Leninisme climàtic i transició revolucionària. Organització i antiimperialisme en temps catastròfics

El comunisme, com van escriure Marx i Engels, és «el moviment real que anul·la i supera a l’estat de coses actual»[1]. Com aquest moviment, el comunisme significa transició. És l’abolició de la relació salarial, de la forma de valor, de la propietat privada, de l’Estat i dels règims de violència racial i de gènere que sostenen el sistema. Aquestes coses no desapareixen de la nit al dia. «Entre la societat capitalista i la comunista», escriu Marx a una altra banda, «hi ha un període de transformació revolucionària de l’una en l’altra. A això correspon també un període de transició política en el qual l’Estat no pot ser una altra cosa que la dictadura revolucionària del proletariat»[2].

La transició és revolució. L’estira i arronsa de la transició, les reculades i els avanços són el nucli de les tradicions revolucionàries, tant marxistes com no marxistes. Tot i això, els moviments i els teòrics actuals poc sovint li presten gaire atenció. La transició és una caixa negra que es sitúa entre el present i les nostres visions idealitzades del futur, ja sigui un Green New Deal radical, el comunisme o un futur de decreixement. En un extrem, alguns han rebutjat per complet la qüestió de la transició, imaginant l’aplicació immediata del comunisme mitjançant «mesures de comunistització»[3]. En l’altre, la transició és prorrogada en favor de la tasca aparentment més urgent de lluitar per la supervivència dins del capitalisme.

Per molt inspiradores que siguin les visions de futur de l’esquerra anticapitalista, per molt que vulguem reduir el problema de la transició a mesures immediates, i per molt comprensible que sigui prioritzar la immediatesa de la supervivència, les tres qüestions eludeixen el problema de la transició. En neguen la durada o reneguen del fet que la transició és el comunisme en formació. Com sortim del capitalisme dona forma al nostre destí. I hem de sortir del capitalisme.

Un laboratori de transició

Com a les vint-i-cinc COP anteriors, la COP26 havia de ser el lloc on els líders mundials trobarien solucions polítiques acceptables per a la catàstrofe ecològica. En aquest sentit, la cimera va fracassar. No obstant això, en un sentit diferent, la COP26 va ser un èxit. Va evidenciar com el pensament capitalista es troba molt per davant del de l’esquerra quan es tracta de pensar la transició. Una aproximació dialèctica a la COP26, que pari esment a la seva forma al mateix temps que elimina el seu contingut capitalista, ens ajuda a acostar-nos al problema de la transició revolucionària avui dia.

En lloc d’orientar-se cap a una transició justa, la COP26 va perpetuar els interessos imperialistes i del capitalisme fòssil. En primer lloc, l’acord de Glasgow va posar l’accent en la «reducció progressiva» del carbó, quan hauria d’haver inclòs el trio de combustibles fòssils que formen carbó, petroli i gas. El carbó continua sent essencial per a les economies de la Xina i l’Índia mentre es recuperen de segles de subjugació colonial, però no per als Estats Units, el principal productor mundial de petroli i gas. La transició geopolítica i energètica que imagina la COP beneficia a les potències imperialistes, no a la major part del planeta. Els productors de petroli i gas i els Estats en deute amb el capital fòssil «compensaran» les seves emissions mitjançant «solucions basades en la naturalesa», mentre que les anomenades energies renovables entren en el mix energètic sense substituir a temps als combustibles fòssils per a evitar el desastre de l’escalfament global[4].

En segon lloc, els Estats Units, la Unió Europea, el Regne Unit i Austràlia van eliminar el mecanisme de pèrdues i danys del text final de l’acord de Glasgow. Presentat per 138 països en desenvolupament, aquest mecanisme representa l’ajuda financera que els països més rics deuen als més pobres. Els països desenvolupats, tement que aquestes clàusules poguessin habilitar algun tipus de responsabilitat legal per les emissions passades i obrir la porta a peticions de reparació, van eliminar de l’acord final un mecanisme similar de pèrdues i danys exigit per les nacions insulars.

Pel que fa a l’aturada de l’escalfament global, al manteniment dels combustibles fòssils sota terra i a les qüestions de justícia global, la COP26 va ser un complet fracàs. No obstant això, alguns elements registrats a la cimera apunten, més enllà del contingut capitalista d’aquesta, cap a un horitzó comunista: expressen una teoria de la transició verda a l’escala pertinent. El reconeixement per part de la COP26 que per a mantenir la vida a la terra és necessari un projecte de restauració dels ecosistemes terrestres i marins a gran escala i un canvi cap a pràctiques agrícoles ecològicament benignes és un progrés.

Per exemple, les «solucions basades en la naturalesa» per a la crisi climàtica van tenir un gran protagonisme a la cimera[5]. Quaranta-cinc governs van acordar incrementar els seus esforços per a protegir la naturalesa no humana i avançar cap a pràctiques agrícoles sostenibles. En total, «es van prometre més de 3.500 milions d’euros en noves inversions del sector públic per a la innovació agrícola, incloent els cultius resistents al clima i les solucions regeneratives per a millorar la salut del sòl» amb l’objectiu que aquestes pràctiques siguin assequibles per a «centenars de milions d’agricultors»[6]. Els ecosistemes restaurats i l’agricultura regenerativa poden augmentar la biodiversitat, reparar els sòls deteriorats, augmentar la retenció d’aigua en el sòl, reduir les inundacions, reduir els inputs no agrícoles, augmentar el rendiment, millorar la resiliència climàtica i empoderar als agricultors i les comunitats agrícoles. Però, per descomptat, al marc de la COP26, «agricultura sostenible» i «cultius resistents al clima» també poden voler dir cultius genèticament modificats patentats i inputs no agrícoles que desempoderen als agricultors en atreure’ls cap a sistemes d’agricultura integrada verticalment que acumulen rendes i/o capturen valor pels agro-negocis globals. Pitjor encara, com han subratllat els líders indígenes, les «solucions basades en la naturalesa» podrien potenciar les pràctiques de conservació que desplacen per la força a les comunitats indígenes i pastorals de les seves terres en nom de la protecció d’una idea euro-cèntrica de la «naturalesa» com a pristina i ontològicament independent de nosaltres.

Els elements necessaris per a una transició cap a un futur postcapitalista i comunista són aquí, fins i tot a la imperialista COP26. Atès que la temperatura de la terra ja es troba més d’un grau per sobre dels nivells preindustrials i que les rebaixes previstes són insuficients per a reduir les emissions de carboni als nivells necessaris[7], l’única resposta apropiada és la nacionalització, regulació i prohibició dels combustibles fòssils dins d’un marc global on els països imperialistes acceptin la responsabilitat del canvi climàtic i proporcionin tot el suport financer necessari que els països pobres requereixen. Això és una obvietat i no és particularment complicat si un no es troba lligat de peus i mans per les lleis i assumpcions relatives a la propietat privada.

L’imperialisme està establint un futur que augmenta el deute i la dependència dels pobles colonitzats tant al passat com a l’actualitat, augmentant la misèria i l’explotació mundial. Els governs del capital fòssil no estan compromesos amb les solucions basades en la natura que requereixen respecte per la sobirania indígena. Els objectius dels imperialistes són els diners i el poder, el capital i el control. El moviment climàtic no pot continuar avançant com si el nostre objectiu fos persuadir a aquests governs perquè actuïn.

La revolució és, doncs, una resposta pràctica i adequada a la mesura de la catàstrofe climàtica que s’està produint. Donades les dècades de fracàs capitalista per a transformar la producció quan encara hi havia temps per a mantenir les temperatures a menys d’un grau respecte els nivells preindustrials, la revolució ha passat de ser una resposta possible a les múltiples crisis del món a ser la resposta més probable. L’agitació social revolucionària serà el resultat de la migració massiva de persones que fugen de les inundacions, els incendis i les sequeres, que s’amotinen per a aconseguir menjar, refugi i energia, i que s’apoderen del que els pertany per dret propi. Serà el resultat de reaccionaris armats, indignats i racistes, farts de les extralimitacions del govern i disposats a prendre el poder a les seves pròpies mans en nom de l’autodefensa. La qüestió és la direcció que prendran les revolucions: cap a l’abolició de l’eco-apartheid i l’establiment de societats justes i habitables o cap a la consolidació de l’autoritarisme, el feixisme i el neo-feudalisme. Aquesta qüestió fa que la transició política sigui el principal problema al qual ens enfrontem des de l’esquerra.

La política de la transició

Fa una dècada, a Tropic of Chaos, Christian Parenti assenyalava el fet que la crisi climàtica és una crisi política. Mentre uns altres presentaven —i continuen presentant— el canvi climàtic en termes morals i ontològics, Parenti reconeixia l’imperatiu de generar la voluntat política d’enfrontar-se i derrotar al sistema capitalista que impulsa l’escalfament global[8]. Aquest reconeixement va permetre a Parenti posar sobre la taula la contradicció subjacent. Necessitem una esquerra poderosa capaç d’utilitzar el poder de l’Estat per a afrontar i reparar els impactes flagrants i globalment desiguals del canvi climàtic, però no tenim temps per a construir-la.

Els propis problemes estructurals que els nostres sistemes polítics plantegen per a abordar el canvi climàtic presenten també barreres per a construir un contrapoder fort des de l’esquerra. Les enormes contribucions del sector dels combustibles fòssils mantenen a molts polítics en nòmina. Pocs funcionaris electes confien que la manifesta preocupació del seu electorat per la catàstrofe mediambiental que s’està produint es reflecteixi en suport al sacrifici o al canvi, especialment després de dècades d’austeritat imposada i de redistribució de la riquesa cap amunt. El canvi climàtic no és un tema guanyador en la majoria de les campanyes polítiques. Per això, no és d’estranyar que l’únic enfocament de transició tolerat per la classe política estatunidenca sigui el més benèvol amb el capitalisme fòssil i el propi interès geopolític dels Estats Units; igual que les elits d’altres països del nucli capitalista, planegen defensar-se dels pitjors efectes de l’escalfament global mentre reforcen les seves fronteres contra la inevitable onada de refugiats climàtics. És un món d’eco-apartheid: un règim imperialista d’acumulació de capital basat en l’explotació de la naturalesa no humana i dels pobles racialitzats en zones de sacrifici que s’estenen des de les perifèries fins als centres.

Donats els obstacles que presenta la política electoral, les manifestacions massives i la desobediència civil semblen una via prometedora de canvi. Però per molt satisfactòries que puguin ser al moment aquestes activitats, no aprofundeixen al problema que les presenta com a alternatives: el fracàs de les democràcies capitalistes. Les manifestacions massives són eficaces quan poden influir en la presa de decisions polítiques. Però això pressuposa la presència de persones amb capacitat de decisió disposades a prendre decisions difícils i potencialment impopulars, la qual cosa ens retorna al punt mort polític general. De què serveixen les crides al canvi si ningú que pugui dur-lo a terme les escolta?

Davant aquest estancament polític, moltes mobilitzacions climàtiques es dirigeixen als agents del mercat, ja siguin consumidors, bancs, institucions sense ànim de lucre o empreses. L’objectiu de dirigir-se als qui condueixen vehicles tot terreny que consumeixen molta gasolina, per exemple, és generar canvis en l’estil de vida. Aquesta i altres accions orientades al consumidor tenen objectius lloables[9]. No obstant això, la despesa en consum personal als EUA no ha deixat d’augmentar des de la dècada de 1970 (malgrat el fort descens i la ràpida recuperació del 2020 a causa de la pandèmia). Sense canvis a la producció i a la política, els esforços centrats en els canvis voluntaris al consum continuaran sent insuficients.

La desinversió ha sorgit també com una estratègia del moviment: els activistes pressionen a les universitats i museus perquè es desfacin les seves inversions en empreses de petroli i gas. El moviment va obtenir una victòria visible al setembre de 2021, quan la Universitat de Harvard va anunciar que eliminaria les seves inversions indirectes al sector dels combustibles fòssils, després d’haver eliminat ja les inversions directes. No obstant això, els crítics de la desinversió com a estratègia assenyalen la seva falta d’impacte al món real. Assenyalar públicament a les institucions perquè desinverteixin no només no impedeix que les empreses acumulin capital, sinó que, com a estratègia, pressuposa un cos social unit al voltant d’uns valors compartits, com si no hi hagués sectors de població entusiasmats davant la perspectiva de més petroli i més perforacions. Per cada estudiant que falta a classe els divendres, hi ha un aillacionista preocupat per la independència energètica i un conductor que associa el motor amb la llibertat. Quan la divisió ha calat profundament, el supòsit dels valors compartits no se sosté; de fet, l’absència d’aquests valors compartits és precisament el problema que bloqueja les democràcies capitalistes i fa que la revolució sigui tan probable com necessària. No es pot avergonyir als polítics desvergonyits perquè no estan aïllats i solos; tenen circumscripcions que no es preocupen ni per l’explotació i la desigualtat capitalista ni pel canvi climàtic.

El 2011, Parenti es va enfrontar de ple al problema polític que el canvi climàtic suposa per a les democràcies capitalistes:

«El fet és que el temps s’ha esgotat en la qüestió del clima. O el capitalisme resol la crisi o destrueix la civilització. O el capitalisme comença a resoldre la crisi ara o ens enfrontem al col·lapse de la civilització a partir d’aquest segle. No podem esperar a una revolució socialista, o comunista, o anarquista, o d’ecologia profunda, neo-primitiva; ni a una conversió localista basada en la nostàlgia per a tornar a la mítica economia rural de l’Amèrica preindustrial com avancen alguns»[10].

Michael Parenti

Fa una dècada se’ns va acabar el temps. Però Parenti era massa optimista fins i tot llavors. Fins i tot quan la seva anàlisi detalla les formes en què l’imperialisme aguditza l’impacte mortal del canvi climàtic en tota la gamma de països esbudellats pel colonialisme i el militarisme, Parenti pensa, en última instància, que el capitalisme al qual estem estancats pot ajudar a resoldre alguns problemes, especialment si va acompanyat d’una apreciació de la necessitat de l’acció de l’Estat i dels avanços tecnològics en la captura de carboni[11]. Parenti dona a entendre que existeix una disjuntiva entre el capitalisme i el col·lapse de la civilització, com si el propi capitalisme no fos un destructor de cultures i comunitats, com si la seva continuïtat no constituís el motor del col·lapse. Té raó en què el temps s’ha esgotat. Té raó en el seu argument més ampli sobre la necessitat de l’Estat. I té raó en què hi ha elements del sistema actual que poden i han de desplegar-se en una transició comunista i verda. On Parenti es queda curt és a l’hora d’abandonar el projecte d’una presa socialista de l’Estat i una posterior reconstrucció de la societat.

És una fantasia pensar que el capitalisme pot gestionar una transició dels combustibles fòssils a les anomenades renovables de manera que no suposi la mort i la catàstrofe per a molts milions de vides humanes i no humanes. L’Aliança Financera Mundial per al Zero Net (GFANZ), anunciada a la COP26, es va comprometre a posar fins a 130 bilions de dòlars a disposició per al finançament de la transició dels combustibles fòssils[12]. L’anàlisi de Whitney Webb posa de manifest la depredació imperialista que subjau aquesta iniciativa. Integrada pels bancs més poderosos del món, la GFANZ està creant «una arquitectura financera internacional» que invertirà quantitats massives de capital en projectes de països específics. Els bancs multilaterals de desenvolupament (BMD), com el Banc Mundial, exerciran un paper fonamental en la direcció d’aquestes inversions. Les nacions en desenvolupament es veuran atrapades pel deute, que s’utilitzarà per a obligar-les a «desregular els mercats (específicament els mercats financers), privatitzar els actius estatals i aplicar polítiques d’austeritat impopulars»[13]. El canvi climàtic és la nova justificació per a imposar polítiques als països en desenvolupament, polítiques que beneficien al capital mentre desmantellen els sectors públics i empobreixen a les poblacions. La resposta capitalista al canvi climàtic és un imperialisme verd depredador intensificat. És el capitalisme com a col·lapse civilitzatori.

La indústria dels combustibles fòssils i els majors productors de petroli i gas del món es resistiran amb totes les seves forces a qualsevol retallada real de la producció. Els acords internacionals i els canvis de política no han servit fins ara per a modificar la relació de forces. Els dies immediatament posteriors a la COP26, el director executiu de BP, Bernard Looney, semblava no immutar-se pels acords destinats a aconseguir el zero net. «Potser no és popular dir que el petroli i el gas seran part al sistema energètic durant dècades, però aquesta és la realitat», va dir a la CNBC[14]. Tret que es produeixi una revolució, les pròximes dues dècades es definiran per una lluita entre faccions capitalistes —el capital fòssil d’una banda, el capital verd per un altre, amb el capital financer enduent-se la seva part de tots dos— competint per una major quota de l’ús cada vegada major i insostenible de l’energia al món. La EIA [Agència Internacional d’Energia] prediu que pel 2050 el consum mundial d’energia haurà augmentat un 50%[15], mentre els estudis sobre el decreixement evidencien que no ens ho podem permetre, fins i tot si una major part d’aquest creixement prové de les anomenades energies renovables[16].

No obstant això, almenys estem d’acord en un punt amb els capitalistes verds, els empresaris tecnològics i els líders mundials imperialistes que somien amb una transició sense friccions cap als sistemes d’energia renovable, les granges verticals d’alt rendiment, les carns de laboratori i el desacoblament del creixement (acumulació de capital) de l’impacte material: és inevitable una transició d’algun tipus. Mai es dirà prou. La transició s’ha convertit en la qüestió del nostre temps, tant per al capitalisme —a mesura que les crisis ecològiques agreujades comencen a corroir la ficció de la compatibilitat del capital amb la prosperitat humana i no humana— com per als moviments radicals i revolucionaris.

Una, dues, moltes negacions de la transició

El problema de la transició es fa sentir a través d’una proliferació d’imaginaris postcapitalistes. Col·lectivament, hem imaginat diferents Green New Deal, futurs de decreixement, un Red Deal, un futur de petites granges, un comunisme de luxe totalment automatitzat, un socialisme de Mitja Terra[17], horitzons feministes descolonitzats, matrius agro-ecològiques, i més. No obstant això, cadascun d’aquests imaginaris salta, evita o retarda el problema de la transició. Com arribem des d’aquí, des d’un món en flames, a allà, a un món que es regenera de manera lenta però segura de segles de violència, saqueig i explotació? Quina és la nostra estratègia? Quines són les nostres tàctiques immediates? Aquest és un problema que no es pot evitar.

A «Corona, Climate, Chronic Emergency» (2020), Andreas Malm suggereix que ni l’horitzontalisme anarquista ni la socialdemocràcia són capaces de descarbonitzar la societat prou ràpid com per a evitar les nefastes conseqüències del col·lapse ecològic. Aplicant una coneguda crítica marxista a l’anarquisme, Malm considera que aquesta tradició és massa descentralitzada, massa oposada als programes, a la disciplina i al potencial de l’Estat com a instrument de transició revolucionària. La socialdemocràcia tampoc és adequada per a la crisi a causa de la seva incapacitat per a actuar amb rapidesa i decisió. «La socialdemocràcia», escriu Malm, «funciona sota el supòsit que el temps està de la nostra part. Ha d’haver-hi molt de temps». El problema —i aquí Malm té raó— és que el temps no està del nostre costat. Fins i tot suposant que un altre Bernie Sanders o Jeremy Corbyn aparegués en el pròxim cicle electoral, i fins i tot suposant que fossin escollits per un cop d’efecte, un sistema socialdemòcrata amb una figura progressista al capdavant necessitaria anar més enllà de si mateix per a respondre a temps a la crisi ecològica. Hauria d’aplicar mesures extraordinàries. Hauria d’actuar amb una urgència que no s’ha vist en les socialdemocràcies fora de les condicions de guerra.

Si ni l’anarquisme ni la socialdemocràcia estan a l’alçada, què ens queda? La resposta de Malm busca provocar: l’ecoleninisme i el comunisme de guerra. Inspirant-se en la mobilització de masses de la Rússia revolucionària entre 1918 i 1921, Malm proposa un projecte de ràpida nacionalització, dissolució de les classes i els privilegis i redistribució de la terra i la riquesa. Tot això, diu Malm, ho van aconseguir els bolxevics i les i els pagesos i treballadors russos en les circumstàncies més inhòspites després de la Primera Guerra Mundial, sense accés als recursos essencials i durant una invasió imperialista antirevolucionària. Podria ser possible una cosa similar en les inhòspites circumstàncies actuals i contra les nostres pròpies forces de la reacció? No podem imaginar una resposta comunista de guerra al col·lapse ecològic? Per a Malm, el comunisme de guerra funciona com un mapa cognitiu, una via per a que els moviments anticapitalistes d’avui s’orientin en un món d’inevitables trastorns, revolució i contrarevolució.

Des de la nostra perspectiva, la proposta de Malm evadeix el problema de la transició revolucionària. El comunisme de guerra és un pla per al que ve després que un moviment revolucionari hagi pres el poder o després que els moviments socials hagin persuadit inversemblantment als Estats capitalistes perquè actuïn a través d’una campanya coordinada de desobediència civil massiva i sabotatge (com suggereix l’argument de Malm a «How to blow up a pipeline»). El que necessitem és una forma de construir les nostres forces i capacitats polítiques al present, per a poder mantenir-nos a través de les catàstrofes que s’acosten i per a guanyar un futur comunista. Se suposa que el comunisme de guerra posa un mirall davant de el nostre destret i, en fer-ho, mostra la distància que hem de recórrer. Però necessitem quelcom més que miralls; necessitem una política que treballi a partir de les condicions materials de lluita a les quals ens enfrontem, no una que prengui distància amb elles. Necessitem una política de transició revolucionària.

L’assaig de l’Out of the Woods Collective (OWC) «Disaster Communism» converteix les tasques de la supervivència diària en els mitjans per a construir aquesta política[18]. L’OWC s’endinsa en la desordenada realitat del col·lapse ecològic. El col·lectiu s’inspira en l’estudi de Rebecca Solnit sobre les «comunitats que sorgeixen en el desastre», relacions temporals d’ajuda mútua i solidaritat que sorgeixen després de desastres socio-naturals com l’huracà Katrina o la covid-19. Els estudis de Solnit demostren que, immediatament després de les catàstrofes, la gent és més propensa a aparcar les diferències i els interessos propis que a caure en escenaris propis de Mad Max. Les cuines comunitàries, les donacions, els fons de solidaritat i el préstec d’articles essencials per a sobreviure i reconstruir creen un sentit més profund de col·lectivitat i socialització.

Però les comunitats que sorgeixen del desastre són coses efímeres. L’Estat capitalista, orientat cap a la protecció de la propietat privada, la forma salarial i les jerarquies racials i de gènere, intervé invariablement per a reimposar el seu ordre, atacant l’autoorganització i la solidaritat. La qüestió del col·lectiu es converteix, per tant, en la de com «desmantellar els ordres socials que fan que les catàstrofes siguin tan desastroses, al mateix temps que converteixen en ordinari el comportament extraordinari que susciten»[19]. Com anar més enllà de les efímeres comunitats de catàstrofes per a realitzar un comunisme de catàstrofes durador? El col·lectiu no suggereix que es necessitin més catàstrofes per a incitar al comunisme de catàstrofes, sinó que l’aposta d de l’OWC és que les comunitats de catàstrofes es converteixin en catàstrofes per al capitalisme. El que es necessita, escriuen, és un «procés revolucionari de desenvolupament de la nostra capacitat col·lectiva de perdurar i prosperar que sorgeixi d’aquestes lluites. El comunisme de catàstrofe és un moviment dins, contra i més enllà del desastre capitalista en curs»[20].

La insistència de l’OWC en la qüestió de com obrir un espai més enllà del capitalisme dins del capitalisme és essencial. És la qüestió que plantegen els militants sindicals cada vegada que els treballadors es disposen a anar a la vaga: com podem crear solidaritat a partir de la competència quan està en joc la supervivència? Al mateix temps, les propostes pràctiques del col·lectiu continuen sent de tipus impressionista. Criden a «apoderar-se dels mitjans de reproducció social», a l’ajuda mútua i a ampliar i mantenir els moments de col·lectivitat i abundància comunitària. «El comunisme del desastre», escriuen, «és una mobilització transgressora i transformadora»[21]. Però no s’aborden les qüestions de qui du a terme la mobilització, amb quines formes d’organització i com.

Alguns poden pensar que és injust esperar respostes a aquestes preguntes. L’autoorganització de les classes treballadores els donarà la resposta en i a través de la lluita. No obstant això, aquesta familiar genuflexió al fet que la revolució produeix les seves pròpies formes de lluita posa a la revolució a distància de nosaltres, com si fóssim observadors en lloc d’actors en les lluites del nostre temps. Suggereix que, d’alguna manera, no ens correspon actuar, prendre partit, arriscar, anomenar moviments, subjectes i formes organitzatives que puguin realitzar la transició revolucionària avui. Aquesta és una distància que no podem permetre’ns en una època de catàstrofe socio-ecològica generalitzada.

Durant els últims anys, la construcció de bases per al moviment s’ha convertit en una altra resposta popular a aquestes qüestions[22]. La construcció de base veu correctament les limitacions d’esquivar el problema de la transició. Els qui la defensen argumenten que, en lloc de projectar els nostres imaginaris en futurs llunyans, hauríem de desafiar al capital «a través dels sindicats industrials o d’inquilins, les associacions d’ajuda mútua i les cooperatives per a construir un poder dual contra l’Estat capitalista, creant una societat de treballadors d’organitzacions de masses que siguin independents de qualsevol partit polític capitalista»[23]. Les llacunes del pensament de Malm i de l’OWC sobre la transició desapareixen. Qui fa la mobilització? «Un petit i compromès grup de persones amb una idea compartida del socialisme i la construcció de base ha d’estar disposat a reunir-se i dedicar-se al treball de construcció de les bases per al moviment socialista»[24]. Quina mobilització es requereix? «Organitzar als que no estan organitzats» a través de l’ajuda mútua, els sindicats d’inquilins, les campanyes veïnals comunitàries, els programes d’aliments, etc.[25].

No obstant això, malgrat la importància d’aquest treball, els militants compromesos amb la construcció de base son sens dubte vagues pel que fa a la qüestió de com les necessitats materials immediates dels treballadors i les comunitats dins del capitalisme es converteixen en una lluita revolucionària. Tenint en compte la devastació causada per trenta anys d’austeritat neoliberal, com pot l’esforç per a fer front als problemes reals de la gent transitar cap a una política que reconegui al capitalisme com la causa subjacent?

Els partidaris de la construcció de base són conscients d’això. Escrivint per Regeneration, Teresa Kalisz, del ja desaparegut Marxist Center, assenyalava que la construcció de base com a tàctica no és intrínsecament revolucionària; és una tasca estratègica que «totes les organitzacions polítiques sanes han d’assumir, ja siguin comunistes, socialistes o anarquistes; fins i tot els grups liberals sovint es dediquen a la construcció de base»[26]. El problema és que «al no anar més enllà d’aquestes tàctiques i connectar-les amb una visió política», l’esquerra marxista «corre el risc molt real de presentar-se i comprometre la seva organització d’una manera apolítica». La transició es posposa, es deixa de banda enmig de les interminables demandes de les incessants necessitats quotidianes. «Solidaritat, no caritat!» és la crida dels militants de la construcció de base, però a la pràctica la línia entre la solidaritat i la caritat no sempre és fàcil de definir i, per tant, allò que la construcció de base guanya respecte a Malm i l’OWC d’una banda, ho perd per l’altra. Reconeix els límits d’esquivar el problema de la transició than sols per a acabar barallant-se amb l’ajornament de la transició des de la direcció oposada.

Salts i ruptures

El repte ineludible de la transició, passar d’on estem on hem d’estar, és un repte polític. Com ha argumentat Christian Zeller, el nosaltres ha de ser produït, generat, construït[27]. Ha de perdurar més enllà de les setmanes i mesos inicials d’una catàstrofe i estendre’s més enllà dels nostres barris, les nostres relacions personals i aquells membres d’una comunitat que es comprometen amb el suport mutu (hem d’observar aquí com el llenguatge de la comunitat enfosqueix les divisions, especialment les de classe, que propietaris i amos no tenen per què compartir). El nosaltres necessari per a un enfocament antiimperialista del canvi climàtic, per a una transició justa, comunista, ha de ser conscient de si mateix com un nosaltres.

A més, aquesta consciència ha d’estar vinculada a una comprensió compartida d’on estem i on hem d’estar, i a un reconeixement de que només podem arribar on hem d’estar a través d’una acció organitzada i col·lectiva. Aquest nosaltres ha de ser legible per a si mateix i per als altres com una unitat pràctica. Finalment, a més d’aquests requisits de resistència, escala i consciència col·lectiva, aquest nosaltres ha d’estar disposat i ser capaç d’actuar col·lectivament, com un tot, un repte que obliga a la producció del nosaltres que pressuposa. Ens unim perquè només així podem guanyar. I hem de guanyar: la prosperitat de les persones i del planeta depèn del fet que superem el repte d’una transició justa.

La política climàtica global s’enfronta a problemes d’escala i coordinació. La dimensió de l’escala és fàcil de veure: necessitem formes de lluita que siguin més que assemblees locals i comunitats experimentals de resistència. Necessitem enfocaments organitzatius que operin a escala nacional i internacional, que puguin adoptar perspectives i estratègies nacionals i internacionals.

Com prenem decisions sobre estratègies, tàctiques i prioritats a escala nacional i internacional? Quins supòsits guien les nostres deliberacions a aquestes escales majors? Aquí és on els valors compartits i els principis comuns importen enormement. Aquí és on entra la qüestió de la nostra política: quina és la línia que tenim en comú, els principis amb els quals ens comprometem a lluitar? Tots sabem que a mesura que la catàstrofe climàtica s’intensifiqui, també ho faran els etno-nacionalismes. En aquests moments necessitem establir un compromís internacional antiimperialista irrevocable que doni prioritat a les regions i pobles més immediata i fortament afectats pel canvi climàtic. Això inclou, per descomptat, acollir als refugiats climàtics i proporcionar tot el suport material i financer necessari per a una transició justa.

El repte de la transició ens empeny, doncs, cap a aquesta forma d’organització política que perdura, escala, dona suport a una consciència col·lectiva i permet l’acció coordinada. La teoria i la pràctica de Lenin apunten a aquesta forma: el partit. La forma de partit és una resposta específica a un desafiament específic, a saber, l’imperatiu de preparar-se per a una situació que mai pot predir-se ni determinar-se completament. L’esquerra no estava preparada per a la crisi financera i la Gran Recessió de 2008. No estava preparada per als seus èxits el 2011 i, per tant, va ser incapaç de defensar-los i ampliar-los. No estava preparada per a la pandèmia de la covid, una crisi ecològica planetària durant la qual cap força d’esquerres va tenir la capacitat de construir res. Ja no podem permetre’ns el luxe de l’espontaneïtat. Perquè el canvi climàtic no intensifiqui l’opressió i acceleri l’extinció, hem de construir i unir-nos a organitzacions adequades al desafiament que suposen el pensament i l’acció per la transició.

L’imperatiu de la forma partit sorgeix d’una anàlisi de la nostra conjuntura: com podem aguantar, escalar i elaborar estratègies? Com podem guanyar? No podem esperar que les manifestacions massives exerceixin una pressió suficient per a aconseguir que els governs promulguin els canvis necessaris per a una transició justa. Les manifestacions poden empènyer als governs a fer alguna cosa, però aquest alguna cosa protegirà la propietat i els beneficis de les classes dominants i promourà els interessos de les potències imperialistes. Donada la inevitabilitat dels incendis, les inundacions, les sequeres, les fams i les migracions massives, hem d’esperar que els governs canviïn. Hi haurà insurreccions. La revolució està sobre la taula. Hem de construir el poder organitzatiu capaç d’aprofitar aquestes oportunitats per a prendre l’Estat i dirigir la reestructuració de l’energia, la producció i la societat. Encara que només sigui per això, Malm i el Col·lectiu Zetkin tenen raó quan subratllen que el pròxim període serà de polarització i confrontació cada vegada més intenses[28]. La política anti-climàtica de l’extrema dreta hauria d’acabar amb qualsevol il·lusió que quedi sobre la possibilitat de renunciar als combustibles fòssils mitjançant alguna mena de transició suau i raonada. El fet d’aquest conflicte significa que hem de preparar-nos per a una transició caòtica, incerta i revolucionària.

Durant una manifestació d’Extinction Rebellion al novembre de 2021, l’ecologista i locutor canadenc David Suzuki va anunciar que «hi haurà oleoductes dinamitats si els nostres líders no paren esment al que està passant»[29]. Té raó; n’hi haurà. Però aquest fet no assenyala una política; no indica una línia política. Què es desprèn d’aquests actes, a part de la immediata escalada de violència i repressió de l’Estat? Rebutjaran els ciutadans, els observadors, immediatament l’ús de la força per part de l’Estat o es deixaran influir per dècades de propaganda antiterrorista? Respondran alguns imitant la tàctica i propagant el descontentament? Desplegaran llavors uns altres el seu arsenal personal de rifles d’assalt en nom de l’autodefensa?

El leninisme climàtic ens obliga a preparar-nos políticament per a aquests esdeveniments, a concebre’ls com a tàctiques empreses per un partit després d’una anàlisi de la correlació de forces. La perspectiva de la revolució ha de ser adoptada com el punt de vista per a avaluar els mitjans i els fins, les estratègies i les tàctiques, una avaluació realitzada per una organització amb la capacitat d’executar-la. Hem d’assumir l’actualitat de la revolució i planificar la seva possibilitat. Una vegada més, no podem saber quan i on esclatarà i com es desenvoluparà. No obstant això, igual que les agències d’intel·ligència i els grups de reflexió de les potències imperialistes, nosaltres també hem de comptar amb el fet que el canvi climàtic provocarà extraordinàries convulsions socials. Ja ho ha fet, com demostren més d’una dècada de crisi de refugiats i guerres de recursos.

Per tant, utilitzem el leninisme climàtic com a nom per a la política necessària en aquesta conjuntura d’imperialisme i emergència climàtica. El partit revolucionari és la seva premissa bàsica. Aquí ens anticipem a una objecció coneguda: la construcció d’un partit revolucionari —especialment en el context de l’anticomunisme generalitzat— portarà massa temps (com ho diran molts militants decebuts).

D’una banda, això és cert. La construcció de partits pot ser un treball lent, reclutar als uns i les altres quan es necessiten milions. D’altra banda, el canvi es produeix a marxes forçades. La història es mou, com diu Daniel Bensaïd seguint a Lenin, a través de salts i ruptures[30]. Ningú podia predir abans de l’estiu de 2019 que els EUA viuria les majors protestes massives de la seva història (més de 35 milions de persones) després de l’assassinat de George Floyd.

Quan s’estableix una base sòlida del partit i s’inicia un període d’agitació política, el creixement pot ser ràpid i espectacular. Els bolxevics van créixer deu vegades entre febrer i setembre de 1917 (de 20.000 a 200.000 membres). Una vegada que reconeguem la no linealitat del temps polític, podrem acceptar la necessitat d’utilitzar els refluxos del moviment, el temps d’inactivitat política, per a construir i preparar, per a adquirir les habilitats i fer les connexions que ens permetran aprofitar les oportunitats quan sorgeixin. Aquest reconeixement ens permet formular amb major precisió el leninisme climàtic com la combinació de la preparació al costat de la no linealitat dins de les condicions materials donades. En altres paraules, l’organització d’una col·lectivitat amb la capacitat de respondre a l’emergència climàtica.

Com connectem llavors la construcció de partits amb la catàstrofe climàtica o, a la llum del nostre debat anterior, com combinem les millors idees de Malm, de l’Out of the Woods Collective i dels partidaris de la construcció de base? Dit d’una altra manera, com la construcció del partit permet reforçar la lluita climàtica o com convertim les pràctiques del moviment en avanços en dos fronts, la construcció de partits i la militància climàtica?

La formulació d’aquestes preguntes ens orienta cap als terrenys als quals sorgiran les respostes. El conjunt de tàctiques que coneixen els actors del moviment —bloquejos, ocupacions, marxes, concentracions— es converteix en un mitjà per a reclutar quadres del partit, construir aliances coherents i teixir un fil vermell a través dels moviments. De la mateixa manera, les experiències vitals entorn de l’agricultura, els horts urbans i altres microiniciatives similars orientades a la supervivència poden ampliar-se al repertori de pràctiques del partit, tractades com a oportunitats per a desenvolupar habilitats i camaraderia. En cada cas, les activitats anteriorment separades —un bloqueig aquí, un mecanisme de suport mutu allà— s’integren conscientment en una teoria i un pla més amplis per a construir el poder necessari per a dur a terme una transició justa.

La transició política, econòmica, energètica i social requereix una planificació centralitzada. Els capitalistes reconeixen aquest fet. Un editorial del Financial Times, per exemple, demanava que un organisme de planificació central formulés plans per a la transició en matèria d’energia, transport, edificis, indústria i agricultura perquè «el mecanisme de preus té dificultats per a coordinar una transformació ràpida a aquesta escala»[31]. Una transició justa, antiimperialista i orientada a les lluites dels oprimits exigeix encara més coordinació i planificació: tenim un enemic capitalista per derrotar i la seva hegemonia per desfer.

Per aquesta raó, els partits revolucionaris organitzats i interconnectats són indispensables. Aquests partits faciliten la formació i la coordinació; aprenem els uns dels altres. Aquest treball de coordinació és necessari per a respondre a la crisi climàtica. La construcció d’organitzacions polítiques per a lluitar per una transició justa impulsa les capacitats, les infraestructures humanes i organitzatives que necessitem per a dur-la a terme. Centralitzar les lluites climàtiques, antiracistes, antiimperialistes i altres en un partit converteix l’anàlisi disciplinada i la preparació en l’escola de planificació necessària per a aplicar les mesures que requereix la transició justa. En resum, el partit és una forma de construir aliances a llarg termini i de formar quadres, requisits per a qualsevol política del canvi climàtic que reconegui l’actualitat de la revolució.

La construcció de base i les comunitats de supervivència no aconsegueixen escalar perquè el seu enfocament és local; s’esforcen per resoldre els problemes locals. Un partit —i una Internacional— tenen perspectives més àmplies: la nacional, la regional i la global. Aquestes perspectives més àmplies són les que ens imposa la crisi climàtica. I són vitalment necessàries per a lliurar una lluita política que ens prepari per als reptes que ens esperen.

La Coalició Internacional dels Oprimits

La crida a formar un partit revolucionari pot semblar la massa familiar resposta als culs de sac de la democràcia capitalista. Però el leninisme climàtic no pot aplicar mecànicament les prescripcions polítiques de Lenin. El leninisme climàtic ha de voler dir quelcom més ampli. Ha de situar-se dins de tota la tradició del pensament i la lluita revolucionària que s’ha posicionat com una continuació de la Revolució russa i basar-se en ella. Això inclou als revolucionaris anticolonials que, en paraules de Fanon, van descobrir que havien d’«estirar» a Lenin i les lliçons de la revolució, reformulant-les per a la seva pròpia època i context: intel·lectuals i militants com Walter Rodney, Amilcar Cabral, Samir Amin, José Carlos Mariátegui, Antonio Gramsci, A. m. Babu, Harry Haywood, Sam Moyo i Rossana Rossanda. Això inclou les lluites a la Xina, Vietnam, Guinea Bissau, Angola, l’illa d’Irlanda, Burkina Faso i Cuba, entre altres. El que uneix a aquests pensadors i moviments per sobre de les seves diferències és el coneixement de la necessitat de la revolució, la presa de l’Estat i el paper de la pagesia, la classe treballadora, les dones i les minories nacionals. La pròpia Revolució russa hauria estat impossible sense el desenvolupament d’aquesta «coalició dels oprimits», com va dir Lenin.

Aquestes coalicions no es poden donar per suposades. Han de compondre’s en i a través de lluites compartides, actes de solidaritat i la construcció de partits. El leninisme climàtic requereix la construcció de coalicions entre els pobles indígenes, els treballadors del Nord Global, petits agricultors i pastors, les dones, les comunitats racialitzades i altres grups oprimits i explotats en qüestions d’importància ecològica, econòmica i política.

El leninisme climàtic ens recorda que no podem —com fan molts marxistes— fetitxitzar a les i els treballadors industrialitzats i sindicats del Nord Global, o seguir programes nacionals de transició verda sense tenir en compte el seu impacte en les terres i el treball del Sud Global. Un informe recent ha revelat que la resistència indígena ha evitat el 25% de les emissions anuals previstes als Estats Units i el Canadà, la qual cosa equival aproximadament a quatre-centes noves centrals elèctriques de carbó. Es calcula que els pobles indígenes, que representen aproximadament el 5% de la població mundial, defensen el 80% de la biodiversitat del planeta. El leninista peruà José Carlos Mariátegui va comprendre bé les lluites dels pobles indígenes i la seva importància per a la revolució. Els pobles indígenes, argumentava, no podien reparar la seva opressió i el robatori de les seves terres mitjançant una reforma legislativa o una crida moral. Només seria possible mitjançant la socialització total dels sistemes de terra i aliments, guiada per el «socialisme pràctic» viscut pels pobles indígenes[32].

De la mateixa manera, les i els petits agricultors i pastors del Sud Global produeixen al voltant d’un terç dels aliments del món, amb inputs de combustibles fòssils i emissions de carboni molt menors que l’agricultura industrialitzada, malgrat dècades d’intervencions econòmiques destinades a erosionar les seves formes de vida, els seus coneixements ecològics pràctics i el seu lloc a la terra. Thomas Sankara va reconèixer el paper revolucionari de les i els petits agricultors. Immediatament després d’arribar al poder, Sankara va proclamar la creació del Consell Nacional de la Revolució i va cridar a la pagesia i la classe treballadora a formar comitès populars. Els primers van sorgir als barris pobres de la capital de Burkina Faso abans d’estendre’s a altres ciutats i barris rurals. Es va establir una relació de responsabilitat i lluita compartida entre el partit i les organitzacions democràtiques locals. Es va formar una dialèctica de transició. En el seu discurs «L’imperialisme és el piròman dels nostres incendis i sabanes», Sankara mostra com la lluita antiimperialista i la lluita ecològica són una mateixa cosa. En poc més d’un mes, el govern de Sankara va impartir cursos bàsics de gestió econòmica i mediambiental a més de 35.000 pagesos. El Burkina Faso de Sankara també va plantar milions d’arbres per a fer retrocedir l’amenaça de la desertificació, va presidir una reeixida campanya de vacunació i d’alfabetització, i va aconseguir enormes augments en la productivitat agrària i el reg. Tot això va ser possible perquè el partit i el poble van treballar a escala per a realitzar una transició revolucionària.

El leninisme climàtic actual hauria d’inspirar-se en aquestes lluites. Hauria d’escoltar les signants de l’Acord dels Pobles de Cochabamba i solidaritzar-se amb les actuals crides a la sobirania econòmica i alimentària dels moviments pagesos com La Via Pagesa i el Moviment dels Treballadors Sense Terra del Brasil, així com amb les crides a l’autodeterminació nacional i a la devolució de la terra dels pobles indígenes i colonitzats de tot el món. Aquestes lluites i les seves demandes de desvincular-se de les divisions globals del treball del capital han de ser el punt de partida d’una política climàtica anticapitalista radical al Nord i el Sud. Seguint a pensadors com Max Ajl i Keston Perry, el leninisme climàtic hauria de posar les reparacions climàtiques i les transferències de tecnologia al centre del seu internacionalisme.

En un recent butlletí de recerca de la Agrarian South Network, Paris Yeros va proposar que els moviments anticapitalistes del món haurien de lluitar per una nova conferència de Bandung. Es tractaria d’«un front de solidaritat internacional dels pagesos, els treballadors i els pobles» que tindria com a objectiu «reiniciar i reforçar una transició socialista mundial a la primera meitat del segle XXI». El propòsit seria «establir un marc de diàleg sistemàtic entre moviments i partits i proporcionar suport ideològic, polític i logístic a les lluites a mesura que evolucionen»[33]. De manera ambiciosa, Erbs demana una reunió internacional de representants dels partits socialistes existents, dels moviments d’alliberament nacional, dels moviments socials de pagesos, treballadors i els pobles indígenes i altres pobles tradicionals pel 2025, «programada per a commemorar el 70è aniversari de la conferència afro-asiática de Bandung».

Aquest és una crida urgent. Conté una teoria leninista climàtica de la transició revolucionària: construcció de partits, antiimperialisme i una coalició global dels oprimits. Una COP26 per a antiimperialistes. La mateixa forma —transicions planetàries, aspiracions planetàries— amb un contingut diferent i revolucionari.

Notes

[1] Karl Marx i Friedrich Engels, La ideologia alemanya https://www.marxists.org/archive/marx/works/1845/german-ideology/

[2] Karl Marx, Crítica del Programa de Gotha https://www.marxists.org/archive/marx/works/1875/gotha/ch04.htm

[3] https://endnotes.org.uk/issues/1/en/endnotes-bring-out-your-dead

[4] https://www.bbc.com/news/science-environment-59220687

[5] https://www.un.org/en/climatechange/cop26-day-7-sticking-points-and-nature-based-solutions

[6] https://www.gov.uk/government/news/uk-leads-45-governments-in-new-pledges-to-protect-nature

[7] https://www.reuters.com/business/cop/world-track-24c-global-warming-after-latest-pledges-analysts-2021-11-09/

[8] Christian Parenti, Tropic of Chaos, Bold Type Books, 2012, p. 226.

[9] COP26: Activists deflate tyres on ‘luxury’ cars in Glasgow,” BBC News, 12/11/2021, https://www.bbc.co.uk/news/uk-scotland-glasgow-west-59254298

[10] Parenti, Tropic of Chaos, 241.

[11] Parenti, C., A Left Defence of Carbon Dioxide Removal: The State Must be Forced to Deploy Civilization-Saving Technology, Has It Menja to This? J.P. Sapinski, Holly Jean Buck, Andreas Malm (eds.), pàg. 130-143.

[12] “COP26: ‘Not blah blah blah’, UN Special Envoy Carney presents watershed private sector commitment for climate finance,” O.N. News, 3/11/2021, https://news.un.org/en/story/2021/11/1104812.

[13] Whitney Webb, “UN-backed banker alliance announces ‘green’ pla to transform the global financial system,” MR En línia, 12/11/2021, https://mronline.org/2021/11/12/un-backed-banker-alliance-announces-green-plan-to-transform-the-global-financial-system/

[14] Holly Ellyatt, “Oil and gas will be in the global energy system ‘for decades,’ BP chief says,” CNBC, 15/11/2021, https://www.cnbc.com/2021/11/15/bp-committed-to-tackling-climate-change-ceo-says.html

[15] https://www.eia.gov/todayinenergy/detail.php?id=41433.

[16] https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/s0959378020307512.

[17] Referència al llibre Half-Earth Socialism (Socialisme de Mitja Terra, un pla per a salvar al futur de l’extinció), de Pandergrass i Vitesse, Vers, 2022.

[18] Out of the Woods Collective. “The Usis of Disaster”. Commune, 22/10/2018. https://communemag.com/the-uses-of-disaster/

[19] ibíd.

[20] ibíd.

[21] ibíd.

[22] Derek Wall, Climate Strike: The Practical Politics of the Climate Crisi (The Merlin Press, 2020).

[23] https://www.marxistcentre.org.uk/basebuilding

[24] https://theleftwind.org/2018/03/16/its-all-about-that-base-a-dossier-on-the-base-building-trend/

[25] https://philadelphiapartisan.com/2017/07/20/base-building-activist-networking-or-organizing

[26] https://regenerationmag.org/everyday-ruptures-putting-basebuilding-on-a-revolutionary-path/

[27] https://spectrejournal.com/revolutionary-strategies-on-a-heated-earth/

[28] Zetkin Collective, White Skin, Black Fuel: On the Danger of Fossil Fascism, Vers, 2021, p. xvii.

[29] https://us2.campaign-archive.com/?e=8dbc2f8aa5&o=7c733794100bcc7e083a163f0&aneu=9f7daf877f

[30] “‘Els salts!Els salts!Els salts!’ Lenin i la política”, en Daniel Bensaïd. La política com a art estratègic, L’Ovella Vermella i vent sud, 2013, pàg. 33-50.

[31] Max Krahe, “For Sustainable Finance to Work, We Will Need Central Planning”, Financial Times, 11/07/2021, https://www.ft.com/content/54237547-4e83-471c-8dd1-8a8dcebc0382.

[32] https://www.marxists.org/archive/mariateg/works/7-interpretive-essays/essay02.htm i https://www.marxists.org/archive/mariateg/works/7-interpretive-essays/essay03.htm.

[33] http://www.agrariansouth.org/2021/10/21/elements-of-a-new-bandung-by-paris-yeros/, pàg. 11-12

Article publicat originalment a Spectre Journal