Archive for d’octubre 2020

Home Archive for d’octubre 2020

undefined

Yayo Herrero: «Les xarxes d’autoorganització les veig com una estratègia d’autodefensa»

0 Somnis Rebels 9:07 p. m. Comments

lluita socialYayo Herrero: «Les xarxes d’autoorganització les veig com una estratègia d’autodefensa» >Somnis Rebels 9:07 p. m. 0 Comments Entrevista a Yayo Herrero, antropòloga, educadora social i enginyera tècnica agrícola, una veu potent del

undefined

JAUME I I LA CONSTRUCCIÓ NACIONAL, CÍVICA I DEMOCRÀTICA AL PAÍS VALENCIÀ

0 Somnis Rebels 11:10 p. m. Comments

HistòriaPaïsos CatalansJAUME I I LA CONSTRUCCIÓ NACIONAL, CÍVICA I DEMOCRÀTICA AL PAÍS VALENCIÀ >Somnis Rebels 11:10 p. m. 0 Comments La figura del rei Jaume I ha esdevingut un símbol per a la construcció

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

d’octubre 2020

Entrevista a Yayo Herrero, antropòloga, educadora social i enginyera tècnica agrícola, una veu potent del feminisme i l’ecologisme | Convidada a Osona en motiu de la fira alTERna’t i el certamen literari El Porc del Demà, defensa que cal pensar altres formes de produir, consumir, treballar i protegir la gent. <div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-xs-12 fotoportadaampliacio" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 20px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 779.99px;"><div class="fotografia ambpeu" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 0px; width: 749.99px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/917/yayo-herrero-xarxes-autoorganitzacio-veig-estrategia-autodefensa" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #23527c; outline-offset: -2px; outline: -webkit-focus-ring-color auto 5px;"><img alt="Yayo Herrero: «El pes gros del confinament s’ha gestionat dins les cases. I molt menys visibles que els serveis públics van ser les mestresses de casa»" class="img-responsive" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202010/1200_16034512374yayo.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 749.99px;" /></a></div><div class="peufotografia" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #888888; float: left; font-size: 12px; line-height: 14px; margin-bottom: 10px; padding-bottom: 4px; padding-left: 0px; padding-top: 4px; width: 749.99px;">Yayo Herrero: «El pes gros del confinament s’ha gestionat dins les cases. I molt menys visibles que els serveis públics van ser les mestresses de casa» | Aleix Auber</div></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-10 columnatextnoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;"><div class="row" style="box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;">Yayo Herrero és una comunicadora precisa, una persona que s’esforça per ser compresa, propera. Predica amb l’enfocament de la sostenibilitat de la vida, perquè, admet, funciona fins i tot en ambients ‘hostils’ ideològicament: «Qui et pot negar que a l’extrem depenem de la natura i dels vincles i el treball que altres persones fan per a nosaltres?». En el context de la pandèmia de la Covid-19, denuncia la invisibilització de les ‘mestresses de casa’ i proposa que les xarxes de suport mutu cristal·litzin en institucions. En l’entrevista, reflexiona sobre estratègies socials, polítiques i educatives per combatre el sistema econòmic capitalista, sense oblidar que la seva és només una mirada situada. El concurs literari El Porc del Demà ha posat el focus en els impactes de la indústria càrnia catalana. A Osona, per exemple, existeix un macro-escorxador, Patel, <a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/890/qui-gegant-agroindustria-grup-defensa-ter-portat-fiscalia" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">on es maten 7.000 porcs a diari i que depèn del grup Vall Companys</a>. Amb quines eines es pot fer front als grans grups, que es mouen en les dinàmiques del sistema alimentari global? Una línia de treball és la de pressionar per canviar la política gran. El desequilibri de poder no ve pel fet que les empreses tinguin un gran dineral, sinó perquè es mouen en un marc polític normatiu i legislatiu que els deixa fer. Es diu que el poder econòmic ha passat per sobre del poder polític, però crec que cal matisar força. Per poder permetre el neoliberalisme, ha calgut regular quasi tots els aspectes de la vida. Crec que el paper dels sindicats és fonamental, dels moviments ecologistes, feministes i d’un moviment municipalista que ha de fer aliances amb aquests moviments. Però la realitat mostra que els avenços són escassos, i per això hi ha una altra línia que no és contradictòria, que és l’autoorganització des de baix, el treball de formigueta de pedagogia popular, els grups de consum, cooperatives, xarxes de suport a gent que produeix d’una manera alternativa. Les xarxes d’autoorganització les veig com una estratègia d’autodefensa. Si en un moment determinat no som capaços de generar moviments grans, les persones que estan organitzades sí que han de pensar en com establir estratègies d’autodefensa col·lectiva per poder produir, consumir, treballar i protegir la gent d’una altra manera.  <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2193" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2193" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202010/650_16034511211yayo.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" />Convidada a Osona en motiu de la fira alTERna’t i el certamen literari El Porc del Demà, defensa que cal pensar altres formes de produir, consumir, treballar i protegir la gent Foto: Aleix Auber</div> Davant dels estralls causats pel capitalisme, dius que falta que es connectin les causes estructurals dels fenòmens. Sent l’aigua quelcom tan essencial, per què la contaminació per les dejeccions dels porcs, ‘els purins’, no es considera un problema de primer ordre? Hi ha una qüestió cultural bàsica, la pèrdua de la sensació d’ecodependència. Es mira la terra des de fora, com si flotéssim, i això passa també amb l’aigua, l’aire, etc. I a més, hi ha una religió tecnològica que fixa, amb un treball deliberat, la idea que tot serà possible de resoldre, fins i tot els problemes generats per la pròpia tecnologia. Per molta gent, sobretot en espais urbans, que està acostumada a obrir l’aixeta i poder beure l’aigua que en surt, el problema de contaminació és absolutament invisible, i també com ens fa emmalaltir. En prenem consciència quan arriba una pandèmia i mata gent. Aquesta sensació que per sobre de necessitar aigua i aire nets o aliments no contaminats necessitem diners és tremendament perversa, perquè al final acabem entenent que l’interès de Patel és el mateix que l’interès general. L’engreix dels beneficis del capital és condició necessària perquè les persones puguin tenir una bona vida, una perversió que t’obliga a tragar un munt de coses. Les lluites obreres reclamaven originàriament salut en el lloc de treball. Com deia Karl Polanyi en La gran transformación, es produeix una mutació i es comença a negociar col·lectivament salut per plusos: «Estic disposat a emmalaltir però paga’m la malaltia». És un canvi antropològic que mostra a què es dóna valor i a què no. Un fet que es produeix per la despossessió dels mitjans de producció. <blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-bottom-color: rgb(51, 51, 51); border-left: 5px solid rgb(51, 51, 51); border-right-color: rgb(51, 51, 51); border-top-color: rgb(51, 51, 51); box-sizing: border-box; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 20px; line-height: 28px; margin: 0px 0px 20px; padding: 5px 20px;">«Aquesta sensació que per sobre de necessitar aigua i aire nets o aliments no contaminats necessitem diners és tremendament perversa»</blockquote> Com a alternativa, proposes pensar el treball d’una altra manera. Tu mateixa estàs en una cooperativa, en la qual compartiu una mateixa visió del temps i els diners. Creus que aquest tipus d’economia continua sent petita globalment? Sí. Jo que aspiro a que sigui ‘l’economia’, sí que em sembla que encara és una cosa petita, tot i que crec que hi ha alguns llocs on ha augmentat. A gran escala, és molt important la política pública. Les persones que formem part de l’economia social i solidària a vegades som militants i hi ha el risc que a vegades ens autoexplotem perquè els projectes surtin endavant. Necessitem generar una economia social i solidària que no requereixi ciutadania heroica per tirar-la endavant. Aquesta economia es convertirà en una alternativa quan persones que no tenen perquè dedicar una part de la seva vida a l’activisme siguin capaces d’obtenir els seus mitjans de vida allà. Sí que és important tenir en compte, i més amb la crisi ecològica, que seria una economia que tindria una part del salari centrat en el salari econòmic i tindria altres formes de retribuir, en com resoldre el problema de l’habitatge, de l’energia, d’accés a un determinat tipus d’aliments. Per això parlem d’una economia integral. Necessitem intensificar les aliances i ampliar camps. L’economia social i solidària ha tingut una força important en el sector primari i en el sector cultural, però hi ha molts sectors als quals cal arribar, com són la fontaneria, el transport, que són bàsics per la vida. <blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-bottom-color: rgb(51, 51, 51); border-left: 5px solid rgb(51, 51, 51); border-right-color: rgb(51, 51, 51); border-top-color: rgb(51, 51, 51); box-sizing: border-box; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 20px; line-height: 28px; margin: 0px 0px 20px; padding: 5px 20px;"> «Necessitem generar una economia social i solidària que no requereixi ciutadania heroica per tirar-la endavant»</blockquote> La pandèmia de la Covid-19 ha evidenciat el conflicte entre el capital i la vida, com assenyales al pròleg del llibre Epidemiocracia (Capitán Swing, 2020). Les feines de cures, feminitzades i racialitzades, s’han visibilitzat de cop. Com aprofitar aquest moment? O creus que ja s’han ressituat les forces vinculades al capital? Les cures estan en pugna. Durant el confinament, es va valorar la infermera, la metge, la persona que neteja l’hospital, la que cuida la gent gran... Molt menys visibles que els serveis públics van ser les mestresses de casa. I el pes gros del confinament s’ha gestionat dins les cases. La malaltia, el confinament, la desinfecció, el tractar els infants s’ha fet dins les cases i van ser les dones, com conclou un estudi preliminar de la Facultat d’Econòmiques de Universitat València fet a partir d’entrevistes. I això ha remogut molta gent. També és cert que hi ha una ofensiva en dues línies. L’una són els ‘balcons linxadors des de l’odi’, la culpabilització, la policia ciutadana que suposa un risc especialment en un moment en què els neofeixismes i les ultradretes estan creixent. De l’altra, la pròpia reacció del poder polític i econòmic que intenta recuperar el control amb el missatge de «Tranquils, que ja estem nosaltres per resoldre-ho, no feu res». Per a mi la pregunta és com fer que totes les xarxes de suport mutu i d’agraïment i visibilització dels treballs essencials cristal·litzin i també es converteixin en institució. I per entendre el moment crec que cal anar enrere. Per mi l’expressió de solidaritat prové del 15M, del que va passar després als barris, a Catalunya probablement amb els CDRs i amb l’1-O, a Madrid el que va permetre articular Ahora Madrid, encara que patíssim després una gran decepció generalitzada. <blockquote style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-bottom-color: rgb(51, 51, 51); border-left: 5px solid rgb(51, 51, 51); border-right-color: rgb(51, 51, 51); border-top-color: rgb(51, 51, 51); box-sizing: border-box; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 20px; line-height: 28px; margin: 0px 0px 20px; padding: 5px 20px;">«El pes gros del confinament s’ha gestionat dins les cases. I molt menys visibles que els serveis públics van ser les mestresses de casa»</blockquote> Quan parlem de cures algunes autores com ara Mari Luz Esteban alerten del sobredimensionament i sentimentalització de l’expressió. O amb la paraula ‘vida’ fins i tot també passa. Com creus que es pot evitar aquest fenomen en el discurs? Em ve el biaix d’haver-me format políticament al voltant de mirades de fons marxistes heterodoxes. La mirada material sobre la vida em sembla clau. Per mi el tema de les cures no és ni una qüestió ni mística ni sentimental, per molt que les cures i el treball remunerat en l’espai mercantil impliquin  sentiments, emocions i qüestions materials. Quan parlo de crisi de cures, em refereixo a una crisi de reproducció quotidiana de la vida. Hi ha persones que no poden tenir garantits drets o necessitats bàsiques. Soc molt obsessiva amb la precisió. Quan parlem de posar la vida al centre parlem de construir polítiques, economies i cultures que de forma coordinada estiguin orientades a aconseguir que tothom pugui garantir les seves condicions d’existència amb dignitat. Pot haver persones que mistifiquin les cures, jo respecto profundament als grups de lactància natural, de collit, encara que jo no hagi escollit criar així. Crec que les persones han de tenir dret a triar els models de criança. Sabent que les emocions estan implicades, no crec que hi hagi una qualificació moral per dir que el treball de cures és millor que una altra feina. M’agrada molt l’ecofeminista Mary Mellor, que assenyala el treball de cures és també treball i que donar de mamar també pot ser una feina, que no és ni pagada, que la pots fer amb més o menys gust, igual que fas altres feines remunerades.  <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2194" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2194" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202010/650_16034511942yayo.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" />Yayo Herrero: «Necessitem generar una economia social i solidària que no requereixi ciutadania heroica per tirar-la endavant» Foto: Aleix Auber</div> Podem dir que el moviment ecologista a nivell estatal ha incorporat aquesta preocupació per la interdependència i l’ecodependència? I per a la justícia social? Hi ha plantejaments ecologistes que no tenen una bona dimensió de classe, i n’hi ha que les idees d’interpendència i ecodependència tampoc les tenen excessivament clares. Es plategen salvar les balenes, els ànecs o el planeta com si estiguessin salvant un objecte extern a ells. La dimensió de ‘jo no aspiro a salvar un planeta que es salva sol, que em transcendeix per tot arreu i per al qual jo no soc imprescindible’. Parlem de com generar formes de vida justes, des de tots els eixos de dominació, que puguin ser compatibles amb el planeta en el que es desenvolupen. Altres moviments sí que ho tenen en compte i cada vegada més persones fan la reflexió estructural. Fins i tot les mirades decreixentistes, enteses no com a projecte tipus San Francisco de viure amb senzillesa, sinó d’assumir que el decreixement no és una opció, és una dada, i cal pensar com ho fem perquè no sigui feixista ni terrible per a moltes persones. I si no mirem el decreixement des d’un punt de vista material, aleshores cal posar-li un cognom: decreixement just. Ens falta preguntar-te sobre educació. Comentes a Petróleo (Arcàdia, 2018) que el sistema econòmic actual, en la mirada occidental, ha alimentat dicotomies jerarquitzants que es basen en pensadors de fa vint segles (cultura sobre natura, raó sobre emoció, ciència sobre sabers tradicionals, públic sobre domèstic). Com pensar en una educació lliure d’aquests patrons? La cultura occidental ha elaborat el seu propi relat de com se sosté la vida humana, sobre el treball de les dones, sobre la naturalesa, sobre els territoris, sobre altres espècies i sobre els subjectes esclavitzats o colonitzats. Així se sosté la vida humana, concebent com a subjecte universal el subjecte encarnat en cossos d’homes i també en cossos de dones. Per mi, l’essència del patriarcat, com diu Almudena Hernando, és haver alimentat la fantasia de la individualitat, la il·lusió que es pot viure individualment desconnectat i a partir d’haver d’alimentat el desig d’una falsa triple emancipació: emancipats de la naturalesa i els seus límits, del nostre propi cos (perquè hi ha altres persones que el cuiden) i emancipats de la resta de les persones, dels vincles i les relacions. En la meva experiència m’he adonat que l’enfocament de la sostenibilitat de la vida és tan potent perquè pedagògicament s’entén molt bé. Fins i tot en entorns molt hostils ningú et nega que en l’extrem depenem de la natura i que depenem dels vincles i els treballs que altres persones fan per a nosaltres, a vegades fins i tot t’ho reconeixen de mal grat i amb dolor.  <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2192" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2192" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202010/650_16034510845yayo.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" />Yayo Herrero, antropòloga, educadora social i enginyera tècnica agrícola, una veu potent del feminisme i l’ecologisme Foto: Aleix Auber</div> A tot arreu funciona aquest enfocament? Tu mateixa parles que en altres llocs prefereixen altres denominacions a l’ecofeminisme. La cultura occidental concep una forma de ciència universal que no és més que el coneixement situat d’un determinat lloc, i que un poder colonial l’ha erigit com a coneixement universal. Soc heterosexual, soc dona, visc en un país occidental del Sud d’Europa, que és la perifèria de l’Europa rica, he viscut la major part de la meva vida en una societat urbana i parlo des d’allà. I no pretenc que el relat pugui ser universal. Quan arribo a l’Amèrica Llatina, em trobo a dones com ara Silvia Ribera Cusicanqui, Lolita Chávez o Francia Márquez, que procedeixen d’altres cosmovisions, i elles no necessiten recompondre els llaços amb la natura perquè mai els van perdre, no necessiten denominar-ne ecologia, perquè l’objecte ‘natura’ per a elles és un objecte colonial. Mai no van tenir una natura externa de la qual haguessin d’alliberar-se o emancipar-se. Jo sé perfectament que les claus que faig servir aquí probablement no serveixin, però aspiro a que dialoguin amb respecte i a veure si es poden nodrir mútuament. La colònia, el primer que va fer, va ser colonitzar interiorment. Aquí també el capitalisme es va obrir pas a sang i foc contra coneixements de la pagesia, les cultures dels pobles, la cultura de les pròpies dones. Les mirades anticolonials de les germanes de Llatinoamèrica, però també d’Àfrica, t’ajuden en primer lloc a revisar-te a tu mateixa i a descobrir la racista que portes dins, la masclista incorporada, i tractar de treballar-t’ho i treure-t’ho; t’ho treus dolorosament, perquè la gent que estem actives no ens agrada que ens diguin racistes, però és veritat que t’has de deixar interpel·lar. I després aprendre d’aquestes mirades per alliberar el propi colonialisme interior. Les dones llatinoamericanes que estan articulades a la Red contra el Patriarcado y el Extractivismo parlen de feminismes territorials, parlen de feminismes comunitaris, algunes ni tan sols volen anomenar-se feministes, com passa aquí també. A vegades presentar-me com a ecofeminista em grinyola. M’agradaria no haver d’anar amb el qualificatiu però crec que s’ha de ser precís amb les paraules i les paraules també són funcionals als moments històrics i als contextos. Si crec que utilitzar la paraula decreixement em perjudica, prefereixo explicar el concepte però no usar-la. Si crec, ara en un moment de cerca de moltes persones, que el plantejament ecofeminista pot obrir l’escolta, doncs l’usaré. Fins que el terme ecofeminisme se superi? Efectivament. Però em sembla important, incansablement, aterrar a què t’estàs referint. L’expressió posar la vida al centre la fa servir molta gent i es refereix a tot. Es banalitza, hi ha qui ho diu com a sinònim de vull fer una migdiada. Però que s’emprin aquestes expressions són petits triomfs. Que en termes de capitalisme verd es parli de canvi climàtic vol dir haver passat per sobre del negacionisme. Però hi ha uns altres riscos. T’apassiona llegir. Què ens recomanaries per tancar l’entrevista? Em va encantar <a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/789/irene-sola-encara-capa-cobreix-territori-magia-literatura-histories-inventades" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">Canto jo i la muntanya balla</a> (Anagrama, 2019), d’Irene Solà, i la novel·la d’Aby Andrews Naturaleza es nombre de mujer. D’assaig recomanaria Ser o no ser (un cuerpo), de Santiago Alba Rico.</div></div></div></div>

Entrevista a Yayo Herrero, antropòloga, educadora social i enginyera tècnica agrícola, una veu potent del feminisme i l’ecologisme | Convidada a Osona en motiu de la fira alTERna’t i el certamen literari El Porc del Demà, defensa que cal pensar altres formes de produir, consumir, treballar i protegir la gent.

Yayo Herrero: «El pes gros del confinament s’ha gestionat dins les cases. I molt menys visibles que els serveis públics van ser les mestresses de casa» | Aleix Auber

Yayo Herrero és una comunicadora precisa, una persona que s’esforça per ser compresa, propera. Predica amb l’enfocament de la sostenibilitat de la vida, perquè, admet, funciona fins i tot en ambients ‘hostils’ ideològicament: «Qui et pot negar que a l’extrem depenem de la natura i dels vincles i el treball que altres persones fan per a nosaltres?». En el context de la pandèmia de la Covid-19, denuncia la invisibilització de les ‘mestresses de casa’ i proposa que les xarxes de suport mutu cristal·litzin en institucions. En l’entrevista, reflexiona sobre estratègies socials, polítiques i educatives per combatre el sistema econòmic capitalista, sense oblidar que la seva és només una mirada situada.

El concurs literari El Porc del Demà ha posat el focus en els impactes de la indústria càrnia catalana. A Osona, per exemple, existeix un macro-escorxador, Patel, on es maten 7.000 porcs a diari i que depèn del grup Vall Companys. Amb quines eines es pot fer front als grans grups, que es mouen en les dinàmiques del sistema alimentari global?

Una línia de treball és la de pressionar per canviar la política gran. El desequilibri de poder no ve pel fet que les empreses tinguin un gran dineral, sinó perquè es mouen en un marc polític normatiu i legislatiu que els deixa fer. Es diu que el poder econòmic ha passat per sobre del poder polític, però crec que cal matisar força. Per poder permetre el neoliberalisme, ha calgut regular quasi tots els aspectes de la vida. Crec que el paper dels sindicats és fonamental, dels moviments ecologistes, feministes i d’un moviment municipalista que ha de fer aliances amb aquests moviments. Però la realitat mostra que els avenços són escassos, i per això hi ha una altra línia que no és contradictòria, que és l’autoorganització des de baix, el treball de formigueta de pedagogia popular, els grups de consum, cooperatives, xarxes de suport a gent que produeix d’una manera alternativa. Les xarxes d’autoorganització les veig com una estratègia d’autodefensa. Si en un moment determinat no som capaços de generar moviments grans, les persones que estan organitzades sí que han de pensar en com establir estratègies d’autodefensa col·lectiva per poder produir, consumir, treballar i protegir la gent d’una altra manera.

Convidada a Osona en motiu de la fira alTERna’t i el certamen literari El Porc del Demà, defensa que cal pensar altres formes de produir, consumir, treballar i protegir la gent Foto: Aleix Auber

Davant dels estralls causats pel capitalisme, dius que falta que es connectin les causes estructurals dels fenòmens. Sent l’aigua quelcom tan essencial, per què la contaminació per les dejeccions dels porcs, ‘els purins’, no es considera un problema de primer ordre?

Hi ha una qüestió cultural bàsica, la pèrdua de la sensació d’ecodependència. Es mira la terra des de fora, com si flotéssim, i això passa també amb l’aigua, l’aire, etc. I a més, hi ha una religió tecnològica que fixa, amb un treball deliberat, la idea que tot serà possible de resoldre, fins i tot els problemes generats per la pròpia tecnologia. Per molta gent, sobretot en espais urbans, que està acostumada a obrir l’aixeta i poder beure l’aigua que en surt, el problema de contaminació és absolutament invisible, i també com ens fa emmalaltir. En prenem consciència quan arriba una pandèmia i mata gent. Aquesta sensació que per sobre de necessitar aigua i aire nets o aliments no contaminats necessitem diners és tremendament perversa, perquè al final acabem entenent que l’interès de Patel és el mateix que l’interès general. L’engreix dels beneficis del capital és condició necessària perquè les persones puguin tenir una bona vida, una perversió que t’obliga a tragar un munt de coses. Les lluites obreres reclamaven originàriament salut en el lloc de treball. Com deia Karl Polanyi en La gran transformación, es produeix una mutació i es comença a negociar col·lectivament salut per plusos: «Estic disposat a emmalaltir però paga’m la malaltia». És un canvi antropològic que mostra a què es dóna valor i a què no. Un fet que es produeix per la despossessió dels mitjans de producció.

«Aquesta sensació que per sobre de necessitar aigua i aire nets o aliments no contaminats necessitem diners és tremendament perversa»

Com a alternativa, proposes pensar el treball d’una altra manera. Tu mateixa estàs en una cooperativa, en la qual compartiu una mateixa visió del temps i els diners. Creus que aquest tipus d’economia continua sent petita globalment?

Sí. Jo que aspiro a que sigui ‘l’economia’, sí que em sembla que encara és una cosa petita, tot i que crec que hi ha alguns llocs on ha augmentat. A gran escala, és molt important la política pública. Les persones que formem part de l’economia social i solidària a vegades som militants i hi ha el risc que a vegades ens autoexplotem perquè els projectes surtin endavant. Necessitem generar una economia social i solidària que no requereixi ciutadania heroica per tirar-la endavant. Aquesta economia es convertirà en una alternativa quan persones que no tenen perquè dedicar una part de la seva vida a l’activisme siguin capaces d’obtenir els seus mitjans de vida allà. Sí que és important tenir en compte, i més amb la crisi ecològica, que seria una economia que tindria una part del salari centrat en el salari econòmic i tindria altres formes de retribuir, en com resoldre el problema de l’habitatge, de l’energia, d’accés a un determinat tipus d’aliments. Per això parlem d’una economia integral. Necessitem intensificar les aliances i ampliar camps. L’economia social i solidària ha tingut una força important en el sector primari i en el sector cultural, però hi ha molts sectors als quals cal arribar, com són la fontaneria, el transport, que són bàsics per la vida.

«Necessitem generar una economia social i solidària que no requereixi ciutadania heroica per tirar-la endavant»

La pandèmia de la Covid-19 ha evidenciat el conflicte entre el capital i la vida, com assenyales al pròleg del llibre Epidemiocracia (Capitán Swing, 2020). Les feines de cures, feminitzades i racialitzades, s’han visibilitzat de cop. Com aprofitar aquest moment? O creus que ja s’han ressituat les forces vinculades al capital?

Les cures estan en pugna. Durant el confinament, es va valorar la infermera, la metge, la persona que neteja l’hospital, la que cuida la gent gran... Molt menys visibles que els serveis públics van ser les mestresses de casa. I el pes gros del confinament s’ha gestionat dins les cases. La malaltia, el confinament, la desinfecció, el tractar els infants s’ha fet dins les cases i van ser les dones, com conclou un estudi preliminar de la Facultat d’Econòmiques de Universitat València fet a partir d’entrevistes. I això ha remogut molta gent. També és cert que hi ha una ofensiva en dues línies. L’una són els ‘balcons linxadors des de l’odi’, la culpabilització, la policia ciutadana que suposa un risc especialment en un moment en què els neofeixismes i les ultradretes estan creixent. De l’altra, la pròpia reacció del poder polític i econòmic que intenta recuperar el control amb el missatge de «Tranquils, que ja estem nosaltres per resoldre-ho, no feu res». Per a mi la pregunta és com fer que totes les xarxes de suport mutu i d’agraïment i visibilització dels treballs essencials cristal·litzin i també es converteixin en institució. I per entendre el moment crec que cal anar enrere. Per mi l’expressió de solidaritat prové del 15M, del que va passar després als barris, a Catalunya probablement amb els CDRs i amb l’1-O, a Madrid el que va permetre articular Ahora Madrid, encara que patíssim després una gran decepció generalitzada.

«El pes gros del confinament s’ha gestionat dins les cases. I molt menys visibles que els serveis públics van ser les mestresses de casa»

Quan parlem de cures algunes autores com ara Mari Luz Esteban alerten del sobredimensionament i sentimentalització de l’expressió. O amb la paraula ‘vida’ fins i tot també passa. Com creus que es pot evitar aquest fenomen en el discurs?

Em ve el biaix d’haver-me format políticament al voltant de mirades de fons marxistes heterodoxes. La mirada material sobre la vida em sembla clau. Per mi el tema de les cures no és ni una qüestió ni mística ni sentimental, per molt que les cures i el treball remunerat en l’espai mercantil impliquin sentiments, emocions i qüestions materials. Quan parlo de crisi de cures, em refereixo a una crisi de reproducció quotidiana de la vida. Hi ha persones que no poden tenir garantits drets o necessitats bàsiques. Soc molt obsessiva amb la precisió. Quan parlem de posar la vida al centre parlem de construir polítiques, economies i cultures que de forma coordinada estiguin orientades a aconseguir que tothom pugui garantir les seves condicions d’existència amb dignitat. Pot haver persones que mistifiquin les cures, jo respecto profundament als grups de lactància natural, de collit, encara que jo no hagi escollit criar així. Crec que les persones han de tenir dret a triar els models de criança. Sabent que les emocions estan implicades, no crec que hi hagi una qualificació moral per dir que el treball de cures és millor que una altra feina. M’agrada molt l’ecofeminista Mary Mellor, que assenyala el treball de cures és també treball i que donar de mamar també pot ser una feina, que no és ni pagada, que la pots fer amb més o menys gust, igual que fas altres feines remunerades.

Yayo Herrero: «Necessitem generar una economia social i solidària que no requereixi ciutadania heroica per tirar-la endavant» Foto: Aleix Auber

Podem dir que el moviment ecologista a nivell estatal ha incorporat aquesta preocupació per la interdependència i l’ecodependència? I per a la justícia social?

Hi ha plantejaments ecologistes que no tenen una bona dimensió de classe, i n’hi ha que les idees d’interpendència i ecodependència tampoc les tenen excessivament clares. Es plategen salvar les balenes, els ànecs o el planeta com si estiguessin salvant un objecte extern a ells. La dimensió de ‘jo no aspiro a salvar un planeta que es salva sol, que em transcendeix per tot arreu i per al qual jo no soc imprescindible’. Parlem de com generar formes de vida justes, des de tots els eixos de dominació, que puguin ser compatibles amb el planeta en el que es desenvolupen. Altres moviments sí que ho tenen en compte i cada vegada més persones fan la reflexió estructural. Fins i tot les mirades decreixentistes, enteses no com a projecte tipus San Francisco de viure amb senzillesa, sinó d’assumir que el decreixement no és una opció, és una dada, i cal pensar com ho fem perquè no sigui feixista ni terrible per a moltes persones. I si no mirem el decreixement des d’un punt de vista material, aleshores cal posar-li un cognom: decreixement just.

Ens falta preguntar-te sobre educació. Comentes a Petróleo (Arcàdia, 2018) que el sistema econòmic actual, en la mirada occidental, ha alimentat dicotomies jerarquitzants que es basen en pensadors de fa vint segles (cultura sobre natura, raó sobre emoció, ciència sobre sabers tradicionals, públic sobre domèstic). Com pensar en una educació lliure d’aquests patrons?

La cultura occidental ha elaborat el seu propi relat de com se sosté la vida humana, sobre el treball de les dones, sobre la naturalesa, sobre els territoris, sobre altres espècies i sobre els subjectes esclavitzats o colonitzats. Així se sosté la vida humana, concebent com a subjecte universal el subjecte encarnat en cossos d’homes i també en cossos de dones. Per mi, l’essència del patriarcat, com diu Almudena Hernando, és haver alimentat la fantasia de la individualitat, la il·lusió que es pot viure individualment desconnectat i a partir d’haver d’alimentat el desig d’una falsa triple emancipació: emancipats de la naturalesa i els seus límits, del nostre propi cos (perquè hi ha altres persones que el cuiden) i emancipats de la resta de les persones, dels vincles i les relacions. En la meva experiència m’he adonat que l’enfocament de la sostenibilitat de la vida és tan potent perquè pedagògicament s’entén molt bé. Fins i tot en entorns molt hostils ningú et nega que en l’extrem depenem de la natura i que depenem dels vincles i els treballs que altres persones fan per a nosaltres, a vegades fins i tot t’ho reconeixen de mal grat i amb dolor.

Yayo Herrero, antropòloga, educadora social i enginyera tècnica agrícola, una veu potent del feminisme i l’ecologisme Foto: Aleix Auber

A tot arreu funciona aquest enfocament? Tu mateixa parles que en altres llocs prefereixen altres denominacions a l’ecofeminisme.

La cultura occidental concep una forma de ciència universal que no és més que el coneixement situat d’un determinat lloc, i que un poder colonial l’ha erigit com a coneixement universal. Soc heterosexual, soc dona, visc en un país occidental del Sud d’Europa, que és la perifèria de l’Europa rica, he viscut la major part de la meva vida en una societat urbana i parlo des d’allà. I no pretenc que el relat pugui ser universal. Quan arribo a l’Amèrica Llatina, em trobo a dones com ara Silvia Ribera Cusicanqui, Lolita Chávez o Francia Márquez, que procedeixen d’altres cosmovisions, i elles no necessiten recompondre els llaços amb la natura perquè mai els van perdre, no necessiten denominar-ne ecologia, perquè l’objecte ‘natura’ per a elles és un objecte colonial. Mai no van tenir una natura externa de la qual haguessin d’alliberar-se o emancipar-se. Jo sé perfectament que les claus que faig servir aquí probablement no serveixin, però aspiro a que dialoguin amb respecte i a veure si es poden nodrir mútuament. La colònia, el primer que va fer, va ser colonitzar interiorment. Aquí també el capitalisme es va obrir pas a sang i foc contra coneixements de la pagesia, les cultures dels pobles, la cultura de les pròpies dones. Les mirades anticolonials de les germanes de Llatinoamèrica, però també d’Àfrica, t’ajuden en primer lloc a revisar-te a tu mateixa i a descobrir la racista que portes dins, la masclista incorporada, i tractar de treballar-t’ho i treure-t’ho; t’ho treus dolorosament, perquè la gent que estem actives no ens agrada que ens diguin racistes, però és veritat que t’has de deixar interpel·lar. I després aprendre d’aquestes mirades per alliberar el propi colonialisme interior. Les dones llatinoamericanes que estan articulades a la Red contra el Patriarcado y el Extractivismo parlen de feminismes territorials, parlen de feminismes comunitaris, algunes ni tan sols volen anomenar-se feministes, com passa aquí també. A vegades presentar-me com a ecofeminista em grinyola. M’agradaria no haver d’anar amb el qualificatiu però crec que s’ha de ser precís amb les paraules i les paraules també són funcionals als moments històrics i als contextos. Si crec que utilitzar la paraula decreixement em perjudica, prefereixo explicar el concepte però no usar-la. Si crec, ara en un moment de cerca de moltes persones, que el plantejament ecofeminista pot obrir l’escolta, doncs l’usaré.

Fins que el terme ecofeminisme se superi?

Efectivament. Però em sembla important, incansablement, aterrar a què t’estàs referint. L’expressió posar la vida al centre la fa servir molta gent i es refereix a tot. Es banalitza, hi ha qui ho diu com a sinònim de vull fer una migdiada. Però que s’emprin aquestes expressions són petits triomfs. Que en termes de capitalisme verd es parli de canvi climàtic vol dir haver passat per sobre del negacionisme. Però hi ha uns altres riscos.

T’apassiona llegir. Què ens recomanaries per tancar l’entrevista?

Em va encantar Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), d’Irene Solà, i la novel·la d’Aby Andrews Naturaleza es nombre de mujer. D’assaig recomanaria Ser o no ser (un cuerpo), de Santiago Alba Rico.

La figura del rei Jaume I ha esdevingut un símbol per a la construcció de la identitat nacional valenciana. En les darreres dècades, però, el poble valencià ha reinterpretat la seua figura d'una manera menys tolerant amb el procés de substitució demogràfica, extermini i esclavització dels musulmans que va protagonitzar. Per això, es defensa construir una identitat amb símbols més inclusius<header style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px;"><img class="fix-1-down small-centered" src="https://directa.cat/app/uploads/2020/10/web_9-dOctubre-1977.-Retrats-duna-il%C2%B7lusio%CC%81-MuVIM_ElCameraman_02.jpg" style="border-style: none; box-sizing: inherit; clear: both; display: inline-block; float: none; height: auto; margin-left: auto; margin-right: auto; max-width: 100%; padding-bottom: 1rem; vertical-align: middle;" width="100%" /><figcaption class="wp-caption-text fix-1-down text-right" style="box-sizing: inherit; font-size: 12.8px; padding-bottom: 1rem; text-align: right;">La Diada del 9 d'octubre de 1977 va reunir vora mig milió de persones als carrers de València <span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 11.52px; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;">/ ARXIU</figcaption></header><div class="column medium-12 large-3" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: left; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 229.375px;"><div class="post--meta" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 1rem auto; padding: 0px;"><div class=" fix-1-down" style="box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px 0px 1rem;"><a href="https://directa.cat/persons/guillem-chismol/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">GUILLEM CHISMOL</a><a class="author--twitter" href="https://twitter.com/GChismol" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; display: block; font-family: pt_serif, serif; font-style: italic; line-height: inherit; text-decoration-line: none;"> GChismol</a></div><span class="post-date single--date" style="border-left: 3px solid rgb(191, 44, 34); box-sizing: inherit; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 13.6px; margin-bottom: 1rem; padding-left: 0.5rem; text-transform: uppercase;">PUBLICAT:OCTUBRE 9, 2020</div></div><div class="entry-content column medium-12 large-9" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: right; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 688.125px;">“El 9 d’octubre celebrem l’entrada de Jaume I a València l’any 1238. Enguany no hi haurà als carrers multituds per a rebre-ho, no ho celebrarem amb l’alegria de sempre, perquè batallem contra un enemic tan poderós com aquell al qual es va enfrontar el rei fa 782 anys, amb determinació, amb esforç i amb la unió de la seua gent”. Les anteriors frases formaven part de l’anunci que la Generalitat Valenciana va emetre als mitjans de comunicació el passat dilluns, 5 d’octubre, amb motiu de la celebració de la Diada del 9 d’Octubre. La falca publicitària només va resistir unes hores a les ràdios, ja que la pressió popular a les xarxes, que acusava l’anunci d’un racisme banal insuportable, va aconseguir que es retirés el mateix dilluns.Com deia l’historiador Benedetto Croce, “tota la història és història contemporània”, és a dir, l’anàlisi històrica de les persones que fan història està sempre més o menys travessada per la visió sobre el present, i és evident que, de la mateixa manera, la població llig la història amb ressons del present. A més a més, si alguna cosa caracteritza la història, és el canvi, el continu canvi que també es produeix en la historiografia, l’estudi de la història. Com la resta de ciències, treballa constantment per arribar a un coneixement cada vegada més refinat i exacte, gràcies a plantejaments nous que permeten arribar a tesis més sòlides.<blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -98.7188px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 361.969px;">La figura de Jaume I ha evolucionat des de la Transició fins ací i no és la mateixa. Els motius són múltiples, com que l’acadèmia, actualment, es preocupa d’estudiar aspectes de la figura del monarca diferents o que la nostra societat és molt més rica i diversa culturalment</blockquote>La història del poble valencià no és aliena a aquesta dinàmica. La figura de Jaume I ha evolucionat des de la Transició fins ací i no és la mateixa. Els motius són múltiples, com que l’acadèmia, actualment, es preocupa d’estudiar aspectes de la figura del monarca diferents o que la nostra societat és molt més rica i diversa culturalment parlant en 2020 que en 1980, o que una part reduïda del moviment nacionalista del País Valencià entén que un rei medieval com a referent nacional més important pot ser difícil d’encaixar amb la seua ideologia antiracista, antimilitarista…Fa una dècada, fins i tot, es va tocar la qüestió per part del regionalisme valencià més caspós. Carlos Recio, responsable de cultura de la Diputació de València que anava a fitxar sense treballar i publicava còmics de superheroïnes valencianes que utilitzaven taronges explosives, defensava que els veritables reis valencians havien estat els reis acequieros –Mubarak i Mudafar–, alhora que sostenia que el regne de València era mil·lenari. Així, el malvat i sempre sospitós de catalanista Jaume I havia arribat a terres valencianes tallant la legítima línia hereditària dels reis musulmans.<blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -98.7188px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 361.969px;">El plantejament de la figura de Jaume I es fa avui dia des de postulats que pretenen aprofundir en les llibertats socials i nacionals del nostre país i que reflexionen sobre la legitimitat i conveniència de tindre com a pare de la nació un rei feudal</blockquote>Més enllà d’episodis com l’anterior, amb els quals la dreta valenciana més servil no es cansa d’ofrenar el poble valencià, en l’actualitat el tema està en un altre lloc. El plantejament de la figura de Jaume I es fa avui dia des de postulats que pretenen aprofundir en les llibertats socials i nacionals del nostre país i que reflexionen sobre la legitimitat i conveniència de tindre com a pare de la nació un rei feudal.La primera qüestió que convé entendre, com destaca l’historiador de Sueca Antoni Furió, és que sempre cal separar el personatge històric del símbol que ha arribat a esdevindre. Jaume I, raona l’historiador, no va conquerir només les Illes i les terres valencianes. No es pot responsabilitzar la persona ni en termes negatius, de la destrucció de la part oriental d’Al-Andalús, el Sharq Al-Andalús; ni en positius, de la creació dels regnes de Mallorca i València. Hi havia tot un país al darrere, tota una societat, que impulsava eixos projectes. El mite de Jaume I“Quan parlem de Jaume I –prossegueix Furió–, no parlem tant del personatge històric com del símbol”, del símbol d’una societat cristianofeudal en expansió que va conquerir unes terres que no estaven deshabitades, sinó ocupades per una població autòctona que va ser expulsada i, en el millor dels casos, expropiada de les seues cases i terres i sotmesa a la dominació cristiana. La conquesta –tota la conquesta– va ser un acte violent, tant per la mort i brutalitat com per la substitució demogràfica –la població musulmana per la cristiana–, l’extermini i l’esclavització dels vençuts –al regne de Mallorca especialment– i la subjecció política, econòmica i social dels musulmans que continuaren habitant als nous regnes. En eixe procés, Jaume I esdevé el símbol d’aquell doble procés de destrucció i construcció d’una nova societat sobre els enderrocs de l’anterior.La mestra i històrica del moviment nacional al País Valencià Llum Sanfeliu coincideix amb Furió en destacar que el que “fa dècades o, millor dit, segles que celebrem no és pròpiament la figura del rei”, sinó el seu símbol com a creador de la possibilitat de ser valencià. Des de la perspectiva de la formació nacional catalana, el secretari general del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, Josep Guia, recorda encara les paraules del català i professor a la Universitat de València Joan Reglà, qui pensava que les conquestes de Jaume I i Jaume II representaven la segona embranzida de la formació nacional catalana.<blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -98.7188px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 361.969px;">Lluïsa Cifre reconeix que ella mateixa ha hagut de replantejar-se, reconeixent que és un símbol necessari per al poble valencià, certs aspectes de la conquesta arran de tindre un alumnat molt més multicultural</blockquote>Lluïsa Cifre, professora de valencià i militant de Ca Revolta, ha vist un cert qüestionament de la figura del rei Jaume I les darreres dècades en determinats sectors de la societat. Reconeix que ella mateixa ha hagut de replantejar-se, reconeixent que és un símbol necessari per al poble valencià, certs aspectes de la conquesta arran de tindre un alumnat molt més multicultural, que no es pot sentir còmode amb l’enfocament que es feia dècades ençà de la Diada del 9 d’Octubre i la conquesta.En la línia apuntada per Cifre insisteixen Ferran Garcia-Oliver, historiador i escriptor valencià, i Vicent Escartí, escriptor, doctorat en Filologia Catalana i llicenciat en Història Medieval. El primer assenyala que si es traslladen els patrons morals i ètics huit-cents anys enrere, cap figura resistiria, i “així trobaríem un Ausiàs March propietari de musulmans, homòfob i representant del patriarcat més genuí”. Garcia-Oliver destaca com la moral o l’ètica no són variables amb què la ciència històrica treballe. El segon planteja l’experiència de l’espill còncau enfront de nosaltres mateixos i es pregunta si potser algú “ens jutjarà un dia i ens dirà que mentre la gent de l’Àfrica mor de gana, nosaltres llancem menjar al fem constantment i produïm menjars especials per a les nostres mascotes”.Garcia-Oliver, autor de nombroses publicacions sobre els musulmans valencians, com Nosaltres érem els altres, que tracta sobre l’expulsió dels moriscos, emfatitza en el fet que Jaume I és el creador ex novo del “regne de València”, un ens polític que sobreviurà fins a l’entronització dels Borbons, és a dir, durant cinc segles. En eixa mateixa línia, Escartí remarca que Jaume I és un referent inevitable del poble valencià. “Sense ell, sense el seu món, nosaltres seríem una altra cosa”. No sap si millor o pitjor, però una altra cosa.<blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -98.7188px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 361.969px;">Furió assenyala que el poble valencià ha vist la figura de Jaume I com el creador del regne i la identitat valenciana</blockquote>En aquest punt, convé destacar que la classe política catalanoaragonesa de l’època del rei Jaume I no veia amb bons ulls el naixement del regne valencià, ja que s’entenia que Mallorca havia quedat sota la influència catalana i que, de la mateixa manera, les noves terres per sota del riu Sénia havien de passar a mans aragoneses. L’objectiu aragonés era tindre una eixida franca a la mar. Aquest és un dels motius que fan a Jaume I un rei tant estimat a València com controvertit a Aragó. El professor Escartí recorda com el rei va tindre durant segles el sobrenom “del de bona memòria”. En aquesta direcció, Furió assenyala que el poble valencià ha vist la figura de Jaume I com el creador del regne i la identitat valenciana alhora que com el protagonista de l’edat daurada –de llibertats i privilegis– de la història valenciana. Quatre segles i mig després de la conquesta, continua Furió, els pagesos que s’aixecaren durant la denominada Segona Germania encara evocaven els bons temps del rei en Jaume, “justament perquè identificaven el seu regnat com una època de llibertat i de menys desigualtat social”.Segons el professor Furió, el referent de Jaume I continua sent útil i necessari per a qualsevol projecte de construcció d’una identitat nacional de les valencianes i valencians. És més, tot i que el nou regne s’inseria dins el marc d’una Europa cristiana i feudal, el regne de València mai no seria tan feudal com l’Aragó i el Principat. El pes de l’aristocràcia feudal seria menor, en benefici de l’element ciutadà i burgés. Al capdavall, el regne de València, com proclama el seu nom, era el regne de la ciutat de València, i això n’atenuava els trets feudals i senyorials, alhora que destacava la ciutadania amb les seues majors llibertats, lligades al mateix fet urbà. En aquest sentit, Jaume I, la conquesta i la creació del regne de València constitueixen ingredients fonamentals en la construcció de la identitat valenciana. És l’element originari, del qual formen part també la població –la majoria dels colons que ocuparen el nou regne eren catalans, junt amb aragonesos, navarresos i d’altres procedències. L’acta de naixement, que en deia Joan Fuster a Nosaltres els valencians. Una identitat que es construeix de manera més inclusivaLa història d’un país constitueix un ingredient fonamental de la identitat de les seues habitants. Ara bé, una identitat moderna, cívica i democràtica no es construeix només sobre aquest ingredient, sinó també sobre molts altres, entre els quals el respecte a la diversitat religiosa i cultural i la voluntat d’inclusió.Segons Garcia-Oliver, la radicalitat democràtica, com a principi moral i ètic imprescindible, reconeix que el País Valencià modern parteix d’una guerra despietada, que va ser viscuda amb dramatisme i desesperació pels “altres” valencians que pregaven a les mesquites. El mite de Jaume I, doncs, inclou o hauria d’incloure la reparació a aquell poble vençut i anorreat. La societat valenciana també és producte del que van fer els “moros de la terra” en l’agricultura, en les séquies, en la poesia d’Ibn Khafaja, en el tresor de paraules, en la fundació d’innombrables pobles.<blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -98.7188px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 361.969px;">Al segle XXI, és necessari qüestionar els mites per a poder conjugar eixa afirmació nacional amb símbols que siguen els més transversals i inclusius possibles</blockquote>La història no ho és tot. Però tampoc es pot deixar de banda. La història no diu com ha de ser el futur, no el predetermina, però ajuda a explicar com hem arribat a ser el que som. No “som” una mateixa cosa al llarg dels segles, atemporal i fora de la història. “Som” precisament en tant que “hem estat”. I això no té res d’essencialista, sinó tot el contrari. Posa l’èmfasi en l’existència, en la història, en el que hem estat i continuem sent. I dona claus per a entendre on estem i per a decidir on volem anar. El més important, en tot cas, és, com deia Joan Fuster, la “decisió de futur”, conclou Antoni Furió. I aquesta decisió, hui, no pot sinó sostenir-se sobre unes bases cíviques i democràtiques, inclusives; cosa que no vol dir, de cap manera, fer taula rasa del passat.Com a historiador, Furió continua veient el 9 d’Octubre com una possibilitat de conéixer millor aquell procés que anteriorment qualificava de “destrucció d’una societat, l’andalusina anterior,” i “de creació d’una altra, la nova cristianofeudal”, cosa que difícilment s’hauria vist així fa trenta o quaranta anys. Com a ciutadà, veu la Diada com una possibilitat de continuar repensant la identitat valenciana en termes més moderns, més democràtics, més inclusius.Les historiadores coincideixen en el fet que la Diada del 9 d’Octubre és igual de necessària que sempre, ja que encara no s’ha aconseguit afirmar la identitat nacional del poble valencià i la major part de la població viu el fet de la seua valencianitat com una forma subalterna d’espanyolitat. En aquest context, en el que el país encara resta per fer, són necessaris els símbols nacionals que puguen tindre un paper aglutinador del conjunt de la societat i, en eixe sentit, Jaume I continua sent un dels més importants. Amb tot, al segle XXI, és necessari qüestionar els mites per a poder conjugar eixa afirmació nacional amb símbols que siguen els més transversals i inclusius possibles, tant com a estratègia com, en especial, per convenciment democràtic.</div>

La figura del rei Jaume I ha esdevingut un símbol per a la construcció de la identitat nacional valenciana. En les darreres dècades, però, el poble valencià ha reinterpretat la seua figura d'una manera menys tolerant amb el procés de substitució demogràfica, extermini i esclavització dels musulmans que va protagonitzar. Per això, es defensa construir una identitat amb símbols més inclusius

La Diada del 9 d'octubre de 1977 va reunir vora mig milió de persones als carrers de València / ARXIU

GUILLEM CHISMOL GChismol

PUBLICAT:

OCTUBRE 9, 2020

“El 9 d’octubre celebrem l’entrada de Jaume I a València l’any 1238. Enguany no hi haurà als carrers multituds per a rebre-ho, no ho celebrarem amb l’alegria de sempre, perquè batallem contra un enemic tan poderós com aquell al qual es va enfrontar el rei fa 782 anys, amb determinació, amb esforç i amb la unió de la seua gent”. Les anteriors frases formaven part de l’anunci que la Generalitat Valenciana va emetre als mitjans de comunicació el passat dilluns, 5 d’octubre, amb motiu de la celebració de la Diada del 9 d’Octubre. La falca publicitària només va resistir unes hores a les ràdios, ja que la pressió popular a les xarxes, que acusava l’anunci d’un racisme banal insuportable, va aconseguir que es retirés el mateix dilluns.

Com deia l’historiador Benedetto Croce, “tota la història és història contemporània”, és a dir, l’anàlisi històrica de les persones que fan història està sempre més o menys travessada per la visió sobre el present, i és evident que, de la mateixa manera, la població llig la història amb ressons del present. A més a més, si alguna cosa caracteritza la història, és el canvi, el continu canvi que també es produeix en la historiografia, l’estudi de la història. Com la resta de ciències, treballa constantment per arribar a un coneixement cada vegada més refinat i exacte, gràcies a plantejaments nous que permeten arribar a tesis més sòlides.

La figura de Jaume I ha evolucionat des de la Transició fins ací i no és la mateixa. Els motius són múltiples, com que l’acadèmia, actualment, es preocupa d’estudiar aspectes de la figura del monarca diferents o que la nostra societat és molt més rica i diversa culturalment

La història del poble valencià no és aliena a aquesta dinàmica. La figura de Jaume I ha evolucionat des de la Transició fins ací i no és la mateixa. Els motius són múltiples, com que l’acadèmia, actualment, es preocupa d’estudiar aspectes de la figura del monarca diferents o que la nostra societat és molt més rica i diversa culturalment parlant en 2020 que en 1980, o que una part reduïda del moviment nacionalista del País Valencià entén que un rei medieval com a referent nacional més important pot ser difícil d’encaixar amb la seua ideologia antiracista, antimilitarista…

Fa una dècada, fins i tot, es va tocar la qüestió per part del regionalisme valencià més caspós. Carlos Recio, responsable de cultura de la Diputació de València que anava a fitxar sense treballar i publicava còmics de superheroïnes valencianes que utilitzaven taronges explosives, defensava que els veritables reis valencians havien estat els reis acequieros –Mubarak i Mudafar–, alhora que sostenia que el regne de València era mil·lenari. Així, el malvat i sempre sospitós de catalanista Jaume I havia arribat a terres valencianes tallant la legítima línia hereditària dels reis musulmans.

El plantejament de la figura de Jaume I es fa avui dia des de postulats que pretenen aprofundir en les llibertats socials i nacionals del nostre país i que reflexionen sobre la legitimitat i conveniència de tindre com a pare de la nació un rei feudal

Més enllà d’episodis com l’anterior, amb els quals la dreta valenciana més servil no es cansa d’ofrenar el poble valencià, en l’actualitat el tema està en un altre lloc. El plantejament de la figura de Jaume I es fa avui dia des de postulats que pretenen aprofundir en les llibertats socials i nacionals del nostre país i que reflexionen sobre la legitimitat i conveniència de tindre com a pare de la nació un rei feudal.

La primera qüestió que convé entendre, com destaca l’historiador de Sueca Antoni Furió, és que sempre cal separar el personatge històric del símbol que ha arribat a esdevindre. Jaume I, raona l’historiador, no va conquerir només les Illes i les terres valencianes. No es pot responsabilitzar la persona ni en termes negatius, de la destrucció de la part oriental d’Al-Andalús, el Sharq Al-Andalús; ni en positius, de la creació dels regnes de Mallorca i València. Hi havia tot un país al darrere, tota una societat, que impulsava eixos projectes.

El mite de Jaume I

“Quan parlem de Jaume I –prossegueix Furió–, no parlem tant del personatge històric com del símbol”, del símbol d’una societat cristianofeudal en expansió que va conquerir unes terres que no estaven deshabitades, sinó ocupades per una població autòctona que va ser expulsada i, en el millor dels casos, expropiada de les seues cases i terres i sotmesa a la dominació cristiana. La conquesta –tota la conquesta– va ser un acte violent, tant per la mort i brutalitat com per la substitució demogràfica –la població musulmana per la cristiana–, l’extermini i l’esclavització dels vençuts –al regne de Mallorca especialment– i la subjecció política, econòmica i social dels musulmans que continuaren habitant als nous regnes. En eixe procés, Jaume I esdevé el símbol d’aquell doble procés de destrucció i construcció d’una nova societat sobre els enderrocs de l’anterior.

La mestra i històrica del moviment nacional al País Valencià Llum Sanfeliu coincideix amb Furió en destacar que el que “fa dècades o, millor dit, segles que celebrem no és pròpiament la figura del rei”, sinó el seu símbol com a creador de la possibilitat de ser valencià. Des de la perspectiva de la formació nacional catalana, el secretari general del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, Josep Guia, recorda encara les paraules del català i professor a la Universitat de València Joan Reglà, qui pensava que les conquestes de Jaume I i Jaume II representaven la segona embranzida de la formació nacional catalana.

Lluïsa Cifre reconeix que ella mateixa ha hagut de replantejar-se, reconeixent que és un símbol necessari per al poble valencià, certs aspectes de la conquesta arran de tindre un alumnat molt més multicultural

Lluïsa Cifre, professora de valencià i militant de Ca Revolta, ha vist un cert qüestionament de la figura del rei Jaume I les darreres dècades en determinats sectors de la societat. Reconeix que ella mateixa ha hagut de replantejar-se, reconeixent que és un símbol necessari per al poble valencià, certs aspectes de la conquesta arran de tindre un alumnat molt més multicultural, que no es pot sentir còmode amb l’enfocament que es feia dècades ençà de la Diada del 9 d’Octubre i la conquesta.

En la línia apuntada per Cifre insisteixen Ferran Garcia-Oliver, historiador i escriptor valencià, i Vicent Escartí, escriptor, doctorat en Filologia Catalana i llicenciat en Història Medieval. El primer assenyala que si es traslladen els patrons morals i ètics huit-cents anys enrere, cap figura resistiria, i “així trobaríem un Ausiàs March propietari de musulmans, homòfob i representant del patriarcat més genuí”. Garcia-Oliver destaca com la moral o l’ètica no són variables amb què la ciència històrica treballe. El segon planteja l’experiència de l’espill còncau enfront de nosaltres mateixos i es pregunta si potser algú “ens jutjarà un dia i ens dirà que mentre la gent de l’Àfrica mor de gana, nosaltres llancem menjar al fem constantment i produïm menjars especials per a les nostres mascotes”.

Garcia-Oliver, autor de nombroses publicacions sobre els musulmans valencians, com Nosaltres érem els altres, que tracta sobre l’expulsió dels moriscos, emfatitza en el fet que Jaume I és el creador ex novo del “regne de València”, un ens polític que sobreviurà fins a l’entronització dels Borbons, és a dir, durant cinc segles. En eixa mateixa línia, Escartí remarca que Jaume I és un referent inevitable del poble valencià. “Sense ell, sense el seu món, nosaltres seríem una altra cosa”. No sap si millor o pitjor, però una altra cosa.

Furió assenyala que el poble valencià ha vist la figura de Jaume I com el creador del regne i la identitat valenciana

En aquest punt, convé destacar que la classe política catalanoaragonesa de l’època del rei Jaume I no veia amb bons ulls el naixement del regne valencià, ja que s’entenia que Mallorca havia quedat sota la influència catalana i que, de la mateixa manera, les noves terres per sota del riu Sénia havien de passar a mans aragoneses. L’objectiu aragonés era tindre una eixida franca a la mar. Aquest és un dels motius que fan a Jaume I un rei tant estimat a València com controvertit a Aragó. El professor Escartí recorda com el rei va tindre durant segles el sobrenom “del de bona memòria”. En aquesta direcció, Furió assenyala que el poble valencià ha vist la figura de Jaume I com el creador del regne i la identitat valenciana alhora que com el protagonista de l’edat daurada –de llibertats i privilegis– de la història valenciana. Quatre segles i mig després de la conquesta, continua Furió, els pagesos que s’aixecaren durant la denominada Segona Germania encara evocaven els bons temps del rei en Jaume, “justament perquè identificaven el seu regnat com una època de llibertat i de menys desigualtat social”.

Segons el professor Furió, el referent de Jaume I continua sent útil i necessari per a qualsevol projecte de construcció d’una identitat nacional de les valencianes i valencians. És més, tot i que el nou regne s’inseria dins el marc d’una Europa cristiana i feudal, el regne de València mai no seria tan feudal com l’Aragó i el Principat. El pes de l’aristocràcia feudal seria menor, en benefici de l’element ciutadà i burgés. Al capdavall, el regne de València, com proclama el seu nom, era el regne de la ciutat de València, i això n’atenuava els trets feudals i senyorials, alhora que destacava la ciutadania amb les seues majors llibertats, lligades al mateix fet urbà. En aquest sentit, Jaume I, la conquesta i la creació del regne de València constitueixen ingredients fonamentals en la construcció de la identitat valenciana. És l’element originari, del qual formen part també la població –la majoria dels colons que ocuparen el nou regne eren catalans, junt amb aragonesos, navarresos i d’altres procedències. L’acta de naixement, que en deia Joan Fuster a Nosaltres els valencians.

Una identitat que es construeix de manera més inclusiva

La història d’un país constitueix un ingredient fonamental de la identitat de les seues habitants. Ara bé, una identitat moderna, cívica i democràtica no es construeix només sobre aquest ingredient, sinó també sobre molts altres, entre els quals el respecte a la diversitat religiosa i cultural i la voluntat d’inclusió.

Segons Garcia-Oliver, la radicalitat democràtica, com a principi moral i ètic imprescindible, reconeix que el País Valencià modern parteix d’una guerra despietada, que va ser viscuda amb dramatisme i desesperació pels “altres” valencians que pregaven a les mesquites. El mite de Jaume I, doncs, inclou o hauria d’incloure la reparació a aquell poble vençut i anorreat. La societat valenciana també és producte del que van fer els “moros de la terra” en l’agricultura, en les séquies, en la poesia d’Ibn Khafaja, en el tresor de paraules, en la fundació d’innombrables pobles.

Al segle XXI, és necessari qüestionar els mites per a poder conjugar eixa afirmació nacional amb símbols que siguen els més transversals i inclusius possibles

La història no ho és tot. Però tampoc es pot deixar de banda. La història no diu com ha de ser el futur, no el predetermina, però ajuda a explicar com hem arribat a ser el que som. No “som” una mateixa cosa al llarg dels segles, atemporal i fora de la història. “Som” precisament en tant que “hem estat”. I això no té res d’essencialista, sinó tot el contrari. Posa l’èmfasi en l’existència, en la història, en el que hem estat i continuem sent. I dona claus per a entendre on estem i per a decidir on volem anar. El més important, en tot cas, és, com deia Joan Fuster, la “decisió de futur”, conclou Antoni Furió. I aquesta decisió, hui, no pot sinó sostenir-se sobre unes bases cíviques i democràtiques, inclusives; cosa que no vol dir, de cap manera, fer taula rasa del passat.

Com a historiador, Furió continua veient el 9 d’Octubre com una possibilitat de conéixer millor aquell procés que anteriorment qualificava de “destrucció d’una societat, l’andalusina anterior,” i “de creació d’una altra, la nova cristianofeudal”, cosa que difícilment s’hauria vist així fa trenta o quaranta anys. Com a ciutadà, veu la Diada com una possibilitat de continuar repensant la identitat valenciana en termes més moderns, més democràtics, més inclusius.

Les historiadores coincideixen en el fet que la Diada del 9 d’Octubre és igual de necessària que sempre, ja que encara no s’ha aconseguit afirmar la identitat nacional del poble valencià i la major part de la població viu el fet de la seua valencianitat com una forma subalterna d’espanyolitat. En aquest context, en el que el país encara resta per fer, són necessaris els símbols nacionals que puguen tindre un paper aglutinador del conjunt de la societat i, en eixe sentit, Jaume I continua sent un dels més importants. Amb tot, al segle XXI, és necessari qüestionar els mites per a poder conjugar eixa afirmació nacional amb símbols que siguen els més transversals i inclusius possibles, tant com a estratègia com, en especial, per convenciment democràtic.