Grècia: els carrers s’omplen cinc anys després de l’OXI

Cinc anys després de l’Oxi contra la UE, la desil·lusió i la desmobilització encara regnen a Grècia. Però el carrer torna a omplir-se de manifestants que protesten contra el retorn de la policia a les universitats i en solidaritat amb el pres polític Dimitris Koufontinas.

«No a la policia a les universitats»

Si el govern de dretes grec volia assegurar als estudiants i a l’oposició que la seva «reforma» universitària no conduiria a un gir autoritari, la dura repressió de les protestes organitzades el gener i el febrer va demostrar exactament el contrari. Després de la massacre d’estudiants realitzada per l’exèrcit en el Politècnic d’Atenes (novembre de 1973), des de la fi del règim militar neofeixista dels coronels, una llei mantenia (almenys teòricament) a les forces de l’ordre públic fora de les 24 universitats estatals hel·lenes.

Però fa mesos, el govern d’Atenes va decidir que existeix un «greu problema de seguretat» a les universitats gregues i que és necessari dur la policia a les universitats per solucionar-lo.

Ja entrat el 2019, poc després de la victòria en les eleccions legislatives, el nou govern de dretes i en particular la ministra d’Educació, la ultraliberal Niki Kerameus, va abolir l’anomenada «llei d’asil», afirmant que deixava actuar als petits criminals i a l’extrema esquerra sense molèsties.

La nit de l’11 de febrer, el Voulì (Parlament) va aprovar una nova llei que permet al Ministeri d’Interior desplegar els seus agents a les universitats hel·lenes. La mesura legislativa va rebre el suport de 166 diputats pertanyents a Nea Dimokratia i a Elleniki Lisy (Solució Grega), formació d’extrema dreta que durant les darreres eleccions va ocupar el lloc d’Alba Daurada.

La mesura, segons el primer ministre Kyriakos Mitsotakis, «estableix un mètode modern d’admissió i selecció d’estudis i actualitza tota l’educació superior, i la sincronitza amb les necessitats del segle XXI» i, sobretot, estableix una força policial especial composta per mil agents equipats amb porres, pistoles elèctriques i gas pebre per desplegar-los permanentment dins de les facultats. Uns 132 parlamentaris de diversos grups d’oposició van votar en contra de la mesura, des del centre-esquerra de Kinal (socialistes) i Syriza, fins als comunistes del KKE i l’esquerra de Mera25 (el partit fundat per l’exministre Varoufakis).

Malgrat les limitacions pel que fa a la llibertat de reunió i manifestació imposades per frenar la pandèmia de la COVID-19, les organitzacions estudiantils, els sindicats i associacions de professors universitaris, van organitzar protestes massives que al final no van aconseguir aturar el govern. 

Els manifestants van impugnar no només la «militarització» de les universitats, sinó també altres mesures: la que introdueix una nota mínima en els exàmens finals per a ser admès a la universitat; la reintroducció de l’avaluació dels docents després de 40 anys; un número màxim d’anys dins dels quals els estudiants han de completar el curs d’educació superior. Es tracta de mesures que condueixen a l’expulsió de l’educació superior dels estudiants menys afavorits o obligats a treballar per pagar-se els seus estudis. Uns altres articles que també han rebut resposta equiparen les universitats privades amb les públiques i estableixen «consells disciplinars» dedicats a jutjar i possiblement expulsar als estudiants considerats responsables de conductes reprovables.

La policia, sota les ordres del «Ministre de Protecció Ciutadana» Michalis Chrysochoidis» —que va passar dels socialistes a la dreta conservadora— va reaccionar amb extrema duresa a les mobilitzacions d’estudiants i professors, que van durar al voltant d’un mes.

Algunes desenes de persones detingudes han patit traumatismes greus, fractures a les extremitats i lesions al cap. La indignació va provocar que un policia emprés un extintor amb el qual va colpejar un jove manifestant a la cara, fet que li va trencar algunes dents i li va causar una fractura de la mandíbula.

Alguns periodistes van denunciar pallisses contra estudiants i com les motos de la policia es llançaven a tota velocitat contra els manifestants, inclús sobre les voreres. Segons l’oposició i les organitzacions estudiantils, el govern va voler enviar a la població un missatge intimidatori clar davant les protestes sindicals i socials que podrien estellar en els propers mesos en un país esgotat i que, a causa de la pandèmia, ha patit una contracció del PIB del 9%.

«Victòria per Dimitris Koufontinas!»

Però uns dies després de què s’aprovés la llei contestada, els carrers de les principals ciutats hel·lenes es van omplir novament de persones que protestaven contra el tractament del govern de dretes a Dimitris Koufontinas. El fundador del grup armat marxista «17 de novembre» va iniciar una vaga de fam el 8 de gener per demanar el seu trasllat a la presó de Korydallos, prop d’Atenes, on ja ha complert molts anys de presó. Koufontinas és considerat un dels líders de l’organització el nom de la qual feia referència al 17 de novembre de 1973, data en què els tancs dels coronels van ofegar en sang la revolta estudiantil a la Universitat d’Atenes. El grup és responsable de dotzenes de robatoris i atacs, duts a terme entre el 1975 i el 2002, i de 23 assassinats. Entre els objectius del 17N es troben alguns dels exponents de la dictadura dels coronels, el cap de la CIA a Grècia, polítics i empresaris, no només grecs sinó també turcs. El 2002, després de la detenció d’alguns dels seus companys, Koufontinas es va entregar a la policia i l’any següent fou condemnat a onze cadenes perpètues. Va complir setze anys a la presó de Korydallos i, el 2018, per bona conducta, fou traslladat a una petita presó rural a Kassevitia, on els reclusos gaudeixen de cert grau de llibertat i poden realitzar activitats agrícoles a l’aire lliure. Però el desembre de 2020 va ser traslladat de sobte a la presó de màxima seguretat de Domokos, ubicada en una zona muntanyosa del centre de Grècia, després que la majoria parlamentària de dretes aprovés una nova llei que impedeix que els condemnats per terrorisme puguin complir condemna en una presó rural. De fet, una llei que afecta únicament el cas de Koufontinas i que, en qualsevol cas no impediria que el pres retornés almenys a Korydallos, tot i que Kyriakos Mitsotakis rebutja obstinadament el seu trasllat.

Mentre escrivim aquestes línies, les condicions de Koufontinas, que està internat a la unitat de cures intensives de l’hospital de Lamia, són molt greus. Koufontinas seria el primer pres en morir com a resultat d’una vaga de fam a Europa des del 1981, quan Bobby Sands i altres presoners republicans irlandesos no van sobreviure a la protesta.

A principis de març, desenes de milers de manifestants van començar a sortir al carrer per demanar al govern que no deixi morir a Koufontinas, de 63 anys, qui també va iniciar una vaga de set el 22 de febrer. De nou, la policia va reaccionar amb duresa contra les mobilitzacions i diversos manifestants van ser arrestats i colpejats. Moltes manifestacions van ser dispersades per la policia antiavalots que va utilitzar gas i inclús canons d’aigua.

Milers d’advocats, jutges, periodistes, escriptors, intel·lectuals, activistes i polítics han firmat crides a la solidaritat amb els detinguts i demanat al govern que respecti la seva pròpia llei. Inclús la Unió de Jutges i Fiscals de Grècia ha demanat clemència a l’executiu. Inclús s’han escrit pintades a favor de l’ex-líder del 17N en una casa que Mitsotakis té a Creta.

Molts denuncien ara l’obstinació del primer ministre com a resultat d’una venjança personal contra Koufontinas, responsable el 1989 de l’assassinat de Pavlol Bakoyannis, portaveu del partit de dreta Nea Dimokratia i cunyat de Mitsotakis.

El gir reaccionari de Mitsotakis

Molts acusen al primer ministre d’haver donat un gir repressiu i autoritari a la política grega, efecte d’un evident gir a la dreta de Nea Dimokratia respecte les seves posicions polítiques tradicionals. Els darrers mesos, els comunistes del KKE també han pagat el preu de la repressió així com, recentment, algunes manifestacions espontàncies d eprotesta contra la violència gratuïta dels policies contra persones que havien violat les mesures contra les concentracions. Cal assenyalar que una de les primeres mesures adoptades pel nou govern de dret, el 2019, fou la contractació immediata de 1.500 nous policies —molts d’ells reclutats en el mateix partit de govern— enviats a tancar les ocupacions de l’extrema esquerra en el barri d’Exarchia d’Atenes.

Continua regnant la desil·lusió i la desmobilització social

Tot i que els carrers de les ciutats gregues s’han omplert de manifestants durant les darreres setmanes, no es pot parlar encara del naixement d’un vertader moviment popular de masses. La desil·lusió causada pel fracàs de les promeses de canvi d’Alexis Tsipras i la desmobilització que va seguir la gestió de l’austeritat per part de Syriza encara són generalitzades. Milers de militants polítics, sindicals i socials d’esquerres han abandonat no només Syriza, sinó l’activitat política tot court. Inclús les escissions d’esquerra de Syriza o els grups que des de fora havien criticat la seva involució socialdemòcrata no gaudeixen del suport de sectors significatius de la societat grega. Si en les darreres eleccions Syriza es va enfonsar al 31· i va haver de seure a l’oposició, coalicions anticapitalistes com Unitat Popular o ANTARSYA van obtenir un total de l’1% dels vots i van quedar fora del Parlament.

El gran capital popular que s’havia coagulat el juliol de 2015, quan el 62% dels votants en el referèndum va rebutjar les dures condicions imposades a Atenes per la Unió Europea, es va dispersar ràpidament i no serà fàcil revertir el procés de desmobilització social i política.