Rafael Poch: «Qualsevol dia tindrem una segona versió de la crisi del Carib»

Després d’haver treballat durant dècades com a corresponsal a diverses capitals mundials (Berlín, Moscou, Beijing i París) per al diari La Vanguardia, Rafael Poch-de-Feliu (Barcelona, 1956) va tornar fa uns anys a Catalunya, des d’on segueix escrivint malgrat tot sobre els afers mundials. En aquesta entrevista, Poch-de-Feliu parla de l’estat de salut del periodisme i l’evolució recent dels països dels quals va informar.

La major part de la teva carrera com a periodista ha estat com a corresponsal internacional. Fa uns anys vas tornar a Girona i les teves col·laboracions a premsa s’han reduït notablement. No ets sents una mica com ‘avarat’ després de tants anys informant des de l’estranger?

Hi ha periodistes que no poden deixar de ser-ho, que no poden passar sense veure el seu nom en lletra impresa. Sense voler fer-ne virtut, no és el meu cas. A més, hi ha molt de soroll ambiental i no estic molt segur d’aportar alguna cosa a aquest enorme concert que cada vegada em sembla més improductiu a causa del seu desfasament amb els problemes del món. D’altra banda, les col·laboracions a premsa es paguen molt malament. Els diaris establerts que millor paguen —i que de totes maneres no acceptarien les meves col·laboracions heretges— ho fan a 200 euros la pàgina de diari impresa. A la premsa digital ‘alternativa’ em donen 80 euros per una col·laboració d’aquesta extensió cada 15 dies. Així que la temptació d’enviar-ho tot allà on va dir Labordeta és força gran… (Riu) Però «avarat» gens ni mica. Simplement s’ha de canviar de professió, si pots. No és que sigui res de nou. Recordo als anys setanta el que els va passar als periodistes de Mundo Diario, que va ser un diari d’un empresari exòtic de Barcelona, Sebastian Auger, bastant obert a l’esquerra i als sindicats. Quan el diari va tancar, els seus periodistes no van trobar feina a altres mitjans, estaven marcats per la infàmia d’haver anat massa lluny per lliure. Alguns van marxar a la universitat, altres es van fer lampistes i uns altres, potser, van acabar anant-se’n on deia Labordeta…

Un dels textos teus que més acostumo a tenir present es troba al pròleg de La actualidad de China (2009), en el qual analitzes per què els corresponsals acostumen a tenir, paradoxalment, una posició tan hostil cap al país sobre el que informen, com passa amb la Xina o Rússia. Com veus ara la situació?

Bé, allò es referia als corresponsals occidentals perquè en altres latituds et trobaves amb altres mirades. Recordo a la corresponsal a Beijing d’un gran diari indi que va escriure un reportatge sobre la ‘dignitat del treball’ a la Xina, subratllant el fet que allí no es menyspreava a algú per ser escombriaire. Vist des de l’Índia, amb tot aquell embolic de castes, on un pot treballar de bugader però no de cuiner, o de xofer però no de mecànic segons el seu naixement o altres condicionaments i prejudicis socials i religiosos, la seva perspectiva il·luminava un panorama ben interessant. Està Pepe Escobar, un periodista global brasiler, que encara que no viu a la Xina, circula per allà i escriu coses interessants…

En general cal oblidar-se del ‘quart poder’ i tota aquesta pesca: el periodisme realment existent és la veu del seu amo i el periodista acostuma a ser un xai, i força disciplinat per això. En països ‘adversaris’ la consigna és ser agressiu, ser sectari i polititzar-ho tot en extrem així que la majoria segueix aquesta autopista per inèrcia, mandra i per la incomoditat que suposa mirar més enllà de les parets de la tanca per la clotada per la que circula el ramat. Hi ha, és clar, excepcions. No espero trobar-me sorpreses a The New Yorker, per exemple, però a la Xina tenien un reporter, Peter Hessler, que va escriure un parell de llibres molt dignes sobre el país, sense prejudicis, sense vulgaritats… Ara, amb la creixent agressivitat dels Estats Units contra la Xina, en termes militars, d’embargaments i sancions comercials, de vetos i assetjament contra estudiants xinesos a les universitats estatunidenques, etcètera, el to del periodisme ha incrementat la seva bel·ligerància en assumptes xinesos, independentment del grau de realitat que tinguin les denúncies. A mi sempre em va fer gràcia la preocupació de The Wall Street Journal per les condicions laborals a les fàbriques xineses, com si als paladins del capitalisme al servei dels especuladors i els rendistes els importés alguna cosa això. És pura propaganda. I el mateix passa amb els ‘drets humans’, per exemple amb la situació dels uigurs al Xinjiang. Perquè si comparem la versió xinesa de la ‘lluita contra el terrorisme’ en una zona islàmica del seu territori nacional, com és el Xinjiang, amb el que Occident ha fet fora de les seves fronteres en el que portem de segle a l’arc que va de l’Afganistan a Líbia passant per Síria, l’Iraq, etcètera, el compte de les atrocitats ascendeix a diversos milions de morts i diverses societats destruïdes a favor dels Estats Units i els seus aliats. Si això no és evident per al gran públic és, en bona mesura, gràcies als mitjans establerts i els seus professionals. I així a tot arreu: ara estan amb l’escàndol de Bielorússia, sense preguntar-se d’on surt tota aquesta gent que fuig i s’amuntega a la frontera amb Polònia. Venen de llocs com l’Iraq, Síria i l’Afganistan, on l’acció militar occidental va fer la vida insuportable, sense llum, aigua, etcètera. Han trufat Bielorússia de sancions i acumulen tropes a la frontera, i se sorprenen que Lukaixenko respongui? I malgrat tot això, les cròniques habituals dels periodistes in situ, que amb prou feines esmenten el fet que el pintoresc govern polonès els prohibeix accedir a la zona fronterera, parlen extensament sobre la ‘guerra híbrida’ del ‘darrer dictador d’Europa’ i altres bajanades…

En general, les denúncies dels abusos i crims que es registren en els països adversaris no necessàriament són propaganda per ser inventades, encara que, per descomptat, també hi ha falsedats i badomies, sinó per la presumpció de la pròpia innocència del seu origen. En el capítol de ‘periodistes perseguits’ s’obvia, per exemple, que alguns dels més grans periodistes occidentals, com Julian Assange o Glenn Greenwald, es troben a la presó o estan perseguits i amenaçats judicialment. Altres són eliminats físicament, a Colòmbia en són una munió, però també ha passat als Estats Units, el rècord del qual en l’eliminació de dirigents polítics molestos és considerable. Però sembla com si això només passés a Rússia i a la Xina. A Occident, si publiques notícies inconvenients deixes de ser periodista per ser titllat ‘d’activista’. I tot això mentre una coral de babaus difon aquí fantasies directament creades a les cuines dels serveis secrets britànic o per la CIA, l’OTAN i les seves colossals fàbriques de mentires, des de la llegenda de la intervenció del Kremlin a l’elecció de Trump fins a les falses acusacions de violador de sueques contra Assange fabricades a la WikiLeaks War Room del Pentàgon…

Fake news?

La denúncia de ‘notícies falses’ i l’organització de ‘serveis de comprovació’ als grans mitjans de comunicació per pontificar sobre què és fals i què no ho és, és una de les novetats més interessants dels darrers anys. Le Monde, que fa 40 anys encara era un gran periòdic i avui publica qualsevol propaganda sobre la Xina i Rússia, va crear fa poc un d’aquests serveis, amb un resultat d’allò més ridícul. Més enllà de les bretolades que les ‘xarxes socials’ i tot el seu accelerat univers d’estupidesa digital permeten, l’explicació general més convincent que trobo a aquest fenomen de denúncia de les ‘notícies falses’ és la següent: des de fa uns anys els països adversaris s’han dotat de mitjans de propaganda bastant eficaços que competeixen amb els occidentals. Aquest nou pluralisme de propagandes no és una panacea, però és molt millor que el menú únic d’abans, compost en l’audiovisual per CNN, BBC, etcètera, que vam tenir a la Primera Guerra del Golf, aquella «guerra en directe» de la que no ens vam assabentar de res. En alguns casos, avui només pots informar-te de coses importants que ocorren al món, i sense dubte també als països occidentals, amb mitjans de comunicació russos o xinesos. Precisament per això la resposta de l’Occident liberal és la prohibició d’aquests mitjans, congelació de comptes bancaris, etcètera, com ocorre amb el canal rus de televisió, RT, a Alemanya. I tot això amb resolucions del Parlament Europeu, per exemple, «contra la propaganda russa». Què s’ha de fer aleshores amb tota la propaganda hostil que els mitjans occidentals publiquen sobre Rússia i la Xina? Amb els serveis de Radio Liberty o de la BBC en totes les llengües nacionals possibles de la Xina i Rússia destinats a fomentar l’irredemptisme des de fa dècades, o amb els diaris de Hong Kong que subscriuen el programa occidental contra la Xina?

Abans existia una cosa anomenada acció diplomàtica, els Estats resolien les seves diferències negociant. Avui hi ha una dialèctica de sancions protagonitzada pels Estats Units i que la Unió Europa ha fet seva. És una reacció al fet objectiu que la potència occidental en el món, que segueix sent absolutament preponderant, ja no compta tant com abans. El periodisme occidental, simplement, s’alinea amb aquesta realitat i assumeix l’agressivitat que se li exigeix cap a l’adversari. Hi ha un cert retorn cap a un periodisme de guerra freda.

Què és el que més t’ha cridat l’atenció del sistema mediàtic espanyol des que has tornat?

No puc dir que el conegui bé, ja que he estat 35 anys fora, sense contacte directe, però em crida molt l’atenció, per exemple, el nivell d’omertà, de disciplinat i gallinaci silenci de la premsa de Barcelona durant les dècades de corrupció institucional dels governs de Convergència sota el padrí Jordi Pujol. Tots els mitjans estaven comprats, una cosa sense comparació amb Madrid, on hi havia un pluralisme de vassallatges. Quan fa molts anys Gregorio Morán va fer referència a allò que avui és de domini públic va ser censurat i ningú va moure ni un dit… Això no passava ni durant el franquisme, veritat? Força trist.

Respecte als corresponsals internacionals, hi ha hagut una tendència a la precarització. A Moscou als vuitanta i noranta hi havia uns 10 corresponsals espanyols. La majoria d’ells tenien contracte, un bon salari, els pagaven l’allotjament, etcètera. Al Beijing de principis d’aquest segle érem uns 15 o 20 periodistes espanyols, però ja només mantenien les condicions moscovites dels anys noranta, la resta eren precaris a tant la peça, etcètera. Molts van acabar marxant a treballar a la televisió xinesa o a l’agència Xinhua perquè pagaven millor que els mitjans espanyols. A partir del 2008 a Berlín ja em vaig quedar sol com a periodista en bones condicions. Actualment la precarietat s’ha imposat gairebé del tot, excepte en els mitjans públics. Naturalment, això deteriora el nivell de la informació, però la meva impressió és que a les empreses els importa un rave, perquè els que manen de veritat als periòdics no són els directors periodistes, sinó els executius de l’administració econòmica, molt ben pagats per encarregar-se de fer avançar el procés de precarització i abaratir costos. Hi ha, és clar, una situació objectiva de menys diners, perquè la caiguda de la publicitat i la digitalització compliquen les coses, i ja molt poca gent compra el diari als quioscos, però hi ha maneres de tenir una xarxa d’informació internacional pròpia amb pocs diners. Jo vaig formar part d’això quan treballava a principis dels vuitanta com a corresponsal a Espanya de die tageszeitung, un petit diari d’esquerres de Berlín occidental de molts pocs recursos que amb el temps es va fer amb alguns però va deixar de ser d’esquerres (Riu). Pagaven per peça, però pagaven bé, i després tenien a un reporter volant pel món fent temes, una mica com el que fa Andy Robinson a La Vanguardia. Aquesta tasca de reporter global volant se l’anaven passant entre diversos periodistes i el resultat era digne: una informació internacional pròpia i independent del ramat mediàtic, amb coses que només podies llegir allà.

És molt contradictori fer causa contra les injustícies amb els emigrants i ignorar els problemes de recursos, de guerra o ambientals que accentuen l’emigració, per exemple de l’Àfrica cap a Europa.  La justícia social, la política fiscal i els drets del ciutadà no són una cosa que pugui compartimentar-se en comunitats i tribus identitàries

Per què creus que la informació internacional ocupa un lloc tan escàs en els mitjans de comunicació espanyols?

Jo gairebé no llegeixo diaris espanyols establerts perquè la informació internacional és molt fluixa i la nacional m’interessa poc. No per arrogància, sinó per simple economia del temps: per la constatació que el futur del món depèn de qüestions molt clares, com canviar la manera en la que vivim per fer-la més sostenible, oposar-se a la guerra, a la proliferació dels recursos de destrucció massiva, revertir la desigualtat social i regional i frenar el creixement demogràfic. La nostra ‘política nacional’ no es planteja res d’això, està molt lluny de les qüestions internacionals crucials. Respecte a la informació, si vols conèixer les tendències informatives, diguem-ne, ‘imperials’, més val anar directament a les fonts anglosaxones i no perdre el temps amb els seus epígons a Madrid o Barcelona.

Això pel que fa als mitjans establerts, però em preocupa molt més el desinterès pel món als mitjans ‘alternatius’. Em semblen massa dominats pel ‘comunitarisme’, les qüestions de gènere, raça i identitat, i bastant indiferents a les relacions internacionals i les qüestions de recursos. És molt contradictori fer causa contra les injustícies amb els emigrants i ignorar els problemes de recursos, de guerra o ambientals que accentuen l’emigració, per exemple de l’Àfrica cap a Europa.  La justícia social, la política fiscal i els drets del ciutadà no són una cosa que pugui compartimentar-se en comunitats i tribus identitàries. Aquesta va ser la solució per la que va optar certa pseudoesquerra als Estats Units davant la dificultat de canviar el sistema socioeconòmic i ara s’ha instal·lat entre nosaltres, amb la ximpleria del llenguatge inclusiu com a símptoma de tota decadència intel·lectual. El feminisme i els drets de les minories, que són un avanç de la civilització, són part del combat general per la plena ciutadania i la igualtat social. La igualtat de gènere està implícita en la igualtat social, però a la pràctica, via comunitarisme, es converteix en una mena d’Ersatz, de substitutiu, de consolació, perfectament capaç d’estendre ponts al neoliberalisme davant la dificultat de trencar amb ell. Quan aquesta compartimentalització s’institucionalitza i dóna lloc a guinguetes, càrrecs i sous oficials, el resultat és lamentable i dóna ànims a l’extrema dreta. El sistema té una gran capacitat per integrar allò que no li va de cara i convertir-ho en foc d’encenalls… Cal recuperar una solidaritat i fraternitat universals que superin els compartiments, amb particular atenció a l’imperialisme, el deute ecològic, la renda bàsica universal i el decreixement. Em sembla que més enllà d’això no hi ha massa esquerra.

Després de la victòria de Trump el 2016 es parla certament molt més de la Xina. Has disputat els llocs comuns sobre aquest país i el seu sistema polític, que ara es repeteixen amb més intensitat i tot.

El canvi d’actitud cap a la Xina té diferents dates. Una és el 2012, quan Obama va anunciar el ‘pivot to Asia’, és a dir, el trasllat al Pacífic del gruix de la força militar aeronaval dels Estats Units. Feia temps que a Washington es van adonar que la Xina havia aconseguit fer de la seva integració a la globalització, que era un esquema estatunidenc per a sotmetre-la, un factor d’enfortiment. El que va passar va ser que el fenomen del 11-S novaiorquès els va posar una altra prioritat a la que van dedicar-s’hi tota una dècada, amb el desastre conegut. Però un cop consumat allò, van tornar a la idea de l’enemic xinès. Fins aleshores i des de la normalització de les relacions xino-soviètiques de maig del 1989, la Xina havia gaudit de 30 anys de tranquil·litat exterior que li van permetre concentrar-se en el seu desenvolupament.

Amb Trump, el canvi de clima va ser brusc, en especial quan en el seu discurs del juliol del 2020 el secretari d’Estat, Mike Pompeo, va apel·lar directament al canvi de règim a la Xina. Tot i la inusitada divisió de l’establishment estatunidenc, la política de sancions comercials i pressió militar contra la Xina tenen un ampli consens a les dues faccions del règim dels Estats Units. Els xinesos han reaccionat amb l’anomenada ‘estratègia de doble circulació’ que consisteix en: èmfasi en el desenvolupament intern i ofensiva en innovació, reduir la dependència i les vulnerabilitats exteriors i, al mateix temps, una presència encara més activa en la globalització amb la Nova Ruta de la Seda. En política exterior la seva resposta defensiva té quatre vectors. Cap als Estats Units: frenar i disminuir tot el possible l’agressivitat de Washington a través dels sectors econòmics que es beneficien de la relació amb la Xina. Cap a Occident en general: complicar tot el possible la formació d’un front únic contra ells, disminuint tot el possible les diferències i plets amb la Unió Europea i el Japó. L’acord d’inversions del desembre del 2020 amb la UE va ser una fita en aquest aspecte. Cap a Àsia oriental: accelerar la integració econòmica, el que es va portar a terme amb l’acord de l’Associació Econòmica Integral Regional (abreviada RCEP per les seves sigles angleses), firmat en novembre del 2020. Es tracta del major tractat de lliure comerç del món. Els 15 països implicats representen al voltant del 30% de la població mundial i el 30% del Producte Mundial Brut. És una arma molt potent per evitar que els països de la regió se sumin a una aliança militar contra la Xina, el seu principal soci comercial, i el mateix passa amb la UE, per a la que la Xina també és el seu principal soci comercial. El quart vector és cap als anomenats BRICS: treure el màxim partit de la cooperació industrial i tecnològica amb les potències emergents, Rússia inclosa, de forma que disminueixi l’ús del dòlar i s’esmorteixi l’efectivitat de la guerra econòmica i tecnològica declarada pels Estats Units. El conjunt de tot això és gairebé una obra d’art i obliga a reconèixer la qualitat objectiva de la política xinesa, independentment de la simpatia o hostilitat que pugui sentir-se cap a ella.

Els xinesos saben que, per iniciativa dels Estats Units, venen temps molt durs, en els quals ni tant sols pot descartar-se un conflicte militar, i es preparen amb aquesta finalitat. Els nous poders atorgats a Xi Jinping són del tot coherents amb aquesta expectativa. El missatge que conté la darrera gran producció cinematogràfica xinesa, que està tenint un rècord d’audiència, La Batalla del Llac Xangjin, que narra l’èpica victòria xinesa del 1950 contra els estatunidencs a la Guerra de Corea, és molt significatiu i ha de llegir-se també en aquest context.

També has desafiat la manera com s’informa sobre Rússia. Com veus la situació a aquest país?

Em sembla, sobretot, determinada per l’estúpida política de la Unió Europea cap a Moscou practicada en els darrers 30 anys: ampliació de l’OTAN fins a la perifèria de Rússia i ignorància sistemàtica dels interessos nacionals d’aquest país. Dic europea perquè encara que la iniciativa hagi estat dels Estats Units, per a Washington té molt de sentit: la manera de continuar manant a Europa és mantenir viva l’amenaça russa i donar sentit a l’OTAN. Per aconseguir-ho han estat ficant el dit a l’ull a l’os rus durant els darrers 30 anys. Això ha tingut conseqüències en l’enduriment del règim rus, que desconeix la rotació de poder com a resultat d’unes eleccions. Allà les eleccions les guanya sempre el mateix poder, com a gairebé tot arreu, però sense ni tant sols rotació i alternança, com als Estats Units, Europa o fins i tot Ucraïna. I aquest poder de caràcter autocràtic determina que l’única manera de canviar de govern sigui amb alguna mena d’insurgència, derrocant-lo o amb cops d’Estat, cosa que l’acció occidental i la creixent oposició interna, intenten. Però la principal contradicció de Rússia es deriva del fet que als noranta el país va caure a la trampa de la globalització neoliberal, allò mateix que la Xina va eludir mantenint el control polític del procés general, impedint la liberalització del sector financer, per exemple, i posant tota una sèrie de condicions i obstacles infranquejables, i afirmant, en general, un sistema econòmic productiu, amb inversions que beneficiaven a la societat en el seu conjunt i no només a una minoria d’especuladors i rendistes. Aquesta diferència és fonamental. Rússia en paga un preu molt elevat. El resultat és que la seva elit està plenament inserida en la xarxa neoliberal, amb els seus fons i interessos a bancs estrangers i paradisos fiscals, i això xoca amb el propòsit nacional i polític de l’Estat rus de mantenir-se com un actor autònom i sobirà a l’esfera internacional. Per això el seu règim és molt més inestable que el xinès.

Rússia depèn molt de l’exportació de gas i petroli. Actualment el preu del petroli està pujant molt i Moscou se’n beneficiarà a curt i mitjà termini, però a llarg termini aquests dos recursos energètics perdran importància en el context de la transició cap a les renovables i veurem què passa, perquè la seva economia de magnats no és molt productiva i està mal preparada per a una reconversió que alliberi els enormes talents de la societat russa en tots els terrenys. Mentrestant, l’actitud occidental empeny Rússia cap a un fort enteniment amb la Xina que inevitablement serà cada cop més la desigual relació del germà gran amb el petit, paper al que Rússia no està acostumada. Moscou intenta compensar aquesta situació enfortint les seves relacions amb altres països asiàtics amb certa tensió amb la Xina, des de Corea del Sud al Japó, passant per l’Índia i el Vietnam, però el desequilibri es farà cada cop més gran. Per a un règim el principal atribut del qual és la identitat de gran potència, aquesta combinació d’anar a menys sense contrapartides clares de benestar sembla inestable. A Rússia no li va el paper de subaltern. Si no fos per la pressió comuna occidental, la relació actual de Rússia i la Xina no tindria lloc almenys en la seva forma actual… I a l’exterior tot són tensions: tot i que la recuperació de Crimea, com a reacció al canvi de règim propiciat per Occident a Ucraïna, va sortir bé i comptava amb el suport del 80% de la població de la península, ha estat considerada un gran delicte a Occident on, pel que sembla, consideren que tenen el monopoli en matèria de canvis de fronteres i invasions de països. D’ençà la barreja de revolta popular i cop d’Estat induït per Occident a l’hivern del 2014 a Kíev, els Estats Units han donat a Ucraïna material militar per valor de 2.500 milions de dòlars. Que Rússia hagi pres mesures militars contra l’asserviment que pateix és un pecat imperdonable perquè dona un mal exemple a altres i encara s’ho volen fer pagar més. Cada mes hi ha perillosos incidents i proximitats militars entre forces russes i de l’OTAN al Bàltic i al Mar Negre. I el mateix pot dir-se de Síria. Aquests punts de fricció militar amb l’OTAN i els Estats Units són extremadament perillosos perquè poden escapar-se de les mans. Qualsevol dia tindrem una mena de segona versió de la crisi del Carib, i això és molt seriós. El mateix val per a la Xina en el Mar de la Xina meridional, és clar.

La Unió Europa està estancada. En part perquè és un club organitzat des de la desigualtat i l’estricta jerarquia que imposa el seu fonament, més empresarial que polític. Reflectit en els tractats europeus, aquest fonament és pràcticament impossible de reformar al precisar el vot d’aprovació de tots els Estats membres

Quin lloc ocupen en aquest ordre —o desordre— mundial la Xina i Rússia? Per què són una peça clau i per què tant els EUA com la Unió Europea semblen entestades en mantenir la confrontació en comptes de potenciar la cooperació internacional?

És una pregunta molt bàsica i particularment pertinent en el nostre segle, els problemes del qual no tenen sortida sense una estreta acció internacional concertada. L’única resposta està a la història: Europa, de la que els Estats Units és una extensió, com a regió més agressiva i guerrera del planeta. Aquí es troba la història d’aquests dos segles de preponderància occidental en el món, plens de conflictes. Ara, quan es viu un cert declivi del poder occidental en el món, la reacció és impedir per la força aquesta emergència de l’anomenat món multipolar, amb diversos pols de poder cridats a concertar-se si volen abordar els reptes del segle i evitar el desastre. Tinc pocs dubtes que Occident és el principal obstacle per assolir-ho.

Parlant de la Unió Europea, quin lloc ocupa en aquest ordre? El consens ve a ser que «s’ha quedat enrere», que requereix canvis, etcètera, però aquest discurs existeix des de fa anys sense que aparentment hi hagin modificacions.

La Unió Europa està estancada. En part perquè és un club organitzat des de la desigualtat i l’estricta jerarquia que imposa el seu fonament, més empresarial que polític. Reflectit en els tractats europeus, aquest fonament és pràcticament impossible de reformar al precisar el vot d’aprovació de tots els Estats membres. Aquests Estats semblen, al seu torn, estructuralment condemnats a la divisió a causa dels defectes del propi disseny que incrementen la divisió socioeconòmica de l’eurozona i produeixen una creixent desigualtat que és sobretot conseqüència dels superàvits comercials d’Alemanya, la seva principal economia. Entre el 2009 i el 2018, l’economia dels països del Nord de l’eurozona va créixer en conjunt un 37,2%, mentre que les del Sud només ho van fer un 14,6%. La crisi de la COVID-19 apunta a un increment d’aquestes diferències. D’altra banda, a l’estancament influeix fortament el sotmetiment inercial de la política exterior i de seguretat europees a la geopolítica de Washington, canalitzat a través de l’OTAN i de l’ús de tota una sèrie de països com a cavalls de Troia de la política exterior estatunidenca a Europa: Anglaterra abans del Brexit, però també Polònia, els països bàltics i d’altres. La manca d’autonomia de la UE desemboca freqüentment en un erràtic seguidisme de les directrius generals dels Estats Units, fins i tot quan aquestes directius contradiuen frontalment els interessos econòmics i geopolítics europeus més essencials.

Aquests dos factors creen a Europa un enorme embolic de gran complexitat que sembla condemnar a la Unió Europa a la divisió interna i explica les seves actuals tendències desintegradores. El resultat converteix a la UE en una mena de gegant impotent cridat a perdre el tren de la història. En els anys vuitanta, la UE representava el 30% del PIB mundial, mentre la Xina només el 2,3%. Avui la UE representa el 16,7%, mentre que la Xina ha canviat el seu 2,3% dels anys vuitanta pel seu actual 17,8%.

També vas ser corresponsal a Berlín, dos cops. Com veus l’Alemanya post-Merkel?

Cada cop pitjor. El nou govern tripartit alemany, de socialdemòcrates, verds i liberals, té tots els números per agreujar la situació. El probable ministre de Finances serà el president dels liberals, Christian Lindner, típic dogmàtic germànic de la disciplina pressupostària. El Premi Nobel Joseph Stieglitz l’ha definit com «un desastre que ni Alemanya ni Europa poden permetre’s». La probable ministra d’Exteriors i líder del partit verd, Annalena Baerbock, és la principal abanderada de l’intervencionisme bèl·lic «humanitari» i de l’agressivitat cap a Rússia i la Xina. Lindner i Baerbock ronden els quaranta anys d’edat i pertanyen a una generació política absolutament alliberada d’una reflexió per les catàstrofes que el país va sembrar a Europa als anys trenta. Gent sense complexos, completament aliena al que va suposar la distensió cap a l’Est i l’antibel·licisme per la part millor de l’anterior generació política alemanya. Alguns socialdemòcrates han flirtejat amb la idea de prohibir l’establiment d’armes nuclears estatunidenques en territori alemany. A aquest respecte, la setmana passada el secretari general de l’OTAN, l’irresponsable total de Jens Stoltenberg, va dir que si això mai ocorre, aquestes armes «podrien traslladar-se a altres països d’Europa més a l’Est», és a dir, més a prop de Rússia… Tremolo només de pensar amb el que personatges com Baerbock poden portar a l’increment del risc bèl·lic.

L’últim país del que vas ser corresponsal va ser França. Creus que després de la marxa del Regne Unit pot assumir un major protagonisme dintre de la Unió Europea? O ho impedeixen més aviat els seus problemes polítics i socials interns?

En principi sí, per una qüestió de correlació de forces, però tot depèn de la seva evolució interna, com dius. El moviment de les armilles grogues, una clara protesta dels de sota, ha estat el més important que hem tingut al continent en els darrers anys. Segueixo pensant que si a França no hi ha una revolta ciutadana, en línia amb les que a la seva història social s’han produït tantes vegades, no passarà res al continent. És l’únic gran país que ha votat contra la UE neoliberal i hi ha un gran descontentament resultat de la degradació socioeconòmica de les darreres dècades. El poc que queda de gaullisme a la classe política ha estat escombrat sense contemplacions (recordem el kompromat destapat contra François Fillon, un candidat presidencial russòfil de la dreta que va ser descavalcat en benefici d’Emmanuel Macron) i l’únic candidat presidencial d’esquerres, Jean-Luc Mélenchon, és objecte d’una campanya mediàtica implacable. Mélenchon defensa el programa més interessant de l’esquerra europea, però sense un fort moviment social que li doni suport no té molta cosa a fer. Lamento ser tan pessimista, però com acostuma a dir-se: aquest és el pa que s’hi dona.