NingĂº pot negar avui que la pandèmia del coronavirus tindrĂ importants conseqĂ¼Ă¨ncies econĂ²miques al nostre entorn i en l’Ă mbit global. I no ho podem negar perquè treballadors i treballadores ja estan començant a rebre els primers impactes en forma d’acomiadaments, expedients temporals d’ocupaciĂ³ o no contractacions de temporada. Les que mantenen la feina –treballadores de la salut, de comerços d’alimentaciĂ³ o farmĂ cia, cuidadores de persones dependents, entre d’altres– a mĂ©s de la precarietat crĂ²nica, els augmenten els riscos de treballar sense les mesures de seguretat adequades. Les treballadores autĂ²nomes i pimes es pregunten com podran fer front a factures o pagar les nĂ²mines si no tenen activitat econĂ²mica a causa del confinament.
PerĂ² ens farĂem un mal favor si identifiquem el coronavirus com la causa d’aquesta crisi econĂ²mica. Evidentment que la pandèmia tĂ© i tindrĂ efectes directes sobre l’economia, perĂ² cal que ho analitzem amb mirada mĂ©s global i mĂ©s llarga, per copsar la dimensiĂ³ de la crisi econĂ²mica que s’ha estat desenvolupant, mĂ©s enllĂ del coronavirus. Perquè la pandèmia del virus COVID-19 estĂ en realitat, no nomĂ©s causant una crisi per si mateixa, sinĂ³ desencadenant una crisi preexistent. Una mirada mĂ©s Ă mplia i llarga ens permetrĂ identificar causes profundes de la tambĂ© profunda crisi que afronta el capitalisme, per cercar aixĂ tambĂ© respostes de profunditat.
COVID-19 com a desencadenant d’una crisi de deute
Probablement recordeu la caiguda de Lehman Brothers el 2008. Resulta obvi que la causa d’aquella crisi financera no va ser la fallida d’una sola empresa, sinĂ³ que l’esdeveniment va generar una reacciĂ³ en cadena que va desencadenar i agreujar una situaciĂ³ de crisi ja preexistent. En anglès en diuen trigger, desencadenant o disparador. El COVID-19 pot ser precisament aixĂ², un esdeveniment amb repercussions enormes sobre l’economia productiva i reproductiva, perĂ² tambĂ© el desencadenant d’una crisi mĂ©s profunda que ja fa temps que s’estĂ coent. Un tret al cor del capitalisme.
De fet, ja fa temps que mitjans econĂ²mics, institucions financeres internacionals, economistes ortodoxes i crĂtiques, i organitzacions socials, anem dient que hi ha risc i signes d’una nova crisi econĂ²mica i financera. Un dels elements claus d’aquesta crisi Ă©s l’elevat nivell de deute.
Mai a la histĂ²ria de la humanitat hi havia hagut nivells tan elevats d’endeutament. En termes absoluts, el deute global ha assolit els 253 bilions de dĂ²lars el darrer trimestre de 2019, el que equival al 322% del PIB mundial
Mai a la histĂ²ria de la humanitat hi havia hagut nivells tan elevats d’endeutament. En termes absoluts, el deute global ha assolit els 253 bilions de dĂ²lars el darrer trimestre de 2019, el que equival al 322% del PIB mundial. És a dir, el deute a nivell global mĂ©s que triplica la riquesa produĂ¯da a tot el mĂ³n (tal com es comptabilitza a travĂ©s del PIB, una mesura molt ineficient que, entre altres mancances, no considera el treball reproductiu i de cures, imprescindible per la sostenibilitat de la vida).
Aquest nou cicle d’endeutament, que s’inicia el 2010 a conseqĂ¼Ă¨ncia de les polĂtiques monetĂ ries de resposta a la crisi de 2008 i del funcionament normald’una economia hĂperfinanceritzada Ă©s, segons el Banc Mundial, mĂ©s ampli geogrĂ ficament, mĂ©s rĂ pid i amb nivells mĂ©s elevats de deute que cap altra onada d’endeutament passada en temps de pau. Trobem endeutament insostenible a paĂ¯sos del Nord i del Sud global, i els nivells de deute molt elevat es donen tant en l’Ă mbit pĂºblic –amb 72,7 bilions de dĂ²lars (92.5% del PIB)– com privat, especialment de les empreses no financeres (amb 69,3 bilions de dĂ²lars, el 88.3% del PIB). TambĂ© el deute de les famĂlies ha anat creixent en els darrers anys, especialment als Estats Units d’Amèrica, el Regne Unit i a paĂ¯sos asiĂ tics com Corea del Sud, Hong Kong, TailĂ ndia, MalĂ isia o la Xina, reinflant la bombolla immobiliĂ ria.
En un sistema econĂ²mic altament financeritzat, el creixement econĂ²mic d’empreses i paĂ¯sos s’ha basat en els darrers anys, especialment des de 2020, en l’endeutament a baixos tipus d’interès
En un sistema econĂ²mic altament financeritzat, el creixement econĂ²mic d’empreses i paĂ¯sos s’ha basat en els darrers anys, especialment des de 2020, en l’endeutament a baixos tipus d’interès. L’Institut de Finances Internacional (IFF), un lobby de la indĂºstria financera, afirmava l’octubre de 2019 que hi havia “molta preocupaciĂ³ que un continuat creixement del deute podria iniciar una nova crisi”. Des de fa uns anys, i especialment des de la tardor passada, institucions com l’FMI alertaven que increments de tipus d’interès o la intensificaciĂ³ de les tensions comercials i geopolĂtiques, podia desencadenar en una crisi sense precedents. Sense dubte, la crisi del coronavirus supera amb molt els impactes dels xocs previstos fa uns mesos.
COVID-19 com a agreujant d’una crisi global
El coronavirus impacta fortament en l’economia real. Ens afrontem a una gran davallada del consum a nivell global, en un context de ja per si reducciĂ³ de la demanda per l’estancament dels salaris. Ă’bviament, en situaciĂ³ de confinament o semiconfinament es deixa de consumir mĂ©s enllĂ de l’imprescindible. El turisme s’atura en sec, la gent deixa de comprar cotxes i es posposen decisions econĂ²miques importants. Les empreses, que veuen com les vendes es redueixen, deixen d’invertir, paguen amb retard a proveĂ¯dors o fins i tot posposen compres importants de subministraments o equips. En paĂ¯sos on hi ha confinament total, les indĂºstries deixen de produir i servir mercaderies, provocant trencaments en les cadenes de producciĂ³. L’impacte del coronavirus Ă©s simultani tant en la demanda com en l’oferta.
Com hem dit, aixĂ² succeeix en un context d’elevat endeutament corporatiu. Pel que a mesura que els ingressos es redueixin, les empreses tindran mĂ©s dificultats de pagar els deutes acumulats. El risc es multiplica si tenim en compte que en molts casos aquests deutes ja eren de dubtosa qualitat abans del coronavirus, Ă©s a dir, que el nombre d’empreses anomenades zombi, tal com informava El Salto fa un mes, era cada cop mĂ©s elevat. Les empreses zombi sĂ³n aquelles en les quals els beneficis no sĂ³n capaços ni de cobrir els costos financers, Ă©s a dir, que no guanyen ni per cobrir els interessos dels seus deutes, de manera que sobreviuen grĂ cies als continus refinançaments del deute. En un context d’incertesa com l’actual, seran pocs els inversors i entitats financeres que s’arrisquin a seguir mantenint-les a flor d’aigua.
La reducciĂ³ de la demanda a escala global, a mĂ©s, provocarĂ un major descens en les exportacions i preus de les matèries primeres, especialment greu per als paĂ¯sos del Sud
En l’Ă mbit pĂºblic, els estats necessĂ riament han d’augmentar la despesa sanitĂ ria i en altres Ă mbits (prestacions de l’atur, ajudes socials, etcètera) per fer front a la situaciĂ³ del coronavirus. Els ingressos es reduiran, ja que empreses i famĂlies compraran menys (inferior recaptaciĂ³ de l’IVA) i guanyaran menys (inferior recaptaciĂ³ d’IRPF i impost de societats) i per tant els dèficits s’incrementaran, augmentant els ja elevats nivells de deute pĂºblic. AixĂ² Ă©s especialment preocupant en els paĂ¯sos mĂ©s empobrits, com alguns de l’Ă€frica sub-Sahariana, o d’altres paĂ¯sos de rendes mitjanes com l’Argentina, el LĂban o Egipte, en situaciĂ³ ja de crisis de deute.
La reducciĂ³ de la demanda a escala global, a mĂ©s, provocarĂ un major descens en les exportacions i preus de les matèries primeres, especialment greu per als paĂ¯sos del Sud. Durant dècades, el Banc Mundial i l’FMI han recomanat als paĂ¯sos empobrits aprofitar els seus recursos naturals per fomentar un creixement econĂ²mic basat en exportacions de combustibles fĂ²ssils, de minerals, soja o oli de palma, entre molts d’altres. Tal com informa Eurodad, el nombre de paĂ¯sos dependents de l’exportaciĂ³ de matèries primeres s’ha incrementat de 92 al 2002 a 102 al 2017, i a causa del coronavirus hi haurĂ una reducciĂ³ de mĂ©s de 50.000 milions de dĂ²lars en exportacions globals. NomĂ©s la Xina importava de la resta del mĂ³n, abans de la crisi, per valor d’1,7 bilions de dĂ²lars. Des de l’inici d’any, les importacions a la Xina s’han reduĂ¯t un 4% i els preus de matèries primeres han caigut un 30%. La reducciĂ³ de la demanda a escala global sense cap dubte reduirĂ els ingressos en aquests paĂ¯sos, que afrontaran encara mĂ©s dificultats per pagar els seus deutes externs.
Finalment, la incertesa genera pĂ nic i caigudes massives a les borses, i la manca de regulaciĂ³ la proliferaciĂ³ de fons voltors i operacions especulatives. La mateixa incertesa fa augmentar les primes de risc i per tant incrementen els costos per als estats i empreses per refinançar els seus deutes. Tot plegat, en una economia financeritzada, i per tant altament vulnerable a les incerteses i volatilitat dels mercats financers, i molt globalitzada, on no nomĂ©s el virus no coneix fronteres, sinĂ³ que la recessiĂ³ econĂ²mica es contagia rĂ pidament d’un paĂs a l’altre.
COVID-19 com a sĂmptoma
Cal esmentar tambĂ© la dimensiĂ³ de la crisi del coronavirus com a sĂmptoma del capitalisme neoliberal i les polĂtiques d’austeritat que durant dècades han anat minant la capacitat del sistema sanitari per abordar crisis com l’actual. AquellspaĂ¯sos amb majors nivells de deute, han estat els que mĂ©s han reduĂ¯t les seves inversions en sanitat, i on la crisi del coronavirus serĂ mĂ©s difĂcil d’afrontar. El deliri de l’austeritat no nomĂ©s ha afectat la capacitat dels sistemes pĂºblics sanitaris, sinĂ³ tambĂ© als nivells de protecciĂ³ social, incloent-hi subsidis d’atur, pensions o ajudes per la poblaciĂ³ mĂ©s vulnerable, no nomĂ©s al nostre paĂs sinĂ³, especialment, als paĂ¯sos mĂ©s empobrits.
La Xarxa d’economia Social i SolidĂ ria (XES) denunciava que el COVID-19 no cau del cel, sinĂ³ que Ă©s conseqĂ¼Ă¨ncia d’un sistema capitalista patriarcal, productivista i devastador, que ha alterat l’equilibri dels ecosistemes, incloent virus i bacteris. La urbanitzaciĂ³ i desforestaciĂ³ associada amb el desenvolupament capitalista “estĂ obligant molts d’aquests animals a migrar i instal·lar-se a prop dels humans, la qual cosa multiplica les probabilitats que microbis, que per a aquestes espècies sĂ³n benignes, passin a les persones i mutin en patĂ²gens”, afirma el comunicat de la XES.
Des del primer moment hem vist clar que el coronavirus suposa un increment de les tasques de cures, que assumeixen de forma invisible i no remunerada les dones
El COVID-19 tambĂ© visibilitza la crisi de cures. Des del primer moment hem vist clar que el coronavirus suposa un increment de les tasques de cures, que assumeixen de forma invisible i no remunerada les dones. El tancament d’escoles, casals d’avis o residències de dia, i el confinament, fan incrementar les tasques de cura d’infants, gent gran i persones dependents aixĂ com les tasques domèstiques com cuinar o netejar (que s’incrementen en estar tancades a casa). A mĂ©s, cal tenir en compte tambĂ© l’impacte de la situaciĂ³ sobre les treballadores domèstiques i cuidadores, que assumeixen riscos molt elevats en tenir cura de persones en situaciĂ³ de risc sovint sense les proteccions necessĂ ries.
COVID-19 com a oportunitat?
La crisi del coronavirus posa en evidència les limitacions i riscos, a nivell humĂ i social, perĂ² tambĂ© econĂ²mic, del sistema capitalista. Ens posa enfront del mirall de què pot ser el futur en un marc d’emergència climĂ tica. En un escenari de creixents fenĂ²mens climĂ tics extrems, nomĂ©s un estat del benestar fort, sistemes de protecciĂ³ social suficients i un teixit comunitari i socioeconĂ²mic resilient, ens permetrĂ fer front a la vulnerabilitat creixent.
L’economia de mercat mostra, en moments com l’actual, el sense sentit d’un sistema financer especulatiu i volĂ til. Es fa evident que el capitalisme financeritzat i globalitzat Ă©s un dels pitjors sistemes per fer front a situacions de crisi humanitĂ ria com la que planteja la pandèmia del COVID-19 o l’emergència climĂ tica. Els problemes es contagien rĂ pidament, la incertesa es converteix en histèria en els mercats financers, les dependències d’importacions i exportacions es tornen vulnerabilitats i el deute insostenible es converteix en un pes impossible de seguir carregant.
És el moment de posar en valor els beneficis d’una nova economia de circuit curt, que produeixi bĂ©ns i serveis que responguin a les necessitats de les persones i no a les possibilitats de rendibilitat de la inversiĂ³
Davant d’aquestes evidències, Ă©s el moment de posar en valor els beneficis d’una nova economia de circuit curt, que produeixi bĂ©ns i serveis que responguin a les necessitats de les persones i no a les possibilitats de rendibilitat de la inversiĂ³; una economia ecofeminista que respecti els lĂmits materials del planeta, eliminant la dependència dels combustibles fĂ²ssils i reduint les emissions al mĂnim, i que posi en valor i democratitzi les tasques de cura i reproducciĂ³; una economia desfinanceritzada, en la que les institucions financeres, pĂºbliques i cooperatives, deixin de respondre a la dinĂ mica especulativa i estiguin al servei de l’economia productiva i reproductiva.
Ara Ă©s el moment de posar en marxa un pla de xoc social que rescati les persones en el curt termini, perĂ² tambĂ© d’un pla per construir una nova polĂtica econĂ²mica transformadora, des d’allĂ² local, el cooperativisme i la construcciĂ³ de sobiranies. El que ens permetrĂ sortir d’aquesta nova crisi sense incrementar la crisi climĂ tica no serĂ fomentar el consum i creixement desmesurat. SerĂ un decreixement que incorpori mesures i inversions que facilitin la transiciĂ³ industrial, energètica, comercial i agrĂcola. Aquesta aposta per un nou model econĂ²mic, compatible amb la vida i el planeta, no pot ser tĂmida. En temps de crisis, o som agosarades, o barbĂ rie. Ens hi posem?