Colòmbia encara no ha tingut el seu govern social-progressista. Aquesta jornada de vaga general ha fet palès que la població colombiana encara ha de reivindicar drets fonamentals i serveis públics bàsics a una estructura política que mai no ha abandonat els pilars conservadors –i, més tard, neoliberals– de les oligarquies tradicionals del país. Un salari mínim per sota de la inflació, la venda de la principal companyia d'energia elèctrica del país (ISAGEN), una educació pública extremadament precària, un sistema de salut públic pràcticament inexistent, una situació d'emergència per la fam i la mortalitat infantil al nord del país... Aquestes eren les principals denúncies de les protestes que s'han organitzat arreu del país, a les quals han assistit prop de 200.000 persones.

Falta de garanties i despolitització
Als carrers de Cali, tercera ciutat del país, no es respiraven aires de vaga general durant aquest dijous d’aturada. Els negocis i els comerços estaven oberts, el trànsit gairebé era tan actiu com sempre i les venedores ambulants, atentes, es concentraven a la plaça de la Governació del departament de la Vall del Cauca, on s’han trobat les tres marxes regionals convocades pels tres sindicats principals. “Avui, parem els que treballem per l’Estat, els que estem mínimament organitzats, sindicats. Els que treballen al sector privat no tenen garanties, tenen por de perdre la feina”, expressa Orlando Campo, un docent de Cali. Transportistes, taxistes i estudiants s’han sumat a la vaga i els moviments indígenes i camperols, que el 2013 van protagonitzar una gran aturada del sector agropecuari, han bloquejat la carretera principal al nord del departament del Cauca.

“Aquest Santos ve de classe rica, no entén el que vivim, no veu nanos banyant-se a les séquies putrefactes o escoles que cauen a trossos”, es lamenta Maria del Socorro, una altra docent de la perifèria de Cali. Un fenomen greu entre els sectors populars –com en el cas d’aquesta professora– és el fet que, en comptes d’imaginar i exigir una alternativa a tot plegat, es plantegen que “la situació almenys no era tan dolenta amb Uribe”, l’antic president, conegut pel seu important paper en el narcotràfic i la concentració de terres al país. Humilitat i despolitització entre la classe treballadora urbana.

Prop de 8.000 persones han passejat per la ciutat de Cali. La capital, Bogotà, ha viscut una jornada més participativa i prop de 50.000 persones han arribat fins a la plaça Bolívar difonent diverses demandes. El final de la marxa ha estat adornat amb mànegues d'aigua i agressions per part de la policia. Medellín ha reunit aproximadament 30.000 persones als carrers. Els sindicats asseguren que dos milions i mig de treballadores han seguit la vaga arreu del país, una xifra que no és tan significativa si considerem la població activa total, de 23 milions –un 68% de la qual treballa de manera informal. Un pamflet expressava que “la participació política només arriba si hi ha garanties de politització i democràcia i es posa fi a la manipulació perversa dels mitjans de comunicació”. Amb aquesta i altres jornades de protesta, les organitzacions obreres asseguren que caminen cap a una potencial vaga cívica nacional, que es convocaria el mes de juny.

El 23 de març, no hi haurà firma a l'Havana
Sens dubte, les reivindicacions anteriors no es poden entendre sense posar-les en el context de conflicte armat en què viu immers el país des de fa més de 50 anys. La jornada de protestes té lloc en un moment en què el procés de negociacions entre el govern Santos i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) a l'Havana navega en aigües turbulentes i ja s'ha acceptat que serà impossible firmar cap acord de pau el dia 23 de març, com estava previst. Actualment, un dels eixos de la vaga general i de les premisses dels moviments socials i indígenes del país és l'exigència de justícia social per arribar a una veritable situació de pau al territori. "Hem de poder cridar totes aquestes exigències sense patir el risc de ser assassinades", etzibava un comunicat del col·lectiu Congreso de los Pueblos a Cali.

Germán Cabo, qui fou secretari polític del Partit Comunista Colombià durant els anys 80, denuncia que "l'Estat terrorista ha castrat la nació de dirigents que haurien estat clau en la construcció d'un nou paradigma", referint-se en bona part a la massacre de més de 5.000 integrants de la Unió Patriòtica, partit polític construït l'any 1984 a partir d'una proposta legal de les FARC i altres guerrilles. La persecució de líders socials i indígenes continua sent sistemàtica avui; una protesta que es va fer a Bogotà la setmana passada denunciava que, durant l'últim mes, forces paramilitars –també es denuncia l’increment de la seva activitat darrerament, malgrat la treva oficial– han assassinat 53 líders comunitaris.

Així, les mobilitzacions, que en general han estat pacífiques, expressaven que "l'aturada no és una aturada a la pau", sinó una crida a la democratització de les estructures de poder, a la posada en pràctica dels acords de pau en l'àmbit territorial i a la fi de la criminalització de la lluita social. De fet, com denuncia el pres polític i líder indígena nasa Feliciano Valencia: "En el context actual, seria impossible implantar els acords de pau que s'estan manejant a l'Havana (...) La pau s'ha de negociar des de les bases, no des de dalt, com s'està fent".

Conjuntura llatinoamericana
Per més que a altres països llatinoamericans no estiguin consolidades, ja existeixen les bases d'un estat del benestar a l'estil occidental i, en alguns casos –com a l'Equador o Bolívia–, s'ha reforçat l'economia nacional, s'han rebaixat l'economia i la subordinació neoliberals i s'han fet passos per recuperar usos i costums propis dels pobles natius. Però Colòmbia mai no ha deixat de ser governada pels partits lligats a la burgesia nacional i ha firmat nombrosos tractats de lliure comerç que la subordinen a les transnacionals i dificulten la protecció laboral de les seves treballadores i del medi ambient –més de tres milions de colombianes no tenen accés a l'aigua potable. Tot i així i malgrat que en alguns països del continent les forces ultraliberals –oficialment a l'Argentina i a través de guerra bruta al Brasil– tornen a guanyar terreny, alguns moviments socials i nous líders polítics, com Gustavo Petro, l'exalcade de l'anomenada Bogotà Humana, estan portant aires oxigenadors i democratitzadors.