Archive for de març 2018

Home Archive for de març 2018

undefined

Sis apunts per entendre on és i cap on va la CUP

0 Somnis Rebels 9:10 a. m. Comments

CUPUnitat PopularSis apunts per entendre on és i cap on va la CUP >Somnis Rebels 9:10 a. m. 0 Comments Els diputats de la CUP als seus escons del Parlament a l’hora que havia

undefined

A voltes amb les pensions. Algunes reflexions parcials

0 Somnis Rebels 8:01 a. m. Comments

PensionsA voltes amb les pensions. Algunes reflexions parcials >Somnis Rebels 8:01 a. m. 0 Comments MIREN ETXEZARRETA, Economista del Seminari Taifa I 15 de DESEMBRE del 2017Fa anys que ens diuen que «no hi ha

undefined

Ruben Zardoya: Converses sobre el Capitalisme

0 Somnis Rebels 9:43 a. m. Comments

Anti CapitalismeFormacióMARXISMERuben Zardoya: Converses sobre el Capitalisme >Somnis Rebels 9:43 a. m. 0 Comments Continue ReadingAnti CapitalismeFormacióMARXISMERuben Zardoya: Converses sobre el Capitalisme >Somnis Rebels 9:43 a. m. 0 Comments Continue Reading

undefined

La Itàlia multipolar decideix diumenge

0 Somnis Rebels 10:03 p. m. Comments

EuropaLa Itàlia multipolar decideix diumenge >Somnis Rebels 10:03 p. m. 0 Comments Matteo Renzi, en un acte de campanya fa uns dies. Autor/a: Equip de comunicació de Pier Carlo PadoanItàlia afronta les eleccions d’aquest diumenge

undefined

La cronologia de 139 incidents violents en defensa de la unitat d’Espanya obre l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics

0 Somnis Rebels 10:20 a. m. Comments

1 octubreRepressióLa cronologia de 139 incidents violents en defensa de la unitat d’Espanya obre l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics >Somnis Rebels 10:20 a. m. 0 Comments ‘En nom d’Espanya’ és el reportatge de Jordi

undefined

Anna Gabriel, refugiada a Ginebra. Entrevista.

0 Somnis Rebels 9:18 a. m. Comments

Alliberament NacionalCUPRepressióAnna Gabriel, refugiada a Ginebra. Entrevista. >Somnis Rebels 9:18 a. m. 0 Comments Arriscant fins a 30 anys de presó per participar en el referèndum a Catalunya, l’exdiputada es nega a anar al

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de març 2018

<div class="wp-caption alignnone" id="attachment_21958" style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21131331/cup_parlament.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-full wp-image-21958" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21131331/cup_parlament.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
Els diputats de la CUP als seus escons del Parlament a l’hora que havia de començar el ple d’investidura, el 30 de gener de 2018. / RAFA GARRIDO – ACN</div>
</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Les eleccions del 21 de desembre van suposar per a la CUP perdre més de la meitat de diputats i quedar-se sense grup parlamentari, però alhora manté una influència cabdal per garantir la majoria independentista, sobretot si Carles Puigdemont o Antoni Comín no renuncien a l’escó. Amb l’aparició del ‘pla C’ per fer president l’exconseller Jordi Turull i la proposta d’investidura exprés per a dijous 22 de març, les negociacions han tornat a posar els focus sobre la formació de l’esquerra independentista, que haurà de decidir ‘in extremis’ el seu posicionament. Fins ara, la CUP havia obtat per l’abstenció perquè, més enllà del candidat, considera que el programa plantejat per Junts per Catalunya i ERC és “autonomista”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Però, malgrat la micropolítica del moment i les batzegades del procés… en quina situació es troba la CUP, més de cinc anys després de la seva irrupció al Parlament? Com planteja els grans debats del futur? El partit anticapitalista acaba de renovar el seu Secretariat Nacional. Tot i que, òbviament, hi ha diferències entre els diferents espais que la integren, <span style="font-weight: 700;">la formació passa un moment de cert consens, lluny de la convulsió interna que va viure durant el primer semestre del 2016</span>.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Per saber exactament on es troba i cap on vol anar, a CRÍTIC fem una radiografia a fons de l’organització després d’entrevistar-ne dos dirigents clau, que van ser diputats en la legislatura passada i ara formen part de la direcció ‘cupaire’: Eulàlia Reguant i Albert Botran.</div>
<div class="wp-caption alignnone" id="attachment_21959" style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21131829/foto_3304500.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-full wp-image-21959" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21131829/foto_3304500.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
Imatge d’alguns dels cupaires que es presentaven al Secretariat Nacional de la CUP, entre els quals hi ha Eulàlia Reguant i Albert Botran. Foto: Núria Julià / ACN</div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
Sensibilitats diferents, però major cohesió interna</h2>
<div class="inserted_roba" style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
El 16 de febrer, la CUP va anunciar la composició del seu <span style="font-weight: 700;">nou Secretariat Nacional</span>, sorgit d’un procés d’elecció en què hi van concórrer dues candidatures col·lectives. <span style="font-weight: 700;">El resultat és una executiva ‘cupaire’ força equilibrada entre els diversos sectors</span>. La llista “<a href="https://renovaciosn.cup.cat/candidatures/document/Som%20Llavor.%20Construi%CC%88m%20Unitat%20Popular.pdf" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: url("document-pdf.png"); background-origin: initial; background-position: 0px 50%; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; color: #a4191b; font-weight: 700; min-height: 16px; outline: none 0px; padding: 0px 0px 1px 20px; text-decoration: none;" target="_blank">Som Llavor, construïm la Unitat Popular</a>“, que té com a persones més conegudes les exdiputades Mireia Vehí, Eulàlia Reguant i Joan Garriga o la regidora a l’Ajuntament de Tarragona i militant d’Endavant, Laia Estrada, va rebre el 56,35% dels vots i va obtenir sis representats. La candidatura “<a href="https://renovaciosn.cup.cat/candidatures/document/Programa_Candidatura_DesDeBaixFemCr%C3%A9ixerLaUnitatPopular.pdf" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: url("document-pdf.png"); background-origin: initial; background-position: 0px 50%; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; color: #a4191b; font-weight: 700; min-height: 16px; outline: none 0px; padding: 0px 0px 1px 20px; text-decoration: none;" target="_blank">Des de Baix fem créixer la Unitat Popular</a>” va sumar el 41,04% del suport, que va traduir-se en cinc representants. En formaven part l’exdiputat i militant de Poble Lliure Albert Botran o la regidora d’Arenys de Munt Maria Ballester, que anava de número 4 per Barcelona en les eleccions del 21-D. Paral·lelament, l’exdiputada Mireia Boya (de Poble Lliure), el regidor de Girona Lluc Salellas i Albert Serrats i Iñigo Robredo van ser escollits en candidatures individuals, completant <a href="http://cup.cat/noticia/el-secretariat-nacional-de-la-cup-es-renova-amb-lentrada-de-les-dues-candidatures" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;">els 15 integrants del Secretariat</a>. Els nous portaveus són Mireia Boya, Lluc Salellas i Laia Estrada.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
La nova executiva suposa, en certa manera, un retorn a la normalitat, després que el Secretariat anterior sorgís fonamentalment d’una llista única encapçalada per l’exdiputat Quim Arrufat, la diputada actual Natàlia Sànchez, Lluc Salellas o la regidora a Sant Cugat del Vallès i anterior portaveu cupaire, Núria Gibert. L’aposta per una llista única –i sense representants orgànics ni d’Endavant ni de Poble Lliure, dues de les principals organitzacions que participen en la CUP– responia a la voluntat de recosir una formació que <a href="http://www.elcritic.cat/actualitat/cinc-claus-per-entendre-la-renovacio-del-secretariat-nacional-de-la-cup-10695" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;">vivia un moment d’una forta convulsió interna</a>. El rebuig a la investidura d’Artur Mas, el no als pressupostos de la Generalitat del 2016 o la dimissió de sis integrants del Secretariat –propers a Poble Lliure– havien tensat com mai el partit de l’esquerra independentista.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Per a Albert Botran, que ara es fessin dues llistes fa evident l’existència de “sensibilitats diferents”, si bé la militància “<span style="font-weight: 700;">ha repartit els vots de tal manera que queda un Secretariat equilibrat”</span>. Per a l’exdiputat, que ja va formar part de la direcció ‘cupaire’ entre el 2009 i el 2013, “ara l’organització està més cohesionada que en altres moments. Evidentment, hi ha visions diferents sobre on hem de ser d’aquí a dos anys, però l’experiència del que vam viure durant l’octubre i el novembre va consolidar la unitat interna”. Eulàlia Reguant considera que el debat sobre les dues ànimes no s’ajusta a la realitat, perquè<span style="font-weight: 700;"> a la CUP “hi ha moltes ànimes”</span>, i hi afegeix que, en tot cas, les llistes no s’han d’entendre com a “sectors compactes i homogenis”, sinó com a persones que s’aglutinen sobretot per la manera d’entendre “com ha de funcionar i treballar l’organització”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Al maig, la CUP celebrarà una assemblea nacional estratègica que servirà per actualitzar el rumb polític del partit, tant amb relació a la qüestió nacional com per preparar-se per a les eleccions municipals de l’any vinent. Setmanes després, farà una assemblea nacional centrada en qüestions organitzatives. Els debats interns existeixen; però, segons Reguant, “ara llegim més conjuntament el moment polític, malgrat que entenguem de manera diferent com ens relacionem amb el procés. En tot cas, l’organització ha après a tenir els debats”. Botran comparteix la visió i hi afegeix que “s’ha consolidat que els canals d’expressió i les formes han de ser internes i el màxim de respectuoses per no crispar el debat i la idea que, quan es prengui una decisió, l’assumeix tothom”. Ambdós admeten que arribar a aquest punt és fruit de l’aprenentatge adquirit entre finals del 2015 i el primer semestre del 2016, quan, després de viure un gran auge electoral, durant alguns mesos els focus mediàtics i polítics van posar-se damunt la CUP, que en l’àmbit intern va viure “molt malament” la pressió que tenia a sobre.</div>
<div class="wp-caption alignnone" id="attachment_12742" style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2016/12/04141024/335934.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-full wp-image-12742" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2016/12/04141024/335934.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
Gabriela Serra, Joan Garriga ‘Nana’ i Anna Gabriel al Parlament, l’any 2016. Foto: Parlament.cat</div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
Voluntat que l’activitat al Parlament no pesi tant</h2>
<div class="inserted_roba" style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Els resultats de les eleccions del 21 de desembre van ser dolents per a la CUP, que va perdre 140.000 vots i va passar de 10 a 4 diputats. Més enllà d’una <span style="font-weight: 700;">evident minva de recursos econòmics</span> –a la pèrdua d’escons s’hi suma quedar-se sense grup parlamentari–, la davallada provocarà algun gir en l’estratègia al Parlament? Botran subratlla que “ha caigut una part del suport, però els resultats ens situen en una posició molt similar a l’anterior, ja que la CUP és necessària per a les majories independentistes”. El debat sobre si cal o no reorientar el paper a la cambra legislativa serà una de les claus de l’assemblea nacional estratègica del maig. “Tinc la sensació que no hi ha moltes veus que proposin una esmena a la totalitat al que hi hem fet per dir que hi hem perdut massa el temps”, opina l’exdiputat. També defensa la necessitat d’abordar les múltiples causes de la pèrdua de suport electoral.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Per a Reguant, cal plantejar-se “<span style="font-weight: 700;">com abordem l’activitat institucional al Parlament i quin focus hi posem”</span>. La regidora actual a l’Ajuntament de Barcelona considera que “els darrers dos anys el procés ha patit una institucionalització molt bèstia i els partits, i també els moviments sobiranistes, han posat tots els ous al Parlament, i la CUP no se n’ha escapat”. Reguant reflexiona que “l’activitat institucional per si sola no canvia les coses. La CUP, quan el 2012 va decidir entrar al Parlament, ho va fer amb la clau molt concreta del peu al carrer i el peu al Parlament, amb la idea de fer d’altaveu i ajudar a impulsar moviments i poder popular. I això molt probablement els últims dos anys no s’ha fet així”. Per a ella, la clau és plantejar “com t’organitzes per enfortir el municipalisme, que al cap i a la fi és la punta de llança de la CUP”.</div>
<div class="wp-caption alignnone" id="attachment_21960" style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21132329/foto_3314138.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-full wp-image-21960" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21132329/foto_3314138.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
L’exdiputada Mireia Boya en sortir de la seva declaració davant del Tribunal Suprem el passat 14 de febrer. Foto: Javier Barbancho / ACN</div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
Aposta per mantenir obert un conflicte amb l’Estat que s’allargarà anys</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Cap on ha d’anar l’independentisme? Toca tirar de pragmatisme, rebaixar el conflicte i centrar-se a complir la legalitat espanyola o, en canvi, ha de mantenir el conflicte i fer passos reals cap a una República que, de moment, mai no ha existit? Durant les negociacions per a la investidura, la CUP ha deixat clar que aposta per la segona opció, si bé admet que la resolució del conflicte no serà curta i l’independentisme exprés, un dels grans exemples d’independentisme màgic, no arribarà. “<span style="font-weight: 700;">En campanya, Carles Riera ja va posar damunt la taula que el conflicte durarà anys.</span> No és una qüestió d’un dia per l’altre, però sí que pensem que el conflicte amb l’Estat s’ha de mantenir”, apunta Reguant. Per a Albert Botran, “el determinant és si es percep que hi ha una voluntat de mantenir el conflicte obert o no, i això és el que està dividint les opinions de l’independentisme”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Segons ell, “si no s’està fent, és perquè la repressió condiciona molt l’actuació de qui té més encausats, bàsicament ERC i el PDECat i les entitats [sobiranistes]. I això és el que explica que no es continuï amb el conflicte amb l’Estat”. L’exdiputat hi afegeix que no té la impressió “que, apaivagant la conflictivitat amb l’Estat i centrant-nos en una gestió amable, l’independentisme aconseguirà més suport”. “S’ha de continuar organitzant la gent com es va fer les setmanes prèvies a l’1 d’octubre, perquè s’ha demostrat que l’autoorganització de la gent és un element determinant que influeix en el curs dels esdeveniments”, opina Botran.</div>
<div class="inserted_roba" style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Reguant <span style="font-weight: 700;">reconeix que la CUP va contribuir a alimentar determinats mantres de l’independentisme màgic</span> en callar. “Hem de fer autocrítica, perquè no vam dir prou que no existiria el pas de la llei a la llei ni la desconnexió. Tot el moviment republicà ha d’incorporar de manera clara l’honestedat i la transparència. Hem d’assumir i explicar les coses, no infantilitzar la gent. Jo no sé si, explicant-ho tot, més de dos milions de persones seguirien estant al peu del canó, però el que és clar és que l’1 d’octubre i el 3 d’octubre [el dia de la vaga general massiva] la gent va demostrar estar més preparada del que se li havia explicat i del que certs partits polítics pensaven”, rebla l’exdiputada.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Quin paper ha de tenir Carles Puigdemont des de Bèlgica? La CUP considera que ha de tenir un rol, però <span style="font-weight: 700;">en cap cas dirigir indirectament el Govern</span> i, encara menys, un procés constituent. “Puigdemont és el president legítim, però no pot pretendre governar un país des de 1.000 quilòmetres de distància”, afirma Eulàlia Reguant. L’exdiputada subratlla que els polítics que estan a Brussel·les han de tenir un “paper clau” en tot el que té a veure amb “internacionalitzar el procés i denunciar les retallades de drets i llibertats que hi ha a l’Estat”. A banda, també veu necessari que tingui una “connexió” amb el Govern de la Generalitat. Sobre aquest punt, Botran reconeix que la “institucionalitat a Brussel·les pot ser una fugida endavant, però també pot servir per mantenir el conflicte obert i institucionalitzar-lo”. “El que donarà força i sentit a aquesta institucionalitat és que estigui connectada amb el Parlament i que aquest tingui voluntat de plantar cara a l’Estat, perquè, si no, s’anirà separant i acabarà com una cosa excèntrica”, hi afegeix. Pel que fa al procés constituent, Puigdemont no el pot dirigir, perquè, si “té potencialitat, és perquè és un espai popular on has de poder convèncer i incorporar-hi no només independentistes. I si el dirigeix un Govern a l’exili, difícilment aquests sectors se sentiran interpel·lats”, afirma Reguant.</div>
<div class="wp-caption alignnone" id="attachment_21961" style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21132922/foto_3323972.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-full wp-image-21961" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21132922/foto_3323972.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
La capçalera de la manifestació de l’ANC al passatge Colom de Barcelona sota el lema “República ja!”, l’11 de març de 2018. Foto: Bernat Vilaró / ACN</div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
Com pot créixer l’independentisme?</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“La tendència de l’independentisme és a créixer, i això s’ha de tenir en compte. Sumar més sempre ha de ser una prioritat, però el que és més difícil és posar-se d’acord en el com”, rebla Albert Botran, per a qui <span style="font-weight: 700;">rebaixant el conflicte i impulsant una “gestió amable”</span> en un marc absolutament autonòmic difícilment es podrà fer créixer el suport a la República. Reguant explica que, per a la formació, la implementació de la República “implica guanyar poder institucional i poder popular i fer una combinació de les dues coses”. “Una de les anàlisis que fem és que en <span style="font-weight: 700;">un país trinxat i privatitzat tu no pots respondre tots els embats de l’Estat</span>, entès com tots els seus poders. I una de les maneres per anar implementant República és recuperar el poder públic o recuperar el control públic dels sectors estratègics que et permetran avançar, fer polítiques públiques per a les classes populars i, per exemple, no témer el xantatge de la banca”, detalla.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
La regidora barcelonina considera que l’ampliació del suport a l’independentisme s’ha d’aconseguir “fent polítiques públiques” i que aquestes “no s’estan fent, en part perquè no tens voluntat política i, en part, perquè no tens capacitat. I no tens capacitat en part perquè l’Estat no et deixa i en part perquè no tens les eines perquè durant anys te n’has desprès [via privatitzacions, externalitzacions, etc.]. Per tant, la millor manera de fer polítiques públiques per a les classes populars és recuperar poder públic i, per exemple, invertir en l’escola pública”.</div>
<div class="wp-caption alignnone" id="attachment_21962" style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21133721/foto_3272443.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-full wp-image-21962" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21133721/foto_3272443.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
De dreta a esquerra, Lluís Corominas (JxC) i Roger Torrent (ERC), amb els diputats de la CUP Albert Botran i Carles Riera, en l’anterior legislatura. Foto: Núria Julià / ACN</div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
Com són les relacions amb JxCat i amb ERC? I amb la plataforma Som Alternativa?</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
“Les relacions amb Junts per Catalunya i amb ERC estan bàsicament centrades al Parlament i són en una clau molt institucional, ara mateix centrades en la investidura i el suposat programa de Govern que tenen, que té poc de canvi”, apunta Reguant. Botran hi afegeix que “paradoxalment <span style="font-weight: 700;">ara les relacions són més bones amb JxCat que amb ERC</span>, perquè hi ha una coincidència parcial en la lectura del moment, que no sé si durarà molt perquè és evident que en aspectes socials hi diferim més que amb Esquerra, tot i que aquí també diferim d’ERC”. Per a la regidora, la coincidència amb JxCat es basa a entendre “que cal continuar l’embat amb l’Estat i que mantenir aquest conflicte permanent és l’única manera de dirimir-lo”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Botran no sap si ERC “està fent un canvi estratègic que encara no ha explicat”, però els seus moviments<span style="font-weight: 700;"> apunten a la voluntat que “el conflicte amaini, perquè [creu que] no tenim forces per mantenir-lo obert”</span>. En aquest punt, Reguant considera decisiu “com entenem la lluita antirepressiva”. L’actual regidora de Barcelona explica: “Nosaltres llegim el plantejament d’ERC en com l’està afectant. Si tu amb la repressió frenes, el que estàs fent no és guanyar terreny. En canvi, en JxCat percebem que hi ha més voluntat de mantenir l’embat”. Els dos dirigents ‘cupaires’ coincideixen a assenyalar que, en canvi, les relacions amb el PDECat són inexistents, fins al punt que des que la formació hereva de Convergència va crear-se el 2016 només hi han tingut una reunió, i en fa força temps.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Durant la campanya per al 21-D, la plataforma Som Alternativa, impulsada per l’exsecretari general de Podem Albano Dante Fachin i l’exdiputada Àngels Martínez Castells, entre d’altres, va participar tant en actes d’ERC com de la CUP. En aquell moment no hi va haver temps per abordar una possible aliança electoral entre la plataforma impulsada pels exdiputats de Podem i el partit de l’esquerra independentista, però les relacions entre les dues organitzacions són bones i la voluntat és intensificar els contactes. “Hi ha molt interès mutu a consolidar les relacions. Penso que poden ser més estretes i suposo que es poden arribar a plantejar candidatures”, considera Botran. Reguant també exposa que “estem còmodes” amb Som Alternativa i recalca que “sempre ens ha agradat la confluència i els espais de trobada des de la base, però que siguin treballats i digerits. De fet, ja hi ha lloc on el que eren assemblees de Podem ja treballaven amb assemblees de la CUP en diversos espais i no en clau de candidatura, però és evident que ens podem trobar en candidatures municipalistes que responguin a aquesta lògica”.</div>
<div class="wp-caption alignnone" id="attachment_21963" style="border: none; color: #b1b1b1; font-family: Arial, Verdana, Tahoma; font-size: 12px; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21134058/foto_3281087.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><img alt="" class="size-full wp-image-21963" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/03/21134058/foto_3281087.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%;" /></a><div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; font-family: 'Open Sans', sans-serif; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
Les regidores de la CUP-Capgirem Barcelona María José Lecha, Maria Rovira i Eulàlia Reguant. Foto: Júlia Pérez / ACN</div>
</div>
<h2 style="border: none; color: #333333; font-family: Oswald, sans-serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 30px; margin: 3px 0px 5px 1px; padding: 0px; word-spacing: -1px;">
Els reptes de les eleccions municipals del 2019</h2>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Les eleccions municipals del 2015 van suposar un gran salt endavant de la CUP, que va passar de quatre alcaldies a 16 i de poc més de 100 regidors a gairebé 400 arreu del Principat. Avui, la CUP participa en les confluències que tenen les alcaldies de ciutats tan importants com Badalona o Sabadell i, òbviament, els comicis locals de l’any vinent són un repte fonamental per a una formació que sempre s’ha definit com a municipalista. Com les afrontarà? Casualment, aquest mateix cap de setmana la CUP celebra <a href="https://conferenciamunicipalista.cup.cat/programa/" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;">una conferència municipalista</a>, una trobada que servirà fonamentalment per compartir experiències i, alhora, abordar alguns dels seus eixos estratègics: sobiranies, remunicipalitzacions, antiracisme, feminisme… Per a Albert Botran, les municipals “s’han de mirar des de diferents òptiques, i una és la republicana. Ens les hem de prendre com un nou assalt per la República, i és important que les forces republicanes hi obtinguin un bon resultat. Si parlem d’unitat popular, hi haurà llocs on et presentaràs sol i la unitat estarà representada i hi haurà llocs on hauràs de fer un eixamplament de la candidatura i del projecte, tipus Badalona [on fins i tot es planteja <a href="https://www.ara.cat/politica/Guanyem-Badalona-Comu-ERC-ICV_0_1972602914.html" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;">ampliar l’experiència de Guanyem Badalona en Comú</a> a ERC i a ICV]”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Per a Reguant, “els objectius i reptes són una de les grans coses que hem de discutir a l’assemblea nacional estratègica, però sí que crec que com a repte <span style="font-weight: 700;">hem de tornar a posar el municipalisme de ruptura al centre.</span> En molts casos, només hem acabat fent gestió amable, tot i que hi ha experiències, com la de Navàs (Bages), on tenim majoria absoluta i s’hi han començat a desenvolupar proves del projecte de sobiranies, de manera que hi ha la combinació d’una institucionalitat oficial que acompanya la institucionalitat pròpia i on hi ha espais de contrapoder que genera el municipi i que intenta superar els marcs… Per a mi, l’aposta ha de ser aquesta, intentar desplegar això i superar els marcs establerts, tant on governem com on no governem”. Pel que fa a les aliances, l’exdiputada considera que “han de respondre a les realitats de cada municipi; no és una qüestió que la CUP nacional digui ara farem aquest tipus de model de confluència a tot arreu”.</div>
<div style="border: none; color: #333333; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
I a Barcelona? La CUP va aconseguir entrar al consistori de la capital del país amb tres representants i un dels grans objectius per a l’any vinent és mantenir la presència al ple municipal. Per a Botran, al Cap i Casal “la dinàmica nacional és molt important” i s’hi ha de fer un “projecte molt atractiu”. L’exdiputat veu<span style="font-weight: 700;"> “molt important” que el govern de Barcelona “caigui del costat de les forces favorables a la República”</span>. Per a Reguant, que des de fa alguns mesos és regidora al consistori, “s’ha de fer l’anàlisi i l’avaluació dels impactes de la CUP a l’Ajuntament i, alhora, dels reptes que té la ciutat per al futur i què hi pot aportar la CUP”. Reconeix que la formació “també ha patit la novetat d’entrar per primer cop” a una institució “que és com un microestat” i hi afegeix que “fer oposició als Comuns és complicat, perquè ells han assumit permanentment els marges i els límits de tot i no han acceptat que hi hagués algú sempre a l’esquerra que ells que els pressionés i ho han viscut molt malament”. “La CUP ha estat en una tensió permanent, però també ha facilitat grans coses, com ara la primera modificació pressupostària o el PEUAT (el Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics), encara que es digui que ens hem oposat a tot”.</div>

Els diputats de la CUP als seus escons del Parlament a l’hora que havia de començar el ple d’investidura, el 30 de gener de 2018. / RAFA GARRIDO – ACN

Les eleccions del 21 de desembre van suposar per a la CUP perdre més de la meitat de diputats i quedar-se sense grup parlamentari, però alhora manté una influència cabdal per garantir la majoria independentista, sobretot si Carles Puigdemont o Antoni Comín no renuncien a l’escó. Amb l’aparició del ‘pla C’ per fer president l’exconseller Jordi Turull i la proposta d’investidura exprés per a dijous 22 de març, les negociacions han tornat a posar els focus sobre la formació de l’esquerra independentista, que haurà de decidir ‘in extremis’ el seu posicionament. Fins ara, la CUP havia obtat per l’abstenció perquè, més enllà del candidat, considera que el programa plantejat per Junts per Catalunya i ERC és “autonomista”.

Però, malgrat la micropolítica del moment i les batzegades del procés… en quina situació es troba la CUP, més de cinc anys després de la seva irrupció al Parlament? Com planteja els grans debats del futur? El partit anticapitalista acaba de renovar el seu Secretariat Nacional. Tot i que, òbviament, hi ha diferències entre els diferents espais que la integren, la formació passa un moment de cert consens, lluny de la convulsió interna que va viure durant el primer semestre del 2016.

Per saber exactament on es troba i cap on vol anar, a CRÍTIC fem una radiografia a fons de l’organització després d’entrevistar-ne dos dirigents clau, que van ser diputats en la legislatura passada i ara formen part de la direcció ‘cupaire’: Eulàlia Reguant i Albert Botran.

Imatge d’alguns dels cupaires que es presentaven al Secretariat Nacional de la CUP, entre els quals hi ha Eulàlia Reguant i Albert Botran. Foto: Núria Julià / ACN

Sensibilitats diferents, però major cohesió interna

El 16 de febrer, la CUP va anunciar la composició del seu nou Secretariat Nacional, sorgit d’un procés d’elecció en què hi van concórrer dues candidatures col·lectives. El resultat és una executiva ‘cupaire’ força equilibrada entre els diversos sectors. La llista “Som Llavor, construïm la Unitat Popular“, que té com a persones més conegudes les exdiputades Mireia Vehí, Eulàlia Reguant i Joan Garriga o la regidora a l’Ajuntament de Tarragona i militant d’Endavant, Laia Estrada, va rebre el 56,35% dels vots i va obtenir sis representats. La candidatura “Des de Baix fem créixer la Unitat Popular” va sumar el 41,04% del suport, que va traduir-se en cinc representants. En formaven part l’exdiputat i militant de Poble Lliure Albert Botran o la regidora d’Arenys de Munt Maria Ballester, que anava de número 4 per Barcelona en les eleccions del 21-D. Paral·lelament, l’exdiputada Mireia Boya (de Poble Lliure), el regidor de Girona Lluc Salellas i Albert Serrats i Iñigo Robredo van ser escollits en candidatures individuals, completant els 15 integrants del Secretariat. Els nous portaveus són Mireia Boya, Lluc Salellas i Laia Estrada.

La nova executiva suposa, en certa manera, un retorn a la normalitat, després que el Secretariat anterior sorgís fonamentalment d’una llista única encapçalada per l’exdiputat Quim Arrufat, la diputada actual Natàlia Sànchez, Lluc Salellas o la regidora a Sant Cugat del Vallès i anterior portaveu cupaire, Núria Gibert. L’aposta per una llista única –i sense representants orgànics ni d’Endavant ni de Poble Lliure, dues de les principals organitzacions que participen en la CUP– responia a la voluntat de recosir una formació que vivia un moment d’una forta convulsió interna. El rebuig a la investidura d’Artur Mas, el no als pressupostos de la Generalitat del 2016 o la dimissió de sis integrants del Secretariat –propers a Poble Lliure– havien tensat com mai el partit de l’esquerra independentista.

Per a Albert Botran, que ara es fessin dues llistes fa evident l’existència de “sensibilitats diferents”, si bé la militància “ha repartit els vots de tal manera que queda un Secretariat equilibrat”. Per a l’exdiputat, que ja va formar part de la direcció ‘cupaire’ entre el 2009 i el 2013, “ara l’organització està més cohesionada que en altres moments. Evidentment, hi ha visions diferents sobre on hem de ser d’aquí a dos anys, però l’experiència del que vam viure durant l’octubre i el novembre va consolidar la unitat interna”. Eulàlia Reguant considera que el debat sobre les dues ànimes no s’ajusta a la realitat, perquè a la CUP “hi ha moltes ànimes”, i hi afegeix que, en tot cas, les llistes no s’han d’entendre com a “sectors compactes i homogenis”, sinó com a persones que s’aglutinen sobretot per la manera d’entendre “com ha de funcionar i treballar l’organització”.

Al maig, la CUP celebrarà una assemblea nacional estratègica que servirà per actualitzar el rumb polític del partit, tant amb relació a la qüestió nacional com per preparar-se per a les eleccions municipals de l’any vinent. Setmanes després, farà una assemblea nacional centrada en qüestions organitzatives. Els debats interns existeixen; però, segons Reguant, “ara llegim més conjuntament el moment polític, malgrat que entenguem de manera diferent com ens relacionem amb el procés. En tot cas, l’organització ha après a tenir els debats”. Botran comparteix la visió i hi afegeix que “s’ha consolidat que els canals d’expressió i les formes han de ser internes i el màxim de respectuoses per no crispar el debat i la idea que, quan es prengui una decisió, l’assumeix tothom”. Ambdós admeten que arribar a aquest punt és fruit de l’aprenentatge adquirit entre finals del 2015 i el primer semestre del 2016, quan, després de viure un gran auge electoral, durant alguns mesos els focus mediàtics i polítics van posar-se damunt la CUP, que en l’àmbit intern va viure “molt malament” la pressió que tenia a sobre.

Gabriela Serra, Joan Garriga ‘Nana’ i Anna Gabriel al Parlament, l’any 2016. Foto: Parlament.cat

Voluntat que l’activitat al Parlament no pesi tant

Els resultats de les eleccions del 21 de desembre van ser dolents per a la CUP, que va perdre 140.000 vots i va passar de 10 a 4 diputats. Més enllà d’una evident minva de recursos econòmics –a la pèrdua d’escons s’hi suma quedar-se sense grup parlamentari–, la davallada provocarà algun gir en l’estratègia al Parlament? Botran subratlla que “ha caigut una part del suport, però els resultats ens situen en una posició molt similar a l’anterior, ja que la CUP és necessària per a les majories independentistes”. El debat sobre si cal o no reorientar el paper a la cambra legislativa serà una de les claus de l’assemblea nacional estratègica del maig. “Tinc la sensació que no hi ha moltes veus que proposin una esmena a la totalitat al que hi hem fet per dir que hi hem perdut massa el temps”, opina l’exdiputat. També defensa la necessitat d’abordar les múltiples causes de la pèrdua de suport electoral.

Per a Reguant, cal plantejar-se “com abordem l’activitat institucional al Parlament i quin focus hi posem”. La regidora actual a l’Ajuntament de Barcelona considera que “els darrers dos anys el procés ha patit una institucionalització molt bèstia i els partits, i també els moviments sobiranistes, han posat tots els ous al Parlament, i la CUP no se n’ha escapat”. Reguant reflexiona que “l’activitat institucional per si sola no canvia les coses. La CUP, quan el 2012 va decidir entrar al Parlament, ho va fer amb la clau molt concreta del peu al carrer i el peu al Parlament, amb la idea de fer d’altaveu i ajudar a impulsar moviments i poder popular. I això molt probablement els últims dos anys no s’ha fet així”. Per a ella, la clau és plantejar “com t’organitzes per enfortir el municipalisme, que al cap i a la fi és la punta de llança de la CUP”.

L’exdiputada Mireia Boya en sortir de la seva declaració davant del Tribunal Suprem el passat 14 de febrer. Foto: Javier Barbancho / ACN

Aposta per mantenir obert un conflicte amb l’Estat que s’allargarà anys

Cap on ha d’anar l’independentisme? Toca tirar de pragmatisme, rebaixar el conflicte i centrar-se a complir la legalitat espanyola o, en canvi, ha de mantenir el conflicte i fer passos reals cap a una República que, de moment, mai no ha existit? Durant les negociacions per a la investidura, la CUP ha deixat clar que aposta per la segona opció, si bé admet que la resolució del conflicte no serà curta i l’independentisme exprés, un dels grans exemples d’independentisme màgic, no arribarà. “En campanya, Carles Riera ja va posar damunt la taula que el conflicte durarà anys. No és una qüestió d’un dia per l’altre, però sí que pensem que el conflicte amb l’Estat s’ha de mantenir”, apunta Reguant. Per a Albert Botran, “el determinant és si es percep que hi ha una voluntat de mantenir el conflicte obert o no, i això és el que està dividint les opinions de l’independentisme”.

Segons ell, “si no s’està fent, és perquè la repressió condiciona molt l’actuació de qui té més encausats, bàsicament ERC i el PDECat i les entitats [sobiranistes]. I això és el que explica que no es continuï amb el conflicte amb l’Estat”. L’exdiputat hi afegeix que no té la impressió “que, apaivagant la conflictivitat amb l’Estat i centrant-nos en una gestió amable, l’independentisme aconseguirà més suport”. “S’ha de continuar organitzant la gent com es va fer les setmanes prèvies a l’1 d’octubre, perquè s’ha demostrat que l’autoorganització de la gent és un element determinant que influeix en el curs dels esdeveniments”, opina Botran.

Reguant reconeix que la CUP va contribuir a alimentar determinats mantres de l’independentisme màgic en callar. “Hem de fer autocrítica, perquè no vam dir prou que no existiria el pas de la llei a la llei ni la desconnexió. Tot el moviment republicà ha d’incorporar de manera clara l’honestedat i la transparència. Hem d’assumir i explicar les coses, no infantilitzar la gent. Jo no sé si, explicant-ho tot, més de dos milions de persones seguirien estant al peu del canó, però el que és clar és que l’1 d’octubre i el 3 d’octubre [el dia de la vaga general massiva] la gent va demostrar estar més preparada del que se li havia explicat i del que certs partits polítics pensaven”, rebla l’exdiputada.

Quin paper ha de tenir Carles Puigdemont des de Bèlgica? La CUP considera que ha de tenir un rol, però en cap cas dirigir indirectament el Govern i, encara menys, un procés constituent. “Puigdemont és el president legítim, però no pot pretendre governar un país des de 1.000 quilòmetres de distància”, afirma Eulàlia Reguant. L’exdiputada subratlla que els polítics que estan a Brussel·les han de tenir un “paper clau” en tot el que té a veure amb “internacionalitzar el procés i denunciar les retallades de drets i llibertats que hi ha a l’Estat”. A banda, també veu necessari que tingui una “connexió” amb el Govern de la Generalitat. Sobre aquest punt, Botran reconeix que la “institucionalitat a Brussel·les pot ser una fugida endavant, però també pot servir per mantenir el conflicte obert i institucionalitzar-lo”. “El que donarà força i sentit a aquesta institucionalitat és que estigui connectada amb el Parlament i que aquest tingui voluntat de plantar cara a l’Estat, perquè, si no, s’anirà separant i acabarà com una cosa excèntrica”, hi afegeix. Pel que fa al procés constituent, Puigdemont no el pot dirigir, perquè, si “té potencialitat, és perquè és un espai popular on has de poder convèncer i incorporar-hi no només independentistes. I si el dirigeix un Govern a l’exili, difícilment aquests sectors se sentiran interpel·lats”, afirma Reguant.

La capçalera de la manifestació de l’ANC al passatge Colom de Barcelona sota el lema “República ja!”, l’11 de març de 2018. Foto: Bernat Vilaró / ACN

Com pot créixer l’independentisme?

“La tendència de l’independentisme és a créixer, i això s’ha de tenir en compte. Sumar més sempre ha de ser una prioritat, però el que és més difícil és posar-se d’acord en el com”, rebla Albert Botran, per a qui rebaixant el conflicte i impulsant una “gestió amable” en un marc absolutament autonòmic difícilment es podrà fer créixer el suport a la República. Reguant explica que, per a la formació, la implementació de la República “implica guanyar poder institucional i poder popular i fer una combinació de les dues coses”. “Una de les anàlisis que fem és que en un país trinxat i privatitzat tu no pots respondre tots els embats de l’Estat, entès com tots els seus poders. I una de les maneres per anar implementant República és recuperar el poder públic o recuperar el control públic dels sectors estratègics que et permetran avançar, fer polítiques públiques per a les classes populars i, per exemple, no témer el xantatge de la banca”, detalla.

La regidora barcelonina considera que l’ampliació del suport a l’independentisme s’ha d’aconseguir “fent polítiques públiques” i que aquestes “no s’estan fent, en part perquè no tens voluntat política i, en part, perquè no tens capacitat. I no tens capacitat en part perquè l’Estat no et deixa i en part perquè no tens les eines perquè durant anys te n’has desprès [via privatitzacions, externalitzacions, etc.]. Per tant, la millor manera de fer polítiques públiques per a les classes populars és recuperar poder públic i, per exemple, invertir en l’escola pública”.

De dreta a esquerra, Lluís Corominas (JxC) i Roger Torrent (ERC), amb els diputats de la CUP Albert Botran i Carles Riera, en l’anterior legislatura. Foto: Núria Julià / ACN

Com són les relacions amb JxCat i amb ERC? I amb la plataforma Som Alternativa?

“Les relacions amb Junts per Catalunya i amb ERC estan bàsicament centrades al Parlament i són en una clau molt institucional, ara mateix centrades en la investidura i el suposat programa de Govern que tenen, que té poc de canvi”, apunta Reguant. Botran hi afegeix que “paradoxalment ara les relacions són més bones amb JxCat que amb ERC, perquè hi ha una coincidència parcial en la lectura del moment, que no sé si durarà molt perquè és evident que en aspectes socials hi diferim més que amb Esquerra, tot i que aquí també diferim d’ERC”. Per a la regidora, la coincidència amb JxCat es basa a entendre “que cal continuar l’embat amb l’Estat i que mantenir aquest conflicte permanent és l’única manera de dirimir-lo”.

Botran no sap si ERC “està fent un canvi estratègic que encara no ha explicat”, però els seus moviments apunten a la voluntat que “el conflicte amaini, perquè [creu que] no tenim forces per mantenir-lo obert”. En aquest punt, Reguant considera decisiu “com entenem la lluita antirepressiva”. L’actual regidora de Barcelona explica: “Nosaltres llegim el plantejament d’ERC en com l’està afectant. Si tu amb la repressió frenes, el que estàs fent no és guanyar terreny. En canvi, en JxCat percebem que hi ha més voluntat de mantenir l’embat”. Els dos dirigents ‘cupaires’ coincideixen a assenyalar que, en canvi, les relacions amb el PDECat són inexistents, fins al punt que des que la formació hereva de Convergència va crear-se el 2016 només hi han tingut una reunió, i en fa força temps.

Durant la campanya per al 21-D, la plataforma Som Alternativa, impulsada per l’exsecretari general de Podem Albano Dante Fachin i l’exdiputada Àngels Martínez Castells, entre d’altres, va participar tant en actes d’ERC com de la CUP. En aquell moment no hi va haver temps per abordar una possible aliança electoral entre la plataforma impulsada pels exdiputats de Podem i el partit de l’esquerra independentista, però les relacions entre les dues organitzacions són bones i la voluntat és intensificar els contactes. “Hi ha molt interès mutu a consolidar les relacions. Penso que poden ser més estretes i suposo que es poden arribar a plantejar candidatures”, considera Botran. Reguant també exposa que “estem còmodes” amb Som Alternativa i recalca que “sempre ens ha agradat la confluència i els espais de trobada des de la base, però que siguin treballats i digerits. De fet, ja hi ha lloc on el que eren assemblees de Podem ja treballaven amb assemblees de la CUP en diversos espais i no en clau de candidatura, però és evident que ens podem trobar en candidatures municipalistes que responguin a aquesta lògica”.

Les regidores de la CUP-Capgirem Barcelona María José Lecha, Maria Rovira i Eulàlia Reguant. Foto: Júlia Pérez / ACN

Els reptes de les eleccions municipals del 2019

Les eleccions municipals del 2015 van suposar un gran salt endavant de la CUP, que va passar de quatre alcaldies a 16 i de poc més de 100 regidors a gairebé 400 arreu del Principat. Avui, la CUP participa en les confluències que tenen les alcaldies de ciutats tan importants com Badalona o Sabadell i, òbviament, els comicis locals de l’any vinent són un repte fonamental per a una formació que sempre s’ha definit com a municipalista. Com les afrontarà? Casualment, aquest mateix cap de setmana la CUP celebra una conferència municipalista, una trobada que servirà fonamentalment per compartir experiències i, alhora, abordar alguns dels seus eixos estratègics: sobiranies, remunicipalitzacions, antiracisme, feminisme… Per a Albert Botran, les municipals “s’han de mirar des de diferents òptiques, i una és la republicana. Ens les hem de prendre com un nou assalt per la República, i és important que les forces republicanes hi obtinguin un bon resultat. Si parlem d’unitat popular, hi haurà llocs on et presentaràs sol i la unitat estarà representada i hi haurà llocs on hauràs de fer un eixamplament de la candidatura i del projecte, tipus Badalona [on fins i tot es planteja ampliar l’experiència de Guanyem Badalona en Comú a ERC i a ICV]”.

Per a Reguant, “els objectius i reptes són una de les grans coses que hem de discutir a l’assemblea nacional estratègica, però sí que crec que com a repte hem de tornar a posar el municipalisme de ruptura al centre. En molts casos, només hem acabat fent gestió amable, tot i que hi ha experiències, com la de Navàs (Bages), on tenim majoria absoluta i s’hi han començat a desenvolupar proves del projecte de sobiranies, de manera que hi ha la combinació d’una institucionalitat oficial que acompanya la institucionalitat pròpia i on hi ha espais de contrapoder que genera el municipi i que intenta superar els marcs… Per a mi, l’aposta ha de ser aquesta, intentar desplegar això i superar els marcs establerts, tant on governem com on no governem”. Pel que fa a les aliances, l’exdiputada considera que “han de respondre a les realitats de cada municipi; no és una qüestió que la CUP nacional digui ara farem aquest tipus de model de confluència a tot arreu”.

I a Barcelona? La CUP va aconseguir entrar al consistori de la capital del país amb tres representants i un dels grans objectius per a l’any vinent és mantenir la presència al ple municipal. Per a Botran, al Cap i Casal “la dinàmica nacional és molt important” i s’hi ha de fer un “projecte molt atractiu”. L’exdiputat veu “molt important” que el govern de Barcelona “caigui del costat de les forces favorables a la República”. Per a Reguant, que des de fa alguns mesos és regidora al consistori, “s’ha de fer l’anàlisi i l’avaluació dels impactes de la CUP a l’Ajuntament i, alhora, dels reptes que té la ciutat per al futur i què hi pot aportar la CUP”. Reconeix que la formació “també ha patit la novetat d’entrar per primer cop” a una institució “que és com un microestat” i hi afegeix que “fer oposició als Comuns és complicat, perquè ells han assumit permanentment els marges i els límits de tot i no han acceptat que hi hagués algú sempre a l’esquerra que ells que els pressionés i ho han viscut molt malament”. “La CUP ha estat en una tensió permanent, però també ha facilitat grans coses, com ara la primera modificació pressupostària o el PEUAT (el Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics), encara que es digui que ens hem oposat a tot”.

<div class="fusion-fullwidth fullwidth-box nonhundred-percent-fullwidth"><div class="fusion-builder-row fusion-row "><div class="fusion-layout-column fusion_builder_column fusion_builder_column_1_1  fusion-one-full fusion-column-first fusion-column-last 1_1 amp-wp-inline-b815480f4e3a60ce86d865b5540059a0" style="margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><div class="fusion-column-wrapper amp-wp-inline-dea0aff756855b91f4a3fd1a73dc0024" data-bg-url="" style="padding: 0px;"><div class="imageframe-align-center"><span class="fusion-imageframe imageframe-none imageframe-1 hover-type-none" style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><amp-img src="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/MirenEtxezarre.jpg" width="819" height="547" alt="" class="img-responsive wp-image-6806 amp-wp-enforced-sizes i-amphtml-element i-amphtml-layout-responsive i-amphtml-layout-size-defined i-amphtml-layout" srcset="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/MirenEtxezarre-200x134.jpg 200w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/MirenEtxezarre-400x267.jpg 400w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/MirenEtxezarre-600x401.jpg 600w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/MirenEtxezarre-800x534.jpg 800w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/MirenEtxezarre.jpg 819w" sizes="(min-width: 819px) 819px, 100vw" style="display: block; position: relative; max-width: 100%; margin: 0px auto; width: 100vw; overflow: hidden !important;"><img alt="" class="i-amphtml-fill-content i-amphtml-replaced-content" decoding="async" src="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/MirenEtxezarre-800x534.jpg" style="display: block; height: 0px; max-height: 100%; max-width: 100%; min-height: 100%; min-width: 100%; width: 0px; margin: auto; padding: 0px !important; border: none !important; position: absolute; top: 0px; left: 0px; bottom: 0px; right: 0px;"></amp-img></span></div><div class="fusion-clearfix"></div></div></div></div></div><div class="fusion-fullwidth fullwidth-box nonhundred-percent-fullwidth"><div class="fusion-builder-row fusion-row "><div class="fusion-layout-column fusion_builder_column fusion_builder_column_1_1  fusion-one-full fusion-column-first fusion-column-last 1_1 amp-wp-inline-b815480f4e3a60ce86d865b5540059a0" style="margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><div class="fusion-column-wrapper amp-wp-inline-dea0aff756855b91f4a3fd1a73dc0024" data-bg-url="" style="padding: 0px;"><p lang="ca-ES" style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><strong>MIREN ETXEZARRETA, Economista del Seminari Taifa </strong>I 15 de DESEMBRE del 2017<strong><br></strong></span></p><div class="fusion-clearfix"></div></div></div><div class="fusion-layout-column fusion_builder_column fusion_builder_column_1_1  fusion-one-full fusion-column-first fusion-column-last 1_1 amp-wp-inline-b815480f4e3a60ce86d865b5540059a0" style="margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><div class="fusion-column-wrapper amp-wp-inline-dea0aff756855b91f4a3fd1a73dc0024" data-bg-url="" style="padding: 0px;"><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Fa anys que ens diuen que «no hi ha diners per a les pensions». Aquest eslògan s’ha intensificat ara que està a punt d’acabar-se el fons de pensions que es va crear amb els primers Pactes de Toledo (1995). Ens diuen que les pensions no es podran mantenir perquè els vells viuen massa anys i el mercat laboral està molt malament, ja que els salaris baixen constantment i els treballadors tenen llocs de treball precaris. Que no hi ha diners per sostenir-les. Arguments que són només veritats a mitges: les mentides més perilloses. Així que una de les poques coses bones que ens proporciona la societat actual, la longevitat, es converteix en un problema que no es pot —o no es vol?— resoldre. A canvi, plantegen que cadascú estalviï per a la seva vellesa i es faci un fons privat de pensions, que d’aquesta manera no hi haurà problemes de sostenibilitat del sistema, diuen.</span></p><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Sembla que la societat ha acceptat la idea que ni hi ha ni hi haurà pensions públiques decents en el futur. Aquest plantejament suposa acceptar el sistema actual, d’acord amb els raonaments amb què ens bombardegen des dels mitjans de comunicació. Però no és, ni de bon tros, una raó indiscutible ni l’única manera d’enfrontar el tema.</span></p><div id="attachment_6805" class="wp-caption alignnone amp-wp-inline-d2309f029948d0710c6aaadb046e3b8c" style="padding: 0px; max-width: 1034px;"><amp-img class="size-full wp-image-6805 amp-wp-enforced-sizes i-amphtml-element i-amphtml-layout-responsive i-amphtml-layout-size-defined i-amphtml-layout" src="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/PENSIONS-dibu.jpg" alt="" width="1024" height="692" srcset="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/PENSIONS-dibu-200x135.jpg 200w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/PENSIONS-dibu-300x203.jpg 300w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/PENSIONS-dibu-400x270.jpg 400w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/PENSIONS-dibu-600x405.jpg 600w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/PENSIONS-dibu-768x519.jpg 768w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/PENSIONS-dibu-800x541.jpg 800w, https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/PENSIONS-dibu.jpg 1024w" sizes="(min-width: 1024px) 1024px, 100vw" style="display: block; position: relative; overflow: hidden !important; max-width: 100%; margin: 0px auto; width: 100vw;"><i-amphtml-sizer style="display: block !important; padding-top: 497.375px;"></i-amphtml-sizer><img alt="" class="i-amphtml-fill-content i-amphtml-replaced-content" decoding="async" src="https://www.diarijornada.coop/wp-content/uploads/2017/12/PENSIONS-dibu-768x519.jpg" style="display: block; height: 0px; max-height: 100%; max-width: 100%; min-height: 100%; min-width: 100%; width: 0px; margin: auto; padding: 0px !important; border: none !important; position: absolute; top: 0px; left: 0px; bottom: 0px; right: 0px;"></amp-img><p class="wp-caption-text" style="margin: 0px; padding: 0.66em 10px 0.75em; border-bottom-width: 1px; border-bottom-style: solid; border-bottom-color: rgb(194, 194, 194); line-height: 1.5em;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">IL·LUSTRACIÓ: Yorgos</span></p></div><h3><span style="font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">El finançament de les pensions públiques</span></h3><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">A l’Estat espanyol les pensions públiques es financen amb les contribucions dels treballadors, de manera que el pagament de pensions és una transferència dels treballadors en actiu als jubilats, que al seu torn van finançar les pensions quan eren joves. Les pensions són únicament transferències entre treballadors. Però, primera pregunta: per què han de ser només els treballadors en actiu els que financin les pensions?</span></p><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">La societat actual té un nivell de vida fruit de l’esforç de generacions de treballadors, per què no ha de ser la societat sencera qui financi l’esforç dels que avui ja no poden treballar? Per què tota la resta de la població, especialment aquells que reben els beneficis de les empreses, no han de contribuir en res per mantenir els jubilats? El sistema actual de transferències intrageneracionals és un sistema, però hi ha altres sistemes que poden finançar les pensions. Mantenir els passius és un objectiu social i s’ha de finançar com es financen tots els altres objectius socials, per mitjà de l’esforç del conjunt de la societat.</span></p><blockquote style="border-left-width: 2px; border-left-style: solid; border-left-color: rgb(10, 137, 192); margin: 8px 0px 24px; padding: 16px;"><p style="margin: 0px; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">«Per què no ha de ser la societat sencera qui financi l’esforç dels qui no poden treballar?»</span></p></blockquote><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Les despeses socials de qualsevol país, com la salut i l’educació, es financen a través d’impostos. Altres despeses menys importants com l’exèrcit, les presons, les relacions exteriors, la Casa Reial o fins i tot el rescat dels bancs també es financen amb impostos. Per què no es financen de la mateixa manera les pensions si no s’hi arriba amb les contribucions? En la majoria de països de la Unió Europea, els impostos completen el finançament de les pensions públiques.</span></p><h3><span style="font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Foment de les privades</span></h3><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Com a solució ens proposen que estalviem i ens fem pensions privades per a la vellesa. Sembla una cruel ironia demanar que la gent estalviï per a la vellesa quan més d’una cinquena part de la població del país és pobre i moltes altres persones difícilment arriben a final de mes. Quantes persones poden estalviar per a un fons de pensions? I quant cal estalviar per tenir una pensió privada suficient? Segons Inverco, per a una pensió de 898 euros al mes, caldria estalviar al voltant de 272.000 euros. Qui pot estalviar aquests imports? Això vol dir que només els rics podran tenir pensions. Què es pensa fer amb tots els que no poden estalviar?</span></p><h3><span style="font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Hi ha recursos per a les privades i no per a les públiques?</span></h3><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Mirem-ho més a fons, fixem-nos en els recursos reals. Els diners de les pensions es fan servir per disposar dels recursos reals que calen per viure. La població viu dels recursos del conjunt del país. Hi haurà recursos per als quals disposen de pensions privades i no per a les públiques? Si els ancians consumeixen de la riquesa produïda pel conjunt de la comunitat —aliments, habitatge, medicaments, roba, etc.— hi ha recursos si es financen amb el sector privat i no n’hi ha si es financen amb el sector públic? Les botigues saben d’on vénen els diners amb què els jubilats paguen les seves compres? Qui pot distingir si les verdures o les medicines que comprem es paguen amb una pensió pública o amb una privada? Així doncs, hi ha recursos o no n’hi ha? Moriran de misèria els pensionistes públics mentre viuen bé els pensionistes rics que s’han pogut permetre una pensió privada? És una enorme fal·làcia distingir entre finançament públic o privat de les pensions. O el país produeix recursos per mantenir la seva població o no els produeix.</span></p><h3><span style="font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Beneficis sucosos</span></h3><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Aquí el tema del finançament serveix de gran parany per amagar la veritat, ja que el problema no es planteja en el finançament, sinó en qui administra les finances. El que es pretén és que sigui el sector privat qui les administri, és a dir, els bancs i les companyies d’assegurances que obtenen beneficis sucosos amb l’administració d’aquests diners. Des dels anys vuitanta es parla de l’anomenat problema de les pensions. Ara el Banc Mundial fins i tot pretén que una part important de les cotitzacions de les pensions públiques les administri el sector privat. No només a l’Estat espanyol, sinó a tot el món occidental, on una part significativa de la població podria contractar pensions privades i afegir, així, milions d’euros o dòlars als negocis bancaris del món sencer.</span></p><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Només cal mirar d’on prové la publicitat per a les pensions privades, que a més a més gaudeixen d’exempcions fiscals. Com és que si no hi ha diners per a les pensions públiques es rebaixen els impostos de les aportacions a les pensions privades? A més, contra el que ens afirmen, les pensions privades poden fer fallida més fàcilment que les públiques, van perdent valor amb la inflació i ens cobren molt per administrar-les cada any, de manera que no són cap solució.</span></p><h3><span style="font-size: 17px; -webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Esforç comú</span></h3><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Una societat ha de mantenir els seus ancians finançant com es financen totes les altres despeses socials i col·lectives: amb l’esforç comú. Si no s’hi arriba amb les contribucions socials que paguen els treballadors en actiu, s’hauran d’afegir impostos que han de pagar els que són més rics i que ara no participen en el manteniment dels jubilats.</span></p><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Per això no és veritat que no hi ha diners. N’hi ha si es volen buscar. Volen disminuir el cost social de la gent gran i facilitar grans beneficis per a la banca privada i les companyies d’assegurances. Les pensions públiques es plantegen en forma de problema perquè interessa augmentar les privades, que són un magnífic negoci per a la banca. Aquest és el quid de la qüestió.</span></p><p style="margin: 0px 0px 1em; padding: 0px;"><span style="-webkit-text-size-adjust: auto; background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Als pensionistes els ha de sostenir la totalitat de la població, de la mateixa manera que es fa amb les altres despeses socials. D’on han sortit els diners per al rescat dels bancs? Hi haurà diners per a les pensions públiques si la ciutadania no es deixa enganyar per aquestes mentides i lluita per les seves pensions. El futur de les pensions no és un problema de diners sinó de com es reparteix la riquesa que es produeix en un país.</span></p></div></div></div></div>

MIREN ETXEZARRETA, Economista del Seminari Taifa I 15 de DESEMBRE del 2017

Fa anys que ens diuen que «no hi ha diners per a les pensions». Aquest eslògan s’ha intensificat ara que està a punt d’acabar-se el fons de pensions que es va crear amb els primers Pactes de Toledo (1995). Ens diuen que les pensions no es podran mantenir perquè els vells viuen massa anys i el mercat laboral està molt malament, ja que els salaris baixen constantment i els treballadors tenen llocs de treball precaris. Que no hi ha diners per sostenir-les. Arguments que són només veritats a mitges: les mentides més perilloses. Així que una de les poques coses bones que ens proporciona la societat actual, la longevitat, es converteix en un problema que no es pot —o no es vol?— resoldre. A canvi, plantegen que cadascú estalviï per a la seva vellesa i es faci un fons privat de pensions, que d’aquesta manera no hi haurà problemes de sostenibilitat del sistema, diuen.

Sembla que la societat ha acceptat la idea que ni hi ha ni hi haurà pensions públiques decents en el futur. Aquest plantejament suposa acceptar el sistema actual, d’acord amb els raonaments amb què ens bombardegen des dels mitjans de comunicació. Però no és, ni de bon tros, una raó indiscutible ni l’única manera d’enfrontar el tema.

IL·LUSTRACIÓ: Yorgos

El finançament de les pensions públiques

A l’Estat espanyol les pensions públiques es financen amb les contribucions dels treballadors, de manera que el pagament de pensions és una transferència dels treballadors en actiu als jubilats, que al seu torn van finançar les pensions quan eren joves. Les pensions són únicament transferències entre treballadors. Però, primera pregunta: per què han de ser només els treballadors en actiu els que financin les pensions?

La societat actual té un nivell de vida fruit de l’esforç de generacions de treballadors, per què no ha de ser la societat sencera qui financi l’esforç dels que avui ja no poden treballar? Per què tota la resta de la població, especialment aquells que reben els beneficis de les empreses, no han de contribuir en res per mantenir els jubilats? El sistema actual de transferències intrageneracionals és un sistema, però hi ha altres sistemes que poden finançar les pensions. Mantenir els passius és un objectiu social i s’ha de finançar com es financen tots els altres objectius socials, per mitjà de l’esforç del conjunt de la societat.

«Per què no ha de ser la societat sencera qui financi l’esforç dels qui no poden treballar?»

Les despeses socials de qualsevol país, com la salut i l’educació, es financen a través d’impostos. Altres despeses menys importants com l’exèrcit, les presons, les relacions exteriors, la Casa Reial o fins i tot el rescat dels bancs també es financen amb impostos. Per què no es financen de la mateixa manera les pensions si no s’hi arriba amb les contribucions? En la majoria de països de la Unió Europea, els impostos completen el finançament de les pensions públiques.

Foment de les privades

Com a solució ens proposen que estalviem i ens fem pensions privades per a la vellesa. Sembla una cruel ironia demanar que la gent estalviï per a la vellesa quan més d’una cinquena part de la població del país és pobre i moltes altres persones difícilment arriben a final de mes. Quantes persones poden estalviar per a un fons de pensions? I quant cal estalviar per tenir una pensió privada suficient? Segons Inverco, per a una pensió de 898 euros al mes, caldria estalviar al voltant de 272.000 euros. Qui pot estalviar aquests imports? Això vol dir que només els rics podran tenir pensions. Què es pensa fer amb tots els que no poden estalviar?

Hi ha recursos per a les privades i no per a les públiques?

Mirem-ho més a fons, fixem-nos en els recursos reals. Els diners de les pensions es fan servir per disposar dels recursos reals que calen per viure. La població viu dels recursos del conjunt del país. Hi haurà recursos per als quals disposen de pensions privades i no per a les públiques? Si els ancians consumeixen de la riquesa produïda pel conjunt de la comunitat —aliments, habitatge, medicaments, roba, etc.— hi ha recursos si es financen amb el sector privat i no n’hi ha si es financen amb el sector públic? Les botigues saben d’on vénen els diners amb què els jubilats paguen les seves compres? Qui pot distingir si les verdures o les medicines que comprem es paguen amb una pensió pública o amb una privada? Així doncs, hi ha recursos o no n’hi ha? Moriran de misèria els pensionistes públics mentre viuen bé els pensionistes rics que s’han pogut permetre una pensió privada? És una enorme fal·làcia distingir entre finançament públic o privat de les pensions. O el país produeix recursos per mantenir la seva població o no els produeix.

Beneficis sucosos

Aquí el tema del finançament serveix de gran parany per amagar la veritat, ja que el problema no es planteja en el finançament, sinó en qui administra les finances. El que es pretén és que sigui el sector privat qui les administri, és a dir, els bancs i les companyies d’assegurances que obtenen beneficis sucosos amb l’administració d’aquests diners. Des dels anys vuitanta es parla de l’anomenat problema de les pensions. Ara el Banc Mundial fins i tot pretén que una part important de les cotitzacions de les pensions públiques les administri el sector privat. No només a l’Estat espanyol, sinó a tot el món occidental, on una part significativa de la població podria contractar pensions privades i afegir, així, milions d’euros o dòlars als negocis bancaris del món sencer.

Només cal mirar d’on prové la publicitat per a les pensions privades, que a més a més gaudeixen d’exempcions fiscals. Com és que si no hi ha diners per a les pensions públiques es rebaixen els impostos de les aportacions a les pensions privades? A més, contra el que ens afirmen, les pensions privades poden fer fallida més fàcilment que les públiques, van perdent valor amb la inflació i ens cobren molt per administrar-les cada any, de manera que no són cap solució.

Esforç comú

Una societat ha de mantenir els seus ancians finançant com es financen totes les altres despeses socials i col·lectives: amb l’esforç comú. Si no s’hi arriba amb les contribucions socials que paguen els treballadors en actiu, s’hauran d’afegir impostos que han de pagar els que són més rics i que ara no participen en el manteniment dels jubilats.

Per això no és veritat que no hi ha diners. N’hi ha si es volen buscar. Volen disminuir el cost social de la gent gran i facilitar grans beneficis per a la banca privada i les companyies d’assegurances. Les pensions públiques es plantegen en forma de problema perquè interessa augmentar les privades, que són un magnífic negoci per a la banca. Aquest és el quid de la qüestió.

Als pensionistes els ha de sostenir la totalitat de la població, de la mateixa manera que es fa amb les altres despeses socials. D’on han sortit els diners per al rescat dels bancs? Hi haurà diners per a les pensions públiques si la ciutadania no es deixa enganyar per aquestes mentides i lluita per les seves pensions. El futur de les pensions no és un problema de diners sinó de com es reparteix la riquesa que es produeix en un país.

Ruben Zardoya: Converses sobre el Capitalisme

<header style="box-sizing: border-box; font-family: franklin-gothic, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 22.8571px;"><figure style="box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 20px;"><a href="https://www.nationalia.cat/imatges/noticies/matteo_renzi-1.jpg" rel="prettyPhoto[galeria1]" style="box-sizing: border-box; color: rosybrown; text-decoration: none;"><img alt="Matteo Renzi, en un acte de campanya fa uns dies." class="img-responsive" src="https://www.nationalia.cat/imgMini/750/750/2728" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 740px;" /></a><figcaption style="background-color: #cdc5c5; box-sizing: border-box; padding: 8px 15px;">Matteo Renzi, en un acte de campanya fa uns dies. <em style="box-sizing: border-box;">Autor/a: Equip de comunicació de Pier Carlo Padoan</em></figcaption></figure></header><section class="noticia-cos" style="box-sizing: border-box; font-family: GandhiSerif, Georgia, serif; font-feature-settings: 'liga' 1, 'onum' 1; font-size: 20px; padding-bottom: 1.5em;"><strong style="box-sizing: border-box;">Itàlia afronta les eleccions d’aquest diumenge amb la seva clàssica incertesa de futur. Amb un escenari polític canviant, caòtic i inestable. És quelcom interioritzat, tanmateix. 64 governs des de 1949 i tres primers ministres des de 2013: Enrico Letta, Matteo Renzi i Paolo Gentiloni. La nova llei electoral italiana, aprovada el passat mes de novembre, estableix que una força necessita per governar un 40% dels vots. Una xifra que sembla difícil d’assolir per qualsevol de les forces que amb tota seguretat obtindran representació institucional el dia 4. Hi ha qui diu que el complexíssim sistema actual ha estat ideat per deixar fora del govern de Roma el Moviment 5 Estrelles (M5S), que sembla que podria obtenir a prop d’un 30% de confiances essent la segona força més votada després del centredreta que, per enèsima vegada, lidera Silvio Berlusconi.</strong><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />La coalició conservadora encapçalada per Il Caimano, que amb 81 anys i molts casos de corrupció a l’esquena torna a la càrrega, és conformada per Força Itàlia —el partit berlusconià—, Germans d’Itàlia —hereva de la tradició postfeixista clàssica del Moviment Social Italià i de l’Aliança Nacional, que encapçala Giorgia Meloni— i pel populisme dretà originalment regionalista septentrionalista de la Lliga Nord de Matteo Salvini. Seran els més votats segons les enquestes, que els albiren entre un 35% i un 38% d’intenció del vot, però no obtindrien tampoc majoria. Es queden a uns 900.000 vots. El transfuguisme o les sorpreses electorals, sempre al barret màgic de les possibilitats de la política transalpina, podrien fer-ho canviar.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />El pacte de centreesquerra articulat al voltant del Partit Demòcrata de Matteo Renzi —cada cop més escorat a la dreta econòmica— on participen diversos artefactes liberalprogressistes i socialdemòcrates d’àmbit estatal —destacant-hi la quasi eterna, a la política italiana, Emma Bonino, amb la seva petita formació europeista i radical Més Europa— compta amb alguns socis del Tirol del Sud —els nacionalistes tirolesos majoritaris, no del tot alineats amb les pretensions de Viena— i la Vall d’Aosta. Obtindrà devers el 22% del vot, segons les enquestes, esdevenint tercera força en disputa. Lliure i Igual —mixtura de l’espai entre el PD i l’esquerra radical extraparlamentària— i Poder pel Poble —esquerra alternativa i populista— pugnaran per ser al Parlament, també. Sembla que els primers, amb uns resultats propers a un 6% d’intenció de vot, ho tenen quasi garantit.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Tot plegat dibuixa un escenari complex de gestionar, on és possible que la tasca coalicionista de formar govern sigui molt complexa i on factors com la possibilitat que la Lliga sigui la força més votada del bloc de centredreta poden portar, novament, una situació d’ingovernabilitat.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />De tot això Nationalia en parla amb algunes veus amb extens coneixement de la política itàlica consultades per a l’ocasió. Una llarga conversa amb el veterà periodista de <em style="box-sizing: border-box;">La Vanguardia </em><strong style="box-sizing: border-box;">Enric Juliana</strong>, complementada amb les opinions d’experts com la periodista i corresponsal d’<em style="box-sizing: border-box;">El Punt-Avui</em> a Roma <strong style="box-sizing: border-box;">Alba Sidera</strong>, l’historiador i professor de la UB <strong style="box-sizing: border-box;">Giovanni Cattini</strong>, el filòleg i activista resident a Barcelona <strong style="box-sizing: border-box;">Marcello Belotti</strong>, el politòleg i investigador de l’Institut de Ciències Humanes i Socials de Florència <strong style="box-sizing: border-box;">Lorenzo Zamponi</strong> i l’advocat i activista<strong style="box-sizing: border-box;">Alessandro Presicce</strong>, ha permès d’estructurar un repàs per com és la Itàlia que votarà diumenge.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />En aquest sentit, la Itàlia de 2018 arrossega dinàmiques històriques que s’han agreujat amb el temps. La clivella nord-sud i la incapacitat de les forces progressistes des de finals dels anys 80 de construir una alternativa al bloc conservador en són les més destacables. Quelcom agreujat, el darrer cicle, amb la crisi econòmica i el fenomen migratori.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><img alt="" src="https://www.nationalia.cat/imatges/italia_regions.png" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: 800px; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 700px;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />La diversitat d’Itàlia, en clau nacionalitària, no hi és aliena. Les anomenades regions amb estatut especial —Sardenya, Sicília, Vall d’Aosta, Trentino-Tirol del Sud, i Friül-Venècia Júlia—, que es corresponen amb els territoris amb sentiments culturalment no italians de l’estat transalpí, afronten amb diferents nivells d’especificitat els reptes actuals.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Per Enric Juliana, si quelcom permet d’entendre Itàlia en clau històrica des de la diversitat, aquest és el cas sicilià: “Al segle XIX la unificació italiana es fa amb un plebiscit important on quasi tots els municipis ratifiquen el nou estat. Pels italians suposa la modernització i la superació de l’Antic Règim. La construcció, en definitiva, d’una nació moderna. Això cal pensar que passava mentre Espanya vivia en el borbonisme, que era la forma de govern del sud itàlic i Sicília fins aquell moment”, explica el periodista. I continua: “El feixisme mussolinià, extremadament estatista, havia estat molt dur amb el fenomen de la màfia, profundament antiestatista. Molt. Cal pensar que s’havia arribat a bombardejar amb artilleria pesant determinats pobles controlats per la Cosa Nostra. Els aliats<a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Invasi%C3%B3_aliada_de_Sic%C3%ADlia" style="box-sizing: border-box; color: rosybrown; text-decoration: none;">desembarquen a l’illa</a>, el 1943, gràcies a l’ajut de mafiosos sicilians establerts a Nova York i la costa est dels EUA. Lucky Luciano, sobretot. Expliquen que els oficials nord-americans arribaven a cada municipi que alliberaven dels alemanys i dels feixistes amb la llista de quines persones del poble calia <em style="box-sizing: border-box;">promocionar</em>”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />En els anys immediatament posteriors a la guerra es genera un moviment independentista illenc, lligat en gran part a la màfia, que fins i tot va tenir una expressió armada, l’<a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/EVIS" style="box-sizing: border-box; color: rosybrown; text-decoration: none;">Exèrcit Voluntari per la Independència de Sicília</a> (EVIS). “Arribaren a plantejar fer de l’illa independent un estat associat dels EUA. Un personatge clau fou del moviment fou <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvatore_Giuliano" style="box-sizing: border-box; color: rosybrown; text-decoration: none;">Salvatore Giuliano</a>, que finalment va ser assassinat”. Sicília era un element geoestratègic important pel control de la Mediterrània: la decadència britànica a la regió ja havia començat durant la comtessa i la guerra civil grega no va fer més que agreujar-la. Roma i Washington ho sabien. Així que “el problema sicilià” fou resolt amb “una autonomia accelerada abans de l’aprovació de la Constitució de 1948. Roma va fer un gest més ràpid i intel·ligent”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Sicília és, des de llavors, en el fons, i com ha escrit de vegades el politòleg Flavio Capucci, un “gegant adormit” que només s’ha remogut amb el sentiment meridionalista de greuge a les polítiques del nord, però que no té una expressió electoral clara. Actualment el petit Partit Socialista Sicilià, autonomista i que s’inspira en les lligues de treballadors sicilians de finals del XIX, concorre diumenge en aliança amb Lliures i Iguals, la candidatura a l’esquerra del PD amb més possibilitats d’obtenir representació.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Començaren, llavors, a preveure’s regions de dos nivells: les d’estatut especial i les ordinàries. La majoria per zones amb minories lingüístiques —alemanya, francesa/arpitana, eslovena i friülana— que feien frontera amb estats veïns amb qui hi havia confrontació. El model, diuen alguns constitucionalistes, va ser el de les regions i nacionalitats autònomes de la Segona República Espanyola. L’excepció, a banda de Sicília, fou també insular: Sardenya. “Gramsci havia estat independentista de jove —recorda Juliana— atès que des de les últimes dècades del XIX fins a la guerra el país sard visqué en una situació de depauperació econòmica notable. Un treballador de Torí guanyava cinc cops més que un treballador sard!”. Diumenge, el sardisme, majoritàriament d’esquerres amb l’excepció de l’històric Partit Sard d’Acció —circumstancialment coalitzat amb la Lliga— ho torna a intentar amb una aliança, Progetto Autodeterminatzione, que l’historiador Adrià Mainar Scanu <a href="https://www.nationalia.cat/opinio/11074/carrabusu-la-marxa-dels-escarabats-sobiranistes-a-sardenya" style="box-sizing: border-box; color: rosybrown; text-decoration: none;">explicava a Nationalia fa uns dies</a>.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><strong style="box-sizing: border-box;">El nord...</strong><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />El nord és una peça important. Esmenta, Lorenzo Zamponi, politòleg, que “la Llombardia i el Vènet representen un quart de la població de l’estat i un terç del PIB estatal”. Són una potència. La Lliga Nord, que representa els interessos d’una classe mitjana industrial i desenvolupista, va ser durant bona part dels anys 80 i 90 un partit septentrionalista, que feia un discurs netament independentista. Eren els anys del lideratge d’Umberto Bossi i d’un cert aproximament del regionalisme padanista —que vindicava la Padània— a altres moviments nacionalitaris europeus. No obstant això, el populisme xenòfob i dretà de la formació sempre va distanciar-lo dels sobiranismes d’altres pobles del vell continent, a excepció d’alguns grups flamencs també d’orientació ultradretana. Una xenofòbia que, igual que el discurs estatal de la Lliga, ha anat virant: dels <em style="box-sizing: border-box;">terroni</em> del sud d’abans, migrants interns al cap i a la fi, als nouvinguts d’altres latituds d’avui.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Pel professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Giovanni Cattini, “el fet que la història d’Itàlia, també del nord d’Itàlia, sigui fonamentalment —en contrast amb el cas ibèric— la història de les ciutats, de les urbs, xoca amb el fet que el suposat padanisme intenti construir una identitat al voltant de regions com la Llombardia o el Vènet, amb escassa tradició històrica com a territoris més enllà de les ciutats-estat que les conformaven”. Juliana ho complementa: “El sentiment padanista intentava fer forat agafant-se, en el fons i de forma una mica ambigua i confosa, a la vella tradició històrica de la República Veneciana, que va ser una realitat independent fins a la intervenció militar de Napoleó a principis del segle XIX”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />La Lliga Nord, amb els anys, ha anat mutant, transformant-se, al mateix temps que la seva implicació als executius de Roma, sempre com a soci predilecte de Berlusconi, s’anava convertint en una constant. “D’alguna forma passa de la retòrica antiromana i independentista, evocant l’espai nacional que anomenen ‘Padània’, a ser una formació netament de dreta nacional italiana amb sensibilitat regional i amb el focus posat a la immigració, el gran tema de l’agenda política transalpina”. Presicce explica que “la Lliga el que fa és regionalitzar arreu de l’estat el que abans només reclamava pel nord... Així, l’eslògan ‘Primer, els llombards’ agafa la fórmula de ‘Primer, els toscans’ o ‘Primer, els sards’ depenent d’en quina zona faci campanya”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />El moviment nacionalitari del nord ha estat majoritàriament escorat a la dreta. Es manté així, fins avui. El professor Cattini recorda “la figura del filòsof <a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Massimo_Cacciari" style="box-sizing: border-box; color: rosybrown; text-decoration: none;">Massimo Cacciari</a>, que fou alcalde de Venècia de 1993 al 2000, i que emmirallat en la figura i el projecte de Pasqual Maragall va predicar un cert regionalisme d’esquerres amb les ciutats com a vèrtex”. Avui només la minoritària esquerra independentista i ecologista del Vènet <a href="http://www.sancaveneta.org/" style="box-sizing: border-box; color: rosybrown; text-decoration: none;">Sanca V</a><a href="http://www.sancaveneta.org/" style="box-sizing: border-box; color: rosybrown; text-decoration: none;">eneta</a> —estretament vinculada als moviments socials contraris a la massificació turística de l’àrea veneciana, ben enllaçats amb iniciatives semblants a Catalunya, les Illes Balears i Grècia— combina posicions progressistes i sobiranistes.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><strong style="box-sizing: border-box;">...i el sud</strong><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />L’element meridional serà cabdal, també diumenge. Malgrat la transformació de la Lliga, la formació de Matteo Salvini encara té dificultats, sembla, al sud. El vot majoritari de dretes meridional podria ser retingut pel berlusconisme i pels postfeixistes de Germans d’Itàlia. Enric Juliana opina que “cal tenir en consideració que Sicília i Calàbria han crescut menys que Grècia en l’últim cicle econòmic, el que coincideix amb la crisi”. No és per menys. “En pocs indrets d’Europa —afirma— he vist unes mancances estructurals tan greus com al sud d’Itàlia. Hi ha un endarreriment crònic esperonat per les xarxes de tipologia mafiosa. Cal prendre en consideració que el biaix sud-nord és molt més acusat que a Espanya. La diferència entre un municipi calabrès i un de Llombardia, on la renda és quasi alemanya, és descomunal. Més que, per posar un exemple, entre Cadis i Girona”. El fet que les deslocalitzacions del gran capital industrial del nord es facin fora de l’estat en comptes de cap al sud, com s’havia fet tradicionalment, ha estat terrible per a l’economia meridional. Si no fos per la xarxa familiar i social, l’escenari seria demolidor”, descriu Presicce. L’única excepció, al sud, és la regió de la Pulla —que ha desenvolupat algunes experiències de govern progressista— on, via el turisme, especialment ha tingut un altre tipus de desenvolupament, així com l’alcaldia de Nàpols, en mans del jutge antimàfia Luigi de Magistris.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />La pugna constant és, encara ara, entre l’estat i la màfia, al sud. Marcello Bellotti, filòleg i excoordinador a Barcelona del partit Esquerra, Ecologia i Llibertat, que va liderar Nicchi Vendola, fins a la seva dissolució en l’actual artefacte socialdemòcrata Lliures i Iguals, no s’està de recordar que “la màfia del sud, molt interconnectada amb el nord, controla entre un 10 i un 12% del PIB italià. No paga impostos, però finança sous i fins i tot pensions. Exerceix un control social molt present.”<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />A les eleccions de diumenge, sembla que el Moviment 5 Estrelles pot atreure vot meridional per la promesa d’una renda garantida. “Existeix —diu, de nou, Juliana— la sensació, encara, que el sud està immers en l’Antic Règim”. Per a les coses bones i per a les dolentes. “Hi ha una sensibilitat meridionalista que dóna la culpa de l’endarreriment del sud a la unificació. Recordo coincidir fa uns anys amb personalitats napolitanes que es lamentaven de ‘què va venir a fer Garibaldi aquí!’”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />La península Itàlica està dividida per la meitat, com narra Bellotti, “per quelcom més que pels Apenins”. El desembre de 2016 el vot més contrari a la reforma constitucional que promovia Renzi va ser al sud, contrastant amb el 60% de vots favorables a urbs septentrionals com Milà. “Dos països o un país trencat”, matisa Juliana. Pel sotsdirector de <em style="box-sizing: border-box;">La Vanguardia</em>, un dels problemes principals del país és la manca d’un mínim comú denominador de consens. “El nord i el sud tenen interessos oposats, economies oposades, costa molt trobar quelcom que els unifiqui”. Segueix, el jove politòleg Zamponi, explicant que “la renovada aliança entre la Lliga i Berlusconi probablement guanyarà la majoria d’escons del nord, així que la possibilitat de tenir la majoria al parlament estatal passa per competir amb el Moviment 5 Estrelles al sud”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />L’Església catòlica italiana “té encara —segons Juliana— una capil·laritat social molt forta, si ho comparem respecte a Catalunya i a Espanya, però ha començat a disminuir, a minvar, a perdre intensitat, progressivament”. A tenir menys influència a la política. Tot i el seu pes evident a la Itàlia <em style="box-sizing: border-box;">bianca</em>, la de Roma cap al sud. Quan la Democràcia Cristiana entrà en crisi, a finals dels 80, després de la caiguda del món soviètic, el papa d’aquell moment, Joan Pau II, no va intervenir. “Necessitem catòlics militants”, va dir. Així, se substituí la idea del partit catòlic per la d’una militància catòlica, més transversal. D’aquí, la relativa poca influència del Partit Popular Italià, que n’estava destinat a ser l’hereu. Hi ha hagut, de fet, “catòlics militants” a tots els partits: des del berlusconisme i l’extrema dreta fins a l’ala més progressista del PD.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><strong style="box-sizing: border-box;">La immigració i la dreta extrema</strong><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />La immigració segurament sigui el gran cavall de batalla de la comtessa de diumenge. “Cal tenir present que les onades de migrants procedents del litoral africà han estat molt presents dins l’imaginari col·lectiu italià. Narrades amb profusió per la televisió. Fa quasi deu anys que totes les famílies italianes dinen amb les imatges de barques i pasteres arribant a les seves costes”. Aquí, encara que diferents fonts fan valoracions diferents i que la xifra d’immigrants que hi ha als estats espanyol i italià pugui variar en uns centenars de milers, el cert és que “la sensació d’impacte que els italians tenen és molt forta”. També i en referència a la comparativa amb Espanya, Juliana recorda que “el gruix de la migració a l’Estat espanyol ha estat llatina i catòlica, de llengua castellana, amb vincles emocionals importants, mentre que el perfil dels nouvinguts a Itàlia des de fa ben bé dues dècades —dels albanesos dels 90 “que semblaven sortits d’un psiquiàtric en lloc d’una dictadura” als africans que arriben ara via Líbia— és més “estrany”, per religió i cultura, al cos central de la societat italiana, extremadament monoètnica durant segles”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />I el fenomen migratori condueix a reflexionar sobre el rol que l’extrema dreta juga a l’estat transalpí. Per Alba Sidera, “no deixa de ser curiós que els mitjans parlin de ‘la coalició de centredreta’ quan de les tres forces majoritàries dues d’elles —la Lliga i Germans d’Itàlia— són directament d’extrema dreta i Berlusconi representa una dreta conservadora dura —que ha arribat a afirmar les darreres setmanes de campanya, sempre pugnant amb Matteo Salvini per qui fa la proposta més xenòfoba, que si arriba al govern expulsarà 600.000 immigrants”. Els successos de Macerata, a principi de febrer, quan un ultradretà que havia estat candidat al seu municipi per la Lliga va disparar contra un grup de nouvinguts nigerians culpabilitzant-los d’un crim que s’havia donat dies enrere a aquella zona, no han fet sinó encendre un tema que les forces de discurs xenòfob empren amb resultats positius en campanya. Matteo Salvini va recordar que “uns fluxos migratoris fora de control condueixen al desacord social”. L’organització neofeixista Força Nova, enxarxada a escala europea en el marc de l’anomenada Aliança per la Pau i la Libertat, on participen partits com Democracia Nacional a l’Estat espanyol o Alba Daurada a Grècia, “directament —recorda Sidera— va emetre un comunicat defensant l’atemptat”. De fet, tant Força Nova —fundada 20 anys enrere pel veterà feixista Roberto Fiore, implicat, el 1980, <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Atemptat_de_l%27Estaci%C3%B3_de_Bolonya" style="box-sizing: border-box; color: rosybrown; text-decoration: none;">en la massacre de l’estació de Bolonya</a> i que s’ubica en l’anomenada Tercera Posició, anticomunista i anticapitalista— com Casa Pound —autoanomenats “Feixistes del Tercer Mil·lenni” que ha estès una xarxa àmplia de casals socials arreu de la península— viuen un moment dolç. La periodista i corresponsal d’<em style="box-sizing: border-box;">El Punt-Avui</em> explica que “Força Nova representa el neofeixisme <em style="box-sizing: border-box;">nero </em>més genuí, fortament conservador en allò social, contrari a les vindicacions feministes que titllen d’‘ideologia de gènere’, i defensor dels valors de la família”. Per contra, Casa Pound “fa servir estratègies de penetració del seu discurs molt subtils. Amb estètica i formes allunyades de l’extremisme de dreta que tothom guarda a la memòria. Fins i tot als seus centres socials —la clau de la seva expansió— organitzen debats més o menys plurals on participen polítics del centreesquerra!”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Aquest diumenge se celebren, també, eleccions regionals a dos territoris: la Llombardia i el Laci. A la primera regió, feu dels lliguistes, guanyaran els de Salvini amb tota seguretat. Al Laci, Sidera alerta: “Si supera el llindar del 3% podria entrar Casa Pound al Parlament regional. Seria un precedent perillós”. El professor Cattini explica que, en tot cas, la situació dels neofeixistes és del tot irregular atès que “en virtut de la llei Scelba, de 1952, l’apologia o reconstrucció del Partit Nacional Feixista o similars està fortament penada”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><strong style="box-sizing: border-box;">L’esquerra —existent?</strong><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />El quid dels problemes de l’esquerra italiana és la mateixa evolució del Partit Demòcrata. “El PD ha estat la gàbia per a l’esquerra italiana”, diu Juliana. El que havia de ser una fórmula d’entesa electoral entre els excomunistes i els sectors més centristes i progressistes de la democràcia cristiana ha acabat en una operació de llarg abast —on les sigles han anat canviant, del primerenc Partit dels Demòcrates d’Esquerra que encara tenia la falç i el martell al logo, fins al PD renzià que es fotografia amb Macron i Albert Rivera— protagonitzat per figures com Massimo d’Alema i Walter Veltroni —“l’Errejón de la política italiana”, comenta Juliana, sorneguer. En el fons tot és una pugna constant, la del PD, entre els excomunistes i els exdemocristians per controlar l’artefacte principal de l’esquerra; i, clar, qui sempre guanya són els democristians. El veterà periodista és molt dur, en aquest sentit, afirmant que “el PD, que és un invent del catòlic progressista Romano Prodi, ha estat la fórmula perfecta per acabar amb els comunistes”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />El partit de Renzi sembla que mantindrà els seus feus a l’Emília-Romanya, la Toscana, l’Úmbria i les Marques, les històriques <em style="box-sizing: border-box;">regions roges</em> que tenien una hegemonia indiscutible del Partit Comunista (PCI). Zamponi apunta, tanmateix, que “el PD corre el perill de perdre escons clau allà, ja que ha decidit presentar candidats que vénen del centredreta com Pierferdinando Casini o Beatrice Lorenzin a ciutats històricament d’esquerres com Bolonya i Mòdena”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />A l’esquerra del PD trobem dues candidatures. Lliure i Igual és la més ben posicionada, fruit de la unió de la galàxia de partits i personalitats progressistes descontentes amb el gir neoliberal de Renzi. Per Belotti —que confessa haver-los fet suport, malgrat desitjar que Poder pel Poble, la candidatura d’esquerra alternativa, obtingui representació—, Lliure i Igual, encapçalada pel sicilià Pietro Grasso, president del Senat i reconegut magistrat antimàfia, basa la seva unió en “referents interessants d’Espanya i Catalunya, com Barcelona en Comú o Podem, que entenen el pluralisme regional i la diversitat ideològica dins l’esquerra com una oportunitat”. En aquest sentit, les velles referencialitats sembla que s’han invertit i, pel filòleg italià resident a Barcelona, “les esquerres espanyoles i catalanes són seguides amb devoció pel progressisme italià”. Lluny d’aquesta posició se situa Alessandro Presicce, advocat de la Pulla i dirigent local de Rifondazione Comunista a la ciutat de Lecce, que afirma que Lliure i Igual “és un ‘PD 2’ que compta amb el suport del vell <em style="box-sizing: border-box;">establishment</em> dels partits tradicionals progressistes que han provocat la situació actual de l’esquerra italiana”. Presicce defensa donar suport a la candidatura Poder pel Poble, “sorgida de l’experiència del centre social <em style="box-sizing: border-box;">okupat</em> de Nàpols Je so Pazzo i de la seva líder Viola Carofalo, que ha estructurat des del municipalisme cap a dalt un moviment d’abast estatal on s’han unit les forces principals de l’esquerra alternativa, en especial Refundació Comunista i el refundat, el 2016, Partit Comunista Italià, supervivents del naufragi posteurocomunista d’aquells que no acceptaren abandonar el PCI el 1991”. Poder pel Poble compta, també, al seu interior, amb el minúscul Partit del Sud-Meridionalistes Progressistes, de Natale Cuccurese.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Les temptatives unitaristes s’han intentat, però allò que divideix el PD i la resta de forces és, per Zamponi, “l’austeritat, un fenomen europeu, que s’ha materialitzat en una reforma laboral intolerable per a bona part de l’esquerra del Partit Demòcrata”.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Tot resta obert. “Les perifèries urbanes estan castigades. El sector públic, en general, està molt deteriorat. El país està fotut”, clou Juliana. Les eleccions de diumenge representen un enfrontament generacional soterrat. Zamponi sentencia que “a les mobilitzacions juvenils del cicle 2008-2012 els va faltar, per quallar com un 15M o un Occupy, una major complicitat i la gestació d’aliances amb la gent gran”. Per l’investigador, “contràriament als jovents català i espanyol, els joves italians no cresqueren en un context de boom econòmic i grans esperances, i han viscut la crisi no com xoc sinó com l’aprofundiment d’un declivi que ve de lluny”. Continua Alba Sidera: “L’atur juvenil a Itàlia és gegantí. Al sud, dos de cada tres joves no tenen feina. Un 40% de joves s’abstindrà, mentre que, sempre segons enquestes, sembla que la força més votada entre aquest segment de població serà el Moviment 5 Estrelles, seguit pel PD, Força Itàlia, la Lliga i, amb només un 8% la candidatura, Lliure i Igual”. L’extrema dreta fa forat, també, entre el jovent. “Hi ha neofeixistes organitzats a molts instituts de secundària, sobretot mitjançant Força Nova i la Casa Pound”. En els joves, tanmateix, hi ha l’esperança dels canvis que puguin produir-se en el futur.</section>

Matteo Renzi, en un acte de campanya fa uns dies. Autor/a: Equip de comunicació de Pier Carlo Padoan

Itàlia afronta les eleccions d’aquest diumenge amb la seva clàssica incertesa de futur. Amb un escenari polític canviant, caòtic i inestable. És quelcom interioritzat, tanmateix. 64 governs des de 1949 i tres primers ministres des de 2013: Enrico Letta, Matteo Renzi i Paolo Gentiloni. La nova llei electoral italiana, aprovada el passat mes de novembre, estableix que una força necessita per governar un 40% dels vots. Una xifra que sembla difícil d’assolir per qualsevol de les forces que amb tota seguretat obtindran representació institucional el dia 4. Hi ha qui diu que el complexíssim sistema actual ha estat ideat per deixar fora del govern de Roma el Moviment 5 Estrelles (M5S), que sembla que podria obtenir a prop d’un 30% de confiances essent la segona força més votada després del centredreta que, per enèsima vegada, lidera Silvio Berlusconi.

La coalició conservadora encapçalada per Il Caimano, que amb 81 anys i molts casos de corrupció a l’esquena torna a la càrrega, és conformada per Força Itàlia —el partit berlusconià—, Germans d’Itàlia —hereva de la tradició postfeixista clàssica del Moviment Social Italià i de l’Aliança Nacional, que encapçala Giorgia Meloni— i pel populisme dretà originalment regionalista septentrionalista de la Lliga Nord de Matteo Salvini. Seran els més votats segons les enquestes, que els albiren entre un 35% i un 38% d’intenció del vot, però no obtindrien tampoc majoria. Es queden a uns 900.000 vots. El transfuguisme o les sorpreses electorals, sempre al barret màgic de les possibilitats de la política transalpina, podrien fer-ho canviar.

El pacte de centreesquerra articulat al voltant del Partit Demòcrata de Matteo Renzi —cada cop més escorat a la dreta econòmica— on participen diversos artefactes liberalprogressistes i socialdemòcrates d’àmbit estatal —destacant-hi la quasi eterna, a la política italiana, Emma Bonino, amb la seva petita formació europeista i radical Més Europa— compta amb alguns socis del Tirol del Sud —els nacionalistes tirolesos majoritaris, no del tot alineats amb les pretensions de Viena— i la Vall d’Aosta. Obtindrà devers el 22% del vot, segons les enquestes, esdevenint tercera força en disputa. Lliure i Igual —mixtura de l’espai entre el PD i l’esquerra radical extraparlamentària— i Poder pel Poble —esquerra alternativa i populista— pugnaran per ser al Parlament, també. Sembla que els primers, amb uns resultats propers a un 6% d’intenció de vot, ho tenen quasi garantit.

Tot plegat dibuixa un escenari complex de gestionar, on és possible que la tasca coalicionista de formar govern sigui molt complexa i on factors com la possibilitat que la Lliga sigui la força més votada del bloc de centredreta poden portar, novament, una situació d’ingovernabilitat.

De tot això Nationalia en parla amb algunes veus amb extens coneixement de la política itàlica consultades per a l’ocasió. Una llarga conversa amb el veterà periodista de La Vanguardia Enric Juliana, complementada amb les opinions d’experts com la periodista i corresponsal d’El Punt-Avui a Roma Alba Sidera, l’historiador i professor de la UB Giovanni Cattini, el filòleg i activista resident a Barcelona Marcello Belotti, el politòleg i investigador de l’Institut de Ciències Humanes i Socials de Florència Lorenzo Zamponi i l’advocat i activistaAlessandro Presicce, ha permès d’estructurar un repàs per com és la Itàlia que votarà diumenge.

En aquest sentit, la Itàlia de 2018 arrossega dinàmiques històriques que s’han agreujat amb el temps. La clivella nord-sud i la incapacitat de les forces progressistes des de finals dels anys 80 de construir una alternativa al bloc conservador en són les més destacables. Quelcom agreujat, el darrer cicle, amb la crisi econòmica i el fenomen migratori.

La diversitat d’Itàlia, en clau nacionalitària, no hi és aliena. Les anomenades regions amb estatut especial —Sardenya, Sicília, Vall d’Aosta, Trentino-Tirol del Sud, i Friül-Venècia Júlia—, que es corresponen amb els territoris amb sentiments culturalment no italians de l’estat transalpí, afronten amb diferents nivells d’especificitat els reptes actuals.

Per Enric Juliana, si quelcom permet d’entendre Itàlia en clau històrica des de la diversitat, aquest és el cas sicilià: “Al segle XIX la unificació italiana es fa amb un plebiscit important on quasi tots els municipis ratifiquen el nou estat. Pels italians suposa la modernització i la superació de l’Antic Règim. La construcció, en definitiva, d’una nació moderna. Això cal pensar que passava mentre Espanya vivia en el borbonisme, que era la forma de govern del sud itàlic i Sicília fins aquell moment”, explica el periodista. I continua: “El feixisme mussolinià, extremadament estatista, havia estat molt dur amb el fenomen de la màfia, profundament antiestatista. Molt. Cal pensar que s’havia arribat a bombardejar amb artilleria pesant determinats pobles controlats per la Cosa Nostra. Els aliatsdesembarquen a l’illa, el 1943, gràcies a l’ajut de mafiosos sicilians establerts a Nova York i la costa est dels EUA. Lucky Luciano, sobretot. Expliquen que els oficials nord-americans arribaven a cada municipi que alliberaven dels alemanys i dels feixistes amb la llista de quines persones del poble calia promocionar”.

En els anys immediatament posteriors a la guerra es genera un moviment independentista illenc, lligat en gran part a la màfia, que fins i tot va tenir una expressió armada, l’Exèrcit Voluntari per la Independència de Sicília (EVIS). “Arribaren a plantejar fer de l’illa independent un estat associat dels EUA. Un personatge clau fou del moviment fou Salvatore Giuliano, que finalment va ser assassinat”. Sicília era un element geoestratègic important pel control de la Mediterrània: la decadència britànica a la regió ja havia començat durant la comtessa i la guerra civil grega no va fer més que agreujar-la. Roma i Washington ho sabien. Així que “el problema sicilià” fou resolt amb “una autonomia accelerada abans de l’aprovació de la Constitució de 1948. Roma va fer un gest més ràpid i intel·ligent”.

Sicília és, des de llavors, en el fons, i com ha escrit de vegades el politòleg Flavio Capucci, un “gegant adormit” que només s’ha remogut amb el sentiment meridionalista de greuge a les polítiques del nord, però que no té una expressió electoral clara. Actualment el petit Partit Socialista Sicilià, autonomista i que s’inspira en les lligues de treballadors sicilians de finals del XIX, concorre diumenge en aliança amb Lliures i Iguals, la candidatura a l’esquerra del PD amb més possibilitats d’obtenir representació.

Començaren, llavors, a preveure’s regions de dos nivells: les d’estatut especial i les ordinàries. La majoria per zones amb minories lingüístiques —alemanya, francesa/arpitana, eslovena i friülana— que feien frontera amb estats veïns amb qui hi havia confrontació. El model, diuen alguns constitucionalistes, va ser el de les regions i nacionalitats autònomes de la Segona República Espanyola. L’excepció, a banda de Sicília, fou també insular: Sardenya. “Gramsci havia estat independentista de jove —recorda Juliana— atès que des de les últimes dècades del XIX fins a la guerra el país sard visqué en una situació de depauperació econòmica notable. Un treballador de Torí guanyava cinc cops més que un treballador sard!”. Diumenge, el sardisme, majoritàriament d’esquerres amb l’excepció de l’històric Partit Sard d’Acció —circumstancialment coalitzat amb la Lliga— ho torna a intentar amb una aliança, Progetto Autodeterminatzione, que l’historiador Adrià Mainar Scanu explicava a Nationalia fa uns dies.

El nord...

El nord és una peça important. Esmenta, Lorenzo Zamponi, politòleg, que “la Llombardia i el Vènet representen un quart de la població de l’estat i un terç del PIB estatal”. Són una potència. La Lliga Nord, que representa els interessos d’una classe mitjana industrial i desenvolupista, va ser durant bona part dels anys 80 i 90 un partit septentrionalista, que feia un discurs netament independentista. Eren els anys del lideratge d’Umberto Bossi i d’un cert aproximament del regionalisme padanista —que vindicava la Padània— a altres moviments nacionalitaris europeus. No obstant això, el populisme xenòfob i dretà de la formació sempre va distanciar-lo dels sobiranismes d’altres pobles del vell continent, a excepció d’alguns grups flamencs també d’orientació ultradretana. Una xenofòbia que, igual que el discurs estatal de la Lliga, ha anat virant: dels terroni del sud d’abans, migrants interns al cap i a la fi, als nouvinguts d’altres latituds d’avui.

Pel professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Giovanni Cattini, “el fet que la història d’Itàlia, també del nord d’Itàlia, sigui fonamentalment —en contrast amb el cas ibèric— la història de les ciutats, de les urbs, xoca amb el fet que el suposat padanisme intenti construir una identitat al voltant de regions com la Llombardia o el Vènet, amb escassa tradició històrica com a territoris més enllà de les ciutats-estat que les conformaven”. Juliana ho complementa: “El sentiment padanista intentava fer forat agafant-se, en el fons i de forma una mica ambigua i confosa, a la vella tradició històrica de la República Veneciana, que va ser una realitat independent fins a la intervenció militar de Napoleó a principis del segle XIX”.

La Lliga Nord, amb els anys, ha anat mutant, transformant-se, al mateix temps que la seva implicació als executius de Roma, sempre com a soci predilecte de Berlusconi, s’anava convertint en una constant. “D’alguna forma passa de la retòrica antiromana i independentista, evocant l’espai nacional que anomenen ‘Padània’, a ser una formació netament de dreta nacional italiana amb sensibilitat regional i amb el focus posat a la immigració, el gran tema de l’agenda política transalpina”. Presicce explica que “la Lliga el que fa és regionalitzar arreu de l’estat el que abans només reclamava pel nord... Així, l’eslògan ‘Primer, els llombards’ agafa la fórmula de ‘Primer, els toscans’ o ‘Primer, els sards’ depenent d’en quina zona faci campanya”.

El moviment nacionalitari del nord ha estat majoritàriament escorat a la dreta. Es manté així, fins avui. El professor Cattini recorda “la figura del filòsof Massimo Cacciari, que fou alcalde de Venècia de 1993 al 2000, i que emmirallat en la figura i el projecte de Pasqual Maragall va predicar un cert regionalisme d’esquerres amb les ciutats com a vèrtex”. Avui només la minoritària esquerra independentista i ecologista del Vènet Sanca V eneta —estretament vinculada als moviments socials contraris a la massificació turística de l’àrea veneciana, ben enllaçats amb iniciatives semblants a Catalunya, les Illes Balears i Grècia— combina posicions progressistes i sobiranistes.

...i el sud

L’element meridional serà cabdal, també diumenge. Malgrat la transformació de la Lliga, la formació de Matteo Salvini encara té dificultats, sembla, al sud. El vot majoritari de dretes meridional podria ser retingut pel berlusconisme i pels postfeixistes de Germans d’Itàlia. Enric Juliana opina que “cal tenir en consideració que Sicília i Calàbria han crescut menys que Grècia en l’últim cicle econòmic, el que coincideix amb la crisi”. No és per menys. “En pocs indrets d’Europa —afirma— he vist unes mancances estructurals tan greus com al sud d’Itàlia. Hi ha un endarreriment crònic esperonat per les xarxes de tipologia mafiosa. Cal prendre en consideració que el biaix sud-nord és molt més acusat que a Espanya. La diferència entre un municipi calabrès i un de Llombardia, on la renda és quasi alemanya, és descomunal. Més que, per posar un exemple, entre Cadis i Girona”. El fet que les deslocalitzacions del gran capital industrial del nord es facin fora de l’estat en comptes de cap al sud, com s’havia fet tradicionalment, ha estat terrible per a l’economia meridional. Si no fos per la xarxa familiar i social, l’escenari seria demolidor”, descriu Presicce. L’única excepció, al sud, és la regió de la Pulla —que ha desenvolupat algunes experiències de govern progressista— on, via el turisme, especialment ha tingut un altre tipus de desenvolupament, així com l’alcaldia de Nàpols, en mans del jutge antimàfia Luigi de Magistris.

La pugna constant és, encara ara, entre l’estat i la màfia, al sud. Marcello Bellotti, filòleg i excoordinador a Barcelona del partit Esquerra, Ecologia i Llibertat, que va liderar Nicchi Vendola, fins a la seva dissolució en l’actual artefacte socialdemòcrata Lliures i Iguals, no s’està de recordar que “la màfia del sud, molt interconnectada amb el nord, controla entre un 10 i un 12% del PIB italià. No paga impostos, però finança sous i fins i tot pensions. Exerceix un control social molt present.”

A les eleccions de diumenge, sembla que el Moviment 5 Estrelles pot atreure vot meridional per la promesa d’una renda garantida. “Existeix —diu, de nou, Juliana— la sensació, encara, que el sud està immers en l’Antic Règim”. Per a les coses bones i per a les dolentes. “Hi ha una sensibilitat meridionalista que dóna la culpa de l’endarreriment del sud a la unificació. Recordo coincidir fa uns anys amb personalitats napolitanes que es lamentaven de ‘què va venir a fer Garibaldi aquí!’”.

La península Itàlica està dividida per la meitat, com narra Bellotti, “per quelcom més que pels Apenins”. El desembre de 2016 el vot més contrari a la reforma constitucional que promovia Renzi va ser al sud, contrastant amb el 60% de vots favorables a urbs septentrionals com Milà. “Dos països o un país trencat”, matisa Juliana. Pel sotsdirector de La Vanguardia, un dels problemes principals del país és la manca d’un mínim comú denominador de consens. “El nord i el sud tenen interessos oposats, economies oposades, costa molt trobar quelcom que els unifiqui”. Segueix, el jove politòleg Zamponi, explicant que “la renovada aliança entre la Lliga i Berlusconi probablement guanyarà la majoria d’escons del nord, així que la possibilitat de tenir la majoria al parlament estatal passa per competir amb el Moviment 5 Estrelles al sud”.

L’Església catòlica italiana “té encara —segons Juliana— una capil·laritat social molt forta, si ho comparem respecte a Catalunya i a Espanya, però ha començat a disminuir, a minvar, a perdre intensitat, progressivament”. A tenir menys influència a la política. Tot i el seu pes evident a la Itàlia bianca, la de Roma cap al sud. Quan la Democràcia Cristiana entrà en crisi, a finals dels 80, després de la caiguda del món soviètic, el papa d’aquell moment, Joan Pau II, no va intervenir. “Necessitem catòlics militants”, va dir. Així, se substituí la idea del partit catòlic per la d’una militància catòlica, més transversal. D’aquí, la relativa poca influència del Partit Popular Italià, que n’estava destinat a ser l’hereu. Hi ha hagut, de fet, “catòlics militants” a tots els partits: des del berlusconisme i l’extrema dreta fins a l’ala més progressista del PD.

La immigració i la dreta extrema

La immigració segurament sigui el gran cavall de batalla de la comtessa de diumenge. “Cal tenir present que les onades de migrants procedents del litoral africà han estat molt presents dins l’imaginari col·lectiu italià. Narrades amb profusió per la televisió. Fa quasi deu anys que totes les famílies italianes dinen amb les imatges de barques i pasteres arribant a les seves costes”. Aquí, encara que diferents fonts fan valoracions diferents i que la xifra d’immigrants que hi ha als estats espanyol i italià pugui variar en uns centenars de milers, el cert és que “la sensació d’impacte que els italians tenen és molt forta”. També i en referència a la comparativa amb Espanya, Juliana recorda que “el gruix de la migració a l’Estat espanyol ha estat llatina i catòlica, de llengua castellana, amb vincles emocionals importants, mentre que el perfil dels nouvinguts a Itàlia des de fa ben bé dues dècades —dels albanesos dels 90 “que semblaven sortits d’un psiquiàtric en lloc d’una dictadura” als africans que arriben ara via Líbia— és més “estrany”, per religió i cultura, al cos central de la societat italiana, extremadament monoètnica durant segles”.

I el fenomen migratori condueix a reflexionar sobre el rol que l’extrema dreta juga a l’estat transalpí. Per Alba Sidera, “no deixa de ser curiós que els mitjans parlin de ‘la coalició de centredreta’ quan de les tres forces majoritàries dues d’elles —la Lliga i Germans d’Itàlia— són directament d’extrema dreta i Berlusconi representa una dreta conservadora dura —que ha arribat a afirmar les darreres setmanes de campanya, sempre pugnant amb Matteo Salvini per qui fa la proposta més xenòfoba, que si arriba al govern expulsarà 600.000 immigrants”. Els successos de Macerata, a principi de febrer, quan un ultradretà que havia estat candidat al seu municipi per la Lliga va disparar contra un grup de nouvinguts nigerians culpabilitzant-los d’un crim que s’havia donat dies enrere a aquella zona, no han fet sinó encendre un tema que les forces de discurs xenòfob empren amb resultats positius en campanya. Matteo Salvini va recordar que “uns fluxos migratoris fora de control condueixen al desacord social”. L’organització neofeixista Força Nova, enxarxada a escala europea en el marc de l’anomenada Aliança per la Pau i la Libertat, on participen partits com Democracia Nacional a l’Estat espanyol o Alba Daurada a Grècia, “directament —recorda Sidera— va emetre un comunicat defensant l’atemptat”. De fet, tant Força Nova —fundada 20 anys enrere pel veterà feixista Roberto Fiore, implicat, el 1980, en la massacre de l’estació de Bolonya i que s’ubica en l’anomenada Tercera Posició, anticomunista i anticapitalista— com Casa Pound —autoanomenats “Feixistes del Tercer Mil·lenni” que ha estès una xarxa àmplia de casals socials arreu de la península— viuen un moment dolç. La periodista i corresponsal d’El Punt-Avui explica que “Força Nova representa el neofeixisme nero més genuí, fortament conservador en allò social, contrari a les vindicacions feministes que titllen d’‘ideologia de gènere’, i defensor dels valors de la família”. Per contra, Casa Pound “fa servir estratègies de penetració del seu discurs molt subtils. Amb estètica i formes allunyades de l’extremisme de dreta que tothom guarda a la memòria. Fins i tot als seus centres socials —la clau de la seva expansió— organitzen debats més o menys plurals on participen polítics del centreesquerra!”.

Aquest diumenge se celebren, també, eleccions regionals a dos territoris: la Llombardia i el Laci. A la primera regió, feu dels lliguistes, guanyaran els de Salvini amb tota seguretat. Al Laci, Sidera alerta: “Si supera el llindar del 3% podria entrar Casa Pound al Parlament regional. Seria un precedent perillós”. El professor Cattini explica que, en tot cas, la situació dels neofeixistes és del tot irregular atès que “en virtut de la llei Scelba, de 1952, l’apologia o reconstrucció del Partit Nacional Feixista o similars està fortament penada”.

L’esquerra —existent?

El quid dels problemes de l’esquerra italiana és la mateixa evolució del Partit Demòcrata. “El PD ha estat la gàbia per a l’esquerra italiana”, diu Juliana. El que havia de ser una fórmula d’entesa electoral entre els excomunistes i els sectors més centristes i progressistes de la democràcia cristiana ha acabat en una operació de llarg abast —on les sigles han anat canviant, del primerenc Partit dels Demòcrates d’Esquerra que encara tenia la falç i el martell al logo, fins al PD renzià que es fotografia amb Macron i Albert Rivera— protagonitzat per figures com Massimo d’Alema i Walter Veltroni —“l’Errejón de la política italiana”, comenta Juliana, sorneguer. En el fons tot és una pugna constant, la del PD, entre els excomunistes i els exdemocristians per controlar l’artefacte principal de l’esquerra; i, clar, qui sempre guanya són els democristians. El veterà periodista és molt dur, en aquest sentit, afirmant que “el PD, que és un invent del catòlic progressista Romano Prodi, ha estat la fórmula perfecta per acabar amb els comunistes”.

El partit de Renzi sembla que mantindrà els seus feus a l’Emília-Romanya, la Toscana, l’Úmbria i les Marques, les històriques regions roges que tenien una hegemonia indiscutible del Partit Comunista (PCI). Zamponi apunta, tanmateix, que “el PD corre el perill de perdre escons clau allà, ja que ha decidit presentar candidats que vénen del centredreta com Pierferdinando Casini o Beatrice Lorenzin a ciutats històricament d’esquerres com Bolonya i Mòdena”.

A l’esquerra del PD trobem dues candidatures. Lliure i Igual és la més ben posicionada, fruit de la unió de la galàxia de partits i personalitats progressistes descontentes amb el gir neoliberal de Renzi. Per Belotti —que confessa haver-los fet suport, malgrat desitjar que Poder pel Poble, la candidatura d’esquerra alternativa, obtingui representació—, Lliure i Igual, encapçalada pel sicilià Pietro Grasso, president del Senat i reconegut magistrat antimàfia, basa la seva unió en “referents interessants d’Espanya i Catalunya, com Barcelona en Comú o Podem, que entenen el pluralisme regional i la diversitat ideològica dins l’esquerra com una oportunitat”. En aquest sentit, les velles referencialitats sembla que s’han invertit i, pel filòleg italià resident a Barcelona, “les esquerres espanyoles i catalanes són seguides amb devoció pel progressisme italià”. Lluny d’aquesta posició se situa Alessandro Presicce, advocat de la Pulla i dirigent local de Rifondazione Comunista a la ciutat de Lecce, que afirma que Lliure i Igual “és un ‘PD 2’ que compta amb el suport del vell establishment dels partits tradicionals progressistes que han provocat la situació actual de l’esquerra italiana”. Presicce defensa donar suport a la candidatura Poder pel Poble, “sorgida de l’experiència del centre social okupat de Nàpols Je so Pazzo i de la seva líder Viola Carofalo, que ha estructurat des del municipalisme cap a dalt un moviment d’abast estatal on s’han unit les forces principals de l’esquerra alternativa, en especial Refundació Comunista i el refundat, el 2016, Partit Comunista Italià, supervivents del naufragi posteurocomunista d’aquells que no acceptaren abandonar el PCI el 1991”. Poder pel Poble compta, també, al seu interior, amb el minúscul Partit del Sud-Meridionalistes Progressistes, de Natale Cuccurese.

Les temptatives unitaristes s’han intentat, però allò que divideix el PD i la resta de forces és, per Zamponi, “l’austeritat, un fenomen europeu, que s’ha materialitzat en una reforma laboral intolerable per a bona part de l’esquerra del Partit Demòcrata”.

Tot resta obert. “Les perifèries urbanes estan castigades. El sector públic, en general, està molt deteriorat. El país està fotut”, clou Juliana. Les eleccions de diumenge representen un enfrontament generacional soterrat. Zamponi sentencia que “a les mobilitzacions juvenils del cicle 2008-2012 els va faltar, per quallar com un 15M o un Occupy, una major complicitat i la gestació d’aliances amb la gent gran”. Per l’investigador, “contràriament als jovents català i espanyol, els joves italians no cresqueren en un context de boom econòmic i grans esperances, i han viscut la crisi no com xoc sinó com l’aprofundiment d’un declivi que ve de lluny”. Continua Alba Sidera: “L’atur juvenil a Itàlia és gegantí. Al sud, dos de cada tres joves no tenen feina. Un 40% de joves s’abstindrà, mentre que, sempre segons enquestes, sembla que la força més votada entre aquest segment de població serà el Moviment 5 Estrelles, seguit pel PD, Força Itàlia, la Lliga i, amb només un 8% la candidatura, Lliure i Igual”. L’extrema dreta fa forat, també, entre el jovent. “Hi ha neofeixistes organitzats a molts instituts de secundària, sobretot mitjançant Força Nova i la Casa Pound”. En els joves, tanmateix, hi ha l’esperança dels canvis que puguin produir-se en el futur.

<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-size: 16px; line-height: 24px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col-md-12" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 780px;">
<h3 class="h3noticia" style="box-sizing: border-box; color: inherit; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-size: inherit; font-stretch: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> ‘En nom d’Espanya’ és el reportatge de Jordi Borràs sobre agressions espanyolistes a Catalunya entre el setembre i el desembre de 2017</span></h3>
<h3 class="h3noticia" style="box-sizing: border-box; color: inherit; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-size: inherit; font-stretch: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> Un altre reportatge, de Sara Blazquez i Jordina Arnau, mostra les conseqüències de menjar de manera no saludable: un de cada cinc catalans que moren ho fan a causa de malalties derivades d'una mala alimentació</span></h3>
<h3 class="h3noticia h3itemrelnoticia h3notirelnoticia" style="box-sizing: border-box; color: inherit; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;">
<a href="http://www.elsetembre.cat/noticia/134/tres/cada/quatre/noticies/analitzades/estudi/grup/barnils/fomenten/discurs/odi/cap/determinats/collectius?rlc=a1" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration: none;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="fa fa-bookmark-o fa-fw" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-size: inherit; font-stretch: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> Tres de cada quatre notícies analitzades per un estudi del Grup Barnils fomenten el discurs d'odi cap a determinats col·lectius</span></a></h3>
<div class="categoriadata" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 12px; line-height: 75px; margin-bottom: 20px; margin-top: 20px; padding: 0px; position: relative; width: 750px;">
<div class="data col-md-8 pull-left row" style="box-sizing: border-box; float: left !important; margin-left: -15px; margin-right: -15px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 500px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span id="_markupAutor" itemprop="author" itemscope="" itemtype="http://schema.org/Person" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-weight: bold;">SETEMBRE</span> <span class="txtactualitzatel" id="txtactualitzatel" style="box-sizing: border-box;">| 11/02/2018 </span></span></div>
</div>
</div>
</div>
<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-size: 16px; line-height: 24px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
</div>
<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-size: 16px; line-height: 24px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
</div>
<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-size: 16px; line-height: 24px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col-xs-12 fotoportadaampliacio" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 20px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 780px;">
<div class="fotografia ambpeu" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 0px; width: 750px;">
<a class="bi3dArtId-419 bi3dArtType-photo" href="http://www.elsetembre.cat/noticia/419/cronologia/139/incidents/violents/defensa/unitat/espanya/obre/anuari/media/dels/silencis/mediatics" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration: none;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img class="img-responsive" height="167" src="http://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/201802/1200_1518372346borras_mediacat.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 750px;" width="320" /></span></a></div>
<div class="peufotografia" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #888888; float: left; font-size: 12px; line-height: 14px; margin-bottom: 10px; padding-bottom: 4px; padding-left: 0px; padding-top: 4px; width: 750px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Jordi Borràs, mostrant el seu reportatge a l'Anuari durant una entrevista a Catalunya Ràdio | Catalunya Ràdio</span></div>
</div>
</div>
<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-size: 16px; line-height: 24px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col-md-10 columnatextnoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;">
<div class="row" style="box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’<a href="https://www.media.cat/wp-content/uploads/2018/02/Anuari2016-2017_webok.pdf" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration: none;" target="_blank">Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics</a>, una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, torna a treure a la llum una sèrie de reportatges en profunditat sobre temes silenciats o maltractats pels mitjans convencionals. Enguany, la publicació obre amb una investigació del fotoperiodista especialitzat en extrema dreta Jordi Borràs. <a href="http://www.elsetembre.cat/noticia/418/campanya/micromecenatge/publicacio/llibre/sobre/sahara" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration: none;" target="_blank"><em style="box-sizing: border-box;">En nom d’Espanya</em></a> inclou un recull contrastat dels 139 incidents violents amb motivació política en defensa de la unitat d’Espanya que han tingut lloc a Catalunya entre el 8 de setembre i l’11 de desembre de 2017 (sense incloure les agressions per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola del dia 1 d’octubre). D’aquest total, 86 són agressions físiques que van deixar 101 víctimes amb ferides de diferent consideració; les altres són de diverses tipologies i recullen un mínim de dos casos de violència sexual.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Aquest tema forma part del conjunt de reportatges que o bé ja s’han publicat al <a href="https://www.media.cat/anuari/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration: none;" target="_blank">web de l’Anuari</a> al llarg del 2017 (com <a href="https://www.media.cat/2017/10/24/eivissa-matutes-enginyeria-fiscal/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration: none;" target="_blank"><em style="box-sizing: border-box;">L’Eivissa dels Matutes: un imperi de festa, luxe i d’enginyeria fiscal</em></a>, <a href="https://www.media.cat/2017/07/17/explotacio-laboral-citrics-valencia/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration: none;" target="_blank">Collidors al límit. Explotació laboral als camps de cítrics del País Valencià</a>, <a href="https://www.media.cat/2017/06/26/lgtbi-rural/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration: none;" target="_blank">La revolució dels afectes quilòmetre zero</a> i <a href="https://www.media.cat/2017/06/08/fundacions-lloguers-empreses/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration: none;" target="_blank"><em style="box-sizing: border-box;">Fundacions del tercer sector paguen lloguers desorbitats a empreses participades per elles mateixes</em></a>) o bé ara també són novetat. És el cas, per exemple, del reportatge de la periodista Nora Miralles<em style="box-sizing: border-box;"> El capital català que construeix l’Europa fortalesa</em>, que explica com diverses empreses amb una forta presència als Països Catalans són algunes de les principals beneficiàries dels fons europeus de seguretat i control de fronteres d’agències com Frontex. Per exemple, Indra, que ha obtingut més de 109 milions d’euros en contractes, o la Universitat Politècnica de Catalunya, l’única universitat estatal que ha rebut fons destinats a la recerca de sistemes de seguretat a les fronteres europees.<br style="box-sizing: border-box;" /> </span><div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_1109" style="box-sizing: border-box; width: 650px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="806" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_1109" src="http://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/201802/650_1518378951infografia_violencia_espanyolista-768x516.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /></span><div style="box-sizing: border-box; line-height: 13px;">
<span style="box-sizing: border-box; font-size: smaller;"><em style="box-sizing: border-box;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Infografia dels incidents violents provocats pels partidaris de la unitat d'Espanya que inclou el reportatge de Jordi Borràs Foto: Mèdia.cat</span></em></span></div>
</div>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Un reportatge de Jordina Arnau i Sara Blázquez sobre el «menjar que mata»</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Els altres reportatges d’aquesta edició de l’Anuari, coordinada novament per la periodista Elisenda Rovira, amb la col·laboració del també periodista Víctor Yustres, aborden el control de la mala qualitat de l’aire al Camp de Tarragona, per una banda, i les conseqüències de la mala alimentació, per una altra, així com la gestió privada de l’aigua a la Catalunya del Nord i la figura de Manuel de Pedrolo. El reportatge sobre els riscos per a la salut d'una mala alimentació, <em style="box-sizing: border-box;">Menjar que mata</em>, ha anat a càrrec de Jordina Arnau i Sara Blázquez, aquesta última periodista de Setembre. En el reportatge, que aprofundeix en un estudi previ de VSF Justícia Alimentària Global, s'hi denuncia, entre altres coses, la connivència de les administracions amb la potent indústria alimentària.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />L’Anuari Mèdia.cat 2017 inclou també sis articles d’anàlisi a càrrec d’experts que reflexionen sobre qüestions que han marcat el periodisme a Catalunya durant el 2017. Una d’aquestes anàlisis és de la crítica televisiva Mònica Planas, que reflexiona sobre com el tractament dels atemptats a Barcelona del 17 d’agost per part d’alguns mitjans de comunicació va estar condicionat per l’antiindependentisme. Altres anàlisis són sobre el repte de frenar el discurs d’odi sense caure en l’autoritarisme, sobre les agressions i vulneracions a la llibertat de premsa i d’informació dels darrers mesos, sobre les relacions entre periodisme i política, sobre el naixement d’À Punt mèdia i sobre els reptes pendents per a assolir un periodisme feminista. Finalment, sis almanacs temàtics recullen alguns dels titulars i tractaments més polèmics que s’han pogut veure als mitjans en relació a fets rellevants dels anys 2016 i 2017.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />La font principal de finançament de l’Anuari és el microfinançament. La campanya de Verkami va tancar amb 8.980 euros recollits gràcies a l’aportació de 351 mecenes. L’Anuari Mèdia.cat compta, entre altres, amb la col·laboració de sis universitats dels Països Catalans, de les quals alguns alumnes de Periodisme participen en la redacció. Són la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Ramon Llull, la Universitat de València i la Universitat de Vic. <br style="box-sizing: border-box;" /> </span></div>
</div>
<div class="signaturanoticia" style="box-sizing: border-box;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">[EN MOVIMENT és una secció de Setembre per donar a conèixer el dia a dia dels moviments socials i de les entitats d'Osona i la Catalunya interior que treballen per la transformació social]</span></div>
</div>
</div>

‘En nom d’Espanya’ és el reportatge de Jordi Borràs sobre agressions espanyolistes a Catalunya entre el setembre i el desembre de 2017

Un altre reportatge, de Sara Blazquez i Jordina Arnau, mostra les conseqüències de menjar de manera no saludable: un de cada cinc catalans que moren ho fan a causa de malalties derivades d'una mala alimentació

Tres de cada quatre notícies analitzades per un estudi del Grup Barnils fomenten el discurs d'odi cap a determinats col·lectius

SETEMBRE | 11/02/2018

Jordi Borràs, mostrant el seu reportatge a l'Anuari durant una entrevista a Catalunya Ràdio | Catalunya Ràdio

L’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics, una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, torna a treure a la llum una sèrie de reportatges en profunditat sobre temes silenciats o maltractats pels mitjans convencionals. Enguany, la publicació obre amb una investigació del fotoperiodista especialitzat en extrema dreta Jordi Borràs. En nom d’Espanya inclou un recull contrastat dels 139 incidents violents amb motivació política en defensa de la unitat d’Espanya que han tingut lloc a Catalunya entre el 8 de setembre i l’11 de desembre de 2017 (sense incloure les agressions per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola del dia 1 d’octubre). D’aquest total, 86 són agressions físiques que van deixar 101 víctimes amb ferides de diferent consideració; les altres són de diverses tipologies i recullen un mínim de dos casos de violència sexual.

Aquest tema forma part del conjunt de reportatges que o bé ja s’han publicat al web de l’Anuari al llarg del 2017 (com L’Eivissa dels Matutes: un imperi de festa, luxe i d’enginyeria fiscal, Collidors al límit. Explotació laboral als camps de cítrics del País Valencià, La revolució dels afectes quilòmetre zero i Fundacions del tercer sector paguen lloguers desorbitats a empreses participades per elles mateixes) o bé ara també són novetat. És el cas, per exemple, del reportatge de la periodista Nora Miralles El capital català que construeix l’Europa fortalesa, que explica com diverses empreses amb una forta presència als Països Catalans són algunes de les principals beneficiàries dels fons europeus de seguretat i control de fronteres d’agències com Frontex. Per exemple, Indra, que ha obtingut més de 109 milions d’euros en contractes, o la Universitat Politècnica de Catalunya, l’única universitat estatal que ha rebut fons destinats a la recerca de sistemes de seguretat a les fronteres europees.

Infografia dels incidents violents provocats pels partidaris de la unitat d'Espanya que inclou el reportatge de Jordi Borràs Foto: Mèdia.cat

Un reportatge de Jordina Arnau i Sara Blázquez sobre el «menjar que mata»

Els altres reportatges d’aquesta edició de l’Anuari, coordinada novament per la periodista Elisenda Rovira, amb la col·laboració del també periodista Víctor Yustres, aborden el control de la mala qualitat de l’aire al Camp de Tarragona, per una banda, i les conseqüències de la mala alimentació, per una altra, així com la gestió privada de l’aigua a la Catalunya del Nord i la figura de Manuel de Pedrolo. El reportatge sobre els riscos per a la salut d'una mala alimentació, Menjar que mata, ha anat a càrrec de Jordina Arnau i Sara Blázquez, aquesta última periodista de Setembre. En el reportatge, que aprofundeix en un estudi previ de VSF Justícia Alimentària Global, s'hi denuncia, entre altres coses, la connivència de les administracions amb la potent indústria alimentària.

L’Anuari Mèdia.cat 2017 inclou també sis articles d’anàlisi a càrrec d’experts que reflexionen sobre qüestions que han marcat el periodisme a Catalunya durant el 2017. Una d’aquestes anàlisis és de la crítica televisiva Mònica Planas, que reflexiona sobre com el tractament dels atemptats a Barcelona del 17 d’agost per part d’alguns mitjans de comunicació va estar condicionat per l’antiindependentisme. Altres anàlisis són sobre el repte de frenar el discurs d’odi sense caure en l’autoritarisme, sobre les agressions i vulneracions a la llibertat de premsa i d’informació dels darrers mesos, sobre les relacions entre periodisme i política, sobre el naixement d’À Punt mèdia i sobre els reptes pendents per a assolir un periodisme feminista. Finalment, sis almanacs temàtics recullen alguns dels titulars i tractaments més polèmics que s’han pogut veure als mitjans en relació a fets rellevants dels anys 2016 i 2017.

La font principal de finançament de l’Anuari és el microfinançament. La campanya de Verkami va tancar amb 8.980 euros recollits gràcies a l’aportació de 351 mecenes. L’Anuari Mèdia.cat compta, entre altres, amb la col·laboració de sis universitats dels Països Catalans, de les quals alguns alumnes de Periodisme participen en la redacció. Són la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Ramon Llull, la Universitat de València i la Universitat de Vic.

[EN MOVIMENT és una secció de Setembre per donar a conèixer el dia a dia dels moviments socials i de les entitats d'Osona i la Catalunya interior que treballen per la transformació social]

<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 1em;">
<img alt="Anna Gabriel, refugiada a Ginebra. Entrevista." src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/02/DWeLnCFX4AAFC5j-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 860px;" title="Anna Gabriel, refugiada a Ginebra. Entrevista." /></div>
<div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom-color: rgb(238, 238, 238); border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; padding-bottom: 0.5em;">
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Arriscant fins a 30 anys de presó per participar en el referèndum a Catalunya, l’exdiputada es nega a anar al judici. En exclusiva, explica per què al diari suís <a href="https://www.letemps.ch/suisse/lindependantiste-catalane-anna-gabriel-veut-rester-geneve" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration: none; transition: all 0.2s;">“Le Temps”.</a> Aquesta és l’entrevista traduïda:</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Anna Gabriel es troba a Suïssa amb la intenció de quedar-s’hi. Cara coneguda de la Candidatura Unitat Popular (CUP), un partit independentista extrema d’esquerra, aquesta professora de dret de la Universitat Autònoma de Barcelona és acusada de rebel·lió per  Madrid. Mentre que la premsa espanyola s’ha preguntat durant dies si anirà al jutjat, on està previst que comparegui el dimecres, la interessada posa fi ràpidament el suspens en una entrevista a “Le Temps”: “No aniré Madrid” explica. “Estic perseguida per la meva activitat política i la premsa del govern ja m’ha condemnat “</span>.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
“Com que no tindré un judici just a casa, he buscat un país que pugui protegir els meus drets”, sosté la militant. Anna Gabriel al·ludeix a recents filtracions a la premsa sobre la investigació policial espanyola. En el seu informe, la Guàrdia Civil dibuixa el retrat d’una activista ferotge. L’acusa d’haver participat en la formació d’un comitè de direcció de la “rebel·lió” independentista i d’haver animat la població a la desobediència.<br />
<img alt="Resultat d'imatges de anna gabriel" src="https://cronicaglobal.elespanol.com/uploads/s1/18/95/18/0/anna-gabriel-topo-mossos_10_670x355.png" /><br />
<br /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">“Com a Turquia”</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Membre del Parlament de Catalunya fins a l’octubre passat, Anna Gabriel respon contundentment  aquestes acusacions. “Sempre he fet campanya per al referèndum, pacíficament. La qüestió de Catalunya s’hauria de resoldre políticament, mentre que les autoritats espanyoles volen silenciar la independència amb la repressió “.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Nascuda el 1975, l’any de la mort de Franco, Anna Gabriel denuncia l’atmosfera “tensa com mai” a Barcelona, mentre que “el govern no fa res per assegurar la nostra seguretat contra la violència dels feixistes” . La catalana mostra la prova de l’amenaça de mort que rep regularment dels grups d’extrema dreta. Comparant la situació espanyola amb “el que està passant a Turquia ara mateix”, la jove denúncia una caça de bruixes amb prop de 900 persones sota investigació o acusades, incloent “professors, policies, polítics i fins i tot simples votants”.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
En vista del seu judici, Anna Gabriel prefereix evitar ser empresonats, fins i tot de manera preventiva. “Seré més útil al meu moviment lliure que entre barrots”, explica. “Quan vaig veure el destí d’alguns dels meus col·legues que encara són a la presó des del passat mes de desembre, vaig entendre que havia de marxar. No sóc l’única que corre el risc de presó, la resta del govern es veu amenaçada”. La decisió, condemnada per Amnistia Internacional i altres ONG, del jutge Pablo Llarena de mantenir a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, dos membres de la la societat civil acusats d’haver organitzat una manifestació per la independència va sembrar la por al moviment independentista. Aquest mateix jutge va ser assignat per fer front al cas d’Anna Gabriel.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Procediment transferit a Madrid</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
En no presentar-se al tribunal el dimecres, Anna Gabriel pot estar sotmesa a persecució judicial a Espanya. Les autoritats enviaran a Suïssa una sol·licitud d’extradició o de comissió rogatòria a Ginebra? L’advocat a Ginebra Anna Gabriel, Olivier Peter, diu que l’amenaça de l’extradició és poc probable, ja que Espanya va retirar la seva sol·licitud de Carles Puigdemont Bèlgica. Segons ell, la situació a Espanya no permet la celebració d’un judici just per a la seva client.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
“Inicialment assignat a un tribunal regional català, el procés per l’organització d’un referèndum es va traslladar a un tribunal de Madrid, els membres del qual es troben prop del poder de govern i no ofereixen cap garantia d’independència i imparcialitat”, diu l’advocat, que també va defensar una activista Basca amenaçada d’extradició. “La meva clienta està sent perseguida per motius polítics, cosa que farà que la demanda d’extradició sigui il·legal. Confiem que les autoritats suïsses es neguin a legitimar l’empresonament dels parlamentaris per defensar el dret al vot “.<br />
<br />
<img alt="Resultat d'imatges de anna gabriel" height="225" src="http://www.lavanguardia.com/r/GODO/LV/p5/WebSite/2018/02/20/Recortada/img_djuarez_20180220-104409_imagenes_lv_otras_fuentes_anna_gabriel-kS1E-U44932605566BuC-992x558@LaVanguardia-Web.jpg" width="400" /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
+ Declaracions a la cadena suïssa RTS:</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
</div>
</div>
<div class="post-info" style="background-color: white; border-bottom-color: rgb(238, 238, 238); border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 13px; line-height: 21px; margin: 0px; padding: 0.5em;">
<br /></div>
<iframe allow="autoplay; encrypted-media" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/pxS7BMyTUYs" width="560"></iframe>

Anna Gabriel, refugiada a Ginebra. Entrevista.

Arriscant fins a 30 anys de presó per participar en el referèndum a Catalunya, l’exdiputada es nega a anar al judici. En exclusiva, explica per què al diari suís “Le Temps”. Aquesta és l’entrevista traduïda:

Anna Gabriel es troba a Suïssa amb la intenció de quedar-s’hi. Cara coneguda de la Candidatura Unitat Popular (CUP), un partit independentista extrema d’esquerra, aquesta professora de dret de la Universitat Autònoma de Barcelona és acusada de rebel·lió per Madrid. Mentre que la premsa espanyola s’ha preguntat durant dies si anirà al jutjat, on està previst que comparegui el dimecres, la interessada posa fi ràpidament el suspens en una entrevista a “Le Temps”: “No aniré Madrid” explica. “Estic perseguida per la meva activitat política i la premsa del govern ja m’ha condemnat “.

“Com que no tindré un judici just a casa, he buscat un país que pugui protegir els meus drets”, sosté la militant. Anna Gabriel al·ludeix a recents filtracions a la premsa sobre la investigació policial espanyola. En el seu informe, la Guàrdia Civil dibuixa el retrat d’una activista ferotge. L’acusa d’haver participat en la formació d’un comitè de direcció de la “rebel·lió” independentista i d’haver animat la població a la desobediència.
Resultat d'imatges de anna gabriel

“Com a Turquia”

Membre del Parlament de Catalunya fins a l’octubre passat, Anna Gabriel respon contundentment aquestes acusacions. “Sempre he fet campanya per al referèndum, pacíficament. La qüestió de Catalunya s’hauria de resoldre políticament, mentre que les autoritats espanyoles volen silenciar la independència amb la repressió “.

Nascuda el 1975, l’any de la mort de Franco, Anna Gabriel denuncia l’atmosfera “tensa com mai” a Barcelona, mentre que “el govern no fa res per assegurar la nostra seguretat contra la violència dels feixistes” . La catalana mostra la prova de l’amenaça de mort que rep regularment dels grups d’extrema dreta. Comparant la situació espanyola amb “el que està passant a Turquia ara mateix”, la jove denúncia una caça de bruixes amb prop de 900 persones sota investigació o acusades, incloent “professors, policies, polítics i fins i tot simples votants”.

En vista del seu judici, Anna Gabriel prefereix evitar ser empresonats, fins i tot de manera preventiva. “Seré més útil al meu moviment lliure que entre barrots”, explica. “Quan vaig veure el destí d’alguns dels meus col·legues que encara són a la presó des del passat mes de desembre, vaig entendre que havia de marxar. No sóc l’única que corre el risc de presó, la resta del govern es veu amenaçada”. La decisió, condemnada per Amnistia Internacional i altres ONG, del jutge Pablo Llarena de mantenir a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, dos membres de la la societat civil acusats d’haver organitzat una manifestació per la independència va sembrar la por al moviment independentista. Aquest mateix jutge va ser assignat per fer front al cas d’Anna Gabriel.

Procediment transferit a Madrid

En no presentar-se al tribunal el dimecres, Anna Gabriel pot estar sotmesa a persecució judicial a Espanya. Les autoritats enviaran a Suïssa una sol·licitud d’extradició o de comissió rogatòria a Ginebra? L’advocat a Ginebra Anna Gabriel, Olivier Peter, diu que l’amenaça de l’extradició és poc probable, ja que Espanya va retirar la seva sol·licitud de Carles Puigdemont Bèlgica. Segons ell, la situació a Espanya no permet la celebració d’un judici just per a la seva client.

“Inicialment assignat a un tribunal regional català, el procés per l’organització d’un referèndum es va traslladar a un tribunal de Madrid, els membres del qual es troben prop del poder de govern i no ofereixen cap garantia d’independència i imparcialitat”, diu l’advocat, que també va defensar una activista Basca amenaçada d’extradició. “La meva clienta està sent perseguida per motius polítics, cosa que farà que la demanda d’extradició sigui il·legal. Confiem que les autoritats suïsses es neguin a legitimar l’empresonament dels parlamentaris per defensar el dret al vot “.

Resultat d'imatges de anna gabriel

+ Declaracions a la cadena suïssa RTS: