Archive for d’abril 2021

Home Archive for d’abril 2021

undefined

“El capitalisme treballa avui per dominar les ments” – Entrevista sobre “Economia crítica a l’aula”

0 Somnis Rebels 10:41 p. m. Comments

Economia“El capitalisme treballa avui per dominar les ments” – Entrevista sobre “Economia crítica a l’aula” >Somnis Rebels 10:41 p. m. 0 Comments El capitalisme treballa avui per dominar les ments” – Entrevista sobre el llibre

undefined

‘La teva vida amb una renda bàsica’: un milió de raons en quatre minuts

0 Somnis Rebels 10:00 p. m. Comments

Renda Bàsica‘La teva vida amb una renda bàsica’: un milió de raons en quatre minuts >Somnis Rebels 10:00 p. m. 0 Comments Diverses personalitats i activistes d’esquerres narren en una audiovisual les virtuts d’aquesta

undefined

Un recorregut pels 100 anys del Partit Comunista Portuguès

0 Somnis Rebels 5:24 p. m. Comments

HistòriaMARXISME Un recorregut pels 100 anys del Partit Comunista Portuguès >Somnis Rebels 5:24 p. m. 0 Comments Fa poc més d’un mes, diverses ciutats luses van despertar-se amb una estampa d’allò més peculiar: les

undefined

La guerra del FBI contra l’esquerra americana: una breu història de COINTELPRO

0 Somnis Rebels 11:14 p. m. Comments

America del NordHistòriaLa guerra del FBI contra l’esquerra americana: una breu història de COINTELPRO >Somnis Rebels 11:14 p. m. 0 Comments PreviousNextAra fa 50 anys, l’abril de 1971, es donava oficialment per acabat el

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

d’abril 2021

El capitalisme treballa avui per dominar les ments” – <a href="https://www.rosasensat.org/el-capitalisme-treballa-avui-per-dominar-les-ments/" style="border: 0px; color: #1982d1; font-family: inherit; font-size: 15px; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;" target="_blank">Entrevista sobre el llibre “Economia crítica a l’aula”</a> amb Mireia Claverol, Ferran Polo i Miren Etxezarreta<a href="http://www.mirenetxezarreta.net/wp-content/uploads/2021/02/descarga-libro-rosa-sensat.png" style="border: 0px; color: #1982d1; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;"><img alt="descarga libro rosa sensat" class="aligncenter size-medium wp-image-1144" height="300" src="http://www.mirenetxezarreta.net/wp-content/uploads/2021/02/descarga-libro-rosa-sensat-212x300.png" style="border: 1px solid rgb(221, 221, 221); clear: both; display: block; height: auto; margin: 0.4em auto 1.625em; max-width: 97.5%; padding: 6px;" width="212" /></a>El capitalisme treballa avui per dominar les ments, i està descobrint com explotar les persones sense assalariar-les. Aquestes són només dues de les afirmacions que ens han aportat la Miren Etxezarreta (economista) Mireia Claverol (historiadora) i Ferran Polo (pedagog) en aquesta entrevista.<iframe allow="autoplay; fullscreen; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/345964717" style="border-style: initial; border-width: 0px; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; max-width: 100%; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;" width="640"></iframe><a href="https://vimeo.com/345964717" style="border: 0px; color: #1982d1; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;">Entrevista sobre el llibre "Economia crítica a l'aula" amb Mireia Claverol, Ferran Polo i Miren Etxezarreta</a> from <a href="https://vimeo.com/user7539956" style="border: 0px; color: #1982d1; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;">Rosa Sensat</a> on <a href="https://vimeo.com/" style="border: 0px; color: #1982d1; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;">Vimeo</a>.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La Miren, la Mireia i el Ferran són tres dels autors del llibre ”<a href="https://www.rosasensat.org/producte/economia-critica-a-laula/" style="border: 0px; color: #1982d1; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;">Economia crítica a l’aula</a>” publicat recentment per Rosa Sensat, i formen part del Seminari d’Economia Crítica TAIFA, un grup obert de Barcelona integrat per unes 40 persones amb el repte d’autoformar-se i generar pensament crític.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En el seu llibre pòstum, l’historiador Josep Fontana defineix capitalisme i democràcia com un engany. Ho és?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Miren Etxezarreta (ME): Rotundament sí. Dins del capitalisme no hi pot haver una democràcia genuïna ja que el capitalisme es basa en l’explotació d’uns sers humans per d’altres.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Mireia Claverol (MC): Absolutament d’acord, el capitalisme socialment és un sistema que no funciona perquè hi ha molta gent que es mor de gana; ecològicament és inviable perquè estem destruint el món; i des d’un punt de vista polític s’ha carregat el concepte mateix de la paraula democràcia.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Doncs, que bé que ens ho han venut!<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Ferran Polo (FP): Es clar, perquè s’ha de legitimar el sistema per tal que no hi hagi revolta.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">MC: En el capitalisme hi ha l’Estat, i totes les institucions de l’Estat tenen com a funció donar suport a l’acumulació de capital i legitimar la pròpia existència del sistema enfront de la població. I això passa des que el capitalisme és capitalisme, i ha aconseguit fer creure a la gent que el que tenim és un sistema políticament igualitari, encara que d’igualitari no en tingui res.<figure class="wp-caption alignnone" id="attachment_73168" style="background: rgb(238, 238, 238); color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin-bottom: 1.625em; margin-top: 0.4em; max-width: 96%; padding: 9px;"><img alt="" class="wp-image-73168 size-large" height="360" sizes="(max-width: 640px) 100vw, 640px" src="https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-19-1024x576.jpg" srcset="https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-19-1024x576.jpg 1024w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-19-300x169.jpg 300w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-19-768x432.jpg 768w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-19-600x338.jpg 600w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-19.jpg 1600w" style="border: 1px solid rgb(238, 238, 238); display: block; height: auto; margin: -2px 0px 0px -2px; max-width: 97.5%; padding: 6px; width: auto;" width="640" /> <figcaption class="wp-caption-text" style="color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 12px; margin-bottom: 0.6em; padding: 10px 0px 5px 40px; position: relative;">Autors: Kevin Bran i Gerard Marinel·lo</figcaption></figure><p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Durant dècades el capitalisme va tenir un fort competidor, el comunisme, però amb la caiguda del Mur s’ha quedat amb el monopoli. Hi ha vida fora del capitalisme?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">MC: Es clar que sí. Només fora del capitalisme hi ha vida. Només fora del capitalisme hi haurà vida si volem que totes les persones visquin dignament. El que passa és que l’enemic és molt poderós perquè el capitalisme té una gran capacitat de transmutar-se, d’assimilar, de canviar, és camaleònic, va canviant i es va adaptant a totes les situacions, fagocitant tot allò que se li enfronta.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">FP: I no hem d’oblidar mai que darrere de la ma invisible hi ha el puny invisible. Darrere de Mcdonalds hi ha McDonnell Douglas.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: Però tampoc podem oblidar que els assajos econòmics alternatius que s’han fet fins ara han fracassat, cosa que ha donat la impressió que el capitalisme és l’únic sistema possible.<blockquote style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; font-style: italic; margin: 0px 3em; outline: 0px; padding: 0px; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">“Només fora del capitalisme hi haurà vida si volem que totes les persones visquin dignament”</blockquote><p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hi ha una economia de dretes i una d’esquerres?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: Sí i no. Hi ha interpretacions diferents de com funciona l’economia, i aquestes interpretacions corresponen a les estructures del poder. No farà la mateixa interpretació un economista del Banc de Santander que la d’un sindicat. Economia funcionant només n’hi ha una, però interpretacions del fet econòmic n’hi ha moltes.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">I d’això se’n parla al seu llibre “Economia crítica a l’aula”?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Sí. Economia crítica és un llibre per a quixots perquè s’enfronta a molins de vent. És un intent de penetrar en la realitat d’allò que està passant per desmitificar-ho. Des d’Economia crítica intentem oferir un seguit de pautes per desvetllar les interpretacions que venen dels poders polític i econòmic.<figure class="wp-caption alignnone" id="attachment_73166" style="background: rgb(238, 238, 238); color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin-bottom: 1.625em; margin-top: 0.4em; max-width: 96%; padding: 9px;"><img alt="" class="wp-image-73166 size-large" height="360" sizes="(max-width: 640px) 100vw, 640px" src="https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-171-1024x576.jpg" srcset="https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-171-1024x576.jpg 1024w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-171-300x169.jpg 300w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-171-768x432.jpg 768w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-171-600x338.jpg 600w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-171.jpg 1600w" style="border: 1px solid rgb(238, 238, 238); display: block; height: auto; margin: -2px 0px 0px -2px; max-width: 97.5%; padding: 6px; width: auto;" width="640" /> <figcaption class="wp-caption-text" style="color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 12px; margin-bottom: 0.6em; padding: 10px 0px 5px 40px; position: relative;">Autors: Kevin Bran i Gerard Marinel·lo</figcaption></figure><p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Realment, cal avui introduir l’economia crítica a l’aula?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: És imprescindible.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">FP: I també a l’acadèmia…<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">MC: Sobretot a l’acadèmia, a la universitat, perquè el professorat si avui té coneixements d’economia és només d’economia convencional i dels economistes clàssics. Els economistes crítics estan fora dels aprenentatges de la universitat, i també de l’escola i dels llibres de text.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: El que s’està ensenyant avui a l’escola i als llibres de text és ideologia..<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">MC: Sí, ideologia pura, i està molt allunyat de la realitat actual de l’economia. Es diuen coses com que el mercat està equilibrat, que es treballa per a l’oferta i la demanda, o que els interessos individuals de cadascú si se sumen acaben conformant el benestar comú. Totes elles són mentida.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Alguns partits els acusaran d’adoctrinament...<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">MC: No més del que adoctrinen ells.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">FP: Et poso un exemple recent d’adoctrinament a l’escola: estem revisant un llibre de text d’economia de quart d’ESO d’una editorial coneguda i respectada, i posa el cas d’una noia que acaba la carrera i que ella mateixa reconeix que la culpa que no trobi feina és perquè hi ha un salari mínim interprofessional i uns convenis laborals que li impedeixen trobar-ne, perquè sí que en trobaria si acceptés un salari menor i sense convenis. I aquest és només un exemple perquè tot el llibre està ple de fal·làcies i de mitges veritats.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: I també podríem parlar dels programes escolars i educatius que financen les entitats bancàries…<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Certament, sobre l’entrada de les entitats bancàries a l’educació hi ha debat dins i fora de l’escola, i punts de vista força discrepants…<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">MC: Ja des del segle XIX el capitalisme vol entrar a l’escola per tal d’introduir en el cap dels nens les idees de competència, competitivitat, flexibilitat. I des de fa temps, tant des del Banc Mundial com des d’altres estaments econòmics globals es treballa fortament en aquesta línia.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">FP: El document inicial d’aquesta manera de concebre l’escola és l’informe de la UNESCO “La educación encierra un tesoro” de Jacques Delors.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: Les idees que plantegen les entitats bancàries són terribles, com per exemple, i això tant per a alumnes de primària com de secundària, que cal fer-nos plans de pensions, o que hem de pagar els deutes…<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Potser ho fan perquè no es torni a repetir la crisi del 2008. Com que es va dir que va ser per culpa d’haver viscut per damunt de les nostres possibilitats…<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: En cap cas la crisi va ser culpa nostra. Hi ha unes persones i unes organitzacions que tenen poder econòmic i polític i que tenen la culpa de la crisi. La crisi no és un fenomen meteorològic, sinó que s’ha generat per un seguit de decisions importants que han pres aquells que tenen el poder econòmic, i alguns, pocs, que tenen el polític, perquè els que realment manen són els del poder econòmic.<blockquote style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; font-style: italic; margin: 0px 3em; outline: 0px; padding: 0px; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">“El capitalisme està descobrint com explotar la gent sense assalariar-la”</blockquote><figure class="wp-caption alignnone" id="attachment_73170" style="background: rgb(238, 238, 238); color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin-bottom: 1.625em; margin-top: 0.4em; max-width: 96%; padding: 9px;"><img alt="" class="wp-image-73170 size-large" height="360" sizes="(max-width: 640px) 100vw, 640px" src="https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-18-1024x576.jpg" srcset="https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-18-1024x576.jpg 1024w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-18-300x169.jpg 300w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-18-768x432.jpg 768w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-18-600x338.jpg 600w, https://www.rosasensat.org/wp-content/uploads/2019/07/PHOTO-2019-07-03-12-39-18.jpg 1600w" style="border: 1px solid rgb(238, 238, 238); display: block; height: auto; margin: -2px 0px 0px -2px; max-width: 97.5%; padding: 6px; width: auto;" width="640" /> <figcaption class="wp-caption-text" style="color: #666666; font-family: Georgia, serif; font-size: 12px; margin-bottom: 0.6em; padding: 10px 0px 5px 40px; position: relative;">Autors: Kevin Bran i Gerard Marinel·lo</figcaption></figure>Parlar d’economia és parlar de diners?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: No només. El diner és com una capa que dissimula moltes coses, però no és més que el material extern d’unes relacions de fons.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els diners físics estan també en crisi?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">MC: Estan desapareixent. De fet, el diner bancari avui no és diner real, és fictici, és virtual.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: I les darreres teories econòmiques diuen que l’Estat pot crear tot el diner que vulgui, sense tenir en compte l’estalvi previ o el crèdit existent. Que, al capdavall, tot és un problema de confiança.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Si també en economia tot està canviant ràpidament, què els hi hauríem de dir als nois i noies de cara a poder sobreviure en els propers anys?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: Els hem d’explicar l’economia com un procés evolutiu, i això és el que hem intentat explicar en el llibre.<blockquote style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; font-style: italic; margin: 0px 3em; outline: 0px; padding: 0px; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">El capitalisme actual no és com el de després de la Segona Guerra Mundial que podia legitimar-se oferint benestar econòmic. El problema del capitalisme actual és que no ofereix allò que la gent espera d’ell</blockquote><p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">I els hi recomanaríem que fossin emprenedors?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: No, perquè es un engany ideològic que serveix per legitimar que hi hagi tanta gent jove que no tingui treball. El capitalisme actual no és com el de després de la Segona Guerra Mundial que podia legitimar-se oferint benestar econòmic. El problema del capitalisme actual és que no ofereix allò que la gent espera d’ell.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">FP: La idea d’emprenedoria i de ser empresa d’un mateix és la raó neoliberal, i serveix per netejar estadístiques. El que és preocupant i perillós és que s’ha implicat l’escola en aquesta idea, per preparar els joves per al nou mercat de treball, que és un mercat on no es vol que hi hagi persones assalariades.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: El que és important avui és el pas que està donant el capitalisme per ocupar i dominar les ments de les persones. Perquè abans un treballador sabia que era un treballador, que hi havia algú a l’altre costat, però avui l’emprenedor està sol i això elimina la capacitat de veure qui hi ha a l’altre costat. El capitalisme està descobrint com explotar la gent sense assalariar-la.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">I això cap on ens porta?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">MC: cap a una societat cada cop més distòpica, més violenta i repressiva.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">I si no hem de ser emprenedors i no ens deixen ser assalariats, què podrem ser?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">MC: Podem ser cooperativistes.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: El problema de la joventut avui és que no depèn del que vulgui ser, sinó que no té sortides, i la proposta que els hi fan per tal que siguin emprenedors és per fer-los-hi veure, i enganyar-los, tot dient-los-hi que si no es converteixen en empresaris de Silicon Valley és per culpa seva.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">FP: El que han de fer els joves és el que van fer les persones a finals del XIX i principis del XX: associar-se, perquè sols no ens en podrem sortir.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Realment aquesta és la sortida?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ME: Ja està passant. Cada cop hi ha més grups de gent que està fent coses contradictòries amb el sistema, no dic revolucionàries, però si diferents i contràries amb el que vol el sistema. Grups petits de persones, com per exemple el nostre propi <a href="https://seminaritaifa.org/" style="border: 0px; color: #1982d1; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;">Seminari d’Economia Crítica TAIFA,</a> que és un espai obert d’autoformació i divulgació, amb l’objectiu de transformar la societat actual a través de la generació de pensament crític, i que actualment compta amb unes 40 persones.<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Llancem doncs un crit d’esperança cap al futur, malgrat tot?<p class="western" style="background-color: white; border: 0px; color: #373737; font-family: Asap, arial, sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px 0px 1.625em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Sí. Som cada cop més optimistes perquè hi ha multitud de petits brots verds. No està fet, però l’arrel ja hi és.

El capitalisme treballa avui per dominar les ments” – Entrevista sobre el llibre “Economia crítica a l’aula” amb Mireia Claverol, Ferran Polo i Miren Etxezarreta

El capitalisme treballa avui per dominar les ments, i està descobrint com explotar les persones sense assalariar-les. Aquestes són només dues de les afirmacions que ens han aportat la Miren Etxezarreta (economista) Mireia Claverol (historiadora) i Ferran Polo (pedagog) en aquesta entrevista.

Entrevista sobre el llibre "Economia crítica a l'aula" amb Mireia Claverol, Ferran Polo i Miren Etxezarreta from Rosa Sensat on Vimeo.

La Miren, la Mireia i el Ferran són tres dels autors del llibre ”Economia crítica a l’aula” publicat recentment per Rosa Sensat, i formen part del Seminari d’Economia Crítica TAIFA, un grup obert de Barcelona integrat per unes 40 persones amb el repte d’autoformar-se i generar pensament crític.

En el seu llibre pòstum, l’historiador Josep Fontana defineix capitalisme i democràcia com un engany. Ho és?

Miren Etxezarreta (ME): Rotundament sí. Dins del capitalisme no hi pot haver una democràcia genuïna ja que el capitalisme es basa en l’explotació d’uns sers humans per d’altres.

Mireia Claverol (MC): Absolutament d’acord, el capitalisme socialment és un sistema que no funciona perquè hi ha molta gent que es mor de gana; ecològicament és inviable perquè estem destruint el món; i des d’un punt de vista polític s’ha carregat el concepte mateix de la paraula democràcia.

Doncs, que bé que ens ho han venut!

Ferran Polo (FP): Es clar, perquè s’ha de legitimar el sistema per tal que no hi hagi revolta.

MC: En el capitalisme hi ha l’Estat, i totes les institucions de l’Estat tenen com a funció donar suport a l’acumulació de capital i legitimar la pròpia existència del sistema enfront de la població. I això passa des que el capitalisme és capitalisme, i ha aconseguit fer creure a la gent que el que tenim és un sistema políticament igualitari, encara que d’igualitari no en tingui res.

Durant dècades el capitalisme va tenir un fort competidor, el comunisme, però amb la caiguda del Mur s’ha quedat amb el monopoli. Hi ha vida fora del capitalisme?

MC: Es clar que sí. Només fora del capitalisme hi ha vida. Només fora del capitalisme hi haurà vida si volem que totes les persones visquin dignament. El que passa és que l’enemic és molt poderós perquè el capitalisme té una gran capacitat de transmutar-se, d’assimilar, de canviar, és camaleònic, va canviant i es va adaptant a totes les situacions, fagocitant tot allò que se li enfronta.

FP: I no hem d’oblidar mai que darrere de la ma invisible hi ha el puny invisible. Darrere de Mcdonalds hi ha McDonnell Douglas.

ME: Però tampoc podem oblidar que els assajos econòmics alternatius que s’han fet fins ara han fracassat, cosa que ha donat la impressió que el capitalisme és l’únic sistema possible.

“Només fora del capitalisme hi haurà vida si volem que totes les persones visquin dignament”

Hi ha una economia de dretes i una d’esquerres?

ME: Sí i no. Hi ha interpretacions diferents de com funciona l’economia, i aquestes interpretacions corresponen a les estructures del poder. No farà la mateixa interpretació un economista del Banc de Santander que la d’un sindicat. Economia funcionant només n’hi ha una, però interpretacions del fet econòmic n’hi ha moltes.

I d’això se’n parla al seu llibre “Economia crítica a l’aula”?

Sí. Economia crítica és un llibre per a quixots perquè s’enfronta a molins de vent. És un intent de penetrar en la realitat d’allò que està passant per desmitificar-ho. Des d’Economia crítica intentem oferir un seguit de pautes per desvetllar les interpretacions que venen dels poders polític i econòmic.

Realment, cal avui introduir l’economia crítica a l’aula?

ME: És imprescindible.

FP: I també a l’acadèmia…

MC: Sobretot a l’acadèmia, a la universitat, perquè el professorat si avui té coneixements d’economia és només d’economia convencional i dels economistes clàssics. Els economistes crítics estan fora dels aprenentatges de la universitat, i també de l’escola i dels llibres de text.

ME: El que s’està ensenyant avui a l’escola i als llibres de text és ideologia..

MC: Sí, ideologia pura, i està molt allunyat de la realitat actual de l’economia. Es diuen coses com que el mercat està equilibrat, que es treballa per a l’oferta i la demanda, o que els interessos individuals de cadascú si se sumen acaben conformant el benestar comú. Totes elles són mentida.

Alguns partits els acusaran d’adoctrinament...

MC: No més del que adoctrinen ells.

FP: Et poso un exemple recent d’adoctrinament a l’escola: estem revisant un llibre de text d’economia de quart d’ESO d’una editorial coneguda i respectada, i posa el cas d’una noia que acaba la carrera i que ella mateixa reconeix que la culpa que no trobi feina és perquè hi ha un salari mínim interprofessional i uns convenis laborals que li impedeixen trobar-ne, perquè sí que en trobaria si acceptés un salari menor i sense convenis. I aquest és només un exemple perquè tot el llibre està ple de fal·làcies i de mitges veritats.

ME: I també podríem parlar dels programes escolars i educatius que financen les entitats bancàries…

Certament, sobre l’entrada de les entitats bancàries a l’educació hi ha debat dins i fora de l’escola, i punts de vista força discrepants…

MC: Ja des del segle XIX el capitalisme vol entrar a l’escola per tal d’introduir en el cap dels nens les idees de competència, competitivitat, flexibilitat. I des de fa temps, tant des del Banc Mundial com des d’altres estaments econòmics globals es treballa fortament en aquesta línia.

FP: El document inicial d’aquesta manera de concebre l’escola és l’informe de la UNESCO “La educación encierra un tesoro” de Jacques Delors.

ME: Les idees que plantegen les entitats bancàries són terribles, com per exemple, i això tant per a alumnes de primària com de secundària, que cal fer-nos plans de pensions, o que hem de pagar els deutes…

Potser ho fan perquè no es torni a repetir la crisi del 2008. Com que es va dir que va ser per culpa d’haver viscut per damunt de les nostres possibilitats…

ME: En cap cas la crisi va ser culpa nostra. Hi ha unes persones i unes organitzacions que tenen poder econòmic i polític i que tenen la culpa de la crisi. La crisi no és un fenomen meteorològic, sinó que s’ha generat per un seguit de decisions importants que han pres aquells que tenen el poder econòmic, i alguns, pocs, que tenen el polític, perquè els que realment manen són els del poder econòmic.

“El capitalisme està descobrint com explotar la gent sense assalariar-la”

Parlar d’economia és parlar de diners?

ME: No només. El diner és com una capa que dissimula moltes coses, però no és més que el material extern d’unes relacions de fons.

Els diners físics estan també en crisi?

MC: Estan desapareixent. De fet, el diner bancari avui no és diner real, és fictici, és virtual.

ME: I les darreres teories econòmiques diuen que l’Estat pot crear tot el diner que vulgui, sense tenir en compte l’estalvi previ o el crèdit existent. Que, al capdavall, tot és un problema de confiança.

Si també en economia tot està canviant ràpidament, què els hi hauríem de dir als nois i noies de cara a poder sobreviure en els propers anys?

ME: Els hem d’explicar l’economia com un procés evolutiu, i això és el que hem intentat explicar en el llibre.

El capitalisme actual no és com el de després de la Segona Guerra Mundial que podia legitimar-se oferint benestar econòmic. El problema del capitalisme actual és que no ofereix allò que la gent espera d’ell

I els hi recomanaríem que fossin emprenedors?

ME: No, perquè es un engany ideològic que serveix per legitimar que hi hagi tanta gent jove que no tingui treball. El capitalisme actual no és com el de després de la Segona Guerra Mundial que podia legitimar-se oferint benestar econòmic. El problema del capitalisme actual és que no ofereix allò que la gent espera d’ell.

FP: La idea d’emprenedoria i de ser empresa d’un mateix és la raó neoliberal, i serveix per netejar estadístiques. El que és preocupant i perillós és que s’ha implicat l’escola en aquesta idea, per preparar els joves per al nou mercat de treball, que és un mercat on no es vol que hi hagi persones assalariades.

ME: El que és important avui és el pas que està donant el capitalisme per ocupar i dominar les ments de les persones. Perquè abans un treballador sabia que era un treballador, que hi havia algú a l’altre costat, però avui l’emprenedor està sol i això elimina la capacitat de veure qui hi ha a l’altre costat. El capitalisme està descobrint com explotar la gent sense assalariar-la.

I això cap on ens porta?

MC: cap a una societat cada cop més distòpica, més violenta i repressiva.

I si no hem de ser emprenedors i no ens deixen ser assalariats, què podrem ser?

MC: Podem ser cooperativistes.

ME: El problema de la joventut avui és que no depèn del que vulgui ser, sinó que no té sortides, i la proposta que els hi fan per tal que siguin emprenedors és per fer-los-hi veure, i enganyar-los, tot dient-los-hi que si no es converteixen en empresaris de Silicon Valley és per culpa seva.

FP: El que han de fer els joves és el que van fer les persones a finals del XIX i principis del XX: associar-se, perquè sols no ens en podrem sortir.

Realment aquesta és la sortida?

ME: Ja està passant. Cada cop hi ha més grups de gent que està fent coses contradictòries amb el sistema, no dic revolucionàries, però si diferents i contràries amb el que vol el sistema. Grups petits de persones, com per exemple el nostre propi Seminari d’Economia Crítica TAIFA, que és un espai obert d’autoformació i divulgació, amb l’objectiu de transformar la societat actual a través de la generació de pensament crític, i que actualment compta amb unes 40 persones.

Llancem doncs un crit d’esperança cap al futur, malgrat tot?

Sí. Som cada cop més optimistes perquè hi ha multitud de petits brots verds. No està fet, però l’arrel ja hi és.

Diverses personalitats i activistes d’esquerres narren en una audiovisual les virtuts d’aquesta mesura, de la qual demanen la implementació a Europa.<div class="field field-name-field-image field-type-image field-label-hidden" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><figure class="field-item even" rel="og:image rdfs:seeAlso" resource="https://nexe.coop/sites/default/files/images/actualitat/rendabaisca0.jpg" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px; width: 651px;"><img alt="" height="268" src="https://nexe.coop/sites/default/files/images/actualitat/rendabaisca0.jpg" style="border-style: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; width: 651px;" typeof="foaf:Image" width="442" /></figure><figcaption style="box-sizing: border-box; float: left; font-size: 14px; line-height: 16px; margin-bottom: 6px; width: 651px;"></figcaption></div></div><div class="field field-name-field-builder-blocks field-type-field-collection field-label-hidden" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/1128" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box;"><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; width: 651px;">Explicar de manera didàctica en què consisteix la <a href="https://redrentabasica.org/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">renda bàsica universal</a> i de quina manera canviaria la realitat de les persones. Aquest és el propòsit de la campanya que aquesta setmana han iniciat diversos col·lectius i moviments socials de l’Estat espanyol. La campanya consisteix en un audiovisual que, sota el títol <a href="https://www.youtube.com/watch?v=QLlOdZ9Ua5M&t=2s" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">‘La teva vida amb una renda bàsica’</a>, emplaça al gran públic a donar suport a la <a href="http://rentabasicaincondicional.eu/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">Iniciativa Ciutadana Europea (ICE)</a> que pretén aconseguir el milió de signatures necessàries perquè el debat sobre la seva aplicació arribi a Brussel·les.“No es tracta d’un subsidi per a pobres, sinó un dret consistent en un ingrés pagat per l’Estat a totes les persones, que el reben independentment amb qui convisquin o siguin les seves condicions, la quantitat de la qual li garanteix cobrir les seves necessitats bàsiques”. Així comença el vídeo el músic Javier Gallego, que després d’assenyalar que “amb una renda bàsica acabaríem amb la pobresa i aconseguiríem una societat molt més igualitària on no existirien ciutadans de primera i de segona”, dóna pas a altres referents de la cultura i les lluites socials.<div class="left-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 214.823px 40px 10px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">En el vídeo apareix la periodista Lucía Mbomio, per qui la renda bàsica podria ser una eina contra la precarietat, ja que “tindries l’opció de rebutjar condicions de semiesclavitud”</div>Després de Gallego apareix la periodista Lucía Mbomio, per qui la renda bàsica podria ser una eina contra la precarietat, ja que “tindries l’opció de rebutjar condicions de semiesclavitud”, o l’advocada Carla Vall, segons la qual aquest ingrés universal permetria acabar amb la dependència econòmica que, tot sovint, està en la base de la violència masclista.<div class="image-right" style="box-sizing: border-box; padding-left: 214.823px;"><img alt="" height="311" src="https://nexe.coop/sites/default/files/imce_uploads/maxresdefault.jpg" style="border-style: solid none none; border-top-color: initial; border-top-width: 1px; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; padding-top: 20px;" width="552" /></div>La campanya, on també intervenen els actors Sergi López i Xulio Abonjo, les investigadores Jule Goikoetxea i Coral Herrera, el músic Toni Mejías o el metge Javier Padilla, defensa una mesura que, segons expliquen, els estudis més solvents demostren que és viable econòmicament i que, a diferència d’altres ajudes o subsidis, és incondicional, universal i s’allunya de l’estigma i la ineficàcia burocràtica.Per mitjà del vídeo, que compta amb versions en català, castellà, gallec i basc, els impulsors aspiren a sumar esforços per a aconseguir el milió de signatures que requereix la ICE per traslladar el debat a les institucions comunitàries i d’aquí als estats. A l’Estat espanyol li correspon aportar 41.595 signatures, de les quals a avui dia ja s’han aconseguit 18.024, un 43% del total. El termini per aconseguir les signatures expirarà el 25 de març de 2022.</div></div></div></div></div></div></div></div>

Diverses personalitats i activistes d’esquerres narren en una audiovisual les virtuts d’aquesta mesura, de la qual demanen la implementació a Europa.

Explicar de manera didàctica en què consisteix la renda bàsica universal i de quina manera canviaria la realitat de les persones. Aquest és el propòsit de la campanya que aquesta setmana han iniciat diversos col·lectius i moviments socials de l’Estat espanyol. La campanya consisteix en un audiovisual que, sota el títol ‘La teva vida amb una renda bàsica’, emplaça al gran públic a donar suport a la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) que pretén aconseguir el milió de signatures necessàries perquè el debat sobre la seva aplicació arribi a Brussel·les.

“No es tracta d’un subsidi per a pobres, sinó un dret consistent en un ingrés pagat per l’Estat a totes les persones, que el reben independentment amb qui convisquin o siguin les seves condicions, la quantitat de la qual li garanteix cobrir les seves necessitats bàsiques”. Així comença el vídeo el músic Javier Gallego, que després d’assenyalar que “amb una renda bàsica acabaríem amb la pobresa i aconseguiríem una societat molt més igualitària on no existirien ciutadans de primera i de segona”, dóna pas a altres referents de la cultura i les lluites socials.

En el vídeo apareix la periodista Lucía Mbomio, per qui la renda bàsica podria ser una eina contra la precarietat, ja que “tindries l’opció de rebutjar condicions de semiesclavitud”

Després de Gallego apareix la periodista Lucía Mbomio, per qui la renda bàsica podria ser una eina contra la precarietat, ja que “tindries l’opció de rebutjar condicions de semiesclavitud”, o l’advocada Carla Vall, segons la qual aquest ingrés universal permetria acabar amb la dependència econòmica que, tot sovint, està en la base de la violència masclista.

La campanya, on també intervenen els actors Sergi López i Xulio Abonjo, les investigadores Jule Goikoetxea i Coral Herrera, el músic Toni Mejías o el metge Javier Padilla, defensa una mesura que, segons expliquen, els estudis més solvents demostren que és viable econòmicament i que, a diferència d’altres ajudes o subsidis, és incondicional, universal i s’allunya de l’estigma i la ineficàcia burocràtica.

Per mitjà del vídeo, que compta amb versions en català, castellà, gallec i basc, els impulsors aspiren a sumar esforços per a aconseguir el milió de signatures que requereix la ICE per traslladar el debat a les institucions comunitàries i d’aquí als estats. A l’Estat espanyol li correspon aportar 41.595 signatures, de les quals a avui dia ja s’han aconseguit 18.024, un 43% del total. El termini per aconseguir les signatures expirarà el 25 de març de 2022.

<span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-style: inherit; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">Fa poc més d’un mes, diverses ciutats luses van despertar-se amb una estampa d’allò més peculiar: les seves avingudes i carrers es vestien de roig amb motiu del centenari del què és el partit en actiu més antic de Portugal: el Partit Comunista Portuguès (PCP)<div class="elementor-element elementor-element-1eb1670 elementor-hidden-phone elementor-align-center elementor-widget elementor-widget-bdt-scroll-button" data-element_type="widget" data-id="1eb1670" data-widget_type="bdt-scroll-button.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: center; vertical-align: baseline; width: 597.188px; z-index: 0;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29.8542px 0px 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="bdt-scroll-button-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><button class="bdt-scroll-button bdt-button bdt-button-primary" data-selector="#article" data-settings="[]" style="appearance: none; background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-color: initial; border-radius: 3px; border-style: none; border-width: initial; color: #282828; cursor: pointer; font-family: inherit; font-size: 30px; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: 40px; margin: 0px; overflow: visible; padding: 0px 30px; vertical-align: middle;"><span class="bdt-scroll-button-align-icon-right" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span aria-hidden="true" class="fa fa-angle-down" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: "font awesome 5 free"; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-weight: 900; line-height: 1; text-rendering: auto;"></button></div></div><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29.8542px 0px 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><p class="has-drop-cap" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">a poc més d’un mes, diverses ciutats luses van despertar-se amb una estampa d’allò més peculiar: les seves avingudes i carrers es vestien de roig amb motiu del centenari del què és el partit en actiu més antic de Portugal: el Partit Comunista Portuguès (PCP). <a href="https://sol.sapo.pt/artigo/727222/pcp-bandeiras-pelas-ruas-do-pais-deram-azo-a-criticas" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">La penjada de nombroses banderes del partit a diferents punts del país </a>era una de les primeres accions organitzades dins d’un cap de setmana commemoratiu que culminaria amb la celebració d’actes polítics a tot el país, illes incloses. El ja històric secretari general del PCP, l’operari metal·lúrgic Jerónimo de Sousa —que compta amb 16 anys de direcció partidària ininterrompuda— apuntava al seu discurs<a href="https://www.youtube.com/watch?v=khYN7zvnNVo&t=2140s&ab_channel=PCP" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"> a l’acte commemoratiu celebrat a la plaça del Rossio de Lisboa </a>que “Em Portugal não há avanço, conquista, progresso que não tenha contado com as ideias, o esforço, a luta dos comunistas do Partido Comunista Português”. A més de fer memòria del paper del PCP en la història recent de Portugal, Sousa també va voler aprofitar el discurs —que va tenir una durada aproximada de quaranta minuts— per abordar qüestions actuals, com són la crisi sanitària i les propostes polítiques que els comunistes tenen al voltant d’aquesta. Sousa tampoc va perdre l’oportunitat d’arremetre contra el govern del Partido Socialista (PS), el qual, segons el secretari general, «(…) mantém, no essencial, as opções de fundo da política de direita.»<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Més enllà de fer menció a les commemoracions i actes polítics celebrats pels comunistes portuguesos, l’objectiu principal d’aquest article és fer un repàs de la història del PCP des de la seva fundació, amb data del 6 de març de 1921, fins al dia d’avui. Amb un bagatge de 100 anys d’existència, el partit, subjecte inevitable de l’evolució històrica de Portugal durant els segles XX i XXI, ha tingut diverses formes i la seva evolució no ha estat mai lineal: ha patit reorganitzacions, escissions, i ha viscut la meitat de la seva vida sota l’ombra de la clandestinitat, aconseguint sobreviure a la dictadura salazarista. En les següents línies es pretén, doncs, fer memòria de quins han sigut alguns dels moments cabdals del PCP al llarg de la seva història -havent d’incloure uns i excloure altres per les limitacions espacials de l’article- i també fer una anàlisi de la situació del partit en l’actualitat, un partit al qual tothom posa punt final contínuament, però que any rere any demostra que encara li queden anys de vida i drets per batallar.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Escriure la història del PCP</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Escriure la història del PCP no és una tasca fàcil per aquells que intentem aproximar-nos-hi. Els motius que acompanyen aquest fet són diversos: primerament, escriure la història del PCP significa escriure la història d’un organisme polític viu. Segons l’historiador João Madeira, això fa «que els estudis històrics al voltant del PCP sempre es vegin acompanyats pel perjudici, tant a l’esquerra com a la dreta; els comunistes creuen que només ells poden escriure la seva pròpia història i la dreta de seguida relaciona l’estudi del comunisme amb ser comunista i l’enaltiment d’aquest». A més d’aquest perjudici inicial, que segons l’historiador provoca que «es prengui més atenció al detall que al contingut», també ens trobem amb diversos handicaps de partida amb relació a l’accés a les fonts documentals: els arxius del PCP estan tancats al públic i el procés de demanar qualsevol document pot ser una veritable odissea. Madeira inclou també els arxius públics portuguesos dins d’aquesta problemàtica i destaca l’infrafinançament de polítiques públiques d’investigació a Portugal: «de vegades has de fer un viatge d’hores per poder veure un document de dues o tres pàgines. S’han proposat diversos projectes de digitalització per agilitzar la feina dels investigadors, tots sense èxit. L’accés a documents és més fàcil que als arxius del PCP però sempre et trobes amb problemes».<figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-18916 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-1024x592.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-1024x592.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-768x444.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-1536x888.jpg 1536w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-600x347.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-306x177.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-277x160.jpg 277w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1.jpg 1920w" data-was-processed="true" height="592" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-1024x592.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-1024x592.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-768x444.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-1536x888.jpg 1536w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-600x347.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-306x177.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1-277x160.jpg 277w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Flickr-Jeanne-Menjoulet-1.jpg 1920w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Flickr – Jeanne Menjoulet</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Malgrat aquesta situació que l’historiador denomina de «coerció política i institucional», diversos —però comptats— historiadors s’han lliurat a l’estudi de la història del PCP, d’entre ells el mateix Madeira, l’historiador i exdiputat del Partido Social Demócrata (PSD) José Pacheco Pereira o el dirigent bloquista Fernando Rosas, d’entre altres. Però potser faltaria, assenyala João Madeira, és que «el PCP escrigui la seva pròpia història».<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">El moviment obrer, el començament de tot</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">El 6 de març de 1921, al número 225 del carrer Magdalena de la capital lisboeta, naixia el Partit Comunista Portuguès en una reunió celebrada a la seu de l’Associació de Treballadors d’Oficina de Portugal. En aquesta assemblea —la qual seria l’última de moltes altres realitzades amb l’objectiu de constituir un partit comunista— diversos individus sorgits del que havia estat la Federação Maximalista Portuguesa (FMP) van aprovar les bases i el cos directiu de la nounada formació política.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">A diferència d’altres partits comunistes de l’Europa Occidental, l’origen del PCP es remunta a la tradició anarcosindicalista portuguesa. La FMP, fundada l’any 1919, era un agent revolucionari que recollia els sectors més radicals del sindicalisme portuguès de principis del segle XX. Un sindicalisme que, de la mà de la  Confederação Geral do Trabalho (CGT), intentava escapar dels sindicats tradicionals, els quals no aconseguien donar resposta a una classe obrera que agonitzava en una crisi econòmica provocada, en part, per la participació de Portugal a la Primera Guerra Mundial al costat dels Aliats. La FMP considerava que la militància sindicalista no era suficient, i que calia organitzar-se més enllà per difondre les idees revolucionàries que havien triomfat pocs anys abans a Rússia. La federació, però, acabarà sent il·legalitzada després de la detenció del seu màxim dirigent Manuel Ribeiro, el qual havia sigut molt crític amb el govern del moment. D’aquesta desarticulació, però, apareixerien els agents que el març de 1921 fundarien -juntament amb la intervenció de la Internacional Comunista (IC)- el PCP amb l’objectiu de donar resposta a un nou ordre mundial i difondre les idees marxistes. El seu primer congrés se celebrarà l’any 1923 i el seu primer dirigent serà Carlos Rates.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Clandestinitat: 48 anys de secret i resistència</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Tan sols cinc anys després de la seva fundació, en plena celebració del seu segon congrés, el PCP era testimoni del cop d’Estat militar que el 28 de maig de 1926 posaria fi a la Primera República Portuguesa. Aquest acte subversiu seria alhora el tret de sortida de quaranta-vuit anys de dictadura inintermitent a Portugal. Aquest llarg període superposaria dos règims: una dictadura militar, encapçalada per Óscar Carmona, i la dictadura salazarista i la consegüent implantació de l’Estado Novo, que s’estendria des de 1933 fins a la famosa Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974. El fet que aquestes dues dictadures se solapessin no és casualitat; de fet, la dictadura militar va assentar les bases perquè l’Estado Novo de Salazar fos materialitzable.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Des del primer moment, el PCP va catalogar el cop militar com «feixista» i va ser conscient que la seva existència corria un gran risc. Menys d’un any després del cop d’Estat, després de la revolta del febrer de 1927 a Oporto —un dels primers intents de derrocar la Dictadura Militar— els comunistes del nord del país van ser víctimes d’una cruenta repressió que va acabar amb el tancament de la seu regional del PCP, amb la consegüent desintegració de l’organització partidària a la regió nord portuguesa. Cada vegada l’acció política partidària es va veient més condicionada i reprimida per l’avançament de la dictadura. Malgrat tot, encara sobreviurà certa acció partidària, destacant-ne les delegacions que el PCP enviaria a la Unió Soviètica en representació dels comunistes portuguesos, senyal que, malgrat les circumstàncies es mantenia el contacte amb la Internacional Comunista.<blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; text-align: start; vertical-align: baseline;">Malgrat la distància física, Cunhal es convertirà en el dirigent més carismàtic i conegut dels comunistes portuguesos</blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Molts historiadors coincideixen en situar el començament del partit clandestí amb la reorganització que el secretari general Bento Gonçalves va dur a terme l’any 1929. En aquella reorganització —que es farà també de la mà de Júlio César Leitão, antic militant del Partido Comunista Brasileiro (PCB)—  es pretenia posar ordre i organitzar el partit en aquesta nova etapa clandestina. Les pràctiques clandestines que es duran a terme a partir d’aquell moment seran molt rudimentàries; moltes d’elles estaven heretades de la Internacional Comunista o de la tradició anarco-republicana de principis de segle. D’entre elles destaquen l’ús de pseudònims —moltes vegades poc efectius perquè es barrejaven noms reals i inventats—, les reunions clandestines i les trobades al carrer a través de les «cèl·lules» del partit, sempre vigilades per un controleiro del partit. També serà en aquesta època en que naixerà el diari del partit, l’Avante! —diari que posa nom a la famosa festa dels comunistes—.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Malgrat els esforços, aquestes activitats clandestines no seran suficients per despistar a la policia, i a l’entrada dels anys 30 el partit patirà una de les seves ràtzies repressives més cruentes. Per fer-nos una idea, l’any 1931 gairebé tota l’antiga Comissió Executiva es trobava detinguda i el 1935 el secretariat del partit serà detingut íntegrament en un cop organitzat per la recentment creada PVDE (Polícia de Vigilância e Defesa do Estado), cos de policia que després es convertiria en la policia secreta i repressiva del règim de Salazar, la PIDE (Polícia Internacional e de Defesa do Estado). Molts dels detinguts al llarg d’aquests anys inauguraran el Camp de Concentració de Tarrafal (Cabo Verde), també anomenat «Campo da Morte Lenta», com és el cas del secretari general Bento Gonçalves, que després de poder tornar a Portugal va ser detingut una segona vegada  i retornat al camp, on morirà l’any 1942.Als comunistes portuguesos els hi serà molt difícil recuperar-se d’un cop així; després de ser coneixedors que alguns militants feien declaracions a la policia quan se’ls detenia, la desconfiança va créixer dins del partit i també fora, fins al punt que la IC va trencar el seu lligam amb el PCP per recel que aquest estigués infestat d’infiltrats.<figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-18915 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Kolforn-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Wikimedia Commons – Kolforn</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La situació no canviarà fins a la «Reorganització» de l’any 1941. Aquesta reorganització partidària —organitzada, en part, per militants alliberats de les presons i de Tarrafal pel que es coneix com l’«Amnistia dos Centenários»—, que suposaria l’inici de la bolxevització (tardana) del partit,  va tenir els seus efectes en l’organització clandestina, que es reforçarà per evitar errors del passat. A grans trets, s’imposaran regles estrictes al voltant dels funcionaris del partit i en tot allò relacionat amb el secret i la discreció: regles sobre com actuar en detencions, canvis en les tipografies i les cases clandestines —aquestes últimes es mouran a entorns rurals per no ser descobertes a les ciutats—, i en definitiva, en totes aquelles activitats que poguessin evidenciar una certa identitat comunista. El PCP intentava, amb aquests canvis, dotar la clandestinitat d’una infraestructura que es mantindrà ferma fins al final d’aquesta, i que només es veurà lleugerament modificada als anys 60 a causa del creixement de les urbs luses i d’una desviació socialdemòcrata del partit que es coneix com el “Desvío à Direita”. Malgrat aquest petit lapsus, el secret i la clandestinitat es mantindran en pràcticament tots els seus aspectes fins a la Revolució dels Clavells de 1974.<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">La persona i lideratge d’Álvaro Cunhal: carisma i teoria</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Tothom que hagi tingut l’oportunitat d’endinsar-se en el món del comunisme portuguès ha pogut adonar-se de seguida de la transcendència històrica, política —i fins i tot cultural— de la figura d’Álvaro Cunhal. Natural de la ciutat universitària de Coimbra, jurista i militant del partit des dels disset anys —hi ingressarà l’any 1931, en plena crisi repressiva—, de seguida es guanyarà la simpatia i la confiança dels òrgans centrals del partit, que seguint la recomanació del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) després que Cunhal fes un viatge a la URSS, van integrar-lo al comitè central. Serà un agent actiu a la reorganització de 1941 i en el procés de bolxevització del partit, i serà l’encarregat d’organitzar el partit en clandestinitat. De fet, corre el rumor que un dels documents més famosos de la clandestinitat després de 1941, el llibret  <a href="https://www.marxists.org/portugues/marighella/1951/preso/se.htm" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">“</a><a href="https://www.marxists.org/portugues/marighella/1951/preso/se.htm" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Se fores preso, camarada</a><a href="https://www.marxists.org/portugues/marighella/1951/preso/se.htm" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">..”</a> —on s’exposaven aquelles coses que es podien i no es  podien fer quan la PIDE et detenia— està escrit de la pròpia mà de Cunhal.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Militant compromès i amb un sentit de la disciplina digne de ser recuperat, Álvaro Cunhal serà empresonat en un total de tres ocasions per la seva oposició al règim i per la seva militància comunista, arribant a complir un total de quinze anys de presó. De la seva època presidiària cal destacar la seva producció literària; la seva primera novel·la, “Até amanhã, camaradas” —firmada a nom de Manuel Tiago, un dels seus pseudònims— relata la història de dos clandestins lliurats a la causa comunista i opositora a un Portugal en dictadura. La novel·la té fins i tot la seva adaptació audiovisual <a href="https://www.youtube.com/watch?v=PbK_kL6HL-g&ab_channel=Cinema2000PT" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">en format d’una pel·lícula obra de Joaquim Leitão.</a> Del seu temps de la presó també cal remarcar el que serà la seva participació i paper actiu en l’organització d’un dels episodis històrics més famosos del segle XX portuguès: la fuga de la presó de Peniche, on l’any 1960 deu personalitats destacades del PCP —incloent-hi Cunhal— van planejar una fugida que va desenvolupar-se amb total èxit.<blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; text-align: start; vertical-align: baseline;">Segons João Madeira «el PCP no acabarà. Pot acabar reduït electoralment, però disposa d’un quadre permanent que ha patit i pateix petites crisis, però que presenta una matriu estable»</blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Serà un any després de la seva fugida quan Álvaro Cunhal assumirà el càrrec de secretari general del partit, càrrec que preservarà fins a l’any 1992, però que durant alguns anys exercirà amb distància; primer des de la clandestinitat i després des de ciutats com Moscú o Berlín, vivint en un exili del qual no tornarà fins a l’abril de 1974 i on mantindrà la seva estreta relació amb el PCUS, que confiava completament en el dirigent portuguès. Malgrat la distància física, Cunhal es convertirà en el dirigent més carismàtic i conegut dels comunistes portuguesos; la seva opinió respecte al partit i la militància serà tinguda en compte fins i tot quan deixi de ser secretari general. Quan mori l’any 2005, <a href="https://arquivos.rtp.pt/conteudos/funeral-de-alvaro-cunhal/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">milers de persones acudiran al seu funeral a Lisboa</a>. Quan parlàvem de la transcendència de la seva figura, cal tenir en compte que aquesta també traspassa fronteres: obres de teoria com “<a href="https://www.marxists.org/portugues/cunhal/1985/08/partido.pdf" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">O Partido Com As Paredes de Vidrio</a>” seran vertaders manuals d’organització comunista a escala internacional. Avui en dia, podem trobar textos i discursos transcrits de Cunhal al famós fons de literatura marxista Marxist Internet Archive (marxists.org).<h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">El PCP en democràcia: evolució i actualitat</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">El Partit Comunista Portuguès arribarà al 25 d’abril de 1974 sent una organització supervivent a quaranta-vuit anys de dictadura. Les rígides i dures regles i condicions clandestines els hi havien permès mantenir una infraestructura partidària prou forta per a sobreviure i organitzar-se al marge de la dictadura fins a l’últim dia d’aquesta. Durant els mesos immediats a la Revolució dels Clavells, coneguts com els mesos del Processo Revolucionário em Curso (PREC) —on la política portuguesa farà un gir a l’esquerra i començaran a assentar-se les bases per una transició de caràcter socialista i democràtica a Portugal— els comunistes tindran un paper important en molts dels canvis introduïts, sobretot, durant el govern del militar i simpatitzant comunista Vasco Gonçalves. Malgrat que aquest procés no durarà més d’un any i mig —finalitzat amb el cop militar de 25 de novembre de 1975, data d’inici de la transició cap a la democràcia liberal portuguesa—, el PCP continuarà sent un agent polític actiu en la construcció de la democràcia portuguesa, per exemple, tenint un paper rellevant en l’elaboració de la Constitució Portuguesa de 1976. Aquesta proactivitat i aquest paper central dels comunistes en la construcció d’un nou Portugal va quedar gravat en la memòria col·lectiva dels portuguesos i és encara a dia d’avui un dels motius pels quals el PCP és un partit profundament respectat per les institucions i gran part de la societat civil.<figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px; text-align: start;"><img alt="" class="wp-image-18914 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/04/Wikimedia-Commons-Fernando-Pereira-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Wikimedia Commons – Fernando Pereira</figcaption></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Segons João Madeira, després d’aquesta etapa el PCP patirà dues crisis en democràcia; una lligada a la caiguda de l’URSS —la qual suposarà una davallada electoral considerable— i una altra —que segons l’historiador «està molt mal estudiada»— relacionada amb l’adhesió de Portugal a la Unió Europea. Madeira assenyala que l’adhesió de Portugal a la UE «que suposarà canvis i la creació de relacions d’interdependència» serà una qüestió a la que el PCP mai s’hi acabarà enfrontant, i per la formació és molt difícil tenir una posició ferma al respecte: «Si bé alguna vegada han posat sobre la taula sortir de l’Euro, la sortida de la Unió Europea no és un posicionament compartit per tots els militants». Una altra de les característiques que Madeira afegeix al PCP de les últimes dècades del segle XX és que mai s’adherirà a l’eurocomunisme: «la no adhesió a l’eurocomunisme respon a la forta tradició clandestina i al lideratge de Cunhal. De fet, una de les grans lluites de Cunhal va ser fer entendre que el PCP no estava sotmès al PCE de Carrillo». Els anys noranta estaran marcats, sobretot, per la successió de Carlos Carvalhas en el paper de secretari general del partit i per ser uns anys de mals resultats electorals.<p style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: start; vertical-align: baseline;">Després d’una dècada gairebé fatídica pel partit, l’any 2004 s’escollirà a Jerónimo de Sousa, l’actual secretari general, com a dirigent del partit. Des de llavors el partit ha treballat pel que denominen com «política patriótica e de esquerda» la qual algunes vegades ha semblat no estar a l’alçada de la situació. João Madeira considera que el PCP de vegades «no ha sigut capaç de donar resposta als nous interessos de les societats contemporànies, on han aparegut noves formes de lluita social. En termes de treball de justícia social estan totalment al dia, però en matèria de drets civils semblen mostrar-hi certa resistència. Sembla que fugen d’aquelles qüestions que s’escapen de la lluita “tradicional” del PCP». L’historiador no pot negar, però que el PCP és «un referent polític de l’esquerra portuguesa», un referent, afegeix, «que té un problema de renovació política i al que la seva pròpia cultura comunista el persegueix en tot allò que fa». A diferència d’allò que assenyalent els politòlegs i part de l’opinió popular , Madeira considera que «el PCP no acabarà. Pot acabar reduït electoralment, però disposa d’un quadre permanent que ha patit i pateix petites crisis, però que presenta una matriu estable». El que caldrà veure, però, apunta Madeira, és com ha evolucionat el vot comunista amb l’aparició del Bloco de Esquerda(BE) —fundat l’any 1999—com l’altra formació política d’esquerres transformadora: «el prejudici que hi ha de vegades al voltant del PCP no explica per si sol la seva davallada en vots respecte al BE. Hem de tenir en compte què ha passat. El PCP està perdent el seu paper d’avantguarda, malgrat que s’hi vulgui agafar fort». Sigui com sigui, el PCP sobreviu, i qui dia passa, any empeny. Caldrà veure, amb el temps, quins seran els nous reptes que el futur prepara pels nostres camarades portuguesos.</div></div>

Fa poc més d’un mes, diverses ciutats luses van despertar-se amb una estampa d’allò més peculiar: les seves avingudes i carrers es vestien de roig amb motiu del centenari del què és el partit en actiu més antic de Portugal: el Partit Comunista Portuguès (PCP)

a poc més d’un mes, diverses ciutats luses van despertar-se amb una estampa d’allò més peculiar: les seves avingudes i carrers es vestien de roig amb motiu del centenari del què és el partit en actiu més antic de Portugal: el Partit Comunista Portuguès (PCP). La penjada de nombroses banderes del partit a diferents punts del país era una de les primeres accions organitzades dins d’un cap de setmana commemoratiu que culminaria amb la celebració d’actes polítics a tot el país, illes incloses. El ja històric secretari general del PCP, l’operari metal·lúrgic Jerónimo de Sousa —que compta amb 16 anys de direcció partidària ininterrompuda— apuntava al seu discurs a l’acte commemoratiu celebrat a la plaça del Rossio de Lisboa que “Em Portugal não há avanço, conquista, progresso que não tenha contado com as ideias, o esforço, a luta dos comunistas do Partido Comunista Português”. A més de fer memòria del paper del PCP en la història recent de Portugal, Sousa també va voler aprofitar el discurs —que va tenir una durada aproximada de quaranta minuts— per abordar qüestions actuals, com són la crisi sanitària i les propostes polítiques que els comunistes tenen al voltant d’aquesta. Sousa tampoc va perdre l’oportunitat d’arremetre contra el govern del Partido Socialista (PS), el qual, segons el secretari general, «(…) mantém, no essencial, as opções de fundo da política de direita.»

Més enllà de fer menció a les commemoracions i actes polítics celebrats pels comunistes portuguesos, l’objectiu principal d’aquest article és fer un repàs de la història del PCP des de la seva fundació, amb data del 6 de març de 1921, fins al dia d’avui. Amb un bagatge de 100 anys d’existència, el partit, subjecte inevitable de l’evolució històrica de Portugal durant els segles XX i XXI, ha tingut diverses formes i la seva evolució no ha estat mai lineal: ha patit reorganitzacions, escissions, i ha viscut la meitat de la seva vida sota l’ombra de la clandestinitat, aconseguint sobreviure a la dictadura salazarista. En les següents línies es pretén, doncs, fer memòria de quins han sigut alguns dels moments cabdals del PCP al llarg de la seva història -havent d’incloure uns i excloure altres per les limitacions espacials de l’article- i també fer una anàlisi de la situació del partit en l’actualitat, un partit al qual tothom posa punt final contínuament, però que any rere any demostra que encara li queden anys de vida i drets per batallar.

Escriure la història del PCP

Escriure la història del PCP no és una tasca fàcil per aquells que intentem aproximar-nos-hi. Els motius que acompanyen aquest fet són diversos: primerament, escriure la història del PCP significa escriure la història d’un organisme polític viu. Segons l’historiador João Madeira, això fa «que els estudis històrics al voltant del PCP sempre es vegin acompanyats pel perjudici, tant a l’esquerra com a la dreta; els comunistes creuen que només ells poden escriure la seva pròpia història i la dreta de seguida relaciona l’estudi del comunisme amb ser comunista i l’enaltiment d’aquest». A més d’aquest perjudici inicial, que segons l’historiador provoca que «es prengui més atenció al detall que al contingut», també ens trobem amb diversos handicaps de partida amb relació a l’accés a les fonts documentals: els arxius del PCP estan tancats al públic i el procés de demanar qualsevol document pot ser una veritable odissea. Madeira inclou també els arxius públics portuguesos dins d’aquesta problemàtica i destaca l’infrafinançament de polítiques públiques d’investigació a Portugal: «de vegades has de fer un viatge d’hores per poder veure un document de dues o tres pàgines. S’han proposat diversos projectes de digitalització per agilitzar la feina dels investigadors, tots sense èxit. L’accés a documents és més fàcil que als arxius del PCP però sempre et trobes amb problemes».

Malgrat aquesta situació que l’historiador denomina de «coerció política i institucional», diversos —però comptats— historiadors s’han lliurat a l’estudi de la història del PCP, d’entre ells el mateix Madeira, l’historiador i exdiputat del Partido Social Demócrata (PSD) José Pacheco Pereira o el dirigent bloquista Fernando Rosas, d’entre altres. Però potser faltaria, assenyala João Madeira, és que «el PCP escrigui la seva pròpia història».

El moviment obrer, el començament de tot

El 6 de març de 1921, al número 225 del carrer Magdalena de la capital lisboeta, naixia el Partit Comunista Portuguès en una reunió celebrada a la seu de l’Associació de Treballadors d’Oficina de Portugal. En aquesta assemblea —la qual seria l’última de moltes altres realitzades amb l’objectiu de constituir un partit comunista— diversos individus sorgits del que havia estat la Federação Maximalista Portuguesa (FMP) van aprovar les bases i el cos directiu de la nounada formació política.

A diferència d’altres partits comunistes de l’Europa Occidental, l’origen del PCP es remunta a la tradició anarcosindicalista portuguesa. La FMP, fundada l’any 1919, era un agent revolucionari que recollia els sectors més radicals del sindicalisme portuguès de principis del segle XX. Un sindicalisme que, de la mà de la Confederação Geral do Trabalho (CGT), intentava escapar dels sindicats tradicionals, els quals no aconseguien donar resposta a una classe obrera que agonitzava en una crisi econòmica provocada, en part, per la participació de Portugal a la Primera Guerra Mundial al costat dels Aliats. La FMP considerava que la militància sindicalista no era suficient, i que calia organitzar-se més enllà per difondre les idees revolucionàries que havien triomfat pocs anys abans a Rússia. La federació, però, acabarà sent il·legalitzada després de la detenció del seu màxim dirigent Manuel Ribeiro, el qual havia sigut molt crític amb el govern del moment. D’aquesta desarticulació, però, apareixerien els agents que el març de 1921 fundarien -juntament amb la intervenció de la Internacional Comunista (IC)- el PCP amb l’objectiu de donar resposta a un nou ordre mundial i difondre les idees marxistes. El seu primer congrés se celebrarà l’any 1923 i el seu primer dirigent serà Carlos Rates.

Clandestinitat: 48 anys de secret i resistència

Tan sols cinc anys després de la seva fundació, en plena celebració del seu segon congrés, el PCP era testimoni del cop d’Estat militar que el 28 de maig de 1926 posaria fi a la Primera República Portuguesa. Aquest acte subversiu seria alhora el tret de sortida de quaranta-vuit anys de dictadura inintermitent a Portugal. Aquest llarg període superposaria dos règims: una dictadura militar, encapçalada per Óscar Carmona, i la dictadura salazarista i la consegüent implantació de l’Estado Novo, que s’estendria des de 1933 fins a la famosa Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974. El fet que aquestes dues dictadures se solapessin no és casualitat; de fet, la dictadura militar va assentar les bases perquè l’Estado Novo de Salazar fos materialitzable.

Des del primer moment, el PCP va catalogar el cop militar com «feixista» i va ser conscient que la seva existència corria un gran risc. Menys d’un any després del cop d’Estat, després de la revolta del febrer de 1927 a Oporto —un dels primers intents de derrocar la Dictadura Militar— els comunistes del nord del país van ser víctimes d’una cruenta repressió que va acabar amb el tancament de la seu regional del PCP, amb la consegüent desintegració de l’organització partidària a la regió nord portuguesa. Cada vegada l’acció política partidària es va veient més condicionada i reprimida per l’avançament de la dictadura. Malgrat tot, encara sobreviurà certa acció partidària, destacant-ne les delegacions que el PCP enviaria a la Unió Soviètica en representació dels comunistes portuguesos, senyal que, malgrat les circumstàncies es mantenia el contacte amb la Internacional Comunista.

Malgrat la distància física, Cunhal es convertirà en el dirigent més carismàtic i conegut dels comunistes portuguesos

Molts historiadors coincideixen en situar el començament del partit clandestí amb la reorganització que el secretari general Bento Gonçalves va dur a terme l’any 1929. En aquella reorganització —que es farà també de la mà de Júlio César Leitão, antic militant del Partido Comunista Brasileiro (PCB)— es pretenia posar ordre i organitzar el partit en aquesta nova etapa clandestina. Les pràctiques clandestines que es duran a terme a partir d’aquell moment seran molt rudimentàries; moltes d’elles estaven heretades de la Internacional Comunista o de la tradició anarco-republicana de principis de segle. D’entre elles destaquen l’ús de pseudònims —moltes vegades poc efectius perquè es barrejaven noms reals i inventats—, les reunions clandestines i les trobades al carrer a través de les «cèl·lules» del partit, sempre vigilades per un controleiro del partit. També serà en aquesta època en que naixerà el diari del partit, l’Avante! —diari que posa nom a la famosa festa dels comunistes—.

Malgrat els esforços, aquestes activitats clandestines no seran suficients per despistar a la policia, i a l’entrada dels anys 30 el partit patirà una de les seves ràtzies repressives més cruentes. Per fer-nos una idea, l’any 1931 gairebé tota l’antiga Comissió Executiva es trobava detinguda i el 1935 el secretariat del partit serà detingut íntegrament en un cop organitzat per la recentment creada PVDE (Polícia de Vigilância e Defesa do Estado), cos de policia que després es convertiria en la policia secreta i repressiva del règim de Salazar, la PIDE (Polícia Internacional e de Defesa do Estado). Molts dels detinguts al llarg d’aquests anys inauguraran el Camp de Concentració de Tarrafal (Cabo Verde), també anomenat «Campo da Morte Lenta», com és el cas del secretari general Bento Gonçalves, que després de poder tornar a Portugal va ser detingut una segona vegada i retornat al camp, on morirà l’any 1942.Als comunistes portuguesos els hi serà molt difícil recuperar-se d’un cop així; després de ser coneixedors que alguns militants feien declaracions a la policia quan se’ls detenia, la desconfiança va créixer dins del partit i també fora, fins al punt que la IC va trencar el seu lligam amb el PCP per recel que aquest estigués infestat d’infiltrats.

La situació no canviarà fins a la «Reorganització» de l’any 1941. Aquesta reorganització partidària —organitzada, en part, per militants alliberats de les presons i de Tarrafal pel que es coneix com l’«Amnistia dos Centenários»—, que suposaria l’inici de la bolxevització (tardana) del partit, va tenir els seus efectes en l’organització clandestina, que es reforçarà per evitar errors del passat. A grans trets, s’imposaran regles estrictes al voltant dels funcionaris del partit i en tot allò relacionat amb el secret i la discreció: regles sobre com actuar en detencions, canvis en les tipografies i les cases clandestines —aquestes últimes es mouran a entorns rurals per no ser descobertes a les ciutats—, i en definitiva, en totes aquelles activitats que poguessin evidenciar una certa identitat comunista. El PCP intentava, amb aquests canvis, dotar la clandestinitat d’una infraestructura que es mantindrà ferma fins al final d’aquesta, i que només es veurà lleugerament modificada als anys 60 a causa del creixement de les urbs luses i d’una desviació socialdemòcrata del partit que es coneix com el “Desvío à Direita”. Malgrat aquest petit lapsus, el secret i la clandestinitat es mantindran en pràcticament tots els seus aspectes fins a la Revolució dels Clavells de 1974.

La persona i lideratge d’Álvaro Cunhal: carisma i teoria

Tothom que hagi tingut l’oportunitat d’endinsar-se en el món del comunisme portuguès ha pogut adonar-se de seguida de la transcendència històrica, política —i fins i tot cultural— de la figura d’Álvaro Cunhal. Natural de la ciutat universitària de Coimbra, jurista i militant del partit des dels disset anys —hi ingressarà l’any 1931, en plena crisi repressiva—, de seguida es guanyarà la simpatia i la confiança dels òrgans centrals del partit, que seguint la recomanació del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) després que Cunhal fes un viatge a la URSS, van integrar-lo al comitè central. Serà un agent actiu a la reorganització de 1941 i en el procés de bolxevització del partit, i serà l’encarregat d’organitzar el partit en clandestinitat. De fet, corre el rumor que un dels documents més famosos de la clandestinitat després de 1941, el llibret “Se fores preso, camarada..” —on s’exposaven aquelles coses que es podien i no es podien fer quan la PIDE et detenia— està escrit de la pròpia mà de Cunhal.

Militant compromès i amb un sentit de la disciplina digne de ser recuperat, Álvaro Cunhal serà empresonat en un total de tres ocasions per la seva oposició al règim i per la seva militància comunista, arribant a complir un total de quinze anys de presó. De la seva època presidiària cal destacar la seva producció literària; la seva primera novel·la, “Até amanhã, camaradas” —firmada a nom de Manuel Tiago, un dels seus pseudònims— relata la història de dos clandestins lliurats a la causa comunista i opositora a un Portugal en dictadura. La novel·la té fins i tot la seva adaptació audiovisual en format d’una pel·lícula obra de Joaquim Leitão. Del seu temps de la presó també cal remarcar el que serà la seva participació i paper actiu en l’organització d’un dels episodis històrics més famosos del segle XX portuguès: la fuga de la presó de Peniche, on l’any 1960 deu personalitats destacades del PCP —incloent-hi Cunhal— van planejar una fugida que va desenvolupar-se amb total èxit.

Segons João Madeira «el PCP no acabarà. Pot acabar reduït electoralment, però disposa d’un quadre permanent que ha patit i pateix petites crisis, però que presenta una matriu estable»

Serà un any després de la seva fugida quan Álvaro Cunhal assumirà el càrrec de secretari general del partit, càrrec que preservarà fins a l’any 1992, però que durant alguns anys exercirà amb distància; primer des de la clandestinitat i després des de ciutats com Moscú o Berlín, vivint en un exili del qual no tornarà fins a l’abril de 1974 i on mantindrà la seva estreta relació amb el PCUS, que confiava completament en el dirigent portuguès. Malgrat la distància física, Cunhal es convertirà en el dirigent més carismàtic i conegut dels comunistes portuguesos; la seva opinió respecte al partit i la militància serà tinguda en compte fins i tot quan deixi de ser secretari general. Quan mori l’any 2005, milers de persones acudiran al seu funeral a Lisboa. Quan parlàvem de la transcendència de la seva figura, cal tenir en compte que aquesta també traspassa fronteres: obres de teoria com “O Partido Com As Paredes de Vidrio” seran vertaders manuals d’organització comunista a escala internacional. Avui en dia, podem trobar textos i discursos transcrits de Cunhal al famós fons de literatura marxista Marxist Internet Archive (marxists.org).

El PCP en democràcia: evolució i actualitat

El Partit Comunista Portuguès arribarà al 25 d’abril de 1974 sent una organització supervivent a quaranta-vuit anys de dictadura. Les rígides i dures regles i condicions clandestines els hi havien permès mantenir una infraestructura partidària prou forta per a sobreviure i organitzar-se al marge de la dictadura fins a l’últim dia d’aquesta. Durant els mesos immediats a la Revolució dels Clavells, coneguts com els mesos del Processo Revolucionário em Curso (PREC) —on la política portuguesa farà un gir a l’esquerra i començaran a assentar-se les bases per una transició de caràcter socialista i democràtica a Portugal— els comunistes tindran un paper important en molts dels canvis introduïts, sobretot, durant el govern del militar i simpatitzant comunista Vasco Gonçalves. Malgrat que aquest procés no durarà més d’un any i mig —finalitzat amb el cop militar de 25 de novembre de 1975, data d’inici de la transició cap a la democràcia liberal portuguesa—, el PCP continuarà sent un agent polític actiu en la construcció de la democràcia portuguesa, per exemple, tenint un paper rellevant en l’elaboració de la Constitució Portuguesa de 1976. Aquesta proactivitat i aquest paper central dels comunistes en la construcció d’un nou Portugal va quedar gravat en la memòria col·lectiva dels portuguesos i és encara a dia d’avui un dels motius pels quals el PCP és un partit profundament respectat per les institucions i gran part de la societat civil.

Foto: Wikimedia Commons – Fernando Pereira

Segons João Madeira, després d’aquesta etapa el PCP patirà dues crisis en democràcia; una lligada a la caiguda de l’URSS —la qual suposarà una davallada electoral considerable— i una altra —que segons l’historiador «està molt mal estudiada»— relacionada amb l’adhesió de Portugal a la Unió Europea. Madeira assenyala que l’adhesió de Portugal a la UE «que suposarà canvis i la creació de relacions d’interdependència» serà una qüestió a la que el PCP mai s’hi acabarà enfrontant, i per la formació és molt difícil tenir una posició ferma al respecte: «Si bé alguna vegada han posat sobre la taula sortir de l’Euro, la sortida de la Unió Europea no és un posicionament compartit per tots els militants». Una altra de les característiques que Madeira afegeix al PCP de les últimes dècades del segle XX és que mai s’adherirà a l’eurocomunisme: «la no adhesió a l’eurocomunisme respon a la forta tradició clandestina i al lideratge de Cunhal. De fet, una de les grans lluites de Cunhal va ser fer entendre que el PCP no estava sotmès al PCE de Carrillo». Els anys noranta estaran marcats, sobretot, per la successió de Carlos Carvalhas en el paper de secretari general del partit i per ser uns anys de mals resultats electorals.

Després d’una dècada gairebé fatídica pel partit, l’any 2004 s’escollirà a Jerónimo de Sousa, l’actual secretari general, com a dirigent del partit. Des de llavors el partit ha treballat pel que denominen com «política patriótica e de esquerda» la qual algunes vegades ha semblat no estar a l’alçada de la situació. João Madeira considera que el PCP de vegades «no ha sigut capaç de donar resposta als nous interessos de les societats contemporànies, on han aparegut noves formes de lluita social. En termes de treball de justícia social estan totalment al dia, però en matèria de drets civils semblen mostrar-hi certa resistència. Sembla que fugen d’aquelles qüestions que s’escapen de la lluita “tradicional” del PCP». L’historiador no pot negar, però que el PCP és «un referent polític de l’esquerra portuguesa», un referent, afegeix, «que té un problema de renovació política i al que la seva pròpia cultura comunista el persegueix en tot allò que fa». A diferència d’allò que assenyalent els politòlegs i part de l’opinió popular , Madeira considera que «el PCP no acabarà. Pot acabar reduït electoralment, però disposa d’un quadre permanent que ha patit i pateix petites crisis, però que presenta una matriu estable». El que caldrà veure, però, apunta Madeira, és com ha evolucionat el vot comunista amb l’aparició del Bloco de Esquerda(BE) —fundat l’any 1999—com l’altra formació política d’esquerres transformadora: «el prejudici que hi ha de vegades al voltant del PCP no explica per si sol la seva davallada en vots respecte al BE. Hem de tenir en compte què ha passat. El PCP està perdent el seu paper d’avantguarda, malgrat que s’hi vulgui agafar fort». Sigui com sigui, el PCP sobreviu, i qui dia passa, any empeny. Caldrà veure, amb el temps, quins seran els nous reptes que el futur prepara pels nostres camarades portuguesos.

<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; margin-bottom: 1em;"><div class="flexslider" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: url("../img/ajax-loader.gif"); background-origin: initial; background-position: center center; background-repeat: no-repeat; background-size: initial; box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px 0px 5px; padding: 0px; position: relative; width: 724px; zoom: 1;"><ul class="slides" style="box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; padding: 0px; zoom: 1;"><li class="flex-active-slide" style="backface-visibility: hidden; box-sizing: border-box; display: block; float: left; margin-right: -724px; opacity: 1; position: relative; width: 724px; z-index: 2;"><img alt="" draggable="false" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/smith-trials-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" /></li><li class="" style="backface-visibility: hidden; box-sizing: border-box; display: block; float: left; margin-right: -724px; opacity: 0; position: relative; width: 724px; z-index: 1;"><img alt="" draggable="false" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/black-panther-newspaper_fred-hamptons-death-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" /></li><li class="" style="backface-visibility: hidden; box-sizing: border-box; display: block; float: left; margin-right: -724px; opacity: 0; position: relative; width: 724px; z-index: 1;"><img alt="" draggable="false" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/panther-policeshooting-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" /></li></ul><ul class="flex-direction-nav" style="box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; padding: 0px;"><li style="box-sizing: border-box;"><a class="flex-prev" href="https://laccent.cat/la-guerra-del-fbi-contra-lesquerra-americana-una-breu-historia-de-cointelpro/#" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: white; cursor: pointer; display: block; height: 40px; left: 2em; line-height: 40px; margin: -20px 0px 0px; overflow: hidden; position: absolute; text-decoration-line: none; top: 189.417px; transition: all 0.3s ease 0s; width: 40px; z-index: 8;">Previous</a></li><li style="box-sizing: border-box;"><a class="flex-next" href="https://laccent.cat/la-guerra-del-fbi-contra-lesquerra-americana-una-breu-historia-de-cointelpro/#" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: white; cursor: pointer; display: block; height: 40px; line-height: 40px; margin: -20px 0px 0px; overflow: hidden; position: absolute; right: 2em; text-align: right; text-decoration-line: none; top: 189.417px; transition: all 0.3s ease 0s; width: 40px; z-index: 8;">Next</a></li></ul></div></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;">Ara fa 50 anys, l’abril de 1971, es donava oficialment per acabat el programa de contra intel·ligència (COINTELPRO). Amb aquest nom es designen una sèrie de projectes encoberts i il·legals realitzats pel Buró Federal d’Investigació (FBI) dels Estats Units des de l’any 1956 destinats a investigar, infiltrar-se, desacreditar i destruir les organitzacions polítiques nacionals d’esquerra nord-americanes. Des d’organitzacions feministes, el Partit Comunista dels EUA, activistes contra la guerra del Vietnam, activistes del moviment pels drets civils o del moviment negre (com Martin Luther King Jr., Malcolm X o el Black Panther Party), organitzacions ecologistes, l’American Indian Movement (AIM), el moviment independentista de Puerto Rico  i una varietat d’organitzacions que formaven part de l’àmplia nova esquerra als Estats Units. En aquest article, Alex Zambito fa un resum del que suposà el COINTELPRO, sobretot per al Partit Comunista i el Black Panther Party.<hr style="border-bottom: 0px; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top-color: rgb(221, 221, 221); border-top-style: solid; box-sizing: content-box; clear: both; float: none; height: 0px; margin-bottom: 1em; margin-top: 1em; width: 724px;" /><h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">La guerra del FBI contra l’esquerra americana: una breu història de COINTELPRO.</h2>Al llarg de la seva història, els Estats Units s’han presentat com una societat oberta que defensa el lliure intercanvi d’idees. Ens diuen que, a diferència de la gent dels països menys il·lustrats, els nord-americans no s’han de preocupar de ser perseguits per les seves creences polítiques. Per descomptat, això no ha estat mai cert. Des dels seus inicis, el govern dels Estats Units ha restringit la llibertat d’expressió mitjançant legislacions com la llei Alien and Sedition Act, de 1798, per no parlar de la restricció d’expressió per als esclaus. Els nord-americans solen considerar això una cosa del passat, però la repressió política va continuar durant tot el segle XX fins als nostres dies, però de formes més encobertes. En aquest assaig, exploraré el desenvolupament històric del sistema de repressió política interna encoberta del govern dels Estats Units, la seva consolidació i la seva culminació al programa COINTELPRO del FBI.<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25494" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 411px;"><img alt="" class="wp-image-25494" height="217" sizes="(max-width: 401px) 100vw, 401px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/Palmer-Raids-2-300x162.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/Palmer-Raids-2-300x162.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/Palmer-Raids-2.jpg 600w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="401" />Arrestos massius i deportacions de militants d’esquerres i sindicalistes ordenats pel fiscal general Palmer. 1920</div>L’FBI té els seus orígens en la Divisió d’Intel·ligència General (GID), que va ser creada el 1919 pel fiscal general A. Mitchell Palmer per recopilar informació sobre organitzacions radicals. J. Edgar Hoover, que romandria en el poder durant les properes dècades, va ser nomenat el seu cap. [1] El GID va ser utilitzat immediatament en els infames Palmer Raids, una sèrie d’arrestos massius i deportacions de a membres “estrangers” de moviments radicals. Les ràzzies van començar el 7 de novembre de 1919 quan agents del GID van assaltar oficines dels treballadors russos units a tot el país arrestant 650 persones i deportant almenys 43 sense procés legal. El crescendo dels atacs es va produir el 2 de gener de 1920 quan agents del GID van caure sobre grups radicals en més de 30 ciutats del país, arrestant almenys 3.000 persones. [2] Gran part d’aquesta repressió es va dirigir al Partit Comunista dels Estats Units, amb el secretari de Treball William B. Wilson anunciant el 19 de gener que la pertinença al CPUSA era suficient per justificar la deportació d’immigrants. [3] Les incursions van acabar finalment amb una sentència judicial el juny de 1920, però aleshores el dany ja havia estat fet. Les organitzacions d’esquerres van ser delmades efectivament, amb la pertinença al Partit Comunista passant de més de 27.000 el 1919 a poc més de 8.000 l’any següent. [4]Juntament amb els Raids de Palmer, el Bureau va utilitzar molts altres mètodes per assetjar grups radicals. El 1919, Hoover va escollir com a objectiu la Universal Negro Improvement Association de Marcus Garvey. El Bureau va emprar diversos infiltrats a la UNIA per descobrir informació que podia utilitzar-se en les acusacions penals contra Garvey. Després que nombrosos càrrecs d’activitat criminal no tinguessin èxit, finalment el Bureau aconseguí obtenir una condemna contra Garvey per frau per correu el 1925. Fou deportat a Jamaica el 1927.<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25484" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 410px;"><img alt="" class="wp-image-25484" height="415" sizes="(max-width: 400px) 100vw, 400px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-1-300x311.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-1-300x311.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-1.jpg 509w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="400" />Fitxer del FBI sobre Marcus Garvey. 1922 [5]</div>A mitjan dècada de 1920, Hoover va deixar les anteriors operacions polítiques de l’FBI. A part de participar en la repressió de les vagues més importants, el Bureau seria fidel a la seva paraula per a la propera dècada. Però quan el Partit Comunista va començar a recuperar la seva rellevància, arribant als 66.000 membres el 1939, Hoover va obtenir l’aprovació del president Roosevelt per reprendre la repressió de les “activitats subversives”. Tot i que Roosevelt va modificar posteriorment aquesta directiva, ja que la Unió Soviètica es va convertir en un aliat fonamental en la lluita contra l’Alemanya nazi, no impediria que Hoover l’utilitzés com a justificació per a posteriors activitats de contra-intel·ligència. [6]Després de finalitzar la Segona Guerra Mundial i començar la Guerra Freda, el comunisme es va convertir en l’enemic número 1 i el PC es va convertir en un objectiu natural. En coordinació amb la CIA, l’FBI va iniciar un programa d’interceptar i inspeccionar les comunicacions internacionals dels ciutadans dels Estats Units. Això es va centrar especialment en el correu i els cables entre els EUA i la Unió Soviètica. [7] A més, el Bureau utilitzà freqüentment altres formes de recollida d’informació, com ara “l’accés subreptici” i la instal·lació de micròfons de les oficines del Partit. [8] El FBI també va cooperar amb l’IRS per recopilar informació sobre grups específics i distingir-los per assetjament de l’IRS (el Servei d’Impostos Interns dels EUA). [9]A més, l’FBI perfeccionaria les tècniques de “dividir i vèncer” que posteriorment utilitzaria amb gran efecte en els programes oficials de COINTELPRO contra el PC. L’Oficina va utilitzar infiltrats per explotar les divisions internes del partit, com per exemple les denúncies de Khrusxov sobre Stalin. [10] L’Oficina també va utilitzar “correus anònims” de diverses maneres per crear disrupció en les activitats del partit. Els agents enviaven cartes als membres del partit advertint sobre les activitats traïdores d’altres membres, amb l’esperança de suscitar disputes faccioses. [11] Aquesta va ser també una estratègia habitual en la tècnica de la “snitch jacket” (vestit de xivato) de l’FBI per retratar membres fidels del partit com a informants. Això també s’aconseguia amb freqüència mitjançant infiltrats al partit que difonien rumors, falsificaven informes o “entrevistes” on els agents parlaven públicament amb un objectiu per crear la impressió que un membre honest del partit era un informant. [12]Les cartes i entrevistes anònimes també s’utilitzarien per afectar la vida personal dels membres del partit o per trencar les aliances que el partit faria amb altres grups. Els agents es posaven en contacte amb els empresaris que contractaven de membres del partit, o els propietaris dels seus habitatges, per intentar fer-los acomiadar o desallotjar. A més, si el PC intentava cooperar amb altres organitzacions, els agents enviaven informació despectiva a aquestes organitzacions per evitar una aliança. [13]Aquests van ser els mètodes encoberts de l’FBI en la batalla contra el comunisme domèstic, però també va tenir un paper directe en la repressió oberta. L’FBI va jugar un paper actiu en l’ascens del macartisme cultivant mitjans de comunicació “amistosos” que s’utilitzarien per difondre informació negativa sobre el PC. A més, el Bureau va ajudar organitzacions privades anticomunistes com la Legió Americana, o congressistes anticomunistes, als quals fins i tot agents del FBI escrivien els seus discursos. [14]<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25501" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 390px;"><img alt="" class=" wp-image-25501" height="214" sizes="(max-width: 380px) 100vw, 380px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/CPUSA-Alabama-300x169.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/CPUSA-Alabama-300x169.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/CPUSA-Alabama-620x349.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/CPUSA-Alabama-768x432.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/CPUSA-Alabama-940x529.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/CPUSA-Alabama.jpg 960w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="380" />EL PC a Alabama, amb una militància majoritàriament afroamericana, tingué un paper molt destacat en la lluita contra els linxaments i segregació sistemàtica contra els negres de les lleis Jim Crow. Això el posà en el punt de mira del FBI.</div>Aquestes activitats crearien un context general per als atacs legals del govern dels Estats Units contra la direcció del PC. Els agents de l’FBI utilitzarien selectivament les forces de l’ordre per assetjar el partit i els seus membres. Els membres del partit eren arrestats amb freqüència per causes menors o falses. Per exemple, un secretari de la branca del PC d’Alabama va ser arrestat i condemnat per tenir “literatura sediciosa” per portar còpies de The Nation i The New Republic. Va ser condemnat a 100 dies de treballs forçats i una multa de 100 dòlars. [15] Això va culminar amb l’ús que el govern va fer de la Llei Smith per processar els membres del Partit Comunista. La Llei Smith es va aprovar el 1940 i va crear sancions penals per defensar el derrocament del govern dels EUA i va exigir a tots els residents no ciutadans adults que es registressin al govern federal. Es faria servir per processar onze membres del Partit Comunista de primer ordre el 1949. Tots els onze van ser condemnats, deu a condemnes de cinc a deu anys i un, un veterà de la Segona Guerra Mundial, condemnat a tres anys. [16] Casos similars es produirien a tot el país, amb freqüents interferències de l’FBI en el procés judicial. [17]El programa oficial COINTELPRO no començaria fins al 1956, tot i que es tractava només d’una formalització de les pràctiques de l’FBI ja existents. Tot i que el Partit Comunista ja havia estat delmat a mitjan anys cinquanta, la majoria de les operacions de COINTELPRO es van dur a terme contra el partit. No obstant això, les activitats de COINTELPRO més impactants en aquest període van ser contra altres moviments d’esquerra i de drets civils. Alguns dels objectius del progrema eren els anomenats grups “extremistes negres”. La Nació de l’Islam va ser un dels primers objectius d’aquest programa, ja que l’FBI mantenia fitxers enromes només sobre Elijah Muhammad i Malcolm X. L’FBI jugaria després un paper rellevant a l’hora de provocar una disputa entre els dos.<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25485" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 410px;"><img alt="" class="wp-image-25485" height="450" sizes="(max-width: 400px) 100vw, 400px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-2-300x337.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-2-300x337.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-2.jpg 433w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="400" />Cartes de Chicago. Chicago: Bureau of Investigation, 196 [18]</div> Com esdevindria un costum per a l’FBI, els paràmetres per als quals els grups es qualificaven com a “extremistes negres” eren expansius. Entre les organitzacions que finalment serien objecte de COINTELPRO es van incloure el NAACP (Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color), SCLC (Southern Christian Leadership Conference, de Luther King) i el  SNCC (Comité Coordinador Estudiantil No Violent), les principals organitzacions del moviment dels drets civils. [19] El FBI va enregistrar d’amagat Martin Luther King Jr. i li va enviar cartes anònimes incitant-lo a suïcidar-se. [20] El COINTELPRO assoliria el seu apogeu a finals dels anys 60 i principis dels 70 amb la inauguració de COINTELPRO-Black Panther i COINTELPRO-New Left. Igual que amb les seves activitats de contra-intel·ligència contra el PC, les tàctiques del FBI van anar des de la petita interferència fins a l’assassinat. Els infiltrats del Bureau en les organitzacions estudiantils de la Nova Esquerra van rebre instruccions de descobrir proves de la “depravació” dels membres per publicitar-les. [21] Els agents fins i tot es posaven en contacte amb els pares dels objectius per informar-los de les activitats subversives del seu fill. L’FBI també va intentar evitar que aquests grups exercissin el seu dret a la primera esmena impedint parlaments i manifestacions públiques. A més, atès que molts d’aquests grups eren populars als campus universitaris, el Bureau va tenir com a objectius acadèmics propers a grups radicals, fent que fossin disciplinats o acomiadats. [22]El Bureau també va intentar instigar la violència entre grups quwe tenia en el punt de mira i organitzacions polítiques o organitzacions criminals rivals propenses a la violència. El 1968, el director de l’FBI, J. Edgar Hoover, va enviar un memoràndum a les oficines externes de l’FBI que els encarregava que elaboressin plans per explotar el conflicte entre el Partit dels Panteres Negres i l’organització Nacionalista Negra US (Nosaltres) de Ron Karenga. [23]<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25486" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 410px;"><img alt="" class="wp-image-25486" height="381" sizes="(max-width: 400px) 100vw, 400px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-3-300x286.png" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-3-300x286.png 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-3.png 463w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="400" />FBI: Memorandum inicial sobre el foment de la violència contra el Partit de les Panteres Negres</div>Això es va aconseguir mitjançant infiltrats, enviaments anònims i propaganda falsa. Per exemple, l’oficina local de Los Angeles va respondre a la crida de propostes de Hoover que informava: [24]<blockquote style="border-left: 5px solid rgb(204, 204, 204); box-sizing: border-box; margin: 1.5em;">“Actualment, l’Oficina de Los Angeles prepara una carta anònima per a l’aprovació del Bureau que s’enviarà al Black Panther Party de Los Angeles suposadament d’un membre de l’organització US en la qual s’indicarà que el grup juvenil de l’organització US és conscient del “contracte” del [Black Panther Party] per matar RON KARENGA, líder de la “US”, i ells, membres de “US”, han fet plans per emboscar els líders del [partit] a Los Angeles. S’espera que aquesta mesura de contra-intel·ligència es tradueixi en una vendetta entre “US” i el Partit [Black Panther] “.</blockquote>Els agents també van distribuir propaganda falsificada destinada a augmentar les tensions entre el BPP i els US, com aquest dibuix atribuït als US: [25]<img alt="" class="aligncenter wp-image-25487" height="231" sizes="(max-width: 354px) 100vw, 354px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-4-300x196.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-4-300x196.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-4.jpg 514w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="354" />Aquesta estratègia donaria els seus fruits a mesura que les hostilitats entre els dos grups es desbordessin en violents enfrontaments que provocaren la mort de quatre membres del Black Panther Party, inclosos els membres destacats John Huggins i Bunchy Carter. Malgrat les al·legacions del FBI que mai pretenia fomentar la violència, l’FBI va continuar fomentant l’hostilitat entre els dos grups fins i tot després d’aquests assassinats. Ho il·lustra un informe del 1970 de l’oficina de l’FBI a Los Angeles: [26]<blockquote style="border-left: 5px solid rgb(204, 204, 204); box-sizing: border-box; margin: 1.5em;">“La informació rebuda de fonts locals indica que, en general, els membres del BPP de Los Angeles temen físicament als membres dels US i prenen precaucions premeditades per evitar enfrontaments.Tenint en compte les seves precaucions, actualment no es creu que el BPP de Los Angeles pugui ser incitat al que podria donar lloc a una lluita interna entre les dues organitzacions …La Divisió de Los Angeles és conscient dels sentiments mútuament hostils que es mantenen entre les organitzacions i es maximitzarà la primera oportunitat per aprofitar la situació. Es pretén que US Inc. sigui informada de manera adequada i discreta sobre el moment i la ubicació de les activitats de BPP per tal que les dues organitzacions puguin trobar-se i, per tant, donar a la natura l’oportunitat de seguir el seu camí”.</blockquote>El Bureau va utilitzar una tècnica similar amb l’Operació Hoodwink, on el Bureau va intentar provocar conflictes entre el Partit Comunista i l’organització criminal de La Cosa Nostra, així com elements criminals dins de sindicats de la reacció com els Teamsters. Afortunadament, aquest intent no va provocar cap conflicte físic reportat. [27] [28]<div class="wp-caption alignright" id="attachment_25489" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="wp-image-25489 size-thumbnail" height="361" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelprp-pic-5-300x361.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelprp-pic-5-300x361.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelprp-pic-5.jpg 469w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Fitxers FBI per a l’operació Hoodwink. 1967</div><img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-25488" height="316" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-5-300x316.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-5-300x316.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/cointelpro-pic-5.jpg 413w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />A més, a l’FBI li agradava utilitzar una forma específica d’infiltració coneguda com a “agents provocadors” que animaria els membres a cometre actes violents o criminals. Per exemple, un membre del grup Weather Underground arrestat per una conspiració per bombardejar les instal·lacions policials de Detroit era en realitat un informant de l’FBI, Larry Grathwohl. Segons els informes, Grathwohl va instruir els membres sobre com construir bombes i va participar en l’atac amb explosius del grup contra una escola pública de Cincinnati. [29] Un dels provocadors més famosos va ser “Tommy el Travler” Tongyai, que va viatjar pels campus universitaris del nord-est animant els estudiants a posar bombes en instal·lacions d’investigació militar. [30]Igual que van fer amb el PC, lel Bureau va cooperar amb les forces de l’ordre locals per assetjar grups específics i els seus membres. Els funcionaris intentaven detenir els objectius amb freqüència, amb l’esperança d’arrestar-los i condemnar-los per càrrecs menors. També intentarien parar trampes als objectius per acusar-los crims que no havien comès. Així ho exemplifica el cas de Geronimo Pratt, membre destacat de la branca de Los Angeles del Black Panther Party. Després que fracassessin nombrosos intents de condemnar Pratt per càrrecs falsos, Pratt va ser acusat de l'”assassinat a la pista de tennis” del 1968. El 18 de desembre de 1968, una parella blanca, Caroline i Kenneth Olsen, va ser robada i tirotejada per dos homes negres en una pista de tennis de Santa Monica, Califòrnia. Caroline Olsen moriria una setmana després. L’agost de 1969, es va lliurar una carta anònima al Departament de Policia de Los Angeles afirmant que Pratt havia comès l’assassinat i que havia presumit d’això. Pratt també va ser identificat positivament per Kenneth Olsen, cosa que va conduir a la detenció i eventual condemna de Pratt el 1972. Per descomptat, el FBI va estar molt implicat en el procés. La carta anònima va ser escrita per Julius Butler, un infiltrat de l’FBI, que es convertiria en un testimoni clau de l’acusació. A més, l’Oficina tenia almenys un infiltrat a l’equip de defensa de Pratt que mantenia informat al Bureau sobre l’estratègia de defensa. I la fiscalia va amagar el fet que Kenneth Olsen havia identificat inicialment un altre home, Ronald Perkins, com a assassí de la seva dona i que la policia havia influït deliberadament en la seva identificació. Pratt romandria a la presó per un delicte que no va cometre fins al 1997, quan el seu cas va quedar invalidat a causa de la supressió de proves de la fiscalia. [31]<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-25495" height="406" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/black-panther-newspaper_fred-hamptons-death-300x406.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/black-panther-newspaper_fred-hamptons-death-300x406.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/04/black-panther-newspaper_fred-hamptons-death.jpg 532w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />Però el pitjor de COINTELPRO va ser l’ús de batudes violentes i assassinats polítics per part del FBI. El 6 d’abril de 1968 un grup de Panteres Negres van ser atacats per agents de policia a l’oest d’Oakland. Es van intercanviar trets i la policia va acordonar el bloc. Al cap d’una hora i mitja, els Panthers van intentar rendir-se, però quan ‘Lil Bobby Hutton va sortir desarmat d’un soterrani proper, els agents de policia el van matar a trets [32]. En un cas encara més descarat, els agents de policia de Chicago, amb l’ajut de l’FBI, van assassinar Fred Hampton el 1969. Van ser ajudats per un infiltrat de l’FBI, William O’Neal, que va proporcionar plans detallats de l’apartament de Hampton.Aquest resum és lluny des ser una exploració exhaustiva dels programes de contraespionatge de l’FBI. L’FBI es va dirigir a nombrosos grups com el Partit Socialista dels Treballadors, el Moviment d’Índies Americans, etc. que he pogut cobrir aquí. Tot i que COINTELPRO ca ser desvelat pel Comitè Church als anys setanta i, posteriorment,  finalitzat formalment, l’FBI ha continuat definitivament les seves activitats de contraespionatge. En els darrers anys, s’ha revelat que l’FBI manté una llista d ‘”extremistes de la identitat negra”. [34] Amb això en ment, crec que és molt important que els esquerrans aprenguin la història de COINTELPRO. Amb aquest coneixement podem protegir més a fons les nostres organitzacions contra l’inevitable atac del govern. *Alex Zambito. Article publicat originalment a <a href="https://www.blackagendareport.com/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">Black Agenda Report</a>, traducció de l’Accent.</div>

Ara fa 50 anys, l’abril de 1971, es donava oficialment per acabat el programa de contra intel·ligència (COINTELPRO). Amb aquest nom es designen una sèrie de projectes encoberts i il·legals realitzats pel Buró Federal d’Investigació (FBI) dels Estats Units des de l’any 1956 destinats a investigar, infiltrar-se, desacreditar i destruir les organitzacions polítiques nacionals d’esquerra nord-americanes. Des d’organitzacions feministes, el Partit Comunista dels EUA, activistes contra la guerra del Vietnam, activistes del moviment pels drets civils o del moviment negre (com Martin Luther King Jr., Malcolm X o el Black Panther Party), organitzacions ecologistes, l’American Indian Movement (AIM), el moviment independentista de Puerto Rico i una varietat d’organitzacions que formaven part de l’àmplia nova esquerra als Estats Units. En aquest article, Alex Zambito fa un resum del que suposà el COINTELPRO, sobretot per al Partit Comunista i el Black Panther Party.

La guerra del FBI contra l’esquerra americana: una breu història de COINTELPRO.

Al llarg de la seva història, els Estats Units s’han presentat com una societat oberta que defensa el lliure intercanvi d’idees. Ens diuen que, a diferència de la gent dels països menys il·lustrats, els nord-americans no s’han de preocupar de ser perseguits per les seves creences polítiques. Per descomptat, això no ha estat mai cert. Des dels seus inicis, el govern dels Estats Units ha restringit la llibertat d’expressió mitjançant legislacions com la llei Alien and Sedition Act, de 1798, per no parlar de la restricció d’expressió per als esclaus. Els nord-americans solen considerar això una cosa del passat, però la repressió política va continuar durant tot el segle XX fins als nostres dies, però de formes més encobertes. En aquest assaig, exploraré el desenvolupament històric del sistema de repressió política interna encoberta del govern dels Estats Units, la seva consolidació i la seva culminació al programa COINTELPRO del FBI.

Arrestos massius i deportacions de militants d’esquerres i sindicalistes ordenats pel fiscal general Palmer. 1920

L’FBI té els seus orígens en la Divisió d’Intel·ligència General (GID), que va ser creada el 1919 pel fiscal general A. Mitchell Palmer per recopilar informació sobre organitzacions radicals. J. Edgar Hoover, que romandria en el poder durant les properes dècades, va ser nomenat el seu cap. [1] El GID va ser utilitzat immediatament en els infames Palmer Raids, una sèrie d’arrestos massius i deportacions de a membres “estrangers” de moviments radicals. Les ràzzies van començar el 7 de novembre de 1919 quan agents del GID van assaltar oficines dels treballadors russos units a tot el país arrestant 650 persones i deportant almenys 43 sense procés legal. El crescendo dels atacs es va produir el 2 de gener de 1920 quan agents del GID van caure sobre grups radicals en més de 30 ciutats del país, arrestant almenys 3.000 persones. [2] Gran part d’aquesta repressió es va dirigir al Partit Comunista dels Estats Units, amb el secretari de Treball William B. Wilson anunciant el 19 de gener que la pertinença al CPUSA era suficient per justificar la deportació d’immigrants. [3] Les incursions van acabar finalment amb una sentència judicial el juny de 1920, però aleshores el dany ja havia estat fet. Les organitzacions d’esquerres van ser delmades efectivament, amb la pertinença al Partit Comunista passant de més de 27.000 el 1919 a poc més de 8.000 l’any següent. [4]

Juntament amb els Raids de Palmer, el Bureau va utilitzar molts altres mètodes per assetjar grups radicals. El 1919, Hoover va escollir com a objectiu la Universal Negro Improvement Association de Marcus Garvey. El Bureau va emprar diversos infiltrats a la UNIA per descobrir informació que podia utilitzar-se en les acusacions penals contra Garvey. Després que nombrosos càrrecs d’activitat criminal no tinguessin èxit, finalment el Bureau aconseguí obtenir una condemna contra Garvey per frau per correu el 1925. Fou deportat a Jamaica el 1927.

Fitxer del FBI sobre Marcus Garvey. 1922 [5]

A mitjan dècada de 1920, Hoover va deixar les anteriors operacions polítiques de l’FBI. A part de participar en la repressió de les vagues més importants, el Bureau seria fidel a la seva paraula per a la propera dècada. Però quan el Partit Comunista va començar a recuperar la seva rellevància, arribant als 66.000 membres el 1939, Hoover va obtenir l’aprovació del president Roosevelt per reprendre la repressió de les “activitats subversives”. Tot i que Roosevelt va modificar posteriorment aquesta directiva, ja que la Unió Soviètica es va convertir en un aliat fonamental en la lluita contra l’Alemanya nazi, no impediria que Hoover l’utilitzés com a justificació per a posteriors activitats de contra-intel·ligència. [6]

Després de finalitzar la Segona Guerra Mundial i començar la Guerra Freda, el comunisme es va convertir en l’enemic número 1 i el PC es va convertir en un objectiu natural. En coordinació amb la CIA, l’FBI va iniciar un programa d’interceptar i inspeccionar les comunicacions internacionals dels ciutadans dels Estats Units. Això es va centrar especialment en el correu i els cables entre els EUA i la Unió Soviètica. [7] A més, el Bureau utilitzà freqüentment altres formes de recollida d’informació, com ara “l’accés subreptici” i la instal·lació de micròfons de les oficines del Partit. [8] El FBI també va cooperar amb l’IRS per recopilar informació sobre grups específics i distingir-los per assetjament de l’IRS (el Servei d’Impostos Interns dels EUA). [9]

A més, l’FBI perfeccionaria les tècniques de “dividir i vèncer” que posteriorment utilitzaria amb gran efecte en els programes oficials de COINTELPRO contra el PC. L’Oficina va utilitzar infiltrats per explotar les divisions internes del partit, com per exemple les denúncies de Khrusxov sobre Stalin. [10] L’Oficina també va utilitzar “correus anònims” de diverses maneres per crear disrupció en les activitats del partit. Els agents enviaven cartes als membres del partit advertint sobre les activitats traïdores d’altres membres, amb l’esperança de suscitar disputes faccioses. [11] Aquesta va ser també una estratègia habitual en la tècnica de la “snitch jacket” (vestit de xivato) de l’FBI per retratar membres fidels del partit com a informants. Això també s’aconseguia amb freqüència mitjançant infiltrats al partit que difonien rumors, falsificaven informes o “entrevistes” on els agents parlaven públicament amb un objectiu per crear la impressió que un membre honest del partit era un informant. [12]

Les cartes i entrevistes anònimes també s’utilitzarien per afectar la vida personal dels membres del partit o per trencar les aliances que el partit faria amb altres grups. Els agents es posaven en contacte amb els empresaris que contractaven de membres del partit, o els propietaris dels seus habitatges, per intentar fer-los acomiadar o desallotjar. A més, si el PC intentava cooperar amb altres organitzacions, els agents enviaven informació despectiva a aquestes organitzacions per evitar una aliança. [13]

Aquests van ser els mètodes encoberts de l’FBI en la batalla contra el comunisme domèstic, però també va tenir un paper directe en la repressió oberta. L’FBI va jugar un paper actiu en l’ascens del macartisme cultivant mitjans de comunicació “amistosos” que s’utilitzarien per difondre informació negativa sobre el PC. A més, el Bureau va ajudar organitzacions privades anticomunistes com la Legió Americana, o congressistes anticomunistes, als quals fins i tot agents del FBI escrivien els seus discursos. [14]

EL PC a Alabama, amb una militància majoritàriament afroamericana, tingué un paper molt destacat en la lluita contra els linxaments i segregació sistemàtica contra els negres de les lleis Jim Crow. Això el posà en el punt de mira del FBI.

Aquestes activitats crearien un context general per als atacs legals del govern dels Estats Units contra la direcció del PC. Els agents de l’FBI utilitzarien selectivament les forces de l’ordre per assetjar el partit i els seus membres. Els membres del partit eren arrestats amb freqüència per causes menors o falses. Per exemple, un secretari de la branca del PC d’Alabama va ser arrestat i condemnat per tenir “literatura sediciosa” per portar còpies de The Nation i The New Republic. Va ser condemnat a 100 dies de treballs forçats i una multa de 100 dòlars. [15] Això va culminar amb l’ús que el govern va fer de la Llei Smith per processar els membres del Partit Comunista. La Llei Smith es va aprovar el 1940 i va crear sancions penals per defensar el derrocament del govern dels EUA i va exigir a tots els residents no ciutadans adults que es registressin al govern federal. Es faria servir per processar onze membres del Partit Comunista de primer ordre el 1949. Tots els onze van ser condemnats, deu a condemnes de cinc a deu anys i un, un veterà de la Segona Guerra Mundial, condemnat a tres anys. [16] Casos similars es produirien a tot el país, amb freqüents interferències de l’FBI en el procés judicial. [17]

El programa oficial COINTELPRO no començaria fins al 1956, tot i que es tractava només d’una formalització de les pràctiques de l’FBI ja existents. Tot i que el Partit Comunista ja havia estat delmat a mitjan anys cinquanta, la majoria de les operacions de COINTELPRO es van dur a terme contra el partit. No obstant això, les activitats de COINTELPRO més impactants en aquest període van ser contra altres moviments d’esquerra i de drets civils. Alguns dels objectius del progrema eren els anomenats grups “extremistes negres”. La Nació de l’Islam va ser un dels primers objectius d’aquest programa, ja que l’FBI mantenia fitxers enromes només sobre Elijah Muhammad i Malcolm X. L’FBI jugaria després un paper rellevant a l’hora de provocar una disputa entre els dos.

Cartes de Chicago. Chicago: Bureau of Investigation, 196 [18]

Com esdevindria un costum per a l’FBI, els paràmetres per als quals els grups es qualificaven com a “extremistes negres” eren expansius. Entre les organitzacions que finalment serien objecte de COINTELPRO es van incloure el NAACP (Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color), SCLC (Southern Christian Leadership Conference, de Luther King) i el SNCC (Comité Coordinador Estudiantil No Violent), les principals organitzacions del moviment dels drets civils. [19] El FBI va enregistrar d’amagat Martin Luther King Jr. i li va enviar cartes anònimes incitant-lo a suïcidar-se. [20] El COINTELPRO assoliria el seu apogeu a finals dels anys 60 i principis dels 70 amb la inauguració de COINTELPRO-Black Panther i COINTELPRO-New Left. Igual que amb les seves activitats de contra-intel·ligència contra el PC, les tàctiques del FBI van anar des de la petita interferència fins a l’assassinat. Els infiltrats del Bureau en les organitzacions estudiantils de la Nova Esquerra van rebre instruccions de descobrir proves de la “depravació” dels membres per publicitar-les. [21] Els agents fins i tot es posaven en contacte amb els pares dels objectius per informar-los de les activitats subversives del seu fill. L’FBI també va intentar evitar que aquests grups exercissin el seu dret a la primera esmena impedint parlaments i manifestacions públiques. A més, atès que molts d’aquests grups eren populars als campus universitaris, el Bureau va tenir com a objectius acadèmics propers a grups radicals, fent que fossin disciplinats o acomiadats. [22]

El Bureau també va intentar instigar la violència entre grups quwe tenia en el punt de mira i organitzacions polítiques o organitzacions criminals rivals propenses a la violència. El 1968, el director de l’FBI, J. Edgar Hoover, va enviar un memoràndum a les oficines externes de l’FBI que els encarregava que elaboressin plans per explotar el conflicte entre el Partit dels Panteres Negres i l’organització Nacionalista Negra US (Nosaltres) de Ron Karenga. [23]

FBI: Memorandum inicial sobre el foment de la violència contra el Partit de les Panteres Negres

Això es va aconseguir mitjançant infiltrats, enviaments anònims i propaganda falsa. Per exemple, l’oficina local de Los Angeles va respondre a la crida de propostes de Hoover que informava: [24]

“Actualment, l’Oficina de Los Angeles prepara una carta anònima per a l’aprovació del Bureau que s’enviarà al Black Panther Party de Los Angeles suposadament d’un membre de l’organització US en la qual s’indicarà que el grup juvenil de l’organització US és conscient del “contracte” del [Black Panther Party] per matar RON KARENGA, líder de la “US”, i ells, membres de “US”, han fet plans per emboscar els líders del [partit] a Los Angeles. S’espera que aquesta mesura de contra-intel·ligència es tradueixi en una vendetta entre “US” i el Partit [Black Panther] “.

Els agents també van distribuir propaganda falsificada destinada a augmentar les tensions entre el BPP i els US, com aquest dibuix atribuït als US: [25]

Aquesta estratègia donaria els seus fruits a mesura que les hostilitats entre els dos grups es desbordessin en violents enfrontaments que provocaren la mort de quatre membres del Black Panther Party, inclosos els membres destacats John Huggins i Bunchy Carter. Malgrat les al·legacions del FBI que mai pretenia fomentar la violència, l’FBI va continuar fomentant l’hostilitat entre els dos grups fins i tot després d’aquests assassinats. Ho il·lustra un informe del 1970 de l’oficina de l’FBI a Los Angeles: [26]

“La informació rebuda de fonts locals indica que, en general, els membres del BPP de Los Angeles temen físicament als membres dels US i prenen precaucions premeditades per evitar enfrontaments.
Tenint en compte les seves precaucions, actualment no es creu que el BPP de Los Angeles pugui ser incitat al que podria donar lloc a una lluita interna entre les dues organitzacions …
La Divisió de Los Angeles és conscient dels sentiments mútuament hostils que es mantenen entre les organitzacions i es maximitzarà la primera oportunitat per aprofitar la situació. Es pretén que US Inc. sigui informada de manera adequada i discreta sobre el moment i la ubicació de les activitats de BPP per tal que les dues organitzacions puguin trobar-se i, per tant, donar a la natura l’oportunitat de seguir el seu camí”.

El Bureau va utilitzar una tècnica similar amb l’Operació Hoodwink, on el Bureau va intentar provocar conflictes entre el Partit Comunista i l’organització criminal de La Cosa Nostra, així com elements criminals dins de sindicats de la reacció com els Teamsters. Afortunadament, aquest intent no va provocar cap conflicte físic reportat. [27] [28]

Fitxers FBI per a l’operació Hoodwink. 1967

A més, a l’FBI li agradava utilitzar una forma específica d’infiltració coneguda com a “agents provocadors” que animaria els membres a cometre actes violents o criminals. Per exemple, un membre del grup Weather Underground arrestat per una conspiració per bombardejar les instal·lacions policials de Detroit era en realitat un informant de l’FBI, Larry Grathwohl. Segons els informes, Grathwohl va instruir els membres sobre com construir bombes i va participar en l’atac amb explosius del grup contra una escola pública de Cincinnati. [29] Un dels provocadors més famosos va ser “Tommy el Travler” Tongyai, que va viatjar pels campus universitaris del nord-est animant els estudiants a posar bombes en instal·lacions d’investigació militar. [30]

Igual que van fer amb el PC, lel Bureau va cooperar amb les forces de l’ordre locals per assetjar grups específics i els seus membres. Els funcionaris intentaven detenir els objectius amb freqüència, amb l’esperança d’arrestar-los i condemnar-los per càrrecs menors. També intentarien parar trampes als objectius per acusar-los crims que no havien comès. Així ho exemplifica el cas de Geronimo Pratt, membre destacat de la branca de Los Angeles del Black Panther Party. Després que fracassessin nombrosos intents de condemnar Pratt per càrrecs falsos, Pratt va ser acusat de l'”assassinat a la pista de tennis” del 1968. El 18 de desembre de 1968, una parella blanca, Caroline i Kenneth Olsen, va ser robada i tirotejada per dos homes negres en una pista de tennis de Santa Monica, Califòrnia. Caroline Olsen moriria una setmana després. L’agost de 1969, es va lliurar una carta anònima al Departament de Policia de Los Angeles afirmant que Pratt havia comès l’assassinat i que havia presumit d’això. Pratt també va ser identificat positivament per Kenneth Olsen, cosa que va conduir a la detenció i eventual condemna de Pratt el 1972. Per descomptat, el FBI va estar molt implicat en el procés. La carta anònima va ser escrita per Julius Butler, un infiltrat de l’FBI, que es convertiria en un testimoni clau de l’acusació. A més, l’Oficina tenia almenys un infiltrat a l’equip de defensa de Pratt que mantenia informat al Bureau sobre l’estratègia de defensa. I la fiscalia va amagar el fet que Kenneth Olsen havia identificat inicialment un altre home, Ronald Perkins, com a assassí de la seva dona i que la policia havia influït deliberadament en la seva identificació. Pratt romandria a la presó per un delicte que no va cometre fins al 1997, quan el seu cas va quedar invalidat a causa de la supressió de proves de la fiscalia. [31]

Però el pitjor de COINTELPRO va ser l’ús de batudes violentes i assassinats polítics per part del FBI. El 6 d’abril de 1968 un grup de Panteres Negres van ser atacats per agents de policia a l’oest d’Oakland. Es van intercanviar trets i la policia va acordonar el bloc. Al cap d’una hora i mitja, els Panthers van intentar rendir-se, però quan ‘Lil Bobby Hutton va sortir desarmat d’un soterrani proper, els agents de policia el van matar a trets [32]. En un cas encara més descarat, els agents de policia de Chicago, amb l’ajut de l’FBI, van assassinar Fred Hampton el 1969. Van ser ajudats per un infiltrat de l’FBI, William O’Neal, que va proporcionar plans detallats de l’apartament de Hampton.

Aquest resum és lluny des ser una exploració exhaustiva dels programes de contraespionatge de l’FBI. L’FBI es va dirigir a nombrosos grups com el Partit Socialista dels Treballadors, el Moviment d’Índies Americans, etc. que he pogut cobrir aquí. Tot i que COINTELPRO ca ser desvelat pel Comitè Church als anys setanta i, posteriorment, finalitzat formalment, l’FBI ha continuat definitivament les seves activitats de contraespionatge. En els darrers anys, s’ha revelat que l’FBI manté una llista d ‘”extremistes de la identitat negra”. [34] Amb això en ment, crec que és molt important que els esquerrans aprenguin la història de COINTELPRO. Amb aquest coneixement podem protegir més a fons les nostres organitzacions contra l’inevitable atac del govern.

*Alex Zambito. Article publicat originalment a Black Agenda Report, traducció de l’Accent.