Poblenou: recordar el passat per imaginar el futur (postcapitalista)

“Al principi, a mitjans de 1990 érem pocs, molt pocs, però això sí, molt conscienciats. Vam decidir fer una cooperativa de consum per adquirir fruites i verdures biològiques, ja que una de les persones del grup inicial patia una malaltia greu. Totes érem veïnes del barri i ens vam instal·lar al Poblenou. Al cap d’uns anys ens vam estabilitzar en 45 associats i vam decidir fixar aquesta xifra com a límit per no perdre ni l’essència autogestionària, ni la lògica horitzontal i assembleària dels orígens. El nostre objectiu era -i és- promoure el consum amb valors a partir d'una forta implicació amb els productors: consumir productes sans i naturals, de manera justa i responsable amb l'entorn social i natural. Amb el temps, es va crear una llista d’espera de socis expectants, des de la qual es van generar dues cooperatives que actualment apleguen unes 40 unitats de consum cadascuna. Seguint l’exemple i amb una forta vocació ecològica, a principis de 2000, nasqueren dues entitats més, que serveixen una trentena de cistelles”.

Aquesta és la història del cooperativisme de consum contemporani del Poblenou i ens l’explica en primera persona la gent de Cydonia, una experiència amb vint anys de trajectòria en aquest barri barceloní. Després vingueren Estèvia i Mespilus, La Unió-La Datzira i la VERDneda. El 2012, aquestes cinc entitats cooperatives decidiren crear la Coordinadora de Cooperatives de Consum del Poblenou (CCCP9), un espai per intercooperar, oferir una projecció externa i resoldre els problemes comuns.

Poblenou: baluard obrer i cooperativista per antonomàsia

La història no és lineal ni sincrònica, més aviat és espasmòdica i disruptiva, i això ho sabem molt bé aquells que ens dediquem a espigolar entre la memòria obrera local. Malgrat tot, després d’haver fet una recerca sobre el cooperativisme obrer de consum al Poblenou, aquesta explicació sobre les cooperatives actuals ens retrotrau, salvant l’evident abisme temporal i el vintidósarrobisme, al relat d’uns obrers qualsevol de fa més d’un segle al mateix barri. Els pocs associats del començament, la precarietat de mitjans, la manca d’infraestructura i d’un local adequat; i problemes similars: els reptes del creixement, la intercooperació, el 'maldecap' de les compres en comú, la incompatibilitat amb l'economia capitalista, la desigualtat de compromís i la participació, la manca de consciència cooperativa a la societat, o el debat entre la voluntarietat i la professionalització de tasques.

Però els ecos del passat segueixen ressonant en el present. El juliol de 1927 les cooperatives de consum del barri, en ple auge d'activitat, impulsaren la Comissió de Cooperatives del Poblenou amb dos grans objectius: generar processos de concentració cooperativa que permetessin la generalització de l'alternativa econòmica a la societat i coordinar les escoles que ja funcionaven a les cooperatives de la barriada. Similituds? Sí. Però també diferències, sobretot d'abast: El 1928 L'Artesana tenia 284 socis, La Flor de Maig 1.600, Pau i Justícia, 254, L'Econòmica 135, L'Antiga Independent 80, El Crèdit 30 i El Jardí 60. Un total de 2.303 associats i les famílies respectives, la majoria amb seu pròpia, seccions educatives i culturals (teatre, coral, esperanto, escacs...), i amb fons socials mutualistes desenvolupats. Una potència cooperativa que encara augmentaria més durant els temps republicans, quan L'Artesana assolí la xifra de 500 socis i Pau i Justícia, la de 700. Sumant La Flor de Maig, el Poblenou comptava amb tres de les cooperatives més importants de la ciutat.

A nivell català, el cooperativisme de consum experimentà una fase de creixement important, passant de 166 cooperatives amb 27.718 socis l’any 1931 a 241 societats amb 84.300 socis l’any 1936. Aquella intensitat es plasmaria encara amb més força durant el procés revolucionari de l'estiu de 1936, quan tots els anys de preparació i gestació de vincle intercooperatiu serviren perquè el moviment estigués preparat per endegar el procés de fusió d'urgència de totes les cooperatives de Barcelona. Aleshores, 45 cooperatives es convertiren en 63 sucursals que agruparen a més de 9.000 famílies, generant la cooperativa única (seguint l’estela del sindicat únic), la Unió de Cooperadors de Barcelona. Poc després el juny de 1938, en el marc extraordinari de la guerra, el cooperativisme català assolí els seus màxims històrics d'associats, i la gran cooperativa arribà a tenir 93 sucursals amb 93.000 famílies associades per tots els barris de la ciutat.

El passat com un mirall

Del 2015 al 1900, dels grup de consum ecològic a les cooperatives obreres de consum; del 1900 al 1936, de les cooperatives «raquítiques» a la Unió de Cooperadors de Barcelona que jugà un paper cabdal en la organització del proveïment a la rereguarda revolucionària; i del 1936 de retorn al 2015, quan la vigència de les cooperatives de consum ecològic suposa la demostració palpable que l’esperit cooperatiu ha sobreviscut als 40 anys de la dictadura feixista i als gairebé 40 anys de la dictadura dels mercats. Però també, que hi ha molt camí a recórrer. La correspondència en els problemes, enmig de l'hegemonia d'un capitalisme neoliberal rampant, fa constatar que tenim molt per aprendre d’aquells obrers i obreres que construïren el moviment cooperatiu més fort de l’Estat Espanyol durant els primers 40 anys de segle XX.

A saber, avui l'aliança entre consumidors i productors, camp-ciutat, és estratègica, però les perversions de la distribució a gran escala requereixen d'un canvi de consciència generalizat que transformi les pautes de consum i una racionalització dels circuits econòmics des de la pròpia base i des del propi territori. A base, per exemple, de la generació de cooperativistes i l'enfortiment de les cooperatives, tant de productors com de consumidors, a partir de l'estructuració d'un mercat social d'àmbit català. L'autogestió no pot tenir topalls, - i menys que els topalls siguin els preus dels productes, massa cars per les butxaques d'alguns-. Cal fer arribar el cooperativisme al màxim de gent possible sense caure en macroestructures verticals i jeràrquiques, que l'ecologisme no es mengi el cooperativisme, en un binomi que hauria de ser inseparable. Una possibilitat per exemple és el creixement per replicabilitat territorial, horitzontal i en xarxa, enfortint l'autonomia dels projectes locals. Fàcil de dir però difícil de fer: a cada barri i a cada poble, segons les pròpies necessitats i possibilitats.

Perquè més enllà de l'orientació històrica, aquestes recerques han de ser útils per projectar la memòria cap al futur i convertir-la en projectes políticoeconòmics emancipadors. Com digué John Berger, recordar el passat serveix per imaginar el futur. Les formes associatives que inventaren aleshores els treballadors i treballadores resulten plenament vigents com a models replicables en la realitat metropolitana actual. La institucionalitat de la ciutat proletària proporciona múltiples exemples i aprenentatges, una caixa d'eines idònia per impulsar la cooperació social avui. Cal emmirallar-nos en el passat per reflexionar i construir un futur cooperatiu postcapitalista. Recordar el passat per imaginar un futur emancipat del capital.

* La recerca històrica sobre el cooperativisme al Poblenou ha culminat en l'elaboració del llibre 'Un barri a cops de cooperació', de propera aparició, realitzat per La Ciutat Invisible i coeditat amb l'Arxiu Històric del Poblenou. Actualment, hi ha un procés de micromecenatge obert per cobrir les desepeses de recerca, maquetació i edició del treball.