El «Evroremont» de Yolanda Díaz

‎Amb la desintegració de la Unió Soviètica, Rússia i els països de la Comunitat d’Estats Independents (CEI) van començar a importar en grans quantitats materials de construcció d’Europa occidental per a la reforma de cases, especialment les de les noves classes emergents, alguns representants de les quals, com se sap, havien conquerit la seva nova posició social amb mètodes qüestionables, per norma general de forma proporcional als seus ingressos. Aquestes reformes s’anunciaven a les revistes i els carrers amb el neologisme de ‎‎evroremont. ‎‎ Que els materials i procediments de construcció, i fins i tot l’estètica, vinguessin «d’Europa» es considerava ‎‎le dernier cri‎‎. El terme no va tardar en popularitzar-se i, amb el pas del temps, ‎‎evroremont‎‎ començà a associar-se amb la pretensió de les noves classes mitjanes russes de vincular-se a tot allò que fos «europeu» amb un afany ridícul, la qual cosa va portar, inevitablement, a que alguns espavilats empresaris de la construcció oferissin una particular forma de ‎‎evroremont ‎‎ que consistia en copiar els aspectes més superficials d’una estètica «europea» per cobrir l’antiga, i amb freqüència en declivi, estructura soviètica. En altres paraules: l’equivalent a l’estuc i el gotejat, tècniques que s’han utilitzat per dissimular les imperfeccions o els materials de construcció inferiors d’una casa. ‎‎La reforma laboral del govern espanyol de coalició és el ‎‎evroremont‎‎ de Yolanda Díaz.‎

‎ La derogació de la reforma laboral del 2012 havia estat la promesa estrella de Díaz. ‎‎ Havia de demostrar que Unidas Podemos (UP) era capaç de forçar al PSOE a aprovar mesures socials‎‎ a contracor —i validar, de retruc, les tesis dels dirigents de UP, que havien defensat que era millor entrar al govern per poder pressionar al PSOE des de dintre— i, al mateix temps, connectar a UP amb el que els partidaris de Díaz han anomenat, amb el seu habitual ús matusser de la terminologia política, «‎‎laborisme‎‎», mot amb el qual es refereixen, de manera molt vaga, al món del treball i els seus representants sindicals, limitant-se emperò a Comissions Obreres (CCOO) i UGT sense reconèixer a la pràctica l’existència d’altres opcions sindicals. Aquesta es considerava una tasca pendent, necessària per tal de recolzar el nou projecte polític de Díaz, encara en construcció. La derogació de la reforma laboral formava també part, com recordarà el lector, de l’acord ‎‎per prorrogar l’estat d’alarma del maig del 2020‎‎ entre el govern i EH Bildu i Díaz va arribar a comprometre’s a retre comptes ‎‎si no s’aprovava abans del mes de desembre‎‎.‎

            Pràcticament res d’això s’ha complert i el temps que s’ha dedicat a parlar de la reforma laboral que fa molt poc que s’acaba d’aprovar és inversament proporcional al contingut de la mateixa. De modificacions, en trobem moltes, però de substancials com per revertir la realitat laboral existent, cap ni una.

Què no ha canviat la «reforma laboral»?

‎ Un canvi de normativa laboral s’ha de valorar des de diferents perspectives: la significació regulatòria (allò concret), la realitat de la normativa fins a aquell moment (absolutament condicionada per la contrareforma laboral del 2012) i, en darrer lloc, com mantindrà o canviarà la realitat material i social de la classe treballadora. Així doncs, el primer que hem de tenir en consideració és la realitat sociolaboral existent, marcada pels baixos salaris, les condicions laborals inestables, l’acomiadament fàcil i de baix cost i una negociació col·lectiva que afebleix els sindicats i enforteix les patronals. Aquesta realitat troba dues explicacions des del punt de vista normatiu: un període de 30 anys, que va des del 1980 al 2010, amb petites contrareformes laborals, i la significació de la contrareforma del 2012. ‎‎ El RD-L 32/2021 no deroga cap dels continguts de la contrareforma laboral del Partit Popular (PP) ‎‎i modifica només lleugerament la ultraactivitat i preferència aplicativa del conveni. Es mantenen, per tant, intactes institucions essencials del dret del treball com l’acomiadament i les modificacions substancials de les condicions de treball. Es fa necessària, per tant, una anàlisi més atenta de tot allò que no ha derogat el canvi normatiu del govern de coalició PSOE-UP.‎

            Respecte a l’acomiadament, es mantenen les causes, la reducció d’indemnització a 33 dies any topat a 24 mesades (i no els històrics 45/24), l’eliminació dels salaris de tramitació i la no necessitat d’autorització administrativa per als acomiadaments col·lectius. D’aquesta manera, acomiadar segueix sent fàcil i amb un baix cost per a les empreses. Aquest és el principal factor de la inestabilitat laboral i a través del qual s’articula la precarietat laboral, que està portant a consolidar una classe treballadora atomitzada i debilitada.

            El RD-L 32/2021 també manté intacta la regulació de la contrareforma laboral del PP respecte a les modificacions substancials de condicions (art. 41 de l’Estatut dels Treballadors). Es podrà continuar, per tant, modificant individualment i col·lectiva gairebé totes les condicions de treball. Respecte a la negociació col·lectiva, els canvis són insignificants. Per una banda, no és cert que es derogui la “no ultraactivitat” dels convenis: es modifica introduint que, transcorregut un any des de la denúncia, hi haurà submissió als procediments de mediació regulats als acords interprofessionals i, una vegada esgotats els mateixos, permet mantenir ultraactivitat. Per l’altra, tampoc deroga la preferència aplicativa del conveni d’empresa respecte al del sector. Elimina aquesta únicament pel que fa al salari, però la manté en horari, distribució del temps, règim a torns, classificació, compensació d’hores extres, etcètera. No cal ser un gran assessor d’empreses per veure com aquestes condicions que mantenen preferència aplicativa també poden actuar indirectament sobre el salari.

            La subcontractació havia estat una de les matèries que més s’havia promès als col·lectius afectats que es limitaria. Però no ha passat res d’això i no hi ha cap nova limitació a les subcontractes d’obra i servei, sinó simples canvis de redactat. Pot ser positiu un nou règim d’aplicació de conveni: el conveni de sector de l’activitat desenvolupada, si bé abans s’aplica el conveni d’empresa. Això no únicament pot provocar molta litigiositat per interpretar la norma, sinó que la mateixa ja dóna una alternativa precaritzadora: signar el conveni d’empresa.

La qüestió de la temporalitat

            Els altaveus mediàtics de UP porten setmanes construint atrotinadament la seva defensa de la «reforma» a partir sobretot de les modificacions introduïdes a la contractació temporal, una de les qüestions que Brussel·les exigia canviar a Espanya. Hi ha, sens dubte, qüestions positives, però també de negatives, de tal manera que caldria analitzar amb més detall el conjunt i, posteriorment, extreure’n conclusions.

            La modificació de l’històric contracte eventual per circumstàncies de la producció és positiva en quant a la seva limitació a sis mesos (per conveni col·lectiu sectorial fins a un any). Les causes que ho justifiquen, això sí, són amplíssimes. Per citar el text de la pròpia reforma, parlem d’un «incremento ocasional e imprevisible y las oscilaciones que, aún tratándose de la actividad normal de la empresa, generan un desajuste temporal entre el empleo estable disponible». Hi ha una segona causa, limitada a 90 dies no continus en un any natural, destinada a «atender situaciones ocasionales, previsibles». Els 90 dies poden semblar anecdòtics per a un lector que no estigui familiaritzat amb les relacions laborals, però en els darrers anys entre el 75% i 85% dels contractes temporals tenien una durada que no era superior als 90 dies. S’està, per tant, desregulant i facilitant la contractació temporal de fins a 90 dies, que és la que més s’utilitza. A banda, es permet per la substitució de les vacances (cosa que fins ara el Tribunal Suprem havia declarat no ajustat a dret). Si bé es millora la limitació respecte a l’encadenament d’aquests contractes, a partir d’ara de 18 mesos a 24 (abans era de 24 a 30), la limitació ha estat escassament efectiva en els darrers anys, més enllà d’alguna bona campanya de la Inspecció de Treball.

‎ Tot això ens porta a fer una reflexió global sobre la temporalitat, la rotació i la inestabilitat. ‎‎ El RD-L 32/2021 pot rebaixar en alguns punts els nivells de contractació temporal, però no la rotació i tampoc la inestabilitat laboral.‎‎ Allò determinant per a l’estabilitat laboral són les garanties davant l’extinció i el cost per a l’empresa, i això es manté exactament igual: fàcil i barat. No canviarà pel fet de la limitació a 18 mesos d’encadenament o la limitació en el temps del contracte eventual. Per una banda, la patronal ja sap que els treballadors i les treballadors pràcticament no demanden quan la seva antiguitat és inferiors als 18 mesos. Per veure-ho en expressió concreta: fins ara la finalització d’una relació laboral d’un any amb contractes temporals en la majoria de supòsits era tècnicament un acomiadament improcedent (per frau de llei en la contractació). Ara potser després dels 6 mesos la relació ja és indefinida (per haver-se limitat en el temps l’històric contracte eventual) i l’empresari decidirà igual si acomiada o no, perquè els efectes seran iguals que amb un contracte en frau de llei: 33 dies per any, sense salaris de tramitació. ‎

            S’elimina l’històric contracte d’obra i servei. Al sector de la construcció, però, es genera un contracte formalment indefinit per substituir al fixe d’obra i que a la pràctica és temporal, al poder-se extingir si no hi ha recol·locació, amb una indemnització que serà del 7% de les retribucions. Encara pitjor, el contracte d’interinitat (substitució) es precaritza una mica més: la prestació de servei podrà iniciar-se abans que es produeixi l’absència de la persona substituïda, fins a uns 15 dies abans. Això a la pràctica suposa per a les grans empreses tenir gairebé sempre la possibilitat d’utilitzar-ho: entre els supòsits que ho justifiquen i els 15 dies de marge es podrà fer servir molt més que ara. El RD-L 32/2021 ha eliminat la prohibició d’utilitzar el contracte a temps parcial a les modalitats històriques «d’aprenentatge i formació». De la mateixa manera, les Empreses de Treball Temporal (ETT) podran gestionar contractes fixes-discontinus, la qual cosa fins ara no era legal segons la sentència del Tribunal Suprem 728/2020. Donar-li a les ETT la possibilitat de gestionar contractes fixes discontinus suposa una aposta de facto per la subcontractació i per la precarietat. Els nous contractes formatius i de pràctiques tenen tant elements pro-treballador com pro-empresa, però així i tot continuaran amb tota seguretat sent poc utilitzats, ja que en l’actualitat no arriben a l’1%.

L’Estat assumeix el risc empresarial: traspàs de rendes del treball a rendes del capital

‎ Respecte als Expedients de Regulació Temporal de l’Ocupació (ERTO), es redueix el període de consultes de 15 a 7 dies en empreses de menys de 50 treballadors i també es redueix de 7 a 5 dies el termini per constituir la Comissió representativa (de 15 a 10 si no hi ha representació unitària). Durant la vigència dels ERTO amb un simple període de consultes de 5 dies es podrà prorrogar la mesura. A més, es diferencien els ERTO per força major i els ERTO amb causa en salut pública, amb la qual cosa sembla que ja ens està concretant una causa justificativa davant futures pandèmies. Es crea també el mecanisme RED de Flexibilidad y Estabilización del Empleo‎‎, ‎‎pendent d’activar per Consell de Ministres, amb dues realitats diferenciades (una cíclica i l’altra sectorial) i amb més ombres que llums. Sense prestació de desocupació, quina serà la nova prestació? Amb aquest pas sembla que‎‎ s’abandonen els històrics ERTO, que donaven resposta a una situació conjuntural i ens allunyaven de l’acomiadament, i s’aposta per reduir el risc empresarial i assumir-lo amb diners públics. ‎‎ Poc sorprenentment, la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) s’ha manifestat satisfeta amb aquesta reforma.‎

«Victòria parcial»?

‎ Després d’una eufòria inicial que no es corresponia ni de bon tros amb la realitat i que les primeres crítiques d’advocats laboralistes, tot l’anomenat sindicalisme alternatiu —val a dir que en alguns casos cada vegada menys «alternatiu» davant CCOO-UGT—, moviments sectorials del món del treball i el conjunt de l’esquerra no governamental van deixar ràpidament en evidència, els periodistes, comentaristes i tertulians afins a UP han concentrat bona part dels seus esforços, sobretot a les xarxes socials, en dispersar el fracàs en forma de tripijocs lingüístics —la «derogació» va deixar de ser-ho per convertir-se en una «reforma», i la «reforma» va tornar a ser després, com per art d’encantament, una «derogació», però «políticament, perquè tècnica no es pot», en paraules de la pròpia ministra de Treball ‎‎en declaracions a la cadena SER‎‎— o, més darrerament, en presentar la reforma de Díaz com una «victòria parcial». Dits periodistes haurien d’explicar-nos on hi ha «victòria parcial» a la nova regulació del contracte a temps parcial i al contracte de circumstàncies per cobrir vacances i fins a 90 dies amb causes previsibles, on al contracte de substitució, a les ETT que poden fer contractes fixes discontinus i al contracte a temps parcial, que es pot utilitzar als contractes formatius. Són eloqüents al respecte els dards enverinadíssims de ‎‎l’economista liberal Juan Ramón Rallo‎‎ o de l’‎‎ex-diputat socialista Jordi Sevilla‎‎, qui formà part de l’equip del PSOE per negociar un acord de coalició el 2016.‎

            En efecte, com han lamentat ja diversos observadors, la RD-L 32/2021 no és en certa manera millor que la seva predecessora, ja que al no desfer per complet la d’abans —i encara caldria retrocedir més enllà, perquè els problemes derivats del marc legal que afecten als treballadors no van començar amb la del 2012—, dóna carta de naturalesa als aspectes més lesius de la reforma del 2012 en tant que aquests queden normalitzats al tractar-se d’una reforma impulsada, realitzada i defensada —presentada fins i tot com una «victòria»— per «l’esquerra», i tampoc ofereix una millora substancial com per considerar que es proporciona als treballadors una base sòlida des de la qual defensar els seus drets actuals i conquerir-ne de nous.

‎ En darrera instància, aquesta manera d’actuar valida la crítica de la ‎‎funcionalitat‎‎ d’un determinat centre-esquerra quan entra a les institucions, especialment sota circumstàncies com les que es troba UP, per portar a terme reformes que la dreta no s’atreviria a fer, com va senyalar Jutta Ditfurth referint-se ‎‎al primer roig-i-verd alemany‎‎ : «Si la guerra contra Iugoslàvia l’hagués declarat Helmut Kohl, els carrers d’Alemanya s’haguessin omplert de manifestants per la pau». Qui es manifestarà en contra de la reforma laboral de Yolanda Díaz? No, certament, el partit de Yolanda Díaz, i tampoc CCOO i UGT, que són el seu principal, i gairebé exclusiu, suport sindical. En els darreres dies fins i tot hem pogut veure a les xarxes socials a alguns militants de UP recórrer a arguments a la desesperada («haver-nos votat i amb més diputats tindríem una millor reforma laboral!») que únicament aconsegueixen reforçar la imatge d’arrogància moral de l’esquerra espanyola cap als seus potencials votants, exigint-los el seu vot sense oferir cap garantia a canvi: veient les seves accions institucionals i projecció pública fins al moment, com podem estar plenament segurs que amb més diputats haguessin portat a terme mesures més agosarades en defensa dels treballadors? I quan tot això falla, sempre es pot treure ‎‎el comodí de Nadia Calviño‎‎.‎

‎ L’elaboració teòrica de UP i fins i tot del PCE —elaboració teòrica pobre— ha consistit ‎‎en treure la pols al fetitxe del «consens»‎‎ que amb tanta cura van esculpir els eurocomunistes de la Transició espanyola, i les seves extensions mediàtiques han celebrat en conseqüència que a l’acord s’hagi inclòs a la CEOE, una patronal que a l’Estat espanyol mai ha tingut en compte precisament el benestar dels treballadors. Les declaracions del president de la CEOE, Antonio Garamendi, en ‎‎una entrevista a ‎‎La Voz de Galicia‎‎ ‎‎sobre la reforma haurien de fer saltar totes les alarmes a qualsevol lector amb sensibilitat social: «‎‎La esencia de la reforma laboral del 2012 se ha preservado intacta y las empresas van a mantener un margen importante de flexibilidad‎‎», «‎‎Yo tomo como referencia la que se nos venía encima. Había que ver lo que proponía el Gobierno en sus primeros documentos‎‎.» La fascinació dels dirigents d’UP pel Papa Francesc s’entén ara perfectament: ‎‎el concepte rector dels «comunistes» espanyols ja no és la lluita de classes, sinó l’ecumenisme.‎‎ En quin país del món realment existent pot portar-se a terme un canvi legislatiu —no diguem ja una reforma laboral, i més encara una que sigui favorable als treballadors— que agradi a tothom? Corre en paral·lel al papisme de Podemos la recentment descoberta admiració per ‎‎la Unió Europea neoliberal‎‎ —la reforma, segons Díaz, ens apropa «‎‎a Europa en materia de estabilidad y seguridad en el empleo‎‎»; per cert, a quina «Europa» exactament?— i el ‎‎model alemany de formació i contractació‎‎, qüestionat fins i tot al seu propi país. Però aquests i no altres són els materials que exigeix el ‎‎evroremont‎‎ d’Unidas Podemos.‎

            Si les conseqüències legals s’han analitzat poc, segurament encara s’han analitzat menys les conseqüències polítiques de la RD-L 32/2021. Si s’ha produït una «reforma» —i encara més de la forma en que aquesta s’ha produït— és perquè el PSOE necessita que UP no caigui per sota d’un determinat percentatge d’intenció de vot si vol reeditar la coalició de govern. La caiguda de Ciutadans (C’s), víctima de la seva pròpia estratègia d’atiar el nacionalisme espanyol que ha capitalitzat Vox, impossibilita una coalició social-liberal com la que volia Pedro Sánchez en primer lloc, i una Gran Coalició com la que han plantejat vells capitostos socialistes com Felipe González s’avé poc amb la realitat política espanyola. El càlcul dels spin doctors de Ferraz consistia segurament en que Díaz pogués presentar una «victòria» davant els seus, mentre la resta d’actors polítics i econòmics és ben conscient que no s’han produït canvis substancials en les regles de joc i que aquest els continua sent favorable. L’error de càlcul ha estat no tenir en compte altres factors, i sembla que la maniobra arriba tard i malament: només cal parar atenció a les enquestes d’intenció de vot, on UP se segueix mantenint en un marge que va del 9% al 12% depenent del sondeig mentre Vox ha escalat lentament posicions i es troba ja al voltant del 17-18%.

‎ La batalla pel relat, no dient la veritat —per incòmoda que sigui—, pot servir per moments per sumar diputats, però en el dia a dia de les classes treballadores el que realment importa són les condicions materials. El que avui pot ser assumit amb la resignació del «han fet el que han pogut», a l’endemà serà causa de frustració al veure com les nostres condicions de treball segueixen sent majoritàriament precàries, dintre d’un context macroeconòmic que, marcat per la inflació i la incertesa, les agreuja encara més. Emmalaltits de ‎‎cretinisme parlamentari‎‎, els dirigents de UP, un partit que mai havia comptat amb una veritable xarxa social de suport —les associacions i institucions socialistes autònomes que eren la columna vertebral i el món de l’antiga socialdemocràcia i l’anarcosindicalisme, i que havien de servir com a escola i alternativa per desplaçar el vell món—, semblen haver renunciat a construir majories polítiques i socials més enllà de les institucions, als carrers i centres de ‎‎treball. Una reforma laboral com la que calia per la classe treballadora no serà amb aquest Podemos.‎