DRET A DECIDIR I DRET A L'AUTODETERMINACIÓ

1.- No oblidem la psicolingüística política. La Psicolingüística diu que els conceptes i termes utilitzats no són neutres. És a dir, aquells conceptes que afecten el poder o que provoquen la transformació de l'existent són condemnats, marginats i desvirtuats pels que defensen l'estatus quo. Els conceptes utilitzats han de ser pertinents i han de ser transformadors. Han valer per a la transformació social i política. No es tracta de crear termes més assumibles a la Psicolingüística dominant, perquè així es dilueix la seva potencialitat transformadora.

Les ambigüitats dels conceptes a fi de neutralitzar l'ofensiva del poder produeixen «confusió» i a la llarga són perjudicials per al procés d'emancipació. En aquest sentit, el present article pretén plantejar que el Dret a Decidir i el Dret d'Autodeterminació són dos drets conceptualment diferents, si bé tots dos són necessaris per al nostre canvi democràtic, recuperació nacional i procés d'emancipació.

2.- El dret d'autodeterminació fa referència a l'existència de societats socioculturals diferenciades amb la seva dimensió històrica concreta. Dit d'una altra manera, a les nacions sense estat. Aquest és un dret col·lectiu i universal, els titulars són tots els pobles, recollit a la Carta de les Nacions Unides, en la Declaració Universal dels Drets de l'Home, en la Declaració sobre els Drets Universals dels Pobles d'Alger ia la Declaració Universal dels Drets Col·lectius de Barcelona. En virtut d'això, tot poble té com a conseqüència de la seva existència mateixa el dret a la lliure determinació. La generalització d'aquest dret representa un immens projecte de «redistribució del poder» en el context mundial i un gir copernicà en la democratització del planeta.

En la seva aplicació concreta, el Dret d'Autodeterminació apareix a finals del segle XIX i començaments del XX com el gran principi que pot vehiculitzar una solució democràtica a aquesta qüestió a Europa, a l'interior de l'Imperi Austro-Hongarès, de l'Imperi anglès, de l'Imperi Espanyol i l'Imperi Otomà. Entre la fase posterior a la Primera Guerra Mundial i la meitat dels anys 60 del Segle XX, la lluita d'alliberament colonial mundialitza aquest dret com «Autodeterminació de les Colònies». Des dels anys 90, en canvi, ens hem vinculat a una realitat en què el Dret d'Autodeterminació permet la creació de 24 estats diferents majoritàriament ubicats en el context europeu, i segueix sent el referent de supervivència i llibertat per als pobles en el conjunt del planeta.

3.- El Dret a Decidir procedeix de la crítica a la democràcia representativa i reivindica l'apoderament de la població en la resolució dels seus assumptes. Està més lligat al que en el conjunt social anomenaríem com democràcia participativa o democràcia directa. Si el Dret d'Autodeterminació el tenen els Pobles i les Nacions, el Dret a Decidir el tenen les societats. Una societat que «pot ser un poble», com «pot no ser-ho». El Dret a Decidir el tenen la Comunitat Autònoma Basca, Iparralde, Nafarroa, Gasteiz, Iruñea, la marge esquerra, els ciutadans i ciutadanes que vulguin elaborar una llei contra els desnonaments, els ciutadans i ciutadanes que vulguin plantejar una reforma constitucional a nivell de l'Estat espanyol, la ciutadania d'Igeldo quan volen secessionar de Sant Sebastià o el consistori on es realitza una experiència de pressupostos participatius. El Dret a Decidir és la clau de la creació d'una societat nova que superi els vells i opressius esquemes de la democràcia representativa. En la seva concepció democraticoliberal apareix com el dret democràtic que té una majoria social en una comunitat institucionalitzada (província, autonomia, estat). Més encara, el Dret a Decidir és potencialment el gran instrument revolucionari que juntament amb les xarxes socials i les noves tecnologies donarà una de les batalles fonamentals en el nostre segle XXI: l'existent entre la democràcia representativa i la democràcia directa; o, dit d'una altra manera, la potencial superació de la diferència entre propietat i possessió en els diferents àmbits del nostre sistema econòmic i social.

4.- Dret a Decidir «no» és conceptualment equivalent al Dret d'Autodeterminació. Cal diferenciar un plantejament democràtic que converteix les societats en subjectes de la seva destinació a nivell general, d'un reconeixement del subjecte, poble o nació (en la seva dimensió actual marcada per les minories i la globalització) que possibilita exercir la seva autodeterminació. Necessitem els dos drets per al nostre procés d'emancipació. Cal fer convergir dos plantejaments que deriven d'una filosofia i fonament comú, i reconèixer també la seva aplicació diferencial. La d'una concepció democràtica que deixa en mans dels ciutadans i ciutadanes la participació i disseny de la nova societat a crear i la d'una realitat multinacional que reconeix l'autodeterminació al col·lectiu de les diferents nacions a fi que puguin dissenyar un destí col·lectiu que respongui a la seva naturalesa, cultura, necessitats, biodiversitat i idiosincràsia. Tots dos conceptes convergeixen i s'imbriquen en un projecte comú. La referència democràtica d'un poble oprimit és el Dret d'Autodeterminació, i al costat d'ell la sobirania i la territorialitat. El mètode democràtic en la societat del segle XXI: el protagonisme ciutadà i l'autoorganització social.

5.- La substitució o dilució del Dret d'Autodeterminació en el Dret a Decidir ens aporta, en una lògica d'emancipació, pocs beneficis i bastants problemes.

Així, en primer lloc, cal considerar que el Dret d'Autodeterminació té una història, té una acceptació internacional i està internacionalment regulat i cristal·litzat en diferents etapes històriques. La seva substitució pel Dret a Decidir és perdre (o minvar) la base jurídica i política ja conquistada pels pobles del món. En segon lloc, això serviria per cristal·litzar, en la lògica del Dret a Decidir, les realitats territorials institucionalitzades que avui dia existeixen (creades per l'imperialisme i els estats-nació) i en l'aplicació en aquesta terra podríem consolidar la separació de Vascongadas, Navarra i Iparralde, en nom a aquesta nova teorització. En aquest sentit, és important remarcar, que el Dret d'Autodeterminació correspon a la nació basca en la seva integritat territorial. Les formes i ritmes d'aquest dret i decisió cal articular dins les seves possibilitats reals. Però no es pot obviar que la resolució democràtica del conflicte només és possible si es manté aquest caràcter estructural d'identitat territorial que correspon a la seva realitat nacional.

I en tercer lloc, aquesta substitució introdueix certa concepció respecte al subjecte històric. Així, certs autors han plantejat que els factors històrics i socioculturals són secundaris respecte al que ells consideren més important: l'expressió democràtica socialment majoritària d'una regió concreta. No obstant això, i sense tancar portes a processos nous, els recents processos de Santa Creu a Bolívia i Zulia a Veneçuela demostren que les societats exigeixen un fet sociocultural i històric diferencial per acceptar la legitimitat d'un procés secessionista assentat en la majoria popular. En quart lloc, aquesta substitució desploma també el potencial revolucionari del dret a decidir, limitant-lo a una versió edulcorada del Dret d'Autodeterminació. En efecte, i com ja hem manifestat, el Dret a Decidir, en la realitat present i futura, és un constructe social i una arma decisiva en la lluita de classes entre la democràcia directa i la democràcia representativa; aquesta última en mans avui dels poders i defensors del sistema actual.