De la tardor calenta al moviment del 77

x DAVID CARMONA FERNÁNDEZ |

Des de la tardor calenta de 1969 fins al moviment de 1977, Itàlia va viure una dècada de protesta, convulsió i generació d’alternatives teòriques i pràctiques a l’ordre establert. Publicacions com ‘Quaderni Rossi’, ‘ClasseOperaia’, ‘Contropiano’, ‘Rosso’, ‘Doppiovú’ o ‘Re Nudo’; emissores lliures com Radio Alice o Onda Rossa; organitzacions com Lotta Continua, Potere Operaio, Autonomia Operaia o els Indiani Metropolitani van protagonitzar el cicle antagonista de l’autonomia obrera italiana els anys 60 i 70. La brutal repressió de les mobilitzacions i la criminalització del moviment –equiparat judicialmenta a la lluita armada– van aplacar les protestes, però el camí obert per l’autonomia obrera italiana durant aquells anys tot just acabava de començar.

Roma, 1976,
primera manifestació nacional de les dones TANO

Negar-se a treballar més. Sota aquesta mordaç exigència pivotava l’escena obrera a la Itàlia dels anys de plom. Dues dècades convulses que narren una època singular, marcada per una conflictivitat extrema, amb episodis d’elevada virulència i crisis agudes del règim de dominació. La transcendència de la Itàlia dels seixanta i els setanta rau en l’emergència de l’autonomia de la classe obrera. Un procés de transformació de la pròpia sociabilitat de classe i fins i tot de transició de les formes organitzatives del moviment. El conegut operaisme (obrerisme) marcarà un punt d’inflexió en l’antagonisme envers l’Estat.

Noves perspectives en la composició de classe

També són els temps d’una petita, però important, revolució teòrica. Panzieri i altres militants comunistes desenvoluparan una nova pràctica científica, la conricerca, que va estudiar el reguitzell de lluites obreres desenvolupades des de finals dels 50 a les regions industrialitzades del nord d’Itàlia. La conricerca va cercar un retrobament de l’anàlisi marxista amb elements de la realitat concreta, sobretot l’acció política, i alhora la producció d’un coneixement situat, és a dir, enunciat des d’una banda determinada de la contesa. Aquest saber generat per la cooperació social és pensament col·lectiu i, alhora, pràctica comuna. Per tant, la seva producció transforma la subjectivitat de la part litigant. Un altre element cabdal de la conricerca va ser la primacia dels objectius, perquè s’entenia que l’abstracció del context impedia la connexió entre experiència i pensament. Aquí apareix el mètode composicionista, la principal aportació teòrica de Panzieri, després apregonada per Tronti, que qüestionava el model historicista del marxisme escolàstic. Per a l’operaisme, la contradicció essencial del capitalisme no és el desequilibri entre producció i consum, sinó la insurgència de les obreres com a classe. La insubordinació sorgeix dels processos de recomposició de classe inherents al rebuig a la dominació. Així doncs, no hi ha un subjecte preestablert, sinó un procés de subjectivació. Aquesta va ser la principal tesi divulgada als Quaderni Rossi, una publicació que va aplegar un grup de comunistes divergents amb la doctrina Togliatti.

Quaderni Rossi professava la intencionalitat autònoma obrera davant les rigideses i les opacitats del PCI (Partito Comunista Italiano, principal partit de l’esquerra parlamentària italiana; durant aquells anys, era d’orientació marxista-leninista, tot i que més tard desenvoluparia la doctrina eurocomunista) i la CGIL (Confederazione Generale Italiana del Lavoro, principal sindicat italià, de caire comunista i molt proper al PCI), convertits en organitzacions al servei de l’Estat. En aquest sentit, des de les seves planes, es van criticar els sindicats que havien signat el conveni del metall l’any 1962, fet que va desembocar en els importants avalots de Piazza Statuto contra la seu de l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, sindicat de caire socialdemòcrata) per part d’obrers de la FIAT.

S’escalfa l’ambient a les fàbriques

Les topades entre Panzieri i Tronti arran dels successos de Piazza Statuto provocaran la sortida del darrer per fundar una nova revista, Classe Operaia, que, a més de promoure l’autonomia obrera, va criticar la deriva tercermundista de guevaristes i maoistes: la revista situava l’epicentre de la conflictivitat obrera a les fàbriques de capital altament desenvolupat i d’elevada composició orgànica. Els anys 60 a Itàlia són anys d’un creixement espectacular de la població urbana a les ciutats industrialitzades del nord, que esdevindran autèntiques metròpolis receptores de milions de persones procedents d’entorns rurals del sud transalpí. La seva incorporació a la fàbrica serà un element clau per al reviscolament del rebuig al treball alienat.

A l’entorn dels grups locals de Classe Operaia, es va configurant una estructura política que pretenia deixar enrere els esquemes del partit-avantguarda per donar lloc al partit-moviment. Aquests grups estimularan el pensament revolucionari entre la classe treballadora i esperonaran la mobilització autònoma. D’ençà de les experiències d’autonomia a la FIAT, es convocaran vagues espontànies a tot el nord-oest: a Olivetti d’Ivrea, al tèxtil de Valsusa, a la Magnetti i la Pirelli milaneses, al port de Gènova... Bona part d’aquests grups acabaran confluint en l’organització Lotta Continua. D’altra banda, a les províncies del nord-est, es va anar configurant el partit Potere Operaio que, entre els anys 1966 i 1968, va coadjuvar en les vagues, els sabotatges i les manifestacions. Aquestes accions van esdevenir un hàbit generalitzat, no només en el sector metal•lúrgic, sinó també en altres branques industrials, amb el polígon petroquímic venecià Porto Marghera al capdavant

‘Contropiano’, totes cap a Torí

Al voltant de la tardor de 1968, va aparèixer la revista Contropiano, que ja en el seu primer número delatava fortes divergències dins el comitè redactor. Tronti, Asor Rosa i Cacciari proposaven reinventar el PCI, mentre que Negri defensava transformar l’autonomia social en contrapoder revolucionari. L’horitzó del partit era trencar amb l’Estat i donar ocasió al govern de l’autonomia obrera (Negri) o el partit havia de pressionar l’Estat per reforçar el control obrer del desenvolupament social (Tronti). Pocs mesos després de les discussions de Contropiano, Potere Operaio es va convertir en el grup de referència de l’espai de l’autonomia. A més, l’organització va comprendre que les revoltes estudiantils del maig de 1968 eren conseqüència de la proletarització universitària. Precisament per això, va fomentar una nova unitat política entre obreres i estudiants, en uns moments en què l’obrera-massa encara era percebuda com la principal variable dins de la composició de classe. Col•lectius autònoms del sector de les químiques i del metall havien aconseguit increments salarials importants mitjançant vagues i sabotatges. Els nuclis locals de Potere Operaio hi havien ajudat molt però, lluny de ser l’avantguarda que arrossegava les masses cap a la conquesta del poder polític, l’organització pretenia una implosió sistèmica provocada per la suggestió agitadora i l’anticipació al desenvolupament del capital. Amb aquest objectiu, es va iniciar la campanya de suport als col·lectius obrers en lluita a la principal fàbrica d’Europa, la Mirafiori de la FIAT, a Torí.

Allà es va produir el punt culminant de l’obrera-massa com a figura central de la composició obrera. Sota la consigna guanyar més i treballar menys, s’esperonava la radicalitat obrera i s’acusava les centrals sindicals i les delegades de fàbrica de representar els interessos de la patronal. Les posicions de l’autonomia van vèncer les resistències sindicals; va ser així com va començar la tardor calenta a la capital piemontesa. Els enfrontaments amb la policia eren habituals durant les accions transgressives que protagonitzaven els grups obrers per tota la ciutat, amb els avalots de Corso Traiano com a màxim exponent. La fàbrica aturada, la ciutat col·lapsada i tot un Estat trontollant pel contenciós obrer, fins que les catorze morts dels atemptats de Piazza Fontana van desactivar les protestes. Potser la mobilització obrera més punyent des de la Segona Guerra Mundial havia acabat, però els 70 veurien una nova fase de mobilització molt més difusa, modular i –sobretot– autònoma.

Aflora la contesa metropolitana

Entre els anys 1971 i 1973, van sovintejar les vagues amb el rebuig al treball com a demanda fonamental. “Els obrers no volem treballar més”, es cridava aleshores a la porta de la factoria. La captivitat del xantatge salarial estava a punt de saltar pels aires, cosa que enfurismava el PCI, capficat en el compromesso storico i la consegüent integració governamental. El context de la lluita dels 70 va estar influït, també, per la crisi de l’Estat-providència. D’una banda, es va produir la crisi del petroli, el final del patró or i, en conseqüència, un augment de la inflació, que amenaçava amb el ressorgiment de l’atur com a xantatge de masses després de dues dècades de plena ocupació. Alhora, es consolidava la recomposició de classe pel pas del fordisme al postfordisme o, el que és el mateix, l’emergència del treball immaterial en el centre de la producció de valor.

També és l’època de l’augment de la població universitària, de l’expansió de les noves formes de comunicació social i, sobretot, del viratge de les coordenades culturals. A recer de la literatura beat, l’esperit hippy, la música rock o el moviment underground, es va configurar un vector contracultural que modificarà les expectatives del proletariat juvenil d’aleshores. Els moviments del període 1973-1977 van abraçar moltes més preocupacions que la salarial. El feminisme, l’alliberament sexual o l’ecologisme van cristal·litzar en els marcs d’interpretació discursius i també va augmentar la transgressivitat de la contesa amb l’aparició de l’ocupació, el bloqueig o el sabotatge en el repertori d’acció col·lectiva. Els setmanaris Rosso, Doppiovú i ReNudo o les emissores lliures Radio Alicei i Onda Rossa van ser un bon testimoni de l’expressió d’aquesta singularitat múltiple.

La dècada va ser protagonitzada per una generació plenament inserida en el treball cognitiu i que partia del rebuig al treball. D’altra banda, la subjectivació autònoma expressava la molecularitat de la recomposició de classe produïda des de llavors. Les lluites que culminaran l’any 1977 seran un reflux de la mobilització de l’obrer-social i, alhora, reflectiran un dinamisme i una desobediència que escapçaran el xantatge del salari garantit per l’Estat-providència. De la fàbrica concentrada obrera a la fàbrica difusa metropolitana, arrossegant una classe treballadora revoltada contra la condemna del treball assalariat i una joventut precària que no acceptaven la llei del valor i que definia el comunisme com un moviment pel valor d’ús. Autonomia Operaia i Indiani Metropolitani són els grups que van condensar millor aquesta voluntat. Tos dos superaven la dualitat organitzativa partit-moviment experimentada en la crisi de Potere Operaio.

Aldarulls, pistoles i ensulsiada

I arribem al colpidor 1977, any en què diverses reformes laborals i educatives caldejaran l’ambient social fins al paroxisme de la violència. Centenars de milers de joves prenen els carrers, assalten edificis, ocupen universitats... El tumult esdevé pràcticament quotidià a les grans ciutats italianes. Els grups autònoms partiran peres amb el PCI i la resta de l’esquerra parlamentària d’ençà de l’anomenada cacciata di Lama, el sabotatge d’activistes d’Autonomia Operaia i Indiani Metropolitani contra una conferència del secretari general de la CGIL a la Sapienza de Roma. La repressió contra les accions d’Autonomia Operaia es desfermarà a la ciutat de Bolonya durant la primavera de 1977. La capital emiliana, governada pel PCI ordenarà la dissolució de les convocatòries emprant la màxima contundència policíaca. És en aquell moment de màxima conflictivitat que alguns grups decideixen fer el pas a la lluita armada, ja fos col·locant artefactes explosius o obrint foc contra la policia durant els aldarulls. Cap a la tardor, l’execució de les reformes governamentals i la cruel repressió de l’Estat esgoten els ànims del moviment.

L’aquiescència del PCI amb l’Estat va ser completa, ja que requeria la dissolució dels grups autònoms per recuperar l’estabilitat social que permetés al partit integrar-se plenament en les dinàmiques del sistema de partits. El segrest i la posterior execució d’Aldo Moro, el març de 1978, van posar punt final a les lluites iniciades quinze anys enrere. La ràtzia que es va perpetrar aleshores conta l’espai de l’autonomia va ser decisiva per a l’apaivagament del cicle de protestes. Les principals cares visibles del moviment van ser processades per “terrorisme”. Negri i Scalzone es van haver d’exiliar a França; altres, com Piperno, Virno o Bifo van ser empresonats. La classe obrera autònoma va ser acomiadada; les cèl·lules d’agitació, desarticulades; les ràdios i les revistes, clausurades; algunes activistes, assassinades... Les clavegueres de l’Estat, més pútrides que mai. Després, va venir la venjança del capital, amb l’assalt a les conquestes obreres de les dècades precedents. La contrareforma neoliberal comportarà acomiadaments massius i la privatització de serveis públics. Així van acabar els anys de plom, però no pas el temps de l’autonomia, que només havia escrit els primers capítols de la prolífica història política de l’últim terç del segle XX.

‘La violència il·lustrada’: una mirada literària a l’autonomia

Si algú busca un tractat sobre veritats revelades o un relat de gestes èpiques, més val que no obri La violència il·lustrada, de Nanni Balestrini. Ni ens remunta a un univers ideal, ni ens assenyala un camí esperançador. Al llibre, que acaba d’aparèixer traduït al català, hi trobarem bàsicament petites dosis de la crueltat quotidiana, fragments fefaents de les formes de vida contemporània a les metròpolis occidentals. Tanmateix, no és poca cosa. L’estil iconoclasta de Balestrini ens mostra tant el patiment de les subalternes, com el despotisme de les dominants. Un paisatge pervers que ens permet divisar l’opulència des del brancal de la misèria. Es tracta de ficcions extretes d’una realitat completament propera a l’escriptor. Precisament, això li permet dotar aquestes ficcions d’una gran versemblança. Com l’operaisme de l’època, Balestrini se situa –escriu– des de primera línia de foc, però no es tracta d’un reporter de guerra ni d’un intrèpid observador. Balestrini és un més. Un més de les joves precàries que van portar l’Estat italià fins al límit de l’abisme.

Aixecar barricades, sabotejar comunicacions, escometre autoritats..., hàbits d’una generació a la qual l’escriptor va pertànyer. És això el que autoritza la veracitat del seu testimoni i potencia la reificació de la seva prosa. Endinsar-se en la lectura de La violència il·lustrada equival a una autèntica immersió en l’esperit de l’època de la Itàlia dels anys de plom. Tot i que és relativament fàcil trobar assajos, entrevistes o cròniques sobre aquest cicle de protestes a moltes llibreries, la narrativa sovint ha estat bandejada d’aquesta mena de relats. A través de la narrativa, no es tracta de comprendre seqüències de fets sota les interpretacions d’un escriptor, sinó que les lectores són molt més lliures d’efectuar les seves deduccions. Els romanços de Balestrini ens introdueixen en un context determinat, però, alhora, ens deixen via lliure en el camp de l’abstracció. Dels 70 fins avui, de tot, sempre en podem extreure lliçons.

Article publicat a l'edició 324 del Setmanari Directa.