L'ENTREVISTA | SAMIR AMIN. ECONOMISTA I TEÒRIC MARXISTA.
"Com deia Marx, cal una organització internacional que connecti les lluites"
per LAIA ALTARRIBA I JOAN PALOMÈS /
Samir Amin (el Caire, 1931) és un economista marxista i director del Fórum del Tercer Món. Ha estat assessor de diversos governs africans durant rel procés descolonitzador. Coincidint amb el 200è aniversari del naixement de Karl Marx, ha visitat Barcelona, on l’hem entrevistat.
200 anys després del naixement de Marx, per què continua sent interessant rellegir-lo i aprendre’n?
El més important de Marx és que va descobrir el que és essencial del funcionament del capitalisme, que no és únicament el mode de producció capitalista, sinó que abasta la societat en totes les seves dimensions. L’especificitat del mode de producció capitalista és que el treballador ven la seva força de treball i, al mateix temps, és víctima de la ideologia dominant d’aquesta societat, que és la de la classe dominant. I això és el que va descobrir Marx; només es pot comprendre què és el capitalisme si s’entén això.
Què més va aportar Marx de fonamental que continui ajudant-nos avui en dia a entendre el món on vivim?
L’altre element essencial que fa que Marx continuï sent referent imprescindible és que va comprendre i explicar que el capitalisme té tendència a la mundialització. En la seva expansió mundial, el capitalisme és polaritzador per naturalesa, en el sentit que genera enormes desigualtats entre centre i perifèria. Aquesta dinàmica forma part de la seva natura intrínseca i ha estat polaritzant durant totes les etapes de la seva història: des del mercantilisme derivat de la conquesta d’Amèrica fins al capitalisme industrial del segle XVIII, també en la colonització de l’Àfrica i del sud-est asiàtic. Evidentment, la forma de relació desigual entre el centre històric imperialista i la perifèria dominada ha anat canviant amb l’evolució del capitalisme, ha pres formes diferents.
I quina és la forma actual?
Actualment hi ha el que jo anomeno imperialisme col·lectiu de la tríada. Em refereixo a l’imperialisme comandat pels Estats Units i que integra Europa (mitjançant la construcció europea), l’OTAN i el Japó (a través del Tractat de San Francisco i acords posteriors). Aquesta tríada continua pressionant i vol controlar el món sencer. Si sumem els habitants de l’Índia, la Xina, el sud-est asiàtic, el món àrab, l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i el Carib, tenim que la perifèria representa avui el 85% de la població mundial. La mundialització controlada per aquesta tríada no s’entén com una relació entre els diversos pobles, ni com una intensificació de les relacions comercials de mercaderies: és també, i sobretot, una mundialització basada en la intervenció permanent dels EUA (al capdavant de l’OTAN) sobre el món sencer, ja sigui a través de la guerra o de l’amenaça d’intervenció.
Vostè va conèixer intel·lectuals implicats en les lluites antiimperialistes de les Antilles com Frantz Fanon o Aimé Césaire, que van complementar el discurs de Marx amb la perspectiva anticolonial.
Sí, els vaig conèixer tots dos i els tinc molt respecte. Tots dos van ser molt propers al comunisme marxista, però van prendre certa distància perquè posaven l’accent, de manera legítima i justificada, en la importància de la lluita per l’alliberament nacional, ja que per als pobles dominats era la condició per avançar socialment.
Quin balanç fa dels moviments d’alliberament nacional, tenint en compte que molts van acabar derivant en governs autoritaris?
Sabeu què? L’alliberament nacional ha transformat el món. I ho ha fet cap a millor. Malgrat que la majoria de règims sorgits a partir de l’alliberament nacional han estat terribles amb els seus pobles, aquells moviments van significar una transformació social progressista. No l’anomeno socialista, ni radical, sinó senzillament progressista.
Però n’hi ha que han comès crims atroços contra la seva població...
Sí, i tant. Us en posaré un exemple: quan hi va haver la independència del Congo Belga l’any 1960, només hi havia nou congolesos que havien cursat estudis superiors. Nou: sis religiosos i tres civils, entre advocats i metges.
“
"S'ha donat a la propietat privada un caràcter sacrosant que passa al davant de totes les llibertats"
Vostè també ha conegut els moviments laics d’inspiració socialista tan potents que van estar al poder a l’Orient Mitjà: Nasser o el Partit Baas a l’Iraq i Síria. Però tot aquest moviment, que va representar una gran esperança a tota la zona, es va acabar esfondrant.
Els règims que anomeno nacional-populars van realitzar gestes immenses, però tenien els seus límits. El primer de tots va ser que no volien associar la classe popular a la transformació. Eren règims que es van fer pel poble però sense el poble, i això va comportar una despolitització entre el mateix poble, cosa que va generar un buit que l’islam polític ha tingut la capacitat d’omplir. I és per això que es van esfondrar.
Si ens situem a l’actualitat, veiem que a Europa i en altres punts del planeta la mundialització està lligada a un auge de l’autoritarisme. Veiem la força de moviments com la ultradreta a Hongria, Macron i Le Pen a França, l’UKIP a la Gran Bretanya, Berlusconi i el Moviment 5 Estrelles a Itàlia i el populisme de Ciutadans a l’estat espanyol, entre d’altres.
Això no ha de sorprendre. La construcció europea és una construcció neoliberal que no es pot reformar. Caldria desconstruir la Unió Europea per poder reconstruir més tard una altra Europa.
“
"A l'esquerra europea potencialment radical li manca una perspectiva de nacionalització dels grans monopilis financers"
No és exagerada aquesta afirmació?
No. El poder del gran capital a Europa és un sistema totalitari, que podem qualificar de soft perquè no ens demanen pas que desfilem pel carrer amb el braç alçat, però és totalitari en el sentit que el gran monopoli financer no només controla tota l’economia sinó que ha captat el poder polític. I ha reduït tots els partits polítics històrics —de la dreta i de l’esquerra— a una servitud lligada al neoliberalisme. Aquest poder també ha captat tots els mitjans de comunicació dominants, que han estat transformats en una mena de clergat al servei de l’aristocràcia financera, talment com feia el clergat que heu conegut a Espanya i que estava al servei de la monarquia i de l’aristocràcia espanyoles.
Com ens afecta, a la vida quotidiana, tot aquest escenari que dibuixa?
Aquest sistema, a través dels mitjans i altres mecanismes, forma els individus perquè creguin que són lliures i independents, tot i que alhora accepten un estatus de treballadors subalterns i explotats d’una manera ferotge. I això explica l’èxit neofeixista: és un sistema de pensament únic que repeteix sense parar que no hi ha alternativa, però en realitat sempre hi ha alternatives.
Però les esquerres clàssiques europees han perdut molta credibilitat davant de la classe treballadora.
Malauradament, l’esquerra europea històrica, és a dir, d’una banda, socialdemòcrates —que en un altre moment eren realment socialdemòcrates—, i de l’altra, els comunistes —que van ser comunistes en un altre temps— han capitulat i han esdevingut el que s’anomena social-liberals. Això és una contradicció en si mateix: no es pot ser socialista i liberal alhora perquè el liberalisme és, a la teoria i a la pràctica, la dominació del capital, mentre que el socialisme hauria de treballar per limitar el poder del capital i, fins i tot, anar més lluny.
Quines haurien de ser les prioritats de les esquerres que no han derivat cap a aquestes polítiques social-liberals?
El que li manca a l’esquerra europea potencialment radical és acceptar una perspectiva de nacionalització del gran monopoli financer. No parlo de nacionalitzar les petites empreses, sinó de nacionalitzar el gran monopoli. I la següent passa hauria de ser socialitzar la gestió de les empreses nacionalitzades.
Vostè ha escrit que actualment la descomposició caòtica del sistema capitalista pot obrir el camí a una oportunitat per avançar cap a una situació revolucionària. És més aviat un desig o realment considera que hi ha les condicions materials perquè això passi?
Les condicions materials hi són. Els moviments de lluita social s’intensifiquen arreu del món, però són moviments fragmentats. La major part d’aquestes lluites són perfectament legítimes: sobre els drets de les dones, els drets ecològics, els drets democràtics, els drets socials a la jubilació, els drets laborals, etc. Però cal passar d’aquesta fase a la reconstrucció del que anomeno una internacional, una organització que connecti els diversos moviments i que sigui capaç de marcar-se objectius estratègics comuns.
Com s’hauria de construir aquesta nova organització internacional?
“
"Els moviments de lluita social s'intenifiquen arreu del món, però són moviments fragmentats. Caldria reconstruir un espai inspirat en la Primera Internacional"
Com entronca aquesta proposta amb la de la Primera Internacional, en què precisament va participar Marx?
Precisament s’inspira en la internacional que Marx va construir, que reconeixia la legitimitat de la diversitat d’organitzacions de lluita contra el sistema de l’època. Allà, per exemple, hi van treballar conjuntament els anarquistes i els revolucionaris francesos hereus dels jacobins. Quan Marx va escriure el Manifest comunista el 1847 ja va dir que els comunistes no eren pas els únics representants de la classe obrera i que havien d’unir-se amb la resta d’organitzacions sorgides d’aquesta classe.
Però, després de Marx, dins del marxisme hi ha hagut moltes divergències sobre la interpretació dels seus textos, i això ha anat en detriment de la unitat en la lluita.
La nova internacional que proposo ha d’acceptar la independència de les organitzacions que en formin part, però amb la condició que aquestes siguin organitzacions de lluita efectiva i no simplement fòrums de discussió i prou.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada