Cal estar alerta davant les reformes que alimentin estratègies retardistes.

«Ha sigut el vuitmil més complicat com a científic», explica Unai Pascual (Gasteiz, 1973) al parlar de l'últim informe d'Ipbes sobre els valors de la naturalesa, que ha tingut el privilegi i la condemna de coordinar. Seva va ser la responsabilitat de defensar la feina de milers de científics davant 139 estats sobirans. Ho van aprovar, una cosa que no estava garantida, perquè l'informe és políticament sensible.

Tot molt –es recomana llegir prèviament l'ampli reportatge publicat ahir–, entre les diverses formes d'entendre els valors de la natura, l'informe identifica tres grans grups de valors específics: els instrumentals –la natura ens serveix per al nostre benestar–, els intrínsecs –el valor que la natura té per se– i els relacionals –aquells que es construeixen a partir dels vincles d'una comunitat amb un entorn–.

Aquests valors existeixen, estan entre nosaltres, assenyala el treball de l'Ipbes, però només uns pocs, instrumentals i curtplacistes, solen tenir-se en compte en la presa de decisions que afecten la natura i, per tant, també el nostre benestar com a espècie.

Les seves conclusions assenyalen que la visió instrumental curtplacista en la presa de decisions polítiques i econòmiques està en gran mesura darrere de la crisi de biodiversitat que vivim. Per què?

Cal aclarir que els valors instrumentals no són dolents per se, de fet són importantíssims. Una de les raons per protegir la biodiversitat és que la necessitem per al nostre benestar. El problema és que aquesta instrumentalització de la natura l'està copant en gran mesura el mercat, amb una visió molt curtplacista. El mantra del creixement econòmic, que utilitza el PIB com a únic indicador, només mesura el que passa pel mercat, cosa que té un preu i es ven. Això fa que la natura es vegi només com un lloc per explotar recursos. Hi ha altres valors instrumentals que no tenen preu, però són indispensables per tenir un sòl fèrtil, per exemple, però no es valoren. El paper del mercat és tan brutal que està reduint a la mínima expressió els valors de la naturalesa aplicats en la presa de decisions.

«El mantra del creixement econòmic, que utilitza el PIB com a únic indicador, fa que la naturalesa es vegi només com un lloc per explotar recursos.

També té a veure amb un concepte força estret del progrés i el desenvolupament.

Té a veure amb les visions del món de què parlem a l'informe. Al món hi ha concepcions molt diverses del que significa el benestar o el progrés, el que passa és que els sistemes de coneixement, també en la ciència, cada vegada són més instrumentalistes i estrets de mires, i estan fent que la societat tingui una percepció del progrés i del desenvolupament lligada només al creixement econòmic.

L'informe camufla una crítica ferotge al capitalisme.

És una crítica des de la ciència i des d' altres coneixements a la presa de decisions basades en gran mesura en visions miops relacionades amb el creixement econòmic que erosionen la diversitat de relacions entre la natura i les persones. Creiem que hem anat al cor del problema, posant les institucions com el mercat, i la seva governança, al centre de l'anàlisi. Crec que els estats no eren conscients que parlar de valors ens portaria al nus gordià del problema, és a dir, a les raons estructurals de la crisi de biodiversitat i de justícia social.

Insisteixen molt a vincular tots dos conceptes.

És crucial, perquè les crisis ambientals globals que tenim a sobre ens afecten a tots, però a alguns col·lectius més que a d'altres. Això és una evidència, no una opinió.

«Les crisis que tenim a sobre ens afecten a tots, però a alguns col·lectius més que a d'altres, és una evidència i ja està succeint.

I ara les propostes. Com es canvia aquest procés de presa de decisions?

Nosaltres identifiquem diferents punts de palanca. Cal mesurar i reconèixer aquesta diversitat de valors de la natura. Després toca començar a incloure aquests valors en la presa de decisions. I com incloure aquests valors? Hi ha moltes maneres, però cal apostar per processos més democràtics, participatius i deliberatius.

I a gran escala?

També. És clar que té els seus límits, perquè al final cal prendre decisions, i hi ha valors i interessos de vegades irreconciliables, però el procés deliberatiu mateix ja aflora aquesta diversitat de valors i dona peu a decisions més democràtiques. Hi ha evidència científica sobrada que, com més transparent és una presa de decisió, i com més valors es reconeixen, millors són els impactes sobre la natura i el benestar. Quan una àrea es protegeix tenint en compte les persones que viuen i en depenen, no només s'és més just, sinó també més sostenible, en tots els sentits. I aquí es començaran a retroalimentar justícia i sostenibilitat.

Però hi ha més palanques. Hi ha polítiques que han de ser reformades i d'altres que han de ser canviades d'arrel. I finalment hi ha els grans paradigmes sobre què entenem per progrés, benestar, benefici... Això és el que més va costar canviar, però sense això, i sense aquestes palanques accionant-se de forma combinada i intel·ligent, no es pot fer el salt que necessitem ara mateix.

«Hi ha evidència sobrada que com més transparent és una presa de decisió, millors són els impactes sobre la naturalesa i el benestar.

El salt s'ha de donar cap endavant, però sembla més fàcil retrocedir. No resulta gaire esperançador veure com la crisi energètica actual ha incrementat la demanda de petroli i carbó.

No ho és. Jo no vull ser pessimista, però les dades no em deixen ser optimista. És veritat que el pessimisme ajuda els qui no volen que res canviï, però la radiografia és la que és. Ara ha arribat la guerra d'Ucraïna i per a alguns s'ha convertit en l'escusa perfecta per no avançar, però és que els canvis havien d'estar en marxa molt abans. Portem dècades parlant d'aquestes crisis, les dades generals que tenim ara no són gaire diferents de les que teníem fa molts anys. Ara que ja no hi ha negacionisme possible, emergeix l'intent de retardar el màxim possible els canvis inevitables.

Quines poden ser aquestes estratègies retardistes?

La mateixa guerra d'Ucraïna està servint per retardar mesures estructurals de calat profund. Però més enllà d'això, per a mi hi ha una cosa molt important, un perill, que és que les petites reformes que s'han posat en marxa aquí i allà, amb el vehicle elèctric o l'hidrogen, per exemple, facin pensar a la societat que ja ens estem movent, que ja estem en la famosa transició. Però si aquestes reformes no són genuïnes i ajuden a avançar cap a canvis reals sobre el nucli de les crisis, a les institucions i a les preses de decisions, tenen el perill de ser una altra forma de retardisme.

Que la indústria automovílistica o gegants com Repsol i Iberdrola siguin els abanderats de reformes així no dona confiança en aquest sentit.

És clar que ells van a allargar el seu xiclet el que puguin. No són Iberdrola ni Repsol en particular, els grans interessos del mercat estan readequant la seva estratègia per als seus propis interessos, no per transformar la forma en què es prenen les decisions que actualment estan afectant molt negativament la sostenibilitat i la justícia social.

Cal estar molt alerta perquè aquestes reformes no es converteixin en una estratègia retardista. No tenen per què ser-ho totes, hi ha reformes que, combinades, et posen en el camí de la transformació. Les reformes soles no transformen, però poden desencadenar hàbits i convertir-se en clau per a transformacions majors. Sempre se cita la llei antitabac. Les reformes han de ser aquelles que generin condicions reals de transformació.

«Cal tenir clar que la lluita per la sostenibilitat i la justícia, igual que amb el clima, no és una cosa individual, no va de voluntarisme, és un procés col·lectiu de presa de decisions en què la responsabilitat és compartida però diferenciada.

I per acabar, com informar de tot això? Perquè la por té els seus límits.

Jo crec que sempre cal anar amb la veritat per davant. Això és el que hi ha, ens agradi més o menys. Però sempre tenint en compte que hi ha opció de canviar les coses. Sempre n'hi ha, en aquest país ho sabem molt bé. Si el pessimisme regnés, no existiria GARA, per exemple. Cal actuar, moure projectes i intentar incidir sobre una realitat que és molt crua. Arribarem on arribem, jo crec que ultrapassarem els 1,5º d'escalfament de l'Acord de París, però què és millor, pujar 2n o 3,5º? Perquè cal tenir clar que les coses sempre poden anar a pitjor. Cal comunicar que es poden fer més coses i millor.

I després hi ha una altra cosa que a mi m'agrada destacar i que és important portar als mitjans. Això no és una cosa individual, no va de voluntarisme, perquè dir que cadascú pot aportar el seu granet de sorra reciclant és una altra forma de retardisme, encara que sembli paradoxal. És clar que cal reciclar, faltaria més, però cal anar més enllà, això és un procés col·lectiu de presa de decisions, on les responsabilitats són compartides entre tots, però són també diferenciades. Perquè a qui més cal exigir és a qui té més poder per canviar les coses i a qui ha generat més problemes. Tot el que no s'encamini al meollo del problema és una forma de retardisme.