Archive for d’octubre 2017

Home Archive for d’octubre 2017

undefined

O República ara o pacte amb l’estat

0 Somnis Rebels 9:46 a. m. Comments

Alliberament NacionalAutodeterminacióprocèsO República ara o pacte amb l’estat >Somnis Rebels 9:46 a. m. 0 Comments En Joan Coma deia en un tuit: «Pensar en la complexitat del moment. Ni tot el que es veu

undefined

La memòria i lluita de Sankara recalen a Barcelona

0 Somnis Rebels 9:44 a. m. Comments

ÀfricaRevolucionarisLa memòria i lluita de Sankara recalen a Barcelona >Somnis Rebels 9:44 a. m. 0 Comments Un acte organitzat per l'Associació de Burkinesos de Barcelona commemora el 30è aniversari del seu assassinat Burkinabeses, catalanes

undefined

«Cal superar l’euro, de forma negociada o unilateral»

0 Somnis Rebels 8:10 a. m. Comments

Economia«Cal superar l’euro, de forma negociada o unilateral» >Somnis Rebels 8:10 a. m. 0 Comments Entrevista Sergi Cutillas, economista i membre d’Ekona cooperativa JOAN CANELA, València @joancanela La Unió Europea assegura que la crisi

undefined

El Sí guanya amb el 90% dels vots

0 Somnis Rebels 8:08 a. m. Comments

Alliberament NacionalprocèsReferèndumEl Sí guanya amb el 90% dels vots >Somnis Rebels 8:08 a. m. 0 Comments Dels 2.262.424 vots comptabilitzats, 2.020.144 han estat a favor de la independència, la participació se situaria en el

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

d’octubre 2017

<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 1em;">
<img alt="O República ara o pacte amb l’estat" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/independencia-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 860px;" title="O República ara o pacte amb l’estat" /></div>
<div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom-color: rgb(238, 238, 238); border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; padding-bottom: 0.5em;">
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
En Joan Coma deia en un tuit: «Pensar en la complexitat del moment. Ni tot el que es veu clar és sempre com es veu ni tot el que no es veu no existeix. Veurem». Hores després l’Audiència Nacional -la mateixa que portà emmanillat a declarar Joan Coma per dir que «per fer una truita s’havia de trencar els ous»- anunciava la presó incondicional sense fiança pels dirigents de l’ANC i Òmnium.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
La primera reacció de molta gent en conèixer la notícia va ser pensar que l’estat havia perdut els papers i que ara la reacció de la gent seria imparable. Però si no és una situació de descomposició -i l’estat espanyol ara mateix no està en descomposició-, un estat no perd els papers. Pot calibrar no del tot bé una resposta, però no comet errors de gruix actuant a la desesperada. I la capacitat de reajustar les respostes desfassades és enorme.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
El que sembla clar és que a partir d’aquest sumari i el del jutjat número 13, es pretén instruir un 18/98 a Catalunya. Una erosió general contra l’independentisme en forma de detencions, empresonaments, multes i il·legalitzacions d’entitats, que el deixi molt tocat i que alhora redirigeixi els esforços del moviment cap a una lògica purament antirepressiva. Que l’objectiu passi a ser treure gent de la presó, aixecar suspensions d’activitats d’entitats i associacions i sobresseïments de multes, i no pas la tasca de construcció d’una República.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Perquè si una cosa té apamada l’estat és la capacitat de no immutar-se davant mobilitzacions gegantines. Des del famós «ustedes que pueden, dialoguen» de Gemma Nierga, que va inaugurar l’etapa d’il·legalitzacions al País Basc, fins al «Volem acollir», que no ha variat ni una coma la política de no acollida de refugiats a l’estat. Passant per tots els Onzes de Setembre dels darrers cinc anys. Ara mateix només la proclamació d’una República pot plantar cara amb èxit a l’espiral repressiu dissenyat per l’estat.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
L’estat ha de gestionar també les seves contradiccions internes, que no són poques. Una d’elles és entre moderats, partidaris de no liquidar completament l’enemic i aconseguir un pacte avantatjós, i ultres, partidaris de l’aniquilació de l’enemic. L’empresonament dels Jordis pot semblar que perjudiqui als sectors moderats de l’estat desitjosos d’una negociació amb el<em style="box-sizing: border-box;">processisme</em>. Però també és cert que, objectivament, aquesta presó incondicional sacia les ànsies de venjança d’una part de l’opinió publicada més espanyolista i dóna, per tant, marge per a iniciar contactes amb els sectors moderats del govern català.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
El que sí que sembla també evident de l’estratègia de l’estat és que no es planteja cap negociació prèvia a l’aplicació de l’article 155. El plantejament és continuar amb la intervenció de l’autonomia i els dubtes són les formes i la intensitat. Metafòricament, la tria és entre tancs per la Diagonal o senyors de negre vinguts en AVE. I com que l’article 155 és una situació temporal -tot i que no se n’especifiqui enlloc la durada i, per tant, pugui esdevenir tan temporal com la partició de Xipre, per exemple-, el marc de negociació previst per l’estat es situaria en el moment de «normalització» post-155. Temps suficient per a crear un interlocutor afeblit i disposat al pacte a qualsevol preu.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">I si l’aplicació del 155 afavorís també el processisme?</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
La desorientació generada pels fets parlamentaris del 10 d’octubre -la suspensió prèvia d’una no-declaració d’independència-, ha provocat una reacció en moltíssima gent, fins a cert punt lògica, d’agafar-se a l’explicació menys decebedora. I aquesta no és altra que la idea que Puigdemont, mentre dura la suspensió i es manté la repressió, el que en realitat està fent és buscar una excusa per a poder proclamar la independència sense ofendre la comunitat internacional. En definitiva, creure que la suspensió és fruit d’una astúcia i no fruit d’una reculada.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Molts independentistes esperen que l’aplicació del 155, sumada a l’impacte de la repressió, sigui aquesta excusa que habiliti la proclamació de la República. Precisament l’esquerra independentista treballa per a fer aquesta hipòtesi realitat i esmenar així la reculada viscuda el 10 d’octubre, sobretot perquè sembla ser l’únic escenari possible per a reconnectar amb la força mobilitzadora de l’1 i el 3 d’octubre.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Però també hi ha l’opció que aquesta aplicació sigui terreny favorable per a una nova etapa del procés. És evident que l’aplicació d’aquest article per part de l’estat no té com a objectiu donar cap baló d’oxigen al <em style="box-sizing: border-box;">processisme</em>, i encara és més evident que cap processista verbalitzarà la finestra d’oportunitat que pot suposar l’aplicació del 155 com a sortida al dilema d’independència o capitulació. Però l’aplicació del 155 dóna solució a allò que sembla angoixar els que consideren que cal buscar el referèndum acordat amb l’estat i no emprendre el camí de la ruptura. Això és, neutralitzar el mandat vinculant de l’1 d’octubre, convocar unes noves eleccions de caràcter excepcional i permetre esgrimir un motiu per a anar a aquestes eleccions amb una «llista unitària». I tot això fer-ho estalviant-se el cost electoral que suposaria haver-ho impulsat des del govern autonòmic.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Unes eleccions sempre revisen el mandat de les anteriors urnes. És l’únic escenari en què algú des del sobiranisme podria desempallegar-se dels caràcter vinculant dels resultats de l’1 d’octubre i podria justificar-ho davant la base social independentista pel fet que les eleccions li han estat imposades. A més, el 155 i la posterior convocatòria d’eleccions sembla l’únic escenari possible on el PDECat podria imposar la continuïtat de JxS com a coalició electoral -sigui amb aquest o amb un altre nom- degut al caràcter d’excepcionalitat dels comicis, i evitar així una patacada electoral.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">La forquilla d’objectius diversos de la majoria governamental</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
En tot procés polític, els actors fixen una forquilla d’objectius entre un màxim ideal i allò mínim acceptable. Per exemple, en el procés sobiranista l’esquerra independentista hi va entrar, no sense contradiccions, amb una perspectiva de màxims d’intentar generar un procés d’autodeterminació a nivell de Països Catalans i amb una perspectiva de mínims d’aconseguir guanyar una República a Catalunya. Aquesta forquilla d’objectius és menys clara per als diferents actors del sobiranisme governamental. Els darrers cinc anys han deixat entreveure que per a un sector del sobiranisme governamental, tot i emmascarar-se amb propaganda rupturista, aquesta forquilla tenia com a objectiu de màxims aconseguir un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’estat i com a objectiu de mínims un nou pacte constitucional avantatjós per Catalunya. És a dir, es considera tot i no dir-ho explícitament que els costos d’una via rupturista a la independència no són acceptables per als seus interessos, i s’obvia el fet que dins l’actual estat espanyol no hi ha cap altra via a la independència que no sigui la rupturista. Aquesta és la contradicció que el <em style="box-sizing: border-box;">processisme</em> pretén convertir alhora en font de legitimitat i motor electoral.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
És aquest sector, important sobretot perquè controla múltiples ressorts del poder polític, mediàtic i empresarial a Catalunya, el més procliu a acceptar en l’actual situació de crisi política una sortida negociada. Aquesta negociació, però, gairebé amb tota seguretat no seria com les viscudes en trenta anys d’autonomisme, sinó una negociació a partir de la derrota de la part catalana. Tot allò que no sigui una República serà una involució, en major o menor grau, i per tant el procés de negociació posterior es faria des d’una situació de debilitat. Perquè en cas de no conquesta de la República, de negociació n’hi haurà. De fet, com hem apuntat abans, el caràcter provisional intrínsec al 155 implica l’obertura de negociacions a posteriori, per a perfilar com ha de ser la superació d’aquesta situació provisional.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">La via valenciana</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
L’actual situació política a Catalunya té també una repercussió directa a la resta de territoris dels Països Catalans, amb una singularitat especial al País Valencià. El “govern del canvi” ha fet una aposta estratègica per a re-situar el paper del País Valencià al sí de l’estat de les autonomies, en vistes a un nou encaix i una millora del finançament. Una aposta que suposa objectivament un reforç a la reforma de l’estat des de posicionaments aparentment autocentrats o sobiranistes, com els de Compromís. Aquesta aposta necessita de resultats tangibles per a continuar barrant el pas al sorgiment d’una alternativa en clau d’autodeterminació i d’enfrontament real amb el règim. Ara mateix, aquests resultats no es produïran ja que l’estat té congelat qualsevol canvi territorial amb la vista posada a l’escenari negociador post-155.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Si hi ha una proclamació de la República, amb el conseqüent conflicte de legitimitats i la dinàmica d’erosió/reforçament per al règim del 78, l’aposta neoautonomista molt possiblement es veurà tensada per múltiples contradiccions i incapacitada per aconseguir resultats tangibles a curt termini. És en aquest escenari on pot arrelar una alternativa en clau d’autodeterminació i d’enfrontament amb el règim que permeti moure el centre de gravetat de la política valenciana del debat al voltant del PP al debat al voltant de la pertinença a l’estat.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Per contra, si s’obre l’escenari del 155 i la posterior negociació per a retornar al «cauce constitucional» sense haver proclamat la República, l’aposta neoautonomista pot tenir la seva oportunitat i aconseguir un paper protagonista en la nova reforma territorial. O pot, com fa 35 anys, endur-se la pitjor part. En tot cas, si el camí de l’autodeterminació queda tocat a Catalunya, serà molt difícil que a curt termini tingui opcions en els altres territoris dels Països Catalans.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Per què cal continuar exigint la proclamació de la República?</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
La declaració d’independència era la conseqüència lògica del mandat de l’1 d’octubre. La independència va guanyar en vots i en mobilització, en forma de referèndum i en forma de vaga general. I la Llei de Referèndum era molt clara al respecte del caràcter vinculant d’aquest. I era tan clara per la necessitat de dissipar els dubtes d’una base social independentista que ja comença a identificar el <em style="box-sizing: border-box;">processisme</em> com el principal obstacle per assolir la independència. Tot això ja són suficients motius per a proclamar la República.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Aquesta declaració, és cert, es podia matisar amb una estratègia de negociació. Negociació per a què? O per a implementar els resultats o per a convocar un referèndum acordat i reconegut també per l’estat espanyol. En tots dos casos, però, la suspensió hauria d’haver estat condicionada a l’acceptació d’això. És a dir “declarem la independència i només estarem disposats a estudiar-ne la suspensió si és per negociar la convocatòria d’un referèndum acordat”. Però en tot cas, el punt previ de la declaració introduïa ja un matís rupturista sense marxa enrere.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
La suspensió de la no-declaració que es va fer el 10 d’octubre usurpa la voluntat popular i només té sentit o bé com a moviment per a neutralitzar el mandat de l’1 d’octubre i negociar sobre altres termes, o bé en el marc d’una campanya de la por que està fent el seu efecte, o una mica per les dues coses.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Un dels principals arguments dels contraris a proclamar ja la República és el fet que aquesta república, diuen, no es podrà fer efectiva.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Fem l’exercici d’acceptar per uns moments aquesta premissa, que vol dir entre altres que tot el discurs sobre “estructures d’estat” ha estat una estafa monumental. Fins i tot en una situació en què tinguéssim al 100% garantida la impossibilitat de fer efectiva la república, la seva proclamació és un fet positiu per a l’estratègia independentista. En la situació actual és preferible ser un país explícitament ocupat després d’una declaració d’independència que no s’ha pogut implementar -amb policia comandada per l’estat i govern posat a dit per l’estat-, que no pas continuar amb la situació d’autonomia intervinguda de facto i la derrota desmobilitzadora que suposaria l’esvaïment del mandat de l’1 d’octubre.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
La República irlandesa proclamada la Pasqua de 1916 va enterrar per sempre la demanda de Home Rule i, tot i ser derrotada militarment, va fixar l’horitzó polític sobre el qual es produí la proclamació de la República pel <em style="box-sizing: border-box;">Dáil</em> el 1919. Per contra, aquí durant la transició es va imposar com a reivindicació de consens l’Estatut de 1932 perquè era el vigent a la Segona República, després de la renúncia de Macià a mantenir la República Catalana proclamada el 14 d’abril de 1931. Una república proclamada i suprimida per la força de l’estat és un potent horitzó polític perenne. La derrota d’un procés de negociació a la baixa provocarà una desmobilització social duradora i un canvi en els horitzons polítics.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
I aquí tanquem l’exercici d’acceptació de la premissa que és impossible fer efectiva la República independent. Perquè això no està escrit enlloc i perquè entre el 29 de setembre i el 3 d’octubre el poble va demostrar abastament la capacitat d’autoorganització i control de territori suficient com per a bloquejar l’acció d’una administració autonòmica posada a dit per l’estat. Aquesta sí és la via, l’única que pot portar a la proclamació ara d’una república a Catalunya, i més endavant, a la República dels Països Catalans.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
A mesura que ens acostem a l’objectiu, el camí es fa més estret i permet cada vegada menys giragonses. Ara ja, sense més marge de temps, o es proclama la República o s’obre el camí a un nou encaix amb l’estat -sigui quin sigui-. És possiblement una qüestió de dies, o de dues setmanes a tot estirar. Caldrà rearmar una força social comparable a la presència als carrers entre el 29 de setembre i el 3 d’octubre, i això és una cosa difícil que no es fa només a cop de tuit. I caldrà fer-ho abans que la maquinària del 155 dificulti l’acció institucional i el temps i els mitjans desdibuixin els resultats de l’1 d’octubre. Un 1 d’octubre que ens ha ensenyat que si bé tot requereix molt esforç, res no és impossible.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<em style="box-sizing: border-box;">*<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Abel Caldera</span>, militant d’Endavant (OSAN)</em></div>
</div>

En Joan Coma deia en un tuit: «Pensar en la complexitat del moment. Ni tot el que es veu clar és sempre com es veu ni tot el que no es veu no existeix. Veurem». Hores després l’Audiència Nacional -la mateixa que portà emmanillat a declarar Joan Coma per dir que «per fer una truita s’havia de trencar els ous»- anunciava la presó incondicional sense fiança pels dirigents de l’ANC i Òmnium.

La primera reacció de molta gent en conèixer la notícia va ser pensar que l’estat havia perdut els papers i que ara la reacció de la gent seria imparable. Però si no és una situació de descomposició -i l’estat espanyol ara mateix no està en descomposició-, un estat no perd els papers. Pot calibrar no del tot bé una resposta, però no comet errors de gruix actuant a la desesperada. I la capacitat de reajustar les respostes desfassades és enorme.

El que sembla clar és que a partir d’aquest sumari i el del jutjat número 13, es pretén instruir un 18/98 a Catalunya. Una erosió general contra l’independentisme en forma de detencions, empresonaments, multes i il·legalitzacions d’entitats, que el deixi molt tocat i que alhora redirigeixi els esforços del moviment cap a una lògica purament antirepressiva. Que l’objectiu passi a ser treure gent de la presó, aixecar suspensions d’activitats d’entitats i associacions i sobresseïments de multes, i no pas la tasca de construcció d’una República.

Perquè si una cosa té apamada l’estat és la capacitat de no immutar-se davant mobilitzacions gegantines. Des del famós «ustedes que pueden, dialoguen» de Gemma Nierga, que va inaugurar l’etapa d’il·legalitzacions al País Basc, fins al «Volem acollir», que no ha variat ni una coma la política de no acollida de refugiats a l’estat. Passant per tots els Onzes de Setembre dels darrers cinc anys. Ara mateix només la proclamació d’una República pot plantar cara amb èxit a l’espiral repressiu dissenyat per l’estat.

L’estat ha de gestionar també les seves contradiccions internes, que no són poques. Una d’elles és entre moderats, partidaris de no liquidar completament l’enemic i aconseguir un pacte avantatjós, i ultres, partidaris de l’aniquilació de l’enemic. L’empresonament dels Jordis pot semblar que perjudiqui als sectors moderats de l’estat desitjosos d’una negociació amb elprocessisme. Però també és cert que, objectivament, aquesta presó incondicional sacia les ànsies de venjança d’una part de l’opinió publicada més espanyolista i dóna, per tant, marge per a iniciar contactes amb els sectors moderats del govern català.

El que sí que sembla també evident de l’estratègia de l’estat és que no es planteja cap negociació prèvia a l’aplicació de l’article 155. El plantejament és continuar amb la intervenció de l’autonomia i els dubtes són les formes i la intensitat. Metafòricament, la tria és entre tancs per la Diagonal o senyors de negre vinguts en AVE. I com que l’article 155 és una situació temporal -tot i que no se n’especifiqui enlloc la durada i, per tant, pugui esdevenir tan temporal com la partició de Xipre, per exemple-, el marc de negociació previst per l’estat es situaria en el moment de «normalització» post-155. Temps suficient per a crear un interlocutor afeblit i disposat al pacte a qualsevol preu.

I si l’aplicació del 155 afavorís també el processisme?

La desorientació generada pels fets parlamentaris del 10 d’octubre -la suspensió prèvia d’una no-declaració d’independència-, ha provocat una reacció en moltíssima gent, fins a cert punt lògica, d’agafar-se a l’explicació menys decebedora. I aquesta no és altra que la idea que Puigdemont, mentre dura la suspensió i es manté la repressió, el que en realitat està fent és buscar una excusa per a poder proclamar la independència sense ofendre la comunitat internacional. En definitiva, creure que la suspensió és fruit d’una astúcia i no fruit d’una reculada.

Molts independentistes esperen que l’aplicació del 155, sumada a l’impacte de la repressió, sigui aquesta excusa que habiliti la proclamació de la República. Precisament l’esquerra independentista treballa per a fer aquesta hipòtesi realitat i esmenar així la reculada viscuda el 10 d’octubre, sobretot perquè sembla ser l’únic escenari possible per a reconnectar amb la força mobilitzadora de l’1 i el 3 d’octubre.

Però també hi ha l’opció que aquesta aplicació sigui terreny favorable per a una nova etapa del procés. És evident que l’aplicació d’aquest article per part de l’estat no té com a objectiu donar cap baló d’oxigen al processisme, i encara és més evident que cap processista verbalitzarà la finestra d’oportunitat que pot suposar l’aplicació del 155 com a sortida al dilema d’independència o capitulació. Però l’aplicació del 155 dóna solució a allò que sembla angoixar els que consideren que cal buscar el referèndum acordat amb l’estat i no emprendre el camí de la ruptura. Això és, neutralitzar el mandat vinculant de l’1 d’octubre, convocar unes noves eleccions de caràcter excepcional i permetre esgrimir un motiu per a anar a aquestes eleccions amb una «llista unitària». I tot això fer-ho estalviant-se el cost electoral que suposaria haver-ho impulsat des del govern autonòmic.

Unes eleccions sempre revisen el mandat de les anteriors urnes. És l’únic escenari en què algú des del sobiranisme podria desempallegar-se dels caràcter vinculant dels resultats de l’1 d’octubre i podria justificar-ho davant la base social independentista pel fet que les eleccions li han estat imposades. A més, el 155 i la posterior convocatòria d’eleccions sembla l’únic escenari possible on el PDECat podria imposar la continuïtat de JxS com a coalició electoral -sigui amb aquest o amb un altre nom- degut al caràcter d’excepcionalitat dels comicis, i evitar així una patacada electoral.

La forquilla d’objectius diversos de la majoria governamental

En tot procés polític, els actors fixen una forquilla d’objectius entre un màxim ideal i allò mínim acceptable. Per exemple, en el procés sobiranista l’esquerra independentista hi va entrar, no sense contradiccions, amb una perspectiva de màxims d’intentar generar un procés d’autodeterminació a nivell de Països Catalans i amb una perspectiva de mínims d’aconseguir guanyar una República a Catalunya. Aquesta forquilla d’objectius és menys clara per als diferents actors del sobiranisme governamental. Els darrers cinc anys han deixat entreveure que per a un sector del sobiranisme governamental, tot i emmascarar-se amb propaganda rupturista, aquesta forquilla tenia com a objectiu de màxims aconseguir un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’estat i com a objectiu de mínims un nou pacte constitucional avantatjós per Catalunya. És a dir, es considera tot i no dir-ho explícitament que els costos d’una via rupturista a la independència no són acceptables per als seus interessos, i s’obvia el fet que dins l’actual estat espanyol no hi ha cap altra via a la independència que no sigui la rupturista. Aquesta és la contradicció que el processisme pretén convertir alhora en font de legitimitat i motor electoral.

És aquest sector, important sobretot perquè controla múltiples ressorts del poder polític, mediàtic i empresarial a Catalunya, el més procliu a acceptar en l’actual situació de crisi política una sortida negociada. Aquesta negociació, però, gairebé amb tota seguretat no seria com les viscudes en trenta anys d’autonomisme, sinó una negociació a partir de la derrota de la part catalana. Tot allò que no sigui una República serà una involució, en major o menor grau, i per tant el procés de negociació posterior es faria des d’una situació de debilitat. Perquè en cas de no conquesta de la República, de negociació n’hi haurà. De fet, com hem apuntat abans, el caràcter provisional intrínsec al 155 implica l’obertura de negociacions a posteriori, per a perfilar com ha de ser la superació d’aquesta situació provisional.

La via valenciana

L’actual situació política a Catalunya té també una repercussió directa a la resta de territoris dels Països Catalans, amb una singularitat especial al País Valencià. El “govern del canvi” ha fet una aposta estratègica per a re-situar el paper del País Valencià al sí de l’estat de les autonomies, en vistes a un nou encaix i una millora del finançament. Una aposta que suposa objectivament un reforç a la reforma de l’estat des de posicionaments aparentment autocentrats o sobiranistes, com els de Compromís. Aquesta aposta necessita de resultats tangibles per a continuar barrant el pas al sorgiment d’una alternativa en clau d’autodeterminació i d’enfrontament real amb el règim. Ara mateix, aquests resultats no es produïran ja que l’estat té congelat qualsevol canvi territorial amb la vista posada a l’escenari negociador post-155.

Si hi ha una proclamació de la República, amb el conseqüent conflicte de legitimitats i la dinàmica d’erosió/reforçament per al règim del 78, l’aposta neoautonomista molt possiblement es veurà tensada per múltiples contradiccions i incapacitada per aconseguir resultats tangibles a curt termini. És en aquest escenari on pot arrelar una alternativa en clau d’autodeterminació i d’enfrontament amb el règim que permeti moure el centre de gravetat de la política valenciana del debat al voltant del PP al debat al voltant de la pertinença a l’estat.

Per contra, si s’obre l’escenari del 155 i la posterior negociació per a retornar al «cauce constitucional» sense haver proclamat la República, l’aposta neoautonomista pot tenir la seva oportunitat i aconseguir un paper protagonista en la nova reforma territorial. O pot, com fa 35 anys, endur-se la pitjor part. En tot cas, si el camí de l’autodeterminació queda tocat a Catalunya, serà molt difícil que a curt termini tingui opcions en els altres territoris dels Països Catalans.

Per què cal continuar exigint la proclamació de la República?

La declaració d’independència era la conseqüència lògica del mandat de l’1 d’octubre. La independència va guanyar en vots i en mobilització, en forma de referèndum i en forma de vaga general. I la Llei de Referèndum era molt clara al respecte del caràcter vinculant d’aquest. I era tan clara per la necessitat de dissipar els dubtes d’una base social independentista que ja comença a identificar el processisme com el principal obstacle per assolir la independència. Tot això ja són suficients motius per a proclamar la República.

Aquesta declaració, és cert, es podia matisar amb una estratègia de negociació. Negociació per a què? O per a implementar els resultats o per a convocar un referèndum acordat i reconegut també per l’estat espanyol. En tots dos casos, però, la suspensió hauria d’haver estat condicionada a l’acceptació d’això. És a dir “declarem la independència i només estarem disposats a estudiar-ne la suspensió si és per negociar la convocatòria d’un referèndum acordat”. Però en tot cas, el punt previ de la declaració introduïa ja un matís rupturista sense marxa enrere.

La suspensió de la no-declaració que es va fer el 10 d’octubre usurpa la voluntat popular i només té sentit o bé com a moviment per a neutralitzar el mandat de l’1 d’octubre i negociar sobre altres termes, o bé en el marc d’una campanya de la por que està fent el seu efecte, o una mica per les dues coses.

Un dels principals arguments dels contraris a proclamar ja la República és el fet que aquesta república, diuen, no es podrà fer efectiva.

Fem l’exercici d’acceptar per uns moments aquesta premissa, que vol dir entre altres que tot el discurs sobre “estructures d’estat” ha estat una estafa monumental. Fins i tot en una situació en què tinguéssim al 100% garantida la impossibilitat de fer efectiva la república, la seva proclamació és un fet positiu per a l’estratègia independentista. En la situació actual és preferible ser un país explícitament ocupat després d’una declaració d’independència que no s’ha pogut implementar -amb policia comandada per l’estat i govern posat a dit per l’estat-, que no pas continuar amb la situació d’autonomia intervinguda de facto i la derrota desmobilitzadora que suposaria l’esvaïment del mandat de l’1 d’octubre.

La República irlandesa proclamada la Pasqua de 1916 va enterrar per sempre la demanda de Home Rule i, tot i ser derrotada militarment, va fixar l’horitzó polític sobre el qual es produí la proclamació de la República pel Dáil el 1919. Per contra, aquí durant la transició es va imposar com a reivindicació de consens l’Estatut de 1932 perquè era el vigent a la Segona República, després de la renúncia de Macià a mantenir la República Catalana proclamada el 14 d’abril de 1931. Una república proclamada i suprimida per la força de l’estat és un potent horitzó polític perenne. La derrota d’un procés de negociació a la baixa provocarà una desmobilització social duradora i un canvi en els horitzons polítics.

I aquí tanquem l’exercici d’acceptació de la premissa que és impossible fer efectiva la República independent. Perquè això no està escrit enlloc i perquè entre el 29 de setembre i el 3 d’octubre el poble va demostrar abastament la capacitat d’autoorganització i control de territori suficient com per a bloquejar l’acció d’una administració autonòmica posada a dit per l’estat. Aquesta sí és la via, l’única que pot portar a la proclamació ara d’una república a Catalunya, i més endavant, a la República dels Països Catalans.

A mesura que ens acostem a l’objectiu, el camí es fa més estret i permet cada vegada menys giragonses. Ara ja, sense més marge de temps, o es proclama la República o s’obre el camí a un nou encaix amb l’estat -sigui quin sigui-. És possiblement una qüestió de dies, o de dues setmanes a tot estirar. Caldrà rearmar una força social comparable a la presència als carrers entre el 29 de setembre i el 3 d’octubre, i això és una cosa difícil que no es fa només a cop de tuit. I caldrà fer-ho abans que la maquinària del 155 dificulti l’acció institucional i el temps i els mitjans desdibuixin els resultats de l’1 d’octubre. Un 1 d’octubre que ens ha ensenyat que si bé tot requereix molt esforç, res no és impossible.

*Abel Caldera, militant d’Endavant (OSAN)

<h3 class="lead" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #999999; font-size: 18px; line-height: 1.4em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">
<span style="font-family: 'Open Sans', sans-serif;">Un acte organitzat per l'A</span><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">ssociació de Burkinesos de Barcelona commemora el 30è aniversari del seu assassinat</span></h3>
<div>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 1em;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="La memòria i lluita de Sankara recalen a Barcelona" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_general-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 860px;" title="La memòria i lluita de Sankara recalen a Barcelona" /></span></div>
<div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom-color: rgb(238, 238, 238); border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-size: 14px; line-height: 21px; padding-bottom: 0.5em;">
<h5 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-size: 14px; font-weight: normal; line-height: 1.555em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black; font-weight: 700;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Burkinabeses, catalanes i gent d’arreu omple el Casal del Pou de la Figuera per recordar la figura de Thomas Sankara. L’Associació de Burkineses de Barcelona converteix el 30è aniversari de l’assassinat del líder revolucionari en una reivindicació i vigència de la seva lluita i memòria.</span></span></h5>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Diumenge 15 d’octubre, prop de 200 persones van passar durant tot el dia pel Casal del Pou de la Figuera en l’acte organitzat per l’Associació de Burkineses de Barcelona (ABB). La commemoració del 30è aniversari del líder revolucionari Thomas Sankara, feta arreu del món, serveix per donar a conèixer la vigència de la seva lluita, reivindicar-ne la memòria i, sobretot, que es faci justícia i s’esclareixi el seu assassinat.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="bf_futbol" class="alignleft size-thumbnail wp-image-22312" height="225" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_futbol-300x225.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_futbol-300x225.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_futbol-620x465.jpg 620w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_futbol.jpg 640w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 20px 10px 0px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />La jornada va començar a les 11h del matí amb una patxanga de futbol a les pistes del forat de la vergonya. Les samarretes de la selecció nacional vestien tots els jugadors, grans i petits. Mentrestant, la gent anava a arribant i membres de l’ABB enllestien els darrers detalls. Ja a les 13h, es va donar inici a les activitats dins del casal de barri.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><span style="box-sizing: border-box; color: black;">“Burkina Faso comença des de Thomas Sankara”</span></span><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; color: black;">L’himne nacional burkinabè, amb lletra de Thomas Sankara, va donar el tret de sortida. Tot seguit, Babou Bassono, membre de l’ABB, va ser l’encarregat de presentar la jornada, durant la qual faria de conductor entre els diferents espais. Bassono va emfasitzar la unitat del país tot i la gran diversitat ètnica que el composa: desenes de grups ètnics i més de cent ètnies. “Aquí tothom celebra nadal i el ramadà”, va subratllar.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En aquest sentit, va posar de relleu la necessitat de donar a conèixer Burkina Faso, convidant el públic assistent a descobrir-la. I va ser clar en la importància del líder revolucionari per al seu país: “Burkina Faso comença des de Thomas Sankara”, va sentenciar, tot assumint que si gent com l’ABB no reivindica la figura de Sankara, se’n quedaran sense.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En la mateixa línia, Bassono va destacar les revoltes populars que fa tot just 3 anys van tombar Blaise Compaoré, considerat l’assassí polític de Thomas Sankara. Compaoré va governar des del 1987 fins el 2014. “Si no ho destaquem nosaltres, no ho farà ningú: tenim el deure de fer conèixer Burkina Faso en tots els aspectes”, va concloure.<img alt="bf_balai" class="alignright size-thumbnail wp-image-22313" height="169" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_balai-300x169.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_balai-300x169.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_balai-620x349.jpg 620w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_balai-768x432.jpg 768w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_balai-940x529.jpg 940w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_balai.jpg 1200w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" /></span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A continuació, va prendre la paraula Olivier Ouédraogo, membre de Le Balai Citoyen de París. Le Balai Citoyen, l’escombra ciutadana, és un dels moviments populars protagonistes d’enderrocar Compaoré en les mobilitzacions populars d’octubre de 2014. La lluita de LBC va començar amb l’oposició a la modificació de l’article 37 de la Constitució, que Compaoré volia modificar per continuar al poder 15 anys més, després del 27 que ja duia. Compaoré va inventar el senat per poder modificar aquest article.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“Si dius Le Balai Citoyen, dius Thomas Sankara”, reivindica Ouédraogo. Al capdavant de LBC hi havia dos músics: els cantants de rap Smockey i de reggae Sams’k Le Jah. LBC s’oposava al senat i al referèndum per modificar la constitució. LBC és un moviment de la joventut. “Com uns xavals van fer fora un dictador? Perquè l’oposició no existia”, explica Ouédraogo. El jovent va triomfar amb el seu discurs perquè la gent no confiava en ningú més. L’èxit va ser fer fora l’expresident que tallava el bacallà a l’Àfrica Occidental, narra Ouédraogo. “Era la persona de confiança de Franca”, hi afegeix.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’organització juvenil va agafar desprevingut a tothom i el 30-31 d’octubre va tenir lloc el que Ouédrago considera la segona insurrecció popular a la història del país, després de la de 1966. Amb tot, Ouédrago explica que dos dies abans van tenir lloc mobilitzacions de dones, que donarien el tret de sortida a les mobilitzacions per fer front al debat del senat, el dia 30. Les mobilitzacions, que es van allargar fins l’1 de novembre, van deixar més de 30 morts a mans de l’exèrcit. “David, LBC, va vèncer Goliat, Compaoré”, explica.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Es va formar un govern de transició i el setembre del 2015, la guàrdia pretoriana de l’exèrcit, fidel a Compaoré, va fer un cop d’Estat reaccionari. El poble va tornar-lo a frenar, sortint al carrer i posant-hi més de 20 morts, altre cop. El desembre del 2015 es vota un govern nou, acceptat per tothom. LBC ha sigut “guardià” del procés, no acceptant cap lloc polític, d’una banda, però fent política a la seva manera, de l’altra.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
</div>
<div class="fluid-width-video-wrapper" style="box-sizing: border-box; padding: 483.5px 0px 0px; position: relative; width: 860px;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" id="fitvid962359" src="https://www.youtube.com/embed/DSSrxe5mkEI?feature=oembed" style="box-sizing: border-box; height: 483.5px; left: 0px; max-width: 100%; position: absolute; top: 0px; width: 860px;"></iframe></div>
<br />
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Ara mateix, LBC planteja tres objectius principals. D’una banda, justícia per Thomas Sankara: no se sap qui el va matar, ni perquè, ni on està enterrat. De l’altra, justític també per tots aquells “companys caiguts” que van caure durant les revoltes populars que van tombar Compaoré. Finalment, impuls de la campanya pel memorial Thomas Sankara a través de subscripcions econòmiques que facin possible un monument “d’homenatge digne” del personatge.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="bf_olivierLBC" class="alignleft size-thumbnail wp-image-22314" height="225" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_olivierLBC-300x225.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_olivierLBC-300x225.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_olivierLBC-620x465.jpg 620w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_olivierLBC.jpg 640w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 20px 10px 0px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />“La lluita de LBC seguirà mentre hi hagi dictadors a l’Àfrica i al món, mentre no hi hagi regles democràtiques arreu d’Àfrica”, va afirmar. Va destacar-ne “l’energia de la joventut” que és “qui ha de prendre el poder” i per això va emfasitzar la necessitat “d’emancipar la ment”. En aquest sentit, situen com a cabdal la lluita contra l’analfabetisme, que afecta el 80% de la població.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A l’hora de dinar, un menjar popular a 5€ va traslladar el públic assistent a un àpat típic burkinabè. Tot seguit, balls i percussions locals van amenitzar la sobretaula fins l’hora de reprendre els debats, cap a les 17h.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><span style="box-sizing: border-box; color: black;">“Les dones africanes som el motor del canvi del país”</span></span><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; color: black;">El primera debat de la tarda se centrava en la situació de les dones africanes i el paper de la lluita feminista decolonial. La primera en prendre la paraula va ser Fatou Secka, que va començar amb una afirmació contundent: “Les dones africanes som el motor del canvi del país”.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Va situar les dones com a patidores del conflicte des de situacions de desigualtat, al mateix temps que donen solucions al conflicte i dinamitzen els col·lectius. “Som les primeres en llevar-se i les últimes en anar a dormir”, va remarcar Secka. Va destacar-ne el caràcter de lluitadores, malgrat pateixin masclisme i rol patriarcal. “No demanem, exigim drets”, destaca. Sobre la mutilació genital feminina, Secka va afirmar que això té a veure amb el poder i la submissió. En la mateixa línia, va criticar els matrimonis polígams “perquè són només pel plaer de l’home”.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Les dones pateixen guerres, fam: per a Secka, la societat ha de tenir una visó de perspectiva de gèner perquè sinó qualsevol treball sobre l’economia no canviarà les desigualtats. Així, encara lluiten per tenir el reconeixement que les dones mereixen.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Respecte el paper en l’agenda política, Secka considera que estan ocupant els llocs que els corresponen. Pel que fa a les migrades, entén que un cop arribades són més vulnerables perquè s’han d’incloure.<img alt="bf_fatou" class="alignright size-thumbnail wp-image-22315" height="169" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_fatou-300x169.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_fatou-300x169.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_fatou-620x349.jpg 620w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_fatou-768x432.jpg 768w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_fatou-940x529.jpg 940w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_fatou.jpg 1200w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" /></span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“No s’han de fer projectes per a les dones, s’han de fer projectes amb les dones: vull ser protagonista del canvi que m’afecta”, va afirmar. Així va mateix, va afirmar que quan a Europa es parla de feminisme, s’obliden de les dones negres. “El feminisme serà real qual serem capaces d’unir forces, coneixement, quan ens mirem amb la mateixa mirada”, va concloure.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A continuació, va prendre la paraula Sílvia Albert d’Afroféminas per parlar del feminisme decolonial. D’entrada, va denunciar que a les dones se les ensenya a callar i als homes, a parlar, així com que «no és país per a negres». Va posar èmfasi en la necessitat d’anar contra la història «racista, patriarcal i eurocèntrica».</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="bf_feminisme" class="alignleft size-thumbnail wp-image-22316" height="169" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_feminisme-300x169.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_feminisme-300x169.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_feminisme-620x349.jpg 620w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_feminisme-768x432.jpg 768w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_feminisme-940x529.jpg 940w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_feminisme.jpg 1200w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 20px 10px 0px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />«Quantes hem vist un espectacle on els no blancs prenguin la veu», va preguntar: només dues persones alçaren la mà. En aquesta línia, va denunciar que els personatges de les dones negres són només de dona de neteja, criada, ballarina, violada, prostituta, amant…; per a Albert, el problema no són aquests papers, sinó que només siguin aquests, els que els hi donen, i que són plans, sense nom: «tot això deshumanitza les persones». «La gent blanca escriu per a gent blanca, les nostres nenes es queden sense referents», va afegir.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">«Europa no és blanca», va dir Albert citant Angela Davis, que ho havia pronunciat dilluns anterior a Barcelona. «Quina por tenen les institucions i la ideologia catalana de saber quins són els carrers i empreses d’esclavistes?», va llençar. Per cloure la intervenció abans del debat, va sentenciar: «no vull que ningú m’aplaudeixi, jo vull que em reconeguin».</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><span style="box-sizing: border-box; color: black;">Vigència de les lluites de Thomas Sankara</span></span><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; color: black;">La part final de l’acte va ser una taula rodona amb diferents veus per parlar del comandant Thomas Sankara. Es van anar intercalant preguntes i intervencions. La primera en prendre la paraula va ser Carla Boada, del grup Poble Íntegre, vinculat a Ítaca. L’agost passat, un grup de quatre persones vinculades a l’esquerra independentista van decidir viatjar a Burkina Faso per conèixer-ne el país i el llegat del període revolucionari per motivació política. «Volem aportar més referents que els que tenim a l’Amèrica del Sud, Europa o l’Orient Mitjà: a Àfrica també hi ha referents revolucionaris dels quals aprendre’n des d’arreu del món», va argumentar Boada.<img alt="bf_carla" class="alignright size-thumbnail wp-image-22317" height="169" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_carla-300x169.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_carla-300x169.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_carla-620x349.jpg 620w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_carla-768x432.jpg 768w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_carla-940x529.jpg 940w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_carla.jpg 1200w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" /></span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tot seguit, Ernesto Carrión, un dels màxims experts en Sankara, va explicar algunes anècdotes d’aquella època. A continuació, l’editorial Wanafrica va explicar el projecte de ‘Pensament d’ahir per al demà’: ha publicat llibres sobre Amílcar Cabral i Julius Nyerere i ben aviat veuran la llum els centrats en Patrice Lumumba i el mateix Sankara. «Els africans tenim molts fronts oberts. Volem donar a conèixer també autors africans que viu entre nosaltres i que són desconeguts», van explicar.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El politòleg senegalès Saiba Bayo va defensar la necessitat de recuperar autors com Lumuma o Frantz Fanon. «Estem contextualitzant el que passa ara, en parlar de Sankara», explicà. Per ell, la caiguda de Compaoré ve des del 2011, quan va desmuntar l’exèrcit.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="bf_caramés" class="alignleft size-thumbnail wp-image-22318" height="225" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_caram%C3%A9s-300x225.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_caramés-300x225.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_caramés-620x465.jpg 620w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_caramés.jpg 640w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 20px 10px 0px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />Albert Caramés, del col·lectiu Africaye, va parlar dels efectes dels plans d’ajustament del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i el moviment neocolonal. Així mateix, va donar claus per entendre els moviments socials africans contemporanis: una nova generació que dóna nou impuls; creixent urbanització i migració rural-urbana; ús de la telefonia mòbil amb augment espectacular a l’Àfrica subsahariana; també de l’ús d’internet. «Hi ha un qüestionament de la relació entre poder i autoritat, i LBC hi aprofundeix», exposa Caramés. Apunta també cap al panafricanisme així com cap a l’organització locals de grups i lluites però que es poden globalitzar, i menciona les diferents trobades de ciberactivistes. «És una moviment amb trajectòria llarga però que va ser invisibilitzat per les primaveres àrabs».</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><span style="box-sizing: border-box; color: black;">Llavor plantada</span></span><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; color: black;">L’Associació de Burkineses de Barcelona té tot just un any de vida i aquest era el seu primer acte públic. Tanmateix, tenen clar que no serà l’últim: tenen la voluntat ferma de seguir donant a conèixer la figura de Thomas Sankara.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<span style="box-sizing: border-box; color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">D’altres col·lectius participants també van mostrar una voluntat similar. L’editorial Wanafrica, centrada en publicació i difusió de llibres d’autoria africana, treballa en la presentació de les recents novetats. D’altra banda, el col·lectiu Poble Íntegre, vinculat a l’organització internacionalista Ítaca i <a href="https://twitter.com/PobleIntegre/status/919494717922037760" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-color: transparent; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration: none;">que va narrar la jornada en directe</a>, també coincideix en aquest interès divulgatiu i formatiu.</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; font-family: 'Open Sans', sans-serif; margin-bottom: 1em; text-align: justify;">
<img alt="bf_matí" class="aligncenter size-medium wp-image-22319" height="349" sizes="(max-width: 620px) 100vw, 620px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_mat%C3%AD-620x349.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_matí-300x169.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_matí-620x349.jpg 620w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_matí-768x432.jpg 768w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_matí-940x529.jpg 940w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2017/10/bf_matí.jpg 1200w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="620" /></div>
</div>
</div>

La memòria i lluita de Sankara recalen a Barcelona

Un acte organitzat per l'Associació de Burkinesos de Barcelona commemora el 30è aniversari del seu assassinat

Burkinabeses, catalanes i gent d’arreu omple el Casal del Pou de la Figuera per recordar la figura de Thomas Sankara. L’Associació de Burkineses de Barcelona converteix el 30è aniversari de l’assassinat del líder revolucionari en una reivindicació i vigència de la seva lluita i memòria.

Diumenge 15 d’octubre, prop de 200 persones van passar durant tot el dia pel Casal del Pou de la Figuera en l’acte organitzat per l’Associació de Burkineses de Barcelona (ABB). La commemoració del 30è aniversari del líder revolucionari Thomas Sankara, feta arreu del món, serveix per donar a conèixer la vigència de la seva lluita, reivindicar-ne la memòria i, sobretot, que es faci justícia i s’esclareixi el seu assassinat.

La jornada va començar a les 11h del matí amb una patxanga de futbol a les pistes del forat de la vergonya. Les samarretes de la selecció nacional vestien tots els jugadors, grans i petits. Mentrestant, la gent anava a arribant i membres de l’ABB enllestien els darrers detalls. Ja a les 13h, es va donar inici a les activitats dins del casal de barri.

“Burkina Faso comença des de Thomas Sankara”
L’himne nacional burkinabè, amb lletra de Thomas Sankara, va donar el tret de sortida. Tot seguit, Babou Bassono, membre de l’ABB, va ser l’encarregat de presentar la jornada, durant la qual faria de conductor entre els diferents espais. Bassono va emfasitzar la unitat del país tot i la gran diversitat ètnica que el composa: desenes de grups ètnics i més de cent ètnies. “Aquí tothom celebra nadal i el ramadà”, va subratllar.

En aquest sentit, va posar de relleu la necessitat de donar a conèixer Burkina Faso, convidant el públic assistent a descobrir-la. I va ser clar en la importància del líder revolucionari per al seu país: “Burkina Faso comença des de Thomas Sankara”, va sentenciar, tot assumint que si gent com l’ABB no reivindica la figura de Sankara, se’n quedaran sense.

En la mateixa línia, Bassono va destacar les revoltes populars que fa tot just 3 anys van tombar Blaise Compaoré, considerat l’assassí polític de Thomas Sankara. Compaoré va governar des del 1987 fins el 2014. “Si no ho destaquem nosaltres, no ho farà ningú: tenim el deure de fer conèixer Burkina Faso en tots els aspectes”, va concloure.

A continuació, va prendre la paraula Olivier Ouédraogo, membre de Le Balai Citoyen de París. Le Balai Citoyen, l’escombra ciutadana, és un dels moviments populars protagonistes d’enderrocar Compaoré en les mobilitzacions populars d’octubre de 2014. La lluita de LBC va començar amb l’oposició a la modificació de l’article 37 de la Constitució, que Compaoré volia modificar per continuar al poder 15 anys més, després del 27 que ja duia. Compaoré va inventar el senat per poder modificar aquest article.

“Si dius Le Balai Citoyen, dius Thomas Sankara”, reivindica Ouédraogo. Al capdavant de LBC hi havia dos músics: els cantants de rap Smockey i de reggae Sams’k Le Jah. LBC s’oposava al senat i al referèndum per modificar la constitució. LBC és un moviment de la joventut. “Com uns xavals van fer fora un dictador? Perquè l’oposició no existia”, explica Ouédraogo. El jovent va triomfar amb el seu discurs perquè la gent no confiava en ningú més. L’èxit va ser fer fora l’expresident que tallava el bacallà a l’Àfrica Occidental, narra Ouédraogo. “Era la persona de confiança de Franca”, hi afegeix.

L’organització juvenil va agafar desprevingut a tothom i el 30-31 d’octubre va tenir lloc el que Ouédrago considera la segona insurrecció popular a la història del país, després de la de 1966. Amb tot, Ouédrago explica que dos dies abans van tenir lloc mobilitzacions de dones, que donarien el tret de sortida a les mobilitzacions per fer front al debat del senat, el dia 30. Les mobilitzacions, que es van allargar fins l’1 de novembre, van deixar més de 30 morts a mans de l’exèrcit. “David, LBC, va vèncer Goliat, Compaoré”, explica.

Es va formar un govern de transició i el setembre del 2015, la guàrdia pretoriana de l’exèrcit, fidel a Compaoré, va fer un cop d’Estat reaccionari. El poble va tornar-lo a frenar, sortint al carrer i posant-hi més de 20 morts, altre cop. El desembre del 2015 es vota un govern nou, acceptat per tothom. LBC ha sigut “guardià” del procés, no acceptant cap lloc polític, d’una banda, però fent política a la seva manera, de l’altra.

Ara mateix, LBC planteja tres objectius principals. D’una banda, justícia per Thomas Sankara: no se sap qui el va matar, ni perquè, ni on està enterrat. De l’altra, justític també per tots aquells “companys caiguts” que van caure durant les revoltes populars que van tombar Compaoré. Finalment, impuls de la campanya pel memorial Thomas Sankara a través de subscripcions econòmiques que facin possible un monument “d’homenatge digne” del personatge.

“La lluita de LBC seguirà mentre hi hagi dictadors a l’Àfrica i al món, mentre no hi hagi regles democràtiques arreu d’Àfrica”, va afirmar. Va destacar-ne “l’energia de la joventut” que és “qui ha de prendre el poder” i per això va emfasitzar la necessitat “d’emancipar la ment”. En aquest sentit, situen com a cabdal la lluita contra l’analfabetisme, que afecta el 80% de la població.

A l’hora de dinar, un menjar popular a 5€ va traslladar el públic assistent a un àpat típic burkinabè. Tot seguit, balls i percussions locals van amenitzar la sobretaula fins l’hora de reprendre els debats, cap a les 17h.

“Les dones africanes som el motor del canvi del país”
El primera debat de la tarda se centrava en la situació de les dones africanes i el paper de la lluita feminista decolonial. La primera en prendre la paraula va ser Fatou Secka, que va començar amb una afirmació contundent: “Les dones africanes som el motor del canvi del país”.

Va situar les dones com a patidores del conflicte des de situacions de desigualtat, al mateix temps que donen solucions al conflicte i dinamitzen els col·lectius. “Som les primeres en llevar-se i les últimes en anar a dormir”, va remarcar Secka. Va destacar-ne el caràcter de lluitadores, malgrat pateixin masclisme i rol patriarcal. “No demanem, exigim drets”, destaca. Sobre la mutilació genital feminina, Secka va afirmar que això té a veure amb el poder i la submissió. En la mateixa línia, va criticar els matrimonis polígams “perquè són només pel plaer de l’home”.

Les dones pateixen guerres, fam: per a Secka, la societat ha de tenir una visó de perspectiva de gèner perquè sinó qualsevol treball sobre l’economia no canviarà les desigualtats. Així, encara lluiten per tenir el reconeixement que les dones mereixen.

Respecte el paper en l’agenda política, Secka considera que estan ocupant els llocs que els corresponen. Pel que fa a les migrades, entén que un cop arribades són més vulnerables perquè s’han d’incloure.

“No s’han de fer projectes per a les dones, s’han de fer projectes amb les dones: vull ser protagonista del canvi que m’afecta”, va afirmar. Així va mateix, va afirmar que quan a Europa es parla de feminisme, s’obliden de les dones negres. “El feminisme serà real qual serem capaces d’unir forces, coneixement, quan ens mirem amb la mateixa mirada”, va concloure.

A continuació, va prendre la paraula Sílvia Albert d’Afroféminas per parlar del feminisme decolonial. D’entrada, va denunciar que a les dones se les ensenya a callar i als homes, a parlar, així com que «no és país per a negres». Va posar èmfasi en la necessitat d’anar contra la història «racista, patriarcal i eurocèntrica».

«Quantes hem vist un espectacle on els no blancs prenguin la veu», va preguntar: només dues persones alçaren la mà. En aquesta línia, va denunciar que els personatges de les dones negres són només de dona de neteja, criada, ballarina, violada, prostituta, amant…; per a Albert, el problema no són aquests papers, sinó que només siguin aquests, els que els hi donen, i que són plans, sense nom: «tot això deshumanitza les persones». «La gent blanca escriu per a gent blanca, les nostres nenes es queden sense referents», va afegir.

«Europa no és blanca», va dir Albert citant Angela Davis, que ho havia pronunciat dilluns anterior a Barcelona. «Quina por tenen les institucions i la ideologia catalana de saber quins són els carrers i empreses d’esclavistes?», va llençar. Per cloure la intervenció abans del debat, va sentenciar: «no vull que ningú m’aplaudeixi, jo vull que em reconeguin».

Vigència de les lluites de Thomas Sankara
La part final de l’acte va ser una taula rodona amb diferents veus per parlar del comandant Thomas Sankara. Es van anar intercalant preguntes i intervencions. La primera en prendre la paraula va ser Carla Boada, del grup Poble Íntegre, vinculat a Ítaca. L’agost passat, un grup de quatre persones vinculades a l’esquerra independentista van decidir viatjar a Burkina Faso per conèixer-ne el país i el llegat del període revolucionari per motivació política. «Volem aportar més referents que els que tenim a l’Amèrica del Sud, Europa o l’Orient Mitjà: a Àfrica també hi ha referents revolucionaris dels quals aprendre’n des d’arreu del món», va argumentar Boada.

Tot seguit, Ernesto Carrión, un dels màxims experts en Sankara, va explicar algunes anècdotes d’aquella època. A continuació, l’editorial Wanafrica va explicar el projecte de ‘Pensament d’ahir per al demà’: ha publicat llibres sobre Amílcar Cabral i Julius Nyerere i ben aviat veuran la llum els centrats en Patrice Lumumba i el mateix Sankara. «Els africans tenim molts fronts oberts. Volem donar a conèixer també autors africans que viu entre nosaltres i que són desconeguts», van explicar.

El politòleg senegalès Saiba Bayo va defensar la necessitat de recuperar autors com Lumuma o Frantz Fanon. «Estem contextualitzant el que passa ara, en parlar de Sankara», explicà. Per ell, la caiguda de Compaoré ve des del 2011, quan va desmuntar l’exèrcit.

Albert Caramés, del col·lectiu Africaye, va parlar dels efectes dels plans d’ajustament del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i el moviment neocolonal. Així mateix, va donar claus per entendre els moviments socials africans contemporanis: una nova generació que dóna nou impuls; creixent urbanització i migració rural-urbana; ús de la telefonia mòbil amb augment espectacular a l’Àfrica subsahariana; també de l’ús d’internet. «Hi ha un qüestionament de la relació entre poder i autoritat, i LBC hi aprofundeix», exposa Caramés. Apunta també cap al panafricanisme així com cap a l’organització locals de grups i lluites però que es poden globalitzar, i menciona les diferents trobades de ciberactivistes. «És una moviment amb trajectòria llarga però que va ser invisibilitzat per les primaveres àrabs».

Llavor plantada
L’Associació de Burkineses de Barcelona té tot just un any de vida i aquest era el seu primer acte públic. Tanmateix, tenen clar que no serà l’últim: tenen la voluntat ferma de seguir donant a conèixer la figura de Thomas Sankara.

D’altres col·lectius participants també van mostrar una voluntat similar. L’editorial Wanafrica, centrada en publicació i difusió de llibres d’autoria africana, treballa en la presentació de les recents novetats. D’altra banda, el col·lectiu Poble Íntegre, vinculat a l’organització internacionalista Ítaca i que va narrar la jornada en directe, també coincideix en aquest interès divulgatiu i formatiu.

<div class="fusion-fullwidth fullwidth-box nonhundred-percent-fullwidth" style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0); background-position: 0% 0%; background-repeat: no-repeat; border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 0px; border-color: rgb(234, 233, 233); border-top-style: solid; border-top-width: 0px; box-sizing: border-box; color: #515151; font-family: Montserrat; font-size: 14px; letter-spacing: 1px; line-height: 23px; padding: 0px; position: relative;">
<div class="fusion-builder-row fusion-row " style="box-sizing: border-box; margin: 0px auto; max-width: 1170px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; position: relative; width: 820.891px; z-index: 10; zoom: 1;">
<div class="fusion-layout-column fusion_builder_column fusion_builder_column_1_1  fusion-one-full fusion-column-first fusion-column-last fusion-no-medium-visibility 1_1" style="box-sizing: border-box; clear: both; float: none; margin: 0px 0px 20px; position: relative;">
<div class="fusion-column-wrapper" data-bg-url="" style="background-position: 0% 0%; background-repeat: no-repeat; background-size: cover; box-sizing: border-box; min-height: 1px; padding: 0px;">
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Entrevista Sergi Cutillas, economista i membre d’Ekona cooperativa</div>
<div class="fusion-clearfix" style="box-sizing: border-box; clear: both; zoom: 1;">
</div>
</div>
</div>
</div>
</div>
<div class="fusion-fullwidth fullwidth-box nonhundred-percent-fullwidth" style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0); background-position: 0% 0%; background-repeat: no-repeat; border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 0px; border-color: rgb(234, 233, 233); border-top-style: solid; border-top-width: 0px; box-sizing: border-box; color: #515151; font-family: Montserrat; font-size: 14px; letter-spacing: 1px; line-height: 23px; padding: 10px 0px 25px; position: relative;">
<div class="fusion-builder-row fusion-row " style="box-sizing: border-box; margin: 0px auto; max-width: 1170px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; position: relative; width: 820.891px; z-index: 10; zoom: 1;">
<div class="fusion-layout-column fusion_builder_column fusion_builder_column_1_1  fusion-one-full fusion-column-first fusion-column-last fusion-no-medium-visibility 1_1" style="box-sizing: border-box; clear: both; float: none; margin: 0px 0px 20px; position: relative;">
<div class="fusion-column-wrapper" data-bg-url="" style="background-position: 0% 0%; background-repeat: no-repeat; background-size: cover; box-sizing: border-box; min-height: 1px; padding: 0px;">
<div class="imageframe-align-center" style="box-sizing: border-box; text-align: center;">
<span class="fusion-imageframe imageframe-none imageframe-1 hover-type-none" style="box-sizing: border-box; display: inline-block; max-width: 100%; overflow: hidden; position: relative; vertical-align: middle; z-index: 1;"><a class="fusion-lightbox" data-caption="Foto: Mireia Comas" data-rel="iLightbox[d7fe01b2e5b3606c4ae]" data-title="_V6B9682b" href="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9682b.jpg" style="box-sizing: border-box; color: #424242; text-decoration: none; transition-duration: 0.2s; transition-property: color, background-color, border-color; transition-timing-function: linear;" title="_V6B9682b"><img alt="" class="img-responsive wp-image-3979" height="1024" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 821px" src="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9682b.jpg" srcset="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9682b-200x300.jpg 200w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9682b-400x600.jpg 400w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9682b-600x900.jpg 600w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9682b.jpg 683w" style="border-style: none; box-shadow: none !important; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: top;" width="683" /></a></span></div>
<div class="fusion-clearfix" style="box-sizing: border-box; clear: both; zoom: 1;">
</div>
</div>
</div>
</div>
</div>
<div class="fusion-fullwidth fullwidth-box nonhundred-percent-fullwidth" style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0); background-position: 0% 0%; background-repeat: no-repeat; border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 0px; border-color: rgb(234, 233, 233); border-top-style: solid; border-top-width: 0px; box-sizing: border-box; color: #515151; font-family: Montserrat; font-size: 14px; letter-spacing: 1px; line-height: 23px; padding: 0px; position: relative;">
<div class="fusion-builder-row fusion-row " style="box-sizing: border-box; margin: 0px auto; max-width: 1170px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; position: relative; width: 820.891px; z-index: 10; zoom: 1;">
<div class="fusion-layout-column fusion_builder_column fusion_builder_column_1_1  fusion-one-full fusion-column-first fusion-column-last fusion-no-medium-visibility 1_1" style="box-sizing: border-box; clear: both; float: none; margin: 0px 0px 20px; position: relative;">
<div class="fusion-column-wrapper" data-bg-url="" style="background-position: 0% 0%; background-repeat: no-repeat; background-size: cover; box-sizing: border-box; min-height: 1px; padding: 0px;">
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
<strong style="box-sizing: border-box;">JOAN CANELA, València</strong></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
<a href="https://twitter.com/JoanCanela" style="box-sizing: border-box; color: #424242; text-decoration: none; transition-duration: 0.2s; transition-property: color, background-color, border-color; transition-timing-function: linear;"><strong style="box-sizing: border-box;">@joancanela</strong></a></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
<strong style="box-sizing: border-box;">La Unió Europea assegura que la crisi ha afluixat, però vostè és bastant crític amb aquesta afirmació.</strong></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Sí, des de les institucions europees s’ha començat a difondre un discurs triomfalista en termes econòmics. Aquest setembre va sortir el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, assegurant que s’havia superat el cop, que ja ens trobàvem en recuperació i fins i tot parlant d’ampliar la zona euro a 30 països.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Però si entres a mirar les dades al detall te n’adones que aquest tipus d’afirmacions no s’aguanten. L’atur continua sent molt alt i a les perifèries de la Unió és escandalós, el nivell d’endeutament continua molt elevat, el PIB no convergeix amb el PIB potencial [la tendència prèvia a la crisi] ni de lluny i en països com el nostre o Itàlia la capacitat productiva continua infrautilitzada i es deteriora de manera irreversible.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
<strong style="box-sizing: border-box;">Un dels motius per aquest allargament de la crisi seria la manca d’actuació decidida del Banc Central Europeu en els seus inicis?</strong></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Sí, entre d’altres. Això és fàcil de veure quan ho compares amb la reacció d’altres països amb moneda pròpia com els EUA, Austràlia o el Regne Unit, que és evident que s’estan recuperant millor gràcies a que s’hi van realitzar programes d’estímuls fiscals i monetaris, a diferència d’Europa on es va imposar l’austeritat, els tipus oficials es van abaixar tard i no es van posar en marxa programes de compra de deute públic suficientment creïbles fins el 2012.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Però per a això cal un Banc Central que sàpiga d’economia i no estigui abduït per la doctrina monetarista, que pensa erròniament que la inflació es relaciona proporcionalment amb la massa monetària (sembla que, afortunadament, en Draghi s’ha allunyat d’aquesta doctrina en els últims anys). I també una sobirania monetària i canviària que permeti decidir el tipus de canvi més adient al propi cicle econòmic o devaluar la divisa si fos necessari. Ara amb l’euro el gran problema és que estem operant amb una moneda estrangera, sense decidir els tipus d’interès, sense influència en el tipus de canvi, ni tampoc en les polítiques monetàries extraordinàries per enfrontar la crisi.</div>
<div class="wp-caption alignnone" id="attachment_3976" style="box-sizing: border-box; max-width: 100%; width: 693px;">
<img alt="" class="size-full wp-image-3976" height="1024" sizes="(max-width: 683px) 100vw, 683px" src="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9655_b.jpg" srcset="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9655_b-200x300.jpg 200w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9655_b-400x600.jpg 400w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9655_b-600x900.jpg 600w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9655_b.jpg 683w" style="border-style: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: top;" width="683" /><div class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Foto: Mireia Comas</div>
</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
<strong style="box-sizing: border-box;">Llavors la solució seria sortir de l’euro?</strong></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Tenir l’euro és un desastre i un dels problemes més grans que tenim a l’hora de poder aplicar polítiques que ens permetin superar la crisi. Però a ningú se li escapa que sortir-ne té uns costos majors que no haver-hi entrat mai, que és el que s’hauria d’haver fet. Primer caldria plantejar desobediència al Pacte d’Estabilitat i Creixement, la columna vertebral de la Unió Monetària, que obliga als estats de l’euro a imposar l’austeritat. Això, juntament amb mesures com una moratòria en el pagament del deute públic fins que es realitzi una auditoria ciutadana que n’avaluï la legitimitat i l’establiment de controls en la circulació de capitals permetria assolir una posició de força negociadora per intentar abandonar l’euro de forma negociada, i establint acords que estabilitzin el tipus de canvi i permetin una transició cap a un nou règim monetari comú. Si això no fos possible, per una posició tancada i agressiva de la resta d’estats membres de l’Eurozona aquest pas s’hauria de prendre de forma unilateral, amb majors riscos, com és obvi.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
L’objectiu hauria de ser substituir l’euro per una bona coordinació monetària europea més flexible, amb un ampli acord internacional que permeti equilibrar les balances comercials, que permeti implementar mesures que siguin, com a mínim, keynesianes, i on cada estat es pugui adaptar millor a les seves necessitats macroeconòmiques. No estic parlant de tornar a l’autarquia ni a l’aïllament.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Això permetria als estats del sud iniciar les polítiques que realment necessiten, però també al nord obtenir més autonomia.</div>
<blockquote style="background: rgb(246, 246, 246); border-color: rgb(205, 203, 51); border-left-style: solid; border-left-width: 4px; box-sizing: border-box; font-stretch: normal; font-style: italic; margin-bottom: 2em; margin-top: 2em; padding: 15px;">
<div style="box-sizing: border-box;">
L’objectiu hauria de ser substituir l’euro per una bona coordinació monetària europea més flexible, amb un ampli acord internacional</div>
</blockquote>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
<strong style="box-sizing: border-box;">La sortida de l’euro és una de les banderes de les creixents opcions xenòfobes de dretes, però poques vegades l’esquerra opta per aquesta via.</strong></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Bona part de l’augment de la xenofòbia ve donada pels problemes que genera per a una bona part de la població –sobretot de classe treballadora o altres més vulnerables- el model de globalització neoliberal. I l’euro és una expressió d’aquest model.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Això ho hem vist a les darreres eleccions alemanyes, on l’Alternativa per Alemanya (AfD en les seves sigles en alemany) ha arribat pràcticament al 13% dels vots i s’ha convertit en la tercera força amb un discurs molt nacionalista, anti-euro i molt dirigit a la classe treballadora malgrat ser profundament reaccionari. En aquest aspecte la dreta ha aconseguit ser molt més cridanera i a més ha aprofitat l’absència d’un projecte ferm des de l’esquerra, que apunti a l’arrel del problema en la defensa dels drets atacats pel neoliberalisme. Tot i això, l’extrema dreta com més s’acosta al poder més tendeix a contemporitzar amb l’euro, tal com vam veure durant la segona volta de Marine Le Pen a les presidencials franceses.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
<strong style="box-sizing: border-box;">Però aquest sentiment antieuro a Alemanya resulta curiós, ja que la percepció és que aquest país és el principal beneficiari de la moneda única, ja que la permès convertir-se en una potència exportadora.</strong></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Sí, des de finals de la dècada de 1990 Alemanya ho ha apostat tot a l’exportació, guanyant competitivitat a base de reprimir els salaris, una política que s’anomena de devaluació interna, que té com a conseqüència una inflació pràcticament inexistent ens els primers anys de l’euro i que, hores d’ara, els permet exportar en termes nets pràcticament un 9% del PIB, que és una xifra insostenible. En certa forma, aquest model alemany el que ha fet és exportar la crisi a la resta de països, sobretot del sud, ja que els està fent dumping social.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
<strong style="box-sizing: border-box;">Tornant a les eleccions. Llavors per què hi ha aquest sentiment antieuro si els alemanys en són els principals beneficiaris?</strong></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Òbviament perquè aquest benefici no està repartit. La classe obrera també ha estat perjudicada per aquestes polítiques exportadores, encara que això calgui contextualitzar-ho en un país que venia d’un nivell de vida més alt i amb un estat del benestar molt més desenvolupat que el nostre. I com passa sovint la classe política s’ha dedicat a culpar els països del sud dels problemes macroeconòmics d’Europa, que fan que els hagin d’imposar retallades o pujar-los els impostos a ells. Això també està passant a l’interior dels estats al sud, en els que part de la població d’algunes regions consideren que estan pagant massa impostos i que els seus diners es malgasten en regions del sud, per mala gestió, corrupció o excés de despesa.</div>
<div class="wp-caption alignnone" id="attachment_3977" style="box-sizing: border-box; max-width: 100%; width: 693px;">
<img alt="" class="size-full wp-image-3977" height="1024" sizes="(max-width: 683px) 100vw, 683px" src="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9686b.jpg" srcset="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9686b-200x300.jpg 200w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9686b-400x600.jpg 400w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9686b-600x900.jpg 600w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/10/V6B9686b.jpg 683w" style="border-style: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: top;" width="683" /><div class="wp-caption-text" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Foto: Mireia Comas</div>
</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
<strong style="box-sizing: border-box;">Respecte al resultat electoral, vostè defensa que, a banda de l’AfD, hi ha un altre perill més imminent per a l’economia europea.</strong></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Sí. La victòria de Macron va portar una lleugera esperança als més convençuts, ja que va activar la discussió de crear un ministeri de finances europeu sota control del Parlament, d’una política fiscal comuna amb un pressupost comú, fins i tot de certes polítiques redistributives, etc., reformes que comptaven, si bé no amb l’aval d’Angela Merkel, tampoc amb la seva oposició d’entrada, com havia succeït en el passat, i que permetien augurar un eix reformista franco-alemany.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Ara, el resultat de les eleccions alemanyes torna a capgirar la situació i torna a embarrancar l’euro. Si bé encara no s’ha format govern –i suaran sang per a fer-ho- tot apunta a que s’optarà pel que allí anomenen una «coalició Jamaica», entre els democristians del CDU/CSU, els liberals del FDP i Els Verds. I el dirigent del FDP, Christian Lindner, ja ha exigit el ministeri de finances per tal de pactar. Lindner és un opositor ferotge a qualsevol d’aquestes mesures federalistes. És un nacionalista econòmic, contrari a qualsevol control parlamentari de les finances, als rescats del sud i a una redistribució entre estats. En definitiva, pitjor que Schäuble.</div>
<blockquote style="background: rgb(246, 246, 246); border-color: rgb(205, 203, 51); border-left-style: solid; border-left-width: 4px; box-sizing: border-box; font-stretch: normal; font-style: italic; margin-bottom: 2em; margin-top: 2em; padding: 15px;">
<div style="box-sizing: border-box;">
Sense un projecte polític com el que proposava Macron, a l’euro li falta una pota i ja hem vist que és inviable</div>
</blockquote>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Amb Lindner com a Ministre de Finances d’Alemanya si hi ha un estat que fa fallida es probable que Alemanya en veti el rescat, pel que l’única alternativa seria una monetització de deute del Banc Central per la porta del darrere, el que tocaria de mort la seva credibilitat, o una intervenció d’un organisme extern, com l’FMI, que encara seria pitjor. El risc de què l’euro esclati seria alt.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 20px;">
Per altra banda, sense un projecte polític com el que proposava Macron, a l’euro li falta una pota i ja hem vist que és inviable. Però paradoxalment Alemanya s’està beneficiant a curt termini del seu model predatori precisament per l’existència d’un euro que ara posa en perill. Sense l’euro, el nou marc alemany s’apreciaria fortament, destruint la seva indústria exportadora, pel que l’economia alemanya s’enfonsaria. El model alemany és un gegant amb peus de fang, que només pot exercir el seu domini amb mà de ferro perquè ningú s’atreveix a qüestionar la Unió Monetària</div>
</div>
</div>
</div>
</div>

Entrevista Sergi Cutillas, economista i membre d’Ekona cooperativa

JOAN CANELA, València

@joancanela

La Unió Europea assegura que la crisi ha afluixat, però vostè és bastant crític amb aquesta afirmació.

Sí, des de les institucions europees s’ha començat a difondre un discurs triomfalista en termes econòmics. Aquest setembre va sortir el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, assegurant que s’havia superat el cop, que ja ens trobàvem en recuperació i fins i tot parlant d’ampliar la zona euro a 30 països.

Però si entres a mirar les dades al detall te n’adones que aquest tipus d’afirmacions no s’aguanten. L’atur continua sent molt alt i a les perifèries de la Unió és escandalós, el nivell d’endeutament continua molt elevat, el PIB no convergeix amb el PIB potencial [la tendència prèvia a la crisi] ni de lluny i en països com el nostre o Itàlia la capacitat productiva continua infrautilitzada i es deteriora de manera irreversible.

Un dels motius per aquest allargament de la crisi seria la manca d’actuació decidida del Banc Central Europeu en els seus inicis?

Sí, entre d’altres. Això és fàcil de veure quan ho compares amb la reacció d’altres països amb moneda pròpia com els EUA, Austràlia o el Regne Unit, que és evident que s’estan recuperant millor gràcies a que s’hi van realitzar programes d’estímuls fiscals i monetaris, a diferència d’Europa on es va imposar l’austeritat, els tipus oficials es van abaixar tard i no es van posar en marxa programes de compra de deute públic suficientment creïbles fins el 2012.

Però per a això cal un Banc Central que sàpiga d’economia i no estigui abduït per la doctrina monetarista, que pensa erròniament que la inflació es relaciona proporcionalment amb la massa monetària (sembla que, afortunadament, en Draghi s’ha allunyat d’aquesta doctrina en els últims anys). I també una sobirania monetària i canviària que permeti decidir el tipus de canvi més adient al propi cicle econòmic o devaluar la divisa si fos necessari. Ara amb l’euro el gran problema és que estem operant amb una moneda estrangera, sense decidir els tipus d’interès, sense influència en el tipus de canvi, ni tampoc en les polítiques monetàries extraordinàries per enfrontar la crisi.

Foto: Mireia Comas

Llavors la solució seria sortir de l’euro?

Tenir l’euro és un desastre i un dels problemes més grans que tenim a l’hora de poder aplicar polítiques que ens permetin superar la crisi. Però a ningú se li escapa que sortir-ne té uns costos majors que no haver-hi entrat mai, que és el que s’hauria d’haver fet. Primer caldria plantejar desobediència al Pacte d’Estabilitat i Creixement, la columna vertebral de la Unió Monetària, que obliga als estats de l’euro a imposar l’austeritat. Això, juntament amb mesures com una moratòria en el pagament del deute públic fins que es realitzi una auditoria ciutadana que n’avaluï la legitimitat i l’establiment de controls en la circulació de capitals permetria assolir una posició de força negociadora per intentar abandonar l’euro de forma negociada, i establint acords que estabilitzin el tipus de canvi i permetin una transició cap a un nou règim monetari comú. Si això no fos possible, per una posició tancada i agressiva de la resta d’estats membres de l’Eurozona aquest pas s’hauria de prendre de forma unilateral, amb majors riscos, com és obvi.

L’objectiu hauria de ser substituir l’euro per una bona coordinació monetària europea més flexible, amb un ampli acord internacional que permeti equilibrar les balances comercials, que permeti implementar mesures que siguin, com a mínim, keynesianes, i on cada estat es pugui adaptar millor a les seves necessitats macroeconòmiques. No estic parlant de tornar a l’autarquia ni a l’aïllament.

Això permetria als estats del sud iniciar les polítiques que realment necessiten, però també al nord obtenir més autonomia.

L’objectiu hauria de ser substituir l’euro per una bona coordinació monetària europea més flexible, amb un ampli acord internacional

La sortida de l’euro és una de les banderes de les creixents opcions xenòfobes de dretes, però poques vegades l’esquerra opta per aquesta via.

Bona part de l’augment de la xenofòbia ve donada pels problemes que genera per a una bona part de la població –sobretot de classe treballadora o altres més vulnerables- el model de globalització neoliberal. I l’euro és una expressió d’aquest model.

Això ho hem vist a les darreres eleccions alemanyes, on l’Alternativa per Alemanya (AfD en les seves sigles en alemany) ha arribat pràcticament al 13% dels vots i s’ha convertit en la tercera força amb un discurs molt nacionalista, anti-euro i molt dirigit a la classe treballadora malgrat ser profundament reaccionari. En aquest aspecte la dreta ha aconseguit ser molt més cridanera i a més ha aprofitat l’absència d’un projecte ferm des de l’esquerra, que apunti a l’arrel del problema en la defensa dels drets atacats pel neoliberalisme. Tot i això, l’extrema dreta com més s’acosta al poder més tendeix a contemporitzar amb l’euro, tal com vam veure durant la segona volta de Marine Le Pen a les presidencials franceses.

Però aquest sentiment antieuro a Alemanya resulta curiós, ja que la percepció és que aquest país és el principal beneficiari de la moneda única, ja que la permès convertir-se en una potència exportadora.

Sí, des de finals de la dècada de 1990 Alemanya ho ha apostat tot a l’exportació, guanyant competitivitat a base de reprimir els salaris, una política que s’anomena de devaluació interna, que té com a conseqüència una inflació pràcticament inexistent ens els primers anys de l’euro i que, hores d’ara, els permet exportar en termes nets pràcticament un 9% del PIB, que és una xifra insostenible. En certa forma, aquest model alemany el que ha fet és exportar la crisi a la resta de països, sobretot del sud, ja que els està fent dumping social.

Tornant a les eleccions. Llavors per què hi ha aquest sentiment antieuro si els alemanys en són els principals beneficiaris?

Òbviament perquè aquest benefici no està repartit. La classe obrera també ha estat perjudicada per aquestes polítiques exportadores, encara que això calgui contextualitzar-ho en un país que venia d’un nivell de vida més alt i amb un estat del benestar molt més desenvolupat que el nostre. I com passa sovint la classe política s’ha dedicat a culpar els països del sud dels problemes macroeconòmics d’Europa, que fan que els hagin d’imposar retallades o pujar-los els impostos a ells. Això també està passant a l’interior dels estats al sud, en els que part de la població d’algunes regions consideren que estan pagant massa impostos i que els seus diners es malgasten en regions del sud, per mala gestió, corrupció o excés de despesa.

Foto: Mireia Comas

Respecte al resultat electoral, vostè defensa que, a banda de l’AfD, hi ha un altre perill més imminent per a l’economia europea.

Sí. La victòria de Macron va portar una lleugera esperança als més convençuts, ja que va activar la discussió de crear un ministeri de finances europeu sota control del Parlament, d’una política fiscal comuna amb un pressupost comú, fins i tot de certes polítiques redistributives, etc., reformes que comptaven, si bé no amb l’aval d’Angela Merkel, tampoc amb la seva oposició d’entrada, com havia succeït en el passat, i que permetien augurar un eix reformista franco-alemany.

Ara, el resultat de les eleccions alemanyes torna a capgirar la situació i torna a embarrancar l’euro. Si bé encara no s’ha format govern –i suaran sang per a fer-ho- tot apunta a que s’optarà pel que allí anomenen una «coalició Jamaica», entre els democristians del CDU/CSU, els liberals del FDP i Els Verds. I el dirigent del FDP, Christian Lindner, ja ha exigit el ministeri de finances per tal de pactar. Lindner és un opositor ferotge a qualsevol d’aquestes mesures federalistes. És un nacionalista econòmic, contrari a qualsevol control parlamentari de les finances, als rescats del sud i a una redistribució entre estats. En definitiva, pitjor que Schäuble.

Sense un projecte polític com el que proposava Macron, a l’euro li falta una pota i ja hem vist que és inviable

Amb Lindner com a Ministre de Finances d’Alemanya si hi ha un estat que fa fallida es probable que Alemanya en veti el rescat, pel que l’única alternativa seria una monetització de deute del Banc Central per la porta del darrere, el que tocaria de mort la seva credibilitat, o una intervenció d’un organisme extern, com l’FMI, que encara seria pitjor. El risc de què l’euro esclati seria alt.

Per altra banda, sense un projecte polític com el que proposava Macron, a l’euro li falta una pota i ja hem vist que és inviable. Però paradoxalment Alemanya s’està beneficiant a curt termini del seu model predatori precisament per l’existència d’un euro que ara posa en perill. Sense l’euro, el nou marc alemany s’apreciaria fortament, destruint la seva indústria exportadora, pel que l’economia alemanya s’enfonsaria. El model alemany és un gegant amb peus de fang, que només pot exercir el seu domini amb mà de ferro perquè ningú s’atreveix a qüestionar la Unió Monetària

<h2 class="subtitle_news_ext" style="background-color: white; color: #555555; font-family: Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 18px; margin-bottom: 25px;">
Dels 2.262.424 vots comptabilitzats,  2.020.144 han estat a favor de la independència, la participació se situaria en el 56,75% (segons el DNI registrats), d'un cens de 5.343.358.</h2>
<div>
<br /></div>
<div>
<div class="img_news_ext" style="background-color: white; float: left; font-family: Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; margin-bottom: 15px; margin-right: 15px; overflow: hidden; position: relative; width: 250px;">
<div class="img_imgs_news_ext" id="images_cii440" style="font-size: 11px; font-weight: 700; margin: 0px auto; text-align: center;">
<a data-lightbox="roadtrip" href="https://www.llibertat.cat/2017/10/s-135663.png" style="color: black; text-decoration: none;" title="El Sí guanya amb el 90% dels vots"><img alt="El Sí guanya amb el 90% dels vots" itemprop="image" src="https://www.llibertat.cat/2017/10/s-135664.png" style="border: 0px; margin-bottom: 3px;" title="El Sí guanya amb el 90% dels vots" /><span style="color: #777777; display: block; font-size: 10px; font-weight: normal; margin-bottom: 1px;">El Sí guanya amb el 90% dels vots</span></a></div>
</div>
<div class="body_news_ext" itemprop="articleBody" style="background-color: white; line-height: 1.4em; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El Sí ha guanyat el referèndum d'autodeterminació de Catalunya amb 2.020.144 vots que el representa e el 90,09%, El no ha obtingut 176.565, el 7,87%; 45.586 persones, el 2,03%, han optat pel blanc i 20.129 vots han estat nuls (0,89%)”.</span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El portaveu del govern, Jordi Turull, ha explicat en una conferència de premsa passada la mitjanit que el còmput total a partir “de les paperetes no segrestades” ha estat 2.262.424 vots. També ha dit que han estat requisades 770.000, d'uns 400 col·legis. Tot plegat representa que la participació se situaria en 3.032.424 que representaria el 56,7%.</span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El portaveu ha remarcat que “aquest país ha sabut defensar de manera pacífica la democràcia”. “El referèndum s’ha celebrat i s’ha passat del votarem a l’hem votat”.</span></div>
</div>

Dels 2.262.424 vots comptabilitzats, 2.020.144 han estat a favor de la independència, la participació se situaria en el 56,75% (segons el DNI registrats), d'un cens de 5.343.358.

El Sí guanya amb el 90% dels vots

El Sí ha guanyat el referèndum d'autodeterminació de Catalunya amb 2.020.144 vots que el representa e el 90,09%, El no ha obtingut 176.565, el 7,87%; 45.586 persones, el 2,03%, han optat pel blanc i 20.129 vots han estat nuls (0,89%)”.
El portaveu del govern, Jordi Turull, ha explicat en una conferència de premsa passada la mitjanit que el còmput total a partir “de les paperetes no segrestades” ha estat 2.262.424 vots. També ha dit que han estat requisades 770.000, d'uns 400 col·legis. Tot plegat representa que la participació se situaria en 3.032.424 que representaria el 56,7%.
El portaveu ha remarcat que “aquest país ha sabut defensar de manera pacífica la democràcia”. “El referèndum s’ha celebrat i s’ha passat del votarem a l’hem votat”.