“Quan es nega el dret dels treballadors a unir-se en la negociació col·lectiva, això és extremisme. Quan li dius a una dona que no pot controlar el seu propi cos, això és extremisme. Quan penses que una dona és un nen petit i no pot comprar un anticonceptiu, és extremisme. Quan rebaixes impostos als multimilionaris, i et negues a augmentar el salari mínim, és extremisme. Ha arribat el moment de crear un moviment polític que digui a la classe multimilionària que no ho poden tenir tot”. No són paraules de David Fernández, Ada Colau o Pablo Iglesias. Qui parla és Bernie Sanders, candidat per les primàries demòcrates i la gran sorpresa d'aquest estiu en totes les enquestes. Sanders –gran admirador d'Eugene V. Debs– es defineix a si mateix com a “socialista democràtic”, una paraula, socialista, que als EUA fa saltar totes les alarmes. Tant des del Partit Republicà, com del demòcrata, i des de molts mitjans de comunicació, ja se l'ha qualificat de “populista” i de “extremista” –amb la consegüent resposta del mateix Sanders. Però qui és Bernie Sanders i com ha arribat a ser un seriós candidat a la Casa Blanca?

Bernie Sanders –nascut a Brooklyn, Nova York, el 1941, en una família jueva de migrants polonesos– no és cap nou vingut a la política. Amb 73 anys, la seva carrera política és dilatada. Ja el 1970 va presentar-se en quatre eleccions al Senat dels EUA i per governador amb Liberty Union, un partit socialista aparegut arran de les protestes contra la guerra del Vietnam. Les va perdre totes, però va ser llavors quan va començar a donar-se a conèixer. El 1981 es va presentar per l'alcaldia de Burlington. Va guanyar per deu vots de diferència i es va convertir en el primer alcalde dels EUA que no era ni republicà ni demòcrata –es presentava com independent– i que es descrivia a si mateix com a “socialista”: “va ser com si Trotsky hagués guanyat les eleccions” recorda amic seu.Sanders va ser escollit alcalde tres cops més, obrint el camí per convertir-se en congressista per Vermont el 1990. Entre altres coses, com a alcalde de Burlington, va visitar Cuba als anys vuitanta amb l'esperança de reunir-se amb Fidel Castro. La trobada finalment no va tenir lloc, però sí que es va reunir amb l'alcalde de l'Havana. Tota una declaració d'intencions en aquells anys.

El 30 d'abril Bernie Sanders anunciava les seves intencions de presentar-se a les primàries del Partit Demòcrata. Malgrat ser independent durant molts anys, Sanders vol evitar ser un nou Ralph Nader en les eleccions presidencials del 2000. Sanders va deixar clar el seu missatge durant l'anunci de la seva candidatura: “Estic aquí per guanyar”. Des d'aquell moment, i de mica en mica, Sanders va aconseguir fer-se un lloc, no només dins els debats polítics entorn les diferents candidatures, sinó sobretot entre la gent. Concretament està tenint un gran impacte entre la gent més jove –semblant al que va passar amb Obama el 2008. Una enquesta de l'Economist/YouGovel mes de juliol mostrava com el suport pel senador de Vermont era especialment alt en les persones entre 18 i 29 anys. En el vot directe Clinton i Sanders pràcticament empataven en intenció de vot.

El mes de juny algunes enquestes ja començaven a posar a Sanders com un dels principals rivals de Hillary Clinton, sinó l'únic, rebent el 31% de suports per les primàries demòcrates a l'Estat de New Hamphsire –un dels primers Estats on es celebren primàries el febrer de 2016– només 10 punts per darrere de Clinton. El 12 d'agost, per primera vegada, una enquesta posava Sanders per davant de Clinton 44-37 a New Hampshire. El 25 d'agost això es tornava a repetir. Cert és que les enquestes en l'àmbit nacional continuen donant a Clinton avantatge, però les distàncies s'han anat reduint considerablement a mesura que passen els mesos. Les enquestes a l'Estat d'Iowa –també un dels primers Estats on se celebraran primàries– confirmen de nou que Clinton no ho tindrà fàcil.

El mateix Noam Chomsky, abans de l'estiu, no confiava gaire en les possibilitats de Sanders: “M'alegro del que està fent”, deia ja que està posant sobre la taula idees de les quals se'n parla poc, “però les possibilitats que guanyi les primàries, o fins i tot a escala nacional, són pràcticament nul·les en el nostre sistema, que no és una democràcia, sinó una plutocràcia”. Chomsky però no comptava segurament amb el que ha passat durant l'estiu.

Les enquestes deixen clar que Sanders s'ha convertit en l'únic obstacle en el partit demòcrata –pendents de la decisió del vicepresident dels EUA Joe Biden de presentar-se a les primàries– entre Hillary Clinton i la Casa Blanca.

Impacte a les xarxes i grans multituds 

L'impacte de Sanders a les xarxes socials està sent força per sobre de la resta de candidates. El mes de juliol va dur a terme una retransmissió via web que va ser vista per unes 100.000 persones a 3.500 punts arreu dels EUA. Les etiquetes #feeltheberni #Bernie2016 estan tenint un fort impacte en xarxes socials com Instagram o Twitter i a Facebook, Sanders té 1,8 milions de seguidores, 600.000 més que la seva principal rival a les primàries Hillary Clinton i ni més ni menys que 1,6 milions més que el candidat republicà Jeb Bush. Segons un estudi de CrowdTangle, Sanders encapçala el rànquing de persones enllaçant els seus missatges i compartint i comentant el que pensen de les seves propostes.

Però no només l'impacte de Sanders està sent a les xarxes socials. Els seus mítings van passar de reunir 500 persones al mes de maig, a congregar-ne 28.000 al mes d'agost, en el que s'han convertit en els més nombrosos per part de qualsevol candidat, demòcrata o republicà, fins ara. “Gairebé cinc vegades més gran que qualsevol multitud que ha reunit la principal candidata demòcrata Hillary Rodham Clinton”, deia el The Washington Post.

Però no només de grans mítings viuen les candidatures. Un moment durant l'estiu on es va poder comprovar que la candidatura de Sanders començava a despuntar va ser quan el dilluns 10 d'agost en un míting a la ciutat d'Oakland, California, el sindicat d'infermeres més importat dels EUA, National Nurse United, amb 185.000 afiliades i conegut per les seves posicions d'esquerres, donava el seu suport a Sanders. La sorpresa era, si cap, més gran, tenint en compte que la majoria d'afiliades al sindicat són dones i Clinton té la possibilitat de convertir-se en la primera dona presidenta dels EUA. Malgrat tot, Clinton continua tenint el suport d'importats sindicats com l'International Association of Machinists, l'Aerospace Workers Union i l'American Federation of Teachers, el que fa pensar que també en aquest aspecte la lluita està més que oberta.

Propostes econòmiques i política exterior

El programa de dotze punts que defensa Sanders és clar i concís. Entre aquests punts destaquen augmentar el salari mínim fins als 15 dòlars l'hora –una de les lluites més importants sindicalment que hi ha hagut darrerament als EUA–, el mateix sou per la mateixa feina per a homes i dones, ajudes per crear cooperatives de treballadores, una reforma fiscal perquè les persones riques i especialment a Wall Street paguin molt més, lluitar contra el canvi climàtic, educació i sanitat pública gratuïta –en especial èmfasi en la gratuïtat de l'accés a la universitat– i tornar el poder de negociació col·lectiva al moviment sindical. Amb la intenció de marcar distàncies polítiques i ideològiques amb Hillary Clinton, Sanders està insistint especialment en la seva oposició al Tractat Trans-Pacífic i també s'està esforçant a mostrar la seva oposició a l'oleoducte de petroli de Keystone, una infraestructura molt qüestionada pel seu gran impacte medi ambiental.

Però mentre que Sanders parla contundentment de les seves propostes econòmiques, no ho fa tant de les seves propostes en política exterior. Sap que és un tema que li pot restar vots i alhora fer-li guanyar pocs. Els cops que ho ha fet però, ha estat per desmarcar-se de Hillary Clinton: “Jo vaig votar contra la guerra a l'Iraq. Clinton va votar a favor”, recordava recentment en una entrevista. Sanders també va votar contra la intervenció dels EUA a Síria o a la primera Guerra del Golf. Però el 2001, arran dels atemptats de l'11 de setembre, va votar a favor de la invasió d'Afganistan: “Hi ha moments quan has d'utilitzar la força militar”, va afirmar, “estic preparat per fer-ho, però ha de ser l'últim recurs, no el primer”.

Un altre del temes polèmics és la posició de Sanders en el conflicte entre Palestina i Israel. Sanders, preguntat per si es considera sionista va respondre: “Sionista? Què vol dir això? Vols definir què vol dir? Crec que Israel té dret a existir? Sí, ho crec. Crec que EUA hauria de jugar un paper imparcial pel que fa a les relacions amb la comunitat palestina a Israel? Absolutament (...) Els EUA ha de treballar amb altres països de tot el món per lluitar per la seguretat i l'existència d'Israel, al mateix temps que lluitem per un Estat palestí (...) La meva esperança a llarg termini és que en lloc d'abocar tanta ajuda militar a Israel, a Egipte, podem oferir més ajuda econòmica per ajudar a millorar el nivell de vida dels habitants d'aquella zona”.

Una mostra més sobre la seva postura la podem trobar durant l'atac contra Gaza l'agost de 2014, quan el Senat nord-americà va passar una resolució de suport a Israel i de condemna a Hamàs. Sanders, juntament amb divuit senadors més, no van donar suport a la resolució, però tampoc hi va votar en contra. L'equidistància entre el dret d'Israel a existir i la crítica a algunes de les seves accions, encara que no de forma molt vehement; així com el dret de les palestines a tenir un Estat i la crítica a les accions de Hamàs, semblen formar part de l'estratègia política del candidat demòcrata.

Black Lives Matter entra en campanya

Un altre aspecte polèmic aquest estiu ha estat l'entrada en la campanya demòcrata per les primàries del moviment Black Lives Matter –conegut ja com el nou moviment pels Drets Civils als EUA. Part del moviment ha criticat la campanya de Bernie Sanders per no fer prou èmfasi en el tema de la brutalitat policial i el racisme, acusant-lo de centrar-se massa en temes econòmics. Precisament el dia que feia un any de l'assassinat de Michael Brown a mans de la policia de Ferguson, el 8 d'agost, diverses activistes del moviment Black Lives Matter van interrompre un míting de Sanders a Seattle, per posar de relleu la falta de propostes concretes del candidat respecte a la lluita contra el racisme i la brutalitat policial. “Bernie diu que està amb els moviments de base. El moviment de base més gran que hi ha en aquest país ara mateix és el Black Lives Matter”, va afirmar una de les activistes. De fet aquesta no era la primera acció d'aquestes característiques. El 16 de juliol, en una altra conferència amb la presència de Sanders a Phoenix, Arizona, diverses activistes van interrompre també el discurs del candidat.

Aquestes accions han forçat a Sanders a posar en marxa des de la seva campanya una plataforma per la justícia racial per dur a terme propostes concretes per lluitar contra el massiu empresonament de persones negres, la brutalitat policial, el dret a vot –que Sanders ja ha anunciat que reformarà si guanya– i les oportunitats econòmiques per les persones negres. El moviment Black Lives Matter –que també va interpelar a Hillary Clinton en un dels seus actes– i el debat entorn del racisme i la brutalitat policial seran un dels temes claus que hauran d'abordat tant Sanders com Clinton durant la campanya.

Entre Clinton i Sanders

Cert és que guanyar eleccions en el petit i esquerranós Estat de Vermont no és el mateix que fer-ho a escala nacional. També és cert que queda molta cursa electoral i estats molt més importants que New Hampshire o Iowa per decidir qui seran les candidates a la presidència de la principal potència del món. Malgrat això, i a l'espera del que pugui fer Joe Biden, la realitat és que la resta de candidatures demòcrates semblen lluny tant de Clinton com de Sanders: Martin O’Malley, governador de Maryland té tan sols el 3% de suport; Jim Webb, exsenador de Virgínia 2%; Lincoln Chafee, exgovernador Rhode Island 1%.

El problema, per gran part de l'establishment estatunidenc, ja no serà tant si Sanders surt escollit com a candidat demòcrata, sinó si aquest ha de jugar-se la presidència dels EUA contra Donald Trump –actualment al capdavant de les primàries republicanes amb un 23% de suport segons les darreres enquestes a l'Estat d'Iowa. Jeb Bush, assenyalat abans de l'estiu com el principal candidat a competir contra Clinton el 2016 arriba tan sols al 6%.

Queda molt de camí, però el que abans de l'estiu era un duel Clinton-Bush, ara ja no està tant clar. Dos outsiders, un per la dreta –Donald Trump– i l'altre per l'esquerra –Bernie Sanders– han entrat a la cursa.