“Estem orgulloses, més que mai, dels nostres fills i de les nostres filles”

Aviat farà quatre anys de l’acció Aturem el Parlament, duta a terme el 15 de juny de l’any 2011. D’aquella acció multitudinària se'n van jutjar dinou activistes, arran de les denúncies del Parlament de Catalunya, la Generalitat i el sindicat d'extrema dreta Manos Limpias. Queia sobre les manifestants l’acusació de delicte contra les altes institucions de l’Estat. El procés judicial va menar les encausades, i les seves familiars, fins a l’Audiència Nacional de Madrid. Aquesta instància les va absoldre a totes el passat juliol. El 17 de març d’enguany, després d'un recurs, el Tribunal Suprem anul·lava l’absolució per a vuit de les encausades, condemnant-les a tres anys de presó. Davant d’aquesta sentència, que les advocades defensores titllen de política, La Directa ha reunit a les familiars de les condemnades, organitzades en un grup de suport. Les citem el diumenge 12 d’abril, davant el Parlament de Catalunya, l’espai on va començar la seva lluita en defensa de la llibertat d’expressió.

A la cita compareixen set integrants de l’Assemblea de Familiars per la Llibertat de les persones encausades del Parlament. Entrevistem a la Concha, en Pepe, en Francisco, la Mercè, la Mònica, la Soledad i la Rosa. Mares, pares, germanes… totes comparteixen el vincle i la fermesa de lluitar per defensar a les seves familiars. Ja ho van fer durant el judici i asseguren que ho seguiran fent amb la sentència condemnatòria. “Estem, més que mai, amb les nostres filles i les nostres germanes”, declaren.

No sempre van saber com respondre a la situació que vivien. La Concha va ser qui proposà la creació d’una assemblea de familiars. “Ens calia el suport emocional de persones que es trobessin en la mateixa situació, que són les qui millor ens poden entendre. Perquè, en aquestes circumstàncies, et trobes molt sola. Com a familiar, reps la sentència i no tens res més”, se sincera.

Per exemplificar aquesta soledat i la desorientació que els hi provoca viure una situació tan kafkiana, ens confessen, en paraules de la Mercè, “que en un primer moment, ni tan sols sabíem que existia un article condemnatori per atemptat contra altes institucions de l’Estat”. Consideren aquesta acusació “totalment desproporcionada”, ja que l’únic cas que podria servir de precedent és el 23F de Tejero. “I fins i tot els militars que van participar en aquest intent de cop d’estat van rebre una condemna més baixa, que no pas les nostres familiars per aixecar els braços!”, s’indignen.

Violència inversa i criminalització de la dissidència

Amb exemples semblants intenten explicar, al seu entorn proper i més enllà, la desproporció entre l’acció realitzada per les dinou encausades i la pena que es demana per vuit d’elles. Creuen que si algú justifica aquesta condemna, “ha de ser per desconeixement del cas”. “Perquè aixecar les mans i cridar consignes contra les parlamentàries no és un acte violent, tal com recull la sentència”, explica la Mercè. Volen deixar molt clar que les seves familiars no han comès cap delicte i que entenen que l’acció Aturem el Parlament és responsabilitat de tot un moviment, el 15M. Seria cap aquest moviment, cap als Indignats, contra qui aniria dirigida la pena repressiva, per tal d’instaurar la por en la ciutadania en general i, alhora, desarticular la dissidència, interpreten des de l'assemblea de familiars. “El que passa és que a tot el moviment no se’l pot criminalitzar i, per això, han buscat els seus vuit caps de turc”, afirmen.

Volen, però, fer una puntualització: sí que hi va haver violència aquell 15 de juny de l’any 2011. Aquella que van patir les concentrades a les portes del Parc de la Ciutadella. “Hi va haver gent que va rebre”, ens explica la Mercè, “però no els polítics”. I d’aleshores ençà, les encausades i condemnades han viscut episodis de violència de diferents tipus. Per posar-ne un exemple, rememoren com algunes van ser detingudes al presentar-se, voluntàriament, a la Ciutat de la Justícia.

“Es va muntar un dispositiu policial”, expliquen, per a detenir-les com si fossin “autèntiques terroristes”. A algunes les van treure del llit, altres les van anar a buscar a la feina o les van detenir al carrer quan sortien de casa; tot plegat amb “mètodes qüestionables”, declaren. “I d’això, ningú n’ha demanat responsabilitats”, denuncia la Concha. “La detenció es va fer molt malament però d’això no se’n parla. La meva filla tenia cops i hematomes. Tres anys per aixecar les mans i ningú no fa res pels cops que van rebre”, comparteix aquesta mare.

Però també han d’afrontar la violència que asseguren que els suposa “el cinisme del Parlament”, explica la Mercè. Un cinisme que veuen exemplificat en la presentació del recurs després de la sentència absolutòria. “L’advocat del Parlament demanava, al final del procés, que no entressin a presó. Com pots demanar que, els que tu has acusat, no entrin a presó?”, s’exclamen. Plantegen, doncs, que l’únic motiu per fer aquesta petició és perquè donaven per suposat que la sentència de l’Audiència Nacional seria favorable. Com que no va ser així, es plantejava el recurs, posant en relleu, per les familiars, aquest desvergonyiment.
 

La trampa

Des del grup de familiars dels condemnats denuncien que el dispositiu policial va ser una trampa: “Allà a Plaça Catalunya”, en el desallotjament del 27 de maig del 2011, es va veure que “Felip Puig i companyia la van espifiar”. A parer seu, és significatiu que l’Audiència Nacional recollís aquesta crítica. “La sentència absolutòria parla de la deficiència del dispositiu policial, perquè no garantia la seguretat de les diputades. I això és el que haurien de fer els cossos policials”, critica en Pepe, “garantir la seguretat de les persones. I no pas provocar que hi hagi accidents”. En Francisco assegura que “van muntar tot aquest dispositiu precisament per això, per a enganxar manifestants. I des del principi ja sabien a qui volien agafar”.

Reconeixen, però, que el procés –fins arribar al judici el passat juliol i d’aleshores ençà– ha servit per cohesionar-les. Per enfortir la solidaritat entre elles. “Van ser tants viatges, dies i patiment… econòmic, laboral i emocional”, comparteix la Mercè. “Jo sempre venia de Madrid trasbalsada. No entenia res, perquè les imatges que havia vist del 15 de juny no donaven peu a un judici que, a més, a mesura que passava el temps, s’anava complicant”, ens confessa. Recorda que veure a la seva filla, junt amb les altres encausades, asseguda al banc de les acusades, els va suposar un vincle emocional molt fort.

“Des de l’any 2011 hem fet pinya, unides. Fortes, lluitant moltíssim”, explica la Rosa, mare d’una de les encausades que ha quedat fora de la condemna del Tribunal Suprem. “Ara vuit condemnades? Per què vuit? Érem dinou. Però és igual, el sentiment hi és igualment. Estarem lluitant totes juntes fins al final”, assegura.

Un tamboret de tres potes: policial, polític i judicial

En Pepe destaca, dins d’aquest procés kafkià, la constatació de l’existència d’unes “llistes negres” d’activistes o militants. “A l’Audiència Nacional ens vam adonar que hi havia informació, clarament il·legal, que maneguen els aparells de l’Estat per a dur a terme les seves polítiques repressores quan els convé”, explica, en relació a com els Mossos d’Esquadra van afirmar durant el judici que algú els va detallar on vivia la seva filla. “Ningú del seu entorn els ho havia pogut dir. Aleshores, com ho saben? Per mi va ser una constatació de quelcom que, bé, ja sospitava però que ara veig clarament”, afirma.

En relació amb això, la Mercè comparteix com les familiars, malgrat no estar mobilitzades políticament, sí que tenien present l’herència dels temps de Franco, molt vigent, malgrat que “ens havien donat molt peixet, com ara, per exemple, fer-nos creure que la policia catalana era democràtica. Ja no cal que en parlem, no? És un cos policial com qualsevol altre que, igual que tota la jurisprudència, està ideat per als poderosos. Les nostres filles ni tenen recursos ni tenen poder. Perquè a més, amb la ideologia que tenen, que no volen ni una samarreta nova! Evidentment, el poder està en contra d’elles. I la policia forma part de les eines repressores de l’Estat”, assegura. “No són ni bons ni dolents: són el que són i tenen la funció que tenen”.

Tsunami repressiu

La Mònica, germana d’una de les condemnades, ens confessa que el xoc emocional i la sensació d’injustícia fan que no trobin sentit a la sentència del Suprem. “Que tan sols es plantegi una pena de presó pel que van fer, és una bomba”, assegura. Però, malgrat tot, aquesta situació l’ha fet reflexionar al voltant de la quotidianitat i la “comoditat dels nostres actes. El fet que, si la vida ens va més o menys bé, aleshores no veiem que altres persones ho poden estar passant malament. A mi m’ha fet pensar en què podia fer, què hauria d’haver fet i què faré a partir d’ara. Tot plegat et comporta un xoc que et fa sentir moltes coses. Les has d’anar gestionant”, explica.

D’altra banda, creu que aquesta experiència “ens ha fet a totes més conscients dels problemes socials” i els mourà a fer costat a causes. “Ens ha fet molt més solidaris amb altres mobilitzacions”, confessa. Hi coincideixen les seves companyes, assegurant que “intentem retreballar sobre els nostres prejudicis”. En Francisco conclou que “ens ha caigut el vel que teníem, d’estar sempre aguantant, del treball a casa i sempre callant”.

Tenen clar, a més, que les condemnes als seus familiars no són vuit casos aïllats. “És un autèntic tsunami”, afirma la Mercè, mentre recorda altres casos vigents: Pandora, Piñata, Can Vies… “Es tracta d’una condemna que no és justa i que pot suposar un precedent molt perillós”, assegura la Mònica. Per això, des de l'assemblea de familiars s'afirma que no lluiten només per les seves filles i germanes. “Nosaltres seguirem sortint al carrer, per elles i per tothom, i seguirem lluitant. Què faran, ficar-nos a totes a presó?”, rebla la jove.

Hi coincideix la Soledad, veterana del grup. “El que estan fent és increïble. Pretenen que els votem? A qui voto jo, si fiquen al meu fill a la presó? Em sembla que ho estan fent per provocar a la gent. Si ho fan amb vuit, no es quedarà en això.”, afirma, i afegeix que no entén com pot ser que, amb casos com els seus, encara no surti al carrer “tota Barcelona. Així que, ens prepararem. I que es preparin ells”, declara.