Archive for de juny 2019

Home Archive for de juny 2019

undefined

La història de la vaga més important de la nostra història

0 Somnis Rebels 9:48 a. m. Comments

Històrialluita obreraLa història de la vaga més important de la nostra història >Somnis Rebels 9:48 a. m. 0 Comments Jordi Martí Font recomana el llibre que acaba de publicar Ferran Aisa sobre la vaga

undefined

IL DECENNIO ROSSO. Torino, 1959-1969. Dai Quaderni Rossi a Lotta Continua.

0 Somnis Rebels 10:19 a. m. Comments

lluita obreravideoIL DECENNIO ROSSO. Torino, 1959-1969. Dai Quaderni Rossi a Lotta Continua. >Somnis Rebels 10:19 a. m. 0 Comments Quan i com neix la nova esquerra a Itàlia? Abans de 1968, per qui estava

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juny 2019

<h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;">
<span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-size: inherit; font-stretch: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span><br /></h3>
<h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: small;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-stretch: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> Jordi Martí Font recomana el llibre que acaba de publicar Ferran Aisa sobre la vaga de la Canadenca que fa 100 anys va permetre aconseguir la jornada de 40 hores setmanals</span></h3>
<h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: small;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-stretch: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> «És en la síntesi de lluita i tàctica, de pensament a llarg termini i pràctica resolutiva sense dubtar massa on podem situar els factors que determinaren que una vaga petita com totes les que comencen en la perifèria esdevingués general, revolucionària i aportés una millora de les condicions de la classe obrera que es manté fins a avui»</span></h3>
<div>
<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; line-height: 24px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col-xs-12 fotoportadaampliacio" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 20px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 780px;">
<div class="fotografia ambpeu" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 0px; width: 750px;">
<span style="clear: left; float: left; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Cua per comprar carbó durant la vaga de la Canadenca. La foto del Fons Brangulí que il·lustra la portada del llibre de Ferran Aisa" class="img-responsive" height="180" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/201906/1200_1559929425setembre_vaga_canadenca.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; text-align: justify; vertical-align: middle; width: 750px;" width="320" /></span></div>
<div class="peufotografia" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #888888; float: left; line-height: 14px; margin-bottom: 10px; padding-bottom: 4px; padding-left: 0px; padding-top: 4px; text-align: justify; width: 750px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Cua per comprar carbó durant la vaga de la Canadenca. La foto del Fons Brangulí que il·lustra la portada del llibre de Ferran Aisa | Fons Brangulí</span></div>
</div>
</div>
<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col-md-10 columnatextnoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;">
<div class="row" style="box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 650px;">
<div style="line-height: 24px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Hi ha països que, quan parlen del seu passat, lloen reis i reines, generals o altres tipus de militars, criminals de diverses formes i maneres que, davall de corones o altres tipus de barrets, han prestat servei al manteniment d'un petit grup dirigent al capdavant de la societat, a qui s'ha ensenyat a lloar-los. Al nostre, de país, lloar reis i reines medievals era una feina per a què ens preparaven els amos de cada un dels moments passats, però lloar-nos a nosaltres mateixes és molt més modern, democràtic i, sobretot, sa.</span></div>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;">
<span style="line-height: 24px;"><br /></span></div>
<span style="line-height: 24px;"><div style="text-align: justify;">
I per lloar-nos a nosaltres mateixos, res millor que lloar les lluites i les lluitadores que ens van precedir i que van aconseguir les més grans conquestes socials de què continuem gaudint. En la societat industrial basada en el salari i en les classes, que amb el seu combat fan que la història camini, la conquesta de la jornada de les vuit hores és una fita que caldria recordar cada any, cada mes i cada minut, totes les persones que ens dediquem a vendre la nostra força de treball, ja sigui físic o intel·lectual, a canvi d'un salari i en un horari concret, o no tan concret.</div>
</span><div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<span style="line-height: 24px;"><div style="text-align: justify;">
<a href="https://www.elnacional.cat/uploads/s1/70/40/49/7/test-50-la-vaga-de-la-canadenca-fotografia-vaguistes-font-el-nacional_1_630x630.jpeg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Resultat d'imatges de canadenca" border="0" height="400" src="https://www.elnacional.cat/uploads/s1/70/40/49/7/test-50-la-vaga-de-la-canadenca-fotografia-vaguistes-font-el-nacional_1_630x630.jpeg" width="400" /></a>Ara bé, per conèixer el nostre passat cal treure la pols de munts de romanalles antigues i passades de moda i de voltes que apuntalen i mantenen precisament la desmemòria per tal que, sense conèixer el passat, mai no ens mirem el futur amb ganes i possibilitats de canvis a fons, de canvis estructurals. És per això que la vaga de la Canadenca té tan poca literatura al seu voltant i tan pocs referents bibliogràfics accessibles. Això acaba de canviar fa només uns mesos. L'incansable historiador Ferran Aisa ha tret al carrer dos llibres, un en català i l'altre en castellà, sobre la vaga que ens va portar la jornada de vuit hores, la vaga de la Canadenca, dos llibres que són un i que cal llegir per tal de saber d'on venim i, si ens volem moure de lloc, què cal fer o què calia fer en uns moments determinats per aconseguir-ho.</div>
</span></span><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<span style="line-height: 24px;"><div style="text-align: justify;">
Era 1919 i la lluita per les vuit hores de jornada laboral era un objectiu compartit per la majoria de la classe obrera catalana, que des de 1870 s'organitzava de forma molt majoritària en un sindicat anarquista, la CNT en aquell moment. 44 dies de vaga acabaren el 3 d'abril amb un Reial Decret en què el Govern espanyol del comte de Romanones decretava la jornada laboral de 40 hores setmanals. A finals de 1918, s’havia iniciat un conflicte entre l'empresa Canadian Bank of Comerce of Toronto (coneguda com La Canadenca) i els seus obrers del pantà de Camarassa. Era un conflicte que derivaria en una vaga que començava de forma oficial el 5 de febrer de l'any següent i que tindria molt diversos episodis que Aisa explica amb multitud de dades en aquest llibre, <em style="box-sizing: border-box;">La vaga de la canandenca. La conquesta de les vuit hore</em>s, que ha publicat Edicions del 1984 en la seva versió catalana.</div>
</span><div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<span style="line-height: 24px;"><div style="text-align: justify;">
El llibre ressegueix cada un dels moments de la vaga i analitza l'entorn social i històric en què es desenvolupà la que, sense cap mena de dubte, continua essent la vaga més important de la història dels Països Catalans i que va comptar amb dirigents obrers de la talla de Simó Piera, Ángel Pestaña o, sobretot, Salvador Seguí, la figura del qual esdevingué mítica alhora que decisiva tant en el combat com en les negociacions que se'n derivaren.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<img alt="Resultat d'imatges de canadenca vaga" src="https://pbs.twimg.com/media/B9ET2PfIAAAqHsS.jpg" /></div>
</span><div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<span style="line-height: 24px;"><div style="text-align: justify;">
És aquesta la història que cal que coneguem, és aquest el relat del passat que ens convé, és aquesta la mirada que ens pot donar eines prou potents per esdevenir resolutius i no només teòrics, pensadores i no només pràctiques. Perquè és en la síntesi de lluita i tàctica, de pensament a llarg termini i pràctica resolutiva sense dubtar massa on podem situar els factors que determinaren que una vaga petita com totes les que comencen en la perifèria esdevingués general, revolucionària i aportés una millora de les condicions de la classe obrera que es manté fins a avui, tot i que ja sabem perfectament que els amos no paren de fer mans i mànigues, i en molts casos ho acaben aconseguint, per tal que perdem tot si cada un dels drets col·lectius de què gaudim, tots ells aconseguit lluitant, tots ells aconseguits vencent.</div>
</span></span></div>
</div>
</div>
</div>
</div>
<h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: small;"> </span></h3>

Jordi Martí Font recomana el llibre que acaba de publicar Ferran Aisa sobre la vaga de la Canadenca que fa 100 anys va permetre aconseguir la jornada de 40 hores setmanals

«És en la síntesi de lluita i tàctica, de pensament a llarg termini i pràctica resolutiva sense dubtar massa on podem situar els factors que determinaren que una vaga petita com totes les que comencen en la perifèria esdevingués general, revolucionària i aportés una millora de les condicions de la classe obrera que es manté fins a avui»

Cua per comprar carbó durant la vaga de la Canadenca. La foto del Fons Brangulí que il·lustra la portada del llibre de Ferran Aisa | Fons Brangulí

Hi ha països que, quan parlen del seu passat, lloen reis i reines, generals o altres tipus de militars, criminals de diverses formes i maneres que, davall de corones o altres tipus de barrets, han prestat servei al manteniment d'un petit grup dirigent al capdavant de la societat, a qui s'ha ensenyat a lloar-los. Al nostre, de país, lloar reis i reines medievals era una feina per a què ens preparaven els amos de cada un dels moments passats, però lloar-nos a nosaltres mateixes és molt més modern, democràtic i, sobretot, sa.

I per lloar-nos a nosaltres mateixos, res millor que lloar les lluites i les lluitadores que ens van precedir i que van aconseguir les més grans conquestes socials de què continuem gaudint. En la societat industrial basada en el salari i en les classes, que amb el seu combat fan que la història camini, la conquesta de la jornada de les vuit hores és una fita que caldria recordar cada any, cada mes i cada minut, totes les persones que ens dediquem a vendre la nostra força de treball, ja sigui físic o intel·lectual, a canvi d'un salari i en un horari concret, o no tan concret.

Ara bé, per conèixer el nostre passat cal treure la pols de munts de romanalles antigues i passades de moda i de voltes que apuntalen i mantenen precisament la desmemòria per tal que, sense conèixer el passat, mai no ens mirem el futur amb ganes i possibilitats de canvis a fons, de canvis estructurals. És per això que la vaga de la Canadenca té tan poca literatura al seu voltant i tan pocs referents bibliogràfics accessibles. Això acaba de canviar fa només uns mesos. L'incansable historiador Ferran Aisa ha tret al carrer dos llibres, un en català i l'altre en castellà, sobre la vaga que ens va portar la jornada de vuit hores, la vaga de la Canadenca, dos llibres que són un i que cal llegir per tal de saber d'on venim i, si ens volem moure de lloc, què cal fer o què calia fer en uns moments determinats per aconseguir-ho.

Era 1919 i la lluita per les vuit hores de jornada laboral era un objectiu compartit per la majoria de la classe obrera catalana, que des de 1870 s'organitzava de forma molt majoritària en un sindicat anarquista, la CNT en aquell moment. 44 dies de vaga acabaren el 3 d'abril amb un Reial Decret en què el Govern espanyol del comte de Romanones decretava la jornada laboral de 40 hores setmanals. A finals de 1918, s’havia iniciat un conflicte entre l'empresa Canadian Bank of Comerce of Toronto (coneguda com La Canadenca) i els seus obrers del pantà de Camarassa. Era un conflicte que derivaria en una vaga que començava de forma oficial el 5 de febrer de l'any següent i que tindria molt diversos episodis que Aisa explica amb multitud de dades en aquest llibre, La vaga de la canandenca. La conquesta de les vuit hores, que ha publicat Edicions del 1984 en la seva versió catalana.

El llibre ressegueix cada un dels moments de la vaga i analitza l'entorn social i històric en què es desenvolupà la que, sense cap mena de dubte, continua essent la vaga més important de la història dels Països Catalans i que va comptar amb dirigents obrers de la talla de Simó Piera, Ángel Pestaña o, sobretot, Salvador Seguí, la figura del qual esdevingué mítica alhora que decisiva tant en el combat com en les negociacions que se'n derivaren.

És aquesta la història que cal que coneguem, és aquest el relat del passat que ens convé, és aquesta la mirada que ens pot donar eines prou potents per esdevenir resolutius i no només teòrics, pensadores i no només pràctiques. Perquè és en la síntesi de lluita i tàctica, de pensament a llarg termini i pràctica resolutiva sense dubtar massa on podem situar els factors que determinaren que una vaga petita com totes les que comencen en la perifèria esdevingués general, revolucionària i aportés una millora de les condicions de la classe obrera que es manté fins a avui, tot i que ja sabem perfectament que els amos no paren de fer mans i mànigues, i en molts casos ho acaben aconseguint, per tal que perdem tot si cada un dels drets col·lectius de què gaudim, tots ells aconseguit lluitant, tots ells aconseguits vencent.

<pre class="tw-data-text tw-ta tw-text-small" data-placeholder="Traducció" dir="ltr" id="tw-target-text" style="background-color: #f8f9fa; border: none; color: #222222; line-height: 24px; overflow: hidden; padding: 0px 0.14em 0px 0px; position: relative; resize: none; unicode-bidi: isolate; white-space: pre-wrap; width: 283px; word-wrap: break-word;"><span lang="ca"><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Quan i com neix la nova esquerra a Itàlia? Abans de 1968, per qui estava representada? Quines són les arrels del moviment del '68 -'69? Aquestes són les preguntes principals que la pel·lícula documental "La dècada vermella" intenta respondre.</span></span></pre>
<pre class="tw-data-text tw-ta tw-text-small" data-placeholder="Traducció" dir="ltr" id="tw-target-text" style="background-color: #f8f9fa; border: none; color: #222222; line-height: 24px; overflow: hidden; padding: 0px 0.14em 0px 0px; position: relative; resize: none; unicode-bidi: isolate; white-space: pre-wrap; width: 283px; word-wrap: break-word;"><span lang="ca"><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><img alt="Resultat d'imatges de lotta operaia" src="http://www.operaicontro.it/wp-content/uploads/2018/01/potere-operaio1-620x350.jpg" />
La pel·lícula es basa en el llibre de Romolo Gobbi "Com'eri bella classe worker", sobre la preciosa documentació del Fondo Gobbi, que ara es conserva a l'arxiu històric del municipi de Viverone, i es fa a partir dels testimonis d'alguns dels principals intèrprets de les lluites. polítiques i sindicats de la dècada de 1960.</span></span></pre>
<pre class="tw-data-text tw-ta tw-text-small" data-placeholder="Traducció" dir="ltr" id="tw-target-text" style="background-color: #f8f9fa; border: none; color: #222222; line-height: 24px; overflow: hidden; padding: 0px 0.14em 0px 0px; position: relative; resize: none; unicode-bidi: isolate; white-space: pre-wrap; width: 283px; word-wrap: break-word;"><span lang="ca"><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">
Gobbi, el protagonista de la pel·lícula, comenta els passos més destacats del seu llibre trenta anys després de la seva publicació, recordant la llarga temporada de lluites obreres a Torí que precedeixen la calorosa tardor (des de les primeres agitacions de la FIAT a la vaga de Lancia del gener de 1961, des dels fets de Piazza Statuto al juliol del 62 fins a la revolta de Corso Traiano al juliol del 69) i reconstruint críticament i puntualment l'experiència de les revistes "Quaderni Rossi" i "Classe Operaia", que el van veure entre els protagonistes principals i més astuts. </span></span></pre>
<pre class="tw-data-text tw-ta tw-text-small" data-placeholder="Traducció" dir="ltr" id="tw-target-text" style="background-color: #f8f9fa; border: none; color: #222222; line-height: 24px; overflow: hidden; padding: 0px 0.14em 0px 0px; position: relative; resize: none; unicode-bidi: isolate; white-space: pre-wrap; width: 283px; word-wrap: break-word;"><span lang="ca"><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">
</span></span></pre>
<pre class="tw-data-text tw-ta tw-text-small" data-placeholder="Traducció" dir="ltr" id="tw-target-text" style="background-color: #f8f9fa; border: none; color: #222222; line-height: 24px; overflow: hidden; padding: 0px 0.14em 0px 0px; position: relative; resize: none; unicode-bidi: isolate; white-space: pre-wrap; width: 283px; word-wrap: break-word;"><span lang="ca"><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Al voltant del "Quaderni Rossi" i del "Classe Operaia" es va formar un nucli d'intel·lectuals (de Raniero Panzieri a Mario Tronti, d'Alberto Asor Rosa a Massimo Cacciari, de Toni Negri al mateix Romolo Gobbi, només per nomenar alguns dels més coneguts) qui va ser capaç de transmetre la teoria i la pràctica revolucionària al nou moviment dels seixanta-vuit, per tant, a les primeres organitzacions polítiques estructurades de l'esquerra extraparlamentària, Potere Operaio i Lotta Continua.</span></span></pre>
<pre class="tw-data-text tw-ta tw-text-small" data-placeholder="Traducció" dir="ltr" id="tw-target-text" style="background-color: #f8f9fa; border: none; color: #222222; line-height: 24px; overflow: hidden; padding: 0px 0.14em 0px 0px; position: relative; resize: none; unicode-bidi: isolate; white-space: pre-wrap; width: 283px; word-wrap: break-word;"><span lang="ca"><img alt="Resultat d'imatges de lotta operaia" src="https://lotta-continua.it/images/easyblog_articles/462/scioperi-44.jpg" /><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">
Amb motiu del cinquantè aniversari de Sessantotto, la generació que va experimentar el primer esdeveniment revolucionari de la segona postguerra, representada per Romolo Gobbi, Emilio Soave, Rino Fassio i Claudio Dellavalle, ens proporciona una clau útil i estimulant per interpretar els fets base i han contribuït a donar vida a la nova esquerra extraparlamentària a Itàlia.</span></span></pre>
<iframe allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="" frameborder="0" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/253251756" width="640"></iframe>

<a href="https://vimeo.com/253251756">Film IL DECENNIO ROSSO. Torino, 1959-1969. Dai Quaderni Rossi a Lotta Continua.</a> from <a href="https://vimeo.com/videoastolfo">VideoAstolfoSullaLuna</a> on <a href="https://vimeo.com/">Vimeo</a>.

Quan i com neix la nova esquerra a Itàlia? Abans de 1968, per qui estava representada? Quines són les arrels del moviment del '68 -'69? Aquestes són les preguntes principals que la pel·lícula documental "La dècada vermella" intenta respondre.


La pel·lícula es basa en el llibre de Romolo Gobbi "Com'eri bella classe worker", sobre la preciosa documentació del Fondo Gobbi, que ara es conserva a l'arxiu històric del municipi de Viverone, i es fa a partir dels testimonis d'alguns dels principals intèrprets de les lluites. polítiques i sindicats de la dècada de 1960.


Gobbi, el protagonista de la pel·lícula, comenta els passos més destacats del seu llibre trenta anys després de la seva publicació, recordant la llarga temporada de lluites obreres a Torí que precedeixen la calorosa tardor (des de les primeres agitacions de la FIAT a la vaga de Lancia del gener de 1961, des dels fets de Piazza Statuto al juliol del 62 fins a la revolta de Corso Traiano al juliol del 69) i reconstruint críticament i puntualment l'experiència de les revistes "Quaderni Rossi" i "Classe Operaia", que el van veure entre els protagonistes principals i més astuts.

Al voltant del "Quaderni Rossi" i del "Classe Operaia" es va formar un nucli d'intel·lectuals (de Raniero Panzieri a Mario Tronti, d'Alberto Asor Rosa a Massimo Cacciari, de Toni Negri al mateix Romolo Gobbi, només per nomenar alguns dels més coneguts) qui va ser capaç de transmetre la teoria i la pràctica revolucionària al nou moviment dels seixanta-vuit, per tant, a les primeres organitzacions polítiques estructurades de l'esquerra extraparlamentària, Potere Operaio i Lotta Continua.


Amb motiu del cinquantè aniversari de Sessantotto, la generació que va experimentar el primer esdeveniment revolucionari de la segona postguerra, representada per Romolo Gobbi, Emilio Soave, Rino Fassio i Claudio Dellavalle, ens proporciona una clau útil i estimulant per interpretar els fets base i han contribuït a donar vida a la nova esquerra extraparlamentària a Itàlia.

Film IL DECENNIO ROSSO. Torino, 1959-1969. Dai Quaderni Rossi a Lotta Continua. from VideoAstolfoSullaLuna on Vimeo.