El treballador Antonio RuĂz Villalba va morir a causa dels trets de la policia franquista dotze dies mĂ©s tard de l'ocupaciĂł de la fĂ brica el 18 d’octubre. Ara, 45 anys desprĂ©s, l'Ajuntament de Barcelona posa el seu nom a un passatge
Una manifestaciĂł de treballadors de la SEAT a mitjans dels anys 70. La del 23 d'octubre de 1971, arran de l'atac policial a Ruiz Villalba, va aplegar 10.000 persones
Comissions Obreres
18/10/2016
El 18 d'octubre de 1971, Antonio RuĂz Villalba tenia 33 anys. Feia sis anys que treballava com a soldador a la secciĂł 33 del taller 4 de la fĂ brica Seat de Zona Franca. Era un dels 6.000 obrers que van ocupar pacĂficament la factoria aquell matĂ per la readmissiĂł d’obrers acomiadats mesos abans, mobilitzats per les Comissions Obreres de la fĂ brica. Villalba no arribaria a contar el que va ocĂłrrer durant el conflicte. Vuit bales de la policia franquista li perforarien el cos i moriria el 10 de novembre. Va ser l'inici del perĂode de conflictivitat permanent a Seat.
Ara, 45 anys mĂ©s tard, la comissiĂł del NomenclĂ tor de l'Ajuntament de Barcelona, a peticiĂł del Memorial DemocrĂ tic dels treballadors de Seat, atorga el nom d'Antonio RuĂz Villalba a un passatge del barri dels habitatges de la Seat de Zona Franca, Sant Cristòfol. "Fa sis anys que vam fer la peticiĂł, però no hi havia un carrer disponible. La gent de l'Escola de la Seat i l'Ampa han proposat un passatge sense nom de la seua zona", explica Carles Vallejo, antic treballador, acomiadat i detingut en diverses ocasions, i actual president de l'AssociaciĂł del Memorial DemocrĂ tic. A les 12h hores d'avui dimarts 18 d'octubre tindrĂ lloc una ofrena floral dels treballadors en record de Villalba a la factoria i a la 13h s'inaugurarĂ el passatge. AixĂ mateix, el dijous 20 d’octubre, s'inaugurarĂ l’exposiciĂł Seat, 60 años de lucha obrera a la seu del districte de Sant- MontjuĂŻc i es podrĂ visitar fins el 4 de novembre.
L’ocupaciĂł del 1971, un conflicte històric
Carles Vallejo recorda la mobilització del 18 d'octubre, esquivant el risc de la distorsió del temps: "A les 6:45h de la matinada, van entrar d'amagat alguns dels acomiadats a la fà brica i, amb altres treballadors, van començar a fer passejades, des de la Secció de mecà nica del taller 1 a les altres seccions, per arrossegar la gent. Va ser una manifestació immensa i tot el torn del matà va fer una assemblea davant de les Oficines Centrals. Una comissió escollida entre els treballadors va intentar encetar la negociació amb l'empresa".
La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells RuĂz Villalba, i centenars de detinguts
La direcció de SEAT va respondre amb una negativa taxativa a la petició i va tancar l'edifici. Les forces de l'ordre, autoritzades pel governador civil Tomás Pelayo Ros, van entrar a la fà brica. "Van venir els grisos, la social i la Guà rdia Civil. Van donar ordre de dissoldre l'assemblea i, després de tres avisos, van atacar els treballadors, que es van replegar pels tallers", explica Vallejo. I afegeix: "Allò va ser una batalla campal. Els treballadors es defensaven com podien, llaçant peces i caragols perquè rellisquessin els cavalls, van ser una guerrilla, quelcom únic en tot el franquisme".
La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells RuĂz Villalba, i centenars de detinguts. L'ocupaciĂł de la fĂ brica va continuar fins al vespre, entre gasos lacrimògens. "EstĂ vem rodejats de materials inflamables, com per exemple, el taller de pintures. Allò podria haver sigut una bomba", apunta Vallejo.
El 18 d'octubre de 1971 ha transcendit com la data que va marcar l'inici del perĂode conegut com a "conflictivitat permanent" a la factoria SEAT de Zona Franca. L'atac policial a RuĂz Villalba va desencadenar una solidaritat econòmica sense precedents i es va convertir en un sĂmbol de la lluita antifranquista. El 23 d'octubre, una manifestaciĂł convocada a plaça Catalunya va arreplegar 10.000 persones, segons el bolletĂ clandestĂ autogestionat dels treballadors, Asamblea Obrera (1970-1975). Els obrers de mĂ©s de cent fĂ briques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i MarĂtima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT els dies segĂĽents amb aturades de producciĂł, minuts de silenci i recaptaciĂł de diner.
Aquest primer conflicte del nou perĂode va durar quinze dies. Fins llavors, la conflictivitat a SEAT no havia estat especialment transcendent; era difĂcil organitzar un moviment de fĂ brica en un clima de control polĂtic constant per part de la direcciĂł, que prioritzava treballadors provinents del mĂłn rural, sense tradiciĂł d'organitzaciĂł obrera. "El règim tenia molta por a la Seat, a Zona Franca Ă©rem 25.000 treballadors", apunta Vallejo.
Els obrers de mĂ©s de cent fĂ briques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i MarĂtima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT
DesprĂ©s de l’assassinat de Villalba, la consciència polĂtica va anar in crescendo i els treballadors van incrementar les seues reivindicacions, que anaven en consonĂ ncia amb el moment d'erosiĂł i crisi polĂtica del règim. Millores salarials i aprovaciĂł de les plataformes de conveni, però tambĂ© representativitat obrera, la fi del sindicat vertical i llibertats de reuniĂł i manifestaciĂł van ser les peticions recollides per la publicaciĂł Assemblea Obrera. El conflicte dur com a tĂ ctica, amb aturades de producciĂł, i una negociaciĂł constant i difĂcil amb la direcciĂł de l'empresa, van ser les caracterĂstiques d'un lluita de fĂ brica referent per al moviment obrer i l’antifranquisme de la resta de Barcelona.
El final de la conflictivitat a SEAT i la mort del franquisme
El 1973, la solidaritat econòmica i polĂtica cap a les fĂ briques era constant, factor que va permetre el relleu dels sindicalistes i militants antifranquistes caiguts. El moviment obrer i el moviment veĂŻnal van confluir teixint una xarxa polĂtica-cultural que disputava l'hegemonia de l'espai pĂşblic al règim. No obstant això, la importĂ ncia del territori per articular relacions de suport va jugar en contra dels treballadores de SEAT: la llunyania de Zona Franca de la resta de la ciutat feia difĂcil l’expansiĂł de la mobilitzaciĂł fora de la fĂ brica i la generaciĂł d’una Ă mplia solidaritat.
La realitat s’imposaria el gener de 1975. DesprĂ©s d'aconseguir aturar un expedient de crisi i d’eliminar una sanciĂł a 19.000 treballadors, Comissions Obreres, l’avantguarda obrera de SEAT, va sobrevalorar les condicions objectives per a la mobilitzaciĂł, i seguint l'exemple de les dues vagues generals del Baix Llobregat, va cridar a la vaga general sense suports exteriors suficients. 500 treballadors van ser acomiadats. Els obrers van fer manifestacions pĂşbliques i, aquell febrer, grups de dones de treballadors, invisibilitzades a l’imaginari obrerista, es van concentrar en diverses ocasions front l’Ajuntament de Barcelona i a les portes de la fĂ brica per la seua readmissiĂł. Part de l'esglĂ©sia va demanar espais per a les reunions entre acomiadats i representats sindicals. Però era massa tard; el moviment obrer de Seat no recuperaria la seua força conflictiva.
En contrast, amb la perspectiva de canvi polĂtic, en 1976 la conflictivitat obrera de fĂ briques menors de la provĂncia de Barcelona i de la resta de l'Estat va anar en augment i cap a una radicalitzaciĂł progressiva, en un clima de violència polĂtica generalitzada. El conflicte social i la capacitat mobilitzadora d’organitzacions com l’Assemblea de Catalunya, cristal·litzaven l’expansiĂł d’una consciència pro democrĂ tica entre diversos sectors socials que, finalment, van forçar la fi del règim.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada