Home Archive for de juny 2017

undefined

La desigualtat: una necessitat capitalista

0 Somnis Rebels 12:02 a. m. Comments

anticapitalismeLa desigualtat: una necessitat capitalista >Somnis Rebels 12:02 a. m. 0 Comments La desigualtat és una característica intrínseca al sistema capitalista. Per poder sobreviure, el model condemna milions de persones a empitjorar el seu

undefined

Karl Marx, admirador i adversari del capitalisme

0 Somnis Rebels 9:49 p. m. Comments

MARXISMEKarl Marx, admirador i adversari del capitalisme >Somnis Rebels 9:49 p. m. 0 Comments KARL MARX, GRANS AUTORS DEL PENSAMENT ECONÒMICAnalista i crític del mode de producció capitalista, Karl Marx va posar la teoria

undefined

Quinze anys de 'The Wire', una sèrie marxista

0 Somnis Rebels 9:02 p. m. Comments

CulturaMARXISMEQuinze anys de 'The Wire', una sèrie marxista >Somnis Rebels 9:02 p. m. 0 Comments Avui fa quinze anys s'estrenava el primer capítol de 'The Wire', una sèrie que retrata l'univers del narcotràfic de

undefined

La utopia per salvar el capitalisme

0 Somnis Rebels 10:04 p. m. Comments

EconomiaMARXISMELa utopia per salvar el capitalisme >Somnis Rebels 10:04 p. m. 0 Comments La utopia per salvar el capitalismeEl concepte Renda Bàsica Universal compta amb partidaris i detractors ben heterodoxos i amb matisos que

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juny 2017

<h1 class="page__title title" id="page-title" style="line-height: 56px; margin: 0px; padding-bottom: 5px; padding-top: 20px;"><br></h1><article class="node-33842 node node-actualitat node-promoted view-mode-full clearfix" about="/actualitat/desigualtat-una-necessitat-capitalista" typeof="schema:Article sioc:Item foaf:Document"><header></header><div class="field-subtitol" style="line-height: 40px; font-weight: 600; padding-top: 5px; padding-bottom: 20px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">La desigualtat és una característica intrínseca al sistema capitalista. Per poder sobreviure, el model condemna milions de persones a empitjorar el seu malestar, la violència i el conflicte. Un nou capítol de la sèrie 'La despossessió quotidiana' </span></div><div class="field-fotografies"><div class="field-fotografia"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><img alt="" height="800" src="https://directa.cat/sites/default/files/media/Eloi%20Latorre/ilustracionladirecta_pepepue_264x176.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; height: auto; width: auto;" typeof="foaf:Image" width="1200"></span></div><div class="field-autoria" style="display: inline-block; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Pepepu</div></div><div id="col-meta" style="clear: left; float: left; width: 671.1875px; margin-left: 0px; margin-right: -671.1875px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word; padding-left: 5px; padding-right: 5px; line-height: 22px; padding-top: 30px;"><div id="meta-info" style="width: 544.5px; float: left; margin-left: 0px; margin-right: -544.5px; padding-left: 10px; padding-right: 10px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word;"><font color="#000000"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><a href="https://twitter.com/seminari_taifa" target="_blank" rel="bookmark" class="autor" style="padding-left: 5px; padding-right: 5px; width: auto;">FACUND FORA</a> <span class="date-display-single" property="schema:datePublished dc:created sioc:created_at" datatype="xsd:date" content="2017-06-26T00:00:00+02:00" style="width: auto; line-height: 22px; padding-left: 5px;">26/06/2017</span></span></font></div></div><div id="nav-links-wrapper"><div class="node-nav-links node-nav-links-prev" style="transition: width 0.5s ease-in, height; -webkit-transition: width 0.5s ease-in, height; position: fixed; top: 58%; opacity: 0.7; width: 34px; overflow: hidden; left: 0px; box-shadow: rgb(233, 233, 233) 0px 0px 2px 2px;"><a href="https://directa.cat/actualitat/un-grup-de-joves-allibera-primer-centre-social-de-sueca" style="line-height: 22px; min-height: 30px; vertical-align: middle; display: inline-block; padding-top: 6px; padding-bottom: 6px; width: 300px; text-decoration: none; margin-left: 34px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><font color="#000000">Un grup de joves allibera el primer centre social de Sueca</font></a></div></div><div class="field-body" style="float: left; width: 592.21875px; margin-left: 78.953125px; margin-right: -671.1875px; padding-left: 5px; padding-right: 5px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word; clear: left; padding-top: 30px; margin-bottom: 0px;"><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Segons dades d'Intermon Oxfam, la meitat més pobra de la població mundial posseeix la mateixa riquesa que les 85 persones més riques del món; l'1% de la població mundial acumula un 46% de la riquesa mundial, deixant el 54% restant a repartir entre el 99% de la població; si Amancio Ortega gastés un milió de dòlars cada dia, trigaria 172 anys a arruïnar-se.<br style="width: auto;"><br style="width: auto;">La llista de titulars alarmants sobre els nivells que pren la desigualtat actualment és interminable i revela quelcom ben sabut: les desigualtats que patim avui són les majors que s'han viscut en molts anys d'història. A més a més, cal tenir en compte l'enorme quantitat d'evidència en la literatura científica que afirma que el que disminueix la qualitat de vida de la ciutadania i de la societat no és només la manca de recursos que defineix la pobresa, sinó la distància social entre les persones d'una mateixa societat (vegeu, per exemple, Wilkinson i Pickett, 2009). Tal com afirma el professor Vicenç Navarro, doncs, un dels principals objectius de qualsevol govern hauria de ser la reducció de les desigualtats i no només l'eliminació de la pobresa.</span></p><div class="destacat" style="width: 378.4375px; line-height: 36px; margin-left: -145.546875px; float: left;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">L'1% de la població mundial acumula un 46% de la riquesa mundial, deixant el 54% restant a repartir entre el 99% de la població; si Amancio Ortega gastés un milió de dòlars cada dia, trigaria 172 anys a arruïnar-se</span></div><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">En aquest sentit, organismes i organitzacions polítiques proposen múltiples mesures amb l'objectiu de pal·liar aquestes desigualtats. Millores en els nivells d'ocupació o redistribució fiscal són algunes de les propostes habituals. Aquestes mesures, però, sovint obliden un obstacle molt important en l'operativitat de les mateixes: que el funcionament del sistema capitalista requereix la constant reproducció i increment de les desigualtats. Sense elles, el sistema, simplement, no funciona.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">En el capitalisme, la supervivència de les persones depèn, principalment, de la seva capacitat per produir coses de la forma més eficient possible. Això vol dir que, essent aquest un sistema basat en el mercat, el que importa és produir el més econòmicament possible i aconseguir la màxima productivitat per tal de superar la competència. L'element més útil per a superar la competència és la inversió i, amb ella, la consecució de nova i millor maquinària al servei del procés productiu.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">La importància dels guanys de productivitat per a l'èxit en el mercat denota allò que Marx va destacar en el seu moment: que el capital, més que un factor productiu, és una relació social. És a dir que, en un sistema dins el qual l'èxit mercantil és el que permet la supervivència de la persona, qui té els mitjans de producció té també els mitjans de subsistència i, amb ells, el poder.</span></p><div class="destacat" style="width: 378.4375px; line-height: 36px; margin-left: -145.546875px; float: left;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Com recorda Marx, en un sistema dins el qual l'èxit mercantil és el que permet la supervivència de la persona, qui té els mitjans de producció té també els mitjans de subsistència i, amb ells, el poder</span></div><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Amb l'adveniment del capitalisme va aparèixer una massa de població que, com deia Marx, és "lliure en el doble sentit que, com a persona lliure, disposa de la seva força de treball com a mercaderia pròpia i, d'altra banda, que no disposa de cap altra mercaderia per a vendre i per tant és lliure de totes les coses necessàries per a la realització de la seva força de treball". Aquesta massa de desposseïts es veu amb l'obligació d'entregar, no el seu treball, sinó la seva capacitat de treball. Per tant, el capitalista passa a ser el propietari del producte del treball i, com que el treballador no té alternativa, acceptarà qualsevol salari que el primer li ofereixi. En conseqüència, el capitalista pot pagar un salari menor al valor del producte produït pel treballador.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Per aquest motiu, podem afirmar que el benefici capitalista no és altra cosa que el treball no remunerat, resultat del xantatge invisible de la fam.<br style="width: auto;">La desigualtat en el capitalisme és, doncs, una característica intrínseca al sistema. La mateixa existència del capitalisme pressuposa l'existència de la desigualtat. Tot i això, si ens aturéssim en aquest punt de l'anàlisi, podríem afirmar que una redistribució justa dels drets de propietat i de la riquesa permetria un intercanvi igualitari en el si del sistema mercantil. Fer això, però, seria caure en els mateixos errors de l'economia burgesa la qual, sistemàticament, oblida l'anàlisi dinàmica dels processos econòmics i socials.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Quan procedim a realitzar aquesta anàlisi en el sistema capitalista, constatem que el que havíem observat com a "possibilitat d'explotació" és, en realitat, una necessitat per a les empreses. En un sistema en el qual l'èxit depèn dels guanys en productivitat obtinguts de la inversió, la inversió és una necessitat per a la supervivència empresarial; si afegim l'evidència que la inversió només pot provenir dels beneficis, els capitalistes es veuen amb l'obligació d'obtenir els màxims beneficis (és a dir, d'explotar al màxim). Per tant, l'explotació capitalista no és fruit d'una posició moral determinada sinó que és el resultat del funcionament adequat del sistema; com va escriure Marx, "allò que en l'àvar és mera idiosincràsia és, en el capitalista, el resultat d'un mecanisme social en el qual ell no n'és més que una roda".</span></p><div class="destacat" style="width: 378.4375px; line-height: 36px; margin-left: -145.546875px; float: left;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Les pretensions d'igualtat són, en el capitalisme, una contradicció. Pal·liar les desigualtats en una organització social que busca ampliar-les no és sinó posar pals a les rodes al seu adequat funcionament</span></div><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Podem afirmar, doncs, que en el sistema capitalista les desigualtats es perpetuen amb escreix com a conseqüència de la simple existència d'aquest sistema. Tal com afirma l'economista Rolando Astarita, precisament "perquè s'estan complint les lleis del mercat, el capitalista s'apropia del treball aliè". És per això que les pretensions d'igualtat són, en el capitalisme, una contradicció. Pal·liar les desigualtats en una organització social que busca ampliar-les constantment no és sinó posar pals a les rodes a l'adequat funcionament d'aquesta organització.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">La història, de fet, confirma aquestes idees. L'època en la qual les classes populars van ser capaces d'exigir una redistribució més equitativa dels ingressos (durant els anys 50 i 60), va acabar abruptament als 70 amb una important crisi de rendibilitat a la qual hi contribuïren altres factors. Per tant, quan els guanys perillen per la disminució de la rendibilitat es redueix la inversió, generant crisi i patiment per als de sempre. Al cap i a la fi, Marx ja ens havia explicat que "la llei de l'acumulació capitalista implica que la naturalesa de l'acumulació exclou qualsevol disminució en el grau d'explotació del treball així com qualsevol creixement en el preu del treball, els quals posarien en risc la reproducció del sistema". Canviar aquesta naturalesa de forma artificial, efectivament, posa en risc el sistema i agreuja, si és possible, els problemes de la desigualtat.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">El sistema capitalista, doncs, ens condemna a veure empitjorar el malestar, la violència i el conflicte en les nostres societats juntament amb la creixent desigualtat. La disjuntiva que ens plantejava Rosa Luxemburg és avui, si és possible, més clara que mai: socialisme o barbàrie.<br style="width: auto;"> </span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">*<em style="width: auto;">Facund Fora és membre del <a href="http://seminaritaifa.org/" target="_blank" style="padding: 0px; width: auto;">Seminari Taifa</a> d'economia crítica</em><br style="width: auto;"> </span></p><p style="text-align: start; margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><a href="http://directa.cat/register" style="padding: 0px; width: auto; line-height: 32px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><font color="#000000"><img alt="" class="file-default media-element" height="100" src="https://directa.cat/sites/default/files/faldo_web_notis-02_1-650x100_38.png" style="border: 0px; max-width: 100%; height: auto; width: 582.21875px;" width="650"></font></a></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"> </span></p></div></article>

La desigualtat és una característica intrínseca al sistema capitalista. Per poder sobreviure, el model condemna milions de persones a empitjorar el seu malestar, la violència i el conflicte. Un nou capítol de la sèrie 'La despossessió quotidiana'

Pepepu

FACUND FORA 26/06/2017

Un grup de joves allibera el primer centre social de Sueca

Segons dades d'Intermon Oxfam, la meitat més pobra de la població mundial posseeix la mateixa riquesa que les 85 persones més riques del món; l'1% de la població mundial acumula un 46% de la riquesa mundial, deixant el 54% restant a repartir entre el 99% de la població; si Amancio Ortega gastés un milió de dòlars cada dia, trigaria 172 anys a arruïnar-se.

La llista de titulars alarmants sobre els nivells que pren la desigualtat actualment és interminable i revela quelcom ben sabut: les desigualtats que patim avui són les majors que s'han viscut en molts anys d'història. A més a més, cal tenir en compte l'enorme quantitat d'evidència en la literatura científica que afirma que el que disminueix la qualitat de vida de la ciutadania i de la societat no és només la manca de recursos que defineix la pobresa, sinó la distància social entre les persones d'una mateixa societat (vegeu, per exemple, Wilkinson i Pickett, 2009). Tal com afirma el professor Vicenç Navarro, doncs, un dels principals objectius de qualsevol govern hauria de ser la reducció de les desigualtats i no només l'eliminació de la pobresa.

L'1% de la població mundial acumula un 46% de la riquesa mundial, deixant el 54% restant a repartir entre el 99% de la població; si Amancio Ortega gastés un milió de dòlars cada dia, trigaria 172 anys a arruïnar-se

En aquest sentit, organismes i organitzacions polítiques proposen múltiples mesures amb l'objectiu de pal·liar aquestes desigualtats. Millores en els nivells d'ocupació o redistribució fiscal són algunes de les propostes habituals. Aquestes mesures, però, sovint obliden un obstacle molt important en l'operativitat de les mateixes: que el funcionament del sistema capitalista requereix la constant reproducció i increment de les desigualtats. Sense elles, el sistema, simplement, no funciona.

En el capitalisme, la supervivència de les persones depèn, principalment, de la seva capacitat per produir coses de la forma més eficient possible. Això vol dir que, essent aquest un sistema basat en el mercat, el que importa és produir el més econòmicament possible i aconseguir la màxima productivitat per tal de superar la competència. L'element més útil per a superar la competència és la inversió i, amb ella, la consecució de nova i millor maquinària al servei del procés productiu.

La importància dels guanys de productivitat per a l'èxit en el mercat denota allò que Marx va destacar en el seu moment: que el capital, més que un factor productiu, és una relació social. És a dir que, en un sistema dins el qual l'èxit mercantil és el que permet la supervivència de la persona, qui té els mitjans de producció té també els mitjans de subsistència i, amb ells, el poder.

Com recorda Marx, en un sistema dins el qual l'èxit mercantil és el que permet la supervivència de la persona, qui té els mitjans de producció té també els mitjans de subsistència i, amb ells, el poder

Amb l'adveniment del capitalisme va aparèixer una massa de població que, com deia Marx, és "lliure en el doble sentit que, com a persona lliure, disposa de la seva força de treball com a mercaderia pròpia i, d'altra banda, que no disposa de cap altra mercaderia per a vendre i per tant és lliure de totes les coses necessàries per a la realització de la seva força de treball". Aquesta massa de desposseïts es veu amb l'obligació d'entregar, no el seu treball, sinó la seva capacitat de treball. Per tant, el capitalista passa a ser el propietari del producte del treball i, com que el treballador no té alternativa, acceptarà qualsevol salari que el primer li ofereixi. En conseqüència, el capitalista pot pagar un salari menor al valor del producte produït pel treballador.

Per aquest motiu, podem afirmar que el benefici capitalista no és altra cosa que el treball no remunerat, resultat del xantatge invisible de la fam.
La desigualtat en el capitalisme és, doncs, una característica intrínseca al sistema. La mateixa existència del capitalisme pressuposa l'existència de la desigualtat. Tot i això, si ens aturéssim en aquest punt de l'anàlisi, podríem afirmar que una redistribució justa dels drets de propietat i de la riquesa permetria un intercanvi igualitari en el si del sistema mercantil. Fer això, però, seria caure en els mateixos errors de l'economia burgesa la qual, sistemàticament, oblida l'anàlisi dinàmica dels processos econòmics i socials.

Quan procedim a realitzar aquesta anàlisi en el sistema capitalista, constatem que el que havíem observat com a "possibilitat d'explotació" és, en realitat, una necessitat per a les empreses. En un sistema en el qual l'èxit depèn dels guanys en productivitat obtinguts de la inversió, la inversió és una necessitat per a la supervivència empresarial; si afegim l'evidència que la inversió només pot provenir dels beneficis, els capitalistes es veuen amb l'obligació d'obtenir els màxims beneficis (és a dir, d'explotar al màxim). Per tant, l'explotació capitalista no és fruit d'una posició moral determinada sinó que és el resultat del funcionament adequat del sistema; com va escriure Marx, "allò que en l'àvar és mera idiosincràsia és, en el capitalista, el resultat d'un mecanisme social en el qual ell no n'és més que una roda".

Les pretensions d'igualtat són, en el capitalisme, una contradicció. Pal·liar les desigualtats en una organització social que busca ampliar-les no és sinó posar pals a les rodes al seu adequat funcionament

Podem afirmar, doncs, que en el sistema capitalista les desigualtats es perpetuen amb escreix com a conseqüència de la simple existència d'aquest sistema. Tal com afirma l'economista Rolando Astarita, precisament "perquè s'estan complint les lleis del mercat, el capitalista s'apropia del treball aliè". És per això que les pretensions d'igualtat són, en el capitalisme, una contradicció. Pal·liar les desigualtats en una organització social que busca ampliar-les constantment no és sinó posar pals a les rodes a l'adequat funcionament d'aquesta organització.

La història, de fet, confirma aquestes idees. L'època en la qual les classes populars van ser capaces d'exigir una redistribució més equitativa dels ingressos (durant els anys 50 i 60), va acabar abruptament als 70 amb una important crisi de rendibilitat a la qual hi contribuïren altres factors. Per tant, quan els guanys perillen per la disminució de la rendibilitat es redueix la inversió, generant crisi i patiment per als de sempre. Al cap i a la fi, Marx ja ens havia explicat que "la llei de l'acumulació capitalista implica que la naturalesa de l'acumulació exclou qualsevol disminució en el grau d'explotació del treball així com qualsevol creixement en el preu del treball, els quals posarien en risc la reproducció del sistema". Canviar aquesta naturalesa de forma artificial, efectivament, posa en risc el sistema i agreuja, si és possible, els problemes de la desigualtat.

El sistema capitalista, doncs, ens condemna a veure empitjorar el malestar, la violència i el conflicte en les nostres societats juntament amb la creixent desigualtat. La disjuntiva que ens plantejava Rosa Luxemburg és avui, si és possible, més clara que mai: socialisme o barbàrie.

*Facund Fora és membre del Seminari Taifa d'economia crítica

<header class="entry-header"><h1 class="entry-title" style="border: 0px; font-style: italic; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; clear: both; line-height: 1em;"><br></h1><div><br></div></header><div class="entry-content" style="border: 0px; margin: 1.5em 0px 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><div id="attachment_602" class="wp-caption alignleft" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 1.5em 1.5em 1.5em 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; display: inline; float: left; max-width: 100%; width: 261px;"><a href="http://economiacitrica.seminaritaifa.org/files/2012/11/421px-Karl_Marx_001.jpg" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; text-decoration: none; transition: all 0.4s ease-in-out; -webkit-transition: all 0.4s ease-in-out; font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><font color="#000000"><img alt="Karl Marx, grans autors del pensament econòmic" class=" wp-image-602      " height="358" sizes="(max-width: 251px) 100vw, 251px" src="http://economiacitrica.seminaritaifa.org/files/2012/11/421px-Karl_Marx_001.jpg" srcset="http://economiacitrica.seminaritaifa.org/files/2012/11/421px-Karl_Marx_001.jpg 421x, http://economiacitrica.seminaritaifa.org/files/2012/11/421px-Karl_Marx_001-210x300.jpg 210x" style="border: 0px; max-width: 100%; height: auto; display: block; margin: 0px auto;" width="251"></font></a><p class="wp-caption-text" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0.8075em 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">KARL MARX, GRANS AUTORS DEL PENSAMENT ECONÒMIC</span></p></div><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><strong style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Analista i crític del mode de producció capitalista, Karl Marx va posar la teoria al servei de la transformació social. La seva influència ha estat considerable al llarg de tot el segle XX. </strong></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Entre les obres dels grans economistes de la història, la de Karl Marx és la que més passions ha aixecat. Desacreditat i censurat per uns, adulat i aclamat per altres, Marx ha donat el seu nom a una visió del món, a corrents de pensament i a moviments polítics. Els seus escrits has suscitat una immensa literatura, de l’exegesi més esotèrica a la crítica mer virulenta passant per l’hagiografia. I en el marxisme, com en la majoria de les grans corrents de pensament associades a un autor, sovint no es reconeix el mestre en els deixebles, la major part dels quals no l’han llegit. Ja important durant la seva vida, la influencia del seu pensament ha estat enorme al llarg de tot el segle XX. Ha sobreviscut a l’enfonsament de règims polítics que es reclamaven d’ell. Estem lluny, en efecte, d’haver acabat de preguntar-se què volia dir Marx.<span id="more-603" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"></span></span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><strong style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Transformar el món</strong></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Posseïdor d’un doctorat en filosofia, lector i escriptor bulímic en camps d’interès extremadament diversos, Marx és un intel·lectual en el sentit més absolut del terme. També, però, un home d’acció per  qui el pensament ha de posar-se al servei de la transformació social. En la seva joventut, a les columnes de la <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Rheinische Zeitung</em>, diari de l’oposició liberal progressista contraria a l’absolutisme prussià, critica els partisans del comunisme i del socialisme, termes llavors intercanviables. Ell està, però, cada vegada més impressionat pels problemes socials engendrats per la industrialització. Arribat a París el 1843, comença a freqüentar diversos grups socialistes. A la Lliga dels Justos, societat secreta fundada el 1836, es troba amb Proudhon, Bakunin i altres pensadors radicals. És a partir de llavors que es declara comunista. S’imposa de seguida com un dels animadors més influents d’un moviment socialista en ràpid creixement en la vetlla dels aixecaments revolucionaris de 1848.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Escriu a les seves <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tesis sobre Feuerbach</em>, el 1845: “Els filòsofs tan sols han interpretat el món de diferents formes; ara la qüestió és canviar-lo.” És això el que intentarà fer, entre altres coses, participant en la fundació i activitats de la Lliga dels Comunistes, sortida de la Lliga dels Justos, de la qual en redactarà el manifest i, sobretot, de l’Associació Internacional de Treballadors, o Primera Internacional. Sacrifica, en les seves tasques i treball d’investigació i escriptura, una salut sempre precària i una vida personal i familiar que sovint toca la misèria. Sense la contínua ajuda del seu fidel amic Friedrich Engels, que dirigeix durant vint anys una empresa tèxtil a Manchester, no hauria pogut mai realitzar la seva obra.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Convertit en socialista, Marx voldrà, no obstant, ser realista i moderat. Al mateix temps que vilipendia sense treva partisans i aduladors de l’ordre establert, no deixa de criticar amb virulència i de combatre anarquistes, blanquistes, proudhonians i tots aquells que anomena utopistes.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><strong style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">El fil conductor</strong></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Com Adam Smith o John Meynard Keynes, Karl Marx no és primerament economista. L’economia s’inscriu per ell dins d’una visió general de la societat i de la història a la que està subordinada. En la seva elaboració es recolza en un pensador amb qui manté una relació d’amor i odi, el filòsof Friedrich Hegel. Estudiant a Berlin, Marx s’uneix al moviment dels joves hegelians, deixebles radicals del mestre mort el 1831. De Hegel reté el mètode d’anàlisi del moviment històric, la dialèctica, rebutjant l’idealisme, és a dir, la concepció que volia que fossin les idees i les seves evolucions les que expliquen la història del món. Marx contraposa el “materialisme històric”, en virtut del qual “el mode de producció de la vida material domina en general el desenvolupament de la vida social, política i intel·lectual”. Explica el moviment de la història pel desenvolupament de les contradiccions entre les capacitats de producció d’una societat –les forces productives–, i les relacions que s’estableixen entre les classes socials dins la producció –les relacions de producció. Segons Marx, és aquesta contradicció la que permet explicar el passatge de l’esclavisme al feudalisme i d’aquest últim al capitalisme.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"></span></p><div class="separator" style="clear: both;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2JnFFbOwDNJXvZV1NtDRojxId4hpf0f28lBAfYfa2L7_Yp5kGkn_AcEFOwMlpTBqowy77wRxIbKjfTSHD_06C7luAVS8rNNdm-ANOXnPGDTTUc5ZExdibBiqPVgP0tbNBwLvJ/s640/blogger-image--1671944322.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2JnFFbOwDNJXvZV1NtDRojxId4hpf0f28lBAfYfa2L7_Yp5kGkn_AcEFOwMlpTBqowy77wRxIbKjfTSHD_06C7luAVS8rNNdm-ANOXnPGDTTUc5ZExdibBiqPVgP0tbNBwLvJ/s640/blogger-image--1671944322.jpg"></a></div><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br></span></p>El socialisme, sobre el que Marx va escriure finalment molt poques coses, naixerà del desenvolupament de les contradiccions del capitalisme. Des de llavors el seu programa d’investigació queda traçat. Es tracta de buscar en l’economia política “l’anatomia de la societat civil”. <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El capital, crítica de l’economia política </em>és el resultat d’aquest enorme treball. Únicament el primer dels seus tres volums apareix en vida de l’autor. És Engels qui, a partir de l’enorme quantitat de manuscrits deixats pel seu amic, prepararà el segon i tercer volums de l’obra.<p></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><strong style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Valor i plusvàlua</strong></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">En el seu anàlisi del mode de producció capitalista, Marx s’inspira d’un altre autor amb el qual manté de nou una relació d’amor i odi, <span style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; text-decoration: underline;">David Ricardo</span>. Admira l’honestedat científica d’aquest “economista burgés” que no té por de treure a la llum els antagonismes de la societat capitalista. Desenvolupa transformant-la la seva teoria fundant el valor sobre el treball. Per Marx, el valor de la mercaderia, forma elemental de la riquesa capitalista, deriva del temps de treball socialment necessari per la seva producció, treball viu aportat pels obrers i treball mort contingut en els mitjans de producció.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Es tracta doncs de descobrir l’origen dels guanys de les classes propietàries, capitalistes i rendistes. Marx explica que el benefici, l’interès i la renda tenen una font única, la plusvàlua. L’origen d’aquesta és el treball efectuat pels obrers més enllà del temps necessari per a la reproducció de la seva força de treball, que és ella mateixa una mercaderia. El valor produït pels assalariats excedeix el valor corresponent al seu salari, que Marx anomena capital variable. La taxa de plusvàlua –la relació entre la plusvàlua i el capital variable– mesura la repartició del producte nacional entre els assalariats i els capitalistes i els seus aliats, i expressa així l’explotació dels treballadors. De la lluita al voltant de la fixació d’aquesta taxa, que es manifesta en particular en el combat per la durada de la jornada laboral, Marx fa un element central de la seva profunda investigació sobre l’evolució del capitalisme.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><strong style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Crisis econòmiques i agonia del capitalisme</strong></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Per Marx, el mode de producció capitalista no és etern. Ha sortit de la descomposició de la societat feudal. L’acumulació primitiva que acompanya l’expropiació brutal de camperols i productors de l’Edat Mitja “està escrita en la història de la humanitat amb lletres de sang i foc indelebles”. No obstant, Marx fa a <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El manifest comunista</em> un relat ditiràmbic del progrés econòmic que provoca la transició del feudalisme al capitalisme. Amb alguna esmena, aquest text podria aparèixer com un elogi de la globalització actual.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Però, per Marx, aquest sistema està condemnat a llarg termini. No hi ha solucions a les contradiccions entre el capital i el treball dins del marc del mode de producció capitalista. Les crisis econòmiques són els símptomes d’aquest mal fatal. El seu anàlisi de les crisis constitueixen, alhora, l’objecte principal del <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Capital</em> i la seva part menys acabada. Marx pren varies vies per explicar-les, quelcom que donarà lloc a diverses teories marxistes de les crisis. Les associa primerament a l’absència crònica de sortides, quelcom que Rosa Luxembourg enllaçarà amb el fenomen de l’imperialisme com a mitjà de recerca permanent de nous mercats. Els esquemes de reproducció desenvolupats per Marx al segon llibre del <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Capital</em>, inspirats en Quesnay –i que inspiraran a Keynes–, descriuen les condicions d’equilibri entre els grans sectors de  producció, el de bens de consum (o mitjans de consum) i el de bens d’inversió (o mitjans de producció). La descentralització de les decisions econòmiques impedeix la realització d’aquest equilibri.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">En el llibre tercer del <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Capital</em>, després de Smith, Ricardo i Mill, Marx afirma que la taxa de guany mitjana  –relació entre el guany i el conjunt de capital invertit, el capital constant corresponent al cost dels mitjans de producció i el capital variable necessari per remunerar el treball–, té una tendència descendent a llarg termini en les economies capitalistes. Marx dona, però, una explicació diferent de la dels seus predecessors. Per Marx, el plustreball no pagat als assalariats no podrà augmentar a llarg termini tant com l’increment de la despesa en capital lligada a la mecanització creixent de la producció. Aquest descens de la taxa de guany provoca periòdicament l’alentiment de l’acumulació i la crisi. L’augment de l’atur que se’n deriva permet restablir-la provisionalment i rellançar l’economia. Però Marx estava convençut que el sistema estava condemnat i que fins i tot ell assistiria en vida a l’agonia del malalt.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto;"><br></span><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"></span></p><div class="separator" style="clear: both;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrYGInOKaXuLH7qlFiz-2UyuPJebO_0H4I_V2L9VyIz1qIyJk_eWiBkj7ywIFdPfLoDJdKMAqGSwR5UcsgwJTbboNi96jYKtRML6-MLXTRIe3G2zUuoLbbqFGuoKvcwG8bO5jL/s640/blogger-image-1367554641.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrYGInOKaXuLH7qlFiz-2UyuPJebO_0H4I_V2L9VyIz1qIyJk_eWiBkj7ywIFdPfLoDJdKMAqGSwR5UcsgwJTbboNi96jYKtRML6-MLXTRIe3G2zUuoLbbqFGuoKvcwG8bO5jL/s640/blogger-image-1367554641.jpg"></a></div><p></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Prop d’un segle i mig més tard, el malalt es porta bé i fins i tot engreixa. La realitat de la lluita de classes –el fet que “els homes fan la història”, com ell mateix deia–, es derivava de la visió determinista, lligada a les tendències positivistes de l’època, d’un capitalisme ineluctablement condemnat a més o menys breu termini. Amb tot, la immensa i no encara totalment explorada obra de Marx amaga tesis que il·luminin de manera incisiva diversos aspectes de la natura, del funcionament i de les crisis de les societats contemporànies.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><strong style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Karl Marx: referències biogràfiques</strong></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1818: naixement a Trèveris, Renània.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1835: inscripció a la facultat de dret de Bonn.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1836-1841: estudis a la universitat de Berlin.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1841: doctorat en filosofia a la universitat de Jena.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1842: redactor en cap de la <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Rheinische Zeitung</em>, diari liberal publicat a Colònia.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1843: matrimoni amb Jenny von Westphalen. S’instalen a París en octubre.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1844: redacció dels <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Manuscrits de 1844</em>, publicats el 1932.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1845: expulsat de França en gener, Marx s’instal·la a Bèlgica. Redacció, amb Engels de <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La ideologia alemanya</em>, publicat el 1932. Amb Engels, <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La sagrada família.</em></span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1846: fundació a Brussel·les del Comitè de correspondència comunista.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1847: fundació a Londres de la Lliga dels Comunistes. <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Misèria de la filosofia.</em></span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1848: expulsat de Bèlgica, Marx es responsabilitza de la direcció de la <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Neue Rheinische Zeitung</em> a Colònia. Amb Engels, <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El manifest comunista</em>.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1849: expulsat de Colònia, posteriorment de París, Marx s’instal·la a Londres, on passarà la resta de la seva vida.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1852: Marx esdevé corresponsal europeu del <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">New York Daily Tribune. El 18 de brumari de Louis Bonaparte.</em></span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1857: redacció dels <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Elements fonamentals de la crítica de l’economia política (Grundrisse)</em>, publicats el 1939.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1859: <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Contribució a la crítica de l’economia política.</em></span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1861-1863: redacció de les <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Teories sobre la plusvàlua</em> publicades entre 1905 i 1910.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1864: fundació de l’Associació Internacional de Treballadors, dissolta el 1876.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1867: <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El capital</em>, llibre primer.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1871: <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La guerra civil a França.</em></span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1883: mort de Karl Marx, el 14 de març.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1885: <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El capital,</em> llibre segon.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1894: <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El capital,</em> llibre tercer.<em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"></em></span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"> </span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Traducció de “Marx: admirateur et adversaire du capitalisme” dins del recull coordinat per Dostaler, G. <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les grands auteurs de la pensée economique.</em> Alternatives Economiques Poche, hors-sèrie núm. 57. Novembre 2012.</span></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="http://www.alternatives-economiques.fr/marx---admirateur-et-adversaire-du-capitalisme_fr_art_1170_18088.html" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; text-decoration: none; transition: all 0.4s ease-in-out; -webkit-transition: all 0.4s ease-in-out; font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><font color="#000000">http://www.alternatives-economiques.fr/marx—admirateur-et-adversaire-du-capitalisme_fr_art_1170_18088.html</font></a></p><p style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Recomanem la biografia traduïda al castellà de McLellan, David (1973), <em style="border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Karl Marx: Su vida y sus ideas</em>. Ed. Crítica. Barcelona.</span></p></div><footer class="entry-meta" style="clear: both; -webkit-text-stroke-color: initial; margin: 50px 0px 0px;"><span class="comments-link" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><a href="http://economiacitrica.seminaritaifa.org/2012/11/08/marx-admirador-i-adversari-del-capitalisme/#comments-toggle" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; text-decoration: none; -webkit-transition: all 0.4s ease-in-out; transition: all 0.4s ease-in-out; border-top-left-radius: 30px; border-top-right-radius: 30px; border-bottom-right-radius: 30px; border-bottom-left-radius: 30px; display: block; float: right; line-height: 1; text-align: center; width: 30px; height: 30px;"><span class="tail" style="text-align: start; border-width: 10px 8px 0px 0px; border-top-style: solid; border-right-style: solid; border-top-color: rgb(68, 68, 68); border-right-color: transparent; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; display: block; position: relative; top: 95%; left: 12px; -webkit-transition: all 0.4s ease-in-out; transition: all 0.4s ease-in-out; width: 0px; height: 0px; z-index: -1;"></span></a><div style="text-align: start;"><a href="http://economiacitrica.seminaritaifa.org/2012/11/08/marx-admirador-i-adversari-del-capitalisme/#comments-toggle" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; text-decoration: none; -webkit-transition: all 0.4s ease-in-out; transition: all 0.4s ease-in-out; border-top-left-radius: 30px; border-top-right-radius: 30px; border-bottom-right-radius: 30px; border-bottom-left-radius: 30px; display: block; float: right; line-height: 1; text-align: center; width: 30px; height: 30px;"></a><a href="http://economiacitrica.seminaritaifa.org/2012/11/08/marx-admirador-i-adversari-del-capitalisme/#comments-toggle" style="font-style: inherit; -webkit-text-stroke-color: initial; border: 0px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; text-decoration: none; -webkit-transition: all 0.4s ease-in-out; transition: all 0.4s ease-in-out; border-top-left-radius: 30px; border-top-right-radius: 30px; border-bottom-right-radius: 30px; border-bottom-left-radius: 30px; line-height: 1; width: 30px; height: 30px; display: inline !important;">1</a></div></span><div class="entry-meta-wrapper" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; float: left; -webkit-transition: all 0.4s ease-in-out; transition: all 0.4s ease-in-out; width: 450px;"><span class="post-date" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; display: block; max-width: 90%;"><font color="#000000"><span style="font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><a href="http://economiacitrica.seminaritaifa.org/2012/11/08/marx-admirador-i-adversari-del-capitalisme/" title="" rel="bookmark" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; text-decoration: none; transition: all 0.4s ease-in-out; -webkit-transition: all 0.4s ease-in-out;"><time class="entry-date" datetime="2012-11-08T01:01:46+00:00" pubdate="">8 NOVEMBRE 2012</time></a><span class="byline" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; display: inline;"> BY <span class="author vcard" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a class="url fn n" href="http://economiacitrica.seminaritaifa.org/author/ivan/" title="View all posts by ivan" rel="author" style="border: 0px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline; text-decoration: none; transition: all 0.4s ease-in-out; -webkit-transition: all 0.4s ease-in-out;">IVAN</a></span></span></span></font></span></div></footer>

Karl Marx, admirador i adversari del capitalisme

KARL MARX, GRANS AUTORS DEL PENSAMENT ECONÒMIC

Analista i crític del mode de producció capitalista, Karl Marx va posar la teoria al servei de la transformació social. La seva influència ha estat considerable al llarg de tot el segle XX.

Entre les obres dels grans economistes de la història, la de Karl Marx és la que més passions ha aixecat. Desacreditat i censurat per uns, adulat i aclamat per altres, Marx ha donat el seu nom a una visió del món, a corrents de pensament i a moviments polítics. Els seus escrits has suscitat una immensa literatura, de l’exegesi més esotèrica a la crítica mer virulenta passant per l’hagiografia. I en el marxisme, com en la majoria de les grans corrents de pensament associades a un autor, sovint no es reconeix el mestre en els deixebles, la major part dels quals no l’han llegit. Ja important durant la seva vida, la influencia del seu pensament ha estat enorme al llarg de tot el segle XX. Ha sobreviscut a l’enfonsament de règims polítics que es reclamaven d’ell. Estem lluny, en efecte, d’haver acabat de preguntar-se què volia dir Marx.

Transformar el món

Posseïdor d’un doctorat en filosofia, lector i escriptor bulímic en camps d’interès extremadament diversos, Marx és un intel·lectual en el sentit més absolut del terme. També, però, un home d’acció per qui el pensament ha de posar-se al servei de la transformació social. En la seva joventut, a les columnes de la Rheinische Zeitung, diari de l’oposició liberal progressista contraria a l’absolutisme prussià, critica els partisans del comunisme i del socialisme, termes llavors intercanviables. Ell està, però, cada vegada més impressionat pels problemes socials engendrats per la industrialització. Arribat a París el 1843, comença a freqüentar diversos grups socialistes. A la Lliga dels Justos, societat secreta fundada el 1836, es troba amb Proudhon, Bakunin i altres pensadors radicals. És a partir de llavors que es declara comunista. S’imposa de seguida com un dels animadors més influents d’un moviment socialista en ràpid creixement en la vetlla dels aixecaments revolucionaris de 1848.

Escriu a les seves Tesis sobre Feuerbach, el 1845: “Els filòsofs tan sols han interpretat el món de diferents formes; ara la qüestió és canviar-lo.” És això el que intentarà fer, entre altres coses, participant en la fundació i activitats de la Lliga dels Comunistes, sortida de la Lliga dels Justos, de la qual en redactarà el manifest i, sobretot, de l’Associació Internacional de Treballadors, o Primera Internacional. Sacrifica, en les seves tasques i treball d’investigació i escriptura, una salut sempre precària i una vida personal i familiar que sovint toca la misèria. Sense la contínua ajuda del seu fidel amic Friedrich Engels, que dirigeix durant vint anys una empresa tèxtil a Manchester, no hauria pogut mai realitzar la seva obra.

Convertit en socialista, Marx voldrà, no obstant, ser realista i moderat. Al mateix temps que vilipendia sense treva partisans i aduladors de l’ordre establert, no deixa de criticar amb virulència i de combatre anarquistes, blanquistes, proudhonians i tots aquells que anomena utopistes.

El fil conductor

Com Adam Smith o John Meynard Keynes, Karl Marx no és primerament economista. L’economia s’inscriu per ell dins d’una visió general de la societat i de la història a la que està subordinada. En la seva elaboració es recolza en un pensador amb qui manté una relació d’amor i odi, el filòsof Friedrich Hegel. Estudiant a Berlin, Marx s’uneix al moviment dels joves hegelians, deixebles radicals del mestre mort el 1831. De Hegel reté el mètode d’anàlisi del moviment històric, la dialèctica, rebutjant l’idealisme, és a dir, la concepció que volia que fossin les idees i les seves evolucions les que expliquen la història del món. Marx contraposa el “materialisme històric”, en virtut del qual “el mode de producció de la vida material domina en general el desenvolupament de la vida social, política i intel·lectual”. Explica el moviment de la història pel desenvolupament de les contradiccions entre les capacitats de producció d’una societat –les forces productives–, i les relacions que s’estableixen entre les classes socials dins la producció –les relacions de producció. Segons Marx, és aquesta contradicció la que permet explicar el passatge de l’esclavisme al feudalisme i d’aquest últim al capitalisme.

El socialisme, sobre el que Marx va escriure finalment molt poques coses, naixerà del desenvolupament de les contradiccions del capitalisme. Des de llavors el seu programa d’investigació queda traçat. Es tracta de buscar en l’economia política “l’anatomia de la societat civil”. El capital, crítica de l’economia política és el resultat d’aquest enorme treball. Únicament el primer dels seus tres volums apareix en vida de l’autor. És Engels qui, a partir de l’enorme quantitat de manuscrits deixats pel seu amic, prepararà el segon i tercer volums de l’obra.

Valor i plusvàlua

En el seu anàlisi del mode de producció capitalista, Marx s’inspira d’un altre autor amb el qual manté de nou una relació d’amor i odi, David Ricardo. Admira l’honestedat científica d’aquest “economista burgés” que no té por de treure a la llum els antagonismes de la societat capitalista. Desenvolupa transformant-la la seva teoria fundant el valor sobre el treball. Per Marx, el valor de la mercaderia, forma elemental de la riquesa capitalista, deriva del temps de treball socialment necessari per la seva producció, treball viu aportat pels obrers i treball mort contingut en els mitjans de producció.

Es tracta doncs de descobrir l’origen dels guanys de les classes propietàries, capitalistes i rendistes. Marx explica que el benefici, l’interès i la renda tenen una font única, la plusvàlua. L’origen d’aquesta és el treball efectuat pels obrers més enllà del temps necessari per a la reproducció de la seva força de treball, que és ella mateixa una mercaderia. El valor produït pels assalariats excedeix el valor corresponent al seu salari, que Marx anomena capital variable. La taxa de plusvàlua –la relació entre la plusvàlua i el capital variable– mesura la repartició del producte nacional entre els assalariats i els capitalistes i els seus aliats, i expressa així l’explotació dels treballadors. De la lluita al voltant de la fixació d’aquesta taxa, que es manifesta en particular en el combat per la durada de la jornada laboral, Marx fa un element central de la seva profunda investigació sobre l’evolució del capitalisme.

Crisis econòmiques i agonia del capitalisme

Per Marx, el mode de producció capitalista no és etern. Ha sortit de la descomposició de la societat feudal. L’acumulació primitiva que acompanya l’expropiació brutal de camperols i productors de l’Edat Mitja “està escrita en la història de la humanitat amb lletres de sang i foc indelebles”. No obstant, Marx fa a El manifest comunista un relat ditiràmbic del progrés econòmic que provoca la transició del feudalisme al capitalisme. Amb alguna esmena, aquest text podria aparèixer com un elogi de la globalització actual.

Però, per Marx, aquest sistema està condemnat a llarg termini. No hi ha solucions a les contradiccions entre el capital i el treball dins del marc del mode de producció capitalista. Les crisis econòmiques són els símptomes d’aquest mal fatal. El seu anàlisi de les crisis constitueixen, alhora, l’objecte principal del Capital i la seva part menys acabada. Marx pren varies vies per explicar-les, quelcom que donarà lloc a diverses teories marxistes de les crisis. Les associa primerament a l’absència crònica de sortides, quelcom que Rosa Luxembourg enllaçarà amb el fenomen de l’imperialisme com a mitjà de recerca permanent de nous mercats. Els esquemes de reproducció desenvolupats per Marx al segon llibre del Capital, inspirats en Quesnay –i que inspiraran a Keynes–, descriuen les condicions d’equilibri entre els grans sectors de producció, el de bens de consum (o mitjans de consum) i el de bens d’inversió (o mitjans de producció). La descentralització de les decisions econòmiques impedeix la realització d’aquest equilibri.

En el llibre tercer del Capital, després de Smith, Ricardo i Mill, Marx afirma que la taxa de guany mitjana –relació entre el guany i el conjunt de capital invertit, el capital constant corresponent al cost dels mitjans de producció i el capital variable necessari per remunerar el treball–, té una tendència descendent a llarg termini en les economies capitalistes. Marx dona, però, una explicació diferent de la dels seus predecessors. Per Marx, el plustreball no pagat als assalariats no podrà augmentar a llarg termini tant com l’increment de la despesa en capital lligada a la mecanització creixent de la producció. Aquest descens de la taxa de guany provoca periòdicament l’alentiment de l’acumulació i la crisi. L’augment de l’atur que se’n deriva permet restablir-la provisionalment i rellançar l’economia. Però Marx estava convençut que el sistema estava condemnat i que fins i tot ell assistiria en vida a l’agonia del malalt.

Prop d’un segle i mig més tard, el malalt es porta bé i fins i tot engreixa. La realitat de la lluita de classes –el fet que “els homes fan la història”, com ell mateix deia–, es derivava de la visió determinista, lligada a les tendències positivistes de l’època, d’un capitalisme ineluctablement condemnat a més o menys breu termini. Amb tot, la immensa i no encara totalment explorada obra de Marx amaga tesis que il·luminin de manera incisiva diversos aspectes de la natura, del funcionament i de les crisis de les societats contemporànies.

Karl Marx: referències biogràfiques

1818: naixement a Trèveris, Renània.

1835: inscripció a la facultat de dret de Bonn.

1836-1841: estudis a la universitat de Berlin.

1841: doctorat en filosofia a la universitat de Jena.

1842: redactor en cap de la Rheinische Zeitung, diari liberal publicat a Colònia.

1843: matrimoni amb Jenny von Westphalen. S’instalen a París en octubre.

1844: redacció dels Manuscrits de 1844, publicats el 1932.

1845: expulsat de França en gener, Marx s’instal·la a Bèlgica. Redacció, amb Engels de La ideologia alemanya, publicat el 1932. Amb Engels, La sagrada família.

1846: fundació a Brussel·les del Comitè de correspondència comunista.

1847: fundació a Londres de la Lliga dels Comunistes. Misèria de la filosofia.

1848: expulsat de Bèlgica, Marx es responsabilitza de la direcció de la Neue Rheinische Zeitung a Colònia. Amb Engels, El manifest comunista.

1849: expulsat de Colònia, posteriorment de París, Marx s’instal·la a Londres, on passarà la resta de la seva vida.

1852: Marx esdevé corresponsal europeu del New York Daily Tribune. El 18 de brumari de Louis Bonaparte.

1857: redacció dels Elements fonamentals de la crítica de l’economia política (Grundrisse), publicats el 1939.

1859: Contribució a la crítica de l’economia política.

1861-1863: redacció de les Teories sobre la plusvàlua publicades entre 1905 i 1910.

1864: fundació de l’Associació Internacional de Treballadors, dissolta el 1876.

1867: El capital, llibre primer.

1871: La guerra civil a França.

1883: mort de Karl Marx, el 14 de març.

1885: El capital, llibre segon.

1894: El capital, llibre tercer.

Traducció de “Marx: admirateur et adversaire du capitalisme” dins del recull coordinat per Dostaler, G. Les grands auteurs de la pensée economique. Alternatives Economiques Poche, hors-sèrie núm. 57. Novembre 2012.

http://www.alternatives-economiques.fr/marx—admirateur-et-adversaire-du-capitalisme_fr_art_1170_18088.html

Recomanem la biografia traduïda al castellà de McLellan, David (1973), Karl Marx: Su vida y sus ideas. Ed. Crítica. Barcelona.

<h1 class="page__title title" id="page-title" style="line-height: 56px; margin: 0px; padding-bottom: 5px; padding-top: 20px;"><span style="font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br></span></h1><article class="node-33727 node node-noticia view-mode-full clearfix" about="/quinze-anys-de-wire-una-serie-marxista" typeof="schema:Article sioc:Item foaf:Document"><header style="clear: both; padding-left: 0px !important;"></header><div class="field-subtitol" style="line-height: 40px; font-weight: 600; padding-top: 5px; padding-bottom: 20px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Avui fa quinze anys s'estrenava el primer capítol de 'The Wire', una sèrie que retrata l'univers del narcotràfic de Baltimore des de la millor tradició realista </span></div><div class="field-fotografies" style="float: left; width: 592.21875px; margin-left: 0px; margin-right: -592.21875px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word;"><div class="field-fotografia"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><img alt="" height="600" src="https://directa.cat/sites/default/files/web_bubbles_0.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; height: auto; width: auto;" typeof="foaf:Image" width="900"></span></div><div class="field-peu-fotografia" style="display: inline-block; margin-right: 10px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">En la tradició, que es remunta a Balzac i que, amb tota la seva recargolada corba de variacions, ha constituït el principal objecte d'estudi de l'estètica marxista durant els últims cent cinquanta anys, s'encabeix 'The Wire' </div></div><div id="col-meta" style="clear: left; float: left; width: 671.1875px; margin-left: 0px; margin-right: -671.1875px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word; padding-left: 5px; padding-right: 5px; padding-top: 30px;"><div id="meta-info" style="width: 544.5px; float: left; margin-left: 0px; margin-right: -544.5px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word;"><div class="field-autor" style="padding-left: 5px; padding-right: 5px; width: 539.5px; line-height: 22px; text-decoration: underline;"><a href="https://twitter.com/danielbastus" target="_blank" rel="bookmark" class="autor" style="padding-left: 5px; padding-right: 5px; width: auto; line-height: 22px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><font color="#000000">DANIEL BASTÚS</font></a></div><span class="date-display-single" property="schema:datePublished dc:publisher sioc:created_at" datatype="xsd:string" content="2017-06-02T00:00:00+02:00" style="width: auto; line-height: 22px; padding-left: 5px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">02/06/2017</span></div></div><div id="nav-links-wrapper"><div class="node-nav-links node-nav-links-prev" style="transition: width 0.5s ease-in, height; -webkit-transition: width 0.5s ease-in, height; position: fixed; top: 58%; opacity: 0.7; width: 34px; overflow: hidden; left: 0px; box-shadow: rgb(233, 233, 233) 0px 0px 2px 2px;"><a href="https://directa.cat/errekaleor-un-barri-en-lluita-no-tornar-foscor" style="line-height: 22px; min-height: 30px; vertical-align: middle; display: inline-block; padding-top: 6px; padding-bottom: 6px; width: 300px; text-decoration: none; margin-left: 34px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><font color="#000000">Errekaleor, un barri en lluita per no tornar a la foscor</font></a></div><div class="node-nav-links node-nav-links-next" style="transition: width 0.5s ease-in, height; -webkit-transition: width 0.5s ease-in, height; position: fixed; top: 58%; opacity: 0.7; width: 34px; overflow: hidden; right: 0px;"><a href="https://directa.cat/cent-anys-de-solitud-cinquanta-anys-de-persistencia" style="text-align: start; line-height: 22px; min-height: 30px; vertical-align: middle; display: inline-block; padding-top: 6px; padding-bottom: 6px; width: 300px; text-decoration: none; margin-right: 34px; float: right;"><font color="#000000"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Cent anys de solitud, cinquanta anys de persistència </span></font></a></div></div><div class="field-body" style="float: left; width: 592.21875px; margin-left: 78.953125px; margin-right: -671.1875px; padding-left: 5px; padding-right: 5px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word; clear: left; padding-top: 30px; margin-bottom: 0px;"><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">S'ha reflexionat abastament sobre <em style="width: auto;">The Wire, </em>el<em style="width: auto;"> </em>telefilm creat per David Simon i Ed Burns que avui fa quinze anys emetia el seu primer capítol. Més enllà del veredicte unànime sobre la seva qualitat, no són poques les veus que, com li agrada recordar al seriòfil Pablo Iglesias, s'hi han referit com a una “sèrie marxista”. La consigna és un punt imprecisa, en el sentit que el que és marxista no és la sèrie sinó la crítica que aquesta atreu i imanta, però no per això deixa de posar sobre la taula algunes de les seves característiques més particulars, que fan que encara avui, consolidada l'eclosió definitiva de la forma sèrie com a fenomen de masses i espai privilegiat de les inversions i beneficis de la indústria cinematogràfica, <em style="width: auto;">The Wire</em> segueixi sent un lloc on retornar.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br style="width: auto;"><strong style="width: auto;">Per què </strong><em style="width: auto;"><strong style="width: auto;">The Wire? </strong></em></span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Gran part de la producció artística moderna ha assumit com a tasca la representació objectiva de la realitat. Sobre això, és cert, hi ha molt de debat, en el sentit que cada un dels conceptes “representació”, “objectivitat”, “realitat” és, si fos possible, més problemàtic que l'anterior: autors com Adorno o Sánchez Vázquez, per exemple, han considerat que gairebé no hi ha hagut res més realista en la història de l'art que les narracions de Kafka. Però no sent aquesta la discussió que ens ocupa, podem simplificar sense remordiments l'assumpte, i plantejar la tradició realista com aquella que ha aspirat a constituir un autèntic mirall de la realitat, la seva representació fidedigna en l'ordre de l'artefacte artístic. En aquesta tradició, que es remunta a Balzac i que, amb tota la seva recargolada corba de variacions, ha constituït el principal objecte d'estudi de l'estètica marxista durant els últims cent cinquanta anys, s'encabeix <em style="width: auto;">The Wire. </em></span></p><div class="destacat" style="width: 378.4375px; line-height: 36px; margin-left: -145.546875px; float: left; padding: 10px 10px 10px 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">El que sentim veient-la, molt per sobre del gaudi, de la intriga, és l'aprenentatge de l'economia, la història, la política, la sociologia i l'antropologia de les societats occidentals contemporànies</span></div><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Marx deia que havia après més, fins i tot en allò relatiu a detalls econòmics, llegint <em style="width: auto;">La Comèdia humana </em>que “en tots els llibres dels historiadors, economistes, estadístics professionals de l'època, tots junts.” Amb <em style="width: auto;">The Wire</em>, salvant les distàncies, tenim una sensació semblant. El que sentim veient-la, molt per sobre del gaudi, de la intriga, és l'aprenentatge. I no del particular circuit mercantil de la droga i de la vida social que li fa d'hàbitat al West Side de la ciutat de Baltimore, sinó molt més en general de l'economia, la història, la política, la sociologia i l'antropologia de les societats occidentals contemporànies.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Què és el que eleva <em style="width: auto;">The Wire</em> per sobre de la particularitat d'una sèrie policial sobre el tràfic de drogues i li atorga aquest component universal? D'entrada, i molt esquemàticament, s'hi podrien destacar quatre elements:</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"> </span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><strong style="width: auto; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">1. “Tenim el que és nostre, però és part d'alguna cosa més gran” (Zenobia). L'òptica materialista.</strong></p><p style="text-align: start; margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><img alt="" height="433" src="https://directa.cat/sites/default/files/resize/media/Gemma%20Garcia/unnamed_1-650x433.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; height: auto; width: 582.21875px;" width="650"></span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"> </span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">A <em style="width: auto;">The Wire</em> res no passa al marge de la història. Els caràcters individuals no es retallen sobre el buit, sinó que emergeixen de la profunditat d'unes condicions socials més àmplies. Els <em style="width: auto;">drug dealers</em> dels complexes de la primera temporada, <strong style="width: auto;">Wallace, D'Angelo, </strong>etc, són representats com a cristal·litzacions particulars d'unes determinades condicions materials d'existència: els retrats alhora sòrdids i tendres de la seva vida quotidiana són certament contundents. Les vinculacions amb el narcotràfic de<strong style="width: auto;"> Frank Sobotka</strong> i els nois de la Germanor Internacional d'Estibadors del port de Baltimore es dibuixen des del centre del procés de desindustrialització de les societats occidentals que aboca a l'atur i la depauperació a grans masses obreres. Els pistolers de <strong style="width: auto;">Barksdale, Marlo, </strong>no han fet més a la vida que llepar, des de xavals, la polseguera de cada cantonada del West Side com un miasma de violència sostinguda.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="360" src="https://www.youtube.com/embed/QQxkWDou8DE" width="640" style="width: 582.21875px;"></iframe></span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br style="width: auto;">Això no fa de la sèrie una exculpació benpensant de la violència i el crim: en una situació social donada, que no hem triat nosaltres, les persones maldem per menar a una banda o altra el nucli nerviós de relacions socials que som. Les biografies de <strong style="width: auto;">Bodie i Pooh, </strong>per una banda, i del jove <strong style="width: auto;">Wallace, </strong>per altra, són pràcticament idèntiques, i els seus actes i predisposicions no poden anar esdevenint més dispars; el mateix podríem dir d'<strong style="width: auto;">Angelo Barksdale </strong>respecte la resta del clan. <em style="width: auto;">The Wire </em>ofereix una representació mestra de les condicions d'existència en què les persones concretes, i específicament les més depauperades de les nostres societats, habiten el món, així com del marge de la llibertat, més i menys estret, en què aquestes fan la història.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"> </span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><strong style="width: auto; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">2. “El món va cap a una banda, i la gent cap a l'altre” (Poot). La representació de la contradicció.</strong></p><div style="width: 582.21875px; text-align: center;"><div style="text-align: start;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><img alt="" height="433" src="https://directa.cat/sites/default/files/resize/media/Gemma%20Garcia/web_omar_butchie-650x433.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; height: auto; width: 582.21875px;" width="650"></span></div><figure class="image" style="display: inline-block; margin: 0px; width: 582.21875px;"><figcaption style="text-align: start; width: 582.21875px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Omar Little i Butchie / The Wire</figcaption></figure></div><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br style="width: auto;">Estretament relacionat amb el que dèiem, a <em style="width: auto;">The Wire </em>la representació dels personatges, processos i institucions no pretén sublimar la xarxa de contradiccions que els travessen; ben al contrari, aquestes s'hi manifesten de forma palpable. Amb el fre de mà de l'<em style="width: auto;">spoiler</em> en ment: els conflictes, la crítica i les decisions de diversos venedors de carrer de la primera temporada entre un elemental sentit de l'ètica i la violència a què els empeny la seva professió; o elevats a més alt nivell, els que es plantegen a altra escala en els alts comandaments del clan <strong style="width: auto;">Barksdale</strong>; o els del <strong style="width: auto;">major Colvin</strong>, que aspira a salvar la vida de tot un districte concentrant la venta de droga en zones alliberades, les quals acaben adquirint tonalitats dantesques; o els de <strong style="width: auto;">Denis Wise </strong>sortint de la presó després de vint anys i maldant contra vent i marea per viure dignament al marge del món del crim organitzat, que sembla l'única via capaç d'alliberar-lo de la pobresa assalariada; <strong style="width: auto;">Bubbles</strong> debatent-se en el llindar de la vida i l'heroïna; <strong style="width: auto;">Frank Sobotka</strong> desvivint-se per salvar la classe obrera del seu desmantellament històric; la institució policial que duu per programa el combat dels pobres com a revers que les institucions polítiques i econòmiques no hi duguin el de la pobresa; el narcotràfic com a camp econòmic de primer ordre en el capitalisme contemporani, malgrat que les seves institucions polítiques i judicials s'edifiquin sobre el principi d'eradicar-lo.</span></p><div class="destacat" style="width: 378.4375px; line-height: 36px; margin-left: -145.546875px; float: left; padding: 10px 10px 10px 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><em style="width: auto;">The Wire</em> no és en absolut una sèrie maniquea: el seu no és un guió autoritari, en el sentit d'obligar l'espectador a identificar-se amb tal o qual personatge</span></div><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Per tot això, que no és més que una mínima enumeració parcial, <em style="width: auto;">The Wire</em>no és en absolut una sèrie maniquea: el seu no és un guió autoritari, en el sentit d'obligar l'espectador a identificar-se amb tal o qual personatge: per com accedim a la complexitat de totes elles, a les seves mesquineses i els seus feixos de llum sobtats, l'empatia muta, es trasllada, i es recargola. A <em style="width: auto;">The Wire </em>hi ha menys moral que ètica, i per tant menys culpa que crítica. Podem sentir empatia vers un assassí a sou i aversió per la gent d'ordre, viceversa, i gairebé mai de forma absoluta.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"> </span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><strong style="width: auto; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">3. “Totes les peces importen” (Freamon). L'anhel totalitzador.</strong></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">El filòsof hongarès György Lukács plantejava que allò propi del marxisme rau en disposar d'un mètode que tendeix a la totalització de la intel·lecció de la realitat, en oposició a les ciències burgeses que només saben plantejar-la de forma fragmentària. A <em style="width: auto;">The Wire </em>aquest impuls és patent. Per una banda, la droga hi apareix en múltiples manifestacions del seu fenomen social: des del dia a dia dels venedors de carrer, fins als <em style="width: auto;">capos</em> de les organitzacions, passant pels càrrecs intermedis i pels pistolers de cada casa; els drogoaddictes, així com les seves (antigues) famílies; les veïnes dels barris més problemàtics; les prostitutes que participen de l'univers del narcotràfic; els vells criminals que hi intenten fugir; els presos; els proveïdors de la droga a les organitzacions que la distribueixen al detall; els polítics que instrumentalitzen la problemàtica social o que directament en treuen profit econòmic; els policies, des dels patrullers fins als alts comandaments, etc. Així mateix, a cada temporada una de les diverses cares del poliedre hi ocupa un espai preeminent: el dia a dia de la distribució de la droga al carrer i la seva persecució policial, la distribució a l'engròs de la droga des del port de Baltimore, la corrupció i la connivència política, la situació del sistema educatiu en els suburbis afectats, el tractament mediàtic de l'afer.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"> </span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><strong style="width: auto; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">4. “Això és tot?” (Bubbles). La censura del fals consol.</strong></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">De tot el que s'ha dit, i gairebé a mode de cloenda, es desprèn un altre símptoma que no deixa de tenir certa rellevància: la impossibilitat, per l'espectador, de l'experiència de “l'ensonyament”. <em style="width: auto;">The Wire </em>no ens ofereix una bombolla que puguem fer gravitar per la nostra habitació, un espai tancat sobre sí mateix com un mol·lusc, un porxo en què deixar passar fumant les hores llargues. Ens resulta difícil rememorar escenes refugi, personatges llar en què arrecerar-nos mentre esperem la son. Sense fer una apoteosi de la tenebra, una caricatura d'allò cru, una reedició del realisme brut tan mistificador com allò contra què s'alça, <em style="width: auto;">The Wire </em>no permet aquell il·lusionisme, perquè fer-ho seria un insult a les víctimes. És cert que a la sèrie hi ha cert espai per a la tendresa, per a la comunitat, per a l'afecte, però també que aquests broten en les circumstàncies més adverses i amb prou feines hi sobreviuen.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">I és cert, així mateix, que hi apareix, a la seva manera, la utopia: però com deia Benjamin, aquesta només pot ser trobada raspant la història a contrapèl. A contrapèl, la imatge negativa d'una redempció per construir.</span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"> </span></p><p style="margin: 0px 0px 20px; width: 582.21875px; line-height: 32px;"><br></p></div><div class="easy_social_box clearfix horizontal easy_social_lang_ca" style="clear: both; float: none; width: 671.1875px; margin: 0px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word;"><div class="easy_social-widget easy_social-widget-facebook first activeSlide" style="margin: 0px 4px 0px 0px; padding: 0px; overflow: hidden; float: left;"><div class="fb-like fb_iframe_widget fb_iframe_widget_fluid" data-href="https://directa.cat/quinze-anys-de-wire-una-serie-marxista" data-send="false" data-layout="button_count" data-width="88" data-show-faces="false" data-action="like" data-colorscheme="light" data-font="" fb-xfbml-state="rendered" fb-iframe-plugin-query="action=like&app_id=&color_scheme=light&container_width=0&href=https%3A%2F%2Fdirecta.cat%2Fquinze-anys-de-wire-una-serie-marxista&layout=button_count&locale=ca_ES&sdk=joey&send=false&show_faces=false" style="display: inline; position: relative;"><span style="display: inline-block; position: relative; text-align: justify; width: 99px; vertical-align: bottom; height: 20px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><iframe name="f28963dbb" width="1000px" height="1000px" frameborder="0" allowtransparency="true" allowfullscreen="true" scrolling="no" title="fb:like Facebook Social Plugin" src="https://www.facebook.com/plugins/like.php?action=like&app_id=&channel=https%3A%2F%2Fstaticxx.facebook.com%2Fconnect%2Fxd_arbiter%2Fr%2F0F7S7QWJ0Ac.js%3Fversion%3D42%23cb%3Df2edd8226%26domain%3Ddirecta.cat%26origin%3Dhttps%253A%252F%252Fdirecta.cat%252Ff24c3ad594%26relation%3Dparent.parent&color_scheme=light&container_width=0&href=https%3A%2F%2Fdirecta.cat%2Fquinze-anys-de-wire-una-serie-marxista&layout=button_count&locale=ca_ES&sdk=joey&send=false&show_faces=false" class="" style="text-align: start; position: absolute; border-style: none; visibility: visible; width: 99px; height: 20px;"></iframe></span></div></div><div class="easy_social-widget easy_social-widget-twitter" style="margin: 0px 4px 0px 0px; padding: 0px; overflow: hidden; float: left;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><iframe id="twitter-widget-1" scrolling="no" frameborder="0" allowtransparency="true" class="twitter-share-button twitter-share-button-rendered twitter-tweet-button" title="Twitter Tweet Button" src="https://platform.twitter.com/widgets/tweet_button.7bf2b0e802ada47dae9548b7a1739fed.en.html#dnt=false&id=twitter-widget-1&lang=en&original_referer=https%3A%2F%2Fdirecta.cat%2Fquinze-anys-de-wire-una-serie-marxista&related=%3ACheck%20it%20out!&size=m&text=Quinze%20anys%20de%20%27The%20Wire%27%2C%20una%20s%C3%A8rie%20marxista&time=1497644506339&type=share&url=https%3A%2F%2Fdirecta.cat%2Fquinze-anys-de-wire-una-serie-marxista&via=la_directa" data-url="https://directa.cat/quinze-anys-de-wire-una-serie-marxista" style="position: static; visibility: visible; width: 61px; height: 20px;"></iframe></span></div><div class="easy_social-widget easy_social-widget-googleplus" style="margin: 0px 4px 0px 0px; padding: 0px; overflow: hidden; float: left;"><div id="___plusone_0" style="margin: 0px; padding: 0px; border-style: none; float: none; line-height: normal; vertical-align: baseline; display: inline-block; width: 90px; height: 20px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><iframe ng-non-bindable="" frameborder="0" hspace="0" marginheight="0" marginwidth="0" scrolling="no" tabindex="0" vspace="0" width="100%" id="I0_1497644504697" name="I0_1497644504697" src="https://apis.google.com/u/0/se/0/_/+1/fastbutton?usegapi=1&size=medium&annotation=bubble&origin=https%3A%2F%2Fdirecta.cat&url=https%3A%2F%2Fdirecta.cat%2Fquinze-anys-de-wire-una-serie-marxista&gsrc=3p&ic=1&jsh=m%3B%2F_%2Fscs%2Fapps-static%2F_%2Fjs%2Fk%3Doz.gapi.ca.LtTpd7QTwjE.O%2Fm%3D__features__%2Fam%3DAQ%2Frt%3Dj%2Fd%3D1%2Frs%3DAGLTcCNyxXuEKPYs3rKgTZTw1M5utYzgWg#_methods=onPlusOne%2C_ready%2C_close%2C_open%2C_resizeMe%2C_renderstart%2Concircled%2Cdrefresh%2Cerefresh%2Conload&id=I0_1497644504697&parent=https%3A%2F%2Fdirecta.cat&pfname=&rpctoken=71081480" data-gapiattached="true" title="+1" style="position: static; top: 0px; width: 90px; margin: 0px; border-style: none; left: 0px; visibility: visible; height: 20px;"></iframe></div></div><div class="easy_social-widget easy_social-widget-flattr_share_button last" style="margin: 0px; padding: 0px; overflow: hidden; float: left;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><iframe src="https://button.flattr.com/view/?e=1&url=https%3A%2F%2Fdirecta.cat%2Fquinze-anys-de-wire-una-serie-marxista&title=Quinze%20anys%20de%20'The%20Wire'%2C%20una%20s%C3%A8rie%20marxista&uid=ladirecta&button=compact&" class="FlattrButton" width="110" height="20" frameborder="0" scrolling="no" title="Flattr" border="0" marginheight="0" marginwidth="0" allowtransparency="true"></iframe></span></div></div><div class="field-collection-container clearfix" style="border: 0px none; margin-bottom: 1em; clear: left; float: left; margin-left: 78.953125px; margin-right: -592.21875px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word; width: 96% !important;"><div class="field-continguts-relacionats" style="margin: 30px 10px; -webkit-box-shadow: red 2px 2px 10px inset; box-shadow: red 2px 2px 10px inset;"><table class="sticky-header" style="border-collapse: collapse; border-spacing: 0px; margin-top: 0px; margin-bottom: 1.5em; position: fixed; top: 0px; left: 139.359375px; visibility: hidden;"><thead><tr><th class="field_promogut_portada"></th></tr></thead></table><table class="field-collection-view-final sticky-enabled tableheader-processed sticky-table" style="border-collapse: collapse; border-spacing: 0px; margin: 0px; border-bottom-style: none; width: 619px;"><tbody style="border: 0px none; padding: 8px 0px;"></tbody></table></div></div><div id="tags-wrapper" style="clear: left; float: left; width: 513.25px; margin-left: 78.953125px; margin-right: -592.21875px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word; border-top-width: 1px; border-top-style: solid; border-top-color: rgb(211, 211, 211); padding-top: 5px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><div id="tags-etiquetes-wrapper" style="display: inline-block; width: auto; padding-bottom: 5px;"><div class="field-etiquetes" style="background-image: none; display: inline-block; background-position: initial initial; background-repeat: initial initial;"><div class="field-items"><div class="field-item even" property="schema:keywords sioc:topic" datatype="xsd:string" style="background-image: none; display: inline-block; background-position: initial initial; background-repeat: initial initial;"><a href="https://directa.cat/tags/wire" typeof="skos:Concept" property="rdfs:label skos:prefLabel" datatype="" rel="tag" style="line-height: 22px;">The Wire</a></div> <div class="field-item odd" property="schema:keywords sioc:topic" datatype="xsd:string" style="background-image: none; display: inline-block; background-position: initial initial; background-repeat: initial initial;"><a href="https://directa.cat/tags/marxisme" typeof="skos:Concept" property="rdfs:label skos:prefLabel" datatype="" rel="tag" style="line-height: 22px;">marxisme</a></div> <div class="field-item even" property="schema:keywords sioc:topic" datatype="xsd:string" style="background-image: none; display: inline-block; background-position: initial initial; background-repeat: initial initial;"><a href="https://directa.cat/tags/s%C3%A8ries" typeof="skos:Concept" property="rdfs:label skos:prefLabel" datatype="" rel="tag" style="line-height: 22px;">sèries</a></div> <div class="field-item odd" property="schema:keywords sioc:topic" datatype="xsd:string" style="background-image: none; display: inline-block; background-position: initial initial; background-repeat: initial initial;"><a href="https://directa.cat/tags/daniel-bastus" typeof="skos:Concept" property="rdfs:label skos:prefLabel" datatype="" rel="tag" style="line-height: 22px;">Daniel Bastús</a></div> <div class="field-item even" property="schema:keywords sioc:topic" datatype="xsd:string" style="background-image: none; display: inline-block; background-position: initial initial; background-repeat: initial initial;"><a href="https://directa.cat/tags/baltimore" typeof="skos:Concept" property="rdfs:label skos:prefLabel" datatype="" rel="tag" style="line-height: 22px;">Baltimore</a></div></div></div></div> <div id="tags-territori-wrapper" style="display: inline-block; width: auto; padding-bottom: 5px;"></div></span></div><div class="field-collection-container clearfix" style="border: 0px none; margin-bottom: 1em; clear: left; float: left; margin-left: 78.953125px; margin-right: -592.21875px; padding-left: 2px; padding-right: 3px; box-sizing: border-box; word-wrap: break-word; width: 96% !important;"><h3 class="field-label" style="line-height: 70px; margin: 0px 0px 10px; padding: 10px 0px; border-top-style: solid; border-top-width: 1px; border-top-color: rgb(233, 233, 233);"><span style="font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Notícies relacionades: </span></h3><div><br></div><article class="field-contingut-relacionat" style="font-family: Verdana, Tahoma, 'DejaVu Sans', sans-serif; font-size: 16px; -webkit-text-size-adjust: 100%;"></article></div></article>

Quinze anys de 'The Wire', una sèrie marxista

Avui fa quinze anys s'estrenava el primer capítol de 'The Wire', una sèrie que retrata l'univers del narcotràfic de Baltimore des de la millor tradició realista

En la tradició, que es remunta a Balzac i que, amb tota la seva recargolada corba de variacions, ha constituït el principal objecte d'estudi de l'estètica marxista durant els últims cent cinquanta anys, s'encabeix 'The Wire'

DANIEL BASTÚS

02/06/2017

Errekaleor, un barri en lluita per no tornar a la foscor

Cent anys de solitud, cinquanta anys de persistència

S'ha reflexionat abastament sobre The Wire, el telefilm creat per David Simon i Ed Burns que avui fa quinze anys emetia el seu primer capítol. Més enllà del veredicte unànime sobre la seva qualitat, no són poques les veus que, com li agrada recordar al seriòfil Pablo Iglesias, s'hi han referit com a una “sèrie marxista”. La consigna és un punt imprecisa, en el sentit que el que és marxista no és la sèrie sinó la crítica que aquesta atreu i imanta, però no per això deixa de posar sobre la taula algunes de les seves característiques més particulars, que fan que encara avui, consolidada l'eclosió definitiva de la forma sèrie com a fenomen de masses i espai privilegiat de les inversions i beneficis de la indústria cinematogràfica, The Wire segueixi sent un lloc on retornar.

Per què The Wire?

Gran part de la producció artística moderna ha assumit com a tasca la representació objectiva de la realitat. Sobre això, és cert, hi ha molt de debat, en el sentit que cada un dels conceptes “representació”, “objectivitat”, “realitat” és, si fos possible, més problemàtic que l'anterior: autors com Adorno o Sánchez Vázquez, per exemple, han considerat que gairebé no hi ha hagut res més realista en la història de l'art que les narracions de Kafka. Però no sent aquesta la discussió que ens ocupa, podem simplificar sense remordiments l'assumpte, i plantejar la tradició realista com aquella que ha aspirat a constituir un autèntic mirall de la realitat, la seva representació fidedigna en l'ordre de l'artefacte artístic. En aquesta tradició, que es remunta a Balzac i que, amb tota la seva recargolada corba de variacions, ha constituït el principal objecte d'estudi de l'estètica marxista durant els últims cent cinquanta anys, s'encabeix The Wire.

El que sentim veient-la, molt per sobre del gaudi, de la intriga, és l'aprenentatge de l'economia, la història, la política, la sociologia i l'antropologia de les societats occidentals contemporànies

Marx deia que havia après més, fins i tot en allò relatiu a detalls econòmics, llegint La Comèdia humana que “en tots els llibres dels historiadors, economistes, estadístics professionals de l'època, tots junts.” Amb The Wire, salvant les distàncies, tenim una sensació semblant. El que sentim veient-la, molt per sobre del gaudi, de la intriga, és l'aprenentatge. I no del particular circuit mercantil de la droga i de la vida social que li fa d'hàbitat al West Side de la ciutat de Baltimore, sinó molt més en general de l'economia, la història, la política, la sociologia i l'antropologia de les societats occidentals contemporànies.

Què és el que eleva The Wire per sobre de la particularitat d'una sèrie policial sobre el tràfic de drogues i li atorga aquest component universal? D'entrada, i molt esquemàticament, s'hi podrien destacar quatre elements:

1. “Tenim el que és nostre, però és part d'alguna cosa més gran” (Zenobia). L'òptica materialista.

A The Wire res no passa al marge de la història. Els caràcters individuals no es retallen sobre el buit, sinó que emergeixen de la profunditat d'unes condicions socials més àmplies. Els drug dealers dels complexes de la primera temporada, Wallace, D'Angelo, etc, són representats com a cristal·litzacions particulars d'unes determinades condicions materials d'existència: els retrats alhora sòrdids i tendres de la seva vida quotidiana són certament contundents. Les vinculacions amb el narcotràfic de Frank Sobotka i els nois de la Germanor Internacional d'Estibadors del port de Baltimore es dibuixen des del centre del procés de desindustrialització de les societats occidentals que aboca a l'atur i la depauperació a grans masses obreres. Els pistolers de Barksdale, Marlo, no han fet més a la vida que llepar, des de xavals, la polseguera de cada cantonada del West Side com un miasma de violència sostinguda.

Això no fa de la sèrie una exculpació benpensant de la violència i el crim: en una situació social donada, que no hem triat nosaltres, les persones maldem per menar a una banda o altra el nucli nerviós de relacions socials que som. Les biografies de Bodie i Pooh, per una banda, i del jove Wallace, per altra, són pràcticament idèntiques, i els seus actes i predisposicions no poden anar esdevenint més dispars; el mateix podríem dir d'Angelo Barksdale respecte la resta del clan. The Wire ofereix una representació mestra de les condicions d'existència en què les persones concretes, i específicament les més depauperades de les nostres societats, habiten el món, així com del marge de la llibertat, més i menys estret, en què aquestes fan la història.

2. “El món va cap a una banda, i la gent cap a l'altre” (Poot). La representació de la contradicció.

Omar Little i Butchie / The Wire

Estretament relacionat amb el que dèiem, a The Wire la representació dels personatges, processos i institucions no pretén sublimar la xarxa de contradiccions que els travessen; ben al contrari, aquestes s'hi manifesten de forma palpable. Amb el fre de mà de l'spoiler en ment: els conflictes, la crítica i les decisions de diversos venedors de carrer de la primera temporada entre un elemental sentit de l'ètica i la violència a què els empeny la seva professió; o elevats a més alt nivell, els que es plantegen a altra escala en els alts comandaments del clan Barksdale; o els del major Colvin, que aspira a salvar la vida de tot un districte concentrant la venta de droga en zones alliberades, les quals acaben adquirint tonalitats dantesques; o els de Denis Wise sortint de la presó després de vint anys i maldant contra vent i marea per viure dignament al marge del món del crim organitzat, que sembla l'única via capaç d'alliberar-lo de la pobresa assalariada; Bubbles debatent-se en el llindar de la vida i l'heroïna; Frank Sobotka desvivint-se per salvar la classe obrera del seu desmantellament històric; la institució policial que duu per programa el combat dels pobres com a revers que les institucions polítiques i econòmiques no hi duguin el de la pobresa; el narcotràfic com a camp econòmic de primer ordre en el capitalisme contemporani, malgrat que les seves institucions polítiques i judicials s'edifiquin sobre el principi d'eradicar-lo.

The Wire no és en absolut una sèrie maniquea: el seu no és un guió autoritari, en el sentit d'obligar l'espectador a identificar-se amb tal o qual personatge

Per tot això, que no és més que una mínima enumeració parcial, The Wireno és en absolut una sèrie maniquea: el seu no és un guió autoritari, en el sentit d'obligar l'espectador a identificar-se amb tal o qual personatge: per com accedim a la complexitat de totes elles, a les seves mesquineses i els seus feixos de llum sobtats, l'empatia muta, es trasllada, i es recargola. A The Wire hi ha menys moral que ètica, i per tant menys culpa que crítica. Podem sentir empatia vers un assassí a sou i aversió per la gent d'ordre, viceversa, i gairebé mai de forma absoluta.

3. “Totes les peces importen” (Freamon). L'anhel totalitzador.

El filòsof hongarès György Lukács plantejava que allò propi del marxisme rau en disposar d'un mètode que tendeix a la totalització de la intel·lecció de la realitat, en oposició a les ciències burgeses que només saben plantejar-la de forma fragmentària. A The Wire aquest impuls és patent. Per una banda, la droga hi apareix en múltiples manifestacions del seu fenomen social: des del dia a dia dels venedors de carrer, fins als capos de les organitzacions, passant pels càrrecs intermedis i pels pistolers de cada casa; els drogoaddictes, així com les seves (antigues) famílies; les veïnes dels barris més problemàtics; les prostitutes que participen de l'univers del narcotràfic; els vells criminals que hi intenten fugir; els presos; els proveïdors de la droga a les organitzacions que la distribueixen al detall; els polítics que instrumentalitzen la problemàtica social o que directament en treuen profit econòmic; els policies, des dels patrullers fins als alts comandaments, etc. Així mateix, a cada temporada una de les diverses cares del poliedre hi ocupa un espai preeminent: el dia a dia de la distribució de la droga al carrer i la seva persecució policial, la distribució a l'engròs de la droga des del port de Baltimore, la corrupció i la connivència política, la situació del sistema educatiu en els suburbis afectats, el tractament mediàtic de l'afer.

4. “Això és tot?” (Bubbles). La censura del fals consol.

De tot el que s'ha dit, i gairebé a mode de cloenda, es desprèn un altre símptoma que no deixa de tenir certa rellevància: la impossibilitat, per l'espectador, de l'experiència de “l'ensonyament”. The Wire no ens ofereix una bombolla que puguem fer gravitar per la nostra habitació, un espai tancat sobre sí mateix com un mol·lusc, un porxo en què deixar passar fumant les hores llargues. Ens resulta difícil rememorar escenes refugi, personatges llar en què arrecerar-nos mentre esperem la son. Sense fer una apoteosi de la tenebra, una caricatura d'allò cru, una reedició del realisme brut tan mistificador com allò contra què s'alça, The Wire no permet aquell il·lusionisme, perquè fer-ho seria un insult a les víctimes. És cert que a la sèrie hi ha cert espai per a la tendresa, per a la comunitat, per a l'afecte, però també que aquests broten en les circumstàncies més adverses i amb prou feines hi sobreviuen.

I és cert, així mateix, que hi apareix, a la seva manera, la utopia: però com deia Benjamin, aquesta només pot ser trobada raspant la història a contrapèl. A contrapèl, la imatge negativa d'una redempció per construir.

The Wire

marxisme

sèries

Daniel Bastús

Baltimore

Notícies relacionades:

<h1 class="article__title" style="text-align: start; box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 15px; line-height: 41px;"><span style="font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">La utopia per salvar el capitalisme</span></h1><h2 class="article__subtitle" style="text-align: start; box-sizing: border-box; line-height: 27px; margin-top: 0px; margin-bottom: 15px;"><span style="font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">El concepte Renda Bàsica Universal compta amb partidaris i detractors ben heterodoxos i amb matisos que susciten debats polítics d’allò més interessants. El llibre ‘Utopia per a realistes’, de l’holandès Rutger Bergman, és l’últim assaig que reflexiona sobre aquesta mesura més aplicada i discutida que no sembla.</span></h2><p class="article__author" style="text-align: start; box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 30px; font-style: italic;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Per <span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><a href="https://www.eltemps.cat/autor/pau-llonch" class="article__byline-author" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s;">Pau Llonch</a></span></span></p><p class="article__author" style="text-align: start; box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 30px; font-style: italic;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"></span></p><div class="separator" style="clear: both;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglHzzkP9vx3xK1GLd8C7cv6I5gzDvGq5HF4O7YD05_45UJn2cIt_nGfXJPgE4vj0VB5hwyWzBQChx1NqMyPcLmBJtjAVbVK0DXbAl_uxnvacN4PhPi_Ba91sE6zoVDT0mzLg-n/s640/blogger-image-663829848.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglHzzkP9vx3xK1GLd8C7cv6I5gzDvGq5HF4O7YD05_45UJn2cIt_nGfXJPgE4vj0VB5hwyWzBQChx1NqMyPcLmBJtjAVbVK0DXbAl_uxnvacN4PhPi_Ba91sE6zoVDT0mzLg-n/s640/blogger-image-663829848.jpg"></a></div><br><p></p><p class="article__author" style="text-align: start; box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 30px; font-style: italic;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><span style="font-style: normal;">Som a pocs mesos de complir una dècada de crisi econòmica global. I als EUA </span><a href="http://eltemps.cat/una-economia-robotitzada/" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;">la diferència entre rics i pobres</a><span style="font-style: normal;"> ja és més gran que a l’antiga Roma esclavista. A tots els països occidentals la desigualtat no para de créixer. Segons un estudi europeu recent, tant al vell continent com als EUA, Austràlia, Canadà, Japó i Corea del Sud, la desigualtat està fortament correlacionada amb la depressió, la síndrome d’esgotament laboral, l’absentisme escolar, l’obesitat i la infelicitat. El 37% del britànics admeten que la seva feina és inútil i prescindible. Les patronals i algunes esquerres d’aquí i allà profetitzen l’adveniment de l’era de les màquines i </span><a href="http://eltemps.cat/una-economia-robotitzada/" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;">la pràctica supressió del treball viu</a><span style="font-style: normal;">.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Un pronòstic fet també pel CEO de l’ETT Manpower a l’Estat espanyol. El 70% dels llocs de treball seran substituïts per robots. Si els milions de desocupats no fossin ja prou espantall per acceptar condicions laborals de misèria, ara hem de patir també per les màquines. Mentrestant, la desorientació de l’esquerra europea és total. Petrificada sota la consigna de “plena ocupació i salaris justos”, és incapaç d’entendre la inviabilitat de cap proposta mínimament progressista al si de la UE. Aquest sector continua somiant que de la present crisi en sortirem recuperant taxes d’ocupació com les anteriors a 2008, amb treball estable, digne i de 40 hores setmanals. L’anhel de benestar, tristament utòpic per a molta gent, </span><a href="http://eltemps.cat/macron-le-pen-labisme/" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;">obri un vast carril central a l’extrema dreta</a><span style="font-style: normal;">. Els seus partits creixen vertiginosament arreu del continent aprofitant la desconfiança que genera l’esquerra tradicional.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">En aquest context, </span><em style="box-sizing: border-box;">Utopia</em><em style="box-sizing: border-box;">per a realistes</em><span style="font-style: normal;"> pot resultar refrescant. </span><a href="http://www.ara.cat/societat/Rutger-Bregman-Deixem-que-ocupem-nos_0_1766823358.html" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;">L’autor és Rutger Bregman</a><span style="font-style: normal;">, un jove periodista holandès de 28 anys, llicenciat en història i mediàtic després de situar al debat polític els reptes més urgents que ens imposa un present trist, contradictori i desigual. Les seves preguntes incòmodes obtenen respostes inconcretes i inconsistents. Mira la lluna i no el dit, i ja és molt més del que fan la majoria de profetes que s'atreveixen amb això de l'economia i les preteses </span><em style="box-sizing: border-box;">alternatives</em><span style="font-style: normal;">. En síntesi, el seu llibre</span><a href="http://eltemps.cat/la-prometedora-idea-de-sobreviure-gratis/" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;">proposa una Renda Bàsica Universal</a><span style="font-style: normal;"> (RBU), una jornada laboral de 15 hores i l’obertura de les fronteres nacionals. Una tríada que el mateix autor defineix, amb arrogància, com “la ruta capitalista al comunisme”. L’expressió no és seva, sinó de Philippe Van Parijs, fundador de la Xarxa Europea de Renda Bàsica —avui Xarxa Global de Renda Bàsica (XGRB)—, belga i predecessor de Bregman. El concepte ja el va utilitzar el segle passat.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">D’</span><em style="box-sizing: border-box;">Utopia</em><em style="box-sizing: border-box;">per a realistes</em><span style="font-style: normal;"> desconcerta el seu impuls pretensiós i publicitari. Sembla que vol inaugurar un debat existent des de fa més de 30 anys. Al seu llibre, però, no hi ha gairebé cap referència a l’esmentada xarxa europea. Tampoc parla dels debats de l’esquerra autonomista, quan allà pels 70 i 80 André Gorz va dir </span><em style="box-sizing: border-box;">Adéu al proletariat</em><span style="font-style: normal;">. L’austríac va distingir entre el treball autònom i l’heterònom, i va inaugurar la tesi sobre la fi del treball assalariat que més endavant derivà en la proposta de l’RBU. Ni Antonio Negri, ni l’esmentat Van Parijs, ni Daniel Raventós a casa nostra semblen tenir massa interès per un autor que respon a les preguntes dels periodistes amb l’entusiasme de qui sembla haver estat tocat per una gran idea.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700; font-style: normal;">Aparents aliances incomprensibles</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Per situar el lector, convé preguntar-se com és possible que entre els hipotètics defensors de l’RBU, la mesura central que proposa el llibre de Bregman, hi trobem persones d’un espectre ideològic tan dispar. S’explica que Milton Friedman, pare econòmic del neoliberalisme, hi donà suport. Alhora, l’economista marxista i ex-diputat </span><em style="box-sizing: border-box;">cupaire</em><span style="font-style: normal;"> Josep Manel Busqueta també s’hi ha mostrat partidari. Ell, juntament amb José Iglesias —tots dos membres del Seminari d’Economia Crítica Taifa—, van escriure la referència canònica a casa nostra sobre aquest tema. Gairebé dues dècades publicaren </span><em style="box-sizing: border-box;">Todo sobre la renta básica</em><span style="font-style: normal;">. Entre els detractors també hi ha companys de viatge inesperats. Per exemple, l’heterodox Bill Mitchell considera aquesta opció una estratègia neoliberal d’esclavitud sense treball. </span><a href="http://www.expansion.com/economia/2016/06/05/57540bd022601dc4358b45a8.html" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;"><em style="box-sizing: border-box;">The Economist</em> afirma que seria disruptiva</a><span style="font-style: normal;">, impredictible i nefasta per al creixement econòmic.</span></span></p><p class="article__author" style="text-align: start; box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 30px; font-style: italic;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"></span></p><div class="separator" style="clear: both;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi13JlYtTlkxDgibM-bzMqeOpCh6_DYsu7lbf5y58qeHzXIUDh0ap-_MYJiSWm4TEJxPJMQyFotxJBKSlMXzXSF8wRj52DLTRqeZr1dpr3-Ll6wZI0m1UjdiNDn-J80xmChau53/s640/blogger-image-1061564317.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi13JlYtTlkxDgibM-bzMqeOpCh6_DYsu7lbf5y58qeHzXIUDh0ap-_MYJiSWm4TEJxPJMQyFotxJBKSlMXzXSF8wRj52DLTRqeZr1dpr3-Ll6wZI0m1UjdiNDn-J80xmChau53/s640/blogger-image-1061564317.jpg"></a></div><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><img alt="" class="size-full wp-image-9798" height="1360" src="https://www.eltemps.cat/article/1377/la-utopia-per-salvar-el-capitalisme/imatges/antigues/2017/05/rutger_bregman-23.jpg" style="box-sizing: border-box; border: 0px; vertical-align: middle; max-width: calc(100% + 135px); margin-bottom: 30px; display: block; margin-left: -135px; font-style: normal; width: auto !important; height: auto !important;" width="2048"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><em style="box-sizing: border-box;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Salvar el capitalisme.</span></em><em style="box-sizing: border-box;">El concepte de Renda Bàsica Universal admet molts matisos i és defensat, de distintes formes, tant per partidaris del capitalisme com per contraris al lliure mercat. Amb 'Utopia per a realistes' (Empúries), Rutger Bregman intenta aplicar l’RBU per salvar el sistema.</em><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Així doncs, què és això de l’RBU, que a priori genera aliances promíscues entre defensors i també entre detractors? És un ingrés pagat per l’Estat com a dret de ciutadania a cada membre o resident de ple dret, vulgui o no treballar. El pagament no pren en consideració si el beneficiat és ric o pobre. Tampoc no importa amb qui conviu o si pot garantir els mitjans materials necessaris per assegurar el seu benestar. Aquesta definició redundant indica el propòsit dels membres de l’XGRB, interessats a ser precisos a l’hora d’explicar aquesta mesura. Sobretot, volen deixar clar què no és l’RBU.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Perquè sobren exemples d’allò que Busqueta i Iglesias van anomenar “models dèbils” d’RBU. Un és el que està avui en debat al Parlament, la Renda Garantida de Ciutadania. Aquesta proposta no és l’RBU, menys encara després de les modificacions que la idea inicial està patint de part del Govern.</span><a href="http://www.elconfidencial.com/mundo/2017-01-03/560-euros-al-mes-finlandia-inicia-su-experimento-con-la-renta-basica-universal_1311460/" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;"> A Finlàndia hi ha en funcionament la famosa prova pilot</a><span style="font-style: normal;">, iniciada el passat gener. Consisteix en un ingrés de 560 euros mensuals que beneficia 2.000 ciutadans durant dos anys. Això tampoc no és RBU. El disseny d’un impost negatiu, ben vist per neoliberals com Milton Friedman, tampoc ho és. Per què? Per què totes aquestes propostes modifiquen alguna de les tres característiques principals de la mesura: universalitat, incondicionalitat i suficiència.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">D’aquesta manera, una proposta transformadora anticapitalista, engendrada per substituir la base del sistema econòmic —el treball assalariat— pot esdevenir un instrument útil i aparentment progressista per a aquells que, com Bregman, elogien el capitalisme i el volen salvar. L’RBU forta ha de permetre construir relacions socials alienes a la lògica de la rendibilitat. Ha de fer valorar activitats per les quals no es paga. I ha de permetre obtenir ingressos encara que no et paguin. </span><a href="http://www.redrentabasica.org/rb/firma/jorge-moruno/" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;">Jorge Moruno, un dels dirigents de Podemos, és un dels més ferms defensors d’aquesta mesura a l’Estat</a><span style="font-style: normal;">. Per a ell, la mesura ha de permetre subvertir “l’economia política dinamitzant la relació naturalitzada entre creació de riquesa i treball remunerat”. Però és evident que, si no es fa efectiu el criteri de suficiència —una renda que permeti que hom es deslligui del mercat laboral garantint el seu benestar— la mesura pot ser un incentiu empresarial a pagar sous baixos. Ens trobaríem amb un nou estímul per a la precarietat. Sense la universalitat ocorreria el mateix. Aquí rau la complexitat de la mesura, que provoca estrafolàries aliances en la seva defensa per part de persones que, al remat, no parlen del mateix quan s’hi refereixen.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700; font-style: normal;">Llums i ombres</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">En </span><em style="box-sizing: border-box;">Utopia per a realistes</em><span style="font-style: normal;">, la retòrica utòpica i aparentment revolucionària sembla suggerir una aposta per la versió forta de l’RBU. En canvi, quan l’autor es refereix als diferents assajos històrics per implantar la mesura, posa l’èmfasi en un element central: la gent no va abandonar el treball assalariat. No fos cas.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><div class="separator" style="clear: both;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhR3IAJcBV8kl8ZXyRyz3ZRPrCZ1Kb1o-BKJk-jt5lVePV8uMqzNIM3Yk7boLC3rWQlWWTOxyOsPIgP-pLzVzkLKyj1TDErxAS6hrCDJ_yIXGIXvzkIMAmtQMlQk4MBnz51mIGH/s640/blogger-image--1361696711.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhR3IAJcBV8kl8ZXyRyz3ZRPrCZ1Kb1o-BKJk-jt5lVePV8uMqzNIM3Yk7boLC3rWQlWWTOxyOsPIgP-pLzVzkLKyj1TDErxAS6hrCDJ_yIXGIXvzkIMAmtQMlQk4MBnz51mIGH/s640/blogger-image--1361696711.jpg"></a></div><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"></span><img alt="" class="size-full wp-image-9799" height="1229" src="https://www.eltemps.cat/article/1377/la-utopia-per-salvar-el-capitalisme/imatges/antigues/2017/05/foto-2-1.jpg" style="box-sizing: border-box; border: 0px; vertical-align: middle; max-width: calc(100% + 135px); margin-bottom: 30px; display: block; margin-left: -135px; font-style: normal; width: auto !important; height: auto !important;" width="2048"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><em style="box-sizing: border-box;">Imatge d’una pancarta a Suïssa quan a mitjan 2016 es va celebrar el referèndum sobre l’aplicació de la renda bàsica. Va guanyar el “no”.</em><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Tot i així, cal admetre tres grans virtuts del llibre. La primera, la brillant defensa de la necessitat de restaurar una orientació utòpica als nostres plantejaments polítics. Bregman, recorrent al sociòleg Albert O. Hirschman, assenyala amb encert que les utopies s’ataquen sempre, d’entrada, per tres motius: frivolitat (no és possible), perill (els riscos són massa grans) i perversitat (generarà una distopia). Avui, quan la política és més tecnocràtica que mai i l’esquerra defalleix desorientada, sembla imprescindible recuperar l’esperit utopista consistent a dinamitar els límits d’allò possible. La segona virtut és l’abundant informació històrica que acompanya els raonaments de l’autor. Al llibre descobrirem que el conservador </span><a href="http://www.lavanguardia.com/vida/20170325/421170374361/la-renta-basica-universal-ya-se-ha-probado-y-nixon-estuvo-a-punto-implantarla.html" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;">Richard Nixon va estar a punt d’aplicar un model de renda bàsica ambiciós als EUA</a><span style="font-style: normal;">.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Va desistir, però, per culpa d’un informe que demonitzava erròniament les conseqüències d’un dels primers sistemes de benestar del món, el de Speenhamland (Anglaterra) a les acaballes del segle XVIII. Amb aquesta i moltes altres referències, l’autor compensa les seves mancances en economia política amb un prosa històrica, vigorosa, quasi magnètica. Pel que fa al tercer mèrit, aquesta obra serveix almenys per respondre a les crítiques matusseres dels neoliberals contra l’RBU. Tots ells solen dir que no es pot pagar, que la gent deixaria de treballar i que generaria un efecte crida.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Sigui com sigui, paga la pena considerar les crítiques procedents de l’esquerra sòlida, marxista o postkeynesiana contra l’RBU, fins i tot contra el seu model fort. Aquest sí que és el debat que cal. I és aquí on l’esquerra política d’aquest país no hi és ni se l’espera. Amb mínimes excepcions.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700; font-style: normal;">Esquerra, treball garantit i feminisme contra l’RBU</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Des del marxisme heterodox, sovint s’ha criticat amb duresa la tesi de la fi del treball producte dels augments de productivitat que hi ha darrere l’aposta per l’RBU. És el cas d’un dels economistes marxistes més brillants, Michel Husson. Denuncia la possible conseqüència d’una societat dualista, amb els exclosos de la feina d’un costat i, de l’altre, una capa d’assalariats que disposen d’una renda superior. Segons Husson, en una veritable societat del temps lliure, els augments de productivitat es destinarien de manera prioritària a reduir temps de treball, seguint el principi “treballar menys per treballar tots”. Aquesta és la base d’una societat igualitària. La reivindicació d’una ocupació per a tots és l’única via possible d’un socialisme democràtic basat en el principi d’intercanvi generalitzat entre la societat i l’individu.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">[gallery columns="2" size="large" ids="9800,9801"]</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Altres crítiques destacables a l’RBU han vingut des del feminisme. Molts la defensen com una proposta que hauria de permetre l’alliberament de les dones del jou patriarcal. Però l’economista i coordinadora del consell científic d’ATTAC —</span><a href="http://attac-catalunya.cat/" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;">Associació per la Taxació de les Transaccions financeres i Acció Ciutadana</a><span style="font-style: normal;">— a l’Estat espanyol, Carmen Castro, es mostra crítica. Concretament, qüestiona la coherència de voler esquinçar el sistema capitalista amb una mesura que monetaritza el dret de la ciutadania. Segons Castro, la pobresa té uns altres aspectes i dimensions no monetaris, com ara les condicions i limitacions del desenvolupament de capacitats i funcionalitats. Així, no seria possible mesurar bé la pobresa sense considerar l’organització social dels temps, els rols i la càrrega simbòlica que implica ser home i dona a les nostres societats.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Finalment, </span><a href="http://eduardogarzon.net/category/renta-basica-universal/" style="box-sizing: border-box; -webkit-text-decoration-skip: objects; text-decoration: none; transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; -webkit-transition: color 0.3s, background-color 0.3s, border-color 0.3s, opacity 0.3s; font-weight: 700; font-style: normal;">l’economista Eduardo Garzón va protagonitzar recentment algunes rèpliques i contrarèpliques</a><span style="font-style: normal;"> força llegides amb Daniel Raventós, un dels principals impulsors de la Renda Básica a l’Estat. Garzón oposava a l’RBU la proposta de treball garantit. A parer del germà del líder d’Izquierda Unida, l’RBU és inflacionista, no té en compte el cicle econòmic, no assegura la creació de treball digne enfocat al benestar social i tampoc no és formativa. Cal llegir les rèpliques de Raventós, que generen un debat ben interessant.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700; font-style: normal;">Un plantejament integral</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Una bona síntesi? Renda bàsica sí, però no només. Tal com assenyala Moruno, membre de Podemos, l’RBU és una eina potent a defensar, però no cal fetitxitzar-la. Més aviat, cal unir-la amb uns altres elements per conformar el nucli econòmic d’una nova agenda econòmica i democràtica. Per tant, “és adequat un plantejament integral de polítiques necessàriament combinades com ara el salari mínim, negociació col·lectiva, reforma fiscal, RBU, reducció de jornada, política de sòl i habitatge, model agroalimentari, límits energètics... a fi de generar un procés de modificació de l’actual model de producció”. És evident que l’RBU té la capacitat de construir nous imaginaris que apostin per l’apropiació del temps de vida al marge del capital. També pot considerar la creació de riquesa desvinculada de cada aportació concreta al procés productiu.</span><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><br style="box-sizing: border-box; font-style: normal;"><span style="font-style: normal;">Ara bé, aquest plantejament integral i intencionadament anticapitalista no vendrà tants llibres com la </span><em style="box-sizing: border-box;">Utopia</em><em style="box-sizing: border-box;">per a realistes</em><span style="font-style: normal;"> de Bregman, adreçada a salvar el sistema. Malgrat tot, paga la pena llegir l’assaig. I vengui o no el plantejament integral, l’hem de construir per salvar-nos del col·lapse civilitzatori.</span></span><p></p>

La utopia per salvar el capitalisme

El concepte Renda Bàsica Universal compta amb partidaris i detractors ben heterodoxos i amb matisos que susciten debats polítics d’allò més interessants. El llibre ‘Utopia per a realistes’, de l’holandès Rutger Bergman, és l’últim assaig que reflexiona sobre aquesta mesura més aplicada i discutida que no sembla.

Per Pau Llonch

Som a pocs mesos de complir una dècada de crisi econòmica global. I als EUA la diferència entre rics i pobres ja és més gran que a l’antiga Roma esclavista. A tots els països occidentals la desigualtat no para de créixer. Segons un estudi europeu recent, tant al vell continent com als EUA, Austràlia, Canadà, Japó i Corea del Sud, la desigualtat està fortament correlacionada amb la depressió, la síndrome d’esgotament laboral, l’absentisme escolar, l’obesitat i la infelicitat. El 37% del britànics admeten que la seva feina és inútil i prescindible. Les patronals i algunes esquerres d’aquí i allà profetitzen l’adveniment de l’era de les màquines i la pràctica supressió del treball viu.

Un pronòstic fet també pel CEO de l’ETT Manpower a l’Estat espanyol. El 70% dels llocs de treball seran substituïts per robots. Si els milions de desocupats no fossin ja prou espantall per acceptar condicions laborals de misèria, ara hem de patir també per les màquines. Mentrestant, la desorientació de l’esquerra europea és total. Petrificada sota la consigna de “plena ocupació i salaris justos”, és incapaç d’entendre la inviabilitat de cap proposta mínimament progressista al si de la UE. Aquest sector continua somiant que de la present crisi en sortirem recuperant taxes d’ocupació com les anteriors a 2008, amb treball estable, digne i de 40 hores setmanals. L’anhel de benestar, tristament utòpic per a molta gent, obri un vast carril central a l’extrema dreta. Els seus partits creixen vertiginosament arreu del continent aprofitant la desconfiança que genera l’esquerra tradicional.

En aquest context, Utopiaper a realistes pot resultar refrescant. L’autor és Rutger Bregman, un jove periodista holandès de 28 anys, llicenciat en història i mediàtic després de situar al debat polític els reptes més urgents que ens imposa un present trist, contradictori i desigual. Les seves preguntes incòmodes obtenen respostes inconcretes i inconsistents. Mira la lluna i no el dit, i ja és molt més del que fan la majoria de profetes que s'atreveixen amb això de l'economia i les preteses alternatives. En síntesi, el seu llibreproposa una Renda Bàsica Universal (RBU), una jornada laboral de 15 hores i l’obertura de les fronteres nacionals. Una tríada que el mateix autor defineix, amb arrogància, com “la ruta capitalista al comunisme”. L’expressió no és seva, sinó de Philippe Van Parijs, fundador de la Xarxa Europea de Renda Bàsica —avui Xarxa Global de Renda Bàsica (XGRB)—, belga i predecessor de Bregman. El concepte ja el va utilitzar el segle passat.

D’Utopiaper a realistes desconcerta el seu impuls pretensiós i publicitari. Sembla que vol inaugurar un debat existent des de fa més de 30 anys. Al seu llibre, però, no hi ha gairebé cap referència a l’esmentada xarxa europea. Tampoc parla dels debats de l’esquerra autonomista, quan allà pels 70 i 80 André Gorz va dir Adéu al proletariat. L’austríac va distingir entre el treball autònom i l’heterònom, i va inaugurar la tesi sobre la fi del treball assalariat que més endavant derivà en la proposta de l’RBU. Ni Antonio Negri, ni l’esmentat Van Parijs, ni Daniel Raventós a casa nostra semblen tenir massa interès per un autor que respon a les preguntes dels periodistes amb l’entusiasme de qui sembla haver estat tocat per una gran idea.

Aparents aliances incomprensibles

Per situar el lector, convé preguntar-se com és possible que entre els hipotètics defensors de l’RBU, la mesura central que proposa el llibre de Bregman, hi trobem persones d’un espectre ideològic tan dispar. S’explica que Milton Friedman, pare econòmic del neoliberalisme, hi donà suport. Alhora, l’economista marxista i ex-diputat cupaire Josep Manel Busqueta també s’hi ha mostrat partidari. Ell, juntament amb José Iglesias —tots dos membres del Seminari d’Economia Crítica Taifa—, van escriure la referència canònica a casa nostra sobre aquest tema. Gairebé dues dècades publicaren Todo sobre la renta básica. Entre els detractors també hi ha companys de viatge inesperats. Per exemple, l’heterodox Bill Mitchell considera aquesta opció una estratègia neoliberal d’esclavitud sense treball. The Economist afirma que seria disruptiva, impredictible i nefasta per al creixement econòmic.

Salvar el capitalisme.El concepte de Renda Bàsica Universal admet molts matisos i és defensat, de distintes formes, tant per partidaris del capitalisme com per contraris al lliure mercat. Amb 'Utopia per a realistes' (Empúries), Rutger Bregman intenta aplicar l’RBU per salvar el sistema.

Així doncs, què és això de l’RBU, que a priori genera aliances promíscues entre defensors i també entre detractors? És un ingrés pagat per l’Estat com a dret de ciutadania a cada membre o resident de ple dret, vulgui o no treballar. El pagament no pren en consideració si el beneficiat és ric o pobre. Tampoc no importa amb qui conviu o si pot garantir els mitjans materials necessaris per assegurar el seu benestar. Aquesta definició redundant indica el propòsit dels membres de l’XGRB, interessats a ser precisos a l’hora d’explicar aquesta mesura. Sobretot, volen deixar clar què no és l’RBU.

Perquè sobren exemples d’allò que Busqueta i Iglesias van anomenar “models dèbils” d’RBU. Un és el que està avui en debat al Parlament, la Renda Garantida de Ciutadania. Aquesta proposta no és l’RBU, menys encara després de les modificacions que la idea inicial està patint de part del Govern. A Finlàndia hi ha en funcionament la famosa prova pilot, iniciada el passat gener. Consisteix en un ingrés de 560 euros mensuals que beneficia 2.000 ciutadans durant dos anys. Això tampoc no és RBU. El disseny d’un impost negatiu, ben vist per neoliberals com Milton Friedman, tampoc ho és. Per què? Per què totes aquestes propostes modifiquen alguna de les tres característiques principals de la mesura: universalitat, incondicionalitat i suficiència.

D’aquesta manera, una proposta transformadora anticapitalista, engendrada per substituir la base del sistema econòmic —el treball assalariat— pot esdevenir un instrument útil i aparentment progressista per a aquells que, com Bregman, elogien el capitalisme i el volen salvar. L’RBU forta ha de permetre construir relacions socials alienes a la lògica de la rendibilitat. Ha de fer valorar activitats per les quals no es paga. I ha de permetre obtenir ingressos encara que no et paguin. Jorge Moruno, un dels dirigents de Podemos, és un dels més ferms defensors d’aquesta mesura a l’Estat. Per a ell, la mesura ha de permetre subvertir “l’economia política dinamitzant la relació naturalitzada entre creació de riquesa i treball remunerat”. Però és evident que, si no es fa efectiu el criteri de suficiència —una renda que permeti que hom es deslligui del mercat laboral garantint el seu benestar— la mesura pot ser un incentiu empresarial a pagar sous baixos. Ens trobaríem amb un nou estímul per a la precarietat. Sense la universalitat ocorreria el mateix. Aquí rau la complexitat de la mesura, que provoca estrafolàries aliances en la seva defensa per part de persones que, al remat, no parlen del mateix quan s’hi refereixen.

Llums i ombres

En Utopia per a realistes, la retòrica utòpica i aparentment revolucionària sembla suggerir una aposta per la versió forta de l’RBU. En canvi, quan l’autor es refereix als diferents assajos històrics per implantar la mesura, posa l’èmfasi en un element central: la gent no va abandonar el treball assalariat. No fos cas.

Imatge d’una pancarta a Suïssa quan a mitjan 2016 es va celebrar el referèndum sobre l’aplicació de la renda bàsica. Va guanyar el “no”.

Tot i així, cal admetre tres grans virtuts del llibre. La primera, la brillant defensa de la necessitat de restaurar una orientació utòpica als nostres plantejaments polítics. Bregman, recorrent al sociòleg Albert O. Hirschman, assenyala amb encert que les utopies s’ataquen sempre, d’entrada, per tres motius: frivolitat (no és possible), perill (els riscos són massa grans) i perversitat (generarà una distopia). Avui, quan la política és més tecnocràtica que mai i l’esquerra defalleix desorientada, sembla imprescindible recuperar l’esperit utopista consistent a dinamitar els límits d’allò possible. La segona virtut és l’abundant informació històrica que acompanya els raonaments de l’autor. Al llibre descobrirem que el conservador Richard Nixon va estar a punt d’aplicar un model de renda bàsica ambiciós als EUA.

Va desistir, però, per culpa d’un informe que demonitzava erròniament les conseqüències d’un dels primers sistemes de benestar del món, el de Speenhamland (Anglaterra) a les acaballes del segle XVIII. Amb aquesta i moltes altres referències, l’autor compensa les seves mancances en economia política amb un prosa històrica, vigorosa, quasi magnètica. Pel que fa al tercer mèrit, aquesta obra serveix almenys per respondre a les crítiques matusseres dels neoliberals contra l’RBU. Tots ells solen dir que no es pot pagar, que la gent deixaria de treballar i que generaria un efecte crida.

Sigui com sigui, paga la pena considerar les crítiques procedents de l’esquerra sòlida, marxista o postkeynesiana contra l’RBU, fins i tot contra el seu model fort. Aquest sí que és el debat que cal. I és aquí on l’esquerra política d’aquest país no hi és ni se l’espera. Amb mínimes excepcions.

Esquerra, treball garantit i feminisme contra l’RBU

Des del marxisme heterodox, sovint s’ha criticat amb duresa la tesi de la fi del treball producte dels augments de productivitat que hi ha darrere l’aposta per l’RBU. És el cas d’un dels economistes marxistes més brillants, Michel Husson. Denuncia la possible conseqüència d’una societat dualista, amb els exclosos de la feina d’un costat i, de l’altre, una capa d’assalariats que disposen d’una renda superior. Segons Husson, en una veritable societat del temps lliure, els augments de productivitat es destinarien de manera prioritària a reduir temps de treball, seguint el principi “treballar menys per treballar tots”. Aquesta és la base d’una societat igualitària. La reivindicació d’una ocupació per a tots és l’única via possible d’un socialisme democràtic basat en el principi d’intercanvi generalitzat entre la societat i l’individu.

[gallery columns="2" size="large" ids="9800,9801"]

Altres crítiques destacables a l’RBU han vingut des del feminisme. Molts la defensen com una proposta que hauria de permetre l’alliberament de les dones del jou patriarcal. Però l’economista i coordinadora del consell científic d’ATTAC —Associació per la Taxació de les Transaccions financeres i Acció Ciutadana— a l’Estat espanyol, Carmen Castro, es mostra crítica. Concretament, qüestiona la coherència de voler esquinçar el sistema capitalista amb una mesura que monetaritza el dret de la ciutadania. Segons Castro, la pobresa té uns altres aspectes i dimensions no monetaris, com ara les condicions i limitacions del desenvolupament de capacitats i funcionalitats. Així, no seria possible mesurar bé la pobresa sense considerar l’organització social dels temps, els rols i la càrrega simbòlica que implica ser home i dona a les nostres societats.

Finalment, l’economista Eduardo Garzón va protagonitzar recentment algunes rèpliques i contrarèpliques força llegides amb Daniel Raventós, un dels principals impulsors de la Renda Básica a l’Estat. Garzón oposava a l’RBU la proposta de treball garantit. A parer del germà del líder d’Izquierda Unida, l’RBU és inflacionista, no té en compte el cicle econòmic, no assegura la creació de treball digne enfocat al benestar social i tampoc no és formativa. Cal llegir les rèpliques de Raventós, que generen un debat ben interessant.

Un plantejament integral

Una bona síntesi? Renda bàsica sí, però no només. Tal com assenyala Moruno, membre de Podemos, l’RBU és una eina potent a defensar, però no cal fetitxitzar-la. Més aviat, cal unir-la amb uns altres elements per conformar el nucli econòmic d’una nova agenda econòmica i democràtica. Per tant, “és adequat un plantejament integral de polítiques necessàriament combinades com ara el salari mínim, negociació col·lectiva, reforma fiscal, RBU, reducció de jornada, política de sòl i habitatge, model agroalimentari, límits energètics... a fi de generar un procés de modificació de l’actual model de producció”. És evident que l’RBU té la capacitat de construir nous imaginaris que apostin per l’apropiació del temps de vida al marge del capital. També pot considerar la creació de riquesa desvinculada de cada aportació concreta al procés productiu.

Ara bé, aquest plantejament integral i intencionadament anticapitalista no vendrà tants llibres com la Utopiaper a realistes de Bregman, adreçada a salvar el sistema. Malgrat tot, paga la pena llegir l’assaig. I vengui o no el plantejament integral, l’hem de construir per salvar-nos del col·lapse civilitzatori.