El retorn de Marx. Una conversa entre Marcello Musto i Xabier Gràcia

El passat 7 de setembre, es va celebrar al Casal Autogestionat de Ciutat Vella la presentació dels dos llibres de Marcello Musto recentment publicats, L’últim Marx (Tigre de Paper) i De regreso a Marx (Bellaterra Edicions). Es van presentar amb la forma d‘una conversa entre Xabier Gracia, membre del Seminari Taifa i del web Marxismocritico. Des de Catarsi, reproduïm el contingut en forma de relatoria, alhora que fem disponible l’àudio de la xerrada a través de Catarsi Debats, el repositori digital on hi trobareu xerrades, entrevistes i debats realitzats per la revista.

Dues crisis internacionals en menys d’una dècada deixen la teoria neoliberal i l’autoregulació de l’economia com una cosa que s’assembla més a una mística eclesiàstica que a una ciència amb la mínima rigorositat. D’aquest fet s’explica la recuperació de Marx en l’última dècada per ajudar-nos a entendre la societat en la qual vivim i a més, plantejar-ne la transformació.

Les lectures actuals estan canviant respecte als anys 50, 60 i 70. Ara es busca Marx en origen, defugint de les interpretacions de tercers a través de manuals. Xabier Gràcia (editor de Marxismo Crítico i del Seminari d’Economia Crítica Taifa), considera que estem en un moment molt bonic pel marxisme, es llegeix El capital a la vegada que apareixen nous escrits de Marx, gran part gràcies al treball exhaustiu de varis investigadors en les Mega2. Estan sorgint textos de Marx, sobretot dels últims anys de vida, amb un perfil més centrat en l’antropologia i la història. Emmarcats en aquesta cerca de trencar amb lectures del passat i anar a Marx en origen ens trobem en una conversa en obert entre Xabier Gràcia i Marcello Musto (sociòleg i professor a la Universitat de York) sobre els llibres L’últim Marx i De regreso a Marx editats recentment per Tigre de Paper i Bellaterra Edicions, respectivament.

En el marxisme de postguerra hi prevalen textos com la inacabada Ideologia alemanya (escrita entre 1845-1846), la Crítica de la Filosofia (1843-1844), La qüestió jueva (1844) i La Misèria de la filosofia (1847), textos de major popularitat i divulgació que El capital (1867). Quelcom fàcil d’entendre atès que aquests textos són més agraïts de llegir. Les lectures de l’actualitat qüestionen moltes interpretacions del passat. Alguns exemples són el pes del materialisme històric, un concepte que actualment es planteja si té vinculació amb Marx o bé és un afegit d’Engels. També inclouríem la divisió entre superestructura i estructura, en què es pressuposa una divisió dicotòmica entre economia i cultura on la primera afecta de forma unidireccional a la segona. O finalment, la centralitat que tenia l’alienació durant els anys seixanta per sobre del desenvolupament i tendències del capital, una lectura provinent de la filosofia que fàcilment feia caure en interpretacions psicologistes o  individualistes del comportament, i no com un fenomen social. Venim d’una època en què s’han fet lectures simplistes i carregades de mecanicismes. En canvi, ara sembla que hi ha un gir de la filosofia a l’economia, a la vegada que s’afegeixen altres disciplines com l’antropologia, l’ecologia, la física, i la història dels països colonitzats i se’ns evidencia un Marx molt més complex, dubitatiu i més humanista.

Les recents obres de Musto  parlen d’aquest Marx. Recuperen l’autor en origen i cerquen humanitzar-lo. Amb un to provocatiu ens explica que ha escrit els seus llibres gràcies al seus estudiants de la universitat i en contra d’aquests. Musto pretén trencar amb aquells que veuen Marx com un intel·lectual centrat en el conflicte Capital-Treball, un home gran, eurocèntric i una mica racista.

Més enllà de ser conegut a Alemanya com a director de la Neue Rheinische Zeitung: Organ der Demokratie (la Nova Gaseta Renana: Òrgan de Democràcia), va ser un home amb una gran participació política, especialment durant la I Internacional. Una organització i època que sovint magnifiquem. La I Internacional va ser una organització petita amb grans dificultats, i com explica Musto, si sobredimensionem fets del passat, ens queda una actualitat depriment sense possibilitats emancipatòries.

Així com l’organització tenia dificultats, la vida personal de Marx no van ser precisament un camí de roses. Ell va ser un home que ràpidament s’allunyaria de la dimensió més política, passaria grans parts de la seva vida malalt (ell i la seva família), en la precarietat, i només podia escriure en certs moments de la vida, així s’explica la gran quantitat d’escrits i projectes iniciats que mai arribaria a acabar. Se li afegia a aquest fet les difícils col·laboracions amb els partits polítics europeus amb qui mantenia una relació tensa i n’era molt crític. Els criticava per idealistes, per buscar solucions abstractes, acabades i universals.  Traslladaria queixes com la Crítia al Programa de Gotha, una carta privada on critica durament els dirigents alemanys i que Engels només publicarà després de la mort de Marx.

La publicació post mortem serà la condició majoritària dels seus textos, dels quals encara ens en queden una gran quantitat per descobrir. Actualment s’han trobat al voltant de 200 quaderns escrits per ell, que contenen síntesis de llibres, comentaris i notes que deixava en els seus incansables estudis.

Va ser un autor que pretenia entendre-ho tot. Concebia el capitalisme en una escala mundial, volia observar com es modificaven les societats en les transformacions del sistema, com aquest sistema prenia una direcció internacional i multilineal. Musto, parafrasejant a Marx, diu «jo escric com una obra artística i no puc publicar la primera part si no ho tinc tot». Per aquest motiu trobem que reescriu i revisa les seves publicacions, realitza investigacions profundament rigoroses, i cerca la coherència entre textos. Per això, Marx va ser un mestre de l’obra inacabada. Té escrits sobre antropologia, ecologia, geografia, etc. També trobem com en els últims anys de vida mou la seva atenció del centre d’Europa —Anglaterra principalment— cap a altres parts del món, especialment Estats Units i Rússia. Busca estadístiques, es dedica a aprendre rus per comprendre les fonts primàries, entra en contacte amb els Populistes Russos (els anticapitalistes existents a finals del s. XIX), etc.

És així com Musto i Gràcia coincideixen amb la invalidesa que el pensament marxià fos eurocèntric. Els textos més coneguts ens expliquen història i processos de canvis i transformació del capitalisme a Europa, però les preocupacions del Marx vell i els seus estudis invaliden la idea que defensés l’existència d’una filosofia de la història vàlida per a totes les societats.

Per això podríem desmarcar l’autor de les expectatives etapistes que van traslladar-se en la II i III Internacional i que s’arrossegarien durant dècades, on s’esperaven processos lineals fins a arribar a la revolució socialista. A finals del. s. XIX i inicis del XX els principals partits comunits europeus interpretaven un etapisme que consistia en una primera revolució democràtico-burgesa i després ja arribaria la revolució socialista. Descartaven la possibilitat de vies particulars cap aquest socialisme aprofitant les formes de propietat comunal precapitalistes.

A causa del canvi de conjuntura des de la crisi de 2008, i ara amb la gestió capitalista d’aquesta crisi sanitària, la societat busca alternatives. En aquesta cerca, Marx es presenta com una oportunitat, ja que continua sent el pensador de la radicalitat, de la lluita per totes les formes d’emancipació i alliberament.

En contra aquesta idea, Marx simpatitzava amb les posicions dels Populistes russos, que no creien en l’etapisme, ni esperaven les condicions polítiques i materials per pal de fer la revolució, un fenomen que no arriba sol, sinó que es provoca. Aquestes simpaties i visió quedaran clarament plasmades en les conegudes cartes (1881) amb la populista russa Vera I. Zasulich on destaca la importància i pervivència de les formes de propietat comunal arcaica que es trobaven a Rússia. La importància de què es llegeix en Marx segons els interessos polítics del moment, ho veiem clarament exemplificat en la popularitat o no d’aquestes cartes depenent de la geografia. Aquestes cartes han tingut popularitat en els debats estratègics dels processos revolucionaris d’Amèrica Llatina al s. XX i inicis del XXI, on encara perviuen les formes de propietat comunal precapitalistes. Les lectures etapistes del marxisme oferien posicions on se’n podia extreure poc més que la democràcia, en canvi, de les lectures que veuen el potencial en les formes relacionals no-capitalistes, se n’extreia un potencial revolucionari .

Les mirades de l’autor alemany també passaran per Mèxic, denunciant les polítiques d’extermini. Edward Said parla de l’orientalisme de Marx en denunciar la presència colonial dels anglesos a l’Índia, com aquests havien empitjorat les condicions de l’agricultura i causar fams (una posició impopular, inclús entre els partits comunistes). Una posició similar tindria amb les colonitzacions franceses a Argèlia, on faria l’últim viatge de la seva vida, i en denunciaria la destrucció de les relacions comunals que es mantenien al país.

Arribant al final de la conversa entre Xabier Gràcia i Marcello Musto, intervé Miren Etxezarreta (Catedràtica Emèrita d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona) que avisa: no cal tenir Marx com un mite, també hi ha una tendència a presentar un Marx desconegut que serà la clau de volta que tot ho desvetlla, no hem d’esperar que ell ho sabés tot.

Musto respon que cert, però no podem negar l’existència d’un nou Marx, bàsicament perquè hem begut en el passat dels seus textos filtrats i molt poc publicats. A l’Institut de Marxisme-Leninisme de Moscú hi havia vuitanta persones treballant en l’estudi de l’autor de Trèveris, a l’Institut de Berlín, quaranta persones. Això fa un total de cent vint persones treballant exclusivament en la seva obra, i parlem d’un autor que ha tingut un impacte teòric com no n’ha tingut cap altre. Amb aquesta situació es fa més que evident la pregunta ¿com és que tants anys després no s’ha publicat tot? Hi ha hagut molts anys un interès darrere per crear un mite que no era real, i descartar textos seus deliberadament per tal de convertir el marxisme en una ideologia de legitimació de l’acció estatal del bloc socialista.

Tot i això, és cert que no podem llegir els textos de Marx com si fossin una Bíblia, el mateix autor canviava constantment els seus escrits una vegada publicats, així que ens seria una tasca impossible. Però hem de reconèixer que és el socialista que més ens ha ajudat a entendre els fonaments del capitalisme, i les diferències entre aquest sistema i una societat diferent, i ara el podem entendre millor. Així, estem llegint l’actualitat sense incrustacions del passat amb idees que no tenen a veure amb ell, i per tant recuperant la possibilitat de desenvolupar una societat diferent.

A això, Xabier Gràcia hi afegeix que aquesta recuperació de Marx ha coincidit paradoxalment amb un reflux dels moviments emancipatoris. Però a causa del canvi de conjuntura des de la crisi de 2008, i ara amb la gestió capitalista d’aquesta crisi sanitària, la societat busca alternatives. En aquesta cerca, Marx es presenta com una oportunitat, ja que continua sent el pensador de la radicalitat, de la lluita per totes les formes d’emancipació i alliberament.

No hem d’estudiar Marx des d’una posició d’autoritat, sinó per aprendre a pensar, pensar amb Marx i fer-ho des de la seva visió, en què els resultats es converteixen en condicions i les condicions en resultats. Anar més enllà dels salaris i les formes de consciència que genera la societat mercantil, que no visualitzen les condicions d’explotació, pensar críticament el capitalisme, els impactes de la seva transformació a Occident i al Tercer món evidenciar les formes de consciència i mistificacions en les quals vivim. Hem de concebre aquest autor des d’un humanisme radical, que situa l’home al centre, i un teòric de la llibertat que té per objectiu que puguem exercir la llibertat des de les condicions de possibilitat.