per Rafa Diez Usabiaga
La setmana passada es van complir 45 anys d'una de les vagues històriques en el preludi de la transició a Euskal Herria. Em refereixo a la lluita protagonitzada per treballadors Michelin-Lasarte que va durar més de 100 dies i es va viure amb gran intensitat i tensió.
Una empresa llavors tenia més de 3.500 treballadors i en la seva gran majoria vivien en un Lasarte radicalment transformat basat en l'emigració que emana de l'evolució d'aquesta empresa en els anys 60 i 70. Jo havia estat treballant a l'empresa durant un any i mig, i les meves preocupacions, sacsejades per les mobilitzacions del final del franquisme i els rodatges del 75, es van fixar en la lluita sindical en l'enorme experiència d'aquesta llarga i dura lluita de classe treballadora.
En aquell moment una de les claus dels primers brots de negociació col·lectiva va ser el reconeixement de la representació real i directa dels treballadors. Les empreses jugaven amb el sindicalisme vertical, els jurats de l'empresa, per a les relacions industrials personalitzades i una de les batalles de l'època era el reconeixement de les anomenades comissions representatives escollides directament per les assemblees de l'empresa.
«La lluita protagonitzada per treballadors Michelin-Lasarte que va durar més de 100 dies i es va viure amb gran intensitat i tensió»
En el cas de Michelin era similar. Els treballadors van elegir representants i van definir una plataforma reivindicativa. Però la resposta de la multinacional va ser expeditiva. No volien obrir una nova era en els esgarrapades del franquisme. No estaven disposats a renunciar al model vertical i paternalista que heretaven de la dictadura i intentaven aturar qualsevol canvi en les relacions industrials que reforcés la posició reivindicatiu del col·lectiu obrer. El resultat va ser un xoc brutal entre la imposició patronal i l'articulació de la dignitat de classe, la consciència de classe, a través de propostes i lluita. La lluita va ser l'acadèmia per al desenvolupament d'una gran consciència col·lectiva que va permetre el desenvolupament de la confrontació durant més de tres mesos davant la Guàrdia Civil, la Policia Armada i les maniobres de l'empresari amb les seves ivas i cinquens col·lectius.
En aquell moment, el sindicalisme era incipient. Hi va haver fluxos sindicals pseudo-clandestins, moviments sociopolítics... estaven tractant d'avantguarda de les lluites, però la clau va ser en un moviment de muntatge convertit en un instrument de reforç col·lectiu, un aliment ideològic i pedagògic per establir les bases i línies d'actuació en el conflicte i, sobretot, com a font de solidaritat col·lectiva que va trencar totes les maniobres de l'empresa.
La resistència i la solidaritat van ser les claus. Resistència a una multinacional que aposta per mantenir el tancament productiu amb els costos que va generar abans d'acceptar les propostes dels treballadors i assumir un altre model de relacions industrials internes. Això va significar que les famílies treballadores es resistissin setmanes i setmanes sense pagar en condicions de vida molt diferents de les actuals. I la solidaritat va ser clau en això. La creació d'una caixa de resistència col·lectiva, la realització d'iniciatives de tot tipus i la venda de bons d'ajuda a tot Guipúscoa per abordar les situacions més urgents i la distribució d'aliments que es recollien de la solidaritat d'altres grups de classe van ser els instruments per donar resposta a l'estratègia de tancament de patrons de la companyia.
«La resistència i la solidaritat van ser les claus. Resistència a una multinacional que aposta per mantenir el tancament productiu amb els costos que va generar abans d'acceptar les propostes dels treballadors i assumir un altre model de relacions industrials internes»
I, per descomptat, la solidaritat de classe, l'extensió de la lluita: l'extensió de la lluita en altres empreses Michelin al País Basc i l'Estat; l'extensió de la lluita en el conjunt de la multinacional impulsant el que seria una de les primeres aturades europees a la fàbrica de Michelin a l'estat francès, el Regne Unit i Itàlia; l'extensió de la lluita amb vagues generals o transversals en diferents àmbits territorials.
En aquella batalla de cent dies hi va haver les lluites que van portar a Gasteiz al sagnant 3 de març. Els esdeveniments de Zaramaga els viuen com a propis, ja que un dels objectius de l'empresa, amb la col·laboració del govern civil i les forces repressives, era trencar el moviment assembleal mitjançant prohibicions i persecució de les assemblees obligant-nos a buscar esglésies i llocs inversemblants per mantenir-los com a motor de lluita oberta. El setge de l'església al barri de Zaramaga de Gasteiz també va tractar de trencar els mecanismes de reproducció i cohesió dels treballadors en lluita.
Cent dies de lluita, compromisos, ràbia i llàgrimes. Cent dies de conflicte que no va poder derrotar un Michelin que va imposar la fi dels acomiadaments per assumir algunes reclamacions dels treballadors. Va ser una dura prova que va marcar l'evolució de l'empresa, que va donar pas a una altra etapa en les relacions industrials i la posterior evolució del sindicalisme. Avui, 45 anys després, cal reivindicar la memòria d'una lluita que no va ser una victòria sinó que va obrir moltes consciències i va desenvolupar un orgull de classe en tots els que hi participem. Un procés que ens va permetre desenvolupar la nostra unió i militància política en un LAB que encara era una organització massiva en procés per convertir-nos en la unió actual. I també ens va permetre interioritzar una cosa que avui té un enorme valor a l'hora d'afrontar les moltes necessitats actuals reivindicant tant a nivell nacional com social: una lluita es pot perdre o guanyar però si encara no has lluitat ja has perdut.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada