Archive for 2018

Home Archive for 2018

undefined

De l'aprenentatge de la lectura

0 Somnis Rebels 9:06 a. m. Comments

CulturaDe l'aprenentatge de la lectura >Somnis Rebels 9:06 a. m. 0 Comments «Les desigualtats socioculturals i econòmiques fan que no tothom tingui les mateixes oportunitats d’accedir a tot el que sabem sobre l’aprenentatge de

undefined

Municipalisme i construcció de la República

0 Somnis Rebels 2:36 p. m. Comments

MunicipalismePolítica Municipal videoMunicipalisme i construcció de la República >Somnis Rebels 2:36 p. m. 0 Comments Amb Dolors Sabater, Maribi Ugarteburu, Eudald Calvo i Anna Gabriel Molins de Rei, 25/03/2018 Maribi Ugarteburu. Exportàveu Udalbiltza (Assemblea

undefined

Reflexions sobre la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans

0 Somnis Rebels 10:37 p. m. Comments

EconomiaEconomia SolidàriaReflexions sobre la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans >Somnis Rebels 10:37 p. m. 0 Comments La Revista Sobirania Alimentària, Biodiversitat i Cultures acaba de publicar l’Anuari de la

undefined

Onze qüestions que has de conèixer per entendre l’extrema dreta que patirem

0 Somnis Rebels 8:22 a. m. Comments

FeixismeOnze qüestions que has de conèixer per entendre l’extrema dreta que patirem >Somnis Rebels 8:22 a. m. 0 Comments Salvini (Lliga Nord), Vilimsky (FPÖ), Le Pen (AN), Wilders (PVV) i Annemans (VB) al Parlament

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

2018

<h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: small;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-stretch: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> «Les desigualtats socioculturals i econòmiques fan que no tothom tingui les mateixes oportunitats d’accedir a tot el que sabem sobre l’aprenentatge de la lectura»</span></h3>
<h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: small;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-stretch: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> «Assolir una bona lectura s’aconsegueix mitjançant la lectura, no pas amb remeis màgics»</span></h3>
<div>
<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; line-height: 24px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col-xs-12 fotoportadaampliacio" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 20px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 780px;">
<div class="fotografia ambpeu" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 0px; width: 750px;">
<a class="bi3dArtId-629 bi3dArtType-photo" href="https://www.elsetembre.cat/noticia/629/aprenentatge/lectura" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration: none;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="«Assolir una bona lectura s’aconsegueix mitjançant la lectura, no pas amb remeis màgics»" class="img-responsive" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/201812/1200_1544434173reading-77167.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 750px;" /></span></a></div>
<div class="peufotografia" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #888888; float: left; line-height: 14px; margin-bottom: 10px; padding-bottom: 4px; padding-left: 0px; padding-top: 4px; width: 750px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">«Assolir una bona lectura s’aconsegueix mitjançant la lectura, no pas amb remeis màgics»</span></div>
</div>
</div>
<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; line-height: 24px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col-md-10 columnatextnoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;">
<div class="row" style="box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Fa molts anys que treballo amb nois i noies amb dificultats d’aprenentatge. Com que aquesta activitat professional és autònoma –diguem freelance–, molt sovint em pregunto això: de quina manera podria aconseguir que el que vaig aprenent, per mitjà del conglomerat d’observacions, lectures, processos reflexius... beneficiï més gent? Dit en to desideratiu: com m’agradaria que aquestes aportacions no quedessin circumscrites, només, a qui em valora i pot costejar els meus serveis! <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />El desig de compartir té de destinataris els companys i companyes de professió, i alhora –i, segons com, sobretot– les mares i pares. Precisament, per arribar a l’àmbit familiar, em fa l’efecte que un bon recurs com aquesta publicació podria resultar prou útil. Ho provaré. Compartiré quatre idees generals per ajudar la mainada, a casa, en els camins de la lectura.</span></div>
<div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;">
<img alt="Resultat d'imatges de lectura" height="225" src="https://www.telemundo.com/sites/nbcutelemundo/files/styles/article_cover_image/public/images/article/cover/2017/02/10/nina-sentada-sobre-libros-leyendo.jpg?itok=H-Qg7-C7" width="400" /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Primera. En la lectura, com en gairebé tot, els models de les persones pròximes són importantíssims. Hi ha pares i mares que expliquen que compren llibres per als infants. La primera pregunta hauria de ser aquesta: i us veuen llegir, a casa? Us esforceu a predicar amb l’exemple? Probablement, hi sortirà guanyant tothom. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Segona. Desenganyem-nos: assolir una bona lectura s’aconsegueix mitjançant la lectura, no pas amb remeis màgics. I en el cas que els fills presentin dificultats d’aprenentatge, el treball també es basarà en la lectura (però llavors convindrà que un bon professional estableixi objectius prioritaris i concreti propostes per tal d’assolir-los). Per això, a casa, la lectura compartida i agradable –amb complicitats, passant-ho bé– també és una de les primeres bases dignes de ser subratllades. I, un cop assegurat un bon clima, quin pot ser el nostre acompanyament? Podem llegir en veu alta per tal de ser escoltats, o animar els infants a seguir els rengles de lletra escrita, o –després– demanar que rellegeixin el mateix fragment. O també podem llegir alhora ells i nosaltres. O escoltar-los i, quan hagin acabat, comentar quins aspectes estan millorant i quins altres caldria continuar tenint força en compte. Podem alternar-nos llegint quatre paraules l’un, quatre paraules l’altre, intentant de mantenir un mateix ritme. Sense descuidar l’ambient –com deia– de complicitat, anirem ajudant els nous lectors a sentir-se més segurs i disposats a millorar.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Tercera. Abans de preocupar-nos per la rapidesa, hem d’assegurar una bona precisió lectora. Observem-la? Observem si hi ha lletres i dígrafs mal descodificats; si hi ha tipus d’estructures sil·làbiques que costen més que els altres; si hi ha paraules llargues i poc conegudes que no són ben segmentades per síl·labes; si hi ha mots que el fill o filla reconeix fàcilment, però que no acaba d’enllaçar gaire bé, ja que els diu per separat... Observem-ho i anotem-ho. I abans de passar a una pàgina nova de text, podem proposar la lectura de paraules que costen –les que tenim anotades o algunes de semblants–, o fins i tot diferenciar les síl·labes dels mots del text que després llegirem i sabem que resultaran una mica més difícils que els altres.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Quarta. L’aprenentatge de la mecànica lectora té importància, però encara en té més la comprensió de tot el que es llegeix, començant pels mots. La comprensió de les paraules, és evident, reforça les diferències interpersonals. Daniel T. Willingham, a<em style="box-sizing: border-box;">Educando niños lectores</em> (TEELL), afirma que, segons certs estudis –suposo que nord-americans–, per a una comprensió còmoda de text, cal conèixer aproximadament el 98% de les paraules. Expliquen que Dario Fo deia que «l’amo té mil paraules, mentre que l’obrer només en comprèn tres-centes». Els factors socioeconòmics són influents. Cal esforçar-se per tots els mitjans a reduir aquestes diferències.</span></div>
<div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;">
<img alt="Imatge relacionada" height="223" src="https://laverdadnoticias.com/__export/1517854648935/sites/laverdad/img/2018/02/05/el_valor_de_la_lectura.jpg_1834093470.jpg" width="400" /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Les desigualtats socioculturals i econòmiques fan que no tothom tingui les mateixes oportunitats d’accedir a tot el que sabem, avui dia, sobre l’aprenentatge de la lectura. El pes del model de mares i pares, la lectura acompanyada a casa, les observacions per millorar –si cal– la precisió, l’ampliació del vocabulari comprès. El fet d’esforçar-nos a compartir coneixements, idees... –fins i tot quan semblen òbvies– potser representa una primera baula en la reacció davant d’aquestes desigualtats, d’aquestes injustícies.</span></div>
</div>
</div>
</div>
</div>
<div>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<br /></div>

«Les desigualtats socioculturals i econòmiques fan que no tothom tingui les mateixes oportunitats d’accedir a tot el que sabem sobre l’aprenentatge de la lectura»

«Assolir una bona lectura s’aconsegueix mitjançant la lectura, no pas amb remeis màgics»

Fa molts anys que treballo amb nois i noies amb dificultats d’aprenentatge. Com que aquesta activitat professional és autònoma –diguem freelance–, molt sovint em pregunto això: de quina manera podria aconseguir que el que vaig aprenent, per mitjà del conglomerat d’observacions, lectures, processos reflexius... beneficiï més gent? Dit en to desideratiu: com m’agradaria que aquestes aportacions no quedessin circumscrites, només, a qui em valora i pot costejar els meus serveis!

El desig de compartir té de destinataris els companys i companyes de professió, i alhora –i, segons com, sobretot– les mares i pares. Precisament, per arribar a l’àmbit familiar, em fa l’efecte que un bon recurs com aquesta publicació podria resultar prou útil. Ho provaré. Compartiré quatre idees generals per ajudar la mainada, a casa, en els camins de la lectura.

Primera. En la lectura, com en gairebé tot, els models de les persones pròximes són importantíssims. Hi ha pares i mares que expliquen que compren llibres per als infants. La primera pregunta hauria de ser aquesta: i us veuen llegir, a casa? Us esforceu a predicar amb l’exemple? Probablement, hi sortirà guanyant tothom.

Segona. Desenganyem-nos: assolir una bona lectura s’aconsegueix mitjançant la lectura, no pas amb remeis màgics. I en el cas que els fills presentin dificultats d’aprenentatge, el treball també es basarà en la lectura (però llavors convindrà que un bon professional estableixi objectius prioritaris i concreti propostes per tal d’assolir-los). Per això, a casa, la lectura compartida i agradable –amb complicitats, passant-ho bé– també és una de les primeres bases dignes de ser subratllades. I, un cop assegurat un bon clima, quin pot ser el nostre acompanyament? Podem llegir en veu alta per tal de ser escoltats, o animar els infants a seguir els rengles de lletra escrita, o –després– demanar que rellegeixin el mateix fragment. O també podem llegir alhora ells i nosaltres. O escoltar-los i, quan hagin acabat, comentar quins aspectes estan millorant i quins altres caldria continuar tenint força en compte. Podem alternar-nos llegint quatre paraules l’un, quatre paraules l’altre, intentant de mantenir un mateix ritme. Sense descuidar l’ambient –com deia– de complicitat, anirem ajudant els nous lectors a sentir-se més segurs i disposats a millorar.

Tercera. Abans de preocupar-nos per la rapidesa, hem d’assegurar una bona precisió lectora. Observem-la? Observem si hi ha lletres i dígrafs mal descodificats; si hi ha tipus d’estructures sil·làbiques que costen més que els altres; si hi ha paraules llargues i poc conegudes que no són ben segmentades per síl·labes; si hi ha mots que el fill o filla reconeix fàcilment, però que no acaba d’enllaçar gaire bé, ja que els diu per separat... Observem-ho i anotem-ho. I abans de passar a una pàgina nova de text, podem proposar la lectura de paraules que costen –les que tenim anotades o algunes de semblants–, o fins i tot diferenciar les síl·labes dels mots del text que després llegirem i sabem que resultaran una mica més difícils que els altres.

Quarta. L’aprenentatge de la mecànica lectora té importància, però encara en té més la comprensió de tot el que es llegeix, començant pels mots. La comprensió de les paraules, és evident, reforça les diferències interpersonals. Daniel T. Willingham, aEducando niños lectores (TEELL), afirma que, segons certs estudis –suposo que nord-americans–, per a una comprensió còmoda de text, cal conèixer aproximadament el 98% de les paraules. Expliquen que Dario Fo deia que «l’amo té mil paraules, mentre que l’obrer només en comprèn tres-centes». Els factors socioeconòmics són influents. Cal esforçar-se per tots els mitjans a reduir aquestes diferències.

Les desigualtats socioculturals i econòmiques fan que no tothom tingui les mateixes oportunitats d’accedir a tot el que sabem, avui dia, sobre l’aprenentatge de la lectura. El pes del model de mares i pares, la lectura acompanyada a casa, les observacions per millorar –si cal– la precisió, l’ampliació del vocabulari comprès. El fet d’esforçar-nos a compartir coneixements, idees... –fins i tot quan semblen òbvies– potser representa una primera baula en la reacció davant d’aquestes desigualtats, d’aquestes injustícies.

<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span>
<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #212529; display: flex; flex-wrap: wrap; line-height: 24px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col-md-7 embed-responsive embed-responsive-16by9" style="-webkit-box-flex: 0; box-sizing: border-box; flex: 0 0 58.3333%; max-width: 58.3333%; min-height: 1px; overflow: hidden; padding: 0px; position: relative; width: 560px;">
<figure class="content-media content-media--video" id="featured-media" style="box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 1rem;"><iframe allow="autoplay; encrypted-media" allowfullscreen="allowfullscreen" class="content-media__object embed-responsive-item" frameborder="0" id="featured-video" src="https://www.youtube.com/embed/IztT5HXoIUU?enablejsapi=1&rel=0&showinfo=0" style="border-style: initial; border-width: 0px; bottom: 0px; box-sizing: border-box; height: 331px; left: 0px; position: absolute; top: 0px; transition: width 0.2s ease-in-out, height 0.2s ease-in-out, transform 0.38s ease-in-out; width: 560px;"></iframe></figure></div>
<div class="col-md-5" style="-webkit-box-flex: 0; box-sizing: border-box; flex: 0 0 41.6667%; max-width: 41.6667%; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 400px;">
<h1 style="box-sizing: border-box; color: inherit; font-weight: 500; line-height: 1.2; margin-bottom: 0.5rem; margin-top: 0px;">
<br /></h1>
<h4 class="vermell" style="box-sizing: border-box; color: #cd071e; font-weight: 500; line-height: 1.2; margin-bottom: 0.5rem; margin-top: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Amb Dolors Sabater, Maribi Ugarteburu, Eudald Calvo i Anna Gabriel</span></h4>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Molins de Rei, 25/03/2018<br style="box-sizing: border-box;" /><a href="https://twitter.com/intent/tweet?original_referer=https://conferenciamunicipalista.cup.cat/2018/conferencies/municipalisme-construccio-republica&tw_p=tweetbutton&url=https://conferenciamunicipalista.cup.cat/2018/conferencies/municipalisme-construccio-republica&text=Municipalisme%20i%20construcci%C3%B3%20de%20la%20Rep%C3%BAblica%20%0D%20Confer%C3%A8ncia%20Municipalista%202018&via=cupnacional" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #007bff; text-decoration: none; touch-action: manipulation;" target="_blank"><span class="fa fa-twitter-square fa-2x" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; color: grey; display: inline-block; font-stretch: normal; line-height: 1; text-rendering: auto;"></span></a> <a href="http://www.facebook.com/sharer/sharer.php?u=https://conferenciamunicipalista.cup.cat/2018/conferencies/municipalisme-construccio-republica" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #007bff; text-decoration: none; touch-action: manipulation;" target="_blank"><span class="fa fa-facebook-square fa-2x" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; color: grey; display: inline-block; font-stretch: normal; line-height: 1; text-rendering: auto;"></span></a> <a href="whatsapp://send?text=Municipalisme i construcci%C3%B3 de la Rep%C3%BAblica %0D Confer%C3%A8ncia Municipalista 2018%20https://conferenciamunicipalista.cup.cat/2018/conferencies/municipalisme-construccio-republica" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #007bff; text-decoration: none; touch-action: manipulation;" target="_blank"><span class="fa fa-whatsapp fa-2x" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; color: grey; display: inline-block; font-stretch: normal; line-height: 1; text-rendering: auto;"></span></a> <a href="https://telegram.me/share/url?url=https://conferenciamunicipalista.cup.cat/2018/conferencies/municipalisme-construccio-republica" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #007bff; text-decoration: none; touch-action: manipulation;" target="_blank"><span class="fa fa-telegram fa-2x" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; color: grey; display: inline-block; font-stretch: normal; line-height: 1; text-rendering: auto;"></span></a></span></div>
</div>
<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col-12" style="-webkit-box-flex: 0; box-sizing: border-box; flex: 0 0 100%; max-width: 100%; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 960px;">
<span style="color: #212529; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; line-height: 24px;"><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">Maribi Ugarteburu</span><em style="box-sizing: border-box;">. Exportàveu Udalbiltza (Assemblea de Municipis i Electes Municipals d’Euskal Herria), exalcaldessa d’Amoroto (Biscaia)</em><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Euskal Herria és un poble que ha viscut tota mena d’expressions de repressió, des de la crema de bruixes en 1600 fins als darrers empresonats per piular aquest mateix 2018, i a les llars d’EH encara hi falten 287 presos polítics i uns quants centenars de persones exiliades i deportades. Segles després, l’imperialisme espanyol, recrescut, s’entesta a dir que EH no existeix, que no existim, però les basques segueixen generació rere generació intentant construir, corporalitzar i defensar la seva casa.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Un parell de pinzellades sobre el municipalisme supramunicipalista i la importància política que aquest ha tingut a EH, des de temps molt antics: els municipis i les valls tenen una llarga tradició autogestionària a EH, amb institucions com l’assemblea del poble (<em style="box-sizing: border-box;">batzarre</em>), datada a l’Edat Mitja, els consells, la gestió de les terres comunals i dels camins… són els primers substrats del municipalisme en temps antics. L’aposta d’una estructura nacional de caràcter municipalista, més enllà dels ajuntaments, és també un símbol de sobirania, ja que els municipis bascos van perdre en primer lloc les seves terres comunals i, posteriorment, les seves competències, fins avui dia. Ara ens imposen una governança multinivell, de manera que, amb el naixement de les diputacions i de l’estructura autonòmica de l’Estat espanyol, els municipis han estat desposseïts de la majoria de competències. Ara que escassejant els recursos pot ser un bon moment per recuperar terreny.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />El conjunt d’EH (Nord i Sud) té actualment un total de 686 municipis i 1.7340 entitats menors o <em style="box-sizing: border-box;">concejos</em>, amb una distribució poblacional i territorial força asimètrica. Tant l’autogestió municipalista com la vocació de compromís nacional per part del municipalisme tenen uns arrels històrics molt profunds. Dos exemples de la història recent:<br style="box-sizing: border-box;" /></span><ul style="box-sizing: border-box; color: #212529; line-height: 24px; margin-bottom: 1rem; margin-top: 0px;">
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Estatut de Lizarra/Estella de 1931: tot just després de proclamar-se la II República espanyola es va posar sobre la taula la reclamació de l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia per a Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. Es van fer consultes en 582 ajuntaments, amb un suport de més del 83% dels ajuntaments a favor d’aquest Estatut. Es va constituir una comissió d’alcaldes, que va encarregar la redacció de l’Estatut a Eusko Ikaskuntza – Societat d’Estudis Bascos. L’esborrany es va fer arribar als ajuntaments, on s’aprova de manera aclaparadora la presentació del text davant Madrid, però els historiadors van falsejar les dades relatives al suport de Navarra, i recentment s’ha descobert que els ajuntaments navarresos també hi estaven a favor. Una delegació de 420 alcaldes van anar a Madrid, amb l’Estatut d’Estella a les mans, i les Cortes republicanes espanyoles, al·ludint a la inconstitucionalitat d’un dels seus articles, es van carregar tot l’Estatut sencer. Aquest va ser el primer intent de procés constituent basc en el segle XX. Amb l’aixecament feixista de 1936 van ser reprimits centenars d’alcaldes, regidors i treballadors municipals dels ajuntaments de l’època republicana.<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Moviment d’Alcaldes de 1976-1977: un grup d’alcaldes nacionalistes van fer un manifest i una convocatòria el juliol de 1976, coincidint amb el centenari de l’abolició dels furs bascos, com a última expressió de la sobirania basca. Hi van acudir alcaldes de 68 municipis i milers de persones a Bergara, per reivindicar la reintegració dels furs. Aquest moviment va tenir un paper molt important en la legalització de la <em style="box-sizing: border-box;">ikurriña</em>. També van participar en les Converses de Xiberta (1977), amb la finalitat de conformar un bloc entre les forces <em style="box-sizing: border-box;">abertzales</em>/nacionalistes abans de les eleccions per a plantejar un seguit de reivindicacions d’autogovern i autonomia per a les quatre províncies. El PNB s’hi va oposar, i la Mesa de Xiberta es va dissoldre.<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
</ul>
<span style="color: #212529; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; line-height: 24px;">Amb aquests antecedents històrics s’arriba al moment històric que va propiciar la creació d’Udalbiltza, com a associació de càrrecs electes municipals i de municipis d’Euskal Herria, dins del context de l’Acord de Lizarra - Garazi, signat el setembre de 1998 per part de tots els partits <em style="box-sizing: border-box;">abertzales,</em> Izquierda Unida, Zutik, Batzarre, sindicats i diferents associacions, per tal de buscar un diàleg i negociació que assolís el cessament de l’activitat armada d’ETA i l’apertura d’un procés negociador. El setembre de 1999 és quan Udalbiltza neix com a institució municipalista, però de caràcter supramunicipal. L’assemblea fundacional va reunir 1.700 càrrecs electes amb una vocació fonamental tant llavors com ara, tant allà com aquí: que ser regidor o alcalde d’un municipi és també ser-ho per a Euskal Herria, és una doble vessant del treball des del municipalisme.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Udalbiltza, en la seva fundació, es va fixar cinc objectius principals:<br style="box-sizing: border-box;" /></span><ul style="box-sizing: border-box; color: #212529; line-height: 24px; margin-bottom: 1rem; margin-top: 0px;">
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Reivindicar Euskal Herria com a nació<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Ajudar a construir l’estructuració política d’EH, buscant unir els representants dels set territoris en una comunitat política<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Promoure la construcció nacional d’EH<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Ajudar a construir relacions entre municipis de tots els territoris, promovent accions conjuntes en els àmbits de la llengua, la cultura, l’organització territorial, el desenvolupament socioeconòmic…<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Presentar i representar a Euskal Herria com a nació en l’àmbit de les relacions internacionals, sostenint la seva aspiració d’actuar com a país en una futura estructuració política i institucional en el marc europeu<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
</ul>
<span style="color: #212529; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; line-height: 24px;">Udalbiltza es basava en la lliure adhesió dels càrrecs polítics i en l’adhesió decidida en ple municipal per part dels ajuntaments. Des de l’inici la implicació dels partits va ser molt desigual, i PNB i EA no tenien gaire presa per a avançar, ja que després de vint anys controlant les institucions es trobava còmode amb la situació existent. En 2000, després que ETA trenqués la treva, Udalbiltza va ser «ficada al congelador» per part de PNB i EA.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Entre 2001 i 2003, any en què arriben les detencions i la criminalització d’Udalbiltza, van poder impulsar els següents projectes lligats a la creació d’un escenari constituent per a Euskal Herria:<br style="box-sizing: border-box;" /></span><ul style="box-sizing: border-box; color: #212529; line-height: 24px; margin-bottom: 1rem; margin-top: 0px;">
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Declaració de nacionalitat basca (ENA), amb el carnet d’identitat corresponent<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Carta de Drets d’EH, redactada a través d’un procés participatiu, recollint drets civils i polítics, socials, econòmics, lingüístics, educatius i de comunicació i expressió<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Organització d’una Conferència Internacional pels Drets dels Pobles (2002), amb la participació de nacions sense estat de tot el món al voltant del dret d’autodeterminació<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
<li style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Projectes de cohesió i desenvolupament territorials, centrats sobretot en zones de fort despoblament, amb un <em style="box-sizing: border-box;">crowdfunding</em> de 400.00 €<br style="box-sizing: border-box;" /></span></li>
</ul>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><div class="col-12" style="-webkit-box-flex: 0; box-sizing: border-box; color: #212529; flex: 0 0 100%; line-height: 24px; max-width: 100%; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 960px;">
<img height="103" src="https://conferenciamunicipalista.cup.cat/banner-arrelades-web.png" width="400" /></div>
<div class="col-12" style="-webkit-box-flex: 0; box-sizing: border-box; color: #212529; flex: 0 0 100%; line-height: 24px; max-width: 100%; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 960px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<span style="color: #212529; line-height: 24px;">Moltes de les iniciatives provenien dels agents socials, i Udalbiltza s’encarregava de brindar l’ajuda necessària perquè es materialitzessin. Entre aquestes iniciatives destaquen la creació de l’Observatori de Drets Lingüístics (Behatokia).</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="color: #212529; line-height: 24px;">A partir de 2003 ja preveien que serien il·legalitzades, després de la il·legalització de centenars de candidatures municipals i el 29 d’abril es va posar en marxa una batuda amb l’empresonament de tretze membres d’Udalbiltza, any i mig després van declarar davant el jutge Garzón, qui va acabar encausant 22 persones. En 2007 es va aixecar la suspensió d’activitats d’Udalbiltza, però tres dies després va sortir la petició de penes: 10-15 anys per pertinença a banda armada. Van tenir vuit anys de processament, durant els quals van resistir de manera coordinada. Durant el període de deu anys en què es van produir tot d’il·legalitzacions centenars de regidors, de manera que una gran part de la societat va quedar sense representació democràtica al seu ajuntament.</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="color: #212529; line-height: 24px;">Udalbiltza no va poder reprendre la seva activitat fins que tant els seus membres com la pròpia organització van ser jutjats i absolts a l’Audiència Nacional. Avui dia continua treballant sota la forma jurídica de consorci. El context polític ha canviat moltíssim, però continuen pensant que una institució de base municipal com a eina per a establir els ciments per a la construcció de sobiranies i per a la cohesió nacional i social segueix sent útil i necessària i que pot ser inspiradora per a la construcció de la república catalana.</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; color: #212529; font-weight: bolder; line-height: 24px;">Dolors Sabater</span><em style="box-sizing: border-box; color: #212529; line-height: 24px;">. Alcaldessa Badalona (Guanyem Badalona En Comú)</em><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="color: #212529; line-height: 24px;">Guanyem Badalona en Comú és una confluència nascuda de la idea que la suma de la transversalitat, a través d’allò que els moviments i les lluites al carrer són capaços d’aconseguir, d’ajuntar persones de moltes procedències i afiliacions, al voltant d’una lluita transformadora, per traslladar-ho a l’àmbit institucional. El que té de rellevant Guanyem és que no es va constituir com a coalició de partits, sinó que té sobirania pròpia, i la gent hi és a títol individual.</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="color: #212529; line-height: 24px;">La idea força que estructura Guanyem, i que transcendeix el propi àmbit municipal, s’articula al voltant de tres idees: la radicalitat democràtica, la justícia social i la república catalana. Han estat capaces, per tant, d’aplegar persones amb visions molt diferents sobre la relació que Catalunya ha de tenir amb Espanya (Podem, CUP, Comunistes, Revolta Global, Els Verds…), a partir del consens a favor de la república catalana i del dret a l’autodeterminació del poble català com a ens sobirà per decidir el seu futur. És a partir d’aquests principis que van signar un pacte, juntament amb ERC i a ICV-EUA, per formar un govern de concentració i fer fora a la dreta d’Albiol, tenint en compte que Badalona és una ciutat de classe treballadora i això ho fan engegant projectes de transformació, tot i estar en minoria. Badalona va créixer de manera desaforada durant l’època del </span><em style="box-sizing: border-box; color: #212529; line-height: 24px;">desarrollisme</em><span style="color: #212529; line-height: 24px;"> del franquisme tot reben diferent onades d’emigració, primer de l’Estat espanyol i posteriorment d’extracomunitària.</span><br style="box-sizing: border-box;" /><div style="text-align: center;">
<span style="color: #212529; line-height: 24px;"><br /></span></div>
<div style="color: #212529; line-height: 24px; text-align: right;">
<img alt="Resultat d'imatges de municipalisme cup" height="254" src="https://conferenciamunicipalista.cup.cat/arrelades.jpg" width="400" /></div>
</span><span style="color: #212529; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; line-height: 24px;">Les lluites per dotar dels serveis mínims i dignes a tota la gent vinguda de fora sempre va anar de bracet amb la lluita catalanista pels drets nacionals, de manera que a Badalona la lluita social i la lluita nacional sempre han anat plegades, com a clau per s la transformació. Entre el primer ajuntament postfranquista i l’actualitat, la ciutat ha estat governada a partir de polítiques allunyades de la radicalitat democràtica i de la justícia social, fins que arribem a la crisi i l’agudització de les desigualtats entre la població, que la dreta va aprofitar per fer-se amb l’alcaldia de la ciutat aprofitant els espais que la pròpia esquerra havia abandonat. Guanyem representa que el poble torni a governar, a favor de la transformació a través de l’aglutinació de les lluites socials i nacionals, tot i que la polarització política dels darrers anys fa que companys de viatge que havien estat a favor del dret a decidir i del sobiranisme ampli van abandonant. En tot cas, tot i estar en minoria segueixen defensant nítidament el dret a l’autodeterminació i a poder fer efectiu el referèndum i la república catalana.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Quin hauria de ser el municipalisme dins del procés constituent? Fa temps que aquest procés hauria d’estar en marxa, la qual cosa ens hagués ajudat en la lluita antirepressiva i en l’eixamplament imprescindible de considerar la república com a oportunitat de millora en els drets socials i en la justícia social, i no pas com a qüestió identitària dels independentistes per part de l’Estat. El municipalisme, per tant, té una clau fonamental com a espai d’incidència política de proximitat, des del qual es poden generar canvis transcendents a través de la política des de baix.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />És urgent, per tant, engegar el procés constituent, participatiu, on tothom pugui veure que l’elaboració d’una nova constitució és la via per accedir a tots de drets que ara tenim negats: laborals, d’accés a les pensions, dret a l’habitatge... En ciutats com la de Badalona i les de l’àrea metropolitana, on hi ha majories socials que s’alimenten de la manipulació dels mitjans de l’Estat, habitualment es vincula procés amb confrontació identitària entre els seus pobles originaris i Catalunya.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Així doncs, s’ha d’engegar aquest procés i s’ha de reivindicar el paper que els municipis han de tenir en la nova república i caldrà articular una organització orgànicament establerta perquè el món municipal fos estructura on debatre i decidir. Exemples molt concrets: els municipis no poden decidir sobre la política de pensions però, en canvi, estan obligats a pal·liar les conseqüències socials del fet de tenir pensions miserables. Per tant, els municipis també han de poder tenir veu sobre les decisions que els afecten, com ara en les escoles bressol, competència de la Generalitat, però quan aquesta deixa d’invertir-hi, són els municipis qui ho han d’assumir. Una fórmula possible seria la de la mancomunitat.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Per últim, es parla molt dels límits que tenim els ajuntaments i els municipis gestionen i impulsen polítiques publiques sense tenir totes les eines però, a més a més, actualment existeix una creuada treure capacitat als municipis: les lleis Montoro estan directament pensades per aprimar els municipis i dificultar l’execució de polítiques transformadores des d’aquests, que és l’espai on la vida de les persones està en primera línia de la política. És prioritari, per tant, lluitar contra aquestes limitacions.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">Anna Gabriel. </span><em style="box-sizing: border-box;">Exregidora a l’Ajuntament de Sallent i exdiputada de la CUP-CC</em><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />És imprescindible que el municipalisme de l’Esquerra Independentista i de la CUP porti el segell de l’autogestió que tant hem practicat fora de les institucions i també demostrar que hi ha una altra manera de fer política, i és que, malgrat ens neguin el nostra marc nacional nosaltres seguim treballant i construint el municipalisme arreu dels Països Catalans, per dibuixar la nostra cartografia pròpia i no el mapa imposat. Seguim apostant per aqueta lògica, i fem municipalisme perquè estem convençudes que l’àmbit local és el primer lloc d’intervenció política imprescindible, però també perquè des d’aquest àmbit podem dibuixar institucionalitat pròpia i el mapa que nosaltres desitgem, així com portar la nostra cultura de moviment i la nostra idiosincràsia a la institució.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Entre les propostes que hem de portar als nostres municipis tenim el Pacte Nacional en Defensa dels Drets Civils i Polítics ja que aquests drets tenen en el municipis un àmbit preferent i privilegiat per desplegar cèl·lules comunitàries en defensa d’aquests drets, a partir d’una trobada entre persones de diferents procedències, formes de pensar i tradicions. Aquestes cèl·lules haurien de ser una de les institucions que nosaltres despleguem en un moment com l’actual. Aquesta defensa dels nostres drets i llibertats civils i polítics ens ha de servir per a bastir un nou país.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Al Festival de Drets Civils recentment celebrat a Ginebra es va passar un documental sobre l’1 d’Octubre, i també un altre sobre la memòria històrica a l’Estat espanyol, on és mostrava el poc respecte per la memòria històrica que hi ha Estat espanyol. Amb l’aprovació de la Llei d’Amnistia del 77 que va segellar oficialment l’oblit de tota l’atrocitat del franquisme es va pactar el silenci per tal que no es reobrin les ferides, i és responsabilitat nostre combatre aquest oblit i aquest silenci, a través de la capilarització de la memòria i de fer-la arribar fins a l’últim racó del nostre país, per tal també, que el silenci i l’oblit no s’hi instal·lin en relació amb el que ha passat en els darrers mesos i sobretot amb el que va significar l’1 d’Octubre. L’única violència que s’està exercint en el nostre país és la dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i la de l’extrema dreta. I hem d’evitar que s’instal·li el silenci sobre aquest tema.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Sense justícia social no hi ha radicalitat democràtica i sense radicalitat democràtica no hi ha república, per la qual cosa hem de lluitar per totes tres. Així, doncs, hem de persistir en els nostres objectius de construir la república catalana amb les cèl·lules comunitàries que a l’àmbit local treballin per la defensa dels drets civils i polítics impossible cap d’elles sense les altres, tot negant-nos a la imposició de l’oblit sobre el que van significar l’1 d’Octubre, la II República, el cop d’estat franquista i la Transició . Ho hem de fer per obligació per nosaltres mateixes, però sobretot per la memòria.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Pel que fa als límits que ens impedeixen avançar, més enllà dels límits objectius i materials existents, n’hi ha un, de veritablement perillós, com és el límit de l’autocensura i de l’autocoacció, els quals depenen exclusivament de nosaltres superar-los. Si estem disposades a no callar i a no censurar-nos els límits de la institució comencen a ser més laxes. Hi ha alguns límits més difícils de canviar sense la construcció de la república catalana, però és fonamental evitar caure en l’autocensura i en convertir-nos nosaltres mateixes en límits per a allò que havíem vingut a fer.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Així doncs, amb memòria, amb autogestió, amb institucionalitat pròpia, amb la cultura de moviment, amb la cultura antirepressiva, amb l’encaix de persones de diferents orígens i procedències, amb les cèl·lules comunitàries, amb la defensa dels drets civils i polítics és com hem d’encarar les properes eleccions municipals, per a lluitar contra l’oblit també des dels municipis. Nosaltres no hem vingut a silenciar, ni a oblidar, nosaltres hem vingut a construir, ho fem per nosaltres i ho fem per les qui ens han precedit, ho fem per les qui vindran, ho fem sobretot perquè la memòria d’allò que va passar l’1 d’Octubre no la podem perdre. Així doncs, les properes eleccions municipals són claus. </span></div>
</div>

Municipalisme i construcció de la República

Amb Dolors Sabater, Maribi Ugarteburu, Eudald Calvo i Anna Gabriel

Molins de Rei, 25/03/2018

Maribi Ugarteburu. Exportàveu Udalbiltza (Assemblea de Municipis i Electes Municipals d’Euskal Herria), exalcaldessa d’Amoroto (Biscaia)

Euskal Herria és un poble que ha viscut tota mena d’expressions de repressió, des de la crema de bruixes en 1600 fins als darrers empresonats per piular aquest mateix 2018, i a les llars d’EH encara hi falten 287 presos polítics i uns quants centenars de persones exiliades i deportades. Segles després, l’imperialisme espanyol, recrescut, s’entesta a dir que EH no existeix, que no existim, però les basques segueixen generació rere generació intentant construir, corporalitzar i defensar la seva casa.

Un parell de pinzellades sobre el municipalisme supramunicipalista i la importància política que aquest ha tingut a EH, des de temps molt antics: els municipis i les valls tenen una llarga tradició autogestionària a EH, amb institucions com l’assemblea del poble (batzarre), datada a l’Edat Mitja, els consells, la gestió de les terres comunals i dels camins… són els primers substrats del municipalisme en temps antics. L’aposta d’una estructura nacional de caràcter municipalista, més enllà dels ajuntaments, és també un símbol de sobirania, ja que els municipis bascos van perdre en primer lloc les seves terres comunals i, posteriorment, les seves competències, fins avui dia. Ara ens imposen una governança multinivell, de manera que, amb el naixement de les diputacions i de l’estructura autonòmica de l’Estat espanyol, els municipis han estat desposseïts de la majoria de competències. Ara que escassejant els recursos pot ser un bon moment per recuperar terreny.

El conjunt d’EH (Nord i Sud) té actualment un total de 686 municipis i 1.7340 entitats menors o concejos, amb una distribució poblacional i territorial força asimètrica. Tant l’autogestió municipalista com la vocació de compromís nacional per part del municipalisme tenen uns arrels històrics molt profunds. Dos exemples de la història recent:

Estatut de Lizarra/Estella de 1931: tot just després de proclamar-se la II República espanyola es va posar sobre la taula la reclamació de l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia per a Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. Es van fer consultes en 582 ajuntaments, amb un suport de més del 83% dels ajuntaments a favor d’aquest Estatut. Es va constituir una comissió d’alcaldes, que va encarregar la redacció de l’Estatut a Eusko Ikaskuntza – Societat d’Estudis Bascos. L’esborrany es va fer arribar als ajuntaments, on s’aprova de manera aclaparadora la presentació del text davant Madrid, però els historiadors van falsejar les dades relatives al suport de Navarra, i recentment s’ha descobert que els ajuntaments navarresos també hi estaven a favor. Una delegació de 420 alcaldes van anar a Madrid, amb l’Estatut d’Estella a les mans, i les Cortes republicanes espanyoles, al·ludint a la inconstitucionalitat d’un dels seus articles, es van carregar tot l’Estatut sencer. Aquest va ser el primer intent de procés constituent basc en el segle XX. Amb l’aixecament feixista de 1936 van ser reprimits centenars d’alcaldes, regidors i treballadors municipals dels ajuntaments de l’època republicana.
Moviment d’Alcaldes de 1976-1977: un grup d’alcaldes nacionalistes van fer un manifest i una convocatòria el juliol de 1976, coincidint amb el centenari de l’abolició dels furs bascos, com a última expressió de la sobirania basca. Hi van acudir alcaldes de 68 municipis i milers de persones a Bergara, per reivindicar la reintegració dels furs. Aquest moviment va tenir un paper molt important en la legalització de la ikurriña. També van participar en les Converses de Xiberta (1977), amb la finalitat de conformar un bloc entre les forces abertzales/nacionalistes abans de les eleccions per a plantejar un seguit de reivindicacions d’autogovern i autonomia per a les quatre províncies. El PNB s’hi va oposar, i la Mesa de Xiberta es va dissoldre.

Amb aquests antecedents històrics s’arriba al moment històric que va propiciar la creació d’Udalbiltza, com a associació de càrrecs electes municipals i de municipis d’Euskal Herria, dins del context de l’Acord de Lizarra - Garazi, signat el setembre de 1998 per part de tots els partits abertzales, Izquierda Unida, Zutik, Batzarre, sindicats i diferents associacions, per tal de buscar un diàleg i negociació que assolís el cessament de l’activitat armada d’ETA i l’apertura d’un procés negociador. El setembre de 1999 és quan Udalbiltza neix com a institució municipalista, però de caràcter supramunicipal. L’assemblea fundacional va reunir 1.700 càrrecs electes amb una vocació fonamental tant llavors com ara, tant allà com aquí: que ser regidor o alcalde d’un municipi és també ser-ho per a Euskal Herria, és una doble vessant del treball des del municipalisme.

Udalbiltza, en la seva fundació, es va fixar cinc objectius principals:

Reivindicar Euskal Herria com a nació
Ajudar a construir l’estructuració política d’EH, buscant unir els representants dels set territoris en una comunitat política
Promoure la construcció nacional d’EH
Ajudar a construir relacions entre municipis de tots els territoris, promovent accions conjuntes en els àmbits de la llengua, la cultura, l’organització territorial, el desenvolupament socioeconòmic…
Presentar i representar a Euskal Herria com a nació en l’àmbit de les relacions internacionals, sostenint la seva aspiració d’actuar com a país en una futura estructuració política i institucional en el marc europeu

Udalbiltza es basava en la lliure adhesió dels càrrecs polítics i en l’adhesió decidida en ple municipal per part dels ajuntaments. Des de l’inici la implicació dels partits va ser molt desigual, i PNB i EA no tenien gaire presa per a avançar, ja que després de vint anys controlant les institucions es trobava còmode amb la situació existent. En 2000, després que ETA trenqués la treva, Udalbiltza va ser «ficada al congelador» per part de PNB i EA.

Entre 2001 i 2003, any en què arriben les detencions i la criminalització d’Udalbiltza, van poder impulsar els següents projectes lligats a la creació d’un escenari constituent per a Euskal Herria:

Declaració de nacionalitat basca (ENA), amb el carnet d’identitat corresponent
Carta de Drets d’EH, redactada a través d’un procés participatiu, recollint drets civils i polítics, socials, econòmics, lingüístics, educatius i de comunicació i expressió
Organització d’una Conferència Internacional pels Drets dels Pobles (2002), amb la participació de nacions sense estat de tot el món al voltant del dret d’autodeterminació
Projectes de cohesió i desenvolupament territorials, centrats sobretot en zones de fort despoblament, amb un crowdfunding de 400.00 €

Moltes de les iniciatives provenien dels agents socials, i Udalbiltza s’encarregava de brindar l’ajuda necessària perquè es materialitzessin. Entre aquestes iniciatives destaquen la creació de l’Observatori de Drets Lingüístics (Behatokia).

A partir de 2003 ja preveien que serien il·legalitzades, després de la il·legalització de centenars de candidatures municipals i el 29 d’abril es va posar en marxa una batuda amb l’empresonament de tretze membres d’Udalbiltza, any i mig després van declarar davant el jutge Garzón, qui va acabar encausant 22 persones. En 2007 es va aixecar la suspensió d’activitats d’Udalbiltza, però tres dies després va sortir la petició de penes: 10-15 anys per pertinença a banda armada. Van tenir vuit anys de processament, durant els quals van resistir de manera coordinada. Durant el període de deu anys en què es van produir tot d’il·legalitzacions centenars de regidors, de manera que una gran part de la societat va quedar sense representació democràtica al seu ajuntament.

Udalbiltza no va poder reprendre la seva activitat fins que tant els seus membres com la pròpia organització van ser jutjats i absolts a l’Audiència Nacional. Avui dia continua treballant sota la forma jurídica de consorci. El context polític ha canviat moltíssim, però continuen pensant que una institució de base municipal com a eina per a establir els ciments per a la construcció de sobiranies i per a la cohesió nacional i social segueix sent útil i necessària i que pot ser inspiradora per a la construcció de la república catalana.

Dolors Sabater. Alcaldessa Badalona (Guanyem Badalona En Comú)

Guanyem Badalona en Comú és una confluència nascuda de la idea que la suma de la transversalitat, a través d’allò que els moviments i les lluites al carrer són capaços d’aconseguir, d’ajuntar persones de moltes procedències i afiliacions, al voltant d’una lluita transformadora, per traslladar-ho a l’àmbit institucional. El que té de rellevant Guanyem és que no es va constituir com a coalició de partits, sinó que té sobirania pròpia, i la gent hi és a títol individual.

La idea força que estructura Guanyem, i que transcendeix el propi àmbit municipal, s’articula al voltant de tres idees: la radicalitat democràtica, la justícia social i la república catalana. Han estat capaces, per tant, d’aplegar persones amb visions molt diferents sobre la relació que Catalunya ha de tenir amb Espanya (Podem, CUP, Comunistes, Revolta Global, Els Verds…), a partir del consens a favor de la república catalana i del dret a l’autodeterminació del poble català com a ens sobirà per decidir el seu futur. És a partir d’aquests principis que van signar un pacte, juntament amb ERC i a ICV-EUA, per formar un govern de concentració i fer fora a la dreta d’Albiol, tenint en compte que Badalona és una ciutat de classe treballadora i això ho fan engegant projectes de transformació, tot i estar en minoria. Badalona va créixer de manera desaforada durant l’època del desarrollisme del franquisme tot reben diferent onades d’emigració, primer de l’Estat espanyol i posteriorment d’extracomunitària.

Les lluites per dotar dels serveis mínims i dignes a tota la gent vinguda de fora sempre va anar de bracet amb la lluita catalanista pels drets nacionals, de manera que a Badalona la lluita social i la lluita nacional sempre han anat plegades, com a clau per s la transformació. Entre el primer ajuntament postfranquista i l’actualitat, la ciutat ha estat governada a partir de polítiques allunyades de la radicalitat democràtica i de la justícia social, fins que arribem a la crisi i l’agudització de les desigualtats entre la població, que la dreta va aprofitar per fer-se amb l’alcaldia de la ciutat aprofitant els espais que la pròpia esquerra havia abandonat. Guanyem representa que el poble torni a governar, a favor de la transformació a través de l’aglutinació de les lluites socials i nacionals, tot i que la polarització política dels darrers anys fa que companys de viatge que havien estat a favor del dret a decidir i del sobiranisme ampli van abandonant. En tot cas, tot i estar en minoria segueixen defensant nítidament el dret a l’autodeterminació i a poder fer efectiu el referèndum i la república catalana.

Quin hauria de ser el municipalisme dins del procés constituent? Fa temps que aquest procés hauria d’estar en marxa, la qual cosa ens hagués ajudat en la lluita antirepressiva i en l’eixamplament imprescindible de considerar la república com a oportunitat de millora en els drets socials i en la justícia social, i no pas com a qüestió identitària dels independentistes per part de l’Estat. El municipalisme, per tant, té una clau fonamental com a espai d’incidència política de proximitat, des del qual es poden generar canvis transcendents a través de la política des de baix.

És urgent, per tant, engegar el procés constituent, participatiu, on tothom pugui veure que l’elaboració d’una nova constitució és la via per accedir a tots de drets que ara tenim negats: laborals, d’accés a les pensions, dret a l’habitatge... En ciutats com la de Badalona i les de l’àrea metropolitana, on hi ha majories socials que s’alimenten de la manipulació dels mitjans de l’Estat, habitualment es vincula procés amb confrontació identitària entre els seus pobles originaris i Catalunya.

Així doncs, s’ha d’engegar aquest procés i s’ha de reivindicar el paper que els municipis han de tenir en la nova república i caldrà articular una organització orgànicament establerta perquè el món municipal fos estructura on debatre i decidir. Exemples molt concrets: els municipis no poden decidir sobre la política de pensions però, en canvi, estan obligats a pal·liar les conseqüències socials del fet de tenir pensions miserables. Per tant, els municipis també han de poder tenir veu sobre les decisions que els afecten, com ara en les escoles bressol, competència de la Generalitat, però quan aquesta deixa d’invertir-hi, són els municipis qui ho han d’assumir. Una fórmula possible seria la de la mancomunitat.

Per últim, es parla molt dels límits que tenim els ajuntaments i els municipis gestionen i impulsen polítiques publiques sense tenir totes les eines però, a més a més, actualment existeix una creuada treure capacitat als municipis: les lleis Montoro estan directament pensades per aprimar els municipis i dificultar l’execució de polítiques transformadores des d’aquests, que és l’espai on la vida de les persones està en primera línia de la política. És prioritari, per tant, lluitar contra aquestes limitacions.

Anna Gabriel. Exregidora a l’Ajuntament de Sallent i exdiputada de la CUP-CC

És imprescindible que el municipalisme de l’Esquerra Independentista i de la CUP porti el segell de l’autogestió que tant hem practicat fora de les institucions i també demostrar que hi ha una altra manera de fer política, i és que, malgrat ens neguin el nostra marc nacional nosaltres seguim treballant i construint el municipalisme arreu dels Països Catalans, per dibuixar la nostra cartografia pròpia i no el mapa imposat. Seguim apostant per aqueta lògica, i fem municipalisme perquè estem convençudes que l’àmbit local és el primer lloc d’intervenció política imprescindible, però també perquè des d’aquest àmbit podem dibuixar institucionalitat pròpia i el mapa que nosaltres desitgem, així com portar la nostra cultura de moviment i la nostra idiosincràsia a la institució.

Entre les propostes que hem de portar als nostres municipis tenim el Pacte Nacional en Defensa dels Drets Civils i Polítics ja que aquests drets tenen en el municipis un àmbit preferent i privilegiat per desplegar cèl·lules comunitàries en defensa d’aquests drets, a partir d’una trobada entre persones de diferents procedències, formes de pensar i tradicions. Aquestes cèl·lules haurien de ser una de les institucions que nosaltres despleguem en un moment com l’actual. Aquesta defensa dels nostres drets i llibertats civils i polítics ens ha de servir per a bastir un nou país.

Al Festival de Drets Civils recentment celebrat a Ginebra es va passar un documental sobre l’1 d’Octubre, i també un altre sobre la memòria històrica a l’Estat espanyol, on és mostrava el poc respecte per la memòria històrica que hi ha Estat espanyol. Amb l’aprovació de la Llei d’Amnistia del 77 que va segellar oficialment l’oblit de tota l’atrocitat del franquisme es va pactar el silenci per tal que no es reobrin les ferides, i és responsabilitat nostre combatre aquest oblit i aquest silenci, a través de la capilarització de la memòria i de fer-la arribar fins a l’últim racó del nostre país, per tal també, que el silenci i l’oblit no s’hi instal·lin en relació amb el que ha passat en els darrers mesos i sobretot amb el que va significar l’1 d’Octubre. L’única violència que s’està exercint en el nostre país és la dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i la de l’extrema dreta. I hem d’evitar que s’instal·li el silenci sobre aquest tema.

Sense justícia social no hi ha radicalitat democràtica i sense radicalitat democràtica no hi ha república, per la qual cosa hem de lluitar per totes tres. Així, doncs, hem de persistir en els nostres objectius de construir la república catalana amb les cèl·lules comunitàries que a l’àmbit local treballin per la defensa dels drets civils i polítics impossible cap d’elles sense les altres, tot negant-nos a la imposició de l’oblit sobre el que van significar l’1 d’Octubre, la II República, el cop d’estat franquista i la Transició . Ho hem de fer per obligació per nosaltres mateixes, però sobretot per la memòria.

Pel que fa als límits que ens impedeixen avançar, més enllà dels límits objectius i materials existents, n’hi ha un, de veritablement perillós, com és el límit de l’autocensura i de l’autocoacció, els quals depenen exclusivament de nosaltres superar-los. Si estem disposades a no callar i a no censurar-nos els límits de la institució comencen a ser més laxes. Hi ha alguns límits més difícils de canviar sense la construcció de la república catalana, però és fonamental evitar caure en l’autocensura i en convertir-nos nosaltres mateixes en límits per a allò que havíem vingut a fer.

Així doncs, amb memòria, amb autogestió, amb institucionalitat pròpia, amb la cultura de moviment, amb la cultura antirepressiva, amb l’encaix de persones de diferents orígens i procedències, amb les cèl·lules comunitàries, amb la defensa dels drets civils i polítics és com hem d’encarar les properes eleccions municipals, per a lluitar contra l’oblit també des dels municipis. Nosaltres no hem vingut a silenciar, ni a oblidar, nosaltres hem vingut a construir, ho fem per nosaltres i ho fem per les qui ens han precedit, ho fem per les qui vindran, ho fem sobretot perquè la memòria d’allò que va passar l’1 d’Octubre no la podem perdre. Així doncs, les properes eleccions municipals són claus.

<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2018/11/29131540/anuari1.jpg" style="cursor: zoom-in; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;"><span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="" class="aligncenter size-large wp-image-8418" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2018/11/29131540/anuari1-1024x556.jpg" style="border: 0px; clear: both; display: block; margin: 0px auto 12.875px; max-width: 100%; text-align: justify; width: 644px;" /></span></a></div>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-weight: 700;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La Revista Sobirania Alimentària, Biodiversitat i Cultures acaba de publicar l’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018. El dossier es presenta avui dilluns, 3 de desembre, a la seu de LaFede de Barcelona amb un debat sobre la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans. Serà la primera de les presentacions del projecte que, durant el desembre, també els portarà a Lleida (dimecres 12), Girona (divendres 14) i Tarragona (dimarts 18). CRÍTIC us ofereix en exclusiva el pròleg de l’Anuari.</span></span></div>
<hr style="font-size: 12px; text-align: justify;" />
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018 pretén ser una eina per a l’anàlisi crítica, des de la perspectiva de la sobirania alimentària, de <span style="font-weight: 700;">la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans</span>. En essència, és un recull de referències de notícies, articles d’opinió, informes, documentals, campanyes, etc. que presentem ordenades per blocs i breument contextualitzades. La lectura —sigui en detall o en diagonal— anhela suscitar reflexions que, n’estem segures, podrem compartir i debatre al llarg dels mesos vinents.</span></div>
<div class="inserted_roba" style="border: none; font-size: 12px; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">No hem volgut desaprofitar l’oportunitat de convertir el pròleg en un primer espai on recollir algunes reflexions. Hi presentem dues converses on es barregen les veus de sis persones que, per experiència vital o dedicació professional, tenen opinions ben interessants i un compromís ferm amb la construcció de la sobirania alimentària al nostre territori.</span></div>
<h2 style="border: none; font-size: 20px; font-weight: normal; line-height: 25px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; text-align: justify; word-spacing: -1px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El món rural i la sobirania alimentària als mitjans de comunicació</span></h2>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">De les múltiples discriminacions que pateixen les persones que viuen al món rural, la comunicativa és potser la més important. Al mateix temps, és una de les menys visibles.<span style="font-weight: 700;">Podem obtenir un bon retrat de què passa als territoris rurals a partir del que llegim als mitjans de comunicació?</span> És una pregunta molt rellevant i no només per qui hi viu, sinó pel conjunt d’una societat que, ho vulgui o no, depèn del seu entorn camperol tant o més que abans, i sens dubte, en dependrà encara més en el futur.</span></div>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Des de la perspectiva de la primera línia de CRÍTIC, un projecte de comunicació cooperatiu amb quatre anys d’experiència, la periodista Laia Soldevila apunta una primera tendència: “L’alimentació és un tema que s’aborda més que fa uns anys, que agafa cada vegada més pes als mitjans”. Puntualitza, però, que “encara no s’aborda prou, precisament perquè té moltes dimensions i pot tractar-se des de molts punts de vista. No ho fem tant com caldria, cal que aprenguem a treballar-lo com un tema recurrent a la premsa”. Paula Duran, col·laboradora de LA DIRECTA des del territori rural al País Valencià, aprofundeix en aquestes mancances: “Les qüestions relacionades amb el món rural es tracten sovint a partir de grans successos o d’iniciatives i propostes culturals que ajuden a fer-lo visible, però moltes vegades es troba a<span style="font-weight: 700;">faltar la discussió de problemàtiques de tipus ambiental</span> i, sobretot, les que tenen a veure amb la mateixa societat rural”. En posa com a exemple la drogoaddicció, “una pandèmia que afecta des de fa temps totes les generacions i que mai s’ha abordat en el seu context. Aquesta infrarrepresentació i la manca de normalitat generen una absència de vertebració comunicativa”, continua Duran, “que està relacionada amb el fet que encara tenim una mentalitat informativa molt urbana o capitalista que ens fa discriminar la gent dels territoris en funció del que ens poden aportar a nosaltres com a mitjans, en comptes d’entendre que devem informar tota la societat”.</span></div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Laia Soldevila: “Els mitjans alternatius tracten temes d’alimentació i de món rural amb més proximitat”</span></div>
</blockquote>
<div class="inserted_roba" style="border: none; font-size: 12px; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Si diferenciem entre tipus de mitjans, algunes d’aquestes tendències són encara més accentuades. Tal com insinua Soldevila, en temes d’alimentació, “els grans mitjans tendeixen a reproduir simplement les notícies de l’últim moment, els grans titulars, amb textos tan curts que no poden mostrar la complexitat de l’assumpte o el seu context i condicionants”. Duran hi afegeix: “<span style="font-weight: 700;">Ha de passar un fet molt greu, com una catàstrofe ambiental, perquè arribi a la premsa convencional</span>. Com a entorn, com a societat, com a paisatge, el món rural no interessa”. Altrament, ambdues apunten que la premsa transformadora, malgrat les mancances que també té, hi juga un rol més positiu. “Els mitjans alternatius tenen un altre model de periodisme”, explica Soldevila, “que és més lent, que es fixa en el context, que parla de coses més diverses, que dona la volta a les coses, que teixeix ponts…, i això li permet, com a mínim, tractar els temes relacionats amb l’alimentació i el món rural amb una mica més de proximitat”.</span></div>
<div class="wp-caption alignright" id="attachment_8413" style="border: none; float: right; font-size: 12px; margin: 0px 0px 12.875px 12.875px; padding: 0px; width: 322px;">
<div style="text-align: justify;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2018/11/29130557/anuari.jpg" style="cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="" class="size-medium wp-image-8413" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2018/11/29130557/anuari-206x300.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 322px;" /></span></a></div>
<div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 6.4375px 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Portada de l’Anuari de la sobirania alimentària 2017-2018</span></div>
</div>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Les xarxes de comunicació independents tenen, doncs, un llarg camí per recórrer per tal de representar de la forma més adequada i responsable la realitat del món rural. Amb tot, cal reconèixer la bona feina feta en aquest sentit per part de nombrosos mitjans de comunicació transformadors, com també alguns de convencionals, i que es pot comprovar en les referències que omplen aquest anuari: les nombroses notícies de caràcter ambiental i amb visió de Països Catalans de <a href="https://www.diarijornada.coop/" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">La Jornada</a>; els reportatges en profunditat del setmanari <a href="https://www.eltemps.cat/" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">El Temps</a>; la revista<a href="http://opcions.org/" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Opcions</a>, referent d’informació i reflexió sobre els nous models de consum cooperatiu; les visions crítiques dels blogs ‘<a href="https://elpais.com/agr/alterconsumismo/a" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Alterconsumismo</a>‘ a El País i ‘<a href="https://www.eldiario.es/ultima-llamada/" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Última llamada</a>‘ a elDiario.es; els reportatges a <a href="https://directa.cat/" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">La Directa</a>, que fan visibles temes que no solen llegir-se en cap altre mitjà; el <a href="https://www.ara.cat/" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">diari Ara</a>, amb diverses columnes d’opinió i la cobertura en català del dia a dia balear; els nombrosos articles a <a href="https://www.elperiodico.com/es/temas/alimentacion-16090" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">El Periódico</a> sobre preocupacions alimentàries;<a href="http://www.elcritic.cat/" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">CRÍTIC</a> i els seus articles d’investigació sobre alimentació i política; <a href="https://www.elsaltodiario.com/" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">El Salto</a>, amb peces que donen veu directa a protagonistes de la lluita per un món rural viu; la publicació digital <a href="https://www.elsetembre.cat/" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Setembre</a> i la seva cobertura exhaustiva dels conflictes laborals a la indústria càrnia; o la mateixa <a href="https://www.soberaniaalimentaria.info/" style="font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas</a>, que té aquesta visió del periodisme com a eix central.</span></div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Paula Duran: “És necessari reivindicar el camp com a rebost de tota la bona vida i de recursos de la ciutat”</span></div>
</blockquote>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Mirant endavant, com podem consolidar aquestes bones pràctiques informatives i generar-ne més i de millors? Soldevila assenyala una primera recepta: visualitzar l’alimentació des de les seves múltiples dimensions. “Cal parlar de qui produeix els aliments que mengem, d’on venen, qui hi té interessos, qui en rep les conseqüències, quina petjada ecològica deixen, com arriben a les nostres taules, quin mercat es genera, quin tipus de productes són, què passa quan els consumim, etc”. Apunta també que aquest canvi no és responsabilitat única del periodisme, sinó que “<span style="font-weight: 700;">cal que el moviment agroecològic faci entendre que no parla només d’ingerir aliments</span>, sinó que es tracta d’abordar molts altres factors amb implicacions directes per a totes les persones consumidores; ha de fer palès, per exemple, que el fet que hi hagi menys pagesia ens repercuteix de manera directa, perquè formem part de la mateixa cadena agroalimentària i, per tant, tindrem menys fruita de temporada i de proximitat, i de menys qualitat”. Per la seva banda, Duran remarca la importància de la comunicació com a element per a la construcció de sobirania i com a eina de transformació social: “És una qüestió d’apoderament. Com a moviments agroecològics o ecologistes, el millor que podem fer perquè aquest món tinga més veu és ajudar-lo a apoderar- se”. I això, continua Duran, “implica assumir la comunicació com una eina principal per a transformar la societat rural en termes de difusió de les problemàtiques, de creació de vincles entre diferents pobles o moviments, i de la necessària reivindicació del camp en tant que rebost de tota la bona vida i recursos de la ciutat”.</span></div>
<h2 style="border: none; font-size: 20px; font-weight: normal; line-height: 25px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; text-align: justify; word-spacing: -1px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Passat, present i futur de la sobirania alimentària a Catalunya</span></h2>
<div class="inserted_roba" style="border: none; font-size: 12px; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En valorar la situació actual de Catalunya amb una perspectiva de sobirania alimentària, la primera tendència a destacar —i una de les més positives— és la incorporació i consolidació d’una nova pagesia que no prové necessàriament del món rural. Tal com apunta Pep Riera, vinculat durant dècades al dia a dia de la pagesia catalana, “a les escoles d’agricultura cada vegada hi ha més alumnes de procedència urbana, amb vocació, i això cal valorar-ho molt positivament perquè <span style="font-weight: 700;">tenim un dèficit de pagesos impressionant: som menys de l’1 % de la població</span>. Em sembla perfecte que el relleu que no surt del camp vingui de la ciutat”. Vanesa Freixa, que ha seguit aquesta qüestió durant molts anys des de l’Escola de Pastors, coincideix en la valoració: “És significatiu el nombre de persones que s’incorporen a treballar al camp, tant al sector agrícola com a la ramaderia i que ja s’estan transformant en projectes estables”. Més enllà de les xifres, Freixa considera que és interessant analitzar el potencial transformador d’aquesta tendència: “Són projectes moltes vegades cooperatius, amb nous relats, orientats sobretot a produccions tradicionals actualment relegades a un segon pla. I són molt vàlids perquè treballen en tots els sentits des d’una perspectiva agroecològica; ho tenen claríssim i forma part del seu ADN, no només com una aposta política sinó també perquè és la manera com entenen que s’ha de fer aquesta feina”.</span></div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Pep Riera: “En aquest país, la terra serveix per a especular i no pas per a treballar-la”</span></div>
</blockquote>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La incorporació de nova pagesia posa clarament de manifest un dels reptes més importants en relació al món agrari: garantir l’accés a la terra a qui vulgui cultivar-la. Riera és clar al respecte: “En aquest país, la terra serveix per a especular i no pas per a treballar-la. La intervenció en el mercat de la terra és fonamental per a evitar l’especulació i perquè la terra no sigui un negoci sinó una eina de treball”. “Des de l’esclat de la bombolla immobiliària”, amplia Freixa, “<span style="font-weight: 700;">moltes empreses i grans inversors compren terra com un bé refugi del seu capital o bé per a generar produccions de tipus intensiu</span>. Això fa que es produeixi una competència molt gran en determinades zones de Catalunya, mentre que a l’altre costat dels Pirineus, per exemple, l’administració francesa assegura a través d’un banc de terres públic que la pagesia que s’incorpori o vulgui augmentar-ne la superfície, sempre disposi de terres, i blindi així aquest bé per a la producció alimentària”.</span></div>
<div class="wp-caption alignright" id="attachment_8414" style="border: none; float: right; font-size: 12px; margin: 0px 0px 12.875px 12.875px; padding: 0px; width: 322px;">
<div style="text-align: justify;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2018/11/29130801/contraportada.jpg" style="cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="" class="size-medium wp-image-8414" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/blogs/wp-content/uploads/sites/2/2018/11/29130801/contraportada-205x300.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 322px;" /></span></a></div>
<div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 6.4375px 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Contraportada de l’Anuari de la sobirania alimentària 2017-2018</span></div>
</div>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’accés a la terra és només un dels múltiples factors que dificulten el creixement d’experiències agroecològiques que, en definitiva, volen donar-hi la volta al sistema alimentari actual. Les subvencions al model agroindustrial, els privilegis normatius de les grans empreses agràries o la manca de compromís en la defensa de la sobirania alimentària en són altres exemples. Marta Rivera, investigadora en sistemes agroalimentaris, hi remarca: “Cal insistir que<span style="font-weight: 700;">no és compatible, com creu l’administració, el suport a l’agroindústria i a la petita pagesia</span>. Cal apostar per l’una o per l’altra”. I afegeix que, com a moviment, “és el moment de reivindicar els valors de la sobirania alimentària a totes les institucions, des de les més locals a les globals, amb la participació ciutadana com a motor de les polítiques públiques”. En la mateixa línia es manifesta Riera: “En el marc de la Política Agrària Comuna, caldria aprofitar la gran quantitat de recursos de la Unió Europea que tenim disponibles per a incentivar la proposta de la sobirania alimentària de manera prioritària. Si deixem en mans del mercat els productes de proximitat, de temporada, ecològics, biodinàmics…, no avançarem”. Aclareix que no es tracta de crear estructures noves, sinó de reorientar les que ja tenim. “I no parlem únicament d’accés als béns comuns o altres mitjans productius “, apunta Rivera, “<span style="font-weight: 700;">parlem també dels recursos per a la recerca, que es poden orientar cap als transgènics o cap a l’agricultura ecològica</span>“. Cal tenir clar, doncs, quin és el model de pagesia que volem promoure, i quin és l’assessorament tècnic que aquesta pagesia necessita. Tot va lligat, com resumeix Riera: “La formació, el suport tècnic, els incentius, la recerca, l’accés als mitjans productius… són polítiques d’estructures. Són necessàries i són factibles; el que cal és la voluntat política per aplicar-les”.</span></div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Marta Rivera: “No és compatible el suport a l’agroindústria i a la petita pagesia. Cal apostar per una”</span></div>
</blockquote>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Però qui ha d’aplicar aquestes mesures? “No oblidem”, comenta Freixa, “que en l’àmbit estatal, les competències en agricultura les tenim al Govern de la Generalitat. Cal destacar que es comença a fer bona feina des del Departament d’Agricultura, ara encapçalat per una dona que coneix molt bé el sector i amb qui, per tant, trobem que es pot treballar”. En els últims anys, també hem vist com alguns governs municipals prenien consciència del seu paper en el sistema alimentari i de les possibilitats de posicionar-se a favor de la pagesia de casa nostra. Però tant en un cas com en l’altre, “<span style="font-weight: 700;">que l’acció de les institucions públiques tingui o no transcendència a favor de la sobirania alimentària depèn també de la capacitat dels moviments socials de fer pressió en aquesta direcció</span>“. Com a responsable de la política alimentària de l’Ajuntament de Barcelona, Álvaro Porro ha tingut moltes ocasions per reflexionar sobre aquesta qüestió, entre d’altres, i considera que “el discurs de la sobirania alimentària ha tingut una influència limitada tant en l’articulació política institucional, sobretot als municipis del canvi, com sí que ho han fet la lluita per l’habitatge, les idees de participació i transparència o les propostes de l’economia social i solidària”. Per quin motiu? Porro assenyala que el moviment agroecològic podria haver aprofitat més les onades com el 15-M, el mateix municipalisme del canvi o fins i tot l’independentisme, “espais que tenien la potencialitat de donar força als valors esmentats; en definitiva, li ha faltat tenir més vocació de majories i més vocació de canvis tangibles, de victòries i objectius assumibles”.</span></div>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Es tracta d’una situació paradoxal: mentre d’una banda constatem una manca d’incidència del moviment per la sobirania alimentària en els debats públics i l’acció política institucional; de l’altra, augmenta el nombre d’experiències que s’alineen amb les seves idees —com hem dit abans— i creix també la presència d’aquestes idees dins l’escala de valors de la societat. “<span style="font-weight: 700;">L’assumpció dels valors de la sobirania alimentària per part de la societat és bastant potent</span>“, afirma Porro, i afegeix: “Aquesta condició no és suficient per a incidir en tots els aspectes del model agroalimentari que volem canviar, però sí que apunta a una tendència que és positiva; és un vent favorable per tot el que té a veure amb la sobirania alimentària”. Aquesta tendència en l’àmbit discursiu es manifesta també a l’acadèmia. Rivera explica que en el camp de les ciències naturals continua havent-hi reticències pel fet que sigui una proposta política i, per tant, no abunden les cites explícites a la sobirania alimentària. Malgrat això, moltes de les idees que es desenvolupen als articles relacionats amb la sostenibilitat encaixen perfectament amb aquest paradigma. I continua: “En conjunt, les evidències que es recullen<span style="font-weight: 700;">des de l’esfera científica avalen la importància de la sobirania alimentària i fan èmfasi en el fet que no es tracta d’una qüestió exclusiva de la pagesia</span>, sinó que realment és fonamental per a la sostenibilitat i el futur del planeta”.</span></div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Vanessa Freixa: “Cal que els moviments socials facin pressió perquè les institucions públiques treballin per la sobirania alimentària”</span></div>
</blockquote>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Aquest context favorable, malgrat tot, té també una cara fosca. Una realitat cada vegada més evident és la cooptació del discurs que defensa els valors de la sobirania alimentària (pagesia, proximitat, sostenibilitat, qualitat…) per part d’actors econòmics de la distribució i el consum, com les grans superfícies, que realment treballen amb una lògica pròpia del model agroindustrial. “Hi ha una sèrie de valors que per raons històriques i de context han quallat bé, i això obliga a qualsevol que vulgui posicionar-se al mercat alimentari a intentar fer-se’ls seus”, resumeix Porro. “El que és una mostra d’una certa victòria social i cultural és a la vegada una prova de la nostra fragilitat, perquè si se’n surten, recuperaran la centralitat discursiva sense generar realment cap canvi”. Darrerament, <span style="font-weight: 700;">la proposta del canvi d’escala, per a generar projectes que arribin a molta més gent, ha anat prenent força</span> com una opció per reapropiar-se d’aquests significats. És una reflexió que remarca la necessitat de sortir de les zones de confort i dels projectes més puristes però a la vegada amb menys impacte per tal d’escalar, sobretot en el consum, i generar projectes que arribin a majories socials i que generin canvis quantitativament rellevants. Porro n’és un ferm defensor: “El consum cooperatiu inspirat en els food coops de Nova York o de París n’és un bon exemple, com ho és també la idea d’Unió de Pagesos de renovar el contracte entre el camp i la ciutat. Crec que és un discurs que hauríem d’adoptar i defensar amb força perquè forma part de les dinàmiques que poden aixecar canvis estructurals d’una certa escala”.</span></div>
<h2 style="border: none; font-size: 20px; font-weight: normal; line-height: 25px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; text-align: justify; word-spacing: -1px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Un anuari per continuar pensant-hi</span></h2>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">D’una banda, el paper dels mitjans de comunicació en la construcció de sobirania alimentària i, de l’altra, la situació d’aquest paradigma en el moment actual i el nostre context són les dues qüestions que ens han generat més debat durant la preparació d’aquesta publicació i, per tant, les dues que hem volgut explorar amb més detall a partir de sis perspectives diferents.</span></div>
<div style="border: none; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Però, com dèiem al principi, esperem que el pròleg sigui només la primera de les reflexions que sorgeixin de l’Anuari. Hem fet aquest esforç amb la convicció que <span style="font-weight: 700;">la lluita per uns sistemes alimentaris justos i sostenibles requereix compromís i acció, però també pensament i diàleg</span>. Amb aquest recull de fets i opinions volem ajudar a prendre el pols al passat recent i provocar reflexions de context, estratègiques, allunyades dels fets més immediats. Aquelles que acostumen a ser difícils de fer perquè no trobem quan o com fer-les. Amb tots els defectes que pugui tenir, si aquest anuari ajuda a generar-les, ens donarem plenament per satisfetes.</span></div>
<h5 style="border: none; font-size: 14px; margin: 0px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Al pròleg de l’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018 hi han participat les periodistes de La Directa i Crític, Laura Duran i Laia Soldevila; el pagès i activista Pep Riera; l’ex-directora de l’Escola de Pastors de Catalunya Vanesa Freixa; la investigadora Marta Rivera i el Comissionat d’Economia Social de l’Ajuntament de Barcelona Álvaro Porro.</span></h5>

La Revista Sobirania Alimentària, Biodiversitat i Cultures acaba de publicar l’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018. El dossier es presenta avui dilluns, 3 de desembre, a la seu de LaFede de Barcelona amb un debat sobre la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans. Serà la primera de les presentacions del projecte que, durant el desembre, també els portarà a Lleida (dimecres 12), Girona (divendres 14) i Tarragona (dimarts 18). CRÍTIC us ofereix en exclusiva el pròleg de l’Anuari.

L’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018 pretén ser una eina per a l’anàlisi crítica, des de la perspectiva de la sobirania alimentària, de la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans. En essència, és un recull de referències de notícies, articles d’opinió, informes, documentals, campanyes, etc. que presentem ordenades per blocs i breument contextualitzades. La lectura —sigui en detall o en diagonal— anhela suscitar reflexions que, n’estem segures, podrem compartir i debatre al llarg dels mesos vinents.

No hem volgut desaprofitar l’oportunitat de convertir el pròleg en un primer espai on recollir algunes reflexions. Hi presentem dues converses on es barregen les veus de sis persones que, per experiència vital o dedicació professional, tenen opinions ben interessants i un compromís ferm amb la construcció de la sobirania alimentària al nostre territori.

El món rural i la sobirania alimentària als mitjans de comunicació

De les múltiples discriminacions que pateixen les persones que viuen al món rural, la comunicativa és potser la més important. Al mateix temps, és una de les menys visibles.Podem obtenir un bon retrat de què passa als territoris rurals a partir del que llegim als mitjans de comunicació? És una pregunta molt rellevant i no només per qui hi viu, sinó pel conjunt d’una societat que, ho vulgui o no, depèn del seu entorn camperol tant o més que abans, i sens dubte, en dependrà encara més en el futur.

Des de la perspectiva de la primera línia de CRÍTIC, un projecte de comunicació cooperatiu amb quatre anys d’experiència, la periodista Laia Soldevila apunta una primera tendència: “L’alimentació és un tema que s’aborda més que fa uns anys, que agafa cada vegada més pes als mitjans”. Puntualitza, però, que “encara no s’aborda prou, precisament perquè té moltes dimensions i pot tractar-se des de molts punts de vista. No ho fem tant com caldria, cal que aprenguem a treballar-lo com un tema recurrent a la premsa”. Paula Duran, col·laboradora de LA DIRECTA des del territori rural al País Valencià, aprofundeix en aquestes mancances: “Les qüestions relacionades amb el món rural es tracten sovint a partir de grans successos o d’iniciatives i propostes culturals que ajuden a fer-lo visible, però moltes vegades es troba afaltar la discussió de problemàtiques de tipus ambiental i, sobretot, les que tenen a veure amb la mateixa societat rural”. En posa com a exemple la drogoaddicció, “una pandèmia que afecta des de fa temps totes les generacions i que mai s’ha abordat en el seu context. Aquesta infrarrepresentació i la manca de normalitat generen una absència de vertebració comunicativa”, continua Duran, “que està relacionada amb el fet que encara tenim una mentalitat informativa molt urbana o capitalista que ens fa discriminar la gent dels territoris en funció del que ens poden aportar a nosaltres com a mitjans, en comptes d’entendre que devem informar tota la societat”.

Laia Soldevila: “Els mitjans alternatius tracten temes d’alimentació i de món rural amb més proximitat”

Si diferenciem entre tipus de mitjans, algunes d’aquestes tendències són encara més accentuades. Tal com insinua Soldevila, en temes d’alimentació, “els grans mitjans tendeixen a reproduir simplement les notícies de l’últim moment, els grans titulars, amb textos tan curts que no poden mostrar la complexitat de l’assumpte o el seu context i condicionants”. Duran hi afegeix: “Ha de passar un fet molt greu, com una catàstrofe ambiental, perquè arribi a la premsa convencional. Com a entorn, com a societat, com a paisatge, el món rural no interessa”. Altrament, ambdues apunten que la premsa transformadora, malgrat les mancances que també té, hi juga un rol més positiu. “Els mitjans alternatius tenen un altre model de periodisme”, explica Soldevila, “que és més lent, que es fixa en el context, que parla de coses més diverses, que dona la volta a les coses, que teixeix ponts…, i això li permet, com a mínim, tractar els temes relacionats amb l’alimentació i el món rural amb una mica més de proximitat”.

Portada de l’Anuari de la sobirania alimentària 2017-2018

Les xarxes de comunicació independents tenen, doncs, un llarg camí per recórrer per tal de representar de la forma més adequada i responsable la realitat del món rural. Amb tot, cal reconèixer la bona feina feta en aquest sentit per part de nombrosos mitjans de comunicació transformadors, com també alguns de convencionals, i que es pot comprovar en les referències que omplen aquest anuari: les nombroses notícies de caràcter ambiental i amb visió de Països Catalans de La Jornada; els reportatges en profunditat del setmanari El Temps; la revistaOpcions, referent d’informació i reflexió sobre els nous models de consum cooperatiu; les visions crítiques dels blogs ‘Alterconsumismo‘ a El País i ‘Última llamada‘ a elDiario.es; els reportatges a La Directa, que fan visibles temes que no solen llegir-se en cap altre mitjà; el diari Ara, amb diverses columnes d’opinió i la cobertura en català del dia a dia balear; els nombrosos articles a El Periódico sobre preocupacions alimentàries;CRÍTIC i els seus articles d’investigació sobre alimentació i política; El Salto, amb peces que donen veu directa a protagonistes de la lluita per un món rural viu; la publicació digital Setembre i la seva cobertura exhaustiva dels conflictes laborals a la indústria càrnia; o la mateixa Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas, que té aquesta visió del periodisme com a eix central.

Paula Duran: “És necessari reivindicar el camp com a rebost de tota la bona vida i de recursos de la ciutat”

Mirant endavant, com podem consolidar aquestes bones pràctiques informatives i generar-ne més i de millors? Soldevila assenyala una primera recepta: visualitzar l’alimentació des de les seves múltiples dimensions. “Cal parlar de qui produeix els aliments que mengem, d’on venen, qui hi té interessos, qui en rep les conseqüències, quina petjada ecològica deixen, com arriben a les nostres taules, quin mercat es genera, quin tipus de productes són, què passa quan els consumim, etc”. Apunta també que aquest canvi no és responsabilitat única del periodisme, sinó que “cal que el moviment agroecològic faci entendre que no parla només d’ingerir aliments, sinó que es tracta d’abordar molts altres factors amb implicacions directes per a totes les persones consumidores; ha de fer palès, per exemple, que el fet que hi hagi menys pagesia ens repercuteix de manera directa, perquè formem part de la mateixa cadena agroalimentària i, per tant, tindrem menys fruita de temporada i de proximitat, i de menys qualitat”. Per la seva banda, Duran remarca la importància de la comunicació com a element per a la construcció de sobirania i com a eina de transformació social: “És una qüestió d’apoderament. Com a moviments agroecològics o ecologistes, el millor que podem fer perquè aquest món tinga més veu és ajudar-lo a apoderar- se”. I això, continua Duran, “implica assumir la comunicació com una eina principal per a transformar la societat rural en termes de difusió de les problemàtiques, de creació de vincles entre diferents pobles o moviments, i de la necessària reivindicació del camp en tant que rebost de tota la bona vida i recursos de la ciutat”.

Passat, present i futur de la sobirania alimentària a Catalunya

En valorar la situació actual de Catalunya amb una perspectiva de sobirania alimentària, la primera tendència a destacar —i una de les més positives— és la incorporació i consolidació d’una nova pagesia que no prové necessàriament del món rural. Tal com apunta Pep Riera, vinculat durant dècades al dia a dia de la pagesia catalana, “a les escoles d’agricultura cada vegada hi ha més alumnes de procedència urbana, amb vocació, i això cal valorar-ho molt positivament perquè tenim un dèficit de pagesos impressionant: som menys de l’1 % de la població. Em sembla perfecte que el relleu que no surt del camp vingui de la ciutat”. Vanesa Freixa, que ha seguit aquesta qüestió durant molts anys des de l’Escola de Pastors, coincideix en la valoració: “És significatiu el nombre de persones que s’incorporen a treballar al camp, tant al sector agrícola com a la ramaderia i que ja s’estan transformant en projectes estables”. Més enllà de les xifres, Freixa considera que és interessant analitzar el potencial transformador d’aquesta tendència: “Són projectes moltes vegades cooperatius, amb nous relats, orientats sobretot a produccions tradicionals actualment relegades a un segon pla. I són molt vàlids perquè treballen en tots els sentits des d’una perspectiva agroecològica; ho tenen claríssim i forma part del seu ADN, no només com una aposta política sinó també perquè és la manera com entenen que s’ha de fer aquesta feina”.

Pep Riera: “En aquest país, la terra serveix per a especular i no pas per a treballar-la”

La incorporació de nova pagesia posa clarament de manifest un dels reptes més importants en relació al món agrari: garantir l’accés a la terra a qui vulgui cultivar-la. Riera és clar al respecte: “En aquest país, la terra serveix per a especular i no pas per a treballar-la. La intervenció en el mercat de la terra és fonamental per a evitar l’especulació i perquè la terra no sigui un negoci sinó una eina de treball”. “Des de l’esclat de la bombolla immobiliària”, amplia Freixa, “moltes empreses i grans inversors compren terra com un bé refugi del seu capital o bé per a generar produccions de tipus intensiu. Això fa que es produeixi una competència molt gran en determinades zones de Catalunya, mentre que a l’altre costat dels Pirineus, per exemple, l’administració francesa assegura a través d’un banc de terres públic que la pagesia que s’incorpori o vulgui augmentar-ne la superfície, sempre disposi de terres, i blindi així aquest bé per a la producció alimentària”.

Contraportada de l’Anuari de la sobirania alimentària 2017-2018

L’accés a la terra és només un dels múltiples factors que dificulten el creixement d’experiències agroecològiques que, en definitiva, volen donar-hi la volta al sistema alimentari actual. Les subvencions al model agroindustrial, els privilegis normatius de les grans empreses agràries o la manca de compromís en la defensa de la sobirania alimentària en són altres exemples. Marta Rivera, investigadora en sistemes agroalimentaris, hi remarca: “Cal insistir queno és compatible, com creu l’administració, el suport a l’agroindústria i a la petita pagesia. Cal apostar per l’una o per l’altra”. I afegeix que, com a moviment, “és el moment de reivindicar els valors de la sobirania alimentària a totes les institucions, des de les més locals a les globals, amb la participació ciutadana com a motor de les polítiques públiques”. En la mateixa línia es manifesta Riera: “En el marc de la Política Agrària Comuna, caldria aprofitar la gran quantitat de recursos de la Unió Europea que tenim disponibles per a incentivar la proposta de la sobirania alimentària de manera prioritària. Si deixem en mans del mercat els productes de proximitat, de temporada, ecològics, biodinàmics…, no avançarem”. Aclareix que no es tracta de crear estructures noves, sinó de reorientar les que ja tenim. “I no parlem únicament d’accés als béns comuns o altres mitjans productius “, apunta Rivera, “parlem també dels recursos per a la recerca, que es poden orientar cap als transgènics o cap a l’agricultura ecològica“. Cal tenir clar, doncs, quin és el model de pagesia que volem promoure, i quin és l’assessorament tècnic que aquesta pagesia necessita. Tot va lligat, com resumeix Riera: “La formació, el suport tècnic, els incentius, la recerca, l’accés als mitjans productius… són polítiques d’estructures. Són necessàries i són factibles; el que cal és la voluntat política per aplicar-les”.

Marta Rivera: “No és compatible el suport a l’agroindústria i a la petita pagesia. Cal apostar per una”

Però qui ha d’aplicar aquestes mesures? “No oblidem”, comenta Freixa, “que en l’àmbit estatal, les competències en agricultura les tenim al Govern de la Generalitat. Cal destacar que es comença a fer bona feina des del Departament d’Agricultura, ara encapçalat per una dona que coneix molt bé el sector i amb qui, per tant, trobem que es pot treballar”. En els últims anys, també hem vist com alguns governs municipals prenien consciència del seu paper en el sistema alimentari i de les possibilitats de posicionar-se a favor de la pagesia de casa nostra. Però tant en un cas com en l’altre, “que l’acció de les institucions públiques tingui o no transcendència a favor de la sobirania alimentària depèn també de la capacitat dels moviments socials de fer pressió en aquesta direcció“. Com a responsable de la política alimentària de l’Ajuntament de Barcelona, Álvaro Porro ha tingut moltes ocasions per reflexionar sobre aquesta qüestió, entre d’altres, i considera que “el discurs de la sobirania alimentària ha tingut una influència limitada tant en l’articulació política institucional, sobretot als municipis del canvi, com sí que ho han fet la lluita per l’habitatge, les idees de participació i transparència o les propostes de l’economia social i solidària”. Per quin motiu? Porro assenyala que el moviment agroecològic podria haver aprofitat més les onades com el 15-M, el mateix municipalisme del canvi o fins i tot l’independentisme, “espais que tenien la potencialitat de donar força als valors esmentats; en definitiva, li ha faltat tenir més vocació de majories i més vocació de canvis tangibles, de victòries i objectius assumibles”.

Es tracta d’una situació paradoxal: mentre d’una banda constatem una manca d’incidència del moviment per la sobirania alimentària en els debats públics i l’acció política institucional; de l’altra, augmenta el nombre d’experiències que s’alineen amb les seves idees —com hem dit abans— i creix també la presència d’aquestes idees dins l’escala de valors de la societat. “L’assumpció dels valors de la sobirania alimentària per part de la societat és bastant potent“, afirma Porro, i afegeix: “Aquesta condició no és suficient per a incidir en tots els aspectes del model agroalimentari que volem canviar, però sí que apunta a una tendència que és positiva; és un vent favorable per tot el que té a veure amb la sobirania alimentària”. Aquesta tendència en l’àmbit discursiu es manifesta també a l’acadèmia. Rivera explica que en el camp de les ciències naturals continua havent-hi reticències pel fet que sigui una proposta política i, per tant, no abunden les cites explícites a la sobirania alimentària. Malgrat això, moltes de les idees que es desenvolupen als articles relacionats amb la sostenibilitat encaixen perfectament amb aquest paradigma. I continua: “En conjunt, les evidències que es recullendes de l’esfera científica avalen la importància de la sobirania alimentària i fan èmfasi en el fet que no es tracta d’una qüestió exclusiva de la pagesia, sinó que realment és fonamental per a la sostenibilitat i el futur del planeta”.

Vanessa Freixa: “Cal que els moviments socials facin pressió perquè les institucions públiques treballin per la sobirania alimentària”

Aquest context favorable, malgrat tot, té també una cara fosca. Una realitat cada vegada més evident és la cooptació del discurs que defensa els valors de la sobirania alimentària (pagesia, proximitat, sostenibilitat, qualitat…) per part d’actors econòmics de la distribució i el consum, com les grans superfícies, que realment treballen amb una lògica pròpia del model agroindustrial. “Hi ha una sèrie de valors que per raons històriques i de context han quallat bé, i això obliga a qualsevol que vulgui posicionar-se al mercat alimentari a intentar fer-se’ls seus”, resumeix Porro. “El que és una mostra d’una certa victòria social i cultural és a la vegada una prova de la nostra fragilitat, perquè si se’n surten, recuperaran la centralitat discursiva sense generar realment cap canvi”. Darrerament, la proposta del canvi d’escala, per a generar projectes que arribin a molta més gent, ha anat prenent força com una opció per reapropiar-se d’aquests significats. És una reflexió que remarca la necessitat de sortir de les zones de confort i dels projectes més puristes però a la vegada amb menys impacte per tal d’escalar, sobretot en el consum, i generar projectes que arribin a majories socials i que generin canvis quantitativament rellevants. Porro n’és un ferm defensor: “El consum cooperatiu inspirat en els food coops de Nova York o de París n’és un bon exemple, com ho és també la idea d’Unió de Pagesos de renovar el contracte entre el camp i la ciutat. Crec que és un discurs que hauríem d’adoptar i defensar amb força perquè forma part de les dinàmiques que poden aixecar canvis estructurals d’una certa escala”.

Un anuari per continuar pensant-hi

D’una banda, el paper dels mitjans de comunicació en la construcció de sobirania alimentària i, de l’altra, la situació d’aquest paradigma en el moment actual i el nostre context són les dues qüestions que ens han generat més debat durant la preparació d’aquesta publicació i, per tant, les dues que hem volgut explorar amb més detall a partir de sis perspectives diferents.

Però, com dèiem al principi, esperem que el pròleg sigui només la primera de les reflexions que sorgeixin de l’Anuari. Hem fet aquest esforç amb la convicció que la lluita per uns sistemes alimentaris justos i sostenibles requereix compromís i acció, però també pensament i diàleg. Amb aquest recull de fets i opinions volem ajudar a prendre el pols al passat recent i provocar reflexions de context, estratègiques, allunyades dels fets més immediats. Aquelles que acostumen a ser difícils de fer perquè no trobem quan o com fer-les. Amb tots els defectes que pugui tenir, si aquest anuari ajuda a generar-les, ens donarem plenament per satisfetes.

Al pròleg de l’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018 hi han participat les periodistes de La Directa i Crític, Laura Duran i Laia Soldevila; el pagès i activista Pep Riera; l’ex-directora de l’Escola de Pastors de Catalunya Vanesa Freixa; la investigadora Marta Rivera i el Comissionat d’Economia Social de l’Ajuntament de Barcelona Álvaro Porro.

<div class="wp-caption aligncenter" id="attachment_26227" style="border: none; clear: both; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px; width: 646px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/11/10120734/14105003769_0c43d808f5_k-1.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-large wp-image-26227" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/11/10120734/14105003769_0c43d808f5_k-1-1024x683.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 646px;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
Salvini (Lliga Nord), Vilimsky (FPÖ), Le Pen (AN), Wilders (PVV) i Annemans (VB) al Parlament Europeu en una foto del 2014 / EURACTIV</div>
</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
La dreta i l’extrema dreta estan assaltant el poder. Jair Bolsonaro ha estat una de les figures centrals de l’actualitat les darreres setmanes. La victòria de l’autoritarisme populista brasiler se suma a la de Donald Trump, a l’enfortiment del règim de Putin… i també a un degoteig de bons resultats a la vella Europa de formacions que van des de la dreta radical populista fins a l’extremisme filofeixista o neonazi. Què tenen en comú —i què no— Salvini, Le Pen, Orbán, Vox i Alba Daurada? Quines famílies i matisos hi ha entre ells? Què uneix i què separa aquest univers? CRÍTIC ofereix 11 claus per entendre el perquè del seu èxit a Europa, en quin punt ens trobem i què en podem esperar els pròxims mesos.</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
1. Motius per a l’ascens d’una dreta alternativa als liberalconservadors</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Un nombre cada cop més gran de gent sent que hi està perdent, en el procés de globalització, i que no poden tenir esperança d’optar a una vida millor. En particular, això els passa a <span style="font-weight: 700;">les classes mitjanes, que havien estat al nucli de l’estabilitat de les democràcies socials i liberals</span>occidentals després de la Segona Guerra Mundial”, diu Georgina Siklossy, portaveu de la Xarxa Europea contra el Racisme (ENAR), per explicar l’ascens dels partits de dreta i d’extrema dreta al Vell Continent. No és recent: segons Manès Weisskircher, investigador en ciències polítiques a la Universitat Tècnica de Dresden i a l’Institut Universitari Europeu de Florència, “si parlem de l’Europa occidental, no ha estat pas la ‘crisi dels refugiats’: en molts països, els partits de dreta radical ja eren actors polítics ben establerts des de força temps enrere. En aquest aspecte, Alemanya i Espanya havien estat bastant extraordinàries” pel fet de no tenir-ne cap. Però també cal dir que alguns sectors del PP tradicionalment s’han escorat molt a la dreta i que a Alemanya el Partit Nacional Demòcrata (NDP, extrema dreta) havia tingut alguns èxits electorals en les eleccions regionals i al Parlament Europeu.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Les causes són múltiples”, diu Weisskircher, entre les quals esmenta “el rebuig a la immigració —particularment a la musulmana—, la inseguretat econòmica i la desconfiança envers les elits polítiques, tant a escala nacional com de la UE”. Per Siklossy, els ciutadans “estan amoïnats per la seguretat dels seus llocs de feina, pels seus ingressos minvants, pels costos creixents de l’educació i de la salut, o [l’escenari d’una] caiguda ràpida en la pobresa en cas de patir accidents de vida” com perdre la feina i patir una malaltia greu alhora.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div class="inserted_roba" style="border: none; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
El rebuig a la immigració, la inseguretat econòmica i la desconfiança envers les elits polítiques, raons possibles de l’ascens de la ultradreta</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Ruth Wodak, professora emèrita de les universitats de Lancaster i de Viena i investigadora del Centre d’Anàlisi de la Dreta Radical (CARR), coincideix en l’anàlisi de “<span style="font-weight: 700;">la immensa inseguretat provocada per una globalització ferotge</span>“, i hi afegeix altres raons de llarga durada, com el fet que “antics sentiments xenòfobs, racistes i antisemites ara s’hagin disparat de nou”. També hi veu explicacions més contextuals actuals, com “l’experiència d’haver vist com es rescataven bancs mentre que els salaris de la gent queien”. També hi ha explicacions regionals. En el cas escandinau, els analistes acostumen a esmentar el concepte del “xovinisme del benestar”: els partits de dreta radical poden arribar a proposar polítiques socioeconòmiques d’esquerres, però només per als nadius. “Juxtaposen la immigració amb l’Estat del benestar”, diu Ann-Cathrine Jungar, investigadora sobre partits de la dreta radical a la Universitat Södertörn, d’Estocolm, i fan percebre que “la immigració és costosa i redueix el benestar per a la població que realment el mereix: ancians, malalts, infants… Tots els partits de la dreta radical nòrdica combinen aquestes dues línies d’argumentació en la seva retòrica antimigratòria”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
En tot cas, Weisskircher considera que aquest ascens és un fenomen “més profund que no pas simplement una vaga noció de ‘vot de protesta'”. Per Jungar, de nou en el cas nòrdic —però no són motivacions alienes a la resta del continent—, s’ha assistit a un ascens de la “dimensió política sociocultural” en detriment de la clàssica “socioeconòmica, de dreta-esquerra”, alhora que ha davallat “la identificació amb els partits polítics, i els votants ara són més volàtils”. S’hi uneix el fet que bona part de <span style="font-weight: 700;">la dreta radical “ha institucionalitzat, professionalitzat i moderat els seus perfils</span> i s’han distanciat de l’extremisme”, de manera que “el llindar” ideològic perquè els votants els triïn “s’ha rebaixat”. La pregunta és: anem cap a una reconfiguració permanent del tauler polític des del centre cap a l’extrema dreta on els ‘PP’ clàssics poden tenir una supervivència compromesa?</div>
<div class="wp-caption aligncenter" id="attachment_26231" style="border: none; clear: both; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px; width: 646px;">
<div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
<br /></div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
2. Bannon i el trumpisme desembarquen a Europa</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Un cop caigut en desgràcia, Steve Bannon, el comunicador i estrateg “nacionalista i populista”, com li agrada autodefinir-se, que va enlairar la campanya de Donald Trump, ha desembarcat a Europa. La Itàlia de Salvini ha estat el lloc triat per impulsar el seu ‘think tank’ identitari, que té per objectiu donar suport a l’extrema dreta del Vell Continent. Per l’investigador en dretes identitàries i col·laborador de ‘CTXT’ Guillermo Fernández, el que fa Bannon és “fonamentalment oferir assessorament en comunicació a les xarxes, la seva especialitat”. Darrere el suport de Bannon als populismes de dreta europeus podria haver-hi, en els mots de Fernández, “fundacions i grups de diferent tipus: antiavortistes pro vida i sionistes, també”. La relació dels populistes conservadors amb Israel sorgeix de l’<span style="font-weight: 700;">obsessió que la dreta identitària europea té amb el que anomenen ‘el conflicte civilitzatori’ i la defensa de l’espai de tradició judeocristiana</span>. En aquest sentit, Fernández rememora una conversa amb un antic quadre del Front Nacional francès en què li confessava que “la gran por que sempre plana en les nostres converses privades és que França es converteixi en Sud-àfrica, que els blancs francesos siguem minoria al nostre país”.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div class="inserted_roba" style="border: none; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
Hi ha connexions entre l’Associació Nacional del Rifle i la Lliga Nord italiana</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Per Steven Forti, historiador de la UAB i investigador de l’Institut d’Història Contemporània de la Universitat Nova de Lisboa, quelcom que reflecteix una part dels vincles de la dreta populista italiana amb el món ‘ultra’ nord-americà és el fet que es poden detectar connexions entre la dreta republicana dels EUA –per exemple, <span style="font-weight: 700;">el conegut ‘lobby’ NRA (Associació Nacional del Rifle) i l’entorn de Salvini i la Lliga</span>. Una mostra: la tuitaire italoamericana <a href="https://twitter.com/ARmastrangelo" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Alana Mastrangelo</a>, membre del grup de pressió pro armament, un personatge que fa de nexe comunicatiu entre les dues bandes de l’Atlàntic.</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
3. L’aliança entre Marine Le Pen i Matteo Salvini, decisiva al Parlament Europeu del 2019</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Per al maig del 2019 hi ha convocades eleccions al Parlament Europeu. <span style="font-weight: 700;">Sembla que podria consolidar-se, als hemicicles de Brussel·les i d’Estrasburg, un gran bloc de dreta populista</span>. Però res no és senzill. Un cop superades les dificultats tècniques —un mínim de 25 escons procedents d’una quarta part dels estats de la Unió—, que durant anys foren un problema important, cal veure si els equilibris de poder són “suportables” per a tots els agents implicats. És una vella aspiració d’aquest espectre polític. El 1979, en els primers comicis europeus, el Moviment Social Italià (MSI) va intentar consolidar un grup anomenat de l’Eurodestra, però la manca de pes electoral li ho va impedir. El 1984, ja sota el lideratge de Jean-Marie Le Pen, s’aconseguí conformar de forma reeixida el Grup Tècnic de les Dretes Europees (GDE), inicialment impulsat per francesos, italians, grecs i unionistes de l’Ulster. Però l’entrada dels alemanys filonazis Die Republikaner i el xoc d’aquests amb l’MSI italià respecte a la qüestió del Tirol del Sud van fer esclatar el grup. El tercer intent, ja el 2007 i que només durà alguns mesos, fou el grup anomenat Tradició, Identitat i Sobirania (ITS), dinamitat per l’eurodiputada Alessandra Mussolini quan, després de fer unes declaracions racistes antiromaneses, va provocar que els cinc escons del Partit de la Gran Romania abandonessin el grup, que esdevingué tècnicament inviable. L’historiador Xavier Casals ho ha estudiat amb rigor.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
En les europees de cinc anys enrere, el 2014, tot va començar a canviar. Des d’aleshores hi ha dos grups que reuneixen partits on conflueixen línies de dreta radical populista i d’extrema dreta al Parlament Europeu: el <span style="font-weight: 700;">Grup Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa</span> (EFDD), encapçalat per l’UKIP britànic, i l’<span style="font-weight: 700;">Europa de les Nacions i les Llibertats</span> (ENF), encapçalat per l’Agrupació Nacional —abans FN— de Marine Le Pen. El primer compta amb Alternativa per Alemanya (AfD), l’M5S italià i els Demòcrates Suecs entre altres socis menors. En el segon militen la Lliga de Salvini, l’FPÖ austríac o el PVV holandès. Per què dos grups? Respon Guillermo Fernandez: “Fins ara, el problema a l’extrema dreta europea era la rivalitat entre el líder de l’UKIP Nigel Farage —que és la connexió amb Bannon— i Marine Le Pen. Però amb el ‘Brexit’ aquest trencament desapareix”. D’altra banda, hi ha partits que no participen en cap dels dos grups esmentats però que comparteixen principis i filiació ‘ultra’. “Seria el cas dels polonesos de Llei i Justícia, que fan part del grup dels Conservadors i Reformistes, impulsat pels ‘tories’ britànics, o del Fidesz hongarès d’Orbán, que és al PP europeu”. Sigui com vulgui, “dins la diversitat d’opcions els uneix la voluntat de bloqueig de la UE i la fòbia a la migració. Fonamentalment. En el tema econòmic, per exemple, hi ha diferències. Orbán, per exemple, no vol destruir la UE”. Però en el que sí que hi ha consens és “en el fet d’<span style="font-weight: 700;">esdevenir una ‘minoria de bloqueig’ que posi el Parlament Europeu contra les cordes</span>. Quelcom que podria passar atenent el previsible enfonsament del PS i l’estancament del PP”.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div class="inserted_roba" style="border: none; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
Els partits de Le Pen i de Salvini donen rellevància a l’eix social en un moment de crisi com el que hem viscut</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Amb tot, i més enllà de les friccions per irredemptismes territorials diversos —com la disputa entre l’FPÖ austríac i Salvini pel Tirol del Sud o les desavinences d’italians i flamencs amb Vox pel cas català—, hi ha, en els mots de Fernández, “un eix de fractura que no es té en compte a vegades: el trencament entre el sector socialsobiranista i el sector que podríem anomenar liberalsobiranista”. <span style="font-weight: 700;">Marine Le Pen i en gran part Matteo Salvini representen la dimensió que dóna rellevància a l’eix social, de defensa de les classes populars</span> i d’entendre, en les paraules de Clara Ramas, filòsofa i investigadora de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), “l’Estat social com un element d’identitat en una època en què la crisi ha devastat tots els llaços socials entre individus”. Aquest bloc considera “obsolet l’eix esquerra/dreta i proposa substituir-lo per l’eix nació-protecció/mundialisme-intempèrie”, hi afegeix Fernández. En canvi, “Marion Maréchal-Le Pen, neboda de Marine i dirigent de l’ANi The Movement —l’operació europea de Steve Bannon— són més conservadors en allò moral i liberals en allò econòmic. Més Tea Party”, apunta l’investigador. Aquesta fractura, que va més enllà de sigles i de persones, serà determinant en el futur? “La línia socialsobiranista, que, en el cas del Front Nacional francès, va tenir en <a href="https://oeilsurlefront.liberation.fr/les-idees/2017/02/09/florian-philippot-un-chevenementiste-tres-discret_1552448" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Florian Philippot</a>, un antic jacobí sobiranista d’esquerres, el seu ideòleg en temps de la repuntada de Marine Le Pen, perd força davant la liberal”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Per entendre el que representa el socialsobiranisme: “Les ‘manis’ antigais, antidrets LGTBI, a la França de l’etapa socialista les impulsa la dreta clàssica. I l’AN no hi va! Hi va gent seva a títol individual. Marion hi va. Marine, aconsellada per Philippot, es queda a casa”. Però aquesta línia social està de capa caiguda. Philippot, caigut en desgràcia, va escindir-se i participa en un nou projecte, Els Patriotes. Per Fernández, “l’objectiu és que a la dreta li acabi passant com a la socialdemocràcia. Que una part acabi dins operacions de tipus Macron i l’altra quedi òrfena. Volen aprofitar-ho per obtenir la centralitat dins el camp de la dreta política”. Davant la qüestió de la divisió entre socialsobiranistes i liberalsobiranistes, l’historiador Steven Forti és molt cautelós: “Sí i no! En el cas de la Lliga, teòricament és social per dins —tot i que qui té un passat realment social és el postfeixisme més que el regionalisme septentrionalista. Tanmateix, les seves propostes són menys impostos per als rics, privatitzacions i, en definitiva, neoliberalisme”. Pel recercador de la Universitat Nova de Lisboa, “l’expansió cap al centre i cap al sud, un cop passada la ‘barrera’ dels Apenins, es fa de la mà del neofeixisme tradicional. Gent del berlusconisme transita cap a la Lliga i també hi ha connexions fluides amb estructures socials mafioses en regions com Sicília i Calàbria. A Roma, Casa Pound és clarament facilitadora de l’estratègia de la Lliga. A la fi, <span style="font-weight: 700;">el que pretén Salvini és esdevenir l’única força de la dreta italiana</span>. I ja ho està aconseguint! S’ha desdemonitzat i normalitzat la seva presència fins al punt que, avui dia, és el partit més vell del Parlament”.</div>
<div class="wp-caption aligncenter" id="attachment_26234" style="border: none; clear: both; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px; width: 646px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/11/11135909/epp.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-full wp-image-26234" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/11/11135909/epp.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 646px;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
Foto de família del Partit Popular Europeu el 2014 / DAVID PLAS</div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
4. Els ‘PP’ europeus, virant encara més cap a la dreta</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Paral·lelament a l’ascens de la dreta radical, Europa està assistint a un altre fenomen: l’escorament dels partits liberalconservadors clàssics (els que formen part del PP europeu, hegemònics en l’espai de centredreta des de la fi de la Segona Guerra Mundial) cap a <span style="font-weight: 700;">posicions cada cop més dretanes</span>. El viratge antiliberal del primer ministre Viktor Orbán a Hongria n’és un exemple ben consolidat en el temps, mentre que a Espanya el nou PP de Pablo Casado reconeix les seves coincidències ideològiques amb Vox, ataca el que ell anomena “la ideologia de gènere” i encara el debat territorial des de posicions tan centralistes que ni tan sols poden resseguir-se en el José María Aznar president. <span style="font-weight: 700;">Aquest gir, el fan empesos per l’extrema dreta?</span>Per Siklossy, Hongria és un exemple clar que sí: “Fa una dècada, el partit d’extrema dreta Jobbik va aconseguir un suport sense precedents. Des de llavors ha perdut terreny, però el centredreta de Fidesz”, el partit d’Orbán, “progressivament s’ha anat convertint en xenòfob i incessantment ha anat erosionant els drets fonamentals i l’Estat de dret. Jobbik ha perdut suport precisament perquè Fidesz ha adoptat totes les seves posicions en relació amb les minories i la immigració”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Per mi, el perill no és tant que [els partits d’extrema dreta] aconsegueixin un suport percentual molt elevat com que aconsegueixin canviar els discursos dels partits tradicionals i normalitzin posicions que posen en perill determinats drets dels migrants —que, al capdavall, són drets humans— com ara passa amb les devolucions en calent. Han introduït en l’imaginari col·lectiu que aquestes polítiques són normals”, apunta la politòloga Helena Castellà, investigadora de partits d’extrema dreta europeus. Siklossy hi veu una responsabilitat greu en els partits ‘mainstream’: “Molts —tant a la dreta com a l’esquerra— <span style="font-weight: 700;">han consentit les solucions fàcils proposades per l’extrema dreta</span> en lloc d’adoptar polítiques que garanteixin menys desigualtats i més solidaritat”, cosa que “ha arrossegat la gent cap a narratives racistes i xenòfobes, en absència de cap alternativa real”.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
Les formacions del Partit Popular Europeu cada vegada tenen posicions més dretanes</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
El cas d’Àustria, per Wodak, és un exemple del que esmenta Castellà. “S’hi estan normalitzant ideologies d’extrema dreta, una normalització vergonyosa” de la qual el partit liberalconservador clàssic (l’ÖVP, el que seria l’homòleg del PP al país centreeuropeu) n’és un dels vehicles principals. Una normalització que Wodak també veu als Països Baixos per l’efecte contagi de la ideologia de la dreta radical del PVV de Geert Wilders. Segons la professora del CARR, l’ÖVP està assumint postulats que fins ara eren propis de partits d’extrema dreta o de populistes de dreta com els seus socis de Govern, l’FPÖ, com ara el rebuig total a acollir refugiats o un posicionament explícit a favor de les patronals en el diàleg social. Wodak hi veu símptomes que Àustria hagi pogut iniciar el camí “des d’una democràcia constitucional liberal després del 1945 cap a una potencial democràcia il·liberal orbanesca”.</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
5. Els ‘valors’ de la dreta radical: des de l’euroescepticisme fins a l’antifeminisme</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“La dreta radical, a la qual pertany Alternativa per Alemanya, és una família de partits que, segons l’acadèmic neerlandès Cas Mudde [una de les referències mundials en l’estudi d’aquestes formacions], té dos valors nuclears: el ‘nativisme’ —que és nacionalisme xenòfob— i l’autoritarisme”, defineix Weisskircher.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“<span style="font-weight: 700;">El gran tema que els uneix</span>“, explica Castellà, “és <span style="font-weight: 700;">el rebuig a la immigració</span>. Són partits que propugnen estats nació homogenis des d’una posició nacionalpopulista, amb un discurs doble: el poble contra les elits i el poble contra els immigrants. I, en aquesta darrera clau, ho fan amb un perfil antiislàmic molt clar”. Una síntesi que és extensiva als partits d’extrema dreta neonazi o neofeixista que veurem més endavant.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Un aspecte polèmic d’aquest bloc és la seva relació amb el feminisme i els drets de les dones. “Jo diferenciaria entre els partits que s’han sabut renovar, i aprofitar el seu antiislamisme per afirmar que l’islam posa en perill els drets de les dones, i aquells altres que s’assemblen més als vells feixismes. Per exemple, <span style="font-weight: 700;">Vox afirma que la ‘ideologia de gènere’ s’ha d’acabar</span>“, valora Castellà. Una proclama, la de Vox, que trobem calcada gairebé literalment en el programa d’Alternativa per Alemanya. Entre els nòrdics, explica Jungar, també hi trobem “antifeminisme en el sentit que mantenen visions conservadores basades en les diferències biològiques i s’oposen a les quotes i a les accions afirmatives; estan en contra del que perceben com a feministes d’esquerres, que, segons ells, no s’adonen de les conseqüències negatives de la immigració per a la seguretat de les dones (assetjament sexual i violència) i els seus drets dins de les ‘comunitats patriarcals immigrants’ on les dones, afirmen, no són lliures”.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
L’euroesceptiscisme és l’eix que uneix els partits de dreta radical del continent</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
En algunes ocasions, dins d’un mateix partit sorgeixen enfocaments diferents. La filòsofa Clara Ramas comenta que “dins de l’AN hi ha dues tradicions que xoquen, representades per [la seva presidenta] Marine Le Pen i per la seva neboda Marion Maréchal-Le Pen”. La primera, del corrent més socialsobiranista, i influenciada per l’ideòleg Florian Philippot, advoca per una mena de “reapropiació del feminisme, imbricant-lo amb la tradició republicana francesa i convertint-lo en arma islamòfoba”. La segona, més conservadora en allò moral —i que té el suport del món de Bannon—, considera el feminisme com una versió del paternalisme.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Alguns partits de la dreta radical —per exemple, entre els nòrdics— accepten el matrimoni homosexual —però no pas, en general, els drets dels transsexuals—, però d’altres no ho fan. El partit de Le Pen i l’AfD hi són contraris: consideren que les unions homosexuals han de ser reconegudes civilment, però en un grau inferior al del matrimoni. Com que tant a França (des del 2013) com a Alemanya (2017) el matrimoni homosexual és reconegut, els dos partits volen canviar la llei per retirar aquest dret. Sí que <span style="font-weight: 700;">existeix unanimitat en l’euroescepticisme</span>, i on cal buscar les diferències és en el grau i els matisos d’aquest. Des de posicions de fort nacionalisme d’Estat, tots coincideixen a rebutjar una major integració europea, però la seva concreció difereix. L’AfD vol provar de recuperar competències i deixar la UE merament com una “unió econòmica”, tot i que, si no se’n surt, no descarta demanar un referèndum sobre la pertinença a la Unió, com propugna directament a l’Agrupació Nacional de Le Pen. La Lliga manté una posició molt més ambigua i canviant. Entre els partits de l’extrema dreta les posicions són força més clares, amb una preferència molt generalitzada per l’abandonament de la UE.</div>
<div class="wp-caption aligncenter" id="attachment_26240" style="border: none; clear: both; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px; width: 646px;">
<div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
<br /></div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
6. El paper de la religió en les dretes populistes europees</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Sempre s’ha associat, al nostre país, l’extrema dreta a la religió. Però la relació d’allò ‘ultra’ amb el món religiós a la resta d’Europa ha estat complexa ja des de l’època del feixisme i del nazisme. Mussolini i Hitler, de fet, eren obertament ateus. Segons Jordi Vaquer, politòleg i director regional per Europa de l’Open Society Foundation, “generalment <span style="font-weight: 700;">a l’Europa occidental la religiositat tradicional és un factor de resistència a votar dreta radical o populista</span>. El vot dels fidels cristians acostuma a orientar-se cap a formacions conservadores o cristianodemòcrates, ja que en general són un perfil de persones que tenen un grau baix de tolerància als discursos d’odi i, amb la qüestió migratòria, són més compassius”. En aquesta línia, Marta Simó, investigadora en sociologia de la religió de la UAB, explica a CRÍTIC que “si parlem del cor d’Europa, podem dir que els votants alemanys catòlics i protestants amb una visió conservadora prefereixen la CDU; al mateix temps, el catolicisme francès, malgrat una certa tradició reaccionària que no pot negar-se, no és, majoritàriament, d’extrema dreta”. Vaquer apunta que “si ens fixem en el cas alemany, a Baviera una part de l’electorat catòlic s’ha allunyat de la CSU —dreta regional bavaresa aliada de la CDU— pel seu discurs d’hostilitat amb el flux de refugiats. A l’oest —França, Holanda i Àustria, especialment—, les apel·lacions de l’extrema dreta a l’herència cristiana tenen a veure amb la islamofòbia i el supremacisme cultural, no amb religiositat”. “Mentre que, pel que fa a Espanya mateix — continua la investigadora de la UAB—, malgrat els vincles evidents d’una part de l’Església catòlica amb els sectors més ‘ultres’ de la dreta, no podem obviar que <span style="font-weight: 700;">una organització com Càritas, catòlica, és molt clarament defensora dels migrants i antixenòfoba</span>“.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
L’Europa oriental és un altra dimensió, en aquest sentit, i la religió ocupa un espai més important en l’ideari i en les complicitats de l’extrema dreta. Simó recorda que “a l’est és diferent: Putin i els grups nacionalistes i ‘ultres’ a la seva dreta s’aferren a l’Església ortodoxa russa. A Polònia, el catolicisme és un moviment nacional —des de sempre, des de l’època del teló d’acer i des d’abans- i moviments com Ràdio Maria i altres són de masses i molt nacionalistes, homòfobs i d’ultradreta. En el cas polonès, fins i tot diria que hi ha una escletxa entre l’alta jerarquia eclesiàstica, més moderada, i el baix clergat i la base de devots catòlics que són molt més conservadors”. “Pel que fa a la Rússia de Vladímir Putin, un dels noms clau és Konstantín Maloféiev, magnat proper al <span style="font-weight: 700;">Kremlin que patrocina vincles entre l’extrema dreta i grups ultrareligiosos i reaccionaris</span>“, en paraules de Jordi Vaquer. Maloféiev, conegut com el “Soros de Putin”, és president de la Fundació Caritativa Sant Basili el Gran i del Grup de Comunicació Tsargrad, amb relacions amb la dreta evangèlica nord-americana.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
Existeix un corrent de simpatia cap a Israel i les seves polítiques per part de les dretes arreu del món</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Existeix un corrent important de simpatia cap a Israel i les seves polítiques per part de les dretes arreu del món. La ultradreta no n’és una excepció. Interpel·lada en aquest sentit, Simó, especialista en l’Holocaust, comenta: “<span style="font-weight: 700;">L’extrema dreta europea, més que ideològicament sionista, és pro ‘establishment’ israelià i pro Estat d’Israel</span>. I ho és, essencialment, per islamofòbia. Realment, en el fons, si hom mira la seva genealogia i el seu ideari actual, especialment a l’est, continua essent visceralment judeòfoba”. El fet que Bannon se suporti, en el seu desembarcament europeu, amb elements integristes catòlics com el flamenc Mischaël Modrikamen, no acaba de ser benvist per una part dels seus socis europeus, que, en unes societats molt laïcitzades, creuen que l’excessiu pes de la moral religiosa en el discurs els pot perjudicar. En els mots de Guillermo Fernández: “Hi ha un detall interessant de la roda de premsa conjunta de Salvini i de Le Pen de fa algunes setmanes, quan, interrogada sobre Bannon, Marine Le Pen va dir quelcom com que ‘el senyor Bannon coneix millor els Estats Units que Europa’. Va una mica per aquí”.</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
7. La trama roja-bruna (quan algunes esquerres blanquegen el feixisme)</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
El debat sobre l’existència d’una esquerra bruna o unes suposades vinculacions entre l’extrema dreta i una esquerra de matriu autoritària anti-UE i anti-EUA que, coincidint en la crítica anticapitalista, puguin generar complicitats, ha existit i existeix. En els darrers temps, <a href="https://www.cuartopoder.es/ideas/2018/09/05/fascismo-en-italia-decreto-dignidad/" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">un article</a>signat per Julio Anguita, Manolo Monereo i Héctor Illueca ha remogut les aigües d’aquesta qüestió a Espanya encetant una polèmica agra. De fet, tècnicament, allò roig-bru és difícil d’identificar de forma clara. Sumat a l’afer de l’article esmentat, caldria afegir-hi, recentment, el polèmic llibre ‘<a href="https://www.akal.com/libro/la-trampa-de-la-diversidad_48986/" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">La trampa de la diversidad. Cómo el neoliberalismo fragmentó la diversidad de la clase trabajadora</a>‘ (Akal, 2018), del periodista de ‘La Marea’ Daniel Bernabé, que critica el<span style="font-weight: 700;">suposat abandó al qual l’esquerra política ha sotmès les classes populars en benefici d’ideologies com el feminisme</span>. Pel que fa als individus i a les organitzacions que podrien ser etiquetats de “rojos-bruns”, el més significatiu, a l’Estat Espanyol, potser seria el professor, exsecretari general d’Aliança Popular i col·laborador de Pablo Iglesias, Jorge Verstrynge, que admet que, des de la seva joventut, ha transitat del neofeixisme a l’esquerra antineoliberal.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
La connexió russa, en aquest sentit, no pot obviar-se. Intel·lectuals com <span style="font-weight: 700;">Aleksandr Duguin, “el Rasputin de Putin”, i Eduard Limónov, impulsor del moviment nacionalbolxevic, són influents en diferents àmbits de l’esquerra</span> fascinada pel “gran ós rus”. Per Guillermo Fernández, investigador de la Universitat Complutense de Madrid especialitzat en dreta identitària i col·laborador habitual de ‘CTXT’, “l’elaboració discursiva d’allò que podem anomenar “roig-bru” és un poc barroera. Plantegen incògnites que poden ser interessants com, per exemple, ‘Com ha de ser la relació amb Europa?’. Però els codis que empren per desxifrar-ho són poc acurats”. Fernández no té gens clar que hi hagi una coordinació europea roja-bruna. “Són més aviat individualitats i iniciatives sense connexió”. En el cas francès, que l’investigador espanyol coneix bé, apunta a un personatge clau: <a href="https://www.streetpress.com/sujet/1496852206-kuzmanovic-candidat-patriote-france-insoumise" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Djordje Kuzmanovic</a>, encarregat de les relacions internacionals de La França Insubmisa, d’origen serbi, filo-Putin i una figura important de l’entorn de Jean-Luc Mélenchon. “És més sobiranista i anti-Unió Europea que Marion Maréchal-Le Pen”, recorda Fernández.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
Líders russos com Duguin i Limónov, impulsor del moviment nacionalbolxevic, són influents en àmbits de l’esquerra</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
A Alemanya, el moviment En Peu, posat en marxa a l’agost per la copresidenta de Die Linke, Sahra Wagenknecht —que va encapçalar el corrent intern Plataforma Comunista dins el seu partit—, pretén “representar l’esquerra materialista, no la moralista”, segons el seu manifest fundacional. Busca recuperar l’electorat atrapat per l’Alternativa per Alemanya a la part oriental del país teutó. Mirant d’emular l’operació mélenchoniana a França, <span style="font-weight: 700;">En Peu és molt crític amb les polítiques migratòries i d’obertura cap als refugiats</span>. Wagenknecht, que és filla de pare iranià, és especialment dura amb Els Verds, dins l’espai de l’esquerra, els quals acusa d'”indulgència social i política allunyada de la preocupació real de la classe treballadora”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Steven Forti, investigador de la Universitat de Lisboa, és autor d’un <a href="https://www.rollingstone.it/politica/un-fantasma-si-aggira-per-litalia-il-rossobrunismo/429133/#Galassia" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">extens article</a> a l’edició italiana de ‘Rolling Stone’ on explica la galàxia roja-bruna transalpina actual amb perspectiva històrica. De l’escriptor Curzio Malaparte o el polític Nicola Bombacci, exponents del “rossobrunismo” dels anys trenta i quaranta, a <span style="font-weight: 700;">Diego Fusaro</span>, nascut el 1983, professor d’història de la filosofia a l’Institut d’Alts Estudis Estratègics i Polítics de Milà, i que és, segurament, l’<span style="font-weight: 700;">exponent més clar intel·lectualment d’aquesta posició a la Itàlia actual</span>. Fusaro, segons explica Forti, és “un personatge mediàtic i egocèntric que, tot i definir-se com a pensador marxista, ha fet una evolució que el porta a escriure al setmanari ‘<a href="https://www.ilprimatonazionale.it/" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Il Primato Nazionale</a>‘, que edita Casa Pound, i a participar en trobades de ‘feixistes del Tercer Mil·lenni’. És antivacunes, antiteoria del gènere, i contrari als migrants”. En castellà els seus llibres han estat editats per ‘El Viejo Topo’ i ‘Siglo XXI’, sembla que amb el suport de Manuel Monereo. Interrogat per CRÍTIC sobre si la figura de Matteo Salvini té quelcom de roja-bruna, Forti respon que “tot i que el Salvini jove va adscriure’s a un fantasmagòric corrent dins la Lliga Nord anomenat Comunistes de la Padània i que ha intentat conrear una imatge pública de sensibilitat social — declarant-se seguidor del cantautor Fabrizio De André o explicant que freqüentava el Centre Social Leonacavallo, de Milà—, sempre ha estat, fonamentalment, un individu d’extrema dreta”.</div>
<div class="wp-caption aligncenter" id="attachment_23792" style="border: none; clear: both; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px; width: 646px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/06/20164649/foto_3118853.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-large wp-image-23792" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/06/20164649/foto_3118853-1024x702.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 646px;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
Albert Rivera durant la seva intervenció en el debat d’investidura de Mariano Rajoy el 2016. Foto: Javier Barbancho.</div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
8. Quan l’extrema dreta s’infiltra en el ‘liberalisme’: Espanya i C’s com un cas singular</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
A Europa, <span style="font-weight: 700;">el liberalisme és una ideologia que, des de la Segona Guerra Mundial, s’ha associat al consens antifeixista</span>. En països com Dinamarca o Holanda, els liberals participaren activament en la resistència partisana antinazi durant l’ocupació alemanya dels anys quaranta. Que a l’Estat Espanyol una part important de les dretes més dures s’hagi associat al liberalisme podria tenir relació amb l’absència d’una tradició de dreta liberal il·lustrada i democràtica durant bona part del segle XX. La penetració a la formació d’Albert Rivera d’elements provinents de l’extrema dreta espanyolista ha estat una <a href="http://www.elcritic.cat/actualitat/quinze-exemples-de-candidats-de-ciutadans-vinculats-amb-extrema-dreta-4115" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">constant documentada</a> i, els darrers anys, la tensió de la qüestió nacional converteix, encara més, el partit taronja en una opció fonamentalment nacionalista espanyola. Francesc Miralles, politòleg valencià i coautor, amb Josep Campabadal, del llibre ‘<a href="https://www.foca.akal.com/libro/de-ciutadans-a-ciudadanos_30873/" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">De Ciutadans a Ciudadanos. La otra cara del neoliberalismo</a>‘ (Foca/Akal, 2015), és molt explícit respecte a això: “Per entendre <span style="font-weight: 700;">Ciutadans, s’ha de comprendre que es tracta d’un fill bord del PSOE</span>; un fill de l’Espanya del ‘pelotazo’. I no oblidem que el PSOE post-Transició a la vegada és, en certa manera, un fill del falangisme. Recordem les relacions de molta intel·lectualitat de l’entorn socialista amb la pota social feixista”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Miralles no s’està de tenir present, en el cas del País Valencià — aplicable a totes les esquerres socialitzants ibèriques—, la influència que tingué, sobre alguns intel·lectuals progressistes de la generació dels seixanta i dels setanta que en democràcia es fan ‘mainstream’, un personatge com Dionisio Ridruejo (1912-1975), escriptor i polític que fou director de propaganda dels franquistes durant la guerra i que evolucionà cap a postures democràtiques i reformistes. El politòleg explica que “Ciutadans recull quelcom que està molt en la psique del nacionalisme espanyol des d’Ortega. Els sectors acomplexats que veuen Espanya com un projecte incomplet, fallit. És allò de l’<span style="font-weight: 700;">afany modernitzador i de la revolució pendent, des de dalt i vertical, però en ‘versió cunyada'”</span>. En aquest sentit, l’expert opina que “el liberalisme com a recurs és merament instrumental, una coartada”. “Amb la família liberal europea no hi ha connexió possible més enllà d’un pur afer de negocis. Per això <a href="https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-expulsion-PDeCAT-liberales-europeos_0_829417128.html" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">expulsen el PDECAT</a> i els integren a ells!”.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
Ciutadans a Europa va virar des de Libertas, una plataforma conservadora i euroescèptica, fins al liberalisme europeu</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
L’aposta que Ciutadans féu als comicis europeus del 2009, una dècada enrere, per Libertas, la plataforma transnacional conservadora i euroescèptica del milionari irlandès Declan Ganley, és remarcable. Ganley, avui desaparegut de l’espai públic, és un personatge obscur, integrista catòlic, que va enriquir-se després de l’esfondrament de la Unió Soviètica comprant alumini siberià i fusta letona i que el 2004 fundà, als EUA, Rivada Networks, empresa de comunicació especialitzada en defensa que gestionà el posthuracà Katrina a Nova Orleans i que té en l’Exèrcit nord-americà el seu client principal. El 2008, liderà per la dreta —el Sinn Féin ho féu des de l’esquerra— l’oposició de l’opinió pública de la República d’Irlanda a la Constitució europea sotmesa a referèndum. La victòria del ‘no’ esperonà Ganley, que decidí, per a les eleccions de l’any següent, impulsar candidatures amb la seva marca, Libertas, en tots els estats de la UE. El Moviment per França, del tradicionalista Philippe de Villiers, o la Lliga de les Famílies Poloneses, ultracatòlica, antisemita i homòfoba, foren els seus aliats més destacats. A Espanya, com explica Miralles, “qui connecta Ganley, Albert Rivera i Miguel Duran, expresident de l’ONCE, que acabarà encapçalant la llista de Libertas-Ciutadans en les europees d’aquell any, és el periodista navarrès Julio Ariza, propietari i president d’Intereconomía”. La desfeta de Libertas a l’Estat espanyol i a tot Europa —només obtingué representació a l’Estat francès— portà Ganley a dissoldre el projecte el 2010. I portà <span style="font-weight: 700;">Rivera a buscar escalfor en el liberalisme europeu, més adequat al tipus d’imatge que volia projectar</span>.</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
9. A la dreta de la dreta: èxits electorals del neofeixisme a l’Europa del segle XXI</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
És en el terreny de l’extrema dreta estricta on es desvetllen amb més claredat els pitjors fantasmes del segle XX europeu. Si la dreta radical manté formalment i discursiva el seu compromís amb la democràcia —com a mínim, amb determinats procediments democràtics—, aquest no és un tema que amoïni gaire els partits explícitament neonazis, neofeixistes o racistes, que han anat creixent darrerament, legals sota les garanties que els atorguen les democràcies liberals. Tot i no constituir un fenomen nou —els primers grups organitzats neixen durant els duríssims anys de la postguerra europea—, sí que aconsegueixen <span style="font-weight: 700;">en la nostra dècada alguns dels seus èxits electorals més rellevants</span>.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
És el cas de dos dels que s’organitzen al voltant del partit europeu Aliança per la Pau i la Llibertat (sic). A Grècia, <span style="font-weight: 700;">Alba Daurada manté un enfocament racista del nacionalisme</span>, la ideologia que afirma que millor el defineix. Descaradament admirador del dictador Ioannis Metaxàs, el partit és tercera força al Parlament grec des del 2015 (7% dels vots) i, malgrat que no ha pogut accedir al Govern, no se situa lluny de determinades esferes de poder, amb vincles entre membres del partit i de la policia grega. Desenes de militants, pel cap baix, han participat en actes violents contra immigrants i activistes d’esquerres. Un diputat del partit, aquest juny, va arribar a demanar que l’Exèrcit donés un cop d’Estat contra el primer ministre, Alexis Tsipras.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-weight: 700;">A Eslovàquia, el Partit Popular Nostra Eslovàquia (L’SNS) “es reivindica hereu del règim feixista de Jozef Tiso</span> de la Segona Guerra Mundial”, explica Hilari Ruiz de Gauna, periodista català que treballa a la ràdio pública eslovaca, “i es mou identitàriament en dos grans eixos: l’antihongaresisme i l’antigitanisme”. Als gitanos, el partit no té cap mena d’escrúpol de qualificar-los de “paràsits”. Amb un cert predicament entre els joves de regions desfavorides (“un vot de protesta, sobretot: no diria que els seus votants siguin gent convençudament nacionalista que s’han estudiat gaire la història del país”), el partit va arreplegar el 8% dels vots en les eleccions del 2016 i ha arribat a governar una de les vuit regions del país, en la persona del seu líder, Marian Kotleba, processat ara als tribunals eslovacs per “promoure el nazisme”: el polític va lliurar un xec a una associació benèfica per valor exactament de 1.488 euros i el partit va exhibir el taló a Internet. La xifra 14/88 està associada al supremacisme blanc de tall neonazi. Fora d’això, “no ha transcendit que Kotleba prengués mesures extremistes contra cap sector social”, continua Ruiz de Gauna, “però és conegut que ha trobat feina per a mitja família seva a l’Administració”.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
Els partits d’extrema dreta han aconseguit els últims anys els seus millors resultat electorals al Vell Continent</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Altres exemples de la dreta europea més dura són<span style="font-weight: 700;"> Jobbik a Hongria, “una formació amb opinions fortament antisemites i antigitanes i amb vincles paramilitars”</span>, explica Siklossy, així com el BNP al Regne Unit, el també ja esmentat NDP alemany o l’ultranacionalista i supremacista partit búlgar Ataka. També cal esmentar organitzacions no constituïdes com a partit polític però amb una certa capacitat d’influència: a Polònia, per exemple, el Camp Nacional Radical (ONR) es veu a si mateix hereu de l’extrema dreta antisemita i és capaç de coordinar-se amb altres grups d’extrema dreta per treure desenes de milers de manifestants als carrers de Varsòvia en manifestacions nacionalistes. Específicament dins de l’Aliança per la Pau i la Llibertat militen també la italiana neofeixista Forza Nuova i l’espanyola Democracia Nacional, aquestes dues darreres sense èxits electorals excepte un efímer eurodiputat aconseguit pel partit italià el 2004. En el cas italià, Steven Forti és molt clar: “Tot el magma neofeixista, tant l’hereu de l’MSI postfeixista de després de la guerra com d’altres, ha estat determinant perquè Salvini guanyés pes al sud del país”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Els partits populistes de la dreta radical “són molt més perillosos que aquests partits explícitament racistes o neonazis, atès que aquests estan majoritàriament marginalitzats i resten fora del corrent principal polític”, valora Wodak. Siklossy hi afegeix, en la mateixa línia: “A Polònia, no existeix un partit tradicional fort d’extrema dreta. Però el PiS, de manera similar a Fidesz a Hongria, ha estat erosionant la democràcia i l’Estat de dret al llarg dels darrers anys, i promovent narratives xenòfobes”.</div>
<div class="wp-caption aligncenter" id="attachment_26238" style="border: none; clear: both; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px; width: 646px;">
<div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
<br /></div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
10. L’ombra de Rússia i la geopolítica mundial</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
És indissimulada l’admiració que Vladímir Putin aixeca en bona part de la dreta radical europea. Hi conflueixen simpaties, interessos i contactes personals. Orbán es complau de mostrar la bona sintonia que manté amb el president rus, i hi discuteix acords financers, de cooperació nuclear i de proveïment de gas —val a dir que en això darrer no és tan diferent del que fan molts altres països europeus. <span style="font-weight: 700;">Paraula de Putin: “Hongria és un dels nostres aliats clau a Europa”</span>. A la veïna Eslovàquia, els dos partits més escorats a la dreta “són favorables a Rússia, en aquest cas també pel seu paneslavisme”, explica Ruiz de Gauna. Andrej Danko, president del Parlament eslovac i del partit SNS, “es passeja per la Duma com si fos casa seva. I Kotleba encara l’admira més. Ells el veuen com el líder d’un Govern fort, perfecte”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
També a Àustria es prodiguen darrerament els contactes amb el Kremlin i les mostres de comprensió cap a Rússia. El vicecanceller Heinz-Christian Strache ha demanat que les sancions de la UE a Rússia s’acabin “com més aviat millor”. El partit de Strache manté un acord formal de col·laboració amb el de Putin, Rússia Unida. No és l’únic: la Lliga Nord també, i Gianluca Savoini és reconegut com un dels grans artífexs. Diu l’historiador Steven Forti: “<span style="font-weight: 700;">Savoini és l’home de Putin a la cort de Salvini</span>. Home de la Lliga de sempre, és l’impulsor d’una associació Llombardia-Rússia, teòricament de tipus cultural i de promoció d’intercanvis i de turisme, que s’ha vist replicada en altres territoris com el Piemont. A la pràctica, Savoini és un home molt ben relacionat amb el Kremlin. Les entitats ‘d’amistat’ amb Rússia nord-italianes podrien ser tapadores de finançament”.</div>
<blockquote style="background: url("img/bg-blockquote.png") 100% 100% no-repeat rgb(236, 235, 235); border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 22px; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
La influència de Rússia en les dretes europees és irregular i es nota més en països com Hongria</div>
</blockquote>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Tots aquests vincles poden anticipar un canvi d’orientació de la política exterior europea cap a una aproximació a Rússia si després de les eleccions europees el bloc de dreta radical i d’extrema dreta incrementa el seu pes? Els experts consultats són escèptics. “Així com em sembla clar que, en política exterior, aquests partits han influït en el tractament [restrictiu] de la qüestió migratòria, en les relacions de la UE amb Rússia hi veig un equilibri més estable. Dubto molt que siguin capaços de fer virar Brussel·les cap a posicions més properes a Moscou”, valora Castellà. Jungar recorda que no a tot arreu d’Europa es dóna aquest fenomen: “<span style="font-weight: 700;">En general, els partits nòrdics s’oposen a Putin i a Rússia</span>“, i només és possible trobar admiradors del president rus “entre els partits més extremistes”. Per exemple, la figura emergent de la dreta radical escandinava, Jimmy Åkesson (Demòcrates Suecs), qualifica Putin de “dictador” i recorda que Rússia ha estat “l’amenaça militar” sobre Suècia durant gairebé dos segles seguits. Tot i que ho considera “molt especulatiu”, Wodak no exclou que pugui produir-se “un canvi en les relacions entre la UE i Rússia” si al proper Parlament Europeu “s’asseuen més diputats de la dreta radical i de l’extrema dreta”, especialment si “hi ha comissaris europeus d’aquests partits”.</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
11. Les relacions internacionals i europees de Vox</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Tothom parla de Vox. Com a mínim, aquí. El partit de l’extrema dreta més reeixit des de Blas Piñar fins fa poc era un gran desconegut a l’exterior. Però a poc a poc ha anat teixint aliances. A la primavera del 2017, en una trobada a Cadis de l’ENF per parlar sobre la política migratòria a la frontera sud, Guillermo Fernández explica que hi va coincidir amb “dirigents de la Lliga i del Vlaams Belang que malparlaven de Vox, titllant-lo d’amateur i poc seriós”. El darrer any tot ha canviat. Vox ha passat a ser un aliat cobejat. Després de patir alguns desdenys i d’enfrontaments públics a les xarxes pel suport nominal de Salvini a la independència de Catalunya, Vox torna a acostar-se als que poden ser els seus socis europeus. Ho fa exigint a flamencs i italians que abandonin qualsevol postulat que “vagi contra la unitat d’Espanya”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Així doncs, <span style="font-weight: 700;">el bloc Le Pen – Lliga festeja Vox insistentment</span> i els seus futurs eurodiputats podrien anar a raure al grup ENF a Brussel·les. Els Conservadors i Reformistes on fins ara hi havia els ‘tories’ britànics també hi estan interessats, en els d’Abascal, segons explica Guillem Fernández. Per ell, si hi ha una figura clau que explica molt bé un cert criteri a l’hora de treballar internacionalment per part de Vox és el <span style="font-weight: 700;">fitxatge de Rafael Bardají, ideòleg neoconservador que fou assessor de José María Aznar i que dirigí les relacions internacionals de la FAES</span>. Bardají té, segons Fernández, “al seu mòbil la millor agenda de contactes amb la dreta americana”. Sobretot via Nigel Farage, la porta de Trump i de Bannon a Europa. D’altra banda, Steve Bannon també està donant suport a la formació espanyola: “Darrere l’acte de Vistalegre hi havia tres persones pagades per Bannon fent assessorament perquè l’acte fos un èxit”.</div>

Salvini (Lliga Nord), Vilimsky (FPÖ), Le Pen (AN), Wilders (PVV) i Annemans (VB) al Parlament Europeu en una foto del 2014 / EURACTIV

La dreta i l’extrema dreta estan assaltant el poder. Jair Bolsonaro ha estat una de les figures centrals de l’actualitat les darreres setmanes. La victòria de l’autoritarisme populista brasiler se suma a la de Donald Trump, a l’enfortiment del règim de Putin… i també a un degoteig de bons resultats a la vella Europa de formacions que van des de la dreta radical populista fins a l’extremisme filofeixista o neonazi. Què tenen en comú —i què no— Salvini, Le Pen, Orbán, Vox i Alba Daurada? Quines famílies i matisos hi ha entre ells? Què uneix i què separa aquest univers? CRÍTIC ofereix 11 claus per entendre el perquè del seu èxit a Europa, en quin punt ens trobem i què en podem esperar els pròxims mesos.

1. Motius per a l’ascens d’una dreta alternativa als liberalconservadors

“Un nombre cada cop més gran de gent sent que hi està perdent, en el procés de globalització, i que no poden tenir esperança d’optar a una vida millor. En particular, això els passa a les classes mitjanes, que havien estat al nucli de l’estabilitat de les democràcies socials i liberalsoccidentals després de la Segona Guerra Mundial”, diu Georgina Siklossy, portaveu de la Xarxa Europea contra el Racisme (ENAR), per explicar l’ascens dels partits de dreta i d’extrema dreta al Vell Continent. No és recent: segons Manès Weisskircher, investigador en ciències polítiques a la Universitat Tècnica de Dresden i a l’Institut Universitari Europeu de Florència, “si parlem de l’Europa occidental, no ha estat pas la ‘crisi dels refugiats’: en molts països, els partits de dreta radical ja eren actors polítics ben establerts des de força temps enrere. En aquest aspecte, Alemanya i Espanya havien estat bastant extraordinàries” pel fet de no tenir-ne cap. Però també cal dir que alguns sectors del PP tradicionalment s’han escorat molt a la dreta i que a Alemanya el Partit Nacional Demòcrata (NDP, extrema dreta) havia tingut alguns èxits electorals en les eleccions regionals i al Parlament Europeu.

“Les causes són múltiples”, diu Weisskircher, entre les quals esmenta “el rebuig a la immigració —particularment a la musulmana—, la inseguretat econòmica i la desconfiança envers les elits polítiques, tant a escala nacional com de la UE”. Per Siklossy, els ciutadans “estan amoïnats per la seguretat dels seus llocs de feina, pels seus ingressos minvants, pels costos creixents de l’educació i de la salut, o [l’escenari d’una] caiguda ràpida en la pobresa en cas de patir accidents de vida” com perdre la feina i patir una malaltia greu alhora.

El rebuig a la immigració, la inseguretat econòmica i la desconfiança envers les elits polítiques, raons possibles de l’ascens de la ultradreta

Ruth Wodak, professora emèrita de les universitats de Lancaster i de Viena i investigadora del Centre d’Anàlisi de la Dreta Radical (CARR), coincideix en l’anàlisi de “la immensa inseguretat provocada per una globalització ferotge“, i hi afegeix altres raons de llarga durada, com el fet que “antics sentiments xenòfobs, racistes i antisemites ara s’hagin disparat de nou”. També hi veu explicacions més contextuals actuals, com “l’experiència d’haver vist com es rescataven bancs mentre que els salaris de la gent queien”. També hi ha explicacions regionals. En el cas escandinau, els analistes acostumen a esmentar el concepte del “xovinisme del benestar”: els partits de dreta radical poden arribar a proposar polítiques socioeconòmiques d’esquerres, però només per als nadius. “Juxtaposen la immigració amb l’Estat del benestar”, diu Ann-Cathrine Jungar, investigadora sobre partits de la dreta radical a la Universitat Södertörn, d’Estocolm, i fan percebre que “la immigració és costosa i redueix el benestar per a la població que realment el mereix: ancians, malalts, infants… Tots els partits de la dreta radical nòrdica combinen aquestes dues línies d’argumentació en la seva retòrica antimigratòria”.

En tot cas, Weisskircher considera que aquest ascens és un fenomen “més profund que no pas simplement una vaga noció de ‘vot de protesta'”. Per Jungar, de nou en el cas nòrdic —però no són motivacions alienes a la resta del continent—, s’ha assistit a un ascens de la “dimensió política sociocultural” en detriment de la clàssica “socioeconòmica, de dreta-esquerra”, alhora que ha davallat “la identificació amb els partits polítics, i els votants ara són més volàtils”. S’hi uneix el fet que bona part de la dreta radical “ha institucionalitzat, professionalitzat i moderat els seus perfils i s’han distanciat de l’extremisme”, de manera que “el llindar” ideològic perquè els votants els triïn “s’ha rebaixat”. La pregunta és: anem cap a una reconfiguració permanent del tauler polític des del centre cap a l’extrema dreta on els ‘PP’ clàssics poden tenir una supervivència compromesa?

2. Bannon i el trumpisme desembarquen a Europa

Un cop caigut en desgràcia, Steve Bannon, el comunicador i estrateg “nacionalista i populista”, com li agrada autodefinir-se, que va enlairar la campanya de Donald Trump, ha desembarcat a Europa. La Itàlia de Salvini ha estat el lloc triat per impulsar el seu ‘think tank’ identitari, que té per objectiu donar suport a l’extrema dreta del Vell Continent. Per l’investigador en dretes identitàries i col·laborador de ‘CTXT’ Guillermo Fernández, el que fa Bannon és “fonamentalment oferir assessorament en comunicació a les xarxes, la seva especialitat”. Darrere el suport de Bannon als populismes de dreta europeus podria haver-hi, en els mots de Fernández, “fundacions i grups de diferent tipus: antiavortistes pro vida i sionistes, també”. La relació dels populistes conservadors amb Israel sorgeix de l’obsessió que la dreta identitària europea té amb el que anomenen ‘el conflicte civilitzatori’ i la defensa de l’espai de tradició judeocristiana. En aquest sentit, Fernández rememora una conversa amb un antic quadre del Front Nacional francès en què li confessava que “la gran por que sempre plana en les nostres converses privades és que França es converteixi en Sud-àfrica, que els blancs francesos siguem minoria al nostre país”.

Hi ha connexions entre l’Associació Nacional del Rifle i la Lliga Nord italiana

Per Steven Forti, historiador de la UAB i investigador de l’Institut d’Història Contemporània de la Universitat Nova de Lisboa, quelcom que reflecteix una part dels vincles de la dreta populista italiana amb el món ‘ultra’ nord-americà és el fet que es poden detectar connexions entre la dreta republicana dels EUA –per exemple, el conegut ‘lobby’ NRA (Associació Nacional del Rifle) i l’entorn de Salvini i la Lliga. Una mostra: la tuitaire italoamericana Alana Mastrangelo, membre del grup de pressió pro armament, un personatge que fa de nexe comunicatiu entre les dues bandes de l’Atlàntic.

3. L’aliança entre Marine Le Pen i Matteo Salvini, decisiva al Parlament Europeu del 2019

Per al maig del 2019 hi ha convocades eleccions al Parlament Europeu. Sembla que podria consolidar-se, als hemicicles de Brussel·les i d’Estrasburg, un gran bloc de dreta populista. Però res no és senzill. Un cop superades les dificultats tècniques —un mínim de 25 escons procedents d’una quarta part dels estats de la Unió—, que durant anys foren un problema important, cal veure si els equilibris de poder són “suportables” per a tots els agents implicats. És una vella aspiració d’aquest espectre polític. El 1979, en els primers comicis europeus, el Moviment Social Italià (MSI) va intentar consolidar un grup anomenat de l’Eurodestra, però la manca de pes electoral li ho va impedir. El 1984, ja sota el lideratge de Jean-Marie Le Pen, s’aconseguí conformar de forma reeixida el Grup Tècnic de les Dretes Europees (GDE), inicialment impulsat per francesos, italians, grecs i unionistes de l’Ulster. Però l’entrada dels alemanys filonazis Die Republikaner i el xoc d’aquests amb l’MSI italià respecte a la qüestió del Tirol del Sud van fer esclatar el grup. El tercer intent, ja el 2007 i que només durà alguns mesos, fou el grup anomenat Tradició, Identitat i Sobirania (ITS), dinamitat per l’eurodiputada Alessandra Mussolini quan, després de fer unes declaracions racistes antiromaneses, va provocar que els cinc escons del Partit de la Gran Romania abandonessin el grup, que esdevingué tècnicament inviable. L’historiador Xavier Casals ho ha estudiat amb rigor.

En les europees de cinc anys enrere, el 2014, tot va començar a canviar. Des d’aleshores hi ha dos grups que reuneixen partits on conflueixen línies de dreta radical populista i d’extrema dreta al Parlament Europeu: el Grup Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa (EFDD), encapçalat per l’UKIP britànic, i l’Europa de les Nacions i les Llibertats (ENF), encapçalat per l’Agrupació Nacional —abans FN— de Marine Le Pen. El primer compta amb Alternativa per Alemanya (AfD), l’M5S italià i els Demòcrates Suecs entre altres socis menors. En el segon militen la Lliga de Salvini, l’FPÖ austríac o el PVV holandès. Per què dos grups? Respon Guillermo Fernandez: “Fins ara, el problema a l’extrema dreta europea era la rivalitat entre el líder de l’UKIP Nigel Farage —que és la connexió amb Bannon— i Marine Le Pen. Però amb el ‘Brexit’ aquest trencament desapareix”. D’altra banda, hi ha partits que no participen en cap dels dos grups esmentats però que comparteixen principis i filiació ‘ultra’. “Seria el cas dels polonesos de Llei i Justícia, que fan part del grup dels Conservadors i Reformistes, impulsat pels ‘tories’ britànics, o del Fidesz hongarès d’Orbán, que és al PP europeu”. Sigui com vulgui, “dins la diversitat d’opcions els uneix la voluntat de bloqueig de la UE i la fòbia a la migració. Fonamentalment. En el tema econòmic, per exemple, hi ha diferències. Orbán, per exemple, no vol destruir la UE”. Però en el que sí que hi ha consens és “en el fet d’esdevenir una ‘minoria de bloqueig’ que posi el Parlament Europeu contra les cordes. Quelcom que podria passar atenent el previsible enfonsament del PS i l’estancament del PP”.

Els partits de Le Pen i de Salvini donen rellevància a l’eix social en un moment de crisi com el que hem viscut

Amb tot, i més enllà de les friccions per irredemptismes territorials diversos —com la disputa entre l’FPÖ austríac i Salvini pel Tirol del Sud o les desavinences d’italians i flamencs amb Vox pel cas català—, hi ha, en els mots de Fernández, “un eix de fractura que no es té en compte a vegades: el trencament entre el sector socialsobiranista i el sector que podríem anomenar liberalsobiranista”. Marine Le Pen i en gran part Matteo Salvini representen la dimensió que dóna rellevància a l’eix social, de defensa de les classes populars i d’entendre, en les paraules de Clara Ramas, filòsofa i investigadora de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), “l’Estat social com un element d’identitat en una època en què la crisi ha devastat tots els llaços socials entre individus”. Aquest bloc considera “obsolet l’eix esquerra/dreta i proposa substituir-lo per l’eix nació-protecció/mundialisme-intempèrie”, hi afegeix Fernández. En canvi, “Marion Maréchal-Le Pen, neboda de Marine i dirigent de l’ANi The Movement —l’operació europea de Steve Bannon— són més conservadors en allò moral i liberals en allò econòmic. Més Tea Party”, apunta l’investigador. Aquesta fractura, que va més enllà de sigles i de persones, serà determinant en el futur? “La línia socialsobiranista, que, en el cas del Front Nacional francès, va tenir en Florian Philippot, un antic jacobí sobiranista d’esquerres, el seu ideòleg en temps de la repuntada de Marine Le Pen, perd força davant la liberal”.

Per entendre el que representa el socialsobiranisme: “Les ‘manis’ antigais, antidrets LGTBI, a la França de l’etapa socialista les impulsa la dreta clàssica. I l’AN no hi va! Hi va gent seva a títol individual. Marion hi va. Marine, aconsellada per Philippot, es queda a casa”. Però aquesta línia social està de capa caiguda. Philippot, caigut en desgràcia, va escindir-se i participa en un nou projecte, Els Patriotes. Per Fernández, “l’objectiu és que a la dreta li acabi passant com a la socialdemocràcia. Que una part acabi dins operacions de tipus Macron i l’altra quedi òrfena. Volen aprofitar-ho per obtenir la centralitat dins el camp de la dreta política”. Davant la qüestió de la divisió entre socialsobiranistes i liberalsobiranistes, l’historiador Steven Forti és molt cautelós: “Sí i no! En el cas de la Lliga, teòricament és social per dins —tot i que qui té un passat realment social és el postfeixisme més que el regionalisme septentrionalista. Tanmateix, les seves propostes són menys impostos per als rics, privatitzacions i, en definitiva, neoliberalisme”. Pel recercador de la Universitat Nova de Lisboa, “l’expansió cap al centre i cap al sud, un cop passada la ‘barrera’ dels Apenins, es fa de la mà del neofeixisme tradicional. Gent del berlusconisme transita cap a la Lliga i també hi ha connexions fluides amb estructures socials mafioses en regions com Sicília i Calàbria. A Roma, Casa Pound és clarament facilitadora de l’estratègia de la Lliga. A la fi, el que pretén Salvini és esdevenir l’única força de la dreta italiana. I ja ho està aconseguint! S’ha desdemonitzat i normalitzat la seva presència fins al punt que, avui dia, és el partit més vell del Parlament”.

Foto de família del Partit Popular Europeu el 2014 / DAVID PLAS

4. Els ‘PP’ europeus, virant encara més cap a la dreta

Paral·lelament a l’ascens de la dreta radical, Europa està assistint a un altre fenomen: l’escorament dels partits liberalconservadors clàssics (els que formen part del PP europeu, hegemònics en l’espai de centredreta des de la fi de la Segona Guerra Mundial) cap a posicions cada cop més dretanes. El viratge antiliberal del primer ministre Viktor Orbán a Hongria n’és un exemple ben consolidat en el temps, mentre que a Espanya el nou PP de Pablo Casado reconeix les seves coincidències ideològiques amb Vox, ataca el que ell anomena “la ideologia de gènere” i encara el debat territorial des de posicions tan centralistes que ni tan sols poden resseguir-se en el José María Aznar president. Aquest gir, el fan empesos per l’extrema dreta?Per Siklossy, Hongria és un exemple clar que sí: “Fa una dècada, el partit d’extrema dreta Jobbik va aconseguir un suport sense precedents. Des de llavors ha perdut terreny, però el centredreta de Fidesz”, el partit d’Orbán, “progressivament s’ha anat convertint en xenòfob i incessantment ha anat erosionant els drets fonamentals i l’Estat de dret. Jobbik ha perdut suport precisament perquè Fidesz ha adoptat totes les seves posicions en relació amb les minories i la immigració”.

“Per mi, el perill no és tant que [els partits d’extrema dreta] aconsegueixin un suport percentual molt elevat com que aconsegueixin canviar els discursos dels partits tradicionals i normalitzin posicions que posen en perill determinats drets dels migrants —que, al capdavall, són drets humans— com ara passa amb les devolucions en calent. Han introduït en l’imaginari col·lectiu que aquestes polítiques són normals”, apunta la politòloga Helena Castellà, investigadora de partits d’extrema dreta europeus. Siklossy hi veu una responsabilitat greu en els partits ‘mainstream’: “Molts —tant a la dreta com a l’esquerra— han consentit les solucions fàcils proposades per l’extrema dreta en lloc d’adoptar polítiques que garanteixin menys desigualtats i més solidaritat”, cosa que “ha arrossegat la gent cap a narratives racistes i xenòfobes, en absència de cap alternativa real”.

Les formacions del Partit Popular Europeu cada vegada tenen posicions més dretanes

El cas d’Àustria, per Wodak, és un exemple del que esmenta Castellà. “S’hi estan normalitzant ideologies d’extrema dreta, una normalització vergonyosa” de la qual el partit liberalconservador clàssic (l’ÖVP, el que seria l’homòleg del PP al país centreeuropeu) n’és un dels vehicles principals. Una normalització que Wodak també veu als Països Baixos per l’efecte contagi de la ideologia de la dreta radical del PVV de Geert Wilders. Segons la professora del CARR, l’ÖVP està assumint postulats que fins ara eren propis de partits d’extrema dreta o de populistes de dreta com els seus socis de Govern, l’FPÖ, com ara el rebuig total a acollir refugiats o un posicionament explícit a favor de les patronals en el diàleg social. Wodak hi veu símptomes que Àustria hagi pogut iniciar el camí “des d’una democràcia constitucional liberal després del 1945 cap a una potencial democràcia il·liberal orbanesca”.

5. Els ‘valors’ de la dreta radical: des de l’euroescepticisme fins a l’antifeminisme

“La dreta radical, a la qual pertany Alternativa per Alemanya, és una família de partits que, segons l’acadèmic neerlandès Cas Mudde [una de les referències mundials en l’estudi d’aquestes formacions], té dos valors nuclears: el ‘nativisme’ —que és nacionalisme xenòfob— i l’autoritarisme”, defineix Weisskircher.

“El gran tema que els uneix“, explica Castellà, “és el rebuig a la immigració. Són partits que propugnen estats nació homogenis des d’una posició nacionalpopulista, amb un discurs doble: el poble contra les elits i el poble contra els immigrants. I, en aquesta darrera clau, ho fan amb un perfil antiislàmic molt clar”. Una síntesi que és extensiva als partits d’extrema dreta neonazi o neofeixista que veurem més endavant.

Un aspecte polèmic d’aquest bloc és la seva relació amb el feminisme i els drets de les dones. “Jo diferenciaria entre els partits que s’han sabut renovar, i aprofitar el seu antiislamisme per afirmar que l’islam posa en perill els drets de les dones, i aquells altres que s’assemblen més als vells feixismes. Per exemple, Vox afirma que la ‘ideologia de gènere’ s’ha d’acabar“, valora Castellà. Una proclama, la de Vox, que trobem calcada gairebé literalment en el programa d’Alternativa per Alemanya. Entre els nòrdics, explica Jungar, també hi trobem “antifeminisme en el sentit que mantenen visions conservadores basades en les diferències biològiques i s’oposen a les quotes i a les accions afirmatives; estan en contra del que perceben com a feministes d’esquerres, que, segons ells, no s’adonen de les conseqüències negatives de la immigració per a la seguretat de les dones (assetjament sexual i violència) i els seus drets dins de les ‘comunitats patriarcals immigrants’ on les dones, afirmen, no són lliures”.

L’euroesceptiscisme és l’eix que uneix els partits de dreta radical del continent

En algunes ocasions, dins d’un mateix partit sorgeixen enfocaments diferents. La filòsofa Clara Ramas comenta que “dins de l’AN hi ha dues tradicions que xoquen, representades per [la seva presidenta] Marine Le Pen i per la seva neboda Marion Maréchal-Le Pen”. La primera, del corrent més socialsobiranista, i influenciada per l’ideòleg Florian Philippot, advoca per una mena de “reapropiació del feminisme, imbricant-lo amb la tradició republicana francesa i convertint-lo en arma islamòfoba”. La segona, més conservadora en allò moral —i que té el suport del món de Bannon—, considera el feminisme com una versió del paternalisme.

Alguns partits de la dreta radical —per exemple, entre els nòrdics— accepten el matrimoni homosexual —però no pas, en general, els drets dels transsexuals—, però d’altres no ho fan. El partit de Le Pen i l’AfD hi són contraris: consideren que les unions homosexuals han de ser reconegudes civilment, però en un grau inferior al del matrimoni. Com que tant a França (des del 2013) com a Alemanya (2017) el matrimoni homosexual és reconegut, els dos partits volen canviar la llei per retirar aquest dret. Sí que existeix unanimitat en l’euroescepticisme, i on cal buscar les diferències és en el grau i els matisos d’aquest. Des de posicions de fort nacionalisme d’Estat, tots coincideixen a rebutjar una major integració europea, però la seva concreció difereix. L’AfD vol provar de recuperar competències i deixar la UE merament com una “unió econòmica”, tot i que, si no se’n surt, no descarta demanar un referèndum sobre la pertinença a la Unió, com propugna directament a l’Agrupació Nacional de Le Pen. La Lliga manté una posició molt més ambigua i canviant. Entre els partits de l’extrema dreta les posicions són força més clares, amb una preferència molt generalitzada per l’abandonament de la UE.

6. El paper de la religió en les dretes populistes europees

Sempre s’ha associat, al nostre país, l’extrema dreta a la religió. Però la relació d’allò ‘ultra’ amb el món religiós a la resta d’Europa ha estat complexa ja des de l’època del feixisme i del nazisme. Mussolini i Hitler, de fet, eren obertament ateus. Segons Jordi Vaquer, politòleg i director regional per Europa de l’Open Society Foundation, “generalment a l’Europa occidental la religiositat tradicional és un factor de resistència a votar dreta radical o populista. El vot dels fidels cristians acostuma a orientar-se cap a formacions conservadores o cristianodemòcrates, ja que en general són un perfil de persones que tenen un grau baix de tolerància als discursos d’odi i, amb la qüestió migratòria, són més compassius”. En aquesta línia, Marta Simó, investigadora en sociologia de la religió de la UAB, explica a CRÍTIC que “si parlem del cor d’Europa, podem dir que els votants alemanys catòlics i protestants amb una visió conservadora prefereixen la CDU; al mateix temps, el catolicisme francès, malgrat una certa tradició reaccionària que no pot negar-se, no és, majoritàriament, d’extrema dreta”. Vaquer apunta que “si ens fixem en el cas alemany, a Baviera una part de l’electorat catòlic s’ha allunyat de la CSU —dreta regional bavaresa aliada de la CDU— pel seu discurs d’hostilitat amb el flux de refugiats. A l’oest —França, Holanda i Àustria, especialment—, les apel·lacions de l’extrema dreta a l’herència cristiana tenen a veure amb la islamofòbia i el supremacisme cultural, no amb religiositat”. “Mentre que, pel que fa a Espanya mateix — continua la investigadora de la UAB—, malgrat els vincles evidents d’una part de l’Església catòlica amb els sectors més ‘ultres’ de la dreta, no podem obviar que una organització com Càritas, catòlica, és molt clarament defensora dels migrants i antixenòfoba“.

L’Europa oriental és un altra dimensió, en aquest sentit, i la religió ocupa un espai més important en l’ideari i en les complicitats de l’extrema dreta. Simó recorda que “a l’est és diferent: Putin i els grups nacionalistes i ‘ultres’ a la seva dreta s’aferren a l’Església ortodoxa russa. A Polònia, el catolicisme és un moviment nacional —des de sempre, des de l’època del teló d’acer i des d’abans- i moviments com Ràdio Maria i altres són de masses i molt nacionalistes, homòfobs i d’ultradreta. En el cas polonès, fins i tot diria que hi ha una escletxa entre l’alta jerarquia eclesiàstica, més moderada, i el baix clergat i la base de devots catòlics que són molt més conservadors”. “Pel que fa a la Rússia de Vladímir Putin, un dels noms clau és Konstantín Maloféiev, magnat proper al Kremlin que patrocina vincles entre l’extrema dreta i grups ultrareligiosos i reaccionaris“, en paraules de Jordi Vaquer. Maloféiev, conegut com el “Soros de Putin”, és president de la Fundació Caritativa Sant Basili el Gran i del Grup de Comunicació Tsargrad, amb relacions amb la dreta evangèlica nord-americana.

Existeix un corrent de simpatia cap a Israel i les seves polítiques per part de les dretes arreu del món

Existeix un corrent important de simpatia cap a Israel i les seves polítiques per part de les dretes arreu del món. La ultradreta no n’és una excepció. Interpel·lada en aquest sentit, Simó, especialista en l’Holocaust, comenta: “L’extrema dreta europea, més que ideològicament sionista, és pro ‘establishment’ israelià i pro Estat d’Israel. I ho és, essencialment, per islamofòbia. Realment, en el fons, si hom mira la seva genealogia i el seu ideari actual, especialment a l’est, continua essent visceralment judeòfoba”. El fet que Bannon se suporti, en el seu desembarcament europeu, amb elements integristes catòlics com el flamenc Mischaël Modrikamen, no acaba de ser benvist per una part dels seus socis europeus, que, en unes societats molt laïcitzades, creuen que l’excessiu pes de la moral religiosa en el discurs els pot perjudicar. En els mots de Guillermo Fernández: “Hi ha un detall interessant de la roda de premsa conjunta de Salvini i de Le Pen de fa algunes setmanes, quan, interrogada sobre Bannon, Marine Le Pen va dir quelcom com que ‘el senyor Bannon coneix millor els Estats Units que Europa’. Va una mica per aquí”.

7. La trama roja-bruna (quan algunes esquerres blanquegen el feixisme)

El debat sobre l’existència d’una esquerra bruna o unes suposades vinculacions entre l’extrema dreta i una esquerra de matriu autoritària anti-UE i anti-EUA que, coincidint en la crítica anticapitalista, puguin generar complicitats, ha existit i existeix. En els darrers temps, un articlesignat per Julio Anguita, Manolo Monereo i Héctor Illueca ha remogut les aigües d’aquesta qüestió a Espanya encetant una polèmica agra. De fet, tècnicament, allò roig-bru és difícil d’identificar de forma clara. Sumat a l’afer de l’article esmentat, caldria afegir-hi, recentment, el polèmic llibre ‘La trampa de la diversidad. Cómo el neoliberalismo fragmentó la diversidad de la clase trabajadora‘ (Akal, 2018), del periodista de ‘La Marea’ Daniel Bernabé, que critica elsuposat abandó al qual l’esquerra política ha sotmès les classes populars en benefici d’ideologies com el feminisme. Pel que fa als individus i a les organitzacions que podrien ser etiquetats de “rojos-bruns”, el més significatiu, a l’Estat Espanyol, potser seria el professor, exsecretari general d’Aliança Popular i col·laborador de Pablo Iglesias, Jorge Verstrynge, que admet que, des de la seva joventut, ha transitat del neofeixisme a l’esquerra antineoliberal.

La connexió russa, en aquest sentit, no pot obviar-se. Intel·lectuals com Aleksandr Duguin, “el Rasputin de Putin”, i Eduard Limónov, impulsor del moviment nacionalbolxevic, són influents en diferents àmbits de l’esquerra fascinada pel “gran ós rus”. Per Guillermo Fernández, investigador de la Universitat Complutense de Madrid especialitzat en dreta identitària i col·laborador habitual de ‘CTXT’, “l’elaboració discursiva d’allò que podem anomenar “roig-bru” és un poc barroera. Plantegen incògnites que poden ser interessants com, per exemple, ‘Com ha de ser la relació amb Europa?’. Però els codis que empren per desxifrar-ho són poc acurats”. Fernández no té gens clar que hi hagi una coordinació europea roja-bruna. “Són més aviat individualitats i iniciatives sense connexió”. En el cas francès, que l’investigador espanyol coneix bé, apunta a un personatge clau: Djordje Kuzmanovic, encarregat de les relacions internacionals de La França Insubmisa, d’origen serbi, filo-Putin i una figura important de l’entorn de Jean-Luc Mélenchon. “És més sobiranista i anti-Unió Europea que Marion Maréchal-Le Pen”, recorda Fernández.

Líders russos com Duguin i Limónov, impulsor del moviment nacionalbolxevic, són influents en àmbits de l’esquerra

A Alemanya, el moviment En Peu, posat en marxa a l’agost per la copresidenta de Die Linke, Sahra Wagenknecht —que va encapçalar el corrent intern Plataforma Comunista dins el seu partit—, pretén “representar l’esquerra materialista, no la moralista”, segons el seu manifest fundacional. Busca recuperar l’electorat atrapat per l’Alternativa per Alemanya a la part oriental del país teutó. Mirant d’emular l’operació mélenchoniana a França, En Peu és molt crític amb les polítiques migratòries i d’obertura cap als refugiats. Wagenknecht, que és filla de pare iranià, és especialment dura amb Els Verds, dins l’espai de l’esquerra, els quals acusa d'”indulgència social i política allunyada de la preocupació real de la classe treballadora”.

Steven Forti, investigador de la Universitat de Lisboa, és autor d’un extens article a l’edició italiana de ‘Rolling Stone’ on explica la galàxia roja-bruna transalpina actual amb perspectiva històrica. De l’escriptor Curzio Malaparte o el polític Nicola Bombacci, exponents del “rossobrunismo” dels anys trenta i quaranta, a Diego Fusaro, nascut el 1983, professor d’història de la filosofia a l’Institut d’Alts Estudis Estratègics i Polítics de Milà, i que és, segurament, l’exponent més clar intel·lectualment d’aquesta posició a la Itàlia actual. Fusaro, segons explica Forti, és “un personatge mediàtic i egocèntric que, tot i definir-se com a pensador marxista, ha fet una evolució que el porta a escriure al setmanari ‘Il Primato Nazionale‘, que edita Casa Pound, i a participar en trobades de ‘feixistes del Tercer Mil·lenni’. És antivacunes, antiteoria del gènere, i contrari als migrants”. En castellà els seus llibres han estat editats per ‘El Viejo Topo’ i ‘Siglo XXI’, sembla que amb el suport de Manuel Monereo. Interrogat per CRÍTIC sobre si la figura de Matteo Salvini té quelcom de roja-bruna, Forti respon que “tot i que el Salvini jove va adscriure’s a un fantasmagòric corrent dins la Lliga Nord anomenat Comunistes de la Padània i que ha intentat conrear una imatge pública de sensibilitat social — declarant-se seguidor del cantautor Fabrizio De André o explicant que freqüentava el Centre Social Leonacavallo, de Milà—, sempre ha estat, fonamentalment, un individu d’extrema dreta”.

Albert Rivera durant la seva intervenció en el debat d’investidura de Mariano Rajoy el 2016. Foto: Javier Barbancho.

8. Quan l’extrema dreta s’infiltra en el ‘liberalisme’: Espanya i C’s com un cas singular

A Europa, el liberalisme és una ideologia que, des de la Segona Guerra Mundial, s’ha associat al consens antifeixista. En països com Dinamarca o Holanda, els liberals participaren activament en la resistència partisana antinazi durant l’ocupació alemanya dels anys quaranta. Que a l’Estat Espanyol una part important de les dretes més dures s’hagi associat al liberalisme podria tenir relació amb l’absència d’una tradició de dreta liberal il·lustrada i democràtica durant bona part del segle XX. La penetració a la formació d’Albert Rivera d’elements provinents de l’extrema dreta espanyolista ha estat una constant documentada i, els darrers anys, la tensió de la qüestió nacional converteix, encara més, el partit taronja en una opció fonamentalment nacionalista espanyola. Francesc Miralles, politòleg valencià i coautor, amb Josep Campabadal, del llibre ‘De Ciutadans a Ciudadanos. La otra cara del neoliberalismo‘ (Foca/Akal, 2015), és molt explícit respecte a això: “Per entendre Ciutadans, s’ha de comprendre que es tracta d’un fill bord del PSOE; un fill de l’Espanya del ‘pelotazo’. I no oblidem que el PSOE post-Transició a la vegada és, en certa manera, un fill del falangisme. Recordem les relacions de molta intel·lectualitat de l’entorn socialista amb la pota social feixista”.

Miralles no s’està de tenir present, en el cas del País Valencià — aplicable a totes les esquerres socialitzants ibèriques—, la influència que tingué, sobre alguns intel·lectuals progressistes de la generació dels seixanta i dels setanta que en democràcia es fan ‘mainstream’, un personatge com Dionisio Ridruejo (1912-1975), escriptor i polític que fou director de propaganda dels franquistes durant la guerra i que evolucionà cap a postures democràtiques i reformistes. El politòleg explica que “Ciutadans recull quelcom que està molt en la psique del nacionalisme espanyol des d’Ortega. Els sectors acomplexats que veuen Espanya com un projecte incomplet, fallit. És allò de l’afany modernitzador i de la revolució pendent, des de dalt i vertical, però en ‘versió cunyada'”. En aquest sentit, l’expert opina que “el liberalisme com a recurs és merament instrumental, una coartada”. “Amb la família liberal europea no hi ha connexió possible més enllà d’un pur afer de negocis. Per això expulsen el PDECAT i els integren a ells!”.

Ciutadans a Europa va virar des de Libertas, una plataforma conservadora i euroescèptica, fins al liberalisme europeu

L’aposta que Ciutadans féu als comicis europeus del 2009, una dècada enrere, per Libertas, la plataforma transnacional conservadora i euroescèptica del milionari irlandès Declan Ganley, és remarcable. Ganley, avui desaparegut de l’espai públic, és un personatge obscur, integrista catòlic, que va enriquir-se després de l’esfondrament de la Unió Soviètica comprant alumini siberià i fusta letona i que el 2004 fundà, als EUA, Rivada Networks, empresa de comunicació especialitzada en defensa que gestionà el posthuracà Katrina a Nova Orleans i que té en l’Exèrcit nord-americà el seu client principal. El 2008, liderà per la dreta —el Sinn Féin ho féu des de l’esquerra— l’oposició de l’opinió pública de la República d’Irlanda a la Constitució europea sotmesa a referèndum. La victòria del ‘no’ esperonà Ganley, que decidí, per a les eleccions de l’any següent, impulsar candidatures amb la seva marca, Libertas, en tots els estats de la UE. El Moviment per França, del tradicionalista Philippe de Villiers, o la Lliga de les Famílies Poloneses, ultracatòlica, antisemita i homòfoba, foren els seus aliats més destacats. A Espanya, com explica Miralles, “qui connecta Ganley, Albert Rivera i Miguel Duran, expresident de l’ONCE, que acabarà encapçalant la llista de Libertas-Ciutadans en les europees d’aquell any, és el periodista navarrès Julio Ariza, propietari i president d’Intereconomía”. La desfeta de Libertas a l’Estat espanyol i a tot Europa —només obtingué representació a l’Estat francès— portà Ganley a dissoldre el projecte el 2010. I portà Rivera a buscar escalfor en el liberalisme europeu, més adequat al tipus d’imatge que volia projectar.

9. A la dreta de la dreta: èxits electorals del neofeixisme a l’Europa del segle XXI

És en el terreny de l’extrema dreta estricta on es desvetllen amb més claredat els pitjors fantasmes del segle XX europeu. Si la dreta radical manté formalment i discursiva el seu compromís amb la democràcia —com a mínim, amb determinats procediments democràtics—, aquest no és un tema que amoïni gaire els partits explícitament neonazis, neofeixistes o racistes, que han anat creixent darrerament, legals sota les garanties que els atorguen les democràcies liberals. Tot i no constituir un fenomen nou —els primers grups organitzats neixen durant els duríssims anys de la postguerra europea—, sí que aconsegueixen en la nostra dècada alguns dels seus èxits electorals més rellevants.

És el cas de dos dels que s’organitzen al voltant del partit europeu Aliança per la Pau i la Llibertat (sic). A Grècia, Alba Daurada manté un enfocament racista del nacionalisme, la ideologia que afirma que millor el defineix. Descaradament admirador del dictador Ioannis Metaxàs, el partit és tercera força al Parlament grec des del 2015 (7% dels vots) i, malgrat que no ha pogut accedir al Govern, no se situa lluny de determinades esferes de poder, amb vincles entre membres del partit i de la policia grega. Desenes de militants, pel cap baix, han participat en actes violents contra immigrants i activistes d’esquerres. Un diputat del partit, aquest juny, va arribar a demanar que l’Exèrcit donés un cop d’Estat contra el primer ministre, Alexis Tsipras.

A Eslovàquia, el Partit Popular Nostra Eslovàquia (L’SNS) “es reivindica hereu del règim feixista de Jozef Tiso de la Segona Guerra Mundial”, explica Hilari Ruiz de Gauna, periodista català que treballa a la ràdio pública eslovaca, “i es mou identitàriament en dos grans eixos: l’antihongaresisme i l’antigitanisme”. Als gitanos, el partit no té cap mena d’escrúpol de qualificar-los de “paràsits”. Amb un cert predicament entre els joves de regions desfavorides (“un vot de protesta, sobretot: no diria que els seus votants siguin gent convençudament nacionalista que s’han estudiat gaire la història del país”), el partit va arreplegar el 8% dels vots en les eleccions del 2016 i ha arribat a governar una de les vuit regions del país, en la persona del seu líder, Marian Kotleba, processat ara als tribunals eslovacs per “promoure el nazisme”: el polític va lliurar un xec a una associació benèfica per valor exactament de 1.488 euros i el partit va exhibir el taló a Internet. La xifra 14/88 està associada al supremacisme blanc de tall neonazi. Fora d’això, “no ha transcendit que Kotleba prengués mesures extremistes contra cap sector social”, continua Ruiz de Gauna, “però és conegut que ha trobat feina per a mitja família seva a l’Administració”.

Els partits d’extrema dreta han aconseguit els últims anys els seus millors resultat electorals al Vell Continent

Altres exemples de la dreta europea més dura són Jobbik a Hongria, “una formació amb opinions fortament antisemites i antigitanes i amb vincles paramilitars”, explica Siklossy, així com el BNP al Regne Unit, el també ja esmentat NDP alemany o l’ultranacionalista i supremacista partit búlgar Ataka. També cal esmentar organitzacions no constituïdes com a partit polític però amb una certa capacitat d’influència: a Polònia, per exemple, el Camp Nacional Radical (ONR) es veu a si mateix hereu de l’extrema dreta antisemita i és capaç de coordinar-se amb altres grups d’extrema dreta per treure desenes de milers de manifestants als carrers de Varsòvia en manifestacions nacionalistes. Específicament dins de l’Aliança per la Pau i la Llibertat militen també la italiana neofeixista Forza Nuova i l’espanyola Democracia Nacional, aquestes dues darreres sense èxits electorals excepte un efímer eurodiputat aconseguit pel partit italià el 2004. En el cas italià, Steven Forti és molt clar: “Tot el magma neofeixista, tant l’hereu de l’MSI postfeixista de després de la guerra com d’altres, ha estat determinant perquè Salvini guanyés pes al sud del país”.

Els partits populistes de la dreta radical “són molt més perillosos que aquests partits explícitament racistes o neonazis, atès que aquests estan majoritàriament marginalitzats i resten fora del corrent principal polític”, valora Wodak. Siklossy hi afegeix, en la mateixa línia: “A Polònia, no existeix un partit tradicional fort d’extrema dreta. Però el PiS, de manera similar a Fidesz a Hongria, ha estat erosionant la democràcia i l’Estat de dret al llarg dels darrers anys, i promovent narratives xenòfobes”.

10. L’ombra de Rússia i la geopolítica mundial

És indissimulada l’admiració que Vladímir Putin aixeca en bona part de la dreta radical europea. Hi conflueixen simpaties, interessos i contactes personals. Orbán es complau de mostrar la bona sintonia que manté amb el president rus, i hi discuteix acords financers, de cooperació nuclear i de proveïment de gas —val a dir que en això darrer no és tan diferent del que fan molts altres països europeus. Paraula de Putin: “Hongria és un dels nostres aliats clau a Europa”. A la veïna Eslovàquia, els dos partits més escorats a la dreta “són favorables a Rússia, en aquest cas també pel seu paneslavisme”, explica Ruiz de Gauna. Andrej Danko, president del Parlament eslovac i del partit SNS, “es passeja per la Duma com si fos casa seva. I Kotleba encara l’admira més. Ells el veuen com el líder d’un Govern fort, perfecte”.

També a Àustria es prodiguen darrerament els contactes amb el Kremlin i les mostres de comprensió cap a Rússia. El vicecanceller Heinz-Christian Strache ha demanat que les sancions de la UE a Rússia s’acabin “com més aviat millor”. El partit de Strache manté un acord formal de col·laboració amb el de Putin, Rússia Unida. No és l’únic: la Lliga Nord també, i Gianluca Savoini és reconegut com un dels grans artífexs. Diu l’historiador Steven Forti: “Savoini és l’home de Putin a la cort de Salvini. Home de la Lliga de sempre, és l’impulsor d’una associació Llombardia-Rússia, teòricament de tipus cultural i de promoció d’intercanvis i de turisme, que s’ha vist replicada en altres territoris com el Piemont. A la pràctica, Savoini és un home molt ben relacionat amb el Kremlin. Les entitats ‘d’amistat’ amb Rússia nord-italianes podrien ser tapadores de finançament”.

La influència de Rússia en les dretes europees és irregular i es nota més en països com Hongria

Tots aquests vincles poden anticipar un canvi d’orientació de la política exterior europea cap a una aproximació a Rússia si després de les eleccions europees el bloc de dreta radical i d’extrema dreta incrementa el seu pes? Els experts consultats són escèptics. “Així com em sembla clar que, en política exterior, aquests partits han influït en el tractament [restrictiu] de la qüestió migratòria, en les relacions de la UE amb Rússia hi veig un equilibri més estable. Dubto molt que siguin capaços de fer virar Brussel·les cap a posicions més properes a Moscou”, valora Castellà. Jungar recorda que no a tot arreu d’Europa es dóna aquest fenomen: “En general, els partits nòrdics s’oposen a Putin i a Rússia“, i només és possible trobar admiradors del president rus “entre els partits més extremistes”. Per exemple, la figura emergent de la dreta radical escandinava, Jimmy Åkesson (Demòcrates Suecs), qualifica Putin de “dictador” i recorda que Rússia ha estat “l’amenaça militar” sobre Suècia durant gairebé dos segles seguits. Tot i que ho considera “molt especulatiu”, Wodak no exclou que pugui produir-se “un canvi en les relacions entre la UE i Rússia” si al proper Parlament Europeu “s’asseuen més diputats de la dreta radical i de l’extrema dreta”, especialment si “hi ha comissaris europeus d’aquests partits”.

11. Les relacions internacionals i europees de Vox

Tothom parla de Vox. Com a mínim, aquí. El partit de l’extrema dreta més reeixit des de Blas Piñar fins fa poc era un gran desconegut a l’exterior. Però a poc a poc ha anat teixint aliances. A la primavera del 2017, en una trobada a Cadis de l’ENF per parlar sobre la política migratòria a la frontera sud, Guillermo Fernández explica que hi va coincidir amb “dirigents de la Lliga i del Vlaams Belang que malparlaven de Vox, titllant-lo d’amateur i poc seriós”. El darrer any tot ha canviat. Vox ha passat a ser un aliat cobejat. Després de patir alguns desdenys i d’enfrontaments públics a les xarxes pel suport nominal de Salvini a la independència de Catalunya, Vox torna a acostar-se als que poden ser els seus socis europeus. Ho fa exigint a flamencs i italians que abandonin qualsevol postulat que “vagi contra la unitat d’Espanya”.

Així doncs, el bloc Le Pen – Lliga festeja Vox insistentment i els seus futurs eurodiputats podrien anar a raure al grup ENF a Brussel·les. Els Conservadors i Reformistes on fins ara hi havia els ‘tories’ britànics també hi estan interessats, en els d’Abascal, segons explica Guillem Fernández. Per ell, si hi ha una figura clau que explica molt bé un cert criteri a l’hora de treballar internacionalment per part de Vox és el fitxatge de Rafael Bardají, ideòleg neoconservador que fou assessor de José María Aznar i que dirigí les relacions internacionals de la FAES. Bardají té, segons Fernández, “al seu mòbil la millor agenda de contactes amb la dreta americana”. Sobretot via Nigel Farage, la porta de Trump i de Bannon a Europa. D’altra banda, Steve Bannon també està donant suport a la formació espanyola: “Darrere l’acte de Vistalegre hi havia tres persones pagades per Bannon fent assessorament perquè l’acte fos un èxit”.