Després d’anys de denúncia del muntatge policial popularitzat amb el nom de 4-F, l’emissió amb rècord d’audiència pel Canal 33 de Ciutat Morta, el documental que n’aborda el cas, ha obert una petita escletxa per a la denúncia de males pràctiques per part dels diferents cossos policials i, en concret, per part de la guàrdia urbana de Barcelona. Aquesta petita escletxa ha estat aprofitada, entre d’altres, per en José Martínez Díaz, un ex-sergent de la guàrdia urbana de Barcelona jubilat que a través d’un vídeo no només confirma les tesis principals del documental sinó que, a més, denuncia altres casos viscuts tant per ell mateix com per companys seus. En aquest sentit, relata el cas de tres detinguts a la Vila de Gràcia ara fa 10 anys, el 9 de gener de 2005. Segons un company seu que treballava aquella nit, un agent de les UNOC (Unitat Nocturna Operativa Centralitzada) va pujar dels calabossos preguntant on hi havia un cubell i un pal de fregar: “se trataba de limpiar la sangre de algún detenido”.

En conèixer aquestes declaracions, els tres joves colpejats aquella nit, en Ramon, l’Adrià i en Dani, van veure la possibilitat de tornar a explicar, com ja ho havien fet 10 anys enrere però amb majors altaveus, la seva experiència. Amb aquest objectiu van publicar un vídeo on expliquen aquella nit de malson i han participat, avui dissabte 24 de gener, a la roda de premsa convocada per l’Esquerra Independentista de Gràcia a la plaça de la Vila.

La roda de premsa ha començat amb la intervenció de l’advocat dels tres joves graciencs, en Jordi Busquets, que ha explicar que en el seu moment ja van denunciar tant la detenció il·legal com els maltractaments posteriors. Malgrat les proves presentades pels joves i el coneixement que dues altres noies, la Gemma i la Mercè, van patir també maltractaments per part de la guàrdia urbana aquella nit, el cas no avançava. Finalment, en Busquets ha explicat que va caldre resignar-se a l’arxivament, malgrat les clares evidències de maltractament, fent-se palesa un cop més les dificultats per portar a judici actuacions irregulars dels diferents cossos policials.

El segon a parlar ha estat un dels joves agredits, l’Adrià, que aquella nit celebrava el seu 18è aniversari. Ha explicat com en ser detingut, i influït per la por, va dir que era menor d’edat. En conèixer el policia que feia quatre dies que havia deixat de ser-ho, li va rebentar els dos llavis d’un cop de puny, el primer dels cops que va haver de patir, i que es van prolongar durant vora mitja hora als calabossos de la Comissaria de l’Estació del Nord. A banda dels cops, els tres joves han denunciat que van ser despullats i que van rebre insults i vexacions per part de més de mitja dotzenes d’agents, tant homes com dones. La demostració més clara que la pallissa que havien rebut els tres joves era fora mida va ser la cara que va posar el policia nacional de la comissaria de Lesseps present en el moment que la guàrdia urbana hi va dur els detinguts, que, a més, va afirmar literalment “yo este marrón no me lo como”.

Per cloure la roda de premsa ha intervingut en Martí Majoral en nom del col·lectiu antirepressiu Alerta Solidària, que ha denunciat l’arquitectura que envolta aquest tipus de denúncies, un giny molt ben travat que dóna ales a la impunitat. Per aquest motiu s’ha felicitat per la declaració pública de l’ex-sergent, que ja ha estat amenaçat amb una querella per injúries per part de l’Ajuntament de Barcelona,  i ha animat a d’altres companys seus a denunciar al seu torn qualsevol mala pràctica, justament per poder començar a trencar amb el cicle de la impunitat de la tortura, amb el silenci, amb la omerta, que en permet la seva perllongació en el temps. En Majoral ha acabat exigint que s’investigui aquest i tots els altres casos de maltractaments a les comissaries i que la informació es faci pública com a primera mesura per acabar amb aquestes pràctiques.

Acaba l’any i torna la Mostra de Cinema Italià de Barcelona. A la Vila de Gràcia, per tercer any consecutiu, centenars de persones s’apleguen per assistir gratuïtament a nombroses projeccions, amb presència de directors i un ambient excepcional. Heus ací una ocasió per prendre el pols, d’oferir “un altre punt de vista”, d’una cinematografia hereva del neorealisme rupturista i polièdric, condicionada pels cultural studies, propensa a tractar el crim organitzat. El cinema italià actual, a la vista d’èxits i reconeixements recents, podria considerar-se el tercer més rellevant a nivell mundial, tot just darrera els molt millor finançats estatunidenc i francès.

Aquest certamen naixia fa tres anys, amb la memorable projecció de Romanzo di una strage (Marco Tullio Giordana, 2012), en què el director en persona certificava una extensa investigació sobre els atemptats de Piazza Fontana i la mort a comissaria de Giuseppe Pinelli, per suggerir com les maquinacions de serveis secrets i extrema dreta canviaren la història d’un país. L’any següent destacava la tria de films d’alt contingut polític per a la retrospectiva-homenatge a Francesco Rosi, i un film sublim com Salvo (Fabio Grassadonia i Antonio Piazza, 2013). Enguany, el programa ha inclòs una selecció de vuit llargmetratges de la nova collita, una secció sobre immigració i cinema italià recent, i nou curtmetratges fets amb metratge d’arxiu, a més de dues projeccions especials.

De l’edició 2014 destacar primerament la presència de Paola Randi per presentar el curtmetratge Projetto Panico (2014), comprès dins el projecte col·lectiu 9X10 Novanta, sorgit per commemorar el 90 aniversari del Istituto Luce Cinecittà (1924-2014), amb deu directors que confeccionen nou treballs de deu minuts a partir de metratge dels arxius Luce. Després de constatar com una recerca a aquests arxius per mot clau “dona” sempre resultava associada a “matrimoni”, l’autora recorre a algunes dades i un ús irònic del metratge per repassar la història del moviment feminista, les victòries aconseguides amb dècades de lluita, l’evolució irreversible de la societat italiana, malgrat encara resta molt per fer. L’ocasió convida a recuperar Into paradiso (Paola Randi, 2010), llargmetratge que narra amb humor irreverent envers els poders fàctics i tocs de surrealisme l’encontre inesperat entre un científic napolità especialitzat en migracions cel·lulars, a l’atur, i un campió mundial de criquet singalès que s’inicia al treball domèstic; després de conviure durant mesos amb la comunitat singalesa de Nàpols, la directora supera la imatge-representació estereotípica de l’immigrant per construir un relat sobre la riquesa humana i la comunicació entre éssers que, amb situacions difícils i grans dificultats, opten per comprendre’s i ajudar-se mútuament.

Dins la mateixa retrospectiva sobre immigració, a La-Bàs – Educazione criminale (Guido Lombardi, 2011), basada en la matança de Castel Volturno del 18 de setembre de 2008, un jove africà arribat a Europa per instal·lar-se amb un oncle que ha promès aventures, topa amb una camorra que no concedeix cap valor a les vides d’una comunitat denigrada i massacrada, enfront la impassibilitat de tota una societat. A La Nave dolce (Daniele Vicari, 2012), el 7 d’agost de 1991 vint mil albanesos fugen del seu país en un vaixell de càrrega per atansar-se a una Itàlia blindada, uns fets que es reprodueixen encara avui dia, represos amb imatges televisives i entrevistes vivencials, amb el record recent de Lampedusa i dades oficials que parlen de 3000 víctimes confirmades l’any. I La Mia classe (Daniele Gaglianone, 2013), on les classes d’italià per a adults arribats de diferents països, amb històries difícils, serveixen de pretext per a evidenciar els dispositius cinematogràfics, la mirada sobre l’altre, la construcció d’una visió, problematitzada des de ja fa un temps pel cinema etnogràfic, especialment en una societat italiana essencialment emigrant fins els setanta.

De la collita 2014, tal vegada a sales comercials properes el 2015, remarcar la presentació de Più buio di mezzanotte (Sebastiano Riso), film sobre les temptatives d’emancipar-se d’un adolescent homosexual, atacat ferotgement per crítics i espectadors enutjats, de problemàtica distribució amb vet amb algunes sales, censurat per a menors de divuit anys malgrat comptar amb un vuitanta per cent de pressupost públic i ser declarat d’interès cultural; la cruesa d’una història real de fugida de la llar, prostitució, fam, agressions, indigència, marginalitat, i homofòbia, prova com la homosexualitat en l’adolescència continua essent tema tabú a la Itàlia actual com a la de Pasolini, fins i tot per un film sense una sola escena pornogràfica o de violència explícita.

Dins el mateix retaule 2014, Anime nere (Francesco Munzi), film obscur adaptació d’una novel·la de Gioacchino Criaco que s’endinsa en una ‘Ndrangheta a cavall entre l’Aspromonte i Milano, que estudia com poques aquest submón, de forma freda i analítica, sense cercar herois ni antiherois, sense identificació possible. La Mafia uccide solo d’estate (Pierfrancesco Diliberto aka Pif), crònica de dècades de lluita antimafia en clau de comèdia elogiosa. The Lack (Masbedo), emmarcada en la performance i l’art contemporani, sobre l’absència ressentida per diferents dones. I Nostri ragazzi (Ivano De Matteo), sobre una burgesia acomodada que viu en una bombolla daurada, envoltada d’un patiment abismal del qual es despreocupa fins l’extrem de lliurar-se a un nihilisme absolut. I Le Meraviglie (Alice Rohrwacher), visió desencantada del retorn al camp, filmada amb un estil genuí que juga amb suaus moviments de càmera i canvis de quadre per introduir nous elements en escena.

Més informació:  Mostra de Cinema Italià de Barcelona (Filmitalia)