Les distopies de futurs orwelians apostaven per un futur on els estats autoritaris tenien tot el poder; en canvi, altres distopies que podem trobar en el món de la ciència-ficció, com poden ser films com Blade Runner o Akira suggereixen uns estats debilitats enfront d’unes megacorporacions que dominen la política i l’economia del planeta. L’afer Huawei pot ser que ens mostri un tastet de les dues distopies a la vegada, però la mal anomenada crisi de Huawei no va començar fa una setmana i no acabarà d’aquí a 90 dies.
És sabut de fa temps de les disputes entre el govern dels Estats Units i l’empresa Huawei. Cada dia se salven situacions tenses entre aquests dos gegants i posar en mans d’un personatge com Trump el poder d’una xarxa social com Twitter, diguem que no ajuda a fer que els dies passin sense cap sobresalt. Però és certa aquesta confrontació? Trump vs. Huawei són els contrincants que veurem a la vetllada de boxa?
Sense cap mena de dubte, és el que veiem a tots els mitjans, però per entendre bé la situació ens hem de remuntar a la caiguda del mur de Berlín.
Amb la victòria del bloc capitalista, la tensió es va relaxar i també la paranoia del govern de la Casa Blanca. Convençuts que a països com la Xina, l’entrada del capitalisme acabaria per tombar el règim que amb mà de ferro controlava l’economia d’un gegant que despertava i de mica en mica s’obria al món. Bé, al món comercial. Els fills dels obrers veurien un futur millor que els seus pares i les revolucions constants acabarien per derrocar el govern del Partir Comunista.
L’economia Xinesa, en una sola generació, ha fet un salt tan enorme que ha aparegut una classe mitjana amb cert poder adquisitiu i d’on evidentment no sortirà cap revolució contra el Partit
En canvi, el que ha passat a la Xina ha sigut quelcom que algú no havia previst en dues ocasions. La primera gran sorpresa ha sigut que l’economia xinesa, en una sola generació, ha fet un salt tan enorme que ha aparegut una classe mitjana amb cert poder adquisitiu i d’on evidentment no sortirà cap revolució contra el Partit. Acceptada aquesta primera sorpresa, al món occidental ja li estava bé un país immens amb una economia monstruosa que fabrica tot una sèrie d’elements que en el món occidental ja no produïen guanys considerables. Cal recordar que aquesta economia basada en un cost de fabricació baixíssim ha proporcionat una riquesa destacable a empreses americanes. Si a això hi sumem que la Xina en pocs anys s’ha convertit en la fàbrica de tot el que es dissenya a Califòrnia, els Caps d’Estat americans s’han mantingut tranquils, calmats. Ja els estava bé.
Però i la segona sorpresa? La segona sorpresa, la que ha agafat -pel que sembla- a tots uns poderosos Estats Units amb els pixats al ventre no és altra que la tecnologia; i més concretament, el futur del 5G.
Tornant als contrincants, no deixa de ser curiós que es nomeni el govern americà, és a dir: Donald Trump, en una cantonada i Huawei, una empresa, a l’altra. És curiós que un país com els Estats Units on el lliure comerç regna per sobre de tot, sigui una pràctica no habitual però si acceptada per la resta de la civilització la intervenció del govern en casos d’interès nacional. Hem acceptat que el país de la llibertat negociï amb mà de ferro aranzels de tota classe. Per això no ha estranyat ningú que el govern americà hagi obligat Google a trencar acords amb Huawei. Però a l’altra banda hi tenim Huawei? No, a l’altra cantonada del quadrilàter hi tenim el govern de la Xina, que té la intervenció de l’economia, no com una excepció, sinó com una norma.
Així doncs, tenim una crisi de Huawei? No. Tenim una crisi entre el govern dels Estats Units i el govern de la Xina. Una crisi que ve de llarg i on actors com els països europeus veuen perplexos com Trump -com en els temps de Nixon- bombardeja, gairebé cada dia, tots els mitjans amb acusacions d’espionatge sense aportar cap mena de prova. Europa de moment no reacciona i no acata les recomanacions de Trump de boicotejar tot el que vingui de Huawei. De moment…
Per què salta tot això ara? Era una bomba de rellotgeria que podia esclatar en qualsevol moment donades les declaracions públiques, però en realitat com hem dit abans ve de les disputes per la tecnologia del 5G.
El 5G és la nova tecnologia de connectivitat amb un volum de dades i una rapidesa en la transferència de totes aquestes dades que tomben qualsevol tecnologia anterior
El 5G, que tenim ja a tocar, és la nova tecnologia de connectivitat amb un volum de dades i una rapidesa en la transferència de totes aquestes dades, que tomben qualsevol tecnologia anterior. A més, cada dispositiu podrà connectar-se a múltiples dispositius permetent així l’aplicació de forma molt més efectiva de cotxes autònoms, les smart cities o l’anomenat internet de les coses (que qualsevol dispositiu estigui connectat a la xarxa).
Resulta que aquesta tecnologia es vol implementar ja de forma estesa el 2020 a països com el Japó, Corea de Sud, Xina, Regne Unit i els Estats Units. És un canvi que requereix molta infraestructura tecnològica. I qui resulta que té la millor tecnologia per implementar el nou 5G? Sí, Huawei. Però té la millor? No, senzillament està per davant de tothom tecnològicament més de dos anys respecte a la competència, segons els experts.
Així doncs Huawei es converteix en el gran agent per dominar la tecnologia 5G al món. Els Estats Units ja fa temps que ho sap i el va vetar al seu territori, junt amb altres països com Austràlia, el Japó o Nova Zelanda. La resposta de la companyia -recordem amb el govern xinès al darrere- va ser nul·la o més ben dit un sobirà “i què?”, tenint en compte que la resta del món sí que seria de la tecnologia 5G de Huawei.
Resumint, la tecnologia xinesa respecte a dispositius mòbils i la nova xarxa 5G ja fa temps que és superior a la resta. El govern -en la calma- dels Estats Units del “Designed by… in California, assembled in China” s’ha trobat amb un “sorpasso” tecnològic a la velocitat de la llum.
Què passa doncs després de l’ordre executiva de Trump? Que Google deixa de proveir Huawei del seu sistema operatiu Android i que Microsoft deixa de proveir Huawei del seu sistema operatiu (Windows) per als seus ordinadors. Els anuncis se succeeixen a cada hora i els fabricants de xips americans ja han anunciat que no vendran xips Qualcomm o Intel a Huawei. La setmana passada el fabricant anglès de xips ARM, arquitectura en la qual es basen els xips Kirin de Huawei per als mòbils d’alta gamma, ha anunciat que també vetarà Huawei donat que la seva tecnologia està dissenyada als Estats Units.
Algunes informacions apunten al fet que Huawei ja fa anys que està treballant en el seu propi software per a telèfons intel·ligents, del que només ha transcendit el nom: “HongMeng”
Des de Huawei no amaguen que la pressió és forta però ja han respost amb el que sembla que sabia tothom però ningú s’havia atrevit a confirmar. Algunes informacions apunten al fet que Huawei ja fa anys -concretament des de 2012- que està treballant en el seu propi software per a telèfons intel·ligents, del que només ha transcendit el nom: “HongMeng”. Segons el CEO de Huawei’s Consumer Business, Richard Yu, estan preparats si al final es dóna el cas que Google els prohibeix utilitzar el seu sistema Android i l’accés a les aplicacions via Google Play (la tenda d’on descarreguem les aplicacions). També puntualitza que és el seu Pla B i que confia en què tot això no passarà.
La setmana passada també es va especular amb la intenció del govern xinès de paralitzar l’exportació de minerals rars (essencials per la fabricació de telèfons intel·ligents) als Estats Units. Cal recordar -per adonar-nos de la importància d’aquests minerals- que el mateix Trump va eximir aquests minerals rars, que venien de la Xina, dels nous aranzels que va imposar al gegant asiàtic.
És una guerra comercial per controlar la picossada de diners que comportarà la tecnologia del futur, però aquesta guerra comercial és una guerra instaurada de fa temps. El que està comportant l’escalada de gestos i declaracions és que ens adonem del poder que tenen ja companyies com Google, les aplicacions de la qual són les més utilitzades del mercat i clar, això preocupa milions de consumidors de la marca Huawei, tercer fabricant de mòbils al món i la marca més venuda a l’Estat espanyol. Potser per això ho tenim a totes les portades i obrint informatius a la televisió, però la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units ja ve de lluny. De fet Josep Maria Ganyet, CEO de Mortensen, assegura que és “una lluita pel futur, pel control de les telecomunicacions i d’internet i pel control de l’economia definitiva perquè l’economia és digital”.
Hi ha qui s’ha animat a comparar aquesta crisi amb la dels míssils de Cuba, entre Kennedy i Khrusxov l’any 1962. Òbviament, passi el que passi, no tindrem una apocalipsi nuclear a la Terra, però sí que guarda certes similituds, sobretot pel que fa a l’escalada de declaracions públiques i gestos com l’última acció del govern de Trump. Els grans analistes sempre diuen que quan les paraules i els gestos passen a l’ordre públic, no hi ha marxa enrere, qui cedeix es veu com el feble. Potser per això Trump recorre molt últimament a dir un volum inaudit de bestieses i després suavitza –de forma molt més discreta- tota la pujada de to anterior. Sense que transcendeixi als mitjans omplint titulars i portades.
Aquest cop Trump ha suavitzat les seves piulades a Twitter i les seves ordres executives donant un termini de 90 dies perquè tot això sigui efectiu, però a més ja ha deixat al descobert el perquè de tot plegat. La tàctica no és nova, ja ho va fer amb un altre gegant xinès de la tecnologia, l’empresa ZTE.
Es tracta de crear climes d’agressions comercials per tal que certs casos després siguin inclosos dins d’una taula de negociació. Com dèiem la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina és llarga i molt estesa (no només afecta certes empreses, en joc hi ha molts acords comercials). Així que “el cas Huawei” serà una arma de negociació dins de la cimera del G-20 dels propers 28 i 29 de juny a Osaka, Japó. Trump ja ha obert una porta perquè se solucioni el conflicte.
Segons alguns experts, la Xina ja està superant el Silicon Valley americà i el món serà testimoni en els anys vinents de com el sobrepassaran
Segons alguns experts, la Xina ja està superant el Silicon Valley americà i el món serà testimoni en els anys vinents de com el sobrepassaran. Però no és aquest l’autèntic problema, sinó que si la Xina es posa a boicotejar productes americans, com podria ser Apple (amb unes vendes més que preocupants ja a la Xina) o altres empreses americanes amb capitals i grans volums de negoci a la Xina, tota l’escalada per part dels Estats Units podria tenir un efecte bumerang cap a ells mateixos.
La guerra ve de lluny i serà llarga, molt llarga, així que res es decidirà ara ni en els pròxims dies. És més, com hem apuntat per aquí és probable que es calmi tot plegat. El més divertit de tot és que si la sang arribés al riu, probablement els usuaris més afectats serien els europeus; justament els països que no estan involucrats en la guerra comercial directa. Cal recordar que a la Xina no es pot utilitzar Google i el nombre de terminals de Huawei als Estats Units és irrisori. Així doncs, el nombre més gran d’usuaris afectats seria fora dels dos països que s’acusen en aquesta guerra, posant de manifest que tot això és una peça més dins d’un trencaclosques gegant entre dues superpotències. Dos blocs que van dividir el món fa més de mig segle i que potser dividiran el món digital en els pròxims 50 anys. Una mal anomenada crisi de Huawei.
A hores d’ara, i després d’uns anys de declivi, observem un nou interès per l’obra de Marx: els arxius dels seus escrits es baixen cada dia des d’Internet i els seus llibres es tradueixen i publiquen en gairebé totes les llengües. Els seus conceptes més sucosos (teoria del valor, plusvàlua, acumulació, formes i composició del capital, taxa decreixent de guany, renda de la terra…) s’estudien i amplien a tort i a dret. Diàleg amb El Capital de Marx aplega un conjunt d’explicacions, esquemes i exemples pràctics que permeten endinsar-nos en la lectura ordenada dels vint-i-cinc capítols del llibre primer d’El capital, l’únic que va sortir d’impremta en vida del revolucionari alemany.
És un llibre escrit per un grup de persones membres del Seminari d’Economia Crítica Taifa i el seu entorn amb propostes trencadores per guanyar sobirania en el procés de transformació social anticapitalista. Estem vivint diàriament en un sistema que es reinventa a cada segon per perpetuar-se. Amb un capital obligat a destinar tota la riquesa social a la seva pròpia reproducció, podria semblar que només tenim dues alternatives: complir les restriccions que imposa la gestió del capital (pagament del deute, control dèficit, privatitzacions…) o una mera gestió progressista de la misèria (transparència, fiscalitat progressiva…).
Miren Etxezarreta expone los conceptos fundamentales de la economía y repasa las teorías económicas más importantes, así como las premisas principales de la economía crítica. Asimismo explica el origen de la actual crisis, los efectos de la globalización y la expansión del capital financiero, y propone un modelo basado en el potencial de los economistas para asumir un papel comprometido con una sociedad más justa y orientado hacia el bien común.
Desde 2007 se han destruido 3,8 millones de empleos en España. Se suman a los casi dos millones de parados que había en los años de crecimiento, efecto de un modelo productivo que siempre mantuvo altas tasas de paro y que, cuando creaba empleo, era temporal y de bajos salarios. La llamada “crisis” ha tenido un dramático coste en desempleo, agravado por la política europea de austeridad y recortes. Los economistas ortodoxos sostienen que la solución pasa por más desregulación y más devaluación salarial.
En motiu de la celebració del 20é aniversari de Taifa, hem fet una recopilació d’articles publicats en premsa i revistes per part de membres del seminari Taifa en els darrers anys. El recull creiem que constitueix una panoràmica d’aquests anys de crisi econòmica des del prisma crític del seminari Taifa.
En cada momento de crisis el capitalismo aprovecha para reestructurarse, para volver a buscar los mecanismos económicos y sociales que le permiten rehacerse y sobrevivir unos años más. La crisis está representando una magnífica oportunidad, la excusa perfecta para que los sectores dominantes de la sociedad continúen construyendo una sociedad a la medida de sus intereses. Los poderosos no sólo consiguen evadir sus responsabilidades en el fracaso del modelo económico sino que, gracias al consenso mediático y académico, consiguen aplicar de manera conjunta todas aquellas políticas que llevaban tiempo anhelando. Tal y como se está planteando, la salida de la crisis no es ninguna buena noticia para la mayoría de la población. El resultado que se deriva de la aplicación de las medidas que supuestamente sirven para superar la crítica situación actual: la reforma del mercado de trabajo, la reforma fiscal, los recortes presupuestarios, la reforma de las pensiones, etc., representan la estocada final al sueño imposible de una sociedad capitalista con derechos sociales.
“L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada” pretén posar el focus, de manera didàctica i intel·ligible, a analitzar les raons de la persistència de la depressió tant des d’un punt de vista global com a escala dels Països Catalans i mostrar com aquesta crisi s’està convertint en l’excusa perfecta per agenollar tota una societat als peus dels poderosos. A més, però, també fa més palesa que mai la necessitat inajornable de cercar alternatives a un sistema fracassat, profundament injust i insolidari, per part de totes aquelles persones que aspiren a viure en una societat de persones lliures i a no ser tractades com a mercaderies.
Aquest llibre vol demostrar que els arguments dels poders econòmics i institucionals que ens volen convèncer que és inevitable que contractem una pensió privada són falsos i fàcilment refutables; que les pensions públiques són sostenibles i que, ans el contrari, les pensions privades impliquen enormes riscos. Es presenten arguments que mostren que les pensions privades distarien molt de ser la solució i que l’interès d’orientar les pensions a l’esfera privada no obeeix a altre motiu que els interessos del capital financer.
La globalización se ha convertido en uno de los temas centrales del debate político de los últimos tiempos, sobre todo a raíz de la oposición creciente que generan los grandes encuentros de las instituciones como el Fondo Monetario Internacional y el Banco Mundial. Seattle significó el primer paso, al que siguieron otros como Praga o Niza, en la coordinación de una lucha que como los efectos que combate también ha de ser global.
Este libro está editado por Ministerio De Agricultura, Alimentación Y Medio Ambiente. Fue fundada en 1996 y tiene su sede en Madrid. Tiene más de 2000 títulos publicados. La editorial está especializada en Política De Medio Ambiente, Recursos Naturales, Mapas De Clases Agrológicas (escala 1:50.000), Bosques Y Recursos Forestales, Mapas De Cultivos Y Aprovechamientos 1975-1980 (escala 1:50.000) entre otras.