«ACCEPTAR EL XANTATGE QUE LA TROICA FA AMB EL DEUTE IMPLICA L’ANIQUILACIÓ TOTAL DE LA DEMOCRÀCIA I DE LA PROSPERITAT

Al gener de 2015, la Coalició de l’Esquerra Radical (SYRIZA, per les sigles en grec) es quedava a dos escons de la majoria parlamentària (2.246.064 vots) i Tsipras assumia la presidència del país. El 21 de setembre del mateix any, se celebraven eleccions anticipades, després de la convocatòria del referèndum i, a pesar de renovar el càrrec, el partit es fragmentava i el suport de la població a SYRIZA disminuïa (obtenint 1.925.904 vots). Què ha canviat des d’aquell primer ascens de SYRIZA fins al govern al govern actual?

El 20 de febrer, moment en què els caps de l’eurozona van acceptar perllongar el rescat quatre mesos, hi havia un clar suport de la població a la negociació del govern. Per ser justos, però, aquest acord ja contenia una mesura que implicava que estàvem reconeixent el deute de forma inequívoca i assumíem el compromís de pagar-lo. Alguns vam reaccionar contra aquest fet i Tsipras ens va contestar que sols era un qüestió formal.

A partir d'aquesta data i fins al 25 de juny, els moviments socials estaven confosos, perquè el govern afirmava constantment que hi hauria un acord, però ningú de SYRIZA coneixia els continguts de la negociació, i tothom se n'assabentava a través dels mitjans de comunicació. Això va generar una certa desmobilització.

Com se situà la Troica?

Els documents elaborats per l’anterior representant del FMI a Grècia, el senyor Roumeliotis, apuntaven que el deute grec era insostenible i el FMI en quantificava el pagament en un 20% del PIB grec per als següents dos anys. D'acord amb els estatuts, com que el pagament del deute era insostenible, aquest organisme internacional no podia participar en la negociació. Per poder ser-hi, va modificar els seus estatuts.

La Comissió Europea, per la seva banda, encara ha sigut més reaccionària que l'FMI respecte el deute. En l'última oferta de la Troica al govern grec abans del referèndum del 5 de juliol, hi incloïa un informe en què afirmava que el deute era sostenible. Gairebé alhora, l'FMI publicava una anàlisi de sostenibilitat del deute grec que contradeia l’informe de la CE. Alemanya va instrumentalitzar la CE per evitar qualsevol discussió sobre el deute en el tercer memoràndum.

Davant la manca de voluntat de la Troica de parlar d'una quitança del deute i davant la seva manca de concordança interna, vam veure la necessitat de convocar el referèndum.

Grècia va dir de forma clara, amb més de vint punts de diferència, que no acceptava l'acord amb la Troica. A pesar d'això, el govern actual de SYRIZA (que vas abandonar per participar en la Unitat Popular) acaba d'aprovar el tercer rescat amb la Troica. Què ha passat?

Els grecs estem sent objecte d'un experiment. Ens han aplicat la doctrina del xoc d'una manera que no té precedents. Efectivament, el govern que vam elegir per acabar amb l'austeritat i el memoràndum aplica actualment el pitjor memoràndum. La convocatòria de les eleccions es va fer sota les indicacions i amb el suport dels creditors, no amb l'objectiu d'acabar amb l'austeritat i el memoràndum, sinó per fer fora del grup parlamentari aquells que volien seguir endavant amb els compromisos del programa inicial de SYRIZA.

Aquesta fractura es va consumar amb l'abandó d'una tercera part dels diputats, amb la nova designació del secretari del partit, la renúncia de meitat de membres del Comité Central, i l'abandó de la majoria de joves de SYRIZA. Les eleccions del 20 de setembre mostren com, desafortunadament, la política del xoc ha triomfat, perquè hem assolit un trist rècord en els percentatges d'abstenció (45,5%) i de vot nul (3%).

Actualment, el que apareix ara com a SYRIZA és, en realitat, l'equip de govern, no el grup parlamentari. Aixì és així perquè, si les eleccions se celebren en un termini inferior a un any i mig després de les darreres, és el partit, i no els votants, qui escull els aspirants a parlamentaris. Com a resultat d'aquesta situació, el Partit salvaguardava un grup obedient que votarà sí a les mesures del Memoràndum.

Quin és el paper que està jugant Tsipras en la reforma del programa i en l'acceptació de l'austeritat?

Sóc de l'opinió que Tsipras no està maniobrant sol, tot i que hi ha diverses visions sobre aquest fet. Algunes persones i forces dins el partit i el govern volien anar cap a aquesta direcció i començaren a parlar d'un nou pacte.

Jo em trobava entre aquells que pensaven que Tsipras es mantindria ferm contra l'austeritat. Quan es va proclamar el referèndum, em vaig equivocar pensant que les meves prediccions inicials eren encertades. El punt en què em vaig adonar que això era una pura traïció va ser la setmana després del referèndum, quan Tsipras va pressionar-nos al Comitè Central del Partit perquè signéssim un xec en blanc per a negociar a Brussel·les el memoràndum i va llençar atacs personals contra aquells que ens hi estàvem resistint. Va quedar-nos clar que allò no era un primer ministre trencant-se sota la pressió.

L'estratègia hauria d'haver passat per emprar totes les teves eines, tots els teus mitjans de comunicació per pressionar. Quan mostres clarament als creditors que l'únic que persegueixes és l'obtenció d'un pacte, i no consideres cap altra opció, els ofereixes l'oportunitat perquè t'humiliïn.

En cap moment es va plantejar l'opció de no pagar als creditors mentre es negociava?

Aquesta fou una decisió que es prengué, però que no s’implementà. De fet, el mateix Yannis Varoufakis em va informar que no podia entendre fins a quin punt les seves decisions eren revocades per Tsipras, cosa que garantia que se seguís pagant els creditors. Per posar un altre exemple sobre com funcionava el govern, Varoufakis va anar a Washington per entrevistar-se amb Lagarde per tal d’informar-la que no pagarien. Quan aterrà als EUA, Tsipras li va trucar per dir-li “No, escolta, pagarem”. L’eina del no-pagament no es va activar, a pesar que Grècia ha abonat més de set mil milions d’euros als creditors, que han estat extrets dels fons públics per pagar les pensions o els serveis bàsics, mentre que la Troica no va pagar els 7200 milions que devia a Grècia corresponents a l’última part del segon programa.

Hi havia altres estratègies que no es van poder aplicar per incapacitat pròpia, com donar suport a l’economia productiva i financera del país. Varoufakis hi estava treballant. Per ser honesta, però, he de dir que Varoufakis no tenia ni un equip de treball per a la negociació, a pesar que el demanava i en veia la necessitat. Això mostra les dificultats que ens trobàvem a l’hora de formular alternatives des de la pluralitat.

Hem de generar alternatives i n'hi han més d'una: hi ha una iniciativa de Pla B per a Europa; ens havíem de trobar a París, però ho vam posposar pels atacs i, finalment, es faran al gener. És clar que s'empra l'euro com una arma contra la gent i aquest no hauria de ser el propòsit de cap moneda (és la segona vegada que passa després de Xipre i no ho podem seguir permetent) i no estem segurs que no tornarà a passar, si no hi posem fi.

La pressió per a complir amb el calendari de pagament era molt forta.

Personalment, jo vaig ser atacada mediàticament perquè no vaig cedir els fons del Parlament –que el govern havia sol·licitat per fer front als pagaments–; però es va utilitzar, per exemple, el Fons d’Estabilitat grec. Això són uns 11.500 milions d'euros, que van ser capitalitzats pels creditors, i no a favor de la població.

Pel costat dels ingressos, Varoufakis parlava del fet que el sistema impositiu no depenia de Grècia, sinó de la UE. En què consisteix aquesta influència de la UE?

Totes les mesures que s’han implementat des del memoràndum ―s'ha creat el Secretariat General d'Ingressos Públics―estan controlades per la Troica i els creditors. L'anterior secretari general d'aquest ens era Theoharis, actualment parlamentari de POTAMI; el següent va ser Savvaidou, que just ara ha acabat mandat... És un fet ben conegut que, a pesar de l'esforç per mostrar qualsevol càrrec com a «neutre», en realitat, està controlat pels interessos dels creditors. Fins i tot, després de parlar cinc anys sobre com lluitar contra la corrupció, el que hem tingut és una protecció escandalosa a aquells que han comès un crim econòmic a gran escala contra l'Estat. Per exemple, la llista de Lagarde, la part grega de la llista Falciani, que conté els noms dels que tenen diners a Suïssa i mai han pagat impostos, va ser entregada per l'aleshores ministra de Finances francesa i actual directora del Fons Monetari Internacional, la senyora Lagarde, al ministre de Finances, el senyor Papakonstantinou ―que va ser també l'encarregat d'introduir el memoràndum―. Aquesta llista no va registrar-se seguint el protocol del Ministeri de Finances ni va ser usada mai. Un escàndol! El més xocant de tot és que, al mateix temps que s'implementava una reforma impositiva –incloent-hi la factura de la llum―,dos ministres de Finances estaven ocultant la llista i l'FMI sostenia que allò era un assumpte i un problema intern, del govern. Al 2012, una comissió parlamentària va iniciar una causa criminal contra el ministre. No hi ha hagut mai voluntat de gravar més els que són realment més adinerats. No existeix una voluntat política de construir un sistema impositiu que no ataqui sistemàticament els pobres i gravi aquells que s'han estat beneficiant durant tot aquest temps.

És en aquest context que es va constituir el Comitè de la Veritat sobre el Deute Públic. Quina valoració fa de la seva feina? I la població grega?

El Comitè de la Veritat sobre el Deute Públic era un dels nostres compromisos programàtics. Vàrem anunciar-ne la constitució en una roda de premsa pública el 17 de març del 2015 i començà a treballar el 4 d'abril, data que es considera com l'oficial de constitució.

Va ser extremadament ben rebuda per la població, que seguia amb molt d'interès els seus treballs. De fet, eren retransmesos en directe pel canal del parlament i la ciutadania podia assistir a les seves sessions. La Comitè acabà integrant aquestes persones que s'hi acostaren amb la voluntat d'aportar.

La reacció de SYRIZA va ser inexplicable, a parer meu. D'una banda, hi havia una satisfacció plena entre els membres del partit, però els seus parlamentaris mostraven una certa ambigüitat. No obstant això, el dia de la creació del Comitè hi eren presents el primer ministre, el president i gairebé tots els membres del govern, mostrant el seu suport explícit al Comitè i als seus treballs, alhora que cooperaven amb aquesta.

Quan, el 17 i 18 de juny, el Comitè va presentar els resultats preliminars de la seva feina hi va haver una petició de cinquanta-cinc parlamentaris de SYRIZA de discutir aquell treball en sessió parlamentària. Malauradament, mai hi va haver la col·laboració del govern per a fixar una data per a la discussió parlamentària.

Quan ja estava clar que el Parlament s'havia de dissoldre, vaig promoure que l'òrgan competent del parlament tingués aquest debat el 26 d'agost. Malauradament, molts membres de SYRIZA que havien votat sí al Memoràndum, però també els altres partits, s'abstingueren de la discussió, cosa que impedí que s'assolís el nombre mínim de parlamentaris perquè aquest debat se celebrés. Després de les eleccions, el Comitè elaborà el segon informe sobre el tercer memoràndum.

Vaig entregar tots els informes del Comitè al president del Parlament recomanant-li que donés continuïtat als treballs en el si del Parlament, com també als delcas Siemens, el cas més llarg de corrupció a Grècia, i l'Informe sobre la restitució de guerra d'Alemanya. Una de les primeres accions del nou president va ser treure del web del Parlament els treballs del Comitè del Deute i del cas Siemens. Dies després va impedir que el Comitè entrés a les seves oficines, i fa deu dies declarà que els seus treballs finalitzaven (no abolia la Comitè, però si que va decretar el final de la seva tasca).

Els treballs del Comitè se situaven en el context d'una estratègia política de negociació amb la Troica?

Els treballs no estaven concebuts en el context de la negociació i van més enllà d'aquesta. Estaven pensats com una eina per a posar de relleu que els efectes de les polítiques empreses són criminals i, per tant, perquè la gent la usés en tots els camps possibles. És també una eina per mostrar que les institucions de la Unió Europea han violat les seves obligacions actuant com a creditors, en comptes de salvaguardar els interessos i els drets de la població.

Per primera vegada, hi ha un informe oficial encarregat pel Parlament que determina les responsabilitats del desastre grec i els beneficis que alguns en treuen. L'informe del Comitè apunta que el 92% dels diners que s’han pagat en els darrers cinc anys han anat directament a mans dels creditors, i no sabem exactament si aquests diners han arribat a passar per Grècia, perquè la demanda que vam formular al governador del Banc Central Grec perquè ens expliqués les transferències per veure com circulaven exactament va ser rebutjada amb el concepte de "secret bancari". Aquest informe ha creat pànic entre els creditors, perquè no sols parla de l'abolició i el rebuig del deute, sinó també de reparació dels danys que ha generat.

El Comitè ha conclòs la seva tasca?

El Comitè té molta feina a fer. És clar que l’Eric Toussaint, el Sergi Cutillas i els altres membres del Comitè tenen la determinació d'acabar la feina que han començat a pesar dels impediments. Així que els propers passos són dotar-la de cobertura legal i explorar les maneres de fer-la operativa  i que segueixi la seva tasca.

A favor, cal dir que tenim un munt de suports, i no parlo solament de la societat civil i de la campanya de suport que aquesta ha iniciat, sinó també d'alcaldes, presidents de governs regionals, parlamentaris d'altres països i d'europarlamentaris que estan donant suport a la continuïtat dels treballs del Comitè, així com d'acadèmics i artistes, entre d'altres. El Comitè no l'ha creada el Parlament, sinó la gent, i no la pararà el president del Parlament.

Atribueixes un paper molt important a la mobilització de la ciutadania. Com veus el futur? Veus alguna possibilitat de canvi des de fora del Parlament?

Em sembla que si el parlament fos el reflex, una síntesi, de la societat, podrien sortir-ne moltes més idees de les que en surten i, de fet, quan la ciutadania, amb la seva moral i consciència, és al Parlament, hi ha moltes més idees i es poden fer moltes més coses, com, de fet, van fer en el primer període de SYRIZA. En aquest moment, malauradament, no hi ha cap força radical, antimemoràndum i d'esquerres al Parlament.

Les mesures del memoràndum s'han d'anar implementant en diferents moments de l’any i la gent, a pesar que ja no sap què més vindrà, està mirant la realitat i està dient que s'ha d'acabar amb l'austeritat i el programa neoliberal. I això significa, afortunadament, que la gent està sortint del xoc i està començant a reaccionar. El 20 de novembre (dia en què es van aprovar els pressupostos), hi va haver una concorreguda vaga-manifestació, amb més de 40.000 persones. També n'hi va haver el 17 de novembre, en què es commemorava l'assassinat dels estudiants de la politècnica. És a dir, la gent comença a buscar maneres d'autodefensa, participa en els moviments socials i en noves iniciatives polítiques. Estem en una nova era, en què, pas a pas, la reacció social serà reconstruïda. Això significa que hi ha sol un sentiment, el dels moviments socials. Però no crec que aquest sentiment hagi de deixar córrer les institucions i abstenir-se, crec que hem de conquerir-les.

Quin és el rol que pot jugar Unitat Popular?

Primer de tot, deixa'm dir que Unitat Popular era un esforç per intentar prevenir el que està succeint. Va ser una reacció molt ràpida a una acció premeditada. El fet que no obtingués el tres per cent per entrar al parlament no és cap sorpresa, perquè era la primera vegada en la història que un partit es creava després de la proclamació de les eleccions. No vam tenir, per tant, capacitat d'explicar a la gent tot el que va passar. El dia de les eleccions, per exemple, la gent de la meva circumscripció em buscava a la papereta de SYRIZA. Això passava amb mi, una figura política de primera línia que va trencar amb el govern. L’anècdota us pot donar una imatge de la situació.

Com sabeu, vaig col·laborar amb Unitat Popular com a independent i, des de llavors, veig cada cop més gent determinada a constituir-se com a partit i organitzar-se. Avui mateix hi ha una trobada estatal de dos dies a Atenes. Aquest és un pas essencial que marca un precedent, però no pot ser l'únic. El que necessitem és més fraternitat i una major coalició i front comú amb els joves i amb tots aquelles que prenen consciència de la necessitat de lluitar per la seva vida, els seus drets i per la seva dignitat.

Què penso que s'ha de fer al llarg d'aquest any? De fet, ja s'ha començat a fer: construir aliances amb els moviments socials, amb les iniciatives polítiques. La principal, en aquest moment, és Unitat Popular, però també Antharsya i altres iniciatives. Hem de ser capaces d'unir aquests sentiments i tindrem un front ampli.

Un dels principals arguments d'Unitat Popular era que dins de la Unió Monetària Europea no hi ha futur. S’està constituint un front pro Grexit?

No hi ha una visió unívoca sobre aquest tema i aquest no és un element central. El que es rebutjava era el dilema mateix. El procés de negociació posava de relleu que, per a accedir a la liquiditat i que el sistema bancari recuperés la seva funció, el Parlament havia de votar allò que els creditors diguessin que s'havia de votar, ho havia de fer els dies que ells indiquessin, evitar cap votació sobre res que no hagués estat prèviament validat per ells, i abolir allò que amb anterioritat s'havia votat i amb què no estaven d’acord. La població grega patia una extorsió clara: ser al euro a canvi de perdre els drets guanyats durant dècades, renunciar a la propietat pública, a la sobirania política i a la democràcia. És la primera vegada que aquests elements es posen com a condició per a un acord, i el fet d'acceptar-los denota una ràpida transició cap a la materialització d'un règim totalitari i profundament antidemocràtic. En els darrers dos mesos, el parlament ha votat procediments extraordinaris i urgents per aprovar retallades de les pensions, mesures que faciliten les privatitzacions i mesures que faciliten de forma massiva els desnonaments per impagaments hipotecaris.

Quan es planteja un dilema que t’obliga a renunciar a la democràcia, la sobirania política, els drets  humans bàsics i les llibertats, estàs obligat a aixecar-te i protegir la societat contra aquest xantatge. Disposar d'una moneda pròpia és un mecanisme per a fer-ho, també n'hi ha d'altres, com una moneda paral·lela, una moneda digital, etc. I, és clar, no és només la moneda, és el suport a la producció nacional, a la reforma fiscal, per deixar d'afavorir l'oligarquia i els corruptes, reformar la despesa pública per a dotar adequadament la sanitat, l'educació, reduint l'armament, per exemple. Hem de crear alternatives. Actualment, com ja he dit, treballem en la iniciativa de Pla B per a Europa, que ha de passar pel rebuig del deute il·legal, il·legítim, odiós i insostenible. Acceptar el xantatge que la Troica fa amb el deute implica l’aniquilació total de la democràcia i de la prosperitat