Archive for de febrer 2021

Home Archive for de febrer 2021

undefined

CERCANT RESPOSTES A L’ABOCADOR DE ZALDIBAR UN ANY DESPRÉS

0 Somnis Rebels 8:08 p. m. Comments

Medi AmbientCERCANT RESPOSTES A L’ABOCADOR DE ZALDIBAR UN ANY DESPRÉS >Somnis Rebels 8:08 p. m. 0 Comments Comença la investigació judicial per esclarir les presumptes irregularitats en la gestió de l’abocador que va col·lapsar

undefined

La davallada de Syriza

0 Somnis Rebels 8:05 p. m. Comments

EsquerresLa davallada de Syriza >Somnis Rebels 8:05 p. m. 0 Comments Fa cinc anys, Syriza va guanyar les eleccions a Grècia donant una esperança a l’Esquerra Europea. Costas Isychos, ministre del seu primer govern,

undefined

Carlos Taibo: «Qualsevol espai guanyat per la lògica de l’autogestió és un espai perdut per les institucions, i viceversa»

0 Somnis Rebels 3:04 p. m. Comments

Anti CapitalismeCooperativismeCarlos Taibo: «Qualsevol espai guanyat per la lògica de l’autogestió és un espai perdut per les institucions, i viceversa» >Somnis Rebels 3:04 p. m. 0 Comments Entrevista a Carlos Taibo, autor de ‘Colapso.

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de febrer 2021

<p> <span style="background-color: #fefefe; color: #272d2d; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 20px; text-align: center;">Comença la investigació judicial per esclarir les presumptes irregularitats en la gestió de l’abocador que va col·lapsar al País Basc i va sepultar dos treballadors, uns fets pels quals no s’han dirimit responsabilitats polítiques</span></p><header style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px;"><img class="fix-1-down small-centered" src="https://directa.cat/app/uploads/2021/02/IMG_9276.jpg" style="border-style: none; box-sizing: inherit; clear: both; display: inline-block; float: none; height: auto; margin-left: auto; margin-right: auto; max-width: 100%; padding-bottom: 1rem; vertical-align: middle;" width="100%" /><figcaption class="wp-caption-text fix-1-down text-right" style="box-sizing: inherit; font-size: 12.8px; padding-bottom: 1rem; text-align: right;">Manifestació convocada per la plataforma Zaldibar Argitu el passat 4 de juliol a Zaldibar <span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 11.52px; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;">/ XAVI BOSCH</span></figcaption></header><div class="column medium-12 large-3" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: left; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 229.375px;"><div class="post--meta" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 1rem auto; padding: 0px;"><div class=" fix-1-down" style="box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px 0px 1rem;"><span class="author--name" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 17.6px; font-weight: 600; text-transform: uppercase;"><a href="https://directa.cat/persons/xavi-bosch/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">XAVI BOSCH</a></span><span style="box-sizing: inherit;"><a class="author--twitter" href="https://twitter.com/xaviBLL" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; display: block; font-family: pt_serif, serif; font-style: italic; line-height: inherit; text-decoration-line: none;"> xaviBLL</a></span></div><div class=" fix-1-down" style="box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px 0px 1rem;"><span class="author--name" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 17.6px; font-weight: 600; text-transform: uppercase;"><a href="https://directa.cat/persons/carles-masia/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">CARLES MASIÀ</a></span><span style="box-sizing: inherit;"><a class="author--twitter" href="https://twitter.com/chmasia" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; display: block; font-family: pt_serif, serif; font-style: italic; line-height: inherit; text-decoration-line: none;"> chmasia</a></span></div><span class="post-date single--date" style="border-left: 3px solid rgb(191, 44, 34); box-sizing: inherit; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 13.6px; margin-bottom: 1rem; padding-left: 0.5rem; text-transform: uppercase;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 15.64px; line-height: 1.6; margin: 0px 0px -5px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">PUBLICAT:</p>FEBRER 5, 2021</span></div></div><div class="entry-content column medium-12 large-9" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: right; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 688.125px;"><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">L’enorme esllavissada que fa un any va tallar l’autopista entre Bilbao i Sant Sebastià es va acabar convertint en una catàstrofe sanitària i mediambiental. El col·lapse de l’abocador de Zaldibar (Biscaia) del 6 de febrer de 2020 va contaminar el sòl, l’aigua i l’aire. Es van produir diversos focs subterranis entre les restes, es va haver de confinar la població de les localitats limítrofes i es van prohibir les activitats a l’aire lliure. A banda de l’alerta sanitària, l’ensorrament va provocar la desaparició de dos treballadors que eren a les instal·lacions, Joaquín Beltrán i Alberto Sololuze. El dia d’avui, encara no hi ha rastre de Beltrán, després que el mes d’agost els equips de rescat confirmessin que havien localitzat les restes de Sololuze.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Les presumptes irregularitats que van anar sortint a la llum i l’opacitat a l’hora de gestionar la informació va provocar la mobilització veïnal, que va reclamar la depuració d’unes responsabilitats polítiques que encara ningú no ha assumit. De fet, el llavors conseller de Medi Ambient, Iñaki Arriola, va renovar en el nou govern d’Iñigo Urkullu, però aquest cop al capdavant de la cartera de Planificació Territorial, Habitatge i Transports. Pel que fa a la repercussió judicial del cas, hi ha dues vies obertes. D’una banda, aquesta setmana, ha començat la instrucció judicial per investigar si l’empresa que gestiona l’abocador, Verter Recylcing, va cometre delictes contra la natura. D’altra banda, fa mesos que els seus responsables estan imputats per delictes contra els drets de les persones treballadores.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -98.7188px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 361.969px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 322.969px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">Aquesta setmana, ha començat la instrucció judicial per investigar si l’empresa que gestiona l’abocador, Verter Recylcing, va cometre delictes contra la natura</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Mentrestant, durant el darrer any s’ha anat modificant la realitat de l’abocador, on s’han fet ingents moviments de terra sense cap control judicial, tal com adverteix Ekologistak Martxan. Segons Carlos Alonso, advocat i activista de l’entitat ecologista, “fins ara les investigacions que s’han fet han estat els informes i auditories encarregades pel Govern Basc al marge del control judicial”. La mateixa administració, recorda Alonso, que ha demostrat fer una “nefasta” gestió de residus.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><img alt="" class="alignnone size-full wp-image-124153" height="960" sizes="(max-width: 1440px) 100vw, 1440px" src="https://directa.cat/app/uploads/2021/02/IMG_9089.jpg" srcset="/app/uploads/2021/02/IMG_9089.jpg 1440w, /app/uploads/2021/02/IMG_9089-300x200.jpg 300w, /app/uploads/2021/02/IMG_9089-768x512.jpg 768w, /app/uploads/2021/02/IMG_9089-1024x683.jpg 1024w, /app/uploads/2021/02/IMG_9089-600x400.jpg 600w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; display: inline-block; height: auto; margin-left: 0px; margin-right: 0px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1440" /></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />Acusació popular</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Ara, el jutjat que instrueix el cas ha acceptat com a acusació popular Ekologistak Martxan, la plataforma Zaldibar Argitu i la Carta de Drets Socials d’Euskal Herria, entre altres entitats, així com els quatre ajuntaments de les localitats afectades (Zaldibar, Elgeta, Eibar i Ermua). “Volem portar la veu popular al judici, defensar els interessos més socials i que s’aclareixi què va passar. Volem veritat, justícia i que es depurin totes les responsabilitats, tant les públiques com les privades”, aclareix Janire Lazkano, membre de Zaldibar Argitu.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -98.7188px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 361.969px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 322.969px;"><span style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">Des d’Ekologistak Martxan no descarten que la querella pugui acabar dirimint responsabilitats a l’administració per prevaricació ambiental<br style="box-sizing: inherit;" /></span></span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">En aquest sentit, des d’Ekologistak Martxan no descarten que la querella, que ara va dirigida únicament contra els responsables de l’empresa, pugui acabar dirimint responsabilitats a l’administració per prevaricació ambiental. L’entitat recorda que el Govern Basc és qui va ser el responsable d’autoritzar l’abocador, va consentir l’abocament de tota mena de residus sense control –i a uns volums molt superiors dels previstos–, a més de no fer cas als avisos que es van donar poc abans de l’esllavissament. Segons Alonso, amb la investigació judicial en marxa “neix un camí a no seguir, el de prioritzar el negoci privat enfront de la salut col·lectiva i del medi ambient”.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />Un any de mobilitzacions</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Arran de la catàstrofe va sorgir la plataforma Zaldibar Argitu (“esclariu Zaldibar”, traduït del basc), que durant el darrer any ha impulsat nombroses mobilitzacions a les poblacions del voltant de l’abocador, així com a Markina-Xemein i Zalla, d’on eren veïns els treballadors que hi van perdre la vida. “Les primeres mobilitzacions van sorgir de la ràbia i de la indignació en veure com s’havia esllavissat l’abocador van ser espontànies. Després, ens vam adonar que calia coordinar-nos i organitzar una resposta col·lectiva”, reflexiona Lazkano.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Tota aquesta onada de solidaritat es va veure afectada de ple per la declaració de l’estat d’alarma a mitjans de març i les restriccions vinculades a la COVID-19. “A alguns dirigents polítics els va anar molt bé el confinament perquè, de cop i volta, el tema de Zaldibar va quedar en segon pla. La nostra feina va ser evitar que això s’oblidés, continuar exigint que trobessin Alberto Sololuze i Joaquín Beltrán”, recorda Lazkano. En aquest context, la plataforma es va veure forçada a reinventar-se constantment (amb actes virtuals i col·laboracions del món de la música i la cultura basques, per exemple) i acaba d’iniciar una <a href="https://www.itsulapikoa.eus/eu/proiektuak/lagundu-argitzen" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">campanya de micromecenatge</a> amb l’objectiu de sufragar les despeses del procés judicial.</p></div>

Comença la investigació judicial per esclarir les presumptes irregularitats en la gestió de l’abocador que va col·lapsar al País Basc i va sepultar dos treballadors, uns fets pels quals no s’han dirimit responsabilitats polítiques

Manifestació convocada per la plataforma Zaldibar Argitu el passat 4 de juliol a Zaldibar / XAVI BOSCH

XAVI BOSCH xaviBLL

CARLES MASIÀ chmasia

PUBLICAT:

FEBRER 5, 2021

L’enorme esllavissada que fa un any va tallar l’autopista entre Bilbao i Sant Sebastià es va acabar convertint en una catàstrofe sanitària i mediambiental. El col·lapse de l’abocador de Zaldibar (Biscaia) del 6 de febrer de 2020 va contaminar el sòl, l’aigua i l’aire. Es van produir diversos focs subterranis entre les restes, es va haver de confinar la població de les localitats limítrofes i es van prohibir les activitats a l’aire lliure. A banda de l’alerta sanitària, l’ensorrament va provocar la desaparició de dos treballadors que eren a les instal·lacions, Joaquín Beltrán i Alberto Sololuze. El dia d’avui, encara no hi ha rastre de Beltrán, després que el mes d’agost els equips de rescat confirmessin que havien localitzat les restes de Sololuze.

Les presumptes irregularitats que van anar sortint a la llum i l’opacitat a l’hora de gestionar la informació va provocar la mobilització veïnal, que va reclamar la depuració d’unes responsabilitats polítiques que encara ningú no ha assumit. De fet, el llavors conseller de Medi Ambient, Iñaki Arriola, va renovar en el nou govern d’Iñigo Urkullu, però aquest cop al capdavant de la cartera de Planificació Territorial, Habitatge i Transports. Pel que fa a la repercussió judicial del cas, hi ha dues vies obertes. D’una banda, aquesta setmana, ha començat la instrucció judicial per investigar si l’empresa que gestiona l’abocador, Verter Recylcing, va cometre delictes contra la natura. D’altra banda, fa mesos que els seus responsables estan imputats per delictes contra els drets de les persones treballadores.

Aquesta setmana, ha començat la instrucció judicial per investigar si l’empresa que gestiona l’abocador, Verter Recylcing, va cometre delictes contra la natura

Mentrestant, durant el darrer any s’ha anat modificant la realitat de l’abocador, on s’han fet ingents moviments de terra sense cap control judicial, tal com adverteix Ekologistak Martxan. Segons Carlos Alonso, advocat i activista de l’entitat ecologista, “fins ara les investigacions que s’han fet han estat els informes i auditories encarregades pel Govern Basc al marge del control judicial”. La mateixa administració, recorda Alonso, que ha demostrat fer una “nefasta” gestió de residus.

Acusació popular

Ara, el jutjat que instrueix el cas ha acceptat com a acusació popular Ekologistak Martxan, la plataforma Zaldibar Argitu i la Carta de Drets Socials d’Euskal Herria, entre altres entitats, així com els quatre ajuntaments de les localitats afectades (Zaldibar, Elgeta, Eibar i Ermua). “Volem portar la veu popular al judici, defensar els interessos més socials i que s’aclareixi què va passar. Volem veritat, justícia i que es depurin totes les responsabilitats, tant les públiques com les privades”, aclareix Janire Lazkano, membre de Zaldibar Argitu.

Des d’Ekologistak Martxan no descarten que la querella pugui acabar dirimint responsabilitats a l’administració per prevaricació ambiental

En aquest sentit, des d’Ekologistak Martxan no descarten que la querella, que ara va dirigida únicament contra els responsables de l’empresa, pugui acabar dirimint responsabilitats a l’administració per prevaricació ambiental. L’entitat recorda que el Govern Basc és qui va ser el responsable d’autoritzar l’abocador, va consentir l’abocament de tota mena de residus sense control –i a uns volums molt superiors dels previstos–, a més de no fer cas als avisos que es van donar poc abans de l’esllavissament. Segons Alonso, amb la investigació judicial en marxa “neix un camí a no seguir, el de prioritzar el negoci privat enfront de la salut col·lectiva i del medi ambient”.

Un any de mobilitzacions

Arran de la catàstrofe va sorgir la plataforma Zaldibar Argitu (“esclariu Zaldibar”, traduït del basc), que durant el darrer any ha impulsat nombroses mobilitzacions a les poblacions del voltant de l’abocador, així com a Markina-Xemein i Zalla, d’on eren veïns els treballadors que hi van perdre la vida. “Les primeres mobilitzacions van sorgir de la ràbia i de la indignació en veure com s’havia esllavissat l’abocador van ser espontànies. Després, ens vam adonar que calia coordinar-nos i organitzar una resposta col·lectiva”, reflexiona Lazkano.

Tota aquesta onada de solidaritat es va veure afectada de ple per la declaració de l’estat d’alarma a mitjans de març i les restriccions vinculades a la COVID-19. “A alguns dirigents polítics els va anar molt bé el confinament perquè, de cop i volta, el tema de Zaldibar va quedar en segon pla. La nostra feina va ser evitar que això s’oblidés, continuar exigint que trobessin Alberto Sololuze i Joaquín Beltrán”, recorda Lazkano. En aquest context, la plataforma es va veure forçada a reinventar-se constantment (amb actes virtuals i col·laboracions del món de la música i la cultura basques, per exemple) i acaba d’iniciar una campanya de micromecenatge amb l’objectiu de sufragar les despeses del procés judicial.

<p> <span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-style: inherit; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">Fa cinc anys, Syriza va guanyar les eleccions a Grècia donant una esperança a l’Esquerra Europea. Costas Isychos, ministre del seu primer govern, explica perquè les ambicions socialistes del partit van esfumar-se.</span></p><div class="elementor-element elementor-element-4aeefd21 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="4aeefd21" data-widget_type="theme-post-content.default" id="noti" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 2em; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><p class="has-drop-cap" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Quan el 25 de gener de 2015 es van anunciar els resultats de les eleccions parlamentàries, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">tots els ulls estaven posats a Grècia.</span> Per primer cop, un partit de l’esquerra radical (sense comptar els socialdemòcrates, que compartien un programa neoliberal amb la Dreta des de feia anys) va aconseguir el poder en un país europeu.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per a la majoria de la gent, ja era impossible distingir entre centredreta i centreesquerra: els dos defensaven amb obstinació l’austeritat, la disciplina fiscal i la competitivitat. La victòria de Syriza <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va semblar una revolució popular</span> dins d’una Unió Europea que ja s’havia convertit en un terreny fèrtil per a les polítiques a favor del mercat.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Syriza mateix havia liderat un període de cinc anys de protestes massives per tot el país. La seva plataforma electoral de 2015, el programa Thessaloniki, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va prometre rebutjar els memoràndums d’austeritat de la Troika</span>, que havien empobrit el país. El partit tenia l’eslògan “l’euro no és cap fetitxe” i semblava estar disposat a lluitar contra les elits dominants del continent.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els quatre pilars de la plataforma de Syriza <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">van rebre un gran recolzament per part de la societat</span>: gestionar la crisi humanitària del país, tornar a engegar l’economia i promoure la justícia fiscal, recuperar els llocs de feina perduts i reforçar la democràcia transformant el sistema polític. El poble hel·lè esperava que aquestes mesures previndrien l’èxode d’una generació sencera, després que 600.000 joves ja haguessin abandonat el país degut a la crisi.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Pel poble grec, ja n’hi havia prou. Els últims cinc anys havien estat <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">caracteritzats per una catàstrofe social i econòmica</span>: el país ja havia perdut un 25% del seu PIB, l’atur havia pujat fins al 28%, els salaris reals havien perdut un terç del seu valor i el parlament s’havia convertit en un segell per als memoràndums europeus, que només prometien més mesures del mateix tipus. Hi havia una gran necessitat d’un canvi polític.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Després de la victòria de Syriza amb el 36,3% dels vots, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">hi va haver una sensació d’esperança per primer cop en molts anys</span>. La gent va pensar que per fi hi hauria una lluita real contra el sistema, els magnats dels mitjans de comunicació i l’oligarquia grega. Com a membres del parlament i d’aquest moviment, nosaltres també vam creure-hi. Desafortunadament, aquella resistència va durar molt poc.</p><h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 26px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els primers mesos</span></h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Quan Syriza va començar a governar, la seva posició oficial era ‘cap sacrifici més per l’euro’. Dins del partit, això va ser interpretat com una disposició a preparar una alternativa en les negociacions amb les autoritats europees sobre el deute i els memoràndums, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">inclosa la possibilitat de sortir de la unió.</span></p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tanmateix, des del principi <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">es va veure que aquesta no era realment l’estratègia</span> que pensaven seguir Alexis Tsipras i el seu equip dirigent. Estaven decidits a seguir amb les negociacions sense posar en perill la posició de Grècia com a membre de l’Eurozona o la seva aliança amb l’OTAN. A més d’afeblir qualsevol avantatge que podríem haver tingut en les negociacions, això va fer que no hi hagués cap traspàs de poder de l’oligarquia al parlament i als altres organismes de presa de decisió de la ciutadania.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="Syriza" class="wp-image-17968 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Wikimedia-Commons-George-E.-Coronaios-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Wikimedia Commons – Geoerge E. Koronaris</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El que va passar en els sis mesos següents <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va ver una lenta derrota per als moviments que havien portat a Syriza al poder</span>. Cada dia arribaven notícies de negociacions fetes molt lluny de casa, i el poble que volia ser protagonista va acabar assumint el paper d’espectador.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Evidentment, els líders del partit sabien des del principi que amb negociacions d’aquest tipus no era possible mantenir les promeses que ens havien portat a guanyar les eleccions. Tot i així van continuar, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">i el resultat va ser un drama llarg i inútil</span> per Europa i per tot el món.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La Troika estava decidida a fer de Grècia un exemple de cara als altres països i pobles que s’atrevien a contestar la dictadura financera que havia construït. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Sabia que Grècia simbolitzava la lluita de més d’un país</span>: comptava amb el recolzament d’Espanya, Portugal, Itàlia i Irlanda, i de milions de persones que aspiraven a un ordre social nou i més just.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per tant, es van organitzar contra aquesta amenaça. I va ser a causa d’aquest context que l’estratègia d’Alexis Tsipras i els seus aliats (la de pensar que desistirien) <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va ser una fal·làcia</span>. A l’estiu de 2015, l’espurna de les protestes populars que havien capgirat el sistema polític hel·lè i fet néixer Syriza es va encendre de nou amb la campanya pel referèndum.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Al juliol, després de l’estancament de les negociacions, el govern va preguntar directament al poble si Grècia havia de respectar els memoràndums. Inesperadament, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">el 61,3% va votar contra l’austeritat i l’esclavatge del deute </span>exigits per la Troika. Van dir “No”.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tsipras i el seu entorn van declarar que el referèndum era una eina per potenciar el seu avantatge de cara a la Troika.</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquest «No» va ser un gran moment d’orgull patriòtic i internacionalista, que recordava la capacitat unificadora de l’esquerra grega durant l’ocupació nazi (i aquesta continuïtat històrica és especialment evident en el cas de Manolis Glezos, antic combatent de la resistència i eurodiputat de Syriza). A més<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">, va ser una expressió de resistència contra l’ordre financer internacional</span> basat en l’hegemonia nord-americana, que ha imposat programes d’ajustament estructural a moltíssims països.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La gent havia decidit. Va apostar per l’altruisme i la responsabilitat col·lectiva. Durant la campanya, els oligarques i els magnats dels mitjans de comunicació havien advertit de les conseqüències, i tot i així <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">el poble estava preparat a fer sacrificis i assumir els costos</span>. A pesar de tot, va lluitar pel valor inestimable de la societat grega, pels joves que havien hagut de marxar pel seu futur. Lamentablement, el nostre govern no va ser tan valent.</p><h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 26px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La retirada</span></h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En qüestió d’hores va ser evident que l’equip dirigent d’Alexis Tsipras <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">no tenia cap intenció de respectar el resultat del referèndum</span>. Com a administradors dels “memoràndums amb cara humana”, van escollir l’oportunisme polític i el poder. Van prendre les seves pròpies decisions sense preocupar-se pels principis o els procediments del seu propi partit.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La humiliació de la retirada va ser claríssima: la Troika no només no estava disposada a arribar a un acord honest després del resultat del referèndum, sinó que, a més, enrabiada perquè el seu sistema polític i econòmic s’havia posat al descobert, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va demanar una rendició total</span> amb un vot immediat sobre un tercer memoràndum.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Poc després, la Plataforma d’Esquerra, a la que jo pertanyia i que no acceptava de desistir, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">va ser expulsada</span>. Pels líders polítics alemanys i nord-americans, aquest signe de responsabilitat per part del que havia estat un partit d’esquerres radical va ser un alleujament.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tot i que la Dreta grega havia perdut el referèndum, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">havia guanyat de fet la batalla ideològica</span>. L’austeritat i l’adhesió a l’ortodòxia europea van començar a ser acceptades. Els líders de Syriza, que compensaven la seva manca de coneixement polític amb una comunicació excel·lent, havien perdut la batalla ideològica que els havia portat al poder, però havien guanyat l’oportunitat de mantenir el poder implementant les polítiques a les quals inicialment s’havien oposat.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-17969 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/wikimedia-commons-janwellman-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Wikimedia Commons – janwellman</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La ferida causada pel referèndum i per les seves seqüeles segueix oberta. No es pot curar; sobretot pel que fa l’esquerra grega, que en la seva trajectòria havia guanyat algunes batalles i n’havia perdut d’altres, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">però sempre havia mantingut la seva legitimitat moral i el seu lideratge polític</span>. Des dels temps de la Guerra Civil grega, havia tingut moltíssims màrtirs, però en la memòria històrica del poble hel·lè també havia acumulat un llegat etern, que la mantenia viva perquè donava continuïtat a la història del nostre poble.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Amb el referèndum, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">el poble va demanar una ruptura</span>. Va demanar un canvi històric, un acord just per Grècia i la fi de l’esclavatge del deute. Però el govern va transformar aquest desig en una acció estratègica, trencant el seu compromís amb el poble i perjudicant l’Esquerra d’una manera que encara no podem quantificar.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tsipras i el seu entorn van declarar que el referèndum era una eina per potenciar el seu avantatge de cara a la Troika; la credibilitat d’aquesta explicació es va esfumar en qüestió de minuts. Sense dubte, hi havia altres persones que esperaven un resultat més igualat o una derrota per legitimar la retirada del nostre programa polític. Finalment, no van obtenir cap d’aquestes coses, i tot i que van guanyar les eleccions que van tenir lloc entre les ruïnes d’aquell estiu, no van tornar a ser mai més una força social real. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Syriza va convertir-se en una altra cosa.</span></p><h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 26px; font-style: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">De la resistència al cinisme</span></h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Va ser en aquell moment que va aparèixer el cinisme d’Alexis Tsipras, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">un cinisme peculiar i estrany a l’ètica tradicional de l’esquerra</span>. Després de rendir-se als creditors, Tsipras va invocar un cop més l’esperit del referèndum i de la resistència per guanyar les eleccions. Va voler recolzar-se sobre la legitimitat del referèndum fins i tot havent invalidat el seu resultat.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hem de recordar que guanyar unes eleccions no vol dir necessàriament plasmar i transformar la societat a favor dels interessos del poble</em>.</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Fonamentalment, Tsipras va aconseguir comunicar que la seva rendició no era la conseqüència d’una retirada o d’una manca de preparació; més aviat, era un fet inevitable. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Resistir a la dictadura del mercat i al cop d’estat contra el poble grec era impossible</span>. Un cop més, la política es va convertir en una esfera on les il·lusions només anaven a morir.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Durant els tres anys següents, Alexis Tsipras i el govern de Syriza van aconseguir fins i tot allò que els governs anteriors als memoràndums no havien pogut fer: implementar el tercer Memoràndum en ple, portar a terme privatitzacions enormes, desmantellar el marc institucional de la seguretat social i obrir la porta a la feina flexible, precària i mal pagada. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tot això, amb una resistència social mínima</span>: el moviment havia perdut la il·lusió.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Van aconseguir tot això comptant conscientment amb el fet que una societat esgotada no podia reaccionar amb la mateixa força que havia tingut de 2010 a 2012. Però també sabien que la transformació de Syriza havia creat un escenari polític que constituïa <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la prova final de la teoria contra la qual tots vam lluitar</span>: TINA (<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">There Is No Alternative</em>: “No hi ha cap alternativa”).</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="Syriza" class="wp-image-17970 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/02/Flickr-Asteris-Masouras2-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Flickr – Asteris Masouras</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Amb l’objectiu de sortir dels memoràndums abans de la fi del seu mandat i a qualsevol preu, Syriza no només va acceptar tots els prerequisits demanats per la Troika, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">sinó també una austeritat perpètua</span> i fins i tot la vigilància de l’economia grega fins a 2060.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Primer, van sacrificar un principi, després un altre, i al poc temps ja no hi havia coordinades. No és una casualitat que Syriza ja ni s’identifiqui amb l’Esquerra, tot i que el seu nom en grec signifiqui “La Coalició de l’Esquerra Radical”. Ara s’identifica com a “partit progressiu”, i adopta la posició del centreesquerra, que des del punt de vista polític <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">no té pràcticament cap diferència amb el centredreta.</span></p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La temptació del poder va ser irresistible per molts dels veterans d’Esquerra. Una de les coses que hem après d’aquesta experiència és que els alts càrrecs d’un <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">partit poden convertir-se al sistema molt fàcilment</span> un cop que s’incorporen a l’estat com a consellers o buròcrates.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’any passat, durant les eleccions, Alexis Tsipras va rebutjar la invitació a parlar durant el congrés dels empresaris grecs “per principi”. Però enguany, un cop terminades les eleccions, hi va participar sense problemes dient “Hem de recordar que, en molts casos, per estar al costat correcte de la història hem d’anar més enllà fins i tot de nosaltres mateixos”.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">No hi ha cap dubte que Alexis Tsipras i Syriza van fer exactament això: <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">van distorsionar per complet el seu projecte polític</span>, que en comptes de servir el poble va acabar servint el poder. Hem de recordar que guanyar unes eleccions no vol dir necessàriament plasmar i transformar la societat a favor dels interessos del poble. És fonamental que aprenem també d’aquests moments, i no només de les victòries.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’experiència grega és una prova del fet que la gent és capaç d’una enorme resiliència quan s’enfronta a les humiliacions i als xantatges. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La nostra lluita pel socialisme ens motiva a escoltar-la</span>, i no a reprimir el seu rol i la seva participació en els moments històrics més importants. Si podem fer això, aconseguirem arribar a Ítaca, tots junts.</p><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; font-style: inherit; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Article publicat originalment a <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 14px; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://tribunemag.co.uk/2020/11/syrizas-road-to-ruin" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Tribune</a></em></h6><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; font-style: inherit; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Traducció d’Anna Vigetti</h6><h6 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; font-style: inherit; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Foto de portada: Flickr – Asteris Masouras</h6><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"></p></div></div><div class="elementor-element elementor-element-cbaaded elementor-widget-divider--view-line elementor-widget elementor-widget-divider" data-element_type="widget" data-id="cbaaded" data-widget_type="divider.default" style="--divider-border-style: solid; --divider-border-width: 1px; --divider-color: #eaeaea; --divider-element-spacing: 10px; --divider-icon-size: 20px; --divider-pattern-height: 24px; --divider-pattern-repeat: repeat-x; --divider-pattern-size: 20px; --divider-pattern-url: none; background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-divider" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29px 0px; vertical-align: baseline;"></div></div></div><div class="elementor-element elementor-element-1eb1670 elementor-hidden-phone elementor-align-center elementor-widget elementor-widget-bdt-scroll-button" data-element_type="widget" data-id="1eb1670" data-widget_type="bdt-scroll-button.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: center; vertical-align: baseline; width: 597.188px; z-index: 0;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29.8542px 0px 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="bdt-scroll-button-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><button class="bdt-scroll-button bdt-button bdt-button-primary" data-selector="#article" data-settings="[]" style="appearance: none; background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-color: initial; border-radius: 3px; border-style: none; border-width: initial; color: #282828; cursor: pointer; font-family: inherit; font-size: 30px; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: 40px; margin: 0px; overflow: visible; padding: 0px 30px; vertical-align: middle;"><span class="bdt-scroll-button-content-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="bdt-scroll-button-align-icon-right" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span aria-hidden="true" class="fa fa-angle-down" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: "font awesome 5 free"; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-weight: 900; line-height: 1; text-rendering: auto;"></span></span></span></button></div></div></div>

Fa cinc anys, Syriza va guanyar les eleccions a Grècia donant una esperança a l’Esquerra Europea. Costas Isychos, ministre del seu primer govern, explica perquè les ambicions socialistes del partit van esfumar-se.

Quan el 25 de gener de 2015 es van anunciar els resultats de les eleccions parlamentàries, tots els ulls estaven posats a Grècia. Per primer cop, un partit de l’esquerra radical (sense comptar els socialdemòcrates, que compartien un programa neoliberal amb la Dreta des de feia anys) va aconseguir el poder en un país europeu.

Per a la majoria de la gent, ja era impossible distingir entre centredreta i centreesquerra: els dos defensaven amb obstinació l’austeritat, la disciplina fiscal i la competitivitat. La victòria de Syriza va semblar una revolució popular dins d’una Unió Europea que ja s’havia convertit en un terreny fèrtil per a les polítiques a favor del mercat.

Syriza mateix havia liderat un període de cinc anys de protestes massives per tot el país. La seva plataforma electoral de 2015, el programa Thessaloniki, va prometre rebutjar els memoràndums d’austeritat de la Troika, que havien empobrit el país. El partit tenia l’eslògan “l’euro no és cap fetitxe” i semblava estar disposat a lluitar contra les elits dominants del continent.

Els quatre pilars de la plataforma de Syriza van rebre un gran recolzament per part de la societat: gestionar la crisi humanitària del país, tornar a engegar l’economia i promoure la justícia fiscal, recuperar els llocs de feina perduts i reforçar la democràcia transformant el sistema polític. El poble hel·lè esperava que aquestes mesures previndrien l’èxode d’una generació sencera, després que 600.000 joves ja haguessin abandonat el país degut a la crisi.

Pel poble grec, ja n’hi havia prou. Els últims cinc anys havien estat caracteritzats per una catàstrofe social i econòmica: el país ja havia perdut un 25% del seu PIB, l’atur havia pujat fins al 28%, els salaris reals havien perdut un terç del seu valor i el parlament s’havia convertit en un segell per als memoràndums europeus, que només prometien més mesures del mateix tipus. Hi havia una gran necessitat d’un canvi polític.

Després de la victòria de Syriza amb el 36,3% dels vots, hi va haver una sensació d’esperança per primer cop en molts anys. La gent va pensar que per fi hi hauria una lluita real contra el sistema, els magnats dels mitjans de comunicació i l’oligarquia grega. Com a membres del parlament i d’aquest moviment, nosaltres també vam creure-hi. Desafortunadament, aquella resistència va durar molt poc.

Els primers mesos

Quan Syriza va començar a governar, la seva posició oficial era ‘cap sacrifici més per l’euro’. Dins del partit, això va ser interpretat com una disposició a preparar una alternativa en les negociacions amb les autoritats europees sobre el deute i els memoràndums, inclosa la possibilitat de sortir de la unió.

Tanmateix, des del principi es va veure que aquesta no era realment l’estratègia que pensaven seguir Alexis Tsipras i el seu equip dirigent. Estaven decidits a seguir amb les negociacions sense posar en perill la posició de Grècia com a membre de l’Eurozona o la seva aliança amb l’OTAN. A més d’afeblir qualsevol avantatge que podríem haver tingut en les negociacions, això va fer que no hi hagués cap traspàs de poder de l’oligarquia al parlament i als altres organismes de presa de decisió de la ciutadania.

El que va passar en els sis mesos següents va ver una lenta derrota per als moviments que havien portat a Syriza al poder. Cada dia arribaven notícies de negociacions fetes molt lluny de casa, i el poble que volia ser protagonista va acabar assumint el paper d’espectador.

Evidentment, els líders del partit sabien des del principi que amb negociacions d’aquest tipus no era possible mantenir les promeses que ens havien portat a guanyar les eleccions. Tot i així van continuar, i el resultat va ser un drama llarg i inútil per Europa i per tot el món.

La Troika estava decidida a fer de Grècia un exemple de cara als altres països i pobles que s’atrevien a contestar la dictadura financera que havia construït. Sabia que Grècia simbolitzava la lluita de més d’un país: comptava amb el recolzament d’Espanya, Portugal, Itàlia i Irlanda, i de milions de persones que aspiraven a un ordre social nou i més just.

Per tant, es van organitzar contra aquesta amenaça. I va ser a causa d’aquest context que l’estratègia d’Alexis Tsipras i els seus aliats (la de pensar que desistirien) va ser una fal·làcia. A l’estiu de 2015, l’espurna de les protestes populars que havien capgirat el sistema polític hel·lè i fet néixer Syriza es va encendre de nou amb la campanya pel referèndum.

Al juliol, després de l’estancament de les negociacions, el govern va preguntar directament al poble si Grècia havia de respectar els memoràndums. Inesperadament, el 61,3% va votar contra l’austeritat i l’esclavatge del deute exigits per la Troika. Van dir “No”.

Tsipras i el seu entorn van declarar que el referèndum era una eina per potenciar el seu avantatge de cara a la Troika.

Aquest «No» va ser un gran moment d’orgull patriòtic i internacionalista, que recordava la capacitat unificadora de l’esquerra grega durant l’ocupació nazi (i aquesta continuïtat històrica és especialment evident en el cas de Manolis Glezos, antic combatent de la resistència i eurodiputat de Syriza). A més, va ser una expressió de resistència contra l’ordre financer internacional basat en l’hegemonia nord-americana, que ha imposat programes d’ajustament estructural a moltíssims països.

La gent havia decidit. Va apostar per l’altruisme i la responsabilitat col·lectiva. Durant la campanya, els oligarques i els magnats dels mitjans de comunicació havien advertit de les conseqüències, i tot i així el poble estava preparat a fer sacrificis i assumir els costos. A pesar de tot, va lluitar pel valor inestimable de la societat grega, pels joves que havien hagut de marxar pel seu futur. Lamentablement, el nostre govern no va ser tan valent.

La retirada

En qüestió d’hores va ser evident que l’equip dirigent d’Alexis Tsipras no tenia cap intenció de respectar el resultat del referèndum. Com a administradors dels “memoràndums amb cara humana”, van escollir l’oportunisme polític i el poder. Van prendre les seves pròpies decisions sense preocupar-se pels principis o els procediments del seu propi partit.

La humiliació de la retirada va ser claríssima: la Troika no només no estava disposada a arribar a un acord honest després del resultat del referèndum, sinó que, a més, enrabiada perquè el seu sistema polític i econòmic s’havia posat al descobert, va demanar una rendició total amb un vot immediat sobre un tercer memoràndum.

Poc després, la Plataforma d’Esquerra, a la que jo pertanyia i que no acceptava de desistir, va ser expulsada. Pels líders polítics alemanys i nord-americans, aquest signe de responsabilitat per part del que havia estat un partit d’esquerres radical va ser un alleujament.

Tot i que la Dreta grega havia perdut el referèndum, havia guanyat de fet la batalla ideològica. L’austeritat i l’adhesió a l’ortodòxia europea van començar a ser acceptades. Els líders de Syriza, que compensaven la seva manca de coneixement polític amb una comunicació excel·lent, havien perdut la batalla ideològica que els havia portat al poder, però havien guanyat l’oportunitat de mantenir el poder implementant les polítiques a les quals inicialment s’havien oposat.

La ferida causada pel referèndum i per les seves seqüeles segueix oberta. No es pot curar; sobretot pel que fa l’esquerra grega, que en la seva trajectòria havia guanyat algunes batalles i n’havia perdut d’altres, però sempre havia mantingut la seva legitimitat moral i el seu lideratge polític. Des dels temps de la Guerra Civil grega, havia tingut moltíssims màrtirs, però en la memòria històrica del poble hel·lè també havia acumulat un llegat etern, que la mantenia viva perquè donava continuïtat a la història del nostre poble.

Amb el referèndum, el poble va demanar una ruptura. Va demanar un canvi històric, un acord just per Grècia i la fi de l’esclavatge del deute. Però el govern va transformar aquest desig en una acció estratègica, trencant el seu compromís amb el poble i perjudicant l’Esquerra d’una manera que encara no podem quantificar.

Tsipras i el seu entorn van declarar que el referèndum era una eina per potenciar el seu avantatge de cara a la Troika; la credibilitat d’aquesta explicació es va esfumar en qüestió de minuts. Sense dubte, hi havia altres persones que esperaven un resultat més igualat o una derrota per legitimar la retirada del nostre programa polític. Finalment, no van obtenir cap d’aquestes coses, i tot i que van guanyar les eleccions que van tenir lloc entre les ruïnes d’aquell estiu, no van tornar a ser mai més una força social real. Syriza va convertir-se en una altra cosa.

De la resistència al cinisme

Va ser en aquell moment que va aparèixer el cinisme d’Alexis Tsipras, un cinisme peculiar i estrany a l’ètica tradicional de l’esquerra. Després de rendir-se als creditors, Tsipras va invocar un cop més l’esperit del referèndum i de la resistència per guanyar les eleccions. Va voler recolzar-se sobre la legitimitat del referèndum fins i tot havent invalidat el seu resultat.

Hem de recordar que guanyar unes eleccions no vol dir necessàriament plasmar i transformar la societat a favor dels interessos del poble.

Fonamentalment, Tsipras va aconseguir comunicar que la seva rendició no era la conseqüència d’una retirada o d’una manca de preparació; més aviat, era un fet inevitable. Resistir a la dictadura del mercat i al cop d’estat contra el poble grec era impossible. Un cop més, la política es va convertir en una esfera on les il·lusions només anaven a morir.

Durant els tres anys següents, Alexis Tsipras i el govern de Syriza van aconseguir fins i tot allò que els governs anteriors als memoràndums no havien pogut fer: implementar el tercer Memoràndum en ple, portar a terme privatitzacions enormes, desmantellar el marc institucional de la seguretat social i obrir la porta a la feina flexible, precària i mal pagada. Tot això, amb una resistència social mínima: el moviment havia perdut la il·lusió.

Van aconseguir tot això comptant conscientment amb el fet que una societat esgotada no podia reaccionar amb la mateixa força que havia tingut de 2010 a 2012. Però també sabien que la transformació de Syriza havia creat un escenari polític que constituïa la prova final de la teoria contra la qual tots vam lluitar: TINA (There Is No Alternative: “No hi ha cap alternativa”).

Amb l’objectiu de sortir dels memoràndums abans de la fi del seu mandat i a qualsevol preu, Syriza no només va acceptar tots els prerequisits demanats per la Troika, sinó també una austeritat perpètua i fins i tot la vigilància de l’economia grega fins a 2060.

Primer, van sacrificar un principi, després un altre, i al poc temps ja no hi havia coordinades. No és una casualitat que Syriza ja ni s’identifiqui amb l’Esquerra, tot i que el seu nom en grec signifiqui “La Coalició de l’Esquerra Radical”. Ara s’identifica com a “partit progressiu”, i adopta la posició del centreesquerra, que des del punt de vista polític no té pràcticament cap diferència amb el centredreta.

La temptació del poder va ser irresistible per molts dels veterans d’Esquerra. Una de les coses que hem après d’aquesta experiència és que els alts càrrecs d’un partit poden convertir-se al sistema molt fàcilment un cop que s’incorporen a l’estat com a consellers o buròcrates.

L’any passat, durant les eleccions, Alexis Tsipras va rebutjar la invitació a parlar durant el congrés dels empresaris grecs “per principi”. Però enguany, un cop terminades les eleccions, hi va participar sense problemes dient “Hem de recordar que, en molts casos, per estar al costat correcte de la història hem d’anar més enllà fins i tot de nosaltres mateixos”.

No hi ha cap dubte que Alexis Tsipras i Syriza van fer exactament això: van distorsionar per complet el seu projecte polític, que en comptes de servir el poble va acabar servint el poder. Hem de recordar que guanyar unes eleccions no vol dir necessàriament plasmar i transformar la societat a favor dels interessos del poble. És fonamental que aprenem també d’aquests moments, i no només de les victòries.

L’experiència grega és una prova del fet que la gent és capaç d’una enorme resiliència quan s’enfronta a les humiliacions i als xantatges. La nostra lluita pel socialisme ens motiva a escoltar-la, i no a reprimir el seu rol i la seva participació en els moments històrics més importants. Si podem fer això, aconseguirem arribar a Ítaca, tots junts.

Article publicat originalment a Tribune

Traducció d’Anna Vigetti

Foto de portada: Flickr – Asteris Masouras

<p> </p><h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> Entrevista a Carlos Taibo, autor de ‘Colapso. Capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo’, un resum de la qual va ser publicat originàriament a Cooperació Catalana</h3><h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> «L’ecofeixisme és una resposta última del capitalisme a la seva crisi»</h3><h3 class="h3noticia" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; font-weight: 500; line-height: 22px; margin-bottom: 20px; margin-top: 0px;"><span class="fa fa-fw fa-caret-right" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: FontAwesome; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1; text-align: center; text-rendering: auto; width: 1.28571em;"></span> «Crec poc o res en l’esquerra que viu en les institucions»</h3><div><br /></div><div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-12" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 779.99px;"><div class="categoriadata" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 12px; line-height: 75px; margin-bottom: 20px; margin-top: 20px; padding: 0px; position: relative; width: 749.99px;"><div class="data col-md-8 pull-left row" style="box-sizing: border-box; float: left !important; margin-left: -15px; margin-right: -15px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 499.99px;"><span id="_markupAutor" itemprop="author" itemscope="" itemtype="http://schema.org/Person" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-weight: bold;"><span itemprop="name" style="box-sizing: border-box;"><span class="nomautoramplianoticia" style="box-sizing: border-box;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticies/autor/2/josep-comajoan" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #333333; text-decoration-line: none;">Josep Comajoan</a></span></span></span> <span class="txtactualitzatel" id="txtactualitzatel" style="box-sizing: border-box;">| 08/02/2021 a les 11:00h</span></div></div></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-xs-12 fotoportadaampliacio" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 20px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 779.99px;"><div class="fotografia ambpeu" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 0px; width: 749.99px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/967/carlos-taibo-qualsevol-espai-guanyat-logica-autogestio-espai-perdut-institucions-viceversa" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #23527c; outline-offset: -2px; outline: -webkit-focus-ring-color auto 5px;"><img alt="Carlos Taibo, durant l'entrevista" class="img-responsive" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202102/1200_1612777556Taibo3.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 749.99px;" /></a></div><div class="peufotografia" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #888888; float: left; font-size: 12px; line-height: 14px; margin-bottom: 10px; padding-bottom: 4px; padding-left: 0px; padding-top: 4px; width: 749.99px;">Carlos Taibo, durant l'entrevista | Aleix Auber</div></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-10 columnatextnoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;"><div class="row" style="box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;">Carlos Taibo (Madrid, 1956), autor de més de 50 llibres, ha estat fins el 2018 professor de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Ferm partidari del decreixement, de la democràcia directa i de l’anarquia, acaba de tancar la reedició de<em style="box-sizing: border-box;"> Repensar la anarquía</em>. El 20 de novembre va parlar de col·lapse i transició ecosocial en <a href="http://www.rocagales.cat/retransmissio-en-directe-premis-economia-social-2020/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">l’acte d’entrega dels Premis d’Economia Social 2020</a>.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Just abans de la pandèmia, Catarata va reeditar <em style="box-sizing: border-box;">Colapso. Capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo</em>. Parlem de tot això. Abans que res: capitalisme terminal, realment?</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Tinc la impressió que sí, que el capitalisme ha anat perdent algunes de les capacitats tradicionals que li aconsellaven, per exemple, desplegar mecanisme de fre quan les situacions eren extremes. Em fa l’efecte que s’està endinsant dins una etapa de corrupció terminal. També és veritat que aquest argument mereix una correcció: en el llibre parlo de l’ecofeixisme, que és una resposta última del capitalisme a la seva crisi. En realitat, l’ecofeixisme és una forma de col·lapse. Si estem dient que s’ha de reduir sensiblement la població planetària, això és un col·lapse encara que obeeixi a regles del joc diferents a les que analitzo en el llibre. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Perquè, a veure, abans de continuar: què entenem per col·lapse? Perquè tots ens entenguem.</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />N’identifico quatre trets. El primer, el caràcter irreversible del procés, que el diferencia d’una mera crisi. El segon, la discussió relativament interessant de si es tracta d’un procés o d’un moment; crec que a grans trets és un procés, però que pot conduir a un moment precís que converteixi aquest procés en irreversible. El tercer és el pes del concepte de complexitat: quan les societats es van fent més complexes, per resoldre els seus problemes necessiten quantitats creixents d’energia en un moment que precisament l’energia falta. I el quart és el pes de codis valoratius delicats dels que sovint no som conscients: en el Nord ric entenem la paraula col·lapse perquè comparem l’escenari present amb el que pot passar en el futur, però explicar-ho a una nena nascuda a la franja de Gaza em sembla extremadament difícil perquè no té possibilitat de comparar.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Perquè ja viu en una situació extrema…</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Viu en un col·lapse. És veritat que en aquest cas faig un ús una mica fraudulent de la paraula, perquè el concepte de col·lapse sembla que implica una societat que va millorant les seves prestacions i que en un moment determinat s’enfonsa. No és el que passa a Gaza, una societat que mai ha millorat les seves prestacions, però l’escenari final és el mateix.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">I l’evolució, segons el teu parer, és cap a una societat ideal, amb unes condicions de vida idònies per a les persones, o més aviat cap a aquell ecofeixisme del que ens parlaves?</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Hi ha senyals que permeten justificar les dues conclusions, però admeto que les que apunten a la segona són més poderoses que les que remeten a la primera. Per citar alguns d’aquests senyals, crida l’atenció que en l’inici de la pandèmia sorgissin diversos grups de suport mutu, i destaco que utilitzessin aquest terme del suport mutu, de profundes arrels llibertàries, però en termes generals el que ha passat els últims mesos ens situen en l’avantsala del col·lapse. És un terme una mica vague, però que crec que retrata bé la situació. Estic pensant, per exemple, en la pandèmia repressiva, materialitzada en el que s’ha conegut com a policies de balcó. Això té un abast limitat, però se situa en l’òrbita de l’ecofeixisme. Els que estan al darrere dels nostres governants, probablement han pres nota del que significa aquest exercici de submissió. En contrapartida, com reacciona la gent a mesura que els senyals del col·lapse siguin més pròxims. Aleshores probablement assistirem a la manifestació de sorpreses agradables.<br style="box-sizing: border-box;" /> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2269" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2269" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202102/650_1612777789Taibo2.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /><p style="box-sizing: border-box; line-height: 13px; margin: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-size: smaller;"><em style="box-sizing: border-box;">«Sembla com si la paraula autogestió conduís automàticament al món del treball, quan la vida és molt més complexa que el treball» Foto: Aleix Auber</em></span></p></div><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Més val així. Perquè capitalisme terminal podia donar certa esperança, però si és per anar a pitjor…</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />No ens enganyem. El panorama no és gens afalagador. A vegades, en relació a aquest llibre, m’han acusat de traslladar a una imatge idíl·lica de construcció d’una societat llibertària, autogestionària i antiautoritària després del col·lapse. I no és el que dic en el llibre, on analitzo dos horitzons, aquest i el de l’ecofeixisme. Però ni són els únics imaginables, ni faig cap aposta sobre quin dels dos té més possibilitats de materialitzar-se en la realitat. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">I respecte aquestes manifestacions de la població indignada, d’aquest 90 i no sé quin escaig per cent, ¿què hauria de passar perquè fossin una realitat, tenint en compte que el sistema ho té tot molt ben lligat, sobretot a través dels grans mitjans de comunicació, perquè es convencin que el que tu anomenes ecofeixisme, que ells li’n diran un altre nom, no és el millor per a la població? </span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />El que ha de canviar s’ha de manifestar sobretot als països del Nord, perquè l’escenari en els del Sud és diferent. El pes de cultures, valors i principis precapitalistes molt menys mercantilitzats configura un escut de defensa davant la lògica mercantil abrasiva del capitalisme. Al Nord ho tenim més difícil, perquè tenim dins el cap la lògica mercantil. Amb tot, abans ja he dit que la consciència de l’apropament del moment del col·lapse pot provocar canvis en la nostra conducta que no siguin els que anhelen els nostres governants a través de mecanismes repressius. Però l’argument no deixa de ser una mica especulatiu, ja que de moment no hi ha senyals clars de manifestació d’un projecte alternatiu.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Apostes pel decreixement. En quin sentit, i fins on podem decréixer?</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />La perspectiva del decreixement ens diu que si vivim en un planeta amb recursos limitats no té gaire sentit que aspirem a continuar creixent indefinidament. Més quan hem deixat molt enrere les possibilitats mediambientals i de recursos que la terra ens ofereix. I en aquest sentit sembla evident que en el Nord ric estem inexorablement cridats a reduir el consum i la producció. Però alhora hem d’arbitrar mesures en àmbits molt diferents. Hem de recuperar la vida social que hem anat dilapidant, hem d’apostar per formes d’oci creatiu, hem de repartir el treball, hem de recuperar l’escenari local en un àmbit de reaparició de fórmules de democràcia directa i d’autogestió, o en el terreny individual, hem d’apostar per la sobrietat voluntària.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Després parlem de les alternatives. Parlem una mica més de la singularitat de la situació actual, amb la pandèmia. Quin paper juguen la Covid-19 i totes les seves derivades en aquest escenari? En què alteren l’anàlisi que poguéssim fa un any?</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Em remeto altre cop al llibre, on faig una distinció a l’hora de sospesar les causes del col·lapse entres dos tipus de factors: els importants, que són el canvi climàtic i l'esgotament de les matèries primeres energètiques, i els aparentment secundaris, que suggereixo que podrien actuar com a multiplicadors de les tensions. Aquí hi hauria la crisi demogràfica, la crisi social, la crisi de les cures, la crisi financera… o la manifestació d’epidèmies i pandèmies. Tinc la impressió que al llarg d’aquest any s’ha revertit el pes d’aquests dos tipus de factors. En relació als primers, als importants, sobretot a la primavera vam identificar una reducció de la contaminació a tot el planeta, un retrocés en el consum de combustibles fòssils i un fre brutal al procés de turistificació. És veritat que cap d’aquests factors era premeditat, sinó conseqüències sobrevingudes de la pandèmia, però es va demostrar que era possible fer-ho. I malgrat tot, en relació als factors secundaris, hem assistit a la gestació d’una bola que s’ha anat engreixant, en la qual s’han trobat la pandèmia sanitària, la crisi social, la crisi financera, la crisi de les cures i la pandèmia repressiva. A mi em crida molt l’atenció que la discussió a Madrid entre el govern autonòmic i el govern central fos sobre com desplegar 7.000 policies al carrer, no 7.000 metges o 7.000 infermers. <br style="box-sizing: border-box;" /> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2270" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2270" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202102/650_1612777962Taibo1.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /><p style="box-sizing: border-box; line-height: 13px; margin: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-size: smaller;"><em style="box-sizing: border-box;">Carlos Taibo durant l'entrevista en un hotel de Barcelona Foto: Aleix Auber</em></span></p></div><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Estat d’alarma, toc de queda… llenguatge bèl·lic.</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />És que aquest és el llenguatge. S’ha militaritzat el llenguatge, i no ens enganyem, suposa una militarització de les conductes. No és un llenguatge innocent adequat per transmetre missatges forts. Això és el que tenim entre mans. En una primera lectura, el propòsit és lloable, evitar que la pandèmia s’estengui. I quan Pedro Sánchez arbitra un estat d’alarma al mes de març dubto que ho faci amb l’ànim d’aplanar el camí a un projecte ecofeixista, però els que estan per darrere de Sánchez, que són els que tallen el bacallà, segur que prenen nota del que això significa.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">També has dit durant aquesta pandèmia que no n’hi ha prou amb defensar els serveis públics, sinó que aquesta defensa ha de contemplar reclamar la seva autogestió i socialització plenes. </span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />És una proposta llibertària de sempre. No n’hi ha prou amb gestionar el que és públic, s’ha d’autogestionar i socialitzar. Per remetre’m a l’exemple de l’educació, l’educació pública avui és un instrument fonamental d’entronització de la cultura de la competitivitat i la productivitat. Allò públic per sí sol és garantia de molt poc, i en aquestes condicions cal donar un pas més endavant. Recordo que fa uns anys hi va haver mobilitzacions estudiantils i jo defensava aleshores un ensenyament públic, universal, laïc i de qualitat, però un dia mentre recitava aquesta tirallonga vaig recordar que quan érem estudiants universitaris criticàvem l’ensenyament públic perquè era un mecanisme central de reproducció de la lògica del capital. I no anàvem equivocats. El que ha passat és que anat reculant tant que de manera legítima hem cavat una trinxera i hem sortit en defensa de l’ensenyament públic. Però aquesta defensa s’ha d’adjectivar, si no ens estarem enganyant. Quin sentit té defensar un sector públic que és dirigit per partits com el PP o el PSOE? És simplement un sector públic al servei dels interessos del capital. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">De fet, lluny de la lògica dels estats, aposta per l’autogestió i el suport mutu. En aquest escenari, quin paper juga el cooperativisme?</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />En termes generals, les iniciatives que es despleguen al marge dels estats, són les més interessants, perquè per definició estan molt més a prop de la lògica de l’autogestió. Ho he dit sempre: qualsevol espai guanyat per la lògica de l’autogestió és un espai perdut per les institucions, i viceversa. També és veritat que el terme cooperativisme acull realitats molt diferents, algunes de les quals clarament inserides en la lògica mercantil del sistema.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Quins passos hauria de donar el moviment cooperativista per avançar en la direcció correcta, al teu parer?</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />El que jo defenso és la construcció d’espais autònoms, autogestionats, desmercantilitzats i despatriarcalitzats. I dins d’aquests espais hi caben moltes de les dimensions del fenomen cooperatiu. M’interessa prendre atenció als altres dos adjectius. Desmercantilitzat, perquè si és un projecte d’enriquiment i lucre privat, això no és el que estem defensant. I despatriarcalitzat perquè molts d’aquests espais autònoms han progressat en el camí de l’autogestió i la desmercantilització, i en canvi conserven incòlume la majoria de regles del joc de la societat patriarcal.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Moltes vegades parlem de cooperativisme i estem parlant en cooperativisme de treball. La intersecció amb altres tipus de cooperativisme, com el d’habitatge o el de consum, ens facilitaria entendre la transició que proposes?</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />És el mateix debat entorn de l’autogestió. Sembla com si la paraula autogestió condueix automàticament al món del treball, quan podem imaginar l’autogestió en tots els àmbits de la vida. I oblidem que la vida és molt més complexa que el treball.. <br style="box-sizing: border-box;" /> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2271" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="800" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2271" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202102/650_1612778028Taibo4.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /><p style="box-sizing: border-box; line-height: 13px; margin: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-size: smaller;"><em style="box-sizing: border-box;">Carlos Taibo aposta pel decreixement si no volem anar abocats a una situació de col·lapse que podria degenerar en un ecofeixisme Foto: Aleix Auber</em></span></p></div><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">A Catalunya les organitzacions de l’economia social i soldiària s’han organitzat per reclamar un Pacte per una Economia per la Vida, per reivindicar polítiques transformadores, per la democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial. Com ho veus i fins a quin punt ho veus factible?</span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />En termes conceptuals, jo no ho diria millor, i és una aposta solvent. En tot cas, caldria plantejar què és la democràcia. Si aquesta remet al joc de la democràcia representativa, interessa poc. I tornem a la discussió inicial: quins són els elements de la nostra societat que ens permeten augurar que aquest tipus de projectes guanyen terreny. Intueixo que la consciència de la proximitat del col·lapse pot fer que molta gent que avui se sent lluny d’aquests projectes s’hi apropin. En tot cas, vull subratllar que necessito creure en la gent comuna, i requereix molta més atenció de la que li donem, i és força més lúcida del que en una primera lectura es podria pensar. Quan abans he parlat dels grups de suport mutu parteixo d’una experiència personal que admeto que no és molt profunda, però que és certa,de com a Madrid la majoria de grups de suport mutu no els van activar activistes superconscients de moviments socials crítics, sinó gent comuna que era conscient dels problemes dels seus veïns i veïnes, i això és interessant recalcar-ho. Tornem a la vella idea que per sota de la nostra societat hi ha determinats valors que cal enlairar, perquè hi són, encara que no siguin fàcils de veure. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Et veig molt optimista que aquesta gent comuna que dius i que altres li’n poden dir classes populars, s’aixecaran del sofà, deixaran de veure Tele-5… [somriu] És que és la imatge que tenim. Ens posem sempre en boca les classes populars, aquesta gent comuna que parles, però la realitat és que estem imaginant aquesta gent comuna veient Tele-5... i els discursets de Pedro Sánchez. </span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />El que em planteges té molt a veure amb una discussió que apareix quan s’escolta una frase que repeteixen quotidianament tots els polítics, que a la gent se l’ha de parlar del que els interessa. Compte amb això. I què li interessa a la gent? La meva tesi és que a la gent se l’ha de parlar del que no li interessa. I ara mateix no estic dibuixant un bon esquema, d’algú que parla i algú que escolta. Però si prescindim d’això, la gent és molt més lúcida del que pugui semblar. Potser les xarxes socials han sublimat una mica la imatge de confrontació aguda sobre la base d’arguments de tiris contra troians, i el que hi ha en realitat és força més complex. Però hi torno: he de creure en la gent comuna. Perquè si no hi crec, allò que estic defensant no té cap sentit. Seria millor deixar-ho estar.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">En temps que l’autoritarisme i l’extrema dreta semblen més forts que mai, quin estat de salut li diagnostiques a les anomenades esquerres i al moviment llibertari? </span><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" />Crec poc o res en l’esquerra que viu en les institucions, que està contribuint a oxigenar aquestes institucions i a aparcar els problemes de fons. Per exemple, quina presència té la discussió sobre el decreixement o el col·lapse en els programes dels partits d’esquerra? Cap. Aquests partits promouen discussions interessants respecte al règim, però no ens diuen res del sistema que hi ha al darrere del règim: el capitalisme, el treball assalariat, la mercaderia, l’alienació, la plusvàlua, les guerres imperials, la societat patriarcal, el col·lapse… Pel que fa al món llibertari, o anarquista, i la distinció és important, perquè el terme llibertari tal com jo l’uso remet a una realitat més general de gent que aposta per l’autogestió i la democràcia directa, siguin o no anarquistes, que això no m’importa, m’interessen més les conductes que les etiquetes, hi ha un auge d’iniciatives llibertàries no necessàriament acompanyat d’un auge paral·lel dels moviments identitàriament anarquistes. Però repeteixo que això no em preocupa en absolut. De tota manera, intueixo que aquest auge és més perceptible en els països del Sud que en els del Nord. Els exemples de Chiapas i de Rojava són prou il·lustratius, i parlen de societats menys marcades per la lògica mercantil de la producció, de la competitivitat, i amb gent amb codis mentals precapitalistes que generen defenses quasi biològiques davant l’agressió que suposa el capitalisme. Hauríem d’aprendre d’aquesta gent, més enllà de l’espasme colonial que, començant pels mateixos anarquistes, ens ha conduït sempre a il·lustrar-los del que han de fer o ser.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><em style="box-sizing: border-box;">Un resum d’aquesta entrevista va ser publicat originàriament a <a href="https://issuu.com/fundaciorocagales/docs/cooperaciocatalana_448_ok/13" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">la revista Cooperació Catalana</a></em></div></div></div></div></div>

Entrevista a Carlos Taibo, autor de ‘Colapso. Capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo’, un resum de la qual va ser publicat originàriament a Cooperació Catalana

«L’ecofeixisme és una resposta última del capitalisme a la seva crisi»

«Crec poc o res en l’esquerra que viu en les institucions»

Josep Comajoan | 08/02/2021 a les 11:00h

Carlos Taibo, durant l'entrevista | Aleix Auber

Carlos Taibo (Madrid, 1956), autor de més de 50 llibres, ha estat fins el 2018 professor de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Ferm partidari del decreixement, de la democràcia directa i de l’anarquia, acaba de tancar la reedició de Repensar la anarquía. El 20 de novembre va parlar de col·lapse i transició ecosocial en l’acte d’entrega dels Premis d’Economia Social 2020.

Just abans de la pandèmia, Catarata va reeditar Colapso. Capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo. Parlem de tot això. Abans que res: capitalisme terminal, realment?

Tinc la impressió que sí, que el capitalisme ha anat perdent algunes de les capacitats tradicionals que li aconsellaven, per exemple, desplegar mecanisme de fre quan les situacions eren extremes. Em fa l’efecte que s’està endinsant dins una etapa de corrupció terminal. També és veritat que aquest argument mereix una correcció: en el llibre parlo de l’ecofeixisme, que és una resposta última del capitalisme a la seva crisi. En realitat, l’ecofeixisme és una forma de col·lapse. Si estem dient que s’ha de reduir sensiblement la població planetària, això és un col·lapse encara que obeeixi a regles del joc diferents a les que analitzo en el llibre.

Perquè, a veure, abans de continuar: què entenem per col·lapse? Perquè tots ens entenguem.

N’identifico quatre trets. El primer, el caràcter irreversible del procés, que el diferencia d’una mera crisi. El segon, la discussió relativament interessant de si es tracta d’un procés o d’un moment; crec que a grans trets és un procés, però que pot conduir a un moment precís que converteixi aquest procés en irreversible. El tercer és el pes del concepte de complexitat: quan les societats es van fent més complexes, per resoldre els seus problemes necessiten quantitats creixents d’energia en un moment que precisament l’energia falta. I el quart és el pes de codis valoratius delicats dels que sovint no som conscients: en el Nord ric entenem la paraula col·lapse perquè comparem l’escenari present amb el que pot passar en el futur, però explicar-ho a una nena nascuda a la franja de Gaza em sembla extremadament difícil perquè no té possibilitat de comparar.

Perquè ja viu en una situació extrema…

Viu en un col·lapse. És veritat que en aquest cas faig un ús una mica fraudulent de la paraula, perquè el concepte de col·lapse sembla que implica una societat que va millorant les seves prestacions i que en un moment determinat s’enfonsa. No és el que passa a Gaza, una societat que mai ha millorat les seves prestacions, però l’escenari final és el mateix.

I l’evolució, segons el teu parer, és cap a una societat ideal, amb unes condicions de vida idònies per a les persones, o més aviat cap a aquell ecofeixisme del que ens parlaves?

Hi ha senyals que permeten justificar les dues conclusions, però admeto que les que apunten a la segona són més poderoses que les que remeten a la primera. Per citar alguns d’aquests senyals, crida l’atenció que en l’inici de la pandèmia sorgissin diversos grups de suport mutu, i destaco que utilitzessin aquest terme del suport mutu, de profundes arrels llibertàries, però en termes generals el que ha passat els últims mesos ens situen en l’avantsala del col·lapse. És un terme una mica vague, però que crec que retrata bé la situació. Estic pensant, per exemple, en la pandèmia repressiva, materialitzada en el que s’ha conegut com a policies de balcó. Això té un abast limitat, però se situa en l’òrbita de l’ecofeixisme. Els que estan al darrere dels nostres governants, probablement han pres nota del que significa aquest exercici de submissió. En contrapartida, com reacciona la gent a mesura que els senyals del col·lapse siguin més pròxims. Aleshores probablement assistirem a la manifestació de sorpreses agradables.

«Sembla com si la paraula autogestió conduís automàticament al món del treball, quan la vida és molt més complexa que el treball» Foto: Aleix Auber

Més val així. Perquè capitalisme terminal podia donar certa esperança, però si és per anar a pitjor…

No ens enganyem. El panorama no és gens afalagador. A vegades, en relació a aquest llibre, m’han acusat de traslladar a una imatge idíl·lica de construcció d’una societat llibertària, autogestionària i antiautoritària després del col·lapse. I no és el que dic en el llibre, on analitzo dos horitzons, aquest i el de l’ecofeixisme. Però ni són els únics imaginables, ni faig cap aposta sobre quin dels dos té més possibilitats de materialitzar-se en la realitat.

I respecte aquestes manifestacions de la població indignada, d’aquest 90 i no sé quin escaig per cent, ¿què hauria de passar perquè fossin una realitat, tenint en compte que el sistema ho té tot molt ben lligat, sobretot a través dels grans mitjans de comunicació, perquè es convencin que el que tu anomenes ecofeixisme, que ells li’n diran un altre nom, no és el millor per a la població?

El que ha de canviar s’ha de manifestar sobretot als països del Nord, perquè l’escenari en els del Sud és diferent. El pes de cultures, valors i principis precapitalistes molt menys mercantilitzats configura un escut de defensa davant la lògica mercantil abrasiva del capitalisme. Al Nord ho tenim més difícil, perquè tenim dins el cap la lògica mercantil. Amb tot, abans ja he dit que la consciència de l’apropament del moment del col·lapse pot provocar canvis en la nostra conducta que no siguin els que anhelen els nostres governants a través de mecanismes repressius. Però l’argument no deixa de ser una mica especulatiu, ja que de moment no hi ha senyals clars de manifestació d’un projecte alternatiu.

Apostes pel decreixement. En quin sentit, i fins on podem decréixer?

La perspectiva del decreixement ens diu que si vivim en un planeta amb recursos limitats no té gaire sentit que aspirem a continuar creixent indefinidament. Més quan hem deixat molt enrere les possibilitats mediambientals i de recursos que la terra ens ofereix. I en aquest sentit sembla evident que en el Nord ric estem inexorablement cridats a reduir el consum i la producció. Però alhora hem d’arbitrar mesures en àmbits molt diferents. Hem de recuperar la vida social que hem anat dilapidant, hem d’apostar per formes d’oci creatiu, hem de repartir el treball, hem de recuperar l’escenari local en un àmbit de reaparició de fórmules de democràcia directa i d’autogestió, o en el terreny individual, hem d’apostar per la sobrietat voluntària.

Després parlem de les alternatives. Parlem una mica més de la singularitat de la situació actual, amb la pandèmia. Quin paper juguen la Covid-19 i totes les seves derivades en aquest escenari? En què alteren l’anàlisi que poguéssim fa un any?

Em remeto altre cop al llibre, on faig una distinció a l’hora de sospesar les causes del col·lapse entres dos tipus de factors: els importants, que són el canvi climàtic i l'esgotament de les matèries primeres energètiques, i els aparentment secundaris, que suggereixo que podrien actuar com a multiplicadors de les tensions. Aquí hi hauria la crisi demogràfica, la crisi social, la crisi de les cures, la crisi financera… o la manifestació d’epidèmies i pandèmies. Tinc la impressió que al llarg d’aquest any s’ha revertit el pes d’aquests dos tipus de factors. En relació als primers, als importants, sobretot a la primavera vam identificar una reducció de la contaminació a tot el planeta, un retrocés en el consum de combustibles fòssils i un fre brutal al procés de turistificació. És veritat que cap d’aquests factors era premeditat, sinó conseqüències sobrevingudes de la pandèmia, però es va demostrar que era possible fer-ho. I malgrat tot, en relació als factors secundaris, hem assistit a la gestació d’una bola que s’ha anat engreixant, en la qual s’han trobat la pandèmia sanitària, la crisi social, la crisi financera, la crisi de les cures i la pandèmia repressiva. A mi em crida molt l’atenció que la discussió a Madrid entre el govern autonòmic i el govern central fos sobre com desplegar 7.000 policies al carrer, no 7.000 metges o 7.000 infermers.

Carlos Taibo durant l'entrevista en un hotel de Barcelona Foto: Aleix Auber

Estat d’alarma, toc de queda… llenguatge bèl·lic.

És que aquest és el llenguatge. S’ha militaritzat el llenguatge, i no ens enganyem, suposa una militarització de les conductes. No és un llenguatge innocent adequat per transmetre missatges forts. Això és el que tenim entre mans. En una primera lectura, el propòsit és lloable, evitar que la pandèmia s’estengui. I quan Pedro Sánchez arbitra un estat d’alarma al mes de març dubto que ho faci amb l’ànim d’aplanar el camí a un projecte ecofeixista, però els que estan per darrere de Sánchez, que són els que tallen el bacallà, segur que prenen nota del que això significa.

També has dit durant aquesta pandèmia que no n’hi ha prou amb defensar els serveis públics, sinó que aquesta defensa ha de contemplar reclamar la seva autogestió i socialització plenes.

És una proposta llibertària de sempre. No n’hi ha prou amb gestionar el que és públic, s’ha d’autogestionar i socialitzar. Per remetre’m a l’exemple de l’educació, l’educació pública avui és un instrument fonamental d’entronització de la cultura de la competitivitat i la productivitat. Allò públic per sí sol és garantia de molt poc, i en aquestes condicions cal donar un pas més endavant. Recordo que fa uns anys hi va haver mobilitzacions estudiantils i jo defensava aleshores un ensenyament públic, universal, laïc i de qualitat, però un dia mentre recitava aquesta tirallonga vaig recordar que quan érem estudiants universitaris criticàvem l’ensenyament públic perquè era un mecanisme central de reproducció de la lògica del capital. I no anàvem equivocats. El que ha passat és que anat reculant tant que de manera legítima hem cavat una trinxera i hem sortit en defensa de l’ensenyament públic. Però aquesta defensa s’ha d’adjectivar, si no ens estarem enganyant. Quin sentit té defensar un sector públic que és dirigit per partits com el PP o el PSOE? És simplement un sector públic al servei dels interessos del capital.

De fet, lluny de la lògica dels estats, aposta per l’autogestió i el suport mutu. En aquest escenari, quin paper juga el cooperativisme?

En termes generals, les iniciatives que es despleguen al marge dels estats, són les més interessants, perquè per definició estan molt més a prop de la lògica de l’autogestió. Ho he dit sempre: qualsevol espai guanyat per la lògica de l’autogestió és un espai perdut per les institucions, i viceversa. També és veritat que el terme cooperativisme acull realitats molt diferents, algunes de les quals clarament inserides en la lògica mercantil del sistema.

Quins passos hauria de donar el moviment cooperativista per avançar en la direcció correcta, al teu parer?

El que jo defenso és la construcció d’espais autònoms, autogestionats, desmercantilitzats i despatriarcalitzats. I dins d’aquests espais hi caben moltes de les dimensions del fenomen cooperatiu. M’interessa prendre atenció als altres dos adjectius. Desmercantilitzat, perquè si és un projecte d’enriquiment i lucre privat, això no és el que estem defensant. I despatriarcalitzat perquè molts d’aquests espais autònoms han progressat en el camí de l’autogestió i la desmercantilització, i en canvi conserven incòlume la majoria de regles del joc de la societat patriarcal.

Moltes vegades parlem de cooperativisme i estem parlant en cooperativisme de treball. La intersecció amb altres tipus de cooperativisme, com el d’habitatge o el de consum, ens facilitaria entendre la transició que proposes?

És el mateix debat entorn de l’autogestió. Sembla com si la paraula autogestió condueix automàticament al món del treball, quan podem imaginar l’autogestió en tots els àmbits de la vida. I oblidem que la vida és molt més complexa que el treball..

Carlos Taibo aposta pel decreixement si no volem anar abocats a una situació de col·lapse que podria degenerar en un ecofeixisme Foto: Aleix Auber

A Catalunya les organitzacions de l’economia social i soldiària s’han organitzat per reclamar un Pacte per una Economia per la Vida, per reivindicar polítiques transformadores, per la democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial. Com ho veus i fins a quin punt ho veus factible?

En termes conceptuals, jo no ho diria millor, i és una aposta solvent. En tot cas, caldria plantejar què és la democràcia. Si aquesta remet al joc de la democràcia representativa, interessa poc. I tornem a la discussió inicial: quins són els elements de la nostra societat que ens permeten augurar que aquest tipus de projectes guanyen terreny. Intueixo que la consciència de la proximitat del col·lapse pot fer que molta gent que avui se sent lluny d’aquests projectes s’hi apropin. En tot cas, vull subratllar que necessito creure en la gent comuna, i requereix molta més atenció de la que li donem, i és força més lúcida del que en una primera lectura es podria pensar. Quan abans he parlat dels grups de suport mutu parteixo d’una experiència personal que admeto que no és molt profunda, però que és certa,de com a Madrid la majoria de grups de suport mutu no els van activar activistes superconscients de moviments socials crítics, sinó gent comuna que era conscient dels problemes dels seus veïns i veïnes, i això és interessant recalcar-ho. Tornem a la vella idea que per sota de la nostra societat hi ha determinats valors que cal enlairar, perquè hi són, encara que no siguin fàcils de veure.

Et veig molt optimista que aquesta gent comuna que dius i que altres li’n poden dir classes populars, s’aixecaran del sofà, deixaran de veure Tele-5… [somriu] És que és la imatge que tenim. Ens posem sempre en boca les classes populars, aquesta gent comuna que parles, però la realitat és que estem imaginant aquesta gent comuna veient Tele-5... i els discursets de Pedro Sánchez.

El que em planteges té molt a veure amb una discussió que apareix quan s’escolta una frase que repeteixen quotidianament tots els polítics, que a la gent se l’ha de parlar del que els interessa. Compte amb això. I què li interessa a la gent? La meva tesi és que a la gent se l’ha de parlar del que no li interessa. I ara mateix no estic dibuixant un bon esquema, d’algú que parla i algú que escolta. Però si prescindim d’això, la gent és molt més lúcida del que pugui semblar. Potser les xarxes socials han sublimat una mica la imatge de confrontació aguda sobre la base d’arguments de tiris contra troians, i el que hi ha en realitat és força més complex. Però hi torno: he de creure en la gent comuna. Perquè si no hi crec, allò que estic defensant no té cap sentit. Seria millor deixar-ho estar.

En temps que l’autoritarisme i l’extrema dreta semblen més forts que mai, quin estat de salut li diagnostiques a les anomenades esquerres i al moviment llibertari?

Crec poc o res en l’esquerra que viu en les institucions, que està contribuint a oxigenar aquestes institucions i a aparcar els problemes de fons. Per exemple, quina presència té la discussió sobre el decreixement o el col·lapse en els programes dels partits d’esquerra? Cap. Aquests partits promouen discussions interessants respecte al règim, però no ens diuen res del sistema que hi ha al darrere del règim: el capitalisme, el treball assalariat, la mercaderia, l’alienació, la plusvàlua, les guerres imperials, la societat patriarcal, el col·lapse… Pel que fa al món llibertari, o anarquista, i la distinció és important, perquè el terme llibertari tal com jo l’uso remet a una realitat més general de gent que aposta per l’autogestió i la democràcia directa, siguin o no anarquistes, que això no m’importa, m’interessen més les conductes que les etiquetes, hi ha un auge d’iniciatives llibertàries no necessàriament acompanyat d’un auge paral·lel dels moviments identitàriament anarquistes. Però repeteixo que això no em preocupa en absolut. De tota manera, intueixo que aquest auge és més perceptible en els països del Sud que en els del Nord. Els exemples de Chiapas i de Rojava són prou il·lustratius, i parlen de societats menys marcades per la lògica mercantil de la producció, de la competitivitat, i amb gent amb codis mentals precapitalistes que generen defenses quasi biològiques davant l’agressió que suposa el capitalisme. Hauríem d’aprendre d’aquesta gent, més enllà de l’espasme colonial que, començant pels mateixos anarquistes, ens ha conduït sempre a il·lustrar-los del que han de fer o ser.

Un resum d’aquesta entrevista va ser publicat originàriament a la revista Cooperació Catalana