La PAH o el somni de Gramsci

“Els principis i les causes, tret que s’aliessin amb interessos reals que provoquessin l’acció, eren d’altres tantes frases buides; conduir als homes en el seu nom equivalia a alimentar-los amb aire, reduir-los a un estat en què, al no ser capaços d’aprendre la seva veritable situació, es veurien sumits en el caos i la destrucció” I. Berlin.

A hores d’ara, la interminable espera que durant dècades ve sostenint l’Esquerra (la que encara aspira a superar al capitalisme) comença a semblar-se més a una sobretaula afable amb la família que a la tibant anticipació que se suposa ha de precedir a l’esclat i alçament de les (encara absents) classes populars com a conductores de la revolució socialista. Sovint ens trobem predicant una doctrina difícilment comprensible al mateix temps que esperem que la realitat prengui nota, reculli el testimoni i s’emmotlli als nostres desitjos i prediccions. Resulta una trista paradoxa que els excessos economicistes d’una visió mecànica de l’activitat política acabin resultant a la pràctica una trista imitació de l’idealisme filosòfic que Marx es va proposar destruir a mitjans del S.XIX., una il·lusió que espera dels treballadors explotats que busquin la solució a les seves necessitats immediates seguint un brillant camí d’idees. 

“El moviment es demostra caminant” és un d’aquests llocs comuns de la saviesa popular que no per cent vegades repetits deixen d’albergar un certa veritat elemental. Un pot demostrar científicament la necessitat mèdica de caminar sovint, la seva possibilitat tècnica i pràctica, podem també adquirir la roba més còmoda, un excel·lent calçat esportiu i estudiar atentament desenes de rutes traçades per prestigiosos experts en senderisme; en efecte, un pot convertir-se en una autoritat en l’art de caminar sense haver fet un pas a la vida, però no pot esperar trobar en aquest camí a molts caminants reals. La política socialista es troba en una posició similar a la del senderista teòric i ha d’afrontar la necessitat urgent, immediata, d’emprendre projectes que en un altre moment haurien estat rebutjats sense dubtar per ser considerats parcials, reformistes o fins i tot assistencialistes.

El recurs al que se sol acudir per justificar l’ànim contemplatiu i la falta d’incidència real al món és el concepte gramscià d’hegemonia, la idea segons la qual la visió del món (a grans trets, la super-estructura ideològica) assumida com a pròpia pel conjunt de la societat es correspon essencialment amb els valors, costums i interessos de la classe dominant, que és capaç d’imposar la seva particular concepció de la realitat sense necessitat d’incórrer de forma generalitzada en l’ús de mecanismes de dominació (és a dir, a la imposició obertament violenta) sobre la classe explotada. Teòricament, el debat acadèmic i a la producció cultural autònoma (o independent) haurien d’exercir com contra-poders culturals capaços de contrarestar l’efecte generador d’ideologia (és a dir, d’interpretacions falsejades de la realitat posades al servei dels interessos de la classe dominant i en contra de les classes populars) que el capitalisme i les seves múltiples eines duen a terme de forma ininterrompuda.

El que aquesta visió sembla ignorar és la forma en què efectivament es crea i estableix l’hegemonia. Més enllà dels aparells estatal i para-estatal (institucions d’ensenyament, família, mitjans de comunicació, indústria cultural, etcètera), on efectivament es modela en bona mesura la percepció de la realitat dels individus, és necessari prestar especial atenció al paper que juga l’estructura econòmica com a condicionant -fins a cert punt- de les formes en què el consens ideològic apareix. Això és així mentre que és aquesta estructura econòmica la que, sacralitzada i convertida artificialment en llei natural (fetitxitzada, segons Marx), domina i informa les concepcions elementals sobre les quals s’erigeix el discurs del capital. Així doncs, no sembla una estratègia molt recomanable presentar batalla per l’hegemonia precisament allí on aquesta ja s’ha generat i on ja és una força dominant, és a dir, en el camp purament ideològic. En realitat, per a un observador que realitzi una anàlisi mínimament realista de la correlació de forces en l’àmbit de la comunicació de masses (que és al cap i a la fi la principal generadora de discurs públic) salten a la vista dues qüestions: a) l’absoluta minoria -en no pocs casos la insignificància- en què es troben totes les formes d’expressió popular contra-hegemònica en relació a les formes dominants, i b) la impossibilitat d’alterar significativament aquesta correlació (Quin volum de capital i treball és necessari per crear un mitjà de comunicació de masses? De quants disposen les classes dominants?Quants projectes autonomistes han triomfat més enllà del seu àmbit d’influència tradicional en els últims cinquanta anys?). Dit d’una altra forma, mentre els processos econòmics capitalistes segueixin duent-se a terme diàriament de forma mecànica sota el paraigua de la normalitat, d’allò que es concep com a natural -i per tant tan inalterable com les fases de la lluna o les marees oceàniques-, aquests seguiran funcionant com una fàbrica incansable de falsedats al servei del poder econòmic. En essència, la lluita per l’hegemonia no fa una altra cosa que reproduir el conflicte fonamental de tota iniciativa socialista, és a dir, la recuperació del control humà sobre l’economia, sobre les coses, per part d’una població sotmesa a les mateixes.

On podem trobar llavors la capacitat d’incidència i les eines necessàries per crear una hegemonia cultural popular? Per descomptat no allí on la ideologia del poder aconsegueix la seva plenitud i es torna pràcticament inexpugnable (els mitjans de comunicació de masses i tot l’entramat propi de l’espectacle), sinó precisament allí on aquesta neix i és més vulnerable: en els processos de producció i intercanvi. Si és possible -i crec fermament que la realitat així ho ve demostrant- que la voluntat popular articulada a través de la desobediència civil coordinada i sistemàtica pot alterar, modificar i fins i tot sotmetre aquests processos al control de les classes populars, aquesta desobediència ha de ser entesa immediatament com l’eina més poderosa de que disposem en el context actual contra el sistema capitalista. Si podem demostrar de forma pràctica i tangible que és possible controlar el funcionament de part del sistema de crèdit, d’una de les parets de càrrega del capitalisme contemporani, llavors podem començar a demostrar que les lleis immutables de l’economia no són tals i que la narrativa oficial és precisament això, un conte del poder, una ficció convenient que pot ser desemmascarada i en conseqüència destruïda. Evidentment, per capitalitzar a nivell polític -a nivell de moviment- aquesta incidència material és necessari desenvolupar al mateix temps estratègies comunicatives que projectin sobre l’esfera pública la contra-narrativa popular que estem creant, però en cap cas podem pretendre que aquestes actuacions comunicatives siguin els fonaments sobre els quals construir un projecte que aspiri a transformar -encara que parcialment- l’estructura econòmica i institucional de l’Estat. Mentre aquests dos processos es retro-alimentin i creixin paral·lelament, serà possible exercir una influència real sobre l’“escorça” ideològica de la societat, però en el moment en què es comenci a produir un allunyament, una dissociació entre les “arrels” materials i les “flors” culturals, aquestes últimes es marciran sense remei.

La lluita de la PAH és, en essència, una lluita per la recuperació del control social sobre una part del sistema econòmic, duta a terme a través de la creació d’espais de decisió propis on poder exercir la sobirania popular de forma directa. No obstant això, des de la Plataforma no es planteja (ni es pretén) un assalt a la totalitat del sistema capitalista. Aquest fet, que des d’un punt de vista ortodox (i al meu entendre rígid i obsolet) podria ser vist com una concessió a la concepció fragmentada i aïllada de la realitat que imposa el capitalisme, pren en aquest cas la forma d’un canvi deliberat d’estratègia que tracta de contrapesar l’èmfasi posat tradicionalment en les finalitats amb un nou interès pel mitjans. En altres paraules, allí on l’esquerra històrica ha fracassat emprant mitjans reformistes per tractar d’aconseguir fins revolucionris, el model de la PAH té èxit plantejant fins reformistes per usar mitjans revolucionaris.

La formació d’una consciència de classe incipient és essencial ja que, per plantejar una alternativa superadora del conjunt del sistema capitalista, per relacionar tots aquells aspectes que interessadament se’ns presenten de forma aïllada i que ens permetin comprendre el dibuix de les relacions econòmiques i polítiques, així com les seves implicacions en termes de domini, exercici del poder i explotació de les classes populars, abans hem de disposar d’un subjecte polític capaç de realitzar aquesta tasca, de comprendre si més no que existeix com a tal subjecte polític i que no només pot dur a terme aquest procés de superació del capitalisme, sinó que forma part intrínseca de la seva existència i del seu propi interès fer-ho. Sense la presència d’un moviment popular capaç, mobilitzat i organitzat al voltant d’aquest subjecte, tot l’edifici teòric d’anàlisi i explicació es torna inútil, estèril, i es converteix en un simple exercici acadèmic. En aquest sentit, històricament s’ha assumit la presència del proletariat industrial -si no en cos, sí almenys en esperit- i el seu paper fonamental com a força revolucionària, però és evident que les condicions materials actuals no permeten (si és que alguna vegada ho van fer) realitzar durant més temps aquest préstec de legitimitat a crèdit segons el qual el proletariat no està, però se l’espera. A aquest efecte, la creació d’estructures i espais que fomentin la transformació d’individus aïllats en una classe en si mateixa i posteriorment en una classe per a si mateixa ha de convertir-se en l’objectiu estratègic prioritari per sobre de qualsevol altre. Els moviments populars com la PAH constitueixen ara mateix la millor eina per dur a terme aquesta tasca.

Un dels principals efectes que l’estratègia organitzativa i el funcionament de la PAH té en aquells que ens integrem en el col·lectiu (especialment en aquells sense un historial de militància política prèvia, és a dir la immensa majoria) és el progressiu canvi en la representació personal que un fa de si mateix. Durant la primera presa de contacte, la identificació predominant sol ser la d’“afectat”, una peça social inoperant que és violentament sacsejada per forces més enllà de la comprensió individual (forces que únicament prendran sentit quan siguin analitzades des d’una òptica col·lectiva i compartida) només per ser finalment rebutjada per mal funcionament i llançada lluny de la maquinària socio-econòmica; en altres paraules, en un primer moment actuem com a individus atomitzats, aïllats i completament subordinats a un procés polític que ens és aliè. En un període de temps relativament breu es produeix un canvi significatiu mitjançant el qual a l’auto-identificació majoritària conviuen els termes “company”, “militant” o “activista” amb el ja esmentat “afectat” (en ocasions fins i tot substituint a aquest últim per complet). A través de la participació activa en processos col·lectius i democràtics de decisió que proporcionen resultats materials directes i immediats en la realitat quotidiana dels membres de la PAH, es produeix un canvi d’enfocament sobre el procés polític, passant aquest de ser considerat com una realitat aliena i inalterable a ser entès com un conjunt d’accions i reaccions sobre les quals és perfectament possible exercir una influència decisiva. La identificació diària de condicions i interessos econòmics compartits a través dels processos d’assessorament col·lectiu (que funcionen com un banc d’experiència grupal en el qual la comparació i el contrast de situacions individuals es produeix de forma contínua) possibilita la creació inductiva d’una incipient consciència de classe.

En aquesta línia, el propi acte de resistir -encara que sigui de forma parcial i sectorizada- representa en si mateix una victòria mentre que il·lumina una infinitat de mecanismes de dominació que fins al moment havien estat enfosquits pel discurs oficial hegemònic. Els treballadors, en veure’s per primera vegada enfrontats de forma clara i diàfana a les contradiccions obertes entre els seus interessos materials immediats i el que fins al moment era el seu marc de referència per interpretar la realitat, reaccionen de l’única manera lògicament possible: rebutjant un consens artificial i falsejat en favor d’un interès comú, tangible, i unint-se en la persecució d’aquest recentment descobert interès col·lectiu. Quan un activista de la Plataforma, després de quatre dies d’ocupació contínua d’una oficina bancària en defensa d’un company, és desallotjat a cops per la policia que ell suposava destinada a protegir-lo, la falta de correspondència entre el discurs del poder i el propi es fa dolorosament evident. La resistència col·lectiva és una fàbrica de consciència de classe que, entesa com a tal, obre la porta al que ha de ser una cerca incessant d’espais de lluita.

És sota aquesta perspectiva organitzativa des d’on hem d’entendre la incidència política sobre l’estructura econòmica i els efectes d’aquesta sobre el seu correlat cultural i ideològic. Si no existeix una resistència material que permeti la visibilització real i immediata de les contradiccions del capital a nivell col·lectiu i que a la vegada faculti per establir un vincle amb el discurs de l’esquerra, tot intent per construir contra-hegemonia -per molt triomfant que pogués semblar en un primer moment en el seu objectiu d’infiltrar els mitjans de comunicació de masses- serà inevitablement diluït, controlat i recuperat per les pròpies forces del mercat amb l’ajuda de la maquinària ideològica demoliberal.

Fins a aquest punt seria possible assenyalar algunes coincidències estratègiques entre les organitzacions sindicalistes històriques (l’estat de la major part del sindicalisme actual no deixa marge més que per al desconsol) i el model de la Plataforma, però crec que cauríem en un error al no tenir en compte els següents aspectes. En primer lloc, les exigències formulades per la PAH no se superposen estrictament amb les de cap sector específic de la classe treballadora (evitant així entrar en conflictes dins de la pròpia classe -per edats, sectors productius, condicions d’ocupació, etc.-) i, a diferència de les demandes sindicals, no se centren exclusivament en els sectors productius de la població, sinó que plantegen un canvi estructural per a totes les classes populars (treballadors fixos, sí, però també temporals, precaris, aturats, jubilats, estudiants, etc.), aconseguint solucionar així una contradicció potencialment molt nociva i representant a una mateixa vegada un interès específic i general. En segon lloc, les victòries sindicals, articulades a través dels mecanismes previstos pel capitalisme per tractar d’amansir les seves contradiccions internes -fins i tot als casos “conflictius”, mitjançant vagues legals- i reforçar una aparença falsejada de pluralitat ideològica, apuntalen en última instància el discurs i la narrativa demoliberals de l’Estat. Davant d’això, les victòries de la PAH, aconseguides sempre al marge de l’entramat institucional, fan bascular al pes de la legitimitat des de l’estructura estatal desplaçant-lo cap a l’auto-organització popular, cap als no integrats.

D’altra banda, una de les raons del triomf del capitalisme contemporani, des de la dècada de 1970 aproximadament, ha estat la destrucció i la des-articulació sistemàtica de de les comunitats humanes formades al voltant de nuclis laborals estables. L’èmfasi en la flexibilitat del nou capitalisme ha resultat en la debilitat dels vincles tradicionals desenvolupats a través de la classe social, el lloc de residència i, en general, de les diverses comunitats més o menys estables i permanents de les quals un se sentia membre i que proveïen d’identitat i valors als seus integrants. Aquesta situació dificulta i, en ocasions, fa impossible la lectura de les estructures socials ocultes o latents, posant a tots els individus en un mateix plànol aparent que en realitat no comparteixen i els codis de ruptura o de-codificació del qual no posseeixen. Arran d’aquests desenvolupaments, el lloc de treball i l’àmbit laboral han perdut pes específic com a espais centrals per a l’organització de les classes populars i, en conseqüència, hauríem de plantejar-nos si l’activitat sindical ha de seguir sent considerada per més temps com l’eix principal sobre el qual desenvolupar les polítiques de l’esquerra.

Per aquest motiu les estratègies que segueixin aquest model de praxis revolucionària, del qual la Plataforma és ara mateix la millor representant, han de convertir-se en la norma de l’esquerra contemporània, si és que aquesta es planteja seriosament alimentar-nos a força d’una mica més que aire i discursos.