Mentre el polèmic tractat de lliure comerç entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP) es troba encallat, l'’aprovació del CETA -l’acord de lliure comerç entre Canadà i la Unió Europea- s’està consumant. L'aturada del TTIP s'ha degut a diversos motius: d'una banda, la mobilització social de rebuig o la no entesa entre la patronal agrària europea i les mesures de penetració de l’agroindústria nord-americana. De l'altra, a l’aparent negativa del nou govern de Trump qui, en una primera demostració de força en la defensa des de la ultradreta de l’economia nacional estatunidenca, està adoptant mesures aparentment proteccionistes -gest que la socialdemocràcia europea es veu incapaç de fer des de l’òptica d’esquerres, davant els dictats de la Troika i els grans lobbys empresarials-, mentre replanteja els moviments geopolítics en relació als tractes amb Rússia i la Xina. Així, mentre la UE veia obstacles amb l'aprovació del TTIP, ha pogut sortir-se'n amb el CETA.
Tampoc li va ser fàcil: durant uns dies, alguns entrebancs van gosar posar en dubte la unanimitat de la política exterior de la Unió Europea, basada en el desmantellament de la sobirania dels estats en benefici i protecció de les inversions de les grans empreses multinacionals,. Finalment, però, el Parlament Europeu, amb el suport dels majors grups parlamentaris -on s’hi troben el PP i el PSOE, i també el PDECAT-, donà llum verda aquest dimecres 15 de febrer de 2017 a l’aprovació del CETA.
Al CETA l'han anomenat “el cavall de Troia del TTIP”, i és que mentre el tractat de lliurer comerç entre els EEUU i la UE ha generat una àmplia oposició de partits i moviments socials d’esquerres arreu dels estats membres de la UE, el CETA suposarà l’aplicació de clàusules similars a les que s’estan treballant en el marc del TTIP. Des de les rebaixes en la normativa reguladora de la UE en matèria de defensa dels drets laborals, medi ambient i salut pública, fins a avantatges per les grans empreses multinacionals en cas de litigis contra administracions públiques, el CETA blinda el camí de no retorn de la privatització dels serveis públics.
El concepte de “cavall de Troia”, però, no només fa referència que s’obri la porta a aquest tipus de legislacions, que en el marc d’aquest tractat es veurien restringides a les empreses canadenques, sinó que degut a l’enginyeria fiscal empresarial, qualsevol multinacional amb alguna filial situada al Canadà també hi podria accedir. És el cas de moltes multinacionals estatunidenques, amb especial preocupació en el cas de les empreses mineres, ja que la Borsa de Toronto acull el 60% de les companyies mineres del món; moltes d’elles desenvolupen pràctiques agressives vers el medi ambient i amb litigis constants contra grups ecologistes i administracions públiques. Des del litigi de la minera Lone Pine contra el propi estat canadenc del Quebec amb l’objectiu de saltar-se la decisió de l’administració pública de prohibir la pràctica del fracking, fins el litigi de la minera amb seu a Canadà Edgewater contra la Xunta de Galícia; aquesta, pressionada per grans mobilitzacions socials, li va denegar el permís d’explotació d’una mina d’or a cel obert que suposaria l’ús de 1,5 tones de cianur i 4 milions de litres d’aigua al dia, amenaçant el riu Anllóns i la Ría de Corme Laxe. En aquest últim cas, Edgewater ha utilitzat el sistema de filials per denunciar l’Estat espanyol a través del Tractat de Lliure Comerç amb Panamà.
Aquesta, doncs, és una molt mala notícia per tots aquells projectes orientats cap a la sobirania econòmica dels pobles, ja sigui a través de plans de municipalitzacions d’activitats econòmiques productives i de serveis, com de plans de nacionalització i socialització o de defensa del model de cooperativisme social i economia local. A través de la falsa expressió del “lliure comerç”, s’afiançarà encara més a nivell legislatiu la dictadura de les multinacionals. Aquesta dictadura econòmica ens ha dut a una societat explotada i cada cop més empobrida, amb unes administracions públiques endeutades i sense control de l’economia. Ans al contrari, a través de pressions i de les mateixes “portes giratòries”, adapten les polítiques públiques al bon rendiment privat de les inversions de les grans empreses, en detriment de les condicions laborals i de vida de la classe de treballadora, de qui n'agreugen el grau d’explotació, , que augmenten la sobreexplotació que recau sobre les dones, depauperen uns serveis públics cada cop més desmantellats i eliminen la ja dèbil protecció del medi i el territori.
Aquest nou tractat és l’enèsima certificació que en el marc d’aquest sistema econòmic anomenat capitalisme patriarcal, on les estructures estatals i regionals com la Unió Europea són eficaços instruments polítics per aprofundir el model d’espoli i explotació nacional i de classe, no hi ha sortida possible a la crisi crònica que patim la classe treballadora a nivell internacional. El CETA, com el TTIP, és un pas més en el blindatge de la legislació comercial regional d’un model econòmic concret. Aquest model avança mitjançant les reformes laborals, les retallades socials, la privatització dels pocs sectors econòmics públics que queden, la bonificació de l’acumulació de capitals o l’entrega de sobirania als organismes supranacionals. I utilitza, també, la guerra com a acte de rapinya, per anul·lar projectes alternatius i competències interimperialistes, i de revalorització de les inversions armamentístiques i criminals. Només amb un estat independent, sota sobirania popular i sotmès als interessos de la classe treballadora i les classes populars catalanes, podrem acumular forces des del carrer i la institucionalitat pròpia per trencar la dictadura econòmica capitalista.
*Arnau Carné és militant d’Endavant OSAN i de l’organització internacionalista Ítaca.
El treballador Antonio Ruíz Villalba va morir a causa dels trets de la policia franquista dotze dies més tard de l'ocupació de la fàbrica el 18 d’octubre. Ara, 45 anys després, l'Ajuntament de Barcelona posa el seu nom a un passatge
Una manifestació de treballadors de la SEAT a mitjans dels anys 70. La del 23 d'octubre de 1971, arran de l'atac policial a Ruiz Villalba, va aplegar 10.000 persones
El 18 d'octubre de 1971, Antonio Ruíz Villalba tenia 33 anys. Feia sis anys que treballava com a soldador a la secció 33 del taller 4 de la fàbrica Seat de Zona Franca. Era un dels 6.000 obrers que van ocupar pacíficament la factoria aquell matí per la readmissió d’obrers acomiadats mesos abans, mobilitzats per les Comissions Obreres de la fàbrica. Villalba no arribaria a contar el que va ocórrer durant el conflicte. Vuit bales de la policia franquista li perforarien el cos i moriria el 10 de novembre. Va ser l'inici del període de conflictivitat permanent a Seat.
Ara, 45 anys més tard, la comissió del Nomenclàtor de l'Ajuntament de Barcelona, a petició del Memorial Democràtic dels treballadors de Seat, atorga el nom d'Antonio Ruíz Villalba a un passatge del barri dels habitatges de la Seat de Zona Franca, Sant Cristòfol. "Fa sis anys que vam fer la petició, però no hi havia un carrer disponible. La gent de l'Escola de la Seat i l'Ampa han proposat un passatge sense nom de la seua zona", explica Carles Vallejo, antic treballador, acomiadat i detingut en diverses ocasions, i actual president de l'Associació del Memorial Democràtic. A les 12h hores d'avui dimarts 18 d'octubre tindrà lloc una ofrena floral dels treballadors en record de Villalba a la factoria i a la 13h s'inaugurarà el passatge. Així mateix, el dijous 20 d’octubre, s'inaugurarà l’exposició Seat, 60 años de lucha obrera a la seu del districte de Sant- Montjuïc i es podrà visitar fins el 4 de novembre.
L’ocupació del 1971, un conflicte històric
Carles Vallejo recorda la mobilització del 18 d'octubre, esquivant el risc de la distorsió del temps: "A les 6:45h de la matinada, van entrar d'amagat alguns dels acomiadats a la fàbrica i, amb altres treballadors, van començar a fer passejades, des de la Secció de mecànica del taller 1 a les altres seccions, per arrossegar la gent. Va ser una manifestació immensa i tot el torn del matí va fer una assemblea davant de les Oficines Centrals. Una comissió escollida entre els treballadors va intentar encetar la negociació amb l'empresa".
La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts
La direcció de SEAT va respondre amb una negativa taxativa a la petició i va tancar l'edifici. Les forces de l'ordre, autoritzades pel governador civil Tomás Pelayo Ros, van entrar a la fàbrica. "Van venir els grisos, la social i la Guàrdia Civil. Van donar ordre de dissoldre l'assemblea i, després de tres avisos, van atacar els treballadors, que es van replegar pels tallers", explica Vallejo. I afegeix: "Allò va ser una batalla campal. Els treballadors es defensaven com podien, llaçant peces i caragols perquè rellisquessin els cavalls, van ser una guerrilla, quelcom únic en tot el franquisme".
La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts. L'ocupació de la fàbrica va continuar fins al vespre, entre gasos lacrimògens. "Estàvem rodejats de materials inflamables, com per exemple, el taller de pintures. Allò podria haver sigut una bomba", apunta Vallejo.
El 18 d'octubre de 1971 ha transcendit com la data que va marcar l'inici del període conegut com a "conflictivitat permanent" a la factoria SEAT de Zona Franca. L'atac policial a Ruíz Villalba va desencadenar una solidaritat econòmica sense precedents i es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista. El 23 d'octubre, una manifestació convocada a plaça Catalunya va arreplegar 10.000 persones, segons el bolletí clandestí autogestionat dels treballadors, Asamblea Obrera (1970-1975). Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT els dies següents amb aturades de producció, minuts de silenci i recaptació de diner.
Aquest primer conflicte del nou període va durar quinze dies. Fins llavors, la conflictivitat a SEAT no havia estat especialment transcendent; era difícil organitzar un moviment de fàbrica en un clima de control polític constant per part de la direcció, que prioritzava treballadors provinents del món rural, sense tradició d'organització obrera. "El règim tenia molta por a la Seat, a Zona Franca érem 25.000 treballadors", apunta Vallejo.
Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT
Després de l’assassinat de Villalba, la consciència política va anar in crescendo i els treballadors van incrementar les seues reivindicacions, que anaven en consonància amb el moment d'erosió i crisi política del règim. Millores salarials i aprovació de les plataformes de conveni, però també representativitat obrera, la fi del sindicat vertical i llibertats de reunió i manifestació van ser les peticions recollides per la publicació Assemblea Obrera. El conflicte dur com a tàctica, amb aturades de producció, i una negociació constant i difícil amb la direcció de l'empresa, van ser les característiques d'un lluita de fàbrica referent per al moviment obrer i l’antifranquisme de la resta de Barcelona.
El final de la conflictivitat a SEAT i la mort del franquisme
El 1973, la solidaritat econòmica i política cap a les fàbriques era constant, factor que va permetre el relleu dels sindicalistes i militants antifranquistes caiguts. El moviment obrer i el moviment veïnal van confluir teixint una xarxa política-cultural que disputava l'hegemonia de l'espai públic al règim. No obstant això, la importància del territori per articular relacions de suport va jugar en contra dels treballadores de SEAT: la llunyania de Zona Franca de la resta de la ciutat feia difícil l’expansió de la mobilització fora de la fàbrica i la generació d’una àmplia solidaritat.
La realitat s’imposaria el gener de 1975. Després d'aconseguir aturar un expedient de crisi i d’eliminar una sanció a 19.000 treballadors, Comissions Obreres, l’avantguarda obrera de SEAT, va sobrevalorar les condicions objectives per a la mobilització, i seguint l'exemple de les dues vagues generals del Baix Llobregat, va cridar a la vaga general sense suports exteriors suficients. 500 treballadors van ser acomiadats. Els obrers van fer manifestacions públiques i, aquell febrer, grups de dones de treballadors, invisibilitzades a l’imaginari obrerista, es van concentrar en diverses ocasions front l’Ajuntament de Barcelona i a les portes de la fàbrica per la seua readmissió. Part de l'església va demanar espais per a les reunions entre acomiadats i representats sindicals. Però era massa tard; el moviment obrer de Seat no recuperaria la seua força conflictiva.
En contrast, amb la perspectiva de canvi polític, en 1976 la conflictivitat obrera de fàbriques menors de la província de Barcelona i de la resta de l'Estat va anar en augment i cap a una radicalització progressiva, en un clima de violència política generalitzada. El conflicte social i la capacitat mobilitzadora d’organitzacions com l’Assemblea de Catalunya, cristal·litzaven l’expansió d’una consciència pro democràtica entre diversos sectors socials que, finalment, van forçar la fi del règim.
La cosa irònica de la victòria (estreta) de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units és que el seu candidat "segur" les ha perdudes per als demòcrates, Wall Street i els estrategs del capital. Ara estan en la corda fluixa amb una bomba de rellotgeria d'un bala perduda.
Trump ha guanyat perquè un (justet) nombre prou gran de gent està farta de l'statu quo. Pel que sembla, el 60% dels votants contestaven a una enquesta a peu d'urna que el país "va en el camí equivocat", i dos terços estaven farts i enfadats amb el govern de Washington —una cosa que Clinton personifica.
Igual que el vot dels britànics per al Brexit, contra totes les expectatives un nombre suficient de votants dels Estats Units (principalment blancs, grans i treballadors de petites empreses o d'indústries en els estats més petits del centre dels Estats Units) ha superat el vot dels joves, amb més educació i més ben situats de les ciutats grans. Però recordeu que a penes el 50% dels votants han acudit a les urnes. Una franja enorme de la gent mai vota a les eleccions nord-americanes i constitueixen una part considerable de la classe obrera.
El més rellevant és que, quan es preguntava pel tema més important a les cabines, el 52% dels votants responien que l'estat de l'economia dels Estats Units, seguit del terrorisme (però molt per sota del 18%) i, a molta distància, la immigració. Trump ha guanyat perquè deia que pot millorar les condicions d'aquells que la globalització, amb la fallida de les indústries nacionals i el tancament de les petites empreses, "ha deixat enrere". Per descomptat, Trump és un multimilionari i no té interès ni intenció reals a millorar la sort de la majoria. Però la ira contra l'establishment ha estat suficient perquè aquest egoista, misogin, depredador sexual i fill de papà guanyés.
Però encara és l'economia, estúpid. Trump ha lliurat un regal enverinat que ara haurà de beure: l'estat de l'economia dels Estats Units. L'economia dels Estats Units és l'economia capitalista més gran i important. Ha estat una de les economies més grans des del final de la gran recessió en 2009. No obstant això, el seu rendiment encara és pobre. El creixement del PIB real per capita ha estat només d'un 1,4% anual, molt per sota dels nivells d'abans de la crisi financera mundial de l'any 2008. És la història de la recuperació econòmica més feble després d'una caiguda des de 1930.
L'FMI ara preveu que enguany l'economia nord-americana creixerà només l'1,6%. I els economistes de la Reserva Federal dels Estats Units ara pronostiquen un creixement anual de només un 1,8% per al futur previsible. I tot això dóna per fet que no hi haurà una nova recessió econòmica.
L'opinió de la majoria dels economistes és que una recessió als Estats Units és poc probable i que l'economia s'enlairarà de nou el proper any. En efecte, la presidenta de la Reserva Federal dels Estats Units, Janet Yellen (el càrrec de la qual ara està en perill), estima que l'economia dels Estats Units "va en el bon camí de la millora sostenible". L'argument és que el cost dels préstecs és proper a zero, el consumidor nord-americà segueix gastant de forma robusta, el mercat immobiliari s'està recuperant i les vendes al detall continuen.
Però el que és important per a la salut d'una economia capitalista moderna no és la facilitat o el cost dels préstecs, sinó el nivell i la direcció de la rendibilitat del capital, els guanys totals del negoci i l'impacte de la inversió empresarial. Quan la rendibilitat cau, amb el temps cauen els beneficis empresarials totals i una mica més tard la inversió empresarial es contrau. Quan això succeeix, aviat segueix una recessió econòmica. En el període posterior a la guerra, una caiguda sostinguda de la inversió empresarial ha portat en totes les ocasions a una recessió econòmica, mentre que el consum personal s'ha mantingut més o menys estable i només ha caigut un cop que ha començat la recessió.
I els beneficis empresarials dels EUA estan caient. Segons els economistes del banc d'inversió JP Morgan, els beneficis empresarials es van reduir un 7% respecte als nivells de fa un any. Sobre aquesta base, calculen "en un alarmant 92% la probabilitat que comenci una recessió en un termini de tres anys, i en el 67%, que sigui en un termini de dos". A més a més, la Reserva Federal està pensant a apujar els tipus d'interès just després de les eleccions, perquè diu que l'economia està tornant a la "normalitat", la qual cosa augmentaria el risc de desencadenar una depressió —malgrat que una victòria de Trump farà que els mercats de valors es desplomin.
Quina és la solució de Trump per a tot això? Les seves propostes econòmiques es redueixen a baixar els impostos, reduir la despesa pública i gravar les importacions per "protegir" l'ocupació als Estats Units. Els principals beneficiaris de les baixades d'impostos serien els més rics. Amb Trump, la majoria de la gent veuria que la seva factura d'impostos sobre la renda s'alleujaria al voltant del 7%, però els estalvis de la part superior de l'1% serien del 19% dels seus ingressos. Per equilibrar el pressupost federal, la despesa pública hauria de retallar-se en un 20%, colpejant el benestar, l'educació i la salut. L'augment dels aranzels sobre les mercaderies estrangeres i la imposició de sancions a la Xina i Mèxic, els dos socis comercials més grans d'Amèrica, faria augmentar els preus i provocarien represàlies.
En certa manera, el proper president dels Estats Units s'enfronta a una situació pitjor que la d'Obama al 2009, en plena crisi financera global. Aquesta vegada no hi ha manera d'evitar una depressió mitjançant la impressió de diners, la reducció dels tipus d'interès o augmentant la despesa pública, quan el deute del sector públic ja s'ha duplicat fins al 100% del PIB. Aquests instruments de política econòmica s'han esgotat. Caldrà beure del calze.
Milers de persones s'oposen a la construcció d'un oleoducte a l'estat nord-americà de Dakota del Nord, que té previst creuar les terres ancestrals dels sioux i podria causar danys irreparables en les reserves d'aigua de la regió
Per les concentracions han passat membres de més de 300 tribus de 90 nacions indígenes americanes diferents
Durant els darrers deu mesos, les faldes del riu Missouri, al seu pas per la reserva sioux de Standing Rock –a l'estat nord-americà de Dakota del Nord–, han vist com milers de persones es concentraven en campaments i protestaven de forma pacífica. Aquestes concentracions, per les quals han passat membres de més de 300 tribus de 90 nacions indígenes americanes diferents, han suposat la demostració més gran d'unitat i resistència de la comunitat nadiua americana en els darrers 140 anys. La seva principal motivació: protegir la reserva d'aigua que subministra a totes elles, i també a tots els éssers vius d'aquest territori.
Les concentracions a Standing Rock han suposat la demostració més gran d'unitat i resistència de la comunitat nadiua americana en els darrers 140 anys
Aquesta reserva, que està formada pel riu Missouri i l'aqüífer d'Ogallala, es troba amenaçada des de fa un any per la construcció d'un oleoducte, l'anomenat Dakota Access Pipeline. En cas de completar-se les obres, aquesta estructura transportaria més de 470.000 barrils de cru al dia des dels jaciments de Bakken -per sota del riu i l'aqüífer i a través de les terres ancestrals dels sioux- fins a una central d'emmagatzematge a Illinois. L'aqüífer d'Ogallala és actualment un dels dipòsits d'aigua subterrània més grans del món i el riu Missouri és la principal font de subministrament d'aigua de la tribu Standing Rock, alhora que també proveeix el consum a milions d'americans i a moltes terres de cultiu de la regió.
L'impacte mediambiental d'una filtració o fuga de petroli en alguna d'aquestes reserves d'aigua podria ser desastrosa per la població i el territori. La ruta proposada per acabar la construcció de l'oleoducte –que travessa just la frontera de les terres dels Standing Rock Sioux– fa que aquesta reserva indígena sigui la més afectada per aquest perill. L'empresa encarregada de la construcció de l'oleoducte (Energy Transfer Partners) considera que s'han pres totes les mesures adequades per prevenir les fuites, tot i que en principi la construcció de l'oleoducte anava a passar a prop de Bismarck –la capital de l'estat– i va ser modificada per la mateixa empresa pel "potencial risc d'afectar el subministrament d'aigua de la ciutat". Segons explicava Jodi Gillette, antiga consellera de la Casa Blanca en Afers dels Nadius Americans, "la ruta original havia de passar per Bismarck, una comunitat que és principalment blanca, però finalment van decidir modificar-la perquè no volien tindre l'oleoducte a prop de casa seva". Aquest fet mostra que la identitat ètnica de la població de Bismarck – que és blanca en un 90%- no està sent un fet arbitrari en la planificació i construcció de l'oleoducte.
La resistència indígena aconsegueix aturar la construcció
A les darreries del 2016, quan l'hivern s'atansava sobre l'estat de Dakota del Nord, els cossos de seguretat dels Estats Units, contractats per l'empresa Energy Transfer Partners, van començar a incrementar la violència contra les "protectores de l'aigua" (aquesta és la denominació que les mateixes activistes d'Standing Rock ofereixen com a alternativa al terme anglès "protester", que significa "objectora" o "dissident"; en comptes d'"objectores" prefereixen ser anomenades "protectores"). La policia va bloquejar els accessos d'emergència al camp amb barreres, i es va establir una zona d'exclusió aèria perquè la premsa no hi pogués accedir. La protesta, de caràcter pacífic, va ser dispersada amb canons d'aigua freda a pressió. La policia va atacar amb gossos, gasos lacrimògens i pilotes de goma les manifestants, deixant sense socors algunes que s'estaven dessagnant o havien perdut la consciència. Durant aquests fets, un home gran d'ètnia sioux va patir una aturada cardíaca a primera línia i una noia va perdre el braç després de l'explosió d'una granada de mà.
El 25 de novembre de 2016, l'administració Obama va emetre una ordre de desallotjament contra les protectores de l'aigua en la qual s'indicava que el dia 5 de desembre es tancaria el campament amb l'objectiu de protegir la gent de possibles enfrontaments violents. Com a resposta, la tribu sioux de Standing Rock, juntament amb diverses organitzacions de base –en total, un conjunt de 8.000 persones–, van fer un comunicat en què afirmaven que aquell campament es trobava en terres ancestrals sioux, que era un territori que mai no havia estat cedit al govern dels Estats Units, i que d'allà no les trauria ningú.
L'anunciat desallotjament mai va arribar, i el dilluns 5 de desembre el cos d'enginyers de l'exèrcit americà (l'Army Corps of Engineers) va denegar a l'empresa el permís d'excavar per sota del riu Missouri, aturant així temporalment la construcció de l'oleoducte. A banda de denegar aquest permís, el cos d'enginyers també va començar a elaborar un informe per determinar l'impacte ambiental del projecte sobre el territori.
Trump, decidit a reprendre el projecte
Després del 5 de desembre, moltes de les protectores de l'aigua van decidir quedar-se a Standing Rock, conscients que tot i l'aturada temporal del projecte, l'oleoducte estava a mig construir i les obres es podien reprendre en qualsevol moment. Els fets recents han mostrat que tenien raó: el dimarts 24 de gener el nou president de la Unió, Donald Trump, va signar un memoràndum executiu per cancel·lar l'elaboració de l'informe d'impacte mediambiental i reiniciar l'execució del projecte tan aviat com es pugui.
Trump va declarar públicament que donava suport al projecte del Dakota Access Pipeline, i que això tenia relació amb els canvis previstos en la política del medi ambient que vol aplicar al país. El nou govern vol prioritzar la mineria del carbó i la construcció d'oleoductes, així com altres projectes que podrien resultar molt nocius pel medi ambient. Alguns mitjans -com el Washington Post entre altres- van destapar fa uns mesos que, fins fa ben poc, Trump tenia importants participacions en l'empresa executora del projecte i que també va rebre generoses donacions per part del seu director executiu, Kelcy Warren, per finançar la seva campanya electoral. El fet de signar el memoràndum per reprendre la construcció de l'oleoducte a Dakota del Nord és un avançament dels canvis que Trump està plantejant per un futur pròxim. Aquestes noves polítiques, que sovint afectaran comunitats marginalitzades com Standing Rock, també suposaran un impacte global en el medi ambient del planeta. Com ja va qüestionar Dave Archambault II, representant tribal de Standing Rock, al documental Mni Wiconi (L'aigua és vida): "Ells diuen que aquest l'oleoducte mai es trencarà, però si es trenca, qui pagarà els costos?".
La determinació dels sioux per barrar el pas de l'oleoducte per les seves terres ha propiciat que les protestes continuen en les darreres setmanes
Tot i que serà un procés llarg, la determinació dels sioux de barrar el pas de l'oleoducte per les seves terres ha propiciat que les protestes continuen en les darreres setmanes. Mentre els membres de la tribu Standing Rock preparen l'oposició legal al projecte -que en part serà finançada per les donacions rebudes d'arreu del món- les protectores de l'aigua es mantenen sobre el terreny i preparades per actuar. Cheryl Angel, activista i membre de la tribu Rosebud Sioux, va parlar del perill que suposa aquest tipus de projectes per tot el territori durant una de les protestes de la setmana passada: "Obri els ulls Amèrica, i observa que aquests oleoductes que s'estan construint i projectant arreu del territori amenacen no només aquesta, sinó totes les nostres reserves d'aigua". Per altra banda Winona LaDuke, una activista mediambiental nadiua americana que resisteix a Standing Rock assegurava al documental esmentat que "mentre aquest conducte no transporti petroli, jo continuaré aquí lluitant per evitar-ho".
Una història de colonialisme i racisme institucional
La reserva indígena de Standing Rock té els seus orígens en la Great Sioux Reservation, el territori on es van ubicar moltes tribus nadiues americanes després que els EUA els espoliaren les terres on havien viscut durant milers d'anys. Des de la seva creació en 1868, moltes de les terres d'aquesta reserva han sigut reocupades pels diferents governs dels EUA, sovint quan hi havia recursos naturals per explotar. Avui en dia només queden unes poques reserves aïllades, una de les més importants és la dels Standing Rock Sioux.
La pressió exercida amb l'objectiu d'arraconar les persones ameríndies en territoris cada vegada més reduïts no és quelcom nou, sinó que ha estat una constant al llarg de la història
Tanmateix, la pressió exercida amb l'objectiu d'arraconar les persones ameríndies en territoris cada vegada més reduïts no és quelcom nou, sinó que ha estat una constant al llarg de la història, present en diferents geografies dels Estats Units. De fet, si hi ha alguna cosa que ha caracteritzat, històricament, la relació entre els EUA i els pobles indígenes ha estat el conflicte i la massacre. Per exemple, el 1863 es va produir la massacre de Whitestone, en què 300 persones sioux van ser assassinades o preses sota ordres de l'oficial Alfred Sully; un altre exemple és la batalla de Little Bighorn, el 1876, en la qual diverses nacions indígenes es van unir per vèncer l'esquadró de George Custer, capitost d'una expedició il·legal sobre terres sioux en la qual havia trobat or.
Recentment, l'opressió de les persones índígenes americanes ha pres una nova forma: l'exclusió social. Com a conseqüència, el grup pateix actualment alts índex de pobresa i atur, la qual cosa n'ha disparat la taxa de suïcidis. I és precisament en projectes com el del Dakota Access Pipeline on s'ha evidenciat el menysteniment del govern dels EUA per la vida i cultura ameríndies. La construcció d'un oleoducte posaria en perill el seu subministrament d'aigua, suposaria l'excavació en terres sagrades i tombes sioux, amenaçant així peces essencials d'aquesta cultura.
Una setmana després que la CUP decidís aprovar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya, el músic, activista i militant de l'organització anticapitalista Pau Llonch defensa la decisió i rebat algunes crítiques
Sembla que hem superat aquesta etapa de debat intens i democràtic dins la CUP i cal, en primer lloc, posar en valor el consistent procés de deliberació col·lectiva i l’enorme esforç de tothom per pensar la realitat concreta que estava en joc amb aquests pressupostos, que tots -sense excepció- hem valorat com el que són: pur continuisme. Començo per aquí perquè crec, amb tota sinceritat, que és el més important. A diferència d’altres decisions anteriors, el símptoma més clar de la maduresa en el debat ha estat l’aparició recurrent de la forma més clara del pensament crític: el dubte. Moltes no hem tingut cap problema en expressar que hem canviat d’opinió durant el procés molt sovint i que volíem escoltar els arguments de totes les posicions per prendre una decisió definitiva. S’han presentat dos documents elaborats amb cura, detall, tàctics i estratègics. S’ha fet silenci de cara enfora fins que la decisió ha estat presa, malgrat la pressió eixordadora dels pamflets i opinadors delprocessisme d’ordre català. Molts ens hem preparat per defensar els arguments vàlids d’ambdós escenaris. Aquests processos sempre són perfectibles, però a ulls de tothom hem aparegut altra vegada com l’únic agent que té metodologies coherents amb el món que pretén construir. Felicitats a tots i totes, doncs.
Dit això, ara que companyes o amics com el Roger Palà o l’Ermengol Gassiot ja han començat a valorar l’escenari resultant, alhora que organitzacions de referència com Endavant o la CGT han emès el seus respectius comunicats -el d’Endavant cal llegir-lo detingudament, perquè assenyala algunes veritats com punys amb un to molt respectuós, malgrat no en comparteixi la posició final concreta-, tots ens sentim més lliures d’expressar quatre coses sobre la decisió.
Cal, en primer lloc, posar en valor el consistent procés de deliberació col·lectiva i l’enorme esforç de tothom per pensar la realitat concreta que estava en joc amb aquests pressupostos
En el meu cas, parteixo de la base que les meves opinions no són gaire rellevants, més si es comparen amb el parer col·lectiu d’organitzacions, sempre més fonamentades i a tenir en compte precisament perquè són això, veus col·lectives. Però si que han pogut sorprendre: com algunes companyes saben, militants que anteriorment vam defensar el no a Mas i també el no als pressupostos de 2016 -decisions, ambdues, que s’han acabat demostrant encertades a totes llums- ens hem acabat decantant pel document que defensava aquesta vegada una aprovació instrumental d’aquests pressupostos, acompanyada d’un discurs crític a la política econòmica miserable de JxS i de l’inici d’un compte enrere inapel·lable que acaba el setembre. No hem estat pocs.
Aquest text no vol ser una breu reflexió dels motius que han pesat més en la decisió, perquè són públics al document aprovat i els comparteixo en allò essencial. A saber, en síntesi: a) La no aprovació donava excuses als sectors més pactistes de JxS per aigualir les contradiccions objectives en el procés d’autodeterminació. L’aprovació té un recorregut curt, per l’impugnació de l’estat o per la convocatòria al setembre del referèndum, i les conseqüències materials concretes de la seva tramitació no són objectivament pitjors que les de la pròrroga pressupostària de 2015. b) L’escenari resultant del no generava múltiples incerteses respecte les possibilitats de ruptura, àmpliament enumerades al document aprovat. Fins i tot compartint que aquestes possibilitats són limitades, el que estava en joc tàcticament era no regalar-los el cap de l’esquerra independentista com a boc expiatori per la seva eventual marxa enrere. c) Cap pressupost en el marc de la UE del capital i l’austeritat podrà ser assumit mai políticament per nosaltres. Estem fetitxitzant un instrument econòmic limitat, de curt recorregut en el temps, i oblidant que els límits reals als nostres objectius estratègics de construcció d’alternatives no són únicament ni principalment la política fiscal i pressupostària d’una autonomia embargada. d)L’escenari respecte l’any anterior, en bona part gràcies a l’accionar institucional de la CUP, ha modificat prou la situació com per plantejar que allò que anteriorment va suposar un avenç en la ruptura (el no als pressupostos) aquest any podia suposar el contrari. No hi ha res menys crític que hipostasiar una posició tàctica prenent-la per bona en tots els contextos. e) Si la CUP no confiava en la determinació del Govern per portar a terme el calendari (que finalment ha imposat la CUP mateixa), ho havia d’haver fet palès tombant la moció de confiança. La paraula donada, amb límits temporals i instrumentals pel referèndum, ha de tenir valor. L’últim que podem perdre és la credibilitat. f) La vinculació que ha fet el govern entre l'aprovació dels pressupostos i la celebració del referèndum és un xantatge matusser que demostra que JxS posa per davant de la celebració del referèndum determinats interessos econòmics, però admetre el xantatge de forma honesta davant el nostre poble ens enforteix més que ens debilita, i reforça la pedagogia de cara als nostres companys, que com molts de nosaltres treballen a l’esquerra social i política en general, sobre els límits de l’acció institucional, sobretot dins l’actual arquitectura estatal i europea.
Estem fetitxitzant un instrument econòmic limitat, de curt recorregut en el temps, i oblidant que els límits reals als nostres objectius no són únicament ni principalment la política fiscal i pressupostària
El convenciment ideologitzat de l’esquerra més mobilitzada sobre la impossiblitat de desplegar polítiques ni tan sols merament redistributives dins l’Estat espanyol i la UE no és suficient; el que cal és demostrar aquesta impossibilitat per la via dels fets, com hem fet en aquesta ocasió i haurem de seguir fent. Mirem Grècia: Lapavitsas tenia raó i Tsipras no, però l’important en política no és només tenir raó sinó que te la doni la gent que vols al teu costat, i sovint són els fets i no els grans discursos els que ho fan possible. Avui tot el poble grec sap que ni tan sols la socialdemocràcia és possible en el sí de la UE. Però fa dos anys no ho podia ni intuir.
Però el que vull, deia, no és reiterar arguments propis sinó polemitzar fraternalment amb alguns dels legítims -qui sap si encertats- arguments pel no d’aquests dies. Començo amb els articles del Roger Palà post-aprovació, que mereixen una primera menció especial; amb el Roger no només m’uneix una admiració total per la imponent tasca periodística i d’opinió que fa des de fa anys sinó una ferma i llarga estima personal. Però això no m’impedeix -ans el contrari- considerar que respecte el que aquí ens ocupa, no ha afinat gaire. En primer lloc, el Palà parla de derrota ideològica. Crec que el problema era pensar que la CUP per si sola tenia alguna cosa a batallar ideològicament en aquest procés de negociació (quasi)silenciosa en despatxos. No només el bo d’en Roger, sinó també sovint la CUP, semblem haver oblidat quines són les dinàmiques mobilització-lluita-negociació que permeten obtenir rèdits parcials i reformistes com els que estaven en joc en aquest context. Repeteixo: parcials i reformistes, perquè alguns semblen haver confós no només el terreny de joc sinó de què anava el campionat. De quines dinàmiques parlo? Pensem en la PAH, per exemple. Vistos i previstos els fracassos de la negociació, alguns fa un mes llarg defensàvem aixecar-nos de la taula i deixar de batallar per engrunes, denunciar el xantatge de vincular pressupostos i referèndum i anunciar la seva aprovació instrumental alhora que la ruptura de tot diàleg amb les forces de govern en qualsevol afer que no fos materialitzar el referèndum, prometent dinamitar la legislatura al setembre en cas de qualsevol incompliment. Durant unes setmanes es va conèixer internament com la "via Sabadell", i malgrat assemblar-se prou a la decisió definitiva presa per la CUP, en aquell moment no va prosperar. Però això és un altre tema.
Crec que el problema era pensar que la CUP per si sola tenia alguna cosa a batallar ideològicament en aquest procés de negociació (quasi)silenciosa en despatxos
El Roger també diu que això potser ha servit per “salvar els mobles internament”. Aquesta idea és incerta, o en el pitjor dels casos falsa. No ho sabem i hauran de passar dies per confirmar-ho. Però el més important és que ningú ha tingut aquest argument al cap a l’hora de valorar l’escenari, opino, perquè bona part de la militància tenia prou dubtes crítics com per sortir a defensar qualsevol d’ambdós resultats en la votació. També és injust considerar que “gran part del votant més sobiranista de la CUP no entén la confrontació constant amb Junts pel Sí” com una factor determinant en la decisió, quan el que ha aprovat la CUP precisament és passar a una fase d’enfrontament públic amb JxS, i deixar els despatxos i el silenci negociador on no tenim res a pelar. Penso que és també esmenable l’afirmació que el sí als pressupostos “no deixa de ser la plasmació de la incapacitat i les limitacions de l’independentisme d’esquerres per superar un terreny de joc que no li és propi”, perquè és, sobretot una altra cosa: el que no deixa de ser és la plasmació d’un abandonament generalitzat de la lògica de mobilització-negociació de tots els moviments i l’esquerra social els darrers anys; ni era la CUP l’única que encerclava el Parlament, ni ara és l’únic agent que ha deixat de fer-ho. De quins moviment socials parlem? Dels sindicats que desconvoquen vagues -no ho critico, ho constato- la setmana del Consell Polític? D’una PAH-agènciadecol·locació cada cop més mesella que no té ni la capacitat d’enfrontar-se a la nova i insuficient llei d’Habitatge? De la gent del tercer sector que l’any passat retreia -discretament, això sí- a la CUP que no tenir pressupostos limitava els seus ingressos? No serà que estemfetitxitzant la capacitat d’un instrument electoral per carregar-li les culpes dels fracassos de totes?
També parla el Roger sobre la incapacitat de la CUP de dinamitar la legislatura al setembre. Discrepo, per diferents motius: si la posició del sí ha acabat fent-se forta ha estat sobretot en el marc de la finalització definitiva del processisme la propera tardor, i considero clau defensar que no hi ha cap dubte que està a les nostres mans liquidar-lo. És subjectivista pensar que el setembre no sabríem reaccionar a un eventual retrocés del compromís pel referèndum perquè parteix d’ometre factors objectius com la impossibilitat de pactar cap estabilitat parlamentària amb ningú més des de l’artefacte excepcional i instrumental que és JxS o com el paper d’agents crítics com Òmnium i alguns republicans o independents del propi Govern. A la tardor-hivern d’aquest any hi haurà -pràcticament segur- eleccions, en qualsevol context, en qualsevol escenari. Constituents o de traïdoria autonomista consumada. I si no hi són, acabarà de ben segur el procés tal i com l’hem conegut fins ara. Cal preveure aquest escenari. El processimes’acaba. Per fi.
Si la posició del sí ha acabat fent-se forta ha estat sobretot en el marc de la finalització definitiva del processisme la propera tardor, i considero clau defensar que no hi ha cap dubte que està a les nostres mans liquidar-lo
Altres companys, entre ells l’infatigable Ermengol Gassiot, ha reflexionat també en veu alta i s’ha mostrat preocupat, en primer lloc, per les repercussions negatives de la nostra decisió per a les condicions materials de les classes populars. I ha estat molt dur. En aquest punt, voldria fer un recordatori: en cap moment hem estat partidaris de posar en valor públicament els petits avenços, minsos, que aquest pressupostos suposen respecte la pròrroga pressupostària de 2015, que era l’alternativa, però això no implica que puguem ometre que la nostra decisió no ha empitjorat res, no fotem. No es pot argumentar que som còmplices de les condicions materials nefastes de ningú; la nostra classe està com està amb aquests pressupostos i els prorrogats, en termes generals i sistèmics i estructurals.
Entès i compartit això, l’Ermen ha volgut destacar llavors que la diferència és que els pressupostos de 2015 no tenien el nostre aval i els actuals sí. Aquesta posició per mi és més identitària que pràctica, amb tot el respecte, i no em sembla comparable amb la posició de la CGT respecte un ERO, com argumenta. Més enllà del contingut, aquí també dolen les formes: dir que “el sí a unes polítiques netament capitalistes per part d’un (espai) anticapitalista em sembla, francament, l’escenificació del seu fracàs com a projecte polític. La seva autoimmolació” és una valoració duríssima d’algú que és Secretari General d’una altra organització. Algúirresponsablement podria preguntar-se si la vaga a ensenyament desconvocada pel mes vinent és “l’escenificació del fracàs de la CGT com a projecte sindical” per no haver tingut la força per evitar els seus plantejaments davant la USTEC i altres agents com el propi sindicat es proposava, però jo mai ho faria, perquè seria absurd i erroni, i crec que és una via nefasta començar a tirar-nos els plats pel cap entre organitzacions que sempre hem treballat plegades en molts fronts; el que tocava i toca era ser amb la CGT -i la resta de forces sindicals- a la darrera mobilització a Ensenyament, com va fer molta gent de l’esquerra independentista, ser amb la CGT -per exemple- en la lluita per la municipalització de SMATSA a Sabadell (que malgrat haver estat impulsada políticament ha rebut el seu suport nítid i imprescindible) i ser-hi sempre, en les victòries i en les derrotes, i no pronosticar ni vaticinar la seva autoimmolació després de qualsevol derrota parcial com la que ha patit la CUP, però que també -no fotem- ha patit la CGT d’Ensenyament, segons el seu propi criteri. A la institució sovint perdem, i al carrer sovint perdem. Tots, per ara. Mirem almenys de no humiliar-nos els uns als altres quan passa. El 70% de la CUP partidària d’aquest gest tàctic no és menys anticapitalista ni té menys anhels de llibertat que la resta, Ermen. Pot estar equivocada, això sí, però serà la tossuda realitat qui dirà si s’ha autoimmolat. Ni tu, ni jo, ni ningú, no creus? Jo crec que hem fet el que havíem de fer, i l’anunci de la voluntat de precintar els centre de votació per part del govern espanyol just després de l’anunci de la continuïtat de la legislatura en pot ser la primera prova.
No es pot argumentar que som còmplices de les condicions materials nefastes de ningú; la nostra classe està com està amb aquests pressupostos i els prorrogats, en termes generals i sistèmics i estructurals
Finalment, i en termes més generals, l’altra cosa que no aclaria la posició delno era un escenari tàctic i estratègic que impliqués una millora concreta en 1) la dinàmica de mobilitzacions que necessitem en tots els àmbits, o bé 2) el paper catalitzador en l’esclariment de l’escenari rupturista independentista, o bé 3) uns pressupostos millors en termes reals i materials per a la nostra gent, o bé 4) el futur immediat d’aquest artefacte instrumental i electoral que és la CUP. També s’ha argumentat que l’aprovació instrumental no té sentit perquè “el referèndum no es farà”. Aquí sí que al·lucino, des del minut ú. És l’exemple clàssic i massa redundant d’aposta per la profecia autocomplerta dels que prefereixen poder dir que tenien raó que transformar la realitat; no es pot fer política amb una bola de vidre trucada sota el braç. Com havia de presentar la CUP com argument davant la societat un convenciment indemostrable i desmobilitzador a futur? La tasca de la CUP és fer tot el possible perquè aquest escenari de conflicte s’esdevingui. A més, la tramitació crítica d’aquesta vergonya de pressupostos, amb un missatge dur contra el govern en general i ERC en particular, no implica assumir que es farà el referèndum. Mots pensem que encara que no es faci, haurem fet el que calia, perquè hem traslladat tota la responsabilitat a aquells que estaven desitjant tenir una excusa per no convocar-lo i hem situat l’esquerra independentista com un actor central de pressió davant de qualsevol concessió en aquest escenari.
Finalment, l’element democràtic és fonamental: l’alçada es demostra disciplinant-se amb un escenari no desitjat, i amb això cal reconèixer que les companyes del no estan fent un tancament de files dels que molts hauran de prendre nota. Hem passat de tenir un cap de llista no orgànic que a la primera pressió pública va erosionar la posició majoritària amb declaracions lamentables i es va baixar del carro a tenir una organització que dubta, debat, disputa però acata. És indubtable: avancem. I guanyarem.