Sí, però no. Els «comuns» i l’autodeterminació catalana

L‘amfibològica posició de Catalunya en Comú (CeC) davant del referèndum anunciat per la majoria parlamentària conformada per Junts pel Sí i la CUP per l’1 d’octubre ha generat frustració i indignació entre el sobiranisme català. El document és una bona mostra de l’erratisme i la indefinició d’aquest espai polític a l’entorn de la qüestió de l’autodeterminació catalana, així com del domini magistral pels seus dirigents de l’art de la logomàquia política.

D’una banda, conté trivialitats com ara que «la convocatòria d’un referèndum efectiu i amb garanties és la millor solució per a l’exercici del dret a decidir», que, per contrast, serveixen per a legitimar la desvinculació de l’única proposta real actualment sobre la taula per a materialitzar-lo (al·legant que «aquest no és el referèndum que Catalunya mereix i necessita»). Tanmateix, conscients que la desvinculació pura i simple del referèndum projectat per l’1 d’octubre implicaria donar l’esquena a la majoria política i social catalana i a bona part de les seves mateixes bases, asseguren que «des de Catalunya en Comú donarem suport a aquelles mobilitzacions que facin avançar el dret a decidir», per bé que això també amb reserves: «sempre des del respecte a la pluralitat d’opcions en relació amb la participació», és a dir, equiparant políticament els sectors que, amb totes les limitacions i imperfeccions que implica l’acció política real, volen portar a la pràctica un dret que CeC diu que defensa i els qui el deslegitimen cridant a l’abstenció. 

D’antuvi, cal recordar que, després de les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015, davant dels dubtes raonables sobre la interpretació del referèndum imperfecte sobre la independència de Catalunya i l’Aran amb què s’havien plantejat (les forces que hi concorregueren amb el sí en el seu programa, tot i superar les que ho feren amb un no explícit, no aconseguiren la majoria absoluta dels vots, principalment perquè la candidatura pròxima a l’espai que representa CeC es negà a definir-se programàticament), dirigents del que ara és CeC insistiren que calia un referèndum stricto sensu. Tanmateix, quan l’esquerra independentista forçà Junts pel Sí a introduir aquest referèndum, el que abans deien que era la solució ara jo no ho és.

Sigui com vulgui, els qui no ens hem cregut mai ni una paraula de les professions de fe sobiranista de la majoria de les forces i dirigents que componen aquest espai polític no podem al·legar sorpresa davant d’aquesta doble pirueta retòrica, encara menys si recordem les posicions polítiques a l’entorn de la qüestió nacional de la principal tradició política d’aquest espai. No debades, arran d’una interpel·lació pública del nostre company Pau Llonch, el coordinador «federal» d’Izquierda Unida, Alberto Garzón, s’ha esbandit la finezza de CeC: «Què hauria de votar una persona no nacionalista o independentista, espanyola o catalana, l’1 d’octubre? Ras i curt, no pot votar. Dit altrament: el marc constituït pels promotors de l’1-O fa impossible que la societat catalana es pugui expressar en la seva totalitat.» Aquest «argument» absurd no ésprecisament nou, almenys d’ençà que l’opció d’un estat català independent ha entrat en el debat polític principatí. En efecte, en el marc de l’estratègia que ha dut a terme ICV per a sabotejar el procés de dins estant, ja l’adduí quan transcendí la primera proposta consensuada entre CiU i ERC de declaració de sobirania de Catalunya, el gener del 2013. I és que el que defineix un referèndum és la formulació d’una pregunta binària amb les opcions sí i no (o vot en blanc) com a respostes possibles, de manera que és força evident quina és l’opció que haurien de votar els ciutadans i les ciutadanes que reconeixen el dret d’autodeterminació de Catalunya i l’Aran però no volen que es constitueixi en un estat independent. Cosa ben diferent, i que no té res a veure amb el dret d’autodeterminació, és que hom només accepti les consultes i referenda si són plebiscits sobre la particular posició política pròpia, i no sobre el que demana la majoria política i social. Almenys cal agrair al PP i Ciutadans (i, en menor mesura, al PSC) que neguin explícitament el dret de Catalunya i l’Aran i de la resta de nacions sense estat sota administració espanyola a l’autodeterminació, i no pretenguin fer veure que l’hi reconeixen en principi, però l’hi neguin a la pràctica, amb pretextos diversos.

Les «garanties»

I és que un dels pretextos al·legats per CeC contra el referèndum de l’1 d’octubre és la manca del que en diuen garanties. En realitat, no és clar el que hom vol dir amb això, més enllà de l’obvietat que un acord amb el govern espanyol en aquesta qüestió donaria més seguretat jurídica al referèndum en els aspectes tècnics del procés ien la interpretació i efectes del resultat. Ara bé: si la qüestió de les «garanties» pretén servir d’alguna cosa més que de veritat de parvulari, políticament implica reconèixer de facto dret de veto al govern espanyol, amb la qual cosa ens tornem a trobar que l’únic que diferencia CeC del PP, Ciutadans o el PSC són les vies per les quals arriben a la mateixa conclusió. Posa el dit a la nafra el sotspresident de Societat Civil Catalana, l’historiador Joaquim Coll, quan celebra que els dirigents de CeC «han sabut marcar distàncies elaborant un catàleg d’exigències impossibles de complir», i conclou que la posició d’aquest partit contra el referèndum d’autodeterminació «ha estat molt més efectiva que tots els discursos sobre la legalitat de C’s, PSC o PP plegats». 

No amaguem que tenim dubtes tant sobre si, finalment, el govern català durà a terme el referèndum i, encara més, sobre el fet que declari la independència en el termini anunciat, en cas d’una hipotètica victòria del sí. Tanmateix, i per més que Garzón —en un encomiable rampell de sinceritat sobre quin és el criteri que determina la posició del seu partit davant de les mobilitzacions populars— addueixi que «no controlem cap dels paràmetres d’aquesta ruptura», de manera que «podria passar qualsevol cosa ino hi ha res decidit per endavant», en realitat, no tenim notícia de cap acció política de la qual es pugui conèixer el resultat abans que es dugui a terme. (Altrament: quants processos històrics d’emancipació nacional han estat encapçalats i controlats per partits comunistes?) I és que, si mai s’arriba a fer un referèndum acordat amb les institucions centrals de l’Estat espanyol, caldrà moltes mobilitzacions prèvies, entre les quals el referèndum anunciat per l’1 d’octubre és, fins ara, la més rellevant. Com s’arribà, si no mitjançant referenda unilaterals previs, a la sentència del Tribunal Suprem del Canadà del 20 d’agost de 1998, que fallava que «un vot d’una majoria clara al Quebec en favor de la secessió sobre una pregunta clara conferiria legitimitat democràtica a la iniciativa de secessió, que haurien de reconèixer tots els altres partícips de la Confederació»? Altrament, com més suport polític hi hagi al referèndum des dels sectors que diuen que són partidaris de l’autodeterminació catalana i més pressió hi hagi sobre elsgoverns català i espanyol, més difícil resultarà al govern català de fer-se enrere i a l’espanyol, d’impedir-lo fent ús de la força. Per contra, com apunta Jaume Asens, tinent de batlle de l’Àrea de Drets de l’Ajuntament de Barcelona i representant de la minoria de CeC en aquesta qüestió, «si es fa boicot al referèndum, després és incongruent queixar-se de la falta de garanties en allò en què potser ha influït el mateix boicot». I aquest sobtada preocupació per les «garanties» contrasta amb l’abrandat suport donat pel PSUC ―predecessor d’una de les principals forces presents a CeC: ICV― i el PCE al referèndum de la Constitució del Regne d’Espanya de 1978, que, com apunta Asens mateix, no «va tenir garanties absolutes», atès que «[s]’hi va votar en circumstàncies excepcionals, sense un cens oficial i amb por sota l’amenaça de l’Exèrcit franquista», la cúpula del qual, com és prou sabut, redactà, gairebé mot per mot, el text de l’article segon, que ara s’addueix per a fonamentar la «inconstitucionalitat» de qualsevol proposta de referèndum d’autodeterminació per a qualsevol nació ibèrica sense estat. I no és sobrer recordar que, durant els debats constituents de 1978, el PCE votà en contra d’una esmena presentada pel diputat d’Euskadiko Ezkerra Francisco Letamendia per la qual s’afegia un títol (VIII bis) regulador «del dret d’autodeterminació» dels pobles ibèrics. En aquest sentit, com en molts altres —com ara la contenció de les mobilitzacions antifranquistes als límits en què el Partit es pensava que podria controlar, la ingesta de la reinstauració de la monarquia o el suport a l’atac al salari real que suposaren els Acords de la Moncloa—, el paper que tingué el PCE en la coronació i legitimació d’això que ara en diu règim del 78 és indisputable, i té raó Albert Rivera ―per més que cogui a Garzón, que sembla que maneja la història del Partit com una herència personal― quan ho recorda, si bé s’equivoca quan atribueix actualment a aquest espai polític un paper diferent del que jugà aleshores. És pensable que els dirigents de CeC i els successors del PSUC i el PCE coneixen l’ordenament juridicopolític que els seus predecessors contribuïren a bastir, de manera que l’apel·lació a un referèndum d’autodeterminació «amb garanties» com a argument per a no donar suport al de l’1 d’octubre compleix, mutatis mutandis, la mateixa funció que les invitacions que fan el PP o el PSOE a reformar la Constitució espanyola davant de qualsevol iniciativa en favor de l’exercici del dret d’autodeterminació.

Independència i federalisme

En un interessant article amb motiu de la polèmica Llonch-Garzón, Josep M. Antentas, pròxim al sector anticapitalista de Podemos,troba a faltar confluència entre l’independentisme i el federalisme. En realitat, des de sectors de l’independentisme —ho recorda Llonch al seu article— sovint s’ha fet notar la inviabilitat de transformar federalment l’Estat espanyol des d’esquemes de mera descentralització administrativa des del centre (tal com palesen el procés estatutari català durant la Segona República espanyola i el de reforma de l’Estatut de 2005-2006). La mateixa lògica, acreditada històricament, dels processos de federalització radica en processos d’integració política entre antics estats independents, per la qual cosa, després de l’annexió dels antics regnes de la Corona d’Aragó a Castella, només un marc previ de sobirania dóna la posició de força necessària per a negociar un procés d’integració política de caràcter confederal o federal, que garanteixi igualtat de condicions per als estats en el disseny de les institucions comunes, les hisendes federal i estatals i els òrgans jurisdiccionals, com també un marc competencial que reconegui competències realment exclusives als estats. És per això que els qui de debò tinguin com a objectiu la transformació de l’Estat espanyol actual en un sentitfederal o confederal han de defensar lògicament la constitució prèvia dels estats federables en estats independents. Altrament, l’adopció d’un model de distribució territorial del poder de caràcter federal a escala espanyola és una decisió que no es pot prendre unilateralment des de Catalunya i l’Aran, per tal com afecta tots els pobles sota administració espanyola (i no sembla que sigui l’opció preferida per la majoria de la població espanyola, almenys si cal creure els estudis demoscòpics). Per contra, sí que pot contribuir a endegar un veritable procés de federalització d’Espanyaconstituint-se prèviament en estat independent. La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha declarat recentment que voldria una república catalana «confederada» a una «república espanyola». Però, com havia recordat abans la seva homòloga a Badalona, Dolors Sabater, «per arribar a tenir una república catalana —ja es veurà si independent, federada, o confederada—, primer has de ser independent».

Tanmateix, els sectors polítics que diuen que defensen una solució federal, per comptes d’explicar als seus votants que, en el context actual, l’únic procés federalitzant possible passa per la independització dels subjectes federables, s’estimen més mantenir una ficció política que no arriscar-se a perdre el suport d’electors vinculats prepolíticament a l’espanyolisme. El fet que alguns soi-disant federalistes hagin mantingut, malgrat tot, la falsa oposició entre independència i federalisme demostra la falsedat d’aquest federalisme, que queda reduït a la categoria de simple pretext com a alternativa a la independència. En el cas de Podemos, el número u de Podem Catalunya, Albano Dante Fachin, ha palesat de manera punyent la contradicció entre el pretès federalisme del partit i la seva estructura interna: «Podem no és cap subjecte jurídic. […] Hi ha un debat que Podemos, com a organització estatal, no ha desenvolupat del tot. Hi ha una certa incongruència entre el model d’estat que defensem i el del partit. Si Podemos diu que els catalans poden decidir el seu futur, no s’entén que els de Podem no ho puguin fer.» La resposta de la direcció de Madrid ha estat la previsible acusació contra Dante Fachin de «subalternar la seva estratègia respecte a l’1-O al full de ruta de Puigdemont», de «no voler la unitat de les forces del canvi a Catalunya» i fins i tot de «faltar a la veritat». 

Una nota sobre la «burgesia catalana»

A contracor, Garzón admet que «[és] veritat que una part considerable de la burgesia catalana no sembla que doni suport a la independència». Tanmateix, per comptes de justificar per què són justament ell i els seus els qui coincideixen amb la cúpula de la burgesia principatina, agrupada a l’entorn de Foment del Treball Nacional, en l’oposició frontal a la independència i el referèndum i, no cal dir-ho, amb la burgesia espanyola i els seus agents fiduciaris a les institucions polítiques (PP, PSOE, Ciudadanos, etc.), intenta fugir d’estudi donant la culpa als altres, amb acusacions tan absurdes com ara que «entre una cosa i l’altra, portem almenys cinc anys veient com l’elit catalana encara governa realment Catalunya». Només cinc anys? Les retallades i rebaixes fiscals aplicades pel govern de PSC-ERC-ICV l’any 2010 no foren mesures en benefici de l’«elit catalana». Altrament, qui ha governat durant els darrers «cinc anys» a Espanya i encara hi governa? IU? Podemos? Unidos Podemos? I tot això, és clar, per no voler admetre la tendència de fons, que és que el procés sobiranista ha suposat una erosió constant a l’hegemonia de CiU, fins al punt d’haver provocat el trencament de la coalició. Si l’any 2010 CiU fregava la majoria absoluta, actualment, segons els estudis demoscòpics, el PDeCAT ni tan sols seria la força més votada. Tal com ha sintetitzat el comentarista polític internacional i col·laborador d’Espai Fàbrica Mikel Aramendi, «en la mesura que el moviment per la independència s’ha reforçat, CDC s’ha anat afeblint». Però sembla que, per a alguns sectors de l’esquerra «federalista», és un problema que l’esquerra independentista coincideixi amb el liberal PDeCAT —un partit minvant i tot just convertit a l’independentisme— a organitzar un referèndum unilateral d’independència. No ho és, en canvi, que aquesta esquerra «federalista» coincideixi amb Foment del Treball, el PP, el PSC, l’extinta UDC i Ciutadans, partit no menys liberal que el PdeCAT, a boicotejar-lo. I, ben mirat, tampoc no fou cap problema per al PSUC el fet de «coincidir» amb CDC a l’Assemblea de Catalunya i nomenar el banquer Jordi Pujol representant català a la Comissió dels Nou per negociar la reforma política amb el govern de la monarquia reinstaurada, la qual cosa donà una projecció pública al personatge que aleshores amb prou feines tenia i que no desaprofitaria per al futur, com acredita l’hegemonia convergent entre 1980 i 2003.

Resulta molt significativa la prevenció que diu que té l’espai de CeC i, a la resta de l’Estat, Unidos Podemos —amb l’honrosa excepció d’En Marea— a tenir punts de coincidència amb sectors de la dreta política catalana per a defensar l’autodeterminació catalana i la aproblematicitat amb què coincideix amb altres sectors de la dreta, política i econòmica, catalana i, no cal dir-ho, amb la de la resta de l’Estat en la defensa fàctica de la unitat d’Espanya. I és que, sense una certa aliança interclassista, no hi hauria hagut processos de d’emancipació nacional a Europa al segle xx —com palesen els casos d’Irlanda o Finlàndia, liderats per un sector de la burgesia— ni de descolonització.

En aquesta interessada contraposició entre alliberament nacional ide classe, Garzón compara el conflicte catalanoespanyol actual ni més ni menys que amb la Gran Guerra: «tancats en aquest dilema, ens arriba el ressò d’aquell fatídic 1914 on la socialdemocràcia alemanya i la francesa, entre d’altres, traïren la seva classe per defensar la seva nació». Deixant de banda que el partit de Garzón, almenys des de 1978, no ha tingut cap dilema semblant perquè, a la pràctica, sempre ha tingut clar on s’havia d’arrenglerar, com es dedueix dels exemples que hem esmentat en aquest mateix article, el coordinador «federal» encara no s’ha adonat que Catalunya i l’Aran no són cap potència política ni militar ni, en realitat, cap estat, sinó un minoria nacional dins un estat imperialista occidental, del qual lluita per emancipar-se. El fet d’ignorar la realitat política ben material i concreta que suposa l’estatalitat en els conflictes polítics i l‘apel·lació emotiva a un episodi tràgic de la història del moviment obrer disten molt de l’«anàlisi concreta de la realitat concreta» de què presumeix Garzón.

A tall de conclusió

Al seu incoherent article, Garzón admet que «hi hagué sengles lleis antidesnonaments a Navarra i Andalusia i, en tots els casos, el Règim del 78, mitjançant el Tribunal Constitucional, les tombà». Precisament això demostra que la correlació de forces en molts àmbits subestatals és molt més favorable a l’esquerra que no l’estrictament estatal, la qual cosa contribueix a explicar el vincle estret entre conservadorisme i defensa de la unitat de l’Estat espanyol, que tants sectors de l’esquerra espanyola (i catalana) es neguen a veure. La tesi de CeC i els seus aliats és que l’única via perquè Catalunya i les altres nacions sense estat peninsularsexerceixin el seu dret a l’autodeterminació és mitjançant la col·laboració amb l’esquerra espanyola per assolir un canvi polític a l’Estat espanyol, de manera que hi governin ells. Tanmateix, ens temem que l’experiència històrica apunta més aviat que els processos d’autodeterminació realment existents s’han fet normalment amb la posició contrària o escèptica de la majoria d’organitzacions d’esquerra de l’estat de què hom se separava. I les posicions que critiquem en són una mostra prou eloqüent. Davant de la notòria incapacitat de les forces que es qualifiquen de «política nova» per a capgirar el mapa polític estatal —i resulta força significatiu el fet que aquestes hagin obtingut llurs resultats més bons a territoris on hi ha conflicte nacional—, potser s’haurien de començar a plantejar la idea d’invertir l’esquema i pensar-se seriosament l’estratègia d’impulsar el procés constituent a Espanya mateix a partir de la iniciativa independentista de les seves «perifèries», tal com se’ls ha exhortat des de l’independentisme d’esquerra. Un dels Leitmotive del discurs de CeC, Podemos i IU és la necessitat de «trencar el cadenat del règim del 78». De debò no s’adonen, però, que el referèndum d’autodeterminació a Catalunya i l’Aran fóra el cop més fort clavat fins ara a l’arquitectura constitucional borbònica i establiria un precedent que es podria estendre a la mateixa monarquia, que els dissenyadors del «règim del 78» evitaren curosament que fos sotmesa a referèndum? És a dir, un referèndum sobre la forma d’estat com el que tingué lloc a Itàlia l‘any 1946 i a Grècia, el 1974, amb una derrota clara de la monarquia, resultat que, segons les dades demoscòpiques del segon govern de la monarquia espanyola reinstaurada, també s’hauria donat a l’Estat espanyol. Hi ha, en la conjuntura actual, cap mobilització que pugui fer trontollar més el govern espanyol i contribuir a activar la majoria alternativa al PP actualment existent al Congrés espanyol que una participació massiva al referèndum de l’1 d’octubre? No és sobrer recordar que únicament el referèndum d’autodeterminació de Catalunya i l’Aran ha aconseguit treure Rajoy de la seva zona de confort i de l’estratègia política dissenyada pel seu spin doctor Pedro Arriola, consistent a mantenir un perfil baix.

Un argument molt sentit en el debat polític català és que la reivindicació d’un referèndum d’autodeterminació obté un consens social estimat demoscòpicament en el 80 %. Es tracta, però, d’una mitja veritat, perquè ja hem vist que, quan es tracta de concretar-lo, alguns sectors que diuen que hi estan a favor malden per desvirtuar-ne el contingut (com succeí a la consulta del 9 de novembre de 2014, tant pel format com pel contingut) o s’hi oposen a la pràctica, amb arguments incoherents diversos. De manera que, a la pràctica, i amb la relativa excepció de Podem Catalunya (que crida a participar-hi, però sense reconèixer-hicaràcter vinculant) i nombroses personalitats de l’àmbit dels mateixos comuns, a Catalunya i l’Aran, només són els partits independentistes que defensen, orgànicament, el referèndum amb tots els ets i uts. 

Finalment, en la mesura que, probablement, representa bona part de les posicions de la direcció de CeC, voldríem cloure amb un comentari sobre la dosi final de cinisme ideològic amb què Garzón tanca el seu cèlebre article: «dret d’autodeterminació i república federal. I, també, socialisme apàtrida». Ja hem vist quin és el compromís real de CeC i IU quan el dret d’autodeterminació s’ha d’exercir dins de les fronteres de l’Estat espanyol, com també hem esmentat quin fou el vot del PSUC i el PCE en el plebiscit sobre la Constitució de 1978 (l’apartat tercer de l’article primer de la qual recull que «[l]a forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària») i no cal insistir en l’hostilitat declarada de Garzón a l’únic projecte de nova república ibèrica que ara mateix es planteja i que és, a la vegada, condició de possibilitat per a la transformació federal d’Espanya. És relativament novella l’apel·lació al «socialisme apàtrida», que no sabem ben bé què vol dir en un món organitzat políticament en estats, nacionals o multinacionals, però no anacionals. Tanmateix, ens temem que aquesta sobtada renúncia a les pàtries pertany al mateix tipus de tripijoc retòric que el «no-nacionalisme» espanyol del PP, PSC-PSOE i Ciutadans, és a dir, la vella estratagema xovinista que pretén invisibilitzar com a neutra la nació actualment reconeguda iinstitucionalment articulada —la «Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles», la unitat de la qual és fonament de la Constitució (art. 2) a favor de la qual votaren els de Garzón— i estigmatitzar les que lluiten pel seu reconeixement estrictament nacional. Per què, si no, les fronteres de la imaginària «república federal» de Garzón coincideixen amb les de l’Estat espanyol actual?