La lluita obrera que es va transformar en una eina financera cooperativista amb 30 anys d?història: Coop57

Segur que la gran majoria de la gent, sobretot dels quaranta cap amunt, recorda l' Editorial Bruguera . Sagues històriques del còmic espanyol com Mortadel·lo i Filemó, Zipi i Zape o Carpanta són només algunes de les obres que ens va portar l'editorial catalana. La història que no és tan coneguda és com el seu tancament a mitjans dels 80, una lluita sindical i un grup de persones treballadores van acabar donant a llum una cooperativa de serveis financers ètics i solidaris que aquest 2025 fa 30 anys: Coop57 .

La història comença com tantes moltes de la indústria espanyola als 80: Espanya entrava a la Unió Europea i els fons de reconversió industrial, aquells que injectaven diners a les empreses per modernitzar sectors de producció al mateix temps que s'acomiadava milers de treballadors, van millorar els marges de beneficis d'algunes empreses però també feia morir tantes altres, desencadenant una crisi industrial. L'Editorial Bruguera, que comprenia totes les fases de producció dels llibres fins que arribaven a la prestatgeria de la llibreria, va ser una d'aquestes darreres. El 1986, l'empresa es va declarar en fallida i va passar a les mans del Banc de Crèdit Industrial (BCI), un ens públic que finançava projectes industrials a llarg termini però que també va servir com a “banc dolent” de l'època absorbint projectes que no van superar la reconversió industrial, com el cas de l'editorial.

Des d'aquell moment va començar el calvari dels més de 800 treballadors que encara quedaven després de diverses rondes d'acomiadaments voluntaris que ja havien minvat la plantilla. La gran majoria es van acollir a l'acomiadament que els oferia el BCI i que va ser acceptat pels dos sindicats majoritaris, CCOO i UGT, i que pagaria el FOGASA. Tret d'un grup reduït que no va voler cedir, que veia injust l'acomiadament i el tancament de l'empresa. Un grup que formava part del sindicat OITEBSA, amb arrels anarquistes. "Era un col·lectiu sindical independent, crític amb el sindicalisme de classe que hi havia aquells anys que representava altres interessos, que a més volia fer les coses d'una forma democràtica i assembleària", explica a El Salto Valentín Valencia, un d'aquells sindicalistes espartans de Bruguera que no van acceptar l'acomiadament. "Consideràvem que els treballadors no podíem ser els perjudicats de les males decisions empresarials, a més, sabent que hi havia un mercat important en aquells moments que hagués pogut permetre el manteniment de l'activitat, sinó amb la totalitat de treballadors que hi havia en aquells moments, almenys amb bona part", argumenta València.

En aquell moment va començar una lluita sindical, amb similituds i enllaços amb altres de molt semblants de l'època com les de les drassanes a Astúries, els estibadors portuaris catalans o els agricultors d'Andalusia. Una de les principals fites, tal com recorden les implicades, va ser l' ocupació de la fàbrica a l'agost de 1986 . Durant un mes sencer, els treballadors i les seves famílies van habitar la fàbrica tancada. “Érem més de 100 persones, esposes i nens inclosos, anàvem a demanar menjar als mercats de la zona i ens autogestionàvem”, explica Paco Hernández, un altre dels treballadors de Bruguera ja jubilat. "Al jutge li vam argumentar que teníem por que es tragués la maquinària mentre estava buida per vendre's i ens va aguantar tot el mes d'agost", explica Hernández. Al final del mes d'estiu el jutge va ordenar el desallotjament, però els treballadors no ho van posar fàcil: “Va ser un desallotjament que va durar 72 hores”, recorda el sindicalista.

"La lluita es guanya als tribunals, però es perd a l'empresa, ja que tanca definitivament", Valentín Valencia, un d'ells

L'octubre del 1986 s'havia de celebrar el judici per decidir el futur dels obrers que no es van acollir a l'acomiadament pactat pels dos grans sindicats, encara quedava temps per a la pressió després del desallotjament de la fàbrica. “Durant el mes de setembre, 7 o 8 dels treballadors  vam fer una vaga de gana per posar més pressió sobre el jutge”, relata Hernández. La pressió i la lluita sindical van funcionar: “Ens va tocar un jutge molt de dretes, però va acabar dictant sentència a favor nostre”, diu Hernández. Aquell jutge va dictaminar que no hi havia causa justificada per al tancament total de l?empresa i que l?acomiadament era improcedent. Tot i que va ser una victòria agredolça: “La lluita es guanya als tribunals, però es perd a l'empresa, ja que tanca definitivament”, lamenta València. La batalla judicial no va acabar aquí. El BEI va recórrer la sentència al Tribunal Suprem.

Els advocats que van acompanyar els treballadors durant tot el procés també són ben coneguts al món cooperativista i de l'economia social i solidària: la cooperativa d'advocats i advocades catalana Col·lectiu Ronda , que avui dia segueixen protagonitzant lluites sindicals i laborals molt sonades com les batalles dels riders contra empreses com Deliveroo o Glo. El despatx ja tenia experiència al món cooperativista i van assessorar el sindicat independent sobre la possibilitat de recuperar Bruguera per als treballadors en forma cooperativa i en el procés judicial contra el BEI. Els advocats socis de Ronda Juan Luis Jornet i Jordi Pujol (no, no és el famós polític) van acompanyar a tota l'aventura judicial aquell grup. “Érem advocats especialitzats cadascun en la seva feina però que ja teníem experiència a assessorar el món cooperativista i Jornet, que era advocat laboralista, els va portar el procés fins al final”, narra Pujol a El Salto.

Des d'aquell moment, l'octubre del 1986, aquell grup de treballadors ja a l'atur va començar a cobrar allò que la reforma laboral del PP el 2012 ens va arrencar: els salaris de tramitació. Mentre s'esperava la cita amb el Suprem, “venia tot els mesos un advocat molt famós a Catalunya, que en aquell temps era també l'advocat del Barça, i ens donava els salaris complets en brut, incloses les cotitzacions i allò que ens haurien de retenir de l'IRPF”, relata Hernández. Allò va agafar per sorpresa i amb desconfiança els obrers. Tenien por que, en qualsevol moment o després del judici amb el Suprem, la Seguretat Social els pogués reclamar tots aquests impostos. "Ens repartíem els salaris, però no volíem tocar els impostos. Parlem amb Ronda i vam decidir ficar aquests diners en un fons, no tocar-los de moment", diu Hernández.

El 1989, el Suprem donava la raó a aquell grup de treballadors que van resistir i que no representava ni el 10% de la plantilla que va acabar al carrer el 86

Van passar tres anys fins que el Tribunal Suprem va dictar sentència. La lluita dels treballadors va tornar a guanyar a l'alta instància judicial. El 1989, el Suprem donava la raó a aquell grup de treballadors que van resistir i que no representava ni el 10% de la plantilla que va acabar al carrer al 86. salari”, recorda Hernández. En canvi, aquests guerrers que van aguantar fins al final van cobrar 45 dies per any sense limitacions. "Alguns, com jo mateix, encara que fóssim joves ja feia més de 20 anys que treballàvem a Bruguera. En comptes de 240 dies, molts ens portem mil i escaig dies d'indemnització més els salaris de tramitació de tres anys", recorda amb orgull Hernández.

Però en quedava un detall més: aquells diners acumulats de les cotitzacions i l'IRPF que ningú els va reclamar. “Esperem cinc anys més per assegurar-nos que ningú ens ho reclamaria després i parlem amb el Col·lectiu Ronda per veure què podíem fer amb els diners”, narra Hernández. En aquell moment, molts dels treballadors sindicalistes havien pres la via cooperativista per desenvolupar les seves vides laborals. Durant els anys de lluita alguns van entrar a formar part de cooperatives ja existents i altres van fundar nous projectes amb aquesta forma jurídica de l'economia social. Sempre, a més a més, amb l'acompanyament del despatx Ronda. “Un grup de 14 o 15 vam crear diversos projectes cooperativistes”, diu Hernández, que ell mateix va treballar en una petita llibreria que es deia Cabraboc que tenia dos locals, una a la localitat de Ripollet i una altra a Montcada i Reixac.

“Vam decidir que gairebé un terç fos per a la lluita internacional, un altre per a lluites sindicalistes germanes amb què havíem generat una xarxa en aquests anys i una altra per promoure projectes cooperativistes”, numera Paco Hernández 

En aquell moment, els treballadors i el despatx van decidir que amb aquells diners que havia quedat al fons de les cotitzacions, calia fer alguna cosa. Els advocats van pujar al carro sense pensar-ho: “A Ronda vam aportar els honoraris que havíem de cobrar per tot el procés judicial, un 10% del que s'havia guanyat, a aquell fons”, relata Jordi Pujol. Amb tot allò, aquell fons va arribar a tenir uns 100 milions de pessetes, 600.000 euros. Una quantitat que ara pot no semblar gaire per correspondre a uns 80 treballadors, però que el 1995 donaven per a molt. “Vam decidir que gairebé un terç fos per a la lluita internacional, un altre per a lluites sindicalistes germanes amb què havíem generat una xarxa en aquests anys i una altra per promoure projectes cooperativistes”, numera Hernández.

El primer lot va ser per a la lluita internacional més en boca en aquella època: la revolució sandinista a Nicaragua. “Teníem molta relació amb ells”, recorda València. “Enviem un company allà a donar-los un taller sobre maquinària perquè poguessin construir les seves pròpies peces ja que estaven patint el bloqueig nord-americà”, rememora amb enyorança Hernández. “Quedem amb el cònsol nicaragüenc a Madrid, muntem un esdeveniment i li lliurem uns 30 milions de pessetes per a la lluita sandinista”, afegeix.

La segona suma va ser per al Sindicat Obrer del Camp, el que ara és el Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), en què ja militaven Diego Cañamero, Jose Manuel Gordillo i Diamantino García, el que fos conegut com “el capellà dels pobres”. "Durant tots aquells anys, teixim molt bona relació amb ells. A totes les lluites que anàvem, ells també anaven", recorda el sindicalista. “Vam muntar un altre esdeveniment, vam anar i li vam donar a Cañamero trenta milions més de pessetes”.

"Sabíem que no transformaríem res si no transformàvem l'economia i vam decidir que aquells diners s'utilitzessin per a aquest fi", afirma Hernández

La tercera pota d'aquell fons és la llavor de la història que ara fa tres dècades. "Sabíem que no transformaríem res si no transformàvem l'economia i vam decidir que aquells diners s'utilitzessin per a aquest fi", afirma Hernández. Jordi Pujol recorda un dels seus companys, David Santacana, ja mort. “David tenia una concepció concreta del cooperativisme amb tres potes concretes: havíem de formar i formar-nos, saber vendre'ns i poder finançar-nos”. En aquell moment ja havien constituït a Catalunya una cooperativa de formació i una altra de serveis comercials. Mancava una pota financera de l'economia social. Aquí va acabar el fons aconseguit després de 9 anys de lluita i resistència. El 19 de juny de 1995 va néixer Coop57.

Aquells prop de 40 milions de pessetes van ser el germen inicial de la cooperativa de crèdit que ara, 30 anys més tard, és una de les principals entitats de les finances ètiques i el braç financer de l'economia social i solidària a tot l'Estat espanyol. “Aquells anys del començament van ser molt durs –recorda València–, com a molt donàvem un parell de crèdits a l'any, res a veure amb el que és ara Coop57”. Però aquell grup de persones estaven convençudes que l'economia social necessitava una empenta financera que funcionés amb altres lògiques diferents de les del mercat de crèdit i de la banca tradicional.

Quan són preguntats pel nom, València i Hernández fan broma amb la llegenda que es va generar al voltant del número: “Tothom pensa que érem 57 els treballadors que van resistir i que vam posar aquell fons de les nostres indemnitzacions, però en realitat érem uns 80”, explica València. "A Ramón Pascual [un altre integrant històric de Coop57] li encantava explicar aquesta història i, és clar, sonava molt bé ia la gent li agradava i allò es va quedar. Però en realitat la cosa va sortir per un company que va morir d'un càncer d'ossos en aquella època i que aquell nombre se'ns creuava de moltes maneres. 57… Acabem per adoptar aquell número, encara que la història que explicava Ramón era més èpica”, explica entre rialles Hernández mentre ho recorda.

Els primers anys van ser durs, però alhora va arribar l'expansió. El model de finançar les cooperatives des del propi cooperativisme i gràcies a l'estalvi que dipositaven els mateixos socis, aviat va cridar l'atenció dels projectes i les xarxes de l'economia social que florien per tot l'Estat, però que es trobaven amb els mateixos problemes d'accés al crèdit que havien patit els projectes catalans abans de l'aparició de Coop57.

Deu anys més tard, es va fer el primer salt fora de les fronteres catalanes: Aragó. Una xarxa d'entitats de l'economia social i solidària, que va ser el germen de REAS Aragón, es va unir a Coop57 per replicar el model i crear Coop57 Aragó. "Els préstecs que vam sol·licitar a Coop 57 ens van donar l'oportunitat d'apreciar mitjançant els avals mancomunats d'apreciar la xarxa amb què comptàvem", explica Teresa Iparraguirre, que era gerent de Servei Parc Delícies dins especial d'ocupació el 2005, empresa que va ser una de les primeres empreses de l'estrena social de l'estrena de la col·laboració de la col·laboració. Amb avals mancomunats, Ipaguirre fa referència al sistema d'avals que utilitza l'entitat ètica en què persones implicades o properes al projecte avalen el projecte per un valor determinat, una part del crèdit que se sol·licita. L'anàlisi de Coop57 valora sempre més que hi hagi moltes persones que donin suport al projecte avalant poques quantitats que el que s'aconsegueixi pocs avalistes per imports més grans. Premieu la comunitat del projecte més que la quantitat en si. "Va ajudar també la participació de les persones treballadores en el tema del finançament de l'empresa i molta més transparència. Una meravella", finalitza. 

A la sucursal traça li va seguir la madrilenya el 2006, l'andalusa el 2008 i la gallega el 2009. En tots els casos, el model d'expansió va ser el mateix: teixir aliances estratègiques amb les xarxes d'economia social i solidària ja existents per convertir-se en una de les principals eines de desenvolupament del cooperatiu. Una mica més tard, el 2015, es va crear Koop57 Euskal Herria, i el 2019 va veure la llum el grup promotor a Astúries.

"A cada secció territorial hi ha una o dues persones alliberades, els serveis centrals comuns són a Barcelona, ​​i després a cada secció hi ha un grup molt ampli de persones que som voluntàries", explica a El Salto Jone Etxeberría, una d'aquelles persones que suporten el projecte des del seu activisme al grup d'Euskal Herria. “Aquestes persones solem pertànyer a cooperatives que són sòcies de Koop57 i som les que estem als òrgans polítics que són les seccions territorials”, explica. “No teníem un model de referència real que tingués aquestes característiques financeres i que a més tingués una expansió territorial molt horitzontal, en xarxa”, diu Etxeberría en relació amb l'expansió de la cooperativa per diferents territoris i com des d'Euskal Herría decideixen teixir aquesta aliança i adoptar el model de Coop57 adaptat a les necessitats del teixit.

"Aquestes persones estem disposades a arriscar-nos, perquè el nostre objectiu no és el rèdit econòmic d'aquests diners estalviats, sinó que aquestes cooperatives, aquests projectes, tirin endavant", Jone Etxeberría

En ser preguntada per algunes de les fites importants de Koop57 recorda el capot que el van fer fora a la cooperativa de consum energètic basca Goiener : “D'un dia per l'altre, quan les energètiques petites s'estaven anant a punt perquè no podien fer front a la demanda de diners que se'ls feia des del Ministeri, els vam poder deixar00. A la catalana Som Energía li van poder prestar 2 milions d?euros. A més, assenyala una característica comuna entre Coop57 i la gent que diposita els seus estalvis a la cooperativa perquè, com deia Hernández, serveixi per transformar l'economia: “Aquestes persones estem disposades a arriscar-nos, perquè el nostre objectiu no és el rèdit econòmic d'aquests diners estalviats, sinó que aquestes cooperatives, aquests projectes, tirin endavant”. 

De fet, Etxeberría assenyala com a important en aquest punt una característica de les finances ètiques: “L'anàlisi dels projectes que demanen finançament no és només financer sinó social”. Els qui demanen un préstec a Coop57 han de passar primer una mena d'auditoria social on els components del node territorial avaluen que el projecte tingui beneficis per a la societat, abans de ser avaluats financerament. Això fa que només es financin projectes que "fomenten la creació de llocs de treball en un format, especialment cooperatiu, iniciatives d´inserció sociolaboral de col·lectius vulnerables a través d´empreses d´inserció, projectes d´atenció i cura a les persones, projectes d´energies renovables i de custòdia i preservació del territori, projectes culturals i educatius o projectes d´aprofundiment de la participació ciutadana i la de resa la pròpia  web  de la cooperativa. 

També assenyalen a qui no finançaran mai, com a exemples clars “la indústria armamentística, la violació de drets humans o el deteriorament del medi ambient”. Una cosa que ha entrat de ple en el debat polític amb el recent anunciat del Ministeri de Treball i Economia Social sobre un Reial decret que delimitarà què és i quines entitats de les finances ètiques i en promourà la difusió i promoció com una eina social d'interès públic.

Tres dècades més tard d'aquells dos préstecs com a molt que concedien a l'any que recordava Valentín Valencia, Coop57 ha concedit 26,7 milions d'euros en crèdits el 2024. L'estalvi aportat per les 5.602 sòcies amb què va acabar l'any passat s'eleva als gairebé 65 milions d'euros. "Si m'haguessin dit fa 30 anys que arribaríem a aquestes xifres, a finançar projectes d'habitatge cooperatiu de centenars de milers d'euros, no m'ho hagués cregut ni borratxo, ni a les millors de les eufòries", diu amb alegria i orgull Paco Hernández.

Aquest dissabte 8 de novembre, tota l'organització i les persones que participen a Coop57 es reuneix a Barcelona per celebrar 30 anys de la cooperativa de crèdit amb un esdeveniment festiu a l'Ateneu Popular 9 Barris, a Barcelona. “Serà un dia per reconèixer tot el que hem construït juntes i per reafirmar el nostre compromís amb una economia transformadora, justa i arrelada al territori”, expliquen des de Coop57. Una celebració per mirar el present i el futur, però també per repassar el passat i commemorar la lluita d'aquells treballadors de l'Editorial Bruguera que van resistir fins al final pels seus drets i que van decidir que aquella victòria devia ser el germen d'una cosa més gran perquè, tornant a citar-ne un, sabien “que no transformaríem la economia si no transformàvem”.