Domenico Losurdo, rebutjant el revisionisme històric

Escrit per Ron Jacobs Publicat a L'esquerra avui

Una explicació popular de la història en el món d'avui consisteix a culpar els revolucionaris més radicals de la França del segle XVIII i la Rússia de 1917 de molts dels mals moderns. Aquesta tendència està lligada a la cultura intel·lectual i popular i és el fonament en què es basa gran part de la política moderna. Per als rics i els poderosos d'avui, és una explicació increïblement útil als seus interessos. Per tant, qualsevol intent popular d'alterar aquesta visió és despietadament menyspreat i negat. Fou exactament això el que va passar en les dècades de 1960 i 1970, quan els pobles colonitzats, els joves, els treballadors i altres van reconsiderar el seu paper en la història i es van llançar als carrers, canviant per sempre el paisatge cultural i polític en què vivim.

En els anys passats des d'aleshores, però, és l'explicació històrica que serveix als poderosos la que ha anat en ascens. Coneguda de manera comú entre els historiadors com arevisionisme, aquesta explicació no només culpa a les forces revolucionàries dels excessos assassins de la humanitat, sinó que també insta a un retorn a una situació semifeudal que estratifica la gent en termes de classe, raça i gènere, cosa que permet diferents nivells de desenvolupament econòmic i llibertat política, d'acord amb una jerarquia dissenyada per aquells que ostenten el poder. De fet, es vol crear legalment el món polític que ja que està formant econòmicament a través del neoliberalisme.

El revisionisme és un enfocament liberal de la història. Equipara el colonialisme, el racisme i l'antisemitisme del nazisme amb els fonaments anticolonials, antiracistes i alliberadors del comunisme. En fer-ho, també ignora fets indiscutibles essencials del desenvolupament capitalista occidental. La més important d'aquestes negacions és el paper que el comerç d'esclaus africans va jugar en totes les nacions europees que van estar-hi involucrades, el seu paper fonamental (juntament amb l'esclavitud en si) als Estats Units, i el colonialisme. En ignorar el paper essencial del colonialisme —a causa del racisme inherent a les anàlisis revisionistes—, les guerres contra els pobles colonitzats ni tan sols són considerades guerres. En altres paraules, llevat que els europeus hi morin a gran escala, no hi ha guerra. Aquest és especialment el cas en aquestes situacions (per exemple, la massacre dels colons alemanys dels pobles herero i nama al sud d'Àfrica o dels EUA a Granada, Panamà i la primera Guerra del Golf), on el nombre de morts a mans del vencedor és molt més gran que el nombre de morts de l'exèrcit victoriós.

En la direcció de la guerra, tots els governs involucrats actuen de forma semblant, inclinats al genocidi, i no a la recerca de la pau; són autoritaris i no protectors de drets. La guerra total significa mobilització total i l'empresonament o fins i tot la mort per als que no hi estan d'acord. Déu perdona el soldat disposat a participar-hi: Losurdo parla d'un general italià que, durant la Primera Guerra Mundial, "portava a terme inspeccions de les trinxeres amb un escamot d'execució en un remolc" per estalviar temps. Al capdavall, la batalla és el més important. La carn de canó n'havia d'estar ben assabentada.

El final de la dècada de 1970 no va significar la fi de l'explicació no revisionista de la història popularitzada per les masses als carrers. Però va marcar l'inici d'un renovat esforç per tallar aquesta soca particular. Això estava en consonància amb els temps. Thatcher i Reagan presidien salves del capitalisme neoliberal en honor del difunt estat econòmic keynesià i rearmaven els seus ja potents exèrcits. La Unió Soviètica s'encaminava cap a una desaparició fomentada per errors de càlcul polític i econòmic intensificats per una guerra en contra de la seva revolució de 1917, que va començar abans que la revolució tingués els mitjans per consolidar-se. Davant l'atac neoliberal, els governs socialistes i socialdemòcrates a Europa començaven a convertir-se en el contrari de si mateixos, quedant-se només amb el nom de socialista o socialdemòcrata. Des de llavors i fins al dia d'avui, l'esquerra ha estat lluitant per recuperar un sentit de possibilitat o claudicant davant l'ofensiva neoliberal, fent veure que encara pot ser esquerra mentre abraça l'encarnació més inhumana del capitalisme monopolista.

Domenico Losurdo és un marxista i filòsof italià. També és un dels crítics del liberalisme més aguts de l'actualitat. El seu últim treball traduït a l'anglès, War and Revolution: Rethinking the Twentieth Century (Guerra i Revolució: Repensar el segle XX), és un retret intel·lectual als historiadors revisionistes disfressats d'àrbitres objectius del passat quan, en realitat, les seves paraules serveixen al capital financer i la seva devastació del planeta. Losurdo rebutja la representació d'Occident de si mateix com a civilitzat i humà, en contrast amb Rússia i l'Est. Filòsof per filòsof, historiador per historiador, dissecciona hàbilment i amb decisió els intents d'aquests intel·lectuals occidentals de mitificar aquestes mentides. Losurdo agafa els intents de diversos historiadors revisionistes de culpar els bolxevics i els francesos jacobins de la història de terror i els capgira. En lloc d'això, ell escriu que van ser els règims capitalistes reaccionaris i liberals i les seves polítiques de guerra total i de trasllat forçós de poblacions (els americans nadius i els africans, sobretot) els que van crear la reacció dels governs revolucionaris. En altres paraules, no eren les forces revolucionàries representades pels jacobins i els bolxevics les que van portar l'assassinat en massa, la neteja ètnica i l'esclavitud a aquest món, sinó els governs contra els quals aquestes es van rebel·lar. A més, Losurdo inclou el fenomen del feixisme del segle XX dins la tradició colonial occidental. En altres paraules, els plans de Hitler per colonitzar Europa de l'Est no estaven fora de l'anterior empresa colonialista d'Occident. De fet, com esmenta en diverses ocasions Losurdo, Hitler admirava la totalitat de l'eradicació dels pobles indígenes pels colons americans, indígenes als quals van robar les terres, i la va veure com un model per a la seva versió del feixisme.

Losurdo sosté que en el sistema reaccionari no hi ha més guerra que la guerra "racial". Cita la propaganda utilitzada per les nacions capitalistes per mobilitzar els ciutadans en els seus respectius estats, convertint les guerres del segle XX contra el comunisme en guerres contra ideologies foranes "asiàtiques", o fins i tot jueves. Hom troba un escenari similar al segle XXI, on les guerres contra les nacions amb grans poblacions musulmanes s'han convertit en guerres "racialitzades" contra el mateix món musulmà. Com deixa clar Losurdo, aquesta racialització ha ajudat a crear una mentalitat que permet el que ell anomena "la rehabilitació de colonialisme". Dit altrament, les potències promouen la idea que els és útil que hi ha parts del món —majoritàriament no blanques— que podrien beneficiar-se de ser colonitzades per aquestes potències. En el que només podria descriure com una ironia, vaig sentir aquesta idea expressada per dos homes afroamericans al parc Washington Square de Greenwich Village l'11 de setembre de 2001, mentre el fum del socarrim de les torres bessones irritava les fosses nasals i la gola de tots els presents.

Guerra i revolució: Repensar el segle XX és un document implacable. És dens i desconcertant. Aquesta és precisament la raó per la qual s'ha de considerar com un dels llibres d'història més importants escrits des dels esdeveniments coneguts com 11-S. Al capdavall, van ser aquests esdeveniments de què es va servir el projecte revisionista ja en marxa des del final de la dècada de 1970 i el van hiperaccelerar. Amb aquest objectiu, no hi ha hagut ni un dia de pau des de llavors. Aquest fet no és cap accident. Aquesta és l'essència del text de Losurdo.

* Ressenya de l'escriptor nordamericà Ron Jacobs publicada al web Counterpunch.