Tot i no ser un economista, escric aquesta crítica perquè l’economista i polític Alberto Garzón (AG) va citar dos coneguts meus a la seva resposta a Pau Llonch: en Paco Fernández Buey (PFB) i en Manolo Sacristán (MS), com a referents del marxisme. En PFB, a més a més, va ser col·laborador meu durant anys i vàrem escriure articles precisament sobre marxisme (p. ex, Fernández Buey i Muntaner, 1994). Discrepo d’algunes afirmacions fetes per en Garzón i espero que les meves idees estimulin una mica el pensament marxista a casa nostra. Comentaré alguns dels deu punts fets per en Garzón a la seva resposta.

Sobre la qüestió de les cites marxistes, la resposta a la cita d’en Lenin crec que mereixia ser presa seriosament. Curiosament, un líder polític que es declara comunista i influenciat per Lenin, l’AG, va ignorar el contingut de la cita que es pot relacionar amb el moment històric actual a l’Estat espanyol, és a dir: “L’error de l’ esquerra centralista resideix en el fet que per por de fer el joc al nacionalisme burgès de les nacions oprimides, han beneficiat no solament el nacionalisme burgès, sinó també el nacionalisme ultrareaccionari de la nació opressora”. En lloc de comentar aquesta interessant hipòtesi d’en Lenin respecte a  la nostra realitat, en Garzón va atacar en PLl d’una manera massa fàcil i poc elegant, una pràctica molt corrent sobretot entre els acadèmics de dretes. És quasi inevitable que, quan els marxistes citen algun dels seus clàssics favorits, els ploguin acusacions de dogmatisme o de pensament religiós. En canvi, quan la dreta cita Adam Smith ningú els acusa del mateix. Per què hauria de fer-ho en Garzón? De fet, la seva és una estratègia molt hàbil perquè li permet evitar la refutació de la hipòtesi d’en Lenin. I aquí hauria tingut un problema…

Per altra banda, l’ AG està d’acord amb Lenin quan diu que el marxisme és l’“anàlisi concreta de la realitat concreta”. Ací també és fa difícil estar d’acord amb en Garzón, ja que aquesta postura epistemològica pressuposa la impossibilitat de la generalització, atès que tots els esdeveniments històrics serien concrets, es a dir, únics, i perquè, sense generalització, no hi ha ciència.

Per AG, les nacions son construccions socials, tot citant el popular llibre de Benedict Anderson “comunitats imaginades”. Tal com vàrem assenyalar amb en Paco FB, hi ha tota mena de marxismes, inclosos els idealistes, com el marxisme postmodern (Buey i Muntaner, 1994). Per això, no és sorprenent trobar també un marxisme constructivista, caracteritzat per una ontologia oposada al materialisme. El constructivisme, doncs, afirma que les societats i, entre elles, les nacions, són imaginacions d’alguna comunitat i no accepta generalitzacions entre societats, és a dir, transculturals. Hi veiem, doncs, una coherència en el pensament d’en Garzón. Com en el cas de l’“anàlisi concreta de realitat concreta”, d’acord amb el constructivisme, també rebutja la generalització i, com a conseqüència, la ciència.

Pel que fa les nacions, és un concepte debatut i, al llarg de la seva història, s’ha definit en termes culturals, polítics, econòmics, històrics i geogràfics o, més aviat, amb una combinació d’alguns d’aquests (Hroch, 2015). El constructe de nació és encara debatut, tot i que la majoria de les ciències socials consideren que les relaciones culturals (p. ex., el fet de tenir una mateixa identitat nacional) tenen un fonament tan material com les relacions polítiques o econòmiques (Sassen, 2008).

La cita de Manolo Sacristán a l’apartat sobre autodeterminació com a “principi bàsic per als marxistes” (“ningún problema nacional tiene solución si no parte de una situación de autodeterminación”) és, a parer meu, prou encertada. Nogensmenys, sembla que l’ AG no s’adona que l’autodeterminació no és quelcom que l’Estat espanyol ni, fins i tot, el poble espanyol, “reconegui”, sinó que ens la donem els catalans a nosaltres mateixos. Així, doncs, quan l’ AG diu que la millor solució al conflicte es el “reconeixement del dret a l’autodeterminació [mitjançant] un diàleg entre pobles”, hi veig una actitud colonial. Per ell, una condició “sine qua non” per al dret d’ autodeterminació dels catalans es que el poble espanyol l’accepti.

Mes enllà, el Dr. Garzón especula sobre les causes del creixement de l’independentisme a Catalunya, inclosa la coneguda raó de la manca de solidaritat amb regions de l’Estat espanyol menys riques durant una època de crisi. Cal desprestigiar aquestes persones (el poble català) anomenant-les “populistes” i víctimes de la manipulació de la dreta catalana? Encara que fos així, i ho dubto, perquè en Garzón no porta cap dada, seria aquesta una raó per impedir un referèndum d’autodeterminació?

Per Garzón, és la burgesia catalana qui influencia la CUP, i no a l’inrevés. Així, doncs, interpreta el famós empat a Sabadell, abans que la CUP enviés Mas a la paperera de la història (Salellas dixit), com a prova de la influència de la dreta sobre la CUP.  La mitat dels cupaires serien propers al PdCAT i deixarien de costat la lluita de classe. Tot i que tampoc tenim enquestes sobre les motivacions dels participants, la discussió no fou tal com la fan servir en Garzón, Unidos Podemos o els comuns. Tant els favorables de continuar amb en Mas com els qui s’hi oposaven sabien que el proper president seria de dretes i que els seus pressupostos també ho serien. La qüestió cabdal era si en Mas (un home lligat a Pujol, al 3 %, al règim del 78 i al franquisme) podia ser un líder fiable per “dur-nos” cap a la independència. També era evident que un neoliberal tan cru com en Mas era inadmissible per a molts, per una qüestió de lluita de classes. Un cop més, l’anomenada nova esquerra persisteix a presentar el relat d’una CUP anticapitalista d’esquerres (“la bona”) i una CUP independentista de dretes (“la dolenta”). Aquest relat equivocat nega la visió de la CUP en la qual els dos objectius de transcendir el capitalisme i de sobirania nacional són objectius que hem d’assolir alhora (Benítez Romero et al., 2017) i perpetua la idea entre la població segons la qual no hi ha independentistes d’esquerres, una estratègia necessària per augmentar el seu electorat. No sé pas si els anys en què els líders d’Unidos Podemos tenien bones relacions amb els bolivarians (ara en fugen com de la pesta bubònica) varen aturar-se a cercar qui era en Bolívar…

La crida final d’en Garzón a l’internacionalisme proletari no té més sentit, per mi, que, d’alguna manera, alliçonar en Pau i, per extensió, tots el cupaires ensinistrats per burgesia catalana. Tot plegat, amanit amb algunes frases que s’escapen del meu enteniment, com ara “que expresan el universal de una situación especifica” (qui entengui aquest disbarat que m’ho digui). M’agradaria demanar-li al Garzón a quin estat dóna suport aquesta mítica burgesia catalana dels Unidos Podemos i dels Comuns: tant les recents afirmacions de Foment del Treball com la memòria dels cops d’estat del 1936 i del 1923 ens indiquen clarament que a l’Estat espanyol. També li preguntaria quina mena de deformació monstruosa de l’internacionalisme proletari pot portar-lo a legitimar, amb la seva posició política de negar el referèndum, l’actuació dels guàrdies civils que persegueixen gent pel fet d’intentar exercir el dret d’autodeterminació. En tot cas, ja ho comentaré amb en Fainé la propera vegada que sopem junts…

REFERÈNCIES

Buey, Francisco Fernández i Muntaner, Carles. “Marxisms against the current: weighing the decade of the eighties”, Science & Society, 58, núm. 4 (1994): 471-481.

Hroch, Miroslav. European Nations. Londres: Verso, 2015.

Sassen, Saskia. Territory-Authority-Rights. Princeton: Princeton University Press, 2008.

Benítez Romero, Isabel et al. Sobiranies: una proposta contra el capitalisme. Barcelona: Espai Fàbrica, 2017.