La Renda Bàsica Universal: una eina útil en el context actual?

La Renda Bàsica Universal (RBU) va ser, després de la Gran Recessió del 2007, una de les propostes polítiques que més ressò va tenir. Podemos la va incloure al seu programa electoral a les eleccions europees del 2014 però després d’anys de crisi, i havent entrat de ple al sistema polític espanyol, la formació morada ha anat oblidant progressivament la proposta. La crisi de la COVID-19 i les previsibles conseqüències que tindrà ha fet ressorgir, de nou, el debat sobre la Renda Bàsica Universal. Existeixen diferents subsidis que, a primera vista, s’hi poden assemblar. Entre elles la nova proposta del govern PSOE–Podemos: l’Ingrés Mínim Vital. Però, com veurem més endavant, la RBU té unes característiques molt especials i no s’aplica actualment en cap país del món.

Tot fa pensar que les conseqüències de la crisi de la COVID-19 (que ja venia gestant-se molt abans que arribés el virus) faran trontollar el sistema tal i com el coneixem avui en dia. Possiblement estem davant d’un final de cicle, una transició cap a una nova fase o un canvi de sistema. En qualsevol cas s’aniran succeint diferents propostes, entre elles la Renda Bàsica Universal.

Els precedents

Malgrat que la proposta tal i com la coneixem avui en dia va aparèixer fa aproximadament un segle, caldria destacar que la idea és força més antiga. Les propostes més serioses comencen a sorgir a meitats del segle XX i el terme «renda bàsica» és utilitzat per primera vegada per l’economista d’Oxford G.D.H. Cole. Durant els anys seixanta personatges tan diferents com Martin Luther King o Richard Nixon recolzaren la proposta. Fins i tot Milton Friedman, un dels economistes de capçalera dels Chicago Boys, va defensar-ne una idea semblant des d’un punt de vista neoliberal. A partir dels vuitanta es va començar a debatre en diferents països com Holanda o Dinamarca.

La RBU ha estat provada mitjançant alguns experiments a diferents països del món. Entre ells Canadà, Finlàndia o Iran. Molt abans de la crisi del coronavirus ja s’havia posat sobre la taula aquesta proposta i diferents moviments feministes, sindicats i moviments socials l’han reivindicat en els últims anys.

El concepte

Per començar cal tenir en compte que la RBU presenta un seguit de característiques que la diferencien d’altres rendes. Tot i així, és important establir una definició ja que la RBU ha estat proposada des de diferents sectors ideològics. Com a síntesi, i recopilant diferents definicions, es podria formular de la manera següent: La Renda Bàsica Universal és un ingrés incondicional, il·limitat en el temps i d’una mateixa quantia de diners per a tots els beneficiaris, pagat per l’Estat a tots els membres de ple dret  de la societat, independentment d’altres possibles fonts de renda i que resulta suficient per poder viure dignament.

D’aquesta definició se’n poden extreure algunes conclusions que resulten de vital importància per entendre aquesta prestació. El primer concepte és que el pagament de la RBU és incondicional, per tant, no depèn de la situació individual (del nivell d’ingressos, de la situació laboral, discapacitat, etc.) ni exigeix cap compromís al beneficiari (com podria ser la recerca activa de treball). L’únic requisit seria l’edat i, potser, la ciutadania. Tots els ciutadans de ple dret rebrien la RBU, independentment d’altres possibles fonts de renda, per tant, la RBU la perceben igualment persones riques i persones pobres i no s’imposen condicions addicionals a les de ciutadania o residència acreditada, com també és el cas del dret a vot. El pagament no és en espècie, ni és un descompte del pagament del lloguer, ni un cupó de menjar, sinó diners. A més, la quantitat de diners és la mateixa per tots els beneficiaris, independentment de la situació personal i sense importar amb qui hi convisqui. Una institució jurídicopolítica efectua el pagament, ja sigui un Estat, un ens superior (com la Unió Europea) o un d’inferior (com una Comunitat Autònoma). Finalment, aquesta quantitat de diners ha de ser suficient per poder viure dignament sense altres ingressos afegits, per exemple, igual al llindar de pobresa.

Malgrat que no s’ha fet cap proposta en ferm per aplicar la RBU a casa nostra, cal no confondre-la amb altres subsidis. Segurament, les confusions més comunes es solen donar amb la Renda Garantida de Ciutadania i l’Ingrés Mínim Vital. Però un cop definida la RBU és fàcil entendre les diferències.

En primer lloc la Renda Garantida de Ciutadania, gestionada per la Generalitat de Catalunya, i la qual té moltes limitacions. Està condicionada als ingressos, a la situació laboral, a l’edat i a la residència. A més es tracta d’un subsidi temporal i cal renovar la sol·licitud cada dos anys. La quantia es modifica en la mateixa proporció en què varia l’indicador de renda de suficiència de Catalunya. La poden rebre persones que durant els 2 mesos anteriors a la sol·licitud tinguin ingressos inferiors al 100% de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (l’abril de 2020 se situa en 664€ al mes en dotze pagues). És individual, encara que es contempla la unitat familiar i en general no és compatible amb altres prestacions.

L’Ingrés Mínim Vital és una prestació nova que ha creat el govern espanyol per fer front a la crisi de la COVID-19. La poden rebre beneficiaris individuals o per unitat de convivència, però sempre persones d’entre 23 i 65 anys. Cal tenir residència a Espanya, estar en situació de vulnerabilitat econòmica, haver sol·licitat pensions i prestacions a les que s’hi pugui tenir dret i figurar inscrit com a demandant d’ocupació. La quantia per un beneficiari individual durant el 2020 és de 461,53€ i la quantia per unitat de convivència és variable, però oscil·la entre els 599,99€ i els 1.015,37€.

Una eina distributiva pel segle XXI

La fase actual del sistema capitalista es caracteritza, també, per un avenç de l’automatització i la intel·ligència artificial. Aquest desenvolupament tecnològic afectarà profundament a les relacions laborals i és previsible un escenari de pèrdua constant de llocs de treball. Malgrat l’espectacular augment de la productivitat, les condicions de la classe treballadora no han millorat significativament; sinó tot el contrari, la distribució de la riquesa és més desigual que mai. Els defensors de la RBU creuen que la proposta pot ser una forma de redistribuir de manera més justa. A més, la RBU només podria aplicar-se si es realitza un canvi fiscal profund. Però cal tenir en compte que si la RBU ha agafat popularitat durant la crisi de la COVID19, és perquè precisament estem vivint una crisi de la demanda. L’augment del consum esdevindria una conseqüència directa de la distribució de la riquesa. Des del punt de vista neoliberal es tracta d’un factor molt interessant en temps de crisi per tal d’incentivar el consum.

Tal i com s’ha definit la RBU anteriorment, es tractaria d’un ingrés suficient per a mantenir una vida digna, per tant es posaria fi o es reduiria significativament la pobresa, així com la conseqüent disminució de les malalties físiques i de salut mental o la reducció d’accidents de treball provinents de feines precàries que algunes persones es veuen obligades a acceptar.

Els beneficis socials directes de la RBU són indiscutibles i, a priori, cap socialista voldria renunciar-hi

Però un dels principals avantatges de la RBU és la fi de l’anomenada «trampa de la pobresa», que es dona quan qui percep l’ajuda té por de perdre el subsidi si troba qualsevol lloc de treball. Una part molt important de la població que  percep ajudes només pot optar a llocs de treball temporals, a jornada parcial o fins i tot per hores. Aquests tipus de treball són extremadament precaris. És freqüent que les persones creguin més convenient no acceptar llocs de treball temporals o a jornada parcial que representen menys ingressos que les ajudes que ja reben. Amb una RBU aquest fenomen no es donaria. Qualsevol ciutadà rebria la RBU i per tant no existiria la por a perdre el subsidi. Les persones podrien acceptar llocs de treball temporals o a jornada parcial sense por a perdre la RBU. Per tant, es facilitaria l’accés a llocs de feina més qualificats o que poden ser de més interès per als treballadors, encara que suposin menys ingressos. Però també pot suposar una victòria per a les classes dominants, les quals sempre han volgut flexibilitzar el mercat de treball (contractes temporals, inestables, molt flexibles, etc).

Tal i com plantegen alguns sectors, la RBU s’implementaria substituint (o absorbint) altres plans d’ajuda existents. Per tant, es reduirien considerablement els costos administratius. Les actuals prestacions només s’ofereixen als col·lectius que compleixin un seguit de requisits. Aquesta comprovació del compliment dels requisits i el seguiment posterior suposa una despesa pública molt considerable. A més, el funcionariat públic dels serveis socials dedica una part important del temps a comprovar qüestions burocràtiques. La RBU és, com indica el seu nom, universal. Periòdicament es realitzaria una transferència bancària. Tota burocràcia seria reduïda considerablement i el personal dels serveis socials es podria dedicar a gestionar més eficaçment altres qüestions.

Alguns defensors de la proposta teoritzen que la RBU podria suposar una mena de caixa de resistència que permetria a la classe treballadora poder augmentar les seves demandes. La RBU, diuen, donaria més llibertat a les persones que s’organitzen en els moviments socials per poder dedicar-hi més temps.

El caràcter universal de la RBU situa a tota la població al mateix nivell, d’aquesta manera s’evitarien alguns dels prejudicis existents a dia d’avui. Les persones que actualment necessiten els subsidis es veuen estigmatitzades, gairebé assenyalades, pel fet de ser pobres. A més, l’escrutini que es realitza sobre aquestes persones per part de l’Estat és humiliant.

La RBU es destinaria a persones amb una situació econòmica molt complicada i ,alhora, també la rebrien personatges com Amancio Ortega. Això, segons els defensors de la proposta, pot comportar certs malentesos. L’objectiu de la RBU no és que la rebin els rics sinó que la cobri tothom, tenint en compte que els rics són una extrema minoria. Tot i això, les persones que formen part de la classe dominant també rebrien la RBU però, amb el canvi de fiscalitat que proposen els defensors de la RBU, els rics pagarien molt més del que reben.

La RBU ha estat proposada diverses vegades des de la lluita feminista. Les dones són un dels grups de vulnerabilitat que podria veure incrementada la seva llibertat amb una RBU ja que proporcionaria major independència econòmica. Diverses pensadores feministes han posat èmfasi en l’anomenat treball domèstic o el treball de cures, els quals no estan socialment reconeguts ni són remunerats. La RBU podria suposar una mena de contrapoder domèstic, reconeixent el treball no remunerat i modificant les relacions de dominació entre sexes.

A més, la seguretat econòmica que proporcionaria la RBU permetria a les persones autorealitzar-se. L’oci o la formació estarien a l’abast de capes molt més àmplies de població. Es podria resoldre el problema de la reconversió, el qual sorgeix quan un gruix de persones d’algun sector perden el seu lloc de treball, principalment per innovacions tecnològiques (per exemple la robotització). Si no es promocionen polítiques de reconversió les persones acomiadades no tenen altra opció que acceptar treballs mal remunerats en altres sectors. La RBU, i la seguretat econòmica que proporcionaria, permetria que les persones invertissin en formació per reincorporar-se al mercat de treball. Per tant, podria augmentar el temps d’escolarització, especialment de les classes més baixes.

Un cavall de Troia del neoliberalisme?

Alguns economistes assenyalen que l’actual desproporció en el repartiment de la riquesa pot generar un descontentament social considerable. Amb l’objectiu d’evitar brots de protesta les classes dominants poden veure atractiva la idea d’implementar certes polítiques que funcionin com un sedant social. Es tractaria de polítiques socialment ben acceptades, com la legalització de la marihuana o l’abaratiment de l’oci i, en funció de la pressió social, fins i tot podrien cedir en la repartició de la riquesa mitjançant la implementació de la Renda Bàsica Universal. Aquestes mesures tindrien l’objectiu d’anul·lar qualsevol proposta política que pretengui qüestionar l’arrel del problema: el sistema de producció capitalista. Es tractaria, doncs, d’una alienació massiva mitjançant mesures polítiques  força populars, amb un cost considerable per les classes dominants.

La RBU també podria suposar l’assoliment del somni dels neoliberals: la reducció del pes de l’Estat fins al seu mínim. Es tractaria d’eliminar les «ineficiències de l’Estat» suprimint nombrosos programes socials o privatitzant més sectors amb l’excusa de l’aplicació de la Renda Bàsica Universal. En definitiva, les classes dominants poden veure l’aplicació de la RBU com una oportunitat d’or per deteriorar la infraestructura pública. A més, seria un avenç per part dels neoliberals per aconseguir la conversió gradual de l’Estat en una gran corporació, en una mena d’empresa en la qual els ciutadans esdevindrien simples consumidors. En aquest plantejament es deixaria com a secundari l’objectiu de millorar les condicions de vida de les persones i les mesures socials només es valorarien en funció de la capacitat per multiplicar el capital.

Seguint amb la reflexió empresarial de la RBU alguns neoliberals defensors de la RBU argumenten que aquest subsidi podria ajudar a les persones a «treure l’emprenedor que porten dintre». Aquesta lògica individualista seria utilitzada per modificar substancialment les relacions laborals existents fins a dia d’avui. El mercat de treball seguiria amb la tendència actual, la flexibilització. Tecnologies com Glovo, Uber, Cabify, JustEat, etc. es podrien veure beneficiades.

Qüestió de força

Fent un balanç simplista dels avantatges i inconvenients de la Renda Bàsica Universal exposats anteriorment es podria arribar a la conclusió que existeixen molts més motius favorables que no pas negatius. Però les conseqüències directes que podria generar l’aplicació de la RBU amaguen un debat de fons que resulta fonamental: com aconseguir la RBU?

La RBU representaria la continuació lògica de l’estat del benestar. És a dir, l’extensió dels serveis públics que ja s’ofereixen ara. Aconseguir la RBU suposaria una victòria brutal de la classe treballadora sobre la classe dominant. La qüestió és, realment estem en aquesta situació? La dinàmica de les darreres dècades ha estat de regressió i de retallades constants, però l’escenari que ha deixat la pandèmia i la crisi capitalista és totalment diferent del de fa tan sols uns mesos.

La RBU ens pot servir per posar sobre la taula altres qüestions? Evidenciar les desigualtats creixents entre rics i pobres, entomar amb força una possible reforma fiscal més distributiva o simplement socialitzar un discurs de classe en un moment de crisi?

Cal tenir present que la proposta de la RBU s’ha formulat des de sectors progressistes però també des de sectors neoliberals. Els beneficis socials directes de la RBU són indiscutibles i, a priori, cap socialista voldria renunciar-hi. Però la RBU també es podria aplicar a partir d’una mena de xantatge per part de les classes dominants: s’aplicaria la RBU a canvi de l’aprimament de l’Estat i una flexibilització del mercat laboral. És a dir, el que s’ha anomenat el cavall de Troia del neoliberalisme.

Per altra banda, si la classe treballadora tingués la força suficient per imposar la RBU sense que això suposi una regressió en altres aspectes, estaríem parlant, gairebé, d’una victòria sense precedents. Això suposaria aplicar la RBU i, alhora, efectuar una important reforma fiscal en la que la classe dominant es veiés obligada a contribuir significativament. Però el cert és que la classe treballadora no es troba en una situació de força. L’ofensiva neoliberal no ha trobat un moviment obrer organitzat capaç d’aturar l’embat. Fins i tot serveis públics tan essencials com la sanitat o l’educació estan intentant ser privatitzats i, encara que de moment s’han pogut aturar els cops més importants, l’atac de la classe dominant continua insistentment. A més, en el suposat cas que la classe treballadora tingui prou força com per imposar-se a la classe dominant, s’hauria de limitar a reclamar una RBU?

Un debat obert en el si de l’esquerra

Quina de les dues opcions per aplicar la RBU té, ara per ara, més possibilitats de tenir èxit? Una RBU com a cavall de Troia del neoliberalisme o una RBU com a triomf de la classe treballadora? Segurament resulta difícil de creure que existeixi realment una proposta ferma des dels sectors neoliberals respecte la RBU. Més aviat al contrari, els sectors neoliberals critiquen amb duresa la que consideren una despesa pública desmesurada. Per aquesta raó la RBU podria ser una proposta eminentment d’esquerres i transformadora.

Interessa al conjunt de l’independentisme d’esquerres reivindicar la Renda Bàsica Universal? És una mesura reformista, difícil d’assolir i que no qüestiona la propietat privada dels mitjans de producció. Però es tracta d’un objectiu molt concret, una demanda molt clara que podria tenir molta adhesió entre la classe treballadora, especialment amb l’escenari econòmic, polític i social que ha deixat la situació de pandèmia. Possiblement ens hauríem de preguntar quines possibilitats ens brinda aquesta proposta i si serveix a l’esquerra per avançar. La RBU, junt amb altres polítiques, poden fer que l’esquerra recuperi la iniciativa, superant l’immobilisme i la crítica sense proposta?

La RBU ens pot servir per posar sobre la taula altres qüestions? Evidenciar les desigualtats creixents entre rics i pobres, entomar amb força una possible reforma fiscal més distributiva o simplement socialitzar un discurs de classe en un moment de crisi?

Aquest article pretenia llençar algunes preguntes per tal d’iniciar les reflexions polítiques que necessitem per afrontar els reptes que ens venen, que no son pocs. Si serveix per debatre ja haurà complert bona part del seu objectiu i només quedarà passar de la crítica a la proposta, que sol ser el més difícil.

Foto de portada: pxhere.com