A l’anàlisi teòrica de les lleis del funcionament del capitalisme, Karl Marx ens indica com, “la riquesa de les societats en què domina la manera de producció capitalista es presenta com un enorme cúmul de mercaderies […] La força de treball només existeix com a facultat de l’individu viu. La seva producció pressuposa l’existència d’aquest […] El valor de la força de treball (una mercaderia més) es resol en el valor de determinada suma de mitjans de subsistència […] La suma de mitjans de subsistència necessaris per a la producció de la força de treball, doncs, inclou als mitjans de subsistència dels substituts, això és, dels fills dels obrers, de tal manera que pugui perpetuar-se al mercat aquesta raça de peculiars posseïdors de mercaderies […] El procés de consum de la força de treball és al mateix temps el procés de producció de la mercaderia i del plusvalor […] L’ús de la força de treball és el treball mateix. El comprador de la força de treball (el capitalista) la consumeix fent treballar al seu venedor (el treballador) […] L’obrer treballa sota el control del capitalista, a qui pertany el treball d’aquell. [Al seu torn], el producte és propietat del capitalista, no de l’obrer […] des del moment en què l’obrer trepitja el taller del capitalista, el valor d’ús de la força de treball, i per tant el seu ús, el treball, pertany al capitalista […] El procés laboral (i de treball) és un procés que entre altres coses, el capitalista ha comprat, que li pertanyen (explotació i alienació) [En resum], ja no és casualitat que el capitalista i l’obrer s’enfrontin al mercat com a comprador i venedor. En realitat, l’obrer pertany al capital àdhuc abans de vendre’s al capitalista. La seva servitud econòmica està alhora intervinguda i encoberta per la renovació periòdica de la venda de si mateix […] El procés capitalista de producció, és considerat en la seva interdependència com a procés de reproducció, doncs, no només produeix mercaderies, no només produeix plusvalor, sinó que produeix i reprodueix la relació capitalista mateixa: d’una banda el capitalista, de l’altra l’assalariat”.[iii]

- La metamorfosi a les relacions capital-treball tenen com a exigència sistèmica un alt grau d'esclavitud i impersonalitat del propi ésser humà. Les diverses reformes del mercat de treball tenen com a objectiu abaratir la mà d'obra, endurir les condicions de treball i facilitar l'acomiadament lliure; mesures encaminades a augmentar l'explotació de la força de treball. 

- El mateix passa amb les relacions capital-natura, amb l'impacte de les agressions ecològiques al planeta per part de les exigències de creixement del capitalisme, que fa pensar que la paradoxa de Lauderdale [v] és més significativa que quan es va formular al 1804: “les restriccions d'aigua, l'augment de la pol·lució ambiental, l'escalfament terrestre i l'escassetat petrolífera [fan que] els intents del sistema d'expandir la riquesa privada sobre la base de l'explotació d'aquests elements escassos, tals com la urgència mundial per privatitzar l'aigua, estiguin cada vegada més presents”.[vi]

És a dir, recordant les interpretacions de molts acadèmics ortodoxos, i fins i tot d’altres ecologistes ambientalistes, no hi ha res més il·lús que pensar que pot haver-hi un capitalisme humà, ecològicament sostenible, antipatriarcal i no racista. Advoquen per mesures correctores, per solucions merament tecnològiques, o relacionades amb l’‘òptim’ i bon funcionament dels mercats, sense veure que tals agressions procedeixen de les pròpies exigències internes del desenvolupament capitalista. Aquests dos grups de fets, laborals i ecològics, ens porten a concloure que, mentre un sistema mor un altre ha de néixer. És l'exigència de la dialèctica. La mort del capitalisme ha de pressuposar el naixement d'una alternativa no classista. Com explicaré més avall la meva opció és la societat comunal.

Abans, cal senyalar que autors com Elmar Altvater, David Harvey o Michael L. Lebowitz encara veuen el poder polític popular vinculat a l’Estat, i, reformulant allò ja inventat al socialisme com una alternativa indiscutible al capitalisme.[vii] No obstant, el rumb que ha pres la transmutació del capitalisme planetari, així com la resposta de Marx a la preocupació de l’activista russa Vera Zasulich reafirma la proposta de societat comunal:

- Preocupada pel model de desenvolupament a seguir, Zasulich li pregunta aMarx pel rol que poden prendre les comunes en els processos de transformació social. La resposta és contundent: “la situació històrica de la comuna russa no té paral·lel! És la única que s’ha preservat a Europa... Com a forma de vida popular dominant més o menys estesa en un vast imperi. Al mateix temps que té la propietat comuna de la terra, la base material per a l’apropiació col·lectiva, el seu context històric –la contemporaneïtat de la producció capitalista- li subministra condicions ja preparades per al treball a gran escala. Per tant, és capaç d’incorporar les avantatges del sistema capitalista sense haver de pagar-li ni un duro en tributs. La comuna pot reemplaçar gradualment l’agricultura fragmentada mitjançant l’agricultura a gran escala i assistida per una maquinaria particularment adaptada a la configuració física de Rússia. Per tant, pot convertir-se en un punt de partida directe del sistema econòmic cap al que tendeix la societat moderna; pot obrir un capítol que no s’inicia amb el seu propi suïcidi. En efecte, el primer que caldria fer és posar-la en condicions normals.... La millor prova de tal desenvolupament de la comunal rural correspon a una tendència històrica de la nostra època és la crisis fatal que pateix la producció capitalista als països europeus i americans en els que ha assolir el seu desenvolupament màxim. La crisi arribarà a la seva fi amb l’eliminació de la producció capitalista i el retorn a la societat moderna a una forma més elevada de caire més arcaic: la producció i l’apropiació col·lectiva”.[viii] I això ho deia al 18881, poc abans de morir.

LA SOCIETAT COMUNAL, UNA PROPOSTA ALTERNATIVA AL CAPITALISME

Característiques generals

Mentre no visquem en un sistema social sense propietat privada, sense classes i sense jerarquies, laic, antimilitarista i antisexista, en el que els éssers humans decidim i gestionem horitzontalment entre iguals [ix] la riquesa comunal i els recursos que han de cobrir les nostres necessitats, poc o gairebé res podrem fer contra les agressions que perpetren les societats classistes, i el capitalisme en particular, contra l'ésser humà i el planeta, contra el conjunt format per l'hàbitat natural i per l'espècie humana, contra la casa comuna de l'espècie humana. És el que ja en el seu moment advertia James M. Lauderdale contra el capitalisme i proposava donar-li la volta a la seva pròpia paradoxa: promoure la riquesa comunal mitjançant la destrucció de la riquesa privada.

- Assumir que “naixem una sola vegada, doncs dues vegades no és possible, i no podem viure eternament”. Per tant, hem de prevenir-nos contra els mites religiosos.

- Què “l'home ben nascut es dedica principalment a la saviesa i a l'amistat.D'aquestes, una és un bé mortal, l'altra, immortal”. 

- Què, “segons el dret comú, el just és el mateix per a tots, doncs alguna cosa és útil en relació amb els altres”.

- Què “no hi ha vida plaent sense que sigui judiciosa, bella i justa, ni es pot viure judiciosa, bella i justament sense el plaer. A qui li falti això, no li és possible viure una vida plaent”. Per tant, el plaer ha d'estar orientat per la prudència.

- I ens exhorta a considerar que “la necessitat és un mal, però no hi ha necessitat alguna de viure amb necessitat”, així com prevé que “res és suficient per qui prou és poc”.

Des de les orientacions de la brúixola / matriu

• Producció. El règim comunitari de producció no explotarà a l'home ni malbaratarà recursos. Atès que els recursos naturals, així com la resta dels mitjans de producció són comunals fa que tota la producció de béns i serveis sigui tota ella comunal.

Aquesta seria la fase que anunciava Marx, en la que es realitzaria el principi de cadascú d'acord a les seves capacitats a cadascú d'acord les seves necessitats.[xvi] En la societat comunal, es donarien “les motivacions per produir amb una qualitat alta, coneixement, cooperació i creativitat, cada vegada més essencials per al desenvolupament de la capacitat i potencialitat productiva de la societat […] La col·lectivització de la producció intensificarà l'exigència de la planificació i la gestió comunal de la mateixa […] Tot això requereix educació, entrenament, una coordinació ex ante, així com altres insums essencials per a la producció […] La conclusió de la discussió és la següent: en un cert estadi del procés de creixent socialització de la producció (remunicipalització), es desenvoluparan pressions per al canvi en l'organització social en l'adreça de la col·lectivització dels mitjans de producció. Això té dos aspectes:

1. En relació a la societat com un tot, involucra un procés col·lectiu de presa de decisions sobre els recursos globals disponibles, tenint en compte les interdependències cada vegada majors, la qual cosa requereix un ampli sistema de planificació.

2. En relació amb les unitats de producció individual, involucra que les decisions sobre què produir, on produir i com produir siguin preses pels afectats.

• Distribució. El sistema de distribució serà equitatiu; lliure accés als béns que satisfan les necessitats bàsiques. Sent l'accés a la producció, d'ús comunal, gratuïta. Ningú queda exclòs d'obtenir aquella cistella de béns i serveis que conformen el seu nivell de vida, el seu benestar.

A part d'aconseguir un control social sobre la producció, a més es podria organitzar un sistema de distribució que abolís el sistema de remuneració salarial. És a dir, “acabant amb la competència capitalista explotadora, la propietat comunal és la condició necessària per acabar amb l'alienació del treball assalariat i començar una era històrica qualitativament nova on la manipulació instrumental de la gent, el seu tracte com a objecte passiu, és gradualment reemplaçada per les possibilitats acte-transformadores de la participació, encaminades cap a una comunitat de subjectes autoactivats i autogovernats. [Així mateix], encara que no totes les empreses tinguin una dimensió social nacional, totes tenen almenys un significat regional o local, comunitari. Encara més, totes tenen usuaris del que produeixen. El poder de l'usuari de seleccionar els productes que consumirà és una important font d'informació per analitzar si les empreses estan complint les seves funcions socials lliurant els productes necessaris als usuaris. No obstant això, no es tracta només d'una informació pertinent per a la presa de decisions dins de l'empresa. El control social sobre aquestes decisions requereix d'un procés de presa de decisions cooperatiu (col·lectiu) que involucri a tots els afectats. Del que s'ha dit anteriorment es dedueix que la (autárkeia) econòmica a l'empresa, l'autogovern en el sentit de control social, no pot ser només autogovern dels que treballen en l'empresa […] L'interès social en cada cas ha de ser construït socialment”.

A Utopia (1516), Thomas More ens ofereix un exemple de la combinació del sistema productiu/distributiu comunal: “tota la ciutat està dividida en quatre parts iguals. Al centre de cadascuna hi ha un mercat per a tot. Allí es dipositen, en cases especials, els productes que elabora cada família, i es reparteix cada espècie per separat en magatzems. A aquests acudeix el pare de família a buscar el que ell i els seus necessiten, i sense diners, sense cap compensació en absolut, retira el que busca. Per què se li negarà el que sigui, si sobra de tot i no regna cap temor que algú vulgui recaptar més del que li cal? Doncs, per quina raó pensar que demanarà coses innecessàries qui té per cert que mai li ha de faltar res?”[xviii]. Aquest és un model de societat comunal en el que desapareix la mercantilització de la producció, i amb això, el sistema de mercats, el monetari, i especialment la propietat privada dels recursos i els productes, que com hem dit, són tots ells pilars bàsics del capitalisme. William Morris, a Noticias de ninguna parte (1890), insisteix en el mateix tema: “jo hagués anomenat tendes a les parts baixes de les cases, si pel que havies vist no sabés que aquell poble ignorava l'art de vendre i comprar”.[xix]

• Gestió horitzontal La gestió del poder ha de ser horitzontal; no jeràrquica ni despòtica.[xx] A debatre la forma de govern, de república,[xxi] quan la comunitat vingui condicionada per grans concentracions d'habitants (urbs).

“L'orientació del correcte procés de socialització dels mitjans de producció no és la de polititzar l'economia, sinó, per contra, [col·lectivitzar] la política. L’autárkeia política és la necessària condició perquè es doni l’autárkeia econòmica […] Per a que les persones puguin ser autoactivades i puguin autogovernar-se, necessiten comprovar les coses elles mateixes, no han de permetre que les coses siguin conduides per uns altres, perquè si ho permeten acabaran per ser dirigides per altres. Aquest enfocament fonamental és el que està a la base de l'argument marxista clàssic contra la separació del legislatiu i de l'executiu (llei i riquesa van de la mà). Al ser fonamental la participació de les persones en la implementació de les decisions preses, l'abolició de la separació dels poders sembla ser la resposta adequada […] Una societat autogovernada ha d'operar sota el principi que les decisions i la forma d'implementar-les siguin la responsabilitat de i siguin preses peraquells que en són afectats.

En resum. És a “la societat civil i no a l'Estat, ni tampoc a l'empresa econòmica, on té lloc l'autogovern. L'autogovern està necessàriament basat en l'associació voluntària per a propòsits particulars. Només participant, tractant de conduir les coses, aprenem com participar, com conduir les coses, i mentre estem fent això a poc a poc anem transformant-nos a nosaltres mateixos i prenent el control de les nostres vides. Un dels problemes no resolt per la democràcia participativa [i menys per la representativa] i el concepte d'autogovern més general és com pensar el tema del lideratge i la expertesa. El problema sorgeix per la necessitat que cadascun desenvolupi les seves capacitats el més completament possible i participi a partir de bases iguals. Només creant condicions perquè tots desenvolupin completament les seves capacitats, és com s'aconseguirà que cadascun participi en forma igual. Això requereix el major ús possible de l'experiència i les habilitats que les persones tenen, incloent la seva capacitat de lideratge i la seva expertesa. I el model de planificació [sota la autárkeia] serà aquell en el que la planificació pren la forma d'un procés polític de coordinació negociada, on les decisions que es fan i que s'executen, directa o indirectament, són fetes pels mateixos afectats”.

En una forma més generalitzada, i en aquest primer model de remunicipalizació els òrgans de gestió i control de cada comunitat han de ser les més col·legiades possibles, un model de participació horitzontal entre iguals. 

• El bé comú. El sistema de valors i afectes de la societat comunal ha de proposar i potenciar el bé comú: justícia, igualtat, fraternitat (amistat), suport mutu, etc.

De nou citem a More, que aconsella el següent: atès que els mitjans de vida estan assegurats per a tots, i que amb sis hores de treball diari n’hi ha suficient, per a que els ciutadans tinguin temps lliure per emprar-ho a educar-se i en activitats culturals, [proclama] “que s'ha de viure una vida feliç d'acord amb la naturalesa, que t'exhorta a que siguis bo envers els altres, i que no t'intima al fet que siguis rancuniós i inclement amb tu mateix. La vida feliç, el plaer com a fi de totes les activitats, ens la prescriu la pròpia naturalesa; i el viure conforme a les seves normes ho defineixen com a virtut”. Així mateix, i com ja hem assenyalat, Epicur ens anima a considerar la felicitat en diverses de les seves exhortacions: “qui un dia s'oblida del bé que ho ha passat s'ha fet vell aquest mateix dia […] El que menys necessita del matí és el que avança més gustosament cap a ell […] L'insaciable no és la panxa, com la plebs afirma, sinó la falsa creença que la panxa necessita un fart infinit […] Que els aliments fàcils i senzills són tan saborosos com els grans i costosos, quan es remou i allunya tot el que pot causar-nos el dolor de la manca. El pa ordinari i l'aigua donen una suavitat i delit suma quan un necessitat arriba a aconseguir-los […] De totes aquestes coses la primera i principal és la prudència; de manera que el més estimable i preciós de la filosofia és aquesta virtut, de la qual procedeixen totes les altres. Ensenyem que ningú pot viure dolçament sense ser prudent, honest i just; i per contra, sent prudent, honest i just, no podrà deixar de viure dolçament; doncs les virtuts són congènites amb la suavitat de vida, i la suavitat de vida és inseparable de les virtuts”.[xxii]

• Conflictivitat. Com a ciutadà, la persona respecta la res pública, o l’esperit comunitari de la societat i la comunitat li respecta el seu dret individual a la intimitat, al gaudi del seu res privat. No obstant, i donat el caràcter eminentment social de l'ésser humà, allà on la res públicaentri en conflicte amb la res privada, els assumptes comunitaris (o públics) tindran caràcter preferent sobre els privats. 

CONCLUSIÓ

L'esquerra ha de tornar a combinar la praxi amb la utopia. Ha de tornar a pensar en el common weal, valors recolzats en una filosofia social en la que la persona és el centre de la comunitat, més que el common wealth, valors recolzats sobre la riquesa, en la que la propietat és el centre del sistema. Aprofito una síntesi del llibre de Morris com a exemple a seguir:[xxiii]

• Noticias de ninguna parte proposa el desmantellament de la tecnologia i, de fet, el rebuig de qualsevol maquinària tècnica o social. La font d’energia es troba allí als tallers i es a disposició de tots però només s'aprofita en els oficis, no per alimentar les innombrables necessitats fictícies imposades pel capitalisme mercantil. Darrera el rebuig a les formes de tecnologia i organització industrial promogudes pel capital es troben en última instància un problema de valors; enlloc s'ha suprimit la producció amb finalitats de lucre de manera que no només hi hagi menys treball sinó també menys producció. En sacrificar la productivitat per desfer-se de l'administració centralitzada i la tecnocràcia, s’obté una utopia centrada en el productor abans que en el consumidor. La coerció és reemplaçada per la cooperació a consciència i un sistema de tasques rotatiu i equànime assegura la participació de tots en el manteniment de la comunitat. La imaginació, la llibertat i la senzillesa són qualitats benvolgudes de forma personal, estètica i socialment, i nodreixen la disposició al treball. En inscriure la seva novel·la dins de l'evolució de la història humana des del comunisme tribal, passant pel capitalisme, fins al descans i la felicitat actuals del comunisme total, Morris la situa dins de l'horitzó de la seva interpretació del marxisme. Al mateix temps, multiplica els ideals del cercle d'arts i oficis de la seva època il·lustrant com podria consumar-se l'ideal de fer de la vida una obra d'art. Morris dissenya un país a l'altura de les seves majors aspiracions i estableix una tensió entre l'informe de la felicitat col·lectiva que realitza l'hoste-narrador i la seva malenconia personal per accedir a ella.
   
• A Noticias de ninguna parte, la societat s'organitza sota els principis del comunisme/comunalisme: no existeix la propietat privada dels mitjans de producció, i la riquesa que es produeix, està a l'abast de tots segons les seves necessitats. És a dir, Morris intenta que la seva Utopia sigui una societat d'éssers iguals i feliços, entenent per felicitat el que tots els ciutadans sentin el plaure de ser útils a la comunitat, mitjançant l'aportació d'una labor atractiva, que consisteix a combinar l'art d'un ofici, amb l'art del maneig dels instruments i tècniques (altres peces artístiques i fruits del saber), per produir béns i serveis que són en si mateixos objectes d'art i de l'art de la cura humana. Tot això com a resultat de l'ús del patrimoni comú de la societat i no de l'apropiació individualitzada de les riqueses. Tot això gestionat, el local des de l'autogovern, i el global des d'un govern autogestionat. Com ell diu i somia, Noticias de ninguna parte és un lloc on la vida dels ciutadans es caracteritza per “una vida de repòs a l'activitat, de treball que és plaure, i de plaure que és treball”. En aquesta forma de sentir el comunal, Étienne Cabetens diria molt abans (1840) que: “primer s'atén el necessari, després l'útil, i finalment l'agradable”. 

Res per tant, ni la producció, ni la distribució, ni l'estructura de poder, ni el sistema de valors, estan regits per la dictadura de la propietat privada. Tampoc per una república de la riquesa.

A MODE DE RESUM DELS DOS ARTICLES

No hi ha dubte que l'esquerra ha d'afrontar els problemes quotidians als que es veu sotmesa la població, especialment pel que suposa de defensa de molts drets que el capitalisme vol eliminar. És a dir, no només es tracta de mantenir nivells de dignitat adquirits mitjançant la lluita de classes, sinó de que el benestar s'ha aconseguit en forma de dret inalienable. Ara bé, enfront el capitalisme com a barbàrie, l’esquerra ha de proposar la desaparició d'aquest. En el meu cas, jo proposo la societat comunal com a alternativa i el municipalisme com a procés de transició. Ens ajudem de la brúixola i matriu comunal, així com del procés municipalista, perquè contenen totes les característiques que garanteixen un procés de transformació cap a la nova societat: propietat comunal, no només de la riquesa productiva i de la produïda (autárkeia en la producció i en la distribució), sinó que, amb la dissolució del poder individual i estatal (autárkeia en la gestió), la participació entre iguals queda garantida en la vida del municipi, de la comunitat. Així mateix, el concepte del bon viure epicureà que implantaran les persones comuneres serà una de les múltiples tasques que la convivència entre elles anirà adequant a les necessitats i sabers que vagin desenvolupant.

APÈNDIX. AJUST DE COMPTES AMB LA DEMOCRÀCIA, EL REPUBLICANISME I ALTRES CONCEPTES

Autárkeiaversus democràcia

A les societats hel·lenes,[xxiv] la població estava dividida en tres estaments principals: l'anomenat demos, constituït pels rics i altres petits propietaris de riquesa; les dones dels homes que componien el demos; i les persones esclaves. El sistema polític, o democràcia, estava composat únicament per la part propietària de la població; els polites. Com a classe esclavista, en aquest fòrum els polites deldemos es representaven a si mateixos i gestionaven els seus interessos, ja que les dones i els esclaus quedaven exclosos al no ser considerats propietaris. Actualment, a aques demos l’haguéssim anomenat una oligarquia, o un govern d'uns pocs propietaris.

És a dir, la democràcia no neix ni es desenvolupa com un govern del poble, ja que com tal mai va tenir aquesta capacitat de convocatòria i gestió. Cal rebutjar la democràcia,representativa o participativa, inclusiva o radical, com a forma de govern, i pensar més en la forma de autárkeia o autonomia,[xxv] que significa la participació horitzontal i la capacitat de gestió del poble considerat entre iguals. Cal pensar i inclinar-se pels models assemblearis, amb autonomia independent de qualsevol tipus de jerarquia, és a dir, amb una gestió horitzontal basada en laautárkeia, o de la sobirania dels seus membres. 

 

Drets republicans a la propietat

- Una cosa és la utopia i una altra les realitats històriques. La història de la humanitat ens informa dels múltiples i variats tipus de societat, així com de les formes de govern que s'han assajat en les mateixes. Avui és de domini públic que una república capitalista no difereix substancialment d'unamonarquia o d'una altra classe de dictadura capitalista: el sistema capitalista ha après a explotar a les persones i a esprémer els recursos naturals amb totes les formes de govern imaginables. Exemples d'aquests models de govern sota el capitalisme són les repúbliques alemanya, la suïssa, la francesa,[xxix] la italiana, la nord-americana, etc.; com a exemples de monarquies: aquí l'anglesa, la sueca, la danesa, la noruega, la belga, l'holandesa, i l'espanyola, per citar unes poques comparacions; de nou, sota el capitalisme hem conegut dictadures de tot tipus, especialment d'índole militar. També sabem que el fet que puguem votar al president de la república i no al monarca de torn no li fa molta diferència dins de la societat capitalista. I pel que fa a persones republicanes com aG. Bush, N. Sarkozy, A. Merkel i tantes altres, que si les comparo amb mi, que em declaro republicà, tenim molt poc en comú. 

- Així mateix, si revisem el contingut de les tres constitucions espanyoles[xxx] també comprovem que cap d'elles s'ajusta a les exigències establertes per la brúixola/matriu: no condemnen la propietat privada, són classistes, i els seus òrgans de poder de gestió pública són sobre la base de la democràcia representativa. La propietat privada a Espanya ha estat sacralizada pel republicanisme d'aquestes constitucions, el mateix que segueix pel de monarquia parlamentària.

Llavors, el meu plantejament consisteix en què un debat sobre la república és indispensable, però que ha de tenir en compte no només la forma de govern, sinó tant o més el model de societat en el que es vol viure. Així com la importància de considerar el municipalisme dels / les iguals com un punt de partida en aquest llarg procés de transformació social cap a les societats comunals. Això requereix que fem un esforç per precisar el tipus de societat que millor respon a les exigències de mantenir el ben comú, perquè la forma de govern, possiblement la republicana, s'ajustarà degudament a ella. Personalment, sostinc que només en una societatsense propietat privada, sense classes, de ciutadans iguals, amb gestió horitzontal, on ha de ser la voluntat del poble qui decideix autogestionar els recursos comuns disponibles d'acord a les necessitats comunes expressades pel mateix poble, on el govern no representarà la voluntat del poble, sinó que estarà compost i format per la mateixa voluntat del poble, llavors, i només llavors, pot existir, encara que no necessàriament, una forma de govern genuïnament republicà entre iguals. Però en cap cas, per repúbliques de la propietat.[xxxi]