GARCÍA LINERA I EL SOCIALISME COMUNITARI DEL BON VIURE. RECONVERTIT DES DEL COMUNALISME

 «Des del comerç, la producció, la ciència i la tecnologia, l'educació, la política, l'oci, la naturalesa mateixa... tot, absolutament tot, ha estat pervertit per a ser sotmès a la dictadura del lucre». I l'altre, en relació amb el model de societat que «algun dia haurà de substituir el capitalisme, [que,] necessàriament, haurà de ser una altra civilització, que alliberi i irradiïa escala mundial totes les forces i poders comunitaris avui existents, però sotmesos al lucre privat.» És a dir, amb la mateixa energia que condemnem el capitalisme, les esquerres radicals ens pronunciem peri postulem una societat alternativa, que, en alguns casos, té com a referència els diversos models de socialismei, en d'altres, els diversos models de comunitarisme.

Però per dissenyar i construir el model de societat que substitueixi aquest sistema, sigui el socialisme o el comunitarisme, García Linera n'estableix i en condiciona el recorregut. Diu que «perquè triomfi aquesta nova civilització comunal, cal un procés de transició llarg i complicat; un pont». «I aquest pont és el que anomenem socialisme». I és aquí on jo començaria a assenyalar algunes divergències de fons: el pont, l'anomenaria procés, i el procés estaria definit pel municipalisme, és a dir, pel municipalisme com a procés contra el capitalisme.

Socialisme comunitari

Suposo que García Linera redefineix al socialisme amb l'adjectiu comunitari per distingir-lo d'altres models històrics, alguns tan desacreditats com els experimentats a l'URSS i els anomenats països de l'Est, com també de les situacions materials experimentades per aquelles nacions que han viscut llargs períodes de governs gestionats per socialdemòcrates. Segurament deu haver pensat, com assenyala Jorge Viñana, que «ningú té dret a venir a oferir-nos socialismes de cap tipus, si no fem una profunda i severa autocrítica de les terribles experiències del“socialisme real”».ⁱ Aquest socialisme comunitari presenta les característiques següents:

• Una democràcia representativa al parlament i una democràcia comunitària a les comunitats agràries i urbanes més democràcia directa als carrers i les fàbriques

• Una lluita nacional i internacional per l'ampliació dels béns comuns, com l'aigua, la salut, l'educació, la ciència, la tecnologia i el medi ambient, i que es gestionin de manera comunitària.

• Coexistència de diverses formes de propietat i de gestió de la riquesa: hi ha la propietat privada i estatal; la propietat comunitària i la cooperativa. Però hi ha solament una propietat i una forma d'administració de la riquesa que té la clau del futur: la comunitària, que sol sorgir de i es fonamenta en l'acció voluntària dels treballadors, com a exemple i experiència voluntària de la societat.

• La propietat i gestió comunitària no pot ser implantada per l'Estat. Allò comunitari és l'antítesi de tot Estat. El que un Estat revolucionari, socialista, pot fer és ajudar que allò comunitari que broti per l'acció de la societat, s'expandeixi, s'enforteixi, pugui superar els obstacles més ràpidament. Però la comunitarització de l'economia solament pot ser una creació heroica dels mateixos productors que decideixen exitosament assumir el control del seu treball a escales expansives. Socialisme és llavors un llarg procés de transició en què l'Estat revolucionari i els moviments socials es fusionen perquè, dia a dia, es democratitzin noves decisions; perquè, dia a dia, més activitats econòmiques entrin a la lògica comunitària, en comptes de a la lògica del lucre.

Segons la meva lectura, els elements que caracteritzen el socialisme comunitari, i que, pràcticament, són coincidents amb els de les societats europees gestionades per governs socialdemòcrates i, fins i tot, liberaldemòcrates, són els següents:

• Cooptació amb el poder: convivència de la democràcia representativa al Parlament (àmbit d'allò polític) amb la democràcia participativa de les associacions laborals i civils (àmbit d'allò social i ciutadà)

• Reconeixement de la propietat privada a curt i mitjà termini. Coexistència de moltes formes de propietat i de gestió de la riquesa

• Nacionalització. Gestió comunitària de base d'aquests béns comuns, com l'aigua, la salut, l'educació, la ciència, la tecnologia i el medi ambient.

• Estat revolucionari, socialista. El que pot fer és ajudar que allò comunitari, que brota per acció pròpia de la societat, s'expandeixi, s'enforteixi, pugui superar obstacles més ràpidament.

És a dir, aquestes característiques del socialisme comunitari es troben, amb major o menor presència, al capitalisme, com ara en |1| la participació democràtica, representativa enunes institucions i participativa en d'altres, que segueix coexistent; el poder és jeràrquic, vertical, no es qüestiona, i,menys encara, es dilueix. |2| La propietat s'expressa dediverses formes, però la privada segueix sent dominant. |3| Perquè la gestió dels béns comuns sigui socialitzada, abans cal nacionalitzar-los o confiscar-los; sols s'explicita que tal condició s'assolirà en un futur. |4| El paper del poder de l'Estat segueix sent present i predominant en el procés/pont. García Linera espera de l'Estat que «representi tothom: empresaris, indígenes, oficialisme, oposició, minories, obrers, cooperativistes, assalariats, comerciants, camperols, intel·lectuals, joves». «El nostre gran repte és construir [...] un Estat integral que unifiqui a tots.»ⁱⁱ Això no obstant, Marx, advertia que «els treballadors no poden prendre possessió de l'aparell de l'Estat capitalista i posar-lo a funcionar al seu servei». «Els cal “demolir-lo” i reemplaçar-lo per una forma de poder polític radicalment diferent, democràtic i no estatal».ⁱⁱⁱ Simpatitzant del socialisme comunitari, però, Jorge Viaña insisteix en aquest aspecte: «mentre no s'aprofundeixi en la descomposició de l'Estat i deles relacions socials i de propietat existents, no podem parlar estrictament que, a curt termini, estiguem vivint un trànsit al socialisme». I remata: «Marx justament el que demostra és que l'Estat encarna les lògiques de la dominació i, en especial, de la propietat privada, per molta teoria que s'intenti fer».^iv

Aquestes característiques atribuïdes al socialisme comunitari són fàcils de detectar en les èpoques de capitalisme gestionat per governs socialdemòcrates i socioliberals. Certament, en un període com l'actual, en què el neoliberalisme ha arribat per a quedar-se, la proposta d'un socialisme comunitari pot sonar a la militància d'aquestes corrents socialistes com un punt d'arribada, ja viscut i conegut i, per tant, desitjat. Una espècie de pont de retorn al moment en què la lògica d'acumulació del capitalisme permetia exhibir un rostre humà i ara ecològic o verd. No hi ha gairebé res de nou al socialisme comunitari de García Linera, com no sigui el canvi de paraules i l'aportació de molts desitjos. El socialisme ocupa una etapa llarga del president; el comunitari és un anhel de futur.

Municipalisme com a procés a la societat comunal

Tot allò dit anteriorment no treu que, juntament amb García Linera, ens adherim i reivindiquem aquesta història comunitarista, que no socialista, dels pobles andins. És a dir, «aquesta revolució la fem des dels Andes, des de l'Amazona, des de les valls, Los Llanos i el Chaco, que són regions marcades per una història d'antigues civilitzacions comunitàries locals; llavors, el nostre socialisme és comunitari pel seu esdevenir, però també és comunitari per l'arrel, per l'ancestre». «Perquè venim del comunitari ancestral dels pobles indígenes, i perquè allò comunitari es troba latent en els grans guanys de la ciència i l'economia moderna, el futur serà, necessàriament, un tipus de socialisme comunitari nacional, continental i, a la llarga, planetari.» Per tant, són raons que ens animen a proposar i defensar el municipalisme com a procés i la societat comunal, com a alternativa al capitalisme.^vEn síntesi, que són?

• El municipalisme és una filosofia de la praxi, un procés que neix als barris, l'àmbit on viu la ciutadania; allà on són els subjectes socials integrats pels seus habitants i col·lectius en què aquests participen; on ja hi ha recursos públics i d'altres que es poden remunicipalitzar des dels ajuntaments i que haurien de ser convertits en propietat comunitària, que haurien de ser gestionats horitzontalment i col·lectivament, entre iguals, per aquests subjectes que, com a «productors directes» i orientats per aquesta filosofia del suport mutu, la solidaritat, l'amistat, etc., es dediquen a cobrir les necessitats de tota la comunitat (el poder jeràrquic desapareix i les institucions es debiliten), definides d'acord amb els principis del bon viure i amb lliure accés a la majoria d'aquests recursos. En resum, el poder es dilueix, la propietat estatal es va convertint en comunitària i el mercat perd pes, fins a desaparèixer, en l'atenció de la cobertura de les necessitats de la ciutadania. És en i durant el procés municipalista que allò comunitari acaba imposant-se sobre allò privat, allò mercantil i allò estatal; són formes comunals de fer política.

• El concepte de societat comunal el definim amb el contingut següent: «Mentre no visquem en un sistema social sense propietat privada, sense classes ni jerarquies, laic, antimilitarista i antisexista, en què els éssers humans decidim i gestionem horitzontalment entre iguals,^vi la riquesa comunal i els recursos que han de cobrir les nostres necessitats, poc o gairebé res podrem fer contra les agressions que perpetren les societats classistes, i el capitalisme, en particular, contra l'ésser humà i el planeta, contra el conjunt format per l'hàbitat natural, per l'espècie humana, contra la casa comuna de l'espècie humana.^viiAquest rebuig ens porta a pensar la comunitat com la unitat de convivència d'aquelles persones que decideixen de manera lliure, autònoma i voluntària de viure de forma col·lectiva, cercant el bé comú i el suport mutu, sense distinció de credos, races, ètnies, edats, sexes, colors, cultures, llengües, etc., la qual cosa porta que la comunitat no tingui necessitat de reivindicar cap Estat nacional, i menys per motius religiosos, ètnics, lingüístics, culturals, classistes, geogràfics i altres contingències. La vida comunitària prescindirà dels tres pilars de la societats classistes on s'exerceix l'opressió, com són l'Estat, el mercat i el diner».

• El concepte de bon viure és molt subjectiu i ha fet aflorat moltes definicions. Les meves preferències prenen com a contingut algunes de les recomanacions a les comunitats epicúries:

  • Assumir que «naixem una sola vegada, ja que dues vegades no és possible, i no podem viure eternament». Per tant, prevé contra els mites religiosos.

  • Que «l'home ben parit es dedica principalment a la saviesa i a l'amistat, de les quals una és un bé mortal i l'altra, immortal».

  • Que «segons el dret comú, allò just és el mateix per a tots, ja que la relació d'uns amb els altres és quelcom útil».

  • Que «no hi ha vida plaent sense que sigui assenyada, bella i justa, com tampoc es pot ni viure amb seny, bellesa i justícia sense el plaer». «A qui li manqui això, no li és possible viure una vida plaent». Per tant, el plaer ha d'estar orientat per la prudència.

  • I ens exhorta a considerar que «la necessitat és un mal, però no és gens necessari viure amb necessitat», de la mateixa manera que «res és suficient per a qui allò suficient és poc».^viii

Contrastos entre el socialisme comunitari i la societat comunal

Allò positiu del socialisme comunitari és que reconeix les societats comunals com a societats que poden ser considerades tranquil·lament models alternatius, sense haver de passar pel capitalisme ni pel socialisme, cosa que Marx ja ha admetia a la seva carta a Vera Zasulich. «És per això que Marx insisteix que no és cap fatalitat històrica el fet que la comuna [rural o urbana] hagués de destruir-se, ni molt menys que es faci en nom de construir el socialisme, com ho entengué i practicà el capitalisme d'Estat soviètic».^ix En aquesta citació, Marx fins i tot diu clarament que el retorn de les societats modernes al «tipus arcaic» de la propietat comuna és el sistema al qual tendeix la societat moderna, retornant, almenys en alguns aspectes centrals, a la comuna rural; el model a què tendeix la societat capitalista per a superar els seus esquinçaments i contradiccions de classe i formes d'explotació. O sigui que Marx no solament veu una potencialitat i un avantatge en les formes comunals (comunes ancestrals o comunes rurals), sinó que fins i tot les converteix en el model al qual tendeixen, en un «nivell superior», les societats dominades pel capital. Si no, vegem la citació següent, en la qual, després d'una llarga explicació de com la comuna pot ser la base del socialisme, sense sotmetre's al modus operandi del capitalisme, els països capitalistes poden acabar eliminant la propietat privada i les relacions capitalistes i, per tant, encaminar-se al «retorn de les societats modernes a una forma superior d'un tipus “arcaic” de la propietat i la producció col·lectiva» (Marx, 1980: 38-39).^x

Els contrastos negatius són de diversos tipus. |1| és la idea de pensar que el poder de l'Estat pot ser exercit a favor de tots els ciutadans, que serà des de l'Estat des d'on hi haurà una «desconcentració comunitària del poder». De fet, Viaña també ho qüestiona: «de cap manera l'anomenat Estat integral sembla ser condició suficient per al trànsit cap al socialisme».^xi |2| Un altre pot ser identificar comunitarisme amb indigenisme i limitar la idea que la societat comunal solament es pot iniciar allà on es troben aquestes cultures, i no en els països desenvolupats d'Occident. De fet, el mateix García Linera matisa la seva posició dient el següent:^xii «Els revolucionaris no hem vingut per administrar de forma millor o més humanament el capitalisme. Estem aquí, hem lluitat i seguirem lluitant per construir la gran comunitat universal dels pobles». I un altre més: |3| allò comunitari és un element que el procés o pont socialista albira al final del recorregut, i no des del principi del procés, com Marx divisava el comunisme després d'un llarg període de socialisme, de dictadura del proletariat guiada per un partit avantguardista.

En definitiva, pensem i resumim que el procés municipalista cap a la societat comunal és un camí que aborda tots aquests aspectes: un pont vàlid per a qualsevol temps i en tots els espais o territoris. El procés no té necessitat d'un Estat que el tuteli ni ha de passar per cap model socialista.