Naomi Klein: ‘El sistema econòmic que hem creat és responsable del canvi climàtic'

L’activista i assagista Naomi Klein durant les mobilitacions Occupy Wall Street | Foto: agències

Som a temps d’aturar l’escalfament global? Només si canviem radicalment el nostre sistema capitalista, argumenta l’assagista Naomi Klein. En una entrevista amb Der Spiegel, ens explica per què ha arribat el moment de deixar de fer petits passos cap a un enfocament radicalment nou.

SPIEGEL: Naomi, per què no som capaços de frenar el canvi climàtic?

Klein: Per mala sort. Per un mal moment. Però són massa coincidències lamentables.

SPIEGEL: La catàstrofe equivocada en el moment equivocat?

Klein: En el pitjor moment possible. La connexió entre els gasos d’efecte hivernacle i l’escalfament global ha estat el principal problema polític de la humanitat des de 1988. Va ser precisament en el moment que va caure el Mur de Berlín i Francis Fukuyama va proclamar la “fi de la història”, el triomf del capitalisme occidental. Canadà i els EUA van signar el primer acord de lliure comerç, que es va convertir en el prototip per a la resta del món.

SPIEGEL: Per tant esteu dient que una nova era de consum i de l´ús de l’energia va començar precisament en el moment en què la sostenibilitat i la contenció hauria estat més adequat?

Klein: Correcte. I va ser precisament en aquest moment que també ens van dir que no calia cap mena de responsabilitat social i acció col·lectiva, que tot ho havíem de deixar en mans del mercat. Vam privatitzar la xarxa ferroviària i energètica, l’OMC i el FMI es van encaparrar en un capitalisme sense cap mena de regulació. Malauradament, això va dur cap a una explosió de les emissions.

L’activista i assagista Naomi Klein és detinguda durant una protesta | Foto: agéncies

SPIEGEL: Vós sou una activista, i culpeu al capitalisme per tot el què ha passat aquests darrers anys. També culpeu al capitalisme del canvi climàtic?

Klein: No ens ho prenguem en conya. Els números canten. Durant la dècada dels 90, les emissions van augmentar un 1% per any. A partir del 2000, van començar a pujar a una mitjana del 3,4%. El somni americà es va exportar globalment i els béns de consum que consideràvem essencials per satisfer les nostres necessitats es va expandir ràpidament. Vam començar a veure’ns a nosaltres mateixos com a simples consumidors. Quan anar de compres es converteix en una forma de vida arreu del mom, això vol dir fer servir energia. Moltíssima energia.

SPIEGEL: Tornem a la nostra primera pregunta: Perquè no s’ha pogut aturar això?

Klein: No hem fet servir de manera sistemàtica les eines que teníem. S’ha menyspreat qualsevol tipus de regulació. Els governs ja no apliquen normes estrictes que posin límits a les companyies petrolieres i d’altres empreses. Aquesta crisi ens ha caigut a sobre de manera desastrosa en el pitjor moment possible. Ja no ens queda temps. Ens trobem en un punt d’ara o mai. Si no actuem com a espècie, el nostre futur està en perill. Hem de reduir les emissions de manera radical.

Els governs ja no apliquen normes estrictes que posin límits a les companyies petrolieres i d’altres empreses. Aquesta crisi ens ha caigut a sobre de manera desastrosa en el pitjor moment possible

SPIEGEL: Tornem a una altra pregunta: no us esteu apropiant indegudament del tema del canvi climàtic per criticar el capitalisme?

Klein: No. El sistema econòmic que hem creat també ha creat l’escalfament global. Jo no m’ho he inventat. El sistema està fet miques, la desigualtat en funció dels ingressos és massa gran i la manca de control per part de les empreses energètiques és desastrós.

SPIEGEL: El vostre fill Toma té dos anys i mig. Quin món es trobarà quan acabi la secundària l’any 2030?

Klein: Això és el què s’està decidint ara. Veig senyals que pot tractar-se d’un món radicalment diferent del que tenim avui en dia – i el canvi tant pot ser molt positiu com molt negatiu. De qualsevol manera, com a mínim ja és segur que en part serà pitjor. Veurem com s’escalfa el planeta i i hi haurà més desastres naturals, això segur. Però encara som a temps per evitar un escalfament realment catastròfic. També som a temps de canviar el nostre sistema econòmic perquè no sigui tan bèstia i despietat davant el canvi climàtic.

SPIEGEL: Què es pot fer per millorar la situació?

Klein: Hem de decidir quins valors ens importen i com de debò volem viure. I, és clar, és molt diferent si les temperatures pugen 2 graus que si en pugen 4 o 5. Els humans encara som a temps de prendre les decisions correctes.

SPIEGEL: Ja han passat 26 anys des que es fundà el 1988 la Mesa de Països sobre Canvi Climàtic (Intergovernmental Panel on Climate Change – IPCC). Com a mínim hem après des d’aleshores que les emissions de CO2 procedents de la combustió de petroli i carbó són responsables del canvi climàtic. Tot i així, poc s’ha fet per resoldre el problema. Hem fracassat ja?

Klein: Ho veig molt diferent, a causa del grandíssim preu que haurem de pagar. Però mentre tinguem la més mínima possibilitat de sortir-nos-en o de reduir el dany causat, hem de seguir lluitant.

SPIEGEL: Fa uns quants anys, la comunitat internacional es va fixar l’objectiu de limitar l’escalfament global a 2 graus. Ho veieu possible encara?

Klein: Bé, físicament és possible encara. Hauríem de reduir de manera immediata un 6% les emissions globals cada any. Els països rics haurien de fer-se càrrec de la reducció més important, i això voldria dir que els Estats Units i Europa haurien de reduir les emissions al voltant del 8% i el 10% per any. De cop. No és impossible. El què passa és que no és gens realista tal com està muntat el nostre sistema polític actual.

SPIEGEL: Voleu dir que les nostres societats no són capaces de fer-ho?

Klein: Sí. Cal que fem un canvi profund d’ideologia i de polítiques, perquè hi ha una diferència fonamental entre el que ens diuen què hem de fer els científics i la nostra realitat política actual. No podem canviar la realitat física, per tant hem de canviar la realitat política.

Emissió de gasos contaminants a una factoria | Foto: agències

SPIEGEL: Una societat basada del tot en el creixement és capaç de sortir-se’n en la lluita contra el canvi climàtic?

Klein: No. Un model econòmic basat en un creixement indiscriminat condueix inevitablement a més consum i a més emissions de CO2. Hi pot i hi ha d’haver creixement econòmic en el futur amb baixes emissions de carboni: en tecnologies verdes, en el transport públic, en totes les professions relacionades amb la cura i l’atenció de les persones, en les arts i per descomptat en l’educació. Ara per ara, la font del nostre producte interior brut el forma el propi consum, les importacions i les exportacions. Cal que en fem retallades. Qualsevol altra cosa seria enganyar-nos.

SPIEGEL: El Fons Monetari Internacional fa l’afirmació contrària. Diu que el creixement econòmic i la protecció del clima no s’exclouen mútuament.

Klein: Doncs no estan mirant els mateixos números que jo. El primer problema és que en totes aquestes conferències tothom fa com si s’anessin a aconseguir els objectius pel simple compromís o obligacions voluntàries. Ningú explica que les empreses del petroli, al final, hauran de cedir. El segon problema és que aquestes empreses petrolieres mossegaran per protegir allò que no volen perdre.

SPIEGEL: De debò que voleu eliminar el lliure mercat per tal de salvar el clima?

Klein: No parlo d’eliminar els mercats, però necessitem més estratègia, direcció i planificació, i un equilibri molt diferent. El sistema on vivim està massa obsessionat en créixer – com si tot el que fos créixer fos bo. Perquè hi ha maneres de créixer que definitivament no són bones. Tinc clar que la meva posició s’oposa directament al neo-liberalisme. És veritat que a Alemanya, tot i haver accelerat el pas cap a les renovables, ha augmentat el consum de carbó?

SPIEGEL: Entre el 2009 i el 2013, és veritat

Klein: Per mi això és una mostra d’aquesta mena de reticència per decidir allò què és necessari. Alemanya tampoc complirà amb els seus objectius d’emissions els pròxims anys.

SPIEGEL: La presidència d’Obama és el pitjor que li podia passar al clima?

Klein: En certa manera. No perquè sigui pitjor que els Republicans perquè no ho és. Ho és perquè ha llençat per la borda 8 anys de les nostres vides. Hi havia una convergència històrica de factors; sensibilització i demanda social, ganes, la majoria política, la fallida dels tres grans fabricants de cotxes dels EUA i fins i tot la possibilitat de redreçar un món financer desregulat i en fallida i el canvi climàtic al mateix temps. Però quan va arribar al govern, no es va atrevir a fer-ho. No guanyarem aquesta batalla si no volem entendre que per Obama controlar els bancs i les empreses es va convertir més en una càrrega que no pas en una oportunitat. Ell era un presoner del sistema i no el volia canviar.

Els moviments populars són importants; tenen impacte. Però per fer que els nostres líders arribin on han d’arribar, cal que siguin més forts.

SPIEGEL: Els EUA i la Xina finalment han arribat a un acord inicial sobre el clima aquest 2014.

Klein: Que és una bona noticia, és clar. Però qualsevol cosa de l’acord que sigui complicada, no es farà efectiva fins que Obama deixi el càrrec. A més, el què ha canviat és que Obama va dir: ‘Els nostres ciutadans es manifesten. No els podem ignorar.’ Els moviments populars són importants; tenen impacte. Però per fer que els nostres líders arribin on han d’arribar, cal que siguin més forts.

SPIEGEL: A on han d’arribar?

Klein: Als darrers 20 anys, l’extrema dreta, la total llibertat de les empreses petrolieres i l’1% dels súper rics han estat qui han dominat el país. Cal que portem la centralitat política dels EUA de la dreta dura cap a on li pertoca, que és el centre.

SPIEGEL: Naomi, això no té sentit, perquè és una il·lusió. Aneu massa lluny. Si primer voleu eliminar el capitalisme sense tenir un pla que salvi el clima sabeu que això no passarà.

Klein: Mireu, si voleu deprimir-vos ho podeu fer. Però tot i així us seguiu equivocant, perquè el fet de centrar-se en suposats canvis progressius en el comerç d’emissions i el canvi de bombetes ha fallat estrepitosament. En part perquè durant dues dècades i mitja a la majoria de països el moviment ecologista ha estat elitista, tecnocràtic i ha practicat una suposada neutralitat política. Ara en veiem els resultats: ens ha dut a la direcció equivocada. Les emissions creixen i el canvi climàtic ja és aquí. A més, als EUA, els principals canvis legals i transformacions socials dels darrers 150 anys han estat gràcies als moviments populars, siguin els de les dones, contra l’esclavatge o pels drets civils. Necessitem aquesta força un altre cop, i ràpid, perquè la lluita pel canvi climàtic és el sistema polític i econòmic en si. La visió que teniu és massa tecnocràtica i curta de mires.

SPIEGEL: Si intenteu resoldre un problema concret capgirant tot el sistema, no el resoldreu pas. És una simple fantasia utòpica.

Klein: No si l’ordre social és l’arrel del problema. Vist des d’una altra perspectiva, nadem literalment en exemples de petites solucions: Hi ha tecnologies verdes, lleis locals, tractats bilaterals i impostos al CO2. Perquè no apliquem tot això a escala global?

SPIEGEL: Esteu dient que tots els petits passos – tecnologies verdes, impostos al CO2 i els comportaments ecològics individuals- no tenen sentit?

Klein: No. Hem de fer el què puguem, per descomptat. Però no podem enganyar-nos que amb això n’hi ha prou. El què vull dir és que les petites accions seguiran sent petites si no esdevenen en les accions d’un moviment popular. Ens cal una transformació econòmica i política, una basada en comunitats fortes, feina estable, millor regulació i deixar d’una vegada aquesta obsessió amb el creixement. Això és el què és bo. Tenim l’oportunitat de resoldre molts problemes tot d’una.

Ens cal una transformació econòmica i política, una basada en comunitats fortes, feina estable, millor regulació i deixar d’una vegada aquesta obsessió amb el creixement.

SPIEGEL: Sembla que no teniu en compte l’opinió col·lectiva de polítics i empresaris.

Klein: Perquè el sistema no pot pensar. El sistema només premia els guanys a curt termini, això vol dir beneficis ràpids, fixeu-vos amb Michael Bloomberg, per exemple…

SPIEGEL: … home de negocis i antic batlle de Nova York…..

Klein: … qui ha estès la gravetat del canvi climàtic com a polític. Com a empresari, de totes maneres, ha escollit invertir en uns fons especialitzats en petroli i gas. Si una persona com Bloomberg no pot resistir la temptació, aleshores t’adones que la mateixa capacitat del sistema de preservar-se no és massa gran.

SPIEGEL: Un capítol del vostre llibre prou inquietant és sobre Richard Branson, director general de Virgin.

Klein: Sí, no m’ho hauria esperat.

SPIEGEL: Branson ha volgut presentar-se com una persona que vol salvar el clima. Tot va començar després d’una trobada amb Al Gore.

Klein: I el 2006 es va comprometre en un acte organitzat per la Clinton Global Initiative que invertiria 3000 milions de dòlars en la recerca de tecnologies verdes. En aquell moment vaig pensar que era una aportació realment sensacional. No vaig pensar pas que fos un cínic tan malparit.

SPIEGEL: Però Branson només ho feia veure i només va invertir una part del promès.

Klein: Podia haver estat sincer, però sí, només en va invertir una mica.

SPIEGEL: Des de 2006 Branson ha adquirit 160 nous avions a les seves nombroses línies aèries i ha augmentat les emissions un 40%.

Klein: Sí.

SPIEGEL: Què es pot aprendre d’aquesta història?

Klein: Que ens hem de qüestionar el simbolisme i els gestos que fan les estrelles de Hollywood i els super rics. No els podem confondre amb un pla científic per reduir les emissions.

SPIEGEL: Als Estats Units i a Australia es gasten molts diners per negar el canvi climàtic. Per què?

Klein: És diferent d’Europa. És aquesta mena d’indignació semblant dels que estan en contra de l’avortament o la regulació de les armes. No és només que estiguin protegint un sistema de vida que no volen canviar. És que entenen que el canvi climàtic posa en dubte el nucli del seu pensament anti governs (com a ens de regulació pública) i pro mercat lliure. Per tant ho han de negar per a protegir la seva pròpia identitat. Per això hi ha aquesta forquilla tan gran en la intensitat: els liberals volen fer alguna coseta a favor del clima. Però al mateix temps tenen altres qüestions a la seva agenda que van abans que el clima. Però hem d’entendre que el nucli dur del negacionisme conservador farà el que sigui per evitar qualsevol pas endavant.

SPIEGEL: Amb estudis pseudo-científics i desinformació?

Klein: Amb tot això, i tant.

SPIEGEL: Això explica perquè connecteu tots aquests temes – medi ambient, igualtat, sanitat pública, relacions laborals – tan populars a l’esquerra? És per qüestions estratègiques?

Klein: Tot està relacionat i només cal que ho connectem dins el debat. Només hi ha una manera de guanyar la batalla contra un petit grup de gent que hi té tant a perdre: crear un moviment popular amb tothom que hi té molt a guanyar. Només es pot guanyar als negacionistes si tu ets tan apassionat com ells, però també si ets més que ells. Perquè la veritat és que són molt poquets.

SPIEGEL: Perquè creieu que la tecnologia no té el potencial de salvar-nos?

Klein: Hi ha hagut grans avenços en l’emmagatzematge de les energies renovables, per exemple, i en l’eficiència de l’energia solar. Però i el canvi climàtic? Jo, de qualsevol manera, no tinc prou fe per dir: ‘Tranquils, ens inventarem alguna cosa quan calgui, no cal que seguiu collant amb el tema’. Això seria de ximples.

Als últims anys hem vist com els paios més preparats fotien la pota fins al fons, fos per les derivades que van disparar la crisi financera o fos per la catàstrofe petroliera de la costa de Nova Orleans

SPIEGEL: Gent com Bill Gates ho veuen diferent.

Klein: I jo trobo que el seu fetitxisme tecnològic és ingenu. Als últims anys hem vist com els paios més preparats fotien la pota fins al fons, fos per les derivades que van disparar la crisi financera o fos per la catàstrofe petroliera de la costa de Nova Orleans. Generalment, nosaltres, la gent, fem malbé les coses i després no les sabem arreglar. Ara mateix, és el planeta el que estem fent malbé.

SPIEGEL: Escoltant-vos, un pot tenir la impressió que la crisi climàtica és una qüestió de gènere.

Klein: Perquè ho dieu això?

SPIEGEL: Bill Gates diu que hem de seguir endavant i crear nous invents que resolguin el problema i, en última instància, aquest planeta nostre tan complicat. Vós per altra banda dieu: Un moment, no, ens hem d’adaptar nosaltres al planeta i ser més lleugers. Les empreses petrolieres dels Estats Units les manen homes. I vós, com a dona crítica, us descriuen com una histèrica. No és una mica absurd això?

Klein: No. El conjunt de la industrialització té a veure amb el poder o si seria l’ésser humà o la natura qui dominés la Terra. És difícil per alguns admetre que no ho tenim tot sota control; que hem acumulat tota aquesta quantitat de CO2 durant segles i la Terra ara ens diu: Escolta, només t’he convidat a casa.

SPIEGEL: Un convidat de la Mare Terra?

Klein: Sona ridícul, però teniu raó. La indústria del petroli és un món dominat per homes, com les altes finances. Tot molt de mascle. La idea dels americans i els australians d’anar descobrint un país sense límits i que hi ha recursos que es poden extreure de manera inacabable és la història de la dominació, on es representa la natura com una dona dèbil i inepta.

La indústria del petroli és un món dominat per homes, com les altes finances. Tot molt de mascle.

SPIEGEL: Hi ha un tema del llibre que sembla que us en voleu mantenir al marge. Tot i que condemneu les empreses, mai dieu als vostres lectors, que són clients d’aquestes empreses, que també en són de culpables. No dieu res del preu individual que suposaria als vostres lectors per protegir el clima.

Klein: Ostres, jo crec que la majoria estaria encantada de pagar aquest preu. Saben que per protegir el clima calen certes mesures raonables: anar menys en cotxe, agafar menys avions i consumir menys. Segur que estarien encantats si se’ls oferís poder fer servir energies renovables.

SPIEGEL: Però la idea no és prou potent, oi?

Klein: (…riu) Correcte. El moviment ecologista ha estat anys i anys ensenyant a la gent que fes compost a partir de les escombraries, que havien de reciclar i anar en bici. Però fixa’t amb el que ha passat amb el clima tots aquests anys.

SPIEGEL: L’estil de vida que proposeu és bona pel clima?

Klein: No ho és prou. Jo vaig en bici, faig servir el transport públic, miro de fer conferències per Skype, comparteixo el meu cotxe híbrid i he reduït els meus viatges en avió deu vegades des que vaig començar aquest projecte. El meu pecat és que agafo taxis, i des que vaig publicar el llibre, volo massa. Però no crec que només la gent que tingui una vida súper ecològica i lliure d’emissions de CO2 tingui el dret de parlar sobre aquest tema. Si fos així, ningú podria parlar-ne.

SPIEGEL: Gràcies per l’entrevista Naomi.