Archive for d’octubre 2018

Home Archive for d’octubre 2018

undefined

Miren Etxezarreta: ‘Les institucions són fetes per a mantenir el sistema capitalista, i el Tribunal Suprem també’

0 Somnis Rebels 3:44 p. m. Comments

EconomiaMiren Etxezarreta: ‘Les institucions són fetes per a mantenir el sistema capitalista, i el Tribunal Suprem també’ >Somnis Rebels 3:44 p. m. 0 Comments Miren Etxezarreta (Ordizia, 1936) és una veu que cal escoltar

undefined

Els reptes del cooperativisme d’habitatge de propietat col·lectiva

0 Somnis Rebels 11:23 a. m. Comments

CooperativismeEls reptes del cooperativisme d’habitatge de propietat col·lectiva >Somnis Rebels 11:23 a. m. 0 Comments / Els darrers anys el cooperativisme d’habitatge està experimentant la irrupció de noves cooperatives i altres entitats amb projectes que, a

undefined

Fermin Muguruza: “Abans l’1 d’octubre era l’aniversari de la dissolució de Kortatu, i ara serà el dia de la independència de Catalunya”

0 Somnis Rebels 10:55 p. m. Comments

ArtCulturaFermin Muguruza: “Abans l’1 d’octubre era l’aniversari de la dissolució de Kortatu, i ara serà el dia de la independència de Catalunya” >Somnis Rebels 10:55 p. m. 0 Comments L’1 d’octubre de 1988 va

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

d’octubre 2018

<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Miren Etxezarreta (Ordizia, 1936) és una veu que cal escoltar amb atenció perquè et sacseja la ment. Amb un fil de veu pausat, tranquil, sap remarcar quan llança avisos. Cofundadora del Seminari Taifa, aquesta catedràtica d’economia nascuda al País Basc però instal·lada a Barcelona de fa quaranta anys, sempre ha estat vinculada als moviments socials. Els seus estudis s’han centrat en la concentració del capital i el desequilibri social. Per això és tan crítica amb el sistema capitalista. Ens hem assegut una estona amb ella perquè ens expliqui quina relació hi ha entre l’estat i els poders econòmics, i també perquè ens indiqui les mancances de la nostra economia i quines sortides polítiques hi veu.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<img alt="Resultat d'imatges de miren etxezarreta" height="225" src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/61/Miren_Etxezarreta%2C_economist.JPG/1200px-Miren_Etxezarreta%2C_economist.JPG" style="background-color: transparent;" width="400" /></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Fa poc que el Suprem espanyol ha decidit de congelar una decisió que obligava els bancs a pagar els imposts. Com ho interpreteu?</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—A mi aquesta decisió de frenar la sentència no em sorprèn gens. Crec que si tu tens un esquema de pensament, que crec que és correcte, que saps que en el capitalisme les institucions són muntades sobre els interessos dominants, doncs és completament lògic, encara que sigui absurd i horrible. El Suprem es va equivocar. Pensava que la seva decisió no tindria tanta transcendència. A vegades hi ha esquerdes per on s’escapen les coses. I aquesta vegada se’ls ha escapat. I s’ha vist claríssimament la naturalesa real de les institucions.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Aquesta decisió sembla que ha trencat els esquemes de molta gent. Ja s’havia vist un estat com salvava els bancs, però no s’havia vist que la justícia hi prengués part d’una forma, aparentment, tan evident.</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—La gent ha d’entendre que les institucions són fetes per a mantenir el sistema capitalista. I el Tribunal Suprem també. I a vegades se’ls pot notar més o menys. Però, ho repeteixo, perquè no tinc més remei que fer-ho: en el sistema capitalista totes les institucions hi són per a sostenir el sistema, i per a sostenir el sistema cal sostenir els bancs. En el sistema capitalista l’estat té dues funcions principals. L’una, sostenir l’acumulació de capital, i amb aquesta decisió han fet això. I l’altra, legitimar el sistema davant la població, és a dir, convèncer la gent que tot està bé i que és normal que passi això. Aquesta vegada han sostingut l’acumulació d’una manera tan descarada que s’ha notat molt. Ja hi havia molta gent que ho sabia, però els més ingenus i senzills –en el millor sentit de la paraula– ara s’adonen  de la naturalesa real de l’estat.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">I qui el controla, l’estat?</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—El gran capital. Fonamentalment, capital financer, però no únicament. En aquest cas s’ha vist que qui mana són els bancs. Però, per exemple, tenim el cas d’Alcoa: aquesta empresa, que és a Astúries i Galícia, ha decidit de tancar les fàbriques. Set-cents llocs de feina perduts. Això és la cosa més normal en el capitalisme. El gran capital com més va més global és i va allà on pot obtenir més beneficis. Espanya també té companyies transnacionals molt potents i fan com en alguns altres països. És curiós perquè el mateix nom ho diu: capitalisme. No hi ha camuflatge.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Tot pel capital.</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—És clar. Fonamentalment, passa que en les democràcies modernes aquest capital ha de recolzar, en certa manera, en l’acceptació per part de la població, que és qui vota i qui farà veure que tot funciona bé. Aquesta és la funció de legitimació. Llavors, l’estat de vegades ha de fer moviments perquè aquesta funció de legitimació funcioni.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Un exemple.</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—Ara proposen d’apujar el salari mínim. Doncs això no és pas per a afavorir el capital, sinó els treballadors. Però és perquè ja havíem arribat a una situació que no se sostenia.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">És a dir, dieu que l’estat ha d’anar basculant.</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—Exacte. Avui Sánchez ha dit que continuaria venent bombes a l’Aràbia Saudita. Això a qui dóna suport? Al gran capital. Però de retruc també dóna suport als treballadors que viuen d’una fàbrica d’armes, fet que compliria la funció de legitimació. I això mateix passa amb el salari mínim, que costarà diners a les empreses. L’estat bascula, però no és un equilibri, perquè els dos costats no són iguals. I quan l’equilibri fa perillar seriosament la funció d’acumulació, el capital no té manies a trencar l’equilibri. En tenim dos exemples a la vora. La República espanyola. Van creure que podia fer mal al capital i van dir que s’havia d’acabar. I ho van acabar. Una guerra civil i un milió de morts? I què? Xile, un sistema democràtic que molestava. També el van esborrar. Ara mateix, amb l’afer de les bombes, Sánchez justifica que els treballadors perdrien la feina. Escolteu, és una excusa força pobra perquè els treballadors d’Alcoa resulta que no fabriquen bombes i sí que es quedaran sense feina.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<img alt="Resultat d'imatges de la banca" height="240" src="https://www.tesoralia.com/wp-content/uploads/2014/09/bankero.png" width="400" /></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Abans parlàveu d’una democràcia moderna. Què hauria de fer en el cas d’una empresa que se’n vol anar?</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—En el capitalisme, encara que una democràcia sigui molt moderna, l’acumulació de capital és inevitable. Si no, no seria capitalisme. França, Alemanya… A tots els països l’estat ha de donar suport al capital. Ho pot fer de manera més progressista o no tan progressista. Però si el progressisme va gaire lluny, passarà allò que va passar a Xile. És una doble funció, però que coixeja, perquè l’una pota és molt important i l’altra només serveix per a aguantar la primera.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Coixeja.</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—Bé, no coixeja, perquè el capitalisme sap molt bé cap a on va. Va pel camí que els capitals privats sempre tinguin benefici. Però passa que la manera de fer-ho en les democràcies modernes és una mica més flexible. Però no gaire més: pensem una mica en la història recent. Quan s’acaba la Segona Guerra Mundial hi ha un corrent progressista entre la gent. La gent havia lluitat contra el feixisme i volia una societat diferent. Llavors, hi ha un seguit de forces que modelaran el capitalisme perquè no sigui gaire bèstia. Per exemple, Keynes i la socialdemocràcia. Però a mesura que van avançant i les classes treballadores –també hi incloc la classe mitjana– obtenen més poder, el capital resisteix. És quan arriba la crisi del petroli. Per què? Perquè arriba un moment que l’acumulació no és satisfactòria. I si els beneficis no són satisfactoris el capital reacciona. No és una cosa voluntària, sinó que és la mateixa dinàmica del capitalisme. És com una reacció que es produeix de manera cíclica.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">La gent té una part de responsabilitat en la impunitat del gran capital?</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>— En part, indubtablement sí que hi ha una responsabilitat de la gent i l’opinió pública. Però quina capacitat tenim de reaccionar? Fins ara els qui dirigien, d’alguna manera, la reacció de l’opinió pública eren els partits i els sindicats. Ara, des del final de la Segona Guerra Mundial –que no és pas ahir, eh?– els partits socialdemòcrates i sindicats van acceptar que el capitalisme fos la força dominant sempre que no fos gaire dolent. I som aquí. Sobrevivint en un sistema maligne i absurd.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Què pot fer la gent? El 15-M era un camí a seguir?</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—Les societats poden reaccionar, i la història ens ensenya que l’ésser humà, col·lectivament ho pot fer. El 15-M crec que va ser una fantàstica eclosió de l’energia reprimida de certes capes socials que es trobaven descol·locades en aquesta societat. I em sembla que va ser com la continuació d’episodis de la mateixa mena que ja han existit, com el Maig del 68. Els moviments socials d’ara són com producte d’un mateix fenomen. Però no solament el Maig del 68. A Itàlia hi va haver el moviment del 69, a Espanya els moviments del 94, quan es van organitzar manifestacions contra el Banc Mundial. És a dir, hi ha hagut permanentment moviments de protesta, però sempre emmarcats en institucions com els partits i els sindicats. Llavors el 15-M va ser com una eclosió que va significar una nova manera de fer coses en el sentit que es perfila l’embrió de canviar l’estructura política i de com fer-la. El 15-M la gent va dir que els sindicats i els partits ja no els servien: allò que deien, no ens representen. Llavors sorgeix la voluntat de fer una nova política. A parer meu, creant-se Podem i partits com la CUP, d’alguna manera el capitalisme ha tingut sort, perquè tot s’ha tornat a reconduir al sistema tradicional, el de partits.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Per què?</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—No dubto de la bona voluntat dels qui han muntat Podem, però el moviment del 15-M reclamava sortir dels paràmetres de la política de partits i sindicats. Es va fer un salt i es va muntar una manera de fer política diferent, però en lloc de continuar desenvolupant-la, va ser absorbida per la política tradicional. Crec que els joves han de desenvolupar aquesta nova forma de fer política. No sé quina és, eh?, però s’ha d’inventar. Estic segura que el sistema actual no satisfà la gent. Per això em sembla que ser jove ara mateix és enormement excitant. perquè es pot inventar una nova classe de democràcia.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<img alt="Imatge relacionada" height="224" src="https://www.abc.es/Media/201205/13/15m-barcelona--644x362.jpg" width="400" /></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Però és difícil de sortir dels marges.</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—És clar, perquè t’aixafaran, però també t’aixafaran estant en el sistema que ells et demanen. És clar que és difícil. Però creus que va ser fàcil per a Espàrtac? Sens dubte, és dificilíssim perquè el capitalisme cada dia és més potent, però també té esquerdes importants, i és ací on s’ha de treballar.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Una de les esquerdes és el descontentament.</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—Sí, i allò que heu dit abans, la voluntat de la gent de fer alguna cosa diferent i de no conformar-se. Hi ha un punt que m’impressiona molt, que és la sensació que no hi ha res a fer. ‘Hi ha una manifestació, no serveix de res’; ‘hi ha una vaga, no serveix de res’… I és veritat. Però tota una dinàmica d’una població cada vegada més formada i més ben informada pot canviar coses. Mireu els ‘iaioflautes’ com han fet moure el govern. I són pocs i tampoc amb una energia desbordant. Aquesta actitud fa més falta entre els qui volen canviar les coses; la sensació que no hi ha res a fer. I sé que és difícil. Però si no ho intentes, què fas? S’ha de lluitar.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Això entronca amb allò que dieu, que el sistema capitalista ha sabut estabilitzar les relacions socials per mitjà de l’assalarització de la societat. Arribeu a la conclusió que el capitalisme és més pacífic que la societat feudal perquè paga un salari a la mà d’obra, i no aconsegueix el seu objectiu amb la pressió, sinó amb un contracte. Dit així, fa por.</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—Això ho explica més bé Marx. És clar que fa por, però no fa por no canviar res? Hi estic d’acord, que fa por, però quan tu veus cap a on va aquesta societat si no la canviem, també fa moltíssima por. Cap a on anem? Què passa al món laboral? Què passa al món dels valors? Què li passa a l’estat del benestar? Això també és legitimació. Et venen la legitimació psicològica. Al cap i a la fi, nosaltres no vivim pas tan malament. Llavors m’estimo més continuar com estic que no pas fer un salt al buit. I és clar, això fa por, però si pensem una mica què passa si la situació no canvia, veig moltes diferències entre les possibilitats que vaig tenir jo i les que té el meu fill. O les que tindran els meus néts, que no vull ni pensar-ho perquè m’entristeixo molt.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">La CUP, que és anticapitalista, diu que vol la independència per canviar-ho tot. Ho veieu factible?</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—Jo crec que no. Simpatitzava molt amb el programa de la CUP, però crec que s’han oblidat de la segona part. Només es fixen en la independència. Però crec que la independència no resoldria absolutament res. Mireu Portugal, o Luxemburg, o molts països petits que hi ha el món. Què són? Capitalistes com tots. I els que diuen que volen la independència per a continuar dins la UE no els entenc de cap manera. I si no que ho demanin als italians.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">Què voleu dir?</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—Quan les persones, com ara, són molt oprimides, tant econòmicament com psicològicament, cerquen sortides. I llavors hi ha demagogs que els expliquen que els poden donar sortides fàcils i la gent s’hi apunta. En el fons és un problema de classe. En el Brexit va passar això. Les classes que han perdut miren al voltant i com que resulta que l’esquerra no els ofereix res perquè és una esquerra passada per aigua, miren a la dreta i aquests, sense escrúpols, els ofereixen el que sigui. Això també va passar amb Trump, i passarà amb Vox. Però tot això és culpa de l’esquerra, perquè ha desaparegut o s’ha reconvertit en dreta. Sánchez, que diu que és d’esquerres, continuarà venent bombes per guanyar unes eleccions a Andalusia. Que no digui que ho fa per uns llocs de feina.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">En vista d’aquest panorama, què us fa tenir esperança?</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—Els moviments socials.</span></div>
<div style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; line-height: 1.5; margin-bottom: 35px; padding: 0px; width: 630px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">—<strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;">No passen pas un bon moment.</strong><strong style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><br style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;" /></strong>—No, no, però observeu que els moviments socials han anat donant lloc a canvis en la societat. Canvis petits, però significatius. I com més va més grups petits hi ha que volen viure d’una manera diferent. Aquí és on crec que hi ha l’esperança. Abans la gent que volia canviar les coses s’apuntava a un partit; ara no, la majoria s’autoorganitza, fent ocupació, cooperativisme, horts urbans… S’ha passat d’un plantejament de seguidisme polític a maneres de viure diferents. Ja no es vol entrar en política per canviar el món, sinó canviar-lo directament. I això ja et menarà a la política, però serà d’una manera molt diferent. Això crec que ens ha de fer reinventar noves formes de democràcia. Sóc més optimista que mai. Jo no les veuré, però passarà.</span></div>

Miren Etxezarreta (Ordizia, 1936) és una veu que cal escoltar amb atenció perquè et sacseja la ment. Amb un fil de veu pausat, tranquil, sap remarcar quan llança avisos. Cofundadora del Seminari Taifa, aquesta catedràtica d’economia nascuda al País Basc però instal·lada a Barcelona de fa quaranta anys, sempre ha estat vinculada als moviments socials. Els seus estudis s’han centrat en la concentració del capital i el desequilibri social. Per això és tan crítica amb el sistema capitalista. Ens hem assegut una estona amb ella perquè ens expliqui quina relació hi ha entre l’estat i els poders econòmics, i també perquè ens indiqui les mancances de la nostra economia i quines sortides polítiques hi veu.

—Fa poc que el Suprem espanyol ha decidit de congelar una decisió que obligava els bancs a pagar els imposts. Com ho interpreteu?
—A mi aquesta decisió de frenar la sentència no em sorprèn gens. Crec que si tu tens un esquema de pensament, que crec que és correcte, que saps que en el capitalisme les institucions són muntades sobre els interessos dominants, doncs és completament lògic, encara que sigui absurd i horrible. El Suprem es va equivocar. Pensava que la seva decisió no tindria tanta transcendència. A vegades hi ha esquerdes per on s’escapen les coses. I aquesta vegada se’ls ha escapat. I s’ha vist claríssimament la naturalesa real de les institucions.

—Aquesta decisió sembla que ha trencat els esquemes de molta gent. Ja s’havia vist un estat com salvava els bancs, però no s’havia vist que la justícia hi prengués part d’una forma, aparentment, tan evident.
—La gent ha d’entendre que les institucions són fetes per a mantenir el sistema capitalista. I el Tribunal Suprem també. I a vegades se’ls pot notar més o menys. Però, ho repeteixo, perquè no tinc més remei que fer-ho: en el sistema capitalista totes les institucions hi són per a sostenir el sistema, i per a sostenir el sistema cal sostenir els bancs. En el sistema capitalista l’estat té dues funcions principals. L’una, sostenir l’acumulació de capital, i amb aquesta decisió han fet això. I l’altra, legitimar el sistema davant la població, és a dir, convèncer la gent que tot està bé i que és normal que passi això. Aquesta vegada han sostingut l’acumulació d’una manera tan descarada que s’ha notat molt. Ja hi havia molta gent que ho sabia, però els més ingenus i senzills –en el millor sentit de la paraula– ara s’adonen de la naturalesa real de l’estat.

—I qui el controla, l’estat?
—El gran capital. Fonamentalment, capital financer, però no únicament. En aquest cas s’ha vist que qui mana són els bancs. Però, per exemple, tenim el cas d’Alcoa: aquesta empresa, que és a Astúries i Galícia, ha decidit de tancar les fàbriques. Set-cents llocs de feina perduts. Això és la cosa més normal en el capitalisme. El gran capital com més va més global és i va allà on pot obtenir més beneficis. Espanya també té companyies transnacionals molt potents i fan com en alguns altres països. És curiós perquè el mateix nom ho diu: capitalisme. No hi ha camuflatge.

—Tot pel capital.
—És clar. Fonamentalment, passa que en les democràcies modernes aquest capital ha de recolzar, en certa manera, en l’acceptació per part de la població, que és qui vota i qui farà veure que tot funciona bé. Aquesta és la funció de legitimació. Llavors, l’estat de vegades ha de fer moviments perquè aquesta funció de legitimació funcioni.

—Un exemple.
—Ara proposen d’apujar el salari mínim. Doncs això no és pas per a afavorir el capital, sinó els treballadors. Però és perquè ja havíem arribat a una situació que no se sostenia.

—És a dir, dieu que l’estat ha d’anar basculant.
—Exacte. Avui Sánchez ha dit que continuaria venent bombes a l’Aràbia Saudita. Això a qui dóna suport? Al gran capital. Però de retruc també dóna suport als treballadors que viuen d’una fàbrica d’armes, fet que compliria la funció de legitimació. I això mateix passa amb el salari mínim, que costarà diners a les empreses. L’estat bascula, però no és un equilibri, perquè els dos costats no són iguals. I quan l’equilibri fa perillar seriosament la funció d’acumulació, el capital no té manies a trencar l’equilibri. En tenim dos exemples a la vora. La República espanyola. Van creure que podia fer mal al capital i van dir que s’havia d’acabar. I ho van acabar. Una guerra civil i un milió de morts? I què? Xile, un sistema democràtic que molestava. També el van esborrar. Ara mateix, amb l’afer de les bombes, Sánchez justifica que els treballadors perdrien la feina. Escolteu, és una excusa força pobra perquè els treballadors d’Alcoa resulta que no fabriquen bombes i sí que es quedaran sense feina.

—Abans parlàveu d’una democràcia moderna. Què hauria de fer en el cas d’una empresa que se’n vol anar?
—En el capitalisme, encara que una democràcia sigui molt moderna, l’acumulació de capital és inevitable. Si no, no seria capitalisme. França, Alemanya… A tots els països l’estat ha de donar suport al capital. Ho pot fer de manera més progressista o no tan progressista. Però si el progressisme va gaire lluny, passarà allò que va passar a Xile. És una doble funció, però que coixeja, perquè l’una pota és molt important i l’altra només serveix per a aguantar la primera.

—Coixeja.
—Bé, no coixeja, perquè el capitalisme sap molt bé cap a on va. Va pel camí que els capitals privats sempre tinguin benefici. Però passa que la manera de fer-ho en les democràcies modernes és una mica més flexible. Però no gaire més: pensem una mica en la història recent. Quan s’acaba la Segona Guerra Mundial hi ha un corrent progressista entre la gent. La gent havia lluitat contra el feixisme i volia una societat diferent. Llavors, hi ha un seguit de forces que modelaran el capitalisme perquè no sigui gaire bèstia. Per exemple, Keynes i la socialdemocràcia. Però a mesura que van avançant i les classes treballadores –també hi incloc la classe mitjana– obtenen més poder, el capital resisteix. És quan arriba la crisi del petroli. Per què? Perquè arriba un moment que l’acumulació no és satisfactòria. I si els beneficis no són satisfactoris el capital reacciona. No és una cosa voluntària, sinó que és la mateixa dinàmica del capitalisme. És com una reacció que es produeix de manera cíclica.

—La gent té una part de responsabilitat en la impunitat del gran capital?
— En part, indubtablement sí que hi ha una responsabilitat de la gent i l’opinió pública. Però quina capacitat tenim de reaccionar? Fins ara els qui dirigien, d’alguna manera, la reacció de l’opinió pública eren els partits i els sindicats. Ara, des del final de la Segona Guerra Mundial –que no és pas ahir, eh?– els partits socialdemòcrates i sindicats van acceptar que el capitalisme fos la força dominant sempre que no fos gaire dolent. I som aquí. Sobrevivint en un sistema maligne i absurd.

—Què pot fer la gent? El 15-M era un camí a seguir?
—Les societats poden reaccionar, i la història ens ensenya que l’ésser humà, col·lectivament ho pot fer. El 15-M crec que va ser una fantàstica eclosió de l’energia reprimida de certes capes socials que es trobaven descol·locades en aquesta societat. I em sembla que va ser com la continuació d’episodis de la mateixa mena que ja han existit, com el Maig del 68. Els moviments socials d’ara són com producte d’un mateix fenomen. Però no solament el Maig del 68. A Itàlia hi va haver el moviment del 69, a Espanya els moviments del 94, quan es van organitzar manifestacions contra el Banc Mundial. És a dir, hi ha hagut permanentment moviments de protesta, però sempre emmarcats en institucions com els partits i els sindicats. Llavors el 15-M va ser com una eclosió que va significar una nova manera de fer coses en el sentit que es perfila l’embrió de canviar l’estructura política i de com fer-la. El 15-M la gent va dir que els sindicats i els partits ja no els servien: allò que deien, no ens representen. Llavors sorgeix la voluntat de fer una nova política. A parer meu, creant-se Podem i partits com la CUP, d’alguna manera el capitalisme ha tingut sort, perquè tot s’ha tornat a reconduir al sistema tradicional, el de partits.

—Per què?
—No dubto de la bona voluntat dels qui han muntat Podem, però el moviment del 15-M reclamava sortir dels paràmetres de la política de partits i sindicats. Es va fer un salt i es va muntar una manera de fer política diferent, però en lloc de continuar desenvolupant-la, va ser absorbida per la política tradicional. Crec que els joves han de desenvolupar aquesta nova forma de fer política. No sé quina és, eh?, però s’ha d’inventar. Estic segura que el sistema actual no satisfà la gent. Per això em sembla que ser jove ara mateix és enormement excitant. perquè es pot inventar una nova classe de democràcia.

—Però és difícil de sortir dels marges.
—És clar, perquè t’aixafaran, però també t’aixafaran estant en el sistema que ells et demanen. És clar que és difícil. Però creus que va ser fàcil per a Espàrtac? Sens dubte, és dificilíssim perquè el capitalisme cada dia és més potent, però també té esquerdes importants, i és ací on s’ha de treballar.

—Una de les esquerdes és el descontentament.
—Sí, i allò que heu dit abans, la voluntat de la gent de fer alguna cosa diferent i de no conformar-se. Hi ha un punt que m’impressiona molt, que és la sensació que no hi ha res a fer. ‘Hi ha una manifestació, no serveix de res’; ‘hi ha una vaga, no serveix de res’… I és veritat. Però tota una dinàmica d’una població cada vegada més formada i més ben informada pot canviar coses. Mireu els ‘iaioflautes’ com han fet moure el govern. I són pocs i tampoc amb una energia desbordant. Aquesta actitud fa més falta entre els qui volen canviar les coses; la sensació que no hi ha res a fer. I sé que és difícil. Però si no ho intentes, què fas? S’ha de lluitar.

—Això entronca amb allò que dieu, que el sistema capitalista ha sabut estabilitzar les relacions socials per mitjà de l’assalarització de la societat. Arribeu a la conclusió que el capitalisme és més pacífic que la societat feudal perquè paga un salari a la mà d’obra, i no aconsegueix el seu objectiu amb la pressió, sinó amb un contracte. Dit així, fa por.
—Això ho explica més bé Marx. És clar que fa por, però no fa por no canviar res? Hi estic d’acord, que fa por, però quan tu veus cap a on va aquesta societat si no la canviem, també fa moltíssima por. Cap a on anem? Què passa al món laboral? Què passa al món dels valors? Què li passa a l’estat del benestar? Això també és legitimació. Et venen la legitimació psicològica. Al cap i a la fi, nosaltres no vivim pas tan malament. Llavors m’estimo més continuar com estic que no pas fer un salt al buit. I és clar, això fa por, però si pensem una mica què passa si la situació no canvia, veig moltes diferències entre les possibilitats que vaig tenir jo i les que té el meu fill. O les que tindran els meus néts, que no vull ni pensar-ho perquè m’entristeixo molt.

—La CUP, que és anticapitalista, diu que vol la independència per canviar-ho tot. Ho veieu factible?
—Jo crec que no. Simpatitzava molt amb el programa de la CUP, però crec que s’han oblidat de la segona part. Només es fixen en la independència. Però crec que la independència no resoldria absolutament res. Mireu Portugal, o Luxemburg, o molts països petits que hi ha el món. Què són? Capitalistes com tots. I els que diuen que volen la independència per a continuar dins la UE no els entenc de cap manera. I si no que ho demanin als italians.

—Què voleu dir?
—Quan les persones, com ara, són molt oprimides, tant econòmicament com psicològicament, cerquen sortides. I llavors hi ha demagogs que els expliquen que els poden donar sortides fàcils i la gent s’hi apunta. En el fons és un problema de classe. En el Brexit va passar això. Les classes que han perdut miren al voltant i com que resulta que l’esquerra no els ofereix res perquè és una esquerra passada per aigua, miren a la dreta i aquests, sense escrúpols, els ofereixen el que sigui. Això també va passar amb Trump, i passarà amb Vox. Però tot això és culpa de l’esquerra, perquè ha desaparegut o s’ha reconvertit en dreta. Sánchez, que diu que és d’esquerres, continuarà venent bombes per guanyar unes eleccions a Andalusia. Que no digui que ho fa per uns llocs de feina.

—En vista d’aquest panorama, què us fa tenir esperança?
—Els moviments socials.

—No passen pas un bon moment.
—No, no, però observeu que els moviments socials han anat donant lloc a canvis en la societat. Canvis petits, però significatius. I com més va més grups petits hi ha que volen viure d’una manera diferent. Aquí és on crec que hi ha l’esperança. Abans la gent que volia canviar les coses s’apuntava a un partit; ara no, la majoria s’autoorganitza, fent ocupació, cooperativisme, horts urbans… S’ha passat d’un plantejament de seguidisme polític a maneres de viure diferents. Ja no es vol entrar en política per canviar el món, sinó canviar-lo directament. I això ja et menarà a la política, però serà d’una manera molt diferent. Això crec que ens ha de fer reinventar noves formes de democràcia. Sóc més optimista que mai. Jo no les veuré, però passarà.

<main class="content units av-content-small alpha  av-blog-meta-author-disabled av-blog-meta-comments-disabled av-blog-meta-tag-disabled" itemscope="itemscope" itemtype="https://schema.org/Blog" role="main" style="background-color: white; border-bottom-color: rgb(225, 225, 225); border-left-style: none; border-right-style: none; border-top-color: rgb(225, 225, 225); box-sizing: content-box; clear: left; color: #454545; display: inline; float: left; line-height: 21.45px; margin-left: 0px; margin-right: -1px; min-height: 1px; padding-bottom: 50px; padding-top: 50px; position: relative; width: 770px; z-index: 1;"></main><br />
<article class="post-entry post-entry-type-standard post-entry-1095 post-loop-1 post-parity-odd post-entry-last single-big with-slider post-1095 post type-post status-publish format-standard has-post-thumbnail hentry category-general" itemprop="blogPost" itemscope="itemscope" itemtype="https://schema.org/BlogPosting" style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; clear: both; float: left; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 770px;"><div class="entry-content-wrapper clearfix standard-content" style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; overflow: hidden; padding: 0px; vertical-align: baseline; zoom: 1;">
<br />
<header class="entry-content-header" style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="post-meta-infos" style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; display: block; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 2em 0px 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: justify; top: -8px; vertical-align: baseline;"><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><span class="text-sep text-sep-cat" style="border: 0px rgb(225 , 225 , 225); box-sizing: border-box; color: #919191; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px 5px; vertical-align: baseline;">/</span></span><img alt="Resultat d'imatges de cooperativisme d'habitatge" height="213" src="http://ateneucoopbll.cat/wp-content/uploads/2018/06/habitatge.jpeg" style="font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit;" width="320" /></span></header><br />
<div class="entry-content" itemprop="text" style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<div style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin-bottom: 0.85em; margin-top: 0.85em; padding: 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Els darrers anys<strong style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: #c51f24; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> el cooperativisme d’habitatge està experimentant la irrupció de noves cooperatives i altres entitats amb projectes</strong> que, a poc a poc i trobant dificultats pel camí, aposten per desmarcar-se del règim de compra, predominant els darrers trenta anys.</span></div>
<div style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin-bottom: 0.85em; margin-top: 0.85em; padding: 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Aquesta realitat en vies de consolidació es basa en una opció estratègica, en el marc de l’ESS, que situa la propietat col·lectiva com a element clau de la satisfacció autogestionada del dret a l’habitatge. Les dificultats que aquesta aposta troba pel camí són de tots tipus: legislatives, financeres, polítiques i fins i tot culturals. Després d’uns anys de difusió del model de tinença col·lectiva i cessió d’ús, d’engegar projectes (picant-hi molta pedra) i de lliurar algunes batalles pel reconeixement polític i administratiu, <strong style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: #c51f24; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ens trobem en un moment propici per consolidar els projectes engegats.</strong></span></div>
<div style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin-bottom: 0.85em; margin-top: 0.85em; padding: 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">En aquest sentit, una de les tasques que ens hem de marcar és donar respostes als dubtes sobre aspectes pràctics del model. Per això hem volgut crear un espai d’exposició i debat al voltant dels reptes que tenim, així com les dificultats que apareixen quan hom vol engegar un projecte.</span></div>
<div style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin-bottom: 0.85em; margin-top: 0.85em; padding: 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">L’objectiu és donar elements i transmetre l’experiència acumulada a aquelles persones que s’hagin plantejat el cooperativisme de propietat col·lectiva però que se sentin mancades d’informació. Tractarem tres d’aquests reptes o dificultats:</span></div>
<div style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin-bottom: 0.85em; margin-top: 0.85em; padding: 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<img alt="Imatge relacionada" src="http://www.sostrecivic.coop/sites/default/files/styles/noticies_home/public/noticies/web_300X250_0.gif?itok=B9xcFiDm" /></div>
<div style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin-bottom: 0.85em; margin-top: 0.85em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<strong style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: #c51f24; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">a) Soc una persona o som unitat de convivència: com podem trobar gent per muntar una cooperativa d’habitatge?</strong></div>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><span style="font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit;">La formació del grup és un dels elements clau del procés per dur a terme un projecte d’habitatge cooperatiu, i serà el motor de tot el procés. Cal construir-lo de manera sòlida i donar-se el temps per fer-ho. Precisament, hi ha entitats que, constituïdes precisament per això, són un lloc on trobar altres persones amb objectius compartits.</span></span></div>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">
</span><br />
<div style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin-bottom: 0.85em; margin-top: 0.85em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<strong style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: #c51f24; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">b) Ja som un grup de gent suficient per fer la cooperativa: com poder trobar sòl o immobles per fer-la realitat i com podem finançar-nos?</strong></div>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><span style="font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit;">A partir d’una idea inicial de projecte, comença la cerca del lloc (edifici construït, solar per construir, masia….) i els càlculs. L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús apostem per la intercooperació, i per entitats financeres i de crèdit de l’economia social i cooperativa que finançaran una part de la inversió.</span></span></div>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<img alt="Resultat d'imatges de cooperativisme d'habitatge" height="240" src="https://celobert.coop/wp-content/uploads/2016/10/foto-barri.jpg" width="320" /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit;"><br /></span></div>
</span><br />
<div style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin-bottom: 0.85em; margin-top: 0.85em; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<strong style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: #c51f24; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">c) Ja tenim el finançament i el sòl o l’immoble: com ens plantegem la fase de construcció o rehabilitació?</strong></div>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><span style="font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit;">Volem construir des d’un model col·laboratiu, prioritzant les empreses de l’economia social, apostant per impulsar habitatge amb criteris ètics, socials i sostenibles.</span></span></div>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit;">L’objectiu ha d’anar lligat a una forma de controlar costos, reduir marges de benefici d’intermediaris si és possible, però també a una vessant social per tal de construir amb paràmetres ètics i sostenibles socialment, econòmicament i ambientalment. Cal pensar que l’execució de l’obra implica una gran quantitat de diners i recursos, i prioritzant empreses de l’economia social i solidària, sempre que sigui possible, s’ajuda a que aquesta riquesa reverteixi a entitats amb valor social.</span></div>
</span><br />
<div style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin-bottom: 0.85em; margin-top: 0.85em; padding: 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Com veieu, aquesta taula rodona planteja tres temes bàsics. N’hi ha d’altres, i cada un d’aquest tres també té aspectes concrets i també específics de cada projecte que serien motiu d’altres espais de debat. Per començar ens centrem en aquests reptes i esperem que serveixi per anar familiaritzant-nos col·lectivament amb les particularitats del model.</span></div>
<div style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin-bottom: 0.85em; margin-top: 0.85em; padding: 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Ens veiem a la FESC!</span></div>
</div>
<br />
<footer class="entry-footer" style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><div class="av-share-box" style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; clear: both; float: left; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 30px 0px -50px; padding: 0px; vertical-align: baseline; width: 770px;">
<h5 class="av-share-link-description" style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: #222222; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; line-height: 1.5em; margin: 0px 0px 20px; padding: 0px; text-align: justify; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: small;"><br /></span></h5>
<ul class="av-share-box-list noLightbox" style="background: transparent; border-radius: 3px; border: 1px solid rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: #9c9c9c; display: table; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; list-style: none outside; margin: 0px; overflow: hidden; padding: 0px; table-layout: fixed; text-align: center; vertical-align: baseline; width: 770px;">
<li class="av-share-link av-social-link-facebook" style="border: none; box-sizing: border-box; display: table-cell; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a aria-hidden="true" data-av_icon="" data-av_iconfont="entypo-fontello" data-avia-related-tooltip="Compartir en Facebook" href="http://www.facebook.com/sharer.php?u=http://fesc.xes.cat/2018/10/21/cooperativisme-habitatge-de-propietat-collectiva/&t=Els%20reptes%20del%20cooperativisme%20d%E2%80%99habitatge%20de%20propietat%20col%C2%B7lectiva" style="background-color: #c51e26; border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: white; display: block; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; max-width: 100%; outline: 0px; padding: 15px 0px; text-align: justify; text-decoration: none; transition: all 0.2s ease-in-out; vertical-align: baseline;" target="_blank" title=""></a></li>
<li class="av-share-link av-social-link-twitter" style="border-color: rgb(225, 225, 225); border-left-style: solid; border-width: 0px 0px 0px 1px; box-sizing: border-box; display: table-cell; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a aria-hidden="true" data-av_icon="" data-av_iconfont="entypo-fontello" data-avia-related-tooltip="Compartir en Twitter" href="https://twitter.com/share?text=Els%20reptes%20del%20cooperativisme%20d%E2%80%99habitatge%20de%20propietat%20col%C2%B7lectiva&url=http://fesc.xes.cat/?p=1095" style="background-color: #c51e26; border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: white; display: block; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; max-width: 100%; outline: 0px; padding: 15px 0px; text-align: justify; text-decoration: none; transition: all 0.2s ease-in-out; vertical-align: baseline;" target="_blank" title=""></a></li>
<li class="av-share-link av-social-link-gplus" style="border-color: rgb(225, 225, 225); border-left-style: solid; border-width: 0px 0px 0px 1px; box-sizing: border-box; display: table-cell; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a aria-hidden="true" data-av_icon="" data-av_iconfont="entypo-fontello" data-avia-related-tooltip="Compartir en Google+" href="https://plus.google.com/share?url=http://fesc.xes.cat/2018/10/21/cooperativisme-habitatge-de-propietat-collectiva/" style="background-color: #c51e26; border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: white; display: block; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; max-width: 100%; outline: 0px; padding: 15px 0px; text-align: justify; text-decoration: none; transition: all 0.2s ease-in-out; vertical-align: baseline;" target="_blank" title=""></a></li>
<li class="av-share-link av-social-link-linkedin" style="border-color: rgb(225, 225, 225); border-left-style: solid; border-width: 0px 0px 0px 1px; box-sizing: border-box; display: table-cell; font-stretch: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><br /></span></div>
<a aria-hidden="true" data-av_icon="" data-av_iconfont="entypo-fontello" data-avia-related-tooltip="Compartir en Linkedin" href="http://linkedin.com/shareArticle?mini=true&title=Els%20reptes%20del%20cooperativisme%20d%E2%80%99habitatge%20de%20propietat%20col%C2%B7lectiva&url=http://fesc.xes.cat/2018/10/21/cooperativisme-habitatge-de-propietat-collectiva/" style="background-color: #c51e26; border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: white; display: block; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; max-width: 100%; outline: 0px; padding: 15px 0px; text-align: justify; text-decoration: none; vertical-align: baseline;" target="_blank" title=""></a></li>
</ul>
</div>
</footer></div>
</article><div class="single-big" style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
</div>
<aside class="sidebar sidebar_right smartphones_sidebar_active alpha units" itemscope="itemscope" itemtype="https://schema.org/WPSideBar" role="complementary" style="background-color: white; border-bottom-color: rgb(225, 225, 225); border-bottom-width: 0px; border-left-style: none; border-right-style: none; border-top-color: rgb(225, 225, 225); border-top-width: 0px; box-sizing: content-box; clear: none; color: #919191; float: none; font-stretch: inherit; line-height: 21.45px; margin: 0px; min-height: 1px; overflow: hidden; padding: 50px 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: auto; z-index: 1;"><div class="inner_sidebar extralight-border" style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; color: #454545; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 0px 50px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<br />
<section class="widget clearfix widget_text" id="text-7" style="border-color: rgb(225, 225, 225); border-top-style: none; border-width: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; float: none; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px 0px 5px; padding: 10px 0px; position: relative; text-align: justify; vertical-align: baseline; zoom: 1;"><div class="textwidget" style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<div class="social-network" style="border: 0px rgb(225, 225, 225); box-sizing: border-box; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: auto; padding: 0px; vertical-align: baseline; width: 281px;">
</div>
</div>
</section></div>
</aside>

Els darrers anys el cooperativisme d’habitatge està experimentant la irrupció de noves cooperatives i altres entitats amb projectes que, a poc a poc i trobant dificultats pel camí, aposten per desmarcar-se del règim de compra, predominant els darrers trenta anys.

Aquesta realitat en vies de consolidació es basa en una opció estratègica, en el marc de l’ESS, que situa la propietat col·lectiva com a element clau de la satisfacció autogestionada del dret a l’habitatge. Les dificultats que aquesta aposta troba pel camí són de tots tipus: legislatives, financeres, polítiques i fins i tot culturals. Després d’uns anys de difusió del model de tinença col·lectiva i cessió d’ús, d’engegar projectes (picant-hi molta pedra) i de lliurar algunes batalles pel reconeixement polític i administratiu, ens trobem en un moment propici per consolidar els projectes engegats.

En aquest sentit, una de les tasques que ens hem de marcar és donar respostes als dubtes sobre aspectes pràctics del model. Per això hem volgut crear un espai d’exposició i debat al voltant dels reptes que tenim, així com les dificultats que apareixen quan hom vol engegar un projecte.

L’objectiu és donar elements i transmetre l’experiència acumulada a aquelles persones que s’hagin plantejat el cooperativisme de propietat col·lectiva però que se sentin mancades d’informació. Tractarem tres d’aquests reptes o dificultats:

a) Soc una persona o som unitat de convivència: com podem trobar gent per muntar una cooperativa d’habitatge?

La formació del grup és un dels elements clau del procés per dur a terme un projecte d’habitatge cooperatiu, i serà el motor de tot el procés. Cal construir-lo de manera sòlida i donar-se el temps per fer-ho. Precisament, hi ha entitats que, constituïdes precisament per això, són un lloc on trobar altres persones amb objectius compartits.

b) Ja som un grup de gent suficient per fer la cooperativa: com poder trobar sòl o immobles per fer-la realitat i com podem finançar-nos?

A partir d’una idea inicial de projecte, comença la cerca del lloc (edifici construït, solar per construir, masia….) i els càlculs. L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús apostem per la intercooperació, i per entitats financeres i de crèdit de l’economia social i cooperativa que finançaran una part de la inversió.

Resultat d'imatges de cooperativisme d'habitatge

c) Ja tenim el finançament i el sòl o l’immoble: com ens plantegem la fase de construcció o rehabilitació?

Volem construir des d’un model col·laboratiu, prioritzant les empreses de l’economia social, apostant per impulsar habitatge amb criteris ètics, socials i sostenibles.

L’objectiu ha d’anar lligat a una forma de controlar costos, reduir marges de benefici d’intermediaris si és possible, però també a una vessant social per tal de construir amb paràmetres ètics i sostenibles socialment, econòmicament i ambientalment. Cal pensar que l’execució de l’obra implica una gran quantitat de diners i recursos, i prioritzant empreses de l’economia social i solidària, sempre que sigui possible, s’ajuda a que aquesta riquesa reverteixi a entitats amb valor social.

Com veieu, aquesta taula rodona planteja tres temes bàsics. N’hi ha d’altres, i cada un d’aquest tres també té aspectes concrets i també específics de cada projecte que serien motiu d’altres espais de debat. Per començar ens centrem en aquests reptes i esperem que serveixi per anar familiaritzant-nos col·lectivament amb les particularitats del model.

Ens veiem a la FESC!

<div class="detall_entrevista" style="background-color: #ecebeb; border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #b1b1b1; display: inline-block; margin: 0px 0px 20px; padding: 0px; width: 990px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><div class="inner" style="border: none; display: inline-block; float: left; margin: 0px; padding: 19.7969px 19.7969px 0px 0px; width: 475.188px;">
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
L’1 d’octubre de 1988 va ser l’última vegada que Kortatu va pujar dalt dels escenaris. La primera banda de <span style="font-weight: 700;">Fermin Muguruza</span> (Irun, 1963) és tota una referència per a la música basca, però també per a l’escena reivindicativa. Trenta anys després, Muguruza va ser a Barcelona per defensar les urnes d’un col·legi electoral durant l’1-O.  Des de sempre, el músic irunès ha tingut una forta relació amb Catalunya. Aquest mes presenta la seva primera pel·lícula d’animació, 'Black Is Beltza', un relat de ficció ple de referències biogràfiques i polítiques històriques amb una banda sonora col·lectiva gravada i produïda a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, amb Raül Fernández ‘Refree’.<span style="background-color: #6a0224; color: white; font-style: italic; font-weight: 900; line-height: 29px; text-indent: 40px;">"La situació a Catalunya és ara d'impàs. A vegades has de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant"</span></div>
</div>
</span></div>
<div class="detall_contingut" style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #b1b1b1; display: inline-block; margin: 0px; padding: 0px; width: 990px;">
<div class="colright" style="border: none; display: inline-block; float: left; margin: 0px 0px 20px; padding: 0px; width: calc(100% - 344px);">
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Vas néixer a Irun el 1963 i vas viure la societat basca dels vuitanta durant la joventut. Què recordes de la teva infantesa?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’any 68, quan tenia cinc anys, ETA va cometre el primer atemptat planificat, contra el policia<a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Melit%C3%B3n_Manzanas_Gonz%C3%A1lez" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Melitón Manzanas</a>, al barri de Lapize d’Irun on jo vivia. Aquell dia va ploure molt i hi ha una frase típica que la gent de la nostra generació coneix dels seus pares: “Plou més que el dia que van matar Melitón Manzanas”.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">I, a partir d’aquí, què va marcar la teva trajectòria cultural, social i política?</span></div>
<div class="inserted_roba" style="border: none; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Davant de casa meva hi havia la Sindical, un col·legi on la gent estudiava per accedir a diferents gremis de treball. Als 9 anys recordo que no podia dormir i m’havia d’estar assegut. Vaig començar a patir asma crònica i no existien els inhaladors magnífics que et tornen a la vida en un moment. Moltes vegades, per la finestra a les set del matí, veia com de sobte grups de treballadors i d’estudiants tallaven la Nacional I que passava per sota de casa. Fets com aquest em van marcar com a persona, per poder entendre el meu esdevenir posterior. Recordo que els meus pares, si arribaven tard a la nit, el primer que feien era venir a l’habitació on dormíem en una llitera els tres germans: <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Jabier_Muguruza" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Jabier</a>, que era el gran, <a href="https://es.wikipedia.org/wiki/I%C3%B1igo_Muguruza" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Iñigo </a>i jo [tots tres es van dedicar al món de la música]. El meu pare mirava si era al llit perquè automàticament me n’anava a la sala d’estar perquè sabia que jo no podia dormir. Tot aquest patiment personal, sobretot quan em faltava la respiració, el recordo com una etapa personal molt dura, unida al mateix temps a la tensió política i laboral que hi havia als carrers, perquè vivia en un Irun fronterer, una zona molt castigada…</span></div>
<blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-color: #ecebeb; background-image: url("about:blank"); background-origin: initial; background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“Jo tenia 12 anys i llavors Euskadi era una manifestació permanent, amb vagues contínues”</span></div>
</blockquote>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Castigada per la crisi, la situació econòmica laboral i la repressió?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Sí, en aquella època el gran objectiu era tallar la frontera d’Irun, que sempre havia estat una zona de contraban. A més, per descomptat, també hi va haver un altre moment clau: la mort de Franco. I, just abans, les manifestacions contra <a href="https://www.eldiario.es/eldiarioex/sociedad/Septiembre-noche-larga_0_563094573.html" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">les últimes execucions del franquisme de Jon Paredes ‘Txiki’ i Ángel Otaegi i tres membres del FRAP, el 27 de setembre de 1975</a>. Jo tenia 12 anys i llavors Euskadi era una manifestació permanent, amb vagues contínues… i tot això em va marcar molt.</span></div>
<div class="inserted_roba" style="border: none; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Com van ser aquells anys d’adolescència i la teva primera militància?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Les primeres accions van ser als 13 anys, però per mi no va existir ni la preadolescència ni l’adolescència: automàticament vaig passar a fer premilitància juvenil en grups rebels. La meva vida va fer un tomb quan vaig viure les manifestacions per la llibertat dels presos, el 1976, amb la ‘ikurriña’ il·legalitzada, o l’assassinat d’un jove d’Irun, <a href="https://www.naiz.eus/eu/hemeroteca/gara/editions/2016-09-08/hemeroteca_articles/la-memoria-de-josu-zabala-pervive-40-anos-despues" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Josu Zabala</a>, a les festes d’Hondarribia. Jo era amb els meus pares i l’Iñigo en un altre poble, però el germà gran havia anat a les festes. Hi havia por, perquè no sabíem si hi havia més morts i per primera vegada vaig sentir els pares parlar entre ells en eusquera perquè no els entengués la gent del voltant. El meu pare el parlava molt bé i la mare el ‘xampurrejava’ més o menys. Vam tornar ràpidament a Irun per veure què passava. Coneixíem els familiars de Zabala, i per primer cop vaig veure la policia apallissant la gent a les manifestacions. Des de llavors, no he tingut mai la necessitat que als meus malsons hi apareguessin monstres extraordinaris, perquè sempre han estat imatges de policies que em perseguien i em fotien una pallissa.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">En quina situació es trobava la llengua a Euskadi en aquell moment?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Estem parlant dels anys setanta: a la ciutat industrialitzada d’Irun gairebé ningú parlava eusquera; de fet, estava a punt de perdre’s com a llengua d’ús quotidià. Molts dels que sabien parlar-lo no el transmetien perquè tenien por i volien evitar possibles represàlies als seus fills. La Guàrdia Civil era pertot arreu i parlar eusquera era pràcticament entès com una provocació. Si sentien una paraula en la teva llengua, t’emportaves un cop.</span></div>
<div class="wp-caption aligncenter" id="attachment_25443" style="border: none; clear: both; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px; width: 646px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/09/28183657/2017-black-fermin-f-xavier-mercadeDSC_2387-copia.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="" class="size-large wp-image-25443" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/09/28183657/2017-black-fermin-f-xavier-mercadeDSC_2387-copia-1024x684.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 646px;" /></span></a><br />
<div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK</span></div>
</div>
<blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-color: #ecebeb; background-image: url("about:blank"); background-origin: initial; background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div class="inserted_roba" style="border: none; margin: 0px; padding: 0px;">
</div>
<div style="border: none; color: #666666; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“Les nostres primeres accions van ser sortir a pintar la ‘ikurriña’, que no es va legalitzar fins al 1977”</span></div>
</blockquote>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Tot aquest panorama va ser el detonant del teu activisme?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Les nostres primeres accions van ser sortir a pintar la ‘ikurriña’, que no es va legalitzar fins al 1977. El primer cop de porra que vaig rebre va ser pel fet de portar aquesta bandera rebel i antifeixista pintada a la carpeta. Sortint del col·legi, vaig intentar tapar-la amb el braç, però un policia nacional ja em va etzibar un cop de porra. I, mentre fugia corrents, un altre policia em trepitjava la meva carpeta.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Quina va ser la teva primera militància?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La meva premilitància activa va ser als comitès antinuclears. El 1979 vam muntar grans marxes antinuclears per aturar la central nuclear de Lemóniz. Llavors ja hi havia un debat molt important sobre si la lluita armada havia de deixar pas o no a una altra lluita no violenta, el mateix que va succeir a Irlanda, tot i que després del <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Diumenge_Sagnant_(1972)" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;">Bloody Sunday</a> ja no es va tornar a abordar fins molt temps després.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Hi ha algun fet equiparable al País Basc?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Sempre faig un paral·lelisme que em sembla significatiu. A Tudela, en una manifestació al Polígon de Tir de Las Bardenas, la Guàrdia Civil va tallar un pont perquè la gent no hi arribés. Els manifestants, entre els quals també hi havia nens, es van asseure al mig de la carretera i en l’acció va morir l’activista ecologista veneçolana <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Gladys_del_Estal_Ferre%C3%B1o" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Gladys del Estal</a> després de rebre un tret al cap. Com a resposta a aquells fets, es va formar un grup de resistència passiva, no violenta. Va ser un dels fets que van afectar molta gent de la meva generació: com a resposta als trets, no respondríem amb la mateixa llengua de les armes.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">La música també és una manera de respondre la repressió. Què escoltàveu?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Escoltàvem la música censurada als anys seixanta, i que s’havia introduït de contraban. Els discos de Mikel Laboa, per exemple, es portaven clandestinament des del País Basc del Nord, travessant la frontera per Irun, i es repartien entre la gent. Aquesta història l’explico a ‘Black Is Beltza’. La pel·lícula és part de la meva vida, perquè aquell any vaig projectar moltes coses que després serien molt importants per entendre tot el que he fet.</span></div>
<blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-color: #ecebeb; background-image: url("about:blank"); background-origin: initial; background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“De jove, tres moments em van marcar molt: la mort de Gladys del Estal, la revolució sandinista i, sobretot, el ‘London Calling’, el mític disc de The Clash”</span></div>
</blockquote>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">La música ha estat clau en la teva vida.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Hi ha tres elements clau que van determinar la ideologia d’un jove de 16 anys l’any 1979: la mort de l’activista ecologista Gladys del Estal a Tudela<a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Gladys_del_Estal_Ferre%C3%B1o" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">,</a> la revolució sandinista a Nicaragua i, sobretot, el mític disc de The Clash ‘<a href="https://es.wikipedia.org/wiki/London_Calling" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">London Calling</a>‘ (Epic, 1979), que ens va fer bullir el cap. Escoltàvem tot el que ens arribava, teníem una relació directa amb l’escena musical de Bilbao i també per descomptat amb Londres, més enllà de l’enorme expedició de nens refugiats bascos que, fugint de la Guerra Civil espanyola, es van establir al barri de Hackney, on també vivien molts jamaicans. El ‘punk’ ens va influenciar molt ràpidament: gràcies a la connexió amb Iparralde, podíem escoltar tota aquesta música a les botigues de discos.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Així va néixer la llavor de Kortatu?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Ens agradava el ‘reggae’, però escoltar el ‘London Calling’ va ser un cop fortíssim. A més, el 1981 va ser definitori, perquè mesos abans de fer 18 anys es va produir l’intent de cop d’Estat de Tejero i vam anar a Bilbao a un concert de The Clash per presentar ‘Sandinista!’ (Epic, 1980). Llavors estudiava pedagogia –perquè creia i segueixo creient que a través de l’educació es pot transformar el món–, quan vaig decidir crear la meva primera banda, Kortatu, amb la idea d’apostar per la pedagogia del xoc, el ‘punk-rock’. Dos anys més tard vaig escriure una cançó nihilista, ‘<a href="https://www.youtube.com/watch?v=PL4NzOpo9bA" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">El último ska de Manolo Rastaman</a>‘, i vam anar fent nous temes amb el meu germà Iñigo fins que el 1984 es va incorporar Mattin a la bateria, vam gravar una maqueta i vam començar a fer concerts.</span></div>
<div class="wp-caption aligncenter" id="attachment_25444" style="border: none; clear: both; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px; width: 646px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/09/28183703/2017-fermin-muguruza-f-x-mercadeDSC_7387-copia.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="" class="size-large wp-image-25444" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/09/28183703/2017-fermin-muguruza-f-x-mercadeDSC_7387-copia-1024x683.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 646px;" /></span></a><br />
<div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK</span></div>
</div>
<blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-color: #ecebeb; background-image: url("about:blank"); background-origin: initial; background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“El laboratori de la repressió estatal es va aplicar al País Basc, quan els únics cantants censurats érem els bascos o es van tancar diaris ‘abertzales'”</span></div>
</blockquote>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Sempre has tingut relació amb Catalunya. Arnaldo Otegi va dir a Catalunya Ràdio: “A falta d’ETA, l’Estat ha convertit Catalunya i els independentistes en el seu enemic intern”. Com veus la situació política?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">No estic gens d’acord amb aquesta afirmació: a Catalunya se l’ha d’entendre per si sola. En canvi, respecte a la llibertat d’expressió, ja he explicat moltes vegades que el laboratori de la repressió estatal es va aplicar al País Basc, quan els únics cantants censurats érem els bascos o es van tancar diaris ‘abertzales’. Tota l’experimentació de la repressió, amb l’excusa que tot era ETA, posteriorment s’ha anat exportant a la resta de l’Estat. Per això la meva relació amb Catalunya sempre ha estat molt directa. Amb Kortatu, a més d’una ‘ikurriña’ a l’escenari, al costat de la meva guitarra també hi apareixia sempre una estelada. Per exemple, aquesta imatge es pot veure a la contraportada del disc <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Azken_guda_dantza" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;">‘Azken Guda Dantza’</a> (Oihuka, 1988), que significa ‘L’última dansa de guerra’. El vam gravar quan ens van arribar notícies que hi hauria una primera taula de negociacions d’ETA amb l’Estat espanyol, que va tenir lloc a Algèria.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Darrerament has viscut una llarga temporada a Catalunya, arran de l’exposició gràfica i la gravació a l’Arts Santa Mònica del disc ‘Black Is Beltza ASM Sessions’ (Kasba Music / Talka Records, 2016) i la residència a l’antiga fàbrica Fabra i Coats. </span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La relació amb Catalunya s’ha fet més estreta gràcies als dos mesos que vaig estar comissariant una exposició al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona, a partir de la novel·la gràfica ‘Black Is Beltza’, creada juntament amb l’escriptor Harkaitz Cano i el dibuixant Jorge Alderete, inaugurada al juny del 2016. Com a resultat, vam presentar un disc amb Chalart 58 amb les sessions enregistrades a l’ASM editat pel Joni D. de Kasba. A partir d’aquella experiència va sorgir una residència a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, amb una instal·lació que reflexionava sobre el lligam entre els paisatges fabrils del passat amb la ciutat digital del present. Vaig viure quatre mesos a Sant Andreu, i després d’aquest temps ja m’he convertit en un andreuenc.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Durant aquest temps també has après a parlar català amb fluïdesa.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Amb tots els meus amics propers, com el Joni D., el Gerard, la Míriam, la Marta o el Yacine Belahcene –que va ser la primera persona amb qui vaig anar a Algèria– vaig fer el salt de començar a parlar en català; m’hi van ajudar molt. Després d’aprendre eusquera, també parlo francès, anglès, castellà… i vaig pensar que, si havia de viure algun temps a Catalunya, havia d’aprendre el català. No és el mateix parlar amb una persona en la seva llengua que en una altra. Hi ha una sèrie de components intrínsecs que només es poden arribar a entendre si també parles la seva llengua.</span></div>
<blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-color: #ecebeb; background-image: url("about:blank"); background-origin: initial; background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“La vigília del referèndum vaig ser amb les CUP, perquè soc amic íntim d’Anna Gabriel i de David Fernàndez”</span></div>
</blockquote>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Com vas viure l’1-O?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La vigília del referèndum vaig ser amb les CUP, perquè soc amic íntim d’Anna Gabriel i de David Fernàndez, a qui conec des de fa molts anys quan era a l’Ateneu La Torna, de Gràcia. Abans de ser parlamentari i arran dels nostres concerts censurats el 2004, va penjar una pancarta a l’Apolo on posava “Benvingut Fermin Muguruza i la Kontrabanda”. Jo he estat en la formació de les CUP des de l’inici, i, quan el van cridar a ell, aquella mateixa nit ho vam estar celebrant, perquè jo era a Barcelona. Vam estrenar el ‘famós’ eslògan: “President, president, David Fernàndez president”. Per tot plegat, dos dies abans de l’1 d’octubre vaig venir a donar suport a les CUP i vaig interpretar dues cançons en directe en una escola, “La línea del frente” i “A la calle”. Totes les manifestacions es van convertir en el clam d’”Els carrers seran sempre nostres”.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">I va arribar el dia del referèndum…</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Em va tocar anar a l’Ateneu L’Harmonia, de Sant Andreu, perquè és el barri d’on em sento ara mateix, a Catalunya. Des de primera hora del matí vam veure com l’Estat espanyol començava a pegar a la gent, els cops de la Policia Nacional. Vam estar durant tot el dia en tensió, amb un helicòpter sobrevolant-nos. Com a tothom, ens arribaven imatges de la policia, missatges virals… Jo estava en contacte amb els amics catalans, cadascú defensant el seu col·legi electoral. Encara se’m posa la pell de gallina i se m’estremeix el cos només d’explicar què va significar l’1 d’octubre, tot i que la policia no va venir a reprimir a Sant Andreu. És el mateix que crec que els passa a tots els catalans que hi van ser, i a tota la gent de fora que vam venir a donar-hi suport. La consigna repressiva del “no votareu” era resposta amb la nostra “votarem!, votarem!, votarem!”. Quan la gent gran sortia de votar, la gent cridava “Hem votat!”. Va ser una experiència que no podré oblidar mai. Uns quants dies abans, recordo que era amb gent de les CUP i els vaig dir: “Només hi ha una cosa que em molesta de l’1 d’octubre, i és que abans era l’aniversari de la dissolució de Kortatu, i ara serà el dia de la independència de Catalunya”. [Riu.]</span></div>
<blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-color: #ecebeb; background-image: url("about:blank"); background-origin: initial; background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“Crec que n’hauríeu de dir la República de l’1 d’Octubre, tot i que encara no s’hagi fet realitat”</span></div>
</blockquote>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Dies més tard hi va haver la declaració fallida d’independència, el 27 d’octubre.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Aquell dia també era a Barcelona, en una trobada secreta que es va fer en un hotel amb la política nord-americana Angela Davis, el dirigent basc Arnado Otegi, l’exdiputat David Fernàndez i jo. Era secreta perquè en aquell moment no volíem que se sabés que estàvem junts. Amb Davis, un grup de suport i familiars havíem intentat visitar Otegi a la presó de Logronyo, però no li van permetre l’entrada. L’any 2016, quan va sortir al carrer, ens vam unir i ja vam sopar junts.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Què creus que n’ha quedat al cap d’un any?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Crec que n’hauríeu de dir la República de l’1 d’Octubre, tot i que encara no s’hagi fet realitat. És molt més bonica aquesta commemoració que no pas la del 27… Fins i tot caldria plantejar si cal moure la Diada a l’1 d’octubre: seria preciós. Però vaja, això són qüestions que us tocarà decidir a vosaltres. Pot semblar que s’ha fet un pas enrere? Sí, però sempre n’hi ha: són per agafar impuls.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Què creus que va fallar després del referèndum de l’1-O? No hi havia la força suficient? Un 47% de suport era poc? Es podia tirar pel dret sense negociar res amb l’Estat? </span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">És complicat. Al País Basc hi havia gent que es preguntava: “Què fan les CUP? Haurien d’actuar d’una altra manera”. I jo els deia: “Cal respectar la gent de Catalunya, que ha sabut molt bé com fer caminar el procés fins aquí”. Per a mi va ser exemplar tot el que va passar, i també va ser molt dur, perquè la no-violència comporta situacions extremes. A Euskal Herria hem conegut molt bé el que ha estat la violència policial, i sabem perfectament com respon l’Estat espanyol als qui s’hi oposen. Hem vist també com en l’àmbit internacional de cop i volta se’t tanquen totes les portes. El fet que hagi estat una lluita tan exemplar i tan imaginativa… que busquessin les urnes i no en trobessin cap, tot i haver-n’hi a cada poble i a cada barri… és l’exemplaritat del procés, i per això el seu recorregut és tan important. La situació actual és un impàs en què la gent pot sentir-se frustrada o cansada. És comprensible perquè s’ha patit la repressió de l’Estat, que ha detingut els polítics i els ha mantingut a la presó i a l’exili, fins i tot amb un canvi de Govern que no ha estat capaç de canviar la situació. Entenc perfectament que hi hagi hagut un pas enrere. A vegades has de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, per agafar impuls. Però de cop i volta va arribar la Diada del 2018, i va tornar a sortir tota la gent al carrer.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Hi ha un moviment social fort, però com creus que cal aplicar el resultat de l’1-O per implementar la República?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Jo no tinc una fórmula màgica; no existeix. Cada país ha de definir el seu propi camí per fer. Un any tampoc és tant. Fins i tot, crec que el que cal valorar és el treball de tots aquests anys, i la manera com es va aconseguir arribar fins a l’1 d’octubre.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Ja fa mesos de l’adéu de les armes d’ETA. Com veus la situació i la reivindicació independentista al País Basc?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Del primer que vull parlar del País Basc és de la situació vergonyosa amb el tema dels presos. Just després d’haver-se declarat la treva, s’havien d’haver apropat els presos. Ara en farà set anys, de la treva definitiva que va fer ETA, i no s’han mogut els presos. Ara crec que estem parlant d’uns 280 presos, ja no dels 500 que hi havia fa uns quants anys. El delegat del PP a Guipúscoa, Borja Sémper, va dir que, quan es dissolgués ETA, en 48 hores els presos sortirien de les presons basques. La gent del PP deia això fins que ETA va deixar les armes. I, de sobte, arriba un nou Govern, fent-se dir Govern de canvi, i diu “aproparem els presos”. I ja som a mitjan setembre i només han aprovat els xavals víctimes del muntatge policial que va ser el cas d’Altsasu. Què els costa? S’han de traslladar ja. Però és que no només se’ls ha de traslladar, sinó que, si fem com es fa en els processos de pau, els presos han de sortir al carrer. Primer han de venir a casa, i després han de sortir al carrer. Aquest segueix sent el tema més espinós que tenim, i el més crític, i el que més urgentment s’ha de resoldre. I que surtin al carrer tots els que ja han complert tres quartes parts de la condemna. És clar que una amnistia no la faran, tot i que seria el que tocaria. Fins i tot, caldria un fons econòmic de suport a la reinserció. Això és el que es fa en els altres processos de pau a tot el món.</span></div>
<div class="wp-caption aligncenter" id="attachment_25445" style="border: none; clear: both; margin: 0px auto 12.9063px; padding: 0px; width: 646px;">
<a class="image-popup" href="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/09/28183708/2018-fermin-muguruza-f-xavier-mercadeDSC_6842-copia.jpg" style="color: black; cursor: zoom-in; outline: none 0px; text-decoration: none;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="" class="size-large wp-image-25445" src="https://s3-eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2018/09/28183708/2018-fermin-muguruza-f-xavier-mercadeDSC_6842-copia-1024x683.jpg" style="border: 0px; max-width: 100%; width: 646px;" /></span></a><br />
<div class="wp-caption-text" style="border-bottom-color: rgb(204, 204, 204); border-bottom-width: 1px; border-style: none none solid; color: #999999; line-height: 16px; margin-right: 10px; padding: 12.9063px 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK</span></div>
</div>
<blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-color: #ecebeb; background-image: url("about:blank"); background-origin: initial; background-position: 100% 100%; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; margin: 0px 0px 15px; padding: 10px 64px 0px 15px;">
<div style="border: none; color: #666666; font-style: italic; line-height: 27px; padding: 0px 0px 10px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“Jo vaig ser dels il·lusionats amb Podem perquè aprecio el seu discurs trencador”</span></div>
</blockquote>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Com veus el fenomen de Podem i Pablo Iglesias?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Jo vaig ser dels il·lusionats, però no només perquè m’aprecio el discurs trencador. Era la primera vegada que veies algú fent un discurs anticapitalista, i imagina-t’ho, parlava de nacionalitzar la banca, les elèctriques… i jo hi estic completament d’acord. Fins i tot de defensar el dret d’autodeterminació per a les nacions que són dins de l’Estat espanyol. Dins d’aquestes nacions jo sempre hi veig Euskal Herria, Catalunya i Galícia. Veus a Podem gent molt propera fent política, com en Nacho Murgui, que era un dels cantants d’Hechos contra el Decoro, i de cop és tinent d’alcalde de Manuela Carmena! I dius, ostres, allà hi som. I, de fet, vaig dir en un tuit fa temps dient que, si jo visqués a Madrid, donaria suport a Podem, i a Catalunya seria amb la CUP. I, aquí, clarament amb EH Bildu.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Mantindries el tuit que vas fer en favor de Podem ara?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Quan siguin les properes municipals, t’ho dic. Però això ho vaig fer en un moment i un context, que era molt, molt, molt clar. En aquell moment em va semblar interessantíssim. Però, sí, segurament ho faria de nou, tot i tot, tot i les decepcions. Penso que és el nostre aliat estratègic. Ha de ser el nostre aliat estratègic i hem de convèncer-los que siguin amb nosaltres.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<b><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Parlant d’internacionalisme: tu no t’has quedat als anys seixanta o setanta, abstret com ho han fet altres intel·lectuals o músics, sinó que aquest internacionalisme el practiques avui dia. T’has posat en molts embolics i batalles, des de Chiapas (trobant-te amb el subcomandant Marcos) fins a Palestina, i d’altres fronts del món àrab. Per què ho fas, i què aprens d’ells?</span></b></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Sempre dic que l’asma que pateixo és molt important per a la meva vida política. Vaig llegir una biografia impressionant del Che Guevara que va escriure Paco Ignacio Taibo, que remarcava aquesta asma crònica que tenia el Che, i com li va afectar la personalitat, de la manera que a mi m’afecta aquesta malaltia crònica. Molta gent que tenim asma crònica compartim aquesta necessitat de lluitar per cada alenada d’oxigen, per poder seguir vivint. Això et fa apreciar la vida d’una manera diferent. Et fa realment conscient perquè, com a persona, necessites estar aquí, viure en calma.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Com vas començar a conèixer les lluites arreu del planeta?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Amb Kortatu comencem tocant a Euskal Herria, a tots els pobles, sortim a Catalunya i a Madrid, però després ja actuem a Europa, per totes les cases ‘okupades’ i els centres socials que hi havia arreu d’Europa. I això et va creant una xarxa de complicitats i de gent que és el que ha anat empenyent tots els passos següents. Ja amb Negu Gorriak comencem a moure’ns també per tot Amèrica; l’Amèrica Llatina, sobretot, però també els Estats Units. Perquè jo tinc molta relació amb les discogràfiques independents d’allà com Dischord Records, de Washington DC. L’any 1992 toquem amb Fugazi i Chumbawamba als Estats Units. Amb Negu Gorriak faig el primer documental fa 12 anys, quan sóc a Jamaica, per documentar i explicar com és el procés creatiu, i de gravació d’un disc. A partir d’aquí faré el documental següent, ‘Checkpoint Rock’, i després ve la invitació d’<a href="https://www.youtube.com/watch?v=KIiRfTJKXLM" style="color: #a4191b; font-weight: 700; outline: none 0px; text-decoration: none;" target="_blank">Al Jazeera per fer 11 documentals sobre territoris àrabs</a>. Aleshores començo a submergir-me en tots aquests països i a conèixer-los a fons.</span></div>
<div class="embedvideo" style="border: none; height: 0px; margin: 0px 0px 15px; overflow: hidden; padding: 30px 0px 332.688px; position: relative;">
<iframe allow="autoplay; encrypted-media" allowfullscreen="" frameborder="0" src="https://www.youtube.com/embed/bT9pWw3Q9gw?start=4&feature=oembed" style="height: 362.688px; left: 0px; max-width: 100%; min-height: initial; position: absolute; top: 0px; width: 646px;"></iframe></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">El context social i polític dels Estats Units dels anys seixanta i setanta és molt agitat, sobretot per la qüestió racial. Ho tracteu a ‘Black Is Beltza’ d’una manera força pedagògica i animada. </span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’arrencada de la pel·lícula sí que està situada als Estats Units, l’any 65, perquè s’hi produeix un fet històric, el dia 10 d’octubre: els gegants de la comparsa de Pamplona de San Fermín, de la rua, són convidats a desfilar per la cinquena avinguda de Nova York, perquè hi havia l’exposició mundial. Però, a causa de la discriminació racial de les autoritats dels Estats Units, prohibeixen la participació en aquesta desfilada dels gegants negres. És una qüestió que m’ha passat, i em segueix passant: la persecució ideològica i la prohibició per intentar no fer-me cantar, i que la gent no pugui ballar a través de les meves cançons. Aleshores, de cop, comença l’acció, arranca, perquè hi tenim molts elements que són imprescindibles a ‘Black Is Beltza’.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Quins?</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La pel·lícula no es queda només a Nova York. Visitarem molts països. I aquí hi entra l’element internacionalista, perquè el nostre protagonista tindrà una missió especial amb els serveis cubans. Tenim moltes capes dins de la pel·lícula. Des de l’esport, a través de Muhammad Ali, que es va negar a anar a matar gent pobra, com deia ell, al Vietnam, i per això va perdre la corona de campió de pesos pesants i li van prohibir seguir competint durant bastants anys; també la capa musical, que recorre tota l’estona la pel·lícula; hi surt també el món de la literatura, coneixerà Juan Rulfo a Mèxic, o passarà pel festival de Monterrey, on veurà l’actuació d’Otis Redding i es quedarà glaçat. També s’ha de reivindicar tot un conglomerat de qüestions que fins aleshores no s’havien plantejat, com seria la revolució sexual, l’apoderament de la dona, l’obertura de la ment a través de les portes de percepció amb l’ús de psicotròpics… i, a la vegada, l’internacionalisme. El que hi ha, de fons, és la idea de canviar el món, de l’anticapitalisme.</span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-weight: 700;">Es planteja també la idea de la resistència armada dels seixanta i setanta. </span></div>
<div style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; color: #333333; line-height: 21px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Apareix a tot arreu. El nostre protagonista a la ‘pel·li’ s’enamora d’una cubana i viatgen a Cuba, i el mateix Che Guevara (perquè barregem ficció i realitat) li encomana una missió de treure un pantera negra dels Estats Units. Però, per anar-lo a recollir i endur-se’l una vegada més fins a Cuba, ha d’entrar a Mèxic i anar fins a Mont-real (Quebec). Viatjarà. I, en lloc de saltar a l’illa, haurà d’anar fins a Algèria, i des d’allà no puc explicar més perquè és el final de la pel·lícula. Només puc dir que hi apareixen els Estats Units dels Black Panthers. I als altres països amb guerrilles, o fins i tot els grups armats que s’estan conformant en llocs com Alemanya (Rote Armee Fraktion), i després, l’any 67, quan ja comencen a tenir entrenaments de grups armats bascos com ETA. De fet, ETA s’inspira, s’instrueix i fins hi tot té uns camps d’entrenament a Algèria, copiant l’estil del que va ser el Front d’Alliberament Nacional algerià, i té tot el suport de l’FLN.</span></div>
<h5 style="border-image-outset: initial; border-image-repeat: initial; border-image-slice: initial; border-image-source: initial; border-image-width: initial; border: none; margin: 0px; padding: 0px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">
Aquesta entrevista és una versió ampliada de l’entrevista conjunta publicada alhora per la revista musical ‘Enderrock’ i CRÍTIC aquest mes </span><span style="font-family: arial, verdana, tahoma;">d’octubre.</span></h5>
</div>
</div>

Fermin Muguruza: “Abans l’1 d’octubre era l’aniversari de la dissolució de Kortatu, i ara serà el dia de la independència de Catalunya”

L’1 d’octubre de 1988 va ser l’última vegada que Kortatu va pujar dalt dels escenaris. La primera banda de Fermin Muguruza (Irun, 1963) és tota una referència per a la música basca, però també per a l’escena reivindicativa. Trenta anys després, Muguruza va ser a Barcelona per defensar les urnes d’un col·legi electoral durant l’1-O. Des de sempre, el músic irunès ha tingut una forta relació amb Catalunya. Aquest mes presenta la seva primera pel·lícula d’animació, 'Black Is Beltza', un relat de ficció ple de referències biogràfiques i polítiques històriques amb una banda sonora col·lectiva gravada i produïda a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, amb Raül Fernández ‘Refree’."La situació a Catalunya és ara d'impàs. A vegades has de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant"

Vas néixer a Irun el 1963 i vas viure la societat basca dels vuitanta durant la joventut. Què recordes de la teva infantesa?

L’any 68, quan tenia cinc anys, ETA va cometre el primer atemptat planificat, contra el policiaMelitón Manzanas, al barri de Lapize d’Irun on jo vivia. Aquell dia va ploure molt i hi ha una frase típica que la gent de la nostra generació coneix dels seus pares: “Plou més que el dia que van matar Melitón Manzanas”.

I, a partir d’aquí, què va marcar la teva trajectòria cultural, social i política?

Davant de casa meva hi havia la Sindical, un col·legi on la gent estudiava per accedir a diferents gremis de treball. Als 9 anys recordo que no podia dormir i m’havia d’estar assegut. Vaig començar a patir asma crònica i no existien els inhaladors magnífics que et tornen a la vida en un moment. Moltes vegades, per la finestra a les set del matí, veia com de sobte grups de treballadors i d’estudiants tallaven la Nacional I que passava per sota de casa. Fets com aquest em van marcar com a persona, per poder entendre el meu esdevenir posterior. Recordo que els meus pares, si arribaven tard a la nit, el primer que feien era venir a l’habitació on dormíem en una llitera els tres germans: Jabier, que era el gran, Iñigo i jo [tots tres es van dedicar al món de la música]. El meu pare mirava si era al llit perquè automàticament me n’anava a la sala d’estar perquè sabia que jo no podia dormir. Tot aquest patiment personal, sobretot quan em faltava la respiració, el recordo com una etapa personal molt dura, unida al mateix temps a la tensió política i laboral que hi havia als carrers, perquè vivia en un Irun fronterer, una zona molt castigada…

“Jo tenia 12 anys i llavors Euskadi era una manifestació permanent, amb vagues contínues”

Castigada per la crisi, la situació econòmica laboral i la repressió?

Sí, en aquella època el gran objectiu era tallar la frontera d’Irun, que sempre havia estat una zona de contraban. A més, per descomptat, també hi va haver un altre moment clau: la mort de Franco. I, just abans, les manifestacions contra les últimes execucions del franquisme de Jon Paredes ‘Txiki’ i Ángel Otaegi i tres membres del FRAP, el 27 de setembre de 1975. Jo tenia 12 anys i llavors Euskadi era una manifestació permanent, amb vagues contínues… i tot això em va marcar molt.

Com van ser aquells anys d’adolescència i la teva primera militància?

Les primeres accions van ser als 13 anys, però per mi no va existir ni la preadolescència ni l’adolescència: automàticament vaig passar a fer premilitància juvenil en grups rebels. La meva vida va fer un tomb quan vaig viure les manifestacions per la llibertat dels presos, el 1976, amb la ‘ikurriña’ il·legalitzada, o l’assassinat d’un jove d’Irun, Josu Zabala, a les festes d’Hondarribia. Jo era amb els meus pares i l’Iñigo en un altre poble, però el germà gran havia anat a les festes. Hi havia por, perquè no sabíem si hi havia més morts i per primera vegada vaig sentir els pares parlar entre ells en eusquera perquè no els entengués la gent del voltant. El meu pare el parlava molt bé i la mare el ‘xampurrejava’ més o menys. Vam tornar ràpidament a Irun per veure què passava. Coneixíem els familiars de Zabala, i per primer cop vaig veure la policia apallissant la gent a les manifestacions. Des de llavors, no he tingut mai la necessitat que als meus malsons hi apareguessin monstres extraordinaris, perquè sempre han estat imatges de policies que em perseguien i em fotien una pallissa.

En quina situació es trobava la llengua a Euskadi en aquell moment?

Estem parlant dels anys setanta: a la ciutat industrialitzada d’Irun gairebé ningú parlava eusquera; de fet, estava a punt de perdre’s com a llengua d’ús quotidià. Molts dels que sabien parlar-lo no el transmetien perquè tenien por i volien evitar possibles represàlies als seus fills. La Guàrdia Civil era pertot arreu i parlar eusquera era pràcticament entès com una provocació. Si sentien una paraula en la teva llengua, t’emportaves un cop.

Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK

“Les nostres primeres accions van ser sortir a pintar la ‘ikurriña’, que no es va legalitzar fins al 1977”

Tot aquest panorama va ser el detonant del teu activisme?

Les nostres primeres accions van ser sortir a pintar la ‘ikurriña’, que no es va legalitzar fins al 1977. El primer cop de porra que vaig rebre va ser pel fet de portar aquesta bandera rebel i antifeixista pintada a la carpeta. Sortint del col·legi, vaig intentar tapar-la amb el braç, però un policia nacional ja em va etzibar un cop de porra. I, mentre fugia corrents, un altre policia em trepitjava la meva carpeta.

Quina va ser la teva primera militància?

La meva premilitància activa va ser als comitès antinuclears. El 1979 vam muntar grans marxes antinuclears per aturar la central nuclear de Lemóniz. Llavors ja hi havia un debat molt important sobre si la lluita armada havia de deixar pas o no a una altra lluita no violenta, el mateix que va succeir a Irlanda, tot i que després del Bloody Sunday ja no es va tornar a abordar fins molt temps després.

Hi ha algun fet equiparable al País Basc?

Sempre faig un paral·lelisme que em sembla significatiu. A Tudela, en una manifestació al Polígon de Tir de Las Bardenas, la Guàrdia Civil va tallar un pont perquè la gent no hi arribés. Els manifestants, entre els quals també hi havia nens, es van asseure al mig de la carretera i en l’acció va morir l’activista ecologista veneçolana Gladys del Estal després de rebre un tret al cap. Com a resposta a aquells fets, es va formar un grup de resistència passiva, no violenta. Va ser un dels fets que van afectar molta gent de la meva generació: com a resposta als trets, no respondríem amb la mateixa llengua de les armes.

La música també és una manera de respondre la repressió. Què escoltàveu?

Escoltàvem la música censurada als anys seixanta, i que s’havia introduït de contraban. Els discos de Mikel Laboa, per exemple, es portaven clandestinament des del País Basc del Nord, travessant la frontera per Irun, i es repartien entre la gent. Aquesta història l’explico a ‘Black Is Beltza’. La pel·lícula és part de la meva vida, perquè aquell any vaig projectar moltes coses que després serien molt importants per entendre tot el que he fet.

“De jove, tres moments em van marcar molt: la mort de Gladys del Estal, la revolució sandinista i, sobretot, el ‘London Calling’, el mític disc de The Clash”

La música ha estat clau en la teva vida.

Hi ha tres elements clau que van determinar la ideologia d’un jove de 16 anys l’any 1979: la mort de l’activista ecologista Gladys del Estal a Tudela, la revolució sandinista a Nicaragua i, sobretot, el mític disc de The Clash ‘London Calling‘ (Epic, 1979), que ens va fer bullir el cap. Escoltàvem tot el que ens arribava, teníem una relació directa amb l’escena musical de Bilbao i també per descomptat amb Londres, més enllà de l’enorme expedició de nens refugiats bascos que, fugint de la Guerra Civil espanyola, es van establir al barri de Hackney, on també vivien molts jamaicans. El ‘punk’ ens va influenciar molt ràpidament: gràcies a la connexió amb Iparralde, podíem escoltar tota aquesta música a les botigues de discos.

Així va néixer la llavor de Kortatu?

Ens agradava el ‘reggae’, però escoltar el ‘London Calling’ va ser un cop fortíssim. A més, el 1981 va ser definitori, perquè mesos abans de fer 18 anys es va produir l’intent de cop d’Estat de Tejero i vam anar a Bilbao a un concert de The Clash per presentar ‘Sandinista!’ (Epic, 1980). Llavors estudiava pedagogia –perquè creia i segueixo creient que a través de l’educació es pot transformar el món–, quan vaig decidir crear la meva primera banda, Kortatu, amb la idea d’apostar per la pedagogia del xoc, el ‘punk-rock’. Dos anys més tard vaig escriure una cançó nihilista, ‘El último ska de Manolo Rastaman‘, i vam anar fent nous temes amb el meu germà Iñigo fins que el 1984 es va incorporar Mattin a la bateria, vam gravar una maqueta i vam començar a fer concerts.

Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK

“El laboratori de la repressió estatal es va aplicar al País Basc, quan els únics cantants censurats érem els bascos o es van tancar diaris ‘abertzales'”

Sempre has tingut relació amb Catalunya. Arnaldo Otegi va dir a Catalunya Ràdio: “A falta d’ETA, l’Estat ha convertit Catalunya i els independentistes en el seu enemic intern”. Com veus la situació política?

No estic gens d’acord amb aquesta afirmació: a Catalunya se l’ha d’entendre per si sola. En canvi, respecte a la llibertat d’expressió, ja he explicat moltes vegades que el laboratori de la repressió estatal es va aplicar al País Basc, quan els únics cantants censurats érem els bascos o es van tancar diaris ‘abertzales’. Tota l’experimentació de la repressió, amb l’excusa que tot era ETA, posteriorment s’ha anat exportant a la resta de l’Estat. Per això la meva relació amb Catalunya sempre ha estat molt directa. Amb Kortatu, a més d’una ‘ikurriña’ a l’escenari, al costat de la meva guitarra també hi apareixia sempre una estelada. Per exemple, aquesta imatge es pot veure a la contraportada del disc ‘Azken Guda Dantza’ (Oihuka, 1988), que significa ‘L’última dansa de guerra’. El vam gravar quan ens van arribar notícies que hi hauria una primera taula de negociacions d’ETA amb l’Estat espanyol, que va tenir lloc a Algèria.

Darrerament has viscut una llarga temporada a Catalunya, arran de l’exposició gràfica i la gravació a l’Arts Santa Mònica del disc ‘Black Is Beltza ASM Sessions’ (Kasba Music / Talka Records, 2016) i la residència a l’antiga fàbrica Fabra i Coats.

La relació amb Catalunya s’ha fet més estreta gràcies als dos mesos que vaig estar comissariant una exposició al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona, a partir de la novel·la gràfica ‘Black Is Beltza’, creada juntament amb l’escriptor Harkaitz Cano i el dibuixant Jorge Alderete, inaugurada al juny del 2016. Com a resultat, vam presentar un disc amb Chalart 58 amb les sessions enregistrades a l’ASM editat pel Joni D. de Kasba. A partir d’aquella experiència va sorgir una residència a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, amb una instal·lació que reflexionava sobre el lligam entre els paisatges fabrils del passat amb la ciutat digital del present. Vaig viure quatre mesos a Sant Andreu, i després d’aquest temps ja m’he convertit en un andreuenc.

Durant aquest temps també has après a parlar català amb fluïdesa.

Amb tots els meus amics propers, com el Joni D., el Gerard, la Míriam, la Marta o el Yacine Belahcene –que va ser la primera persona amb qui vaig anar a Algèria– vaig fer el salt de començar a parlar en català; m’hi van ajudar molt. Després d’aprendre eusquera, també parlo francès, anglès, castellà… i vaig pensar que, si havia de viure algun temps a Catalunya, havia d’aprendre el català. No és el mateix parlar amb una persona en la seva llengua que en una altra. Hi ha una sèrie de components intrínsecs que només es poden arribar a entendre si també parles la seva llengua.

“La vigília del referèndum vaig ser amb les CUP, perquè soc amic íntim d’Anna Gabriel i de David Fernàndez”

Com vas viure l’1-O?

La vigília del referèndum vaig ser amb les CUP, perquè soc amic íntim d’Anna Gabriel i de David Fernàndez, a qui conec des de fa molts anys quan era a l’Ateneu La Torna, de Gràcia. Abans de ser parlamentari i arran dels nostres concerts censurats el 2004, va penjar una pancarta a l’Apolo on posava “Benvingut Fermin Muguruza i la Kontrabanda”. Jo he estat en la formació de les CUP des de l’inici, i, quan el van cridar a ell, aquella mateixa nit ho vam estar celebrant, perquè jo era a Barcelona. Vam estrenar el ‘famós’ eslògan: “President, president, David Fernàndez president”. Per tot plegat, dos dies abans de l’1 d’octubre vaig venir a donar suport a les CUP i vaig interpretar dues cançons en directe en una escola, “La línea del frente” i “A la calle”. Totes les manifestacions es van convertir en el clam d’”Els carrers seran sempre nostres”.

I va arribar el dia del referèndum…

Em va tocar anar a l’Ateneu L’Harmonia, de Sant Andreu, perquè és el barri d’on em sento ara mateix, a Catalunya. Des de primera hora del matí vam veure com l’Estat espanyol començava a pegar a la gent, els cops de la Policia Nacional. Vam estar durant tot el dia en tensió, amb un helicòpter sobrevolant-nos. Com a tothom, ens arribaven imatges de la policia, missatges virals… Jo estava en contacte amb els amics catalans, cadascú defensant el seu col·legi electoral. Encara se’m posa la pell de gallina i se m’estremeix el cos només d’explicar què va significar l’1 d’octubre, tot i que la policia no va venir a reprimir a Sant Andreu. És el mateix que crec que els passa a tots els catalans que hi van ser, i a tota la gent de fora que vam venir a donar-hi suport. La consigna repressiva del “no votareu” era resposta amb la nostra “votarem!, votarem!, votarem!”. Quan la gent gran sortia de votar, la gent cridava “Hem votat!”. Va ser una experiència que no podré oblidar mai. Uns quants dies abans, recordo que era amb gent de les CUP i els vaig dir: “Només hi ha una cosa que em molesta de l’1 d’octubre, i és que abans era l’aniversari de la dissolució de Kortatu, i ara serà el dia de la independència de Catalunya”. [Riu.]

“Crec que n’hauríeu de dir la República de l’1 d’Octubre, tot i que encara no s’hagi fet realitat”

Dies més tard hi va haver la declaració fallida d’independència, el 27 d’octubre.

Aquell dia també era a Barcelona, en una trobada secreta que es va fer en un hotel amb la política nord-americana Angela Davis, el dirigent basc Arnado Otegi, l’exdiputat David Fernàndez i jo. Era secreta perquè en aquell moment no volíem que se sabés que estàvem junts. Amb Davis, un grup de suport i familiars havíem intentat visitar Otegi a la presó de Logronyo, però no li van permetre l’entrada. L’any 2016, quan va sortir al carrer, ens vam unir i ja vam sopar junts.

Què creus que n’ha quedat al cap d’un any?

Crec que n’hauríeu de dir la República de l’1 d’Octubre, tot i que encara no s’hagi fet realitat. És molt més bonica aquesta commemoració que no pas la del 27… Fins i tot caldria plantejar si cal moure la Diada a l’1 d’octubre: seria preciós. Però vaja, això són qüestions que us tocarà decidir a vosaltres. Pot semblar que s’ha fet un pas enrere? Sí, però sempre n’hi ha: són per agafar impuls.

Què creus que va fallar després del referèndum de l’1-O? No hi havia la força suficient? Un 47% de suport era poc? Es podia tirar pel dret sense negociar res amb l’Estat?

És complicat. Al País Basc hi havia gent que es preguntava: “Què fan les CUP? Haurien d’actuar d’una altra manera”. I jo els deia: “Cal respectar la gent de Catalunya, que ha sabut molt bé com fer caminar el procés fins aquí”. Per a mi va ser exemplar tot el que va passar, i també va ser molt dur, perquè la no-violència comporta situacions extremes. A Euskal Herria hem conegut molt bé el que ha estat la violència policial, i sabem perfectament com respon l’Estat espanyol als qui s’hi oposen. Hem vist també com en l’àmbit internacional de cop i volta se’t tanquen totes les portes. El fet que hagi estat una lluita tan exemplar i tan imaginativa… que busquessin les urnes i no en trobessin cap, tot i haver-n’hi a cada poble i a cada barri… és l’exemplaritat del procés, i per això el seu recorregut és tan important. La situació actual és un impàs en què la gent pot sentir-se frustrada o cansada. És comprensible perquè s’ha patit la repressió de l’Estat, que ha detingut els polítics i els ha mantingut a la presó i a l’exili, fins i tot amb un canvi de Govern que no ha estat capaç de canviar la situació. Entenc perfectament que hi hagi hagut un pas enrere. A vegades has de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, per agafar impuls. Però de cop i volta va arribar la Diada del 2018, i va tornar a sortir tota la gent al carrer.

Hi ha un moviment social fort, però com creus que cal aplicar el resultat de l’1-O per implementar la República?

Jo no tinc una fórmula màgica; no existeix. Cada país ha de definir el seu propi camí per fer. Un any tampoc és tant. Fins i tot, crec que el que cal valorar és el treball de tots aquests anys, i la manera com es va aconseguir arribar fins a l’1 d’octubre.

Ja fa mesos de l’adéu de les armes d’ETA. Com veus la situació i la reivindicació independentista al País Basc?

Del primer que vull parlar del País Basc és de la situació vergonyosa amb el tema dels presos. Just després d’haver-se declarat la treva, s’havien d’haver apropat els presos. Ara en farà set anys, de la treva definitiva que va fer ETA, i no s’han mogut els presos. Ara crec que estem parlant d’uns 280 presos, ja no dels 500 que hi havia fa uns quants anys. El delegat del PP a Guipúscoa, Borja Sémper, va dir que, quan es dissolgués ETA, en 48 hores els presos sortirien de les presons basques. La gent del PP deia això fins que ETA va deixar les armes. I, de sobte, arriba un nou Govern, fent-se dir Govern de canvi, i diu “aproparem els presos”. I ja som a mitjan setembre i només han aprovat els xavals víctimes del muntatge policial que va ser el cas d’Altsasu. Què els costa? S’han de traslladar ja. Però és que no només se’ls ha de traslladar, sinó que, si fem com es fa en els processos de pau, els presos han de sortir al carrer. Primer han de venir a casa, i després han de sortir al carrer. Aquest segueix sent el tema més espinós que tenim, i el més crític, i el que més urgentment s’ha de resoldre. I que surtin al carrer tots els que ja han complert tres quartes parts de la condemna. És clar que una amnistia no la faran, tot i que seria el que tocaria. Fins i tot, caldria un fons econòmic de suport a la reinserció. Això és el que es fa en els altres processos de pau a tot el món.

Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK

“Jo vaig ser dels il·lusionats amb Podem perquè aprecio el seu discurs trencador”

Com veus el fenomen de Podem i Pablo Iglesias?

Jo vaig ser dels il·lusionats, però no només perquè m’aprecio el discurs trencador. Era la primera vegada que veies algú fent un discurs anticapitalista, i imagina-t’ho, parlava de nacionalitzar la banca, les elèctriques… i jo hi estic completament d’acord. Fins i tot de defensar el dret d’autodeterminació per a les nacions que són dins de l’Estat espanyol. Dins d’aquestes nacions jo sempre hi veig Euskal Herria, Catalunya i Galícia. Veus a Podem gent molt propera fent política, com en Nacho Murgui, que era un dels cantants d’Hechos contra el Decoro, i de cop és tinent d’alcalde de Manuela Carmena! I dius, ostres, allà hi som. I, de fet, vaig dir en un tuit fa temps dient que, si jo visqués a Madrid, donaria suport a Podem, i a Catalunya seria amb la CUP. I, aquí, clarament amb EH Bildu.

Mantindries el tuit que vas fer en favor de Podem ara?

Quan siguin les properes municipals, t’ho dic. Però això ho vaig fer en un moment i un context, que era molt, molt, molt clar. En aquell moment em va semblar interessantíssim. Però, sí, segurament ho faria de nou, tot i tot, tot i les decepcions. Penso que és el nostre aliat estratègic. Ha de ser el nostre aliat estratègic i hem de convèncer-los que siguin amb nosaltres.

Parlant d’internacionalisme: tu no t’has quedat als anys seixanta o setanta, abstret com ho han fet altres intel·lectuals o músics, sinó que aquest internacionalisme el practiques avui dia. T’has posat en molts embolics i batalles, des de Chiapas (trobant-te amb el subcomandant Marcos) fins a Palestina, i d’altres fronts del món àrab. Per què ho fas, i què aprens d’ells?

Sempre dic que l’asma que pateixo és molt important per a la meva vida política. Vaig llegir una biografia impressionant del Che Guevara que va escriure Paco Ignacio Taibo, que remarcava aquesta asma crònica que tenia el Che, i com li va afectar la personalitat, de la manera que a mi m’afecta aquesta malaltia crònica. Molta gent que tenim asma crònica compartim aquesta necessitat de lluitar per cada alenada d’oxigen, per poder seguir vivint. Això et fa apreciar la vida d’una manera diferent. Et fa realment conscient perquè, com a persona, necessites estar aquí, viure en calma.

Com vas començar a conèixer les lluites arreu del planeta?

Amb Kortatu comencem tocant a Euskal Herria, a tots els pobles, sortim a Catalunya i a Madrid, però després ja actuem a Europa, per totes les cases ‘okupades’ i els centres socials que hi havia arreu d’Europa. I això et va creant una xarxa de complicitats i de gent que és el que ha anat empenyent tots els passos següents. Ja amb Negu Gorriak comencem a moure’ns també per tot Amèrica; l’Amèrica Llatina, sobretot, però també els Estats Units. Perquè jo tinc molta relació amb les discogràfiques independents d’allà com Dischord Records, de Washington DC. L’any 1992 toquem amb Fugazi i Chumbawamba als Estats Units. Amb Negu Gorriak faig el primer documental fa 12 anys, quan sóc a Jamaica, per documentar i explicar com és el procés creatiu, i de gravació d’un disc. A partir d’aquí faré el documental següent, ‘Checkpoint Rock’, i després ve la invitació d’Al Jazeera per fer 11 documentals sobre territoris àrabs. Aleshores començo a submergir-me en tots aquests països i a conèixer-los a fons.

El context social i polític dels Estats Units dels anys seixanta i setanta és molt agitat, sobretot per la qüestió racial. Ho tracteu a ‘Black Is Beltza’ d’una manera força pedagògica i animada.

L’arrencada de la pel·lícula sí que està situada als Estats Units, l’any 65, perquè s’hi produeix un fet històric, el dia 10 d’octubre: els gegants de la comparsa de Pamplona de San Fermín, de la rua, són convidats a desfilar per la cinquena avinguda de Nova York, perquè hi havia l’exposició mundial. Però, a causa de la discriminació racial de les autoritats dels Estats Units, prohibeixen la participació en aquesta desfilada dels gegants negres. És una qüestió que m’ha passat, i em segueix passant: la persecució ideològica i la prohibició per intentar no fer-me cantar, i que la gent no pugui ballar a través de les meves cançons. Aleshores, de cop, comença l’acció, arranca, perquè hi tenim molts elements que són imprescindibles a ‘Black Is Beltza’.

Quins?

La pel·lícula no es queda només a Nova York. Visitarem molts països. I aquí hi entra l’element internacionalista, perquè el nostre protagonista tindrà una missió especial amb els serveis cubans. Tenim moltes capes dins de la pel·lícula. Des de l’esport, a través de Muhammad Ali, que es va negar a anar a matar gent pobra, com deia ell, al Vietnam, i per això va perdre la corona de campió de pesos pesants i li van prohibir seguir competint durant bastants anys; també la capa musical, que recorre tota l’estona la pel·lícula; hi surt també el món de la literatura, coneixerà Juan Rulfo a Mèxic, o passarà pel festival de Monterrey, on veurà l’actuació d’Otis Redding i es quedarà glaçat. També s’ha de reivindicar tot un conglomerat de qüestions que fins aleshores no s’havien plantejat, com seria la revolució sexual, l’apoderament de la dona, l’obertura de la ment a través de les portes de percepció amb l’ús de psicotròpics… i, a la vegada, l’internacionalisme. El que hi ha, de fons, és la idea de canviar el món, de l’anticapitalisme.

Es planteja també la idea de la resistència armada dels seixanta i setanta.

Apareix a tot arreu. El nostre protagonista a la ‘pel·li’ s’enamora d’una cubana i viatgen a Cuba, i el mateix Che Guevara (perquè barregem ficció i realitat) li encomana una missió de treure un pantera negra dels Estats Units. Però, per anar-lo a recollir i endur-se’l una vegada més fins a Cuba, ha d’entrar a Mèxic i anar fins a Mont-real (Quebec). Viatjarà. I, en lloc de saltar a l’illa, haurà d’anar fins a Algèria, i des d’allà no puc explicar més perquè és el final de la pel·lícula. Només puc dir que hi apareixen els Estats Units dels Black Panthers. I als altres països amb guerrilles, o fins i tot els grups armats que s’estan conformant en llocs com Alemanya (Rote Armee Fraktion), i després, l’any 67, quan ja comencen a tenir entrenaments de grups armats bascos com ETA. De fet, ETA s’inspira, s’instrueix i fins hi tot té uns camps d’entrenament a Algèria, copiant l’estil del que va ser el Front d’Alliberament Nacional algerià, i té tot el suport de l’FLN.

Aquesta entrevista és una versió ampliada de l’entrevista conjunta publicada alhora per la revista musical ‘Enderrock’ i CRÍTIC aquest mes d’octubre.