Archive for de maig 2021

Home Archive for de maig 2021

undefined

Fira Literal: llibres radicals per encarar un futur incert

0 Somnis Rebels 10:24 p. m. Comments

CulturaFira Literal: llibres radicals per encarar un futur incert >Somnis Rebels 10:24 p. m. 0 Comments Ignasi Franch@ignasifranch21 MAIG 2021Després de l’anòmala edició de 2020, el certament editorial i de pensament crític torna aquest

undefined

ENRIC VALOR, L'AMANT DE LA LLENGUA I LA TERRA

0 Somnis Rebels 7:37 p. m. Comments

CulturaLlenguaENRIC VALOR, L'AMANT DE LA LLENGUA I LA TERRA >Somnis Rebels 7:37 p. m. 0 Comments La normalització i normativització del valencià, i per tant, la seua cultura i identitat, no es poden entendre

undefined

El capitalisme de monopolis intel·lectuals i els seus efectes sobre el desenvolupament

0 Somnis Rebels 5:11 p. m. Comments

CapitalismeEl capitalisme de monopolis intel·lectuals i els seus efectes sobre el desenvolupament >Somnis Rebels 5:11 p. m. 0 Comments Què hi ha de nou en les empreses líders (globals) dels nostres temps? Si l’existència

undefined

“La construcció d’Alemanya després de 1945 es va basar en oblidar que el 90% de la població va mirar cap a un altre costat”

0 Somnis Rebels 9:23 a. m. Comments

Anti CapitalismeAntiimperialisme“La construcció d’Alemanya després de 1945 es va basar en oblidar que el 90% de la població va mirar cap a un altre costat” >Somnis Rebels 9:23 a. m. 0 Comments Margrit Schiller, exmilitant

undefined

Socialisme i alliberament nacional en James Connolly

0 Somnis Rebels 9:19 a. m. Comments

Alliberament NacionalSocialisme i alliberament nacional en James Connolly >Somnis Rebels 9:19 a. m. 0 Comments James Connolly fou el líder socialista irlandès que teoritzà i defensà l'opció d'una Irlanda unida com a preludi d'un

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de maig 2021

<p> <span style="background-color: white; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 20px;">Ignasi Franch</span></p><div class="title-wrapper sticky" id="title-wrapper" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px; left: 0px; margin-top: 0px; position: fixed; top: 0px; width: 1263.33px; z-index: 5;"><div class="title-position" style="box-sizing: border-box; margin: 0px auto; max-width: 903px; padding: 0px;"><div class="title-width" style="box-shadow: rgba(0, 0, 0, 0.6) 0px 4px 2px -2px; box-sizing: border-box; float: left; height: auto; padding: 10px 20px; width: 903px;"><div class="title-bottom-container" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 863px;"><div class="authors" style="box-sizing: border-box; float: left; font-size: 20px; line-height: 30px; margin-bottom: 8px; width: 863px;"><div class="field-collection-container clearfix" style="border-bottom: medium none; box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px; width: 863px;"><div class="field field-name-field-autoria field-type-field-collection field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; float: left; width: 863px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box; float: left; width: auto;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px; padding: 0px; position: relative; width: auto;"><div class="field-collection-view clearfix view-mode-full field-collection-view-final" style="border: medium none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><div about="/field-collection/field-autoria/1218" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-autoria clearfix" style="box-sizing: border-box; float: left; width: auto;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px; width: 254.927px;"><div class="field field-name-field-enllac field-type-link-field field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px 0px 0px 4px; padding-left: 8px; position: relative; width: auto;"><div class="field-authors-link" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-right: 4px; padding-right: 0px; position: relative; width: auto;"><span class="link-item" style="box-sizing: border-box;"><a href="https://twitter.com/ignasifranch?lang=ca" style="box-sizing: border-box; color: black; font-size: 18px; line-height: 22px; text-decoration-line: none;" target="_blank">@ignasifranch</a></span></div></div></div></div></div></div></div></div></div></div><div class="custom-date" style="box-sizing: border-box; float: left; font-size: 14px; margin-bottom: 10px; text-transform: uppercase; width: 863px;">21 MAIG 2021</div></div></div></div></div><article class="main-article" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: "IBM Plex Sans", Tahoma, "DejaVu Sans", sans-serif; font-size: 16px;"><div about="/actualitat/fira-literal-llibres-radicals-encarar-un-futur-incert" class="node node-article view-mode-full clearfix node-455" style="box-sizing: border-box;" typeof="sioc:Item foaf:Document"><header style="box-sizing: border-box;"></header><div class="field field-name-body field-type-text-with-summary field-label-hidden" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 18px; line-height: 24px; margin-bottom: 20px; margin-top: 20px; padding-top: 16px; width: 651px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" property="content:encoded" style="box-sizing: border-box;"><p style="box-sizing: border-box; font-size: 26px; line-height: 30px; margin: 30px 0px; padding-left: 19.5208px; padding-right: 195.292px;">Després de l’anòmala edició de 2020, el certament editorial i de pensament crític torna aquest cap de setmana, dies 22 i 23 de maig, amb una edició més convencional que inclou una cinquantena d’activitats i un mercat. Com a prèvia, avui divendres tindrà lloc a les 19 hores una xerrada telemàtica amb l’activista palestina Leila Khaled.</p></div></div></div><div class="field field-name-field-image field-type-image field-label-hidden" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><figure class="field-item even" rel="og:image rdfs:seeAlso" resource="https://nexe.coop/sites/default/files/images/actualitat/literal_fotografia_fabra_i_coats.jpg" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 0px; width: 651px;"><img alt="" height="581" src="https://nexe.coop/sites/default/files/images/actualitat/literal_fotografia_fabra_i_coats.jpg" style="border-style: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; width: 651px;" typeof="foaf:Image" width="1200" /></figure><figcaption style="box-sizing: border-box; float: left; font-size: 14px; line-height: 16px; margin-bottom: 6px; width: 651px;"></figcaption></div></div><div class="field field-name-field-builder-blocks field-type-field-collection field-label-hidden" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/1214" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box;"><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Des de l’any 2015 s’ha consolidat un esdeveniment que convoca desenes d’editorials independents i ajunta un gran nombre d’escriptors i assagistes amb milers de lectors interessats pel pensament crític. Es tracta de la <a href="https://literalbcn.com/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">Fira Literal</a>: mercat de llibres i espai on tenen lloc presentacions, xerrades i debats que estimulen la presa de consciència crítica. <a href="https://literalbcn.com/programacio/" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">L’edició d’enguany</a>, la setena de l’esdeveniment, se celebra aquests dies 22 i 23 de maig al recinte Fabra i Coats, situat al districte de Sant Andreu, a Barcelona.</p><div class="left-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 214.823px 40px 10px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">A causa de la pandèmia, l’any passat la Literal va desplaçar-la en el calendari per allunyar-se del confinament més dur</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">L’any passat, la Literal va ser una fira anòmala per la irrupció de la pandèmia. L’organització va desplaçar-la en el calendari per allunyar-se del confinament més dur i celebrar una edició que no fos estrictament virtual.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Les circumstàncies van provocar que el certamen renunciés al tradicional mercat del llibre, que només va existir en forma de botiga en línia. Passats els mesos, la coordinadora de la fira, Laura Arau, fa un balanç ambivalent: “Volíem reivindicar el paper de la cultura i el manteniment dels espais físics, i tot i els inconvenients, vam aconseguir fer una fira en confinament, si bé vam concloure que Literal només té sentit si la gent s’hi aproxima i comparteix l’estona que hi passa”.</p><div class="image-left" style="box-sizing: border-box; padding-right: 214.823px;"><img alt="" height="534" src="https://nexe.coop/sites/default/files/imce_uploads/fira_literal_hivern175-1024x684.jpg" style="border-style: solid none none; border-top-color: initial; border-top-width: 1px; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; padding-top: 20px;" width="800" /></div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Aquesta Literal d’hivern, disminuïda per les circumstàncies, va comptar amb Enric Cassasses, Ingrid Guardiola, Marta Segarra i diversos debats atractius, entre els quals un dedicat a la ciència-ficció literària d’autoria femenina.</p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">No sembla que la iniciativa deixés grans ferides econòmiques, encara que les circumstàncies van comportar canvis del model econòmic. Les editorials participants no van fer les corresponents aportacions per disposar d’estands al mercat del llibre i la venda d’exemplars va ser força baixa. De tota manera, Arau fa una valoració positiva: “Tot i que no es van vendre tants llibres com en una fira física, vam mantenir el certamen gràcies al micromecenatge i les subvencions públiques.”</p></div></div></div></div></div></div><div class="field-item odd" style="box-sizing: border-box;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/1215" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">Literal, retorn a la normalitat</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">L’edició de 2021 arriba en un moment d’estabilització de les xifres epidemiològiques i de desplegament de la campanya de vacunació. Les circumstàncies són menys adverses, d’aquí el fet que l’organització hagi recuperat el mercat de llibres, un dels puntals de la Literal. Si bé no hi haurà una gran carpa que aplegui totes les editorials, Arau explica que els estands quedaran repartits per la Fabra i Coats amb un circuit d’una sola direcció i sota un control d’aforament.</p><div class="right-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 10px 40px 214.823px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">L’assistència a les activitats presencials requerirà de reserva prèvia, mentre que les sales s’ajustaran al 50% de la seva ocupació</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Per altra banda, l’assistència a les activitats presencials, que es retransmetran també per internet, requerirà de reserva prèvia, mentre que les sales s’ajustaran al 50% de la seva ocupació, d’acord amb l’establert pel Procicat i l’Ajuntament. Malauradament, la falta de temps i de més superfície ha fet que alguns actes hagin quedat fora del programa, “i això evidencia que les editorials necessiten explicar les seves novetats”, indica la coordinadora.</p><div class="image-right" style="box-sizing: border-box; padding-left: 214.823px;"><img alt="" height="451" src="https://nexe.coop/sites/default/files/imce_uploads/literal_cartell_horitzontal.jpg" style="border-style: solid none none; border-top-color: initial; border-top-width: 1px; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; padding-top: 20px;" width="800" /></div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">L’aparador que suposa el mercat d’editorials és una invitació a assistir a Literal, però la pota de les xerrades i debats converteix la fira en un esdeveniment de primera magnitud. Dins de la programació, trobem lectures de poesia i presentacions de llibres, la majoria susceptibles de convertir-se en debats temàtics. Valgui l’exemple de Dones a les ones, on l’autora Elvira Altés conversarà amb Mònica Terribas, o la trobada entre els editors d’Orciny Press i d’Edicions Secc sobre la literatura fantàstica a Catalunya. Atesa la situació desfermada a Palestina, la Literal tornarà a acollir una <a href="https://www.youtube.com/watch?v=mQe_S5wmTEQ&feature=emb_imp_woyt" style="box-sizing: border-box; color: black; text-decoration-line: none;">xerrada amb l’activista palestina Leila Khaled, que ja va participar en l’edició de 2017</a>. L’esdeveniment tindrà lloc de manera telemàtica avui divendres a les 19 hores.</p></div></div></div></div></div></div><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/1216" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">Renovació i innovació</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Al costat d’aquestes activitats, Arau destaca que la Literal afegirà una conversa entorn el sector editorial: “El futur de les fires i els festivals literaris”, que entre altres acostarà al públic experiències com la Fira de Durango, amb la qual “hem mantingut molta interacció i complicitat aquests mesos”. En aquesta línia també versarà una xerrada sobre autoedició de còmics, amb Marc Charles, d’ACDCómic, i una sobre les relacions entre traducció i pensament crític, amb Blanca Busquets i Pau Vidal.</p><div class="left-highlighted" style="border-top: 1px solid; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 26px; font-style: italic; line-height: 30px; margin: 16px 214.823px 40px 10px; padding-top: 40px; width: 429.656px;">Per primer cop, la Literal ha ajuntat en un col·loqui l’assagista cultural Ingrid Guardiola i l’antropòloga ecofeminista Yayo Herrero</div><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;">Laura Arau també destaca que, per primer cop, han ajuntat en un col·loqui l’assagista cultural Ingrid Guardiola (autora de<em style="box-sizing: border-box;"> L’ull i la navalla</em>) i l’antropòloga ecofeminista Yayo Herrero. La trobada, que porta el títol ‘Posem la vida la centre’, tractarà el futur postpandèmic de les nostres societats. “Les hem reunit perquè, cada una des del seu àmbit, ens fan reflexionar sobre cap a quin món anem”. Arau dimensiona igualment la trobada entre Norman Ajari, una de les veus referents del pensament decolonial francès, i Elsa Dorlin, que ha tractat aquest àmbit des del feminisme. I conclou destacant la conversa organitzada amb la revista <em style="box-sizing: border-box;">Catarsi Magazin</em> “El treball contra l’algoritme.”</p></div></div></div></div></div></div><div class="field-item odd" style="box-sizing: border-box;"><div about="/field-collection/field-builder-blocks/1217" class="entity entity-field-collection-item field-collection-item-field-builder-blocks clearfix" style="box-sizing: border-box;" typeof=""><div class="content" style="box-sizing: border-box;"><div class="field field-name-field-title-bloc field-type-text field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; margin: 25px 0px 15px;"><span style="border-bottom: 1px solid grey; box-sizing: border-box; display: initial; font-size: 26px; line-height: 30px;">ALTERNATIVES A LES GRANS PLATAFORMES</span></div><div class="field field-name-field-text-bloc field-type-text-long field-label-hidden" style="box-sizing: border-box; font-size: 18px; line-height: 22px;"><div class="field-items" style="box-sizing: border-box;"><div class="field-item even" style="box-sizing: border-box; float: left; line-height: 24px; width: 651px;"><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">El certamen d’engany també posarà la mirada en la dependència que la població té de les aplicacions digitals promogudes per plataformes extractives de capitals com Facebook. Davant aquest fet, la Literal posarà en pràctica la tasca que ha desenvolupat juntament amb la Xarxa d’Economia Solidària, la Fede.cat, el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya i Cultura 21, l’objectiu de la qual serà “valorar l’ús que fem de les noves tecnologies i les necessitats que se’ns plantegen com a fira literària”, afirma Arau.</em></p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">De moment, el primer pas ha sigut crear un servidor amb programari lliure, ja que “no volíem enviar les dades a ningú que no pertanyés a espais que no controlem. La XES va fer-ho l’any passat, i nosaltres farem un pas més perquè emetrem simultàniament tres programes en streaming”, explica la coordinadora de Literal. Amb tot i això, adverteix que PlataformESS és encara un projecte embrionari i en fase beta de prova i error. “Ens agradaria que avancés i germinés en servidors mutualitzats i compartits per diferents entitats”.</em></p><p style="box-sizing: border-box; line-height: 25px; margin: 30px 0px;"><em style="box-sizing: border-box;">Amb tot, Laura Arau creu indispensable buscar maneres de funcionar que no impliquin regalar les nostres dades i informació. “Algunes eines no estan tan millorades com les més hegemòniques, i mantindrem un peu en aquestes plataformes més mainstream, però volem iniciar aquest camí per assolir la sobirania tecnològica.”</em></p></div></div></div></div></div></div></div></div></div></article>

Ignasi Franch

@ignasifranch

21 MAIG 2021

Després de l’anòmala edició de 2020, el certament editorial i de pensament crític torna aquest cap de setmana, dies 22 i 23 de maig, amb una edició més convencional que inclou una cinquantena d’activitats i un mercat. Com a prèvia, avui divendres tindrà lloc a les 19 hores una xerrada telemàtica amb l’activista palestina Leila Khaled.

Des de l’any 2015 s’ha consolidat un esdeveniment que convoca desenes d’editorials independents i ajunta un gran nombre d’escriptors i assagistes amb milers de lectors interessats pel pensament crític. Es tracta de la Fira Literal: mercat de llibres i espai on tenen lloc presentacions, xerrades i debats que estimulen la presa de consciència crítica. L’edició d’enguany, la setena de l’esdeveniment, se celebra aquests dies 22 i 23 de maig al recinte Fabra i Coats, situat al districte de Sant Andreu, a Barcelona.

A causa de la pandèmia, l’any passat la Literal va desplaçar-la en el calendari per allunyar-se del confinament més dur

L’any passat, la Literal va ser una fira anòmala per la irrupció de la pandèmia. L’organització va desplaçar-la en el calendari per allunyar-se del confinament més dur i celebrar una edició que no fos estrictament virtual.

Les circumstàncies van provocar que el certamen renunciés al tradicional mercat del llibre, que només va existir en forma de botiga en línia. Passats els mesos, la coordinadora de la fira, Laura Arau, fa un balanç ambivalent: “Volíem reivindicar el paper de la cultura i el manteniment dels espais físics, i tot i els inconvenients, vam aconseguir fer una fira en confinament, si bé vam concloure que Literal només té sentit si la gent s’hi aproxima i comparteix l’estona que hi passa”.

Aquesta Literal d’hivern, disminuïda per les circumstàncies, va comptar amb Enric Cassasses, Ingrid Guardiola, Marta Segarra i diversos debats atractius, entre els quals un dedicat a la ciència-ficció literària d’autoria femenina.

No sembla que la iniciativa deixés grans ferides econòmiques, encara que les circumstàncies van comportar canvis del model econòmic. Les editorials participants no van fer les corresponents aportacions per disposar d’estands al mercat del llibre i la venda d’exemplars va ser força baixa. De tota manera, Arau fa una valoració positiva: “Tot i que no es van vendre tants llibres com en una fira física, vam mantenir el certamen gràcies al micromecenatge i les subvencions públiques.”

Literal, retorn a la normalitat

L’edició de 2021 arriba en un moment d’estabilització de les xifres epidemiològiques i de desplegament de la campanya de vacunació. Les circumstàncies són menys adverses, d’aquí el fet que l’organització hagi recuperat el mercat de llibres, un dels puntals de la Literal. Si bé no hi haurà una gran carpa que aplegui totes les editorials, Arau explica que els estands quedaran repartits per la Fabra i Coats amb un circuit d’una sola direcció i sota un control d’aforament.

L’assistència a les activitats presencials requerirà de reserva prèvia, mentre que les sales s’ajustaran al 50% de la seva ocupació

Per altra banda, l’assistència a les activitats presencials, que es retransmetran també per internet, requerirà de reserva prèvia, mentre que les sales s’ajustaran al 50% de la seva ocupació, d’acord amb l’establert pel Procicat i l’Ajuntament. Malauradament, la falta de temps i de més superfície ha fet que alguns actes hagin quedat fora del programa, “i això evidencia que les editorials necessiten explicar les seves novetats”, indica la coordinadora.

L’aparador que suposa el mercat d’editorials és una invitació a assistir a Literal, però la pota de les xerrades i debats converteix la fira en un esdeveniment de primera magnitud. Dins de la programació, trobem lectures de poesia i presentacions de llibres, la majoria susceptibles de convertir-se en debats temàtics. Valgui l’exemple de Dones a les ones, on l’autora Elvira Altés conversarà amb Mònica Terribas, o la trobada entre els editors d’Orciny Press i d’Edicions Secc sobre la literatura fantàstica a Catalunya. Atesa la situació desfermada a Palestina, la Literal tornarà a acollir una xerrada amb l’activista palestina Leila Khaled, que ja va participar en l’edició de 2017. L’esdeveniment tindrà lloc de manera telemàtica avui divendres a les 19 hores.

Renovació i innovació

Al costat d’aquestes activitats, Arau destaca que la Literal afegirà una conversa entorn el sector editorial: “El futur de les fires i els festivals literaris”, que entre altres acostarà al públic experiències com la Fira de Durango, amb la qual “hem mantingut molta interacció i complicitat aquests mesos”. En aquesta línia també versarà una xerrada sobre autoedició de còmics, amb Marc Charles, d’ACDCómic, i una sobre les relacions entre traducció i pensament crític, amb Blanca Busquets i Pau Vidal.

Per primer cop, la Literal ha ajuntat en un col·loqui l’assagista cultural Ingrid Guardiola i l’antropòloga ecofeminista Yayo Herrero

Laura Arau també destaca que, per primer cop, han ajuntat en un col·loqui l’assagista cultural Ingrid Guardiola (autora de L’ull i la navalla) i l’antropòloga ecofeminista Yayo Herrero. La trobada, que porta el títol ‘Posem la vida la centre’, tractarà el futur postpandèmic de les nostres societats. “Les hem reunit perquè, cada una des del seu àmbit, ens fan reflexionar sobre cap a quin món anem”. Arau dimensiona igualment la trobada entre Norman Ajari, una de les veus referents del pensament decolonial francès, i Elsa Dorlin, que ha tractat aquest àmbit des del feminisme. I conclou destacant la conversa organitzada amb la revista Catarsi Magazin “El treball contra l’algoritme.”

ALTERNATIVES A LES GRANS PLATAFORMES

El certamen d’engany també posarà la mirada en la dependència que la població té de les aplicacions digitals promogudes per plataformes extractives de capitals com Facebook. Davant aquest fet, la Literal posarà en pràctica la tasca que ha desenvolupat juntament amb la Xarxa d’Economia Solidària, la Fede.cat, el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya i Cultura 21, l’objectiu de la qual serà “valorar l’ús que fem de les noves tecnologies i les necessitats que se’ns plantegen com a fira literària”, afirma Arau.

De moment, el primer pas ha sigut crear un servidor amb programari lliure, ja que “no volíem enviar les dades a ningú que no pertanyés a espais que no controlem. La XES va fer-ho l’any passat, i nosaltres farem un pas més perquè emetrem simultàniament tres programes en streaming”, explica la coordinadora de Literal. Amb tot i això, adverteix que PlataformESS és encara un projecte embrionari i en fase beta de prova i error. “Ens agradaria que avancés i germinés en servidors mutualitzats i compartits per diferents entitats”.

Amb tot, Laura Arau creu indispensable buscar maneres de funcionar que no impliquin regalar les nostres dades i informació. “Algunes eines no estan tan millorades com les més hegemòniques, i mantindrem un peu en aquestes plataformes més mainstream, però volem iniciar aquest camí per assolir la sobirania tecnològica.”

<p> <span style="background-color: #fefefe; color: #272d2d; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 20px; text-align: center;">La normalització i normativització del valencià, i per tant, la seua cultura i identitat, no es poden entendre sense la figura de l’escriptor i lexicòleg Enric Valor. Aquest autor, nascut a Castalla (l'Alcoià), va ser imprescindible per a la recuperació i dignificació de la llengua, així com dels costums valencians durant i després de la dictadura franquista. Dues dècades després de la seua mort, la seua obra continua sent fonamental en la cultura valenciana</span></p><header style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px;"><img class="fix-1-down small-centered" src="https://directa.cat/app/uploads/2021/05/retrats-directa-enric-vives-web-1.jpg" style="border-style: none; box-sizing: inherit; clear: both; display: inline-block; float: none; height: auto; margin-left: auto; margin-right: auto; max-width: 100%; padding-bottom: 1rem; vertical-align: middle;" width="100%" /><figcaption class="wp-caption-text fix-1-down text-right" style="box-sizing: inherit; font-size: 12.8px; padding-bottom: 1rem; text-align: right;"><span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 11.52px; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;">/ FELIPE DE SAN PEDRO</span></figcaption></header><div class="column medium-12 large-3" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: left; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 229.375px;"><div class="post--meta" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 1rem auto; padding: 0px;"><div class=" fix-1-down" style="box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px 0px 1rem;"><span class="author--name" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 17.6px; font-weight: 600; text-transform: uppercase;"><a href="https://directa.cat/persons/adrian-del-barrio/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">ADRIÁN DEL BARRIO</a></span><span style="box-sizing: inherit;"><a class="author--twitter" href="https://twitter.com/adriandelbarrio" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; display: block; font-family: pt_serif, serif; font-style: italic; line-height: inherit; text-decoration-line: none;"> adriandelbarrio</a></span></div><span class="post-date single--date" style="border-left: 3px solid rgb(191, 44, 34); box-sizing: inherit; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 13.6px; margin-bottom: 1rem; padding-left: 0.5rem; text-transform: uppercase;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 15.64px; line-height: 1.6; margin: 0px 0px -5px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">PUBLICAT:</p>MAIG 18, 2021</span></div></div><div class="entry-content column medium-12 large-9" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: right; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 688.125px;"><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Enric Valor i Vives (Castalla, 1911-València, 2000) va ser un apassionat de la llengua parlada al País Valencià. Un enamorat dels seus paratges, la seua geografia, els seus habitants i costums. Un observador de les paraules i expressions locals amb què necessàriament es designaven aquests elements, que construeixen la identitat popular de les diferents latituds del País Valencià, gràcies a la connexió entre vocables i conceptes. Vint-i-un anys després de la seua mort, l’escriptor i lexicòleg ha sigut el centre de la polèmica les darreres setmanes, arran de la retirada del seu nom d’un carrer del municipi de Mutxamel (l’Alacantí) per a denominar-lo, a partir d’ara, avinguda d’Espanya.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Valor va reivindicar les formes més quotidianes de la llengua com a usos reals d’aquesta, acollint-les dins del vocabulari total del valencià i convertint-se així en una figura fonamental a l’hora tant de normalitzar com de normativitzar la llengua valenciana. Açò s’ubica dins del procés de recuperació de les llengües de l’Estat espanyol a partir de la caiguda del franquisme.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Normalització quant a estendre els usos del valencià més enllà, traient-lo de la marginalitat i l’amagament domèstic i reivindicant-lo com a una llengua bella, utilitzable per a la literatura, la conversa quotidiana i, fins i tot (en aquella època açò pareixia impensable), la comunicació institucional. I per descomptat, normativització quant al mateix interés de Valor per la gramàtica, la lexicografia i el vocabulari, complint la funció de mestre de llengua valenciana per a totes les mestres esdevenidores, gràcies a l’obra acadèmica que aportà durant tota la seua vida.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -98.7188px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 361.969px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 322.969px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">Valor va reivindicar les formes més quotidianes de la llengua com a usos reals d’aquesta i les va acollir dins del vocabulari total del valencià; així, es va convertir en una figura fonamental a l’hora tant de normalitzar com de normativitzar la llengua valenciana</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Però aquestes contribucions a la llengua i al poble valencià van ocórrer de rebot. El petit Enric, ja en el context rural de la seua Castalla natal, començà escrivint poesia d’una forma innocent. A casa seua, llar d’un filòsof i una pianista amb devoció per la lectura –pare i mare–, aquestes aficions eren ben rebudes i fomentades. Tant és així que als nou anys Enric va rebre com a regal la seua primera màquina d’escriure. Açò li va motivar a, ja amb eixa edat, posar-se a escriure una primera novel·la.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Malgrat la seua motivació, li va resultar impossible complir amb el seu propòsit inicial. Però, lluny de frustrar-se i deixar de banda aquell interés, començà a formar-se com a literat novell escrivint descripcions, passatges i contes curts durant la seua adolescència, amb la il·lusió de convertir-se en novel·lista.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Després de moure’s a Alacant, amb vint anys, escriu i publica els seus primers articles a revistes i periòdics locals, situant com a pilar central la revista satírica <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">El Tio Cuc</em>, amb una ideologia clarament republicana. És en aquesta revista, on Valor pot publicar periòdicament les seues primeres lliçons de gramàtica valenciana, inspirant-se en la de Pompeu Fabra i influït pel context del regionalisme i nacionalisme incipient amb el qual de seguida s’identificà. Aquest era el temps de la Segona República, i és amb aquesta voluntat lingüística i periodística que Enric Valor fonamentà les seues conviccions polítiques i vitals.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Al principi de la dècada de 1930, Valor publica un primer conte de misteri, <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">L’experiment de Strolowickz</em> (1931), i en 1934 abandona Alacant per assentar-se a València, on passarà la major part de la seua vida.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />La repressió franquista en la figura d’Enric Valor</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">La carrera de l’apassionat autor de Castalla es veu interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil espanyola en 1936, ja que va haver de servir a l’exèrcit republicà. En acabar la guerra, Valor va reprendre amb il·lusió la seua tasca de novel·lista, ja que la seua vocació de servir la llengua havia quedat soterrada pel govern de Franco. Envoltat per aquest context, es va centrar en la seua primera obra de narrativa: <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">L’ambició d’Aleix</em>, una novel·la on les passions que es conten transgredeixen les convencions de l’època, cosa que la va fer molt difícil de publicar. En 1950, l’obra va ser directament censurada, segons deia el mateix Valor, per tres línies on es relata un adulteri; inconcebible en aquell context.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Com que no va poder publicar <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">L’ambició d’Aleix</em>, el de Castalla encetà un nou camí literari, influït pel filòleg i amic Manuel Sanchis i Guarner. Recuperà, gràcies a la seua observació i recollida dels costums valencians, les rondalles que li van acompanyar des de ben menut. Recorda com la seua família les contava, sa mare i son pare, també les àvies, cadascuna a la seua manera i les transmet amb la naturalitat del rogle oral, la plaça del poble, l’estiu. Així doncs, va ajuntar les primeres quatre <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Rondalles Valencianes</em> en unes seixanta pàgines, amb molt millor èxit de publicació pel fet de trobar-se dins del gènere del folklore, molt més acceptat pel sistema de censura. El primer volum es va publicar en 1950, i l’any següent en va publicar dos més.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">A banda de recollir les històries, Valor va aportar el seu toc literari als relats i va ubicar les trames en un lloc i un entorn específics –depenent d’on fora la rondalla original–, va completar les trames i descripcions i va canviar, ja en aquell moment, alguns clixés propis dels estereotips de cada personatge per qualitats més representatives d’aquests.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -98.7188px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 361.969px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 322.969px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">Durant els anys seixanta, es va rodejar de personalitats amb la finalitat comuna de recuperar el valencià i la identitat nacionalista que el franquisme havia tractat d’amagar</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">En 1960, després de molta lluita i molts mals de cap, Valor va decidir retirar les tres maleïdes línies sobre l’adulteri de <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">L’ambició d’Aleix</em>, i es va publicar amb aquesta i altres modificacions. En aquests anys, encara sota la repressió franquista, va tornar a escriure en clau de lingüista, amb el primer <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Curso de lengua valenciana</em> (1966, en castellà) i amb la voluntat de fer accessible un ús correcte de la llengua popular valenciana. Va col·laborar amb alguns diaris, va encetar les seccions “Parlem bé” i “Gramàtica elemental per a valencians” al diari <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Jornada</em>. Després, va complir la mateixa funció al diari <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Levante</em>. Els articles els componien lliçons concretes, fitxes i comentaris al voltant dels usos i disfuncions de la gramàtica i l’ortografia.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">En el desenvolupament d’aquestes tasques, Enric Valor no es trobava a soles. Durant els anys seixanta, es va rodejar de personalitats amb la finalitat comuna de <a href="https://directa.cat/hemerotecas/la-batalla-inacabada-per-la-llengua/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">recuperar el valencià i la identitat nacionalista</a> que el franquisme havia tractat d’amagar. Ell recollia tot aquest treball com a servidor de la llengua, “perquè algú havia de fer-ho”, deia, mentre s’anava confeccionant una gramàtica valenciana completa i funcional que es llançaria ja en temps de democràcia.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">En aquest punt, a aquest defensor proclamat de la llengua valenciana, novel·lista polèmic i activista convençut dels seus ideals nacionalistes se’l va considerar un autèntic enemic del règim i se’l va tancar a la presó Modelo de València de 1966 a 1968. En el seu empeny docent, va ensenyar alguns presos a parlar valencià i, per descomptat, va seguir escrivint.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Només eixir de la presó, en 1969 es va unir amb els seus contemporanis per a fundar la revista <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Gorg</em>, una publicació literària amb la missió de reivindicar la llengua. Als anys setanta, Valor segueix publicant cursos i reculls de les seues lliçons i articles, però no va ser fins al 1977 que va poder publicar el seu primer curs de llengua valenciana escrit en valencià, el <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, </em>el qual s’havia publicat en castellà en 1973.</p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -98.7188px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 361.969px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 322.969px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">A aquest defensor proclamat de la llengua valenciana, novel·lista polèmic i activista convençut dels seus ideals nacionalistes se’l va considerar un autèntic enemic del règim i se’l va tancar a la presó Modelo de València de 1966 a 1968</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">I per fi, després de tantes reticències per a publicar la seua primera novel·la, va arribar un temps nou en què ja podia lliurement dedicar-se a la narrativa, el seu propòsit des que era ben menut. En 1980, va publicar la primera novel·la del seu Cicle de Cassana, <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Sense la terra promesa</em>, una obra que retracta la noblesa d’un poble feudal fictici anomenat Cassana, a principis del segle XX. En 1983, al mateix poble, es van viure els primers mesos de la Guerra Civil espanyola, època que seria tractada en <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Temps de batuda</em>. I en 1991, va concloure la trilogia ubicada a Cassana amb el relat de la postguerra allà viscuda.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Però si hi ha un supervendes a l’altura de les rondalles, que han venut més de mig milió de còpies, és l’obra gramatical que més ha influenciat l’aprenentatge del valencià en la història recent d’aquesta llengua: <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">La flexió verbal</em>, publicada en 1983, que va regularitzar la conjugació dels verbs valencians i va consolidar un estàndard sense precedents.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Enric Valor, reconegut amb el premi de les Lletres Valencianes, el de les Lletres Catalanes i sent doctor <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">honoris causa</em> a diverses universitats valencianes, faltà l’any 2000 amb tota una vida dedicada a la llengua i la seua divulgació a l’esquena. I per cert, cal dir que una edició fidel de <a href="https://bromera.com/educacio/els-nostres-autors/2469-lambicio-daleix-9788490265406.html" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;"><em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">L’ambició d’Aleix</em></a>, com no podia ser d’altra manera, es publicà sense censura en l’any 1987. Es va tardar, però es va fer justícia.</p></div>

La normalització i normativització del valencià, i per tant, la seua cultura i identitat, no es poden entendre sense la figura de l’escriptor i lexicòleg Enric Valor. Aquest autor, nascut a Castalla (l'Alcoià), va ser imprescindible per a la recuperació i dignificació de la llengua, així com dels costums valencians durant i després de la dictadura franquista. Dues dècades després de la seua mort, la seua obra continua sent fonamental en la cultura valenciana

/ FELIPE DE SAN PEDRO

ADRIÁN DEL BARRIO adriandelbarrio

PUBLICAT:

MAIG 18, 2021

Enric Valor i Vives (Castalla, 1911-València, 2000) va ser un apassionat de la llengua parlada al País Valencià. Un enamorat dels seus paratges, la seua geografia, els seus habitants i costums. Un observador de les paraules i expressions locals amb què necessàriament es designaven aquests elements, que construeixen la identitat popular de les diferents latituds del País Valencià, gràcies a la connexió entre vocables i conceptes. Vint-i-un anys després de la seua mort, l’escriptor i lexicòleg ha sigut el centre de la polèmica les darreres setmanes, arran de la retirada del seu nom d’un carrer del municipi de Mutxamel (l’Alacantí) per a denominar-lo, a partir d’ara, avinguda d’Espanya.

Valor va reivindicar les formes més quotidianes de la llengua com a usos reals d’aquesta, acollint-les dins del vocabulari total del valencià i convertint-se així en una figura fonamental a l’hora tant de normalitzar com de normativitzar la llengua valenciana. Açò s’ubica dins del procés de recuperació de les llengües de l’Estat espanyol a partir de la caiguda del franquisme.

Normalització quant a estendre els usos del valencià més enllà, traient-lo de la marginalitat i l’amagament domèstic i reivindicant-lo com a una llengua bella, utilitzable per a la literatura, la conversa quotidiana i, fins i tot (en aquella època açò pareixia impensable), la comunicació institucional. I per descomptat, normativització quant al mateix interés de Valor per la gramàtica, la lexicografia i el vocabulari, complint la funció de mestre de llengua valenciana per a totes les mestres esdevenidores, gràcies a l’obra acadèmica que aportà durant tota la seua vida.

Valor va reivindicar les formes més quotidianes de la llengua com a usos reals d’aquesta i les va acollir dins del vocabulari total del valencià; així, es va convertir en una figura fonamental a l’hora tant de normalitzar com de normativitzar la llengua valenciana

Però aquestes contribucions a la llengua i al poble valencià van ocórrer de rebot. El petit Enric, ja en el context rural de la seua Castalla natal, començà escrivint poesia d’una forma innocent. A casa seua, llar d’un filòsof i una pianista amb devoció per la lectura –pare i mare–, aquestes aficions eren ben rebudes i fomentades. Tant és així que als nou anys Enric va rebre com a regal la seua primera màquina d’escriure. Açò li va motivar a, ja amb eixa edat, posar-se a escriure una primera novel·la.

Malgrat la seua motivació, li va resultar impossible complir amb el seu propòsit inicial. Però, lluny de frustrar-se i deixar de banda aquell interés, començà a formar-se com a literat novell escrivint descripcions, passatges i contes curts durant la seua adolescència, amb la il·lusió de convertir-se en novel·lista.

Després de moure’s a Alacant, amb vint anys, escriu i publica els seus primers articles a revistes i periòdics locals, situant com a pilar central la revista satírica El Tio Cuc, amb una ideologia clarament republicana. És en aquesta revista, on Valor pot publicar periòdicament les seues primeres lliçons de gramàtica valenciana, inspirant-se en la de Pompeu Fabra i influït pel context del regionalisme i nacionalisme incipient amb el qual de seguida s’identificà. Aquest era el temps de la Segona República, i és amb aquesta voluntat lingüística i periodística que Enric Valor fonamentà les seues conviccions polítiques i vitals.

Al principi de la dècada de 1930, Valor publica un primer conte de misteri, L’experiment de Strolowickz (1931), i en 1934 abandona Alacant per assentar-se a València, on passarà la major part de la seua vida.

La repressió franquista en la figura d’Enric Valor

La carrera de l’apassionat autor de Castalla es veu interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil espanyola en 1936, ja que va haver de servir a l’exèrcit republicà. En acabar la guerra, Valor va reprendre amb il·lusió la seua tasca de novel·lista, ja que la seua vocació de servir la llengua havia quedat soterrada pel govern de Franco. Envoltat per aquest context, es va centrar en la seua primera obra de narrativa: L’ambició d’Aleix, una novel·la on les passions que es conten transgredeixen les convencions de l’època, cosa que la va fer molt difícil de publicar. En 1950, l’obra va ser directament censurada, segons deia el mateix Valor, per tres línies on es relata un adulteri; inconcebible en aquell context.

Com que no va poder publicar L’ambició d’Aleix, el de Castalla encetà un nou camí literari, influït pel filòleg i amic Manuel Sanchis i Guarner. Recuperà, gràcies a la seua observació i recollida dels costums valencians, les rondalles que li van acompanyar des de ben menut. Recorda com la seua família les contava, sa mare i son pare, també les àvies, cadascuna a la seua manera i les transmet amb la naturalitat del rogle oral, la plaça del poble, l’estiu. Així doncs, va ajuntar les primeres quatre Rondalles Valencianes en unes seixanta pàgines, amb molt millor èxit de publicació pel fet de trobar-se dins del gènere del folklore, molt més acceptat pel sistema de censura. El primer volum es va publicar en 1950, i l’any següent en va publicar dos més.

A banda de recollir les històries, Valor va aportar el seu toc literari als relats i va ubicar les trames en un lloc i un entorn específics –depenent d’on fora la rondalla original–, va completar les trames i descripcions i va canviar, ja en aquell moment, alguns clixés propis dels estereotips de cada personatge per qualitats més representatives d’aquests.

Durant els anys seixanta, es va rodejar de personalitats amb la finalitat comuna de recuperar el valencià i la identitat nacionalista que el franquisme havia tractat d’amagar

En 1960, després de molta lluita i molts mals de cap, Valor va decidir retirar les tres maleïdes línies sobre l’adulteri de L’ambició d’Aleix, i es va publicar amb aquesta i altres modificacions. En aquests anys, encara sota la repressió franquista, va tornar a escriure en clau de lingüista, amb el primer Curso de lengua valenciana (1966, en castellà) i amb la voluntat de fer accessible un ús correcte de la llengua popular valenciana. Va col·laborar amb alguns diaris, va encetar les seccions “Parlem bé” i “Gramàtica elemental per a valencians” al diari Jornada. Després, va complir la mateixa funció al diari Levante. Els articles els componien lliçons concretes, fitxes i comentaris al voltant dels usos i disfuncions de la gramàtica i l’ortografia.

En el desenvolupament d’aquestes tasques, Enric Valor no es trobava a soles. Durant els anys seixanta, es va rodejar de personalitats amb la finalitat comuna de recuperar el valencià i la identitat nacionalista que el franquisme havia tractat d’amagar. Ell recollia tot aquest treball com a servidor de la llengua, “perquè algú havia de fer-ho”, deia, mentre s’anava confeccionant una gramàtica valenciana completa i funcional que es llançaria ja en temps de democràcia.

En aquest punt, a aquest defensor proclamat de la llengua valenciana, novel·lista polèmic i activista convençut dels seus ideals nacionalistes se’l va considerar un autèntic enemic del règim i se’l va tancar a la presó Modelo de València de 1966 a 1968. En el seu empeny docent, va ensenyar alguns presos a parlar valencià i, per descomptat, va seguir escrivint.

Només eixir de la presó, en 1969 es va unir amb els seus contemporanis per a fundar la revista Gorg, una publicació literària amb la missió de reivindicar la llengua. Als anys setanta, Valor segueix publicant cursos i reculls de les seues lliçons i articles, però no va ser fins al 1977 que va poder publicar el seu primer curs de llengua valenciana escrit en valencià, el Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, el qual s’havia publicat en castellà en 1973.

A aquest defensor proclamat de la llengua valenciana, novel·lista polèmic i activista convençut dels seus ideals nacionalistes se’l va considerar un autèntic enemic del règim i se’l va tancar a la presó Modelo de València de 1966 a 1968

I per fi, després de tantes reticències per a publicar la seua primera novel·la, va arribar un temps nou en què ja podia lliurement dedicar-se a la narrativa, el seu propòsit des que era ben menut. En 1980, va publicar la primera novel·la del seu Cicle de Cassana, Sense la terra promesa, una obra que retracta la noblesa d’un poble feudal fictici anomenat Cassana, a principis del segle XX. En 1983, al mateix poble, es van viure els primers mesos de la Guerra Civil espanyola, època que seria tractada en Temps de batuda. I en 1991, va concloure la trilogia ubicada a Cassana amb el relat de la postguerra allà viscuda.

Però si hi ha un supervendes a l’altura de les rondalles, que han venut més de mig milió de còpies, és l’obra gramatical que més ha influenciat l’aprenentatge del valencià en la història recent d’aquesta llengua: La flexió verbal, publicada en 1983, que va regularitzar la conjugació dels verbs valencians i va consolidar un estàndard sense precedents.

Enric Valor, reconegut amb el premi de les Lletres Valencianes, el de les Lletres Catalanes i sent doctor honoris causa a diverses universitats valencianes, faltà l’any 2000 amb tota una vida dedicada a la llengua i la seua divulgació a l’esquena. I per cert, cal dir que una edició fidel de L’ambició d’Aleix, com no podia ser d’altra manera, es publicà sense censura en l’any 1987. Es va tardar, però es va fer justícia.

<p> <img alt="El capitalisme de monopolis intel·lectuals i els seus efectes sobre el desenvolupament" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2021/05/monopoly-ideas2-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="El capitalisme de monopolis intel·lectuals i els seus efectes sobre el desenvolupament" /></p><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Què hi ha de nou en les empreses líders (globals) dels nostres temps? Si l’existència de monopolis gegantins és un fenomen recurrent en la història del capitalisme, com explicar l’ebullició que suscita actualment l’alta concentració de capital?</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Les empreses líders de segle XXI són monopolis intel·lectuals. Es tracta d’empreses que compten amb un monopoli permanent i en expansió sobre porcions de el coneixement de la societat. Un recent informe conjunt de l’OCDE i la Unió Europea mostra que les 2000 corporacions més importants en termes de despesa empresarial en recerca i desenvolupament (BERD, per les sigles en anglès) van concentrar el 60% del total de patents IP5 [1] entre 2014 i 2016 (Dernis et al., 2019).</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Com es van assolir aquests nivells de concentració (i privatització) del coneixement si se suposa que les rendes intel·lectuals de les que gaudeix l’innovador desapareixen una vegada que la resta de la indústria adopta la nova tècnica? Desapareixen si es trenca el secret, quan la patent caduca o quan una altra empresa innova, superant l’avantatge de l’anterior empresa innovadora. Ara bé, aquestes circumstàncies no eliminen les rendes intel·lectuals d’un cúmul reduït d’empreses ja que el coneixement és acumulatiu i els que innoven tenen una major capacitat d’absorció per seguir innovant. Amb l’ajuda d’un règim de propietat intel·lectual més estricte i global, els monopolis sobre porcions del coneixement es reforcen en el temps i condueixen a una perpetuació del nucli d’empreses que gaudeix dels beneficis associats a les innovacions, expandint el rendisme.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Els monopolis intel·lectuals poden no monopolitzar els mercats en què operen, que fins i tot poden ser mercats competitius com el de comerç electrònic d’Amazon, on aquesta ven els seus productes juntament amb altres milions de venedors. La seva condició de monopoli es basa en la seva capacitat d’acaparar significativament i sistemàticament coneixement, el que generalment -però no sempre- contribueix a la concentració dels mercats en què opera.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El que estem presenciant és el clímax d’un procés que va començar fa gairebé mig segle amb la formació de les cadenes globals de valor (CGV) liderades per empreses multinacionals que tenen el coneixement exclusiu de com integrar les baules de la cadena. També va ser en la dècada dels ’70s quan va sorgir el model <em style="box-sizing: border-box;">blockbuster</em> de les grans farmacèutiques, que va marcar un punt d’inflexió pel que fa a la propietat intel·lectual i l’adquisició de rendes. Per entendre el nostre present també cal donar compte de transformacions polítiques que van aplanar el camí a l’emergència de monopolis intel·lectuals. Aquestes transformacions daten dels anys ’80s i van continuar durant els ’90s que van instaurar un règim global de propietat intel·lectual (des de la Llei Bayh-Dole fins els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç -TRIPS-, seguits d’acords de lliure comerç , tractats bilaterals d’inversió i pactes regionals). No obstant això, no va ser fins aquest segle, que es van fer evidents les conseqüències del capitalisme de monopolis intel·lectuals, en particular a partir dels avenços en <em style="box-sizing: border-box;">deep learning</em> i xarxes neurals -dos mètodes de <em style="box-sizing: border-box;">machine learning</em> que permeten que els algoritmes aprenguin a processar dades- que van desencadenar innovacions basades en big data.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Per identificar aquests monopolis, suggereixo pensar la innovació, com a qualsevol procés basat en el treball humà, no només des de les seves implicacions sinó també com una relació social de producció. En altres paraules, innovar té sempre un doble sentit. Un mira cap endavant i comença quan s’aconsegueix la innovació, donant compte dels efectes de la innovació com un resultat ja assolit. La subordinació dels anomenats complementors, empreses que venen productes complementaris a les plataformes digitals (per exemple, les empreses que ofereixen els seus productes en les plataformes de comerç electrònic), així com de les empreses subcontractades a la Cadena de Valor Global, exemplifiquen com les innovacions -o , més en general, els intangibles-, un cop monopolitzades, s’utilitzen per subordinar a altres organitzacions. L’altre sentit de la innovació mira cap enrere i fa referència a les relacions socials de producció que tenen lloc per innovar. Es tracta de la innovació com a procés. En el capitalisme contemporani, aquest procés té lloc cada vegada més en forma de xarxes, organitzades i planificades per monopolis intel·lectuals.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Els monopolis intel·lectuals no són només -ni principalment- el resultat de l’R+D interna de les grans empreses. El seu monopoli del coneixement es basa en l’apropiació i monetització dels resultats de coneixements produïts en les seves múltiples xarxes d’innovació en les quals la innovació és modularitzada o organitzada en fases atomitzades que queden a càrrec de diferents organitzacions (des de les start-ups fins als organismes públics de recerca i les universitats). Els monopolis intel·lectuals també externalitzen part del procés d’innovació participant activament en iniciatives d’accés obert o de ciència oberta (inclòs el programari lliure en el cas de les gegants tecnològiques), beneficiant-se privadament dels comuns del coneixement.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><img alt="" border="0" class="placeholder" height="240" id="2a6d74b4fccc5" src="https://www.blogger.com/img/transparent.gif" style="background-color: #d8d8d8; background-image: url('https://fonts.gstatic.com/s/i/materialiconsextended/insert_photo/v6/grey600-24dp/1x/baseline_insert_photo_grey600_24dp.png'); background-position: center; background-repeat: no-repeat; opacity: 0.6;" width="320" /></div><br /><br /><p></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">En aquest context, quin és el destí de la resta de les empreses -que són la immensa majoria de el teixit industrial- i com aconsegueixen seguir sent rendibles mentre se subordinen als monopolis intel·lectuals? Com es transformen la ciència i la tecnologia? Com afecta el capitalisme de monopolis intel·lectuals a les universitats i als altres organismes públics d’investigació? Quin lloc ocupen les perifèries quan els beneficis es concentren en un grapat d’empreses provinents dels països centrals? Quin paper tenen els Estats d’aquests països centrals en l’aparició i propagació de monopolis intel·lectuals?</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Per respondre a aquestes preguntes, em baso en el concepte de depredació, definit inicialment per Veblen (1899) entès com una relació directa de l’espoli o extorsió. La depredació contribueix a explicar la major concentració d’actius intangibles en mans de monopolis intel·lectuals. Aquests últims s’apropien coneixement produït per altres organitzacions per mitjà de relacions predatòries. Així, la innovació en el capitalisme s’ha desenvolupat com una relació de poder. Els/les “inventors/es” (els que realment treballen a les innovacions dels monopolis intel·lectuals) reben, com a molt, un pagament molt baix en comparació amb les rendes amassades pel monopoli intel·lectual que vigila tot el procés creatiu. Com a resultat d’aquesta divisió del treball intel·lectual, el teixit industrial es divideix entre les corporacions que controlen la producció, la distribució i el consum mitjançant el control dels processos d’innovació i una miríada d’organitzacions la millor alternativa de les quals és la subordinació.</p><h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Qui són els depredadors del món?</h3><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">L’expansió i concentració d’actius intangibles actual no es pot entendre sense considerar a l’economia digital, la qual és altament asimètrica. Les seues cinc principals empreses representen més de l’25% de l’índex S&P500. La capitalització borsària combinada de Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft (GAFAM) va superar fins i tot a el PIB del Japó el 2019. Igual que els seus homòlegs de la Xina, les GAFAM concentren guanys i capital (tangible i intangible) basats en la monetització de coneixement i dades. Les seves contínues innovacions es basen en un accés exclusiu a les principals fonts de big data, espoliant així a la societat d’un input que ha estat produït socialment. A més, s’analitzen les dades amb algoritmes d’intel·ligència artificial (IA) que, en la majoria dels casos, han estat desenvolupats per altres organitzacions. Utilitzen la intel·ligència digital resultant per orientar els seus negocis i seguir innovant basant-se en models personalitzats que són capaços de predir i modelar els comportaments de cada individu/a amb la màxima precisió existent.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Encara que estan a l’avantguarda d’aquesta nova etapa, el capitalisme de monopolis intel·lectuals va més enllà dels gegants digitals. Les grans companyies farmacèutiques són un altre exemple paradigmàtic. A més, empreses de les més diverses indústries s’estan convertint en monopolis intel·lectuals. Des de la State Grid Corporation of Xina (SGCC), la proveïdora xinesa d’energia elèctrica, fins el monopoli de dades financeres de BlackRock.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Depenent de la diversitat de tècniques de gestió de el coneixement i de la multiplicitat de tecnologies monopolitzades, els monopolis intel·lectuals difereixen en el seu abast. Alguns se centren en nínxols estrets, com el domini de Siemens de la IA per invencions en ciències de la salut, o el lideratge de SGCC en aplicacions d’IA per a la gestió intel·ligent de l’energia (World Intellectual Property Organization, 2019). Mentrestant, les GAFAM i els seus rivals xinesos amplien el seu poder, dominant tecnologies ubiqües subjacents a l’anomenat capitalisme digital. En definitiva, el capitalisme de monopolis intel·lectuals pot concebre com l’etapa del capitalisme en què l’acumulació (i la distribució) de capital està dirigida per un nucli de monopolis intel·lectuals que basen la seva acumulació (i el seu poder) en la concentració permanent i en expansió de porcions de coneixement que converteixen en actius intangibles.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Sintetitzant els trets comuns d’aquests casos, sostinc que l’acumulació de capital del monopoli intel·lectual està cada vegada més impulsada (i obstaculitzada) per la recerca de rendes i la depredació. Els monopolis intel·lectuals sabotegen a la societat en monetitzar privadament els béns intangibles; són -simultàniament- capitalistes, rendistes i depredadors. Com més creixin les seves rendes, més serà privat a la resta de el món de l’accés a el coneixement i d’una major part de la valor total social. Les empreses que detenen monopolis intel·lectuals són també els que encapçalen el rànquing de deslocalització d’ingressos, declarant els seus guanys en paradisos fiscals. Aquesta pràctica afavoreix encara més als seus accionistes en minimitzar el seu pagament d’impostos. Es posa en evidència la interconnexió entre una estratègia d’acumulació basada en el rendisme i la depredació que dóna com a resultat nivells de guanys i una fortalesa financera que permeten ampliar encara més les seves rendes, aquest cop participant en els mercats financers.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Els monopolis intel·lectuals maximitzen la seva apropiació de riquesa, en última instància, a costa dels i les treballadores de totes les empreses subordinades, però també dels seus propis treballadors/es. La diferenciació dels treballadors  sota el capitalisme de monopolis intel·lectuals genera una majoria amb ingressos per sota del que és necessari per reproduir-se i reproduir les seves famílies. Per inclinar la balança, els sindicats han de recuperar el poder que van perdre en els països occidentals i guanyar el que mai han arribat a tenir a Àsia. És necessària una organització mundial dels i les treballadores. No obstant això, això és molt més fàcil de dir que de fer.</p><h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Els efectes del capitalisme de monopolis intel·lectuals en les perifèries</h3><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">La distribució persistentment desigual de la innovació en el món és una realitat preexistent agreujada pel capitalisme de monopolis intel·lectuals. Aquests s’originen en els països centrals, en particular als Estats Units, però els seus efectes s’estenen per tot el món. En el meu llibre “<em style="box-sizing: border-box;">Capitalism, Power and Innovation: Intellectual Monopoly Capitalism Uncovered</em>” estudio aquesta etapa del capitalisme integrant tres nivells d’anàlisi: global, nacional i en xarxa. En el nivell nacional, distingeixo entre països centrals i perifèrics. En el nivell de xarxa, em centro en com els monopolis intel·lectuals planifiquen, organitzen i depreden coneixement de les seves xarxes d’innovació, en les quals inclouen a un ampli conjunt d’empreses subordinades, universitats i organismes públics d’investigació de tot el món.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">A les perifèries, els monopolis intel·lectuals passen sistemàticament per sobre dels Estats menys poderosos. És per això que la tercera part del meu llibre comença amb una avaluació de les polítiques d’innovació i <em style="box-sizing: border-box;">catching up</em> enfocades al desenvolupament. En el context del capitalisme de monopolis intel·lectuals, els estudis sobre la innovació (inclosa la idea d’un Estat emprenedor), així com els enfocaments de les Cadenes Globals de Valor i <em style="box-sizing: border-box;">catching up</em>, proposen recomanacions polítiques inviables. Els trets específics dels països perifèrics donen lloc a una major bretxa tecnològica amb (els monopolis intel·lectuals i les seves xarxes d’innovació de) els països centrals que reforça el subdesenvolupament. No obstant això, els països relativament més desenvolupats de la perifèria presenten una estructura de coneixement i innovació desequilibrada, amb les seves principals institucions de recerca integrades en xarxes mundials de coneixement, de manera que corren el risc de quedar subordinades a monopolis intel·lectuals, mentre que les empreses locals queden, generalment, endarrerides.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Per donar compte dels efectes específics del capitalisme de monopolis intel·lectuals en les perifèries, proposo els conceptes d’extractivisme de coneixements i de dades, dues formes específiques del que pot denominar extractivisme d’intangibles.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">L’extractivisme de el coneixement es refereix a la ciència i la tecnologia de les perifèries que es monetitzen en països centrals, normalment per corporacions que són monopolis intel·lectuals i, eventualment, per monopolis intel·lectuals acadèmics. Aquesta forma d’extractivisme afecta sobretot a les principals universitats i organismes públics d’investigació dels anomenats països emergents o d’ingressos mitjans.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Pel que fa a les dades, està sorgint una nova dimensió en la divisió internacional del treball. Divideix a el món entre els proveïdors nets de dades brutes i un grapat de monopolis intel·lectuals basats en el seu accés a dades. Les dades brutes no tenen valor, però a mesura que els fluxos continus de big data es centralitzen i es processen amb <em style="box-sizing: border-box;">deep learning</em> i xarxes neurals, els algoritmes milloren per si mateixos i aprenen més ràpid. Els països perifèrics (i fins i tot Europa) són proveïdors nets de dades en brut i paguen per la intel·ligència digital.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">L’extractivisme d’intangibles es tradueix en una major concentració d’actius intangibles en mans d’unes poques corporacions del centre, que amplien les seves rendes a costa de el coneixement i les dades produïdes en les perifèries. Alguns autors conceben aquest intercanvi desigual de coneixements i dades com una nova forma de colonialisme, definida com colonialisme de dades o digital (Couldry & Mejias, 2019, 2019b; Kwet, 2019). S’estableix un cercle viciós entre l’extractivisme d’intangibles i la manca d’autonomia tecnològica a les perifèries.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">El meu llibre aporta proves d’extractivisme de coneixement de les perifèries per part de monopolis intel·lectuals globals (però nascuts a països centrals). El capítol 12 se centra en la distribució de les rendes del hub d’innovació instal·lat a Singapur, mostrant que són les empreses multinacionals les que s’apropien de la major part d’elles. El capítol 13 dóna compte de com s’extreuen (i monetitzen) coneixements farmacèutics produïts a la Universitat de Buenos Aires, a Argentina, per empreses de països centrals.</p><h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Què podem fer, doncs, per inclinar la balança en contra de el capitalisme de monopolis intel·lectuals?</h3><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">En primer lloc, hem de reconèixer que aquesta pregunta s’ha de respondre mitjançant debats comunitaris i processos de decisió col·lectius i democràtics. Per això, només avanço aquí algunes idees que intenten contribuir a aquests debats.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">Més enllà dels intents de contrarestar els efectes dels monopolis intel·lectuals, com la promoció dels comuns de el coneixement i les iniciatives d’accés obert i programari lliure, cal superar el règim de coneixement privat actual. Un nou règim de coneixement comú hauria de considerar simultàniament l’accés i l’ús del coneixement. En aquest sentit,<a href="https://sci-hub.se/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"> sci-hub</span></a> -un lloc web que permet l’accés sense restriccions a publicacions acadèmiques- funciona com una política de desenvolupament democratitzadora. Substitueix a el règim actual de propietat intel·lectual adquireix més importància si tenim en compte la pandèmia de Covid-19. La democratització de l’accés al coneixement requereix també educació pública (gratuïta) que garanteixi que les poblacions locals puguin comprendre aquest coneixement de forma crítica i contribuir a seguir desenvolupant-lo.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">De la mateixa manera, les lleis de privacitat de dades destinades a limitar el poder de les gegants de tecnologia digital contribueixen encara més a la privatització de el coneixement en fomentar la propietat individual sobre les dades. Per contra, crec que s’ha de fomentar la creació de béns públics globals digitals. Cada cerca a Google, cada compra a Amazon, cada publicació a Facebook o YouTube, etc., contribueix a millorar els algoritmes utilitzats i, per tant, a millorar els serveis que tots/es rebem. Les plataformes digitals són produïdes a nivell mundial i per la societat en el seu conjunt i atès que els serveis digitals -en particular els que estan en mans de les grans empreses tecnològiques- tendeixen a ser monopolis naturals, per què no passar a concebre’ls com a béns públics globals?</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">A més, els països perifèrics han d’establir la seva pròpia agenda per lluitar contra els monopolis intel·lectuals, que hauria d’incloure la limitació de totes les formes d’extractivisme (dades, coneixement i també de la natura, ja que ella és també essencial per a les cadenes de valor digitals) .</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">La consecució d’aquestes mesures i altres -com ara els acords globals per reforçar la regulació del mercat de treball per tal de prohibir noves i velles formes d’informalitat que l’economia digital porta a nivells sense precedents dins del capitalisme-, només tindran lloc si els moviments socials i els sindicats lluiten per elles. Com científics/es socials, hem de participar en aquestes lluites i això inclou reorientar les nostres agendes d’investigació. Hem de ser audaços i plantejar preguntes desafiants, salvar la distància entre les tendències generals i els anàlisis específiques o en profunditat. Les nostres prioritats d’investigació han de tenir en compte els impactes socials i mediambientals, el que exigeix integrar a altres actors socials en la definició de les agendes científiques i tecnològiques. Posar de manifest les tendències -noves i estructurals- de l’acumulació de capital, identificant així les arrels de la pobresa, la desigualtat i el subdesenvolupament, no pot esperar. La meva recerca sobre el capitalisme de monopolis intel·lectuals persegueix aquest objectiu.</p><h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Notes:</span></h3><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">[1] Són patents atorgades simultàniament en les 5 principals oficines de propietat intel·lectual: European Patent Office (EPO), Japan Patent Office (JPO), Korean Intellectual Property Office (Kipo), National Intellectual Property Administration of the People ‘s Republic of China (CNIPA ) i la United States Patent and Trademark Office (USPTO).</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"> </p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><em style="box-sizing: border-box;">* <a href="https://twitter.com/CeciliaRikap" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Cecilia Rikap</span></a> és doctora en economia (CONICET – Universidad de Buenos Aires, CEPED Université de Paris, i COSTECH Université de Technologie de Compiègne). </em>Article publicat a <a href="https://developingeconomics.org/2021/04/07/intellectual-monopoly-capitalism-and-its-effects-on-development/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">Developing Economics</a> el 7 d’abril de 2021. Traducció de <a href="http://laccent.cat/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">l’Accent</span></a>.</p></div>

El capitalisme de monopolis intel·lectuals i els seus efectes sobre el desenvolupament

Què hi ha de nou en les empreses líders (globals) dels nostres temps? Si l’existència de monopolis gegantins és un fenomen recurrent en la història del capitalisme, com explicar l’ebullició que suscita actualment l’alta concentració de capital?

Les empreses líders de segle XXI són monopolis intel·lectuals. Es tracta d’empreses que compten amb un monopoli permanent i en expansió sobre porcions de el coneixement de la societat. Un recent informe conjunt de l’OCDE i la Unió Europea mostra que les 2000 corporacions més importants en termes de despesa empresarial en recerca i desenvolupament (BERD, per les sigles en anglès) van concentrar el 60% del total de patents IP5 [1] entre 2014 i 2016 (Dernis et al., 2019).

Com es van assolir aquests nivells de concentració (i privatització) del coneixement si se suposa que les rendes intel·lectuals de les que gaudeix l’innovador desapareixen una vegada que la resta de la indústria adopta la nova tècnica? Desapareixen si es trenca el secret, quan la patent caduca o quan una altra empresa innova, superant l’avantatge de l’anterior empresa innovadora. Ara bé, aquestes circumstàncies no eliminen les rendes intel·lectuals d’un cúmul reduït d’empreses ja que el coneixement és acumulatiu i els que innoven tenen una major capacitat d’absorció per seguir innovant. Amb l’ajuda d’un règim de propietat intel·lectual més estricte i global, els monopolis sobre porcions del coneixement es reforcen en el temps i condueixen a una perpetuació del nucli d’empreses que gaudeix dels beneficis associats a les innovacions, expandint el rendisme.

Els monopolis intel·lectuals poden no monopolitzar els mercats en què operen, que fins i tot poden ser mercats competitius com el de comerç electrònic d’Amazon, on aquesta ven els seus productes juntament amb altres milions de venedors. La seva condició de monopoli es basa en la seva capacitat d’acaparar significativament i sistemàticament coneixement, el que generalment -però no sempre- contribueix a la concentració dels mercats en què opera.

El que estem presenciant és el clímax d’un procés que va començar fa gairebé mig segle amb la formació de les cadenes globals de valor (CGV) liderades per empreses multinacionals que tenen el coneixement exclusiu de com integrar les baules de la cadena. També va ser en la dècada dels ’70s quan va sorgir el model blockbuster de les grans farmacèutiques, que va marcar un punt d’inflexió pel que fa a la propietat intel·lectual i l’adquisició de rendes. Per entendre el nostre present també cal donar compte de transformacions polítiques que van aplanar el camí a l’emergència de monopolis intel·lectuals. Aquestes transformacions daten dels anys ’80s i van continuar durant els ’90s que van instaurar un règim global de propietat intel·lectual (des de la Llei Bayh-Dole fins els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç -TRIPS-, seguits d’acords de lliure comerç , tractats bilaterals d’inversió i pactes regionals). No obstant això, no va ser fins aquest segle, que es van fer evidents les conseqüències del capitalisme de monopolis intel·lectuals, en particular a partir dels avenços en deep learning i xarxes neurals -dos mètodes de machine learning que permeten que els algoritmes aprenguin a processar dades- que van desencadenar innovacions basades en big data.

Per identificar aquests monopolis, suggereixo pensar la innovació, com a qualsevol procés basat en el treball humà, no només des de les seves implicacions sinó també com una relació social de producció. En altres paraules, innovar té sempre un doble sentit. Un mira cap endavant i comença quan s’aconsegueix la innovació, donant compte dels efectes de la innovació com un resultat ja assolit. La subordinació dels anomenats complementors, empreses que venen productes complementaris a les plataformes digitals (per exemple, les empreses que ofereixen els seus productes en les plataformes de comerç electrònic), així com de les empreses subcontractades a la Cadena de Valor Global, exemplifiquen com les innovacions -o , més en general, els intangibles-, un cop monopolitzades, s’utilitzen per subordinar a altres organitzacions. L’altre sentit de la innovació mira cap enrere i fa referència a les relacions socials de producció que tenen lloc per innovar. Es tracta de la innovació com a procés. En el capitalisme contemporani, aquest procés té lloc cada vegada més en forma de xarxes, organitzades i planificades per monopolis intel·lectuals.

Els monopolis intel·lectuals no són només -ni principalment- el resultat de l’R+D interna de les grans empreses. El seu monopoli del coneixement es basa en l’apropiació i monetització dels resultats de coneixements produïts en les seves múltiples xarxes d’innovació en les quals la innovació és modularitzada o organitzada en fases atomitzades que queden a càrrec de diferents organitzacions (des de les start-ups fins als organismes públics de recerca i les universitats). Els monopolis intel·lectuals també externalitzen part del procés d’innovació participant activament en iniciatives d’accés obert o de ciència oberta (inclòs el programari lliure en el cas de les gegants tecnològiques), beneficiant-se privadament dels comuns del coneixement.

En aquest context, quin és el destí de la resta de les empreses -que són la immensa majoria de el teixit industrial- i com aconsegueixen seguir sent rendibles mentre se subordinen als monopolis intel·lectuals? Com es transformen la ciència i la tecnologia? Com afecta el capitalisme de monopolis intel·lectuals a les universitats i als altres organismes públics d’investigació? Quin lloc ocupen les perifèries quan els beneficis es concentren en un grapat d’empreses provinents dels països centrals? Quin paper tenen els Estats d’aquests països centrals en l’aparició i propagació de monopolis intel·lectuals?

Per respondre a aquestes preguntes, em baso en el concepte de depredació, definit inicialment per Veblen (1899) entès com una relació directa de l’espoli o extorsió. La depredació contribueix a explicar la major concentració d’actius intangibles en mans de monopolis intel·lectuals. Aquests últims s’apropien coneixement produït per altres organitzacions per mitjà de relacions predatòries. Així, la innovació en el capitalisme s’ha desenvolupat com una relació de poder. Els/les “inventors/es” (els que realment treballen a les innovacions dels monopolis intel·lectuals) reben, com a molt, un pagament molt baix en comparació amb les rendes amassades pel monopoli intel·lectual que vigila tot el procés creatiu. Com a resultat d’aquesta divisió del treball intel·lectual, el teixit industrial es divideix entre les corporacions que controlen la producció, la distribució i el consum mitjançant el control dels processos d’innovació i una miríada d’organitzacions la millor alternativa de les quals és la subordinació.

Qui són els depredadors del món?

L’expansió i concentració d’actius intangibles actual no es pot entendre sense considerar a l’economia digital, la qual és altament asimètrica. Les seues cinc principals empreses representen més de l’25% de l’índex S&P500. La capitalització borsària combinada de Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft (GAFAM) va superar fins i tot a el PIB del Japó el 2019. Igual que els seus homòlegs de la Xina, les GAFAM concentren guanys i capital (tangible i intangible) basats en la monetització de coneixement i dades. Les seves contínues innovacions es basen en un accés exclusiu a les principals fonts de big data, espoliant així a la societat d’un input que ha estat produït socialment. A més, s’analitzen les dades amb algoritmes d’intel·ligència artificial (IA) que, en la majoria dels casos, han estat desenvolupats per altres organitzacions. Utilitzen la intel·ligència digital resultant per orientar els seus negocis i seguir innovant basant-se en models personalitzats que són capaços de predir i modelar els comportaments de cada individu/a amb la màxima precisió existent.

Encara que estan a l’avantguarda d’aquesta nova etapa, el capitalisme de monopolis intel·lectuals va més enllà dels gegants digitals. Les grans companyies farmacèutiques són un altre exemple paradigmàtic. A més, empreses de les més diverses indústries s’estan convertint en monopolis intel·lectuals. Des de la State Grid Corporation of Xina (SGCC), la proveïdora xinesa d’energia elèctrica, fins el monopoli de dades financeres de BlackRock.

Depenent de la diversitat de tècniques de gestió de el coneixement i de la multiplicitat de tecnologies monopolitzades, els monopolis intel·lectuals difereixen en el seu abast. Alguns se centren en nínxols estrets, com el domini de Siemens de la IA per invencions en ciències de la salut, o el lideratge de SGCC en aplicacions d’IA per a la gestió intel·ligent de l’energia (World Intellectual Property Organization, 2019). Mentrestant, les GAFAM i els seus rivals xinesos amplien el seu poder, dominant tecnologies ubiqües subjacents a l’anomenat capitalisme digital. En definitiva, el capitalisme de monopolis intel·lectuals pot concebre com l’etapa del capitalisme en què l’acumulació (i la distribució) de capital està dirigida per un nucli de monopolis intel·lectuals que basen la seva acumulació (i el seu poder) en la concentració permanent i en expansió de porcions de coneixement que converteixen en actius intangibles.

Sintetitzant els trets comuns d’aquests casos, sostinc que l’acumulació de capital del monopoli intel·lectual està cada vegada més impulsada (i obstaculitzada) per la recerca de rendes i la depredació. Els monopolis intel·lectuals sabotegen a la societat en monetitzar privadament els béns intangibles; són -simultàniament- capitalistes, rendistes i depredadors. Com més creixin les seves rendes, més serà privat a la resta de el món de l’accés a el coneixement i d’una major part de la valor total social. Les empreses que detenen monopolis intel·lectuals són també els que encapçalen el rànquing de deslocalització d’ingressos, declarant els seus guanys en paradisos fiscals. Aquesta pràctica afavoreix encara més als seus accionistes en minimitzar el seu pagament d’impostos. Es posa en evidència la interconnexió entre una estratègia d’acumulació basada en el rendisme i la depredació que dóna com a resultat nivells de guanys i una fortalesa financera que permeten ampliar encara més les seves rendes, aquest cop participant en els mercats financers.

Els monopolis intel·lectuals maximitzen la seva apropiació de riquesa, en última instància, a costa dels i les treballadores de totes les empreses subordinades, però també dels seus propis treballadors/es. La diferenciació dels treballadors sota el capitalisme de monopolis intel·lectuals genera una majoria amb ingressos per sota del que és necessari per reproduir-se i reproduir les seves famílies. Per inclinar la balança, els sindicats han de recuperar el poder que van perdre en els països occidentals i guanyar el que mai han arribat a tenir a Àsia. És necessària una organització mundial dels i les treballadores. No obstant això, això és molt més fàcil de dir que de fer.

Els efectes del capitalisme de monopolis intel·lectuals en les perifèries

La distribució persistentment desigual de la innovació en el món és una realitat preexistent agreujada pel capitalisme de monopolis intel·lectuals. Aquests s’originen en els països centrals, en particular als Estats Units, però els seus efectes s’estenen per tot el món. En el meu llibre “Capitalism, Power and Innovation: Intellectual Monopoly Capitalism Uncovered” estudio aquesta etapa del capitalisme integrant tres nivells d’anàlisi: global, nacional i en xarxa. En el nivell nacional, distingeixo entre països centrals i perifèrics. En el nivell de xarxa, em centro en com els monopolis intel·lectuals planifiquen, organitzen i depreden coneixement de les seves xarxes d’innovació, en les quals inclouen a un ampli conjunt d’empreses subordinades, universitats i organismes públics d’investigació de tot el món.

A les perifèries, els monopolis intel·lectuals passen sistemàticament per sobre dels Estats menys poderosos. És per això que la tercera part del meu llibre comença amb una avaluació de les polítiques d’innovació i catching up enfocades al desenvolupament. En el context del capitalisme de monopolis intel·lectuals, els estudis sobre la innovació (inclosa la idea d’un Estat emprenedor), així com els enfocaments de les Cadenes Globals de Valor i catching up, proposen recomanacions polítiques inviables. Els trets específics dels països perifèrics donen lloc a una major bretxa tecnològica amb (els monopolis intel·lectuals i les seves xarxes d’innovació de) els països centrals que reforça el subdesenvolupament. No obstant això, els països relativament més desenvolupats de la perifèria presenten una estructura de coneixement i innovació desequilibrada, amb les seves principals institucions de recerca integrades en xarxes mundials de coneixement, de manera que corren el risc de quedar subordinades a monopolis intel·lectuals, mentre que les empreses locals queden, generalment, endarrerides.

Per donar compte dels efectes específics del capitalisme de monopolis intel·lectuals en les perifèries, proposo els conceptes d’extractivisme de coneixements i de dades, dues formes específiques del que pot denominar extractivisme d’intangibles.

L’extractivisme de el coneixement es refereix a la ciència i la tecnologia de les perifèries que es monetitzen en països centrals, normalment per corporacions que són monopolis intel·lectuals i, eventualment, per monopolis intel·lectuals acadèmics. Aquesta forma d’extractivisme afecta sobretot a les principals universitats i organismes públics d’investigació dels anomenats països emergents o d’ingressos mitjans.

Pel que fa a les dades, està sorgint una nova dimensió en la divisió internacional del treball. Divideix a el món entre els proveïdors nets de dades brutes i un grapat de monopolis intel·lectuals basats en el seu accés a dades. Les dades brutes no tenen valor, però a mesura que els fluxos continus de big data es centralitzen i es processen amb deep learning i xarxes neurals, els algoritmes milloren per si mateixos i aprenen més ràpid. Els països perifèrics (i fins i tot Europa) són proveïdors nets de dades en brut i paguen per la intel·ligència digital.

L’extractivisme d’intangibles es tradueix en una major concentració d’actius intangibles en mans d’unes poques corporacions del centre, que amplien les seves rendes a costa de el coneixement i les dades produïdes en les perifèries. Alguns autors conceben aquest intercanvi desigual de coneixements i dades com una nova forma de colonialisme, definida com colonialisme de dades o digital (Couldry & Mejias, 2019, 2019b; Kwet, 2019). S’estableix un cercle viciós entre l’extractivisme d’intangibles i la manca d’autonomia tecnològica a les perifèries.

El meu llibre aporta proves d’extractivisme de coneixement de les perifèries per part de monopolis intel·lectuals globals (però nascuts a països centrals). El capítol 12 se centra en la distribució de les rendes del hub d’innovació instal·lat a Singapur, mostrant que són les empreses multinacionals les que s’apropien de la major part d’elles. El capítol 13 dóna compte de com s’extreuen (i monetitzen) coneixements farmacèutics produïts a la Universitat de Buenos Aires, a Argentina, per empreses de països centrals.

Què podem fer, doncs, per inclinar la balança en contra de el capitalisme de monopolis intel·lectuals?

En primer lloc, hem de reconèixer que aquesta pregunta s’ha de respondre mitjançant debats comunitaris i processos de decisió col·lectius i democràtics. Per això, només avanço aquí algunes idees que intenten contribuir a aquests debats.

Més enllà dels intents de contrarestar els efectes dels monopolis intel·lectuals, com la promoció dels comuns de el coneixement i les iniciatives d’accés obert i programari lliure, cal superar el règim de coneixement privat actual. Un nou règim de coneixement comú hauria de considerar simultàniament l’accés i l’ús del coneixement. En aquest sentit, sci-hub -un lloc web que permet l’accés sense restriccions a publicacions acadèmiques- funciona com una política de desenvolupament democratitzadora. Substitueix a el règim actual de propietat intel·lectual adquireix més importància si tenim en compte la pandèmia de Covid-19. La democratització de l’accés al coneixement requereix també educació pública (gratuïta) que garanteixi que les poblacions locals puguin comprendre aquest coneixement de forma crítica i contribuir a seguir desenvolupant-lo.

De la mateixa manera, les lleis de privacitat de dades destinades a limitar el poder de les gegants de tecnologia digital contribueixen encara més a la privatització de el coneixement en fomentar la propietat individual sobre les dades. Per contra, crec que s’ha de fomentar la creació de béns públics globals digitals. Cada cerca a Google, cada compra a Amazon, cada publicació a Facebook o YouTube, etc., contribueix a millorar els algoritmes utilitzats i, per tant, a millorar els serveis que tots/es rebem. Les plataformes digitals són produïdes a nivell mundial i per la societat en el seu conjunt i atès que els serveis digitals -en particular els que estan en mans de les grans empreses tecnològiques- tendeixen a ser monopolis naturals, per què no passar a concebre’ls com a béns públics globals?

A més, els països perifèrics han d’establir la seva pròpia agenda per lluitar contra els monopolis intel·lectuals, que hauria d’incloure la limitació de totes les formes d’extractivisme (dades, coneixement i també de la natura, ja que ella és també essencial per a les cadenes de valor digitals) .

La consecució d’aquestes mesures i altres -com ara els acords globals per reforçar la regulació del mercat de treball per tal de prohibir noves i velles formes d’informalitat que l’economia digital porta a nivells sense precedents dins del capitalisme-, només tindran lloc si els moviments socials i els sindicats lluiten per elles. Com científics/es socials, hem de participar en aquestes lluites i això inclou reorientar les nostres agendes d’investigació. Hem de ser audaços i plantejar preguntes desafiants, salvar la distància entre les tendències generals i els anàlisis específiques o en profunditat. Les nostres prioritats d’investigació han de tenir en compte els impactes socials i mediambientals, el que exigeix integrar a altres actors socials en la definició de les agendes científiques i tecnològiques. Posar de manifest les tendències -noves i estructurals- de l’acumulació de capital, identificant així les arrels de la pobresa, la desigualtat i el subdesenvolupament, no pot esperar. La meva recerca sobre el capitalisme de monopolis intel·lectuals persegueix aquest objectiu.

Notes:

[1] Són patents atorgades simultàniament en les 5 principals oficines de propietat intel·lectual: European Patent Office (EPO), Japan Patent Office (JPO), Korean Intellectual Property Office (Kipo), National Intellectual Property Administration of the People ‘s Republic of China (CNIPA ) i la United States Patent and Trademark Office (USPTO).

* Cecilia Rikap és doctora en economia (CONICET – Universidad de Buenos Aires, CEPED Université de Paris, i COSTECH Université de Technologie de Compiègne). Article publicat a Developing Economics el 7 d’abril de 2021. Traducció de l’Accent.

<p> </p><h2 class="post--interviewee" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 1.25rem; font-weight: 200; line-height: 1.4; margin: 0px 0px 0.5rem; padding: 0px; text-align: center; text-rendering: optimizelegibility;">Margrit Schiller, exmilitant de la RAF</h2><div><br /></div><div><div class="row" style="box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px auto; max-width: 1440px; padding: 0px;"><header class="text-center fix-3-up" style="box-sizing: inherit; padding-top: 3rem; text-align: center;"><img class="small-centered" src="https://directa.cat/app/uploads/2021/05/Margrit_Schill_AZOZOMOX_a.jpg" style="border-style: none; box-sizing: inherit; clear: both; display: inline-block; float: none; height: auto; margin-left: auto; margin-right: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="100%" /><figcaption class="wp-caption-text fix-1-down text-right" style="box-sizing: inherit; font-size: 12.8px; padding-bottom: 1rem; text-align: right;">L'activista ha reeditat en castellà el seu llibre Una dura batalla por los recuerdos (el primer llibre de la col·lecció impulsada pel Col·lectiu Bauma i Azadi Jin) <span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 11.52px; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;">/ AZOZOMOX</span></figcaption></header></div><div class="row fix-3-down" role="document" style="box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px auto; max-width: 1440px; padding: 0px 0px 3rem;"><div class=" column large-9 medium-12" data-equalizer-watch="main" style="box-sizing: inherit; float: left; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 947.5px;"><main class="main fix-2-up" id="content" style="box-sizing: inherit; padding-top: 2rem;"><article class="row small-centered fix-1-up post--interview post-136756 post type-post status-publish format-standard has-post-thumbnail hentry category-internacional tag-alemanya tag-margrit-schiller tag-raf tag-republica-federal-alemanya territori-internacional content_type-entrevista" style="box-sizing: inherit; clear: both; float: none; margin-left: -0.9375rem; margin-right: -0.9375rem; max-width: none; padding-top: 1rem;"><p class="column lead subtitle fix-2-down" style="box-sizing: inherit; float: left; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 20px; font-weight: 600; line-height: 1.6; margin: 0px 0px 1rem; padding: 0px 0.9375rem 2rem; text-rendering: optimizelegibility; width: 947.5px;"></p><div class="column medium-12 large-3" style="box-sizing: inherit; float: left; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 236.875px;"><div class="post--meta" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 1rem auto; padding: 0px;"><div class=" fix-1-down" style="box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px 0px 1rem;"><span class="interview--text interview--photographer" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 14.4px; font-weight: 600; margin-top: 1rem; text-transform: uppercase;">FOTOGRAFIES</span><span class="author--name fix-1-down" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 17.6px; font-weight: 600; padding-bottom: 1rem; text-transform: uppercase;">AZOZOMOX</span><span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 14.4px; font-weight: 600; text-transform: uppercase;">TEXT</span><span class="author--name" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 17.6px; font-weight: 600; text-transform: uppercase;"><a href="https://directa.cat/persons/ann-sansaor/" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;">ANN SANSAOR</a></span><span style="box-sizing: inherit;"><a class="author--twitter" href="https://twitter.com/nutxa_acc" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; display: block; font-family: pt_serif, serif; font-style: italic; line-height: inherit; text-decoration-line: none;"> nutxa_acc</a></span></div><span class="post-date single--date" style="border-left: 3px solid rgb(191, 44, 34); box-sizing: inherit; display: block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 13.6px; margin-bottom: 1rem; padding-left: 0.5rem; text-transform: uppercase;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 15.64px; line-height: 1.6; margin: 0px 0px -5px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">PUBLICAT:</p>MAIG 10, 2021</span></div></div><div class="entry-content column medium-12 large-9" style="box-sizing: inherit; float: left; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 710.625px;"><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Margrit Schiller va pertànyer a la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF, de l’alemany Rote Armee Fraktion) creada el 1970 a la República Federal Alemanya (RFA). Aquesta era una guerrilla urbana que tenia per objectiu lluitar contra el capitalisme i l’imperialisme. Margrit va entrar a la RAF el 1971, però va ser detinguda al cap de poc temps i sentenciada a vint-i-set mesos de presó. Quan el 1973 va ser alliberada, va tractar de reorganitzar el grup juntament amb altres companyes. El 1974 va tornar a ser arrestada i condemnada a cinc anys més de privació de llibertat. Més tard, el 1985, va decidir exiliar-se a Cuba, on va romandre vuit anys abans d’aterrar a l’Uruguai (1993), on va viure durant deu anys. Avui dia, viu a Berlín i ha reeditat en castellà el seu llibre <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Una dura batalla por los recuerdos </em>(el primer llibre de la col·lecció impulsada pel <a href="https://baumacolectiu.wordpress.com/editorial/" rel="noopener" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank">Col·lectiu Bauma</a> i <a href="https://twitter.com/azadijin_cat?lang=es" rel="noopener" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank">Azadi Jin</a>), on explica les seves experiències durant els anys cinquanta, seixanta i setanta a Alemanya fins a arribar a la seva trobada amb la RAF; així com la seva estada a presó, l’experiència en un angle mort i la participació en diverses vagues de fam.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />La primera generació de la RAF es caracteritza per un rebuig absolut a la generació dels seus pares i la seva col·laboració amb el nazisme. Però a l’Estat espanyol sempre es mira a Alemanya com a exemple a seguir en la lluita contra el feixisme. Què té això de cert i quins són els mites?</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Jo vaig néixer el 1948, els meus pares no eren membres d’organitzacions nazis, però van viure aquesta època sense pensar diferent i eren part d’això. En acabar la guerra, el 1945, es van quedar sense cap perspectiva de futur. Després d’aquesta data no volien parlar mai sobre la seva experiència, tot i que el meu pare havia estat soldat i havia estat a Stalingrad. La resposta a les meves preguntes sempre era: “No sabíem res, no vam veure res”. Això no succeïa només en la meva família, era així també a l’escola; la gran majoria a Alemanya era així. Ni un sol jutge va ser acusat per la seva cooperació amb el nazisme, molt pocs responsables van ser acusats. Els judicis de Nuremberg van ser un símbol, però només això. El problema és que la construcció d’Alemanya després de 1945 es va basar a oblidar que el 90% de la població va mirar cap a un altre costat o es va beneficiar dels assassinats i les expropiacions a les jueves durant el nazisme. Els plans de reconstrucció s’havien realitzat als EUA abans d’acabar la guerra, i després del 1945 es va usar als antics funcionaris nazis per portar-los a terme. En els últims vint anys van sortir informes oficials que confirmen que els llocs de responsabilitat essencials van seguir sent per als vells nazis, que van morir als seixanta i setanta. Això va fer que la meva generació, a finals dels seixanta, basés la seva lluita en contra de la continuïtat del feixisme. Però vam ser un percentatge molt reduït de gent. La majoria de la societat seguia pensant de la mateixa manera. I segueix havent-hi una continuïtat feixista que en els últims anys es fa més visible amb els <a href="https://directa.cat/tag/nsu/" rel="noopener" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank">crims de l’NSU</a> o els <a href="https://directa.cat/el-tiroteig-neonazi-dhanau-una-nova-expressio-racista-i-misogina-a-alemanya/" rel="noopener" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank">assassinats a Hanau</a>, entre d’altres. Això es negava abans.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />També descrius al llibre el xoc amb els valors que els teus pares van intentar imposar sobre tu i el que tu volies: diferent forma de veure el món i les ganes de viure la vida a la teva manera. És propi d’un moment històric concret?</span></p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -102.094px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 374.344px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 335.344px;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">“En aquell moment, si volies lluitar contra el feixisme, era essencial trencar amb els teus pares”</span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Això està molt lligat a tot el que acabo d’explicar ara mateix. En aquell moment, si volies lluitar contra el feixisme, era essencial trencar amb els teus pares. Com he dit, la majoria de població tenia la mateixa manera de pensar, autoritària i jeràrquica que abans de 1945. Però des de molt petita jo vaig veure que això no era el que volia. Això em va provocar contradiccions molt violentes, però també era una societat molt violenta que fins a cert punt segueix sent violenta, però per mitjà d’altres canals. En el llibre descric com el meu pare intentava aturar-me sexualment; i encara que ell no abusava de mi, em va posar en una presó pels seus desitjos sexuals. Quan em vaig adonar, vaig decidir sortir-ne. Em van marcar violentament, vaig marxar i vaig marcar violentament el contrari. En això també va jugar un paper clau la guerra a Vietnam i la necessitat d’aturar-la com fos. Avui dia Alemanya és una cosa diferent. Segueix existint molta violència física, però també hi ha la violència psíquica. Aquesta és molt més difícil descobrir-la i veure com et pots alliberar d’això. Avui dia, els enfrontaments són més difusos i les contradiccions menys clares. Això provoca que sigui difícil orientar-se. Els pares amb els fills construeixen una altra relació. De vegades els fills busquen l’amistat amb els pares, perquè els pares tracten potser de donar llibertat.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />Què va significar la clandestinitat per a tu pel que fa als teus pares?</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">La clandestinitat no va tenir res a veure amb els meus pares. Era una necessitat del moment perquè estava clar que jo era buscada per la policia. La meva pregunta era: permeto que em detinguin i entro a la presó; o faig un pas més, vaig a la clandestinitat i intento lluitar? Això és el que va fer que el pas fos tan ràpid. I jo sabia que en la meva recerca havien de participar els pares i col·laborar amb la policia. La identificació d’ells amb l’estat era tan forta que anaven a tractar de fer el possible perquè em trobaren, perquè el que jo vaig fer era impensable per a ells.</p><figure class="wp-caption alignleft" id="attachment_136816" style="box-sizing: inherit; color: #6f8da4; float: left; height: auto; margin: 0px 0.9375rem 1rem 0px; max-width: 1450px; width: 680.625px;"><img alt="" class="wp-image-136816 size-full" height="960" sizes="(max-width: 1440px) 100vw, 1440px" src="https://directa.cat/app/uploads/2021/05/Margrit_Schill_AZOZOMOX_b.jpg" srcset="/app/uploads/2021/05/Margrit_Schill_AZOZOMOX_b.jpg 1440w, /app/uploads/2021/05/Margrit_Schill_AZOZOMOX_b-300x200.jpg 300w, /app/uploads/2021/05/Margrit_Schill_AZOZOMOX_b-768x512.jpg 768w, /app/uploads/2021/05/Margrit_Schill_AZOZOMOX_b-1024x683.jpg 1024w, /app/uploads/2021/05/Margrit_Schill_AZOZOMOX_b-600x400.jpg 600w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; display: inline-block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1440" /><figcaption class="wp-caption-text" style="box-sizing: inherit; color: #272d2d; font-size: 12.8px;">“Una cosa que era nova per al context històric era que a la RAF la meitat dels seus components eren dones. Això expressa certa equitat”.<span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-family: open_sans, sans-serif; font-size: 11.52px; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;">|AZOZOMOX</span></figcaption></figure><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"> </p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;">Entrant més a fons a la RAF, com era la presa de decisions dins de l’organització? Creus que és possible crear espais de suport i cures en aquests contextos?</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Els fundadors de la RAF tenien al darrere llargues lluites i coneixements del que volien aconseguir. No era gent que començava de zero. Una cosa que era nova per al context històric era que a la RAF la meitat dels seus components eren dones. Això expressa certa equitat. Pel que fa als espais per parlar d’emocions; és una pregunta que es fa sovint, però hem de veure com van passar les coses i en quin moment històric. En aquell temps es parlava dels sentiments, però potser només a la família, potser. A fora no. El grup que va fundar la guerrilla era gent que tenia amistat entre si, es coneixien des de feia més temps. Però després els processos d’entrada van passar a ser molt curts. Per exemple, jo no vaig estar ni quatre setmanes. Hi havia una enorme repressió en aquest moment; tot l’estat, policia i mitjans de comunicació en contra d’un grup d’unes deu o vint persones que sabíem les possibilitats que hi havien de ser empresonades o assassinades. Els intents de mobilitzar totes les forces disponibles per a un atac no donaven espai per parlar sobre sentiments i pors. Encara que si intentarem entendre a les altres persones que estaven amb nosaltres. Doncs, necessites tenir confiança per poder lluitar. També era important per evitar infiltrats, i això ho vam fer. Vam poder evitar que la policia i l’estat s’infiltraren. Però no parlàvem de dolors. El fet de concentrar-te en entendre l’altra persona no per força vol dir donar espai per parlar de les teves emocions. Perquè això passi necessites un altre espai i altres continuïtats. La presó era una altra cosa. Estàvem, en principi, a soles i en una presó diferent cadascuna. La comunicació entre nosaltres era molt reduïda. No obstant això, hi va haver l’intent de continuar sent subjecte polític i tractar de sobreviure. És molt difícil arribar a entendre com se sent l’altra persona en aquest context. L’única cosa que tens és la imaginació, una carta o el que t’arribava de l’advocat. I pots equivocar-te. En el meu cas, jo sé que quan escric un missatge es rep d’una forma i quan parlo d’una altra, perquè hi ha la comunicació no verbal. No obstant això, després d’anys en aïllament, l’estat ens va agrupar en dues o tres presons amb grups petits d’unes quatre preses. Allà hi va haver altres possibilitats, més convivència. Aquests grups segueixen mantenint vincles més estrets fins avui perquè van tenir la mateixa experiència juntes.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />En el llibre també comptes la teva experiència a la presó i com et va afectar l’aïllament. Segueixes patint les conseqüències pel temps viscut en aïllament?</span></p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -102.094px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 374.344px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 335.344px;"><span style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">“Durant l’aïllament total vaig estar lluitant diàriament contra la bogeria, cada matí em despertava i no sabia si sobreviuria sense tornar-me boja”</span></span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Jo vaig viure un any i mig a l’aïllament més fort que existeix, en un angle mort de la presó. Aquesta experiència puc descriure-la clarament. Durant l’aïllament total vaig estar lluitant cada dia contra la bogeria, cada matí em despertava i no sabia si sobreviuria sense tornar-me boja. Quan vaig sortir no podia articular una frase completa, i es va demorar força temps fins que vaig poder parlar realment de nou. És molt difícil veure les conseqüències de tal cosa a llarg termini, però et puc dir que sempre tinc malsons. Em vaig adonar que era una cosa comuna entre nosaltres quan estava a l’Uruguai. Parlant amb una amiga, que era ex-presa i en aquell moment tenia un fill desaparegut, em va explicar que tenia malsons. Totes tenim malsons, vivim amb això. Però, és clar, no és només l’aïllament, no només és la presó. També són els morts, les ruptures, tantes ruptures, tants enfrontaments…</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />La segona generació de la RAF va basar la seva lluita a reclamar la llibertat de les preses. Quina és la teva opinió sobre aquest canvi d’objectius?</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Això de dir primera o segona generació és un conte dels mitjans de comunicació perquè hi va haver gent que va estar des de l’inici tot i no ser fundadora, com jo. Altres persones van passar per la presó i en sortir es van ajuntar de nou. El que està clar és que hi va haver un grup en el qual es trobaven els fundadors, que van ser empresonats molt d’hora, l’any 1972. Després va haver-hi períodes on de nou es van poder ajuntar per un temps reduït grups per seguir. Però aquests no tenien l’experiència política dels fundadors, la seva participació en debats i discussions. El 1973, quan intentem fer un grup amb l’objectiu d’alliberar les preses, ens faltava experiència. I no només era un problema tècnic. Ens faltava en tot. No podíem continuar l’enfrontament que el grup dels fundadors mantenia amb l’estat. Tampoc volíem començar de zero i no volíem deixar que l’Estat acabés amb les preses. Això va fer que els nostres esforços se centressin a alliberar-les.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />Dins de la presó es van realitzar diverses vagues de fam per millorar les condicions de les preses polítiques de la RAF. Quin significat van tenir per a tu?</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">M’agradaria reformular una mica aquesta pregunta per la recent <a href="https://directa.cat/un-pres-es-debat-entre-la-vida-i-la-mort-despres-de-dos-mesos-en-vaga-de-fam-a-grecia/" rel="noopener" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;" target="_blank">vaga de fam de Dimitris Koufontinas</a> a Grècia. La vaga de fam és la mesura de defensar-te quan no hi ha una altra possibilitat. Pot ser un atac polític al mateix temps, però lluites amb l’últim que et queda, el teu cos. Existeix, en tots els llocs del món, gent que no veu una altra possibilitat dins i fora de la presó. No pots mai prendre aquest dret a algú, perquè és l’últim que té una persona i en ell sempre hi ha la possibilitat de morir-se. Pel que fa a la meva experiència personal, vaig passar per moltes i van ser diferents. Va haver-hi vagues de fam on em sentia insegura, sobretot a la primera on no sabia què i com era. Després vaig fer vagues de fam on em sentia bé amb el col·lectiu i vaig poder aguantar fins al final. En algunes ocasions no vaig sentir la força personal necessària per continuar. Sobretot, quan em sentia absolutament sola, no podia comunicar-me amb les altres, ni imaginar-les.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />En aquest llibre no parles sobre l’exili, però també has publicat <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Exili, exili i desexilio</em> on expliques la teva experiència a l’Uruguai i a Cuba. Podries introduir aquest episodi de la teva vida?</span></p><blockquote style="border-left: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -102.094px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 374.344px;"><p style="box-sizing: inherit; font-size: 1.2rem; font-weight: 800; line-height: 1.6; margin: 0px; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility; width: 335.344px;"><span style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;">“Quan vaig tornar vaig veure que aquí la gent no sentia gens d’interès per l’experiència a l’exili”</span></span></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Vaig escriure aquests llibres per la necessitat de trobar una forma de diàleg. Quan estava a Cuba no podia parlar de la meva experiència abans i durant la presó, però ho necessitava; quan vaig tornar, vaig veure que aquí la gent no sentia gens d’interès per l’experiència a l’exili. No obstant això, tot i que aquesta és una lluita molt dura per preservar la teva identitat, el teu orgull i la teva dignitat, no crec que sigui una experiència menys profunda que la presó. Em va sorprendre que aquí no hi havia interès, tot i que aquí hi ha molta gent exiliada de tot el món. Això va fer que em comencés a desesperar amb les persones que m’envoltaven. No em va quedar una altra possibilitat que escriure un llibre sobre el meu exili per alliberar-me d’aquesta enorme pressió. És una experiència que es treballa molt poc, però cal fer-ho per entendre amb qui vivim i compartim. Històricament, gran part del món, també les societats europees, està revolta per l’exili, sigui qui sigui i vingui d’on vingui.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><br style="box-sizing: inherit;" />Avui dia, després d’aquesta experiència has continuat amb l’activitat política?</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">Sí, la cosa és que els primers tres anys quan vaig venir cap aquí amb fills, que tenien 14 anys i no sabien alemany, em vaig centrar bàsicament en i per a ells. Va ser quan els meus fills es van acomiadar de mi que vaig començar a centrar-me en com em sentia jo aquí i el que podria fer. Però, quan anava a un lloc, la gent em coneixia i em preguntava si hi havia llegit els seus llibres o havia escoltat les seves discussions. No ho havia fet, i reaccionaven pensant que m’havia despolititzat. No obstant això, jo havia estat en un altre món i aquest altre món no els interessava. L’únic que valia era el d’aquí. Per això vaig començar a escriure el meu segon llibre, i vaig intentar escriure’l per crear un diàleg sobre la meva experiència. Quan vaig acabar el llibre vaig decidir tornar a començar de nou en l’activisme polític, però vaig decidir fer-ho amb gent que no fos alemanya. Em vaig començar a ajuntar amb refugiades i migrants; i en els últims deu anys la meva relació bàsica és aquesta, sobretot amb dones, em sento molt més a casa amb elles. Després d’un temps, he començat a desenvolupar relacions amb alemanyes, però en principi aquestes relacions funcionen si hi ha altres vincles. Per exemple, part de les millors amigues que tinc avui vivien a casa meva a Montevideo.</p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;"> </p><p style="box-sizing: border-box; font-size: 1.2rem; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizelegibility;">*Article publicat originalment a <a href="https://www.pikaramagazine.com/2021/05/la-construccion-de-alemania-tras-1945-se-baso-en-olvidar-que-el-90-de-la-poblacion-miro-hacia-otro-lado/" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration-line: none;"><em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Pikara Magazine</em></a>.<</p></div></article></main></div></div></div>

Margrit Schiller, exmilitant de la RAF

L'activista ha reeditat en castellà el seu llibre Una dura batalla por los recuerdos (el primer llibre de la col·lecció impulsada pel Col·lectiu Bauma i Azadi Jin) / AZOZOMOX

FOTOGRAFIESAZOZOMOXTEXTANN SANSAOR nutxa_acc

PUBLICAT:

MAIG 10, 2021

Margrit Schiller va pertànyer a la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF, de l’alemany Rote Armee Fraktion) creada el 1970 a la República Federal Alemanya (RFA). Aquesta era una guerrilla urbana que tenia per objectiu lluitar contra el capitalisme i l’imperialisme. Margrit va entrar a la RAF el 1971, però va ser detinguda al cap de poc temps i sentenciada a vint-i-set mesos de presó. Quan el 1973 va ser alliberada, va tractar de reorganitzar el grup juntament amb altres companyes. El 1974 va tornar a ser arrestada i condemnada a cinc anys més de privació de llibertat. Més tard, el 1985, va decidir exiliar-se a Cuba, on va romandre vuit anys abans d’aterrar a l’Uruguai (1993), on va viure durant deu anys. Avui dia, viu a Berlín i ha reeditat en castellà el seu llibre Una dura batalla por los recuerdos (el primer llibre de la col·lecció impulsada pel Col·lectiu Bauma i Azadi Jin), on explica les seves experiències durant els anys cinquanta, seixanta i setanta a Alemanya fins a arribar a la seva trobada amb la RAF; així com la seva estada a presó, l’experiència en un angle mort i la participació en diverses vagues de fam.

La primera generació de la RAF es caracteritza per un rebuig absolut a la generació dels seus pares i la seva col·laboració amb el nazisme. Però a l’Estat espanyol sempre es mira a Alemanya com a exemple a seguir en la lluita contra el feixisme. Què té això de cert i quins són els mites?

Jo vaig néixer el 1948, els meus pares no eren membres d’organitzacions nazis, però van viure aquesta època sense pensar diferent i eren part d’això. En acabar la guerra, el 1945, es van quedar sense cap perspectiva de futur. Després d’aquesta data no volien parlar mai sobre la seva experiència, tot i que el meu pare havia estat soldat i havia estat a Stalingrad. La resposta a les meves preguntes sempre era: “No sabíem res, no vam veure res”. Això no succeïa només en la meva família, era així també a l’escola; la gran majoria a Alemanya era així. Ni un sol jutge va ser acusat per la seva cooperació amb el nazisme, molt pocs responsables van ser acusats. Els judicis de Nuremberg van ser un símbol, però només això. El problema és que la construcció d’Alemanya després de 1945 es va basar a oblidar que el 90% de la població va mirar cap a un altre costat o es va beneficiar dels assassinats i les expropiacions a les jueves durant el nazisme. Els plans de reconstrucció s’havien realitzat als EUA abans d’acabar la guerra, i després del 1945 es va usar als antics funcionaris nazis per portar-los a terme. En els últims vint anys van sortir informes oficials que confirmen que els llocs de responsabilitat essencials van seguir sent per als vells nazis, que van morir als seixanta i setanta. Això va fer que la meva generació, a finals dels seixanta, basés la seva lluita en contra de la continuïtat del feixisme. Però vam ser un percentatge molt reduït de gent. La majoria de la societat seguia pensant de la mateixa manera. I segueix havent-hi una continuïtat feixista que en els últims anys es fa més visible amb els crims de l’NSU o els assassinats a Hanau, entre d’altres. Això es negava abans.

També descrius al llibre el xoc amb els valors que els teus pares van intentar imposar sobre tu i el que tu volies: diferent forma de veure el món i les ganes de viure la vida a la teva manera. És propi d’un moment històric concret?

“En aquell moment, si volies lluitar contra el feixisme, era essencial trencar amb els teus pares”

Això està molt lligat a tot el que acabo d’explicar ara mateix. En aquell moment, si volies lluitar contra el feixisme, era essencial trencar amb els teus pares. Com he dit, la majoria de població tenia la mateixa manera de pensar, autoritària i jeràrquica que abans de 1945. Però des de molt petita jo vaig veure que això no era el que volia. Això em va provocar contradiccions molt violentes, però també era una societat molt violenta que fins a cert punt segueix sent violenta, però per mitjà d’altres canals. En el llibre descric com el meu pare intentava aturar-me sexualment; i encara que ell no abusava de mi, em va posar en una presó pels seus desitjos sexuals. Quan em vaig adonar, vaig decidir sortir-ne. Em van marcar violentament, vaig marxar i vaig marcar violentament el contrari. En això també va jugar un paper clau la guerra a Vietnam i la necessitat d’aturar-la com fos. Avui dia Alemanya és una cosa diferent. Segueix existint molta violència física, però també hi ha la violència psíquica. Aquesta és molt més difícil descobrir-la i veure com et pots alliberar d’això. Avui dia, els enfrontaments són més difusos i les contradiccions menys clares. Això provoca que sigui difícil orientar-se. Els pares amb els fills construeixen una altra relació. De vegades els fills busquen l’amistat amb els pares, perquè els pares tracten potser de donar llibertat.

Què va significar la clandestinitat per a tu pel que fa als teus pares?

La clandestinitat no va tenir res a veure amb els meus pares. Era una necessitat del moment perquè estava clar que jo era buscada per la policia. La meva pregunta era: permeto que em detinguin i entro a la presó; o faig un pas més, vaig a la clandestinitat i intento lluitar? Això és el que va fer que el pas fos tan ràpid. I jo sabia que en la meva recerca havien de participar els pares i col·laborar amb la policia. La identificació d’ells amb l’estat era tan forta que anaven a tractar de fer el possible perquè em trobaren, perquè el que jo vaig fer era impensable per a ells.

“Una cosa que era nova per al context històric era que a la RAF la meitat dels seus components eren dones. Això expressa certa equitat”.|AZOZOMOX

Entrant més a fons a la RAF, com era la presa de decisions dins de l’organització? Creus que és possible crear espais de suport i cures en aquests contextos?

Els fundadors de la RAF tenien al darrere llargues lluites i coneixements del que volien aconseguir. No era gent que començava de zero. Una cosa que era nova per al context històric era que a la RAF la meitat dels seus components eren dones. Això expressa certa equitat. Pel que fa als espais per parlar d’emocions; és una pregunta que es fa sovint, però hem de veure com van passar les coses i en quin moment històric. En aquell temps es parlava dels sentiments, però potser només a la família, potser. A fora no. El grup que va fundar la guerrilla era gent que tenia amistat entre si, es coneixien des de feia més temps. Però després els processos d’entrada van passar a ser molt curts. Per exemple, jo no vaig estar ni quatre setmanes. Hi havia una enorme repressió en aquest moment; tot l’estat, policia i mitjans de comunicació en contra d’un grup d’unes deu o vint persones que sabíem les possibilitats que hi havien de ser empresonades o assassinades. Els intents de mobilitzar totes les forces disponibles per a un atac no donaven espai per parlar sobre sentiments i pors. Encara que si intentarem entendre a les altres persones que estaven amb nosaltres. Doncs, necessites tenir confiança per poder lluitar. També era important per evitar infiltrats, i això ho vam fer. Vam poder evitar que la policia i l’estat s’infiltraren. Però no parlàvem de dolors. El fet de concentrar-te en entendre l’altra persona no per força vol dir donar espai per parlar de les teves emocions. Perquè això passi necessites un altre espai i altres continuïtats. La presó era una altra cosa. Estàvem, en principi, a soles i en una presó diferent cadascuna. La comunicació entre nosaltres era molt reduïda. No obstant això, hi va haver l’intent de continuar sent subjecte polític i tractar de sobreviure. És molt difícil arribar a entendre com se sent l’altra persona en aquest context. L’única cosa que tens és la imaginació, una carta o el que t’arribava de l’advocat. I pots equivocar-te. En el meu cas, jo sé que quan escric un missatge es rep d’una forma i quan parlo d’una altra, perquè hi ha la comunicació no verbal. No obstant això, després d’anys en aïllament, l’estat ens va agrupar en dues o tres presons amb grups petits d’unes quatre preses. Allà hi va haver altres possibilitats, més convivència. Aquests grups segueixen mantenint vincles més estrets fins avui perquè van tenir la mateixa experiència juntes.

En el llibre també comptes la teva experiència a la presó i com et va afectar l’aïllament. Segueixes patint les conseqüències pel temps viscut en aïllament?

“Durant l’aïllament total vaig estar lluitant diàriament contra la bogeria, cada matí em despertava i no sabia si sobreviuria sense tornar-me boja”

Jo vaig viure un any i mig a l’aïllament més fort que existeix, en un angle mort de la presó. Aquesta experiència puc descriure-la clarament. Durant l’aïllament total vaig estar lluitant cada dia contra la bogeria, cada matí em despertava i no sabia si sobreviuria sense tornar-me boja. Quan vaig sortir no podia articular una frase completa, i es va demorar força temps fins que vaig poder parlar realment de nou. És molt difícil veure les conseqüències de tal cosa a llarg termini, però et puc dir que sempre tinc malsons. Em vaig adonar que era una cosa comuna entre nosaltres quan estava a l’Uruguai. Parlant amb una amiga, que era ex-presa i en aquell moment tenia un fill desaparegut, em va explicar que tenia malsons. Totes tenim malsons, vivim amb això. Però, és clar, no és només l’aïllament, no només és la presó. També són els morts, les ruptures, tantes ruptures, tants enfrontaments…

La segona generació de la RAF va basar la seva lluita a reclamar la llibertat de les preses. Quina és la teva opinió sobre aquest canvi d’objectius?

Això de dir primera o segona generació és un conte dels mitjans de comunicació perquè hi va haver gent que va estar des de l’inici tot i no ser fundadora, com jo. Altres persones van passar per la presó i en sortir es van ajuntar de nou. El que està clar és que hi va haver un grup en el qual es trobaven els fundadors, que van ser empresonats molt d’hora, l’any 1972. Després va haver-hi períodes on de nou es van poder ajuntar per un temps reduït grups per seguir. Però aquests no tenien l’experiència política dels fundadors, la seva participació en debats i discussions. El 1973, quan intentem fer un grup amb l’objectiu d’alliberar les preses, ens faltava experiència. I no només era un problema tècnic. Ens faltava en tot. No podíem continuar l’enfrontament que el grup dels fundadors mantenia amb l’estat. Tampoc volíem començar de zero i no volíem deixar que l’Estat acabés amb les preses. Això va fer que els nostres esforços se centressin a alliberar-les.

Dins de la presó es van realitzar diverses vagues de fam per millorar les condicions de les preses polítiques de la RAF. Quin significat van tenir per a tu?

M’agradaria reformular una mica aquesta pregunta per la recent vaga de fam de Dimitris Koufontinas a Grècia. La vaga de fam és la mesura de defensar-te quan no hi ha una altra possibilitat. Pot ser un atac polític al mateix temps, però lluites amb l’últim que et queda, el teu cos. Existeix, en tots els llocs del món, gent que no veu una altra possibilitat dins i fora de la presó. No pots mai prendre aquest dret a algú, perquè és l’últim que té una persona i en ell sempre hi ha la possibilitat de morir-se. Pel que fa a la meva experiència personal, vaig passar per moltes i van ser diferents. Va haver-hi vagues de fam on em sentia insegura, sobretot a la primera on no sabia què i com era. Després vaig fer vagues de fam on em sentia bé amb el col·lectiu i vaig poder aguantar fins al final. En algunes ocasions no vaig sentir la força personal necessària per continuar. Sobretot, quan em sentia absolutament sola, no podia comunicar-me amb les altres, ni imaginar-les.

En aquest llibre no parles sobre l’exili, però també has publicat Exili, exili i desexilio on expliques la teva experiència a l’Uruguai i a Cuba. Podries introduir aquest episodi de la teva vida?

“Quan vaig tornar vaig veure que aquí la gent no sentia gens d’interès per l’experiència a l’exili”

Vaig escriure aquests llibres per la necessitat de trobar una forma de diàleg. Quan estava a Cuba no podia parlar de la meva experiència abans i durant la presó, però ho necessitava; quan vaig tornar, vaig veure que aquí la gent no sentia gens d’interès per l’experiència a l’exili. No obstant això, tot i que aquesta és una lluita molt dura per preservar la teva identitat, el teu orgull i la teva dignitat, no crec que sigui una experiència menys profunda que la presó. Em va sorprendre que aquí no hi havia interès, tot i que aquí hi ha molta gent exiliada de tot el món. Això va fer que em comencés a desesperar amb les persones que m’envoltaven. No em va quedar una altra possibilitat que escriure un llibre sobre el meu exili per alliberar-me d’aquesta enorme pressió. És una experiència que es treballa molt poc, però cal fer-ho per entendre amb qui vivim i compartim. Històricament, gran part del món, també les societats europees, està revolta per l’exili, sigui qui sigui i vingui d’on vingui.

Avui dia, després d’aquesta experiència has continuat amb l’activitat política?

Sí, la cosa és que els primers tres anys quan vaig venir cap aquí amb fills, que tenien 14 anys i no sabien alemany, em vaig centrar bàsicament en i per a ells. Va ser quan els meus fills es van acomiadar de mi que vaig començar a centrar-me en com em sentia jo aquí i el que podria fer. Però, quan anava a un lloc, la gent em coneixia i em preguntava si hi havia llegit els seus llibres o havia escoltat les seves discussions. No ho havia fet, i reaccionaven pensant que m’havia despolititzat. No obstant això, jo havia estat en un altre món i aquest altre món no els interessava. L’únic que valia era el d’aquí. Per això vaig començar a escriure el meu segon llibre, i vaig intentar escriure’l per crear un diàleg sobre la meva experiència. Quan vaig acabar el llibre vaig decidir tornar a començar de nou en l’activisme polític, però vaig decidir fer-ho amb gent que no fos alemanya. Em vaig començar a ajuntar amb refugiades i migrants; i en els últims deu anys la meva relació bàsica és aquesta, sobretot amb dones, em sento molt més a casa amb elles. Després d’un temps, he començat a desenvolupar relacions amb alemanyes, però en principi aquestes relacions funcionen si hi ha altres vincles. Per exemple, part de les millors amigues que tinc avui vivien a casa meva a Montevideo.

*Article publicat originalment a Pikara Magazine.<

<p> <span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-style: inherit; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">James Connolly fou el líder socialista irlandès que teoritzà i defensà l'opció d'una Irlanda unida com a preludi d'un autèntic govern obrer</span></p><div class="elementor-element elementor-element-1eb1670 elementor-hidden-phone elementor-align-center elementor-widget elementor-widget-bdt-scroll-button" data-element_type="widget" data-id="1eb1670" data-widget_type="bdt-scroll-button.default" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: center; vertical-align: baseline; width: 597.188px; z-index: 0;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29.8542px 0px 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-element elementor-element-4aeefd21 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="4aeefd21" data-widget_type="theme-post-content.default" id="noti" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 2em; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: start; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><p class="has-drop-cap" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">ill d’emigrants irlandesos, James Connolly va néixer a Edimburg (Escòcia) el 5 de juny de 1868. Als onze anys va deixar l’escola per començar a treballar com a aprenent d’impressor i, als catorze, es va enrolar a l’Exèrcit britànic, on el van destinar a Irlanda (Cork). L’any 1886 va conèixer a Dublín Lillie Reynolds (de religió protestant) i s’hi va casar el 1889, a Escòcia, on, per influx del seu germà gran, John, es va afiliar a la Federació Socialdemòcrata. Es va presentar a les eleccions per la Federació Socialista Escocesa, però no fou escollit. Després d’haver-se presentat dos cops a eleccions sense èxit i havent escrit nombrosos textos contra el capitalisme, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Connolly va entrar a les llistes negres de les principals empreses i tenia dificultats per trobar feina.</span> Davant aquesta situació, el Club Socialista de Dublín va oferir-li una feina com a organitzador del club i el maig de 1896 hi va emigrar amb Reynolds i els tres fills del matrimoni. Connolly va endegar la tasca de vincular les lluites d’alliberament nacional i de classe, en el marc de la qual el Club es transformà en el Partit Republicà Socialista Irlandès (ISRP). L’any 1898 Connolly va fundar l’òrgan d’expressió del partit: <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Workers’ Republic</em>. Amb el suport del Sindicat de Llauradors Units, va ser candidat laborista, però tampoc no va ser escollit i va patir el boicot d’alguns capellans catòlics, que van amenaçar d’excomunicar tothom qui el votés.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’any 1902 Connolly va passar quatre mesos als EUA fent-hi conferències, convidat pel Partit Laborista Socialista (SLP) nord-americà. Després de tornar a Irlanda, se’n va anar a Escòcia, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">on treballà com a organitzador del Partit Laborista Socialista Escocès</span>, però poc després emigrà als EUA. Connolly i la seva família es van instal·lar a Nova York, on ell va trobar feina en una companyia asseguradora. L’any 1905, va fundar la Federació Socialista Irlandesa de Nova York i també va participar al sindicat Treballadors Industrials del Món (IWW), que el 1907 li oferí el càrrec d’organitzador de districte a Nova York. Durant aquests anys, Connolly també va escriure <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Cançons de llibertat d’autors irlandesos</em>, on inclogué algunes composicions pròpies. En realitat, tots els textos de Connolly, també els d’agitació política, es caracteritzen per un estil molt directe, de gran vivacitat i amb profusió de recursos literaris.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Arran de la fundació a Irlanda de la Unió Irlandesa de Transportistes i General (ITGWU), Connolly hi va tornar i començà a treballar amb el Partit Socialista d’Irlanda (SPI). Va fer una gira pel Regne Unit i Irlanda, amb poc èxit. Davant els atacs que li feien des de l’Església catòlica, l’any 1910 va publicar l’assaig <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Treball, nacionalitat i religió</em>, on intenta fonamentar el socialisme des de fonts del catolicisme. Aquest mateix any l’SPI el va contractar com a alliberat i va poder fer tornar la seva família dels EUA. Encara al 1910 va publicar <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La classe obrera a la història d’Irlanda</em>, on analitza la història irlandesa des d’una perspectiva de classe. El juliol de 1911 va començar a treballar a la ITGWU com a organitzador del districte d’Ulster, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">on va aconseguir la supressió del sistema accelerat de treball dels estibadors del moll de Belfast</span>. L’any 1912 va participar en la fundació del Partit Laborista Irlandès.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El 1913 hi va haver una llarga vaga a Dublín organitzada per la ITGWU, en protesta per l’acomiadament de 340 treballadors de la companyia de tramvies, propietat del diputat del Partit Parlamentari Irlandès (IPP) William Martin Murphy, per haver-se negat a signar una declaració de compromís a no afiliar-se a la ITGWU. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La vaga es va estendre a altres empreses del mateix Murphy</span>, amb 25.000 obrers en vaga i es va perllongar durant sis mesos. Va acabar en derrota, quan el Congrés de Sindicats britànic rebutjà d’organitzar una vaga de solidaritat al Regne Unit. A partir d’aleshores, però, cap altra empresa a Irlanda intentaria destruir cap sindicat mitjançant l’acomiadament dels seus militants. En resposta a la violència policial exercida durant la vaga, Connolly i Jim Larkin, el fundador de la ITGWU, van crear l’Exèrcit Ciutadà Irlandès (ICA), una milícia obrera per protegir obrers en vaga i pensada com a avantguarda per a una hipotètica rebel·lió, que arribaria a agrupar 450 persones. Poc després es van fundar els Voluntaris Irlandesos, de caràcter nacionalista, que arribarien a sumar 191.000 membres.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Amb l’esclat de la Gran Guerra, l’agost de 1914, Connolly, igual que Lenin a Rússia, va establir com a objectiu de convertir la guerra en revolució. En aquest sentit, són nombrosos els articles on apunta l’oportunitat estratègica que suposaria una rebel·lió contra un estat en guerra, en el cas irlandès per a assolir la independència. Així, tot i compartir l’oposició a la guerra i considerar-la com un conflicte interimperialista, en un article del setembre del mateix any,<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> El nostre deure en aquesta crisi</em>, ja apuntava que, «si un exèrcit alemany desembarqués demà a Irlanda, tindríem tota la justificació per a unir-nos-hi, si amb això poguéssim aconseguir que aquest país s’esbandeixi per sempre més el vincle amb l’Imperi britànic que ens arrossega contra la nostra voluntat a aquesta guerra».Tanmateix, el partit majoritari del nacionalisme irlandès, l’esmentat IPP, va fer una crida als irlandesos a enrolar-se com a voluntaris a l’Exèrcit britànic —ja que al Regne Unit no es va decretar la lleva obligatòria fins al gener de 1916, que no es va aplicar a Irlanda—, amb l’objectiu d’accelerar l’aplicació de la llei de govern d’Irlanda, que concedia un règim d’autonomia a l’illa, negociada entre l’IPP i el primer ministre liberal Herbert Henry Asquith i aprovada per la Cambra dels Comuns el setembre de 1914, però ajornant-ne l’entrada en vigor fins al final de la Gran Guerra. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La majoria dels Voluntaris Irlandesos, sota el control de l’IPP, es van sumar a les forces britàniques</span>. En total, s’hi van enrolar 160.000 irlandesos. Connolly va denunciar la posició de l’IPP, als diputats del qual acusà de convertir-se en «sergents de reclutament anglesos» (<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una política avançada per als voluntaris</em>, 1914) i d’enviar els obrers irlandesos a «fer les batalles dels enemics de llur classe i país» (<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Redmond no pot complir el que va prometre</em>, 1914). En un article de l’agost del mateix any,<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> El perill nacional</em>, lamentava amargament que «si, als ulls del món, abans érem una ‘província sotmesa a Anglaterra<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">’</em>», després del suport de l’autonomisme irlandès a la mobilització bèl·lica britànica, «som ‘una província anglesa’» i prou, de manera que «d’ara en endavant, el malcontentament irlandès no es veurà a l’estranger com a símptoma d’una aspiració a una nacionalitat diferent, sinó que serà correctament interpretat com només el malcontentament ociós en el joc de la política imperial». El desembre de 1915, a l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La lleva econòmica </em>sentenciava que «cap nació no mereix la independència fins que és independent», «cap nació és digna d’ésser lliure fins que és lliure». Poc després que es decretés la lleva obligatòria a Anglaterra, Gal·les i Escòcia, com denunciava Connolly, les autoritats de govern sobre Irlanda <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">van fer tot de maniobres destinades a provocar la desocupació dels homes en edat militar</span> com a via per a forçar-los a enrolar-se a l’Exèrcit britànic, estratègia que Connolly anomenava<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> lleva econòmica</em>. El febrer de 1916, a l’article<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> La desocupació a Irlanda</em>, denunciava la denegació sistemàtica de permisos d’obres, tant de caràcter públic com privat. El març, en un dels articles titulats <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Notes sobre el front</em>, denunciava l’acomiadament de molts joves a empreses irlandeses, com també l’adopció de mesures adreçades a provocar fallides massives d’empreses, com ara la prohibició o limitació de les importacions de matèries primeres a les empreses irlandeses que feien la competència a les angleses, les ordres secretes donades als bancs perquè no acceptessin descoberts a les empreses i l’enduriment de les condicions per accedir al crèdit. A l’article<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> La lleva econòmica</em>, però, ja havia advertit que aquest ús de «l’arma de la fam per a obligar els homes a actuar en contra de llur consciència» ja s’havia aplicat a Dublín l’any 1913 en el conflicte dels transports i afegia que «si, el 1913, l’ensarronat poble d’Irlanda no hagués estat tan cruelment immòbil quan les forces de la lleva econòmica s’escarrassaven a destruir la Unió Irlandesa de Transports i General, ara, el 1915, els sindicalistes irlandesos estarien en una posició més bona per a combatre la lleva econòmica contra els nacionalistes irlandesos».</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-19609 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/Garden_of_Remembrance_Children_of_Lir-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tanmateix, el setembre de 1914 un grup d’uns 12.000 Voluntaris Irlandesos, afí a la Germania Republicana Irlandesa (IRB), se’n va escindir, en protesta pel gir pro britànic de l’organització, i s’acostà a Connolly i l’ICA per a preparar una rebel·lió a Irlanda i Connolly esdevingué membre del Consell Militar de la IRB. El gener de 1916, a la segona part de l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La lleva econòmica</em>,advertia que «qualsevol que, en el futur, parlant en nom d’Irlanda, cridi els irlandesos a les armes, hauria de recordar que el primer deure dels irlandesos és reconquerir llur país, recuperar-lo d’aquells el dret de propietat dels quals es basa en la conquesta». Aquest mateix mes, a l’article<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Quin és el nostre programa?</em>, apuntava que «la baula més feble d’Anglaterra és el seu cor; Irlanda és en aquesta posició d’avantatge tàctic» i «una derrota d’Anglaterra a l’Índia, Egipte, els Balcans o Flandes no seria tan perillosa per a l’Imperi britànic com un conflicte armat a Irlanda», de manera que «el moment per a la batalla d’Irlanda és ARA, el lloc per a la batalla d’Irlanda és AQUÍ».<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El pla inicialment traçat pel sector republicà dels Voluntaris Irlandesos i l’ICA era un aixecament a tota l’illa</span> i es va preparar un enviament d’armes des d’Alemanya, però quan el cap dels Voluntaris, Eoin Mac Neill, es va assabentar que el vaixell que portava les armes havia estat capturat, va donar l’ordre de suspendre’l. Tanmateix, el Consell Militar de la IRB només el va ajornar fins l’endemà de la data prevista inicialment, i el 24 d’abril de 1916 Connolly, que havia estat nomenat comandant general de la Brigada de Dublín, va portar la seva host a l’Oficina Central de Correus i, juntament amb Patrick Pearse, poeta i dirigent de la IRB, proclamà la República d’Irlanda. Els combats van durar una setmana, fins que els rebels es van rendir. La matinada del 12 de maig, Connolly va ser afusellat a la presó de Kilmainham, lligat a una cadira, perquè no es podia aguantar dempeus arran de les ferides patides durant els combats.</p><h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Socialisme vs alliberament nacional?</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Connolly combatia l’argument que la qüestió nacional serveix de «pantalla» al conflicte de classe. Així, a l’article<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Socialisme i nacionalisme irlandès</em> (1897) replicava que, assolida la república irlandesa, quedarien palesos «a plena claror tots aquests antagonismes de classe i les línies de demarcació econòmica actualment enfosquides per les boirines del patriotisme burgès». Igualment, conscient del caràcter embrutidor de les relacions de dominació nacional també en les classes sotmeses de la nació dominant, al programa fundacional de l’ISRP (1896) advertia que «el sotmetiment d’una nació a una altra, com la d’Irlanda a l’autoritat de la corona britànica, és una barrera a la llibertat política i el desenvolupament econòmic de la nació sotmesa, i només pot servir els interessos de les classes explotadores de totes dues nacions». A l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El Sinn Féin i el socialisme</em>, de 1908, denuncia els «socialistes doctrinaris que defensen que els socialistes no han de simpatitzar amb les nacionalitats oprimides o amb les nacionalitats que es resisteixen a la conquesta» amb l’argument que «com més aviat siguin suprimides, millor, perquè serà més fàcil conquerir el poder polític en uns pocs grans imperis que no en un reguitzell d’estats petits». Connolly replica que la presa del poder polític és el moment final de la lluita socialista («la lluita per la conquesta de l’estat polític del capitalista no és la batalla, sinó només el tornaveu»), i que, abans, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">cal que els obrers s’apoderin de les indústries mitjançant les organitzacions sindicals</span>. I aquesta lluita primera «no fa cas de fronteres polítiques». A l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tallers d’explotació rere la bandera orangista</em>, de 1911, Connolly recorda que «el Partit Socialista d’Irlanda reconeix i dona el suport més entusiàstic al principi de l’internacionalisme, però és conscient que cal buscar aquest principi mitjançant la germanor universal, més que no pas per l’autoextinció de nacions diferents en la gola d’imperis sobrecrescuts». En aquest sentit, a l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’esperança d’Irlanda</em>, de 1914, apunta que «el millors servei» que la classe obrera irlandesa «pot retre al poble britànic» és la «destrucció, tan ràpid com sigui possible, d’aquest repugnant sistema de govern que ha fet del poble britànic un instrument per a esclavitzar milions de membres de la raça humana, extirpar tribus i nacions senceres i devastar territoris enormes». «Esclavitzat socialment a casa, al poble britànic se li ha ensenyat que la petita llibertat política de què gaudeix només es pot comprar al preu de la destrucció nacional de qualsevol poble que s’erigeixi en rival social o econòmic de la classe dominant britànica». A l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La lleva econòmica</em>, de 1915, nega que «l’existència de l’Imperi britànic sigui compatible amb la llibertat ni amb la seguretat de la classe obrera irlandesa». «Aquestes llibertat i seguretat només poden venir com a resultat de l’absència total de dominació estrangera».</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Connolly criticà la pràctica del Partit Laborista anglès de cercar el suport dels autonomistes irlandesos a les campanyes electorals per a obtenir el vot dels emigrants irlandesos a Anglaterra</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Connolly també denuncia el nacionalisme estatal de l’esquerra britànica i l’ús espuri de la caràtula internacionalista per a amagar-lo. En el tercer capítol de la sèrie d’articles intitulada<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Els dropos</em>, publicat el 25 de març de 1916, un mes abans de la rebel·lió de Pasqua, denunciava que no hi havia cap organització pacifista britànica que defensés per a Irlanda «el mateix dret a determinar el seu destí nacional que tots els partits pacifistes britànics exigeixen que hom asseguri a Bèlgica», ja que el moll de «llurs reivindicacions és que no es facin<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> més </em>conquestes», però que «tots els països ja conquerits han de romandre com a països subjectes», de manera que «l’Imperi britànic ha de romandre intacte i en possessió de tot el seu botí». És per això que «en la mesura que [el poble britànic] dona suport a un sistema de societat que fa que sigui beneficiós per a una nació fer els ulls grossos davant el sotmetiment d’una altra, és responsable de tots els crims comesos per a mantenir aquest sotmetiment». Per contra, «creurem en la innocència del poble britànic quan els seus portaveus gosin reconèixer públicament que l’Imperi britànic no pot perdurar i reconeguin, així, el dret de cadascuna de les nacions que hi estan sotmeses a ésser si mateixa, amb l’ajut de qualsevol aliat que pugui sumar al seu costat».</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Així mateix, Connolly critica la pràctica del Partit Laborista anglès de cercar el suport dels autonomistes irlandesos a les campanyes electorals <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">per a obtenir el vot dels emigrants irlandesos a Anglaterra</span>. A l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aprendre la lliçó</em>, de 1909, destaca que els socialistes irlandesos veien els líders autonomistes com «els explotadors més despietats de la classe obrera» a Irlanda i recorda que, a les eleccions municipals de 1899, mentre els «socialistes anglesos» feien «elogis obsequiosos dels líders autonomistes», «aquesta mateixa alta burgesia capitalista hostilitzava durament els candidats laboristes dels sindicats irlandesos».</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En la qüestió d’Ulster, Connolly denunciava que, malgrat que el caràcter industrialitzat de la província hauria de facilitar-hi l’arrelament de les idees socialistes, l’hegemonia unionista ofegava qualsevol tipus de protesta de caràcter social. Així, a l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tallers d’explotació rere la bandera orangista</em>, de 1911, destacava que «la unió ha ofegat el desenvolupament de la democràcia a Irlanda», <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">recordava que cap diputat lleialista va votar a favor de la llei de pensions per a la vellesa</span> i els acusava d’«ofegar qualsevol protesta en llurs circumscripcions tocant el timbal de la bandera orangista». A l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El desvetllament de la democràcia a Ulster</em>, de 1913, Connolly apunta el contrast entre el fet que «el creixement de l’esperit rebel entre la democràcia nacionalista ha obligat els polítics autonomistes a fer la cort a la classe obrera, a fingir una virtut àdhuc si no la tenen» i la «manca d’aquest esperit» a Ulster «ha permès als líders orangistes menystenir obertament i hostilitzar el moviment obrer». Com a causa d’aquest fenomen, Connolly apunta, a l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El nord-est d’Ulster</em>, de 1913, que a Dublín i entre el nacionalisme irlandès, «la qüestió autonòmica fa temps que ha superat la fase de controvèrsia; es considera fora de l’àmbit de discussió», mentre que a Ulster «no és una qüestió resolta, encara menys políticament, per la qual cosa encara és possible que ocupi tant les ments de la multitud que totes les altres qüestions, com ara salaris i condicions de treball hagin de tenir-hi un lloc subordinat i perdin llur poder d’atraure l’atenció i, encara més, de portar a l’acció». A més, la llei d’autonomia aprovada va recollir una esmena presentada pel diputat unionista Edward Carson, segons la qual els comtats d’Ulster de majoria unionista podrien accedir a un règim d’autonomia específic, per la qual cosa, apuntava Connolly, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">el conflicte nacional perduraria i les divisions en el si de la classe obrera irlandesa, especialment al nord de l’illa, romandrien</span>. Connolly va ser especialment crític amb l’IPP per haver acceptat la llei amb l’esmena Carson. A l’article<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> El moviment obrer i la proposta de partició d’Irlanda</em>, de 1914, qualifica l’esquema acordat pel líder de l’IPP, John Edward Redmond, i del diputat Joseph Davlin com a «traïció a la democràcia nacional de l’Ulster industrial» que «suposaria un carnaval de reacció tant al nord com al sud, destruiria la venidora unitat del moviment obrer irlandès i, mentre durés, paralitzaria tots els moviments avançats». A l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’exclusió d’Ulster</em>, de 1914, apunta que la divisió deixaria els comtats del nord que se separessin de la resta de l’illa sota el domini del supremacisme orangista, mentre que al sud l’IPP mantindria la seva hegemonia, amb el pretext de treballar per la reunificació del país.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Igualment, Connolly també va combatre els intents del nacionalisme burgès de presentar el socialisme com una ideologia oposada a la llibertat nacional irlandesa. A l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Antipatriòtic?</em>, de 1903, assenyala que «qualsevol acte o doctrina política particulars són patriòtics o antipatriòtics en la proporció exacta en què serveixen els interessos de la classe que en aquell moment posseeix el poder polític» i adverteix que «a cada país el socialisme és estranger, antipatriòtic, i ho continuarà sent fins que la classe obrera l’adopti com a salvació i en faci la força política dominant». A l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una revolució continental</em>, d’agost de 1914, escrit pocs dies després de la declaració de guerra del Regne Unit a Alemanya, contraposava el «patriotisme del capitalisme, que fa dels interessos de la classe capitalista la prova suprema de deures i drets» i el «patriotisme de la classe obrera, el qual jutja cada acte públic segons l’efecte sobre la sort dels qui treballen», de manera que «l’encarnació més perfecta de patriotisme és el partit o moviment que treballa amb més èxit per la conquesta per la classe obrera del control dels destins del país en què treballa». En síntesi, tal com conclou a l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La lleva econòmica</em>, de 1915,«no podem concebre una Irlanda lliure amb una classe obrera sotmesa», ja que «cap nació no pot ésser lliure si fa els ulls grossos davant l’esclavització de qualsevol part d’aquesta nació», per tal com «el progrés real d’una nació cap a la llibertat s’ha de mesurar segons el progrés de la seva classe més sotmesa». Igualment, tampoc «no concebem una Irlanda sotmesa amb una classe obrera lliure». Connolly <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">destaca els vincles econòmics dels capitalistes industrials i els terratinents irlandesos amb l’Imperi britànic</span>, per la qual cosa, com conclou a l’article de febrer de 1916<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Notes sobre el front</em>, «fer una crida a aquestes classes en nom del patriotisme és una pèrdua de temps».</p><h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El republicanisme de Connolly</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tot i que no hi ha una teorització explícita a l’entorn del concepte de República en el pensament de Connolly, aquest s’insereix clarament en el que en filosofia política es coneix com a <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">republicanisme democràtic</em>, el programa del qual es condensa en l’extensió de la plena llibertat al conjunt de la població, molt especialment de la sotmesa a dominació aliena. Precisament és la <a href="https://www.sinpermiso.info/textos/la-concepcion-historica-de-la-libertad-republicana-para-entender-el-mundo-actual-y-una-propuesta" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">concepció de la</a><a href="https://www.sinpermiso.info/textos/la-concepcion-historica-de-la-libertad-republicana-para-entender-el-mundo-actual-y-una-propuesta" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"> llibertat </a><a href="https://www.sinpermiso.info/textos/la-concepcion-historica-de-la-libertad-republicana-para-entender-el-mundo-actual-y-una-propuesta" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">el que diferencia el pensament republicà</a> —tant en el vessant democràtic com en l’oligàrquic— del liberalisme. Si el liberalisme defineix l’individu lliure com aquell qui és reconegut com a membre de ple dret de la comunitat política en règim d’igualtat jurídica amb tota la resta de conciutadans i té alguns drets polítics —els quals, a l’època de Connolly, al Regne Unit ni tan sols no incloïen el dret de sufragi— i al marge de les relacions de propietat, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la concepció republicana històrica hi inclou com a element constitutiu la possessió de recursos materials que li garanteixen l’existència social autònoma</span> i li permeten no entrar en relacions de dependència econòmica. En aquest context, el disseny institucional de la República democràtica ha de garantir els mitjans d’existència a tots els ciutadans i la funció essencial del seu govern és impedir una concentració de riquesa en subjectes privats capaç de posar en perill la independència material de la resta de ciutadans i, doncs, anul·lar la seva llibertat republicana. La concepció republicana de llibertat és clarament la de Connolly —tant és això que, en alguns textos, Connolly utilitza el terme <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">llibertat republicana</em>, com ara a <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Redmond no pot complir el que va prometre</em> o al text llegit al funeral del fundador de la IRB, Jeremiah O’Donovan Rossa, tots dos de 1915—, com també l’objectiu d’estendre-la al conjunt de la societat. Ho expressa de forma perspícua a l’article<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> La lleva econòmica</em>, de 1915, on sosté que «cap individu no pot desenvolupar les seves capacitats si es troba sota el control, tot i que sigui només parcialment, d’altri, àdhuc si aquest desitja sincerament el seu bé», de manera que és «essencial» per a la llibertat «el control de recursos», «tant per a la comunitat com per a l’individu». Per contra, «el control dels mitjans de vida per individus privats és l’arrel de tota tirania, nacional, política, militar i, per tant, el qui controla les ocupacions controla el món».</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-19610 litespeed-loaded" data-lazyloaded="1" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/05/f5ca5374265fe8f4a48045ef18ad0928-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="1024" /></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La fórmula de Connolly per a l’organització econòmica enllaça amb la de Marx («el beneficiós sistema republicà d’associació de productors lliures i iguals», en la formulació de les Instruccions per als delegats del Consell General Provisional de 1866 de l’Associació Internacional de Treballadors). Així, a l’article<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Representació de la classe obrera</em> (1898) Connolly defensa la substitució de la «propietat privada» pel govern sindical de la indústria, el qual «pot aportar homes que organitzarien la producció i la distribució en interès de tothom molt més bé que com ho fa avui dia una classe animada només per consideracions de benefici». D’acord amb el principi metodològic marxià consistent a evitar el dualisme entre economia i política, Connolly apunta que «una república socialista és l’aplicació a l’agricultura i la indústria, a la granja, al camp i a la fàbrica del principi democràtic de l’ideal republicà». Per contra, com afirma a l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La visita del rei Jordi V</em>, de 1910, «un poble enverinat mentalment per l’adulació a la reialesa no pot arribar mai l’esperit de democràcia independent necessari per a atènyer la llibertat social», per tal com «la ment acostumada als reis polítics pot acceptar fàcilment els reis socials: reis capitalistes del taller, el molí, les companyies ferroviàries, els vaixells i els molls». <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">I no se li escapava el vincle entre republicanisme i sobirania popular</span>, en oposar al servilisme de la mentalitat monàrquica la «creença en la dignitat de la nostra classe, i en la sobirania última d’aquells que treballen». Així, «la propietat pública ha de prendre el lloc a la propietat capitalista, la democràcia social ha de substituir la desigualtat política i social, i la sobirania del treball ha de reemplaçar i destruir la sobirania de naixement i la monarquia del capitalisme».</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Altrament, a l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El patriotisme i la classe obrera</em>, de 1897, alertava que «un partit que tingui com a objectiu una república merament política i que actuï sobre aquesta línia estarà sempre amenaçat pel perill que alguns astuts estadistes anglesos puguin, mitjançant una falsa llei d’autonomia, desorganitzar les forces republicanes amb concessions aparents, fins que el moment crític hagi passat».</p><blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Connolly sostenia que en l’autoocupació directa de la classe obrera «hi ha un camí cap a la llibertat, no només de la seva classe, sinó també de la seva nació»</p></blockquote><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Plenament coherent amb el pensament republicà democràtic, que no exhaureix el projecte de república en la forma d’estat, Connolly, a l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Socialisme i nacionalisme </em>(1897), es desmarca dels estats amb forma de República purament política i replica que la república que ha de cercar el nacionalisme irlandès no és «una monarquia capitalista amb un cap electiu», com a França, que «parodia els avortaments constitucionals d’Anglaterra», ni tampoc el sistema vigent als EUA, «on el poder de la cartera ha establert una tirania nova sota formes de llibertat» (igualment, Lenin, al discurs d’obertura del Segon Congrés de la Internacional Comunista, el 19 de juliol de 1920, denunciaria que arreu del món «magnats financers han transformat de fet les repúbliques més lliures en monarquies financeres»). En aquest mateix article, Connolly apunta que el «nacionalisme sense socialisme», és a dir, «sense una reorganització de la societat sobre la base d’una forma més àmplia i més desenvolupada d’aquella propietat comunal subjacent a l’estructura social de l’antiga Erin», «és només traïció nacional». En el mateix sentit, en un altre article de 1897 (<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El patriotisme i la classe obrera</em>) apuntava que «la independència nacional és la tasca preliminar indispensable per a l’emancipació industrial», però, a la vegada, aquella només es podria dur a terme «sota el lideratge de la classe la constitució social de la qual deriva de l’opressió». A l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Socialisme i nacionalisme irlandès</em> (1897) reblava que «havent après de la història que tots els moviments burgesos acaben en un compromís, que els revolucionaris burgesos d’avui esdevenen els conservadors de demà, els socialistes irlandesos es neguen a perdre llur identitat amb aquells qui només entenen a mitges el problema de la llibertat». Això enllaça amb la paradoxa de la burgesia irlandesa, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">per a la qual era difícil de compatibilitzar el nacionalisme irlandès amb el seu domini social</span>, que devia a l’estatus quo establert pel domini britànic. Així, com apuntava al follet <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les esperances d’Erin </em>(1897), els membres d’aquesta classe «que, en virtut de llur posició social i educació, van fer un pas al front com a líders patriotes irlandesos devien llur estatus únic en la vida política a dues causes totalment diferents i aparentment antagòniques», ja que «llur riquesa derivava de la manera com havien planejat com fer-se un lloc en la vida comercial de ‘l’enemic saxó’, assimilant les seves idees i adoptant els seus mètodes, fins que sovint van resultar els més despietats de totes dues races en l’eixamplament dels límits de llurs poders d’explotació».</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El programa de l’ISRP, de 1896, afirmava com a primer punt «l’establiment d’una república irlandesa socialista, basada en la propietat pública per part del poble irlandès de la terra i els mitjans de producció, distribució i intercanvi». L’agricultura «s’ha d’administrar com a servei públic, sota consells directius escollits per la població agrària i responsables davant ella i el conjunt de la nació» i «totes les altres formes de treball necessàries per al benestar de la comunitat s’han de regir pels mateixos principis». <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Conforme a aquesta concepció republicana de la llibertat, l’ISRP declarava que</span> «la propietat privada per una classe de la terra i els mitjans de producció, distribució i intercanvi s’oposa a aquest principi vital de justícia i és la base fonamental de tota opressió nacional, política i social». Així, defineix la llibertat nacional com «el control absolut» per part de la població dels seus «recursos i poders interns», la «capacitat plena» sobre les seves indústries i ports, el control de les importacions, la capacitat per a modificar o derogar la legislació, «en obediència de les demandes dels seus ciutadans», i la capacitat «sense restriccions» per a relacionar-se «amb totes les altres nacions». Connolly conclou que la llei d’autonomia pactada entre Asquith i l’IPP no aportava res de tot això (<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Què és una nació lliure?</em>, 1916).</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">D’altra banda, a l’article de 1899 <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La reconquesta d’Irlanda</em>, Connolly feia notar que «els arguments i raonaments fal·laços» contra l’extensió del dret de vot als obrers «són exactament els mateixos, punt per punt, que els que han oposat els enemics de la llibertat nacional a les demandes de justícia política de la seva nació» (Irlanda); «la classe propietària nacionalista etziba els mateixos epítets contra els obrers» i al·lega «la mateixa incapacitat per a l’administració que els que s’havien etzibat contra ella, quan exposava la seva reivindicació d’independència legislativa». Connolly advertia que «els unionistes s’arrengleraran, sòlids com una roca, amb els nacionalistes propietaris en defensa de llurs interessos compartits pel que fa al sotmetiment de la classe obrera». Connolly sostenia que en l’autoocupació directa de la classe obrera «hi ha un camí cap a la llibertat, no només de la seva classe, sinó també de la seva nació». De manera que «el sotmetiment d’Irlanda, que avui dia es representa com una qüestió merament política és, per contra, una qüestió econòmica, social», atès que «una nació dominant només sosté la maquinària política perquè la classe dominant pugui mantenir els poders socials». Així, «la conquesta d’Irlanda s’ha basat en la despossessió del seu poble de qualsevol dret sobre la terra i sobre la vida excepte en les condicions dictades per la classe posseïdora, en el camp, les granges o els tallers propietat d’aquesta classe».</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Connolly <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">també va denunciar el miratge interclassista en l’estratègia d’alliberament nacional</span>: «El crit de la ‘unió de classes’ és, en realitat, un moviment insidiós per part de la nostra classe dominant irlandesa, per tenir els poders de govern transferits de les mans del govern capitalista anglès a les del govern capitalista irlandès i aplanar el camí per a aquest canvi induint l’obrer irlandès a abandonar tota esperança de millorar la seva pròpia posició i assumir una actitud de dòcil resignació al seu destí com a esclau assalariat que pot convèncer el govern anglès que no farà cap ús revolucionari del seu poder polític, ans deixarà les coses tal com estan». Per contra, segons Connolly, de mica en mica, els obrers irlandesos s’adonaven que, «en la proporció exacta que els obrers prenen el control del treball del país de les mans d’individus privats i el posen a càrrec dels organismes públics representatius del poble irlandès, Irlanda s’esbandeix les cadenes del seu esclavatge».</p><h2 style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Autonomia i independència</h2><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En un apartat afegit a l’edició de 1909 del follet <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les esperances d’Erin </em>Connolly apunta que «la concessió a Irlanda d’una forma tan limitada d’autonomia local com l’encarnada al Projecte d’autonomia del senyor Gladstone [primer ministre liberal que va presentar un projecte d’autonomia per a Irlanda a la Cambra dels Comuns l’any 1893, que hi fou aprovada, però que rebutjà la Cambra dels Lords] no seria cap passa cap a la independència en cap sentit, sinó que és més probable que creés barreres efectives en el camí cap a la seva materialització». A l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El Sinn Féin i el socialisme</em>, de 1908,assenyala que «la primera condició perquè un partit o moviment reïxi és que cregui que conté en el seu si totes les condicions materials per a assolir el seu destí». En aquest sentit, recorda que, «durant més d’un segle, Irlanda, a través dels seus ‘agitadors constitucionals’, ha centrat les seves esperances en la possibilitat de desglaçar el cor dels seus opressors o apel·lant a llur sentit de la justícia».</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">També rebutja els plantejaments historicistes en la lluita per l’alliberament nacional</span>. Així, a l’article <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El Sinn Féin i el socialisme</em>, critica la reivindicació del Sinn Féin de restaurar l’statu quo de 1782, quan un seguit de reformes legals van permetre l’aixecament de restriccions al Parlament d’Irlanda, el qual fou suprimit després de la rebel·lió de 1798. Connolly replica que «cada moviment polític o social amb esperances d’èxit s’ha d’expressar d’acord amb les condicions actuals o conforme a les línies de desenvolupaments futurs».</p></div></div><div class="elementor-element elementor-element-cbaaded elementor-widget-divider--view-line elementor-widget elementor-widget-divider" data-element_type="widget" data-id="cbaaded" data-widget_type="divider.default" style="--divider-border-style: solid; --divider-border-width: 1px; --divider-color: #eaeaea; --divider-element-spacing: 10px; --divider-icon-size: 20px; --divider-pattern-height: 24px; --divider-pattern-repeat: repeat-x; --divider-pattern-size: 20px; --divider-pattern-url: none; border: 0px; box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: start; vertical-align: baseline; width: 863.26px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-divider" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 29px 0px; vertical-align: baseline;"></div></div></div><div class="bdt-scroll-button-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><button class="bdt-scroll-button bdt-button bdt-button-primary" data-selector="#article" data-settings="{"HideOnBeforeScrolling":"false"}" style="appearance: none; background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; border-color: initial; border-radius: 3px; border-style: none; border-width: initial; color: #282828; cursor: pointer; font-family: inherit; font-size: 30px; font-stretch: inherit; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: 40px; margin: 0px; opacity: 0; overflow: visible; padding: 0px 30px; vertical-align: middle;"><span class="bdt-scroll-button-content-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="bdt-scroll-button-align-icon-right" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span aria-hidden="true" class="fa fa-angle-down" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-family: "font awesome 5 free"; font-size: inherit; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-weight: 900; line-height: 1; text-rendering: auto;"></span></span></span></button></div></div></div>

James Connolly fou el líder socialista irlandès que teoritzà i defensà l'opció d'una Irlanda unida com a preludi d'un autèntic govern obrer

ill d’emigrants irlandesos, James Connolly va néixer a Edimburg (Escòcia) el 5 de juny de 1868. Als onze anys va deixar l’escola per començar a treballar com a aprenent d’impressor i, als catorze, es va enrolar a l’Exèrcit britànic, on el van destinar a Irlanda (Cork). L’any 1886 va conèixer a Dublín Lillie Reynolds (de religió protestant) i s’hi va casar el 1889, a Escòcia, on, per influx del seu germà gran, John, es va afiliar a la Federació Socialdemòcrata. Es va presentar a les eleccions per la Federació Socialista Escocesa, però no fou escollit. Després d’haver-se presentat dos cops a eleccions sense èxit i havent escrit nombrosos textos contra el capitalisme, Connolly va entrar a les llistes negres de les principals empreses i tenia dificultats per trobar feina. Davant aquesta situació, el Club Socialista de Dublín va oferir-li una feina com a organitzador del club i el maig de 1896 hi va emigrar amb Reynolds i els tres fills del matrimoni. Connolly va endegar la tasca de vincular les lluites d’alliberament nacional i de classe, en el marc de la qual el Club es transformà en el Partit Republicà Socialista Irlandès (ISRP). L’any 1898 Connolly va fundar l’òrgan d’expressió del partit: Workers’ Republic. Amb el suport del Sindicat de Llauradors Units, va ser candidat laborista, però tampoc no va ser escollit i va patir el boicot d’alguns capellans catòlics, que van amenaçar d’excomunicar tothom qui el votés.

L’any 1902 Connolly va passar quatre mesos als EUA fent-hi conferències, convidat pel Partit Laborista Socialista (SLP) nord-americà. Després de tornar a Irlanda, se’n va anar a Escòcia, on treballà com a organitzador del Partit Laborista Socialista Escocès, però poc després emigrà als EUA. Connolly i la seva família es van instal·lar a Nova York, on ell va trobar feina en una companyia asseguradora. L’any 1905, va fundar la Federació Socialista Irlandesa de Nova York i també va participar al sindicat Treballadors Industrials del Món (IWW), que el 1907 li oferí el càrrec d’organitzador de districte a Nova York. Durant aquests anys, Connolly també va escriure Cançons de llibertat d’autors irlandesos, on inclogué algunes composicions pròpies. En realitat, tots els textos de Connolly, també els d’agitació política, es caracteritzen per un estil molt directe, de gran vivacitat i amb profusió de recursos literaris.

Arran de la fundació a Irlanda de la Unió Irlandesa de Transportistes i General (ITGWU), Connolly hi va tornar i començà a treballar amb el Partit Socialista d’Irlanda (SPI). Va fer una gira pel Regne Unit i Irlanda, amb poc èxit. Davant els atacs que li feien des de l’Església catòlica, l’any 1910 va publicar l’assaig Treball, nacionalitat i religió, on intenta fonamentar el socialisme des de fonts del catolicisme. Aquest mateix any l’SPI el va contractar com a alliberat i va poder fer tornar la seva família dels EUA. Encara al 1910 va publicar La classe obrera a la història d’Irlanda, on analitza la història irlandesa des d’una perspectiva de classe. El juliol de 1911 va començar a treballar a la ITGWU com a organitzador del districte d’Ulster, on va aconseguir la supressió del sistema accelerat de treball dels estibadors del moll de Belfast. L’any 1912 va participar en la fundació del Partit Laborista Irlandès.

El 1913 hi va haver una llarga vaga a Dublín organitzada per la ITGWU, en protesta per l’acomiadament de 340 treballadors de la companyia de tramvies, propietat del diputat del Partit Parlamentari Irlandès (IPP) William Martin Murphy, per haver-se negat a signar una declaració de compromís a no afiliar-se a la ITGWU. La vaga es va estendre a altres empreses del mateix Murphy, amb 25.000 obrers en vaga i es va perllongar durant sis mesos. Va acabar en derrota, quan el Congrés de Sindicats britànic rebutjà d’organitzar una vaga de solidaritat al Regne Unit. A partir d’aleshores, però, cap altra empresa a Irlanda intentaria destruir cap sindicat mitjançant l’acomiadament dels seus militants. En resposta a la violència policial exercida durant la vaga, Connolly i Jim Larkin, el fundador de la ITGWU, van crear l’Exèrcit Ciutadà Irlandès (ICA), una milícia obrera per protegir obrers en vaga i pensada com a avantguarda per a una hipotètica rebel·lió, que arribaria a agrupar 450 persones. Poc després es van fundar els Voluntaris Irlandesos, de caràcter nacionalista, que arribarien a sumar 191.000 membres.

Amb l’esclat de la Gran Guerra, l’agost de 1914, Connolly, igual que Lenin a Rússia, va establir com a objectiu de convertir la guerra en revolució. En aquest sentit, són nombrosos els articles on apunta l’oportunitat estratègica que suposaria una rebel·lió contra un estat en guerra, en el cas irlandès per a assolir la independència. Així, tot i compartir l’oposició a la guerra i considerar-la com un conflicte interimperialista, en un article del setembre del mateix any, El nostre deure en aquesta crisi, ja apuntava que, «si un exèrcit alemany desembarqués demà a Irlanda, tindríem tota la justificació per a unir-nos-hi, si amb això poguéssim aconseguir que aquest país s’esbandeixi per sempre més el vincle amb l’Imperi britànic que ens arrossega contra la nostra voluntat a aquesta guerra».Tanmateix, el partit majoritari del nacionalisme irlandès, l’esmentat IPP, va fer una crida als irlandesos a enrolar-se com a voluntaris a l’Exèrcit britànic —ja que al Regne Unit no es va decretar la lleva obligatòria fins al gener de 1916, que no es va aplicar a Irlanda—, amb l’objectiu d’accelerar l’aplicació de la llei de govern d’Irlanda, que concedia un règim d’autonomia a l’illa, negociada entre l’IPP i el primer ministre liberal Herbert Henry Asquith i aprovada per la Cambra dels Comuns el setembre de 1914, però ajornant-ne l’entrada en vigor fins al final de la Gran Guerra. La majoria dels Voluntaris Irlandesos, sota el control de l’IPP, es van sumar a les forces britàniques. En total, s’hi van enrolar 160.000 irlandesos. Connolly va denunciar la posició de l’IPP, als diputats del qual acusà de convertir-se en «sergents de reclutament anglesos» (Una política avançada per als voluntaris, 1914) i d’enviar els obrers irlandesos a «fer les batalles dels enemics de llur classe i país» (Redmond no pot complir el que va prometre, 1914). En un article de l’agost del mateix any, El perill nacional, lamentava amargament que «si, als ulls del món, abans érem una ‘província sotmesa a Anglaterra’», després del suport de l’autonomisme irlandès a la mobilització bèl·lica britànica, «som ‘una província anglesa’» i prou, de manera que «d’ara en endavant, el malcontentament irlandès no es veurà a l’estranger com a símptoma d’una aspiració a una nacionalitat diferent, sinó que serà correctament interpretat com només el malcontentament ociós en el joc de la política imperial». El desembre de 1915, a l’article La lleva econòmica sentenciava que «cap nació no mereix la independència fins que és independent», «cap nació és digna d’ésser lliure fins que és lliure». Poc després que es decretés la lleva obligatòria a Anglaterra, Gal·les i Escòcia, com denunciava Connolly, les autoritats de govern sobre Irlanda van fer tot de maniobres destinades a provocar la desocupació dels homes en edat militar com a via per a forçar-los a enrolar-se a l’Exèrcit britànic, estratègia que Connolly anomenava lleva econòmica. El febrer de 1916, a l’article La desocupació a Irlanda, denunciava la denegació sistemàtica de permisos d’obres, tant de caràcter públic com privat. El març, en un dels articles titulats Notes sobre el front, denunciava l’acomiadament de molts joves a empreses irlandeses, com també l’adopció de mesures adreçades a provocar fallides massives d’empreses, com ara la prohibició o limitació de les importacions de matèries primeres a les empreses irlandeses que feien la competència a les angleses, les ordres secretes donades als bancs perquè no acceptessin descoberts a les empreses i l’enduriment de les condicions per accedir al crèdit. A l’article La lleva econòmica, però, ja havia advertit que aquest ús de «l’arma de la fam per a obligar els homes a actuar en contra de llur consciència» ja s’havia aplicat a Dublín l’any 1913 en el conflicte dels transports i afegia que «si, el 1913, l’ensarronat poble d’Irlanda no hagués estat tan cruelment immòbil quan les forces de la lleva econòmica s’escarrassaven a destruir la Unió Irlandesa de Transports i General, ara, el 1915, els sindicalistes irlandesos estarien en una posició més bona per a combatre la lleva econòmica contra els nacionalistes irlandesos».

Tanmateix, el setembre de 1914 un grup d’uns 12.000 Voluntaris Irlandesos, afí a la Germania Republicana Irlandesa (IRB), se’n va escindir, en protesta pel gir pro britànic de l’organització, i s’acostà a Connolly i l’ICA per a preparar una rebel·lió a Irlanda i Connolly esdevingué membre del Consell Militar de la IRB. El gener de 1916, a la segona part de l’article La lleva econòmica,advertia que «qualsevol que, en el futur, parlant en nom d’Irlanda, cridi els irlandesos a les armes, hauria de recordar que el primer deure dels irlandesos és reconquerir llur país, recuperar-lo d’aquells el dret de propietat dels quals es basa en la conquesta». Aquest mateix mes, a l’article Quin és el nostre programa?, apuntava que «la baula més feble d’Anglaterra és el seu cor; Irlanda és en aquesta posició d’avantatge tàctic» i «una derrota d’Anglaterra a l’Índia, Egipte, els Balcans o Flandes no seria tan perillosa per a l’Imperi britànic com un conflicte armat a Irlanda», de manera que «el moment per a la batalla d’Irlanda és ARA, el lloc per a la batalla d’Irlanda és AQUÍ».El pla inicialment traçat pel sector republicà dels Voluntaris Irlandesos i l’ICA era un aixecament a tota l’illa i es va preparar un enviament d’armes des d’Alemanya, però quan el cap dels Voluntaris, Eoin Mac Neill, es va assabentar que el vaixell que portava les armes havia estat capturat, va donar l’ordre de suspendre’l. Tanmateix, el Consell Militar de la IRB només el va ajornar fins l’endemà de la data prevista inicialment, i el 24 d’abril de 1916 Connolly, que havia estat nomenat comandant general de la Brigada de Dublín, va portar la seva host a l’Oficina Central de Correus i, juntament amb Patrick Pearse, poeta i dirigent de la IRB, proclamà la República d’Irlanda. Els combats van durar una setmana, fins que els rebels es van rendir. La matinada del 12 de maig, Connolly va ser afusellat a la presó de Kilmainham, lligat a una cadira, perquè no es podia aguantar dempeus arran de les ferides patides durant els combats.

Socialisme vs alliberament nacional?

Connolly combatia l’argument que la qüestió nacional serveix de «pantalla» al conflicte de classe. Així, a l’article Socialisme i nacionalisme irlandès (1897) replicava que, assolida la república irlandesa, quedarien palesos «a plena claror tots aquests antagonismes de classe i les línies de demarcació econòmica actualment enfosquides per les boirines del patriotisme burgès». Igualment, conscient del caràcter embrutidor de les relacions de dominació nacional també en les classes sotmeses de la nació dominant, al programa fundacional de l’ISRP (1896) advertia que «el sotmetiment d’una nació a una altra, com la d’Irlanda a l’autoritat de la corona britànica, és una barrera a la llibertat política i el desenvolupament econòmic de la nació sotmesa, i només pot servir els interessos de les classes explotadores de totes dues nacions». A l’article El Sinn Féin i el socialisme, de 1908, denuncia els «socialistes doctrinaris que defensen que els socialistes no han de simpatitzar amb les nacionalitats oprimides o amb les nacionalitats que es resisteixen a la conquesta» amb l’argument que «com més aviat siguin suprimides, millor, perquè serà més fàcil conquerir el poder polític en uns pocs grans imperis que no en un reguitzell d’estats petits». Connolly replica que la presa del poder polític és el moment final de la lluita socialista («la lluita per la conquesta de l’estat polític del capitalista no és la batalla, sinó només el tornaveu»), i que, abans, cal que els obrers s’apoderin de les indústries mitjançant les organitzacions sindicals. I aquesta lluita primera «no fa cas de fronteres polítiques». A l’article Tallers d’explotació rere la bandera orangista, de 1911, Connolly recorda que «el Partit Socialista d’Irlanda reconeix i dona el suport més entusiàstic al principi de l’internacionalisme, però és conscient que cal buscar aquest principi mitjançant la germanor universal, més que no pas per l’autoextinció de nacions diferents en la gola d’imperis sobrecrescuts». En aquest sentit, a l’article L’esperança d’Irlanda, de 1914, apunta que «el millors servei» que la classe obrera irlandesa «pot retre al poble britànic» és la «destrucció, tan ràpid com sigui possible, d’aquest repugnant sistema de govern que ha fet del poble britànic un instrument per a esclavitzar milions de membres de la raça humana, extirpar tribus i nacions senceres i devastar territoris enormes». «Esclavitzat socialment a casa, al poble britànic se li ha ensenyat que la petita llibertat política de què gaudeix només es pot comprar al preu de la destrucció nacional de qualsevol poble que s’erigeixi en rival social o econòmic de la classe dominant britànica». A l’article La lleva econòmica, de 1915, nega que «l’existència de l’Imperi britànic sigui compatible amb la llibertat ni amb la seguretat de la classe obrera irlandesa». «Aquestes llibertat i seguretat només poden venir com a resultat de l’absència total de dominació estrangera».

Connolly criticà la pràctica del Partit Laborista anglès de cercar el suport dels autonomistes irlandesos a les campanyes electorals per a obtenir el vot dels emigrants irlandesos a Anglaterra

Connolly també denuncia el nacionalisme estatal de l’esquerra britànica i l’ús espuri de la caràtula internacionalista per a amagar-lo. En el tercer capítol de la sèrie d’articles intitulada Els dropos, publicat el 25 de març de 1916, un mes abans de la rebel·lió de Pasqua, denunciava que no hi havia cap organització pacifista britànica que defensés per a Irlanda «el mateix dret a determinar el seu destí nacional que tots els partits pacifistes britànics exigeixen que hom asseguri a Bèlgica», ja que el moll de «llurs reivindicacions és que no es facin més conquestes», però que «tots els països ja conquerits han de romandre com a països subjectes», de manera que «l’Imperi britànic ha de romandre intacte i en possessió de tot el seu botí». És per això que «en la mesura que [el poble britànic] dona suport a un sistema de societat que fa que sigui beneficiós per a una nació fer els ulls grossos davant el sotmetiment d’una altra, és responsable de tots els crims comesos per a mantenir aquest sotmetiment». Per contra, «creurem en la innocència del poble britànic quan els seus portaveus gosin reconèixer públicament que l’Imperi britànic no pot perdurar i reconeguin, així, el dret de cadascuna de les nacions que hi estan sotmeses a ésser si mateixa, amb l’ajut de qualsevol aliat que pugui sumar al seu costat».

Així mateix, Connolly critica la pràctica del Partit Laborista anglès de cercar el suport dels autonomistes irlandesos a les campanyes electorals per a obtenir el vot dels emigrants irlandesos a Anglaterra. A l’article Aprendre la lliçó, de 1909, destaca que els socialistes irlandesos veien els líders autonomistes com «els explotadors més despietats de la classe obrera» a Irlanda i recorda que, a les eleccions municipals de 1899, mentre els «socialistes anglesos» feien «elogis obsequiosos dels líders autonomistes», «aquesta mateixa alta burgesia capitalista hostilitzava durament els candidats laboristes dels sindicats irlandesos».

En la qüestió d’Ulster, Connolly denunciava que, malgrat que el caràcter industrialitzat de la província hauria de facilitar-hi l’arrelament de les idees socialistes, l’hegemonia unionista ofegava qualsevol tipus de protesta de caràcter social. Així, a l’article Tallers d’explotació rere la bandera orangista, de 1911, destacava que «la unió ha ofegat el desenvolupament de la democràcia a Irlanda», recordava que cap diputat lleialista va votar a favor de la llei de pensions per a la vellesa i els acusava d’«ofegar qualsevol protesta en llurs circumscripcions tocant el timbal de la bandera orangista». A l’article El desvetllament de la democràcia a Ulster, de 1913, Connolly apunta el contrast entre el fet que «el creixement de l’esperit rebel entre la democràcia nacionalista ha obligat els polítics autonomistes a fer la cort a la classe obrera, a fingir una virtut àdhuc si no la tenen» i la «manca d’aquest esperit» a Ulster «ha permès als líders orangistes menystenir obertament i hostilitzar el moviment obrer». Com a causa d’aquest fenomen, Connolly apunta, a l’article El nord-est d’Ulster, de 1913, que a Dublín i entre el nacionalisme irlandès, «la qüestió autonòmica fa temps que ha superat la fase de controvèrsia; es considera fora de l’àmbit de discussió», mentre que a Ulster «no és una qüestió resolta, encara menys políticament, per la qual cosa encara és possible que ocupi tant les ments de la multitud que totes les altres qüestions, com ara salaris i condicions de treball hagin de tenir-hi un lloc subordinat i perdin llur poder d’atraure l’atenció i, encara més, de portar a l’acció». A més, la llei d’autonomia aprovada va recollir una esmena presentada pel diputat unionista Edward Carson, segons la qual els comtats d’Ulster de majoria unionista podrien accedir a un règim d’autonomia específic, per la qual cosa, apuntava Connolly, el conflicte nacional perduraria i les divisions en el si de la classe obrera irlandesa, especialment al nord de l’illa, romandrien. Connolly va ser especialment crític amb l’IPP per haver acceptat la llei amb l’esmena Carson. A l’article El moviment obrer i la proposta de partició d’Irlanda, de 1914, qualifica l’esquema acordat pel líder de l’IPP, John Edward Redmond, i del diputat Joseph Davlin com a «traïció a la democràcia nacional de l’Ulster industrial» que «suposaria un carnaval de reacció tant al nord com al sud, destruiria la venidora unitat del moviment obrer irlandès i, mentre durés, paralitzaria tots els moviments avançats». A l’article L’exclusió d’Ulster, de 1914, apunta que la divisió deixaria els comtats del nord que se separessin de la resta de l’illa sota el domini del supremacisme orangista, mentre que al sud l’IPP mantindria la seva hegemonia, amb el pretext de treballar per la reunificació del país.

Igualment, Connolly també va combatre els intents del nacionalisme burgès de presentar el socialisme com una ideologia oposada a la llibertat nacional irlandesa. A l’article Antipatriòtic?, de 1903, assenyala que «qualsevol acte o doctrina política particulars són patriòtics o antipatriòtics en la proporció exacta en què serveixen els interessos de la classe que en aquell moment posseeix el poder polític» i adverteix que «a cada país el socialisme és estranger, antipatriòtic, i ho continuarà sent fins que la classe obrera l’adopti com a salvació i en faci la força política dominant». A l’article Una revolució continental, d’agost de 1914, escrit pocs dies després de la declaració de guerra del Regne Unit a Alemanya, contraposava el «patriotisme del capitalisme, que fa dels interessos de la classe capitalista la prova suprema de deures i drets» i el «patriotisme de la classe obrera, el qual jutja cada acte públic segons l’efecte sobre la sort dels qui treballen», de manera que «l’encarnació més perfecta de patriotisme és el partit o moviment que treballa amb més èxit per la conquesta per la classe obrera del control dels destins del país en què treballa». En síntesi, tal com conclou a l’article La lleva econòmica, de 1915,«no podem concebre una Irlanda lliure amb una classe obrera sotmesa», ja que «cap nació no pot ésser lliure si fa els ulls grossos davant l’esclavització de qualsevol part d’aquesta nació», per tal com «el progrés real d’una nació cap a la llibertat s’ha de mesurar segons el progrés de la seva classe més sotmesa». Igualment, tampoc «no concebem una Irlanda sotmesa amb una classe obrera lliure». Connolly destaca els vincles econòmics dels capitalistes industrials i els terratinents irlandesos amb l’Imperi britànic, per la qual cosa, com conclou a l’article de febrer de 1916 Notes sobre el front, «fer una crida a aquestes classes en nom del patriotisme és una pèrdua de temps».

El republicanisme de Connolly

Tot i que no hi ha una teorització explícita a l’entorn del concepte de República en el pensament de Connolly, aquest s’insereix clarament en el que en filosofia política es coneix com a republicanisme democràtic, el programa del qual es condensa en l’extensió de la plena llibertat al conjunt de la població, molt especialment de la sotmesa a dominació aliena. Precisament és la concepció de la llibertat el que diferencia el pensament republicà —tant en el vessant democràtic com en l’oligàrquic— del liberalisme. Si el liberalisme defineix l’individu lliure com aquell qui és reconegut com a membre de ple dret de la comunitat política en règim d’igualtat jurídica amb tota la resta de conciutadans i té alguns drets polítics —els quals, a l’època de Connolly, al Regne Unit ni tan sols no incloïen el dret de sufragi— i al marge de les relacions de propietat, la concepció republicana històrica hi inclou com a element constitutiu la possessió de recursos materials que li garanteixen l’existència social autònoma i li permeten no entrar en relacions de dependència econòmica. En aquest context, el disseny institucional de la República democràtica ha de garantir els mitjans d’existència a tots els ciutadans i la funció essencial del seu govern és impedir una concentració de riquesa en subjectes privats capaç de posar en perill la independència material de la resta de ciutadans i, doncs, anul·lar la seva llibertat republicana. La concepció republicana de llibertat és clarament la de Connolly —tant és això que, en alguns textos, Connolly utilitza el terme llibertat republicana, com ara a Redmond no pot complir el que va prometre o al text llegit al funeral del fundador de la IRB, Jeremiah O’Donovan Rossa, tots dos de 1915—, com també l’objectiu d’estendre-la al conjunt de la societat. Ho expressa de forma perspícua a l’article La lleva econòmica, de 1915, on sosté que «cap individu no pot desenvolupar les seves capacitats si es troba sota el control, tot i que sigui només parcialment, d’altri, àdhuc si aquest desitja sincerament el seu bé», de manera que és «essencial» per a la llibertat «el control de recursos», «tant per a la comunitat com per a l’individu». Per contra, «el control dels mitjans de vida per individus privats és l’arrel de tota tirania, nacional, política, militar i, per tant, el qui controla les ocupacions controla el món».

La fórmula de Connolly per a l’organització econòmica enllaça amb la de Marx («el beneficiós sistema republicà d’associació de productors lliures i iguals», en la formulació de les Instruccions per als delegats del Consell General Provisional de 1866 de l’Associació Internacional de Treballadors). Així, a l’article Representació de la classe obrera (1898) Connolly defensa la substitució de la «propietat privada» pel govern sindical de la indústria, el qual «pot aportar homes que organitzarien la producció i la distribució en interès de tothom molt més bé que com ho fa avui dia una classe animada només per consideracions de benefici». D’acord amb el principi metodològic marxià consistent a evitar el dualisme entre economia i política, Connolly apunta que «una república socialista és l’aplicació a l’agricultura i la indústria, a la granja, al camp i a la fàbrica del principi democràtic de l’ideal republicà». Per contra, com afirma a l’article La visita del rei Jordi V, de 1910, «un poble enverinat mentalment per l’adulació a la reialesa no pot arribar mai l’esperit de democràcia independent necessari per a atènyer la llibertat social», per tal com «la ment acostumada als reis polítics pot acceptar fàcilment els reis socials: reis capitalistes del taller, el molí, les companyies ferroviàries, els vaixells i els molls». I no se li escapava el vincle entre republicanisme i sobirania popular, en oposar al servilisme de la mentalitat monàrquica la «creença en la dignitat de la nostra classe, i en la sobirania última d’aquells que treballen». Així, «la propietat pública ha de prendre el lloc a la propietat capitalista, la democràcia social ha de substituir la desigualtat política i social, i la sobirania del treball ha de reemplaçar i destruir la sobirania de naixement i la monarquia del capitalisme».

Altrament, a l’article El patriotisme i la classe obrera, de 1897, alertava que «un partit que tingui com a objectiu una república merament política i que actuï sobre aquesta línia estarà sempre amenaçat pel perill que alguns astuts estadistes anglesos puguin, mitjançant una falsa llei d’autonomia, desorganitzar les forces republicanes amb concessions aparents, fins que el moment crític hagi passat».

Connolly sostenia que en l’autoocupació directa de la classe obrera «hi ha un camí cap a la llibertat, no només de la seva classe, sinó també de la seva nació»

Plenament coherent amb el pensament republicà democràtic, que no exhaureix el projecte de república en la forma d’estat, Connolly, a l’article Socialisme i nacionalisme (1897), es desmarca dels estats amb forma de República purament política i replica que la república que ha de cercar el nacionalisme irlandès no és «una monarquia capitalista amb un cap electiu», com a França, que «parodia els avortaments constitucionals d’Anglaterra», ni tampoc el sistema vigent als EUA, «on el poder de la cartera ha establert una tirania nova sota formes de llibertat» (igualment, Lenin, al discurs d’obertura del Segon Congrés de la Internacional Comunista, el 19 de juliol de 1920, denunciaria que arreu del món «magnats financers han transformat de fet les repúbliques més lliures en monarquies financeres»). En aquest mateix article, Connolly apunta que el «nacionalisme sense socialisme», és a dir, «sense una reorganització de la societat sobre la base d’una forma més àmplia i més desenvolupada d’aquella propietat comunal subjacent a l’estructura social de l’antiga Erin», «és només traïció nacional». En el mateix sentit, en un altre article de 1897 (El patriotisme i la classe obrera) apuntava que «la independència nacional és la tasca preliminar indispensable per a l’emancipació industrial», però, a la vegada, aquella només es podria dur a terme «sota el lideratge de la classe la constitució social de la qual deriva de l’opressió». A l’article Socialisme i nacionalisme irlandès (1897) reblava que «havent après de la història que tots els moviments burgesos acaben en un compromís, que els revolucionaris burgesos d’avui esdevenen els conservadors de demà, els socialistes irlandesos es neguen a perdre llur identitat amb aquells qui només entenen a mitges el problema de la llibertat». Això enllaça amb la paradoxa de la burgesia irlandesa, per a la qual era difícil de compatibilitzar el nacionalisme irlandès amb el seu domini social, que devia a l’estatus quo establert pel domini britànic. Així, com apuntava al follet Les esperances d’Erin (1897), els membres d’aquesta classe «que, en virtut de llur posició social i educació, van fer un pas al front com a líders patriotes irlandesos devien llur estatus únic en la vida política a dues causes totalment diferents i aparentment antagòniques», ja que «llur riquesa derivava de la manera com havien planejat com fer-se un lloc en la vida comercial de ‘l’enemic saxó’, assimilant les seves idees i adoptant els seus mètodes, fins que sovint van resultar els més despietats de totes dues races en l’eixamplament dels límits de llurs poders d’explotació».

El programa de l’ISRP, de 1896, afirmava com a primer punt «l’establiment d’una república irlandesa socialista, basada en la propietat pública per part del poble irlandès de la terra i els mitjans de producció, distribució i intercanvi». L’agricultura «s’ha d’administrar com a servei públic, sota consells directius escollits per la població agrària i responsables davant ella i el conjunt de la nació» i «totes les altres formes de treball necessàries per al benestar de la comunitat s’han de regir pels mateixos principis». Conforme a aquesta concepció republicana de la llibertat, l’ISRP declarava que «la propietat privada per una classe de la terra i els mitjans de producció, distribució i intercanvi s’oposa a aquest principi vital de justícia i és la base fonamental de tota opressió nacional, política i social». Així, defineix la llibertat nacional com «el control absolut» per part de la població dels seus «recursos i poders interns», la «capacitat plena» sobre les seves indústries i ports, el control de les importacions, la capacitat per a modificar o derogar la legislació, «en obediència de les demandes dels seus ciutadans», i la capacitat «sense restriccions» per a relacionar-se «amb totes les altres nacions». Connolly conclou que la llei d’autonomia pactada entre Asquith i l’IPP no aportava res de tot això (Què és una nació lliure?, 1916).

D’altra banda, a l’article de 1899 La reconquesta d’Irlanda, Connolly feia notar que «els arguments i raonaments fal·laços» contra l’extensió del dret de vot als obrers «són exactament els mateixos, punt per punt, que els que han oposat els enemics de la llibertat nacional a les demandes de justícia política de la seva nació» (Irlanda); «la classe propietària nacionalista etziba els mateixos epítets contra els obrers» i al·lega «la mateixa incapacitat per a l’administració que els que s’havien etzibat contra ella, quan exposava la seva reivindicació d’independència legislativa». Connolly advertia que «els unionistes s’arrengleraran, sòlids com una roca, amb els nacionalistes propietaris en defensa de llurs interessos compartits pel que fa al sotmetiment de la classe obrera». Connolly sostenia que en l’autoocupació directa de la classe obrera «hi ha un camí cap a la llibertat, no només de la seva classe, sinó també de la seva nació». De manera que «el sotmetiment d’Irlanda, que avui dia es representa com una qüestió merament política és, per contra, una qüestió econòmica, social», atès que «una nació dominant només sosté la maquinària política perquè la classe dominant pugui mantenir els poders socials». Així, «la conquesta d’Irlanda s’ha basat en la despossessió del seu poble de qualsevol dret sobre la terra i sobre la vida excepte en les condicions dictades per la classe posseïdora, en el camp, les granges o els tallers propietat d’aquesta classe».

Connolly també va denunciar el miratge interclassista en l’estratègia d’alliberament nacional: «El crit de la ‘unió de classes’ és, en realitat, un moviment insidiós per part de la nostra classe dominant irlandesa, per tenir els poders de govern transferits de les mans del govern capitalista anglès a les del govern capitalista irlandès i aplanar el camí per a aquest canvi induint l’obrer irlandès a abandonar tota esperança de millorar la seva pròpia posició i assumir una actitud de dòcil resignació al seu destí com a esclau assalariat que pot convèncer el govern anglès que no farà cap ús revolucionari del seu poder polític, ans deixarà les coses tal com estan». Per contra, segons Connolly, de mica en mica, els obrers irlandesos s’adonaven que, «en la proporció exacta que els obrers prenen el control del treball del país de les mans d’individus privats i el posen a càrrec dels organismes públics representatius del poble irlandès, Irlanda s’esbandeix les cadenes del seu esclavatge».

Autonomia i independència

En un apartat afegit a l’edició de 1909 del follet Les esperances d’Erin Connolly apunta que «la concessió a Irlanda d’una forma tan limitada d’autonomia local com l’encarnada al Projecte d’autonomia del senyor Gladstone [primer ministre liberal que va presentar un projecte d’autonomia per a Irlanda a la Cambra dels Comuns l’any 1893, que hi fou aprovada, però que rebutjà la Cambra dels Lords] no seria cap passa cap a la independència en cap sentit, sinó que és més probable que creés barreres efectives en el camí cap a la seva materialització». A l’article El Sinn Féin i el socialisme, de 1908,assenyala que «la primera condició perquè un partit o moviment reïxi és que cregui que conté en el seu si totes les condicions materials per a assolir el seu destí». En aquest sentit, recorda que, «durant més d’un segle, Irlanda, a través dels seus ‘agitadors constitucionals’, ha centrat les seves esperances en la possibilitat de desglaçar el cor dels seus opressors o apel·lant a llur sentit de la justícia».

També rebutja els plantejaments historicistes en la lluita per l’alliberament nacional. Així, a l’article El Sinn Féin i el socialisme, critica la reivindicació del Sinn Féin de restaurar l’statu quo de 1782, quan un seguit de reformes legals van permetre l’aixecament de restriccions al Parlament d’Irlanda, el qual fou suprimit després de la rebel·lió de 1798. Connolly replica que «cada moviment polític o social amb esperances d’èxit s’ha d’expressar d’acord amb les condicions actuals o conforme a les línies de desenvolupaments futurs».