles amb grups d’esquerres, especialment en manifestacions pro-Vietnam, ferint greument a alguns militants joves. El seu lema era “ser intel·lectuals i violents”, com havia escrit Charles Maurras el 1900. Diversos futurs ministres de dreta i amics de Le Pen van bregar-se a les seves files. A mesura que s’acostaven les eleccions de 1973, els revolucionaris nacionalistes volien crear un front legal i respectable per a si mateixos, en comú amb els antics poujadistes, vichystes i defensors de l’Algérie Française.
Això va portar el 1972 a la formació del Front Nacional. El nom es referia a la reunió de 1934 de lligues nacionalistes contra el Front Populaire. Com a líder de la formació, Le Pen va ser percebut com un moderat, i un líder popular, i va guanyar el suport unànime entre els diversos clans d’extrema dreta, sobretot pel seu anticomunisme. Això va ser un factor decisiu per a altres líders del Front Nacional, com els veterans de les Waffen-SS Pierre Bousquet i Léon Gaultier, que havien lluitat contra l’Exèrcit Roig al Front Oriental. La prioritat del Front Nacional era presentar-se com la millor barrera per a la Unió de l’Esquerra, un “nou front popular” que suposadament volia establir la dictadura del proletariat. El partit de Le Pen va obtenir només l’1% dels vots el 1973. La majoria dels seus quadres neofeixistes van marxar, tornant a les seves formes radicals.
El Front Nacional va tractar d’adoptar una estructura de partit similar al PCF, amb un politburó i un comitè central. L’anticomunisme era fonamental per al seu programa. S’identificava amb un corporativisme “tercer camí entre la lluita de classes i els monopolis” i es llançava com el campió de la lluita antisoviètica, com durant la campanya per boicotejar els Jocs Olímpics de Moscou de 1980. Però va patir una sèrie de contratemps i disputes fratricides. Quan François Duprat, el cervell del Front Nacional, va ser assassinat el 1978 per un grup rival, Le Pen, com sempre, va culpar de la “guerra inexpiable que els comunistes estan lliurant contra el nostre país.” Va sobreviure a l’endeutament gràcies a l’herència d’un ric fabricant de ciment, Hubert Lambert. Això va permetre a Le Pen mantenir aquest espai petit al llarg de la següent dècada enmig de l’augment de l’èxit electoral de la Unió de l’Esquerra, que va culminar amb la seva victòria el 1981.
Per vèncer el PCF
El Front Nacional va aconseguir els seus primers èxits locals el 1982-83, quan es va involucrar en la recomposició d’un camp de dreta desorientat per la victòria de l’esquerra el 1981. El líder de la dreta, Jacques Chirac, era oportunistament ambigu, de vegades adoptant una postura incondicionalment conservadora (fins i tot xenòfoba). No va establir una barrera ferma contra el nouvingut Le Pen, per a consternació de la liberal Simone Veil, que advocava pel front republicà (és a dir, la unió de tots els partits contra l’extrema dreta quan tenia cap possibilitat de guanyar eleccions). La dreta tradicional citava cínicament l’aliança dels socialistes amb el PCF per justificar el seu propi acostament amb el Front Nacional. Aquesta aliança de dretes va ser promoguda en particular per Charles Pasqua, un gaullista clau que havia estat molt de temps a prop d’una certa dreta i es va inspirar en un agut anticomunisme.
No obstant això, Le Pen es va mantenir majoritàriament desconegut a causa del cordó sanitari dels mitjans de comunicació. El 1978, va denunciar “la intel·lectualitat marxista i cosmopolita que governa la majoria dels mitjans de comunicació” per boicotejar-lo. No obstant això, durant la campanya presidencial, Mitterrand havia promès mantenir el pluralisme en la premsa. Le Pen va aprofitar l’oportunitat, li va escriure i va rebre les seves primeres invitacions. Es va mostrar com un bon orador. La seva aparició a l’Heure de Vérité el 1984 va marcar el punt d’inflexió, ja que Le Pen va tenir el seu debut mediàtic. Durant l’entrevista, es va aixecar bruscament per demanar un minut de silenci per les “víctimes del comunisme.” Aquest truc va causar sensació. Aquesta ofensiva frontal contra els socialistes i els comunistes va apel·lar a molts votants tradicionals de dreta. Hi havia molts nous membres del Front Nacional, i el cordó dels mitjans de comunicació s’havia trencat. Mitterrand i Chirac van ser els culpables, després d’haver intentat utilitzar el Front Nacional per debilitar-se mútuament. Le Pen apareixia cada vegada més a la televisió i explotava la polarització del debat al voltant de les qüestions d’identitat, més que de les qüestions socioeconòmiques, per popularitzar els seus eslògans xenòfobs (i ja clarament racistes), com el famós “Un milió d’aturats significa un milió d’immigrants de més.” L’efecte d’esgotament va donar al Front Nacional un trampolí a les eleccions europees de 1984, on va arribar a l’11%.
De 1984 a 1988, Le Pen no hauria estat capaç de catapultar el seu ascens electoral sense la fortuna d’un fanàtic anticomunista d’una secta sud-coreana. El reverend Sun Myung Moon va veure el veterà d’Indoxina com a campió de la causa a Europa i li va obrir el seu talonari (i llibreta d’adreces). Se li van enviar Zealots per servir com a ajudants. Le Pen es va presentar com un Ronald Reagan francès, abraçant el neoliberalisme dels Chicago Boys, i va somiar a unir-se a la “majoria antimarxista” de Chirac com a ministre de defensa antisoviètic i ultraatlantista després de les eleccions parlamentàries de 1986. Va ser un fracàs, però que no aturar el seu progrés electoral, aquesta vegada permetent-li superar el Partit Comunista. Le Pen estava orgullós d’això, ja que va obrir el seu discurs de la victòria amb aquestes paraules: “El FN ha aconseguit el seu primer objectiu: vèncer el PCF!” Els comunistes van continuar posant-li difícil: quan Le Pen va tornar a la seva cadira a l’Assemblea Nacional, vint-i-quatre anys després d’abandonar-la, els comunistes van abandonar els seus escons en protesta. El Front Nacional i el PCF s’enfrontarien més tard ferotgement a l’Assemblea. Va ser principalment per combatre el partit de Le Pen que la Llei Gayssot, que porta el nom d’un diputat comunista, va ser aprovada el 1990, castigant la negació de l’Holocaust. El Front Nacional va ser l’únic partit que es va oposar a aquesta llei.
Les famoses i escandaloses declaracions de Le Pen, com la declaració revisionista de 1987, afirmant que les cambres de gas eren un “detall de la història”, van atreure una gran atenció dels mitjans de comunicació. És interessant observar que quan Le Pen va fer un joc de paraules infame amb el nom d’un ministre i els crematoris nazis el 1988 –anomenant-lo “Senyor [Michel] Durafour-crématoire”– era principalment per ridiculitzar el desig d’aquest centrista d’aliar-se amb el PCF contra el Front Nacional. L’antisemitisme més menyspreable va anar juntament amb l’anticomunisme.
Le Pen va intentar captar una part de l’electorat descendent del PCF. El trio de comèdia Les Inconnus es va burlar d’això en un famós esbós en el qual un antic comunista explica el seu canvi de parer: “Vam fundar una associació per ajudar els antics comunistes. Cal dir que ens va ajudar molt el FN.” Segons la historiadora Nonna Mayer, la professionalització del Front National es va aconseguir mitjançant la imitació de l’enfocament activista del PCF, especialment sota el lideratge de Bruno Mégret, en el moment en què Le Pen era número dos. La guia del militant oferia als membres del Front consells pràctics sobre com fer treballs de propaganda sobre el terreny, cosa que no era necessàriament evident.
La suposada transferència massiva de vots del PCF al Front Nacional és, però, un mite. Sociòlegs com Julian Mischi han demostrat que els votants del PCF preferien abstenir-se en gran part. Els nous votants del Front Nacional van ser partidaris desil·lusionats de la dreta clàssica, a qui Nicolas Sarkozy tornaria a guanyar per un temps abans d’alimentar l’impuls del Front Nacional. De la mateixa manera, tot i que els obrers de coll blau van votar més per Le Pen, va continuar sent un partit interclassista, sobretot quan França es va desindustrialitzar. La pobresa tampoc explica el seu èxit: és fort tant en zones riques com en zones afectades per la desocupació. Com a resultat, el partit té un públic ampli. El FN com a partit del “poble petit” està més en línia amb l’antiga narrativa nacional-populista repetida per la família Le Pen des del principi, fins i tot si alguns politòlegs creuen veure-hi l’anomenat esquerranisme Le Pen. El “dret nacional i popular” que el FN vol encarnar no és més que un reciclatge de l’antiga faula etnonacionalista del poble homogeni i orgànic. És un fil marró que uneix Pétain amb Jordan Bardella, l’actual president de Rassemblement National. El partit mai ha donat suport a la lluita social en cap àmbit, com es va encarregar de recordar-nos el 1995 quan va condemnar els “atacants de la casta político-sindicalista.”
Anticomunisme després de l’URSS
L’anticomunisme es va tornar menys palpable amb el final de la Guerra Freda i les derrotes del PCF. No obstant això, el partit de Le Pen va tornar insistentment a aquest tema, fins i tot associant-lo amb un racisme sense miraments, com el 1990, quan el candidat del Front Nacional a Colombes (Hauts-de-Seine) va acusar l’alcalde del PCF de convertir el municipi en “una república musulmana soviètica.” L’enfocament de Le Pen en demonitzar els immigrants i les provocacions racistes va ajudar a crear un veritable front republicà contra ell. El partit gaullista va deixar de veure el PCF i el Front Nacional com a simples oposats. Chirac va acceptar el principi d’elegir diputats d’esquerres, fins i tot comunistes, com a Gardanne (Bouches-du-Rh.ne) el 1996, quan hi havia el risc que un candidat local Front Nacional guanyés.
Le Pen va adoptar un enfocament diferent i va acusar la dreta de convertir-se en d’esquerres (“Chirac és [el líder socialista Lionel] Jospin només pitjor”). El 1997, es va enfurismar contra els comunistes, “criminals, enemics de la llibertat”, ara en el procés de tornar al govern. No en va Mégret va utilitzar la frase “El Muro ha caigut” el 1997, quan la seva dona es va convertir en alcaldessa de Vitrolles (en els Bouches-du-Rh thene). No obstant això, el Front Nacional va tendir a estancar-se o fins i tot a retrocedir, especialment després de la purga del clan Mégret el 1998, que va escombrar una gran part dels quadres del partit. Hi havia una nova generació en l’aparell del Front Nacional, més polida, menys carregada d’anticomunisme i menys violenta. Això també va ajudar a banalitzar el partit als ulls dels votants francesos.
Malgrat la gran sorpresa que Le Pen arribes a la segona volta de les eleccions presidencials de 2002, el Front Nacional no va aconseguir treure el màxim partit de la seva posició. Le Pen va patir dificultats tant polítiques com financeres internes. Tot i que el clima sociopolític (inseguretat, atur massiu i un canvi en els punts de referència ideològics) va funcionar a favor seu, el Front Nacional va retrocedir en les eleccions presidencials de 2007, amb Nicolas Sarkozy molt per davant. La campanya va ser massa per Le Pen. A setanta-vuit anys i debilitat va preparar la seva tercera filla per fer-se càrrec del partit. Marine Le Pen el va succeir el 2011 i va perseguir la “desintoxicació” del partit, que havia estat plantejant-se des del 2002.
Però el seu pare es va negar a renunciar a les regnes per complet i ràpidament va contrarestar el seu enfocament, una vegada més intensificant els seus esclats negacionistes i antisemites. Quan perdia el control, l’anticomunisme de Le Pen tornava a ressorgir bruscament, com quan va cridar el 2011 en un debat al Parlament Europeu: “Creuries que estaves amb els bolxevics!” Malgrat la seva avançada edat, va persistir en la recerca d’una confrontació estèril amb un PCF molt debilitat. El 2013, per exemple, Le Pen va arribar a donar suport a una llista del Front National al baluard del PCF, Champigny (Val-de-Marne): “El clientelisme i la immigració són els dos pits del comunisme local”, va declarar al costat d’una manifestació. Le Pen es va convertir en una vergonya per a la seva filla que el va expulsar del partit el 2015. Posteriorment, va perdre influència, fins i tot si persistia en expressar-se amb fluïdesa.
Pel que fa a Marine Le Pen, ha polit el seu discurs tant com ha estat possible, i avui dia és estrany que mostri el seu anticomunisme. Ho va utilitzar en els seus intents d’establir-se a la regió de Pas-de-Calais, particularment el 2012 quan el polític d’esquerres Jean-Luc Mélenchon es va presentar contra ella a les eleccions parlamentàries. El seu company de carrera era el líder de la federació local de PCF, Hervé Poly, i parlant amb la cadena de televisió France Info Le Pen va fulminar sobre la resurrecció de la “processó de la bogeria, la violència i l’anarquia” amb la tornada el PCF. Quan el Front National es va fer càrrec de petites ciutats desindustrialitzades el 2014, com Hayange, al cor de l’antiga indústria siderúrgica de Lorena, una de les primeres mesures adoptades pels nous alcaldes va ser retallar les subvencions a Secours Populaire, una organització sense ànim de lucre, acusada de ser una “branca” del PCF. També va destacar el seu anticomunisme en altres ocasions, com el 2024, quan va invocar els tradicionals “100 milions de morts de comunisme” per criticar l’homenatge al Panteó del “grup mautxià” dels combatents immigrants de la Resistència Comunista. També val la pena assenyalar que el Llibre Negre del Comunisme de Stéphane Courtois, que va popularitzar aquesta falsa figura contradita pels historiadors, es troba actualment a la llista de llibres recomanats per a l’“educació general” dels activistes del partit. És un signe de continuïtat en el partit.
Bardella, que es va unir al clan Le Pen aparellant-se amb una de les nebodes de Marine, també fa relativament poc ús de l’anticomunisme, excepte en ocasió dels debats europeus de 2024 contra Léon Deffontaines. “Ets comunista. El 2014! És una qüestió de créixer”, li va dir a LCI, abans que el candidat del PCF retorcés, “Okay, OSS 117”, referint-se a una famosa sèrie de pel·lícules de paròdia de l’espionatge. L’anticomunisme és molt més central en el discurs de l’agitadora d’extrema dreta Marion Maréchal, especialment des que es va distanciar de la seva tia el 2017. Una línia dura i seguidora d’Éric Zemmour abans del seu recent retorn al clan de Le Pen, Maréchal sovint expressa aquesta línia anticomunista en les seves aparicions als mitjans de comunicació i tuits. De fet, és en la jove guàrdia on trobem els elements més radicals i anticomunistes, com el portaveu nacional del Rassemblement Julien Odoul, per no parlar de la porositat amb grups neofeixistes (en les llistes electorals, en la jerarquia del partit, o entre els seus equips de seguretat) per als quals l’antibolxevisme continua sent una fi en si mateix.
Aquesta història de l’anticomunisme à la française apunta al seu paper central en la ideologia d’extrema dreta. És tant part de la seva doctrina com antifeminisme, autoritarisme o xenofòbia. Al llarg del segle passat, l’anticomunisme va anar acompanyat del colonialisme i de totes les formes de racisme. El seu ús i el seu ressorgiment haurien de ser un advertiment per a tots els demòcrates. Hi ha moltes raons per a criticar els errors i els fracassos dels comunistes del segle XX. Però almenys als països occidentals el seu lloc es troba clarament dins del camp democràtic, al mateix nivell que els socialistes o els liberals. No reconèixer això i criminalitzar aquest corrent polític és rebutjar l’antifeixisme, que apunta a l’extrema dreta com excepcionalment antidemocràtica, i en última instància significa acceptar el mateix anticomunisme d’aquesta última. Aquest recordatori de la història del Front i de la Rassemblement National és important en un moment en què el partit està arribant a noves quotes electorals i el front republicà està demostrant ser tan valuós.
Article publicat originalment en anglès a Jacobin l’11 de gener de 2025
