Nascuda a Pont de Suert (Alta Ribagorça) 1958. Llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials; en Ciències Actuarials i Financeres i en Psicologia Clínica. Màster en "Hisenda i Finances Públiques".
Durant 25 anys va treballar com a economista del Govern Basc (1982-2007, responsable de l'àrea de Planificació Econòmica). Parlamentària foral en les Juntes Generals d'Araba (1995-1999). Ha treballat ininterrompudament a l'Àrea Nacional de Socioeconomia de l'Esquerra Abertzale des de 1988 fins a 2010. Membre fundador de Gaindegia: Observatori Socioeconòmic d'Euskal Herria i membre de la seua junta de Govern (2008-2013). Militant feminista i del moviment social Elkartzen.
Fa poc temps es va desenvolupar una jornada de Vaga General a Euskal Herria. Com va anar? En quin estadi situes el nivell de conscienciació del poble treballador basc? És major o menor que el de resta de pobles del seu entorn que pateixen igualment els efectes de la crisi capitalista?
Sincerament, crec que en els últims 20 anys el Poble Treballador Basc ha anat diluint la seua consciència de classe treballadora (no així la seva consciència de poble) i això, unit a una economia industrial més consolidada que els pobles del seu entorn i amb menors taxes d'atur, ha impedit donar una ràpida resposta a la crisi econòmica la gravetat de la qual vam anunciar ja en 2008. L'energia de lluita de l'esquerra abertzale s'ha centrat més a “sobreviure políticament a la il·legalització” que en la lluita social de classe. Crec que el despertar de la seua consciència social històrica ha començat, però crec que en aquest moment està “per darrere” de diversos pobles de l'estat espanyol.
L'energia de lluita de l'esquerra abertzale s'ha centrat més a “sobreviure políticament a la il·legalització” que en la lluita social de classe.
Comparteixes la teoria que afirma que el sistema capitalista va néixer entre finals del segle XV i principis del XVI per a satisfer les necessitats de les classes dominants d'aquesta època i que en l'actualitat ha quedat obsolet?
Se situa el naixement del sistema a l'època dels “grans descobriments de noves terres” amb l'auge dels imperis moderns europeus, així es parla de la primer globalització econòmica, que no és més que la globalització de l'explotació (aniquilació de pobles, llengües, cultures, expoli i de matèries primeres, esclavitud…) la riquesa obtinguda va servir de base per a l'acumulació necessària que necessitava l'arrencada del sistema capitalista.
Però 5 segles després el model és molt diferent (és com comparar el nounat amb l'ésser madur de 60 anys, cap cèl·lula n'és l'original), els elements d'explotació i control han evolucionat de tal forma que no estem en el mateix model. Des dels anys 90 ens endinsem en “un nou model” basat en tecnologies posades al servei d'una elit (financera, biotecnològica i ciberespacial) que no solament no està obsolet sinó que està arribant a la seua primera maduresa, d'aquí la capacitat de dany que encara pot desenvolupar. És una elit que practica el canivalisme econòmic i està devorant l'anomenada economia tradicional, economia productiva i de serveis a les persones. Percebem les raneres d'aquests sectors productius i ho confonem amb la mateixa mort del capitalisme.
És una elit que practica el canivalisme econòmic i està devorant l'anomenada economia tradicional, economia productiva i de serveis a les persones.
Ja coneixem els efectes de les polítiques neoliberals. Què creus que li espera a Europa durant els pròxims anys?
En 1995 vaig publicar un treball “Pot el Nord devorar-se a si mateix?” allí s'analitzava allò que succeiria a l'Europa de les dues pròximes dècades. No era futurisme; el tractat de Maastricht (va entrar en vigor l'1-1-1993), còpia del Consens de Washington, ja havia marcat la ruta i posava les bases al desmantelament de la protecció laboral i social europea per a accelerar l'acumulació del “nou model” econòmic. Encegat voluntàriament pel joc “de la gallineta cega”, mitjançant el qual ens condueixen a l'abisme sota la música del consumisme massiu de baix cost, el poble no ha vist el disseny destructiu dels últims 20 anys de la UE, podem confiar en el ràpid despertar? El despertar és urgent no només per ser ja a la vora mateixa de l'abisme sinó perquè molts ja s'han ensorrat.
Fa cinc anys jo era optimista. Davant el fet que els agressors ja no es posaven màscares i el disseny capitalista es va presentar sense disfressa inundant amb diners públics les butxaques dels grans especuladors, i tot a plena llum, vaig pensar que Europa despertaria. He escrit diversos llibres des de llavors i he fet més de cent conferències, on assenyalava que havíem entrat en la tercera fase i definitiva del desmantellament del Pacte social europeu sorgit després de la Segona Guerra Mundial, que la lluita de classes estava activada en el seu màxim nivell en un atac des de l'elit cap a la resta, però on ha estat posada l'escolta i la visió del poble?
El despertar és urgent no només per ser ja a la vora mateixa de l'abisme sinó perquè molts ja s'han ensorrat.
Com valoraries la situació a Llatinoamèrica amb la recent victòria de Nicolás Maduro a Veneçuela?
No oblidem que, arreu del món, sempre que la veritable esquerra s'ha imposat en el marc institucional hi ha hagut un cop d'estat que, amb escasses excepcions, ha triomfat i reconduït la situació. A Veneçuela en 2002 el poble va parar un cop d'estat, però el cop va condicionar els terminis de la construcció socialista, que es van fer molt més lents. Chávez va morir amb una Llei del Treball i una Llei de Seguretat Social, ambdues anteriors a la Constitució de 1999, pendents de reforma. Aquestes dues lleis són pilars bàsics per a la construcció d'un veritable socialisme, amb el qual molts dels drets socials recollits en la Constitució Bolivariana estan sense desenvolupament (en la mateixa mesura que el dret al treball o a un habitatge digne recollits en la Constitució espanyola són lletra morta). Si la força i la majoria de Chávez va estar continguda per a canvis substancials crec que la major debilitat parlamentària de Maduro té molt difícil arribar a la construcció d'un veritable model social o socialisme.
Si la força i la majoria de Chávez va estar continguda per a canvis substancials crec que la major debilitat parlamentària de Maduro té molt difícil arribar a la construcció d'un veritable model social o socialisme.
I l'esquerra? Està donant la resposta esperada? Per quina raó creus que no aconsegueix del tot vehicular una resposta organitzada i contundent al sistema i donar sortida a una alternativa social i econòmica com seria el socialisme?
La crisi actual ja la vaig definir en 2008 com crisi civilitzatòria, són tots els elements d'un model de civilització (economia, mediambiental, matèries primeres, energia, relacions de gènere, model de salut, ideologia...) els quals estan en crisi. L'esquerra està immersa en la gran crisi ideològica i hauria de fer un veritable exercici de revisió interna, d'honestedat, per a definir el demà amb el qual somien i pel qual estan disposats a lluitar. Jo al meu entorn només veig “pragmatisme” i “possibilisme”, com “canviar el sistema burgès utilitzant les seues pròpies lleis” la frase recollida en Gara, va ser pronunciada pel secretari General de Sortu, a l'acte públic de presentació. Si alguna cosa ha après el sistema actual és a blindar-se a si mateix amb Constitucions i Lleis a la seua mesura, si les qüestiones t'il·legalitzen o t'incriminen com “antisistema”. Aquesta por a quedar fora del camp de joc burgès està paralitzant l'esquerra, tractant de gestionar èticament la misèria i l'espoli social. Avui necessitem una mica més que gestió ètica del SEU sistema generador de pobresa i precarietat a cop de llei, sistema que ni hem dissenyat, ni ens té en compte com éssers humans plens.
Crec que el canvi arribarà, perquè si no el donem estaríem acceptant l'holocaust social en massa i en silenci. Però aquest canvi vindrà des de les bases socials, i depassarà com una gran ona a l'esquerra. En mans d'aquesta esquerra està percebre des del carrer i amb el carrer el tempus socioeconòmic actual i lluitar (sense l'estreta cotilla del recompte d'escons) fora del còmode i inútil marc institucional, definit pels nostres adversaris com l'únic marc de lluita.
Crec que el canvi arribarà, perquè si no el donem estaríem acceptant l'holocaust social en massa i en silenci.
Com es veu des d'Euskal Herria el procés cap a la independència de Catalunya?
Puc parlar solament per mi. A l'alegria i esperança inicial es va unir el desconcert en comprovar que Euskal Herria no està aprofitant el moment per a una acció conjunta i en certa forma coordinada amb Catalunya. Tal vegada segueixca pesant el record sobiranista de Lizarra-Garazi i del més recent “Pla Ibarretxe” amb un recorregut jurídic limitat. Pense que en el fons no s'acaba d'assumir, amb totes les conseqüències que això comporta, que el dret a autodeterminar-se resideix en els pobles i no en els estats. Per això està faltant convicció per a iniciar accions de lluita reals per la independència política i econòmica, i per tant social i de poble.
El dret a autodeterminar-se resideix en els pobles i no en els estats.
Com s'està vivint el procés de pau a Euskal Herria; avança o veus símptomes d'estancament? I la situació dels presos i la de les seues famílies? Té una resolució propera? Què impedeix avançar del tot? Quin és actualment el paper que està ocupant l'estat espanyol?
Com s'ha repetit constantment l'inici del procés serà unilateral, basat en la confiança que per lògica política el contrari, o sigui el Govern de Madrid i en menor mesura el de París, anirien movent fitxa. Però el Govern de Madrid ha dissenyat la seua pròpia partida i crec, amb dolor, que la partida d'Euskal Herria corre el gran risc de convertir-se en un joc al solitari. En aquest sentit no veig indicis reals d'una solució propera.
El que impedeix l'avanç és l'arrogància i la ideologia del “vèncer arrasant” que té el PP, hereus legítims del franquisme, i la seua prepotència per l'abrigall que tenen d'una comunitat internacional cada vegada més dretanitzada. A més la seua intransigència amb “el tema basc“ sempre li ha donat vots i en aquests moments d'ensulsiada de la seua credibilitat en tots els fronts no vol perdre també en aquest flanc.
La situació dels presos i els refugiats polítics és la qüestió més delicada, per ser la part que més està patint, no només per l'allargament en si del procés de resolució, sinó per la crueltat en l'allargament de les condemnes, en el tracte als malalts, en la manipulació psicològica, etc. El que el govern desitja aconseguir és una fallida total de la seua psiquis i convertir-los en renegats i delators, i per a aconseguir-lo tot val. Crec que el gruix del col·lectiu fa aquesta lectura i estan donant una lliçó de coratge i dignitat.
El que impedeix l'avanç és l'arrogància i la ideologia del “vèncer arrasant” que té el PP, hereus legítims del franquisme, i la seua prepotència per l'abrigall que tenen d'una comunitat internacional cada vegada més dretanitzada.
Quina opinió et mereix l'entrada de la CUP en el Parlament de Catalunya l'any passat?
Em va alegrar molt. Els Parlaments actuals tenen més zones fosques de les que la ciutadania creu, i l'esquerra real pot intentar donar llum sobre elles condicionant en part “la comoditat” amb la qual es mouen els polítics professionals (per l'accés a informació, el seguiment de comissions….) . Per a mi l'entrada al Parlamant no és un valor per si mateix, és l'ús de “classe” que es pot donar d'aquest fòrum el que té un valor per a la lluita del poble en la seua emancipació social.
Per a mi l'entrada al Parlamant no és un valor per si mateix, és l'ús de “classe” que es pot donar d'aquest fòrum el que té un valor per a la lluita del poble en la seua emancipació social.
A propòsit del teu últim llibre “Independència. De reivindicació històrica a necessitat econòmica”, si algú et pregunta, per què i per a què necessitem la independència, què li respondries?
L'economia és un disseny ideològic, i altre model econòmic és possible dintre d'altre sistema de valors (ideologia). Però les polítiques econòmiques bàsiques de qualsevol model són competència exclusiva de l'Estat: Política laboral i de rendes (Legislació laboral, de salaris mínims, de pensions, de prestacions econòmiques, etc), Política fiscal (qui paga el gruix dels impostos i amb quina equitat), política monetària i financera i els Tractats econòmics internacionals.
La crisi ha deixat en evidència que de no serveix per a res la mera “gestió” del disseny econòmic que emana de Madrid (arribant a negar a les CCAA fins i tot a la capacitat jurídica per a pagar als seus propis funcionaris). Si volem poder real per a realitzar una política econòmica justa, sense aixafada de classe, gènere o lloc de procedència, arrelada en les potencialitats del nostre poble, necessitem instruments que només posseeixen els països sobirans, per tant encara que la reivindicació d'independència no hagués estat una constant en els últims 300 anys de l'esdevenir històric de Catalunya i Euskal Herria, avui aquesta reivindicació es faria més necessària que mai per a la supervivència econòmica dels nostres pobles.
Si volem poder real per a realitzar una política econòmica justa, sense aixafada de classe, gènere o lloc de procedència, arrelada en les potencialitats del nostre poble, necessitem instruments que només posseeixen els països sobirans.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada