ADAPTAR-SE A LA SOCIETAT O TRANSFORMAR-LA DES DE BAIX?

En l’àmbit de l’independentisme d’esquerres han passat moltes coses d’envergadura en els darrers quatre anys: la fi de l’acció armada d’ETA després de més de 50 anys; la ilegalització de l’esquerra abertzale; l’aparició de Bildu com a coalició entre diferents forces polítiques (Eusko Alkartasuna, Aralar, Alternatiba, esquerra abertzale); haver de presentar-se, malgrat la legalització, amb llestes “netes” (a més de 40.000 persones se’ls va prohibir participar en les llistes electorals); la gestió del poder institucional més gran que l’esquerra abertzaleha aconseguit mai; els judicis continus i les detencions polítiques que no han cessat en tot aquest temps... Són molts els factors capaços de condicionar qualsevol força política i, precisament aquesta situació, a més dels errors i encerts propis, ha condicionat la seva capacitat d’anàlisi i acció política. En aquest article volem analitzar l’eficàcia dels passos donats per l’esquerra independentista basca en aquest nova conjuntura política.

Crisi dels partits

En els darrers anys s’han fet paleses les mancances —i vergonyes pròpies— dels partits polítics tradicionals arreu del mal anomenat primer món. Molta gent ha fet seva la idea que el que en diuen “joc democràtic” basat en els partits té més de joc que de democràtic. A Euskal Herria, en canvi, condicionada per les característiques pròpies de la política basca, l’esquerra independentista no ha aconseguit connectar amb els que cridaven “no ens representen”.

Davant la necessitat imperant d’altres models de fer política, moltes han percebut que l’esquerra independentista ha funcionat de la manera més partidista de la seva història. En el seu intent per donar una imatge normalitzada i de bona gestoria, EH Bildu s’ha situat en la mateixa lògica que la resta de partits polítics. Això ha tingut conseqüències profundes: no voler superar la línia del políticament correcte, esquivar la confrontació entre projectes, no diferenciar-se terminològicament i comunicativament de la resta de partits, no aportar res al necessari debat sobre els mètodes de l’acció política...

Arran d’aquest debat, el politòleg Asier Blas va definir d’aquesta manera la postura d’EH Bildu: “ha deixat en un segon pla el seu perfil d’esquerres per presentar-se gairebé com un PNB progre; EH Bildu ha diluït la seva pròpia identitat. Ha entrat en una dinàmica de rebaixes ideològiques”. De la mateixa manera, pel que fa a l’independentisme, la coalició ha donat centralitat al dret a decidir, la qual cosa ha suscitat crítiques, ja que alguns ho han percebut com un abandonament de la necessària pedagogia que l’independentisme ha de fer per poder atreure altres sectors de la societat.

La coalició EH Bildu ha suplantat el missatge polític de les bases de Sortu i Alternatiba, les quals tenen un marcat perfil d’esquerres. El discurs polític pla i sense sobresalts d’EH Bildu no ha sabut sadollar molts dels sectors populars més actius. Moltes militants del moviment popular senten distanciament, manca d’afecció i desil·lusió davant aquesta forma d’acció política.

Els factors següents han estat històricament marques d’identitat de les bases de l’esquerra independentista: una aposta ferma per l’organització popular, una dura crítica al funcionament del sistema polític representatiu i als partits polítics i una actitud desobedient davant les imposicions.Aquestes idees són, precisament, els pilars dels nous moviments populars sorgits en diversos països.Una interpretació més rigorosa d’aquests nous fenòmens socials, juntament amb una proposta anticapitalista i independentista clara, podria convertir EH Bildu en la força política referent per a sectors que mostren aquesta desafecció cap a la “vella política”. La col·lisió entre la vella i la nova política, alimentada per un missatge d’esquerres clar, és un factor a tenir molt en compte.

Hi ha opcions reals per crear complicitats amb altres sectors de la classe treballadora amb els quals l’independentisme d’esquerres no ha sabut connectar durant molts anys. L’esquerra abertzale té al davant un repte fonamental: no deixar passar aquesta conjuntura favorable per superar l’estèril dicotomia basc vsespanyol, fomentant una nova identitat popular i relacions entre els que són “a baix”. En aquest sentit es podrien interpretar les paraules del president de Sortu Hasier Arraiz: “EH Bildu ha de ser polièdrica”. Es poden generar anàlisis i propostes basades en la situació específica de cada zona d’Euskal Herria. El que ha passat a Tutera —municipi navarrès on l’esquerra independentista s’ha presentat juntament amb altres forces, en una candidatura popular local— n’és un exemple. Repensar el model organitzatiu serà vital en aquest camí.

Podemos ha estat la força que ha connectat amb aquest nou sector de la societat que ha expressat una desafecció general davant el sistema polític i econòmic. Aquests milers de persones no han vist EH Bildu com la representació adequada. El millor termòmetre d’això el trobem en la zona on conflueix un terç de la població d’Euskal Herria: l'’area metropolitana de Bilbao. En aquesta zona,on la pobresa i la precarietat té les dades més negatives,és on EH Bildu ha baixat en representació i vots. La dreta basca —i l’abstenció— han estat les triomfadores, i les candidatures lligades a Podemos han entrat amb força, com a tercera i segona força en molts municipis. EH Bildu ha continuat volent atraure el PNB cap a posicions sobiranistes, com també intentant “pescar” en el seu electoral. La dreta basca, en canvi, no ha tingut cap problema a atraure els que defensen els seus mateixos valors conservadors. I els ha funcionat: els vots perduts pel PSOE i pel PP han estat recollits en gran part pel PNB. D’aquesta manera,el PNB governarà “feus” de l’esquerra abertzale o del PSOE.

L’esquerra abertzale ha governat per primer cop la diputació i la capital de Guipúscoa.Durant aquests quatre anys, hem vist treballar colze a colze tota l’oposició política, els mitjans de comunicació sota control privat i els grans empresaris per a tombar qualsevol canvi d’envergadura promogut per aquestes institucions. Dins d’aquesta política d’encalçament, el tema estrella han estat els residus. A més dels errors comesos per EH Bildu, la fèrria oposició mantinguda pels poders fàctics que defensen una Guipúscoa conservadora ha jugat un paper crucial. En la majoria dels pobles,l’esquerra independentista no ha estat capaç d’afrontar aquesta onada contrària i només als llocs on s’ha treballat un moviment popular fort s’han obtingut bons resultats a les eleccions. És una nova mostra de la impossibilitat d’impulsar canvis en profunditat des d’un partit o des d’una institució sense la imprescindible feina de conscienciació duta a terme per una ciutadania crítica organitzada barri per barri.

Institucions i transformació

Són les institucions espais per defensar un projecte polític propi o són eines per construir poder popular? La tensió entre aquestes dues maneres d’entendre la política ve de lluny i continua marcant diferències.

Els valors conservadors de l’actual societat es poden entendre com a un topall, com una barrera. Però, davant d’això, deixar de reivindicar, difuminar o ,directament,obviar els valors corresponents a un projecte transformador no només transmet feblesa,sinó també manca de confiança. Aprofundir en aquests valors propis, en canvi, dota de coherència el projecte polític i implica l’activació de les persones que conformen el subjecte transformador. Les institucions, i la política en general, poden ser eines per a activar i organitzar la ciutadania,com també per accelerar els processos d’apoderament popular des de baix cap a dalt. És a dir, cal situar les persones a la primera línia del canvi.

Les CUP als PPCC han triplicat la seva representació institucional en aquestes darreres eleccions. Anna Gabriel Sabaté, coordinadora del seu grup parlamentari, en una entrevista a Argia, situava així el debat: “La representació institucional ha de ser el reflex del moviment popular, i no al revés. La nostra aposta institucional és per representar la gent organitzada”.

La representació institucional basada en els partits polítics és, per a molta gent, una manera antiquada de fer política. Triar unes poques persones un cop cada quatre anys perquè decideixin sobre allò que afecta tota la societat no sembla ser el sis tema més adient. A més de la manca de control sobre els polítics, els vots no controlen la resta dels centres de poder que actuen en la societat, com ara els mitjans de comunicació privats i les multinacionals. Així,doncs, caldria una mirada aguda a l’hora d’analitzar la nova situació de “canvi” a Navarra. S’hi ha fet un pas històric i imprescindible: fer fora la casta política d’un dels centres de poder. Però sense el control dels moviments generats per la ciutadania crítica de baix a dalt, el veritable canvi continuarà lluny, si més no pel que fa a la transformació dels valors de la societat. Tal com hem vist a Guipúscoa i a Grècia, no n’hi ha prou amb assolir el poder institucional per realitzar canvis profunds.

Per tant, EH Bildu haurà de donar resposta a una pregunta fonamental: Què vol ser en el futur? Un moviment que es nodreix i enriqueix de la saviesa col·lectiva dels diferents moviments socials d’Euskal Herria o una mera suma de partits tradicionals?

Horitzontalitzar les estructures pot ajudar a combatre l’actual manca d’il·lusió i implicació. Donar peu al debat sobre el model d’organització pot reforçar el sentiment col·lectiu. Repartir el poder, facilitar el canvi generacional i fer que les decisions de pes s’adoptin per tota la base social i la militància seran algunes de les claus en aquest procés.

*Article publicat originalment a Argia. Traducció per EspaiFàbrica de Maria Colera