Archive for d’abril 2016

Home Archive for d’abril 2016

undefined

1 de maig: Per la República de les treballadores.

0 Somnis Rebels 9:27 p. m. Comments

1 maigclasse treballadora1 de maig: Per la República de les treballadores. >Somnis Rebels 9:27 p. m. 0 Comments Aquest primer de maig la CUP vol denunciar, una vegada més, l'ofensiva capitalista que ens imposa

undefined

Cent anys de l'Aixecament de Pasqua, tret de sortida per la independència d'Irlanda

0 Somnis Rebels 9:37 p. m. Comments

HistòriaIrlandaCent anys de l'Aixecament de Pasqua, tret de sortida per la independència d'Irlanda >Somnis Rebels 9:37 p. m. 0 Comments Irlanda commemora el centenari de l'Aixecament de Pasqua, una rebel·lió armada i complexa que

undefined

23 anys d'homenatges a Guillem Agulló

0 Somnis Rebels 5:04 p. m. Comments

Antifeixisme23 anys d'homenatges a Guillem Agulló >Somnis Rebels 5:04 p. m. 0 Comments El País Valencià ha estat l'escenari de nombrosos esdeveniments i actes d'homenatge a la memòria de Guillem Agulló, jove antifeixista assassinat

undefined

independència en un capitalisme ingestionable (i III)

0 Somnis Rebels 9:52 p. m. Comments

Alliberament NacionalanticapitalismeEuropaindependència en un capitalisme ingestionable (i III) >Somnis Rebels 9:52 p. m. 0 Comments Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau LlonchAquest és el tercer d’una sèrie d’articles (podeu recuperar el primer i el segon) que

undefined

Perseguint la Utopia

0 Somnis Rebels 3:26 p. m. Comments

Cooperativismelluita obreraTreballPerseguint la Utopia >Somnis Rebels 3:26 p. m. 0 Comments Escrit per Sam Gindin "La propietat dels treballadors i les cooperatives no tindran èxit a competir dins els termes del capitalisme." Enguany es compleix el cinquè

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

d’abril 2016

<h1 class="page-title" style="font-weight: normal; margin: 30px 0px 0px;"> </h1><div class="region region-content"><div id="block-system-main" class="block block-system"><div class="content" style="margin-bottom: 80px;"><div class="ds-2col-stacked-fluid node node-news group-one-column clearfix"><div class="group-header"><div class="field field-name-field-image field-type-image field-label-hidden" style="margin-top: 15px;"><div class="field-items"><div class="field-item even"><img alt="" height="242" src="http://cup.cat/sites/default/files/styles/news_header/public/manifestacion-anticapitalista-barcelona-enric-catala_ediima20140501_0481_5.jpg?itok=48pA5Jlk" style="border: 0px; max-width: 100%; height: auto; width: 738px;" width="716"></div></div></div></div><div class="group-left" style="box-sizing: border-box; width: 738px; float: none; padding: 0px;"><div class="field field-name-body field-type-text-with-summary field-label-hidden" style="margin-top: 15px; text-align: justify;"><div class="field-items"><div class="field-item even">Aquest primer de maig la CUP vol denunciar, una vegada més, l'ofensiva capitalista que ens imposa un règim econòmic patriarcal de base ultraliberal que pretén afonar la classe treballadora en la desprotecció més absoluta, a partir del desmantellament dels drets socials i laborals que havíem conegut fins ara, i privatitzant els serveis públics en favor de les grans corporacions internacionals en àmbits tant essencials i sensibles com l'educació i la sanitat entre d'altres.Als Països Catalans, aquesta ofensiva contra els drets socials i laborals de la classe treballadora i la resta de classes populars afecta de forma especialment crua les dones, i les persones migrades: les dones perquè sobre elles recau la part més gran del treball reproductiu i de cures, més encara en èpoques de crisi i de desmantellament dels serveis públics, a banda de tenir sous més baixos pel mateix treball; les persones migrades, pel fet de patir en la seva pròpia carn les conseqüències de la divisió internacional del treball en el context d'un sistema econòmic i institucional classista, racista i inhumà, que genera refugiades econòmiques i de guerra a les quals pretén negar tots els drets estiguin on estiguin.Per seguir facilitant aquests els processos d'acumulació capitalista de riquesa en unes poques mans i de desmantellament de drets i conquestes socials, els grans interessos privats pretenen emparar-se en el compliment de tractats internacionals entre la UE i els EEUU com els anomenats TTIP, TISA i CETA, els quals voldran obligar a governs submisos i corruptes a tals privatitzacions o a l'adequació de qualsevol tipus de normativa als interessos de les cadenes internacionals l'únic objectiu de les quals és augmentar la seva taxa de benefici privat per sobre de qualsevol altra consideració. Tot això es fa en la més absoluta opacitat i despotisme, sota la direcció dels grans lobbies multinacionals i amb la plena complicitat dels successius governs estatals i autonòmics, sovint comprats amb engrunes de corrupció promocionada i consentida que els facilita el terreny.I avui primer de maig, nosaltres la CUP, cridem a la classe treballadora dels Països Catalans a lluitar pels seus drets i els seus interessos.  Si bé no és cert que sigui imprescindible que la propietat dels mitjans de producció recaigui en mans privades, sí que és cert el fet que la propietat d'aquests mateixos mitjans de producció recaigui en mans privades assegura el continu espoli de la riquesa que genera el treball de les majories; que aquest espoli, anomenat plusvàlua, inexorablement va en la direcció de desposseir-nos dels nostres drets. Per aquest motiu nosaltres defensem que el treball de les majories reverteixi en el bé comú de la societat en comptes d'enriquir una minoria, corrupta, lesiva amb el territori, patriarcal i sense escrúpols.Ara, en el marc que se’ns obre amb la perspectiva de l'obertura d'un procés constituent al nostre país, que només serà possible si trenquem amb els estats espanyol i francès, podem i hem de lluitar per a què el seu resultat sigui una constitució del poble al servei del poble, que que ens permeti recuperar la nostra plena sobirania i  que permeti la constitució d'una república de les treballadores, on aquestes siguin dipositàries de la capacitat de decidir en tots els àmbits de les seves vides, incloent el seu lloc de treball. I amb aquest objectiu apel·lem a les treballadores d'arreu a participar i fer valer els seus drets i els seus interessos, com a classe treballadora, en el procés constituent de la nova república catalana.Perquè trencar amb els estats espanyol i francès i construir una nova república és una oportunitat per canviar-ho tot, una oportunitat per construir un nou país, uns nous Països Catalans que, a diferència dels estats espanyol i francès, sigui una república al servei de les majories i no sotmès al dictat d'una minoria que s'enriqueix amb el treball aliè. És una oportunitat per a bastir un sistema de relacions econòmiques i socials justes que no estiguin basades en l'explotació; per definir un marc sociolaboral just i que respongui als interessos de la majoria treballadora del país; per poder redistribuir els treballs i les riqueses, tot reduint les jornades laborals; i perquè sigui possible posar la vida al centre i la conciliació laboral i familiar sigui una realitat.Per això aquest 1 de maig, com cada dia, sortim als carrers. Perquè qualsevol política que no fem nosaltres, d'altres, la faran contra nosaltres. Per la república de les treballadores.  <div class="separator" style="clear: both;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhyJlXKYHGl12hOcRPpzL5N_kfvfph7J1o6mLdmBeL7qLMZuTM0CZUqqeyzeRlkHbz_tZs9s4Ju3fBQFdV0fSU5p9gpc77eFveAIJqZXSMccqjgum4a_yy988JDuMm3Qz6LOFAd/s640/blogger-image-2076937788.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhyJlXKYHGl12hOcRPpzL5N_kfvfph7J1o6mLdmBeL7qLMZuTM0CZUqqeyzeRlkHbz_tZs9s4Ju3fBQFdV0fSU5p9gpc77eFveAIJqZXSMccqjgum4a_yy988JDuMm3Qz6LOFAd/s640/blogger-image-2076937788.jpg"></a></div><div class="separator" style="clear: both;"> </div><div class="separator" style="clear: both;"> </div> </div></div></div></div></div></div></div></div>

1 de maig: Per la República de les treballadores.

Aquest primer de maig la CUP vol denunciar, una vegada més, l'ofensiva capitalista que ens imposa un règim econòmic patriarcal de base ultraliberal que pretén afonar la classe treballadora en la desprotecció més absoluta, a partir del desmantellament dels drets socials i laborals que havíem conegut fins ara, i privatitzant els serveis públics en favor de les grans corporacions internacionals en àmbits tant essencials i sensibles com l'educació i la sanitat entre d'altres.

Als Països Catalans, aquesta ofensiva contra els drets socials i laborals de la classe treballadora i la resta de classes populars afecta de forma especialment crua les dones, i les persones migrades: les dones perquè sobre elles recau la part més gran del treball reproductiu i de cures, més encara en èpoques de crisi i de desmantellament dels serveis públics, a banda de tenir sous més baixos pel mateix treball; les persones migrades, pel fet de patir en la seva pròpia carn les conseqüències de la divisió internacional del treball en el context d'un sistema econòmic i institucional classista, racista i inhumà, que genera refugiades econòmiques i de guerra a les quals pretén negar tots els drets estiguin on estiguin.

Per seguir facilitant aquests els processos d'acumulació capitalista de riquesa en unes poques mans i de desmantellament de drets i conquestes socials, els grans interessos privats pretenen emparar-se en el compliment de tractats internacionals entre la UE i els EEUU com els anomenats TTIP, TISA i CETA, els quals voldran obligar a governs submisos i corruptes a tals privatitzacions o a l'adequació de qualsevol tipus de normativa als interessos de les cadenes internacionals l'únic objectiu de les quals és augmentar la seva taxa de benefici privat per sobre de qualsevol altra consideració. Tot això es fa en la més absoluta opacitat i despotisme, sota la direcció dels grans lobbies multinacionals i amb la plena complicitat dels successius governs estatals i autonòmics, sovint comprats amb engrunes de corrupció promocionada i consentida que els facilita el terreny.

I avui primer de maig, nosaltres la CUP, cridem a la classe treballadora dels Països Catalans a lluitar pels seus drets i els seus interessos. Si bé no és cert que sigui imprescindible que la propietat dels mitjans de producció recaigui en mans privades, sí que és cert el fet que la propietat d'aquests mateixos mitjans de producció recaigui en mans privades assegura el continu espoli de la riquesa que genera el treball de les majories; que aquest espoli, anomenat plusvàlua, inexorablement va en la direcció de desposseir-nos dels nostres drets. Per aquest motiu nosaltres defensem que el treball de les majories reverteixi en el bé comú de la societat en comptes d'enriquir una minoria, corrupta, lesiva amb el territori, patriarcal i sense escrúpols.

Ara, en el marc que se’ns obre amb la perspectiva de l'obertura d'un procés constituent al nostre país, que només serà possible si trenquem amb els estats espanyol i francès, podem i hem de lluitar per a què el seu resultat sigui una constitució del poble al servei del poble, que que ens permeti recuperar la nostra plena sobirania i que permeti la constitució d'una república de les treballadores, on aquestes siguin dipositàries de la capacitat de decidir en tots els àmbits de les seves vides, incloent el seu lloc de treball. I amb aquest objectiu apel·lem a les treballadores d'arreu a participar i fer valer els seus drets i els seus interessos, com a classe treballadora, en el procés constituent de la nova república catalana.

Perquè trencar amb els estats espanyol i francès i construir una nova república és una oportunitat per canviar-ho tot, una oportunitat per construir un nou país, uns nous Països Catalans que, a diferència dels estats espanyol i francès, sigui una república al servei de les majories i no sotmès al dictat d'una minoria que s'enriqueix amb el treball aliè. És una oportunitat per a bastir un sistema de relacions econòmiques i socials justes que no estiguin basades en l'explotació; per definir un marc sociolaboral just i que respongui als interessos de la majoria treballadora del país; per poder redistribuir els treballs i les riqueses, tot reduint les jornades laborals; i perquè sigui possible posar la vida al centre i la conciliació laboral i familiar sigui una realitat.

Per això aquest 1 de maig, com cada dia, sortim als carrers. Perquè qualsevol política que no fem nosaltres, d'altres, la faran contra nosaltres. Per la república de les treballadores.

<div class="field-subtitol" style="color: #777777; font-weight: 600; line-height: 40px; padding-bottom: 20px; padding-top: 5px; text-align: justify;">
Irlanda commemora el centenari de l'Aixecament de Pasqua, una rebel·lió armada i complexa que explica la situació política i social actual a l'illa</div>
<div class="field-fotografies" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-left: 0px; margin-right: -782.953px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; width: 782.953px; word-wrap: break-word;">
<div class="field-fotografia">
<img alt="" height="500" src="https://directa.cat/sites/default/files/media/R.Suso/web_4gbcq2z.jpg" style="border: 0px; height: auto; max-width: 100%; width: auto;" typeof="foaf:Image" width="750" /></div>
<div class="field-peu-fotografia" style="color: #030303; display: inline-block; margin-right: 10px;">
Un carrer de Dublín després de l'Aixecament de Pasqua</div>
</div>
<div id="col-meta" style="box-sizing: border-box; clear: left; float: left; line-height: 24px; margin-left: 0px; margin-right: -156.578px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 30px; width: 156.578px; word-wrap: break-word;">
<div id="meta-info" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-left: 0px; margin-right: -128.938px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; width: 128.938px; word-wrap: break-word;">
<div class="field-autor" style="color: #5e5e5e; line-height: 22px; padding-left: 5px; padding-right: 5px; text-decoration: underline; text-transform: uppercase;">
<a class="autor" href="https://twitter.com/jmasautonell" rel="bookmark" style="color: #5e5e5e; padding-left: 5px; padding-right: 5px;" target="_blank">JOAN MAS</a></div>
<span class="date-display-single" content="2016-04-24T00:00:00+02:00" datatype="xsd:string" property="schema:datePublished dc:publisher sioc:created_at" style="color: #5e5e5e; line-height: 22px; padding-left: 5px;">24/04/2016</div>
</div>
<div id="nav-links-wrapper" style="line-height: 24px;">
<div class="node-nav-links node-nav-links-prev" style="background-color: white; box-shadow: rgb(233, 233, 233) 0px 0px 2px 2px; left: 0px; opacity: 0.7; overflow: hidden; position: fixed; top: 378.734px; transition-duration: 0.5s; transition-property: width, height; transition-timing-function: ease-in; width: 34px;">
<a href="https://directa.cat/neonazis-ultradretans-reben-milionaries-subvencions-de-unio-europea" style="color: #5e5e5e; display: inline-block; line-height: 22px; margin-left: 34px; min-height: 30px; padding-bottom: 6px; padding-top: 6px; text-decoration: none; vertical-align: middle; width: 300px;">Neonazis i ultradretans reben milionàries subvencions de la Unió Europea</a></div>
<div class="node-nav-links node-nav-links-next" style="background-color: white; opacity: 0.7; overflow: hidden; position: fixed; right: 0px; top: 378.734px; transition-duration: 0.5s; transition-property: width, height; transition-timing-function: ease-in; width: 34px;">
<a href="https://directa.cat/milers-de-persones-es-manifesten-contra-presencia-de-feixistes-sabadell" style="color: #5e5e5e; display: inline-block; float: right; line-height: 22px; margin-right: 34px; min-height: 30px; padding-bottom: 6px; padding-top: 6px; text-align: right; text-decoration: none; vertical-align: middle; width: 300px;">Milers de persones es manifesten contra la presència de feixistes a Sabadell</a></div>
</div>
<div class="field-body" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; margin-bottom: -105px; margin-left: 156.578px; margin-right: -782.953px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; padding-top: 0px; width: 626.359px; word-wrap: break-word;">
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px;">
 </div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px;">
</div>
<div style="text-align: left;">
El 1916 va marcar un abans i un després per a Irlanda. El 24 d’abril de fa just un segle, coincidint amb el dilluns de Pasqua, diverses organitzacions de tendència republicana i independentista van iniciar una insurrecció armada a Dublín, que s’ha considerat l’inici del procés d’emancipació irlandesa. L’Easter Rising, però, va ser fruit d’una llarga trajectòria històrica.</div>
<div style="text-align: left;">
 </div>
 
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="360" src="https://www.youtube.com/embed/wNmts7DpVVE" width="640"></iframe></div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
 </div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
Una història de submissió</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
Irlanda, una illa amb població d’origen cèltic i religió catòlica, va patir una invasió per part de la monarquia anglesa a partir de l’edat mitjana. La conquesta es va accelerar a principis de segle XVII i es va consolidar definitivament al cap d’un centenar d’anys. Més enllà del control de les altes esferes de poder, l’ocupació també va significar la colonització de l’illa per part de persones de procedència britànica i de confessió protestant. La població colonitzadora, provinent d’Escòcia i Anglaterra, va obtenir el control del poder polític irlandès i es va fer amb la propietat de les terres de conreu, mitjà de subsistència principal a l’època.</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
Des d’aleshores, la comunitat catòlica i irlandesa va ser objecte de discriminació, marginació i represàlies constants. Sense drets polítics ni mitjans per alimentar-se o prosperar econòmicament, la població gaèlica va perdre la seva llengua a favor de l’anglès i va ser caldo de cultiu de l’emigració. En aquest context, la violència armada es va convertir en l’últim recurs vàlid per respondre contra els abusos de poder de l’imperi britànic.</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
 </div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
Els United Irishmen, un referent de la rebel·lió armada</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
A finals de segle XVIII, els grups més progressistes de Belfast es van impregnar dels ideals de la revolució francesa. A la capital de la província de l’Ulster, l’advocat Wolfe Tone i el bibliotecari Thomas Russell, tots dos d’origen protestant, es van inspirar en les idees il·lustrades d’igualtat, llibertat i fraternitat per construir un projecte polític centrat en el trencament amb la monarquia anglesa i l’alliberament nacional d’Irlanda. El 1791, juntament amb altres companys, Russell i Tone van crear la Societat d’Irlandesos Units (Society of United Irishmen), que contemplava la creació d’un Estat republicà secular que eliminés les desigualtats presents entre la comunitat catòlica irlandesa i la població protestant d’origen britànic.</div>
<div class="destacat" style="color: #c13432; float: left; line-height: 36px; margin-left: -155.328px; padding: 10px 10px 10px 0px; text-align: left; width: 403.875px;">
A trencar de segle, la violència armada es va convertir en l’últim recurs vàlid de la comunitat per respondre contra els abusos de poder de l'imperi britànic</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
El 1795, Wolfe Tone es va haver d’exiliar i ho va aprofitar per planejar una revolta contra el poder britànic des de l’exterior. Al cap d’uns anys, el 1798, la Societat d’Irlandesos Units va mobilitzar milers de persones i va desencadenar una rebel·lió armada que es va estendre per tota l’illa. Els enfrontaments amb les forces angleses van ser durs: el conflicte armat va causar milers de morts arreu d’Irlanda. Finalment, després de diversos mesos de guerra oberta, l’exèrcit britànic va derrotar els grups rebels i va aconseguir tallar d’arrel l’aixecament per la independència d’Irlanda.</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
Malgrat el fracàs de l’alçament, els United Irishmen van instaurar una tradició política pròpia i un model de resistència contra les autoritats britàniques que es reproduiria posteriorment. Malgrat la derrota, el seu intent de revolta armada va marcar un precedent: durant el segle XIX, vàries organitzacions de tendència republicana van seguir una estratègia similar. El 1803, hi va haver una nova temptativa de rebel·lió i, el 1848, un altre aixecament armat que també va ser aixafat.</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
 </div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
El miratge de l’estatut d’autonomia</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px;">
</div>
<div style="text-align: left;">
Tot i la pervivència del republicanisme secular, independentista i partidari de la lluita armada, el nacionalisme moderat va ser la línia política hegemònica a l’illa durant molt de temps. De filiació catòlica i favorable a trobar un encaix d’autogovern per Irlanda en el marc del Regne Unit, el nacionalisme constitucional irlandès va optar per la negociació i la participació a les institucions polítiques britàniques. Entre finals del segle XIX i principis del XX, la seva demanda principal a Londres va ser la concessió d’un model d’estatut d’autonomia –Home Rule– que permetés la creació d’un govern amb competències pròpies a Dublín.</div>
<div style="text-align: left;">
 </div>
 
<figure class="image" style="margin: 0px;"><div style="text-align: left;">
<img alt="" height="500" src="https://directa.cat/sites/default/files/media/R.Suso/web_6-days-1-copy.jpg" style="border: 0px; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; height: auto; max-width: 100%; width: auto;" width="750" /></div>
<figcaption style="text-align: left;">Pals trencats on onejava la bandera republicana a l'oficina general de correus</figcaption></figure><div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
 </div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
Després d’anys de reivindicacions, finalment, la Cambra dels Comuns va aprovar l’estatut d’autonomia irlandès poc abans de 1914. Tot i això, l’esclat de la Primera Guerra Mundial i les fortes pressions dels grups unionistes protestants van fer que el govern britànic no arribés a posar mai en marxa laHome Rule. A partir de l'inici del conflicte bèl·lic, a més, Londres va necessitar efectius i tot tipus de recursos per destinar als esforços de guerra. En aquest punt, el Partit Parlamentari Irlandès, representant del nacionalisme moderat, va fer campanya entre la població d’Irlanda per animar-la a combatre al front amb les tropes del Regne Unit. Com a contraprestació, el govern britànic es va comprometre a cedir les competències necessàries perquè l’illa adoptés el seu propi estatut d’autonomia en un futur proper.</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px;">
</div>
<div style="text-align: left;">
En un primer moment, milers de persones irlandeses van anar a lluitar a la guerra, però les penúries, el tractament discriminatori que van rebre per part de l’exèrcit britànic i la mort que va sembrar el conflicte van canviar ben aviat el posicionament de la població. En molt poc temps, les propostes del nacionalisme moderat van perdre validesa. A més, les irlandeses van percebre que les institucions britàniques els feien falses promeses per fer-les servir de carn de canó a Europa.</div>
<div style="text-align: left;">
 </div>
 
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
La preparació de la revolta</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
El 1916, diversos grups republicans van considerar que el context de descontent envers l’imperi britànic era el moment ideal per fer un cop d’efecte. Com que l’exèrcit del Regne Unit tenia el cap i la major part dels seus efectius destinats a la Gran Guerra, una part del republicanisme irlandès va decidir aprofitar l’ocasió per organitzar una rebel·lió armada.</div>
<div class="destacat" style="color: #c13432; float: left; line-height: 36px; margin-left: -155.328px; padding: 10px 10px 10px 0px; text-align: left; width: 403.875px;">
Mentre a Belfast es va optar per no actuar a causa de la preeminència unionista, la insurrecció es va centralitzar a Dublín</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px;">
</div>
<div style="text-align: left;">
Per preparar la revolta, hi va haver diverses organitzacions nacionalistes i republicanes que van convergir. Alguns dels cervells de l’aixecament eren membres de l’Irish Republican Brotherhood (IRB), un grup secret republicà que pretenia combatre l’ocupació britànica a través de la lluita armada des que es va fundar, a mitjan segle XIX. A l’aixecament, també hi van prendre part els Voluntaris Irlandesos, una organització paramilitar creada anys enrere per defensar l’estatut d’autonomia que va derivar cap a posicions independentistes. A l'últim, l’altre grup implicat en la rebel·lió va ser l’Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), una organització obrera i d’ideologia socialista que planejava iniciar una insurrecció armada contra l’ocupació britànica des de feia temps. Encapçalat per James Connolly, líder sindicalista de línia marxista, l’Irish Citizen Army va pretendre que les accions per la independència nacional d’Irlanda i les lluites per la revolució social a l’illa anessin agafades de la mà.</div>
<div style="text-align: left;">
 </div>
 
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
Els fets de Pasqua, un canvi de rumb per Irlanda</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
Finalment, la rebel·lió contra les autoritats britàniques es va engegar el 24 d’abril de 1916. Com que era dilluns de Pasqua, va coincidir amb un dia de celebració religiosa per la comunitat catòlica irlandesa que ha esdevingut simbòlic. L’objectiu dels sublevats era estendre la revolta a tota l’illa, però l’aixecament no es va produir arreu del territori. Mentre a Belfast es va optar per no actuar a causa de la preeminència unionista, la insurrecció es va centralitzar a Dublín, on es van mobilitzar més d’un miler de persones armades per ocupar posicions estratègiques i simbòliques de la ciutat. El comandament militar de la rebel·lió va instal·lar la seva seu central a l’oficina general de correus de Dublín. Des d’allà, el líder republicà Patrick Pearse va fer una declaració d’independència, va proclamar la República d’Irlanda i es va erigir com a president del nou govern provisional.</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
L’aixecament dels republicans, que van intentar organitzar-se com si fossin un exèrcit regular, va agafar completament per sorpresa l’imperi britànic. Les autoritats del Regne Unit havien destinat la majoria dels seus esforços a la Primera Guerra Mundial i el govern de Londres mantenia una presència militar molt reduïda a Irlanda. Això va fer que les tropes angleses no poguessin enviar prou efectius per respondre a la insurrecció fins al cap de dos dies. Tanmateix, un cop va arribar amb els batallons necessaris per actuar, l’armada britànica va atacar amb duresa i, quatre dies després, va acabar amb la rebel·lió.</div>
<div class="destacat" style="color: #c13432; float: left; line-height: 36px; margin-left: -155.328px; padding: 10px 10px 10px 0px; text-align: left; width: 403.875px;">
El líder republicà Patrick Pearse va fer una declaració d’independència, va proclamar la República d’Irlanda i es va erigir com a president del nou govern provisional</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px;">
</div>
<div style="text-align: left;">
Després d’esclafar la revolta, les autoritats del Regne Unit van activar fortes mesures de repressió, van empresonar la majoria de gent que s’havia sublevat i van executar catorze dels seus principals líders. Les dures actuacions de càstig, però, no van passar desapercebudes entre la població irlandesa: per a molta gent que no havia participat ni donat un suport explícit a l’aixecament, les execucions van ser un escàndol i van evidenciar que l’imperi britànic encara tractava Irlanda com si fos una colònia.</div>
<div style="text-align: left;">
 </div>
 
<figure class="image" style="margin: 0px;"><div style="text-align: left;">
<img alt="" height="500" src="https://directa.cat/sites/default/files/media/R.Suso/web_10414684.jpg" style="border: 0px; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; height: auto; max-width: 100%; width: auto;" width="750" /></div>
<figcaption style="text-align: left;">Barricada de les forces britàniques a Dublín</figcaption></figure><div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
 </div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
La independència d’Irlanda, un procés complex</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
A partir d’aleshores, el projecte d’emancipació irlandesa no va parar de guanyar adeptes. El 1918, el Sinn Féin, un partit polític republicà que va recollir l’herència de l’Aixecament de Pasqua, va guanyar les eleccions generals arreu de l’illa i es va encaminar altra vegada cap a l’independentisme. Per altra banda, durant la mateixa època, també sorgiria l’IRA (Irish Republican Army), un grup armat que iniciaria una guerra de guerrilles contra les autoritats britàniques per forçar-les a abandonar el país.</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
El 1919, el conflicte va desembocar en una guerra per la independència, que va acabar el 1921 amb la firma del Tractat angloirlandès. D'acord amb el pacte, el govern britànic va acceptar la creació d’un Estat propi per la major part de l’illa, però hi va haver sis comtats de la província de l’Ulster que van romandre sota sobirania del Regne Unit. Allà, es va crear el parlament autònom d’Irlanda del Nord, que restaria sota control absolut de la població unionista, que era majoritària al territori.</div>
<div style="color: #5e5e5e; line-height: 32px; margin-bottom: 20px; text-align: left;">
Amb tot, la fundació del nou Estat irlandès no va satisfer tothom. La pèrdua dels sis comtats de l’Ulster i el fet que una de les clàusules per la independència fos que Irlanda continués sent súbdita de la corona britànica va provocar la divisió del país en dos. Entre 1922 i 1923, les divergències van comportar l’esclat d’una guerra civil que va enfrontar una facció de l’IRA contrària als acords d’independència i el nou govern irlandès. Actualment, tot i que ha passat gairebé un segle, els greuges d’aquest passat convuls encara són latents.</div>
</div>
<div class="field-collection-container clearfix" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-left: 104.391px; margin-right: -782.953px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; width: 678.563px; word-wrap: break-word;">
<div class="field-continguts-relacionats" style="background-color: #e9e9e9; box-shadow: red 2px 2px 10px inset; margin: 30px 10px;">
<table class="sticky-header" style="background-color: white; border-collapse: collapse; border-spacing: 0px; left: 188.844px; line-height: 24px; margin-bottom: 1.5em; margin-top: 0px; position: fixed; top: 0px; visibility: hidden;"><thead>
<tr><th class="field_promogut_portada"></th></tr>
</thead></table>
<div style="text-align: left;">
 </div>
 <table class="field-collection-view-final sticky-enabled tableheader-processed sticky-table" style="background-color: transparent; border-bottom-style: none; border-collapse: collapse; border-spacing: 0px; line-height: 24px; margin: 0px; width: 653px;"><tbody style="border: 0px none; padding: 8px 0px;"></tbody></table>
</div>
</div>

Cent anys de l'Aixecament de Pasqua, tret de sortida per la independència d'Irlanda

Irlanda commemora el centenari de l'Aixecament de Pasqua, una rebel·lió armada i complexa que explica la situació política i social actual a l'illa

Un carrer de Dublín després de l'Aixecament de Pasqua

JOAN MAS

24/04/2016

Neonazis i ultradretans reben milionàries subvencions de la Unió Europea

Milers de persones es manifesten contra la presència de feixistes a Sabadell

El 1916 va marcar un abans i un després per a Irlanda. El 24 d’abril de fa just un segle, coincidint amb el dilluns de Pasqua, diverses organitzacions de tendència republicana i independentista van iniciar una insurrecció armada a Dublín, que s’ha considerat l’inici del procés d’emancipació irlandesa. L’Easter Rising, però, va ser fruit d’una llarga trajectòria històrica.

Una història de submissió

Irlanda, una illa amb població d’origen cèltic i religió catòlica, va patir una invasió per part de la monarquia anglesa a partir de l’edat mitjana. La conquesta es va accelerar a principis de segle XVII i es va consolidar definitivament al cap d’un centenar d’anys. Més enllà del control de les altes esferes de poder, l’ocupació també va significar la colonització de l’illa per part de persones de procedència britànica i de confessió protestant. La població colonitzadora, provinent d’Escòcia i Anglaterra, va obtenir el control del poder polític irlandès i es va fer amb la propietat de les terres de conreu, mitjà de subsistència principal a l’època.

Des d’aleshores, la comunitat catòlica i irlandesa va ser objecte de discriminació, marginació i represàlies constants. Sense drets polítics ni mitjans per alimentar-se o prosperar econòmicament, la població gaèlica va perdre la seva llengua a favor de l’anglès i va ser caldo de cultiu de l’emigració. En aquest context, la violència armada es va convertir en l’últim recurs vàlid per respondre contra els abusos de poder de l’imperi britànic.

Els United Irishmen, un referent de la rebel·lió armada

A finals de segle XVIII, els grups més progressistes de Belfast es van impregnar dels ideals de la revolució francesa. A la capital de la província de l’Ulster, l’advocat Wolfe Tone i el bibliotecari Thomas Russell, tots dos d’origen protestant, es van inspirar en les idees il·lustrades d’igualtat, llibertat i fraternitat per construir un projecte polític centrat en el trencament amb la monarquia anglesa i l’alliberament nacional d’Irlanda. El 1791, juntament amb altres companys, Russell i Tone van crear la Societat d’Irlandesos Units (Society of United Irishmen), que contemplava la creació d’un Estat republicà secular que eliminés les desigualtats presents entre la comunitat catòlica irlandesa i la població protestant d’origen britànic.

A trencar de segle, la violència armada es va convertir en l’últim recurs vàlid de la comunitat per respondre contra els abusos de poder de l'imperi britànic

El 1795, Wolfe Tone es va haver d’exiliar i ho va aprofitar per planejar una revolta contra el poder britànic des de l’exterior. Al cap d’uns anys, el 1798, la Societat d’Irlandesos Units va mobilitzar milers de persones i va desencadenar una rebel·lió armada que es va estendre per tota l’illa. Els enfrontaments amb les forces angleses van ser durs: el conflicte armat va causar milers de morts arreu d’Irlanda. Finalment, després de diversos mesos de guerra oberta, l’exèrcit britànic va derrotar els grups rebels i va aconseguir tallar d’arrel l’aixecament per la independència d’Irlanda.

Malgrat el fracàs de l’alçament, els United Irishmen van instaurar una tradició política pròpia i un model de resistència contra les autoritats britàniques que es reproduiria posteriorment. Malgrat la derrota, el seu intent de revolta armada va marcar un precedent: durant el segle XIX, vàries organitzacions de tendència republicana van seguir una estratègia similar. El 1803, hi va haver una nova temptativa de rebel·lió i, el 1848, un altre aixecament armat que també va ser aixafat.

El miratge de l’estatut d’autonomia

Tot i la pervivència del republicanisme secular, independentista i partidari de la lluita armada, el nacionalisme moderat va ser la línia política hegemònica a l’illa durant molt de temps. De filiació catòlica i favorable a trobar un encaix d’autogovern per Irlanda en el marc del Regne Unit, el nacionalisme constitucional irlandès va optar per la negociació i la participació a les institucions polítiques britàniques. Entre finals del segle XIX i principis del XX, la seva demanda principal a Londres va ser la concessió d’un model d’estatut d’autonomia –Home Rule– que permetés la creació d’un govern amb competències pròpies a Dublín.

Pals trencats on onejava la bandera republicana a l'oficina general de correus

Després d’anys de reivindicacions, finalment, la Cambra dels Comuns va aprovar l’estatut d’autonomia irlandès poc abans de 1914. Tot i això, l’esclat de la Primera Guerra Mundial i les fortes pressions dels grups unionistes protestants van fer que el govern britànic no arribés a posar mai en marxa laHome Rule. A partir de l'inici del conflicte bèl·lic, a més, Londres va necessitar efectius i tot tipus de recursos per destinar als esforços de guerra. En aquest punt, el Partit Parlamentari Irlandès, representant del nacionalisme moderat, va fer campanya entre la població d’Irlanda per animar-la a combatre al front amb les tropes del Regne Unit. Com a contraprestació, el govern britànic es va comprometre a cedir les competències necessàries perquè l’illa adoptés el seu propi estatut d’autonomia en un futur proper.

En un primer moment, milers de persones irlandeses van anar a lluitar a la guerra, però les penúries, el tractament discriminatori que van rebre per part de l’exèrcit britànic i la mort que va sembrar el conflicte van canviar ben aviat el posicionament de la població. En molt poc temps, les propostes del nacionalisme moderat van perdre validesa. A més, les irlandeses van percebre que les institucions britàniques els feien falses promeses per fer-les servir de carn de canó a Europa.

La preparació de la revolta

El 1916, diversos grups republicans van considerar que el context de descontent envers l’imperi britànic era el moment ideal per fer un cop d’efecte. Com que l’exèrcit del Regne Unit tenia el cap i la major part dels seus efectius destinats a la Gran Guerra, una part del republicanisme irlandès va decidir aprofitar l’ocasió per organitzar una rebel·lió armada.

Mentre a Belfast es va optar per no actuar a causa de la preeminència unionista, la insurrecció es va centralitzar a Dublín

Per preparar la revolta, hi va haver diverses organitzacions nacionalistes i republicanes que van convergir. Alguns dels cervells de l’aixecament eren membres de l’Irish Republican Brotherhood (IRB), un grup secret republicà que pretenia combatre l’ocupació britànica a través de la lluita armada des que es va fundar, a mitjan segle XIX. A l’aixecament, també hi van prendre part els Voluntaris Irlandesos, una organització paramilitar creada anys enrere per defensar l’estatut d’autonomia que va derivar cap a posicions independentistes. A l'últim, l’altre grup implicat en la rebel·lió va ser l’Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), una organització obrera i d’ideologia socialista que planejava iniciar una insurrecció armada contra l’ocupació britànica des de feia temps. Encapçalat per James Connolly, líder sindicalista de línia marxista, l’Irish Citizen Army va pretendre que les accions per la independència nacional d’Irlanda i les lluites per la revolució social a l’illa anessin agafades de la mà.

Els fets de Pasqua, un canvi de rumb per Irlanda

Finalment, la rebel·lió contra les autoritats britàniques es va engegar el 24 d’abril de 1916. Com que era dilluns de Pasqua, va coincidir amb un dia de celebració religiosa per la comunitat catòlica irlandesa que ha esdevingut simbòlic. L’objectiu dels sublevats era estendre la revolta a tota l’illa, però l’aixecament no es va produir arreu del territori. Mentre a Belfast es va optar per no actuar a causa de la preeminència unionista, la insurrecció es va centralitzar a Dublín, on es van mobilitzar més d’un miler de persones armades per ocupar posicions estratègiques i simbòliques de la ciutat. El comandament militar de la rebel·lió va instal·lar la seva seu central a l’oficina general de correus de Dublín. Des d’allà, el líder republicà Patrick Pearse va fer una declaració d’independència, va proclamar la República d’Irlanda i es va erigir com a president del nou govern provisional.

L’aixecament dels republicans, que van intentar organitzar-se com si fossin un exèrcit regular, va agafar completament per sorpresa l’imperi britànic. Les autoritats del Regne Unit havien destinat la majoria dels seus esforços a la Primera Guerra Mundial i el govern de Londres mantenia una presència militar molt reduïda a Irlanda. Això va fer que les tropes angleses no poguessin enviar prou efectius per respondre a la insurrecció fins al cap de dos dies. Tanmateix, un cop va arribar amb els batallons necessaris per actuar, l’armada britànica va atacar amb duresa i, quatre dies després, va acabar amb la rebel·lió.

El líder republicà Patrick Pearse va fer una declaració d’independència, va proclamar la República d’Irlanda i es va erigir com a president del nou govern provisional

Després d’esclafar la revolta, les autoritats del Regne Unit van activar fortes mesures de repressió, van empresonar la majoria de gent que s’havia sublevat i van executar catorze dels seus principals líders. Les dures actuacions de càstig, però, no van passar desapercebudes entre la població irlandesa: per a molta gent que no havia participat ni donat un suport explícit a l’aixecament, les execucions van ser un escàndol i van evidenciar que l’imperi britànic encara tractava Irlanda com si fos una colònia.

Barricada de les forces britàniques a Dublín

La independència d’Irlanda, un procés complex

A partir d’aleshores, el projecte d’emancipació irlandesa no va parar de guanyar adeptes. El 1918, el Sinn Féin, un partit polític republicà que va recollir l’herència de l’Aixecament de Pasqua, va guanyar les eleccions generals arreu de l’illa i es va encaminar altra vegada cap a l’independentisme. Per altra banda, durant la mateixa època, també sorgiria l’IRA (Irish Republican Army), un grup armat que iniciaria una guerra de guerrilles contra les autoritats britàniques per forçar-les a abandonar el país.

El 1919, el conflicte va desembocar en una guerra per la independència, que va acabar el 1921 amb la firma del Tractat angloirlandès. D'acord amb el pacte, el govern britànic va acceptar la creació d’un Estat propi per la major part de l’illa, però hi va haver sis comtats de la província de l’Ulster que van romandre sota sobirania del Regne Unit. Allà, es va crear el parlament autònom d’Irlanda del Nord, que restaria sota control absolut de la població unionista, que era majoritària al territori.

Amb tot, la fundació del nou Estat irlandès no va satisfer tothom. La pèrdua dels sis comtats de l’Ulster i el fet que una de les clàusules per la independència fos que Irlanda continués sent súbdita de la corona britànica va provocar la divisió del país en dos. Entre 1922 i 1923, les divergències van comportar l’esclat d’una guerra civil que va enfrontar una facció de l’IRA contrària als acords d’independència i el nou govern irlandès. Actualment, tot i que ha passat gairebé un segle, els greuges d’aquest passat convuls encara són latents.

<h1 class="page__title title" id="page-title" style="line-height: 56px; margin: 0px; padding-bottom: 5px; padding-top: 20px;"> </h1><article class="node-31329 node node-noticia node-promoted view-mode-full clearfix" about="/23-anys-dhomenatges-guillem-agullo" typeof="schema:Article sioc:Item foaf:Document"><header></header><div class="field-subtitol" style="line-height: 40px; font-weight: 600; padding-top: 5px; padding-bottom: 20px;">El País Valencià ha estat l'escenari de nombrosos esdeveniments i actes d'homenatge a la memòria de Guillem Agulló, jove antifeixista assassinat l'any 1993 i símbol per als moviments contra el feixisme del país </div><div class="field-fotografies" style="float: left; width: 592.203125px; margin-left: 0px; margin-right: -592.203125px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word;"><div class="field-fotografia"><img alt="" height="500" src="https://directa.cat/sites/default/files/media/Eloi%20Latorre/web_56068f89ec809_2.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; height: auto; width: auto;" typeof="foaf:Image" width="750"></div><div class="field-peu-fotografia" style="display: inline-block; margin-right: 10px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">L'assassí de Guillem va ser condemnat a catorze anys de presó dels quals només en compliria quatre </div></div><div id="col-meta" style="clear: left; float: left; width: 118.4375px; margin-left: 0px; margin-right: -118.4375px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 30px;"><div id="meta-info" style="float: left; width: 97.53125px; margin-left: 0px; margin-right: -97.53125px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word;"><div class="field-autor" style="padding-left: 5px; padding-right: 5px; line-height: 22px; text-decoration: underline;"><a href="https://twitter.com/Paula__Duran" target="_blank" rel="bookmark" class="autor" style="padding-left: 5px; padding-right: 5px; line-height: 22px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">PAULA DURAN</a></div><div class="field-autor" style="padding-left: 5px; padding-right: 5px; line-height: 22px; text-decoration: underline;"><a href="https://twitter.com/indarrean" target="_blank" rel="bookmark" class="autor" style="padding-left: 5px; padding-right: 5px; line-height: 22px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">XIMO COLOMINA</a></div><span class="date-display-single" property="schema:datePublished dc:publisher sioc:created_at" datatype="xsd:string" content="2016-04-12T00:00:00+02:00" style="line-height: 22px; padding-left: 5px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">12/04/2016</div></div><div id="nav-links-wrapper"><div class="node-nav-links node-nav-links-prev" style="transition: width 0.5s ease-in, height; -webkit-transition: width 0.5s ease-in, height; position: fixed; top: 58%; opacity: 0.7; width: 34px; overflow: hidden; left: 0px; box-shadow: rgb(233, 233, 233) 0px 0px 2px 2px;"><a href="https://directa.cat/res-de-nou-sota-sol" style="line-height: 22px; min-height: 30px; vertical-align: middle; display: inline-block; padding-top: 6px; padding-bottom: 6px; width: 300px; text-decoration: none; margin-left: 34px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Res de nou sota el sol</a></div><div class="node-nav-links node-nav-links-next" style="transition: width 0.5s ease-in, height; -webkit-transition: width 0.5s ease-in, height; position: fixed; top: 58%; opacity: 0.7; width: 34px; overflow: hidden; right: 0px;"><a href="https://directa.cat/loperacio-dels-mossos-finalitza-amb-una-detencio-dotze-hores-descorcoll-dels-blokes-fantasma" style="text-align: start; line-height: 22px; min-height: 30px; vertical-align: middle; display: inline-block; padding-top: 6px; padding-bottom: 6px; width: 300px; text-decoration: none; margin-right: 34px; float: right;">L'operació dels Mossos finalitza amb una detenció i dotze hores d'escorcoll dels Blokes Fantasma </a></div></div><div class="field-body" style="float: left; width: 473.765625px; margin-left: 118.4375px; margin-right: -592.203125px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word; padding-top: 0px; margin-bottom: -105px;"> Guillem Agulló era un jove de 18 anys, militant de l'organització independentista Maulets i del col·lectiu antiracista SHARP, així com un activista del mític Kasal Popular situat al carrer de la Flora en València. El dia onze d'abril de 1993, Guillem i la seua colla d'amics passaven les vacances de pasqua a Montanejos (l'Alt Millars). Aquella mateixa nit, es trobaven a una plaça quan un grup de neonazis de València, "els de Marxalenes", es van dirigir directament cap a Guillem i la seua colla i van protagonitzar un enfrontament.<div class="destacat" style="line-height: 36px; margin-left: -117.1875px; width: 304.6875px; float: left; padding: 10px 10px 10px 0px;">Guillem Agulló va acabar arraconat a un carreró, subjectat entre tres persones, i assassinat d'una ganivetada al cor a mans de Pedro Cuevas</div>Guillem va acabar arraconat a un carreró, subjectat entre tres persones, i <a href="http://crimenesdeodio.info/ca/hatecrime/guillem-agullo-i-salvador/" style="padding: 0px;">assassinat</a> a mans de Pedro Cuevas, qui d'una ganivetada al cor li va furtar la vida. Amb Guillem a terra, el grupuscle feixista va entonar el 'Cara al sol' i després va marxar entre crits de "Arriba España" i salutacions nazis, mentre els amics buscaven auxili per al seu company. La policia no va fer molt per trobar els culpables, sinó que foren els mateixos agressors qui es van personar a comissaria uns dies després. Al cap de dos anys, per fi se celebraria el juí que va condemnar Cuevas a catorze anys de presó dels quals només en compliria quatre. Les polèmiques que envolten el cas situen a la justícia, als partits polítics, als cossos de seguretat de l'Estat, així com als mitjans de comunicació d'aquella època, com a còmplices que la ferida per l'assassinat de Guillem, per a les seus familiars i amistats, continue oberta i encara sense cicatritzar. Una ferida que, a poc a poc, s'ha anat convertint en un símbol per a la lluita antifeixista al País Valencià, tant per a eixa generació com per a totes les posteriors. Guillem, com tantes altres víctimes en mans del feixisme a l'Estat espanyol, s'ha mantingut viu gràcies a la memòria i a la tasca dels moviments antifeixistes durant més de dues dècades, els únics que, en democràcia, han tingut el valor de fer front a un feixisme de carrer, violent i impune. De la Plana a Burjassot, per la memòria de Guillem Com és habitual, des de fa 23 anys, la data del seu assassinat recull nombrosos homenatges, xarrades, actes i emotives concentracions arreu del País Valencià, com també a altres pobles i ciutats dels Països Catalans. Enguany, la ciutat de València ha acollit unes jornades antifeixistes que s'han estés durant dues setmanes. El primer gran acte, organitzat per la Plataforma per la Memòria Històrica del País Valencià i coordinat per l'Associació Cultural Bassot, es va celebrar el passat dijous 7 d'abril, amb una concentració a la Facultat de Geografia i Història i una posterior xarrada multitudinària a Ca l'Estudiantat. A la ciutat de la Plana, un paperot gegant amb una estelada, el rostre de Guillem i la consigna "Ni oblit, ni perdó" obria pas, dies abans, a la presentació del seu homenatge. L'onze d'abril, data del seu assassinat, les Brigades Antifeixistes de Castelló (BAF), Arran i SEPC van organitzar al centre social La Cosa Nostra una xarrada-homenatge que va comptar amb la presència de Miquel Ramos, periodista i activista antifeixista, i de Guillem Agulló pare. El centre social antifeixista va albergar una gran multitud de persones que es van apropar a retre homenatge a Guillem, en un ambient on es barrejava l'emotivitat i els sentiments a flor de pell.<div style="text-align: center;"><div style="text-align: start;"><img alt="" height="433" src="https://directa.cat/sites/default/files/resize/media/Eloi%20Latorre/web_jordi_basevi-castello-650x433.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; height: auto; width: auto;" width="650"></div><figure class="image" style="display: inline-block; margin: 0px;"><figcaption style="text-align: start; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Les Brigades Antifeixistes de Castelló (BAF), Arran i SEPC van organitzar al centre social La Cosa Nostra / Jordi Basevi</figcaption></figure></div>  Ramos va contextualitzar amb detall els moviments feixistes que van existir a l'Estat espanyol de la democràcia i, en concret, al País Valencià. Amb una vivència pròxima als fets, l'època dels '90 i l'extrema dreta va marcar tota una generació de joves militants que, sobretot, aprendrien la lliçó de la injustícia i la impunitat que envoltava aquests grupuscles. En arribar a l'actualitat, Ramos va exposar les noves estratègies i discursos que està construint l'extrema dreta, per separar-se de la simbologia passada.<div class="destacat" style="line-height: 36px; margin-left: -117.1875px; width: 304.6875px; float: left; padding: 10px 10px 10px 0px;">Guillem Agulló pare va destacar com es van amagar les proves que corroboraven que l'assassinat del seu fill va ser per motius polítics i no una picabaralla entre bandes</div>D'altra banda, Guillem Agulló pare va destacar com es van amagar les proves que corroboraven que l'assassinat del seu fill va ser per motius polítics i no una picabaralla entre bandes, com van defensar els partits polítics i mitjans de comunicació. Agulló pare, que de jove va militar en espais comunistes, va raonar sobre l'actitud de les institucions i la justícia: "Els molestava que els fills d'aquells als que van matar durant anys per la seua ideologia no hagueren oblidat el missatge dels seus avantpassats, i continuaren reivindicant les mateixes lluites", és "per això pel que ens van tractar tan malament", sentenciava. Acabada la xarrada, l'homenatge es va traslladar, com tradicionalment ocorre, a la plaça de l'Ajuntament de Burjassot, transformada en l'escenari per lloar –un any més– la memòria de Guillem Agulló, amb centenars de persones concentrades. De camí a la plaça, algunes manifestants encara van haver de suportar algun crit de "Guillem, jódete". Envoltades d'un ambient que apel·lava als sentiments, la muixeranga sonant de fons i joves muixerangueres formant figures, una pancarta gegant deia "Guillem la teua lluita a les nostres mans" i, finalment, es va llegir el manifest.<div style="text-align: center;"><div style="text-align: start;"><img alt="" height="433" src="https://directa.cat/sites/default/files/resize/media/Eloi%20Latorre/web_miquel_ramos-burjassot-650x433.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; height: auto; width: auto;" width="650"></div><figure class="image" style="display: inline-block; margin: 0px;"><figcaption style="text-align: start; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Joves muixerangueres formant figures i una pancarta gegant en homenatge a Guillem a la plaça de l'Ajuntament de Burjassot / Miquel Ramos</figcaption></figure></div> La memòria de Guillem encara perviu en l'imaginari col·lectiu, perquè Guillem són moltes persones, són totes aquelles que el recorden i lluiten per les mateixes causes justes. Paradoxalment, la mort de Guillem a mans del feixisme l'ha fet immortal. Al cap i a la fi, els 23 anys sense reconéixer la memòria del jove per part de la Generalitat Valenciana semblen haver acabat. De fet, les últimes notícies apunten que el nou govern comença a encaminar-se cap a un reconeixement institucional que des de fa dècades es basteix als carrers. Records a la memòria de Davide El 1993 també va ser l'any d'un altre assassinat, aquesta vegada menys polèmic per les condicions en què va succeir, però anunciat. La víctima va ser David Ángel Ribalta Vàzquez, més conegut com a 'Davide', un jove gallec de 24 anys, amic proper d'Agulló i un dels més involucrats a denunciar el seu assassinat. A la xerrada de Castelló, una persona del públic va fer un comentari sobre ell que obriria un debat entorn de la seua mort. Ramos va comentar que Davide era l'encarregat del Kasal Popular de València, un dels fundadors de l'Assemblea Antifeixista i un personatge molt conegut en diversos cercles alternatius de la ciutat. El pare de Guillem va recordar que el diari Las Provincias, dirigit per Maria Consuelo Reyna ─mà dreta de Zaplana─, a més de criminalitzar tots els col·lectius propers al seu fill, fer-lo culpable de la seua pròpia mort i despolititzar els agressors, també va assenyalar Davide i en va blasfemar.<div class="destacat" style="line-height: 36px; margin-left: -117.1875px; width: 304.6875px; float: left; padding: 10px 10px 10px 0px;">Davide va ser fotografiat en una manifestació contra les agressions feixistes. L'endemà, Las Provincias el trauria en portada, on l'apuntava directament i el titllava d'agressor</div>Aquest jove acostumava a rebre amenaces de mort per part de grups neonazis com ara Acción Radical. Dies després a la mort del seu amic, va haver de suportar diverses pintades per València amb el missatge "Davide, tu serás el próximo". El pare de Guillem va comentar que durant l'abril d'aquell any Davide va ser fotografiat en una manifestació de protesta contra les agressions feixistes a València. L'endemà, Las Provincias el trauria en portada, on l'apuntava directament i el titllava d'agressor, amb dues imatges: una, encaputxat, i una d'altra, amb el rostre al descobert. En desembre de 1993, Davide va ser assassinat a les portes del Kasal sota estranyes circumstàncies. Agulló pare, i moltes altres persones, continuen sense creure's que el motiu del seu assassinat no va ser per motius polítics, i que el seu assassí fóra un borratxo no identificat. Agulló va comentar que va parlar amb la mare del jove per estendre-li la mà i encoratjar-la a denunciar-ho públicament, "però ella no va voler fer més sang", va apuntar.</div></article>

El País Valencià ha estat l'escenari de nombrosos esdeveniments i actes d'homenatge a la memòria de Guillem Agulló, jove antifeixista assassinat l'any 1993 i símbol per als moviments contra el feixisme del país

L'assassí de Guillem va ser condemnat a catorze anys de presó dels quals només en compliria quatre

PAULA DURAN

XIMO COLOMINA

12/04/2016

Res de nou sota el sol

L'operació dels Mossos finalitza amb una detenció i dotze hores d'escorcoll dels Blokes Fantasma

Guillem Agulló era un jove de 18 anys, militant de l'organització independentista Maulets i del col·lectiu antiracista SHARP, així com un activista del mític Kasal Popular situat al carrer de la Flora en València. El dia onze d'abril de 1993, Guillem i la seua colla d'amics passaven les vacances de pasqua a Montanejos (l'Alt Millars). Aquella mateixa nit, es trobaven a una plaça quan un grup de neonazis de València, "els de Marxalenes", es van dirigir directament cap a Guillem i la seua colla i van protagonitzar un enfrontament.

Guillem Agulló va acabar arraconat a un carreró, subjectat entre tres persones, i assassinat d'una ganivetada al cor a mans de Pedro Cuevas

Guillem va acabar arraconat a un carreró, subjectat entre tres persones, i assassinat a mans de Pedro Cuevas, qui d'una ganivetada al cor li va furtar la vida. Amb Guillem a terra, el grupuscle feixista va entonar el 'Cara al sol' i després va marxar entre crits de "Arriba España" i salutacions nazis, mentre els amics buscaven auxili per al seu company. La policia no va fer molt per trobar els culpables, sinó que foren els mateixos agressors qui es van personar a comissaria uns dies després. Al cap de dos anys, per fi se celebraria el juí que va condemnar Cuevas a catorze anys de presó dels quals només en compliria quatre.

Les polèmiques que envolten el cas situen a la justícia, als partits polítics, als cossos de seguretat de l'Estat, així com als mitjans de comunicació d'aquella època, com a còmplices que la ferida per l'assassinat de Guillem, per a les seus familiars i amistats, continue oberta i encara sense cicatritzar. Una ferida que, a poc a poc, s'ha anat convertint en un símbol per a la lluita antifeixista al País Valencià, tant per a eixa generació com per a totes les posteriors.

Guillem, com tantes altres víctimes en mans del feixisme a l'Estat espanyol, s'ha mantingut viu gràcies a la memòria i a la tasca dels moviments antifeixistes durant més de dues dècades, els únics que, en democràcia, han tingut el valor de fer front a un feixisme de carrer, violent i impune.

De la Plana a Burjassot, per la memòria de Guillem

Com és habitual, des de fa 23 anys, la data del seu assassinat recull nombrosos homenatges, xarrades, actes i emotives concentracions arreu del País Valencià, com també a altres pobles i ciutats dels Països Catalans. Enguany, la ciutat de València ha acollit unes jornades antifeixistes que s'han estés durant dues setmanes. El primer gran acte, organitzat per la Plataforma per la Memòria Històrica del País Valencià i coordinat per l'Associació Cultural Bassot, es va celebrar el passat dijous 7 d'abril, amb una concentració a la Facultat de Geografia i Història i una posterior xarrada multitudinària a Ca l'Estudiantat.

A la ciutat de la Plana, un paperot gegant amb una estelada, el rostre de Guillem i la consigna "Ni oblit, ni perdó" obria pas, dies abans, a la presentació del seu homenatge. L'onze d'abril, data del seu assassinat, les Brigades Antifeixistes de Castelló (BAF), Arran i SEPC van organitzar al centre social La Cosa Nostra una xarrada-homenatge que va comptar amb la presència de Miquel Ramos, periodista i activista antifeixista, i de Guillem Agulló pare. El centre social antifeixista va albergar una gran multitud de persones que es van apropar a retre homenatge a Guillem, en un ambient on es barrejava l'emotivitat i els sentiments a flor de pell.

Les Brigades Antifeixistes de Castelló (BAF), Arran i SEPC van organitzar al centre social La Cosa Nostra / Jordi Basevi

Ramos va contextualitzar amb detall els moviments feixistes que van existir a l'Estat espanyol de la democràcia i, en concret, al País Valencià. Amb una vivència pròxima als fets, l'època dels '90 i l'extrema dreta va marcar tota una generació de joves militants que, sobretot, aprendrien la lliçó de la injustícia i la impunitat que envoltava aquests grupuscles. En arribar a l'actualitat, Ramos va exposar les noves estratègies i discursos que està construint l'extrema dreta, per separar-se de la simbologia passada.

Guillem Agulló pare va destacar com es van amagar les proves que corroboraven que l'assassinat del seu fill va ser per motius polítics i no una picabaralla entre bandes

D'altra banda, Guillem Agulló pare va destacar com es van amagar les proves que corroboraven que l'assassinat del seu fill va ser per motius polítics i no una picabaralla entre bandes, com van defensar els partits polítics i mitjans de comunicació. Agulló pare, que de jove va militar en espais comunistes, va raonar sobre l'actitud de les institucions i la justícia: "Els molestava que els fills d'aquells als que van matar durant anys per la seua ideologia no hagueren oblidat el missatge dels seus avantpassats, i continuaren reivindicant les mateixes lluites", és "per això pel que ens van tractar tan malament", sentenciava.

Acabada la xarrada, l'homenatge es va traslladar, com tradicionalment ocorre, a la plaça de l'Ajuntament de Burjassot, transformada en l'escenari per lloar –un any més– la memòria de Guillem Agulló, amb centenars de persones concentrades. De camí a la plaça, algunes manifestants encara van haver de suportar algun crit de "Guillem, jódete". Envoltades d'un ambient que apel·lava als sentiments, la muixeranga sonant de fons i joves muixerangueres formant figures, una pancarta gegant deia "Guillem la teua lluita a les nostres mans" i, finalment, es va llegir el manifest.

Joves muixerangueres formant figures i una pancarta gegant en homenatge a Guillem a la plaça de l'Ajuntament de Burjassot / Miquel Ramos

La memòria de Guillem encara perviu en l'imaginari col·lectiu, perquè Guillem són moltes persones, són totes aquelles que el recorden i lluiten per les mateixes causes justes. Paradoxalment, la mort de Guillem a mans del feixisme l'ha fet immortal. Al cap i a la fi, els 23 anys sense reconéixer la memòria del jove per part de la Generalitat Valenciana semblen haver acabat. De fet, les últimes notícies apunten que el nou govern comença a encaminar-se cap a un reconeixement institucional que des de fa dècades es basteix als carrers.

Records a la memòria de Davide

El 1993 també va ser l'any d'un altre assassinat, aquesta vegada menys polèmic per les condicions en què va succeir, però anunciat. La víctima va ser David Ángel Ribalta Vàzquez, més conegut com a 'Davide', un jove gallec de 24 anys, amic proper d'Agulló i un dels més involucrats a denunciar el seu assassinat.

A la xerrada de Castelló, una persona del públic va fer un comentari sobre ell que obriria un debat entorn de la seua mort. Ramos va comentar que Davide era l'encarregat del Kasal Popular de València, un dels fundadors de l'Assemblea Antifeixista i un personatge molt conegut en diversos cercles alternatius de la ciutat. El pare de Guillem va recordar que el diari Las Provincias, dirigit per Maria Consuelo Reyna ─mà dreta de Zaplana─, a més de criminalitzar tots els col·lectius propers al seu fill, fer-lo culpable de la seua pròpia mort i despolititzar els agressors, també va assenyalar Davide i en va blasfemar.

Davide va ser fotografiat en una manifestació contra les agressions feixistes. L'endemà, Las Provincias el trauria en portada, on l'apuntava directament i el titllava d'agressor

Aquest jove acostumava a rebre amenaces de mort per part de grups neonazis com ara Acción Radical. Dies després a la mort del seu amic, va haver de suportar diverses pintades per València amb el missatge "Davide, tu serás el próximo". El pare de Guillem va comentar que durant l'abril d'aquell any Davide va ser fotografiat en una manifestació de protesta contra les agressions feixistes a València. L'endemà, Las Provincias el trauria en portada, on l'apuntava directament i el titllava d'agressor, amb dues imatges: una, encaputxat, i una d'altra, amb el rostre al descobert.

En desembre de 1993, Davide va ser assassinat a les portes del Kasal sota estranyes circumstàncies. Agulló pare, i moltes altres persones, continuen sense creure's que el motiu del seu assassinat no va ser per motius polítics, i que el seu assassí fóra un borratxo no identificat. Agulló va comentar que va parlar amb la mare del jove per estendre-li la mà i encoratjar-la a denunciar-ho públicament, "però ella no va voler fer més sang", va apuntar.

<ul class="info" style="margin: 0px 0px 8px; padding: 0px; border: none; list-style: none; width: 737.265625px; display: inline-block; border-top-left-radius: 3px; border-top-right-radius: 3px; border-bottom-right-radius: 3px; border-bottom-left-radius: 3px;"><li style="margin: 0px; padding: 7px 22px; border-style: none solid none none; border-right-width: 1px; border-right-color: rgb(255, 255, 255); display: inline-block; float: left;">Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau Llonch</li> </ul><div class="clear" style="margin: 0px; padding: 0px; border: none; clear: both; line-height: 1px; height: 0px;"></div><a class="image-popup" href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/uploads/sites/2/2016/04/acci%C3%B3-PAH.jpg" style="text-decoration: none; outline: none 0px; cursor: zoom-in; font-weight: 700;"><img alt="acció PAH" class="alignright size-medium wp-image-3294" height="169" src="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/uploads/sites/2/2016/04/acci%C3%B3-PAH-300x169.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; float: right; margin: 0px 0px 14.734375px 14.734375px;" width="300"></a>Aquest és el tercer d’una sèrie d’articles (podeu recuperar el <a href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/09/23/la-independencia-de-catalunya-en-un-capitalisme-ingestionable-i/" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">primer</a> i el <a href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/12/17/la-independencia-en-un-capitalisme-ingestionable-ii/" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">segon</a>) que pretén presentar breument el debat sobre la construcció de la sobirania popular i nacional en el context del capitalisme actual i el marc de la UE de l’euro i l’austeritat. El plantejament que presentem no té vocació de full de ruta; més aviat vol servir d’eina de debat en la construcció de la unitat popular i la conquesta de les sobiranies que ja està en marxa a partir del municipalisme i altres moviments sòcio-polítics en mig del procés independentista català. En aquest darrer intentem anunciar les diferents sobiranies -i desplegar-ne alguna- que ens semblen imprescindibles per bastir el procés independentista si el pretenem veritablement transformador i compatible amb la sobirania real del nostre poble.També intentem donar resposta a <a href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2016/02/26/vuit-apunts-critics-als-articles-de-busqueta-gordillo-i-llonch/" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">algunes crítiques rebudes</a>, que agraïm profundament per l’essència constructiva de tot debat, però que -ja ho avancem- en la majoria de casos remeten a consideracions que poc tenen a veure amb aquesta sèrie d’articles i que parteixen d’un malentès fonamental: entendre que el desplegament d’aquest hipòtesi sobiranista és incompatible amb la necessitat de la construcció d’un Estat. Com hem intentat explicar, més aviat posem èmfasi en la necessitat d’encetar una discussió sobre què significa un “Estat propi” en l’actual marc econòmic i polític i quines oportunitats i limitacions ens brinda l’actual procés. Tot seguit en parlem.Aquesta sèrie d’articles són un tastet del llibre que aviat veurà la llum on un grup de persones vinculades als moviments socials de diferents àmbits de treball i militància ens hem proposat enquadrar la discussió sobre què vol dir ser sobiranista en el moment històric actual: capitalisme en crisi, UE demofòbica, règim de la transició espanyola en recomposició i moviment independentista català en auge.<h2 style="margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; border: none; line-height: 25px;">El desplegament de les sobiranies al voltant d’un model auto-centrat. La sobirania (re)productiva.</h2>Si les hipòtesis que hem exposat en els articles precedents són certes, en l’actual context econòmic i polític l’única estratègia independentista factible passa pel desenvolupament d’un conjunt de processos polítics i projectes productius i culturals que tinguin per objectiu la construcció de la sobirania econòmica, és a dir, la cobertura material de les necessitats -materials i socials- de la població a partir de les potencialitats i capacitats internes, construint un aparell productiu autocentrat. Uns processos que ja existeixen parcialment però que cal dotar-los d’un relat comú i, eventualment, impulsar-los amb la palanca institucional.<blockquote style="margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px; border: none; background-image: url(http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/themes/critic-blogs/img/bg-blockquote.png); background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat no-repeat;">Una socialització del treball domèstic i de les tasques de cures s’imposa com un dels eixos de la sobirania econòmica</blockquote>Creiem que el repte que hem d’entomar els propers anys és, ni més ni menys, que la recerca de la manera més eficient, socialment satisfactòria i respectuosa amb el medi ambient de produir tot allò necessari pel desenvolupament de les plenes capacitats humanes tendint cap a un horitzó postcapitalista. El procés independentista ens brinda enormes oportunitats: el què (model de societat), el com (procés emancipador democràtic i horitzontal), el quan (ara, però en una carrera de llarg alè) i el qui (les classes treballadores organitzades, el sindicalisme combatiu, l’economia social i solidària, el cooperativisme, el municipalisme, etc.).El conjunt de canvis en la transformació del sistema productiu cap a un model que vinculi la producció amb les necessitats socials i materials i permeti el desenvolupament humà es poden encabir en una estratègia que denominem de sobirania (re)productiva. L’objectiu bàsic del sistema productiu ha de ser la reproducció ampliada de les persones; la producció de tot allò necessari per cobrir les necessitats estarà en sintonia amb els processos de reproducció de la vida, fins ara reclosos en l’àmbit domèstic i assumit majoritàriament per les dones. Una socialització del treball domèstic i de les tasques de cures s’imposa com un dels eixos de la sobirania econòmica. Al mateix temps, entenem la producció no tan sols com una activitat per obtenir els béns i serveis necessaris, sinó també com a processos socials on ens constituïm i desenvolupem com persones. Si portem a terme processos desalienadors aconseguirem desenvolupar plenament les nostres capacitats humanes.<a class="image-popup" href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/uploads/sites/2/2016/04/panor%C3%A0mica-Barcelona.jpg" style="text-decoration: none; outline: none 0px; cursor: zoom-in; font-weight: 700;"><img alt="panoràmica Barcelona" class="alignright size-medium wp-image-3296" height="132" src="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/uploads/sites/2/2016/04/panor%C3%A0mica-Barcelona-300x132.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; float: right; margin: 0px 0px 14.734375px 14.734375px;" width="300"></a>Aquest nou model productiu haurà de combatre també els desequilibris propis de la centralització i concentració de la producció en l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona (Vallès Oriental i Occidental, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme) que representa més del 65% de l’economia del Principat i imposa un mode de vida precari per a la major part de la població. Molts dels municipis, a l’hora de plantejar una estratègia de sobirania (re)productiva, s’enfrontaran a la construcció d’un model nou que obligarà a aturar els projectes que el model empresarial vigent ha desplegat fins ara: plans urbanístics, centres logístics, complexos d’oci, infraestructures de transport, subministraments, etc. En altres municipis, el repte serà reorganitzar a partir de nous criteris el model productiu existent (serveis d’oci i turisme, industries amb treball precari…).No s’ha de confondre això amb el plantejament d’una autarquia, en què cada municipi o regió ha d’abastir-se d’absolutament tots els béns i serveis desitjat. No es tracta tampoc simplement de reemplaçar el capital estranger amb un capital amb propietaris residents que operi sota els mateixos paràmetres. Seguirà havent inversió i intercanvi privats, al menys en una primera fase, però el comerç i les finances hauran d’estar en sintonia amb els criteris socials col·lectivament establerts. Partirem de dues premisses bàsiques per bastir el model autocentrat:-Desplegar les potencialitats dels recursos productius al territori: únicament aquells que són “desitjables” perquè no suposen un consum energètic malbaratador ni un consum de recursos insostenible ni una emissió de contaminació que posi en perill el medi social i natural. Les potencialitats han de ser coherents amb la cultura i la manera de viure de la població.-Considerar les necessitats dels grups socials, especialment aquells més vulnerables. Per exemple, detectar les necessitats de les persones en atur de llarga durada, de les famílies en risc de pobresa, tenint en compte tant les necessitats materials com els treballs no mercantils de cures com una primera etapa del desplegament.En  la mesura en que la proposta guanyi capacitat per definir-se a nivell nacional caldrà plantejar la necessitat de transformar radicalment el paper actual dels sector públic. Per tal de ser congruent amb la proposta sobiranista aquí esbossada, un dels elements més importants, el sector públic, ha de ser molt més actiu, creatiu i especialment directiu i regulador en la gestió de l’economia en direccions específiques. Caldria considerar un sector públic al marge de la dinàmica del mercat, en tot allò fonamental i estratègic per la reproducció de la vida, i, per tant, revertir totalment l’actual tendència de privatització del sector públic.Coherents amb la nostra visió de la transformació des de la praxi, a dia d’avui el món cooperativista, l’economia social i solidària, els moviments socials, el sindicalisme combatiu i el municipalisme són els agents des d’on promoure aquesta estratègia, impulsant els diversos projectes productius. No es tracta de plantejar models o instruments tècnics i definits a priori, sinó d’estendre el debat i la discussió entre les poblacions i els col·lectius i entitats organitzades més concretament. El teixit social dels barris i pobles és un dels agents per a reconstruir les sobiranies.<h2 style="margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; border: none; line-height: 25px;">Les sobiranies: cultural, alimentària, energètica, residencial i sanitària</h2>A l’hora d’exemplificar què significa la lluita per cadascuna de les nostres sobiranies resulta fonamental poder baixar al terreny d’allò concret. És així com la sobirania alimentària, energètica, residencial, sanitària, cultural esdevenen alguns dels àmbits de reproducció concret de la vida en societat que pensem que han de ser entomats des d’aquesta voluntat de capgirar en un sentit de poder col·lectiu la tendència desposseïdora que caracteritza el capitalisme avui. Conscients que els àmbits de sobirania fonamentals per a la reproducció de la vida no s’esgoten en els que aquí mencionem, hem considerat oportú començar la reflexió a l’entorn d’aquests, amb la voluntat de mostrar una estratègia que pot ser continuada en altres àmbits susceptibles d’entroncar amb aquest plantejament. Aquesta concreció més detallada, per qüestions d’espai, la deixem pel llibre i el seu debat posterior.Avancem, però, que resulta evident que tots i cadascun dels àmbits de sobirania que aquí mencionem compten a dia d’avui amb multitud de persones que, des de diferent espais i projectes concrets, treballen per a la recuperació del control i la gestió democràtica dels mateixos. Des dels projectes cooperatius en l’àmbit de l’energia o l’habitatge, passant per la pagesia ecològica i el consum de proximitat, la recuperació dels habitatges buits en mans dels bancs o la creació cultural comunitària, amb totes elles és amb les que pretenem establir un diàleg fecund amb la voluntat d’aconseguir la interrelació i la sinergia necessària per afiançar aquesta estratègia transformadora i escalar-la en la dimensió municipal i/o estatal.<blockquote style="margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px; border: none; background-image: url(http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/themes/critic-blogs/img/bg-blockquote.png); background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat no-repeat;">Més enllà dels discursos existeix ja una pràctica concreta que ens acosta a com podria ser una societat comunista</blockquote>Tal com assenyalàvem en els articles anteriors, la superació de la propietat privada, la producció no explotadora, la redistribució no meritocràtica, la presa de decisions col·lectiva i els valors del comú per sobre del individualisme, són els criteris que dirigiran la intervenció política en cadascun d’aquests àmbits de sobirania. Més enllà dels discursos existeix ja una pràctica concreta que ens acosta a com podria ser una societat comunista. La voluntat del nostre treball, que aquí esbossem, té una vocació eminentment pràctica, convençuts que no hi ha exemples petits i que una experiència de transformació que funciona és un gran exemple, segurament amb una capacitat de convenciment molt superior a la de mil articles i discursos.Cal assenyalar també que en un context com el del capitalisme del segle XXI, en el marc de la Unió Económica i Monetària (UEM), i des d’espais nacionals concrets, esdevé molt complex poder engegar un procés de conflicte amb totes aquelles institucions que asseguren la reproducció de les relacions socials indispensables per a la reproducció ampliada del capitalisme. Pensem que la proposta de les sobiranies permet també engegar un treball real i rigorós de diagnosi de cadascun dels àmbits concrets que poden esdevenir un coll d’ampolla evident a l’hora de plantejar un pols oberts amb els centres de poder del capitalisme. Sense una interpretació acurada de la realitat de cadascun dels àmbits materials en els que cal assegurar la reproducció de la vida i com fer-ho, resulta absolutament ingenu pensar en un procés de transformació profund de la societat.<h2 style="margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; border: none; line-height: 25px;">La qüestió del poder no es redueix a l’ocupació del comandament de l’Estat</h2>En cap moment hem deixat de considerar la institució -el govern o poder polític, l’Estat, l’ajuntament- com un camp de batalla en el procés d’emancipació social i nacional, i un de ben important. En el segon article, però, apuntàvem, potser amb menys claredat de la que haguéssim volgut, la posició que ha d’ocupar la institució, subsumida al procés de transformació, adoptant un rol actiu, facilitador, allí on no existeixin dinàmiques anticapitalistes robustes. Si no és d’aquesta manera, encara que hi hagi al capdavant de la institució persones honestes, amb ganes de canviar les coses i carregades de bona voluntat, mentre la dinàmica preeminent ‘fora’ de la institució estigui caracteritzada per la valorització del capital -recerca de negocis rendibles, explotació amb fins privats, acumulació per despossessió- i no es persegueix trencar aquesta lògica incentivant nous projectes amb nous criteris, acabarà sotmesa a la dinàmica del capital. Perquè en realitat no hi ha un ‘a fora’.La institució forma part d’una totalitat fortament relacionada amb l’estructura productiva, la industria cultural i els aparells ideològics. No podem caure en el vell fetitxisme de la presa del poder institucional segons el qual l’estratègia de transformació -o procés d’emancipació- ha de girar al voltant d’aquest ‘assalt als cels’, que proposen els companys de Poble Lliure Antoni Infante i Juanjo Giner, en <a href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2016/02/26/vuit-apunts-critics-als-articles-de-busqueta-gordillo-i-llonch" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">aquesta crítica al nostre text</a>.Nikos Pulantzàs definia aquest poder polític de la següent manera: El fonament d’aquesta cristalització material de l’Estat i el poder es troba en les relacions de producció i la divisió social del treball però no es tracta d’una estructura econòmica on les classes, els poders i les lluites són absents. La relació entre l’Estat i les relacions de producció interpel·la la relació de l’Estat amb la base econòmica. Rebutgem la idea economicista i mecanicista de l’Estat com un apèndix de la base econòmica, sense espai propi, però també la concepció de la totalitat social sota la forma d’instàncies o nivells per naturalesa o per essència autònoms on l’Estat gaudiria de l’autonomia d’allò polític. La relació entre Estat i economia, ho sap tothom, no és d’exterioritat.<blockquote style="margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px; border: none; background-image: url(http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/themes/critic-blogs/img/bg-blockquote.png); background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat no-repeat;">El plantejament de la ‘conquesta de les sobiranies’ ha de tenir molt clar que el canvi anhelat haurà de ser també cultural, productiu i ideològic</blockquote>L’Estat no és un lloc físic (el parlament, el congrés), ni una sèrie de persones (els jutges, els polítics), ni un lloc geogràfic (l’Estat espanyol, la República catalana…). Si entenem l’Estat com com ho fa <a href="https://cdamcheguevara.files.wordpress.com/2012/06/estado-poder-y-socialismo-completo.pdf" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">Pulantzàs</a> com una cristalització de les relacions socials pròpies del capital que permet a aquest reproduir-se de forma ampliada aconseguirem anar més enllà de l’escleròtic esquema mecànic segons el qual la pressa del poder precedeix la transformació social -i en el cas que ens ocupa i preocupa, la independència i la sobirania popular. En la direcció que ho fa Bob Jessop, a l’hora de parlar avui de l’Estat hem de ser conscients que les relacions socials que defineixen les funcions d’aquest es troben articulades en diferents escales institucionals. Avui en el cas de la UEM la capacitat fiscal i monetària ja no resta en mans dels Estats nació, i en el cas de la política comercial el paper de la UE cal sumar-li el d’una instància institucional com l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Així doncs hem de ser conscients que les relacions institucionals que defineixen avui la funció de l’Estat ja no es troben contingudes en la frontera dels Estats nació i, per tant, sense menystenir la seva rellevància, no resulta productiu des d’una perspectiva transformadora situar en l’Estat, i en la seva conquesta, tota la capacitat d’incidència en les relacions socials que en el capitalisme global defineixen la seva reproducció. Qui diu que això és incompatible amb defensar la conquesta de l’Estat?<div id="attachment_3109" class="wp-caption alignright" style="margin: 0px 0px 14.734375px 14.734375px; padding: 0px; border: none; float: right; width: 310px;"><a class="image-popup" href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/uploads/sites/2/2016/03/colau-icv.jpg" style="text-decoration: none; outline: none 0px; cursor: zoom-in; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><img alt="L'alcaldessa Ada Colau, amb les regidores Janet Sanz, Laia Ortiz i Jaume Asens / AJUNTAMENT DE BARCELONA" class="size-medium wp-image-3109" height="166" src="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/uploads/sites/2/2016/03/colau-icv-300x166.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%;" width="300"></a>L’alcaldessa Ada Colau, amb les regidores Janet Sanz, Laia Ortiz i Jaume Asens / AJUNTAMENT DE BARCELONA</div>El plantejament de la ‘conquesta de les sobiranies’ ha de tenir molt clar que el canvi anhelat haurà de ser també cultural, productiu i ideològic. Anirà més enllà del poder polític, no per ambició sinó per necessitat, perquè el poder polític és relatiu i mostra límits evidents en el moment històric present i en societats tant complexes com les nostres on les decisions determinants no es prenen ‘a palau’ tot i la importància que aquest pugui tenir. L’Estat -o l’ajuntament- pot esdevenir una palanca potentíssima, en molts casos imprescindible, en la construcció de les sobiranies que diversos municipis, col·lectius i moviments han encetat de manera autònoma. Per fer això efectiu cal, com dèiem, subsumir la institució a la lògica de transformació, de la mateixa manera que els ajuntaments ocupats per ‘les forces del canvi’ han de representar les classes populars defensant els seus interessos. El poder polític o institucional no és un arbitre del conflicte sinó que reprodueix en el seu interior aquesta batalla de classe en tant que cristalització d’unes relacions socials i de poder concretes. Per tant, els seus actors han de tenir clara la seva posició en aquest conflicte i remar a favor dels seus representats, en contra, forçosament, dels interessos de les classes capitalistes.L’estratègia independentista que només es concentri en la ‘presa del poder’ institucional i la construcció d’un Estat no només fetitxitza en excés la capacitat d’incidència real del poder polític -que ni és autònom, ni es troba en seu parlamentària, ni en el govern de la Generalitat, ni en la hipotètica futura República Catalana- sinó que, a més, cau en la ingenuïtat de pensar que aquest procés es portarà a terme de la mà d’un pacte interclassista amb els representats d’una fracció de la burgesia -estaríem d’acord que el nucli dur gran-empresarial és contrari a la independència- i de les formacions polítiques que han estat alumnes avançades del neoliberalisme nostrat.Com afirmen els propis autors de la crítica, tot i que amb tot el respecte i humilitat pensem que un xic barroerament: “La lluita de classes és una lluita pel poder entre una classe opressora (la burgesia) i una oprimida (el proletariat). El plantejament d’incidir en la societat sense tenir poder per transformar i consolidar el canvi és un brindis al sol”. Al marge del debat sobre la classe, una mica més complex que com aquí s’exposa però que no abordarem per qüestions d’espai, francament, el que ens sembla un brindis al sol és derivar d’aquest plantejament un suport quasi incondicional a la construcció d’un Estat hegemonitzat per la “burgesia” i de la mà de representants d’aquesta per acabar afirmant la capacitat d’incidència “proletària” des d’aquest mateix Estat.<a class="image-popup" href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/uploads/sites/2/2016/04/OXI_sign-greecereferendumdemojune2015.jpg" style="text-decoration: none; outline: none 0px; cursor: zoom-in; font-weight: 700;"><img alt="referèndum Grècia" class="alignright size-medium wp-image-3297" height="249" src="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/uploads/sites/2/2016/04/OXI_sign-greecereferendumdemojune2015-300x249.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; float: right; margin: 0px 0px 14.734375px 14.734375px;" width="300"></a>Si a tot això li afegim les exigències d’una UE que podem titllar de sanguinària veient la penúria a la que han condemnat Grècia i la incapacitat de remuntar del capitalisme actual estancat en la producció de valor que no permet nodrir les arques públiques, totalment assecades i amb pressupostos sotmesos a la lògica privatitzadora i retalladora, ens sembla encara més limitada la capacitat d’incidència d’un Estat que se situaria en la perifèria dependent europea amb una economia amb un dèficit extern pràcticament crònic en base a una estructura productiva precària centrada en el sector logístic, els serveis, el turisme i la construcció, encara ara després de nou anys de crisi, amb una inexistent política industrial abandonada pels governs del diversos colors que s’han succeït al Principat. Això no implica abandonar la batalla de l’Estat ni el poder. Implica resituar-la en base a noves aliances i amb una posició crítica respecte l’hegemonia que per ara la travessa.El resultat no pot ser bo si, a més a més, combinem aquestes dues variables: a) el poder polític és relatiu, i b) en el capitalisme actual i en el marc de la UE no hi ha marge pel pacte social; amb un argument com el que esgrimeixen els autors: “en aquest moment a Catalunya existeix un marge de 16 mil milions d’euros anuals que si barrem el pas a l’espoliació fiscal que patim col·lectivament donen la possibilitat d’implementar unes altres polítiques d’un abast social remarcable, amb o sense pacte social”.No valorarem les bajanades que han dit polítics de primera línia, economistes i tertulians sobre el model de país que s’esdevindria amb el simple desbloqueig comptable d’aquesta xifra, perquè estem segurs que són plantejaments que Giner i Infante no comparteixen. Aquí el que està en debat és si l’estratègia interclassista és contrària al propi procés independentista basat en les premisses de l’Esquerra Independentista (EI): la independència i el socialisme.<blockquote style="margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px; border: none; background-image: url(http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/themes/critic-blogs/img/bg-blockquote.png); background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat no-repeat;">Centrar la construcció de la sobirania en les famoses estructures d’Estat i l’espoli fiscal dels 16.000 milions d’euros és molt probable que ens porti a un Pacte Fiscal</blockquote>Creiem que hi ha raons suficientment importants per defensar la construcció d’un Estat mitjançant el dret d’autodeterminació del poble català: amb defensa democràtica d’aquest dret, la reivindicació popular legítima i amplament recolzada -més del 80% de la població- i l’aspiració a un procés constituent propi que deixi enrere la transició postfranquista de la restauració borbònica. Si del que es tracta és de bastir aquesta potent reivindicació popular amb una pàtina d’economicisme, no cal recórrer a la comptabilitat desclassada. El deute mateix és un mecanisme de transferència de la riquesa de la classe treballadora al capital financer. O el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), que s’ha convertit en un instrument neocolonial que sotmet el Principat a través del deute públic de la Generalitat i la seva necessitat de finançament als designis de l’Estat central. Per què no denunciar aquest ‘frau sagnant’? Potser perquè el model de finançament autonòmic va ser votat i implementat per la tot poderosa CiU? Cal recordar que CiU no va oposar-se a l’infame article 135 de la reformada Constitució espanyola irreformable i també va votar a favor de la llei d’estabilitat pressupostària.Centrar la construcció de la sobirania en les famoses estructures d’Estat -fins ara desconegudes, per tant impossible d’analitzar- i la premissa de l’Espanya ens roba i l’espoli fiscal dels 16.000 milions d’euros és molt probable que ens porti a un carreró sense sortida anomenat Pacte Fiscal: nou model de finançament i renegociació competencial amb l’Estat espanyol, sempre per dalt, sempre entre elits. No ens cansarem de repetir que la solidaritat interterritorial és un principi que haurà de prevaler fins i tot en un hipotètic horitzó comunista i en uns Països Catalans independents.<h2 style="margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; border: none; line-height: 25px;">Centre-perifèria o com ésser el centre de la perifèria</h2>La qüestió de l’espoli fiscal és la ròtula, en el plantejament d’Infante i Giné, que articula l’excés d’optimisme dipositat en l’Estat propi amb el greuge que suposa ser una economia dependent perifèrica en el context europeu. Si aconseguim un Estat propi amb la plena gestió dels nostres recursos sortirem de la posició en la que ens col·loca la divisió internacional del treball a nivell europeu. Malauradament, pensem que aquesta idea és una ficció sense fonaments.Entrar en detall en una relectura de les <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_de_la_depend%C3%A8ncia" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">tesis de la dependència</a> a la llum de l’actual Europa a velocitats desiguals requeriria més espai del que aquí tenim però podem apuntar alguna idea. Si revisem els orígens de la teoria de la dependència allà pels anys 50 a Llatinoamèrica recordarem que la qüestió central a la que volien fer front era perquè els països que arribaven a industrialitzar-se (modernitzar-se deien alguns) no aconseguien sortit del subdesenvolupament i seguien dependents de les antigues metròpolis o dels nous centres mundials. Les respostes que van donar aquests autors es podien dividir en dues. Per una banda, hi havia factors externs referents al rol que jugaven aquests països en el sistema-món, com a subministradors de recursos naturals a les economies més riques, amb enormes bosses de mà d’obra barata i menor composició orgànica de capital, és a dir, tecnologia més endarrerida i menor inversió en bens d’equip. Pel que fa als factors interns en relació a la correlació de forces de la lluita interna de classes destacaven, entre d’altres, el paper desenvolupat per les elits locals que alguns autors titllaven de lumpen-burgesia.L’economia catalana ocupa una posició certament perifèrica en l’espai europeu, juntament amb la resta d’economies de l’est i sud d’Europa, com l’espanyola. Però francament, ens costa veure com Catalunya podria ser la perifèria econòmica de l’Estat espanyol com assenyalen Infante i Giner. Segurament Galícia, com ha explicat Xosé Beiras, estaria relegada a una situació de subdesenvolupament a causa de l’assignació d’aquest rol perifèric en el marc de l’Estat espanyol -no creiem que sigui el cas de Catalunya, ni del País Basc-, a part del menyspreu cultural i social que ha patit el poble gallec, que el propi <a href="http://www.elcritic.cat/entrevistes/xose-manuel-beiras-lestat-espanyol-es-racista-amb-els-gallecs-per-llengua-i-per-classe-per-pobres-i-per-no-parlar-castella-5203" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">Beiras</a> explica inspirat en el treball d’<a href="https://gl.wikipedia.org/wiki/Albert_Memmi" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">Albert Memmi</a> sobre el retrat del colonitzat fet pel colonitzador.<div id="attachment_3242" class="wp-caption alignright" style="margin: 0px 0px 14.734375px 14.734375px; padding: 0px; border: none; float: right; width: 310px;"><a class="image-popup" href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/uploads/sites/2/2016/04/MG_6381.jpg" style="text-decoration: none; outline: none 0px; cursor: zoom-in; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><img alt="El president del govern, Carles Puigdemont. Al fons, es veu Oriol Junqueras, líder d'ERC / JORDI BORRÀS" class="size-medium wp-image-3242" height="200" src="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/wp-content/uploads/sites/2/2016/04/MG_6381-300x200.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%;" width="300"></a>El president del govern, Carles Puigdemont. Al fons, es veu Oriol Junqueras, líder d’ERC / JORDI BORRÀS</div>En altres <a href="http://espaifabrica.cat/index.php/perspectives/item/818-per-entendre-la-uni%C3%B3-econ%C3%B2mica-i-monet%C3%A0ria-europea-la-crisi-de-la-zona-euro-i-les-possibles-solucions-a-debat" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">textos</a> hem parlat del model de centre-perifèria europeu més àmpliament: la demolició dels aparells productius regionals a través dels processos de desindustrialització, la UE i l’euro com a palanques de transmissió de l’ajust al món del treball, el desenvolupament en la perifèria europea de sectors de baix valor afegit (turisme, construcció, serveis, logística) i el paper de receptors de mercaderies comprades a crèdit i d’inversions provinents dels superàvits dels països centrals. Ara només podem afegir un factor intern que ens serveix de crítica de l’estratègia interclassista: el rol que ha jugat la burgesia catalana en aquest procés històric.És cert, que la indústria a Catalunya va tenir un moment d’esplendor a principis del s.XX de la mà d’una burgesia que es podria considerar modernitzadora. Sempre, però, amb l’antecedent esclavista d’alguns indians que van fer fortuna a les amèriques al s.XIX i sobre les esquenes d’una classe treballadora explotada que no per casualitat va donar lloc a principis del s.XX a la que possiblement sigui l’experiència d’organització obrera més potent del continent europeu juntament amb la socialdemocràcia alemanya del moment: l’anarcolsindicalisme. A partir d’aquí, molt resumidament, les elits nostrades s’han pujat als successius trens que els va oferir el franquisme i el post-franquisme sense excepció i fins la fase neoliberal més recent: des dels anys 80 quan comença la mal anomenada reconversió industrial, fins els anys 2000 anteriors a la crisi amb la febre de la bombolla immobiliària i de la construcció, passant per la dècada dels 90 on les deslocalitzacions al Marroc i la Xina de la nostra indústria (tèxtil, mobles, sabates, etc.) estaven a l’ordre del dia. Com diu Frank Sobotka, personatge de la sèrie ‘The Wire’, ‘we used to make shit’, però d’això ja fa molt de temps (un dia també tocarà parlar de la falsa imatge liberal i moderna de la nostra burgesia que la faria més “europea” que l’espanyola, una idea que ha tingut el seu recorregut dins certa esquerra independentista).L’avantatge d’aquest fangar que suposa l’estratègia interclassista on estem caient de quatre grapes és que es dilucidarà ben aviat, en 18 mesos tindrem resposta a si era l’aposta correcta o un nou capítol de la nissaga de poder de la nostra burgesia convergent. Esperem equivocar-nos, i és responsabilitat de tots que els fets ens treguin la raó, perquè el pitjor serà explicar als milions de persones il·lusionades i mobilitzades com el “procés” acaba en foc d’encenalls.Pel que fa a la resta de crítiques per motius d’espai no les abordarem. Les considerem, però, secundàries, fruit segurament d’una lectura superficial del nostre text. On hem criticat mai l’obra de Lebowitz en la seva lectura de l’Estat? De fet, al mateix llibre citat per Infante i Giner, Lebowitz és molt crític de la fetitxització de l’Estat (crítica de la URSS) i, fins i tot, de l’excés d’entusiasme amb el cooperativisme obrer que ell ha analitzat a través de l’experiència iugoslava i proposa acompanyar de processos de decisió democràtics que impliquin el conjunt de la població més enllà del centre de producció.Alguns pensen que és bàsicament la conquesta de l’Estat de la mà d’un pacte interclassista el que ens acosta a aquest estadi de transformació social. Nosaltres creiem que és justament la nostra afirmació com a classes populars en moviment cap a una altra forma de societat la que ens habilita per avançar envers aquest procés de transformació de la societat, que ha d’incloure també, però no únicament, la conquesta de l’Estat. I això passa indefectiblement per posar sobre la taula quines són les sobiranies que avui ens arrabassa el capital i l’estat espanyol. I evidentment aquest procés dibuixa clarament qui són aquells que en aquest moment estan apuntalant les polítiques i els mecanismes de poder que impedeixin avançar en aquesta direcció sobiranista. I no són només a l’Estat espanyol.<h5 style="margin: 0px; padding: 0px; border: none;">Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau Llonch són membres del Seminari d’Economia Taifa.</h5>* Us recomanem que llegiu el dos primers articles d’aquesta futura trilogia, que va publicar CRÍTIC al setembre i al desembre, respectivament, amb els títols: “<a href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/09/23/la-independencia-de-catalunya-en-un-capitalisme-ingestionable-i/" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (I)</a>” i “<a href="http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/12/17/la-independencia-en-un-capitalisme-ingestionable-ii/" target="_blank" style="text-decoration: none; outline: none 0px; font-weight: 700;">La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (II)</a>“.

Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau Llonch

Aquest és el tercer d’una sèrie d’articles (podeu recuperar el primer i el segon) que pretén presentar breument el debat sobre la construcció de la sobirania popular i nacional en el context del capitalisme actual i el marc de la UE de l’euro i l’austeritat. El plantejament que presentem no té vocació de full de ruta; més aviat vol servir d’eina de debat en la construcció de la unitat popular i la conquesta de les sobiranies que ja està en marxa a partir del municipalisme i altres moviments sòcio-polítics en mig del procés independentista català. En aquest darrer intentem anunciar les diferents sobiranies -i desplegar-ne alguna- que ens semblen imprescindibles per bastir el procés independentista si el pretenem veritablement transformador i compatible amb la sobirania real del nostre poble.

També intentem donar resposta a algunes crítiques rebudes, que agraïm profundament per l’essència constructiva de tot debat, però que -ja ho avancem- en la majoria de casos remeten a consideracions que poc tenen a veure amb aquesta sèrie d’articles i que parteixen d’un malentès fonamental: entendre que el desplegament d’aquest hipòtesi sobiranista és incompatible amb la necessitat de la construcció d’un Estat. Com hem intentat explicar, més aviat posem èmfasi en la necessitat d’encetar una discussió sobre què significa un “Estat propi” en l’actual marc econòmic i polític i quines oportunitats i limitacions ens brinda l’actual procés. Tot seguit en parlem.

Aquesta sèrie d’articles són un tastet del llibre que aviat veurà la llum on un grup de persones vinculades als moviments socials de diferents àmbits de treball i militància ens hem proposat enquadrar la discussió sobre què vol dir ser sobiranista en el moment històric actual: capitalisme en crisi, UE demofòbica, règim de la transició espanyola en recomposició i moviment independentista català en auge.

El desplegament de les sobiranies al voltant d’un model auto-centrat. La sobirania (re)productiva.

Si les hipòtesis que hem exposat en els articles precedents són certes, en l’actual context econòmic i polític l’única estratègia independentista factible passa pel desenvolupament d’un conjunt de processos polítics i projectes productius i culturals que tinguin per objectiu la construcció de la sobirania econòmica, és a dir, la cobertura material de les necessitats -materials i socials- de la població a partir de les potencialitats i capacitats internes, construint un aparell productiu autocentrat. Uns processos que ja existeixen parcialment però que cal dotar-los d’un relat comú i, eventualment, impulsar-los amb la palanca institucional.

Una socialització del treball domèstic i de les tasques de cures s’imposa com un dels eixos de la sobirania econòmica

Creiem que el repte que hem d’entomar els propers anys és, ni més ni menys, que la recerca de la manera més eficient, socialment satisfactòria i respectuosa amb el medi ambient de produir tot allò necessari pel desenvolupament de les plenes capacitats humanes tendint cap a un horitzó postcapitalista. El procés independentista ens brinda enormes oportunitats: el què (model de societat), el com (procés emancipador democràtic i horitzontal), el quan (ara, però en una carrera de llarg alè) i el qui (les classes treballadores organitzades, el sindicalisme combatiu, l’economia social i solidària, el cooperativisme, el municipalisme, etc.).

El conjunt de canvis en la transformació del sistema productiu cap a un model que vinculi la producció amb les necessitats socials i materials i permeti el desenvolupament humà es poden encabir en una estratègia que denominem de sobirania (re)productiva. L’objectiu bàsic del sistema productiu ha de ser la reproducció ampliada de les persones; la producció de tot allò necessari per cobrir les necessitats estarà en sintonia amb els processos de reproducció de la vida, fins ara reclosos en l’àmbit domèstic i assumit majoritàriament per les dones. Una socialització del treball domèstic i de les tasques de cures s’imposa com un dels eixos de la sobirania econòmica. Al mateix temps, entenem la producció no tan sols com una activitat per obtenir els béns i serveis necessaris, sinó també com a processos socials on ens constituïm i desenvolupem com persones. Si portem a terme processos desalienadors aconseguirem desenvolupar plenament les nostres capacitats humanes.

Aquest nou model productiu haurà de combatre també els desequilibris propis de la centralització i concentració de la producció en l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona (Vallès Oriental i Occidental, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme) que representa més del 65% de l’economia del Principat i imposa un mode de vida precari per a la major part de la població. Molts dels municipis, a l’hora de plantejar una estratègia de sobirania (re)productiva, s’enfrontaran a la construcció d’un model nou que obligarà a aturar els projectes que el model empresarial vigent ha desplegat fins ara: plans urbanístics, centres logístics, complexos d’oci, infraestructures de transport, subministraments, etc. En altres municipis, el repte serà reorganitzar a partir de nous criteris el model productiu existent (serveis d’oci i turisme, industries amb treball precari…).

No s’ha de confondre això amb el plantejament d’una autarquia, en què cada municipi o regió ha d’abastir-se d’absolutament tots els béns i serveis desitjat. No es tracta tampoc simplement de reemplaçar el capital estranger amb un capital amb propietaris residents que operi sota els mateixos paràmetres. Seguirà havent inversió i intercanvi privats, al menys en una primera fase, però el comerç i les finances hauran d’estar en sintonia amb els criteris socials col·lectivament establerts. Partirem de dues premisses bàsiques per bastir el model autocentrat:

-Desplegar les potencialitats dels recursos productius al territori: únicament aquells que són “desitjables” perquè no suposen un consum energètic malbaratador ni un consum de recursos insostenible ni una emissió de contaminació que posi en perill el medi social i natural. Les potencialitats han de ser coherents amb la cultura i la manera de viure de la població.

-Considerar les necessitats dels grups socials, especialment aquells més vulnerables. Per exemple, detectar les necessitats de les persones en atur de llarga durada, de les famílies en risc de pobresa, tenint en compte tant les necessitats materials com els treballs no mercantils de cures com una primera etapa del desplegament.

En la mesura en que la proposta guanyi capacitat per definir-se a nivell nacional caldrà plantejar la necessitat de transformar radicalment el paper actual dels sector públic. Per tal de ser congruent amb la proposta sobiranista aquí esbossada, un dels elements més importants, el sector públic, ha de ser molt més actiu, creatiu i especialment directiu i regulador en la gestió de l’economia en direccions específiques. Caldria considerar un sector públic al marge de la dinàmica del mercat, en tot allò fonamental i estratègic per la reproducció de la vida, i, per tant, revertir totalment l’actual tendència de privatització del sector públic.

Coherents amb la nostra visió de la transformació des de la praxi, a dia d’avui el món cooperativista, l’economia social i solidària, els moviments socials, el sindicalisme combatiu i el municipalisme són els agents des d’on promoure aquesta estratègia, impulsant els diversos projectes productius. No es tracta de plantejar models o instruments tècnics i definits a priori, sinó d’estendre el debat i la discussió entre les poblacions i els col·lectius i entitats organitzades més concretament. El teixit social dels barris i pobles és un dels agents per a reconstruir les sobiranies.

Les sobiranies: cultural, alimentària, energètica, residencial i sanitària

A l’hora d’exemplificar què significa la lluita per cadascuna de les nostres sobiranies resulta fonamental poder baixar al terreny d’allò concret. És així com la sobirania alimentària, energètica, residencial, sanitària, cultural esdevenen alguns dels àmbits de reproducció concret de la vida en societat que pensem que han de ser entomats des d’aquesta voluntat de capgirar en un sentit de poder col·lectiu la tendència desposseïdora que caracteritza el capitalisme avui. Conscients que els àmbits de sobirania fonamentals per a la reproducció de la vida no s’esgoten en els que aquí mencionem, hem considerat oportú començar la reflexió a l’entorn d’aquests, amb la voluntat de mostrar una estratègia que pot ser continuada en altres àmbits susceptibles d’entroncar amb aquest plantejament. Aquesta concreció més detallada, per qüestions d’espai, la deixem pel llibre i el seu debat posterior.

Avancem, però, que resulta evident que tots i cadascun dels àmbits de sobirania que aquí mencionem compten a dia d’avui amb multitud de persones que, des de diferent espais i projectes concrets, treballen per a la recuperació del control i la gestió democràtica dels mateixos. Des dels projectes cooperatius en l’àmbit de l’energia o l’habitatge, passant per la pagesia ecològica i el consum de proximitat, la recuperació dels habitatges buits en mans dels bancs o la creació cultural comunitària, amb totes elles és amb les que pretenem establir un diàleg fecund amb la voluntat d’aconseguir la interrelació i la sinergia necessària per afiançar aquesta estratègia transformadora i escalar-la en la dimensió municipal i/o estatal.

Més enllà dels discursos existeix ja una pràctica concreta que ens acosta a com podria ser una societat comunista

Tal com assenyalàvem en els articles anteriors, la superació de la propietat privada, la producció no explotadora, la redistribució no meritocràtica, la presa de decisions col·lectiva i els valors del comú per sobre del individualisme, són els criteris que dirigiran la intervenció política en cadascun d’aquests àmbits de sobirania. Més enllà dels discursos existeix ja una pràctica concreta que ens acosta a com podria ser una societat comunista. La voluntat del nostre treball, que aquí esbossem, té una vocació eminentment pràctica, convençuts que no hi ha exemples petits i que una experiència de transformació que funciona és un gran exemple, segurament amb una capacitat de convenciment molt superior a la de mil articles i discursos.

Cal assenyalar també que en un context com el del capitalisme del segle XXI, en el marc de la Unió Económica i Monetària (UEM), i des d’espais nacionals concrets, esdevé molt complex poder engegar un procés de conflicte amb totes aquelles institucions que asseguren la reproducció de les relacions socials indispensables per a la reproducció ampliada del capitalisme. Pensem que la proposta de les sobiranies permet també engegar un treball real i rigorós de diagnosi de cadascun dels àmbits concrets que poden esdevenir un coll d’ampolla evident a l’hora de plantejar un pols oberts amb els centres de poder del capitalisme. Sense una interpretació acurada de la realitat de cadascun dels àmbits materials en els que cal assegurar la reproducció de la vida i com fer-ho, resulta absolutament ingenu pensar en un procés de transformació profund de la societat.

La qüestió del poder no es redueix a l’ocupació del comandament de l’Estat

En cap moment hem deixat de considerar la institució -el govern o poder polític, l’Estat, l’ajuntament- com un camp de batalla en el procés d’emancipació social i nacional, i un de ben important. En el segon article, però, apuntàvem, potser amb menys claredat de la que haguéssim volgut, la posició que ha d’ocupar la institució, subsumida al procés de transformació, adoptant un rol actiu, facilitador, allí on no existeixin dinàmiques anticapitalistes robustes. Si no és d’aquesta manera, encara que hi hagi al capdavant de la institució persones honestes, amb ganes de canviar les coses i carregades de bona voluntat, mentre la dinàmica preeminent ‘fora’ de la institució estigui caracteritzada per la valorització del capital -recerca de negocis rendibles, explotació amb fins privats, acumulació per despossessió- i no es persegueix trencar aquesta lògica incentivant nous projectes amb nous criteris, acabarà sotmesa a la dinàmica del capital. Perquè en realitat no hi ha un ‘a fora’.

La institució forma part d’una totalitat fortament relacionada amb l’estructura productiva, la industria cultural i els aparells ideològics. No podem caure en el vell fetitxisme de la presa del poder institucional segons el qual l’estratègia de transformació -o procés d’emancipació- ha de girar al voltant d’aquest ‘assalt als cels’, que proposen els companys de Poble Lliure Antoni Infante i Juanjo Giner, en aquesta crítica al nostre text.

Nikos Pulantzàs definia aquest poder polític de la següent manera: El fonament d’aquesta cristalització material de l’Estat i el poder es troba en les relacions de producció i la divisió social del treball però no es tracta d’una estructura econòmica on les classes, els poders i les lluites són absents. La relació entre l’Estat i les relacions de producció interpel·la la relació de l’Estat amb la base econòmica. Rebutgem la idea economicista i mecanicista de l’Estat com un apèndix de la base econòmica, sense espai propi, però també la concepció de la totalitat social sota la forma d’instàncies o nivells per naturalesa o per essència autònoms on l’Estat gaudiria de l’autonomia d’allò polític. La relació entre Estat i economia, ho sap tothom, no és d’exterioritat.

El plantejament de la ‘conquesta de les sobiranies’ ha de tenir molt clar que el canvi anhelat haurà de ser també cultural, productiu i ideològic

L’Estat no és un lloc físic (el parlament, el congrés), ni una sèrie de persones (els jutges, els polítics), ni un lloc geogràfic (l’Estat espanyol, la República catalana…). Si entenem l’Estat com com ho fa Pulantzàs com una cristalització de les relacions socials pròpies del capital que permet a aquest reproduir-se de forma ampliada aconseguirem anar més enllà de l’escleròtic esquema mecànic segons el qual la pressa del poder precedeix la transformació social -i en el cas que ens ocupa i preocupa, la independència i la sobirania popular. En la direcció que ho fa Bob Jessop, a l’hora de parlar avui de l’Estat hem de ser conscients que les relacions socials que defineixen les funcions d’aquest es troben articulades en diferents escales institucionals. Avui en el cas de la UEM la capacitat fiscal i monetària ja no resta en mans dels Estats nació, i en el cas de la política comercial el paper de la UE cal sumar-li el d’una instància institucional com l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Així doncs hem de ser conscients que les relacions institucionals que defineixen avui la funció de l’Estat ja no es troben contingudes en la frontera dels Estats nació i, per tant, sense menystenir la seva rellevància, no resulta productiu des d’una perspectiva transformadora situar en l’Estat, i en la seva conquesta, tota la capacitat d’incidència en les relacions socials que en el capitalisme global defineixen la seva reproducció. Qui diu que això és incompatible amb defensar la conquesta de l’Estat?

L’alcaldessa Ada Colau, amb les regidores Janet Sanz, Laia Ortiz i Jaume Asens / AJUNTAMENT DE BARCELONA

El plantejament de la ‘conquesta de les sobiranies’ ha de tenir molt clar que el canvi anhelat haurà de ser també cultural, productiu i ideològic. Anirà més enllà del poder polític, no per ambició sinó per necessitat, perquè el poder polític és relatiu i mostra límits evidents en el moment històric present i en societats tant complexes com les nostres on les decisions determinants no es prenen ‘a palau’ tot i la importància que aquest pugui tenir. L’Estat -o l’ajuntament- pot esdevenir una palanca potentíssima, en molts casos imprescindible, en la construcció de les sobiranies que diversos municipis, col·lectius i moviments han encetat de manera autònoma. Per fer això efectiu cal, com dèiem, subsumir la institució a la lògica de transformació, de la mateixa manera que els ajuntaments ocupats per ‘les forces del canvi’ han de representar les classes populars defensant els seus interessos. El poder polític o institucional no és un arbitre del conflicte sinó que reprodueix en el seu interior aquesta batalla de classe en tant que cristalització d’unes relacions socials i de poder concretes. Per tant, els seus actors han de tenir clara la seva posició en aquest conflicte i remar a favor dels seus representats, en contra, forçosament, dels interessos de les classes capitalistes.

L’estratègia independentista que només es concentri en la ‘presa del poder’ institucional i la construcció d’un Estat no només fetitxitza en excés la capacitat d’incidència real del poder polític -que ni és autònom, ni es troba en seu parlamentària, ni en el govern de la Generalitat, ni en la hipotètica futura República Catalana- sinó que, a més, cau en la ingenuïtat de pensar que aquest procés es portarà a terme de la mà d’un pacte interclassista amb els representats d’una fracció de la burgesia -estaríem d’acord que el nucli dur gran-empresarial és contrari a la independència- i de les formacions polítiques que han estat alumnes avançades del neoliberalisme nostrat.

Com afirmen els propis autors de la crítica, tot i que amb tot el respecte i humilitat pensem que un xic barroerament: “La lluita de classes és una lluita pel poder entre una classe opressora (la burgesia) i una oprimida (el proletariat). El plantejament d’incidir en la societat sense tenir poder per transformar i consolidar el canvi és un brindis al sol”. Al marge del debat sobre la classe, una mica més complex que com aquí s’exposa però que no abordarem per qüestions d’espai, francament, el que ens sembla un brindis al sol és derivar d’aquest plantejament un suport quasi incondicional a la construcció d’un Estat hegemonitzat per la “burgesia” i de la mà de representants d’aquesta per acabar afirmant la capacitat d’incidència “proletària” des d’aquest mateix Estat.

Si a tot això li afegim les exigències d’una UE que podem titllar de sanguinària veient la penúria a la que han condemnat Grècia i la incapacitat de remuntar del capitalisme actual estancat en la producció de valor que no permet nodrir les arques públiques, totalment assecades i amb pressupostos sotmesos a la lògica privatitzadora i retalladora, ens sembla encara més limitada la capacitat d’incidència d’un Estat que se situaria en la perifèria dependent europea amb una economia amb un dèficit extern pràcticament crònic en base a una estructura productiva precària centrada en el sector logístic, els serveis, el turisme i la construcció, encara ara després de nou anys de crisi, amb una inexistent política industrial abandonada pels governs del diversos colors que s’han succeït al Principat. Això no implica abandonar la batalla de l’Estat ni el poder. Implica resituar-la en base a noves aliances i amb una posició crítica respecte l’hegemonia que per ara la travessa.

El resultat no pot ser bo si, a més a més, combinem aquestes dues variables: a) el poder polític és relatiu, i b) en el capitalisme actual i en el marc de la UE no hi ha marge pel pacte social; amb un argument com el que esgrimeixen els autors: “en aquest moment a Catalunya existeix un marge de 16 mil milions d’euros anuals que si barrem el pas a l’espoliació fiscal que patim col·lectivament donen la possibilitat d’implementar unes altres polítiques d’un abast social remarcable, amb o sense pacte social”.

No valorarem les bajanades que han dit polítics de primera línia, economistes i tertulians sobre el model de país que s’esdevindria amb el simple desbloqueig comptable d’aquesta xifra, perquè estem segurs que són plantejaments que Giner i Infante no comparteixen. Aquí el que està en debat és si l’estratègia interclassista és contrària al propi procés independentista basat en les premisses de l’Esquerra Independentista (EI): la independència i el socialisme.

Centrar la construcció de la sobirania en les famoses estructures d’Estat i l’espoli fiscal dels 16.000 milions d’euros és molt probable que ens porti a un Pacte Fiscal

Creiem que hi ha raons suficientment importants per defensar la construcció d’un Estat mitjançant el dret d’autodeterminació del poble català: amb defensa democràtica d’aquest dret, la reivindicació popular legítima i amplament recolzada -més del 80% de la població- i l’aspiració a un procés constituent propi que deixi enrere la transició postfranquista de la restauració borbònica. Si del que es tracta és de bastir aquesta potent reivindicació popular amb una pàtina d’economicisme, no cal recórrer a la comptabilitat desclassada. El deute mateix és un mecanisme de transferència de la riquesa de la classe treballadora al capital financer. O el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), que s’ha convertit en un instrument neocolonial que sotmet el Principat a través del deute públic de la Generalitat i la seva necessitat de finançament als designis de l’Estat central. Per què no denunciar aquest ‘frau sagnant’? Potser perquè el model de finançament autonòmic va ser votat i implementat per la tot poderosa CiU? Cal recordar que CiU no va oposar-se a l’infame article 135 de la reformada Constitució espanyola irreformable i també va votar a favor de la llei d’estabilitat pressupostària.

Centrar la construcció de la sobirania en les famoses estructures d’Estat -fins ara desconegudes, per tant impossible d’analitzar- i la premissa de l’Espanya ens roba i l’espoli fiscal dels 16.000 milions d’euros és molt probable que ens porti a un carreró sense sortida anomenat Pacte Fiscal: nou model de finançament i renegociació competencial amb l’Estat espanyol, sempre per dalt, sempre entre elits. No ens cansarem de repetir que la solidaritat interterritorial és un principi que haurà de prevaler fins i tot en un hipotètic horitzó comunista i en uns Països Catalans independents.

Centre-perifèria o com ésser el centre de la perifèria

La qüestió de l’espoli fiscal és la ròtula, en el plantejament d’Infante i Giné, que articula l’excés d’optimisme dipositat en l’Estat propi amb el greuge que suposa ser una economia dependent perifèrica en el context europeu. Si aconseguim un Estat propi amb la plena gestió dels nostres recursos sortirem de la posició en la que ens col·loca la divisió internacional del treball a nivell europeu. Malauradament, pensem que aquesta idea és una ficció sense fonaments.

Entrar en detall en una relectura de les tesis de la dependència a la llum de l’actual Europa a velocitats desiguals requeriria més espai del que aquí tenim però podem apuntar alguna idea. Si revisem els orígens de la teoria de la dependència allà pels anys 50 a Llatinoamèrica recordarem que la qüestió central a la que volien fer front era perquè els països que arribaven a industrialitzar-se (modernitzar-se deien alguns) no aconseguien sortit del subdesenvolupament i seguien dependents de les antigues metròpolis o dels nous centres mundials. Les respostes que van donar aquests autors es podien dividir en dues. Per una banda, hi havia factors externs referents al rol que jugaven aquests països en el sistema-món, com a subministradors de recursos naturals a les economies més riques, amb enormes bosses de mà d’obra barata i menor composició orgànica de capital, és a dir, tecnologia més endarrerida i menor inversió en bens d’equip. Pel que fa als factors interns en relació a la correlació de forces de la lluita interna de classes destacaven, entre d’altres, el paper desenvolupat per les elits locals que alguns autors titllaven de lumpen-burgesia.

L’economia catalana ocupa una posició certament perifèrica en l’espai europeu, juntament amb la resta d’economies de l’est i sud d’Europa, com l’espanyola. Però francament, ens costa veure com Catalunya podria ser la perifèria econòmica de l’Estat espanyol com assenyalen Infante i Giner. Segurament Galícia, com ha explicat Xosé Beiras, estaria relegada a una situació de subdesenvolupament a causa de l’assignació d’aquest rol perifèric en el marc de l’Estat espanyol -no creiem que sigui el cas de Catalunya, ni del País Basc-, a part del menyspreu cultural i social que ha patit el poble gallec, que el propi Beiras explica inspirat en el treball d’Albert Memmi sobre el retrat del colonitzat fet pel colonitzador.

El president del govern, Carles Puigdemont. Al fons, es veu Oriol Junqueras, líder d’ERC / JORDI BORRÀS

En altres textos hem parlat del model de centre-perifèria europeu més àmpliament: la demolició dels aparells productius regionals a través dels processos de desindustrialització, la UE i l’euro com a palanques de transmissió de l’ajust al món del treball, el desenvolupament en la perifèria europea de sectors de baix valor afegit (turisme, construcció, serveis, logística) i el paper de receptors de mercaderies comprades a crèdit i d’inversions provinents dels superàvits dels països centrals. Ara només podem afegir un factor intern que ens serveix de crítica de l’estratègia interclassista: el rol que ha jugat la burgesia catalana en aquest procés històric.

És cert, que la indústria a Catalunya va tenir un moment d’esplendor a principis del s.XX de la mà d’una burgesia que es podria considerar modernitzadora. Sempre, però, amb l’antecedent esclavista d’alguns indians que van fer fortuna a les amèriques al s.XIX i sobre les esquenes d’una classe treballadora explotada que no per casualitat va donar lloc a principis del s.XX a la que possiblement sigui l’experiència d’organització obrera més potent del continent europeu juntament amb la socialdemocràcia alemanya del moment: l’anarcolsindicalisme. A partir d’aquí, molt resumidament, les elits nostrades s’han pujat als successius trens que els va oferir el franquisme i el post-franquisme sense excepció i fins la fase neoliberal més recent: des dels anys 80 quan comença la mal anomenada reconversió industrial, fins els anys 2000 anteriors a la crisi amb la febre de la bombolla immobiliària i de la construcció, passant per la dècada dels 90 on les deslocalitzacions al Marroc i la Xina de la nostra indústria (tèxtil, mobles, sabates, etc.) estaven a l’ordre del dia. Com diu Frank Sobotka, personatge de la sèrie ‘The Wire’, ‘we used to make shit’, però d’això ja fa molt de temps (un dia també tocarà parlar de la falsa imatge liberal i moderna de la nostra burgesia que la faria més “europea” que l’espanyola, una idea que ha tingut el seu recorregut dins certa esquerra independentista).

L’avantatge d’aquest fangar que suposa l’estratègia interclassista on estem caient de quatre grapes és que es dilucidarà ben aviat, en 18 mesos tindrem resposta a si era l’aposta correcta o un nou capítol de la nissaga de poder de la nostra burgesia convergent. Esperem equivocar-nos, i és responsabilitat de tots que els fets ens treguin la raó, perquè el pitjor serà explicar als milions de persones il·lusionades i mobilitzades com el “procés” acaba en foc d’encenalls.

Pel que fa a la resta de crítiques per motius d’espai no les abordarem. Les considerem, però, secundàries, fruit segurament d’una lectura superficial del nostre text. On hem criticat mai l’obra de Lebowitz en la seva lectura de l’Estat? De fet, al mateix llibre citat per Infante i Giner, Lebowitz és molt crític de la fetitxització de l’Estat (crítica de la URSS) i, fins i tot, de l’excés d’entusiasme amb el cooperativisme obrer que ell ha analitzat a través de l’experiència iugoslava i proposa acompanyar de processos de decisió democràtics que impliquin el conjunt de la població més enllà del centre de producció.

Alguns pensen que és bàsicament la conquesta de l’Estat de la mà d’un pacte interclassista el que ens acosta a aquest estadi de transformació social. Nosaltres creiem que és justament la nostra afirmació com a classes populars en moviment cap a una altra forma de societat la que ens habilita per avançar envers aquest procés de transformació de la societat, que ha d’incloure també, però no únicament, la conquesta de l’Estat. I això passa indefectiblement per posar sobre la taula quines són les sobiranies que avui ens arrabassa el capital i l’estat espanyol. I evidentment aquest procés dibuixa clarament qui són aquells que en aquest moment estan apuntalant les polítiques i els mecanismes de poder que impedeixin avançar en aquesta direcció sobiranista. I no són només a l’Estat espanyol.

Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau Llonch són membres del Seminari d’Economia Taifa.

* Us recomanem que llegiu el dos primers articles d’aquesta futura trilogia, que va publicar CRÍTIC al setembre i al desembre, respectivament, amb els títols: “La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (I)” i “La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (II)“.

<div class="itemHeader" style="margin: 0px; padding: 0px 0px 12px; border: 0px;"><h2 class="itemTitle" style="margin: 0px; padding: 5px 0px; border: 0px; line-height: 26.399999618530273px;"> </h2><div class="itemDetail" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; line-height: 18px;">Escrit per  <a rel="author" href="http://espaifabrica.cat/index.php/economia/treball/itemlist/user/969-samgindin" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">Sam Gindin</a> <div class="clr" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; clear: both; height: 0px; line-height: 0; float: none;"></div></div></div><div class="itemBody" style="margin: 0px; padding: 8px 0px; border: 0px;"><div class="itemIntroText" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px;"><img border="0" height="206" src="http://www.workerscontrol.net/es/system/files/imagecache/story/empresas-recuperadas-y-lopez-034.jpg" style="margin: 2px 5px; padding: 0px; border: none; float: left;" width="310">"La propietat dels treballadors i les cooperatives no tindran èxit a competir dins els termes del capitalisme." Enguany es compleix el cinquè centenari d'Utopia,el llibre de Thomas More que va introduir el terme utopia en el pensament radical durant els primers temps del capitalisme. En la història de More, un personatge de ficció declara: "allà on hi ha propietat privada i el diner és la mesura de totes les coses, gairebé mai és possible que una comunitat es regeixi per la justícia o la felicitat". Cinc-cents anys després, aquesta idea ―que la propietat privada dels mitjans de producció és la barrera fonamental per a un món millor―té molt predicament dins l'esquerra, i són molts els que reclamen una economia basada en el control directe dels treballadors i la comunitat. </div><div class="itemFullText" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px;"><a href="http://press.princeton.edu/titles/4726.html" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">Michael Albert i Robin Hahnel</a> eren a l'avantguarda d'aquest tipus de demandes, tractant d'establir la viabilitat pràctica d'uns inicis d’"economia participativa" a principis dels noranta. Escrivint després de la crisi financera de 2008, Hahnel va tornar a insistir en la importància de creure en una alternativa plausible, sense la qual, ha dit, "no podem esperar que la gent prengui els riscos necessaris per canviar les coses" ni "forjar cap estratègia de com arribar d’un lloc a l’altre". Defensors més recents han anat del problema de la confiança al problema de l'estratègia. Tres destacats intel·lectuals d'esquerra són al centre d'aquests esforços: <a href="http://www.democracynow.org/2015/7/7/economist_richard_wolff_on_roots_of" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">Richard Wolff</a>, <a href="http://www.thenation.com/article/socialism-in-america-is-closer-than-you-think/" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">Gar Alperovitz</a> i <a href="https://www.jacobinmag.com/2015/12/erik-olin-wright-real-utopias-anticapitalism-democracy/" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">Erik Olin Wright</a>. Tot i treballar de forma més o menys independent, els seus arguments coincideixen i han trobat una audiència receptiva entre els activistes desil·lusionats amb els sindicats, la política electoral i la seva pròpia experiència en els moviments socials, però inspirats pels experiments de control popular a l'Amèrica Llatina. Amb cada cop més interès, l'economia participativa s'ha denominat la pròxima gran idea en l'esquerra. Els partidaris del control popular advoquen per l'adquisició gradual i directa dels centres de treball per grups de treballadors, dins el capitalisme, juntament amb una expansió immediata de les cooperatives i la difusió de la participació descentralitzada en tots els aspectes de la vida social. Amb el temps, aquests canvis quantitatius efectuarien un canvi qualitatiu, i el capitalisme evolucionaria cap a una societat basada en la democràcia econòmica i social substantiva. Per Richard Wolff, economista polític, el problema que defineix el capitalisme és l'explotació. Els capitalistes ―en virtut del seu control sobre els mitjans de producció― compren la força de treball, l’organitzen i controlen els excedents que els treballadors creen, tant per al seu propi consum com, sobretot, per a la reinversió productiva que manté aquest cicle viu. Però Wolff no pensa que puguem acabar amb l'explotació en tractar de regular els mercats o girar cap a alternatives estatistes, ja siguin socialdemòcrates o comunistes. Tenint en compte les relacions de poder arrelades al capitalisme, pensa que les empreses, inevitablement, capturen els reguladors i l'expansió fiscal fa créixer el sistema, en lloc d'alterar-lo. I la planificació central simplement suplanta els capitalistes amb els buròcrates de l'estat. Com gran part de l'esquerra nord-americana, Wolff simpatitza amb els sindicats. Però ja no els veu capaços de dirigir cap canvi social. En canvi, presenta una alternativa de base sindical fonamentada en la creació d’empreses autogestionades per treballadors (WSDE) i enfocades a l’"organització interna de les empreses productives" i a "col·locar els treballadors de cada empresa productiva com els que s'apropien dels seus excedents". L'historiador Gar Alperovitz, igualment optimista, argumenta que els treballadors ja tenen una base material per unir-se a aquesta revolució en les relacions de propietat. Distanciant-se de l'opinió generalitzada de les últimes tres dècades com un període d'expectatives perpètuament baixes, a l'obra <a href="http://whatthenmustwedo.org/" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">I aleshores què hem de fer?</a>, Alperovitz prediu que cada vegada més gent s’abraçarà a un gir contra les relacions socials capitalistes, a mesura que "l'economia continuï deteriorant-se, oferint poques alternatives altres que innovar i prendre les coses en les seves pròpies mans".  Fa un pas més enllà i afirma que la "propera revolució americana" ja està en marxa. "El socialisme", ens diu Alperovitz, "és tan comú com l'herba als EUA" (afegint entre parèntesis "bé, potser no és tan comú... però, comptat i debatut, segueix sent molt comú").  En un capítol titulat "El socialisme de cada dia, sempre, estil americà", Alperovitz assenyala que la "democratització silenciosa" de l'economia dels Estats Units ha portat "més del 40 per cent de la població" a unir-se a les cooperatives i més de deu milions a esdevenir membres dels plans d'adquisició d'accions per a empleats (ESOP). Els ESOP, afegeix per donar èmfasi, inclouen "tres milions més que militen en sindicats en el sector privat". Erik Olin Wright, sociòleg marxista, és teòricament més ambiciós i ple de matisos en la seva argumentació que Alperovitz. Amb raó, rebutja el corrent determinista del marxisme vulgar i, tot i que espera que la lluita per reemplaçar al capitalisme inclourà greus conflictes i ruptures localitzades, amb molt de seny veu passada de moda la solució insurreccional en una època en què el capitalisme està acoblat principalment amb la democràcia liberal. Més encara, Wright tem que el corol·lari d'una ruptura ―la "dictadura del proletariat"― corre el risc d'un autoritarisme més greu. Això no vol dir que s'alineï amb els moviments socials anarquistes amb tints implacablement hostils a l'estat; veu l'Estat com un lloc important de la lluita. Però, igual que Wolff i Alperovitz, adopta un marc de "metamorfosi" gradualista i col·loca un pes considerable en el desenvolupament eclèctic d’"alternatives" intersticials que creixen en les esquerdes del capitalisme: "<a href="https://www.ssc.wisc.edu/~wright/ERU.htm" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">utopies reals</a>" que, amb el temps, es puguin estendre fins al nucli del capitalisme. L'atractiu dels microcosmos d'un món futur, com ara cooperatives i WSDE, apel·la a un desig comú de control substantiu de la nostra vida quotidiana, així com a una esperança que aquestes institucions podrien actuar com a ariets estratègics per assolir el socialisme.  D'altra banda, el populisme de declinació marxista d'aquest enfocament sembla oferir una via d'escapament tant respecte al fet de treballar dins el sistema i ser-hi cooptat com pel que fa a esperar una revolució que no arriba mai. Per a molts activistes, també sembla que conté l'avantatge afegit d'esquivar les confuses complexitats involucrades en el fet d'enfrontar-se amb l'estat, tot i que aquest <a href="https://www.jacobinmag.com/2015/10/developmentalism-neoliberalism-climate-change-hamilton/" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">se situa en el centre</a> de les relacions de propietat i el poder capitalistes. Al final, però, aquesta orientació estratègica és insuficient. <h2 lang="fr-MA" style="margin: 15px 0px; padding: 0px; border: 0px; line-height: 1.2;">OBJECTIUS I MITJANS</h2> Les dificultats sorgeixen ràpidament en les propostes per introduir autogestió dels treballadors dins el capitalisme, sobretot quan es tracta de la propietat. Albert i Hahnel sempre van tenir la cura d'insistir que els treballadors no són amos del seu centre de treball en particular, fins i tot si el controlen ―el centre de treball pertany a la societat en el seu conjunt. <img border="0" height="230" src="http://www.eventioggi.net/eventi/images/WE/1452864136.jpg" style="margin: 2px 6px; padding: 0px; border: none; float: right;" width="347">Van argumentar que els treballadors han de "dirigir" els seus centres de treball, ja que són els "més afectats" pel que passa allà, però perquè la democràcia socialista funcioni, tots els afectats per les decisions dels centres de treball ―altres treballadors, així com els consumidors i la comunitat― han de tenir veu en com gastar els excedents generats per la producció. No obstant això, les preguntes espinoses sobre la propietat ―i la mediació entre mitjans i fins, en termes més generals―sorgeixen quan s'implementa el control obrer dins el capitalisme, un sistema en què la institucionalització de la propietat requereix que la propietat resideixi legalment i substantivament en algun lloc. Si la propietat estatal és rebutjada com a intermediació per als béns comuns i si la propietat de les empreses controlades pels treballadors és en mans dels treballadors, llavors aquests grups de treballadors es converteixen essencialment en els seus propis capitalistes. Tenen dret de propietat, mobilitzen les seves pròpies finances, i controlen i reinverteixen "el seu" excedent per al seu propi benefici. La importància d'autoritzar legalment els drets de propietat va aparèixer després de la crisi econòmica de 2001 a l'Argentina. Mentre que els treballadors es van fer càrrec de fàbriques tancades, necessitaven la garantia clara dels drets de propietat per evitar que els neguessin el finançament i el crèdit per a la compra de components i matèries primeres a compte de les vendes. L'estat va accedir a aquesta demanda, però només amb la condició que els centres de treball es convertissin en <a href="http://ica.coop/en/media/news/argentinas-co-operative-sector-continues-grow" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">cooperatives</a>, és a dir, els treballadors heretaven els deutes de les "fàbriques recuperades" i també eren responsables de les seves pèrdues. Els treballadors més militants es van oposar a aquesta disposició. Ells volien un paper en la gestió dels centres de treball, però argumentaven que l'estat se n'havia de fer càrrec legalment, finançar la seva renovació, i lligar-les en un pla a través de tots els centres de treball. Aquestes demandes, en general, van ser derrotades. Així, els treballadors van acabar amb cooperatives i van ser soscavats triplement com a competidors dins el capitalisme: van començar amb instal·lacions que els capitalistes havien deixat descapitalitzades i no competitives; es van fer càrrec dels deutes; i van haver de posar els seus propis estalvis en les instal·lacions o acceptar salaris més baixos per fer front als problemes dels deutes i les noves inversions. El cas de l'Argentina posa en dubte la idea que tenir més centres de treball controlats pels treballadors o cooperatives es tradueix tot seguit en un ordre social cada vegada més igualitari. Sense un mecanisme institucional alternatiu per a la coordinació de les activitats productives, els mercats competitius ―que Hahneldescriu com "el càncer del socialisme"― transformen les diferències en els actius, habilitats, avantatges de localització i valoració de productes en grans desigualtats entre els treballadors i les comunitats. L'impacte negatiu d'aquestes desigualtats en la solidaritat social es va fer dolorosament evident a l'antiga Iugoslàvia, que havia implantat completament el socialisme de mercat. La distribució desigual d'avantatges històrics i geogràfics significava que les desigualtats entre les empreses també es van expressar a escala regional. Quan això se superposà amb les estructures polítiques ètniques i clientelistes, s'agreujaren perillosament les tensions ètniques. I quan el nord de Iugoslàvia va desenvolupar llaços econòmics més estrets amb Europa, es van amplificar aquestes desigualtats. Una de les més importants desigualtats generades per la competència ―una part ineludible del capitalisme― és la desocupació. Si les empreses reeixides porten les que no tenen èxit a la fallida i si els col·lectius de treballadors prefereixen no contractar i no compartir els beneficis amb els treballadors que acaben d'entrar a la força laboral, què passa amb els treballadors que han quedat sense feina? <img border="0" height="230" src="http://www.workerscontrol.net/it/system/files/imagecache/story/2%20maggio%202015.JPG" style="margin: 2px 6px; padding: 0px; border: none; float: right;" width="345">Wolff ha reflexionat sobre aquesta qüestió, i reconeix que una economia poblada per WSDE requeriria la intervenció de l'estat per combatre la desocupació. Però la seva antipatia cap a l'estat el deixa amb una resposta sorprenentment ingènua: "En lloc d'un període de rebre pagaments per desocupació regular, [els treballadors] podrien triar obtenir el total de pagaments per avançat com a capital inicial per a una WSDE." L'enviament de treballadors que no han pogut trobar feina de nou a la jungla competitiva, o l'oferta als treballadors que acaben d'entrar a la força de treball de l'oportunitat de competir amb els ja establerts, sona molt semblant a les solucions ofertes per la dreta llibertària. I no té en compte el fet que l'únic lloc amb un programa d'aquest tipus (Itàlia) té una <a href="http://www.bloomberg.com/news/articles/2016-02-02/italy-unemployment-stays-unchanged-prompting-outlook-concerns" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">taxa de desocupació</a> que duplica la dels EUA. Un model que apareix a la superfície per abordar millor el problema de la fragmentació de la propietat de la classe obrera és el <a href="http://www.ilo.org/global/publications/magazines-and-journals/world-of-work-magazine/articles/WCMS_081343/lang--en/index.htm" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">Fons de Solidaritat del Quebec</a> (QSF) ―un dels exemples d’"utopies reals" que lloa Wright. El QSF és diferent en el fet que l'estat subsidia els treballadors per invertir en un "fons de solidaritat" i col·loca les decisions de propietat i d'inversió no en les mans dels treballadors dispersos o subgrups dels treballadors, sinó en una col·lectivitat més gran: en aquest cas, un cos de centrals sindicals. Tot i que Wright reconeix que el QSF no qüestiona el capitalisme, encara sembla creure que pot contribuir al projecte més ampli que sí que ho faci. Això és un error. Posar els líders sindicals a la direcció no garanteix en si mateix una política millor. De fet, el QSF va ser originalment dissenyat per desviar l'atenció de les demandes populistes radicals com el control de les institucions financeres privades, no per a la democratització de l'economia. En realitat, la participació dels treballadors en el QSF consisteix sobretot en la participació en els incentius fiscals, excepcionalment alts, atorgats a aquells que contribueixen al fons (un benefici que ha ajudat a silenciar les crítiques de retallades dels impostos a les empreses). El QSF també proporciona la Federació de Treballadors de Quebec oportunitats clientelistes, com ara llocs de treball ben remunerats en la part superior i una remuneració dels activistes que venen el programa als treballadors en els centres de treball. Per sobre de tot, la preocupació del fons per un alt rendiment i legitimitat en els cercles d'inversió ha impedit l'ús dels seus fons per afavorir a les empreses sindicades, ha impedit abstenir-se de les inversions en les empreses antisindicals, tenir en compte les conversions creatives, o mostrar cap afinitat significativa envers les inversions socials. En aquest sentit, la identificació errònia que fa Wright del Quebec com una "economia social" sembla reflectir una determinació tàctica de l'esquerra per trobar exemples positius que estimulin l'optimisme. A favor seu, el Quebec ha introduït programes progressistes com la cura de nens. Però la història completa no és tan diferent de la d'altres jurisdiccions. Els estudiants i els sindicats han estat manifestant-se als carrers contra els augments de matrícules, les retallades en el sector públic, la congelació dels salaris i la degradació del medi ambient. Al Quebec, com a tot arreu, cap "economia social" ha substituït el conjunt de polítiques que identifiquem com a neoliberalisme. Propostes més ambicioses que col·lectivitzin la propietat de mica en mica sense limitar directament el poder de la capital són encara més propenses a ensopegar amb obstacles seriosos. El Pla Meidner a Suècia n'és una il·lustració útil. El <a href="https://www.jacobinmag.com/2015/09/sweden-social-democracy-olaf-palme-assasination-reforms/" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">Pla Meidner</a>, dissenyat per la central sindical sueca LO en la dècada de 1970, va proposar una taxa anual en els beneficis que després es convertien en accions i es col·locaven en un fons central controlat pels sindicats (que en aquest moment representaven més del 80 per cent dels treballadors). Els fons podrien assignar-se democràticament al desenvolupament regional i sectorial i, amb el temps, la propietat majoritària dels actius productius de la nació passaria dels propietaris privats a la classe obrera sueca. Però la qüestió del temps va resultar ser un problema important: durant la transició, l'economia sueca seguiria sent dependent de les mateixes empreses privades que el pla volia expropiar. Advertint que frenarien instintivament la inversió a llarg termini si s’amenaçaven els seus drets de propietat, i argumentant que l'eficiència, l'estabilitat i fins i tot els nivells de vida patirien danys irreparables si la transferència de la propietat es duia a terme, les empreses es van mobilitzar agressivament contra el Pla Meidner. Combatre l’amenaça dels empresaris exigia una resposta àmplia, agressiva, incloent-hi el bloqueig dels actius de les empreses i evitar que sortissin del país. No obstant això, un trencament tan radical amb el capitalisme no estava a l'ordre del dia, i la proposta de la LO ―elegant en teoria, però contradictòria econòmicament i política― va ser la derrotada i mai va reviure. <h2 lang="fr-MA" style="margin: 15px 0px; padding: 0px; border: 0px; line-height: 1.2;">CHEERLEADING</h2>Una avaluació sòbria dels èxits i fracassos dels experiments en la propietat d’empreses dels treballadors és essencial. Malauradament, la debilitat de l'esquerra ha reforçat la tendència a exagerar la importància de les lluites prometedors. Desesperats per una bona notícia, els activistes aplaudeixen rabiosament cada presa dels treballadors o d’"avenç". Però, quan desapareix l'efecte de la novetat, el que obtenim no és cap anàlisi, sinó un canvi en l'atenció a la següent acció estimulant i, després, la següent. Un exemple d'això és l’empresa <a href="http://www.democracynow.org/2013/5/9/chicago_workers_open_new_cooperatively_owned" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">Republic Windows and Doors</a>, a Chicago. Després d'un tancament anunciat, una ocupació, un canvi en la propietat i un altre anunci del tancament, els treballadors ―amb l'esperança de trobar un altre propietari― van tenir el coratge de fer el pas d'establir una cooperativa de treballadors. Seguí una ràfega d'articles entusiastes, amb l'esperança que podria estimular un ressorgiment, llargament esperat, del moviment obrer. Però quan això no va pasar immediatament, Republic va caure fora del radar de l'esquerra. Gairebé no hi va haver discussió sobre l’angoixant resultat final: dels 240 treballadors originals que es van enfrontar al primer anunci del tancament, el 2008, només n'hi romanen 17, i a causa de la pressió de la competència, es paguen a ells mateixos prop o per sota del salari mínim (com a "copropietaris”, que no estan coberts per les lleis de salari mínim). La tragèdia de la Republic posa en relleu els límits de les adquisicions d’empreses esporàdiques, més o menys arbitràries, sobretot quan ―com és la norma― la fàbrica en qüestió ha estat rebutjada pel capital, però segueix estant subjecta a les mateixes relacions de competència entre les empreses. Encara que segueixen sent admirables com a mesures defensives, les adquisicions de fàbriques no són inherentment amenaçadores de l'status quo, ni necessàriament condueixen a comprensions més profundes, més compromisos i capacitats estratègiques que podrien servir de base per a un futur desafiament al capitalisme. <img alt="Zanona, argentina" border="0" height="181" src="http://www.workerscontrol.net/es/system/files/imagecache/story/zanon%20renovacion%20tecnologica.jpg" style="margin: 2px 6px; padding: 0px; border: none; float: right;" width="322">Un exemple més dramàtic és l'onada d'adquisicions a l'Argentina, fet que va provocar un entusiasme especialment intens de l'esquerra internacional. Encoratjats pel suport de les comunitats veïnes, la solidaritat dels treballadors d'altres plantes preses i els piqueteros (grups mobilitzats de treballadors desocupats), els treballadors van bloquejar amb èxit els intents estatals de desallotjament de les seves fàbriques recuperades. Més encara: en el procés de fer funcionar aquests centres de treball, els treballadors van aprendre noves habilitats, la màxima prioritat es va col·locar en la salut i la seguretat, els treballadors tendien a ser més flexibles en el repartiment de les càrregues de treball, i les jerarquies dins el centre de treball i l'estratificació d’ingressos van ser substancialment anivellades (particularment on les lluites per mantenir oberts els centres de treball eren més agudes). Igual que en els moments passats de profunda agitació política, les accions dels treballadors van confirmar el potencial radical i la centralitat de la classe obrera. Marina Kabat, una observadora atenta d'aquests desenvolupaments, va caracteritzar encertadament els esdeveniments argentins com "un dels grans èxits del moviment obrer". Però Kabat també va aconsellar cautela: "passar per alt els seus límits i contradiccions no ajudarà a conservar-los ni a desenvolupar el seu potencial complet per al futur". Malgrat que aquestes accions representen alternatives concretes per a determinats grups de treballadors i les seves comunitats ―i han deixat importants llegats―, no van esdevenir un model alternatiu per a la societat en el seu conjunt. Les plantes van ser apropiades per desesperació, no per preferència estratègica. Sense una estratègia conscient de transformació social global, especialment la necessitat d'anar més enllà i guanyar el poder de l'estat per tal de donar suport, ampliar i coordinar les apropiacions i eliminar la competència com a força rectora, el trencament amb el capitalisme mai va ser una possibilitat real. Les apropiacions (tomas) es mantenen a l'agenda en l'Argentina d'avui, però el seu creixement s'ha alentit enmig d'una caiguda dels tancaments. Fins l'any 2014 hi havia unes 300 empreses propietat dels treballadors que abastaven gairebé catorze mil treballadors, una petita fracció de les 200.000 empreses registrades a l'Argentina i menys d'una desena part de l'1 per cent de la força laboral del país. Les apropiacions dels treballadors no han tocat els centres de treball pròspers o els "llocs de comandament" de l'economia. Una altra microalternativa popular és la cooperativa, una forma de negoci basada en el principi igualitari d'un membre, un vot. No es poden negar els èxits de cooperatives, però és important no exagerar la seva importància. Tot i que és famosa la lloança que féu Marx de les cooperatives de treball com a "representants dins de la vella forma dels primers brots de la novetat", també va insistir que "és natural que reprodueixin, i han de reproduir, en tots els aspectes de la seva organització real totes les deficiències del sistema imperant". La igualtat formal de les cooperatives no vol dir necessàriament que tots hi participin igual, com en la democràcia electoral, burocràcies i elits (i indiferència) fàcilment desbaraten la promesa del dret de vot. A més, més del 90 per cent de les cooperatives són cooperatives de consum, és a dir, els principals propietaris no són les persones que hi treballen. Fins i tot en cooperatives propietat dels treballadors, la participación en la propietat i l'ocupació no sempre coincideixen: a la <a href="http://phinational.org/consulting/resources/best-practices/chca" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">Cooperative Home Care Associates</a>, la cooperativa més gran dels EUA, només la meitat dels treballadors en són propietaris. Això no és infreqüent: moltes cooperatives cooperatives només en són de nom, i algunes de gran magnitud fins i tot fomenten obertament la propietat d'accions especials que debilita el control dels seus membres. Les cooperatives tampoc no són tan autònomes dels dictats del capitalisme com els seus defensors suposen. Les cooperatives de crèdit ―el tipus més freqüent― han hagut d'entrar en els mercats financers per obtenir els fons per donar servei a la seva base i, per tant, estan integrades de manera efectiva en Wall Street. Algunes fins i tot van estar implicades en la crisi financera de 2008. <img alt="fagor" border="0" height="158" src="http://cdn.20m.es/img2/recortes/2013/10/31/144814-620-282.jpg?v=20131103170126" style="margin: 2px 6px; padding: 0px; border: none; float: right;" width="348">Una mirada a Mondragón, l'emblemàtica cooperativa amb sis dècades d'antiguitat al País Basc, revela les limitacions de les cooperatives. Amb una plantilla de 80.000 persones i que opera a escala mundial a través de 150.000 empreses amb vendes anuals de 16.000 milions de dòlars, Mondragón és una demostració vivent que és posible fer funcionar un negoci que té una estructura formalment democràtica, una estructura d'ingressos i de poder significativament anivellada, i un model d'acomiadament més humà i planificat. Però Mondragón és molt per sota de l’ideal d’Albert i Hahnel. Mentre que la relació d’ingressos executiu/treballador hi és de 6,5: 1 ―molt menor dels 350:1 dels EUA―, encara situa els alts directius en un món diferent del dels treballadors. I, com ha mostrat Sharryn Kashmir en la seva investigació, la participació en la presa de decisions ha estat principalment en interès dels nivells de gestió inferior, no dels treballadors. Els esdeveniments recents han portat problemes addicionals. La pressió competitiva conduí al <a href="http://www.economist.com/news/business/21589469-collapse-spains-fagor-tests-worlds-largest-group-co-operatives-trouble-workers" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">tancament d'una de les parts més grans de Mondragón</a> (Fagor, un fabricant d'electrodomèstics amb 3.400 treballadors), i la cooperativa és cada vegada més dependent dels treballadors temporals a la seu matriu, mentre que la creixent producció a l'exterior utilitza treballadors contractats, no membres de la cooperativa. En resum, les cooperatives, que havien estat una part integral dels moviments polítics radicals, ara estan integrades en gran mesura en l'ordre capitalista. Poden pressionar per canvis particulars, però ja no es mobilitzen al costat dels que lluiten contra el capitalisme. En lloc d'això, el principal interès dels membres de la cooperativa, en general, no és res més radical que aconseguir un preu de venda més alt o un preu de compra més baix al mercat; no és res de què ens haguem de burlar, però tampoc és res que tregui la son als capitalistes. Fins i tot amb aquestes deficiències, les apropiacions i les cooperatives tenen alguns atributs positius estratègics. L'entusiasme pels plans d'adquisició d'accions per a empleats (ESOP), per contra, és francament desconcertant. Amb els ESOP, els treballadors són compensats parcialment a través d'accions de la companyia, que es mantenen en fideïcomís fins que es retiren o són acomiadats. Un defensor notable, Alperovitz, admet que els ESOP estan lluny de ser perfectes, però encara els cita com a prova de "reconstrucció evolutiva" en l'avenç de la democràcia. Però, de fet, aquests plans es van introduir per soscavar la democràcia als centres de treball i el poder dels treballadors, no per millorar-la. Empreses com Procter and Gamble, IBM, Coca-Cola, i UPS van triar els plans d'adquisició d'accions dels empleats per les retallades d'impostos i per ajudar a mantenir els sindicats fora (o almenys limitar i combatre la seva mobilització pels salaris o beneficis oferint una "compensació" parcial). Com concloïa un article de la <a href="https://www.newyorkfed.org/medialibrary/media/research/staff_reports/sr347.pdf" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">Reserva Federal</a> que examinava la relació entre la negociació sindical i els ESOP, "els ESOP creen incentius perquè els sindicats esdevinguin negociadors més febles". Des del punt de vista de desafiar el capitalisme, els ESOP no són prefiguratius, sinó integradors. Les opcions d’accions que s'ofereixen als treballadors no impliquen cap redistribució del poder, i el que els treballadors en general "comparteixen" en termes d'ingressos empresarials no és més que un tros del acaben de cedir. En l'intent d'establir l'hegemonia de la idea dels ESOP, Alperovitz cita tímidament ni més ni menys que l'expresident Ronald Reagan: "No puc evitar creure", va dir en un discurs el 1987, "que en el futur veurem en els Estats Units i a tot el món occidental una tendència creixent cap al següent pas lògic, propietat dels empleats". Però lluny de sugerir el poder d'una idea a la qual ha arribat el seu temps, el suport de Reagan (com el discurs complet deixa clar) assenyalava la seva comoditat amb una manera d'organització que ja no amenaçava l'establishment. El que sostinc no és que s'hagi de descartar la importància de les estratègies dissenyades per augmentar el control dels treballadors i la seva propietat. En general, les preses de fàbriques i cooperatives han de ser rebudes amb entusiasme. Però el que falta en molta de l'anàlisi recent és una investigació desapassionada, des del suport i la camaraderia, de les seves fortaleses i debilitats, perquè, més enllà de la solidaritat, en podem aprendre, en lloc d'afegir-les a les il·lusions existents, obtenint amb això una millor apreciació del que realment cal per a la transformació de la societat. <h2 lang="fr-MA" style="margin: 15px 0px; padding: 0px; border: 0px; line-height: 1.2;">L’ESTAT I LA DIRECCIÓ DE LA CLASSE TREBALLADORA</h2> Per arribar als seus objectius suposadament radicals, el moviment pel control obrer dins el capitalisme ofereix estratègies curiosament apolítiques. Donen prioritat a les relacions de propietat desafiants, però paren poca atenció a la necessitat d'entrar i transformar l'estat, i semblen parar molt poc esment a la forma en què la competència entre les empreses ajuda a reproduir les relacions socials i les prioritats del capitalisme. <img border="0" height="192" src="http://www.telesurtv.net/export/sites/telesur/img/multimedia/2015/03/17/barricada.jpg_488657981.jpg" style="margin: 2px 6px; padding: 0px; border: none; float: right;" width="337">Vinculada a aquestes deficiències hi ha la poca importància donada a l'acció política i els tipus de capacitats polítiques de classe —en contraposició a les capacitats econòmiques de classe— que calen per "arribar-hi". Aquest desinterès relatiu al poder i la direcció és la debilitat més important d’aquest moviment. Com s’apropiarien realment els treballadors dels centres de treball no abandonats pel capital? És correcte esperar que els treballadors fins i tot vulguin fer-ho, atesa la incertesa i la falta de suport institucional? Quins preparatius estan fent per al contraatac inevitable des de l'estat, si aquest moviment realment comença a amenaçar les empreses dominants de l'economia i limitar l'acumulació de capital privat? I, més enllà de qualsevol amenaça de l'Estat, de quina forma aquests fragments d'un nou ordre social han de coordinar-se i protegir-se de les pressions destructives de la competència nacional i internacional? L'organització al marge de l'estat és sens dubte important. No obstant això, en algun moment, els moviments anticapitalistes no podran evitar portar la lluita a l'estat. Històricament, quan els treballadors han anat al límit en termes de militància, però es van negar o no tenien la força necessària per encarar-se amb l'estat, les seves rebel·lions s'han esvaït o han estat aixafades brutalment. El fet d'ignorar o minimitzar la necessitat de construir un moviment que pugui prendre el poder de l'estat és perdre per defecte. Un examen sistemàtic de l'estat no és només un problema de "després", quan el moviment s'hagi convertit en una amenaça real. Més aviat, és un desafiament immediat, fins i tot des d’un punt de vista estrictament econòmic. Tot i que les empreses propietat dels treballadors i les cooperatives han demostrat que poden sobreviure en nínxols específics o en espais econòmics en gran mesura abandonats per les corporacions, el fet d'enfrontar-se als grans bancs i empreses del capitalisme és una qüestió completament diferent. Cal molta credulitat per esperar que les empreses pels treballadors marxaran per les ombres del capitalisme i substituiran el capital corporatiu sense el tipus de suport que només pot venir dels estats. El problema no és només que les WSDE i cooperatives estan en desavantatge des del principi pel que fa als centres de treball i subsectors que han heretat, ni que s'enfronten a una disparitat tan massiva dels recursos financers, administratius i tècnics, així com de les connexions establertes en els mercats. Per sobre de tot, hi ha el fet que la competència preval per sobre de tot. Tot i excepcions aïllades, el fet de competir en termes del capital mentre tracten d’aferrar-se a valors que no fomentin la competitivitat significa enfrontar-se repetidament a una elecció entre abandonar i trair aquells valors i acceptar la derrota en condicions competitives. Una resposta comuna a aquest dilema és pressionar per disposicions especials per a les WSDE i les cooperatives per corregir parcialment el desavantatge competitiu. Aquestes van des de la fàcilment comprensible política de més "entrenament" fins a subsidis financers per a l’arrencada i suport tècnic i d'investigació substantiva. No obstant això, mentre que la supervivència pot fer aquestes respostes necessàries, també legitimen encara més l'impacte destructiu del joc competitiu. Les realitats del dia a dia de la competència tendeixen a fragmentar solidaritats, empenyent els col·lectius de treballadors a pensar en ells mateixos, fent que els guanyadors sentin poca necessitat de fomentar la solidaritat i els perdedors se sentin més aliens respecte al control dels treballadors de les empreses. El vòrtex de les pressions competitives també s’insereix en el funcionament intern dels col·lectius, donant un major pes a les habilitats que els mercats consideren més valuoses i reproduint les jerarquies dins de la planta que augmenten la rendibilitat. Les divisions també poden ser autoinfligides, com quan Wolff insisteix en la categorització dels treballadors al llarg de l'eix de la productivitat, determinat sobre la base de si fan una contribució directa a la creació d'un excedent. Sigui quin sigui el propòsit a què això pugui servir per analitzar el capitalisme (dubtós, en el millor dels casos), la distinció és especialment contraproduent pel que fa a construir una solidaritat de classe. El fet de donar a alguns treballadors un estatus més alt que a d'altres reforça la condició inferior sovint concedida a treballadors com els d'oficina i de neteja (en general, els treballadors més precaris, sovint dones i immigrants). La gimnàstica verbal de descriure els treballadors anomenats no productius com a “malgrat tot importants” o etiquetar-los com a "habilitadors" fa poc per igualar el seu estat. (De la mateixa manera, dir que els treballadors de menjar ràpid amb salaris baixos són menys explotats que els treballadors de l'automòbil, ja que no produeixen tanta plusvàlua, no fa gaire per construir llaços de solidaritat entre la classe obrera.) Hi ha raons per esperar les empreses controlades pels treballadors prosperin econòmicament. Però el seu èxit no produirà per si mateix una classe treballadora amb les capacitats per guanyar les pròximes batalles polítiques. Mondragón, la més reeixida de les cooperatives, torna a ser instructiva. Fundada per un sacerdot catòlic antifeixista anomenat pare Arizmendiarrieta, Mondragón era tolerada i fins i tot rebé el suport del règim de Franco, ja que va ser vista com "una alternativa emprenedora a l'activisme de la classe obrera i el socialisme". Aquesta tendència antiradical sobreviu fins al present. Els treballadors de Mondragón han estat notablement absents de la major part dels corrents ideològics i culturals que s'arremolinen al voltant a la resta de la classe treballadora basca i espanyola. Tot i que han participat de vegades en lluites més àmplies, el lideratge econòmic de Mondragón no ha anat acompanyat d'un lideratge polític. Això no és només una qüestió de solidaritat més o menys lluïda, sinó una indicació que Mondragón, tot i els seus èxits, accepta les regles del capitalisme i tracta de fer-s'hi un espai competitiu. "Vivim en una economia de mercat", va declarar recentment el seu president, i va afegir: "i això no ho podem canviar". En intentar resoldre el dilema de l'èxit competitiu en comparació amb la formació de classe, cal fer un apunt: tractar de posar en marxa polítiques que "anivellin el camp de joc" és un enfocament equivocat. El que cal és canviar les regles del joc, de manera que la mesura de l'èxit no sigui una "competitivitat" que soscava els valors solidaris i igualitaris. Canviar les regles del joc significa limitar el poder disciplinador de la competència —limitar, en lloc d'estendre un comerç més lliure— i constrènyer la capacitat del capital per deslocalitzar les empreses productives de les comunitats que les han enriquides. Això també implica donar més pes al desenvolupament cap a dins i a la introducció d'un grau significatiu de planificació econòmica. Avançar en aquesta direcció, en lloc de treballar dins de les regles existents del capitalisme, requereix emprendre la lluita per l'estat, no només contra l'estat, també dins de l'estat i amb l'objectiu de transformar-lo. Això ens porta de nou a la qüestió de la direcció. Si la clau per aconseguir una economia participativa rau en la capacitat de canviar les regles del joc i transformar l'estat, llavors l'avaluació de WSDE i cooperatives no pot descansar sobre si tal o qual empresa és econòmicament reeixida, sinó si contribueixen a la construcció d'una classe obrera amb la visió, la confiança, la sensibilitat de classe, intel·ligència i fortalesa institucional per democratitzar l'economia. <h2 lang="fr-MA" style="margin: 15px 0px; padding: 0px; border: 0px; line-height: 1.2;">POLITITZACIÓ</h2> Llavors, com seria la politització de les WSDE, cooperatives, i altres formes de democràcia participativa? Què implica el reconeixement de la necessitat d'enfrontar-se a l'estat i construir capacitats de classe per al seu funcionament diari? Com canviaria aquesta funció més àmplia segons avancin les etapes de lluita? I, si la politització ha de ser generalitzada i sostinguda, això no exigeix, com a complement a aquestes institucions principalment econòmiques, una institució específicament política: un partit (o partits)? Penseu en les cooperatives de consum i crèdit. En el passat, sovint tenien estrets vincles amb els moviments socialistes i així que la política d'esquerra es va esvair, també ho va fer la naturalesa política del moviment cooperatiu. <img border="0" height="243" src="http://jwjsf.org/wp-content/uploads/2013/08/Building-Working-Class-Power-Cropped-300x243.jpg" style="margin: 2px 6px; padding: 0px; border: none; float: right;" width="300">Repolititzar les cooperatives significaria que tornin al moviment socialista: que tornin a ser actives en les campanyes d'orientació socialista, la integració de la formació socialista en els seus contactes amb els membres i la comunitat, l'ampliació de les seves instal·lacions per servir com a espais culturals i polítics (cafeteries, llibreries, bars, llocs per a fòrums públics). Especialment interessant és el suggeriment, que té les seves arrels en algunes pràctiques del passat, que les cooperatives reservin una part de les vendes per finançar sindicats, la comunitat i l'organització socialista. La compra de la cooperativa ascendirà llavors a alguna cosa més que l'expressió d'una preferència del consumidor. Seria un senyal de compromís amb un projecte polític més ampli. En el cas de les empreses propietat dels treballadors, la politització representa un desafiament més radical. Com s’ha destacat anteriorment, una estratègia basada a fer-se càrrec de les plantes abandonades pel capital mentre s'accepta la camisa de força competitiva dels mercats capitalistes, pot tenir un cert sentit pràctic. Però només això no pot ser una base per a la transformació social. La politització de l'autogestió dels treballadors exigeix un enfocament en el context en què operen. Per aconseguir aquesta politització, les empreses propietat dels treballadors s'han d'integrar en complexos més grans —organitzats sobre una base regional o sectorial— que atenguin directament les necessitats socials, i han de ser protegides, almenys parcialment, a través d'un grau significatiu de planificació, de les pressions destructives de la competència. L'escala requerida per a aquest tipus de planificació només pot ocórrer a escala l'estatal. Per la seva banda, Alperovitz ha assenyalat de manera constructiva a la importància democràtica dels serveis públics de propietat municipal. Aquest enfocament en l'estat local s'ha d'estendre als camps de la fabricació, construcció i serveis, la construcció d’una mena de "soviets". El que aquesta estratègia no busca de cap manera és una inserció més efectiva en els centres de treball en les cadenes globals de valor i la competència internacional. Si —com a part d'una lluita orientada cap al desenvolupament interior, en oposició al desenvolupament dirigit pel lliure comerç—les institucions estatals i paraestatals poguessien començar a garantir mercats per a la producció local (per exemple, roba de llit d'hospital i subministraments, llibres per a les escoles i universitats, materials i equipament per a la construcció i rehabilitació mediambiental), això podria reforçar les perspectives de les empreses administrades pels treballadors. Així també seria posible la creació d'una corporació pública per supervisar la conversió de les plantes (en sectors com el automotriu) per fer front a les necessitats ambientals a llarg termini d'aquest segle, amb el transport públic i la remodelació amb criteris ambientals de fàbriques, oficines i llars. Entre altres coses, la presència d'aquestes estructures podria encoratjar els treballadors —preocupats pel futur del seu centre de treball i conscients de la seva potencial capacitat de producció— a iniciar les apropiacions, que després podrien encaixar en els plans generals de les disposicions ambientals o socials. Aquest és un nou territori. Hi ha moltes proves que els treballadors poden organitzar la producció del centre de treball, però tenen poca experiència en el desenvolupament democràtic de plans socials més amplis que també puguin incorporar prou autonomia al lloc de feina per fer significativa l'autogestió dels treballadors. Fins a quin punt això pot funcionar dins del capitalisme no s'ha de exagerar, però provar-ho sembla fructífer per desenvolupar les habilitats, capacitats econòmiques institucionals i vincles polítics, així com posar en relleu els molts problemes sense resoldre —essencials per passar a intervencions més ambicioses. Un punt cec particularment significatiu per al moviment del control dels centres de treball han estat els <a href="https://www.jacobinmag.com/2016/01/friedrichs-public-sector-unions-abood-right-to-work" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">treballadors del sector públic</a>, sobretot tenint en compte que els seus sindicats són essencialment l'últim bastió del sindicalisme. En el cas de Wolff, aquest descuit sembla seguir-se del seu mínim interès en els treballadors "no productius". Però la raó més àmplia de l'abandonament radica en l'absurd d'aplicar la propietat segmentada dels treballadors al sector públic. No sembla especialment útil pensar que els treballadors del departament d’ajudes al benestar o del departament fiscal "posseeixin” la recaptació d'impostos o la distribució de cupons d'aliments. No obstant això, si la transformació de l'estat té una importància cabdal, llavors el paper dels treballadors del sector públic també és crucial. En el pitjor dels casos, el fet d'ignorar-ho pot conduir els treballadors —que s'ocupen dels seus interessos sectorials—a esdevenir un obstacle perjudicial per a la democratització de l'estat. En canvi, si es té en compte, es podria abordar seriosament la qüestió de com traslladar-nos a un tipus diferent d'estat. En el passat, alguns treballadors del sector públic han forjat temptativament aliances amb usuaris com a part d'un esforç per protegir els seus llocs de treball i millorar la seva capacitat de negociació. Es podria estendre aquesta tàctica defensiva per institucionalitzar noves relacions treballador-usuari directament dins de l'estat. Per exemple, amb la creació dels consells treballador-usuari dins el departament d'assistència social per fer front als problemes amb la provisió de benestar; amb l'establiment de consells de pares i mestres per reestructurar el sistema escolar; o amb la formació de consells similars per a la cura de la salut, l'habitatge, el transport. Pensar a través d'aquestes qüestions de politització —repensant les indústries, la relació dels treballadors amb l'estat o el rol dels treballadors dins de l'estat— fa possible concebre el projecte d'autogestió no com passar per sobre pels sindicats, sinó potser fins i tot fomentar les condicions per a la seva reactivació. ¿En quina mesura la revitalització dels sindicats i el ressorgiment de l’ànim de lluita entre els seus membres es troben en el desenvolupament d'una sensibilitat classe més àmplia que uneixi les frustracions comunes a la necessitat de solidaritats de classe en el lloc de treball i en la comunitat més àmplies que poden desafiar el que es produeix, com i per a qui, preguntes bàsiques per a la qüestió de l'autogestió? Un dels pocs casos en què l'estat apareix en el projecte d'economia participativa és el pressupost participatiu: un procés que proporciona als ciutadans l'oportunitat de donar forma a les prioritats locals. Hi ha bones raons per animar i afavorir aquest exercici democràtic en el finançament. Els <a href="http://council.nyc.gov/html/pb/home.shtml" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; text-decoration: none;">pressupostos participatius</a> inclouen grups marginats i desenvolupen l'alfabetització individual i col·lectiva sobre una dimensió particular de l'activitat de l'estat. I el procés és atractiu per a alguns, ja que ho veuen com prendre poder de l'estat i donar-lo a la base, en lloc d'entrar en l'estat. <img border="0" height="294" src="http://www.lasenia.cat/web/images/cartells/2015/01.%20Pressupostos%20participatius%202016.jpg" style="margin: 2px 6px; padding: 0px; border: none; float: right;" width="207">El problema és que, per la seva pròpia naturalesa, els pressupostos funcionen com a restriccions disciplinadores. Si augmentar els impostos, el control sobre la inversió i l'ocupació, i les restriccions als fluxos de capital són fora de l'àmbit de discussió —com és la norma en aquestes discussions pecuniàries—, a continuació el repte més important queda enfosquit: com modificar o superar les restriccions a les quals s’enfronta la gent. D’aquesta manera, els pressupostos participatius acaben limitant, no expandint, les possibilitats polítiques. En aquest context, la politització inclouria no només la igualtat d'oportunitats per a la participació (costos de transport, cura infantil) i la democratització dels coneixements tècnics (forçant als buròcrates a popularitzar les seves explicacions i esdevenir, com suggeria un acadèmic brasiler, "tecnodemocràtes"), sinó també un treball educatiu i d'organització per desafiar les limitacions pressupostàries i situar-les en l'economia política del poder de classe. En l'actualitat, la politització de les WSDE i les cooperatives giraria al voltant de la integració conscient de preocupacions polítiques en la seva activitat econòmica: la construcció d'una sensibilitat de classe, el desenvolupament de les relacions a través de les seves parts constituents, encarar-se a l'estat, i prendre mesures que iniciïn el procés de transformació de l'estat. No obstant això, com amb l'economia, la transformació gradual té els seus límits. Si i quan aquest moviment s'enfronta a una nova etapa provocada pel moviment més ampli del qual és part —com un govern d'esquerra que arribi al poder amb el compromís de democratitzar l'estat—, el canvi de circumstàncies podria elevar les apostes per l'autogestió dels treballadors. La dependència continuada del nou govern i de la societat d’una classe capitalista hostil, juntament amb la capacitat encara sense desenvolupar l'estat per apropiar-se, reestructurar i democratitzar grans sectors del capital, provocarien un període d'incertesa i crisi gairebé inevitables. És en aquest moment crític que les capacitats econòmiques i les possibilitats d'autogestió dels treballadors podrien escapar de la seva estació marginal dins del capitalisme i convertir-se en un factor polític central. És aquí on la "relació simbiòtica" de la qual parla Wright entre les institucions econòmiques alternatives i els moviments que s'hi relacionen, d'una banda, i l'estat, de l'altra —naïf en temps normals sota el capitalisme— també esdevé significativa. A mesura que les cooperatives i els moviments socials actuen de manera concertada per dur a terme la prestació col·lectiva de necessitats bàsiques com l'alimentació, la salut, l'energia i el transport; a mesura que la terra, les fàbriques inactives i els ports són assumits; a mesura que s’impedeix que plantes i equips es traslladin a l'exterior; a mesura que s’estableixen els consells de centres de treball i com es vinculen a altres en el sector o regió; a mesura que tot acabés esclatant, l’autogestió dels treballadors i comunitària prendria un nou significat qualitatiu. I, si arribés a tenir èxit, també hauria d'exigir el tipus de suport pràctic i estatal que ajudaria a donar llum a un "tipus diferent d'estat". Finalment, la politització del control dels treballadors i les cooperatives no pot ocórrer sense la introducció d'una altra institució, a cavall entre el món de les empreses dels treballadors i les cooperatives com un "regne parcialment autònom d'activitat". Allò que en Thad Williamson ha observat respecte a les "utopies reals" de Wright s'aplica encara més als altres defensors de les institucions econòmiques alternatives, com les cooperatives, les empreses autogestionades per treballadors i tots els seus parents: "La consideració de la política com una esfera parcial autònoma de l'activitat general és el que acaba venint al seient del darrere". Ni la politització de les institucions econòmiques alternatives ni la futura transformació de l'estat és possible sense l'existència d'una institució específicament política: un partit socialista (o, més probablement, partits) basat en aquestes institucions alternatives, però amb una visió i la sensibilitat estratégica més gran (i a més llarg termini). El seu paper distintiu és que se centra no tant en les polítiques més radicals —encara que això també és important—, sinó en la construcció de les capacitats individuals i col·lectives d'anàlisi i avaluació per a la deliberació democràtica i l'estratègia, per a l'organització i el desenvolupament de la solidaritat i per intentar fer dels "treballadors" una classe amb la possibilitat de guanyar el poder de l'estat i transformar-lo. <h2 lang="fr-MA" style="margin: 15px 0px; padding: 0px; border: 0px; line-height: 1.2;">LA FEINA A FER EN ENDAVANT</h2> No hi ha cap solució ràpida per a l’impasse de l'esquerra. L'intent de reviure les idees d'autogestió és admirable en el fet que es posa de relleu la importància fonamental de desafiar la propietat privada. Però el populisme dominant del projecte subestima els límits de fer-ho dins el capitalisme i passa per alt la necessitat fonamental de desafiar i derrocar integralment les relacions de propietat existents, cosa que no pot ocórrer sense el desenvolupament de la cohesió de classe i la capacitat institucional per enfrontar-se a l'estat capitalista. El resultat és el pitjor dels mons: mentre que l'autogestió es limita als marges, les empreses dominants continuen el seu camí feliç; l’odiat estat s'ignora i l'esquerra continua sent matxucada; hi ha esclats ocasionals que absorbeixen energia, però deixen poca substància al darrere; la classe obrera, tot i les seves potencialitats com a actor, ensopega sense rumb fix. Fins que la discussió es polititzi prou per poder anar més enllà d'una crítica (legítima) de l’estatisme i comencem a veure la transformació democràtica de l'estat com a part integrant de la democratització econòmica —i del desenvolupament de les capacitats de classe perquè això sigui una prioritat—, aquesta "pròxima gran idea" només serà l'últim fracàs de l'esquerra.</div></div>

Escrit per Sam Gindin

"La propietat dels treballadors i les cooperatives no tindran èxit a competir dins els termes del capitalisme."

Enguany es compleix el cinquè centenari d'Utopia,el llibre de Thomas More que va introduir el terme utopia en el pensament radical durant els primers temps del capitalisme. En la història de More, un personatge de ficció declara: "allà on hi ha propietat privada i el diner és la mesura de totes les coses, gairebé mai és possible que una comunitat es regeixi per la justícia o la felicitat".

Cinc-cents anys després, aquesta idea ―que la propietat privada dels mitjans de producció és la barrera fonamental per a un món millor―té molt predicament dins l'esquerra, i són molts els que reclamen una economia basada en el control directe dels treballadors i la comunitat.

Michael Albert i Robin Hahnel eren a l'avantguarda d'aquest tipus de demandes, tractant d'establir la viabilitat pràctica d'uns inicis d’"economia participativa" a principis dels noranta. Escrivint després de la crisi financera de 2008, Hahnel va tornar a insistir en la importància de creure en una alternativa plausible, sense la qual, ha dit, "no podem esperar que la gent prengui els riscos necessaris per canviar les coses" ni "forjar cap estratègia de com arribar d’un lloc a l’altre".

Defensors més recents han anat del problema de la confiança al problema de l'estratègia. Tres destacats intel·lectuals d'esquerra són al centre d'aquests esforços: Richard Wolff, Gar Alperovitz i Erik Olin Wright.

Tot i treballar de forma més o menys independent, els seus arguments coincideixen i han trobat una audiència receptiva entre els activistes desil·lusionats amb els sindicats, la política electoral i la seva pròpia experiència en els moviments socials, però inspirats pels experiments de control popular a l'Amèrica Llatina. Amb cada cop més interès, l'economia participativa s'ha denominat la pròxima gran idea en l'esquerra.

Els partidaris del control popular advoquen per l'adquisició gradual i directa dels centres de treball per grups de treballadors, dins el capitalisme, juntament amb una expansió immediata de les cooperatives i la difusió de la participació descentralitzada en tots els aspectes de la vida social. Amb el temps, aquests canvis quantitatius efectuarien un canvi qualitatiu, i el capitalisme evolucionaria cap a una societat basada en la democràcia econòmica i social substantiva.

Per Richard Wolff, economista polític, el problema que defineix el capitalisme és l'explotació. Els capitalistes ―en virtut del seu control sobre els mitjans de producció― compren la força de treball, l’organitzen i controlen els excedents que els treballadors creen, tant per al seu propi consum com, sobretot, per a la reinversió productiva que manté aquest cicle viu.

Però Wolff no pensa que puguem acabar amb l'explotació en tractar de regular els mercats o girar cap a alternatives estatistes, ja siguin socialdemòcrates o comunistes. Tenint en compte les relacions de poder arrelades al capitalisme, pensa que les empreses, inevitablement, capturen els reguladors i l'expansió fiscal fa créixer el sistema, en lloc d'alterar-lo. I la planificació central simplement suplanta els capitalistes amb els buròcrates de l'estat.

Com gran part de l'esquerra nord-americana, Wolff simpatitza amb els sindicats. Però ja no els veu capaços de dirigir cap canvi social. En canvi, presenta una alternativa de base sindical fonamentada en la creació d’empreses autogestionades per treballadors (WSDE) i enfocades a l’"organització interna de les empreses productives" i a "col·locar els treballadors de cada empresa productiva com els que s'apropien dels seus excedents".

L'historiador Gar Alperovitz, igualment optimista, argumenta que els treballadors ja tenen una base material per unir-se a aquesta revolució en les relacions de propietat. Distanciant-se de l'opinió generalitzada de les últimes tres dècades com un període d'expectatives perpètuament baixes, a l'obra I aleshores què hem de fer?, Alperovitz prediu que cada vegada més gent s’abraçarà a un gir contra les relacions socials capitalistes, a mesura que "l'economia continuï deteriorant-se, oferint poques alternatives altres que innovar i prendre les coses en les seves pròpies mans".

Fa un pas més enllà i afirma que la "propera revolució americana" ja està en marxa. "El socialisme", ens diu Alperovitz, "és tan comú com l'herba als EUA" (afegint entre parèntesis "bé, potser no és tan comú... però, comptat i debatut, segueix sent molt comú").

En un capítol titulat "El socialisme de cada dia, sempre, estil americà", Alperovitz assenyala que la "democratització silenciosa" de l'economia dels Estats Units ha portat "més del 40 per cent de la població" a unir-se a les cooperatives i més de deu milions a esdevenir membres dels plans d'adquisició d'accions per a empleats (ESOP). Els ESOP, afegeix per donar èmfasi, inclouen "tres milions més que militen en sindicats en el sector privat".

Erik Olin Wright, sociòleg marxista, és teòricament més ambiciós i ple de matisos en la seva argumentació que Alperovitz. Amb raó, rebutja el corrent determinista del marxisme vulgar i, tot i que espera que la lluita per reemplaçar al capitalisme inclourà greus conflictes i ruptures localitzades, amb molt de seny veu passada de moda la solució insurreccional en una època en què el capitalisme està acoblat principalment amb la democràcia liberal. Més encara, Wright tem que el corol·lari d'una ruptura ―la "dictadura del proletariat"― corre el risc d'un autoritarisme més greu. Això no vol dir que s'alineï amb els moviments socials anarquistes amb tints implacablement hostils a l'estat; veu l'Estat com un lloc important de la lluita.

Però, igual que Wolff i Alperovitz, adopta un marc de "metamorfosi" gradualista i col·loca un pes considerable en el desenvolupament eclèctic d’"alternatives" intersticials que creixen en les esquerdes del capitalisme: "utopies reals" que, amb el temps, es puguin estendre fins al nucli del capitalisme.

L'atractiu dels microcosmos d'un món futur, com ara cooperatives i WSDE, apel·la a un desig comú de control substantiu de la nostra vida quotidiana, així com a una esperança que aquestes institucions podrien actuar com a ariets estratègics per assolir el socialisme.

D'altra banda, el populisme de declinació marxista d'aquest enfocament sembla oferir una via d'escapament tant respecte al fet de treballar dins el sistema i ser-hi cooptat com pel que fa a esperar una revolució que no arriba mai.

Per a molts activistes, també sembla que conté l'avantatge afegit d'esquivar les confuses complexitats involucrades en el fet d'enfrontar-se amb l'estat, tot i que aquest se situa en el centre de les relacions de propietat i el poder capitalistes. Al final, però, aquesta orientació estratègica és insuficient.

OBJECTIUS I MITJANS

Les dificultats sorgeixen ràpidament en les propostes per introduir autogestió dels treballadors dins el capitalisme, sobretot quan es tracta de la propietat. Albert i Hahnel sempre van tenir la cura d'insistir que els treballadors no són amos del seu centre de treball en particular, fins i tot si el controlen ―el centre de treball pertany a la societat en el seu conjunt.

Van argumentar que els treballadors han de "dirigir" els seus centres de treball, ja que són els "més afectats" pel que passa allà, però perquè la democràcia socialista funcioni, tots els afectats per les decisions dels centres de treball ―altres treballadors, així com els consumidors i la comunitat― han de tenir veu en com gastar els excedents generats per la producció.

No obstant això, les preguntes espinoses sobre la propietat ―i la mediació entre mitjans i fins, en termes més generals―sorgeixen quan s'implementa el control obrer dins el capitalisme, un sistema en què la institucionalització de la propietat requereix que la propietat resideixi legalment i substantivament en algun lloc.

Si la propietat estatal és rebutjada com a intermediació per als béns comuns i si la propietat de les empreses controlades pels treballadors és en mans dels treballadors, llavors aquests grups de treballadors es converteixen essencialment en els seus propis capitalistes. Tenen dret de propietat, mobilitzen les seves pròpies finances, i controlen i reinverteixen "el seu" excedent per al seu propi benefici.

La importància d'autoritzar legalment els drets de propietat va aparèixer després de la crisi econòmica de 2001 a l'Argentina. Mentre que els treballadors es van fer càrrec de fàbriques tancades, necessitaven la garantia clara dels drets de propietat per evitar que els neguessin el finançament i el crèdit per a la compra de components i matèries primeres a compte de les vendes.

L'estat va accedir a aquesta demanda, però només amb la condició que els centres de treball es convertissin en cooperatives, és a dir, els treballadors heretaven els deutes de les "fàbriques recuperades" i també eren responsables de les seves pèrdues.

Els treballadors més militants es van oposar a aquesta disposició. Ells volien un paper en la gestió dels centres de treball, però argumentaven que l'estat se n'havia de fer càrrec legalment, finançar la seva renovació, i lligar-les en un pla a través de tots els centres de treball. Aquestes demandes, en general, van ser derrotades.

Així, els treballadors van acabar amb cooperatives i van ser soscavats triplement com a competidors dins el capitalisme: van començar amb instal·lacions que els capitalistes havien deixat descapitalitzades i no competitives; es van fer càrrec dels deutes; i van haver de posar els seus propis estalvis en les instal·lacions o acceptar salaris més baixos per fer front als problemes dels deutes i les noves inversions.

El cas de l'Argentina posa en dubte la idea que tenir més centres de treball controlats pels treballadors o cooperatives es tradueix tot seguit en un ordre social cada vegada més igualitari.

Sense un mecanisme institucional alternatiu per a la coordinació de les activitats productives, els mercats competitius ―que Hahneldescriu com "el càncer del socialisme"― transformen les diferències en els actius, habilitats, avantatges de localització i valoració de productes en grans desigualtats entre els treballadors i les comunitats.

L'impacte negatiu d'aquestes desigualtats en la solidaritat social es va fer dolorosament evident a l'antiga Iugoslàvia, que havia implantat completament el socialisme de mercat. La distribució desigual d'avantatges històrics i geogràfics significava que les desigualtats entre les empreses també es van expressar a escala regional.

Quan això se superposà amb les estructures polítiques ètniques i clientelistes, s'agreujaren perillosament les tensions ètniques. I quan el nord de Iugoslàvia va desenvolupar llaços econòmics més estrets amb Europa, es van amplificar aquestes desigualtats.

Una de les més importants desigualtats generades per la competència ―una part ineludible del capitalisme― és la desocupació. Si les empreses reeixides porten les que no tenen èxit a la fallida i si els col·lectius de treballadors prefereixen no contractar i no compartir els beneficis amb els treballadors que acaben d'entrar a la força laboral, què passa amb els treballadors que han quedat sense feina?

Wolff ha reflexionat sobre aquesta qüestió, i reconeix que una economia poblada per WSDE requeriria la intervenció de l'estat per combatre la desocupació. Però la seva antipatia cap a l'estat el deixa amb una resposta sorprenentment ingènua: "En lloc d'un període de rebre pagaments per desocupació regular, [els treballadors] podrien triar obtenir el total de pagaments per avançat com a capital inicial per a una WSDE."

L'enviament de treballadors que no han pogut trobar feina de nou a la jungla competitiva, o l'oferta als treballadors que acaben d'entrar a la força de treball de l'oportunitat de competir amb els ja establerts, sona molt semblant a les solucions ofertes per la dreta llibertària. I no té en compte el fet que l'únic lloc amb un programa d'aquest tipus (Itàlia) té una taxa de desocupació que duplica la dels EUA.

Un model que apareix a la superfície per abordar millor el problema de la fragmentació de la propietat de la classe obrera és el Fons de Solidaritat del Quebec (QSF) ―un dels exemples d’"utopies reals" que lloa Wright.

El QSF és diferent en el fet que l'estat subsidia els treballadors per invertir en un "fons de solidaritat" i col·loca les decisions de propietat i d'inversió no en les mans dels treballadors dispersos o subgrups dels treballadors, sinó en una col·lectivitat més gran: en aquest cas, un cos de centrals sindicals.

Tot i que Wright reconeix que el QSF no qüestiona el capitalisme, encara sembla creure que pot contribuir al projecte més ampli que sí que ho faci. Això és un error. Posar els líders sindicals a la direcció no garanteix en si mateix una política millor. De fet, el QSF va ser originalment dissenyat per desviar l'atenció de les demandes populistes radicals com el control de les institucions financeres privades, no per a la democratització de l'economia.

En realitat, la participació dels treballadors en el QSF consisteix sobretot en la participació en els incentius fiscals, excepcionalment alts, atorgats a aquells que contribueixen al fons (un benefici que ha ajudat a silenciar les crítiques de retallades dels impostos a les empreses). El QSF també proporciona la Federació de Treballadors de Quebec oportunitats clientelistes, com ara llocs de treball ben remunerats en la part superior i una remuneració dels activistes que venen el programa als treballadors en els centres de treball.

Per sobre de tot, la preocupació del fons per un alt rendiment i legitimitat en els cercles d'inversió ha impedit l'ús dels seus fons per afavorir a les empreses sindicades, ha impedit abstenir-se de les inversions en les empreses antisindicals, tenir en compte les conversions creatives, o mostrar cap afinitat significativa envers les inversions socials. En aquest sentit, la identificació errònia que fa Wright del Quebec com una "economia social" sembla reflectir una determinació tàctica de l'esquerra per trobar exemples positius que estimulin l'optimisme. A favor seu, el Quebec ha introduït programes progressistes com la cura de nens.

Però la història completa no és tan diferent de la d'altres jurisdiccions. Els estudiants i els sindicats han estat manifestant-se als carrers contra els augments de matrícules, les retallades en el sector públic, la congelació dels salaris i la degradació del medi ambient. Al Quebec, com a tot arreu, cap "economia social" ha substituït el conjunt de polítiques que identifiquem com a neoliberalisme.

Propostes més ambicioses que col·lectivitzin la propietat de mica en mica sense limitar directament el poder de la capital són encara més propenses a ensopegar amb obstacles seriosos. El Pla Meidner a Suècia n'és una il·lustració útil.

El Pla Meidner, dissenyat per la central sindical sueca LO en la dècada de 1970, va proposar una taxa anual en els beneficis que després es convertien en accions i es col·locaven en un fons central controlat pels sindicats (que en aquest moment representaven més del 80 per cent dels treballadors). Els fons podrien assignar-se democràticament al desenvolupament regional i sectorial i, amb el temps, la propietat majoritària dels actius productius de la nació passaria dels propietaris privats a la classe obrera sueca. Però la qüestió del temps va resultar ser un problema important: durant la transició, l'economia sueca seguiria sent dependent de les mateixes empreses privades que el pla volia expropiar.

Advertint que frenarien instintivament la inversió a llarg termini si s’amenaçaven els seus drets de propietat, i argumentant que l'eficiència, l'estabilitat i fins i tot els nivells de vida patirien danys irreparables si la transferència de la propietat es duia a terme, les empreses es van mobilitzar agressivament contra el Pla Meidner.

Combatre l’amenaça dels empresaris exigia una resposta àmplia, agressiva, incloent-hi el bloqueig dels actius de les empreses i evitar que sortissin del país. No obstant això, un trencament tan radical amb el capitalisme no estava a l'ordre del dia, i la proposta de la LO ―elegant en teoria, però contradictòria econòmicament i política― va ser la derrotada i mai va reviure.

CHEERLEADING

Una avaluació sòbria dels èxits i fracassos dels experiments en la propietat d’empreses dels treballadors és essencial. Malauradament, la debilitat de l'esquerra ha reforçat la tendència a exagerar la importància de les lluites prometedors.

Desesperats per una bona notícia, els activistes aplaudeixen rabiosament cada presa dels treballadors o d’"avenç". Però, quan desapareix l'efecte de la novetat, el que obtenim no és cap anàlisi, sinó un canvi en l'atenció a la següent acció estimulant i, després, la següent.

Un exemple d'això és l’empresa Republic Windows and Doors, a Chicago. Després d'un tancament anunciat, una ocupació, un canvi en la propietat i un altre anunci del tancament, els treballadors ―amb l'esperança de trobar un altre propietari― van tenir el coratge de fer el pas d'establir una cooperativa de treballadors. Seguí una ràfega d'articles entusiastes, amb l'esperança que podria estimular un ressorgiment, llargament esperat, del moviment obrer.

Però quan això no va pasar immediatament, Republic va caure fora del radar de l'esquerra. Gairebé no hi va haver discussió sobre l’angoixant resultat final: dels 240 treballadors originals que es van enfrontar al primer anunci del tancament, el 2008, només n'hi romanen 17, i a causa de la pressió de la competència, es paguen a ells mateixos prop o per sota del salari mínim (com a "copropietaris”, que no estan coberts per les lleis de salari mínim).

La tragèdia de la Republic posa en relleu els límits de les adquisicions d’empreses esporàdiques, més o menys arbitràries, sobretot quan ―com és la norma― la fàbrica en qüestió ha estat rebutjada pel capital, però segueix estant subjecta a les mateixes relacions de competència entre les empreses.

Encara que segueixen sent admirables com a mesures defensives, les adquisicions de fàbriques no són inherentment amenaçadores de l'status quo, ni necessàriament condueixen a comprensions més profundes, més compromisos i capacitats estratègiques que podrien servir de base per a un futur desafiament al capitalisme.

Zanona, argentina Un exemple més dramàtic és l'onada d'adquisicions a l'Argentina, fet que va provocar un entusiasme especialment intens de l'esquerra internacional. Encoratjats pel suport de les comunitats veïnes, la solidaritat dels treballadors d'altres plantes preses i els piqueteros (grups mobilitzats de treballadors desocupats), els treballadors van bloquejar amb èxit els intents estatals de desallotjament de les seves fàbriques recuperades. Més encara: en el procés de fer funcionar aquests centres de treball, els treballadors van aprendre noves habilitats, la màxima prioritat es va col·locar en la salut i la seguretat, els treballadors tendien a ser més flexibles en el repartiment de les càrregues de treball, i les jerarquies dins el centre de treball i l'estratificació d’ingressos van ser substancialment anivellades (particularment on les lluites per mantenir oberts els centres de treball eren més agudes).

Igual que en els moments passats de profunda agitació política, les accions dels treballadors van confirmar el potencial radical i la centralitat de la classe obrera. Marina Kabat, una observadora atenta d'aquests desenvolupaments, va caracteritzar encertadament els esdeveniments argentins com "un dels grans èxits del moviment obrer". Però Kabat també va aconsellar cautela: "passar per alt els seus límits i contradiccions no ajudarà a conservar-los ni a desenvolupar el seu potencial complet per al futur".

Malgrat que aquestes accions representen alternatives concretes per a determinats grups de treballadors i les seves comunitats ―i han deixat importants llegats―, no van esdevenir un model alternatiu per a la societat en el seu conjunt. Les plantes van ser apropiades per desesperació, no per preferència estratègica.

Sense una estratègia conscient de transformació social global, especialment la necessitat d'anar més enllà i guanyar el poder de l'estat per tal de donar suport, ampliar i coordinar les apropiacions i eliminar la competència com a força rectora, el trencament amb el capitalisme mai va ser una possibilitat real.

Les apropiacions (tomas) es mantenen a l'agenda en l'Argentina d'avui, però el seu creixement s'ha alentit enmig d'una caiguda dels tancaments. Fins l'any 2014 hi havia unes 300 empreses propietat dels treballadors que abastaven gairebé catorze mil treballadors, una petita fracció de les 200.000 empreses registrades a l'Argentina i menys d'una desena part de l'1 per cent de la força laboral del país. Les apropiacions dels treballadors no han tocat els centres de treball pròspers o els "llocs de comandament" de l'economia.

Una altra microalternativa popular és la cooperativa, una forma de negoci basada en el principi igualitari d'un membre, un vot. No es poden negar els èxits de cooperatives, però és important no exagerar la seva importància.

Tot i que és famosa la lloança que féu Marx de les cooperatives de treball com a "representants dins de la vella forma dels primers brots de la novetat", també va insistir que "és natural que reprodueixin, i han de reproduir, en tots els aspectes de la seva organització real totes les deficiències del sistema imperant".

La igualtat formal de les cooperatives no vol dir necessàriament que tots hi participin igual, com en la democràcia electoral, burocràcies i elits (i indiferència) fàcilment desbaraten la promesa del dret de vot. A més, més del 90 per cent de les cooperatives són cooperatives de consum, és a dir, els principals propietaris no són les persones que hi treballen.

Fins i tot en cooperatives propietat dels treballadors, la participación en la propietat i l'ocupació no sempre coincideixen: a la Cooperative Home Care Associates, la cooperativa més gran dels EUA, només la meitat dels treballadors en són propietaris. Això no és infreqüent: moltes cooperatives cooperatives només en són de nom, i algunes de gran magnitud fins i tot fomenten obertament la propietat d'accions especials que debilita el control dels seus membres.

Les cooperatives tampoc no són tan autònomes dels dictats del capitalisme com els seus defensors suposen. Les cooperatives de crèdit ―el tipus més freqüent― han hagut d'entrar en els mercats financers per obtenir els fons per donar servei a la seva base i, per tant, estan integrades de manera efectiva en Wall Street. Algunes fins i tot van estar implicades en la crisi financera de 2008.

fagor Una mirada a Mondragón, l'emblemàtica cooperativa amb sis dècades d'antiguitat al País Basc, revela les limitacions de les cooperatives. Amb una plantilla de 80.000 persones i que opera a escala mundial a través de 150.000 empreses amb vendes anuals de 16.000 milions de dòlars, Mondragón és una demostració vivent que és posible fer funcionar un negoci que té una estructura formalment democràtica, una estructura d'ingressos i de poder significativament anivellada, i un model d'acomiadament més humà i planificat. Però Mondragón és molt per sota de l’ideal d’Albert i Hahnel. Mentre que la relació d’ingressos executiu/treballador hi és de 6,5: 1 ―molt menor dels 350:1 dels EUA―, encara situa els alts directius en un món diferent del dels treballadors. I, com ha mostrat Sharryn Kashmir en la seva investigació, la participació en la presa de decisions ha estat principalment en interès dels nivells de gestió inferior, no dels treballadors.

Els esdeveniments recents han portat problemes addicionals. La pressió competitiva conduí al tancament d'una de les parts més grans de Mondragón (Fagor, un fabricant d'electrodomèstics amb 3.400 treballadors), i la cooperativa és cada vegada més dependent dels treballadors temporals a la seu matriu, mentre que la creixent producció a l'exterior utilitza treballadors contractats, no membres de la cooperativa.

En resum, les cooperatives, que havien estat una part integral dels moviments polítics radicals, ara estan integrades en gran mesura en l'ordre capitalista. Poden pressionar per canvis particulars, però ja no es mobilitzen al costat dels que lluiten contra el capitalisme. En lloc d'això, el principal interès dels membres de la cooperativa, en general, no és res més radical que aconseguir un preu de venda més alt o un preu de compra més baix al mercat; no és res de què ens haguem de burlar, però tampoc és res que tregui la son als capitalistes.

Fins i tot amb aquestes deficiències, les apropiacions i les cooperatives tenen alguns atributs positius estratègics. L'entusiasme pels plans d'adquisició d'accions per a empleats (ESOP), per contra, és francament desconcertant. Amb els ESOP, els treballadors són compensats parcialment a través d'accions de la companyia, que es mantenen en fideïcomís fins que es retiren o són acomiadats. Un defensor notable, Alperovitz, admet que els ESOP estan lluny de ser perfectes, però encara els cita com a prova de "reconstrucció evolutiva" en l'avenç de la democràcia. Però, de fet, aquests plans es van introduir per soscavar la democràcia als centres de treball i el poder dels treballadors, no per millorar-la. Empreses com Procter and Gamble, IBM, Coca-Cola, i UPS van triar els plans d'adquisició d'accions dels empleats per les retallades d'impostos i per ajudar a mantenir els sindicats fora (o almenys limitar i combatre la seva mobilització pels salaris o beneficis oferint una "compensació" parcial).

Com concloïa un article de la Reserva Federal que examinava la relació entre la negociació sindical i els ESOP, "els ESOP creen incentius perquè els sindicats esdevinguin negociadors més febles". Des del punt de vista de desafiar el capitalisme, els ESOP no són prefiguratius, sinó integradors. Les opcions d’accions que s'ofereixen als treballadors no impliquen cap redistribució del poder, i el que els treballadors en general "comparteixen" en termes d'ingressos empresarials no és més que un tros del acaben de cedir.

En l'intent d'establir l'hegemonia de la idea dels ESOP, Alperovitz cita tímidament ni més ni menys que l'expresident Ronald Reagan: "No puc evitar creure", va dir en un discurs el 1987, "que en el futur veurem en els Estats Units i a tot el món occidental una tendència creixent cap al següent pas lògic, propietat dels empleats".

Però lluny de sugerir el poder d'una idea a la qual ha arribat el seu temps, el suport de Reagan (com el discurs complet deixa clar) assenyalava la seva comoditat amb una manera d'organització que ja no amenaçava l'establishment.

El que sostinc no és que s'hagi de descartar la importància de les estratègies dissenyades per augmentar el control dels treballadors i la seva propietat. En general, les preses de fàbriques i cooperatives han de ser rebudes amb entusiasme. Però el que falta en molta de l'anàlisi recent és una investigació desapassionada, des del suport i la camaraderia, de les seves fortaleses i debilitats, perquè, més enllà de la solidaritat, en podem aprendre, en lloc d'afegir-les a les il·lusions existents, obtenint amb això una millor apreciació del que realment cal per a la transformació de la societat.

L’ESTAT I LA DIRECCIÓ DE LA CLASSE TREBALLADORA

Per arribar als seus objectius suposadament radicals, el moviment pel control obrer dins el capitalisme ofereix estratègies curiosament apolítiques. Donen prioritat a les relacions de propietat desafiants, però paren poca atenció a la necessitat d'entrar i transformar l'estat, i semblen parar molt poc esment a la forma en què la competència entre les empreses ajuda a reproduir les relacions socials i les prioritats del capitalisme.

Vinculada a aquestes deficiències hi ha la poca importància donada a l'acció política i els tipus de capacitats polítiques de classe —en contraposició a les capacitats econòmiques de classe— que calen per "arribar-hi". Aquest desinterès relatiu al poder i la direcció és la debilitat més important d’aquest moviment.

Com s’apropiarien realment els treballadors dels centres de treball no abandonats pel capital? És correcte esperar que els treballadors fins i tot vulguin fer-ho, atesa la incertesa i la falta de suport institucional? Quins preparatius estan fent per al contraatac inevitable des de l'estat, si aquest moviment realment comença a amenaçar les empreses dominants de l'economia i limitar l'acumulació de capital privat? I, més enllà de qualsevol amenaça de l'Estat, de quina forma aquests fragments d'un nou ordre social han de coordinar-se i protegir-se de les pressions destructives de la competència nacional i internacional?

L'organització al marge de l'estat és sens dubte important. No obstant això, en algun moment, els moviments anticapitalistes no podran evitar portar la lluita a l'estat. Històricament, quan els treballadors han anat al límit en termes de militància, però es van negar o no tenien la força necessària per encarar-se amb l'estat, les seves rebel·lions s'han esvaït o han estat aixafades brutalment. El fet d'ignorar o minimitzar la necessitat de construir un moviment que pugui prendre el poder de l'estat és perdre per defecte.

Un examen sistemàtic de l'estat no és només un problema de "després", quan el moviment s'hagi convertit en una amenaça real. Més aviat, és un desafiament immediat, fins i tot des d’un punt de vista estrictament econòmic.

Tot i que les empreses propietat dels treballadors i les cooperatives han demostrat que poden sobreviure en nínxols específics o en espais econòmics en gran mesura abandonats per les corporacions, el fet d'enfrontar-se als grans bancs i empreses del capitalisme és una qüestió completament diferent.

Cal molta credulitat per esperar que les empreses pels treballadors marxaran per les ombres del capitalisme i substituiran el capital corporatiu sense el tipus de suport que només pot venir dels estats. El problema no és només que les WSDE i cooperatives estan en desavantatge des del principi pel que fa als centres de treball i subsectors que han heretat, ni que s'enfronten a una disparitat tan massiva dels recursos financers, administratius i tècnics, així com de les connexions establertes en els mercats.

Per sobre de tot, hi ha el fet que la competència preval per sobre de tot. Tot i excepcions aïllades, el fet de competir en termes del capital mentre tracten d’aferrar-se a valors que no fomentin la competitivitat significa enfrontar-se repetidament a una elecció entre abandonar i trair aquells valors i acceptar la derrota en condicions competitives.

Una resposta comuna a aquest dilema és pressionar per disposicions especials per a les WSDE i les cooperatives per corregir parcialment el desavantatge competitiu. Aquestes van des de la fàcilment comprensible política de més "entrenament" fins a subsidis financers per a l’arrencada i suport tècnic i d'investigació substantiva. No obstant això, mentre que la supervivència pot fer aquestes respostes necessàries, també legitimen encara més l'impacte destructiu del joc competitiu.

Les realitats del dia a dia de la competència tendeixen a fragmentar solidaritats, empenyent els col·lectius de treballadors a pensar en ells mateixos, fent que els guanyadors sentin poca necessitat de fomentar la solidaritat i els perdedors se sentin més aliens respecte al control dels treballadors de les empreses.

El vòrtex de les pressions competitives també s’insereix en el funcionament intern dels col·lectius, donant un major pes a les habilitats que els mercats consideren més valuoses i reproduint les jerarquies dins de la planta que augmenten la rendibilitat.

Les divisions també poden ser autoinfligides, com quan Wolff insisteix en la categorització dels treballadors al llarg de l'eix de la productivitat, determinat sobre la base de si fan una contribució directa a la creació d'un excedent. Sigui quin sigui el propòsit a què això pugui servir per analitzar el capitalisme (dubtós, en el millor dels casos), la distinció és especialment contraproduent pel que fa a construir una solidaritat de classe. El fet de donar a alguns treballadors un estatus més alt que a d'altres reforça la condició inferior sovint concedida a treballadors com els d'oficina i de neteja (en general, els treballadors més precaris, sovint dones i immigrants). La gimnàstica verbal de descriure els treballadors anomenats no productius com a “malgrat tot importants” o etiquetar-los com a "habilitadors" fa poc per igualar el seu estat. (De la mateixa manera, dir que els treballadors de menjar ràpid amb salaris baixos són menys explotats que els treballadors de l'automòbil, ja que no produeixen tanta plusvàlua, no fa gaire per construir llaços de solidaritat entre la classe obrera.)

Hi ha raons per esperar les empreses controlades pels treballadors prosperin econòmicament. Però el seu èxit no produirà per si mateix una classe treballadora amb les capacitats per guanyar les pròximes batalles polítiques.

Mondragón, la més reeixida de les cooperatives, torna a ser instructiva. Fundada per un sacerdot catòlic antifeixista anomenat pare Arizmendiarrieta, Mondragón era tolerada i fins i tot rebé el suport del règim de Franco, ja que va ser vista com "una alternativa emprenedora a l'activisme de la classe obrera i el socialisme".

Aquesta tendència antiradical sobreviu fins al present. Els treballadors de Mondragón han estat notablement absents de la major part dels corrents ideològics i culturals que s'arremolinen al voltant a la resta de la classe treballadora basca i espanyola. Tot i que han participat de vegades en lluites més àmplies, el lideratge econòmic de Mondragón no ha anat acompanyat d'un lideratge polític.

Això no és només una qüestió de solidaritat més o menys lluïda, sinó una indicació que Mondragón, tot i els seus èxits, accepta les regles del capitalisme i tracta de fer-s'hi un espai competitiu. "Vivim en una economia de mercat", va declarar recentment el seu president, i va afegir: "i això no ho podem canviar".

En intentar resoldre el dilema de l'èxit competitiu en comparació amb la formació de classe, cal fer un apunt: tractar de posar en marxa polítiques que "anivellin el camp de joc" és un enfocament equivocat. El que cal és canviar les regles del joc, de manera que la mesura de l'èxit no sigui una "competitivitat" que soscava els valors solidaris i igualitaris.

Canviar les regles del joc significa limitar el poder disciplinador de la competència —limitar, en lloc d'estendre un comerç més lliure— i constrènyer la capacitat del capital per deslocalitzar les empreses productives de les comunitats que les han enriquides. Això també implica donar més pes al desenvolupament cap a dins i a la introducció d'un grau significatiu de planificació econòmica.

Avançar en aquesta direcció, en lloc de treballar dins de les regles existents del capitalisme, requereix emprendre la lluita per l'estat, no només contra l'estat, també dins de l'estat i amb l'objectiu de transformar-lo.

Això ens porta de nou a la qüestió de la direcció. Si la clau per aconseguir una economia participativa rau en la capacitat de canviar les regles del joc i transformar l'estat, llavors l'avaluació de WSDE i cooperatives no pot descansar sobre si tal o qual empresa és econòmicament reeixida, sinó si contribueixen a la construcció d'una classe obrera amb la visió, la confiança, la sensibilitat de classe, intel·ligència i fortalesa institucional per democratitzar l'economia.

POLITITZACIÓ

Llavors, com seria la politització de les WSDE, cooperatives, i altres formes de democràcia participativa? Què implica el reconeixement de la necessitat d'enfrontar-se a l'estat i construir capacitats de classe per al seu funcionament diari? Com canviaria aquesta funció més àmplia segons avancin les etapes de lluita? I, si la politització ha de ser generalitzada i sostinguda, això no exigeix, com a complement a aquestes institucions principalment econòmiques, una institució específicament política: un partit (o partits)?

Penseu en les cooperatives de consum i crèdit. En el passat, sovint tenien estrets vincles amb els moviments socialistes i així que la política d'esquerra es va esvair, també ho va fer la naturalesa política del moviment cooperatiu.

Repolititzar les cooperatives significaria que tornin al moviment socialista: que tornin a ser actives en les campanyes d'orientació socialista, la integració de la formació socialista en els seus contactes amb els membres i la comunitat, l'ampliació de les seves instal·lacions per servir com a espais culturals i polítics (cafeteries, llibreries, bars, llocs per a fòrums públics).

Especialment interessant és el suggeriment, que té les seves arrels en algunes pràctiques del passat, que les cooperatives reservin una part de les vendes per finançar sindicats, la comunitat i l'organització socialista. La compra de la cooperativa ascendirà llavors a alguna cosa més que l'expressió d'una preferència del consumidor. Seria un senyal de compromís amb un projecte polític més ampli.

En el cas de les empreses propietat dels treballadors, la politització representa un desafiament més radical. Com s’ha destacat anteriorment, una estratègia basada a fer-se càrrec de les plantes abandonades pel capital mentre s'accepta la camisa de força competitiva dels mercats capitalistes, pot tenir un cert sentit pràctic. Però només això no pot ser una base per a la transformació social. La politització de l'autogestió dels treballadors exigeix un enfocament en el context en què operen.

Per aconseguir aquesta politització, les empreses propietat dels treballadors s'han d'integrar en complexos més grans —organitzats sobre una base regional o sectorial— que atenguin directament les necessitats socials, i han de ser protegides, almenys parcialment, a través d'un grau significatiu de planificació, de les pressions destructives de la competència. L'escala requerida per a aquest tipus de planificació només pot ocórrer a escala l'estatal.

Per la seva banda, Alperovitz ha assenyalat de manera constructiva a la importància democràtica dels serveis públics de propietat municipal. Aquest enfocament en l'estat local s'ha d'estendre als camps de la fabricació, construcció i serveis, la construcció d’una mena de "soviets". El que aquesta estratègia no busca de cap manera és una inserció més efectiva en els centres de treball en les cadenes globals de valor i la competència internacional.

Si —com a part d'una lluita orientada cap al desenvolupament interior, en oposició al desenvolupament dirigit pel lliure comerç—les institucions estatals i paraestatals poguessien començar a garantir mercats per a la producció local (per exemple, roba de llit d'hospital i subministraments, llibres per a les escoles i universitats, materials i equipament per a la construcció i rehabilitació mediambiental), això podria reforçar les perspectives de les empreses administrades pels treballadors.

Així també seria posible la creació d'una corporació pública per supervisar la conversió de les plantes (en sectors com el automotriu) per fer front a les necessitats ambientals a llarg termini d'aquest segle, amb el transport públic i la remodelació amb criteris ambientals de fàbriques, oficines i llars.

Entre altres coses, la presència d'aquestes estructures podria encoratjar els treballadors —preocupats pel futur del seu centre de treball i conscients de la seva potencial capacitat de producció— a iniciar les apropiacions, que després podrien encaixar en els plans generals de les disposicions ambientals o socials.

Aquest és un nou territori. Hi ha moltes proves que els treballadors poden organitzar la producció del centre de treball, però tenen poca experiència en el desenvolupament democràtic de plans socials més amplis que també puguin incorporar prou autonomia al lloc de feina per fer significativa l'autogestió dels treballadors. Fins a quin punt això pot funcionar dins del capitalisme no s'ha de exagerar, però provar-ho sembla fructífer per desenvolupar les habilitats, capacitats econòmiques institucionals i vincles polítics, així com posar en relleu els molts problemes sense resoldre —essencials per passar a intervencions més ambicioses.

Un punt cec particularment significatiu per al moviment del control dels centres de treball han estat els treballadors del sector públic, sobretot tenint en compte que els seus sindicats són essencialment l'últim bastió del sindicalisme. En el cas de Wolff, aquest descuit sembla seguir-se del seu mínim interès en els treballadors "no productius".

Però la raó més àmplia de l'abandonament radica en l'absurd d'aplicar la propietat segmentada dels treballadors al sector públic. No sembla especialment útil pensar que els treballadors del departament d’ajudes al benestar o del departament fiscal "posseeixin” la recaptació d'impostos o la distribució de cupons d'aliments.

No obstant això, si la transformació de l'estat té una importància cabdal, llavors el paper dels treballadors del sector públic també és crucial. En el pitjor dels casos, el fet d'ignorar-ho pot conduir els treballadors —que s'ocupen dels seus interessos sectorials—a esdevenir un obstacle perjudicial per a la democratització de l'estat. En canvi, si es té en compte, es podria abordar seriosament la qüestió de com traslladar-nos a un tipus diferent d'estat.

En el passat, alguns treballadors del sector públic han forjat temptativament aliances amb usuaris com a part d'un esforç per protegir els seus llocs de treball i millorar la seva capacitat de negociació. Es podria estendre aquesta tàctica defensiva per institucionalitzar noves relacions treballador-usuari directament dins de l'estat. Per exemple, amb la creació dels consells treballador-usuari dins el departament d'assistència social per fer front als problemes amb la provisió de benestar; amb l'establiment de consells de pares i mestres per reestructurar el sistema escolar; o amb la formació de consells similars per a la cura de la salut, l'habitatge, el transport.

Pensar a través d'aquestes qüestions de politització —repensant les indústries, la relació dels treballadors amb l'estat o el rol dels treballadors dins de l'estat— fa possible concebre el projecte d'autogestió no com passar per sobre pels sindicats, sinó potser fins i tot fomentar les condicions per a la seva reactivació.

¿En quina mesura la revitalització dels sindicats i el ressorgiment de l’ànim de lluita entre els seus membres es troben en el desenvolupament d'una sensibilitat classe més àmplia que uneixi les frustracions comunes a la necessitat de solidaritats de classe en el lloc de treball i en la comunitat més àmplies que poden desafiar el que es produeix, com i per a qui, preguntes bàsiques per a la qüestió de l'autogestió?

Un dels pocs casos en què l'estat apareix en el projecte d'economia participativa és el pressupost participatiu: un procés que proporciona als ciutadans l'oportunitat de donar forma a les prioritats locals. Hi ha bones raons per animar i afavorir aquest exercici democràtic en el finançament.

Els pressupostos participatius inclouen grups marginats i desenvolupen l'alfabetització individual i col·lectiva sobre una dimensió particular de l'activitat de l'estat. I el procés és atractiu per a alguns, ja que ho veuen com prendre poder de l'estat i donar-lo a la base, en lloc d'entrar en l'estat.

El problema és que, per la seva pròpia naturalesa, els pressupostos funcionen com a restriccions disciplinadores. Si augmentar els impostos, el control sobre la inversió i l'ocupació, i les restriccions als fluxos de capital són fora de l'àmbit de discussió —com és la norma en aquestes discussions pecuniàries—, a continuació el repte més important queda enfosquit: com modificar o superar les restriccions a les quals s’enfronta la gent.

D’aquesta manera, els pressupostos participatius acaben limitant, no expandint, les possibilitats polítiques. En aquest context, la politització inclouria no només la igualtat d'oportunitats per a la participació (costos de transport, cura infantil) i la democratització dels coneixements tècnics (forçant als buròcrates a popularitzar les seves explicacions i esdevenir, com suggeria un acadèmic brasiler, "tecnodemocràtes"), sinó també un treball educatiu i d'organització per desafiar les limitacions pressupostàries i situar-les en l'economia política del poder de classe.

En l'actualitat, la politització de les WSDE i les cooperatives giraria al voltant de la integració conscient de preocupacions polítiques en la seva activitat econòmica: la construcció d'una sensibilitat de classe, el desenvolupament de les relacions a través de les seves parts constituents, encarar-se a l'estat, i prendre mesures que iniciïn el procés de transformació de l'estat.

No obstant això, com amb l'economia, la transformació gradual té els seus límits. Si i quan aquest moviment s'enfronta a una nova etapa provocada pel moviment més ampli del qual és part —com un govern d'esquerra que arribi al poder amb el compromís de democratitzar l'estat—, el canvi de circumstàncies podria elevar les apostes per l'autogestió dels treballadors.

La dependència continuada del nou govern i de la societat d’una classe capitalista hostil, juntament amb la capacitat encara sense desenvolupar l'estat per apropiar-se, reestructurar i democratitzar grans sectors del capital, provocarien un període d'incertesa i crisi gairebé inevitables. És en aquest moment crític que les capacitats econòmiques i les possibilitats d'autogestió dels treballadors podrien escapar de la seva estació marginal dins del capitalisme i convertir-se en un factor polític central.

És aquí on la "relació simbiòtica" de la qual parla Wright entre les institucions econòmiques alternatives i els moviments que s'hi relacionen, d'una banda, i l'estat, de l'altra —naïf en temps normals sota el capitalisme— també esdevé significativa.

A mesura que les cooperatives i els moviments socials actuen de manera concertada per dur a terme la prestació col·lectiva de necessitats bàsiques com l'alimentació, la salut, l'energia i el transport; a mesura que la terra, les fàbriques inactives i els ports són assumits; a mesura que s’impedeix que plantes i equips es traslladin a l'exterior; a mesura que s’estableixen els consells de centres de treball i com es vinculen a altres en el sector o regió; a mesura que tot acabés esclatant, l’autogestió dels treballadors i comunitària prendria un nou significat qualitatiu. I, si arribés a tenir èxit, també hauria d'exigir el tipus de suport pràctic i estatal que ajudaria a donar llum a un "tipus diferent d'estat".

Finalment, la politització del control dels treballadors i les cooperatives no pot ocórrer sense la introducció d'una altra institució, a cavall entre el món de les empreses dels treballadors i les cooperatives com un "regne parcialment autònom d'activitat".

Allò que en Thad Williamson ha observat respecte a les "utopies reals" de Wright s'aplica encara més als altres defensors de les institucions econòmiques alternatives, com les cooperatives, les empreses autogestionades per treballadors i tots els seus parents: "La consideració de la política com una esfera parcial autònoma de l'activitat general és el que acaba venint al seient del darrere".

Ni la politització de les institucions econòmiques alternatives ni la futura transformació de l'estat és possible sense l'existència d'una institució específicament política: un partit socialista (o, més probablement, partits) basat en aquestes institucions alternatives, però amb una visió i la sensibilitat estratégica més gran (i a més llarg termini).

El seu paper distintiu és que se centra no tant en les polítiques més radicals —encara que això també és important—, sinó en la construcció de les capacitats individuals i col·lectives d'anàlisi i avaluació per a la deliberació democràtica i l'estratègia, per a l'organització i el desenvolupament de la solidaritat i per intentar fer dels "treballadors" una classe amb la possibilitat de guanyar el poder de l'estat i transformar-lo.

LA FEINA A FER EN ENDAVANT

No hi ha cap solució ràpida per a l’impasse de l'esquerra. L'intent de reviure les idees d'autogestió és admirable en el fet que es posa de relleu la importància fonamental de desafiar la propietat privada. Però el populisme dominant del projecte subestima els límits de fer-ho dins el capitalisme i passa per alt la necessitat fonamental de desafiar i derrocar integralment les relacions de propietat existents, cosa que no pot ocórrer sense el desenvolupament de la cohesió de classe i la capacitat institucional per enfrontar-se a l'estat capitalista.

El resultat és el pitjor dels mons: mentre que l'autogestió es limita als marges, les empreses dominants continuen el seu camí feliç; l’odiat estat s'ignora i l'esquerra continua sent matxucada; hi ha esclats ocasionals que absorbeixen energia, però deixen poca substància al darrere; la classe obrera, tot i les seves potencialitats com a actor, ensopega sense rumb fix.

Fins que la discussió es polititzi prou per poder anar més enllà d'una crítica (legítima) de l’estatisme i comencem a veure la transformació democràtica de l'estat com a part integrant de la democratització econòmica —i del desenvolupament de les capacitats de classe perquè això sigui una prioritat—, aquesta "pròxima gran idea" només serà l'últim fracàs de l'esquerra.